Entrades amb l'etiqueta ‘Extrema dreta’

Adolf Hitler (1)

dijous, 7/07/2011

En poques ocasions la memòria col·lectiva dels pobles es mostra tant d’acord com a l’hora de jutjar el paper històric d’un personatge com en el cas d’Adolf Hitler, el Führer. Milers de pàgines s’han escrit sobre aquest dictador assassí, responsable de la mort de milers de persones i encarnació dels més deplorables instints de l’ésser humà contemporani. Hitler va portar el seu país, i a la resta de la població mundial, a la guerra més destructiva mai coneguda fins aleshores i que va anar acompanyada d’una política d’extermini i barbàrie contra aquells grups o individus que la seva ideologia assenyalava com a diferents i, en conseqüència, inferiors.

Hitler va néixer el 20 d’abril de 1889 a Branau am Inn, una ciutat fronterera de l’Àustria bavaresa. Fill d’un duaner, Alois, la professió del pare va obligar la família a canviar sovint de residència, habitualment per traslladar-se per petites localitats rurals de l’Àustria del tombant de segle. El seu pare era fill de la soltera Maria Anna Schicklgruber, i va prendre el cognom Hitler d’un familiar ja que el considerava més honrós. El fet que el seu pare fos el resultat de la unió de la seva àvia amb un estrany va pertorbar sempre el pensament d’Adolf Hitler, especialment per la possibilitat de que entre els seus avantpassats pogués existir sang jueva.

Adolf_Hitler,_Kinderbild.jpg

Adolf Hitler durant la seva infantesa

La infantesa de Hitler no va ser precisament feliç ja que el seu pare acostumava a apallissar-lo. Aquest fet es veia compensat, en part, per la relació que el petit Hitler va establir amb la seva mare, Klara Pölz, la tercera esposa d’Alois vint-i-tres anys més jove que el seu marit. L’educació de Hitler va passar per diferents escoles de poble, fins que va accedir a l’Escola d’Arts i Oficis de Linz. Persona intel·ligent, inicialment superava les assignatures sense gaires dificultats, fet que va conduir-lo cap a la peresa i l’abandonament per falta de motivació fins esdevenir un estudiant mediocre.

Alois_Hitler.jpeg

Alois Hitler

Klara Hitler.jpg

Klara Pölz

Ja fos per la mala relació personal amb el pare o pels continuats canvis de residència i escola, el petit Hitler no va ser capaç de consolidar amistats i va acabar per tancar-se en si mateix i en el somni de convertir-se en pintor. El pare, en canvi, desitjava que el seu fill es convertís en funcionari, fet que va convertir-se en un nou element de conflicte entre ambdós. Una actitud força rebel i violenta va començar a fer-se present aleshores en el jove Adolf Hitler, que en paral·lel deixava de banda els seus estudis. El 1903, la mort del seu pare i la despreocupació de la mare per la manca de disciplina del jove va atorgar-li una relativa llibertat d’acció i va abandonar els estudis d’ensenyament secundari per dedicar-se a la pintura i el seu somni d’ingressar en l’Acadèmia de Belles Arts de Viena. Però va ser suspès en l’examen d’ingrés.

El 1907, la mort de la mare com a conseqüència d’un càncer va suposar un cop molt dur per a Hitler. Rebutjat per segon cop per l’Acadèmia de Belles Arts, des d’aquell moment va lliurar-se a una vida ociosa a Viena on forjaria la seva concepció del món i s’impregnaria de l’antisemitisme i del nacionalisme pangermànic de la petita burgesia. Així, cada cop es comportaria d’una manera més excèntrica a la vegada que rebutjava qualsevol tipus de treball i es mantenia quasi exclusivament gràcies a una pensió estatal per la seva orfandat i per la venda d’alguns dibuixos.

Young_Hitler.jpg

El jove Adolf Hitler

Quan va ser cridat per a realitzar el servei militar a Àustria, Hitler va amagar-se perquè no volia formar part d’un exèrcit que considerava dèbil i decadent. Ell era un admirador d’Alemanya i per això el 1913 va acabar per traslladar-se a Munic on va començar a mostrar interès per les tesis racistes i pangermanistes d’alguns polítics alemanys i va convèncer-se de la necessitat d’acabar amb la socialdemocràcia.

El 1914, després de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, va incorporar-se com a voluntari a l’exèrcit bavarès per a defensar l’absolutisme i el conservadorisme del II Reich. Com a soldat Hitler va destacar pel seu afany de lluitaon i va arribar a assolir el grau de caporal, però la seva unitat de xoc va ser víctima de la barbàrie de la guerra i va veure’s reduïda dels 3.500 soldats inicials a tan sols 600, fet que marcaria la visió del món de Hitler. A més, la guerra va permetre-li desenvolupar el sentiment de camaraderia entre soldats. El 1916, va ser ferit de certa gravetat al camp de batalla quan una bala va travessar-li la cama, però el 1918 va tornar a ser ferit després d’inhalar gasos tòxics. Ingressat a l’hospital de Pasewalk, va haver de passar els darrers mesos de la guerra convalescent.

Adolf_Hitler_im_Ersten_Weltkrieg.jpg

Des de l’hospital va veure com el món que havia conegut es transformava definitivament. La Revolució socialista triomfava a Rússia instaurant una doctrina política que Hitler considerava abominable; el vell i decadent Imperi Austrohongarès desapareixia com a conseqüència de la derrota en la guerra; i la seva admirada Alemanya patia una humiliant derrota coronada amb el Tractat de Versalles que desmantellava el Reich.

El seu anàlisi de la situació alemanya el porta a adjudicar la derrota a una conjunció de factors com la crisi interna conseqüència de la divisió que comportava el règim de partits i la pèrdua dels valors tradicionals que havien portat Prússia al cim de les potències europees en el segle XIX. Igualment, per a Hitler, l’extensió del bolxevisme i dels “no aris” amenaçaven Alemanya i la resta d’Europa en la postguerra, fet que subvertiria l’ordre natural tradicional defensat per Hitler. A més, la finalització del conflicte el deixava, igual que a un gran nombre d’excombatents, en una situació d’indigència. Fracassat definitivament en el seu somni de ser pintor, ara Hitler no tenia cap altre ofici que el de l’exèrcit. Només s’identificava amb els seus comandaments i els seus camarades militars.

I així, Hitler va passar a exercir com a propagandista i espia militar en l’Alemanya de Weimar. Va ser gràcies a aquesta feina que, el 1919, va entrar en contacte amb el DAP, el Partit Obrer Alemany, un grupuscle d’extrema dreta creat aquell mateix any i al qual s’adheriria. Un fet que canviaria per sempre la seva experiència vital. I també la història d’Alemanya.

