Entrades amb l'etiqueta ‘Europa’

La crisi econòmica de 1973 i el naixement del neoliberalisme

divendres, 21/12/2012

Ja des de principis dels anys setanta es van començar a manifestar els primers símptomes que el creixement econòmic sostingut que havia caracteritzat l’economia dels països capitalistes des de la reconstrucció de postguerra estava a tocar de la seva fi. Els orígens d’aquesta crisi són complexos i diversos, però podem sintetitzar els antecedents que anunciaven l’arribada de la crisi en cinc grans punts:

1. La balança per compte corrent nord-americana va començar a experimentar un dèficit considerable com a conseqüència d’una balança comercial negativa i uns pressupostos profundament desequilibrats com a resultat de la despesa militar.

2. L’ascens d’Europa i el Japó com a potències industrials, en detriment dels EUA, però com a potències deficitàries en petroli.

3. La disminució de les reserves d’or nord-americanes, que dificultava la conversió dòlar-or en un moment en què la moneda dels EUA inundava els mercats financers mundials, va conduir a una pèrdua de valor del dòlar i a un augment de la inflació que va afectar tots els països occidentals.

4. La tecnologia industrial havia quedat antiquada i les millores salarials havien elevat els costos de producció, fet que, des del punt de vista de la rendibilitat capitalista, suposava una reducció de beneficis que qüestionava el funcionament del sistema.

5. La dificultat per a assegurar mercats per als productes, tant per la creixent competència entre els països industrialitzats com per les dificultats de vendre a les zones empobrides del Tercer Món.

Ara bé, el desencadenant de la crisi va ser l’anomenada crisi del petroli de 1973, és a dir, l’augment dels preus del petroli, el qual va portar a l’extrem les contradiccions del creixement econòmic capitalista. L’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) va decidir augmentar el preu del cru des dels inicis de la dècada, però la crisi va esclatar després de la guerra àrabo-israeliana del Yom Kippur. En aquest context, els països àrabs van emprar el preu del petroli com a arma de pressió enfront dels governs occidentals.

Oil_Prices_1861_2007.png

Immediatament, el cru va incrementar el seu preu, passant de 3 dòlars el barril a un cost de 10 dòlars en poc menys de dos mesos. Una pujada sobtada que va implicar un fort cop per a la balança de pagaments de molts països, un increment de la inflació per l’augment dels costos i un creixement de l’atur com a conseqüència de la disminució de la demanda i la producció.

Tanmateix, cal tenir present que tots els països capitalistes no van veure’s afectats en el mateix grau. Així, si les economies dels països industrialitzats van quedar molt afectades, encara van patir més els efectes de la depressió els països subdesenvolupats, els quals, a més d’haver de pagar l’energia molt més cara, van patir la disminució de la venda de matèries primeres, la seva principal font d’ingressos, per la caiguda de la producció industrial dels països del món desenvolupat. En conseqüència, els països del Tercer Món van haver d’augmentar el seu nivell d’endeutament en el mercat financer fins a límits asfixiants per sobreviure a la crisi.

En aquest context, una segona crisi del petroli, el 1979, conseqüència de la Revolució Islàmica a l’Iran, i el posterior esclat de la guerra Iran-Iraq, van endurir la situació econòmica, tot allunyat les perspectives de recuperació. La crisi econòmica, en conjunt, acabaria convertida en una depressió econòmica que es perllongaria entre 1973 i 1990.

U.S._gas_rationing_stamps_1974.jpg

Així, l’alça dels preus disparava el mecanisme ja estudiat en crisis capitalistes anteriors: inflació amb una alça substancial dels preus dels productes, estancament de la producció, descens de les vendes, crisi i tancament d’empreses i augment generalitzat de l’atur. Ara bé, la crisi de 1973 tenia unes característiques força diferents de la Gran Depressió dels anys trenta. Fins i tot es podria veure la pujada dels preus de la font d’energia més consumida al món com una forma d’acumulació de capital, el qual serviria per a finançar la reconversió del sistema industrial.

Les principals conseqüències d’aquest període crític de l’economia capitalista van ser:

1. La desestabilització del sistema monetari, afectat per diverses fluctuacions.

2. La destrucció massiva de llocs de treball, fins al punt que els països capitalistes van renunciar definitivament a la plena ocupació per passar a conviure amb elevades taxes d’atur i acceptant l’existència d’un atur estructural.

3. La reconversió dels sectors industrials tradicionals (siderúrgia, tèxtil, etc.), els quals van ser substituïts per d’altres sectors tecnològicament més innovadors.

4. L’inici de la deslocalització industrial cap a països del Tercer Món en els quals els costos fiscals i salarials eren més reduïts.

5. La progressiva terciarització de les economies dels països capitalistes desenvolupats.

6. La concentració empresarial del gran poder econòmic.

7. El qüestionament de les polítiques socials i econòmiques que fonamentaven l’Estat del Benestar.

A l’Europa occidental, en els primers anys de la crisi, els governs socialdemòcrates de França, Gran Bretanya i Alemanya van recolzar la seva política econòmica en una forta intervenció de l’Estat amb l’objectiu de generar ocupació i reactivar l’economia mitjançant l’augment de la despesa pública i dels impostos. Tanmateix, el resultat immediat va ser fracàs que va significar un increment de la inflació i l’augment del nombre d’aturats. Aquesta política intervencionista només podia funcionar a llarg termini mentre que la ciutadania esperava una solució ràpida. El fracàs de la resposta socialdemòcrata a la crisi va portar al poder governs conservadors arreu d’Europa.

Ronald Reagan and Margaret Thatcher at the White House, Washington.jpg

Ronald Reagan i Margaret Thatcher

L’hegemonia política conservadora i la crisi van desestabilitzar profundament les polítiques socials i econòmiques dels anys anteriors. Així, una de les respostes a la crisi va ser el neoliberalisme, és a dir, la desregulació de l’economia i la llibertat de mercat, de manera que el paper de l’Estat en la vida econòmica i el control social sobre les empreses es reduís a la mínima expressió.

Seguint el model nord-americà, i sota el lideratge dels governs conservadors de Ronald Reagan als EUA i Margaret Thatcher a la Gran Bretanya, van limitar-se els salaris, va reduir-se la despesa pública, van privatitzar-se empreses públiques per millorar-ne la competitivitat i van reduir-se els impostos com a eina per a reactivar l’economia. En conseqüència, el sector públic va afeblir-se, van desaparèixer o reduir-se moltes polítiques de protecció social  i molts serveis socials van ser privatitzats amb l’objectiu de reduir la despesa pública i el dèficit.

La reconstrucció d’Europa: l’Estat del Benestar

dimecres, 12/12/2012

Després de la Segona Guerra Mundial, els països europeus estaven arruïnats com a conseqüència del conflicte bèl·lic. De la mateixa manera, Europa havia perdut de forma definitiva la seva hegemonia en el món. Amb l’objectiu d’iniciar la reconstrucció del continent, a l’Europa occidental es van prendre tot un seguit de mesures financeres per respondre als problemes de la reconstrucció després de la guerra i les regles del futur desenvolupament econòmic. És en aquest context on hem de situar, per exemple, els Acords de Bretton Woods o la creació d’organismes econòmics, com l’FMI i el Banc Mundial, que serien els encarregats de garantir i controlar l’estabilitat econòmica europea i mundial.

En aquest sentit, els Acords de Bretton Woods de 1944 buscaven garantir l’estabilitat de les diferents monedes europees i per això es va fixar el dòlar com a moneda d’intercanvi comercial internacional i la seva paritat amb l’or. Igualment, el naixent Fons Monetari Internacional tindria la missió d’estabilitzar el sistema monetari, mentre que el Banc Mundial promouria inversions i préstecs cap als països que els necessitessin. Finalment, s’obria el camí cap a l’eliminació de les barreres aranzelàries, fet que culminaria en l’Acord General sobre Aranzels i Comerç de 1947.

plan_marshall_1947.jpg

Aquests acords serien importants per a la recuperació d’Europa, però la iniciativa més important va ser la proposta nord-americana d’ajuda econòmica als països de l’Europa occidental: el Pla Marshall. I és que arribats a 1948, l’economia europea de postguerra es trobava en una situació crítica i calia adoptar mesures ràpides per donar la volta a una situació econòmica i social explosiva.

