Entrades amb l'etiqueta ‘Estats Nacionals’

Jacques-Louis David: El jurament del Joc de Pilota

dissabte, 20/04/2013

En situar l’esclat de la Revolució francesa tots tenim una data simbòlica al cap: 14 de juliol de 1789, la presa de la Bastilla. En realitat, però, la Revolució ja havia començat amb anterioritat a l’esclat popular. És més, sense els fets que s’havien desenvolupat prèviament en les sessions dels Estats Generals que es celebraven a Versalles no es pot entendre la transcendència de la data simbòlica del 14 de juliol.

Així, la Revolució comença, almenys en el terreny polític, el 17 de juny, quan els representants del Tercer Estat van constituir-se en Assemblea Nacional per liquidar l’absolutisme. La reacció del monarca no va fer-se esperar. Lluís XVI, pressionat pels estaments privilegiats, no estava disposat a admetre aquesta democratització assembleària de l’ordre de l’Antic Règim i va clausurar les reunions que es celebraven en la sala des Menus Plaisirs.

Serment_du_Jeu_de_Paume_-_Jacques-Louis_David.jpg

El 20 de juny de 1789, en pavelló del Jeu de Paume de Versalles, el Tercer Estat i els trànsfugues dels estaments privilegiats esdevenien els representants de la nació, els protagonistes de la Revolució institucional. Allà van comprometre’s a no dissoldre l’Assemblea sense haver dotar d’una Constitució al poble francès. Després del cèlebre jurament, els assemblearis van continuar la sessió. No hi havia marxa enrere i, el 9 de juliol, sota la pressió popular que començava a portar l’efervescència a París, l’Assemblea, ja amb tots els representats dels Estats Generals reintegrats, esdevindria constituent.

El 1790, Jacques-Louis David (1748-1825), l’anomenat “Robespierre del pinzell”, seria l’encarregat d’immortalitzar el fet per encàrrec de la Societat d’Amics de la Constitució. Tot i que el projecte inicial era realitzar una gran pintura que homenatgés els 630 diputats d’aquella Assemblea, la manca de pressupost i les lluites polítiques entre revolucionaris i contrarevolucionaris van aturar l’encàrrec. Tanmateix, David va realitzar una versió de petites dimensions que avui podem admirar al Museu Carnavalet de París.

Jacques_Louis_David_-_Le_serment_du_Jeu_de_Paume_-_Google_Art_Project.jpg

Tota l’escena gira a l’entorn de la figura central, el diputat Jean Sylvain Bailly, l’encarregat de llegir en veu alta el text del jurament escrit per Pierre Bevière:

L’Assemblea Nacional, considerant que ha estat cridada a fixar la constitució del Regne, portar a terme la regeneració de l’ordre públic i mantenir els verdaders principis de la monarquia, res no pot impedir que continuï les seves deliberacions a qualsevol lloc on es pugui veure forçada a establir-se, i que en darrer terme, l’Assemblea Nacional és allà on els seus membres es trobin reunits;

Disposa que tots els membres d’aquesta Assemblea prestin, a l’instant, jurament solemne de no separar-se mai, i de reunir-se allà on les circumstàncies ho exigeixin, fins que la Constitució del regne sigui establerta i consolidada sobre fonaments sòlids, i que un cop prestat l’esmentat jurament, tots els membres i cadascun d’ells en particular confirmaran, amb la seva firma, aquesta resolució indestructible. 

En primer pla, un altre punt reclama l’atenció de l’espectador: dos membres del clergat confraternitzen amb els revolucionaris del Tercer Estat. Són el frare Dom Gerle (que en realitat no es trobava present en el jurament del 20 de juny) i el pastor protestant Rabaut-Saint-Etienne. Revolucionaris, cristians i protestants units davant d’un objectiu superior: la llibertat del poble francès.

Le_Serment_du_Jeu_de_paume 1.jpg

A través de les finestres es filtra una llum que il·lumina Bailly, però també penetra el poble en l’escena. El vent agita les cortines i evoca la joia d’una multitud que camina vers la llibertat. David pinta homes, dones i nens que, des de l’exterior, són testimonis, però també protagonistes del jurament dels seus representants.

Le_Serment_du_Jeu_de_paume 2.jpg

En mig de l’entusiasme i l’aprovació general recreada per David, només una figura sembla desentendre’s de l’acció: és el diputat Martin Dauch, el qual rebutja el jurament llegit per Bailly. És l’únic diputat del Tercer Estat present a la sessió que va negar-se a jurar aquell 20 de juny. Es troba en l’extrem dret de la imatge, assegut en una cadira i de braços creuats, gairebé amagat, decebut davant allò que observava. En realitat, Dauch va defensar el seu “no” al jurament de forma enèrgica, però la força de la imatge el faria passar a la història d’una manera força diferent.

Le_Serment_du_Jeu_de_paume 3.jpg

Le_Serment_du_Jeu_de_paume.jpg

Reconstrucció i auge dels Estats Units

dijous, 25/11/2010

La postguerra. Els problemes derivats de la Guerra de Secessió pels EUA van ser greus. Els estrictament econòmics van focalitzar-se als Estats del Sud, destruïts per les accions bèl·liques. Molts agricultors cotoners, arruïnats per la supressió de l’esclavitud sense indemnitzacions i per l’increment dels impostos, hauran de vendre o reduir les seves propietats. Més complexes encara serien els problemes morals derivats del conflicte. Andrew Johnson, el nou president desprès de la mort de Lincoln, hauria de fer front d’una banda a la divisió de la consciència americana i l’odi del Sud ianqui davant el Nord triomfant; i de l’altra a la reintegració dels Estats confederats a la Unió.

USA_Territorial_Growth_1880.jpg

Abolida l’esclavitud, la situació de la població negra mai va deixar de ser precària. L’Oficina de Llibertats, creada per Lincoln, va haver d’actuar durant 17 anys amb l’objectiu d’integrar els antics esclaus en la societat civil. Johnson va permetre que els Estats del Sud formulessin “Codis Negres” que no atorgaven drets polítics als vells esclaus. El Congrés anul·laria aquestes lleis per inconstitucionals i l’enfrontament va ser inevitable, arribant a plantejar-se la destitució del president.

Una altra qüestió de gran importància que va plantejar-se va ser la representació en el Congrés. Segons la Constitució de 1787, els Estats del Sud havien de ser representats a la cambra en proporció a la seva població blanca més tres cinquenes parts del que els hi correspondria en funció del nombre d’esclaus. Abolida l’esclavitud, la representació dels onze Estats ex-confederats hauria de passar de 61 a 70 congressistes, resultat inadmissible pels Estats del Nord que havien guanyat la guerra. Si, en canvi, la població negra era exclosa, la representació sudista passava de 61 a 45 diputats. El Congrés finalment va resoldre que el Sud només podia calcular la seva representació comptabilitzant als negres amb dret a vot (una minoria).