El programa del feixisme italià

dissabte, 16/04/2011

En una situació d’efervescència nacionalista italiana, el 1919, Benito Mussolini va crear a Milà la seva organització, el Fasci Italiani di Combattimento, en referència a la unitat italiana i a un símbol de la Roma imperial –el fascio era una arma representativa de la legió imperial romana–. Mussolini encara no era el principal líder nacionalista però estava iniciant el seu ascens polític, passant de liderar l’ala radical del Partit Socialista a convertir-se en un nacionalista extrem, director del diari Il Popolo d’Italia, des de les pàgines del qual exigia una política exterior agressiva i una política anticomunista extrema.

Mussolini-Bosworth.jpg

El Fascio era un grup paramilitar de caràcter ultranacionalista, els membres del qual s’identificaven per la camisa negra i la gorra militar. Els seus objectius eren forçar les reformes socials i reivindicar els territoris no recuperats (irredenti) a Dalmàcia. El seu nucli principal estava integrat per gent molt variada: antics anarquistes i sindicalistes revolucionaris, socialistes partidaris de la intervenció d’Itàlia en la guerra lligats a Mussolini, ultradretans, nacionalistes i combatents de les forces d’assalt (arditi).

Defensors a ultrança de les reivindicacions nacionalistes, els feixistes van presentar inicialment, l’agost de 1919, un programa de caràcter socialista revolucionari:

Per als problemes polítics:

a. Sufragi universal […].

Pel que fa als problemes socials propugnem:

a. L’aprovació immediata d’una llei que asseguri i garanteixi la jornada de vuit hores.

b. Un salari mínim […].

d. El trasllat d’indústries i serveis públics a les organitzacions proletàries […].

Quant als problemes militars:

c. Una política internacional que tingui com a objectiu elevar el lloc de la nació italiana fina a la màxima altura […].

Pel que fa als problemes financers:

a. L’establiment d’un fort impost sobre el capital, de manera que actuï com a anivellador parcial de la riquesa.

b. Confiscació de tots els béns dels ordres religiosos […].

Però, el 1921, Mussolini, conscient de la necessitat de consolidar els incipients suports de la classe mitjana, la gran patronal italiana, els terratinents, els pagesos propietaris l’exèrcit i la policia si volia arribar al poder, va canviar de tàctica i el seu moviment es va convertir en el Partit Feixista, d’ultradreta. El feixisme abandonava així la tàctica revolucionària i va preparar-se per a la lluita parlamentària, a la vegada que es convertia en un moviment de repressió de les organitzacions sindicals obreres i camperoles. D’aquesta manera, la irrefrenable violència exercida pels escamots feixistes, juntament amb un decantament polític progressiu cap a la dreta, van ser els principals instruments per aconseguir el poder.

Aquest és un extracte del nou programa ultradretà del Partit Nacional Feixista, publicat a Il Popolo d’Italia el 27 de desembre de 1921:

Principis de la política interior:

L’Estat ha de ser el guardià zelós, el defensor i el propagador de la tradició nacional, del sentiment nacional, de la voluntat nacional.

Principis de la política exterior:

Itàlia ha de recuperar la funció de baluard de la civilització llatina al Mediterrani i imposar l’imperi de la llei sobre els pobles de nacionalitat diferent lligats a Itàlia.

Principis de la política social:

El feixisme reconeix la funció social de la propietat privada, que és alhora un dret i un deure […].

El Partit Nacional Feixista s’esforçarà a disciplinar les lluites […] entre les diferents classes, i a sancionar i fer respectar […] la prohibició de la vaga dels serveis públics.

El rebuig nazi de la igualtat

dissabte, 16/04/2011

Una de les característiques generals dels feixismes va ser el seu racisme i la consideració de la inferioritat de tots aquells que no eren de raça blanca. Però, seria el nazisme qui millor articulés el racisme, i en concret l’antisemitisme, com un element central de la seva doctrina gràcies a l’anomenat biologisme nazi, basat en la superioritat de la raça ària, la qual tenia l’obligació de subjugar les races inferiors.

El nazisme va incorporar les velles doctrines de la comunitat racial alemanya, com el fet de considerar la raça ària o germànica com a superior als altres pobles, en el seu programa de govern, i d’aquí va derivar-se l’antisemitisme o el menyspreu pels eslaus o els gitanos. Tot i que el biologisme nazi, és a dir, la creença en la desigualtat dels individus fonamentada en lleis científiques, va comportar l’extermini de població eslava, gitana o soviètica, el grup de víctimes més ampli del nazisme va ser la comunitat jueva.

Així expressava Alfred Rossenberg, un dels principals teòrics del biologisme nazi, el rebuig de la igualtat a la seva obra El mite del segle XX:

La nova doctrina de la humanitat […] també va encunyar, ja cap a l’any 1740, la frase-impacte política dels últims 150 anys, “Llibertat, Igualtat, Fraternitat”, i va crear la caòtica democràcia, desintegradora de pobles […]. Gràcies a la prèdica de l’humanitarisme i a la doctrina de la igualtat, qualsevol jueu, negre i mulat va poder arribar a ser ciutadà de ple dret en un Estat europeu; gràcies a la preocupació humanitària per l’individu, als Estats europeus proliferen institucions de luxe per a malalts incurables i bojos.

Feixisme, Estat i democràcia

dimarts, 12/04/2011

La ideologia feixista es caracteritzava, entre d’altres elements, pel rebuig dels valors proposats per la Il·lustració i la Revolució francesa, tot considerant la desigualtat entre les persones i els pobles com un fet natural, la conveniència de la subordinació de la llibertat individual als interessos de l’Estat i la negació de la separació de poders. L’Estat és el representant de la nació que és el valor suprem del feixisme. Tots els individus han d’estar al servei d’un Estat que es presenta omnipresent i omnipotent superant el concepte de simple dictadura.

La nació és el principi fonamental, identificador de la comunitat, però ja no és la nació de ciutadans lliures heretada de la Il·lustració, sinó la comunitat orgànica amb un destí comú. Considerant que les formes d’organització de les institucions basades en la representació democràtica han estat superades, i que les llibertats de reunió, manifestació o expressió mai no havien de posar en dubte la ideologia governamental ni aspirar a un canvi de règim polític. El feixisme defensava l’establiment d’un Estat totalitari capaç de controlar totes les esferes de la vida (política, econòmica i social), propugnant la primacia de l’Estat sobre l’individu.