Així, el Pla Marshall va ser el motor de la reconstrucció europea des de 1948. Gestionat a través de la creació de l’Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE), a través del Pla Marshall, i fins el 1952, van afluir a Europa uns 13.000 milions de dòlars procedents de préstecs i donacions que van permetre als Estats europeus invertir en maquinària, productes energètics, productes siderúrgics, etc., és a dir, una injecció de capital per a reactivar l’economia i evitar un esclat social.

En contrapartida, l’acceptació del Pla implicava un cert control nord-americà sobre l’economia dels Estats beneficiats i la seva contribució a la lluita contra el comunisme. Igualment, aquesta mesura també va facilitar la ingerència nord-americana en la política interior dels països europeus i va traduir-se en pressions perquè els comunistes, protagonistes principals de la resistència antifeixista, fossin expulsats dels governs de coalició de postguerra.

Marshall_plan_page_1.jpg

A més, els Estats Units també van veure’s beneficiats perquè van poder donar sortida als seus excedents industrials i agraris en el mercat europeu. Així, dels préstecs per a la compra de matèries primeres i maquinària, un 60% s’havien de dedicar a la compra de productes nord-americans. En conseqüència, els préstecs del Pla Marshall van suposar un mètode per assegurar la demanda industrial nord-americana a través d’unes exportacions a Europa que rendibilitzaven les inversions que s’havien de fer en temps de guerra.

Iniciada la reconstrucció, en els anys cinquanta, l’Europa occidental va començar un llarg període de creixement econòmic. Les taxes anuals de creixement del PNB van sobrepassar el 5%, fins assolir, el 1969, la taxa rècord del 7,5 per al conjunt de la CEE. En general, es va experimentar una millora de la renda per habitant, un increment dels salaris i uns índex d’atur relativament baixos. A més, molts països van iniciar una modernització del seu aparell productiu i els sectors industrials tradicionals, fonamentalment l’acer i el carbó, van donar pas a les noves indústries: química, automòbil, petroli, informàtica, etc. De la mateixa manera, va produir-se una progressiva terciarització de la població activa, ocasionada per l’augment de les activitats de serveis: oci, turisme, ensenyament, sanitat, transport, etc.

Aquest desenvolupament no va ser fruit del desenvolupament natural del capitalisme, sinó que va anar acompanyat de la intervenció de l’Estat en matèria econòmica. D’aquesta manera, el model econòmic keynesià de capitalisme combinat amb una expansió de la despesa pública per a garantir a tots els ciutadans l’accés a serveis fonamentals com la sanitat, l’educació, les prestacions d’atur o les pensions com a mitjà de redistribució econòmica i igualació social va caracteritzar el període. És el naixement de l’Estat del Benestar o Estat assistencial.

Marshall_Plan_poster.JPG

Si bé l’Europa occidental va mantenir la propietat privada i l’economia de mercat, es va estendre la política de nacionalització d’indústries i serveis i la creació d’empreses públiques de titularitat estatal. En conseqüència, l’Estat ve prendre un paper econòmic fonamental en aquells sectors considerats d’importància estratègica per al desenvolupament nacional i que l’empresa privada havia deixat de banda pels seus alts costos i baixos rendiments, com l’electricitat, els hidrocarburs o els transports.

Seguint aquesta política, països com França, la Gran Bretanya o Alemanya van nacionalitzar molts sectors perquè quedessin en mans d’empreses públiques. Per exemple, a França l’Estat va esdevenir el primer constructor d’avions, el primer fabricant d’automòbils, el primer banc del país, el primer assegurador i el primer fabricant de cigarrets, entre d’altres, amb més d’un milió d’assalariats treballant a sou estatal.

D’altra banda, es van elaborar plans de desenvolupament econòmic nacionals i es va fixar un nou marc laboral d’evident caràcter progressista i socialdemòcrata amb jornades laborals de quaranta hores, vacances pagades, etc. Igualment, l’Estat va passar a desenvolupar un nou paper com a garant de les relacions laborals, tot possibilitant els acords entre patronals i sindicats, fet que va donar una gran estabilitat a la vida laboral i social.

Europe_Plan_Marshall._Poster_1947.JPG

El nou Estat del Benestar va afavorir, mitjançant la introducció de polítiques redistributives de la renda i d’uns sistemes d’impostos que gravaven els ciutadans en funció de la renda i la riquesa, un augment dels ingressos estatals que van ajudar a finançar els nous serveis prestats a la ciutadania, com ara l’ensenyament públic i gratuït, la universalització dels serveis d’assistència sanitària, la introducció dels subsidis d’atur i invalidesa o els sistemes de jubilacions i pensions.

D’arrel socialdemòcrata, però introduït fonamentalment per governs conservadors (De Gaulle, Adenauer, De Gasperi), l’aplicació d’aquest capitalisme d’arrel keynesiana va permetre, al llarg dels anys cinquanta i seixanta, crear unes societats fonamentades en el desenvolupament de les classes mitjanes, fet que va derivar en una relativa estabilitat política i social. És a dir, la introducció de l’Estat del Benestar l’Europa occidental va traduir-se en l’enfortiment dels sistemes democràtics que havia estat impossible en el període d’entreguerres i en la pràctica liquidació del perill d’un esclat revolucionari comunista.

El primer corpus cultural del cristianisme

dijous, 12/04/2012

Més enllà de la difusió del cristianisme com a model religiós, entre els segles V i VIII, l’església de Roma va trobar-se davant el repte de donar forma al corpus cultural que aspirava a transmetre als pobles romanogermànics d’occident que estava evangelitzant. Sense aquest corpus cultural la tasca de cristianització mai hagués triomfat. Era necessari un model hegemònic que penetrés en la societat europea, que introduís les bases per articular una comunitat que anava més enllà dels regnes germànics.

El debat sobre la composició d’aquest corpus es remuntava als mateixos inicis de l’Església. S’havia de trobar una resposta al gran dilema: era acceptable que els cristians assumissin l’herència intel·lectual d’un món que no coneixia al Déu veritable? És a dir, el debat havia de trobar la forma d’integrar en el cristianisme l’herència cultural, filosòfica, artística i literària del món grecoromà. A més, s’havia de superar el dualisme grec entre ànima i cos i la tradició hebrea d’un ésser humà total.

59936-050-FC7DD134.jpg

Ràpidament van existir dos posicionaments: els que entenien la necessitat d’acollir elements de la cultura pagana grecoromana i els que rebutjaven frontalment la introducció d’elements herètics en el corpus cultural cristià. Finalment, però, acabarien per triomfar els posicionaments integradors. Sota aquest principi ja podien establir-se les bases del corpus cultural del cristianisme. O el que és el mateix, de la primera construcció cultural pròpiament europea, el fonament intel·lectual d’Europa fins el segle XII.

Així, a començaments del segle V es fixava el currículum de les anomenades arts liberals. Uns continguts que havien de perdurar durant segles dividits entre el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el quadrivium (aritmètica, geometria, música i astronomia). D’aquesta manera, la distribució dels continguts del coneixement medieval i la seva base lingüística llatina van comportar un triomf de l’enciclopedisme per sobre del pensament original. Igualment, el grec va ser desplaçat definitivament pel llatí com a llengua de la cultura occidental. Condemnat a desaparèixer com a llengua viva en benefici de les llengües romàniques, el llatí es convertiria en la llengua de la litúrgia i de la cultura.

Image title:  Scriptorium Monk at Work Source:  Blades, William: “Pentateuch of Printing with a Chapter on Judges” (1891)

Tanmateix, la reducció del nombre d’escoles en benefici de la cultura monacal i episcopal va permetre la conservació de l’herència clàssica, però també va suposar que el seu estudi es veiés condemnat a un segon terme en benefici dels estudis sobre la Bíblia i els textos dels pares de l’Església.

