Entrades amb l'etiqueta ‘Extrema dreta’

La crisi de valors del tombant entre els segles XIX i XX

dissabte, 22/01/2011

Abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, el 1914, en el tombant dels segles XIX i XX, va produir-se una primera crisi dels valors que havien inspirat la cultura dominant del vuit-cents. En aquell moment, una part notable de les elits i de la intel·lectualitat europea va sentir-se amenaçada pels principis que s’havien proclamat al llarg del segle XIX i que per molts sectors de la societat ja es consideraven indiscutibles.

Per a una part d’aquestes elits intel·lectuals, totes aquelles formes de pensament que sortien de les tradicions polítiques hereves de la Revolució francesa (el liberalisme, la democràcia, el socialisme) van ser substituïdes per la sospita en que les formes de pensament dominants es basaven en una manera equivocada d’analitzar les societats i els individus. Així, la confiança en el progrés i el pes del materialisme van ser qüestionats, era una crisi de la Raó il·lustrada.

De la mateixa manera que els principis igualitaris, materialistes i racionalistes de la Il·lustració havien derivat d’una aliança del pensament social i humanístic amb les ciències, la resposta als principis dominants del segle XIX va arribar coincidint amb l’aparició de noves eines en mans dels científics.

Per exemple, el desenvolupament de la teoria del psicoanàlisi de Sigmund Freud va mostrar l’existència d’una zona obscura, invisible, desconeguda pel propi individu, que fonamentava una part de les conductes de l’ésser humà. Experiències de la infantesa i l’adolescència quedaven com bloquejades en una part de la ment, que Freud va denominar el subconscient, i anaven provocant desequilibris, insatisfaccions i, fins i tot, malalties físiques en els individus. Així, la raó quedava seriosament qüestionada.

Sigmund_Freud.jpg

Sigmund Freud

Paral·lelament, la sociologia, convertida en la ciència social per excel·lència de la mà d’estudiosos com l’italià Vilfredo Pareto, va posar sobre la taula la teoria de les elits, un raonament que considerava que només una petita part de la societat, composada per individus de gran cultura i intel·ligència, eren la responsable exclusiva de la marxa de la història, fet que responia a la concepció de l’evolució de la humanitat segons la voluntat del poble.

Vilfredo_Pareto.jpg

Vilfredo Pareto

A més, l’aparició de l’obra de Charles Darwin, que analitzava la mecànica de l’evolució de les espècies, va donar lloc a una interpretació anomenada darwinisme social. Segons aquest corrent de pensament, els grups humans tindrien una dinàmica similar a la descrita per Darwin per a la resta de les espècies, el que implicava la lluita per la supervivència i la progressiva desaparició dels grups humans que no s’adaptessin al seu medi. Aquesta interpretació va derivar en una lectura simplista per part de la dreta radical que va veure-hi la defensa de la desigualtat dels individus i el caràcter natural de l’eliminació dels “febles”.

darwinismo-social.jpg

El darwinisme social

Aquest ambient de crisi cultural explica el sorgiment de filosofies antimaterialistes i la reacció contra el positivisme en les darreries del segle XIX, amb la publicació d’obres tant perdurables com les de Friedrich Nietzsche. Aquest filòsof alemany va manifestar, en obres com Així parlà Zaratustra, la necessitat d’una reorganització total dels valors que la societat occidental havia considerat normals en el darrer segle. Zaratustra anunciava l’arribada d’un nou tipus d’home, d’un heroi que se situaria per sobre dels valors ja caducats del segle XIX, un superhome viril i guerrer, el constructor d’un nou ordre. Tot i que la dreta radical va manipular considerablement el pensament del filòsof, no es pot negar que la imatge que evoca Zaratustra sembla un perfecte antecedent dels líders carismàtics del feixisme dels anys vint i trenta del segle XX.

Nietzsche.jpg

Friedrich Nietzsche

Aquest esperit de l’època, de crisi vital i cultural, va anar penetrant en diferents sectors de la cultura de finals de segle. Així, un sentiment d’inseguretat va instal·lar-se entre amplis sectors de la societat del tombant de segle com a conseqüència de les frustracions creades pel desenvolupament de la societat industrial (la massificació de les grans ciutats, el desenvolupament de la classe obrera, l’amenaça de les posicions socials de la classe mitjana il·lustrada, la pèrdua del valor de l’individu, etc.) en oposició al món harmònic que havien projectat els principis de la Revolució.

La distància entre aquells principis que s’havien proclamat solemnement en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789 i la realitat social existent en les acaballes del vuit-cents va fer que sorgissin diferents corrents que buscaven modificar l’ordre social. Així, des de l’esquerra van sorgir el marxisme i l’anarquisme, els quals consideraven que els principis de la Revolució francesa havia estat pervertits pels interessos de les classes econòmicament poderoses.

Però la crisi també va donar lloc a una resposta que qüestionava els mateixos principis que cimentaven la societat. D’aquesta manera, des de la dreta radical la insatisfacció per l’estat de la societat va manifestar-se en el rebuig al conservadorisme o liberalisme moderat. Així, va sorgir una “dreta revolucionària” que veia en la burgesia de finals de segle una classe social envellida i decadent, on predominaven els mediocres i que havia tancat el seu cicle històric. Així, és en aquest context quan la ultradreta va articular el seu discurs ideològic i va posar els fonaments de la seva cultura política.

