Entrades amb l'etiqueta ‘Estats Units’

Les noves potències imperialistes

dimecres, 1/12/2010

El segle XIX va veure créixer, sense que els Estats europeus hi donessin gaire importància al començament, a dos Estats extra-europeus destinats a convertir-se en dues grans potències al llarg del segle XX: els Estats Units i el Japó. Tots dos països reclamarien el seu paper en la conquesta colonial, especialment en aquelles àrees en les que consideraven tenir més dret a actuar que els europeus.

El Japó sortiria del seu aïllament secular a mitjans de segle i veuria en el Pacífic i en tot el continent asiàtic la seva àrea d’expansió natural i, com veurem, en poc més de trenta anys va convertir-se en la principal potència oriental, en plena competència territorial amb la Xina, Rússia, Gran Bretanya i els Estats Units.

D’altra banda, els Estats Units, finalitzada la conquesta de l’Oest, van creure’s preparats per iniciar l’expansió territorial a l’últim terç del segle XIX. Així, els nord-americans van vertebrar les línies mestres de la seva política colonial: l’imperialisme dels EUA seria, fonamentalment, un “imperialisme de proximitat” al seu propi continent, on l’Amèrica Central, l’Amèrica del Sud i el Carib serien les principals regions on exercir la seva influència política i econòmica. Era una relectura de la Doctrina Monroe (“Amèrica pels americans”). Una segona originalitat de l’imperialisme nord-americà i que el diferenciaria de la resta de potències definint el tipus de domini colonial que es practicaria en el segle XX seria l’articulació del neocolonialisme, caracteritzat no tant per la conquesta del territori i el control polític directe, sinó per la influència i la submissió econòmica.

imperialisme estats units.jpg

Els EUA van estar interessats a dominar determinats països i a subjugar-los als seus interessos econòmics fent servir els governs dèbils i corruptes de les oligarquies locals fent servir la influència econòmica mitjançant fortes inversions al centre i al sud del continent americà, i desprès utilitzant la força dels marines quan veien que aquells interessos perillaven. Així, el 1869, el president Grant revaloritzaria la Doctrina Monroe començant l’expansió nord-americana fora de les terres continentals del nord.

Els EUA van fixar els seus interessos financers a la zona del Carib (Mèxic, Amèrica Central, les Antilles i Veneçuela) creant una autèntica àrea del dòlar. El 1898 es passaria a la intervenció armada quan, amb l’excusa de la voladura del cuirassat Maine, van declarar la guerra a Espanya i van destruir l’armada espanyola a Cuba i a les Filipines. Espanya es veuria obligada a reconèixer la independència de Cuba (on els EUA establirien un protectorat el 1903) i va cedir Puerto Rico i Filipines als Estats Units. Aquell mateix any els EUA ocuparien les illes Hawaii al Pacífic. El 1903, provocarien la independència de Panamà respecte a Colòmbia i comprarien al nou Estat les terres de l’istme. Des de 1905, els Estats Units controlarien gran part de l’Oceà Pacífic i del Mar del Carib.

Reconstrucció i auge dels Estats Units

dijous, 25/11/2010

La postguerra. Els problemes derivats de la Guerra de Secessió pels EUA van ser greus. Els estrictament econòmics van focalitzar-se als Estats del Sud, destruïts per les accions bèl·liques. Molts agricultors cotoners, arruïnats per la supressió de l’esclavitud sense indemnitzacions i per l’increment dels impostos, hauran de vendre o reduir les seves propietats. Més complexes encara serien els problemes morals derivats del conflicte. Andrew Johnson, el nou president desprès de la mort de Lincoln, hauria de fer front d’una banda a la divisió de la consciència americana i l’odi del Sud ianqui davant el Nord triomfant; i de l’altra a la reintegració dels Estats confederats a la Unió.

USA_Territorial_Growth_1880.jpg

Abolida l’esclavitud, la situació de la població negra mai va deixar de ser precària. L’Oficina de Llibertats, creada per Lincoln, va haver d’actuar durant 17 anys amb l’objectiu d’integrar els antics esclaus en la societat civil. Johnson va permetre que els Estats del Sud formulessin “Codis Negres” que no atorgaven drets polítics als vells esclaus. El Congrés anul·laria aquestes lleis per inconstitucionals i l’enfrontament va ser inevitable, arribant a plantejar-se la destitució del president.

Una altra qüestió de gran importància que va plantejar-se va ser la representació en el Congrés. Segons la Constitució de 1787, els Estats del Sud havien de ser representats a la cambra en proporció a la seva població blanca més tres cinquenes parts del que els hi correspondria en funció del nombre d’esclaus. Abolida l’esclavitud, la representació dels onze Estats ex-confederats hauria de passar de 61 a 70 congressistes, resultat inadmissible pels Estats del Nord que havien guanyat la guerra. Si, en canvi, la població negra era exclosa, la representació sudista passava de 61 a 45 diputats. El Congrés finalment va resoldre que el Sud només podia calcular la seva representació comptabilitzant als negres amb dret a vot (una minoria).

La 14ª esmena de la Constitució introduiria un nou principi: “Cap Estat podrà promulgar o aplicar una llei que limiti els privilegis o immunitats dels ciutadans dels Estats Units. Cap Estat podrà privar a una persona de la seva vida, de la seva llibertat o el seu dret a la propietat fora de les garanties legals suficients, ni negar la igualtat de la protecció per part de les lleis a qualsevol persona sotmesa a la seva autoritat”. És a dir, la garantia dels privilegis, immunitats i drets passava a estar controlada pel govern federal. El 1869, amb l’arribada a la presidència del general Grant, la 15ª esmena prohibia la restricció dels drets polítics de la població negra. En paral·lel a les reformes administratives, un exercit d’ocupació va mantenir-se en el Sud i molts dels burgesos industrials nortenys van fer grans negocis amb l’adquisició a baix preu de les plantacions que es venien al Sud.