El 1932, a La doctrina del feixisme, el mateix Benito Mussolini expressava la seva concepció de l’Estat i el rebuig de la democràcia:

Mussolini.jpg

Benito Mussolini

Com que és individualista, el sistema de vida feixista posa en relleu la importància de l’Estat i reconeix l’individu només en la mesura que els seus interessos coincideixen amb els de l’Estat [..]. El liberalisme va negar l’Estat en nom de l’individu: el feixisme reafirma els drets de l’Estat com l’expressió de la veritable essència del que és individual. La concepció feixista de l’Estat ho abasta tot; fora de l’Estat no poden existir, i encara menys valer, ni valors humans ni espirituals. Entès d’aquesta manera, el feixisme és totalitarisme.

El feixisme, en definitiva, no solament és un legislador i fundador d’institucions, sinó un educador i un promotor de la vida espiritual. No intenta simplement remodelar les formes de vida, sinó també el seu contingut, el seu caràcter i la seva fe. Per aconseguir aquest propòsit imposa la disciplina i fa ús de la seva autoritat, impregnant la ment i regint amb imperi indiscutible […].

El feixisme nega que el nombre, pel fet de ser nombre, pugui dirigir les societats humanes, nega que aquest nombre pugui governar gràcies a una consulta periòdica. Afirma la desigualtat indeleble, fecunda i benefactora dels homes, que no és possible anivellar gràcies a un fet mecànic i exterior com el sufragi universal. Es poden definir els règims democràtics com els que donen al poble, de tant en tant, la il·lusió de la sobirania. Però la sobirania efectiva reposa sobre altres forces, sovint irresponsables i secretes. La democràcia és un règim sense rei, però reemplaçat per nombrosos reis, sovint més exclusius, més tirànics, més ruïnosos que un rei […].

El feixisme rebutja en la democràcia l’absurda barreja convencional de la igualtat política, l’hàbit d’irresponsabilitat col·lectiva, el mite de la felicitat i el progrés indefinits. Però si la democràcia es pot comprendre de forma diferent, si no vol dir reagrupar el poble al marge de l’Estat, el feixisme pot ser definit, pel qui escriu aquestes línies, com una “democràcia organitzada, centralitzada, autoritària” […].

Ni agrupacions (partits polítics, associacions, sindicats), ni individus fora de l’Estat. En conseqüència, el feixisme s’oposa al socialisme, que disminueix el moviment històric fins a reduir-lo a la lluita de classes, i que ignora la unitat de l’Estat, que fon les classes en un únic bloc econòmic i moral. Per la mateixa raó, el feixisme és enemic del sindicalisme.

L’evolució política i econòmica universal, després del crac de 1929, ha reforçat encara més aquest punt de vista doctrinal. És l’Estat el que domina. El que es diu crisi no es pot resoldre més que per l’Estat i dins l’Estat. L’únic que pot resoldre les dramàtiques contradiccions del capitalisme és l’Estat.

El feixisme vol un Estat fort, poderosament organitzat i sustentat en una àmplia base popular. L’Estat feixista s’atribueix, a més a més, el domini econòmic. Gràcies a les institucions corporatives, socials i econòmiques, creades per ell, la influència de l’Estat arriba als últims racons, mentre que dins l’Estat circulen, enquadrades a les seves respectives organitzacions, totes les forces polítiques, intel·lectuals i econòmiques de la nació.

El superhome de Nietzsche

dimarts, 12/04/2011

L’ambient de crisi cultural explica el sorgiment de filosofies antimaterialistes i la reacció contra el positivisme en les darreries del segle XIX, amb la publicació d’obres tant perdurables com les de Friedrich Nietzsche. Aquest filòsof alemany va manifestar, en obres com Així parlà Zaratustra (1883-1885), la necessitat d’una reorganització total dels valors que la societat occidental havia considerat normals en el darrer segle. Zaratustra anunciava l’arribada d’un nou tipus d’home, d’un heroi que se situaria per sobre dels valors ja caducats del segle XIX, un superhome viril i guerrer, el constructor d’un nou ordre.

Nietzsche.jpg

Friedrich Nietzsche

Aquest és un extracte de l’obra del filòsof alemany:

Vosaltres, homes superiors, heu d’aprendre això de mi: al mercat ningú no hi creu en els homes superiors. I si voleu parlar allà, bé, però la plebs dirà parpellejant: “tots som iguals” […]. Davant Déu! Però ara, aquest Déu és mort. I davant la plebs nosaltres no volem ser iguals. Vosaltres, homes superiors, marxeu del mercat! […] Déu ha mort. Ara, nosaltres volem que visqui el superhome. El superhome és el que jo estimo […]. El que puc amar de l’home és que és un trànsit i un capvespre. Avui, en efecte, les gents petites s’han convertit en senyors: totes prediquen la resignació i la moderació, i la cordura, i la laboriositat, i els miracles, i el llarg etcètera de les petites virtuts. El que és d’espècia femenina, el que procedeix d’espècie servil i, especialment, la barreja plebea. Això és el que vol fer-se l’amo de tot el destí de l’home.

Tot i que la dreta radical va manipular considerablement el pensament del filòsof alemany, no es pot negar que la imatge que evoca el seu Zaratustra sembla un perfecte antecedent dels líders carismàtics del feixisme dels anys vint i trenta del segle XX.

La teoria de les elits i l’ús de la força

dilluns, 11/04/2011

En el context de la crisi moral del tomant dels segles XIX i XX, la sociologia va convertir-se en la ciència social per excel·lència de la mà d’estudiosos com l’italià Vilfredo Pareto (1848-1923), el qual va posar sobre la taula la teoria de les elits, un raonament que considerava que només una petita part de la societat, composada per individus de gran cultura i intel·ligència, eren la responsable exclusiva de la marxa de la història, fet que responia a la concepció de l’evolució de la humanitat segons la voluntat del poble.

Vilfredo_Pareto.jpg

Vilfredo Pareto

A més, segons Pareto aquestes elits o classes dirigents tindrien justificada la utilització de la força per romandre en el poder, tal i com va exposar a la seva obra Tractat de sociologia general (1916):

Sovint, les classes superiors tenen repugnància, quan arriba la seva decadència, a l’ús de la força […]. L’ús de la força és indispensable a la societat i si una classe governant no hi vol recórrer, és necessari, almenys a les societats que continuïn subsistint i prosperant, que aquesta classe cedeixi el lloc a una altra que vulgui i sàpiga fer servir la força. De la mateixa manera que la societat romana va ser salvada un dia de la ruïna per les legions de César i per les d’Octavi, podria passar que la nostra societat fos salvada un dia de la decadència […].