De la mateixa manera, quan l’Església va llançar-se definitivament a la tasca d’evangelització d’Europa, en el segle VII, els destinataris de l’ensenyament van anar disminuint en proporció al gran territori que abastava el cristianisme. Això va suposar un baix nivell de preparació dels sacerdots, els quals moltes vegades eren pràcticament analfabets segons denunciava el missioner Sant Bonifaci.

En la creació d’aquest corpus cultural, el primer gran pensador va ser Boeci (480-525), el qual va traduir del grec al llatí bona part de les obres d’Aristòteles. Gràcies a aquestes traduccions, reunides en la Logica vetus, els principis de la filosofia aristotèlica van poder ser estudiats en les escoles europees des del segle XI. De la mateixa manera, Boeci va crear una sèrie de definicions i va desenvolupar un llatí instrumental pràctic per a l’especulació teològica i filosòfica. Finalment, el seu opuscle De consolatione philosophiae va introduir la reflexió filosòfica de base estoica.

Boethius_initial_consolation_philosophy.jpg

Boeci

Una altra figura destacada en l’articulació del corpus cultural del cristianisme va ser Cassiodor (485-580), el qual va proposar-se la creació d’una universitat cristiana. Va fracassar, però el seu llegat va contribuir decisivament. A més, en les Institutiones va articular un programa que integrava les arts liberals del trivium i el quadrivium en el marc de la cultura sagrada. També va ser autor d’un tractat d’ortografia i transcripció de textos que seria molt emprat pels copistes dels scriptoria monàstics.

Ezra_Codex_Amiantinus.jpg

Cassiodor

El tercer personatge que va contribuir al desenvolupament del corpus cultural cristià va ser el papa Gregori el Gran (543-604), el qual va insistir en la idea de que l’objectiu final dels arts liberals era la preparació intel·lectual per comprendre la paraula de Déu. El papa Gregori va ser un gran pedagog de la moral cristiana. D’entre la seva obra cal destacar les Moralia, unes orientacions per a la vida monàstica; la Regula pastoris, un manual per a la pràctica dels bisbes; i els Diàlegs, una sèrie de biografies sobre la vida dels sants de l’Església.

Gregorythegreat.jpg

Gregori el Gran

Més enllà de Roma, una altra figura destacada en l’articulació del corpus cultural medieval va ser Isidor de Sevilla (570-636), el qual va composar una enciclopèdia, les Etimologiae o Orígens, que resumia i simplificava els coneixements de l’antiguitat per posar-los al servei de la fe cristiana. La seva obra va tenir una difusió extraordinària, convertint-se en un manual imprescindible en les biblioteques monàstiques medievals. Sant Isidor va ser l’últim dels pensadors filòsofs cristians, i l’últim dels grans pares llatins de l’Església.

Isidor_Sevilla.jpeg

Isidor de Sevilla

Finalment, la darrera personalitat que va contribuir a la construcció del corpus cultural cristià va ser Beda el Venerable (672-735), un monjo benedictí d’Anglaterra que va dedicar-se a la redacció de llibres científics i exegètics, destacant per la seva obra històrica amb volums com la Historia ecclesiastica gentis Anglorum o De natura rerum. Seguint l’herència de Sant Isidor, Beda va resumir els continguts de l’herència clàssica per posar-los al servei del cristianisme medieval.

Beda_Venerabilis.jpg

Beda el Venerable

La conversió d’Europa: doctrina, monestirs i missioners

divendres, 23/03/2012

El gran repte del cristianisme en el segle VI era la conversió d’Europa sota el domini de Roma. I el repte va ser assumit pel papa Gregori I el Gran (590-604), el qual va dirigir-se cap a tres grans grups potencials: els cristians, els arrians i els pagans. En aquest sentit, el debat doctrinal havia de deixar pas a la conversió de les ànimes. Per això, l’Església va fer seu el discurs de Sant Agustí, l’elaboració doctrinal més completa del cristianisme de l’antiguitat tardana, perquè simplificava el missatge i permetia la seva difusió. Del triomf d’aquesta conversió dependria, en bona part, el naixement de la cristiandat occidental.

Gregorythegreat.jpg

El papa Gregori el Gran

La simplificació del missatge del cristianisme permetia, a més, una certa folklorització i germanització del discurs per poder apropar-se a la nova realitat europea existent després de la desintegració de l’Imperi Romà. Així, el missatge del cristianisme implicava la integració dels creients en una civilització superior a través d’una declaració personal de fe en els misteris de la religió i una instrumentalització visual d’aquesta mitjançant el culte als sants, la formalització dels sagraments i la celebració de la missa.

Els misteris de la religió a transmetre entre la població s’articulaven al voltant dels principis establerts en el Concili de Nicea de 325. És a dir, la fe en l’existència d’un Déu creador del món i dels homes, d’uns primers pares que haurien estat expulsats del Paradís en cometre el Pecat Original, en l’encarnació de Déu en Crist, en la resurrecció després de la mort i la vida eterna, etc.

El primer instrument sobre el qual es transmetria i desenvoluparia la fe seria el culte als sants: homes i dones de vida cristiana exemplar. I els primers a explotar eren els màrtirs, aquells que s’havien enfrontat a la mort abans que a la renúncia en les seves creences. El seu culte, a la recerca de protecció i ajuda miraculosa, va generalitzar-se a través de les imatges o icones, així com la veneració de relíquies i tombes, destí de peregrinacions.

Un segon instrument sobre el qual es sostindria la difusió del cristianisme va ser la missa com a compendi de la fe. Model instaurat pels papes dels segles V i VI, la missa ja havia desenvolupat el seu cànon actual en el segle VII.

I el tercer instrument que va recolzar la cristianització va ser la formalització dels sagraments. D’aquests, en destaquen dos: el baptisme (primer com a signe de conversió dels adults i després aplicat als nens de les societats convertides) i la penitència (sovint un càstig públic exemplificant i que es combinava amb les confessions orals al sacerdot). Gràcies a la generalització dels sagraments, l’Església començava a exercir el control social de la societat cristiana. I aquest control proporcionava un poder immens.

351px-TolleLege.jpg

La conversió de Sant Agustí

Tenim la doctrina, però ens falten els protagonistes del procés d’evangelització d’Europa: missioners i monjos.

El monacat no era una institució exclusiva del cristianisme. Així, l’aparició de persones que aspiraven a la perfecta comunió amb Déu mitjançant l’oració contemplativa i la manca de lligams terrenals es pot documentar en diverses cultures de l’antiguitat. La versió cristiana d’aquest fenomen la trobem al Mediterrani oriental, en el segle III. L’aparició del monacat combinava tres modalitats: anacoreta (individual, persones que destinaven la seva vida a l’oració, el treball i la penitència), laura (comunitària, combinava l’oració individual amb la litúrgia de la comunitat) i cenobítica (comunitària, subjecta a la pràctica religiosa sota una regla comuna).

Aviat, els cenobis, els monestirs del romànic, es convertirien en autèntics centres de l’activitat econòmica, la beneficència i la cultura de la vida medieval. Això sí, entre els segles V i VIII, l’existència d’una regla de comportament que regulava la vida religiosa monacal habitualment suposava la combinació de diferents disposicions reunides en els anomenats codex regularum o còdexs de l’abat. A més, en aquest període, coexistien dos model monàstics: l’irlandès i el romà.

El monacat irlandès, obra de Sant Patrici (387-461), religiós britó, missioner evangelitzador de les terres d’Irlanda i fundador del cristianisme en aquesta illa. El seu model consistia en l’articulació de monestirs integrats per nuclis familiars marcats per un sever ascetisme. Aquests es caracteritzaven per l’elevat nombre de monjos, l’exercici de la jurisdicció episcopal (per sobre del bisbe), la pràctica de litúrgies pròpies (per exemple, el baptisme), l’escriptura llatina i una incansable activitat evangelitzadora sobre les illes britàniques i el continent.

