Entrades amb l'etiqueta ‘Estats Units’

Les causes del crac de 1929

dimarts, 22/06/2010

L’enfonsament de la Borsa de Nova York, el famós crac de 1929, va ser el detonant d’una crisi econòmica mundial de llarga durada. Però les causes de la Gran Depressió són molt més profundes com per explicar-la en base a la fallida de Wall Street, i cal buscar-les en els desequilibris econòmics produïts durant els anys vint.

New Deal.jpgAixí, a la segona meitat dels anys vint la marxa econòmica nord-americana va començar a presentar una sèrie de símptomes preocupants. Els punts més febles de l’economia americana eren, fonamentalment, la superproducció agrícola i l’especulació dels capitals.

La crisi dels sectors tradicionals com el tèxtil, el carbó, la siderúrgia i la construcció naval va anar intensificant-se de forma sostinguda en els anys anteriors al crac. El mateix passaria amb l’agricultura, en crisi permanent des de 1921.

La producció agrària nord-americana havia crescut tant que els mercats, interiors i exteriors, ja eren incapaços d’absorbir-la. Aquest excés d’oferta provocaria una davallada dels preus agraris en el final de la dècada. I, d’altra banda, l’erosió provocada per l’aplicació de models d’explotació deficients va començar a afectar importants zones del país. Molts productors agraris van acabar arruïnant-se. A més, l’agricultura de plantació també veuria complicada la seva existència quan la caiguda de preus a l’àrea del Carib afecti negativament a productors i importadors.

La producció industrial mantindria una tendència alcista als EUA gràcies al consum i al sistema creditici. L’aparent situació d’eufòria econòmica va veure’s impulsada per la facilitat dels bancs per a concedir crèdits que donaven sortida als abundants recursos d’or de que es disposaven gràcies als pagaments dels deutors europeus. D’aquesta manera, entre 1921 i 1928 els crèdits van arribar als 8.500 milions de dòlars.

Aquests crèdits van ser molt rendibles en un període de prosperitat econòmica i van comportar que els inversors s’enlluernessin amb guanys a curt termini, arriscant-se a ficar els seus diners en tots els sectors de l’economia. El crèdit va esdevenir la solució tant de les necessitats industrials com de les economies domèstiques. Tot es comprava amb préstecs: maquinària, instal·lacions industrials, llavors, automòbils, electrodomèstics, etc… Una abundància que va crear unes condicions artificials.

Però, fins i tot els sectors industrials més afavorits per l’expansió econòmica, com la producció d’automòbils i electrodomèstics, van experimentar ja des de 1927 les primeres conseqüències de la paulatina disminució del poder adquisitiu dels salaris i la caiguda de les rendes. La situació s’agreujaria, a més, perquè la compra d’aquest tipus de béns de consum es feia, sovint, a través del crèdit, i per tant depenia dels ingressos futurs.

També va entrar en crisi el sector de la construcció, a causa de la situació de saturació del mercat. Així, la construcció va començar a presentar símptomes de crisi cap a 1925 amb una davallada de la venda i l’edificació d’habitatges particulars, i des de 1928 en la venda i construcció d’edificis de tipus comercial.

Tot i aquests símptomes que anunciaven una fallida del sistema capitalista, entre 1927 i la primavera de 1929 el valor de les accions de la Borsa de Nova York va continuar pujant, fet que va atreure molts inversors. La situació de la Borsa, però, en realitat era molt fràgil a causa del desequilibri derivat de l’estancament de l’economia real i el creixement desmesurat del valor de les accions, fet que va donar lloc a una bombolla especulativa de dimensions colossals.

7_clip_image001.gif

L’especulació desmesurada va disparar la cotització dels valors borsaris que cada vegada es trobarien més lluny del seu valor real i, per tant, no es corresponien tampoc amb els beneficis reals de les empreses. A més, moltes persones demanaven crèdits per a poder comprar accions. La confluència d’aquests dos factors va crear una situació molt perillosa, perquè, segons l’estat real de les empreses, el valor real dels títols a la Borsa podia ser molt inferior al que tenien en la cotització, donant lloc a la ruïna de molts accionistes.

