Entrades amb l'etiqueta ‘Extrema dreta’

La República de Weimar

dilluns, 28/02/2011

Superats els processos revolucionaris que s’havien produït a l’acabament de la guerra i durant el procés de formació de la República, l’acatament de Tractat de Versalles serà el principal de la República durant els anys vint. Els tractats de pau de París van suposar per Alemanya pèrdues territorials, limitacions militars i unes altes reparacions de guerra que suposaran una forta hipoteca econòmica.

La República haurà de digerir el diktat de Versalles, el que motivarà les primeres discrepàncies internes entre el grup constitucional perquè el DDP no ratificarà el Tractat de Versalles al parlament. Aquesta desavinença va ser temporal, però resultava un signe de que la societat alemanya no es considerava l’única culpable de la guerra. L’amargor davant el diktat de Versalles alimentarà l’oposició nacionalista de dretes, la poca adhesió de la classe mitjana a la República i l’agitació de l’esquerra revolucionària. El nacionalisme denunciarà que la derrota no va ser militar, sinó una traïció dels polítics alemanys.

Versailles : die deutschen Friedensunterhändler vor ihrer Abfahrt ins Hotel Trianon.  Von links : Leinert, Melchior, Giesbert, Brockdorf-Rantzau, Landsberg, Schücking.

D’altra banda, el comunisme considerava que amb la pau imposada a Alemanya hi havia un sotmetiment a l’imperialisme franco-britànic. La realitat es que la coalició weimariana tampoc es sentia identificada amb el Tractat de Versalles. Aquest caliu va facilitar l’aparició de nombrosos grupuscles polítics, cossos paramilitars –alguns dels quals encara continuaven combatent a l’est–, agrupacions d’aturats i antics soldats desmobilitzats. Aquests sectors de població sense un futur clar complicarien l’evolució d’un país que s’aixecava de la guerra amb grans dificultats.

La pau imposada va fer que el març de 1920 hi hagués un intent de cop d’Estat protagonitzat per Kapp amb el recolzament de grups militars que van estar a punt d’apoderar-se de Berlín. Una vaga general de defensa del règim va evitar que triomfés el cop d’Estat. L’èxit de la vaga general, el fet que l’USPD i el KPD consideressin que Ebert era un mal menor preferible abans que Kapp i la paralització del país davant la impotència dels rebels van portar al fracàs el cop de Kapp. Amb la derrota dels colpistes i la integració del DVP d’Stresemann en el sistema el govern republicà va consolidar-se però encara faltava solucionar els problemes econòmics que afectaven a Alemanya.

Evolució del Reichstag (1919-1928):

1919 1920 1924 (V) 1924 (XII) 1928
Vots Escons Vots Escons Vots Escons Vots Escons Vots Escons
KPD 2% 4 10,6% 54 12,6% 62 9% 45
USPD 7,6% 22 18% 84
SPD 38% 165 21,7% 102 29,8% 153 20,5% 100 26% 131
DDP 18,5% 75 8,3% 39 5% 25 5,7% 28 6,3% 32
Zentrum 19,7% 91 13,6% 64 12% 62 13,4% 65 13,6% 69
DVP 4,4% 19 14% 65 8,7% 45 9,2% 45 10% 51
DNVP 10,3% 44 15% 71 14,2% 73 19,5% 95 20,5% 103
BVP 4,4% 21 3% 16 3,2% 16 3,7% 19
NSDAP
Participació 83% 79,2% 77,4% 78,8% 75,6%

Altres problemes que va haver d’afrontar la República de Weimar eren la dificultat de recuperar-se econòmicament per la pèrdua de territoris, el retorn dels soldats del front, la reconversió econòmica l’atur, el descens de la demanda interna i la inflació agreujada per les reparacions de guerra.

Acusada pels vencedors de ser la culpable de la guerra, Alemanya va haver d’afrontar el pagament de les reparacions de guerra, fet que va dificultar des del començament la recuperació econòmica del país. El tema de les reparacions va col·locar els aliats en un dilema; per poder pagar Alemanya s’havia de recuperar econòmicament. En el cas contrari, una Alemanya enfonsada econòmicament seria un perill revolucionari i no podria fer front a les reparacions.

Timbre_Allemagne_Inflation.jpgLa forta inflació va dificultar encara més la recuperació econòmica del país. El 1923 Alemanya arribarà a patir un procés d’hiperinflació. L’índex de preus alemany respecte a 1913 s’havia multiplicat per 944.000 el 1923. La sensació generalitzada de crisi va disparar la inflació que va arribar a uns nivells increïbles. L’augment dels salaris depreciarà el marc. S’arribarà a un punt en el que els diners no tenien cap valor i la moneda s’enfonsava cada dia més. Un dòlar va arribar a canviar-se per quatre bilions de marcs.

Els ingressos procedents de l’activitat productiva es van veure perjudicats per aquest procés inflacionari, però els petits estalviadors –rendistes de classe mitjana– veuran com els seus diners desapareixien. Alemanya va patir un crac econòmic que afectava especialment a les classes mitjanes i els petits empresaris.

A més de la crisi econòmica, Alemanya va haver de patir l’agitació separatista de Baviera i Renània amb el suport dels francesos. Aquesta era l’última regió industrial alemanya i la seva pèrdua suposava l’enfonsament definitiu pel país. El 1923 França va ocupar la conca del Ruhr per forçar el govern alemany a pagar les reparacions de guerra, el que va tornar a desencadenar l’agitació nacionalista. La “resistència passiva” dels treballadors del Ruhr va evitar que França obtingués els resultats previstos. El govern francès va cobrar part dels endarreriments, però la tensió amb Alemanya va augmentar i els aliats no van aprovar aquesta acció de pressió.

La República es veurà assetjada per tots els fronts. Aquesta crisi va suposar la major pressió sobre la República en els anys vint. Així, l’octubre de 1923 el KPD promourà un nou intent insurreccional antirrepublicà que no prosperarà. El Partit Nacionalsocialista d’Adolf Hitler va intentar també un cop d’Estat a Munic que pretenia realitzar una “marxa sobre Berlín” imitant Mussolini. Hitler fracassarà i acabarà a la presó després d’un judici. Alemanya semblava abocada a la descomposició de la República de Weimar.

Hochverratsprozeß gegen die Teilnehmer am Münchener Putsch vom 9. Nov. 1923; München 1924

Aquesta situació extrema portarà als Estats Units a intervenir amb l’aprovació del Pla Dawes que significarà l’acord perquè Alemanya pogués pagar el deute a llarg termini. Així Alemanya accedia al crèdit exterior que va fer possible la recuperació del país. Davant d’aquesta situació va formar-se el govern de la Gran Coalició.

L’SPD, el Zentrum, el DDP i el DVP van formar un govern d’unió nacional encapçalat per Stresemann que va permetre superar la crisi arribant així a un període d’estabilitat política que dominarà la resta dels anys vint. El final de la “lluita pel Ruhr”, la reforma monetària i el Pla Dawes van permetre estabilitzar l’economia i que la democràcia parlamentària pogués funcionar.

Gustav_Stresemann.jpg

Gustav Stresemann

El govern del nou canceller Stresemann començarà a controlar la situació econòmica amb la col·laboració dels governs britànic i nord-americà. Alemanya va retornar a l’escena internacional iniciant un període d’estabilitat. El KPD deixarà de ser un enemic per a la República amb la signatura del Tractat de Rapallo amb l’URSS que establia la col·laboració econòmica i militar i el reconeixement del comunisme. Ara el KPD es limitarà a una acció propagandística del comunisme i el nacionalisme i l’extrema dreta es limitaran a ser un moviment dispers i dividit que no suposava cap perill pel règim republicà.