399px-St_Pat_Glass.jpg

Sant Patrici

El monacat romà, obra de Sant Benet (480-550), patró d’Europa i patriarca del monacat occidental després de la seva tasca al fundar el monestir de Monte Cassino, regit per la regla benedictina. La regla de Sant Benet proposava un model allunyat de l’individualisme i l’ascetisme, un model bastit sobre la base del reconeixement de la comunitat monàstica com a gran família en la qual els monjos se sotmetien a l’autoritat de l’abat, el líder vitalici del monestir. La seva activitat se sustentava sobre un doble principi: ora et labora. I el desenvolupament de la regla es caracteritzava per la pràctica d’una vida rutinària que distribuïa el temps entre l’oració individual o col·lectiva, el treball manual i el descans. Els monjos només podien abandonar el monestir en comptades ocasions i desenvolupaven tasques d’instrucció i hospitalitat vers als membres aliens a la comunitat. Així, la regla benedictina donava pas a un microcosmos social autosuficient tant en el camp espiritual com econòmica i socialment.

600px-Benedikt_von_Nursia_20020817.jpg

Sant Benet de Núrsia

Tot i això, la cristianització dels regnes germànics no va ser una tasca fàcil. Si bé van produir-se moltes conversions per la via del baptisme, la realitat és que l’evangelització real de la societat europea va ser lenta. Les circumstàncies no permetien que el procés s’accelerés.

Cronològicament, la conversió d’Europa va iniciar-se amb els sueus, en el segle V, però aquests posteriorment retornarien a l’arrianisme. A continuació es convertirien els burgundis. Però no va ser fins al baptisme de Clodoveu, rei dels francs, el 490, quan la cristianització d’Europa va fer el pas decisiu. Després de la França merovíngia seguiria la Hispània visigòtica amb la conversió de Recared i la celebració del III Concili de Toledo, el 589. En canvi, a Itàlia, la irrupció dels llombards (568) va alentir el procés. I a Anglaterra la presència anglosaxona va suposar una evangelització caòtica en la qual els monjos romans i irlandesos van competir per liderar el procés, fins que, el 664, en el sínode de Whitby, els monjos irlandesos van haver d’acceptar l’autoritat, litúrgia i organització de Roma.

400px-Cornelis_Bloemaert_-_S._Bonifacius.jpg

Sant Bonifaci

Finalment, els missioners van ser protagonistes indiscutibles de la cristianització d’Europa. I la gran figura evangelitzadora va ser el britànic Winfrith, el futur Sant Bonifaci, missioner, sant i màrtir del catolicisme, el qual va propagar el cristianisme en l’Imperi Franc durant el segle VIII. Deutor intel·lectual de l’obra de Gregori el Gran, la seva tasca va consistir en reformar l’Església franca per completar l’expansió del benedictisme i fer difusió del missatge cristià més enllà del Rin. I va ser gràcies al recolzament del poder secular, en concret del majordom franc Carles Martell, que va poder realitzar la seva missió.

Gràcies a la combinació d’aquests elements, arribats al segle VIII, Europa s’havia cristianitzat. Encara no era un triomf definitiu, però el bressol cristià de la societat europea ja havia instaurat les seves bases. El següent pas hauria de ser l’elaboració d’un corpus cultural i el naixement d’una organització política que donés sentit al procés.

El naixement de la cristiandat occidental

dimarts, 20/03/2012

La creació d’una cristiandat grecoromana, la cristiandat llatina, va ser conseqüència d’un procés que va allargar-se entre els segles V i VIII. D’aquesta manera, les bases de la cristiandat occidental, la pròpia de l’època carolíngia, però també del món medieval, van assentar-se entre 451-452, data del Concili de Calcedònia i de la mediació del papa Lleó I davant Àtila, i el 754, any de la mort de Sant Bonifaci (l’evangelitzador dels pobles germànics) i de la unció de Pipí el Breu pel papa Esteve II.

800px-Leoattila-Raphael.jpg

Al llarg d’aquests tres segles de construcció de la cristiandat occidental podem parlar de l’existència de dues esglésies. D’una banda, la de l’Imperi Bizantí, recolzada i mediatitzada per la figura de l’emperador, preocupada per la qüestió del dogma en el marc d’una societat amb la presència d’una poderosa herència grecoromana. I de l’altra, l’església de l’occident romanogermànic, la qual va deixar de banda l’herència romana per a dedicar-se a la configuració i construcció d’una nova Església adequada als nous temps.

370px-Herrera_mozo_San_León_magno_Lienzo._Óvalo._164_x_105_cm._Museo_del_Prado.jpg

Lleó I

L’Església va copiar la seva organització del govern civil de l’Imperi, establint la figura dels arquebisbes al capdavant de les províncies eclesiàstiques i la dels bisbes en les ciutats que exercien de capital eclesial. Ara bé, més enllà de l’existència d’aquests dos esglaons, quatre ciutats van mantenir la seva primacia gràcies a la condició de ciutats apostòliques, és a dir, fundades per un apòstol, fet que les situava en un rang superior i les feia esdevenir seus patriarcals. A l’occident europeu aquest rang només el tenia Roma, fet que va catapultar el bisbe romà com a líder i arquitecte de la cristiandat medieval.

El fet que les societats romanogermàniques de l’antiguitat tardana es caracteritzessin per la fortalesa de les aristocràcies i per la privatització de les relacions socials va derivar en un ascens de la figura dels bisbes i en l’aparició d’esglésies “privades”. La força dels bisbes residia tant en la riquesa i el poder de les famílies de les quals procedien com en el seu èxit en la lluita per l’establiment d’un nou model de govern. És a dir, els bisbes van ser els únics personatges que van mantenir-se al capdavant de les seves ciutats i territoris mentre l’Imperi Romà s’esfondrava. És aquí on hem de cercar l’èxit de l’església, en la seva capacitat de supervivència i adaptació als nous temps.

Supervivents a la desaparició de l’Imperi, els bisbes aviat van exercir la seva influència a través dels concilis provincials o nacionals. I molts van començar a exercir com a autèntics senyors dels seus territoris: acumulaven terres i grans patrimonis gràcies a les donacions i les almoines dels fidels, cada cop més nombrosos. El seu enfortiment va ser tan destacat que, fins i tot, alguns governs van arribar a establir unes primeres desamortitzacions. Aquest, per exemple, va ser el cas de Carles Martell al regne franc en la dècada de 720.

L’augment del nombre de bisbats en aquest període va anar acompanyat, lògicament, de l’increment dels temples cristians existents. Segurament aquest creixement del nombre d’esglésies és el millor testimoni del ritme d’evangelització dels regnes germànics al llarg de l’antiguitat tardana. Inicialment, les esglésies havien nascut en el món urbà, ocupant l’espai que els martiria havien emprat. Més endavant, amb la crisi de l’Imperi, el conseqüent procés de ruralització i l’increment del nombre de fidels començarien a multiplicar-se el nombre de temples en el món rural. Així van sorgir les parròquies, amb una pica baptismal i un rector nomenat pel bisbe.

Aquestes esglésies del món rural compartien territori amb les esglésies privades, el que a Germània s’anomenava com Eigenlirchen. És a dir, temples construïts en els dominis dels grans propietaris, els quals exercien el dret de presentació del clergue que estava al capdavant de l’església senyorial. Així, entre els segles V i XI, les esglésies dels senyors, esgarrades de la jurisdicció del bisbat i alienables a voluntat del propietari, van constituir una correlació, dins de l’àmbit eclesiàstic, dels processos de privatització i debilitament del poder públic.

San_Gelasio_I_Papa3.jpg

Gelasi I

I finalment cal apropar-se a la figura del papat. Dels quaranta-set papes que van ocupar el càrrec en aquest llarg període de construcció de la cristiandat occidental (451-754) només tres van tenir veritable transcendència històrica: Lleó I, Gelasi I i Gregori I el Gran. Tots tres van contribuir a l’elaboració d’una doctrina que contribuís a fer del bisbe de Roma el cap de l’Església occidental.