Amb la crisi internacional de 1873, que va comportar una devaluació dels preus agrícoles, el descontentament del Sud va incrementar-se. Aleshores es produiria un canvi de política per part de Washington: l’exèrcit de vigilància era evacuat i va permetre’s al Sud articular una política pròpia respecte al problema negre. Mesures de segregació com la separació entre negres i blancs van ser adoptades per alguns Estats, a la vegada que naixien organitzacions com el Ku-klux-klan que, mitjançant un racisme visceral, aterraven a la població negra practicant una violència extrema. En el Nord els negres podrien votar, però al Sud havien de saber llegir i escriure i, en alguns Estats, havien de demostrar que dues generacions anteriors ja exercissin el dret a vot. Amb aquestes clàusules les esmenes 14 i 15 quedaven reduïdes a una declaració de principis.

The_Union_as_It_Was.jpg

El Partit Republicà, hereu de Lincoln, va governar durant quaranta anys (amb l’excepció dels governs demòcrates de Cleeveland) entre 1865 i 1913. El Partit Demòcrata va agrupar als sectors descontents de la societat nord-americana amb unes bases socials heterogènies composades per immigrants i obrers reformistes en el nord i terratinents conservadors al Sud. El que sí que va anar modificant-se al llarg de la segona meitat del segle XIX serien les majories a les cambres de representants, molts cops en mans demòcrates tot i la hegemonia republicana en la presidència.

L’auge dels Estats Units a finals del segle XIX. En els darrers vint anys del segle XIX els Estats Units van superar els problemes de la postguerra per convertir-se en el primer productor agrícola del món i en una gran potència industrial, superant a Gran Bretanya en els primers anys del segle XX. Ara s’iniciaria l’època dels grans gegants de la indústria (Rockefeller, Morgan, Ford, etc.).

Les grans empreses accentuarien la preeminència del Nord-est davant l’oposició dels Estats agrícoles del Mitg-Oest que havien entregat les millors terres a les companyies de ferrocarrils i veien créixer constantment el preu dels productes industrials mentre que els agrícoles baixaven paulatinament. Així, des de l’Oest es demanarien un alleugeriment de les polítiques proteccionistes estatals per tal que amb la concurrència de productes industrials europeus baixessin els preus. Les crisis cícliques, característiques del desenvolupament capitalista industrial, amb les seves repercussions d’atur i carestia van provocar l’aparició de forts sindicats com la Federació Americana del Treball (AFL, 1886) que el 1914 ja comptava amb dos milions d’afiliats.

train.jpg

L’expansió econòmica dels EUA en aquest període es caracteritzaria per un creixement de la ramaderia (a través de la formació de grans ranxos i el desenvolupament d’una indústria de la carn amb els seus centres a Xicago i Kansas) i l’agricultura. La intensa mecanització motivada per la manca de mà d’obra desprès de l’abolició, el desplaçament cap a l’Oest, l’especialització regional dels conreus i l’increment de la producció (fins a produir la meitat del cotó mundial, dos terços del blat de moro i tres cinquenes parts del blat) serien els factors característics del desenvolupament de l’agricultura nord-americana en les darreries del segle XIX i les primeres dècades del XX.

John_D._Rockefeller.jpg

John D. Rockefeller

El creixement industrial va tenir un fort arrelament als jaciments de carbó (Pennsylvania) i de petroli (Apalaches, Califòrnia, Texas) que van convertir els EUA en una potència energètica davant d’Europa que estava mancada d’aquests elements bàsics per a la segona revolució industrial. La concentració industrial seria tant geogràfica (al Nord-est), com tècnica (fàbriques cada cop més grans) i financera (trusts).

La Guerra de Secessió (1861-1865)

dijous, 25/11/2010

Un dels moments decisius en la consolidació de la nació nord-americana va ser la Guerra de Secessió, en la qual va esclatar el conflicte negre entre els Estats del Nord i del Sud. Pels Estats sudistes la mà d’obra negra era imprescindible pel treball de les plantacions de cotó, la producció de les quals es duplicava cada deu anys, davant la creixent demanda de la indústria tèxtil europea. El cotó significava prop dels dos terços de les exportacions dels EUA.

USA_Territorial_Growth_1860.jpg

Per donar resposta a una producció expansiva no podia deixar de créixer el nombre d’esclaus negres que treballaven a les plantacions (3 milions el 1850). El valor d’aquests en el mercat no deixava de créixer arribant a pagar-se pels millors treballadors prop de 2.000 dòlars. Pels Estats del Sud l’esclavitud era una necessitat i un capital indispensable. Dins de l’argumentació racista que fonamentava l’explotació s’arribava a dir que per les circumstàncies climàtiques en les que es desenvolupava el conreu del cotó, aquest només podia realitzar-se pels negres. A més, la Constitució de 1787 establia que cada Estat tenia competències pròpies en el camp de l’esclavisme.

En els Estats del Nord existien lleis discriminatòries per a la població negra –privats de drets polítics– però la inexistència de grans plantacions cotoneres i d’esclaus i l’humanitarisme que inspirava els textes programàtics de la nació van acabar provocant un moviment de simpatia vers els esclaus del Sud. Segons la Constitució, els propietaris podien recuperar els esclaus fugits, fet que va provocar una sèrie de debats morals entre els homes del Nord ja que els esclaus només podien estar segurs si fugien a Canadà. La propaganda abolicionista cada cop seria més intensa fins a culminar amb la publicació, el 1852, de la novel·la de Harriet Beecher-Stowe La cabana de l’oncle Tom que presentava un plantejament sentimental sobre la qüestió i va contribuir a la formació d’una actitud de rebuig en el Nord davant del drama humà de l’esclavitud.