El 1925 es signava a Suïssa el Tractat de Locarno amb Gran Bretanya, França, Bèlgica, Itàlia i altres països menors on es renunciava a la modificació per la força de les fronteres europees. El reconeixement per part dels alemanys de les fronteres europees va facilitar la normalització de les relacions internacionals. Alemanya va entrar a la Societat de Nacions.

A Locarno van aprovar-se els punts bàsics que havien de garantir la futura convivència continental. Alemanya renunciava a les seves reivindicacions sobre Alsàcia i Lorena i acceptava les fronteres europees. França, a canvi, havia d’abandonar Renània abans del temps previst. L’SDN acceptava Alemanya com a país membre i la pressió dels Estats Units aconseguia la rebaixa del deute alemany per les reparacions de guerra. Els banquers nord-americans van començar a prestar diners i a fer fortes inversions al país germànic.

Friedrich_Ebert.jpg

Friedrich Ebert

Els moviments separatistes perdien així el suport exterior de França i diluïen deixant de ser una amenaça per a la República. La desactivació de fronts de conflicte interns, la recuperació de les relacions exteriors i la reactivació econòmica van permetre l’estabilització de la República de Weimar.

La col·laboració dels bancs nord-americans, amb excés de capacitat creditícia, va facilitar el capital necessari per reactivar el país econòmicament. Els crèdits procedents dels Estats Units van permetre el rellançament industrial. Així, el 1928 la producció recuperava els nivells de 1913 tot i la mutilació d’espais industrials.

Tot i això, l’economia alemanya no va ser capaç de resoldre el problema de l’atur que es situava en unes taxes que voltaven el 9-12%, fet que afavoria el descontentament social. Els acords entre patronal i sindicats que havien permès la consolidació de la República van trencar-se en aquest període tornant a la confrontació tradicional. A la indústria siderúrgica va produir-se el principal enfrontament dels sindicats amb les dinasties Krupp i Von Thyssen endurint les seves posicions davant les reclamacions obreres.

El 1925 va morir el socialdemòcrata Ebert que era el president de la República alemanya. Les eleccions a la presidència van donar a la primera volta la victòria a Jarres, candidat de la coalició DVP-DNVP però sense aconseguir la majoria absoluta que era necessària.

Eleccions a la presidència de la República de Weimar (1926-primera volta):

  • Jarres (DVP-DNVP): 38%
  • Braun (SPD): 29%
  • Marx (Zentrum): 14,5%
  • Thallman (KPD): 7%

A la segona volta podien presentar-se nous candidats i realitzar noves coalicions. Així, l’SPD i el Zentrum van unir-se al voltant del candidat catòlic Marx per superar la coalició de dretes. Davant la unió dels constitucionalistes Jarres va renunciar a favor de Hindenburg; un candidat dretà, heroi de la Primera Guerra Mundial i símbol del II Reich. El nou candidat va reagrupar a la dreta ideològica alemanya. Si l’esquerra representada per l’SPD i el KPD s’hagués unit als partits de centre haguessin guanyat amb tota seguritat, però aquest acord no va ser possible per les discrepàncies entre socialdemòcrates i comunistes.

Hindenburg.jpg

Paul von Hindenburg

Eleccions a la presidència de la República de Weimar (1926-segona volta):

  • Hindenburg (DVP-DNVP): 48,3%
  • Marx (SPD-Zentrum): 45,3%
  • Thallman (KPD): 6,4%

Hindenburg va imposar-se a la coalició weimariana de l’SPD i el Zentrum accedint així a la presidència de la República un personatge que no formava part dels partits tradicionals de la República, amb una ideologia dretana vinculada al DVP i que esdevindria clau en l’esfondrament de la democràcia alemanya per la seva complicitat en l’arribada de Hitler a la cancelleria el 1933.

La Itàlia feixista: la dictadura de Mussolini

dijous, 24/02/2011

Un cop controlat el parlament amb la desaparició de l’oposició política, Mussolini va atorgar-se a si mateix amplis poders a través del desenvolupament de les Lleis Feixistíssimes. Sistemàticament, el dictador va anar desmuntant el sistema democràtic i assumint el control d’Itàlia. S’establia un nou règim de tipus corporatiu, amb un sindicalisme obligatori jerarquitzat, la vaga il·legalitzada i un parlament merament consultiu (Cambra dels Fasci i de les corporacions).

Mussolini-Bosworth.jpg

La destrucció de la democràcia portaria molts polítics a la deportació o l’exili arran de la creació d’un tribunal de delictes polítics i la implantació d’una nova policia política, l’OVRA (Organització de Vigilància i Repressió de l’Antifexisme). Els altres partits polítics  i els sindicats obrers van ser sistemàticament eliminats, i va implantar-se una dura censura a la premsa.

La capacitat executiva i legislativa eren assumides pel govern i el Gran Consell Feixista, un dels pocs organismes polítics creats per la dictadura, en principi per facilitar les relacions entre el partit i el govern. Mussolini ja tenia tot el poder a les seves mans, era un dictador absolut amb poders il·limitats i que només era responsable davant del rei. La monarquia italiana de Víctor Manuel III va ser acceptada per Mussolini perquè va rebre el seu suport després del seu ascens al poder i en la evolució cap a la dictadura. El rei era el cap de l’exèrcit, el que feia que Mussolini només el controlés parcialment.

Vittorio_Emanuele_III_(c._1915–1920).jpg

Víctor Manuel III d'Itàlia

El problema era que el feixisme havia arribat al poder sense un pla específic de govern i sense una càrrega doctrinària important. El seu únic objectiu era crear un Estat poderós de caire dictatorial, basat en la força del partit únic, el Partit Feixista, reduït a la pràctica a ser un simple òrgan burocràtic encarregat de la propaganda i el control ideològic de les masses. El poder real estava en mans del líder carismàtic, Mussolini, il Duce, que comptava amb la fidelitat incondicional dels seus partidaris.

Concentracion fascista en Genova.jpg

Un dels elements que van consolidar definitivament el règim feixista va ser la signatura, el 1929, dels Pactes de Laterà amb l’Església catòlica, posant fi a la llarga etapa de distanciament entre l’Estat italià i el papat, perllongada des del procés d’unificació. Gràcies al pacte amb el feixisme va néixer l’Estat del Vaticà, va reconèixer-se el matrimoni eclesiàstic, el catolicisme va convertir-se en l’única religió oficial i la religió va ser introduïda obligatòriament a les escoles. A canvi, la Santa Seu va reconèixer l’Estat feixista i la capitalitat de Roma.

El feixisme italià exaltava el sentiment nacionalista tot invocant les velles grandeses de l’Imperi Romà, van recuperar-se símbols de l’antiguitat com les senyeres imperials o l’antiga salutació amb el braç dret alçat i la mà oberta, senyals d’identitat del feixisme. Tota una escenografia de masses uniformades i organitzades formarien part de l’estètica del feixisme. Mussolini va pretendre exercir un control total sobre la cultura i els mitjans de comunicació a través del Ministeri de Propaganda i el Ministeri de Cultura Popular.

FASCISMO%20STILE%20DI%20VITA.jpg

fascismo italia.jpg

cartel fascista.jpg

L’Estat feixista va aspirar a controlar la forma de pensar i les activitats de la població, amb un especial interès en l’adoctrinament dels més joves. Per això Mussolini va donar una gran importància a l’educació, els mestres van haver de fer les seves classes uniformats amb la camisa negra i els professors universitaris van haver de jurar fidelitat al règim per poder impartir classe. Igualment, els nens i nenes de entre 4 i 18 anys havien de formar part obligatòriament de les organitzacions juvenils controlades pel partit. S’intentava crear un “nou italià” basat en les virtuts militars de la disciplina i l’obediència.