El feixisme italià esdevé així deutor de l’obra de Pareto. Emparant-se en obres com aquesta, els feixismes justificarien l’ús de la violència per fer-se amb el poder per mantenir l’ordre social amenaçat per l’avenç del socialisme i el comunisme i la pròpia decadència del sistema parlamentari. Així, Mussolini va ser vist per molts d’aquests intel·lectuals com una reacció d’ordre contra la decadència burgesa.

L’Holocaust

dissabte, 5/03/2011

El nazisme va incorporar les velles doctrines de la comunitat racial alemanya, com el fet de considerar la raça ària o germànica com a superior als altres pobles, en el seu programa de govern, i d’aquí va derivar-se l’antisemitisme o el menyspreu pels eslaus o els gitanos. Tot i que el biologisme nazi, és a dir, la creença en la desigualtat dels individus fonamentada en lleis científiques, va comportar l’extermini de població eslava, gitana o soviètica, el grup de víctimes més ampli del nazisme va ser la comunitat jueva. Les mesures del règim nazi contra els jueus van passar per tres grans fases:

Hitler 2.jpg

En una primera etapa, entre 1933 i 1938, el nazisme va impulsar una legislació de gran abast que va eliminar els drets polítics i socials dels jueus i que els va espoliar els seus béns. El 1935, van promulgar-se les lleis de Nuremberg que excloïen els jueus de la ciutadania alemanya i prohibien els matrimonis mixtos.

Antisemitisme_Duitsland_1933.jpg

Posteriorment, des de finals de 1938, l’antisemitisme es faria més violent. Ara es donaria via lliure a la persecució dels jueus i la nit del 9 al 10 de novembre de 1938, l’anomenada “Nit dels Vidres Trencats”, les botigues i les sinagogues jueves van ser saquejades per les SA i les SS. Immediatament després va iniciar-se la detenció i reclusió en camps de concentració de milers de jueus alemanys i austríacs.

Berlin,_Synagoge_Fasanenstraße.jpg

Finalment, el punt culminant de la repressió antisemita va arribar a partir del 1942, en plena Segona Guerra Mundial, quan després de la conferència de Wannsee Hitler va ordenar la “Solució Final”, un programa d’eliminació total de la població jueva que va portar a terme mitjançant una immensa xarxa de camps de concentració, treball i extermini en els quals van ser assassinats més de cinc milions de jueus. Heinrinch Himmler, el sinistre reichsführer de les SS, seria l’encarregat de portar a terme el genocidi.

heinrich-himmler.jpg

El nazisme va portar el racisme patològic al seu màxim estadi. D’una forma sistemàtica i metòdica, va organitzar-se tota una xarxa de camps de concentració i extermini en els quals van ser transportats els jueus procedents de tota l’Europa ocupada. Com si es tractés d’un procés industrial, els presoners eren introduïts en cambres de gas i cremats en grans forns. El nom de molts d’aquests camps encara són tristament recordats: Buchenwald, Mathausen, Auschwitz, Chelmno,  Bergen-Belsen o Treblinka.

Holocaust_Europe_N-E_map.png

Holocaust-Europe.png

Però el veritable horror del feixisme alemany no va ser l’extermini, sinó l’adhesió de les masses generada en les diferents capes socials. Aquesta matança va afectar uns cinc milions de jueus, però també comunistes, malalts físics i mentals, homosexuals, gitanos i, fins i tot, republicans espanyols fugits de l’Espanya franquista. Ni les desesperades necessitats militars patides pel Tercer Reich en les darreres etapes militars de la guerra no van aturar l’engranatge de la màquina de matar del nazisme.

En els camps de concentració i extermini, els jueus i els altres asocials primer eren privats de la seva humanitat, reduïts a cossos biològics primer, després considerats una cosa i, finalment, assassinats. Els presoners quedaven reduïts a un estat animal, eren deshumanitzats. D’aquesta manera, els nazis feien realitat el seu malaltís somni biològic tot despullant les seves víctimes de la humanitat. Els botxins passaven a ser els únics éssers humans existents en els camps de concentració. Reduïts a coses, la mort dels presoners passava a considerar-se com una simple operació higiènica.

Slave_laborers_at_Buchenwald.jpg

Morts als camps de concentració i extermini nazis:

Camp d’extermini Morts
Auschwitz 1.400.000
Treblinka 870.000
Belzec 600.000
Jasenovac 600.000
Majdanek 360.000
Chelmno 320.000
Sobibór 250.000
Maly Trostinets 65.000

Seria en la darreria del conflicte quan es coneixeria la magnitud de la tragèdia després que, el juliol de 1944, l’exèrcit soviètic avancés sobre el territori polonès i trobés els primers indicis de la barbàrie a la qual havien dedicat part dels seus esforços les SS. Així, els soviètics van arribar a un dels camps d’extermini, Majdanek, i, tot i que els alemanys en la seva fugida havien intentat amagar l’extermini massiu de presoners destruint el camp i incendiant el crematori, les cambres de gas van ser trobades intactes.

Continuant el seu avenç en el territori polonès, l’exèrcit de la URSS va arribar als camps d’extermini de Belzec, Sobibor i Trebinka. I, tot i que els alemanys havien desmuntat aquests camps el 1943 un cop la majoria dels jueus polonesos havien estat assassinats, els soviètics van trobar clars indicis que centenars de milers de persones havien estat assassinats i reduïts a cendres o sepultats en interminables fosses humanes.

Rows_of_bodies_of_dead_inmates_fill_the_yard_of_Lager_Nordhausen,_a_Gestapo_concentration_camp.jpg

Però l’horror de l’Holocaust seria descobert en tota la seva magnitud quan, el 27 de gener de 1945, les tropes soviètiques van alliberar Auschwitz, el camp de concentració i extermini de majors dimensions. Al voltant de 7.500 presoners van ser alliberats per l’exèrcit Roig. Abans d’abandonar el camp els alemanys havien destrossat la major part dels dipòsits d’Auschwitz, però els soviètics van trobar-hi les pertinences de les víctimes: centenars de milers de vestits d’home, més de vuit-cents mil vestits de dona, més de catorze mil lliures de cabell humà… L’evidència parlava per si sola.

Tot allò que identifiquem amb l’Holocaust ho podem trobar en la crònica d’Auschwitz: l’arribada dels presoners en els atapeïts trens de mercaderies, la rebuda sota la inscripció del lema Arbeit macht frei (el treball allibera), la selecció mèdica d’aquells que es trobaven en condicions de treballar i els que no, la decisió de quins dels presoners encara resultaven útils per l’imperi de les SS o havien perdut tot el seu valor com a persones, les proves de resistència al fred o a la pressió realitzades pel doctor Mengele, la separació brutal de les famílies, l’expropiació dels darrers béns, la col·laboració de les empreses industrials alemanyes, la creació d’una cadena de camps satèl·lit que nodrien les necessitats de treball i d’oferta de mà d’obra extenuada, el càlcul rigorós del funcionament de les cambres de gas… Tot es troba en Auschwitz, una condensació del genocidi nazi.