Els esclaus i la producció de cotó als Estats Units (1800-1860):

Nord-oest EUA

Centre-Nord EUA

Sud EUA

Anys

Bales de cotó

Esclaus

Població negra

Esclaus

Població negra

Esclaus

Població negra

1800

73.000

36.370

83.066

135

635

857.097

918.336

1810

178.000

27.081

102.237

3.304

6.934

1.160.977

1.268.237

1820

335.000

18.001

110.724

11.329

18.260

1.508.692

1.642.672

1830

732.000

2.780

125.214

25.879

41.543

1.980.384

2.161.885

1840

1.348.000

765

142.324

58.604

89.347

2.427.986

2.641.977

1850

2.136.000

236

149.762

87.422

135.607

3.116.629

3.352.198

1860

4.491.000

18

156.001

114.948

184.239

3.838.765

4.097.111

Però, més enllà del vessant econòmic i ètic del problema, serien les implicacions polítiques les que portarien al conflicte, una pugna entre l’aristocràcia terratinent latifundista del Sud i la burgesia industrial demòcrata del Nord. Un xoc entre el sistema de treball industrial assalariat i el sistema esclavista monopolitzador de la producció de cotó.

El 1820 va firmar-se el Compromís de Missouri pel qual la línia Mason-Nixon delimitava els Estats en els quals l’esclavitud estava abolida al Nord i aquells que la mantenien al Sud. El problema arribaria amb els nous Estats incorporats a la Unió en l’expansió cap a l’Oest. Va esclatar una veritable cursa d’esclavistes i abolicionistes en alguns Estats per mirar d’incrementar el propi bàndol. Així, l’esclavitud es convertia en el motiu fonamental de divisió en la formació territorial dels EUA. Amb motiu de la introducció de l’esclavitud a Kansas (1854) el Congrés va decidir que serien els habitants dels nous Estats qui tindrien la capacitat de decidir sobre la qüestió (Kansas-Nebraska Act), fet que va precipitar que colons del Nord i del Sud arribessin al territori amb l’objectiu d’establir l’esclavitud o abolir-la, donant lloc a forts conflictes geogràficament localitzats.

A les eleccions presidencials de 1860 es presentarien el demòcrata Breckinridge (defensor de l’esclavisme) i el republicà Abraham Lincoln, encarnació dels pioners nord-americans i defensor de l’abolició. La victòria de Lincoln va desembocar en la separació de set Estats (Carolina del Sud, Georgia, Florida, Alabama, Mississipi, Lousiana i Texas) que van formar la seva pròpia Confederació d’Estats d’Amèrica, presidida per Jefferson Davis. Aquests Estats que veien amenaçades les bases de la seva societat van considerar que devien organitzar les seves institucions en base als seus interessos. Davant aquest desafiament jurídic, tot i l’existència de sectors de la política i la premsa del Nord partidaris de deixar de banda els surenys, el president Lincoln proclamava el manteniment de la Unió.

Abraham_Lincoln.jpg

Abraham Lincoln

Així esclatava la guerra civil nord-americana que presentaria força novetats militars com l’armament (fusells d’ànima ratllada, el desplaçament de tropes mitjançant el ferrocarril, la introducció de la guerra de moviments i la mobilització massiva de milers de soldats). Els 19 Estats del Nord comptaven amb una població de 19 milions d’habitants enfront dels 11 Estats secessionistes amb 5,5 milions de blancs i 3,5 milions de negres. Quatre Estats esclavistes es mantindrien fidels al govern de la Unió (Missouri, Kentucky, Delaware i Maryland), fet que donava un important avantatge militar al Nord, tot i que molts dels seus habitants van anar a combatre al costat dels esclavistes.

Battle_of_Gettysburg.png

La superioritat demogràfica del Nord era evident, com també ho era la seva industrialització amb força varietat de recursos i amb el control d’una de les zones marítimes més grans del món (la costa de Nova Anglaterra), fet que va comportar la seva supremacia naval. Controlant el mar semblava fàcil tallar el comerç del Sud i ofegar la seva economia. Tot i això el conflicte va perllongar-se quatre anys ja que cap dels dos bàndols estava preparat per la guerra i el Sud va poder improvisar conreus alimentaris i indústries bàsiques. A més, la població negra va mantenir-se al marge de la guerra, sense provocar un aixecament que hagués enfonsat ràpidament el Sud. Això explica la durada del conflicte i l’abast de la destrucció que va provocar.

CarteSécession.png

Civil_war_1861-1865.jpg

El 1863 el Nord, tot i els efectes de la guerra, es trobava en una situació de relativa prosperitat econòmica gràcies a l’exportació de grans a Europa i a una producció industrial que funciona a màxim rendiment. A més, el govern republicà va impulsar la colonització de l’interior del territori (Homestead Law) creant 15.000 noves explotacions agràries. En canvi, en el Sud es patia a causa de la guerra. La seva economia estava limitada per monocultius (cotó, tabac i canya de sucre) i la seva indústria estava poc desenvolupada. Sense venda de cotó, i bloquejat navalment, aviat comencen a mancar els productes bàsics i també s’experimentaria un dèficit en la producció de ferro.