La 14ª esmena de la Constitució introduiria un nou principi: “Cap Estat podrà promulgar o aplicar una llei que limiti els privilegis o immunitats dels ciutadans dels Estats Units. Cap Estat podrà privar a una persona de la seva vida, de la seva llibertat o el seu dret a la propietat fora de les garanties legals suficients, ni negar la igualtat de la protecció per part de les lleis a qualsevol persona sotmesa a la seva autoritat”. És a dir, la garantia dels privilegis, immunitats i drets passava a estar controlada pel govern federal. El 1869, amb l’arribada a la presidència del general Grant, la 15ª esmena prohibia la restricció dels drets polítics de la població negra. En paral·lel a les reformes administratives, un exercit d’ocupació va mantenir-se en el Sud i molts dels burgesos industrials nortenys van fer grans negocis amb l’adquisició a baix preu de les plantacions que es venien al Sud.

Amb la crisi internacional de 1873, que va comportar una devaluació dels preus agrícoles, el descontentament del Sud va incrementar-se. Aleshores es produiria un canvi de política per part de Washington: l’exèrcit de vigilància era evacuat i va permetre’s al Sud articular una política pròpia respecte al problema negre. Mesures de segregació com la separació entre negres i blancs van ser adoptades per alguns Estats, a la vegada que naixien organitzacions com el Ku-klux-klan que, mitjançant un racisme visceral, aterraven a la població negra practicant una violència extrema. En el Nord els negres podrien votar, però al Sud havien de saber llegir i escriure i, en alguns Estats, havien de demostrar que dues generacions anteriors ja exercissin el dret a vot. Amb aquestes clàusules les esmenes 14 i 15 quedaven reduïdes a una declaració de principis.

The_Union_as_It_Was.jpg

El Partit Republicà, hereu de Lincoln, va governar durant quaranta anys (amb l’excepció dels governs demòcrates de Cleeveland) entre 1865 i 1913. El Partit Demòcrata va agrupar als sectors descontents de la societat nord-americana amb unes bases socials heterogènies composades per immigrants i obrers reformistes en el nord i terratinents conservadors al Sud. El que sí que va anar modificant-se al llarg de la segona meitat del segle XIX serien les majories a les cambres de representants, molts cops en mans demòcrates tot i la hegemonia republicana en la presidència.

L’auge dels Estats Units a finals del segle XIX. En els darrers vint anys del segle XIX els Estats Units van superar els problemes de la postguerra per convertir-se en el primer productor agrícola del món i en una gran potència industrial, superant a Gran Bretanya en els primers anys del segle XX. Ara s’iniciaria l’època dels grans gegants de la indústria (Rockefeller, Morgan, Ford, etc.).

Les grans empreses accentuarien la preeminència del Nord-est davant l’oposició dels Estats agrícoles del Mitg-Oest que havien entregat les millors terres a les companyies de ferrocarrils i veien créixer constantment el preu dels productes industrials mentre que els agrícoles baixaven paulatinament. Així, des de l’Oest es demanarien un alleugeriment de les polítiques proteccionistes estatals per tal que amb la concurrència de productes industrials europeus baixessin els preus. Les crisis cícliques, característiques del desenvolupament capitalista industrial, amb les seves repercussions d’atur i carestia van provocar l’aparició de forts sindicats com la Federació Americana del Treball (AFL, 1886) que el 1914 ja comptava amb dos milions d’afiliats.

train.jpg

L’expansió econòmica dels EUA en aquest període es caracteritzaria per un creixement de la ramaderia (a través de la formació de grans ranxos i el desenvolupament d’una indústria de la carn amb els seus centres a Xicago i Kansas) i l’agricultura. La intensa mecanització motivada per la manca de mà d’obra desprès de l’abolició, el desplaçament cap a l’Oest, l’especialització regional dels conreus i l’increment de la producció (fins a produir la meitat del cotó mundial, dos terços del blat de moro i tres cinquenes parts del blat) serien els factors característics del desenvolupament de l’agricultura nord-americana en les darreries del segle XIX i les primeres dècades del XX.

John_D._Rockefeller.jpg

John D. Rockefeller

El creixement industrial va tenir un fort arrelament als jaciments de carbó (Pennsylvania) i de petroli (Apalaches, Califòrnia, Texas) que van convertir els EUA en una potència energètica davant d’Europa que estava mancada d’aquests elements bàsics per a la segona revolució industrial. La concentració industrial seria tant geogràfica (al Nord-est), com tècnica (fàbriques cada cop més grans) i financera (trusts).

La Guerra de Secessió (1861-1865)

dijous, 25/11/2010

Un dels moments decisius en la consolidació de la nació nord-americana va ser la Guerra de Secessió, en la qual va esclatar el conflicte negre entre els Estats del Nord i del Sud. Pels Estats sudistes la mà d’obra negra era imprescindible pel treball de les plantacions de cotó, la producció de les quals es duplicava cada deu anys, davant la creixent demanda de la indústria tèxtil europea. El cotó significava prop dels dos terços de les exportacions dels EUA.

USA_Territorial_Growth_1860.jpg

Per donar resposta a una producció expansiva no podia deixar de créixer el nombre d’esclaus negres que treballaven a les plantacions (3 milions el 1850). El valor d’aquests en el mercat no deixava de créixer arribant a pagar-se pels millors treballadors prop de 2.000 dòlars. Pels Estats del Sud l’esclavitud era una necessitat i un capital indispensable. Dins de l’argumentació racista que fonamentava l’explotació s’arribava a dir que per les circumstàncies climàtiques en les que es desenvolupava el conreu del cotó, aquest només podia realitzar-se pels negres. A més, la Constitució de 1787 establia que cada Estat tenia competències pròpies en el camp de l’esclavisme.

En els Estats del Nord existien lleis discriminatòries per a la població negra –privats de drets polítics– però la inexistència de grans plantacions cotoneres i d’esclaus i l’humanitarisme que inspirava els textes programàtics de la nació van acabar provocant un moviment de simpatia vers els esclaus del Sud. Segons la Constitució, els propietaris podien recuperar els esclaus fugits, fet que va provocar una sèrie de debats morals entre els homes del Nord ja que els esclaus només podien estar segurs si fugien a Canadà. La propaganda abolicionista cada cop seria més intensa fins a culminar amb la publicació, el 1852, de la novel·la de Harriet Beecher-Stowe La cabana de l’oncle Tom que presentava un plantejament sentimental sobre la qüestió i va contribuir a la formació d’una actitud de rebuig en el Nord davant del drama humà de l’esclavitud.

