Entrades amb l'etiqueta ‘Estats Units’

Roosevelt i el New Deal

diumenge, 13/03/2011

La política de la nova administració nord-americana presidida per Franklin Delano Roosevelt seria decididament intervencionista, tot implicant l’Estat en la solució de la crisi econòmica. Aquesta nova política econòmica trencava la sòlida tradició del capitalisme liberal nord-americà de la inhibició de l’Estat en els assumptes econòmics. Així, el fracàs del capitalisme del segle XIX donava pas al capitalisme modern permetent la irrupció de l’Estat en els afers econòmics, tot això gràcies al fet que el sistema havia fet fallida i no estava en condicions d’oposar-s’hi.

El New Deal (“nou tracte” o “nou compromís”) de Roosevelt intentaria combatre la deflació, rellançar l’economia, crear ocupació, fer front als aspectes socials més negatius de la crisi i tornar la confiança al món empresarial, tot actuant el tots els camps de l’economia. I així ho defensava el mateix Roosevelt en el discurs inaugural de la seva presidència, el 4 de març de 1933:

roosevelt.jpgLa nostra tasca prioritària és tornar a donar treball al poble. Això no és un problema impossible de resoldre si l’afrontem amb prudència. Es pot fer, en part, per mitjà d’una contractació directa per part del govern, com es fa en cas de guerra, però al mateix temps duent a terme, a través d’aquesta contractació, els treballs més necessaris per estimular i reorganitzar l’ús dels nostres recursos naturals […].

És possible treballar en aquesta tasca amb esforços precisos per elevar el preu dels productes agrícoles i, amb això, el poder de compra que absorbirà la producció de les nostres ciutats. És necessari esforçar-s’hi posant fi a la tragèdia de la desaparició creixent per fallida de les nostres petites empreses i de les nostres granges.

Podem facilitar [l’ocupació] planificant i supervisant en l’àmbit nacional totes les formes de transport i comunicacions, i altres activitats que tenen clarament un caràcter de servei públic […].

Finalment, en el nostre camí cap a la plena ocupació, necessitarem dur a terme tres mesures destinades a prevenir un retorn als mals temps passats: haurà d’haver-hi una estricta vigilància totes les activitats bancàries, financeres i d’inversions; caldrà limitar les activitats d’aquells que especulen amb els diners; i caldrà assegurar-se que la nostra divisa sigui alhora adequada i sanejada.

La crisi de 1929 segons Grouxo Marx

dissabte, 12/03/2011

La Gran Depressió, iniciada pel crac borsàtil de 1929, va ser un període d’aproximadament deu anys –entre 1929 i 1939– caracteritzats per la major recessió econòmica global, tant en profunditat com en duració, que s’ha conegut en la història contemporània. Va originar-se als Estats Units d’Amèrica, coincidint amb el crac borsari d’octubre de 1929 a Wall Street i afectaria a tots els sectors econòmics i socials de l’economia nord-americana. La relació que aquesta tenia amb l’economia europea aviat donaria a la crisi un caire contagiós i mundial, molt característic de la mateixa.

El sempre genial Grouxo Marx parlava d’aquesta manera de la gran crisi econòmica de 1929 a les seves pseudo-memòries, Grouxo i jo, tot un testimoni directe i clarivident que permet entendre fàcilment la realitat d’una època:

groucho-marx.jpgMolt aviat un negoci molt més atractiu que el teatral va atreure la meva atenció, i la del país. Era un assumptet anomenat mercat de valors. El vaig conèixer per primera vegada cap a 1926. Va constituir una sorpresa agradable descobrir que era un negociant molt astut. O almenys això semblava, perquè tot el que comprava augmentava el seu valor. No tenia assessor financer. Qui el necessitava? Podies tancar els ulls, posar el dit en qualsevol punt de l’enorme tauler mural, i l’acció que acabaves de comprar començava immediatament a pujar. Mai no vaig obtenir beneficis. Semblava absurd vendre una acció a trenta quan se sabia que abans de l’any doblaria o triplicaria el seu valor.

El meu sou setmanal a Cocoteros era d’uns dos mil, però això era candeleta en comparació amb la pasta que guanyava teòricament a Wall Street…

Vaig pujar a un ascensor de l’Hotel Copley Plaza a Boston. L’ascensorista em va reconèixer i va dir:

– Fa una estoneta han arribat dos individus, senyor Marx, sap? Peixos grossos de veritat. Vestien americanes creuades i portaven clavells a la solapa. Parlaven del mercat de valors i, cregui’m amic, tenien aspecte de saber el que deien… Vaig sentir que un dels individus li deia a l’altre: “Posa tots els diners que puguis obtenir en la United Corporation”.

El dimecres al vespre, a Broadway, Chico va trobar-se amb un habitual de Wall Street, el qual li va dir en veu baixa:

– Chico, ara vinc de Wall Street i allà no es parla d’una altra cosa que del Coure Anaconda. Es ven a 138 dòlars l’acció i es rumoreja que arribarà fins els cinc-cents. Compra-les abans que sigui massa tard! Ho sé de molt bona tinta…

El mercat va continuar pujant i pujant… Fins aleshores jo no havia imaginat que es pogués ser ric sense treballar…

El més sorprenent del mercat era que ningú no es venia ni una sola acció. La gent comprava sense parar. Un dia, amb certa timidesa, vaig parlar amb el meu agent, en Great Neck, sobre aquest fenomen especulatiu.

– No se gran cosa sobre Wall Street –vaig començar a dir en són de disculpa– però, què és el que fa que aquestes accions continuïn pujant? No hi hauria d’haver alguna relació entre els guanys d’una companyia, els seus dividends i el preu de venda de les seves accions?

Per damunt del meu cap va mirar una nova víctima que acabava d’entrar en el seu despatx i va dir:

– Senyor Marx, encara té molt per aprendre sobre el mercat de valors.

El New Deal i les polítiques econòmiques intervencionistes com a resposta a la Gran Depressió

dimecres, 16/02/2011

El col·lapse del sistema capitalista arran de la Gran Depressió va generar un debat al voltant de la necessitat de la revisió del liberalisme econòmic, especialment arran de les propostes d’intervencionisme estatal formulades per l’economista britànic John Maynard Keynes. La majoria dels Estats, davant del fracàs de les polítiques deflacionistes del liberalisme clàssic, a més de continuar fomentant el proteccionisme, van veure’s obligats a respondre a la depressió econòmica amb la introducció de mesures improvisades que van suposar la intervenció dels Estats en l’economia per rellançar l’activitat i reduir l’atur. Aquestes polítiques intervencionistes, però, van ser diferents en cada país.