Imacon Color Scanner

Des de l’hivern de 1864 el Sud viuria una lenta agonia fins a la derrota. El general Robert Lee arribaria a armar negres a canvi de la llibertat, el que porta els confederats a adoptar una decisió contraria als motius pels quals lluiten. La marxa del general nordista Sherman des de la costa fins l’interior dels Estats confederats provocaria la destrucció i les pèrdues definitives pel Sud. El març 1865 es produiria l’assalt definitiu a Richmond desprès del qual el govern confederal de Jefferson Davis fugiria. Els generals Grant pel Nord i Lee pel Sud signarien a Appomattox Court House l’armistici pel qual els Estats confederats tornaven a l’obediència del govern de Washington i acceptaven la proclama abolicionista de Lincoln (9 d’abril de 1865).

Lincoln-assassination.jpg

Cinc dies desprès moriria assassinat el propi president Lincoln mentre presenciava una obra de teatre a Washington a mans de John Wulkes Booth, un sudista exaltat. Seria la darrera víctima d’un conflicte que havia provocat 600.000 morts i centenars de ferits i mutilats, a més d’unes pèrdues econòmiques avaluades en 8.000 milions de dòlars.

La industrialització dels Estats Units

dijous, 25/11/2010

Desprès de la independència els EUA van veure com tres factors frenaven la seva immediata industrialització: el domini econòmic de l’antiga metròpoli anglesa, la manca de mà d’obra i la inexistència de xarxes de comunicació.

Abans de la independència, Gran Bretanya havia limitat el desenvolupament industrial de les seves colònies de Nova Anglaterra en un intent de convertir aquests territoris en una font de matèries primeres. Aconseguida la independència aquest fre britànic desapareixia, però durant les primeres dècades del segle XIX els Estats no van estar en condicions de competir amb els productes que arribaven des de l’antiga metròpoli.

Lentament, els obstacles inicials anirien superant-se gràcies al creixement demogràfic, que va permetre realitzar una revolució industrial, i la ràpida articulació del país a partir de noves xarxes comunicació. A més, els Estats Units van beneficiar-se de les noves tècniques arribades des d’Europa i de la ràpida aplicació de la divisió del treball.

GROWTH1850.JPG

Cap a 1830 comencem a percebre un increment continuat de la producció que el 1850 seria espectacular en les indústries tèxtil, metal·lúrgica i de la construcció. El tèxtil seria, igual que a Europa, el motor del desenvolupament nord-americà. La indústria siderúrgica seria segon motor de la industrialització gràcies a les necessitats derivades de la construcció del ferrocarril.

La Guerra de Secessió suposaria una recessió econòmica en els anys seixanta, però la reconstrucció econòmica desprès de la pau comportaria nous camps d’inversió. Cap a finals de segle els EUA ja estaven al nivell econòmic de Gran Bretanya i el 1914 eren la primera potència industrial del món amb bases –gràcies a la seva riquesa en carbó i petroli– per incrementar el seu volum de negocis.

La Conquesta de l’Oest

dimecres, 24/11/2010

Al llarg del segle XIX les tretze colònies que havien aconseguit independitzar-se d’Anglaterra van protagonitzar una expansió territorial i un procés de creixement econòmic sense precedents, fet que convertiria els Estats Units d’Amèrica en la primera potència econòmica mundial en menys d’un segle.

En primer lloc, cap al 1830, els Estats Units van iniciar l’avenç cap a l’Oest, que va ser el resultat de l’emigració d’un gran nombre de colons de l’Est cap a la costa oriental i que va comportar la destrucció de les nacions índies que havien habitat aquest territori des de temps immemorials.

conquesta-oest.jpg

La necessitat d’establir els nous grangers i ramaders va implicar primer el desplaçament de les tribus índies cap a llocs més inhòspits i, més endavant, sobretot a partir de 1849 amb el descobriment de l’or de Califòrnia, a un procés de veritable espoliació de les seves terres i propietats.

Els enfrontaments entre els indis i la cavalleria ianqui són ben coneguts de tothom gràcies al cinema, així com l’aniquilació de la majoria de les tribus índies i la instal·lació en àrides reserves dels pocs que van aconseguir sobreviure a aquest procés colonitzador que coneixem com la Conquesta de l’Oest.

septimo-caballeria.jpg

Sobre la destrucció de les nacions índies a mans dels colonitzadors ianquis reproduïm aquestes declaracions  de Cochise (1812-1874), el cap dels apatxes:

Quan era jove passejava per tot el país d’est a oest i només i veia apatxes. Quan van haver transcorregut molts estius vaig tornar a passejar per aquest país i vaig descobrir que hi havia arribat una altra raça d’homes per apoderar-se’n. Com és possible? Com és que els apatxes ja només esperen la mort? Com és que la seva vida té tan poca importància i no té cap significat? Vaguen per les muntanyes desitjant que el cel els caigui sobre el cap. Anys enrere, els apatxes havien estat una gran nació; ara, en queden uns quants i, per això, es volen morir i endur-se’n els records a la tomba.

L’expansió territorial dels Estats Units

dimecres, 24/11/2010

L’extensió de la sobirania americana cap a l’Oest no va seguir, en principi, un pla preestablert. L’expansió territorial, a partir de les tretze colònies originals, va efectuar-se segons diversos procediments ocupant les terres de l’Oest i prenent a Mèxic gran part del seu territori.

US_Territories_1850.jpg

Aquests van ser:

La compra (per exemple, Luisiana el 1803) o la conquesta disfressada posteriorment com a compra obligada (sistema emprat en l’annexió de Florida, ocupada mitjançant una campanya militar però dissimulada la conquesta amb el pagament de 5 milions de dòlars a Espanya el 1819). El darrer cas de compra de territoris va ser l’annexió d’Alaska (1867) desprès de pagar a Rússia 7 milions de dòlars.