Els esclaus i la producció de cotó als Estats Units (1800-1860):

Nord-oest EUA

Centre-Nord EUA

Sud EUA

Anys

Bales de cotó

Esclaus

Població negra

Esclaus

Població negra

Esclaus

Població negra

1800

73.000

36.370

83.066

135

635

857.097

918.336

1810

178.000

27.081

102.237

3.304

6.934

1.160.977

1.268.237

1820

335.000

18.001

110.724

11.329

18.260

1.508.692

1.642.672

1830

732.000

2.780

125.214

25.879

41.543

1.980.384

2.161.885

1840

1.348.000

765

142.324

58.604

89.347

2.427.986

2.641.977

1850

2.136.000

236

149.762

87.422

135.607

3.116.629

3.352.198

1860

4.491.000

18

156.001

114.948

184.239

3.838.765

4.097.111

Però, més enllà del vessant econòmic i ètic del problema, serien les implicacions polítiques les que portarien al conflicte, una pugna entre l’aristocràcia terratinent latifundista del Sud i la burgesia industrial demòcrata del Nord. Un xoc entre el sistema de treball industrial assalariat i el sistema esclavista monopolitzador de la producció de cotó.

El 1820 va firmar-se el Compromís de Missouri pel qual la línia Mason-Nixon delimitava els Estats en els quals l’esclavitud estava abolida al Nord i aquells que la mantenien al Sud. El problema arribaria amb els nous Estats incorporats a la Unió en l’expansió cap a l’Oest. Va esclatar una veritable cursa d’esclavistes i abolicionistes en alguns Estats per mirar d’incrementar el propi bàndol. Així, l’esclavitud es convertia en el motiu fonamental de divisió en la formació territorial dels EUA. Amb motiu de la introducció de l’esclavitud a Kansas (1854) el Congrés va decidir que serien els habitants dels nous Estats qui tindrien la capacitat de decidir sobre la qüestió (Kansas-Nebraska Act), fet que va precipitar que colons del Nord i del Sud arribessin al territori amb l’objectiu d’establir l’esclavitud o abolir-la, donant lloc a forts conflictes geogràficament localitzats.

A les eleccions presidencials de 1860 es presentarien el demòcrata Breckinridge (defensor de l’esclavisme) i el republicà Abraham Lincoln, encarnació dels pioners nord-americans i defensor de l’abolició. La victòria de Lincoln va desembocar en la separació de set Estats (Carolina del Sud, Georgia, Florida, Alabama, Mississipi, Lousiana i Texas) que van formar la seva pròpia Confederació d’Estats d’Amèrica, presidida per Jefferson Davis. Aquests Estats que veien amenaçades les bases de la seva societat van considerar que devien organitzar les seves institucions en base als seus interessos. Davant aquest desafiament jurídic, tot i l’existència de sectors de la política i la premsa del Nord partidaris de deixar de banda els surenys, el president Lincoln proclamava el manteniment de la Unió.

Abraham_Lincoln.jpg

Abraham Lincoln

Així esclatava la guerra civil nord-americana que presentaria força novetats militars com l’armament (fusells d’ànima ratllada, el desplaçament de tropes mitjançant el ferrocarril, la introducció de la guerra de moviments i la mobilització massiva de milers de soldats). Els 19 Estats del Nord comptaven amb una població de 19 milions d’habitants enfront dels 11 Estats secessionistes amb 5,5 milions de blancs i 3,5 milions de negres. Quatre Estats esclavistes es mantindrien fidels al govern de la Unió (Missouri, Kentucky, Delaware i Maryland), fet que donava un important avantatge militar al Nord, tot i que molts dels seus habitants van anar a combatre al costat dels esclavistes.

Battle_of_Gettysburg.png

La superioritat demogràfica del Nord era evident, com també ho era la seva industrialització amb força varietat de recursos i amb el control d’una de les zones marítimes més grans del món (la costa de Nova Anglaterra), fet que va comportar la seva supremacia naval. Controlant el mar semblava fàcil tallar el comerç del Sud i ofegar la seva economia. Tot i això el conflicte va perllongar-se quatre anys ja que cap dels dos bàndols estava preparat per la guerra i el Sud va poder improvisar conreus alimentaris i indústries bàsiques. A més, la població negra va mantenir-se al marge de la guerra, sense provocar un aixecament que hagués enfonsat ràpidament el Sud. Això explica la durada del conflicte i l’abast de la destrucció que va provocar.

CarteSécession.png

Civil_war_1861-1865.jpg

El 1863 el Nord, tot i els efectes de la guerra, es trobava en una situació de relativa prosperitat econòmica gràcies a l’exportació de grans a Europa i a una producció industrial que funciona a màxim rendiment. A més, el govern republicà va impulsar la colonització de l’interior del territori (Homestead Law) creant 15.000 noves explotacions agràries. En canvi, en el Sud es patia a causa de la guerra. La seva economia estava limitada per monocultius (cotó, tabac i canya de sucre) i la seva indústria estava poc desenvolupada. Sense venda de cotó, i bloquejat navalment, aviat comencen a mancar els productes bàsics i també s’experimentaria un dèficit en la producció de ferro.

Imacon Color Scanner

Des de l’hivern de 1864 el Sud viuria una lenta agonia fins a la derrota. El general Robert Lee arribaria a armar negres a canvi de la llibertat, el que porta els confederats a adoptar una decisió contraria als motius pels quals lluiten. La marxa del general nordista Sherman des de la costa fins l’interior dels Estats confederats provocaria la destrucció i les pèrdues definitives pel Sud. El març 1865 es produiria l’assalt definitiu a Richmond desprès del qual el govern confederal de Jefferson Davis fugiria. Els generals Grant pel Nord i Lee pel Sud signarien a Appomattox Court House l’armistici pel qual els Estats confederats tornaven a l’obediència del govern de Washington i acceptaven la proclama abolicionista de Lincoln (9 d’abril de 1865).

Lincoln-assassination.jpg

Cinc dies desprès moriria assassinat el propi president Lincoln mentre presenciava una obra de teatre a Washington a mans de John Wulkes Booth, un sudista exaltat. Seria la darrera víctima d’un conflicte que havia provocat 600.000 morts i centenars de ferits i mutilats, a més d’unes pèrdues econòmiques avaluades en 8.000 milions de dòlars.

La industrialització dels Estats Units

dijous, 25/11/2010

Desprès de la independència els EUA van veure com tres factors frenaven la seva immediata industrialització: el domini econòmic de l’antiga metròpoli anglesa, la manca de mà d’obra i la inexistència de xarxes de comunicació.

Abans de la independència, Gran Bretanya havia limitat el desenvolupament industrial de les seves colònies de Nova Anglaterra en un intent de convertir aquests territoris en una font de matèries primeres. Aconseguida la independència aquest fre britànic desapareixia, però durant les primeres dècades del segle XIX els Estats no van estar en condicions de competir amb els productes que arribaven des de l’antiga metròpoli.

Lentament, els obstacles inicials anirien superant-se gràcies al creixement demogràfic, que va permetre realitzar una revolució industrial, i la ràpida articulació del país a partir de noves xarxes comunicació. A més, els Estats Units van beneficiar-se de les noves tècniques arribades des d’Europa i de la ràpida aplicació de la divisió del treball.

