Entrades amb l'etiqueta ‘Fauvisme’

Henri Matisse

dimarts, 16/04/2013

El pintor més conegut del grup dels fauvistes és el francès Henri Matisse (1869- 1954), un dels pintors més importants del segle XX. Format a l’escola del simbolista Gustave Moreau i molt influït per les grans figures del postimpressionisme, la seva fama arrencaria de l’època en que va encapçalar el moviment fauve, però la seva evolució personal com a pintor i escultor prosseguiria molt més enllà.

Henri_Matisse.jpg

Matisse va començar a destacar en el món de l’art amb una tècnica puntillista agafada del neoimpressionisme: Luxe, calma i Voluptuositat (1904), un primer manifest del que seria el fauvisme amb lús lliure i subjectiu del color i la simplificació del dibuix

Més tard, evolucionaria cap a una simplificació del seu estil amb l’organització dels quadres en zones de color ben delimitades i contorns molt marcats. Per exemple, a Retrat de Madame Matisse amb ratlla verda (1905) el pintor renuncia a la realitat per transmetre a l’espectador la seva vivència personal sobre el rostre de la seva dona. Així, la ratlla verda que ocupa l’espai del nas esdevé clau en la interpretació del quadre: el color vermell predominant és la expressivitat del rostre.

henri_matisse_la_raie_verte-_portrait_de_madame_matisse_1906.jpg

L’impuls innovador el portaria a evolucionar ràpidament fins a simplificar el seu estil cap a les grans taques de color intens separades per traços negres i línies en arabesc: La joia de viure (1906). Idealisme, harmonia i color es conjugaven en l’obra més celebrada de Matisse.

Bonheur_Matisse.jpg

Aquesta experimentació constant amb el color es traslladaria també als seus quadres interiors. Per exemple, a El taller vermell (1911) l’estudi del pintor es transforma en un fons vermell uniforme sobre el qual desfilen els diferents elements de treball: quadres, escultures, cadires, taules… Matisse es concentra en els motius de la seva vida quotidiana, sempre seleccionats per raons estètiques.

matisse_atelier_rouge.jpg

En conclusió, l’art de Matisse busca produir plaer estètic a l’espectador. És art pur. No cal cercar cap altra motivació expressiva ni cap argument contestatari. No és necessari. L’art, segons les seves paraules, havia de lluminós i un plaer per a l’esperit. Per això, la seva pintura defuig conscientment l’expressió dels sentiments o de qualsevol element narratiu. El pintor es deixa dominar sempre per la sensualitat, l’equilibri, l’harmonia, l’optimisme i l’alegria de viure. Res més. Potser per això la pintura del segle XX sempre ha tingut en la seva obra un dels grans referents.

El fauvisme

dijous, 11/04/2013

El fauvisme és el primer dels ismes del segle XX. En realitat, va ser un moviment molt curt, tan sols va durar com a tal uns tres anys, ni tan sols un moviment unitari, però va tenir un impacte tan fort que actualment és considerat com el primer moviment d’avantguarda del segle XX. Amb els fauves, els salvatges, la pintura es convertiria en un mitjà per expressar-se, en un intent dels artistes d’avantguarda per obrir la seva ànima als espectadors mitjançant la pintura. És a dir, el fauvisme era el moviment més genuïnament modern.

Nascut en el Saló de Tardor de París de 1905, en una de les sales, el Salon d’Automne, s’exhibien un conjunt d’obres realitzades per un grup de joves pintors que utilitzaven colors violents i arbitraris, salvatges, mentre que al mig es podia trobar una escultura de caire classicista. Va fer fortuna per donar nom a aquests artistes el comentari del crític d’art Louis de Vauxcelles, qui en observar el violent contrast entre aquell grup d’artistes que utilitzaven els colors amb una llibertat inusitada i una escultura de factura clàssica va exclamar: “Donatello parmi les fauves!” (Un Donatello entre els salvatges).

henri_matisse_la_raie_verte-_portrait_de_madame_matisse_1906.jpg

Matisse, "Retrat de Madame Matisse amb ratlla verda".