La guerra, amb el clar exemple de Texas. Territori ambicionat pels terratinents sudistes en la seva recerca de terres cotoneres, va patir una lenta colonització anglosaxona fins que el 1835 va sol·licitar-se la seva incorporació a la Unió. El president Jackson no va admetre la incorporació d’un Estat esclavista de grans dimensions, però deu anys desprès un president sudista, Polk, no només va pensar en Texas com a territori dels EUA, sinó que va llançar-se a la conquesta de Califòrnia per arribar al Pacífic. Aquesta projecció territorial va provocar el conflicte amb Mèxic que pel Tractat de Guadalupe-Hidalgo va veure’s obligat a cedir Texas, la part continental de Califòrnia i Nou Mèxic als Estats Units.

El poblament de territoris semibuits, la major part d’ells ocupats per població indígena a la que es va expulsar, va convertir-se amb l’arribada de colons en un altre model de incorporació d’Estats a la Unió. Així va integrar-se Oregon (1859). Una altre exemple va ser la colonització de Utah pels mormons. A partir dels 600.000 habitants un territori ja rebia el rang d’Estat de la Unió.

U.S._Territorial_Acquisitions.png

El desplaçament de colons cap els territoris de l’Oest va estar fonamentat en el descobriment de riquesa, especialment l’or de Califòrnia des de mitjans de segle, que va provocar onades humanes i el naixement de nombrosos pobles miners. En altres casos, com al Nord-oest, seria suficient atractiu l’existència d’una geografia enorme per explotar.

Aquesta penetració territorial tant ràpida hauria estat impossible sense el desenvolupament del ferrocarril. Tres grans línies transcontinentals van articular el territori dels Estats Units: Northern Pacific (entre Xicago i el port d’Astoria al Pacífic), Kansas Pacific (unint Xicago amb Sacramento i San Francisco) i Southern Pacific (cap a Los Angeles). La influència del ferrocarril en l’explotació de l’Oest seria, per tant, decisiva mentre que el centre del país es mantenia, en extenses comarques, pràcticament buit.

James Monroe.jpg

James Monroe

Aquest desenvolupament no va contribuir a la formació d’un país homogeni. Les acusades divergències entre el Nord i el Sud mai van superar-se. En el Nord, Nova Anglaterra va convertir-se en un potent regió industrial; en el Sud, l’economia cada cop a centrar-se més en el conreu i exportació del cotó. Els Estats esclavistes del Sud lluitaran per mantenir almenys la meitat dels membres del Senat, motiu pel qual procurarien que s’integressin a la Unió tants Estats esclavistes com no esclavistes.

D’altra banda, l’expansió cap a l’Oest va ser un aconteixement bàsic en la gènesis de la nacionalitat nord-americana. Per alguns historiadors com Turner, l’existència de terra lliure a l’Oest explicaria l’individualisme propi dels EUA, contribuiria a la democràcia, forjaria un caràcter americà i seria una vàlvula de seguretat davant l’excedent de població. En qualsevol cas, l’ideal de frontera estarà per sempre present en la història nord-americana. I així, a l’arribar al Pacífic els Estats Units buscaran noves fronteres mitjançant l’exercici de nous models imperialistes (Doctrina Monroe de 1823: “Amèrica pels americans”).

El creixement demogràfic dels Estats Units en el segle XIX

dimecres, 24/11/2010

Tot i que el factor que més influència va tenir en el fort creixement demogràfic nord-americà des de les tretze colònies originals fins al Pacífic va ser l’alta natalitat d’una població jove, aquest no hauria estat possible sense la constant aportació de la població europea. El 1790, els EUA no arribaven als 4 milions d’habitants, el 1830 eren 13 milions, el 1870 arribaven als 40 milions i el 1900 ja eren 75 milions d’habitants. És una increment demogràfic extraordinari. En el mateix període de temps Europa havia multiplicat la seva població per 2,5 mentre que els EUA la multiplicaven per 15.

Ellis_island_1902.jpg

Anglaterra i Irlanda van constituir per a la jove nació una gran reserva humana que constantment remetia onades d’immigrants. Alemanya va apropar-se en alguns períodes a les quotes d’anglesos i irlandesos, però de forma irregular –els 118.000 immigrants alemanys de 1870 es reduirien a 18.000 el 1900–. Les aportacions constants de capital humà proveirien del nord d’Europa, és a dir, població anglosaxona. S’estava formant un món anglosaxó davant la pobresa demogràfica llatina.

Estats Units, un país d’immigrants (1860-1940):

1861-1880

1881-1900

1901-1920

1921-1940

Europeus

4.337.000

8.295.000

12.511.000

2.825.000

Anglesos

796.000

1.078.000

866.000

359.000

Irlandesos

871.000

1.043.000

485.000

233.000

Alemanys

1.505.000

1.957.000

484.000

526.000

Russos

41.000

718.000

2.518.000

62.000

Italians

66.000

958.000

3.154.000

523.000

Asiàtics

187.000

139.000

435.000

112.000

Americans

570.000

464.000

1.504.000

1.676.000

Canadencs

536.000

396.000

921.000

1.032.000

Houton_Immigration_Poster.jpgAixí, pels Estats Units va ser una sort que coincidís en el temps la constitució del seu creixement territorial amb la revolució demogràfica europea. En els segles anteriors, amb una alta mortalitat, el continent europeu no estava en condicions de transferir masses humanes com ho faria en el segle XIX. Les revolucions demogràfica i industrial europees van possibilitar un veloç creixement per un continent semibuit.