El 1929, la situació econòmica va arribar al seu límit. Els països europeus ja havien tornat als mercats internacionals després de la crisi patida en la postguerra, fet que va comportar la duplicació de la producció, però no la capacitat d’absorció dels mercats. Les accions van començar a baixar a la primavera a causa de la contracció de la producció i l’ocupació. A més, els bancs van començar a concedir menys préstecs als agents de Borsa.  La crisi de 1929 era inevitable un cop arribats a aquest punt. En realitat, però, la crisi havia començat molt abans del crac d’octubre.

Cap a la crisi de 1929: els desequilibris de l’agricultura nord-americana

dilluns, 21/06/2010

La prosperitat econòmica viscuda als Estats Units en el període d’entreguerres (els “feliços anys vint”) presentava una sèrie de desequilibris importants que persistirien durant tota la dècada, afectant no només el país sinó també d’altres zones del món.

Un d’aquests problemes estructurals va ser la crisi permanent en la qual van viure els sectors econòmics tradicionals. D’aquesta manera, la producció agrícola va anar augmentant en aquests anys gràcies a la modernització i la mecanització, però això va provocar un greu desequilibri ja que el mercat va mostrar-se incapaç d’absorbir el creixent nombre de productes del camp.

La producció agrària nord-americana havia crescut tant que els mercats, interiors i exteriors, ja eren incapaços d’absorbir-la. Aquest excés d’oferta provocaria una davallada continuada dels preus agraris entre el 1921 i el 1929, accelerant-se la caiguda dels preus en el final de la dècada.

Aquest és el relat que feia l’intel·lectual i novel·lista francès André Maurois sobre la crisi del sistema productiu agrícola nord-americà a la seva obra Taller Americans (Chantiers américains) de 1933:

Massa estrangers s’han convertit en homes de negocis. Del 1850 al 1920 les circumstàncies excepcionals els han falsejat les condicions econòmiques […]. Les immenses necessitats d’Europa durant la guerra de 1914 han proporcionat al granger de l’Oest mitjà la il·lusió que li era suficient produir en grans quantitats per vendre molt i enriquir-se de pressa. D’aquí ve la tendència d’incrementar el benefici comprant màquines agrícoles i noves terres, i si no es tenien els diners per fer-ho, es demanava un préstec.

A finals de la dècada prodigiosa de 1920 l’erosió provocada per l’aplicació de tipus d’explotació deficients va començar a afectar importants zones del país. Així, molts productors agraris van acabar arruïnant-se abans del crac econòmic. A més, l’agricultura de plantació també veuria complicada la seva existència quan la caiguda de preus a l’àrea del Carib afecti negativament a productors i importadors.

El pacte Briand-Kellogg

dimarts, 1/06/2010

El Pacte Briand-Kellogg o Pacte de París va ser firmat el 27 d’agost de 1928 a la capital francesa i representava un pilar decisiu en la política de seguretat col·lectiva del món en el període d’entreguerres. Emmarcat en el període dels grans pactes de distensió dels anys vint, els 15 països firmants renunciaven a la guerra com a instrument de política nacional en les seves relacions mútues.

El pacte va ser promogut, el 1927, pel Ministre d’Afers Estrangers de França, i Premi Nobel de la Pau, Aristide Briand davant el Secretari d’Estat nord-americà Kellog en un intent de proscriure i prohibir la guerra com a instrument de política nacional. Acceptat pel polític dels EUA, ambdós governs van presentar el tractat a diversos països, dels quals inicialment van unir-se quinze: Estats Units, França, Alemanya, Gran Bretanya, Itàlia, Bèlgica, Polònia, Irlanda, Canadà, Austràlia, Índia (en aquell moment sota domini britànic), Japó, Nova Zelanda, Sud-àfrica i Txecoslovàquia, entrant en vigor el 24 de juliol de 1929. Posteriorment el pacte seria signat per 57 països més.

aristide_briand.jpg

Aristide Briand

FrankKellogg.jpg

Franklin B. Kellogg

Aquest és un extracte del Tractat signat a París:

El president de la República alemanya, el president dels Estats Units d’Amèrica, S.M. el rei dels belgues, el president de la República francesa, S.M. el rei de la Gran Bretanya, S.M. l’emperador del Japó, el president de la República de Polònia, el president de la República txecoslovaca […] imbuïts del sentiment profund del seu deure ineludible de fomentar el benestar de la humanitat;

Persuadits que ha arribat el moment de renunciar, sincerament, a la guerra com a instrument de política nacional, amb l’objectiu que les relacions pacífiques, amistoses i respectuoses entre els seus pobles puguin ser perpetuades;