Estats Units. A les eleccions presidencials de novembre de 1932 el demòcrata Franklin Delano Roosevelt va derrotar el republicà Hoover en el moment més intens de la Gran Depressió (caiguda dràstica de la demanda, enfonsament de la producció, caiguda de la inversió i dels preus i elevadíssim índex d’atur) gràcies a la promesa electoral d’aplicar el keynesianisme i transformar el sistema capitalista.

roosevelt.jpg

Franklin Delano Roosevelt

D’aquesta manera, la política de la nova administració nord-americana seria decididament intervencionista, tot implicant l’Estat en la solució de la crisi econòmica. Aquesta nova política econòmica trencava la sòlida tradició del capitalisme liberal nord-americà de la inhibició de l’Estat en els assumptes econòmics. Així, el fracàs del capitalisme del segle XIX donava pas al capitalisme modern permetent la irrupció de l’Estat en els afers econòmics, tot això gràcies al fet que el sistema havia fet fallida i no estava en condicions d’oposar-s’hi.

El New Deal (“nou tracte” o “nou compromís”) de Roosevelt intentaria combatre la deflació, rellançar l’economia, crear ocupació, fer front als aspectes socials més negatius de la crisi i tornar la confiança al món empresarial, tot actuant el tots els camps de l’economia.

Roosevelt_signing_TVA_Act_(1933).jpg

Signatura de la Tennessee Valley Authority Act pel president Roosevelt i els seus consellers el 1933.

Dins l’àmbit financer, Roosevelt va remuntar la política bancària prestant diners als mateixos bancs a canvi de la participació estatal als capitals. Mesures tan impopulars com la devaluació del dòlar o la possibilitat d’encunyar monedes de plata sense límit provocarien la inflació, però van aconseguir l’objectiu de remuntar els preus. A més, en garantir l’Estat els dipòsits bancaris a la vegada que reglamentava la concessió dels crèdits tant a persones privades com a empreses, va restablir-se la confiança dels inversors. També es va regular el funcionament de la borsa per impedir l’especulació.

A l’agricultura es van marcar quotes de producció als pagesos, els quals, fins i tot, van deixar terres sense conrear. Per promoure aquesta acció, el govern nord-americà va mantenir una generosa política de subvencions a aquells agricultors que reduïssin les collites i l’àrea conreada. D’aquesta manera s’aconseguia fer disminuir l’oferta de productes i, en conseqüència, normalitzar els preus agraris perquè els agricultors recuperessin les seves rendes. Quan el Tribunal Suprem va declarar la inconstitucionalitat d’aquestes mesures, l’administració va reaccionar garantint als agricultors l’adquisició dels excedents que el mercat no pogués absorbir.

La producció industrial va ser estimulada per l’Estat mitjançant una política de construcció d’obres públiques. Això, a més de permetre l’absorció de l’atur creant nous llocs de treball, ajudava a augmentar la producció de les empreses subsidiàries. També es va afavorir les grans empreses eliminant la competència, augmentant els preus i estimulant la inversió. Per primera vegada, l’Estat intervenia fixant la pujada dels salaris o disminuint els horaris laborals, tot plegat amb l’objectiu de recuperar la capacitat adquisitiva de l’obrer i augmentar l’ocupació.

usa work depression.JPG

La legislació social als Estats Units era un fet inèdit fins aquell moment. Amb l’administració Roosevelt per primera vegada es regulava el salari mínim i la jornada laboral en quaranta hores setmanals, així com s’introduïa un sistema federal d’assegurances per a les situacions d’atur, invalidesa, vellesa i viduïtat. El 1935, la National Labor Relations Act va permetre la creació i el reconeixement dels sindicats i el dret a la negociació col·lectiva.

Malgrat la forta oposició d’alguns dels sectors més influents de la societat, els fets van encarregar-se de demostrar que l’intervencionisme estatal va resultar decisiu per a l’economia nord-americana. La reactivació econòmica va ser evident i va permetre als Estats Units sortir del pitjor de la Gran Depressió. Malauradament, però, el New Deal no seria capaç de posar fi a l’atur ni arribar als nivells de producció anteriors al 1929.

new_deal_unemployment_chart.jpg

Tot i això, les solucions del New Deal van ser adoptades, amb més o menys fidelitat, per d’altres governs dels països industrialitzats. Els governs van esdevenir així els principals motors del mecanisme econòmic alhora que els seus garants. És el final, momentani, d’una etapa del capitalisme, la del liberalisme econòmic més pur, la del laissez faire. S’introduïa el principi del neocapitalisme, en el qual seria vital el paper dels Estats, i que seria hegemònic en el món capitalista fins a la irrupció dels principis econòmics neoliberals dels anys vuitanta, que portarien cap a un nou crac econòmic amb la conseqüent depressió el 2007.

França. De tots els països europeus, aquell que va realitzar una política econòmica més semblant a la nord-americana va ser la Tercera República francesa. El govern del Front Popular, a través dels acords de Matignon de 1936 entre patronal i sindicats, va intentar millorar la capacitat adquisitiva de la població augmentant els salaris una mitjana del 12%, reduint la jornada laboral a quaranta hores setmanals i introduint tres setmanes de vacances pagades. A més, va impulsar-se un programa d’obres públiques i van apujar-se els impostos a les rendes més altes.

Gran Bretanya. El cas britànic, per contra, va ser totalment oposat al nord-americà. La crisi comportaria el retorn dels conservadors al poder, els quals, amb mesures tan excepcionals com el Decret de Proteccionisme Duaner, van posar fi a més de vuitanta anys de lliurecanvisme. El govern va intentar reanimar l’economia mitjançant la reducció de la taxa d’interès i devaluant la lliura esterlina. Tanmateix, aquestes mesures simplement van aconseguir ajornar la crisi sense solucionar-la totalment.

Alemanya. Amb l’arribada de Hitler al poder com a conseqüència directa de la crisi, el nazisme optaria per solucions que derivaven de la seva ideologia. I la primera víctima del nou règim seria la democràcia liberal i amb ella desapareixeria la conflictivitat social per la repressió sobre els sindicats i els partits polítics oposats al nazisme. Amb el nazisme es va imposar el control de l’Estat sobre l’economia afavorint la concentració industrial i les obres públiques. L’objectiu de Hitler era aconseguir l’autarquia econòmica mitjançant un pla de grans inversions estatals que permetessin a Alemanya tenir una autosuficiència total en el sector primari i en el sector industrial. Però el que més va contribuir a la reactivació de la indústria alemanya va ser el rearmament, destinat a crear un gran exèrcit amb molts mitjans mecànics. La introducció del servei militar obligatori el 1935 va reduir encara més el nombre d’aturats. Aquesta política, però, si bé posava fi a la crisi econòmica (el 1935 ja s’havia recuperat el nivell de producció de 1929), només es podia mantenir amb l’objectiu d’una futura guerra.