Sortie par le portail du camp d'Auschwitz I pour aller au travail. Peinture de Wladyslaw Siwek, 1946 (coll. Musée d'Etat d'Auschwitz-Birkenau).

Chantier de construction du Krematorium III à Auschwitz-Birkenau. Photographie prise par un SS, 1943 (coll. Musée d'Etat d'Auschwitz-Birkenau).

Es calcula que un milió de persones van perdre la vida al camp de concentració i extermini d’Auschwitz: jueus, gitanos, asocials i esclaus. El treball previ que van realitzar aquests presoners no només va esdevenir un negoci pel nazisme, sinó que amb la seva mort anava l’ombra d’unes escasses pertinences que eren confiscades per l’oficina econòmica de les SS. L’imperi racial edificat per Hitler i el nacionalsocialisme havia derivat en això: assassinats i robatoris, cadàvers i riquesa.

Finalment, a partir del mes de març de 1945, les tropes britàniques i nord-americanes van alliberar els camps de Buchendwald i Dachau. Aleshores tot el món va conèixer la magnitud de l’horror dels camps d’extermini nazi. Finalitzada la guerra, els aliats van crear un tribunal especial per jutjar els criminals de guerra, el Tribunal de Nuremberg, el qual va processar i executar molts dels responsables d’aquest crim contra la humanitat.

L’Alemanya nazi: “Ein Volk, Ein Reich, Ein Führer”

dijous, 3/03/2011

Una vegada Hitler va accedir a la cancelleria, el 1933, la conquesta del poder absolut per part del nazisme a Alemanya i el desmantellament de la democràcia de Weimar va ser un procés molt més ràpid que a la Itàlia feixista. D’aquesta manera, en pocs mesos, entre febrer de 1933 i agost de 1934, el nazisme va edificar el seu Estat totalitari: el Tercer Reich.

Von Papen i Hindenburg pensaven que si elevaven Hitler i el nazisme al poder, aquests moderarien el seu discurs i acabarien diluïts en el discurs i les actituds de la dreta tradicional, però aviat es demostraria que aquesta teoria era completament errònia. Un cop al poder, Hitler va mantenir el radicalisme del seu discurs tot afanyant-se en ocupar totes les parcel·les del poder, ignorant els seus socis de coalició. Per exemple, va legalitzar les SA integrant-les a la policia de Prússia.

Reichskabinett_Adolf_Hitler.jpg

Die große Feier des 1. Mai des Tages der Nationalen Arbeit im Lustgarten in Berlin! Reichspräsident von Hindenburg und Reichskanzler Adolf Hitler begeben sich im Auto zur Feier der Nationalen Arbeit in den Lustgarten. 1933

Seguidament, Hitler va obtenir de Hindenburg la dissolució del Reichstag i la convocatòria d’unes noves eleccions per al mes de març de 1933, a través de les quals pensava reformar l’executiu. La campanya electoral va desenvolupar-se en un clima de violència extrema a causa de la intervenció de les organitzacions paramilitars del nazisme, les SA i les SS, dedicades a agredir sistemàticament les manifestacions dels partits d’esquerres. Els enfrontaments al carrer entre els esquadrons feixistes de les SA amb els comunistes van ser constants.

En mig d’aquest ambient, el 27 de febrer va produir-se l’incendi del Reichstag. Des del nazisme va acusar-se al Partit Comunista de l’incendi i, aprofitant la situació, el govern va suspendre els drets fonamentals de la Constitució i va expulsar els diputats comunistes del parlament.

Reichstagsbrand.jpg

Així, les eleccions van estar marcades per una forta pressió social i la declaració de l’Estat d’excepció. Tot i la repressió practicada sobre els partits d’esquerra, l’NSDAP de Hitler no va aconseguir la majoria absoluta a les eleccions de 1933 on va obtenir el 44% dels vots, però aquesta era una xifra suficient per, recolzant-se en els partits de la dreta, començar a eliminar a l’oposició.

El nou parlament, amb els vots del nazisme i dels partits de dretes, va aprovar una llei transcendental que atorgaria al canceller plens poders durant quatre anys per promulgar lleis sense haver de consultar al Reichstag. Expulsats els comunistes del parlament, només la socialdemocràcia va oposar-se a la nova llei que convertia, de fet, a Hitler en un dictador. Així, com a conseqüència del poder excepcional atorgat al führer, tots els partits polítics, menys l’NSDAP, van ser eliminats i amb ells la divisió de poders. S’havia establert la dictadura del partit únic i Hitler es dedicaria a construir la nova Alemanya.

Reichskanzler Adolf Hitler, bei der Begründung des Ermächtigungsgesetzes im neuen Reichstag in der Krolloper am Königsplatz in Berlin! Reichskanzler Adolf Hitler während seiner großen Rede über das Ermächtigungsgesetz im neuen Reichstag. Rechts im Bilde die Regierungsbank.

Necessitat de la col·laboració de l’exèrcit i l’oligarquia econòmica, Hitler va estendre la depuració política al mateix Partit Nazi i als elements més radicals de les SA, vistos des d’aquests sectors com una amenaça gairebé revolucionària. Així, el juny de 1934, en l’anomenada “Nit dels Ganivets Llargs”, tota la cúpula de les SA, amb Röhm al capdavant, va ser eliminada, juntament amb un nombre destacat d’opositors.

Sota la direcció de Heinrich Himmler, els sinistres grups de protecció personals de Hitler, les SS, serien el nou òrgan executiu del führer i la nova policia de seguretat de l’Estat, la temible Gestapo, el nazisme eliminaria implacablement tots els enemics de la nova Alemanya. A partir del març de 1933 ja es van crear els camps de concentració (Dachau) per recloure-hi els opositors i els enemics del Reich, però aquests acabarien esdevenint camps d’extermini per a totes aquelles persones alienes a la comunitat nacional construïda pel nazisme.