Convençuts que qualsevol canvi en les seves mútues relacions no ha de ser cercat més que mitjançant procediments pacífics i ser realitzat en un clima d’ordre i pau, i que tota potència sotasignada que intenti d’ara en endavant desenvolupar els seus interessos nacionals utilitzant el recurs a la guerra haurà de ser privada del benefici del present Tractat;

Esperant que, encoratjats pel seu exemple, totes les altres nacions del món s’afegiran a aquests esforços humanitaris i, adherint-se al present Tractat des del moment de la seva entrada en vigor, posaran els seus pobles en posició d’aprofitar els seus beneficiosos acords, unint-se d’aquesta manera les nacions civilitzades del món en una comuna renúncia a la guerra com a instrument de la seva política nacional;

briand kellogg.jpg

Signatura del Pacte Briand-Kellogg per part del president dels Estats Units

[Els sotasignats] han decidit concloure el següent Tractat […]:

Article 1r. Les altes parts contractants declaren solemnement, en nom dels seus pobles respectius, que condemnen el recurs a la guerra per a la resolució dels desacords internacionals, i que renuncien a ella com instrument de la política nacional en les seves relacions mútues.

Article 2n. Les altes parts contractants reconeixen que la solució de tots els desacords o conflictes, de qualsevol naturalesa o origen, que puguin produir-se entre elles no es resoldran mai si no és per mitjans pacífics.

Article 3r. El present Tractat serà ratificat per les altes parts contractants designades en el preàmbul, d’acord amb les exigències de les seves respectives constitucions, i entrarà en vigor des del moment en el qual tots els instruments de ratificació s’hagin dipositat a Washington.

El present Tractat, un cop posat en vigor de la manera anteriorment citada, romandrà obert tot el temps que calgui fins a l’adhesió de totes les altres potències del món. L’instrument d’adhesió de cada potència serà dipositat a Washington, i tot seguit després d’aquest dipòsit entrarà en vigor el Tractat entre la potència adherida i les altres potències contractants […].

A fe de tot l’avantdit, els plenipotenciaris respectius han signat el present Tractat […] a París, el dia 27 d’agost de l’any 1928.

El Tractat, que en teoria il·legalitzava la guerra com a instrument polític dels Estats, no va servir per aturar els conflictes armats, però, per exemple, va ser utilitzat per fonamentar l’acusació de crim contra la pau durant la invasió japonesa de Manxúria, la invasió italiana d’Etiòpia, i, fonamentalment, durant la invasió alemanya de Polònia i els posteriors Judicis de Nuremberg contra els crims del nazisme.

Les conseqüències econòmiques dels tractats de pau de París

dimarts, 25/05/2010

Els tractats de pau signats a París el 1919 i que van posar fi a la Primera Guerra Mundial van tenir, a curt i mitjà termini, diversos efectes negatius per a l’economia. No solament es van imposar fortes indemnitzacions als països vençuts, sinó que a més es van fragmentar els grans imperis de l’Europa central i oriental, és a dir, Alemanya, Àustria-Hongria i l’Imperi Otomà.

Europa_antes_y_despues_de_la_Gran_Guerra.jpg

Europa abans i després de la Primera Guerra Mundial

Els països vençuts haurien de patir les conseqüències econòmiques com a culpables de la guerra. Amb aquesta decisió es van desmantellar molts dels avenços econòmics del segle XIX: es van fragmentar grans espais econòmics unificats, es va trencar la unitat monetària, van néixer noves fronteres duaneres i es van desorganitzar els sistemes de transport.

Alemanya, per exemple, va perdre algunes de les seves regions mineres i industrials més importants (Alsàcia, Lorena, la conca del Sarre, l’Alta Silèsia) mentre requeien sobre ella gran part de les reparacions de guerra. Així, Alemanya va perdre el 10% de la seva població i el 15% de capacitat productora a causa de les pèrdues territorials. L’estat alemany va perdre el 48% de la seva producció de ferro, el 24% de la producció de plom i el 16% de la producció de carbó en un món marcat pel mercats controlats. A més, va perdre les seves colònies.

alemanya 1920.jpg

D’altra banda, Àustria-Hongria va ser fragmentada donat lloc a una nova Àustria germanoparlant que va perdre la seva capacitat de relació econòmica amb Bohèmia (industrial) i Hongria (agrícola). D’aquesta manera es trencava la relació entre els territoris de l’antic Imperi.