La Gran Depressió

divendres, 11/02/2011

La Gran Depressió va ser un període d’aproximadament deu anys –entre 1929 i 1939–caracteritzats per la major recessió econòmica global, tant en profunditat com en duració, que s’ha conegut en la història contemporània. Va originar-se als Estats Units d’Amèrica, coincidint amb el crac borsari d’octubre de 1929 a Wall Street. La Gran Depressió afectaria a tots els sectors econòmics i socials de l’economia nord-americana. I la relació que aquesta tenia amb l’economia europea aviat donaria a la crisi un caire contagiós i mundial, molt característic de la mateixa.

Així, des dels Estats Units la crisi va estendre’s a la resta del món capitalista. La crisi provocaria grans taxes de desocupació: 13 milions de persones als Estats Units, 6 milions a Alemanya i 3 milions al Regne Unit. A Austràlia, la taxa de desocupació va ser fins i tot més gran que als Estats Units i al Regne Unit junts. S’estima que la cinquena part de la població britànica vivia per sota del llindar de pobresa cap a la meitat de la dècada de 1930.

American_union_bank.gif

Característiques de la Gran Depressió:

Economia. Per un mecanisme d’interdependència, l’enfonsament de la borsa va provocar una reacció en cadena que va donar lloc a que la crisi s’estengués a tots els sectors productius. Un dels efectes més greus va ser la falta de confiança en el propi sistema capitalista. Tota la maquinària econòmica estava afectada.

depression.png

L’enfonsament borsari va provocar la destrucció de l’estalvi, i amb això la ruïna econòmica de milions de grans i petits inversors, i la reducció dràstica del crèdit, del consum i de la inversió. Així, les conseqüències van transcendir aviat el món dels negocis i la borsa per afectar a l’economia real de la població.

Els bancs van enfonsar-se perquè les persones retiraven els seus estalvis i perquè molts préstecs van quedar-se sense retornar. Prop de 9.000 bancs van fer fallida i amb ells van desaparèixer els estalvis de milions de ciutadans.

Bank_of_the_United_States_failure_NYWTS.jpg

L’agricultura, sector econòmic bàsic, va accentuar la crisi que patia des de feia temps. La manca de demanda i l’acumulació d’excedents mantindria la tendència a la baixa dels preus agrícoles. Entre 1929 i 1932 la caiguda dels preus va arribar fins al 57%, mentre que la capacitat adquisitiva dels camperols va arribar a esfondrar-se fins un 70%. La misèria al món rural encara va ser més dura que a les ciutats. Es van multiplicar les expropiacions de granges pels deutes que havien contret, i prop d’un milió de persones van haver d’abandonar forçosament casa seva per buscar-se la vida en d’altres llocs.

La contracció de la demanda exterior, paralitzada per la repatriació dels capitals nord-americans, i la manca de capacitat adquisitiva dels propis consumidors van afectar la producció industrial, que va caure en picat per falta de sortida dels seus productes. La indústria siderúrgica –especialment la producció d’automòbils– i els béns de consum més prescindibles van ser els sectors més afectats. El comerç reflectiria immediatament la desfeta econòmica generalitzada, aturant-se pràcticament. Havia arribat la Gran Depressió.

UnemployedMarch.jpg

Atur. La crisi va sorprendre una societat confiada en que la seva prosperitat i els guanys econòmics fàcils de la postguerra serien indefinits. El crac sobtat va sorprendre la societat i va enfrontar-la a una realitat molt amarga. La primera conseqüència social seria el creixement de l’atur. Per exemple, als Estats Units van comptabilitzar-se 13 milions d’aturats, el 27% de la població activa.

US_Unemployment_1910-1960.gif

L’increment de la població aturada va provocar una disminució immediata de la capacitat de consum que va derivar en una producció que es ressentia de la caiguda de la demanda i un agreujament de la crisi.

La paralització econòmica va provocar la destrucció massiva de llocs de treball. Ja en plena Gran Depressió la desocupació va convertir-se en un mal crònic. Un exèrcit de desesperats, sense feina i sense cap assistència social, va veure’s condemnat a la misèria i la fam. És el moment de proliferació dels anomenats serveis socials, llargues cues van començar a produir-se cada dia davant dels menjadors per a indigents.

Sharecroppers_evicted_1936.jpg

Els treballadors desocupats van començar a emigrar a d’altres parts del seu país per a trobar qualsevol tipus de feina. Molts milions de persones protagonitzarien un llarg i dramàtic èxode en un intent per a trobar una sortida a les seves penúries.

Curiosament, l’administració Hoover va considerar l’increment de l’atur com un problema menor. Així, la intervenció estatal al respecte va ser molt escassa i va arribar força tard.

MigrantMother.jpg

Societat. La crisi va accentuar les diferències socials entre la gent que conservava la feina i els aturats. Com sempre que la societat experimenta canvis importants, la democràcia va reflectir el procés. La inestabilitat econòmica va incidir en la restricció de la natalitat que, després de la caiguda experimentada durant la Gran Guerra i la postguerra, havia començat a presentar una lleugera recuperació. Només els Estats totalitaris, com la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, van reaccionar amb l’aplicació de polítiques natalistes, d’acord amb els seus principis nacionalistes i expansionistes. Les ciutats, nuclis de concentració humana en períodes de prosperitat, van començar a veure minvat el nombre dels seus habitants en no poder oferir-los llocs de treball.

El crac de 1929

dijous, 10/02/2011

Les crisis econòmiques ja eren considerades com un mal endèmic del sistema capitalista després de que s’haguessin produït al llarg del segle XIX amb un ritme regular, fins al punt que es pensava que era un mecanisme del propi sistema. En els intents per a corregir-les hi trobaríem, inclús, propostes basades en els principis del pensament socialista.

New Deal.jpgPerò la crisi de 1929 tindria unes característiques pròpies. El mecanisme de producció i consum, base del sistema econòmic capitalista, van veure’s substituïts i alterats per l’abundància de capitals. Aquesta important inversió de factors es manifestaria en forma de crisi. Però no seria una crisi qualsevol, sinó la més profunda, extensa i llarga coneguda fins aleshores.

Abans de l’esclat de la crisi de 1929 ja s’havien produït una sèrie d’avisos preocupants als Estats Units. El sector de la construcció experimentava una forta davallada des de feia mesos, i algun important especulador ja s’havia arruïnat. Però cap dels símptomes es va tenir en compte i semblava que el procés especulatiu podia continuar indefinidament.

Així, la crisi va desencadenar-se en un moment temporal concret: la segona quinzena de l’octubre de 1929.

El crac de 1929, també anomenat la caiguda de la Borsa de Wall Street, va representar la fallida del mercat de valors a finals d’octubre, de 1929. Començava el 24 d’octubre amb l’anomenat “Dijous negre” i continuava fins el 29 d’octubre de 1929, el “Dimarts negre”, quan el valor de les accions en el New York Stock Exchange (NYSE) queia de forma imparable. De fet, els darrers dies varen viure una agitació del mercat amb fortes vendes provocades per pànic intercalat amb períodes breus de recuperació.