En la política laboral i econòmica, el feixisme va optar per un sistema corporativista. L’Estat pretenia organitzar l’economia i controlar les organitzacions socials, és a dir, els sindicats i la patronal, sota els principis de la col·laboració de classes com a instrument per a superar els conflictes socials. Així, el sindicalisme de classe va ser substituït per un altre de tipus vertical en corporacions que evitava qualsevol tipus de conflictivitat social i permetia controlar els esglaons productius de cada sector. El feixisme demostrava així una evident aparença d’eficàcia positiva de cara a l’exterior.

mussolini caballo.jpg

Però, aquest sistema corporativista va ser simplement una cortina de fum que va permetre, en la pràctica, que el règim controlés els sindicats i la patronal a través del Ministeri i el Consell Nacional de Corporacions. La introducció de lleis laborals, com la Carta del Treball de 1927, van suposar que només fossin legals els sindicats feixistes i que les vagues fossin prohibides i durament reprimides.

D’altra banda, el règim feixista, en teoria, animava a les dones a sortir de l’àmbit domèstic per incorporar-se al món del treball, però, en la pràctica, la legislació laboral va penalitzar el col·lectiu femení pel que feia a les condicions salarials. A més, la defensa d’una política natalista va reforçar el paper de la dona com a esposa i mare.

propaganda fascista.jpg

En un principi, Mussolini va pactar amb la gran indústria que es mantindria una política liberal, fet que unit a la mà dura va fer que fos admirat per la dreta europea com Primo de Rivera o Churchill. A llarg termini, però, el feixisme va trobar un equilibri entre l’iniciativa privada i la introducció de l’intervencionisme estatal per superar la crisi econòmica del país. Amb un gran desenvolupament propagandístic el règim va impulsar una gran bateria d’iniciatives econòmiques com la “batalla” del blat, la revaluació de la lira, la reducció dels salaris (20%), la introducció dels pantans, etc.

Després que la Gran Depressió afectés Itàlia, el deute extern del país va impedir les importacions i això sumat a la pròpia ideologia nacionalista del feixisme va fomentar l’autosuficiència econòmica. L’autarquia va fomentar la concentració industrial i va potenciar les inversions en indústries de valor estratègic a través de l’IRI (Institut Italià per a la Reconstrucció Industrial). Les grans obres públiques, una demostració de l’eficàcia del règim, van ser un motor econòmic per al país juntament amb la dessecació de pantans i un ambiciós pla de rec per estimular la producció agrària del país.

A partir de 1936, el règim va dissenyar una autèntica economia de guerra. Així, el 1939, amb la Segona Guerra Mundial a punt d’esclatar, l’Estat feixista italià ja controlava totalment l’economia del país amb la indústria metal·lúrgica, la indústria naval i les obres públiques controlades pel govern de Mussolini. És el pas que entre 1934 i 1943 va fer-se cap a l’intervencionisme estatal. Mussolini seria destituït el 1943 com a cap de govern per negociar un armistici i com a resposta Mussolini proclamaria la república feixista de Saló.

La Itàlia feixista: l’etapa parlamentària

dimecres, 23/02/2011

El 1922, després de que el feixisme arribés al poder com a conseqüència de la Marxa sobre Roma, encara no ens trobem davant d’una dictadura, el govern de Mussolini evolucionarà cap a ella en els següents mesos per resoldre les tensions entre el govern i l’oposició d’esquerres. Així, Mussolini instaurarà la dictadura de mica en mica.

Primo-Consiglio-Ministri-Fascismo.JPG

Així, inicialment, semblava que Mussolini, exercint de primer ministre italià, mostrava un cert respecte cap al règim liberal. El primer govern format per Mussolini el 1922 excloïa el PSI i el PCI, però incorporava el PPI per configurar una majoria que atorgués plens poders a Mussolini per governar amb lleis d’excepció. Així es podien controlar les mobilitzacions socials. La recuperació econòmica dels anys vint va permetre que Mussolini desactivés la majoria dels conflictes socials.

Squadristi.jpgMussolini va nomenar-se a si mateix ministre d’assumptes exteriors a més de ser el primer ministre i el ministre de l’interior. Tot i això, malgrat la concentració de poders en la seva figura Mussolini encara no tenia la força suficient per establir la dictadura i hauria de fer certes concessions a la democràcia parlamentària.

La legalització dels esquadrons feixistes amb funcions de policia social i política va ser una mida que va enfrontar Mussolini al PPI, el qual va trencar definitivament amb el govern nacional quant aquest va aprovar la llei Acerbo que reformava la llei electoral per beneficiar a la majoria. El PPI va trencar amb Mussolini i el seu govern d’unió nacional per l’aprovació d’una reforma de la llei electoral que, ara sí, conduïa cap a l’autoritarisme.

Segons la llei Acerbo, aquell partit que tingués una majoria relativa a les urnes de més del 25% dels vots ocuparia dues terceres parts dels escons del parlament italià. La llei Acerbo buscava que el sistema polític italià tingués un govern estable amb una gran majoria que neutralitzés a l’oposició a la cambra de diputats.

Així, a les eleccions de 1924 la majoria va ser per la Llista Nacional de Mussolini encapçalada pels dirigents feixistes. La popularitat de Mussolini va donar-li prop del 40% dels vots amb el Partit Feixista com a principal eix de la dreta. En conjunt, les forces integrants de la coalició feixista van fer-se amb 404 dels 553 escons que composaven la cambra parlamentària italiana. Una majoria que donava al Duce un poder il·limitat.

Matteotti.jpg

Giacomo Matteotti

Les eleccions de 1924 van estar marcades per la conflictivitat al carrer entre els feixistes i l’esquerra. Així, Matteotti, dirigent i dirigent del PSU, va denunciar al parlament la llei Acerbo i va posar en qüestió la política de Mussolini, tot demanant la nul·litat de les eleccions perquè el feixisme havia fet servir la violència i la intimidació. Posteriorment Matteotti va ser raptat i assassinat, fet que desencadenava un gran escàndol polític.

Matteotti havia atacat amb ferocitat el govern i posteriorment havia desaparegut. Havia estat raptat als carrers de Roma, ficat al darrere d’un cotxe i assassinat. El seu cos no va aparèixer fins un mes després. L’oposició tenia clar que la seva desaparició estava relacionada amb Mussolini i els escamots feixistes del seu entorn. L’esclat de l’escàndol Matteotti va marcar el pas del règim cap a la dictadura amb la retirada del parlament de PSI, PSU, PPI i alguns grups liberals (retirada a l’Aventino) per convertir-se en una cambra opositora. El boicot parlamentari va ser un error de l’oposició que deixava la cambra en mans de Mussolini.

El gener de 1925 Mussolini assumia la responsabilitat de l’assassinat de Matteotti a mans dels camises negres. Així es tancava la crisi en una cambra sense oposició real. A continuació, Mussolini va realitzar una maniobra que destituïa els parlamentaris de l’oposició que havien abandonat el parlament i del PCI impedint-los per la força que poguessin tornar a accedir als seus escons.

Era el moment de destruir a l’oposició i establir una dictadura. Mussolini eliminaria del seu govern als ministres no feixistes i l’oposició seria il·legalitzada donant lloc a la dictadura feixista, en la qual la destrucció de l’esquerra s’havia iniciat. Arribats a 1925, Itàlia ja era un Estat amb un sol partit polític, però encara quedaven interessos poderosos que eren un fre per a Mussolini; la Corona, l’Església l’exèrcit i alguns dels grans financers.

Mussolini_nel_1925.jpg

La marxa del feixisme italià cap al poder

dimarts, 22/02/2011

En una situació d’efervescència nacionalista italiana, Benito Mussolini va crear a Milà la seva organització, el Fascio di Combatimento, en referència a la unitat italiana i a un símbol de la Roma imperial –el fascio era una arma representativa de la legió imperial romana–. Mussolini encara no era el principal líder nacionalista però estava iniciant el seu ascens polític, passant de liderar l’ala radical del Partit Socialista a convertir-se en un nacionalista extrem, director del diari Il Popolo d’Italia, des de les pàgines del qual exigia una política exterior agressiva i una política anticomunista extrema.