HeinrichHimmlerSalutesSS.jpg

I poc després, la mort del president Hindenburg, el mes d’agost de 1934, permetria la total concentració de poders en la figura de Hitler investit com a Reichsführer i la subordinació del nou exèrcit (Wehrmacht) i la policia al Partit Nazi. L’ordre nou, el Tercer Reich, ja tenia el marc d’Estat totalitari. A partir d’aquest moment només hi hauria un poble, un Estat, un cap: “Ein Volk, Ein Reich, Ein Führer”.

reich1.jpg

Reichsadler.png

Ein Volk. Un dels objectius prioritaris de l’Estat nazi va ser assegurar la cohesió social d’Alemanya, substituint la divisió en classes socials per la unitat i la supremacia social. Segons la ideologia nazi, el poble alemany era el representant màxim de la raça ària, la raça superior, destinada a la dominació de les races inferiors que poblaven Europa. Amb l’objectiu de mantenir la puresa racial estaven prohibides les relacions amb els altres pobles, especialment amb els jueus.

Igualment, consideraven necessari suprimir totes les impureses que no s’ajustaven al que ells definien com l’estereotip ari, ja fos per l’origen ètnic, per incapacitat física o mental o per alguna anomalia social. Per això va introduir-se un programa d’eutanàsia, a partir del qual van ser assassinades unes 72.000 persones, principalment malalts mentals i persones amb defectes físics greus o malalties cròniques i incurables. Tanmateix, el grup de víctimes més ampli del nazisme va ser la comunitat jueva.

D’altra banda, amb l’objectiu d’adoctrinar i controlar ideològicament la població, el règim nazi va posar en marxa una campanya propagandística massiva que va afectar tots els aspectes de la vida quotidiana. Així, en aquesta societat racial, les dones s’havien de dedicar a tenir cura dels nens (Kinder), a l’Església (Kirche) i a la cuina (Küche), i l’educació va passar a ser rigorosament controlada amb la finalitat d’adoctrinar la joventut en les teories racistes, l’antisemitisme i el militarisme. Els nois i les noies, des dels 10 anys, rígidament separats segons el sexe, entraven a formar part de les Joventuts Hitlerianes, on se’ls inculcaven els valors que defensava el règim com el valor, la companyonia, l’obediència i el sentit del deure.

tercer_reich.jpg

La propaganda nazi, un cop suprimida la llibertat d’expressió i instaurada la censura, va utilitzar amb eficàcia els mitjans de comunicació i la cultura amb la finalitat de potenciar la idea de Ein Volk. Joseph Goebbels, des del Ministeri per a la Formació del Poble i la Propaganda, va concentrar en la seva persona l’educació i tot l’aparell ideològic del Tercer Reich. Així, qualsevol mitjà de comunicació fora del control nazi va ser prohibit o absorbit per l’aparell de propaganda.

Ein Reich. L’objectiu nazi era crear una gran Nació que inclogués totes les terres on hi habitava gent de raça germànica i llengua alemanya. Per això, en els primers anys del nazisme les reclamacions internacionals de Hitler van centrar-se en la revisió del Tractat de Versalles i en un intent de materialització del pangermanisme mitjançant una frustrada unió amb Àustria. Però, la voluntat d’expansió d’aquest Imperi va manifestar-se de manera constant a la recerca de l’espai vital per aconseguir aliments i matèries primeres que el nodrissin. Així, aquest procés expansionista nazi pot interpretar-se com una ràpida successió d’etapes que conduirien inevitablement cap a l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

Extension_of_Germany_(1935-1939).png

Ein Führer. L’objectiu de la política d’adoctrinament i propaganda del règim nazi era impregnar tota la societat de la ideologia nacionalsocialista i fomentar el culte al führer com a ésser infalible. Hitler era el líder carismàtic, indiscutit, que acaparava tot el poder en el Tercer Reich i es confonia amb el propi Estat (“Alemanya és Hitler, Hitler és Alemanya”). Hitler va exercir un lideratge providencial, carismàtic, sota la propaganda de ser un ésser humà d’excepcionals virtuts, identificat amb el moviment feixista i que encarnava la missió de la nova comunitat. Per sobre de tothom, en una jerarquia natural, hi havia el führer.

hitler.jpg

Política econòmica. La política econòmica del nazisme va aconseguir una important reabsorció de l’atur. Eliminats els sindicats (només era legal el sindicat nazi del Front Alemany del Treball) i desapareguda qualsevol possibilitat de conflictivitat social per la dictadura, el nazisme va poder controlar la política social i intervenir en el camp laboral sense cap tipus de resistència.

Així, la producció va estimular-se gràcies a l’aplicació d’un gran programa d’obres públiques (autopistes i infraestructures) i a les creixents demandes de fabricació d’armament, necessari per a un gran exèrcit (la Wehrmacht) amb un alt grau de mecanització. Aquestes mesures van millorar temporalment la situació laboral, però no van acabar totalment amb l’atur, que només s’acabaria amb la introducció del servei militar obligatori el 1935. Els grans industrials que havien recolzat l’ascens al poder del nazisme es veurien així compensats per la demanda del sector públic i per la disciplina laboral forçosa.

La crisi de la República de Weimar i l’ascens del nazisme al poder

dimecres, 2/03/2011

La crisi nord-americana de 1929 va provocar la ràpida repatriació dels capitals invertits a Alemanya provocant el tancament d’empreses. La crisi social i la por al comunisme portarà la burgesia a postures cada cop més conservadores. La coalició democràtica que sustentava la República de Weimar va enfonsar-se donant lloc a la radicalització dels partits polítics més virulents. Quan l’economia va tornar a entrar en crisi, Alemanya va veure’s novament immersa en una crisi política. Cap dels problemes polítics subjacents en el procés de democratització del país s’havia resolt veritablement durant els anys vint.

La crisi de la democràcia de Weimar:

1930 1932 (VII) 1932 (XI)
Vots Escons Vots Escons Vots Escons
KPD 13% 77 14,3% 89 16,9% 100
SPD 24,5% 143 21,6% 133 20,4 121
Zentrum 11,8% 68 12,5% 75 11,9% 70
DVP 4,5% 30 1,2% 7 1,9% 11
DNVP 7% 41 6% 37 8,3% 52
BVP 3% 19 3% 22 3% 20
NSDAP 18,3% 103 37,3% 230 33% 196
Participació 82% 84,1% 80,6%

El president Hindenburg va resistir-se als intents del govern per limitar els poders extraordinaris del president de la República i no va actuar contra aquells que planejaven fer servir un règim presidencialista com a eina per acabar amb la democràcia parlamentària. Però, el 1930 amb la crisi econòmica mundial la situació alemanya va agreujar-se amb l’increment de l’atur. La crisi va provocar una deriva autoritària del règim. El DVP va anar allunyant-se de la República democràtica i el Zentrum va començar a parlar d’aplicar polítiques d’autoritat.