El 3 de setembre de 1929, l’índex Dow Jones havia arribat a un màxim de 381,17 punts. El 21 d’octubre, al Senat es rebutjava una esmena per imposar aranzels només a les importacions agrícoles. Tres dies més tard la borsa patia el seu primer sotrac. Es batia el record de 13 milions d’accions negociades en un dia. El mercat estava pres pel pànic.

Crowd_outside_nyse.jpgInicialment, ens trobem davant d’una crisi creditícia que va esclatar espectacularment a la Borsa de Nova York, a Wall Street, el dijous 24 d’octubre, el “Dijous Negre”. Aquell dia la venda massiva de valors va arribar a 13 milions de títols (documents que estableixen la propietat d’un actiu financer).

La primera afluència de paper va enfonsar els preus i els agents de borsa van precipitar-se oferint valors i agreujant la situació. Abans de migdia del “Dijous Negre”, ja hi havia hagut onze suïcidis d’importants inversors.

A migdia del 24 d’octubre uns quants banquers de Wall Street van reunir-se per trobar una solució a la crisi. El grup incloïa Thomas W. Lamont, cap en funcions de Morgan Bank; Albert Wiggin màxim executiu del Chase National Bank i Charles E. Mitchell, president del National City Bank. Van escollir Richard Whitney, vicepresident de la borsa, per actuar en el seu nom. Amb el suport dels recursos financers dels tres bancs, Whitney va mirar d’adquirir un paquet important d’accions de la U.S. Steel a un preu ben per damunt del de mercat. Per a no aixecar sospites entre els operadors, Whitney fa ofertes similars en altres títols de referència. Encara que aquesta tàctica havia acabat amb una crisi anterior, l’anomenat “Pànic de 1907”, aquesta vegada només tornaria l’estabilitat al mercat de forma temporal.

D’aquesta manera, la intervenció de la banca va aturar la situació i durant els dies següents semblaria que el perill havia passat. El mateix president Hoover va intervenir per a calmar el món econòmic. Durant el cap de setmana, els esdeveniments van ser recollits àmpliament per tots els diaris. El dilluns, 28 d’octubre, els inversors decidien sortir del mercat i la caiguda continuava amb un rècord de pèrdua del Dow Jones d’un 13% en una sessió.

William C. Durant, magnat del sector automobilístic, va reunir-se amb membres de la família Rockefeller i d’altres gegants financers per a comprar grans quantitats d’accions i demostrar al públic la seva confiança en el mercat, però el seu esforç fracassaria. El “Dimarts Negre” la caiguda lliure de la borsa va mesurar-se en setze milions de títols posats a la venda. La crisi ja era una realitat.

En una setmana s’havien perdut els guanys de tot un any, arribant a unes pèrdues totals que els economistes han avaluat en 18 bilions de dòlars. L’índex Dow Jones tornava a batre un record negatiu i va caure un 12% amb 16,4 milions d’accions negociades.

1929_wall_street_crash_graph.png

El fenomen es repetiria en les següents jornades i l’enfonsament de les cotitzacions sembraria el pànic entre els inversors que intentarien vendre a la desesperada, desfer-se dels seus títols de qualsevol manera. Molts inversors van perdre autèntiques fortunes en poques hores, estenent-se la sensació de pànic. La premsa informava d’una onada de suïcidis entre els inversors.

El preu dels valors, malgrat els esforços, va seguir una davallada sense aturador que continuaria en els anys següents. Era la pitjor crisi borsària de la història. Després del crac, l’índex continuaria baixant fins a arribar als 41.22 punts el 8 de juliol de 1932. Era l’índex més baix que la borsa havia tingut des dels anys 1800, i no recuperaria el seu nivell de cotització fins el novembre de 1954, gairebé un quart de segle més tard.

1930-67B.gif

La dramàtica situació no feia més que reflectir la sobrevaloració que havien tingut els valors financers, gran part dels quals sortien a la borsa amb una cotització molt per sobre del seu preu real. Amb la crisi es van fer patents dos dels defectes bàsics del desenvolupament nord-americà dels anys vint: l’especulació salvatge i l’excessiva utilització del crèdit com a motor fictici del sistema econòmic del país.

La caiguda venia després d’un boom especulatiu format al final dels anys vint, que havia portat a milions de nord-americans a invertir fortament en borsa, fins i tot amb préstecs aconseguits especialment per a tal fi. La pujada continua dels preus de les accions animava més gent a invertir, confiant que les accions augmentarien més, provocant així noves pujades, i creant una bombolla econòmica.

Els garants del sistema eren, per tant, els crèdits bancaris, i quan aquesta peça del sistema va fallar, la catàstrofe va arrossegar en cadena tots els sectors de la societat.

Els creditors, perdudes les inversions, no van poder pagar els préstecs i els bancs es van veure impossibilitats de cobrar. Perduts els préstecs, els bancs van veure minvar les seves reserves i, en conseqüència, no van poder mantenir el marge d’interès dels estalviadors que els havien confiat els seus diners. De fet, molts no podran retornar ni els diners que els havien estat dipositats. Les entitats financeres tancarien l’una darrera de l’altra, afectant en la seva caiguda tota l’estructura industrial que hi tenia en el crèdit la seva base econòmica. Més de 6.000 bancs serien víctimes de la crisi.

La manca de crèdits va afectar negativament les empreses més febles. La demanda de productes industrials que, a més, ja patia la forta competència d’una Europa recuperada de la postguerra, començaria a baixar. Els estocs de mercaderies sense sortida s’acumularien a les fàbriques. Ni la baixada de preus compensaria la pèrdua de capacitat adquisitiva de la població. Moltes empreses van reaccionar a la caiguda de la demanda retallant la producció, acomiadant treballadors, fent suspensió de pagaments i, finalment, tancant les seves portes.

Els economistes de l’època, acostumats a les crisis tradicionals del capitalisme, parlaven del crac com si fos un problema puntual sense aportar-ne solucions ni apreciar la veritable profunditat de la crisi. L’administració tampoc va reaccionar i el president Hoover, incapaç de diagnosticar correctament la crisi, intentaria calmar els seus compatriotes repetint insistentment, durant els quatre anys del seu mandat, que la crisi tenia una fi propera i que aviat tornaria la perduda prosperitat. Per tant, la desorientació de polítics i analistes econòmics va ser general.

El Ku Klux Klan

dijous, 10/02/2011

Ku Klux Klan (KKK) va ser el nom que van adoptar diverses organitzacions dels Estats Units, que van predicar la supremacia de la raça blanca, l’antisemitisme, el racisme, l’anticatolicisme, l’anticomunisme, l’homofòbia i el nativisme.