Gregorythegreat.jpg

Gregori I el Magne

Lleó I (440-471) va aprofitar-se de la debilitat del poder dels regnes germànics i de la desaparició de l’autoritat imperial a Roma. La primacia universal del bisbe de Roma va ser acceptada pels germànics ja que no suposava cap entrebanc en el seu exercici de dominació territorial. En canvi, el rebuig a la primacia romana va arribar des de Bizanci. El patriarca de Constantinoble aspirava a convertir-se en el titular ecumènic i a reivindicar el caràcter universal de la seva autoritat. En aquest context, l’enfrontament entre ambdues esglésies va ser positiu per a Roma, el qual va passar a ser identificat amb l’espai occidental.

La importància de Gelasi I (492-496) radica en la seva tesi política: les dues espases. És a dir, el papat proposava la separació de poders entre l’esfera temporal i l’espiritual. El seu objectiu era el reconeixement de l’auctoritas pontifícia per sobre de la potestas règia. És un debat que definiria una part de la cultura occidental. Així, segons Gelasi, l’obligació de tot poder polític era imposar els objectius morals que l’Església proposava. Amb aquest gest, el papa contribuïa decisivament a reforçar el paper de Roma com a guia espiritual de l’occident i encetava el camí cap a al futur medieval en promoure la independència de l’Església respecte de l’Imperi.

Ara bé, seria un segle després, en temps del pontificat de Gregori I el Gran (590-604), el Servus servorum Dei, quan el programa polític dibuixat per Lleó I i Gelasi I s’imposés definitivament. I el Magne va introduir el canvi des de tres vessants: la filosòfica, la doctrinal i l’espiritual. És el gran repte dels segles VI i VII. En el programa intel·lectual, el papa va recollir l’herència de Sant Agustí i alguns aspectes de la filosofia grega. En el programa doctrinal, va treballar per la independència de Roma respecte de l’Imperi Bizantí i pel dret de l’Església a proposar els seus objectius a les monarquies. I en el programa espiritual va promoure un episcopat preocupat per la conversió dels europeus, tot estimulant l’acció evangelitzadora.

Imposada la primacia del Patrimoni de Sant Pere, el següent gran repte de Roma seria la conversió definitiva d’Europa.

Christianity_dev_1300.jpg

Una història d’Europa?

dilluns, 19/03/2012

Existeix una història d’Europa? Sí. Sense cap mena de dubte. Fa més de 1.500 anys que va començar a escriure’s, però arribats al segle XXI encara no té una síntesi comuna. Segurament aquest serà el repte més gran de la historiografia en els propers anys. I si els historiadors aconseguim formular aquesta història comuna, que integri els diferents Estats més enllà de les dinàmiques econòmiques, Europa com a projecte polític i cultural se’n sortirà. Si fracassem, el somni europeu haurà mort.

Europa és una construcció històrica i cultural complexa. Un repte per a l’historiador que vol apropar-s’hi i corre el risc de veure’s devorat per la seva envergadura. I és que Europa no és Occident, ni tan sols en l’edat mitjana. Existeixen una Europa mediterrània, una Europa atlàntica, una Europa central, una Europa de l’Est… És a dir, Europa és una construcció complexa i diversa que integra pobles amb tradicions, llengües, confessions religioses i històries nacionals ben diferents. Però, tot i això, hi ha una sèrie d’elements que ens uneixen i ens converteixen en europeus, uns elements que podem resseguir al llarg de la nostra història.

europa.jpg

La història va néixer en el segle XIX com una eina al servei del romanticisme i el nacionalisme: era l’instrument que servia per explicar i justificar els Estats nacionals. Molt ha plogut des d’aquell moment. La història avui ja no és només una eina al servei del poder, sinó que s’ha convertit en un element més per treure a la llum les vergonyes dels Estats. Però aquesta història, generalment, segueix sent nacional. Les grans històries europees (i universals) que van més enllà dels Estats no són més que la unió de les històries nacionals en diferents capítols compartimentats. No són una veritable síntesi comuna. I les que existeixen no han tingut la repercussió que necessitarien.

Dèiem que la història va néixer nacional, però la cultura europea, per contra, va néixer cosmopolita. I les seves arrels són profundes, fins al punt que ens condueixen a l’edat mitjana. El repte dels historiadors del segle XXI és encaixar aquest cosmopolitisme en la narració de la història. Les preguntes a respondre són evidents: Què és Europa? Com neix? Quins elements la configuren? Què uneix Europa i els europeus? Per què des del segle XV la guerra separa els europeus? Per què des del darrer terç del segle XX els europeus tanquen una etapa de desunió per passar a articular un procés constructiu encara incert? Les preguntes resten obertes a l’espera d’una resposta.

Rembrandt_Abduction_of_Europa.jpg

Seguint la tesi de José Enrique Ruiz-Domènec, com a mínim trobem vuit elements de llarga durada que ens permeten aproximar-nos a les arrels d’Europa i definir els europeus.

Les arrels cristianes. La religió, el triomf del cristianisme en les seves diferents versions, es troba en la base del naixement d’Europa. El procés de cristianització que va produir-se entre els segles V i VIII és el bressol d’Europa. Gràcies al triomf del cristianisme i els seus símbols podem trobar un nexe d’unió entre les diferents cultures i regnes que els pobles germànics havien aixecat en la desintegració de l’Imperi Romà. Però no només això. Gràcies a la tasca dels scriptoria monàstics el llegat del món clàssic va sobreviure. Com a conseqüència de la cultura cristiana van desenvolupar-se institucions comunes als diferents regnes europeus com els gremis, els hospitals, les universitats… I va néixer el romànic i el gòtic, el primer art genuïnament europeu.

És cert que gràcies a la Reforma del segle XVI i la Il·lustració del segle XVIII el món europeu es qüestionaria el paper de la religió en la societat. I que amb les revolucions liberals del segle XIX s’associaria la idea de l’Europa democràtica al laïcisme, la llibertat religiosa, els drets de l’home, la llibertat d’expressió i la igualtat. També és cert que en aquest món medieval articulat per l’Església també existien jueus i musulmans, així com diferents heretgies de la doctrina catòlica oficial, el cristianisme ortodox o el protestantisme, per descomptat part protagonista de la història d’Europa amb el mateix dret que els cristians catòlics. I és evident que la història d’Europa per a ser completa ha d’incloure les minories i les perifèries que hi són presents en la seva evolució. Però això no ens pot distreure de la seva matriu cristiana. Només cal donar un cop d’ull al calendari.

779px-Carte_de_la_premiere_croisade.jpg

La cultura. Literatura, art, música… Europa potser no té una llengua comuna, però sí una cultura que la defineix. Des del gòtic, passant per l’humanisme, la Il·lustració, el romanticisme o el modernisme. És la definició d’una cultura europea en la qual, tot i expressar-se en diferents llengües, existeix una matriu cultural comuna. Potser, en aquest sentit, l’expressió cultural més acabada i genuïnament europea sigui la música, però no pas l’única.

La geografia. L’espai en el qual es desenvolupa una cultura, en aquest cas l’europea, és fonamental per a la seva comprensió. Quatre són els marcs geogràfics en els quals es desenvolupa la història d’Europa: l’Europa occidental (el bloc franco-alemany, relacionat amb el Bàltic i les illes britàniques), l’Europa oriental (Bizanci i els seus hereus), l’Europa central (el nucli de l’Imperi dels Habsburg) i l’Europa mediterrània (nexe entre Est i Oest, entre Occident i Orient). Quatre grans escenaris per a una única història.

L’esperit científic. Des de les millores tècniques introduïdes pels camperols medievals en les seves eines de treball fins als científics més coneguts, els Galileu, Newton o Darwin, Europa desenvolupa un esperit científic al llarg de la seva història. És una civilització tecnològica que busca la transformació i l’estudi del medi que l’envolta.

La separació del fet secular i el fet religiós. Tot i la matriu cristiana, Europa no va articular-se com una societat teocràtica, sinó que va fer una distinció entre Déu (l’Església) i el Cèsar (l’Imperi). Era un fet original i pròpiament europeu que contrastava amb el seu entorn. I gràcies als debats sobre la superioritat eclesiàstica o imperial va crear-se un ampli teixit intel·lectual que, des del segle XII fins els nostres dies, va derivar en un debat europeu: el paper de la religió en l’Estat. Un llarg procés europeu que deriva en el present: una Europa laica i partidària de la llibertat religiosa.