A més, a aquestes conseqüències catastròfiques per a una economia de postguerra s’afegirien, a llarg termini, dos problemes més que dificultarien encara més la recuperació econòmica: la falta d’entesa entre Europa i els Estats Units sobre la qüestió dels deutes entre els aliats, i el pagament de les reparacions de guerra que havien d’afrontar les potències derrotades.

Els aliats no van ser capaços d’arribar a cap compromís per a resoldre conjuntament els deutes i les reparacions alemanyes. Així, mentre els nord-americans reclamaven la liquidació dels deutes i es negaven a donar l’ajut financer necessari per a portar a terme la reconstrucció dels països europeus, en particular de França, a la vegada exigien als vençuts les indemnitzacions pels danys causats, malgrat que les seves economies estaven en la ruïna.

Així va descriure la situació viscuda en la postguerra el periodista Frank H. Simonds la situació de la posteguerra a la seva obra Histoire de l’Europe d’après guerre. De Versailles au landemain de Locarno (1929):

Per a ells [els Estats aliats], els deutes de guerra i les reparacions eren uns obstacles per al restabliment de la vida econòmica amb normalitat al món sencer. Els Estats Units, com la Gran Bretanya, eren una nació comerciant. Estaven interessats en la reobertura dels mercats i en la restauració del poder adquisitiu a tots els països. Però aquest renaixement era impossible que es produís mentre el corrent ordinari del comerç internacional estigués travat per la situació anormal resultant d’uns pagaments tan forts com les reparacions i els deutes entre els aliats.

L’anul·lació [dels deutes] era, doncs, per als francesos un acte de justícia, i per als anglesos, gairebé un deure de bona política […].

Havent rebutjat el poble dels Estats Units la tesi francesa pel fet de considerar-la desproveïda de cap fonament moral, i la tesi britànica perquè imposava a Amèrica totes les despeses d’aquesta operació general d’anul·lació, els deutors europeus es van trobar davant del fet que Amèrica volia cobrar. Van saber, també, que Amèrica els notificava la intenció de rebutjar l’accés dels seus mercats financers a totes les nacions que refusessin consolidar els deutes concrets i començar els pagaments.

Però en aquest moment, els préstecs americans encara eren el fonament de tota la reconstrucció europea.

Davant de la falta d’entesa i en aplicació de les clàusules signades al Tractat de Versalles, la Comissió de Reparacions va fixar, el 1921, en 132.000 milions de marcs or (uns 33.000 milions de dòlars) les indemnitzacions que Alemanya hauria de satisfer en 42 anualitats. Una nova imposició que inflamava encara més els ànims dels alemanys i posava per enèsima vegada la guillotina en el coll de la jove República de Weimar.

En paraules de l’economista John Maynard Keynes a la seva obra Les conseqüències econòmiques de la pau (1919) aquest era un acte de “bogeria política”:

La campanya de compliment per fer pagar a Alemanya les indemnitzacions de guerra ens sembla un dels actes més greus de bogeria política de què mai hagin estat responsables els nostres homes d’Estat.

keynes.jpg

John Maynard Keynes

L’examen científic de la capacitat d’Alemanya per fer els pagaments va ser bandejada des del principi […]. La situació financera de França i Itàlia era tan dolenta, que era impossible que aquests països escoltessin raons en la qüestió de les indemnitzacions d’Alemanya, tret que se’ls indiqués al mateix temps algun altre mitjà per superar les dificultats financeres que tenien. Segons la nostra opinió, els representants dels Estats Units van cometre un greu error en no plantejar cap proposta constructiva per oferir a una Europa trastornada i malalta.

Els Catorze Punts de Wilson

dimarts, 20/04/2010

El gener del 1918, gairebé un any abans del final de la Primera Guerra Mundial, el president nord-americà, Thomas Woodrow Wilson, va exposar al Congrés dels Estats Units els Catorze Punts pels quals, segons ell, s’havia de regir una pau justa, estable i duradora a l’Europa de la postguerra.