KKK.png

Amb freqüència, aquestes organitzacions van recórrer al terrorisme, la violència i els actes intimidadors com la cremada de creus, per tal d’oprimir i transmetre un estat de por a les seves víctimes.

La primera encarnació del Klan va ser fundada a finals de 1865 per veterans de l’Exèrcit dels Estat Confederats d’Amèrica que, després de la Guerra de Secessió, van voler resistir-se a la Reconstrucció. Era un intent dels derrotats confederats per mantenir la supremacia de la raça blanca per sobre de la població negra.

Misissippi_ku_klux.jpg

L’organització va adoptar ràpidament mètodes violents per aconseguir els seus objectius. Tot i això, hi va haver una reacció que en poc temps va arrossegar l’organització al fracàs, ja que els personatges de l’elit surenya veien el Klan com una excusa per tal que les tropes federals es mantinguessin actives als Estat del Sud. El KKK va ser completament dissolt el 1870 pel President republicà Ulysses S. Grant, a través de l’Acta de drets civils de 1871.

El Dia d’Acció de Gràcies de 1915, a Atlanta, William Simons va fundar el nou Ku Klux Klan. Novament, l’objectiu del Klan era defensar els valors dels que consideraven els “autèntics americans”, és a dir, blancs, anglosaxons i protestants davant de l’amenaça catòlica, jueva, immigrant i negra.

William-joseph-simmons.jpg

Aquesta nova associació s’inspirava en el poder que tenien els mitjans de comunicació de masses. La pel·lícula El naixement d’una nació, i l’antisemitisme transmès a les cròniques periodístiques del judici del presumpte assassí Leo Frank, van contribuir a la ja esmentada inspiració.

Amb l’ajuda de dos agents publicitaris, el Klan va estendre’s pels estats del sud del país. Vestits amb túniques blanques i caputxes, es reunien en cerimònies rituals, cremaven creus i desfilaven amenaçadorament per les ciutats del sud. A finals de 1920, el KKK havia esdevingut una organització rica i poderosa.

Burning-cross2.jpg

El segon KKK va ser una organització més formal que el seu antecessor, que comptava amb membres registrats i amb una estructura estatal i nacional. El nombre de membres va arribar a xifres entre quatre i cinc milions d’afiliats.

Els actes de violència contra la població negra i els defensors dels drets civils van proliferar a ciutats com Alabama o Georgia. Els aldarulls van arribar a l’extrem que des de la premsa novaiorquesa va acusar-se el Klan de ser el responsable de tota la violència racista. Pels cosmopolites ciutadans del nord del país, el KKK era la mostra del racisme i l’endarreriment del sud.

Mentrestant, incendis, intimidacions i assassinats van provocar una investigació del Congrés nord-americà que no va arribar a demostrar la culpabilitat del Klan en els actes de violència. Les acusacions i l’escàndol, però, van comportar la caiguda de Simons, que seria substituït pel nou Mag Imperial Evans el 1923.

Kkk1928.jpg

Després d’intentar intervenir en política, el fanatisme del Klan va anar reduint el seu poder i la capacitat d’influència. Nous escàndols deixarien l’organització en una situació residual en els anys trenta, especialment en el període de la Gran depressió, el 1929, i durant la Segona Guerra Mundial, ja que alguns dels membres més destacats del Klan van protagonitzar grans escàndols per recolzar l’Alemanya nazi.

D’aleshores ençà, diferents agrupacions han utilitzat aquest nom, incloent les que s’oposaven a l’Acta de Drets Civils i a la segregació de les dècades de 1950 i 1960. Alguns membres d’aquelles organitzacions van arribar a ser condemnats per diversos crims. I encara que avui dia dotzenes d’organitzacions utilitzin les sigles o part del nom per designar-se, els membres reals són només del voltant d’uns quants milers. Aquests grups, amb operacions separades en petites unitats aïllades, són grups d’odi i racisme extrem.

El KKK va ser també important a la província canadenca de Saskatchewan en els anys vint i trenta del segle XX com a organització contra els catòlics, els immigrants i els franco-canadencs.

Els feliços anys vint: Estats Units i els anys de prosperitat econòmica

dimecres, 9/02/2011

Passada la Primera Guerra Mundial, els Estats Units van ser els primers a gaudir d’un període de prosperitat econòmica, clarament beneficiats pel desenvolupament del conflicte. Així, entre 1922 i 1929 el país viuria un creixement espectacular, tant de la producció industrial com de les exportacions, fet que va reforçar el paper dels EUA com a principal subministrador de manufactures i de capitals a l’exterior. A més, aquesta expansió es caracteritzava pel fet d’estar recolzada en sectors i pràctiques econòmiques noves.

D’aquesta manera, els Estats Units, que durant la Gran Guerra s’havien convertit en la fàbrica i el rebost dels països bel·ligerants, el 1928 ja produïen el 44,8% del total de la producció industrial mundial, havien acumulat la meitat de les reserves d’or i els seus productes envairien progressivament tots els mercats (europeus, llatinoamericans, asiàtics…) que abans estaven en mans europees.

Gdp20-40.jpg

En el terreny polític, es viurien importants canvis arran de la substitució dels demòcrates pels republicans en el govern. Així, caigut el president Wilson, el primer president republicà del període, Warren Harding (1921-1923) va iniciar el canvi polític no participant en la nova Societat de Nacions (SDN), controlant amb fermesa la immigració i portant a terme una política econòmica de caràcter clarament proteccionista.

warren_harding.jpg

Warren Harding

L’intervencionisme nord-americà iniciat pel president Wilson en els assumptes europeus, tan important en la resolució de la Primera Guerra Mundial, no tindria continuïtat en el període d’entreguerres. D’aquesta manera, els presidents republicans dels anys vint tornarien al tradicional aïllament respecte dels assumptes continentals. Només la signatura del pacte Briand-Kellogg mereixeria l’atenció dels nord-americans.

A més del continent americà, un altre terreny destacat dels interessos nord-americans en aquest període serà l’àrea del Pacífic, on la creixent presència japonesa començava a preocupar alguns sectors del país. El febrer de 1922 finalitzava la Conferència de Washington, que aturava i regulava el poder naval de les grans potències. Els acords de la conferència suposaven el manteniment de la situació al Pacífic i, per tant, la teòrica contenció de l’expansionisme japonès. La projecció econòmica dels EUA també va afectar l’àrea del Carib i tot el continent sud-americà. Van ser els anys on va iniciar-se l’anomenada “era del dòlar”.

La presidència de Calvin Coolidge (1923-1929) va mantenir la mateixa tendència del seu antecessor. Si els assumptes polítics europeus no tenien interès per a Washington, les derivacions econòmiques conseqüents de la Gran Guerra sí que mantindran l’atenció dels seus bancs. A part de la qüestió de les reparacions de guerra que els vençuts havien de satisfer al bàndol vencedor, hi havia el tema dels deutes que els països aliats havien contret entre ells durant la conflagració. Els diferents pagaments a les institucions nord-americanes, principals creditores de tots els països europeus, depenien del pagament de les reparacions per part d’Alemanya.