GROWTH1850.JPG

Cap a 1830 comencem a percebre un increment continuat de la producció que el 1850 seria espectacular en les indústries tèxtil, metal·lúrgica i de la construcció. El tèxtil seria, igual que a Europa, el motor del desenvolupament nord-americà. La indústria siderúrgica seria segon motor de la industrialització gràcies a les necessitats derivades de la construcció del ferrocarril.

La Guerra de Secessió suposaria una recessió econòmica en els anys seixanta, però la reconstrucció econòmica desprès de la pau comportaria nous camps d’inversió. Cap a finals de segle els EUA ja estaven al nivell econòmic de Gran Bretanya i el 1914 eren la primera potència industrial del món amb bases –gràcies a la seva riquesa en carbó i petroli– per incrementar el seu volum de negocis.

La Conquesta de l’Oest

dimecres, 24/11/2010

Al llarg del segle XIX les tretze colònies que havien aconseguit independitzar-se d’Anglaterra van protagonitzar una expansió territorial i un procés de creixement econòmic sense precedents, fet que convertiria els Estats Units d’Amèrica en la primera potència econòmica mundial en menys d’un segle.

En primer lloc, cap al 1830, els Estats Units van iniciar l’avenç cap a l’Oest, que va ser el resultat de l’emigració d’un gran nombre de colons de l’Est cap a la costa oriental i que va comportar la destrucció de les nacions índies que havien habitat aquest territori des de temps immemorials.

conquesta-oest.jpg

La necessitat d’establir els nous grangers i ramaders va implicar primer el desplaçament de les tribus índies cap a llocs més inhòspits i, més endavant, sobretot a partir de 1849 amb el descobriment de l’or de Califòrnia, a un procés de veritable espoliació de les seves terres i propietats.

Els enfrontaments entre els indis i la cavalleria ianqui són ben coneguts de tothom gràcies al cinema, així com l’aniquilació de la majoria de les tribus índies i la instal·lació en àrides reserves dels pocs que van aconseguir sobreviure a aquest procés colonitzador que coneixem com la Conquesta de l’Oest.

septimo-caballeria.jpg

Sobre la destrucció de les nacions índies a mans dels colonitzadors ianquis reproduïm aquestes declaracions  de Cochise (1812-1874), el cap dels apatxes:

Quan era jove passejava per tot el país d’est a oest i només i veia apatxes. Quan van haver transcorregut molts estius vaig tornar a passejar per aquest país i vaig descobrir que hi havia arribat una altra raça d’homes per apoderar-se’n. Com és possible? Com és que els apatxes ja només esperen la mort? Com és que la seva vida té tan poca importància i no té cap significat? Vaguen per les muntanyes desitjant que el cel els caigui sobre el cap. Anys enrere, els apatxes havien estat una gran nació; ara, en queden uns quants i, per això, es volen morir i endur-se’n els records a la tomba.

L’expansió territorial dels Estats Units

dimecres, 24/11/2010

L’extensió de la sobirania americana cap a l’Oest no va seguir, en principi, un pla preestablert. L’expansió territorial, a partir de les tretze colònies originals, va efectuar-se segons diversos procediments ocupant les terres de l’Oest i prenent a Mèxic gran part del seu territori.

US_Territories_1850.jpg

Aquests van ser:

La compra (per exemple, Luisiana el 1803) o la conquesta disfressada posteriorment com a compra obligada (sistema emprat en l’annexió de Florida, ocupada mitjançant una campanya militar però dissimulada la conquesta amb el pagament de 5 milions de dòlars a Espanya el 1819). El darrer cas de compra de territoris va ser l’annexió d’Alaska (1867) desprès de pagar a Rússia 7 milions de dòlars.

La guerra, amb el clar exemple de Texas. Territori ambicionat pels terratinents sudistes en la seva recerca de terres cotoneres, va patir una lenta colonització anglosaxona fins que el 1835 va sol·licitar-se la seva incorporació a la Unió. El president Jackson no va admetre la incorporació d’un Estat esclavista de grans dimensions, però deu anys desprès un president sudista, Polk, no només va pensar en Texas com a territori dels EUA, sinó que va llançar-se a la conquesta de Califòrnia per arribar al Pacífic. Aquesta projecció territorial va provocar el conflicte amb Mèxic que pel Tractat de Guadalupe-Hidalgo va veure’s obligat a cedir Texas, la part continental de Califòrnia i Nou Mèxic als Estats Units.

El poblament de territoris semibuits, la major part d’ells ocupats per població indígena a la que es va expulsar, va convertir-se amb l’arribada de colons en un altre model de incorporació d’Estats a la Unió. Així va integrar-se Oregon (1859). Una altre exemple va ser la colonització de Utah pels mormons. A partir dels 600.000 habitants un territori ja rebia el rang d’Estat de la Unió.

U.S._Territorial_Acquisitions.png

El desplaçament de colons cap els territoris de l’Oest va estar fonamentat en el descobriment de riquesa, especialment l’or de Califòrnia des de mitjans de segle, que va provocar onades humanes i el naixement de nombrosos pobles miners. En altres casos, com al Nord-oest, seria suficient atractiu l’existència d’una geografia enorme per explotar.

Aquesta penetració territorial tant ràpida hauria estat impossible sense el desenvolupament del ferrocarril. Tres grans línies transcontinentals van articular el territori dels Estats Units: Northern Pacific (entre Xicago i el port d’Astoria al Pacífic), Kansas Pacific (unint Xicago amb Sacramento i San Francisco) i Southern Pacific (cap a Los Angeles). La influència del ferrocarril en l’explotació de l’Oest seria, per tant, decisiva mentre que el centre del país es mantenia, en extenses comarques, pràcticament buit.

James Monroe.jpg

James Monroe

Aquest desenvolupament no va contribuir a la formació d’un país homogeni. Les acusades divergències entre el Nord i el Sud mai van superar-se. En el Nord, Nova Anglaterra va convertir-se en un potent regió industrial; en el Sud, l’economia cada cop a centrar-se més en el conreu i exportació del cotó. Els Estats esclavistes del Sud lluitaran per mantenir almenys la meitat dels membres del Senat, motiu pel qual procurarien que s’integressin a la Unió tants Estats esclavistes com no esclavistes.

D’altra banda, l’expansió cap a l’Oest va ser un aconteixement bàsic en la gènesis de la nacionalitat nord-americana. Per alguns historiadors com Turner, l’existència de terra lliure a l’Oest explicaria l’individualisme propi dels EUA, contribuiria a la democràcia, forjaria un caràcter americà i seria una vàlvula de seguretat davant l’excedent de població. En qualsevol cas, l’ideal de frontera estarà per sempre present en la història nord-americana. I així, a l’arribar al Pacífic els Estats Units buscaran noves fronteres mitjançant l’exercici de nous models imperialistes (Doctrina Monroe de 1823: “Amèrica pels americans”).