La primera onada migratòria arribaria cap a 1840. En només vint anys la població passava de 17 milions d’habitants a 32. La major part d’aquests immigrants eren britànics, presbiterians de l’Ulster, catòlics irlandesos i alguns alemanys. Eren persones pobres que desprès d’instal·lar-se a la costa Est del país es llençarien a la conquesta de nous territoris cap a l’Oest.

La major part d’aquest gruix de població era jove i prolífica a l’hora de reproduir-se. Estaven habituats a la vida en el camp o en petits nuclis de població i van adaptar-se amb facilitat a la vida rural en els nous territoris. Alguns van establir-se a la costa de Nova Anglaterra i a altres comarques de l’Est, on les ciutats van créixer de forma sorprenent (Nova York arribava als 700.000 habitants i Boston i Filadèlfia passaven de 100.000). Pels EUA va ser una fortuna la ràpida assimilació d’aquests nous nuclis de població: camperols i pioners que buscaven nous horitzons a l’Oest; i comerciants i homes de negocis a l’Est. S’estava formant una societat original, sense aristocràcia, integrada per burgesos i camperols.

La Guerra de Secessió va interrompre durant uns anys el corrent migratori, a la vegada que provocava una recessió demogràfica amb les seves pèrdues humanes (500.000 morts, majoritàriament joves). Però, a partir de 1865 va produir-se una segona onada migratòria gràcies a la qual la població nord-americana va arribar al mig centenar de milions. L’increment va començar a desbordar el milió d’immigrants per any, arribant a créixer 19 milions en quinze anys.

ellisisland.jpgEn aquest període el centre demogràfic es traslladaria des de l’Est cap a les regions centrals i l’Oest. Les arribades van produir-se al ritme de l’evolució econòmica, incrementant-se en els períodes de prosperitat i reduint-se en temps de crisi i recessió. Igualment passava amb els corrents migratoris interns. L’heterogeneïtat ètnica va diluir-se entre la població indígena, però, a grans trets, podem distingir preferències geogràfiques dels diferents grups d’immigrants. Així, per exemple, els irlandesos preferentment van establir-se a la costa Est i els alemanys en el llac Mitxigan. Aquesta heterogeneïtat de procedència i l’habitual excés de població masculina van generar uns caràcters propis de la població nord-americana de finals del segle XIX.

Cap a 1880, la immigració va intensificar-se, tot i que els EUA ja eren un “món acabat” des de 1890 amb la conquesta de l’oceà Pacífic i ja no quedava terra disponible. L’afluència d’europeus nova ser interrompuda i en els darrers vint anys de segle els Estats Units van incrementar en 25 milions la seva població.

L’altra cara de l’expansió nord-americana va ser l’eliminació de la població indígena, relegada a reserves de població, desprès una llarga i cruenta lluita per fer-se amb el control del territori. Els 1,5 milions d’indis van ser exterminats pels governs nord-americans fins a restar-ne només 200.000 el 1900. D’altra banda, va donar-se un increment constant de la població negra que passava de 1 milió el 1800 a gairebé 9 milions el 1900, i no va créixer més per la seva alta taxa de mortalitat i el seu inferior nivell de vida.

Independència i revolució liberal de les colònies d’Amèrica del Nord

dimecres, 22/09/2010

El 4 de juliol de 1776 representants de les tretze colònies reunits a Filadèlfia van redactar la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, el preàmbul i el contingut de la qual van ser escrits per Thomas Jefferson. Aquesta declaració expressava els principis que impulsaven la revolta dels colons: el dret de tothom a la llibertat i a la recerca de la felicitat, el deure dels governants a respectar els drets inalienables del poble, el dret a la rebel·lió contra la tirania i la divisió de poders.

Considerem com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s’esdevingui que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat […].

Aquesta ha estat la paciència llargament demostrada per les colònies i aquesta és avui la necessitat que els obliga a modificar el seu antic sistema de govern […].

Declaration_independence.jpg

A aquesta Declaració d’Independència s’hi va afegir posteriorment la Declaració dels Drets de l’Home redactada a Virgínia (1776).

Tots els homes són per naturalesa igualment lliures i independents i tenen certs drets inherents a la seva persona […].

Tot poder resideix en el poble i, per consegüent, en deriva […].

El govern està i cal que estigui instituït per al benefici, la protecció i la seguretat comuns del poble, nació o comunitat […].

El poder legislatiu i el poder executiu de l’Estat han de separar-se i distingir-se del judicial […].

Les eleccions dels membres que actuen com a representants del poble a l’assemblea han de ser lliures […].

La religió […] ha d’orientar-se exclusivament amb la Raó i la convicció, no per la força o la violència; i, per tant, tots els homes tenen el mateix dret a l’exercici lliure de la seva religió […].

La guerra contra la metròpoli va ser llarga (1775-1782) i es pot dividir en dues etapes diferenciades:

American_Revolution_Campaigns_1775_to_1781.jpg

Primera etapa (1775-1777). Inicialment, els rebels, dirigits per George Washington, el que seria el primer president dels EUA, es van enfrontar amb els britànics seguint una tàctica de guerrilles. La victòria de les milícies comandades per Washington a Lexington (1775) i Saratoga (1777) van donar més impuls a la insurrecció i van fer que França, enemiga del Regne Unit en la lluita per l’hegemonia europea, es decidís a donar suport als rebels.