Mussolini.jpg

Benito Mussolini

El Fascio era un grup paramilitar de caràcter ultranacionalista, els membres del qual s’identificaven per la camisa negra i la gorra militar. Els seus objectius eren forçar les reformes socials i reivindicar els territoris no recuperats (irredenti) a Dalmàcia. El seu nucli principal estava integrat per gent molt variada: antics anarquistes i sindicalistes revolucionaris, socialistes partidaris de la intervenció d’Itàlia en la guerra lligats a Mussolini, ultradretans, nacionalistes i combatents de les forces d’assalt (arditi).

Brillant orador i manipulador de masses, Mussolini va veure com els seus discursos doctrinaris tenien un èxit indiscutible entre la petita burgesia. El feixisme italià naixia de la necessitat d’una forta autoritat política i dels agreujats sentiments nacionalistes dels italians. Així, tot i que el moviment feixista encara era molt minoritari els anys 1919-1920, davant la creixent desconfiança dels italians vers el règim parlamentari, Mussolini va aconseguir incrementar els seus suports socials a les capes més conservadores i influents de la societat italiana.

El 1920 va haver-hi una vaga industrial on els obrers van ocupar les fàbriques. La sortida negociada al conflicte va evitar que un moviment exclusivament reivindicatiu conduís cap a un procés revolucionari però la por a la revolució va generalitzar-se, fet que Mussolini va aprofitar. Així, el Fascio es va decantar cap a un activisme violent que actuava amb ferocitat contra els moviments vaguistes que eren acusats d’antiitalians. Sindicalistes, socialistes i comunistes seran víctimes de la intimidació feixista. Les esquadres feixistes van enfrontar-se al carrer a les organitzacions obreres entre 1920 i 1921.

camicie-nere.jpg

Els industrials estaven molt preocupats i culpaven el govern de no haver estat capaç de prendre mesures més estrictes contra els moviments vaguistes. Mussolini i els seus esquadrons feixistes seran una esperança per lliurar-se dels socialistes, els sindicats i el govern.

La manca d’una sortida a la crisi i la por a la revolució van facilitar que Mussolini es convertís en l’alternativa de la dreta italiana. La solució que proposava Mussolini era la construcció d’un règim de força, nacionalista, amb l’interès nacional per sobre de la identitat de classe i amb una política expansiva al Mediterrani. S’havia d’acabar amb la dissidència social amb un govern d’unitat nacional que exclogués a l’esquerra revolucionària, així es podria restablir l’ordre al país. Aquesta es una primera sortida cap a l’autoritarisme, coincidint amb els interessos de la gran patronal de la indústria.

El 1921, Mussolini, conscient de la necessitat de consolidar aquests suports, va canviar de tàctica i el seu moviment es va convertir en el Partit Feixista, d’ultradreta. El feixisme abandonava així la tàctica revolucionària i va preparar-se per a la lluita parlamentària, a la vegada que es convertia en un moviment de repressió de les organitzacions obreres i camperoles. La irrefrenable violència, juntament amb el decantament progressiu cap a la dreta, van ser els principals instruments per aconseguir el poder.

Fascism.jpg

La primavera de 1921 van realitzar-se unes noves eleccions a la recerca d’un nou equilibri per Itàlia. El centre-dreta i el Partit Feixista van practicar davant els comicis una política de Bloc Nacional per derrotar electoralment el PSI. El Bloc Nacional no va ser una coalició electoral, només una estratègia contra l’esquerra. Mussolini s’unia així amb els liberals de Giolitti. El Partit Feixista va aconseguir una important presència parlamentària amb 35 escons dins del Bloc Nacional. El clar retrocés del PSI davant del Bloc Nacional semblava donar pas a una clara majoria, però la dreta no era una alternativa conjunta real amb un programa que unís a tots els partits conservadors al parlament.

La crisi de govern i la inestabilitat van seguir prolongant-se després de les eleccions de 1919. Sense un programa unitari de govern del Bloc Nacional la crisi italiana no es podia superar. Mussolini va defensar aquesta unió i va postular-se com a líder d’un projecte unitari de la dreta italiana. Els feixistes van augmentar la seva violència i el govern va veure’s incapaç de mantenir la llei i l’ordre al carrer. Itàlia va llançar-se pràcticament a una guerra als carrers entre les esquadres feixistes i els camises vermelles socialistes.

Spedizione_pun.jpg

El Partit Feixista tenia controlat el carrer, el recolzament de la gran indústria i un dirigent que estava al marge de la crisi italiana de postguerra i tenia molt reconeixement popular interclassista. Mussolini, amb tot a favor, reclamaria ara la formació d’un govern nacional encapçalat per ell mateix.

En aquest clima de violència i inestabilitat política el 27 d’octubre de 1922 es produïa la Marxa sobre Roma, una acció de força de Mussolini per pressionar el rei Víctor Manuel per formar un govern d’unió nacional amb un mínim de sis ministres feixistes en la seva composició. El govern no va reaccionar i els alts comandaments militars van dubtar davant la demostració de força dels feixistes.

March_on_rome_1.png

Sfilata_fascista_(Quirinale).jpg

La Marxa sobre Roma va presentar-se com una marxa espontània dels militants feixistes procedents de tota Itàlia, però la majoria van ser portats en camions fins a les mateixes portes de la capital, a més la mobilització no va ser tant espectacular i l’exèrcit podia haver-la detingut si hagués rebut l’ordre. La Marxa sobre Roma va ser una demostració de teatralitat política amb una acció que militarment estava mal planejada. Semblava que per al monarca un govern dirigit per Mussolini era l’única alternativa al vessament de sang i l’anarquia als carrers i es va a negar a signar la declaració d’Estat de setge presentada pel primer ministre.

Stato-maggiore-MarciasuRoma.JPG

Vittorio_Emanuele_III_incontra_Mussolini.jpg

Aquesta mobilització recolzada per sectors destacats de l’Estat i pel propi monarca va forçar la dimissió del govern elegit a les urnes per donar pas a un govern d’unió nacional encapçalat per Mussolini. L’acte de força havia tingut efecte i el 29 d’octubre el rei Víctor Manuel III, a través d’un telegrama, encarregava a Mussolini la formació del govern.

La crisi de la democràcia italiana

dilluns, 21/02/2011

El procés d’unificació italiana va configurar una monarquia liberal constitucional bassada en un sistema censatari força restringit que potenciava els interessos industrials i comercials del nord en contrast amb el sud agrari i controlat pels grans propietaris (cacics i màfia). El nacionalisme estava molt arrelat des del segle XIX amb la proclamació de l’autoafirmació de la nació italiana.

En la primera dècada del segle XX Giolitti va impulsar una sèrie de reformes que van consolidar el sistema liberal italià i va introduir una nova política exterior que buscava l’expansió colonial. D’aquesta manera, el nacionalisme italià es convertirà en un moviment agressiu que buscava en el passat imperial romà els estímuls necessaris per justificar l’imperialisme i el colonialisme tardà. El 1911 Itàlia annexionava Líbia com a colònia tot i no tenir cap riquesa en el seu territori. Líbia seria el punt d’entrada d’Itàlia a Àfrica. Aquest fet va fer convenient una reforma electoral que obrís en part el sufragi a l’Itàlia del nord per rebre el suport popular per a l’empresa imperial.

Giolitti.jpg

Giovanni Giolitti

El 1912 s’instaurava el sufragi masculí per aquells homes de més de 21 anys que sabessin llegir i escriure i als majors de 30 anys que haguessin complert el servei militar. La política italiana s’obria així a la política de masses. El 1913 es ratificava la victòria electoral dels grups liberals i conservadors tradicionals amb un fort creixement del Partit Socialista italià (PSI) i del Partit Popular italià (PPI) catòlic i confessional que tenia un programa de reforma social que va atreure a les classes mitjanes.