El creixement demogràfic dels Estats Units en el segle XIX

dimecres, 24/11/2010

Tot i que el factor que més influència va tenir en el fort creixement demogràfic nord-americà des de les tretze colònies originals fins al Pacífic va ser l’alta natalitat d’una població jove, aquest no hauria estat possible sense la constant aportació de la població europea. El 1790, els EUA no arribaven als 4 milions d’habitants, el 1830 eren 13 milions, el 1870 arribaven als 40 milions i el 1900 ja eren 75 milions d’habitants. És una increment demogràfic extraordinari. En el mateix període de temps Europa havia multiplicat la seva població per 2,5 mentre que els EUA la multiplicaven per 15.

Ellis_island_1902.jpg

Anglaterra i Irlanda van constituir per a la jove nació una gran reserva humana que constantment remetia onades d’immigrants. Alemanya va apropar-se en alguns períodes a les quotes d’anglesos i irlandesos, però de forma irregular –els 118.000 immigrants alemanys de 1870 es reduirien a 18.000 el 1900–. Les aportacions constants de capital humà proveirien del nord d’Europa, és a dir, població anglosaxona. S’estava formant un món anglosaxó davant la pobresa demogràfica llatina.

Estats Units, un país d’immigrants (1860-1940):

1861-1880

1881-1900

1901-1920

1921-1940

Europeus

4.337.000

8.295.000

12.511.000

2.825.000

Anglesos

796.000

1.078.000

866.000

359.000

Irlandesos

871.000

1.043.000

485.000

233.000

Alemanys

1.505.000

1.957.000

484.000

526.000

Russos

41.000

718.000

2.518.000

62.000

Italians

66.000

958.000

3.154.000

523.000

Asiàtics

187.000

139.000

435.000

112.000

Americans

570.000

464.000

1.504.000

1.676.000

Canadencs

536.000

396.000

921.000

1.032.000

Houton_Immigration_Poster.jpgAixí, pels Estats Units va ser una sort que coincidís en el temps la constitució del seu creixement territorial amb la revolució demogràfica europea. En els segles anteriors, amb una alta mortalitat, el continent europeu no estava en condicions de transferir masses humanes com ho faria en el segle XIX. Les revolucions demogràfica i industrial europees van possibilitar un veloç creixement per un continent semibuit.

La primera onada migratòria arribaria cap a 1840. En només vint anys la població passava de 17 milions d’habitants a 32. La major part d’aquests immigrants eren britànics, presbiterians de l’Ulster, catòlics irlandesos i alguns alemanys. Eren persones pobres que desprès d’instal·lar-se a la costa Est del país es llençarien a la conquesta de nous territoris cap a l’Oest.

La major part d’aquest gruix de població era jove i prolífica a l’hora de reproduir-se. Estaven habituats a la vida en el camp o en petits nuclis de població i van adaptar-se amb facilitat a la vida rural en els nous territoris. Alguns van establir-se a la costa de Nova Anglaterra i a altres comarques de l’Est, on les ciutats van créixer de forma sorprenent (Nova York arribava als 700.000 habitants i Boston i Filadèlfia passaven de 100.000). Pels EUA va ser una fortuna la ràpida assimilació d’aquests nous nuclis de població: camperols i pioners que buscaven nous horitzons a l’Oest; i comerciants i homes de negocis a l’Est. S’estava formant una societat original, sense aristocràcia, integrada per burgesos i camperols.

La Guerra de Secessió va interrompre durant uns anys el corrent migratori, a la vegada que provocava una recessió demogràfica amb les seves pèrdues humanes (500.000 morts, majoritàriament joves). Però, a partir de 1865 va produir-se una segona onada migratòria gràcies a la qual la població nord-americana va arribar al mig centenar de milions. L’increment va començar a desbordar el milió d’immigrants per any, arribant a créixer 19 milions en quinze anys.

ellisisland.jpgEn aquest període el centre demogràfic es traslladaria des de l’Est cap a les regions centrals i l’Oest. Les arribades van produir-se al ritme de l’evolució econòmica, incrementant-se en els períodes de prosperitat i reduint-se en temps de crisi i recessió. Igualment passava amb els corrents migratoris interns. L’heterogeneïtat ètnica va diluir-se entre la població indígena, però, a grans trets, podem distingir preferències geogràfiques dels diferents grups d’immigrants. Així, per exemple, els irlandesos preferentment van establir-se a la costa Est i els alemanys en el llac Mitxigan. Aquesta heterogeneïtat de procedència i l’habitual excés de població masculina van generar uns caràcters propis de la població nord-americana de finals del segle XIX.

Cap a 1880, la immigració va intensificar-se, tot i que els EUA ja eren un “món acabat” des de 1890 amb la conquesta de l’oceà Pacífic i ja no quedava terra disponible. L’afluència d’europeus nova ser interrompuda i en els darrers vint anys de segle els Estats Units van incrementar en 25 milions la seva població.

L’altra cara de l’expansió nord-americana va ser l’eliminació de la població indígena, relegada a reserves de població, desprès una llarga i cruenta lluita per fer-se amb el control del territori. Els 1,5 milions d’indis van ser exterminats pels governs nord-americans fins a restar-ne només 200.000 el 1900. D’altra banda, va donar-se un increment constant de la població negra que passava de 1 milió el 1800 a gairebé 9 milions el 1900, i no va créixer més per la seva alta taxa de mortalitat i el seu inferior nivell de vida.

El Segon Imperi francès (1852-1870)

dimecres, 17/11/2010

La Revolució francesa de 1848 va iniciar amb Lluís Napoleó la seva fase descendent, deixant de banda els ideals amb els que havia nascut, per culminar amb una dictadura d’apoteosi d’un sol home. Així, Lluís Napoleó donava un cop d’Estat el 2 de desembre de 1851 per a ser reescollit president de la República i convertir-se en emperador el 2 de desembre de 1852.

Napoleon III.jpg

Els símbols del naixement de l’Imperi ens conviden a veure-hi una restauració: el 2 de desembre és l’aniversari d’Austerlitz, el fet de proclamar-se Napoleó III indica la correlació amb la dinastia iniciada per Napoleó Bonaparte, el propi emperador pren com a model les velles institucions que no desapareixen.

D’antic revolucionari, desterrat durant anys, i combatent a Itàlia amb els carbonaris en els anys trenta, Napoleó III passa d’aquesta manera a convertir-se en un símbol d’autoritat.

Del seu pensament i obra política ens sorgeixen la contradicció entre una política exterior al servei dels ideals revolucionaris –lluita contra l’obra de la Santa Aliança i la idea del consorci de grans potències dirigint la vida internacional i recolzament als moviments nacionalistes– i una política interior clarament reaccionària –restricció de les llibertats en benefici de la seva autoritat i potenciació del lliurecanvisme en un país tradicionalment proteccionista–.

La política interior:

Tot i que Napoleó III formulava el propòsit de conjugar l’autoritat i la democràcia, els òrgans de poder predominarien de forma evident.

508px-Coat_of_Arms_Second_French_Empire_(1852–1870).svg.png

En la figura de l’emperador s’acumularien atribucions militars, diplomàtiques, de nomenaments, iniciativa única en la legislació, potestat per a declarar l’estat de setge o emergència, capacitat per a proposar esmenes a la Constitució, etc.