Portrait_of_George_Washington.jpeg

Espanya també va ajudar activament a la causa independentista, malgrat que ho va fer més discretament, sobretot mitjançant finançament econòmic, perquè a la vegada que buscava que Anglaterra perdés poder colonial a Amèrica temia que la rebel·lió es contagiés a les seves pròpies colònies.

Segona etapa (1778-1782). Amb la intervenció francesa s’iniciava una nova fase de la guerra en la qual l’exèrcit britànic es va quedar sense proveïments. Després de la derrota infligida als anglesos a Yorktown l’octubre de 1781 per les tropes americanes de George Washington, Anglaterra va caminar cap a la derrota. La intervenció estrangera, la creixent professionalització de l’exèrcit dels colons americans i el ferm suport de la població van provocar la derrota definitiva d’Anglaterra el 1782.

BattleofLongisland.jpg

La pau es va restablir amb el Tractat de Versalles de 1783, pel qual Anglaterra reconeixia la independència dels Estats Units d’Amèrica.

TreatyOfParis.jpg

La guerra d’independència d’aquestes tretze colònies contra la Corona britànica també és una revolució liberal ja que desprès de la victòria definitiva els Estats Units establiran un sistema polític basat en la divisió de poders i plasmat en una Constitució redactada pels pares fundadors (cinquanta delegats del Congrés) el 1787. Era la primera Constitució promulgada en el món que duia totalment a la pràctica els principis teòrics de sobirania nacional i separació de poders.

Aquesta Constitució entraria en vigència el 1789, creant un sistema polític republicà federal. D’aquesta manera, les antigues colònies van esdevenir Estats amb autonomia per legislar en tots els àmbits tret de la política exterior, la defensa i el comerç amb l’exterior o entre els Estats federals.

Scene_at_the_Signing_of_the_Constitution_of_the_United_States.png.jpg

Constitution_USA.jpg

Els representants al Congrés (Cambra de Representants i Senat) i el president de la Unió serien elegits per sufragi. D’altra banda, s’establia la total separació de poders (executiu, legislatiu i judicial): el president, escollit per sufragi universal masculí indirecte, controlava el poder executiu promulgant les lleis i exercint el dret de veto; en el Congrés requeia el poder legislatiu aprovant els impostos i els pressupostos, portant la iniciativa de les lleis i declarant la guerra i la pau; i el poder judicial restava en mans dels tribunals independents del poder polític. A més, es creava el Tribunal Suprem, format per sis membres nomenats pel president, que havia de vetllar perquè les lleis i les actuacions del govern no vulneressin la Constitució.

A més, la Constitució americana recollia els drets bàsics garantits pel nou Estat: la llibertat d’expressió, de reunió, d’associació, de premsa, de religió, de petició, i d’ésser jutjat per un jurat. Així com el dret a la propietat i la llibertat. La manca de grans diferències socials donaria lloc a una nova característica: la democràcia. Això sí, uns drets reconeguts només per a la minoria blanca ja que l’esclavitud va mantenir-se.

USA_map_1790.jpg

Els Estats Units van ser el primer país on les colònies europees van aconseguir la seva emancipació i, alhora, el primer Estat on s’aplicaven els principis del liberalisme polític. Així, el 1787 els EUA esdevenien una modesta potència de gran superfície amb uns quatre milions d’habitants blancs i una munió d’esclaus d’origen africà.

Els orígens de la Revolució americana

dimecres, 22/09/2010

Des del segle XVII i durant el segle XVIII a la costa oriental d’Amèrica del Nord van formar-se tretze colònies angleses (Nova Anglaterra). La Revolució americana és l’esclat del conflicte entre els colons de Nova Anglaterra i la Gran Bretanya, que va culminar amb la independència dels primers i la formació del primer govern fonamentat en les idees d’igualtat i llibertat.

USA_Territorial_Growth_1775.jpg

Aquella gent de parla anglesa, però, tenia en comú poca cosa més que la llengua i els antics costums. En les colònies del nord predominaven els petits propietaris agrícoles que practicaven l’agricultura i la ramaderia de mercat. Hi havia, a més, algunes manufactures i un comerç molt actiu. Les colònies del sud, en canvi, eren més extenses i menys poblades. Practicaven una agricultura de plantació –el tabac, l’arròs i, de vegada cada cop més important, el cotó– amb proliferació d’esclaus africans.

L’organització econòmica i el tipus de societat eren força diferents en cadascuna de les colònies, però, si bé la Guerra dels Set Anys contra França (1756-1763) va afavorir el conflicte entre ells, el comportament de la metròpoli va contribuir a incrementar les relacions i a establir vincles entre les diferents colònies. En un primer acte de rebel·lia, els colons van negar-se a pagar les despeses de la guerra anglo-francesa basant-se en un article de la Declaració de Drets anglesa de 1689 que considerava il·legals els impostos que la Corona pogués exigir sense l’aprovació del Parlament.

D’altra banda, la situació de dependència colonial en alguns d’aquests territoris d’Amèrica del Nord va impulsar a mitjans del segle XVIII un moviment anticolonial que va tenir un doble caràcter: d’una banda, demanaria la independència respecte de la metròpoli, i de l’altre, l’organització política d’acord amb les idees del liberalisme polític. Això és el que va succeir a les tretze colònies angleses a l’est dels Apalatxes, embrió d’un nou Estat destinat a convertir-se en gran potència: els Estats Units d’Amèrica.

Així, al primer lloc on van aplicar-se els principis de la Revolució liberal va ser a les colònies angleses de Nord-Amèrica, on hi havia una nombrosa burgesia il·lustrada animada per les idees d’igualtat, llibertat i tolerància que arribaven des de l’Europa il·lustrada.