Cambra de diputats del parlament italià (1913-1924):

1913 1919 1921 1924
PCI 16 18
PSI 52 156 122 22
PSU 60 25
Republicans 9 9 7 7
PPI 29 100 107 40
Constitucionalistes 410 209 34
Bloc Nacional 275
Llista nacional 355
Partit Feixista* (35) (20)
Altres 8 34 8 14
TOTAL 508 535
Majoria 255 268

El control de les elits es posarà en qüestió després de la Primera Guerra Mundial quan Itàlia va declarar-se neutral en un principi però va acabar entrant en guerra al costat de l’Entesa després dels acords secrets de Londres de 1915. Els sectors bel·licistes partidaris de la participació d’Itàlia a la guerra consideraven que la neutralitat deixava el país com una potència de segona fila com Espanya i que s’havia d’actuar contra Àustria per incorporar la zona est de Venècia, el sud del Tirol i altres objectius al Mediterrani oriental (projecció cap a Grècia i la costa dàlmata). Els intervencionistes van practicar un fort nacionalisme per afavorir la participació d’Itàlia a la guerra mentre que el PSI estava dividit entre el sector maximalista majoritari i els sectors reformistes però era contrari a la participació a la guerra.

Mussolini va mostrar-se favorable a favor de l’entrada d’Itàlia a la guerra i des d’Avanti, l’òrgan de premsa del PSI, va iniciar una forta campanya favorable a la guerra. Finalment, Mussolini va abandonar el PSI per formar el seu propi moviment des del diari El Poble Italià que tenia un finançament ocult proporcionat pels grans industrials del país que tenien interessos en participar del conflicte.

Mussolini_sul_Carso.jpg

Mussolini a les trinxeres del front italià de la Gran Guerra

Finalment, Itàlia entrava a la Primera Guerra Mundial aportant 7,5 milions de soldats que majoritàriament provenien del sud del país. El saldo final del conflicte bèl·lic va ser superior als 700.000 morts i un milió de ferits. En acabar la guerra, la frustració que va produir la no concessió de les aspiracions territorials italianes amb la negativa a l’annexió del Fiume va generar una forta crisi. El nacionalisme es veia reforçat per la sensació de frustració (vittoria mutilata) i va generar una forta mobilització amb la figura de G. D’Annunzio al capdavant.

D'Annunzio.jpg

Gabriele D'Annunzio

Tot i pertànyer al bàndol dels vencedors, Itàlia no va obtenir les compensacions territorials i econòmiques que esperava. La suma d’aquests factors va crear una situació que el govern va ser incapaç de solucionar. Els tractats de pau de Paris van concedir a Itàlia el Tirol del nord i l’Alto Adigio però no van satisfer les seves pretensions a la costa dàlmata. El Fiume havia estat atribuït pels tractats de pau a Iugoslàvia tot i les pretensions del primer ministre italià Orlando i el nacionalisme italià més radical encapçalat pel poeta D’Annunzio la considerava italiana.

Així, D’Annunzio va organitzar un grup d’excombatents per ocupar el Fiume i forçar la seva annexió. El govern italià no va acceptar aquesta política de fets consumats i no va reconèixer l’annexió del Fiume el que va convertir els partits constitucionals i l’elit política italiana en un objectiu més de les crítiques nacionalistes. D’annunzio va utilitzar per ocupar el Fiume el 1919 una escenografia on proliferaven els uniformes, les formacions i les senyeres italianes, una escenografia que el feixisme faria seva de seguida. Finalment, Giolitti va signar el Tractat de Rapallo el 1920 on es declarava el Fiume com a ciutat lliure.

El sentiment de frustració s’accentuava entre els sectors nacionalistes. A més, l’economia italiana es trobava en una situació molt feble, arruïnada per la guerra, ia fragilitat dels governs italians impossibilitava el prendre les reformes financeres i socials necessàries per superar la crisi.

Mussolini_and_D'Annunzio.jpg

Benito Mussolini i Gabriele D'Annunzio

El 1919 es produïa una nova reforma electoral que universalitzava el sufragi masculí en plena crisi política, econòmica, social i d’identitat nacional. Itàlia es convertirà en un dels espais més agitats d’Europa el que el 1919 suposarà un canvi de signe polític a les eleccions. Els partits tradicionals van perdre la majoria i van veure com creixien amb força el PSI (156 escons) i el PPI (100 escons). El resultat de les eleccions de 1919 va donar lloc a un nou joc d’aliances per formar un govern amb el suficient recolzament popular i parlamentari.

Tot indicava que s’estava ensorrant el règim liberal que es trobava desbordat per l’agitació nacionalista produïda pel rebuig dels tractats de Versalles que potenciaven el regne de Iugoslàvia impedint l’expansió italiana als Balcans. Els moviments reivindicatius s’havien intensificat tant en la indústria com en l’agricultura entre 1919 i 1920, els “dos anys rojos”. La manca d’activitat industrial generava atur, el deute extern hipotecava els pressupostos, l’alça dels preus perjudicava amplis sectors socials, al sud del país els camperols ocupaven terres i les vagues obreres es multiplicaven a les ciutats del nord. L’estiu de 1920 la crisi era general.

A la forta inestabilitat social li va succeir una forta agitació política. Els sectors maximalistes del PSI va plantejar-se la sortida revolucionària a la crisi tot i no ser un grup homogeni. El sector liderat per Serrati era partidari de concentrar-se en la conquesta del poder per la via electoral per poder realitzar la transició cap a un nou estat socialista italià. Altres sectors del socialisme (Bordiga) creien que per la via electoral no s’arribaria al poder i plantejaven una insurrecció de tipus bolxevic per fer-se amb el poder. El socialisme tenia la seva base electoral al nord i al centre del país però en el sud subdesenvolupat no tenia recolzament.

D’altra banda, Turati optava per la via parlamentària creant una coalició de govern que incorporés el PPI de Dom Sturzo. Les alternatives al règim liberal italià després de 1919, però, requerien d’una política de masses que ni PSI ni PPI van aconseguir portar a terme.

Les bases socials del feixisme

divendres, 28/01/2011

Des del punt de vista social, els partits de caràcter feixista mai van aconseguir totalment el suport popular de la població, tot i que la seva base social, molt reduïda en els seus inicis, va anar incrementant-se considerablement fins arribar a ser una de les principals forces polítiques de països com Itàlia o Alemanya.

hitler-at-dortmund.jpg

El feixisme va reclutar els seus primers seguidors entre els sectors socials desarrelats, especialment oficials i excombatents desmobilitzats després de la fi de la Primera Guerra Mundial, que van tenir una adaptació difícil a la vida civil de la postguerra. En el context de crisi cultural del tombant de segle, els moviments feixistes també van tenir el suport de joves activistes i romàntics molt impressionats per l’impacte de la Gran Guerra i que expressaven la seva frustració per la ineficiència del sistema liberal.

Els canvis socials que va provocar la guerra van donar a la petita burgesia una força que aquesta classe social mai havia tingut. Perjudicades per la forta crisi econòmica, no sentint-se satisfactòriament representades pels partits burgesos tradicionals ni pels partits proletaris internacionalistes, i espantades per la possible expansió del comunisme les classes mitjanes urbanes i rurals serien un dels suport dels nous partits autoritaris.

Igualment, els feixismes també tindrien suports des de determinats sectors d’una classe obrera desencantada davant la crisi. Aquests sectors obrers provenien de partits radicals d’esquerra i van trobar atractiu el llenguatge extremista i el missatge violent que els oferia el feixisme.