El seu control dels ministeris seria absolut, no podien fer res sense el seu consentiment, ni podien dimitir lliurement. D’aquesta manera, en els Consells de ministres no es prendrien decisions, només es deliberaria i el ministre de cada ram posteriorment tractaria la resolució amb l’emperador.

El Consell d’Estat, amb mig centenar de membres nomenats i revocables per l’emperador, posseïa una influència notable com a intermediari entre l’emperador i el Parlament.

El Senat o cambra alta estava format per alguns membres de d’ordre, cardenals, mariscals, prínceps francesos; la resta eren nombrats amb caràcter vitalici per l’emperador qui pot incrementar el nombre dels seus components lliurement (de manera que sempre pot controlar i evitar qualsevol decisió contrària als seus interessos).

El cos legislatiu o cambra baixa va escollir-se per sufragi universal, però a la pràctica suposava tot un exemple de com s’anul·lava el vot efectiu de la ciutadania. El seu paper seria secundari, amb un petit nombre de components, els diaris no podien informar de les seves decisions i la seva principal competència era el control del pressupost, que havia d’aprovar o rebutjar en bloc sense discutir les partides.

Napoleó considerava dues mostres de democràcia: el sufragi universal i el plebiscit; la possibilitat de consulta al poble sobre les grans decisions sempre va estar present, però ni els escollits per sufragi tenien un veritable poder ni a les eleccions tenien massa possibilitats de prosperar aquells que no apareixien a la candidatura oficial.

Election_france_1848.jpg

L’Imperi era, en el seu ordre intern, la contrarevolució que havia de fer-se forta mitjançant la força. A la presó o a l’exili anirien a parar prop de sis mil revolucionaris de 1848. Podien tancar-se discrecionalment cabarets o diaris i es va suprimir la llibertat de mobilitat dels professors universitaris.

Un sector del catolicisme francès recolzaria el règim, donant lloc a una aliança entre tron i altar.

Les mides de repressió anirien incrementant-se amb el pas dels anys com a conseqüència de l’atemptat d’Orsini (14 de gener de 1858) contra la carrossa reial. Així, va aprovar-se la llei de seguretat i el general Espinasse va suprimir la major part dels diaris francesos.

L’any següent, però, el règim inesperadament decretaria (agost) una amnistia que donava pas cap a una evolució més liberal. És la contradicció entre autoritarisme i liberalisme que acompanyaria tot aquest període.

Ara bé, la liberalització que es donaria fins 1863 en realitat suposava el deteriorament del sistema imperial. Una malaltia de l’emperador, l’emergència d’una nova generació que faria poc cas de les referències al passat, la dolenta conjuntura econòmica provocada per la “fam del cotó”, el fracàs de l’expedició a Mèxic i el creixent descontentament dels catòlics francesos davant de la intervenció a Itàlia ens expliquen aquesta política interior més “suau”.

Elecció rere elecció es posa de manifest aquest desprestigi creixent de l’Imperi. Si a les de 1857 els republicans van aconseguir només 5 escons, el 1863 arribaven als 17 escons amb el 63% dels sufragis a les grans ciutats. El 1869, s’arribaria a un cos legislatiu de 25 diputats republicans i 49 liberals per 80 bonapartistes.

Si bé en la seva política interior l’obra de Napoleó III va ser fonamentalment un exercici d’autoritat, i en la política exterior el seu intervencionisme va conduir l’Imperi a la solitud i a la derrota final, és indubtable que en aquests anys és quan comença a gestar-se l’engrandiment econòmic de la França contemporània.

Allégorie_du_Second_Empire.JPG

La conjuntura econòmica seria favorable en temps de l’emperador, fet que va permetre l’expansió. L’or arribat de Califòrnia provocaria un augment de la massa monetària i un alça dels preus dels productes agrícoles, fet que resultaria enormement positiu en aquest període per a França.

Durant el Segon Imperi es viurien moments d’eufòria dels beneficis, d’increment de la producció i de formació de capitals que permetrien als grans banquers francesos (Pereire, Rotschild) exportar els seus recursos via préstec o inversió a d’altres països.

L’impuls dels ferrocarrils va convertir-se en la clau de la definitiva industrialització del país. Així, el 1858 es finalitzava la primera xarxa nacional de trens.

A més, al mateix temps van expansionar-se els sectors tradicionals de teixits de cotó i seda.

L’esclat de la Comuna, en el París assetjat per les tropes prussianes el 1870, posaria de manifest les contradiccions d’un Imperi que, obsessionat per la glòria a l’exterior, va oblidar-se de la petita política.

La política exterior:

Si bé a l’interior Napoleó va lluitar entre la contradicció entre el liberalisme i la reacció, a l’exterior va actuar com un revolucionari, com un fill de la Revolució i hereu del 48. Així, la política exterior de l’imperi seria intervencionista, de compareixença a tots els conflictes de l’època. Fet que, a la llarga acabaria desgastant el seu prestigi a l’interior.

Portrait_équestre_de_Napoléon_III.jpg

Les ànsies de grandesa, de continuar l’obra del seu oncle, van portar Napoleó a realitzar expedicions colonials. A Àfrica és el moment en que Faidherbe conquereix el Senegal i posa les bases per a l’expansió francesa a la costa occidental. Segueix endavant la conquesta d’Algèria. S’inicia la penetració a Xina i el Sud-est asiàtic, es participa de la construcció del Canal de Suez…

La intervenció frustrada a Mèxic, per a col·locar en el tron, amb el títol d’emperador, al príncep francès Maximilià (tot i que inicialment només responia a la reclamació del deute amb França per part de Benito Juárez) va respondre al desig de compareixença en els nous afers mundials, però també a motivacions econòmiques davant la eventual construcció d’un nou canal interoceànic.

A Europa, l’Imperi va recolzar els moviments nacionals i va lluitar contra l’obra de la Santa Aliança. Així, la Guerra de Crimea (1854-1856) en la que França i Anglaterra van recolzar Turquia contra la Rússia tsarista, seria la lluita contra les restes de la Santa Aliança.

Fall_of_Sevastopol.jpg

La guerra contra Àustria (1859) suposava l’ajuda als patriotes italians que lluitaven per la consecució d’un Estat nacional davant de l’Europa territorial construïda pel Tractat de Viena.

Les_états_italiens_en_1859.jpeg

La societat internacional de Napoleó III després d’aquests conflictes va ser ben interpretada pel conseller prussià Bismarck: Napoleó s’havia guanyat l’enemistat de Gran Bretanya i Espanya per la seva expedició a Mèxic, amb Rússia per la Guerra de Crimea, amb Àustria per la seva ingerència en els assumptes italians, inclús amb els propis italians perquè es sentien abandonats…

BismarckandNapoleonIII.jpg

Ernest_Meissonier.jpg

En el moment de l’esclat de la guerra franco-prussiana de 1870, França ja no comptava amb cap recolzament internacional. La derrota militar portaria a la caiguda del Segon Imperi francès.