Paul_v._Hindenburg.jpg

Paul von Hindenburg

El 1930 Hindenburg amb la complicitat del DVP i el DNVP va motivar un canvi en la cancelleria que va portar Brunning al poder per iniciativa del president de la República que aplicava l’article 48. El president de la República era considerat l’autèntic representant del poble. El canceller Brunning va anomenar el seu govern “gabinet de soldats del front”. El nou govern era molt conservador i nacionalista i feia servir els decrets presidencials d’emergència si era necessari. Brunning va pujar els impostos i va crear aranzels proteccionistes com a mesura contra la crisi econòmica.

L’article 48, pensat com un recurs per fer front a crisis i situacions d’emergència, va convertir-se en una arma per destruir el sistema parlamentari i obrir pas a una dictadura. En situació d’emergència es substituïen les polítiques de coalició per cancellers presidencials que seguien les instruccions del president. Els cancellers presidencials serien Brunning, Von Popen, Scheicher i Hitler, que arribaria al poder el 1933.

El creixement del nazisme es deriva de la crisi de la República de Weimar provocada per la Gran Depressió econòmica, el trencament de l’eix democràtic que la recolzava i la deriva autoritària dels partits i les classes mitjanes que no s’identificaven amb el règim republicà. La crisi econòmica nord-americana va provocar la retirada dels capitals invertits a Alemanya i l’activitat econòmica va ressentir-se’n ràpidament provocant el tancament d’empreses i la pujada de l’atur. La crisi social i la por al comunisme portarà a les classes mitjanes cap a posicions cada cop més conservadores i menys democràtiques.

Davant d’aquesta situació, la coalició de Weimar va enfonsar-se. Els governs es succeiran en poc temps sense aturar el problema. La República de Weimar va suïcidar-se pel trencament intern i va ser assassinada pels atacs externs. L’ofensiva política que iniciarà el NSDAP i el rebuig de l’elit econòmica i les classes mitjanes van precipitar la caiguda del règim. La sortida democràtica a la crisi provocada per la Primera Guerra Mundial va ser un mal menor per aquests sectors davant la por a una sortida revolucionària per una societat que, en general, no era ni demòcrata, ni republicana.

Das grosse Gautreffen der Nationalsozialisten vor ihrem Führer Adolf Hitler in Braunschweig!

Es donaven les condicions ideals per que es donés una radicalització dels partits polítics més virulents. Les classes mitjanes dubtaven d’un règim democràtic on l’esquerra tingués tant pes polític, per això, amb la crisi, van derivar cap a posicions autoritàries que solucionessin la crisi. La vinculació de l’economia alemanya al mercat mundial i els lligams establerts amb els Estats Units a través del Pla Young que finançava la república a base de préstecs i inversió privada nord-americana va fer que el 1931 la crisi fos molt intensa. Es va arribar a la xifra de sis milions d’aturats.

La crisi derivada de la Gran Depressió crearà les circumstàncies que facilitaran el creixement del nazisme. Les classes mitjanes i els petits propietaris rurals patiran els efectes de la crisi econòmica i al mateix temps es resistiran al procés de proletarització a que es veien abocats. No representats per la dreta tradicional ni pels partits d’esquerra, aquestes seran les bases electorals del nazisme. El NSDAP va aconseguir l’hegemonia dins del nacionalisme i va aconseguir un important ascens electoral a les eleccions de 1930 amb el 18,3% dels vots. L’NSDAP va convertir-se així en la segona força política per darrere de l’SPD. Ara, Hitler llençarà al carrer a les SA com a grups de xoc socials enfrontant-se als sindicats lliures i als obrers.

Papen Schleicher.jpgLa política econòmica alemanya estarà marcada per la crisi econòmica i l’ascens electoral i polític del nazisme. L’electorat de la dreta tradicional es decantava per l’NSDAP en detriment del DNVP i altres partits tradicionals. Altra ajuda important per a l’ascens del nazisme serà la dels grans sectors industrials que estaven seriosament perjudicats per la crisi i es veien amenaçats per les seves possibles conseqüències. Per garantir la seva supervivència, el capitalisme alemany apostava per una solució autoritària imitant l’exemple italià.

La coalició de Weimar es veia trencada definitivament durant el govern del canceller Brüning (1930-32) que va començar a plantejar la necessitat d’implantar polítiques d’autoritat aplicant l’article 48 de la constitució. La idea de buscar un règim d’emergència amb cancellers presidencials va ser recolzada per Von Papen del Zentrum que plantejava l’entrada del partit nazi en el govern.

Von Papen buscava arribar a la cancelleria mitjançant l’Estat d’emergència i que Hindenburg concentrés a la seva figura tot el poder per delegació. Les eleccions presidencials ratificaran l’ascens del nazisme. L’SPD i el centre democràtic van mobilitzar el seu electorat a favor de Hindenburg com un mal menor per evitar que Hitler arribés a la presidència de la república. Les eleccions legislatives de juliol de 1932 confirmarien que Hitler i el partit nazi eren la principal alternativa política que hi havia a Alemanya.

Eleccions a la presidència de la República de Weimar (1932):

  • Hindenburg (DNVP) → 53%
  • Hitler (NSDAP) → 36%
  • Thallman (KPD) → 10%
Von Papen.jpg

Franz von Papen

Hindenburg exercirà el poder que li atorgava la constitució i aplicant l’article 48 nomenarà canceller presidencial a Von Papen que no va ser capaç d’integrar el nazisme al poder. El Zentrum no va acceptar una possible aliança amb el NSDAP i Hitler va posar les seves condicions per integrar-se en el govern. Hitler només entraria en un govern on ell mateix fos el canceller. El fracàs de Von Papen conduïa a les eleccions de novembre de 1932 que suposarien un petit retrocés del Zentrum i del NSDAP que perdia prop de dos milions d’electors a favor de la dreta tradicional però seguia com la força política més votada.

Les eleccions dibuixaven un nou panorama d’inestabilitat per a la República que va permetre que es concretés la deriva cap a l’autoritarisme presidencial de Hindenburg que recolzaria el projecte de Schleicher que proposava un govern de concentració de la dreta que integrés el DNVP, el NSDAP i els sindicats per poder realitzar una política econòmica intervencionista. Schleicher va recolzar-se per plantejar el seu projecte en Strasser, així pensava aconseguir la unió de la dreta, peró no va poder seguir endavant amb els seus plantejaments. La gran indústria (Krupp, Thyessen, Schacht) s’havia apropat definitivament al nazisme finançant-lo i donant-li suport.

D’aquesta manera, el 1933, Hindenburg nomenava canceller a Hitler pressionat pels industrials i el seu fill, tot i depreciar-lo com a personatge per la seva mediocre trajectòria a l’exèrcit. A continuació es formava un govern d’unió nacional amb el NSDAP, el DNVP (Hugenberg) i el Zentrum (Von Papen). Von Papen i Hindenburg pensaven que si elevaven Hitler i el nazisme al poder, aquests moderarien el seu discurs i acabarien diluïts en el discurs i les actituds de la dreta tradicional, però aviat es demostraria que aquesta teoria era completament errònia.