Calvin_Coolidge.jpg

Calvin Coolidge

Davant d’aquesta situació, els Estats Units van emprendre una política de clar suport a Alemanya, advocant per rebaixar o, fins i tot, condonar-li els deutes. Per aconseguir-ho, els nord-americans van facilitar importants préstecs, afavorint les inversions econòmiques a Alemanya. Així, un cop superats els primers anys de la postguerra, el període que comprèn els anys entre 1925 i 1929 pot ser descrit com de prosperitat econòmica aparent, tant pel que fa als Estats Units com a Europa. S’havien assolit els nivells de producció industrial anteriors a la guerra malgrat el cost que aquesta havia tingut a Europa (molt més alt que als EUA). Tot això com a conseqüència del Pla Dawes de 1924 i el Pacte de Locarno de 1925.

Estem davant de l’època dels grans negocis (Big Bussines) en una dècada que va ser d’una prosperitat extraordinària. Es creaven empreses i es feien negocis fàcils. S’amassaven grans fortunes, les quals, malgrat que només afectaven a una petita porció de la població, donaven una sensació de prosperitat generalitzada. La manifestació d’aquesta opulència a una Europa encara empobrida, en part gràcies a les pel·lícules procedents de Hollywood, posava per primer cop de moda el sistema de vida nord-americà, l’anomenat american way of life.

Lake_michigan_1925.jpg

WeMustGrowAMustache.jpg

La producció augmentava desmesuradament perquè la gent, atreta per les grans campanyes publicitàries i per les facilitats que va suposar la introducció de la compra a terminis i els préstecs bancaris a baix interès, va llançar-se a un consumisme desfermat. Es va fer imprescindible canviar sovint de casa i de cotxe i omplir-ho tot amb les comoditats que oferia la nova tecnologia (electrodomèstics, ràdio, telèfon…). Els Estats Units s’estaven convertint en el paradís que milions d’emigrants de tot el món somiaven assolir.

crac 1929 esquema eeuu.pngA la segona meitat dels anys vint, però, la marxa econòmica va començar a presentar una sèrie de símptomes preocupants. Els punts més febles de l’economia americana eren la superproducció agrícola i l’especulació dels capitals.

La producció agrària nord-americana havia crescut tant que els mercats, interiors i exteriors, ja eren incapaços d’absorbir-la. Aquest excés d’oferta provocaria una davallada dels preus agraris en el final de la dècada. I, d’altra banda, l’erosió provocada per l’aplicació de modes d’explotació deficients va començar a afectar importants zones del país. Molts productors agraris van acabar arruïnant-se. A més, l’agricultura de plantació també veuria complicada la seva existència quan la caiguda de preus a l’àrea del Carib afecti negativament a productors i importadors.

La producció industrial mantindria una tendència alcista als EUA gràcies al consum i al sistema creditici. L’aparent situació d’eufòria econòmica va veure’s impulsada per la facilitat dels bancs per a concedir crèdits que donaven sortida als abundants recursos d’or de que es disposaven gràcies als pagaments dels deutors europeus.

D’aquesta manera, entre 1921 i 1928 els crèdits van arribar als 8.500 milions de dòlars. Aquests crèdits van ser molt rendibles en un període de prosperitat econòmica i van comportar que els inversors s’enlluernessin amb guanys a curt termini, arriscant-se a ficar els seus diners en tots els sectors de l’economia.

El crèdit va esdevenir la solució tant de les necessitats industrials com de les economies domèstiques. Tot es comprava amb préstecs: maquinària, instal·lacions industrials, llavors, automòbils, electrodomèstics, etc… Una abundància que va crear unes condicions artificials. L’especulació va disparar la cotització dels valors borsaris que cada vegada es trobarien més lluny del seu valor real.

El 1929, la situació econòmica va arribar al seu límit. Els països europeus ja havien tornat als mercats internacionals després de la crisi patida en la postguerra, fet que va comportar la duplicació de la producció, però no la capacitat d’absorció dels mercats. La crisi de 1929 era inevitable un cop arribats a aquest punt. En realitat, la crisi havia començat molt abans de l’octubre.

L’Imperialisme dels Estats Units

diumenge, 9/01/2011

Els nord-americans van vertebrar les línies mestres de la seva política colonial: l’imperialisme dels EUA seria, fonamentalment, un “imperialisme de proximitat” al seu propi continent, on l’Amèrica Central, l’Amèrica del Sud i el Carib serien les principals regions on exercir la seva influència política i econòmica. Era una relectura de la Doctrina Monroe (“Amèrica pels americans”).

Una segona originalitat de l’imperialisme nord-americà i que el diferenciaria de la resta de potències definint el tipus de domini colonial que es practicaria en el segle XX seria l’articulació del neocolonialisme, caracteritzat no tant per la conquesta del territori i el control polític directe, sinó per la influència i la submissió econòmica.

Els EUA van estar interessats a dominar determinats països i a subjugar-los als seus interessos econòmics fent servir els governs dèbils i corruptes de les oligarquies locals fent servir la influència econòmica mitjançant fortes inversions al centre i al sud del continent americà, i desprès utilitzant la força dels marines quan veien que aquells interessos perillaven.

uss maine.jpg

Voladura del cuirassat Maine el 1898

Així, el 1869, el president Grant revaloritzaria la Doctrina Monroe començant l’expansió nord-americana fora de les terres continentals del nord. Els EUA van fixar els seus interessos financers a la zona del Carib (Mèxic, Amèrica Central, les Antilles i Veneçuela) creant una autèntica àrea del dòlar.

El 1898 es passaria a la intervenció armada quan, amb l’excusa de la voladura del cuirassat Maine, el president McKinley (amb el suport de poderosos mitjans econòmics, la premsa i els mitjans nacionalistes) va declarar la guerra a Espanya. Així, els Estats Units van destruir la feble armada espanyola a Cuba i a les Filipines. Espanya es veuria obligada a reconèixer la independència de Cuba (on els EUA establirien un protectorat el 1903) i va cedir Puerto Rico, Filipines i l’illa de Guam als Estats Units. Aquell mateix any els EUA ocuparien les illes Hawaii al Pacífic.

La consolidació de la posició dels Estats Units al Carib i al Pacífic es va completar amb la política intervencionista del president Theodore Roosevelt (1901-1908). Aquest president va imposar la política del big stick (el bon bastó), per la qual els EUA es reservaven el dret a intervenir en els assumptes interns de les repúbliques hispanoamericanes, tal i com va expressar en el seu missatge anual a la nació de 6 de desembre de 1904:

Theodore_Roosevelt.jpg

Theodore Roosevelt

És fals dir que els Estats Units senten una necessitat de terres o alimenten projectes respecte d’altre nacions de l’hemisferi occidental […].