800px-AtlEurLangues.jpg

Les formes de govern. Europa va desenvolupar tres models de govern per articular la societat i gestionar les relacions econòmiques: l’imperi territorial (des de Carlemany, passant pel Sacre Imperi Romanogermànic, l’Imperi Habsburg o l’Imperi Napoleònic), l’Estat-nació (evolucionant des dels Estats dinàstics medievals fins a l’esclat dels Estats nacionals del segle XIX) i la ciutat autònoma (amb Itàlia com a epicentre). Tots tres són genuïnament europeus, propis d’un territori i una cultura.

Els mites. Europa va desenvolupar una sèrie de mites propis que s’emmarquen en la seva cultura i es poden trobar al llarg de la seva geografia. D’aquests, dos són els que han triomfat al llarg del continent: el Sant Greal (el rei Artur, Lancelot, la Taula Rondona… la recerca del Greal com a generador d’històries d’amor i superstició) i Faust (el doctor que ven la seva ànima al diable per aconseguir l’eterna joventut i un poder sobrenatural). L’existència d’aquests mites ajuda a la construcció d’una mentalitat europea.

La cronologia. Possiblement aquest és, juntament amb la matriu cristiana, l’element més difícil al qual ens apropem a l’hora de formular una història d’Europa. L’existència de les històries nacionals ens condiciona a l’hora de definir una cronologia. Però es pot fer. Quatre grans dates marquen les fronteres de la història europea: primer, el segle V com a data de la fragmentació del món antic i inici de l’assentament de les bases polítiques, econòmiques i culturals que conduiran al seu naixement; segon, el segle XI, el naixement d’Europa a través de la societat de l’Antic Règim; tercer, el segle XVIII, quan a partir de la Il·lustració i les revolucions liberals posteriors comença a prendre forma una nova societat articulada en la democràcia, el laïcisme, la llibertat d’expressió, els drets de l’home, la llibertat de pensament… és el triomf de la Raó, però també l’esclat del nacionalisme que conduiria Europa al drama; i finalment, el segle XX, quan, a partir de la postguerra, s’inicien les dinàmiques de construcció política i econòmica d’Europa. I en aquest punt ens trobem. Estancats en una dinàmica econòmica que fa d’aquesta darrera etapa un element incert. Una excepció temporal en la dinàmica europea o el canvi cap a la veritable unió? El ritme inexorable de la història tindrà la resposta.

La creació de la Unió Europea

dimecres, 4/01/2012

El febrer de 1986 va aprovar-se l’Acta Única Europea, a través de la qual va crear-se un espai econòmic, però també social, comú per als Estats integrants de la Comunitat Econòmica Europea. A la vegada, l’Acta va reforçar la capacitat de decisió del Parlament i va contribuir de forma decisiva a la constitució de la Unió Europea (UE) cinc anys després. S’articulava el mercat interior, la política monetària, la cohesió econòmica i social, el Parlament europeu i el poder executiu de la Comissió. Tanmateix, els fets de 1989, amb la caiguda de la URSS, van obligar a replantejar tot el procés de construcció europea.

D’aquesta manera, el pas més decisiu en el procés d’integració europea va produir-se el 1992, quan els Quinze van aprovar el Tractat de Maastricht o Tractat de la Unió, la resposta europea al mon nascut el 1989 amb la desintegració del bloc comunista i a l’evolució interna derivada del funcionament del mercat únic. Així, Maastricht constitueix la pedra angular del procés de construcció europea perquè, per primera vegada, aquest procés semblava adquirir una veritable vocació d’integració política. El Tractat consagrava el nom d’Unió Europea i instaurava tres grans pilars de polítiques comunes.

ue_50_06_firma_tratado_maastricht.jpg

El pilar més important agrupa el que havia estat establert als tractats comunitaris, així com les institucions i les competències supranacionals de la Unió. És aquí on es troben recollides les polítiques en les que els Estats han cedit la seva sobirania per donar pas a la legislació mitjançant decisions comunitàries: el mercat únic, la unió monetària, els fons estructurals i de cohesió, etc.

El segon pilar de l’estructura de la UE es refereix a la política exterior i de seguretat comuna (denominada PESC) i es fonamenta en la cooperació entre els governs nacionals.

Un tercer pilar de les polítiques comunes es basa en la justícia i els afers d’interior (JAI). S’ocupa de temes com el terrorisme, la immigració, la política d’asil, el tràfic de drogues, etc. En aquest sentit, la creació de l’Europol, germen d’una futura policia europea, seria un dels projectes més destacats.

unioeuropeafoto.jpg

D’altra banda, el Tractat de Maastricht va crear la ciutadania europea pels habitants de la UE, la qual permet circular pels països de la Unió i residir-hi lliurement, així com el dret a votar i ser elegit en l’Estat de residència per a les eleccions municipals i europees. Igualment, el 1995, finalment entrava en vigor el Tractat de Schengen. Aprovat deu anys abans per Alemanya, França, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg, i amb l’adhesió de la majoria dels països comunitaris, l’Acord de Schengen garantia la lliure circulació de persones (treballadors i turistes), béns, serveis i capitals, a més de comportar la supressió gradual de les fronteres entre tots els Estats membres de la UE.

Una altra fita fonamental en la integració va ser l’establiment de la unificació monetària i la creació de la moneda única, l’euro. En el moment de la seva introducció, el 2002, nou països de la Unió (Espanya, Portugal, Itàlia, Països Baixos, Luxemburg, França, Alemanya, Àustria, Irlanda i Finlàndia) van adoptar-la com a unitat monetària substituint les respectives monedes existents. Gràcies a la unificació monetària es va garantir la lliure circulació de capitals en els països de la Unió. Posteriorment, Grècia, Eslovènia, Malta i Xipre van incorporar-se a l’euro.

eurozona.JPG

Tanmateix, si bé la unitat econòmica sembla un objectiu cada cop més definit i aconseguit tot i els sotracs provocats per la crisi financera de 2008, la unitat política que inspirava el naixement de la UE sembla un objectiu molt més llunyà. En aquest sentit, un exemple de les dificultats d’aquest procés d’unitat política el trobem en el fracàs al projecte de Constitució Europea, rebutjat el 2005 per països com França. Val a dir que aquest projecte nonat de Constitució era més un tractat econòmic que havia de consolidar el capitalisme a Europa que no pas un veritable projecte de construcció polític federal per a la UE. I és que la renúncia a una part de la sobirania nacional és el gran tabú del futur de la Unió.

Tot i els problemes en l’avenç polític, la Unió Europea ha anat ampliant-se en els darrers anys. Així, el 2004 van adherir-se deu membres: Xipre, Estònia, Hongria, Polònia, República Txeca, Eslovènia, Letònia, Lituània, Malta i Eslovàquia. I el 2007 s’hi van incorporar Romania i Bulgària, configurant l’Europa dels 27. La Unió Europea es convertia en una organització potent, integrada per 27 Estats, que incloïa realitats polítiques, econòmiques, històriques i socials molt diferents. El repte del segle XXI, per força, ha de ser l’organització de l’avenç en la integració política i la introducció de mecanismes de participació democràtica que apropin la ciutadania i la nova Europa. És necessària una reforma que garanteixi una veritable unió política i la introducció de les bases per a la redefinició del paper que la Unió Europea vol jugar en el món.

Mapa-UE-27.jpg

L'Europa dels 27

Debat: l’estancament d’Europa

dimarts, 6/12/2011

En uns dies en els quals els mitjans de comunicació ens expliquen el projecte franco-alemany de refundar la Unió Europea, el projecte “Merkozy” segons l’expressió que ha fet fortuna per definir l’Europa en crisi dels nostres dies, m’ha semblat oportú recuperar el debat que van protagonitzar els professors José Enrique Ruiz Domènec, María Jesús Cava Mesa, Xiana Barros, Olavi K. Fält, Cristina Blanco i Rafael García Pérez ara farà un any en el IV Congrés Internacional de “Historia a debate”. La necessitat de conèixer i formular una història d’Europa, el pessimisme davant de la UE, els processos d’integració europea, el paper polític de la UE… un debat imprescindible per entendre una mica millor les coses que estan passant aquests dies.