El naixement de la dreta radical en el segle XIX

divendres, 21/01/2011

El concepte d’allò que políticament signifiquen dreta i esquerra neix amb la Revolució francesa. A la primera Assemblea Nacional de l’octubre de 1789, quan aquesta va traslladar-se a la sala de reunions de les Tulleries, els diputats d’ideologia més moderada van agrupar-se a la dreta de la presidència. Per contra, els partidaris de les reformes radicals van col·locar-se a l’esquerra. Així es passava d’una organització de l’espai basada en el fet de pertànyer a cadascun dels estaments (clergat, noblesa o Tercer Estat) a una altra basada en les actituds i les idees polítiques.

Fins aleshores el terme dreta havia tingut sempre un valor positiu, i fins i tot era emprat en el llenguatge religiós (la gent que fos bona en vida acabaria a la dreta de Déu en el dia del Judici Final). Tanmateix, com que els partidaris de les idees més avançades de la Revolució van situar-se als seients de l’esquerra, això va possibilitar que, a partir del segle XIX, per a les persones de posicions polítiques més progressistes, l’esquerra s’identifiqués amb un valor positiu.

assemblea nacional.jpg

En qualsevol cas, tant la dreta com l’esquerra són molt més que meres opcions polítiques: són una cultura, és a dir, un conjunt complex de tradicions, de percepcions de la realitat, de formes d’identitat com a grup… Així, la dreta política des dels seus orígens es fonamenta en una defensa de la desigualtat originària i inevitable dels individus, i en el caràcter beneficiós per a la societat de mantenir aquesta desigualtat natural en termes de desigualtat social i econòmica.

No cal dir, que aquest punt de sortida no exclou que existeixin sectors de la dreta que mantinguin posicions favorables a l’acció dels poders públics en la correcció, o com a mínim l’apaivagament, de les formes més dures de pobresa i marginació. El què és important és destacar el caràcter positiu que la dreta dóna a l’existència de les desigualtats entre els individus. I dins de la dreta política podem distingir dos grans grups: la dreta moderada i la dreta radical o extrema (també anomenada ultradreta).

La dreta moderada és aquella que al llarg del segle XIX va anar assumint valors de tolerància respecte a la pluralitat política i de pensament i va adaptar-se a la imposició dels principis de la Revolució francesa, tot i matisar-los en favor de les idees favorables a l’individualisme enfront dels principis més propers a la solidaritat i la igualtat que defensaven les esquerres.

D’altra banda, en els inicis del món contemporani, l’opció política que anomenem dreta radical o extrema dreta implicava la negativa a l’acceptació dels valors culturals associats amb les revolucions liberals i, especialment, amb la Revolució francesa, tot rebutjant els principis que es concretaven en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789. Així, la dreta radical es presentava contrària a la igualtat de les persones, a la participació del poble en la construcció del poder polític a través d’un govern escollit per la nació, a la llibertat de pensament, d’associació, de manifestació, de publicació d’idees… És a dir, encarnava la contrarevolució.

declaracio-drets-home-ciutada-1789.jpg

Els moviments contrarevolucionaris de la darreria del segle XVIII i una bona part del segle XIX es basaven en la inversió dels principis inspiradors de la dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789, tot defensant la desigualtat natural entre les persones, l’existència d’una jerarquia que reflectia la voluntat de Déu, i el poder absolut del rei en contra del principi de la sobirania nacional i del govern representatiu.

Així, autors legitimistes com ara Joseph de Maistre o Louis de Bonald van plantejar a la mateixa França, un cop restaurada la monarquia absoluta a la segona dècada del segle XIX, que els principis sota els quals s’havia organitzat la societat de l’Antic Règim eren immutables, defensant la desigualtat social i una aliança entre l’Església i l’Estat per a garantir els drets legítims dels monarques absoluts de l’Antic Règim.

maistre.jpg

Joseph de Maistre

bonald.jpg

Louis de Bonald

Però no només la noblesa i el clergat van participar del pensament de la dreta radical, també van existir sectors populars, influenciats pels aristòcrates, que van defensar, molts cops amb les armes a les mans, el retorn al món ordenat d’acord amb el sistema previ a les revolucions que al llarg del vuit-cents van anar imposant el sistema liberal arreu de l’Europa occidental. Un bon exemple d’això el trobem en el carlisme, identificat per molts dels seus seguidors amb el retorn a un món idíl·lic, sense els canvis trasbalsadors que van suposar les idees i les transformacions socials derivades de la Il·lustració i la industrialització.

El segle XIX normalment és identificat com un període de confiança absoluta en la raó, en el coneixement derivat de la capacitat de l’ésser humà per arribar a ser capaç de comprendre empíricament el principi de les coses que l’envoltaven, de la reducció de tot a través de la ciència positiva, sempre quantificable, i a la capacitat de fer previsions de qualsevol cosa, inclús de les relacions socials. I en bona part és així, però aquesta és només la història dels grans pensadors i dels dirigents polítics dominants.

D’aquesta manera, al costat dels grans principis racionalistes que van inspirar la gran cultura dominant del segle XIX, també van sorgir moviments artístics, literaris i de cultura popular que van expressar el valor superior de les emocions i una forma sentimental d’aproximar-se i entendre la realitat. El romanticisme i la revalorització de determinades formes de l’art popular o folklòric són algunes de les manifestacions d’aquesta manera d’aproximar-se a la comprensió de l’ordre social i natural a través d’uns mecanismes allunyats del racionalisme pur. I és en elles on la dreta radical s’instal·laria com a font per nodrir el seu imaginari.