Tot el que el nostre país desitja és veure els seus veïns estables en l’ordre i la prosperitat […]. Si una nació mostra que sap actuar amb eficàcia i amb raó […], si manté l’ordre i satisfà les seves obligacions, no ha de témer una intervenció dels Estats Units. Mals crònics o una incapacitat que comporti una relaxació general […], poden provocar a Amèrica, igual que en d’altres llocs, la intervenció […].

Afirmant la Doctrina Monroe, prenent les mesures que hem pres pel que fa a Cuba, Veneçuela i Panamà, i esforçant-nos per limitar la guerra a l’Extrem Orient i assegurar la porta oberta a Xina, hem actuat en interès nostre i de la humanitat sencera […].

Si volem ser veritablement un gran poble, hem d’esforçar-nos de bona fe per fer un gran paper al món […]. L’any 1898 nosaltres no vam poder evitar de trobar-nos cara a cara amb el problema de la guerra amb Espanya. Igualment, avui dia no podem eludir les responsabilitats que ens incumbeixen a les Hawaii, Cuba, Puerto Rico i les Filipines. No ens podem mantenir tancats a l’interior de les nostres fronteres i acceptar que no som sinó un conjunts de revenedors que no tenen cap interès pel que passa fora […]. Si volem tenir un lloc en la lluita per la supremacia naval i comercial, hem d’erigir el nostre poder fora de les nostres fronteres. Hem de construir un canal ístmic i hem d’aconseguir posicions avantatjoses que facin sentir la nostra veu a l’hora de decidir el destí dels oceans de l’est i l’oest.

Això, des del punt de vista comercial. Des del punt de vista de l’honor internacional, l’argument és encara més fort. Els canons que van retronar sobre Manila i Santiago ens han donat èxits i glòria, però també ens han creat obligacions. Si nosaltres hem expulsat una tirania medieval [sic] per deixar lloc a una anarquia salvatge, hauria estat millor no començar aquesta tasca […].

Tinc poca paciència amb els que emmascaren la seva timidesa amb un pretext d’humanitarisme, i que parlen amb un to hipòcrita de “llibertat” i “consentiment dels governats” […]. Les seves doctrines, si es posessin en pràctica, ens forçarien a deixar organitzar-se els apatxes d’Arizona i a refusar tota intervenció en cap reserva índia. Les seves doctrines condemnen els vostres avantpassats i els meus per haver-se establert als Estats Units.

D’aquesta manera, el 1903, els Estats Units provocarien la independència de Panamà respecte de Colòmbia i comprarien al nou Estat les terres de l’istme, aconseguint l’ocupació militar de tots dos costats del canal, la construcció del qual va acabar el 1914.

Des d’aleshores, les intervencions armades dels Estats Units van ser constants fins arribar a controlar gran part de l’Oceà Pacífic i del Mar del Carib. Així, els EUA van intervenir a la República Dominicana (1905), a Cuba (1906, on van aconseguir la cessió de la base naval de Guantànamo), a Nicaragua (1909), a Hondures (1910), a Haití (1914) i, fins i tot, a la Xina (1899-1901, per a sufocar la revolta dels bòxers).

imperialisme-estats-units.jpg

Intervencions militars dels Estats Units al continent americà i al Pacífic a finals del segle XIX i inicis del segle XX

La justificació que s’emprava davant d’aquestes intervencions constants, com ja va preconitzar Roosevelt, era la defensa dels interessos nord-americans, que sempre es consideraven amenaçats per moviments desestabilitzadors.

Les bases ideològiques de l’Imperialisme dels Estats Units

dissabte, 8/01/2011

Els Estats Units van irrompre amb força en l’esfera internacional en ens anys noranta del segle XIX. Començava una nova era d’intervencionisme que s’edificaria a poc a poc, fins que en mig segle, després de la Segona Guerra Mundial, el país esdevindria la principal potència mundial a nivell econòmic i polític.

Per trobar les causes d’aquesta orientació imperialista nord-americana no només ens hem de centrar en els motius econòmics, ja que l’imperialisme dels EUA va anar molt més enllà. El país ja tenia un amplíssim mercat intern que era capaç d’absorbir l’oferta industrial. És per això que els historiadors consideren que en l’expansionisme nord-americà van prevaler les raons ideològiques i geopolítiques per sobre de les consideracions econòmiques.

D’una banda, el sentiment de superioritat del poble nord-americà va ser exaltat per diverses doctrines:

La Doctrina Monroe precisava que el continent americà era l’àrea d’influència dels Estats Units i, per tant, un territori vedat als europeus. Anomenada així pel president del mateix nom que va formular-la, aparentment era un crit anti-imperialista. Segons Monroe, cap Estat europeu tenia el dret a estendre el seu domini sobre Amèrica (és la famosa expressió “Amèrica pels americans”). Però, aquesta doctrina derivaria en l’eix d’una política intervencionista per part dels EUA a Llatinoamèrica ja que els nord-americans es reservaven el dret a intervenir en el continent sempre que fossin amenaçats els seus interessos.

monroe.gif

El president nord-americà James Monroe

I la Doctrina del Destí Manifest defensava que el nord-americà era el poble triat per Déu, fet que els permetia apropiar-se de les terres que consideraven destinades a formar part dels Estats Units. Aquesta expressió va aparèixer publicada per primer cop el 1845, en l’article “Annexió”, per un periodista, John O’Sullivan, que defensava que “el poble nord-americà, en qualitat de poble elegit té un fi manifestat per Déu segons el qual li és permès apropiar-se de tot territori que estigués destinat a formar part dels Estats Units”.

John_O'Sullivan.jpg

El periodista John O’Sullivan

Aquestes doctrines van consolidar en el país un fort sentiment nacionalista que se sustentava en una suposada superioritat racial, política, religiosa, cultural i tècnica de la raça blanca anglosaxona sobre els llatins que poblaven la majoria del continent americà. Idees que, òbviament, no eren noves ja que, al mateix temps, els europeus les estaven fent servir per a justificar la seva expansió colonial als continents africà i asiàtic.

D’altra banda, les concepcions geopolítiques defensades per l’almirall i historiador Alfred T. Mahan van tenir un ampli seguiment. La proposta de l’estrateg naval Mahan, preocupat per la defensa d’una frontera tan extensa, passava per consolidar la posició dels Estats Units mitjançant el domini estratègic del mar, a través del control d’importants bases navals i el desenvolupament d’una flota de guerra, més que per l’annexió de territoris.

alfred-thayer-mahan.jpg

L'almirall Alfred Thayer Mahan

La conjunció de totes aquestes idees van justificar el dret a la intervenció per part dels Estats Units, que es succeirien al Carib i en d’altres estats americans, al Pacífic i a la Xina.