El procés de construcció europea

dimecres, 15/06/2011

A la fi de la Segona Guerra Mundial, en un món marcat per l’enfrontament dels dos blocs i per la internacionalització de l’economia, la influència d’Europa, el vell continent, resultava cada cop més dèbil. És en aquest context quan una sèrie de polítics i pensadors europeus van defensar la necessitat que Europa caminés cap a la integració, l’única manera de recuperar un lloc entre les grans potències. Tanmateix, després de la destrucció derivada de l’enfrontament en les dues guerres mundials, semblava una missió impossible que els països europeus aconseguissin unir-se i formar una organització política i econòmica comuna.

Europe 1946.gif

El projecte va posar-se en marxa entre els països europeus occidentals en la postguerra com a instrument per avançar en la reconstrucció econòmica i per enfrontar-se a l’amenaça del bloc comunista. I és que la reconstrucció del continent després de la Segona Guerra Mundial passava per dues premisses: no repetir els errors del passat i fer possible un acord entre els països de l’Europa occidental per a situar el continent en el nou marc polític i econòmic internacional.

A més, dos factors derivats del conflicte contra els feixismes pesaven enormement en la consciència dels europeus: la necessitat d’evitar qualsevol nou enfrontament bèl·lic entre els països europeus i la consciència que l’única possibilitat d’Europa per mantenir-se al nivell de les superpotències nord-americana i soviètica era la unió. Així, des del 1946, van anar apareixent diferents organitzacions que coincidien en el seu caràcter marcadament europeista: el Moviment per l’Europa Unida, la Lliga Europea de Cooperació i Econòmica, o la Unió Europea de Federalistes, grups que acabarien unint-se, el 1948, en el Comitè Internacional de Coordinació per l’Europa Unida.

La primera experiència integradora a l’Europa de postguerra va produir-se amb la creació del Benelux, una unió duanera entre Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg que va endegar-se el 1948. L’experiència va ser molt positiva ja que, amb l’eliminació dels problemes derivats de l’existència de fronteres entre aquests països, el comerç va reactivar-se novament. Tot un exemple que obria les portes a futurs esdeveniments.

Benelux.jpg

El Benelux

A nivell europeu els aconteixements van prosseguir a gran velocitat. El mateix 1948 es va crear l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), encarregada d’afavorir el comerç i la cooperació econòmica entre els Estats membres. I, el 1949, naixia el Consell d’Europa (1949), un organisme de caràcter consultiu per a fomentar la cooperació política, social i cultural i al defensa dels drets humans. Tanmateix, no tot van ser èxits en el procés de construcció europea. Per exemple, el 1950, fracassaria la proposta francesa del primer ministre René Pleven de crear una Comunitat Europea de Defensa.

El 1950, a proposta dels francesos Jean Monnet i Robert Shuman (Ministre d’Afers Exteriors de França) i amb el vistiplau del canceller alemany Konrad Adenauer, es va endegar un projecte d’unió econòmica entre França i la República Federal d’Alemanya per unificar els recursos siderúrgics i del carbó, el qual va prendre forma, el 1951, amb la constitució de la Comunitat Econòmica del Carbó i de l’Acer (CECA), a la qual s’hi afegirien Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg. La CECA, organitzava de la producció siderúrgica i el mercat del carbó i de l’acer entre els seus membres. Aquest seria el veritable embrió de l’actual Unió Europea, un projecte pacificador que conduïa cap a la impossibilitat d’un nou conflicte entre francesos i alemanys.

fondateur_ue_monnet_1951.jpg

Jean Monnet

Robert_Schumann.jpg

Robert Shuman

Adenauer.jpg

Konrad Adenauer

Spaak.jpg

Paul-Henri Spaak

D’altra banda, la participació espanyola en aquest procés va ser igual a zero ja que en aquells moments  l’Espanya franquista estava caracteritzada per unes relacions exteriors pràcticament nul·les. En el context de l’autarquia, la dictadura de Franco havia convertit Espanya en una societat gairebé aïllada dels altres Estats europeus, sense relacions polítiques, econòmiques, ni culturals. Fins a la dècada dels cinquanta, l’Estat espanyol va mantenir relacions comercials amb alguns països àrabs i sud-americans per importar cereals i d’altres productes alimentaris, però la relació amb l’entorn europeu era pràcticament inexistent. Tot i que des del 1953, amb la signatura dels convenis amb els Estats Units i del Concordat amb el Vaticà, l’Espanya franquista començaria a treure el cap en les relacions internacionals, no va haver-hi cap acostament cap a la CECA. I l’acostament a Europa encara es faria esperar fins els anys seixanta.

L’èxit aconseguit per la CECA, la primera institució europea amb un caràcter supraestatal, va estimular els Estats que la integraven, l’Europa dels Sis, a crear una sèrie de mecanismes semblants per al conjunt de l’economia. Així, el 25 de març de 1957, van signar-se a Roma els tractats fundacionals de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i de la Comunitat de l’Energia Atòmica (EURATOM). Els signants d’aquests històrics tractats van ser França, la República Federal d’Alemanya, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg.

image002.jpg

El Tractat de Roma establia en el seu preàmbul l’objectiu polític de la integració progressiva entre els països membres. En la pràctica, però, en aquell moment només es va crear una unió duanera, que afectava només la lliure circulació de béns. D’aquesta manera, el moviment de persones, capitals i serveis va continuar sofrint limitacions importants fins els anys vuitanta. Per això, la CEE va ser coneguda sota la denominació de Mercat Comú, un espai en el qual els productes dels països membres es poguessin vendre sense aranzels. Aquesta unificació del mercat va obligar els Estats membres a aproximar les seves polítiques econòmiques. A més, a Roma va establir-se la creació d’un banc europeu d’inversions.

Igualment, el Tractat de Roma creava les institucions comunitàries, les quals organitzarien i desenvoluparien els projectes previstos: la Comissió Europea, el Consell de Ministres, el Consell Europeu, l’Assemblea Europea i el Tribunal de Justícia, a més d’institucions de rang menor. Els Estats membres de la CEE van renunciar a una part de la seva capacitat de decisió per tal d’arribar a acords comuns que beneficiessin el conjunt.

0,,4686142_1,00.jpg

Respecte de l’EURATOM, la seva missió era l’establiment d’un mercat comú de productes nuclears i la vigilància de la utilització pacífica de l’energia nuclear, tot fomentant la formació d’investigadors i la divulgació dels coneixement atòmic.

El principal problema polític de la CEE en els seus inicis va ser que la Gran Bretanya va mantenir-se al marge. Els britànics tenien molt poc interès en les implicacions polítiques derivades d’un projecte europeista, defensaven el lliurecanvi i mantenien més relacions comercials amb les seves velles colònies que no pas amb Europa. A més, van impulsar la creació de l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA), un organisme econòmic sense cap pretensió d’unitat política, a la qual van adherir-s’hi Suècia, Suïssa, Noruega, Dinamarca, Àustria i Portugal.