Zentralbild Reichspräsident von Hindenburg und Reichskanzler Adolf Hitler am Tage von Potsdam (21. März 1933)

Hitler i els inicis del nazisme

dimarts, 1/03/2011

El 1889 a Braunau am Inn, una ciutat fronterera d’Àustria, va néixer Adolf Hitler. Fill d’un funcionari duaner, va tenir poca formació i va fracassar en els seus estudis com a pintor, tot i que va guanyar-se la vida venent aquarel·les durant un temps. El 1913 va fugir a Munic per no fer el servei militar a Àustria, però, quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, de ser un desertor austríac va passar a enrolar-se voluntari a l’exèrcit alemany on va arribar a assolir el grau de caporal.

Adolf_Hitler_im_Ersten_Weltkrieg.jpg

Un cop finalitzada la Gran Guerra va tornar a Munic on, sense cap ofici que li permetés de viure, va començar a freqüentar els cercles més radicals de la dreta nacionalista i antijueva fins que va ingressar en un petit partit ultradretà: el DAP. El Partit Obrer Alemany era un més dels nombrosos partits nacionalistes que difonien una propaganda antiliberal i racista en els primers anys de la República de Weimar. Amb l’ingrés de Hitler en aquest petit partit va començar pròpiament la història del nacionalsocialisme.

Hitler aviat va destacar dins del DAP per les seves dots com a orador i va ser nomenat cap de propaganda del partit. El 1920 ja va participar activament en la refundació del partit dirigint un comitè que va elaborar el programa de vint-i-cinc punts del partit, que es fusionaria amb d’altres grupuscles radicals i passaria a denominar-se com a Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany (NSDAP).

Flag_of_Nazi_Germany_(1933-1945).png

El mateix 1920 ja van formar-se les SA (Sturmabteilung o Seccions d’Assalt) del NSDAP, una organització paramilitar que aviat es caracteritzaria per l’ús de la violència contra els seus adversaris, per l’uniforme bru i el braçalet amb el símbol de l’esvàstica. I, des de 1921, Hitler seria un dels suports centrals de l’organització, convertint-se en líder del partit i imposant una estructura marcadament elitista i jerarquitzada, en la qual el führer esdevenia el suport central de l’organització.

"Deutscher Tag" in Coburg, links mit Pfeiffe und Hut Oskar Körner, Oktober 1922

La ideologia del Partit Nazi estava configurada per un conjunt confús de postulats adreçats a totes les classes socials d’Alemanya. Exactament igual que abans havia fet el feixisme italià, en els seus inicis el nacionalsocialisme alemany va defensar un “socialisme nacional” de caràcter anticapitalista i que, a diferència del socialisme marxista, superés la lluita de classes en benefici dels interessos superiors de la nació. Però, les idees fonamentals del seu programa van ser l’establiment de la dictadura nacionalista i la idea de la Gran Alemanya. Així, els fonaments ideològics del nazisme es poden sintetitzar en:

  • La crítica al decadent sistema parlamentari i la democràcia.
  • L’anticomunisme.
  • El racisme basat en la superioritat de la raça ària, la defensa de la seva puresa i l’antisemitisme.
  • La defensa de la dictadura totalitària nacionalista.
  • Un discurs nacionalista exacerbat, pangermanista i expansionista que articulés la Gran Alemanya com a “espai vital” que assegurés el desenvolupament de la raça ària.
  • La sacralització del líder carismàtic, Adolf Hitler, el führer.

El 1923, en un període marcat per la crisi econòmica derivada de la hiperinflació i per l’exaltació nacionalista després de l’ocupació del Ruhr per les tropes fancobelgues, grups ultranacionalistes de dretes, entre els quals es trobava el NSDAP de Hitler, amb l’ajuda del general Ludendorff, van preparar un cop d’Estat contra la República de Weimar. El putsch de Munic del 9 de novembre de 1923, però, va fracassar estrepitosament i Hitler va ser empresonat.

Hochverratsprozeß gegen die Teilnehmer am Münchener Putsch vom 9. Nov. 1923; München 1924

Der feierliche Staatsakt vor der Feldherrnhalle in München in Anwesenheit des Führers für die 7 Opfer des verbrecherischen Anschlags im Bürgerbräukeller. Der Führer erweist den Toten die letzte Ehre. Foto Wag. 11.11.1939

En la seva estada a la presó, Hitler va escriure el que seria el catecisme doctrinari del nazisme: La meva lluita (Mein Kampf). El llibre comportava una gran càrrega ideològica escrita amb una prosa exaltada i gairebé pseudoreligiosa més pròpia d’un visionari il·luminat que d’un polític. Els dos aspectes més característics de la seva ideologia serien el desenvolupament del nacionalisme germànic i l’antisemitisme.

462px-FMein Kampf.jpg

El 1925, després de sortir de la presó, Hitler va haver d’enfrontar-se amb Strasser pel lideratge del NSDAP. Finalment, el 1928, Hitler va imposar-se a la direcció del partit aplicant el principi de cabdillatge on el cap del partit tenia tot el poder de forma jerarquitzada, va refundar el nacionalsocialisme i va replantejar-ne el programa amb l’objectiu d’ampliar els seus suports socials. Per això va limitar els postulats anticapitalistes a la lluita contra els financers jueus, va utilitzar eficaçment el profund sentiment anticomunista i antisemita que s’estava desenvolupant en determinats sectors de la societat alemanya, i va esprémer la crítica a l’impopular Tractat de Versalles que havia imposat la pau després de la Primera Guerra Mundial.

Adolf Hitler.jpg

D’aquesta manera, Hitler i els membres del NSDAP van canviar la seva estratègia insurreccional per convertir el nazisme en un moviment de masses, accentuant el nacionalisme i buscant l’articulació de xarxes socials que recolzessin el seu projecte, des de les classes treballadores fins al gran capital. Així, el Partit Nazi va decidir acceptar les regles del joc parlamentari i va utilitzar amb èxit tots els mètodes de propaganda existents: mítings, marxes, uniformes, instrucció militar. Tot amb un únic objectiu, esperar el moment per aconseguir el poder. I quan la crisi econòmica derivada de la Gran Depressió va arribar a Alemanya va trobar-se amb un NSDAP amb una doctrina sòlida i un programa electoral dirigit a les masses.

Parti_Nazi_aux_élections_législatives.png