Qui eren aquests fauves? Un grup d’artistes format per Henry Matisse, Maurice de Vlaminck, André Derain, Raoul Dufy i Georges Rouault, entre d’altres.

El fauvisme aconseguia superar i sintetitzar les tendències pictòriques sorgides amb posterioritat a l’impressionisme, sempre des de l’autonomia del color respecte de la forma, fruit d’una interpretació del seu treball individual i del seu món interior. En conseqüència, el fauvisme pot interpretar-se com una reacció a l’anàlisi impressionista del color i de la llum, si bé que participava d’una mateixa sensibilitat pel paisatge. Així, els fauves van construir la seva obra com un treball de síntesi. Tanmateix, no es caracteritzen per una doctrina pictòrica, sinó per un mode d’expressió que manifestaven en tota l’estructura del quadre.

000627761.jpg

Derain, "El port de Londres".

El color és el protagonista principal de l’obra fauvista. El color és l’element que marca l’expressivitat i el sentit vitalista de l’estil, un alliberament de la supeditació de l’artista als colors de la realitat representada. Els fauves no volien reproduir objectes que podem veure en la realitat, sinó construir en la tela objectes purament pictòrics. El color assumeix, doncs, la funció constructiva del quadre, fent desaparèixer el clarobscur, la perspectiva tridimensional i el modelat.

L’aplicació del color en una pinzellada gruixuda, ampla i empastada en abundància, la juxtaposició de colors purs sense matisar, les divisions arbitràries de color i el color pla, sense tonalitats… tot plegat ajuda a donar expressivitat a les creacions fauvistes. El quadre esdevé una superfície plana que prescindeix prescindien totalment dels efectes de profunditat i de les lleis de la perspectiva. Tot plegat concebut com una exteriorització de l’emotivitat de l’artista. Així, els fauves rebutjaven qualsevol imposició formal i qualsevol teoria de l’art.

Landscape_of_Provence_Alfred_Henry_Maurer.jpeg

Mauer, "Paissatge de la Provença".

El pintor més reconegut del grup és Henry Matisse (1869-1954), qui en una primera etapa va realitzar diverses obres on emprava la tècnica puntillista pròpia del neoimpressionisme (Luxe, calma i voluptuositat, 1904), però més tard va esdevenir l’iniciador i figura principal del fauvisme amb obres com el Retrat de Madame Matisse amb ratlla verda (1906), el Racó de l’estudi (1910) o El taller vermell (1911). Pura artisticitat. En paraules de Matisse: Una tela fauve és un bloc lumínic format a partir de l’acord d’uns quants colors que creen un espai possible per a l’enteniment , com ho faria un acord musical. L’espai creat pot ser buit com una sala deshabitada, però és un espai”.

Tanmateix, els pintors que millor exemplifiquen la postura rupturista i inconformista del fauvisme són Maurice de Vlaminck (1876-1958) i André Derain (1880-1954). L’obra fauvista de Vlaminck és arravatada, flamejant, i semblen alliberar-s’hi amb tota la potència les forces naturals. Els quadres de Derain es caracteritzen per la presència de colors purs i vius, amb traços fragmentaris i amb una composició monumental. Ambdós desencadenen sobre el llenç la força de les pròpies emocions. És a dir, una interpretació de l’art com a íntima expressió d’una forma de vida.

voilier_seine_1906a.jpg

Vlaminck, "Un Voilier Sur La Seine".