La unificació d’Alemanya (1866-1871)

divendres, 15/10/2010

Alemanya, igual que Itàlia, també pot ser definida com una nació multi estatal. Així, a l’inici del segle XIX, el Congrés de Viena va restablir el domini austríac sobre les terres alemanyes i va imposar la Confederació Germànica, una simple associació de 34 Estats sobirans i quatre ciutats lliures presidida per l’emperador d’Àustria i sota el control imperial.

Unificacion_alemana.jpg

Els diversos Estats tenien en comú una Dieta (parlament federal) amb seu a Frankfurt que no passava de ser, a la pràctica, una conferència de delegats de tots els Estats sense cap mena de capacitat legislativa. A més, la Dieta estava dominada pels prínceps dels Estats més poderosos de la Confederació, és a dir, Àustria i Prússia, que al llarg dels anys van rivalitzar per exercir el domini i l’hegemonia sobre el territori alemany.

Al igual que a Itàlia, la invasió napoleònica d’una part d’Alemanya va portar a aquests territoris els ideals liberals de nació i sobirania. A més, cal destacar la configuració d’un nacionalisme alemany fonamentalment inspirat en els principis d’un romanticisme conservador al llarg del segle XIX. Seria Herder qui definís els components del Volksgeist, l’esperit nacional alemany, fonamentant els orígens d’aquest en un passat medieval nacional, en els mites tradicionals, la llengua i la raça.

Les forces econòmiques i intel·lectuals van unir-se per afavorir el desvetllament d’un sentiment nacionalista alemany. Fichte i Herder serien els teòrics més rellevants d’aquest moviment que inspiraria la versió conservadora del nacionalisme. En paral·lel, historiadors, poetes i músics s’esforçaven a la recerca de l’ànima alemanya en el passat heroic i en les llegendes medievals. Fichte, que va manifestar-se clarament a favor de la creació d’un Estat alemany unificat i un Imperi únic, pot ser considerat com un antecedent del pangermanisme, els principis del qual es manifestaven en l’herència històrica com a definidora de la nació, en la predestinació metafísica i biològica d’Alemanya en el món, i en l’exaltació de la guerra com un fet inevitable.

El primer pas cap a la unificació del país va tenir un caràcter econòmic i va ser impulsat per Prússia, que va encoratjar la formació d’un mercat únic i la supressió de les nombroses fronteres i duanes que separaven els diversos Estats alemanys. Així, el 1834 es creava el Zollverein (unió duanera) entre tots els Estats de la Confederació Germànica, amb l’exclusió de Hannover, les ciutats hanseàtiques i Àustria. Aquesta unió duanera seria la primera victòria prussiana, ja que havia aconseguit implicar a tots els Estats alemanys en un projecte comú i, a més, Àustria, el gran llast per a la unificació, havia quedat exclosa. A continuació s’aprovaria la unitat monetària dels Estats del nord-oest (1836).

El gran teòric de la unificació econòmica alemanya seria l’economista List, que va defensar la necessitat de la supressió de les fronteres interiors i la imposició de tarifes protectores com a mitjà més eficaç per fomentar el desenvolupament industrial i poder fer front a la competència britànica. La creació d’un mercat únic de caràcter nacional fomentaria la industrialització i el lliurecanvisme; i el desenvolupament de la xarxa ferroviària que, des de 1835, articularia les relacions comercials entre els Estats del nord creant en la població una consciència d’unitat per sobre de les fronteres. A més, el creixement econòmic va potenciar la consolidació d’una nova burgesia industrial i dels negocis que manifestaria la seva voluntat de col·laborar en la construcció de la unitat nacional alemanya.

Maerz1848_berlin.jpg

El primer intent d’avançar cap a la unitat política tindria lloc el 1848, quan, en el context de la primavera dels pobles, va crear-se el Parlament de Frankfurt, una assemblea formada pels representants dels diversos Estats alemanys escollits per sufragi universal. El març de 1849, el Parlament proclamava una Constitució única per a tot el país i oferia la corona de la nova Alemanya al rei de Prússia, Frederic Guillem IV, que, en un acte d’autoritarisme, va rebutjar-la perquè li havia estat oferida per una assemblea de diputats.

Però, la reacció antiliberal no va fer-se esperar i, davant la por a la radicalització del procés revolucionari, el Parlament va ser dissolt per les tropes prussianes amb l’ajuda de l’exèrcit austríac. El fracàs del Parlament de Frankfurt suposava el final de la via parlamentària i democràtica cap a la unificació. La formació d’un nou Estat alemany mitjançant la formació d’un parlament escollit per sufragi universal i que proclamés la unitat nacional seria impossible en el context polític existent.

A partir d’aquest moment, el protagonisme de la unificació alemanya restava en mans de Prússia que, amb la seva poderosa i creixent indústria, el seu poderós exèrcit i els seu Estat ben organitzat, consolidaria el seu lideratge econòmic dins de la Confederació Germànica, compartint protagonisme polític amb Àustria. El 1859 l’equilibri polític entre Prússia i Àustria va trencar-se arrel de la derrota austríaca davant la coalició franco-prussiana a les guerres d’unificació italianes (Magenta i Solferino). A més, també el 1859, Prússia va aconseguir articular al seu voltant tots els anhels unificadors creant el Natio Nalverein, una societat per la unitat nacional.

Bismarck1894.jpg

Otto von Bismarck

L’impuls definitiu cap a la unificació va produir-se el 1862 quan el nou emperador prussià Guillem I nomenava canceller a Otto von Bismarck. De caràcter antidemocràtic, el nou canceller prussià creia que la unitat alemanya no seria el resultat de les decisions de la majoria, sinó que s’aconseguiria només per la força, gràcies al “ferro i la sang”. Si el Parlament de Frankfurt havia estat un intent de crear Alemanya “des de baix”, Bismarck optaria per construir un Estat “des de dalt” per la imposició de la força prussiana.

Bismarck veia ineludible l’enfrontament amb Àustria i confiava en la guerra com a camí per aconseguir la unitat, per això va crear un fort exèrcit prussià. El seu primer objectiu per arribar a la unitat seria l’aïllament internacional de l’Imperi Austríac de Rússia i França. Amb aquesta finalitat el canceller programaria tres guerres successives.

El primer conflicte, encara aliada a l’Imperi Austríac, seria contra Dinamarca (1864) en l’anomenada Guerra dels Ducats en la qual va arrabassar-li als danesos els ducats de Schleswig i Holstein. Aleshores, reconstituït tot el territori de l’antiga Alemanya, el canceller Bismarck proposaria la formació d’un parlament alemany escollit per sufragi universal que, lògicament, Àustria no va acceptar.

unificacion-de-alemania-1864-1871.jpg

En segon lloc, i com a conseqüència de l’anterior jugada diplomàtica prussiana, contra Àustria (1866) per la qual, amb l’ajuda dels piemontesos, va aconseguir la dissolució de la Confederació Germànica i la formació de la Confederació d’Alemanya del Nord que reunia a 23 Estats del nord-oest del país sota l’autoritat prussiana del rei Guillem I desprès de la derrota austríaca a Sadowa.