ORIGEN SOCIAL DE LA MILITÀNCIA FEIXISTA A ITÀLIA (1922)
Treballadors de la terra 24,4%
Professions liberals 16%
Obrers 15,4%
Estudiants 13%
Agricultors 12%
Comerciants i artesans 9,2%
Funcionaris 4,8%
Industrials 2,8%
Ensenyants 1,1%
Mariners 1%

D’altra banda, els sectors industrials que s’havien beneficiat de la guerra van tenir problemes de reconversió en temps de pau. La creixent conflictivitat social i l’amenaça revolucionària serien motius d’alarma permanent i la crisi econòmica dels anys trenta provocaria una caiguda de la producció i dels beneficis que aprofitarien tant Hitler com Mussolini per rebre el suport de la gran indústria. Amb el suport dels grans empresaris i els terratinents el feixisme va poder consolidar la seva posició en l’Europa d’entreguerres.

masas nazismo.jpg

Al principi, els grans empresaris i els terratinents van finançar el feixisme per emprar aquestes organitzacions com una força de xoc contra el creixement de les organitzacions socialistes i comunistes. Més endavant, però, les van ajudar per afavorir la instauració d’un poder executiu fort, capaç de reorganitzar i controlar l’economia per superar la crisi i aturar l’agitació obrera. Això va ser possible gràcies a l’eliminació de la part demagògica, revolucionària i anticapitalista dels programes polítics feixistes.

ORÍGEN SOCIAL DE LA MILITÀNCIA DEL PARTIT NAZI (1930)
Obrers 28,1%
Empleats 25,5%
Pagesos independents 14,1%
Artesans 9,1%
Funcionaris 8,3%
Comerciants 8,2%
Empleats domèstics 3,6%
Professions liberals 3%

Finalment, la presa del poder per part del feixisme i el nazisme no pot explicar-se sense els suports que van rebre des de dues de les principals institucions dels Estats liberals democràtics: l’exèrcit i la policia, els quals van tolerar, i en ocasions participar activament, de la violència que les organitzacions feixistes exercien per espantar els seus enemics i per conquerir el poder.

La ideologia feixista

dijous, 27/01/2011

En els anys vint i trenta va produir-se l’eclosió d’una nova forma d’organització política: el feixisme. La ideologia d’aquest moviment és la forma més elaborada i modernitzada de la tradició de la dreta radical, una fase concreta del desenvolupament de la cultura ultradretana, específica del continent europeu, i basada en la inversió dels valors d’igualtat natural, llibertat individual i govern representatiu que es derivaven dels principis de la Revolució francesa de 1789.

En un moment de crisi, la comparació dels grans ideals emergits de la Revolució francesa amb la realitat que suposava la marginació social, l’exclusió o la pèrdua de l’estatus privilegiat que s’havia tingut abans de la Gran Guerra van suposar que aquells principis que havien inspirat la política i la societat del vuit-cents fossin considerats caducats o falsos per amplis sectors de la societat. A diversos països van aparèixer moviments d’aquest tipus, articulats al voltant del rebuig al sistema parlamentari, l’odi al comunisme, el nacionalisme exacerbat, el culte a la violència i la mobilització de les masses atretes per un líder carismàtic.

La ideologia feixista tenia una sèrie de característiques bàsiques ben definides:

1. Invalidesa dels valors proposats per la Il·lustració i la Revolució francesa, tot considerant la desigualtat entre les persones i els pobles com un fet natural, la conveniència de la subordinació de la llibertat individual als interessos de l’Estat i la negació de la separació de poders. Aquesta desigualtat va permetre una concepció jeràrquica de la societat que portaria cap el masclisme i el racisme. Així, la dona estarà supeditada a l’home, i el nazisme afirmaria la desigualtat entre les races humanes on la raça ària seria la dominant i estaria destinada a governar el món, mentre que a l’altre extrem trobaríem la raça jueva perseguida pel nazisme.

Stab-in-the-back_postcard.jpg

2. Nacionalisme radical, agressiu, militarista i poc respectuós amb els drets dels altres pobles, que es poden veure com a terreny on ha de créixer el propi Imperi. L’Estat és el representant de la nació que és el valor suprem. Tots els individus han d’estar al servei de l’Estat que es presenta omnipresent i omnipotent superant el concepte de simple dictadura. La nació és el principi fonamental, identificador de la comunitat, però ja no és la nació de ciutadans lliures heretada de la Il·lustració, sinó la comunitat orgànica amb un destí comú. El nacionalisme és l’aspecte més constant dels feixismes. Així, molts moviments feixistes es consideraran totalment diferents entre ells només per afirmar els principis propis d’identitat. Les referències a temps passats i gloriosos de la nació caracteritzarà els feixismes fent que el nacionalisme passés del sentiment de greuge típic dels seus orígens a una apologia del bel·licisme imperialista que conduirà cap a la guerra.

Nazi Expansion.jpg

L'expansionisme nazi

Second_world_war_europe_1941-1942_map.png

L'Europa feixista el 1942

3. Totalitarisme, considerant que les formes d’organització de les institucions basades en la representació democràtica han estat superades, i que les llibertats de reunió, manifestació o expressió mai no havien de posar en dubte la ideologia governamental ni aspirar a un canvi de règim polític. El feixisme defensava l’establiment d’un Estat totalitari capaç de controlar totes les esferes de la vida (política, econòmica i social), propugnant la primacia de l’Estat sobre l’individu. Els feixismes configuraran uns sistemes polítics de partit únic que consideraran el partit com un dipositari dels valors nacionals, uns valors únics sense més necessitat de representació. El model d’Estat feixista es sustentava, doncs, en uns principis rudimentaris i irracionals.

4. Anticomunisme, per l’oposició a entendre que les classes socials tenen interessos contraposats irreconciliables. L’anticomunisme serà una referència permanent del feixisme, tot defensant un Estat absolut situat per sobre d’una societat a la qual representava totalment, cosa que s’oposava a la lluita de classes i l’internacionalisme comunista. El feixisme es plantejava així com una “tercera via” alternativa al socialisme marxista, però també al capitalisme, tot defensant la creació d’un socialisme nacional capaç de posar fi al conflicte de classes i d’atreure tant a les capes mitjanes, amenaçades pel procés de concentració capitalista, com als obrers, oprimits per la por de l’atur i la misèria.

5. Creença en la missió providencial d’un líder carismàtic, el qual representaria els interessos de la nació com a solució a la crisi dels valors burgesos tradicionals, fet que deriva en un poder pràcticament absolut, no sotmès a cap tipus de verificació electoral. Sobre aquesta noció del cabdillatge, el feixisme va tractar de modelar una societat establerta sobre els principis de la jerarquia, l’ordre, l’obediència i l’autoritat indiscutible d’un home excepcional. Així, Mussolini adoptaria així el paper de líder infalible, el Duce, el conductor; i Hitler, per la seva banda, es convertiria en el Führer de tots els alemanys. Mitjançant les grans concentracions, els discursos i la propaganda es mantindria el nexe entre els polítics i el poble, un conjunt compacte.

Reichsparteitag_1935_mod.jpg

hitler-at-dortmund.jpg

La crisi de les democràcies i el triomf dels totalitarismes en el període d’entreguerres

dimecres, 26/01/2011

El final de la Primera Guerra Mundial va suposar una forta crisi per a les democràcies parlamentàries occidentals ja que els governs democràtics no van ser capaços de resoldre els greus problemes polítics, socials i econòmics de l’Europa d’entreguerres. Aquesta crisi va resultar simplement conjuntural a molts països, però en altres com Itàlia (Mussolini) i Alemanya (Hitler) acabaria lloc a l’aparició de dictadures de tipus totalitari.

El sistema capitalista va sortir de la guerra amb greus problemes de conversió i adaptació. La crisi dels primers anys de postguerra i l’amenaça d’una teòrica revolució social van crear una situació d’intranquil·litat i una certa por per la supervivència del capitalisme. La solució passarà per la substitució del sistema tradicional de lliure competència per un capitalisme monopolístic garantit per un règim autoritari.