La Belle Époque, l’art en el canvi de segle

dijous, 6/01/2011

“Belle Époque” és l’expressió francesa que designa el període d’eufòria que va precedir a la Primera Guerra Mundial. L’absència de guerra entre les grans potències europees des del 1870, la llibertat de moviment de les persones i mercaderies en el món occidental, l’expansió econòmica a partir del 1895 i les innovacions tecnològiques determinarien la Belle Époque de la burgesia europea, segura de la seva prosperitat i de la solidesa del capitalisme liberal i de la democràcia parlamentària, malgrat la cruesa de les tensions socials i de les formulacions revolucionàries que s’estaven produint.

Aquesta és una expressió nascuda poc després de la Primera Guerra Mundial per a designar el període comprès entre la Guerra Franco-prussiana de 1870-1871 i l’esclat de la Gran Guerra de 1914. Per tant, aquesta designació si bé responia en part a una realitat (expansió, ambició, fe en el progrés), principalment era el resultat d’una visió nostàlgica que tendia a embellir la realitat després del trauma de la guerra. Ara bé, és indubtable que aquest període va ser una època de gran creativitat artística, especialment en el camp de la pintura.

labelleepoque.jpg

En el món de l’arquitectura en el darrer terç del segle XIX es van produir dos fets lligats a la Revolució Industrial i que influirien definitivament en la configuració d’una nova arquitectura: la utilització de nous materials de construcció, gràcies fonamentalment als avenços de la siderúrgia, i la nova idea de funcionalitat.

Els nous materials (ferro, acer, formigó armat, vidre, etc.) van permetre la construcció de grans edificacions metàl·liques com ara ponts, fàbriques, edificis d’oficines, mercats, magatzems o estacions de ferrocarril, entre d’altres, que no tenien una funció estètica, sinó que eren elements funcionals que resultaven necessaris per a satisfer les necessitats del desenvolupament de les grans ciutats industrials i, a més, suposaven una despesa moderada.

La torre que l’enginyer Alexandre Gustave Eiffel va aixecar per a l’Exposició Universal de París de 1889, fortament qüestionada en els seus orígens, va esdevenir l’edifici més alt del món amb els seus 300 metres d’alçada, una fita decisiva en la construcció en ferro, i un símbol parisenc, francès i europeu de la modernitat.

Torre Eiffel.jpg

La Torre Eiffel de París

Mentrestant, als Estats Units, els arquitectes de l’anomenada Escola de Chicago, com Louis H. Sullivan, després de la invenció de l’ascensor elèctric i com a conseqüència de l’encariment del sòl urbà, van aixecar els primers gratacels que aviat serien el símbol de la futura gran potència mundial, tot i que aquest tipus de construccions es desenvoluparien sobretot en el període d’entreguerres.

stock_exchange_building.jpg

Edificació de Louis H. Sullivan a Chicago

Posteriorment, entre 1890 i 1910, es desenvoluparia a Europa un altre moviment artístic vinculat a l’arquitectura: el modernisme.

En el camp de la pintura, a finals del segle XIX trobem la fallida de l’art figuratiu que havia caracteritzat el vuit-cents, tot donant pas a l’època dels pintors impressionistes, postimpressionistes i avantguardistes. En aquest procés va tenir una gran influència el fet que, el 1839, hagués nascut la fotografia, generalitzada des dels anys cinquanta del segle XIX. Amb la fotografia, la funció de la pintura de representar la realitat amb fidelitat va entrar en crisi, donant lloc a l’exploració de nous camins.

D’aquesta manera, en el darrer quart del segle, un grup de pintors, integrat per artistes com Monet, Degas, Manet o Remoir, van iniciar un nou estil pictòric anomenat impressionisme, que significava l’abandonament de les convencions que seguia la pintura occidental des del Renaixement.

Els impressionistes estaven molt influïts pels avenços tècnics en el camp de la percepció visual com ara la fotografia (l’aspecte borrós que fàcilment tenien les fotografies si hi havia moviment va influir en el tipus de pinzellades que aplicarien) i les investigacions sobre la descomposició de la llum que van permetre distingir entre els tres colors primaris (groc, blau i vermell) i els colors secundaris (sorgits de la barreja de dos dels colors primaris).