La Llei Seca

diumenge, 2/01/2011

La llei seca (o prohibition) va ser una llei aplicada als Estats Units des del 1920 fins al 1933 que prohibia el consum de begudes alcohòliques. Va coincidir amb un període on van continuar les polítiques conservadores de racisme i de censura, però també d’una gran prosperitat econòmica, que es va trencar amb el crac de 1929.

The_Drunkard's_Progress.jpg

Ja des dels seus inicis, els Estats Units van viure la tradició puritana en els seus territoris. Els puritans es caracteritzaven per l’aplicació dels ensenyaments bíblics com a element bàsic de la societat. Són austers, ortodoxos i rebutgen la separació de poders dins de l’Estat ja que defensen que la religió ha de formar part d’aquest. Creuen en l’individualisme religiós, tenen un codi moral molt estricte, un elevat sentit de les obligacions públiques i s’oposen a determinades formes d’art i diversió.

LEY-SECA.jpgSectors puritans del protestantisme evangèlic, molt influents en la societat nord americana, perseguien des de feia temps el consum de l’alcohol. Pensaven que l’alcoholisme degradava la qualitat moral de la societat, reduïa la capacitat productiva i provocava el malbaratament dels diners dels treballadors. En aquest context, només va ser una qüestió de temps, que sorgissin diversos moviments sociopolítics com el Partit Prohibicionista, la Unió d’Abstinència de les Dones Cristianes i la Lliga Anti Tavernes, que veien el risc social que comportava l’exagerat consum d’alcohol, bàsicament per part dels nouvinguts llatins i centreeuropeus.

En un intent d’imposar els seus codis morals als immigrants acabats d’arribar, aquests sectors van aconseguir la prohibició de l’alcohol el 1919. D’aquesta manera, amb el propòsit de regular els hàbits de consum, reduir el crim, la pobresa i millorar la qualitat de vida del poble, s’aprovava la divuitena esmena en la Constitució americana, que prohibia la fabricació, el transport i la venda de begudes alcohòliques, prohibicions que entrarien en vigor el 16 de gener de 1920.

Els efectes de la nova legislació, però, van ser contraproduents. Ja a principis dels anys vint, la llei seca va convertir-se en un argument d’enfrontaments polítics. Els efectes de la prohibició van ser molt importants i absolutament diferents del que s’havia previst.

Així, va augmentar significativament el consum de begudes alcohòliques: aiguardents, vins i cerveses. La il·legalitat va ser una atracció cap a l’alcohol. Els locals clandestins van proliferar per tot el país, sobretot a les grans ciutats. A Nova York, per exemple, en un any es va passar de 15.000 expenedors de begudes alcohòliques a 32.000.

Prohibition.jpgEls nous locals il·legals on sí es servia alcohol s’anomenarien Speakeasies (tenien aquest nom per que s’havia de xiuxiuejar un codi secret a través d’una reixa per a poder entrar) i eren el centre de reunió d’aquells que buscaven festa i diversió. Eren establiments clandestins, però donaven uns beneficis molt alts als grups mafiosos que els controlaven. El més conegut de tots fou el Cotton Club de Nova York, situat a Harlem, on a partir del 1923 i fins al 1935, músics com Duke Ellington o Louis Armstrong oferien concerts de música Jazz.

Les noves normes de conducta ciutadana que volien promoure la “gent de bones costums” no es van ajustar, però, a la realitat. La llei va produir divisió i descontentament en diversos sectors socials del país i, a més, el nombre d’agents federals destinats a controlar el compliment de la llei era escàs i mal pagat, fet que va originar una gran onada de corrupció tant en les esferes policíaques com en les polítiques.

El contraban de l’alcohol va esdevenir un negoci molt lucratiu. A les zones fronteres, com Chicago, va desenvolupar-se una autèntica xarxa de crim organitzat. Les bandes de gànsters, com la del famós Al Capone, van enriquir-se amb la importació il·legal des del Canadà o la fabricació clandestina.

Detroit_police_prohibition.jpg

Aquesta política de prohibició va repercutir directament en la distribució i el consum de la mercaderia il·legal. Així, les restriccions augmentaven els costos d’abastiment del mercat negre ja que productors, proveïdors i contrabandistes s’enfrontaven a penes de presó, és a dir, el risc encaria el producte. D’altra banda, incrementaven els seus ingressos evadint impostos i regulacions governamentals i aconseguien una compensació per l’augment de costos que propiciava la prohibició.

La mala qualitat de moltes begudes fabricades en les destil·leries clandestines va imposar les combinacions per dissimular els sabors massa dolents. Així van néixer els cocktails. D’altra banda, la dona va incorporar-se a la moda de la beguda. La seva presència seria habitual en els locals on es servia alcohol.

Podria semblar que la demanda social d’aquests productes seria reduïda a conseqüència de la por a les possibles sancions que imposava l’Estat, per la incertesa en la qualitat dels productes i pel desig del ciutadà de complir la llei. Però, mitjançant les prohibicions també es podia donar el cas contrari, és a dir, incrementar la demanda per l’efecte d’anhelar allò que no està permès, desitjar allò que està prohibit. Algunes dades governamentals revelen que durant l’aplicació de la llei seca es va beure més que mai i que van haver-hi més morts relacionades amb el consum d’alcohol que en altres períodes de la història americana.

Prohibition_lifted_in_Canberra_1928.jpgLes estadístiques policíaques informen d’un increment significatiu dels homicidis durant els anys 20 i fins el 1933. Ja el 1934 aquest nombre es redueix d’una manera clara. Però no foren únicament els delictes violents, també van proliferar aquells menys agressius però que anaven lligats al fet que no es podia acudir a la justícia legal per a resoldre problemes i conflictes que sorgien dels negocis il·legals.

En aquest context, cal assenyalar també altres fets delictius, ja esmentats, com els suborns a policies i polítics, a canvi que aquests no interferissin en el lucratiu negoci que suposava l’elaboració, distribució i venda de l’alcohol i altres pràctiques relacionades com la prostitució o el joc.

Altres conseqüències de la prohibició foren les sobredosis accidentals i els enverinaments conseqüència de la mala qualitat del producte que, en molts casos, es manipulava d’una manera poc adient, tant en l’àmbit productiu com en el del transport. Òbviament, cap d’aquestes anomalies es podien denunciar a la justícia.

prohibition 2.jpg

Per als intel·lectuals més avançats i moderns, el consum d’alcohol va convertir-se en un acte de rebuig contra els valors –entre els quals es trobava la prohibició– d’una societat a la que consideraven provinciana, reprimida i ignorant. La prohibició finalitzaria el 1933, però l’alt consum d’alcohol i els gàngsters encara restarien presents.