La Gran Guerra també va suposar una forta crisi ideològica i dels valors burgesos. La pau després de la llarga guerra va generar una sensació d’insatisfacció i intranquil·litat que va afectar a molts països europeus, vencedors i vençuts. Amplis sectors de la població van creure que la democràcia liberal parlamentària representava un sistema caducat i incapaç de fer front a les noves problemàtiques derivades de la postguerra i van defensar la necessitat d’articular Estats forts i autoritaris per afrontar la situació.

revolucion-alemana.jpg

La revolució alemanya de 1918-1919

A més, l’exemple de la Revolució Russa i el nou règim bolxevic s’estendria en sectors socials contraris a la democràcia liberal burgesa. Els principis democràtics aniran retrocedint atacs per l’autoritarisme amb la justificació d’evitar el contagi revolucionari. Així, la reconstrucció i la defensa dels estats nacionals es faria, en ocasions, a costa del debilitament de la democràcia.

Finalment, la Primera Guerra Mundial va deixar una forta crisi econòmica amb el retorn de milers de soldats desmobilitzats que al retornar als seus llocs d’origen es convertirien en aturats. La crisi econòmica generaria una primera onada de dictadures que prendrien la Itàlia feixista com a prototip.

A partir de la dècada de 1930, l’extensió de la Gran Depressió provocaria una convulsió general que derivaria en una nova onada de dictadures. Els terribles efectes de la crisi econòmica, fonamentalment l’increment de l’atur i la intensificació de la conflictivitat social, van traduir-se en una profunda desconfiança de la població respecte dels seus governants i en una constant radicalització de les posicions polítiques. Els principis liberals van ser qüestionats i un retrocés polític i cultural dels valors democràtics va estendre’s per Europa.

Benito_Mussolini_and_Adolf_Hitler.jpg

Benito Mussolini i Adolf Hitler

Els Estats democràtics demostrarien la seva feblesa en mostrar-se incapaços de trobar solucions per als grans problemes de l’època d’entreguerres. Mentre la burgesia i les classes mitjanes esperaven un Estat fort que imposés la disciplina i la cohesió social davant la crisi, una gran part de les classes baixes van veure en la Revolució una sortida als seus problemes. D’aquesta manera, com a conseqüència de les crisis econòmiques augmentarien les tensions socials, la lluita de classes i les accions revolucionàries. Així, el creixement electoral dels partits d’esquerra afavoriria l’evolució cap a un autoritarisme conservador com a garantia antirevolucionària.

Emparant-se en la necessitat de frenar la Revolució, els feixismes van defensar un nacionalisme agressiu i exaltat, la introducció del totalitarisme i la dictadura del partit únic com a solucions. A més, els feixismes aprofitarien la vocació internacional del comunisme per proclamar-se salvadors de la nació davant del “perill bolxevic”, aconseguint el suport dels sectors socials que estaven més espantats davant la possibilitat de l’esclat d’una revolució. Aquest serà el seu argument contra l’esquerra i contra la democràcia, tot presentant-se com la tercera via com a solució a la dicotomia entre democràcia capitalista i comunisme.

europa_regimenes_de_entreguerras.jpg

Els règims totalitaris a l'Europa d'entreguerres

Davant d’aquesta situació, la democràcia només va ser capaç de sobreviure en aquells països on estava més consolidada i les seves bases estaven més esteses. Tot i això, en aquests països també van néixer organitzacions i partits de caràcter feixista (Lliga de la Croix-de-Feu a França, Unió de Feixistes Britànics, Partit Rexista Belga, etc.) que, sense ser una amenaça seriosa per al sistema democràtic, sí que van ser un element de desestabilització important.

A bona part d’Europa, en canvi, des dels començaments dels anys trenta, la crisi econòmica i la inestabilitat de les democràcies va donar un impuls als partits feixistes. D’aquesta manera, el 1939, la majoria del sistemes polítics d’Europa es basaven en l’autoritarisme, i la forma més comuna eren les dictadures de dretes. En països com Itàlia, Alemanya, Àustria, Espanya, Hongria i Romania les organitzacions feixistes van tenir un destacat paper en l’evolució política dels Estats.

La Gran Guerra com a catalitzador de la dreta radical

dimarts, 25/01/2011

L’experiència de la Gran Guerra (1914-1918) va desbaratar el paisatge social i polític europeu, marcant el veritable inici del segle XX amb un conflicte mai vist per la seva capacitat de destrucció. El desenvolupament de la ciència i la tècnica que s’havia produït en les dècades anteriors va aplicar-se per trobar noves maneres de matar i desmoralitzar l’adversari en un conflicte llarg, geogràficament molt extens i que va tancar-se amb una pau mal resolta que obriria les portes a un conflicte bèl·lic encara més terrible vint anys després.

ottodixflanders.jpg

L’esclat i l’evolució de la guerra semblava haver donat la raó als escepticistes de la dreta radical de finals del segle XIX. Si el vuit-cents havia estat el segle de la raó, un període de creença en la bondat de l’ésser humà, una època de progressió de la història el moment de la contemplació del desenvolupament de les societats en el camí cap a la llibertat dels individus… Com era possible que aquest període acabés amb l’episodi més destructiu mai recordat?

guerra-trincheras.jpgPer a tota una generació de combatents, l’anomenada edat de la raó havia anat a morir a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. L’esperit de la fraternitat de 1789 i l’internacionalisme proclamat per les organitzacions obreres s’havia trencat en veure’s enfrontat contra la lògica dels interessos nacionals.

Aquella gent que havia anat a la guerra amb una ingènua alegria inicial retornaria a les seves cases amb l’esperit trasbalsat per l’envergadura de l’experiència viscuda. La violència, l’embrutiment, la mort com a experiència quotidiana, els abusos practicats sobre la població civil, la vida amb la por constant a morir instal·lada al cos… Tot plegat va crear en molts d’ells una resistència decidida contra tota amenaça de noves guerres en el futur. Això va quedar reflectit en la literatura d’entreguerres que va donar lloc a obres com Res de nou a l’oest de l’escriptor alemany Erich Maria Remarque o El foc del periodista francès Henry Barbusse.

verdun_1916.jpg

Però de la mateixa manera que l’horror que va derivar-se dels terribles episodis viscuts a la Gran Guerra va provocar respostes humanistes i pacifistes, una bona part de la generació que va madurar en el front bèl·lic va establir una espècie de consciència de l’excombatent basada en l’exaltació d’un seguit de valors positius associats a la guerra.

Amb serioses dificultats per refer la seva vida normal després de passar-se quatre llargs anys de lluita en el front, molts joves van començar a sentir-se mereixedors que el nou món nascut després de la Primera Guerra Mundial fos per aquells que s’havien jugat la vida en el conflicte. Així, van començar a organitzar-se lligues d’antics combatents i associacions de cossos armats selectes. Algunes d’aquestes associacions tenien un caràcter corporatiu basat en la defensa de les situacions d’invalidesa o atur, però bona part d’elles van anar adquirint un caràcter radical fonamentant la seva ideologia en les línies que havia anunciat la crisi cultural de finals del segle XIX: rebuig dels valors propis de la Il·lustració, el liberalisme i el socialisme.

Benito_Mussolini_1917.jpg

Benito Mussolini el 1917, retratat com a combatent de l’exèrcit italià en la Primera Guerra Mundial

Aquest esperit de crisi cultural va trobar amb la postguerra un espai adequat per a l’apologia de la sublevació contra la modernitat expressada prèviament. I és que la Gran Guerra va esdevenir un catalitzador que va permetre la conversió d’unes idees que s’havien mantingut limitades a una determinada elit intel·lectual, amb escassa capacitat per arribar al conjunt de la societat, en un moviment de masses.