Perjudicades per la política econòmica anglesa que havia incrementat els impostos i les taxes que pagaven els habitants de les seves colònies desprès de la finalització del seu conflicte amb França (1763) i havia prohibit que aquestes mantinguessin cap tipus de relació comercial pel seu compte i obrissin noves factories, el 1773, les colònies van revoltar-se per proclamar la seva independència tres anys desprès.

GROWTH1850.JPG

En el vessant polític del conflicte, els colons no estaven disposats a continuar pagant impostos ni a continuar obeint les lleis angleses si no tenien representació en el Parlament de Londres: “impostos sense representació són una mostra de tirania” era la seva denúncia. En definitiva, els colons britànics se sentien com a súbdits maltractats per la corona i per això defensaven el que creien que eren els seus drets fonamentals.

Les tensions entre els interessos econòmics de la monarquia britànica i els colons van augmentar al llarg dels anys seixanta i els primers setanta del segle XVIII. Així, la Stamp Act del 1765, que imposava un gravamen sobre els documents i les publicacions, va haver de ser retirada a causa de les protestes que va desfermar. Igualment, d’altres impostos sobre el paper, el vidre o el plom van ser suprimits.

En canvi, els impostos sobre el te, de gran consum entre els colons, van mantenir-se i, el 1773, el govern anglès va establir les Tea Acts, mitjançant les quals pretenia monopolitzar el comerç del te a través de la Companyia de les Índies Orientals, fet que podia conduir a la ruïna econòmica a molts dels comerciants americans.

En resposta, el desembre de 1773, aquests van decidir atacar els vaixells anglesos carregats de te que estaven ancorats al port de Boston en l’anomenat Boston Tea Party o motí del te de Boston, quan uns joves disfressats d’indis van llançar al mar els carregaments de te de la Companyia. Com a resposta, els britànics van bloquejar el port de la ciutat, van treure tots els drets a la regió de Massachussets i van imposar una elevada multa a tots els seus habitants.

Boston_tea_party.jpg

El setembre de 1774, en un acte de unitat, dotze de les tretze colònies (Geòrgia no va participar) van reunir-se a la ciutat de Filadèlfia per elaborar una llista de greuges contra la metròpoli anglesa. A través d’aquesta reunió, els rebels van crear un Congrés de Representants de les tretze colònies que seria l’artífex de la declaració d’independència (Primer Congrés de Filadèlfia). L’any següent començarien els primers enfrontaments armats.

Ajudats per voluntaris europeus (especialment francesos entusiasmats per les seves idees) i pel propi govern francès (i l’espanyol), els colons americans aconseguirien els seus objectius els 1783 amb la signatura del Tractat de Versalles pel qual la Gran Bretanya reconeixia la seva independència.

La Declaració d’Independència dels Estats Units

dissabte, 10/07/2010

El Regne Unit tenia tretze colònies a la costa oriental d’Amèrica del Nord. El 4 de juliol de 1776, els habitants de les tretze colònies es van proclamar independents en una Declaració d’Independència redactada per Thomas Jefferson en la qual es proclamava la llibertat de les persones, el dret de rebel·lió contra la tirania i la divisió de poders. A aquesta declaració d’Independència s’hi va afegir la Declaració dels Drets de l’Home de Virgínia. D’aquesta manera s’iniciava una guerra que conduiria a la fundació dels Estats Units d’Amèrica després del Tractat de Versalles de 1783.

Declaration_independence.jpg

Extracte de la Declaració d’Independència dels Estats Units (Filadèlfia, 4 de juliol de 1776):

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles que l’han lligat a un altre i prendre entre les nacions de la terra el lloc separat i igual que les lleis de la naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, un just respecte al judici de la humanitat exigeix que es declarin les causes que l’impulsen a la separació.

USA_declaration_independence.jpg

Sostenim com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s’esdevingui que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat.

La prudència, és clar, aconsellarà que es canviï per motius lleus i transitoris governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a que està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest govern i establir nous resguards  per la seva futura seguretat.

Tal ha estat el sofriment d’aquests colònies; tal és ara la necessitat que les obliga a reformar el seu anterior sistema de govern. La història de l’actual Rei de la Gran Bretanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l’establiment d’una tirania absoluta sobre aquests estats. Per provar això, sotmetem els fets al judici d’un món imparcial […].

En cada etapa d’aquestes opressions, hem demanat justícia en els termes més humils: a les nostres repetides peticions se’ns ha contestat només amb repetits greuges. Un Príncep, el caràcter del qual, queda assenyalat en cadascun dels actes que defineixen a un tirà, no és digne de ser el governant d’un poble lliure.

Tampoc hem deixat de dirigir-nos als nostres germans britànics. Els hem previngut de temps en temps, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. Els hem recordat les circumstàncies de la nostra emigració i raure on som. Hem apel·lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc a repudiar aquestes usurpacions, les quals interrompran inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat.

Hem, doncs, de convenir en la necessitat que estableix la nostra separació i considerar-los, com considerem les altres col·lectivitats humanes: enemics en la guerra i amics en la pau.

Per tant, els Representants dels Estats Units d’Amèrica, convocats en Congrés General, apel·lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en nom i per la l’autoritat del bon poble d’aquestes Colònies, solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Colònies Unides, són, i han de ser per dret, Estats Lliures i Independents; que queden lliures de tota lleialtat a la Corona Britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com Estats Lliures o Independents, tenen ple dret per fer la guerra, concertar la pau, concertar aliances, establir el comerç i efectuar els actes i providències a que tenen dret els Estats Independents.

I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en al protecció de la Divina Providència, hi invertim la nostra vida, la nostra hisenda i el nostre sagrat honor.