Els impressionistes com Monet, Renoir i Degas, van experimentar amb el fenomen de la llum i els colors. Per això aplicarien pinzellades de colors primaris perquè fos l’ull de l’espectador el que fes la barreja ja que aquest grup de pintors no pretenia la representació dels objectes, sinó del que l’ull hi percebia. La vida urbana i, sobretot, l’enrenou dels carrers i els ambients nocturns dels cafès els fascinava. Al mateix temps van captar en els seus quadres els elements canviants que es fonien amb els volums sòlids dels objectes: el vapor dels trens, la llum, l’aigua, etc.

Claude_Monet.jpg

Regates a Argenteuil, obra de Monet

monet-gare-saint-lazare-.jpg

Estació de Saint-Lazare, obra de Monet

manet-olympia.jpg

Olimpia, obra de Manet

Degas_classe de ball.jpg

Classe de ball, obra de Degas

Però els més revolucionaris serien els pintors del postimpressionisme com Van Gogh, Gauguin, Toulouse-Lautrec i, sobretot, Cezánne. Per primera vegada, els artistes representaven el seu propi món mental, els seus sentiments i les seves emocions.

van gogh.jpg

Autoretrat, obra de Van Gogh

Vincent_Willem_van_Gogh_128.jpg

Girasols, obra de Van Gogh

Cezanne-Paul_Monte-Sainte-Victoire.jpg

La montagne Sainte-Victorie, obra de Cézanne

En arribar al segle XX es van desenvolupar nombrosos moviments artístics que investigarien les formes i els colors així com la seva força expressiva. Va ser cap al 1911, quan Kandinski va afirmar que un quadre era una simple combinació de colors, obrint-se així el camí cap a l’abstracció i als nous corrents que marcarien el pas a la revolució artística del segle XX.

Els cubistes van recollir el llegat que va deixar Cezánne. Corrent iniciat per Picasso amb Les senyoretes d’Avinyò, el cubisme abandonava la il·lusió òptica de la representació de la tercera dimensió mitjançant la perspectiva lineal i aèria que s’usava des del Renaixement. Picasso, Braque i Gris descomponien les imatges (objectes i persones) en formes geomètriques a partir d’una reelaboració mental de la realitat, fragmentant l’objecte, i prescindien del color i de la profunditat (natures mortes, guitarres…). aquests pintors van destruir el punt de vista únic de les obres d’art al contemplar els objectes des de diferents punts de vista a la vegada per resumir les diferents percepcions d’un quadre.

las-senoritas-de-avignon.jpg

Les senyoretes d'Avinyò, obra de Picasso

cndlestk.jpg

Violí i canelobre, obra de Braque

Els fauvistes (fauves, “bèsties” en francès) van donar tot el protagonisme al color, emprant tons brillants i formes simples i decoratives. Així, una model de Matisse, el principal pintor fauvista, podia ser blava, i un cavall ser representat de color verd.

Mentre que els futuristes italians representaven el “remolí de la vida moderna” amb autors com Boccioni, els expressionistes alemanys, amb les seves figures esquinçades en quadres violents i angoixosos, es van fer ressò de les angoixes col·lectives, els temors i pors de l’ésser humà davant d’una guerra imminent i de les amenaces a la llibertat, com es pot observar en els quadres de Munch.

munch-scream.jpg

El crit, obra de Munch

Finalment, en el camp de l’escultura els artistes també van seguir camins rupturistes en favor de la creació de formes geomètriques i de la utilització de nous materials. D’entre els escultors del canvi de segle va destacar la figura de Rodin, el qual va estar força influït per l’impressionisme. Aquest artista deixava, aparentment, inacabada la superfície de les seves obres perquè, quan la llum hi incidís, la imatge es completés en la retina dels espectadors.

rodin-pensador.jpg

El pensador, obra de Rodin