Adolf_Hitler_im_Ersten_Weltkrieg.jpg

Adolf Hitler, a la dreta, fotografiat en companyia dels seus camarades de l’exèrcit alemany durant la Gran Guerra

Arreu de l’Europa de postguerra els joves arribats de l’exèrcit van trobar-se amb les institucions d’abans del conflicte destruïdes, amb uns imperis esquarterats, amb nuclis de població incorporats a nous Estats contra la seva voluntat, i amb l’amenaça de l’esclat de revolucions obreres que volien seguir l’exemple de la Rússia soviètica i liquidar aquell món pel qual s’havien jugat la vida en el front. Els excombatents eren persones sense una gran experiència política prèvia i ràpidament van convertir-se en terreny favorable perquè entre ells florís i arrelés una nova proposta ultradretana: el feixisme.

La cultura política de la dreta radical en el tombant dels segles XIX i XX

dilluns, 24/01/2011

La cultura política de la dreta radical es fonamenta en la posició de “rebel·lió contra la modernitat” expressada per les seves elits intel·lectuals en el tombant dels segles XIX i XX. Aquesta rebel·lió es manifestava en el rebuig a la societat urbana i atomitzada, on els individus perdien la seva força enfront de les masses; en el refús de la irrupció de les classes treballadores industrials en el paisatge social; i en la defensa dels vells valors aristocràtics en contra dels nous valors democràtics.

En definitiva, aquestes elits manifestaven unes inquietuds que en aquell moment també afectaven a una bona part de les capes populars, bàsicament a sectors de la petita burgesia (funcionaris, botiguers, menestrals) i a petits propietaris rurals (lligats a vells esquemes tradicionals de vida, vinculats a unes jerarquies superades per la industrialització i on la desigualtat natural entre les persones depenia de la sang aristocràtica més que no pas de la possessió de la riquesa).

Quan el ràpid canvi de valors, a més, va anar acompanyat de situacions de fractura social, com ara la pèrdua de l’estatus que diferenciava la petita burgesia i els petits propietaris de la població obrera, va ser el moment en què àmplies àrees d’aquests sectors socials van passar a defensar idees reaccionàries de tornada al passat. Aleshores, la dreta radical va buscar una sèrie de mites amb els quals vestir la seva cultura política per atreure a la gent que veia perillar la seva posició en la societat.

maurras.jpg

Charles Maurras

Un dels mites més explotats per la ultradreta va ser el nacionalisme, concepte que fins aleshores es trobava en mans dels sectors liberals i democràtics.  Així, des de la Revolució francesa, el nacionalisme oposava l’existència d’una pàtria de ciutadans lliures a les velles monarquies absolutes de l’Antic Règim. Posteriorment, el romanticisme es vincularia amb el nacionalisme i la primavera dels pobles, però sempre des d’una òptica liberal i progressista.

Però arribats a finals del segle XIX, la dreta radical va ocupar el terreny del nacionalisme i ho va fer amb una relativa facilitat quan l’esquerra més radical va passar a abraçar les idees internacionalistes i a combatre els mites patriòtics. Això, però, no vol dir que totes les expressions de nacionalisme fossin territori de la dreta radical, ni tan sols una majoria. D’aquesta manera, el nacionalisme va esdevenir un dels mites mobilitzadors de la ultradreta, especialment en aquells països d’unificació més recent (Alemanya o Itàlia), però també en països amb una llarga trajectòria com a Estat-nació centralitzat com va ser el cas de la França de la Tercera República.

Des del punt de vista de la dreta radical, la nació no era una entitat jurídica voluntària formada per individus lliures i amb un govern representatiu com defensaven els principis liberals. La nació de la ultradreta era la consciència de pertànyer a una tradició col·lectiva, memoritzada en les generacions passades, i lligada a un territori determinat, unes herències i unes tradicions que el poble havia de preservar. Així, la nació ja no es tractava de la societat de ciutadans individuals, sinó d’una comunitat orgànica on els drets individuals havien de subordinar-se als interessos superiors de la nació.

En el context de la crisi cultural de finals de segle, aquest concepte de comunitat suposava una forta càrrega tranquil·litzadora per a molts sectors de la població davant l’extensió de les situacions d’inseguretat, de pèrdua de la confiança en el futur i de por a la llibertat individual que podia comportar la incertesa social. La nació ultradretana oferia un ordre nou, una comunitat on cada individu realitzaria la seva tasca, i era especialment atractiva per a totes aquelles persones que veien en l’individualisme liberal un camí per a la pèrdua del seu estatus social.

En la construcció de l’harmonia social, però, els conflictes propis d’una societat oberta (tensions econòmiques, debat d’idees) haurien de ser substituïts per la construcció dels adversaris de la comunitat, un enemic exterior, aliè al poble, estrany a la comunitat nacional. I el principal enemic escollit per la dreta radical va ser el poble jueu.

Achille_Lemot-1902-5.jpg

L’antisemitisme de base popular va tenir una funció integradora de la nació ultradretana en molts països europeus a les darreries del segle XIX i principis del XX

L’antisemitisme de base popular va tenir una funció integradora de la nació ultradretana en molts països europeus a les darreries del segle XIX i principis del XX, tot aprofitant la publicació de diaris o opuscles i articulant moviments polítics que tenien com a objectiu la marginació de la comunitat jueva, la seva expulsió dels càrrecs públics, l’expropiació de les seves propietats o la seva marxa del país, ja que se’ls considerava com una raça sense pàtria.

Així, en una societat teòricament avançada, com ho era la francesa de finals del segle XIX, va produir-se un esdeveniment que va fracturar profundament el país: el capità d’origen jueu Alfred Dreyfus va ser acusat d’haver venut informació als alemanys i, malgrat la poca consistència de les proves, va ser condemnat a presó i expulsat de l’exèrcit. El procés va generar una gran mobilització de la dreta radical francesa que va considerar l’afer com l’exemple paradigmàtic de la manca de patriotisme del poble jueu. De la mateixa manera, amplis sectors demòcrates també van mobilitzar-se en la defensa de Dreyfus.

El catolicisme social, sorgit de l’encíclica Rerum Novarum del papa Lleó XIII (1891), i les propostes corporativistes derivades també van ser força ben acollides des de la dreta radical. La crida a l’enteniment entre patrons i treballadors, la condemna de l’egoisme, el poc sentit cristià de l’enfrontament entre persones de classe social diferent i el perill de la revolució socialista, van propiciar la formació de cercles mixtes, d’empresaris i obrers, en estreta vinculació amb l’Església. Més endavant, es van crear sindicats estrictament obrers, de caràcter confessional, que van arribar a tenir una forta implantació a països com Bèlgica, Alemanya o Espanya.

La doctrina social de l’Església va propiciar, donant suport a una tercera via que rebutjava el capitalisme i el socialisme obrerista, l’enfortiment del corporativisme, una doctrina que assenyalava la necessitat de superar el conflicte industrial a través de l’articulació de mecanismes de conciliació, la renúncia als objectius classistes i l’enteniment de la producció com una obra d’interès social general, que exigia de la cooperació dels seus factors, més enllà de la seva funció concreta i del seu caràcter de propietaris o assalariats.

Séparation_Eglise_Etat.jpg

Manifestació a París (Notre Dame) contra el laicisme de la Tercera República i la separació entre Església i Estat

Aquestes propostes corporatives, segons la lectura que en va fer la dreta radical, donaven virtualitat i legitimació a la idea de superació dels conflictes interns més greus que sorgien de la societat industrial, negant el principi de la lluita de classes, principi fonamental de la doctrina socialista que era atribuït a la propaganda de sectors interessats en la destrucció de les bases de la comunitat nacional.

D’aquesta manera, arribats a l’esclat de la Primera Guerra Mundial la dreta radical ja havia realitzat el seu camí d’elaboració ideològica, tot presentant una sèrie de propostes molt articulades de subversió de l’ordre liberal. Això va donar lloc a l’organització de moviments i partits que en alguns països van arribar a tenir un cert pes com, per exemple, l’Action Française de Charles Maurras, l’Associació Nacionalista Italiana d’Enrico Corridoni o la Lliga Pangermanista a l’Alemanya del Segon Reich.