Els seus objectius eren:

a. La supressió de la diplomàcia secreta, a la qual s’atribuïa la culpa del desencadenament de la guerra.

b. La llibertat de navegació i de comerç internacional.

c. La reducció d’armaments.

d. El desmembrament dels vells Imperis i el reconeixement del dret a l’autodeterminació, és a dir, a la independència a les minories ètniques i lingüístiques dels pobles que formaven aquests Imperis.

e. La consolidació del sistema democràtic.

f. La creació d’una Societat de Nacions, basada en la igualtat entre els Estats, al marge de la seva potència, i que esdevingués l’òrgan que arbitrés les relacions internacionals i garantís la seguretat de les nacions i la seva integritat territorial, i també la impossibilitat de començar noves guerres.

Aquest va ser el seu discurs:

El nostre programa és el de la pau mundial, l’únic possible tal i com el pensem, i consta dels punts següents:

1r. Tots els tractats de pau són públics i es concerten públicament, i després d’aquests no es poden concertar acords internacionals secrets de cap mena. La diplomàcia ha de ser oberta i fer-se amb publicitat davant del món sencer.

2n. Completa llibertat de navegació en els mars fora de les aigües territorials, tant en temps de pau com de guerra, a banda de mars que s’hagin tancat per acord internacional.

3r. Eliminació fins on sigui possible de totes les barreres econòmiques i establiment de la igualtat en les relacions comercials entre aquelles nacions que s’afegeixen a la pau i lluiten pel seu manteniment […].

4t. Garanties mútues per reduir els armaments de cada país al mínim compatible amb les necessitats de la seguretat interior.

5è. Lliure, magnànima i absolutament imparcial renúncia a totes les possibles pretensions colonials. Aquesta renúncia es fonamentarà en l’estricte respecte al principi que, en resoldre sobre tals qüestions de sobirania, els interessos dels pobles afectats tindran igual pes i importància que les justificades pretensions dels governs l’al·legació jurídica dels quals es tracta de fixar.

6è. Evacuació de tot el territori rus i regulació de totes les qüestions referents a Rússia, de manera que s’asseguri la millor i més lliure col·laboració de la resta de pobles de la Terra per donar a Rússia la possibilitat d’aconseguir, sense obstacles i sense errades, una resolució independent sobre la seva pròpia evolució política i nacional, i per tal d’assegurar a Rússia una recepció sincera en les institucions lliures, amb institucions polítiques elegides per ella mateixa, a més a més, tot el suport que necessiti i desitgi. El tracte que Rússia rebrà per part de les nacions germanes en els propers mesos serà la pedra de toc que confirmi la seva voluntat, la seva comprensió pel que fa a les necessitats russes, per diferents que aquestes siguin de les que senten les altres nacions, serà també testimoni de la seva simpatia comprensiva i altruista.

7è. Bèlgica, i en això coincideix tothom, ha de ser evacuada i restaurada, sense que ningú intenti mai limitar la seva sobirania, de la qual gaudeix en les mateixes condicions que qualsevol nació lliure […]. Si aquesta restauració no es dugués a terme, el Dret Internacional quedaria menyscabat per sempre.

8è. Tot el territori francès ha de ser evacuat i les parts que han patit la guerra restaurades. La injustícia que Prússia va cometre l’any 1871 amb França pel que fa a l’Alsàcia i la Lorena ha de ser restaurada necessàriament per tal que pugui restablir-se la pau.

9è. La rectificació de les fronteres italianes s’ha de fer seguint els criteris de les nacionalitats.

10è. Als pobles d’Àustria-Hongria […] cal afavorir-los en el seu desenvolupament autonòmic.

11è. Romania, Sèrbia i Montenegro han de ser evacuades i les regions ocupades s’han de restaurar […]. Han de crear-se garanties internacionals per a la independència política i econòmica i per a la intangibilitat territorial dels diferents Estats balcànics.

12è. Per a les parts turques de l’actual Imperi Otomà s’ha d’assegurar una independència absoluta; però a les altres nacionalitats, que actualment es troben sota dominació turca, se’ls ha de permetre el seu desenvolupament autonòmic […].

13è. S’ha de crear un Estat polonès independent que abraci totes les regions ocupades per població indiscutiblement polonesa. Se’ls ha de donar accés al mar […].

14è. Mitjançant convenis adients ha de crear-se la Societat General de Nacions, de manera que s’estableixi una seguretat mútua per a la independència política i la intangibilitat territorial tant de les nacions grans com de les petites.