Però, durant els anys seixanta va manifestar-se clarament que l’èxit econòmic assolit pels Estats integrants de la CEE era molt superior al dels membres de la EFTA. D’aquesta manera, el 1973, davant el lent creixement de la seva economia, la Gran Bretanya, va optar per integrar-se, juntament amb Irlanda i Dinamarca, dins de la CEE, donant lloc a l’Europa dels Nou. Posteriorment, la caiguda de les dictadures militars a Grècia (1974), Portugal (1974) i Espanya (1978) va fer possible l’inici de les converses per a la seva integració europea i l’equilibri geogràfic de la CEE cap al sud del continent: Grècia va adherir-se el 1981, i Espanya i Portugal el 1986. El 1995 s’incorporarien Àustria, Suècia i Finlàndia, configurant l’Europa dels Quinze.

felipe-gonzalez-entrada-cee.jpg

Felipe González signa l'adhesió d'Espanya a la CEE el 1986

D’altra banda, la crisi econòmica dels anys setanta va enfosquir el panorama de la construcció europea, però la Comunitat Econòmica Europea va respondre avançant en la integració donant pas a la incorporació de nous països i reestructurant les seves institucions. D’aquesta manera, el 1979 va néixer el Sistema Monetari Europeu (SME), com a instrument per a garantir l’estabilitat monetària, i va crear-se l’ECU, una unitat de compte imaginària i que va suposar l’antecedent directe de l’Euro com a moneda europea. També va establir-se un Impost indirecte sobre el Valor Afegit dels Productes, l’IVA. I aquell mateix any va votar-se per primera vegada el Parlament Europeu, seu de la sobirania europea.

creacion ue.png

Els orígens històrics d’Europa

dimarts, 14/06/2011

Europa és una realitat variada i complexa, i de la mateixa manera els seus orígens històrics són complexos i no sempre ben coneguts. Per no saber, no està clar ni tan sols l’origen d’aquest nom. Ara bé, resseguint la història d’Europa des de l’edat mitjana podem entendre quin és el concepte d’Europa, un petit continent que va ser el centre del món des de l’antiguitat fins a mitjans del segle XX i que ara lluita per trobar la seva posició en el tauler de joc del segle XXI.

Sembla ser que, en el segle VIII a.C.,  l’escriptor grec Hesíode, en la seva obra Teogonia, on explicava l’origen del món i dels déus, va ser el primer autor conegut en emprar el nombre d’Europa. Posteriorment, la mitologia grega ens parla d’Europa com una bella princesa segrestada per Zeus, el qual va portar-la a Creta on la va convertir en reina-mare, fundant així una dinastia. Seria, però, el domini romà qui difondria el nom d’Europa pel seu Imperi, arribant fins els nostres dies. Tanmateix, això no ens explica res sobre els orígens d’Europa ni del seu nom.

europa.jpg

Hem de viatjar a l’edat mitjana per buscar un primer projecte d’unitat territorial i política per Europa: l’Imperi Carolingi de Carlemany, en el segle IX. Un Imperi que va protagonitzar una renovació política i cultural en la seva lluita constant per inventar-se: primer, creant un territori organitzat a través del senyoriu amb una terra conreada pels serfs dependents del propietari i unes parcel·les arrendades a camperols lliures; segon, articulant un govern imperial que introduïa la burocràcia i convertia la vella aristocràcia en noblesa de palau, donant lloc al naixement de la cort; i tercer, desenvolupant una renovació cultural i política, la qual restaurava l’Imperi Romà a la vegada que introduïa les arrels germàniques.

Europe_814.jpg

Tanmateix, la unitat va ser breu. El somni imperial va resultar impossible per la profunda ruralització del territori, per les amenaces exteriors (pressions musulmanes, magiars i vikingues) i, sobretot, per la manca de diners a causa del col·lapse del comerç. A més, les discòrdies internes esquarterarien la unitat de l’Imperi Carolingi a la mort del seu fundador. Tot i això, estem davant d’un punt de sortida. Amb les seves mancances, l’Imperi de Carlemany va fer el primer esbós d’Europa.

Dürer_karl_der_grosse.jpg

Carlemany

El Imperio Carolingio.jpg

Igualment, és en l’edat mitjana quan el pensador franciscà Guillem d’Occam (1290-1349), des d’Òxford, amic de l’emperador i enemic del papa, va començar a establir els fonaments ideològics del continent en parlar d’una Europa unida per la pau.

Tot i això, no va ser fins els segles XVI i XVII quan el concepte d’Europa va generalitzar-se amb un sentit polític, territorial i cultural proper a l’actual. En l’època del renaixement, Joan Lluís Vives (1492-1540), el gran humanista valencià, va defensar la unió europea enfront de l’amenaça que representava l’expansió de l’Islam a través de l’Imperi Turc.

En la primera meitat del segle XVI, l’emperador Carles V, de la casa d’Habsburg, va intentar crear un nou imperi europeu que novament fracassaria. I és que en aquells temps la pròpia idea d’Imperi ja resultava antiquada. El que era propi d’aquells temps era l’Estat modern, basat en l’existència de monarquies nacionals autoritàries i absolutistes. A més, l’ideari de Carles V es basava en la unió dels pobles cristians enfront de l’enemic turc, fet impossible en un moment de divisió de la cristiandat: Martí Luter s’enfrontava a l’Església catòlica de Roma amb la seva Reforma, un fet que dividiria el món cristià europeu definitivament.

Carlos V.jpg

Carles V

La herencia de Carlos I.jpg

Més tard, en el segle XVII, aquestes diferències religioses van ser el motiu de fons que serviria per justificar l’esclat d’una guerra que acabaria per establir el joc de poder a l’Europa moderna: la Guerra dels Trenta Anys, un conflicte que en realitat estava motivat per motius polítics i estratègics en la lluita de les nacions absolutistes per aconseguir l’hegemonia al continent. D’aquest conflicte, l’imperi Habsburg, les restes del vell somni europeu cristià de Carles V, sortirien definitivament malparades.

Ja en el segle XVIII, l’economista escocès Adam Smith (1723-1790) va apuntar la importància de la integració europea en el desenvolupament econòmic del capitalisme. Des d’aquest moment, successivament i de manera cada cop més nombrosa, anirien apareixent polítics, filòsofs i economistes propugnant una unió dels pobles europeus basada en una gran idea motriu: la pau. Noms il·lustres com Jean Jacques Rousseau, Immanuel Kant, Victor Hugo, Pierre Joseph Proudhon, entre molts d’altres, i cadascun d’ells a la seva manera, van anar posant pedres en el camí de la construcció europea.

A principis del segle XIX, i després de la commoció que va suposar a tota Europa l’esclat de la Revolució francesa i l’extensió dels seus ideals de llibertat, Napoleó Bonaparte també s’aventuraria a crear un nou Imperi. Aprofitant-se del prestigi que li havien proporcionat les seves victòries militars, Napoleó va arribar al poder a França, el 1799. Primer a través del Consolat, i després amb la formació de l’Imperi, Bonaparte va conservar, almenys en la pràctica, molts dels drets aconseguits pels francesos durant la Revolució. I un cop consolidat el seu poder a França va voler estendre el seu poder per tot el continent. Malgrat una primera etapa victoriosa, l’Imperi Napoleònic també acabaria fracassant.

Jacques-Louis-David-Napoleon.jpg

Napoleó Bonaparte

liberalismo y nacionalismo 002.jpg

Ja en el segle XX, quan el nazisme va assolir el poder a Alemanya, el 1933, Adolf Hitler va acabar amb la democràcia de Weimar, va liquidar tota activitat política que no estigués directament controlada per ell, va proclamar la superioritat racial del poble alemany i va abocar Europa a una terrible guerra que resultaria mundial per establir el seu Reich imperial. El resultat final va ser catastròfic, amb milions de persones mortes, un continent exhaust i la pèrdua definitiva de l’hegemonia mundial.

hitler.jpg

Adolf Hitler

hitler-europe.jpg

Però va ser només després de la Segona Guerra Mundial quan els Estats europeus van començar a treballar amb veritable fermesa per crear una Europa unida en pau cap al progrés i amb plenes llibertats pels seus ciutadans i ciutadanes. L’experiència bèl·lica va ser tant destructiva i tràgica que el 1946 va iniciar-se la catarsi d’Europa. Ara sí, les experiències fracassades basades en la violència de la guerra i la dominació, en les injustícies i les brutalitats executades en nom de la política, l’economia, la raça o la religió, com les de Carles V, Napoleó o Hitler, finalment van ser superades. En la postguerra s’establia el camí cap a la Unió Europea. Diàleg enfront de domini, progrés en lloc de destrucció, l’Estat de benestar contra la pobresa de la postguerra, pau per evitar la guerra. Sobre aquests pilars es sustenta la construcció d’Europa.