Aquests principis, però, no van ser respectats, ja que els aliats europeus estaven més preocupats en defensar els seus propis interessos que en aconseguir una pau justa. França, la potència més perjudicada per la destrucció causada pel conflicte, exigia que Alemanya pagués les reparacions de guerra i fins i tot que fos desmembrada. A aquesta pretensió francesa s’hi van oposar les posicions més conciliadores de britànics i nord-americans, però ja eren suficients perquè els Catorze Punts de Wilson esdevinguessin només un proposta de bones intencions que passava a ser paper mullat.

La incorporació dels Estats Units a la Primera Guerra Mundial

dilluns, 19/04/2010

A l’inici de la Primera Guerra Mundial, els Estats Units havien mantingut una posició de neutralitat, encara que les simpaties cap a la causa aliada eren majoritàries en el país. Aquesta neutralitat va permetre que els EUA iniciessin una cursa comercial per tal de subministrar als països bel·ligerants els armaments i proveïments que necessitaven.

El blocatge al qual estava sotmesa Alemanya va fer que aquests intercanvis comercials es realitzessin bàsicament amb els aliats. D’aquesta manera, el 1916 el comerç nord-americà amb França i Anglaterra s’elevava ja a 2.748 milions de dòlars, i els emprèstits monetaris assolien ja els 2.300 milions de dòlars. Així, les forces econòmiques nord-americanes tenien un clar interès en el triomf dels aliats.

La neutralitat dels Estats Units, però, es va veure compromesa quan els alemanys van iniciar la guerra submarina, una ofensiva indiscriminada que dificultava el transit per l’Atlàntic i impedia el comerç nord-americà amb Europa. Els EUA ja tenien un motiu per intervenir directament en el conflicte. Així, la seva intervenció es faria en nom de la llibertat dels mars i tindria lloc després que l’enfonsament de dos transatlàntics nord-americans facilitessin el pretext esperat per a declarar la guerra.

El dia 2 d’abril de 1917, el president nord-americà, Thomas Woodrow Wilson, va anunciar al Congrés la seva resolució d’intervenir en la guerra. Una intervenció que significaria un gran avantatge pels aliats, ja que es produïa just en el moment en el qual començava a ser evident la descomposició de l’exèrcit rus. Aquest és un fragment de la seva intervenció:

El dia 3 de febrer els vaig exposar l’anunci fet pel govern imperial alemany […] que diu que utilitzaria els seus submarins per enfonsar tots els vaixells que s’acostessin a qualsevol port de la Gran Bretanya i Irlanda o de les costes occidentals d’Europa o a qualsevol dels ports controlats pels enemics d’Alemanya a la Mediterrània […].

Vaixells de totes les classes i fos quina fos la seva bandera, el seu caràcter i la seva càrrega, la seva destinació o la seva missió han estat enviats al fons del mar sense cap advertència i sense ni un pensament d’ajut per als seus passatgers, fossin vaixells de països bel·ligerants o de països neutrals […].

La guerra submarina d’Alemanya contra el comerç és una guerra contra la humanitat, és una guerra contra totes les nacions. S’han enfonsat vaixells americans i s’han perdut vides americanes en condicions dramàtiques. El nostre mòbil per entrar en la guerra no serà la venjança ni la força física del nostre país, sinó solament la reivindicació d’un dret […].

Amb absoluta consciència del caràcter solemne de la decisió que acabo de prendre i de les greus responsabilitats que aquesta decisió comporta, però obeint allò que considero el meu deure constitucional, aconsello que el Congrés declari que la recent conducta del govern imperial alemany no és, de fet, sinó un canvi de direcció de la guerra contra el govern i el poble dels Estats Units d’Amèrica. Proposo que el Congrés accepti la posició de bel·ligerant i la presa de mesures immediates, tant per defensar el país com per exercir tot el seu poder i tots els seus recursos per acabar el conflicte armat […].

La neutralitat no és possible ni desitjable quan es tracta de la pau del món i de la llibertat dels pobles. I l’amenaça per a la pau i la llibertat s’amaga en l’existència de governs autocràtics, sostinguts per una força organitzada que està enterament a les seves mans i no en les del poble […].

Nosaltres hem d’estar orgullosos de combatre per a la pau definitiva del món, per l’alliberació de tots els pobles, fins, malgrat tot, de la mateixa Alemanya, pel dret de les nacions, tant les grans com les petites […]. És necessari assegurar la democràcia a tot arreu del món. La pau mundial s’ha d’establir sobre els ja experimentats fonaments de la llibertat política.