Finalment, un cop anul·lat el poder austríac, la tercera confrontació bèl·lica seria amb la França de Napoleó III (1870), gràcies a la qual va aconseguir l’acostament dels Estats del sud, fins aquell moment més propers a Àustria, a l’òrbita prussiana mitjançant la guerra exterior. L’excusa per entrar en conflicte amb el Segon Imperi francès va ser la proposta d’un candidat alemany, el príncep de Hohenzollern, al tron espanyol (vacant desprès de la Revolució Gloriosa de 1868 que va fer fora els Borbons).

Recelós davant de la possibilitat de quedar constrenyit entre les dinasties d’Espanya i Prússia, Napoleó III va pressionar el rei Guillem I mitjançant un telegrama que, hàbilment manipulat per Bismarck, va transformar-se en un ultimàtum de guerra. París declarava la guerra mentre tots els Estats alemanys s’unien amb Prússia davant l’amenaça francesa. Les derrotes franceses de Metz i Sedan significarien l’enfonsament de l’imperi de Napoleó III. Com a conseqüència de la guerra franco-prussiana, Bismarck aconseguiria l’annexió d’Alsàcia i Lorena.

Al Tractat de Versalles, desprès de la victòria sobre França, Bismarck proclamaria la creació del Segon Reich alemany (1871) sota la corona de Guillem I de Prússia, ara Kàiser (emperador) d’Alemanya i amb l’annexió definitiva dels Estats del sud.

1871_Proclamation_of_the_German_Empire.jpg

GuillemIdePrússia.jpg

Guillem I de Prússia, Kàiser d’Alemanya

El nou Estat, però, naixia amb limitacions: la unitat s’havia aconseguit sota l’impuls de Prússia, un Estat les estructures del qual eren de les més reaccionàries de la Confederació; d’altra banda, l’Imperi alemany havia integrat per la força en el seu territori a poblacions daneses, poloneses i franceses; i, finalment, l’Imperi no va poder integrar Àustria, de població germànica majoritàriament, frustrant-se la configuració de la Gran Alemanya, és a dir, un Estat que englobés totes les poblacions de llengua alemanya.

Deutsches_Reich.png

La unificació d’Itàlia (1858-1870)

divendres, 15/10/2010

Els territoris que configurarien els Estats d’Itàlia i Alemanya vers el 1870 constitueixen un exemple del que podem anomenar com nacions multi estatals. És a dir, eren territoris poblats per un conjunt d’individus que, especialment gràcies a la propagació del romanticisme, compartien el sentiment de pertinència a una mateixa unitat cultural i lingüística i amb un passat, unes tradicions i uns costums que els particularitzaven, però que tenien el territori nacional fragmentat en diversos Estats.

El 1815, al Congrés de Viena, Itàlia quedava dividida en vuit Estats diferents. El nord comprenia el Regne Llombardo-Vèneto, annexionat per l’Imperi Austríac, i el Regne de Piemont-Sardenya que, ocupat pels francesos durant la Revolució, tenia una important indústria, una burgesia oberta a les idees liberals i una monarquia (la Casa de Savoia) que havia iniciat el desmantellament de l’Antic Règim. Al centre de la península hi havia quatre petits ducats independents (Parma, Mòdena, Lucca, i Toscana), satèl·lits de la política austríaca. Al sud es trobava el Regne de Nàpols (Dues Sicílies) que, en mans dels Borbons mantenia una monarquia absoluta. Finalment, trobem els Estats Pontificis, governats pel papat i contraris a la difusió dels principis liberals.

Unification_of_Italy_1815-1870.jpg

Les invasions jacobina i napoleònica del nord d’Itàlia van fer arribar a aquestes terres els principis de nació i sobirania i van fer créixer els sentiments nacionalistes entre una classe burgesa de caràcter liberal i patriòtic. Però, seria durant la Restauració que aniria prenent cos la lenta afirmació d’una identitat cultural italiana, fonamentalment articulada al voltant de la llengua toscana.

Cap a 1830 començaria a prendre cos la necessitat d’articular un moviment nacional que aspirés a la creació d’un Estat italià unificat i independent des dels Alps fins a Sicília. Això va originar un ampli moviment de defensa del sentiment nacional italià i de revalorització cultural: el Risorgimento. El renaixement cultural italià va ser un corrent moderat que uniria sota els seus principis nacionalistes italians a historiadors (Balbo), escriptors (Leopardi, Manzoni, Pellico) i músics (Verdi, Rossini).

Els diversos Estats italians presentaven realitats econòmiques molt contradictòries. D’una banda, als Estats del sud la terra estava en mans de la vella noblesa propietària, el sistema senyorial continuava vigent i l’agricultura, totalment tradicional, obtenia uns beneficis molt baixos que comportaven la pobresa de la pagesia. En canvi, als Estats del nord existien més semblances a les realitats de l’Europa industrial i s’havia iniciat un procés de transformació de l’agricultura i un primerenc desenvolupament industrial que es veuria frenat, però, per l’existència d’una legislació endarrerida, la multiplicitat de duanes i la dificultat dels intercanvis comercials.

El creixement industrial del nord va comportar l’enfortiment de la burgesia, que paulatinament va començar a unir-se en la defensa de les seves aspiracions econòmiques i polítiques i que veuria en la unitat política italiana un camí eficaç pel desenvolupament dels seus negocis i la seva activitat econòmica. D’aquesta manera, la burgesia dels Estats del nord, i fonamentalment del Piemont, va convertir-se en el motor del moviment nacionalista. Un primer pas cap a la unificació política va ser la unificació econòmica, gràcies a la construcció del ferrocarril, a la recerca de convertir Itàlia en un veritable mercat nacional. El ferrocarril permetria la comunicació de regions aïllades, una transformació de la vida quotidiana, l’intercanvi de mercaderies i la difusió de notícies i idees.

Tant Itàlia com Alemanya havien vist fracassar les seves temptatives unificadores el 1848. Per tant, els calia l’ajuda exterior d’una potència europea i, en conseqüència, haurien d’esperar l’ocasió de trencar les aliances de les grans potències europees que preferien mantenir l’ordre territorial d’Europa des de 1815. Aquesta ocasió es presentaria amb la Guerra de Crimea (1853) quan el tsar Nicolau I de Rússia va creure’s amb drets sobre els principats danubians de Moldàvia i Valàquia, en aquells moments sobre domini otomà. Desprès d’envair els territoris, Rússia va derrotar els turcs.

Aleshores, França i Gran Bretanya, temoroses del potencial rus al Mar Negre i de la possibilitat d’un blocatge a la navegació en el Danubi van declarar la guerra al tsar. El Piemont, necessitat d’aliances internacionals va adherir-se a francesos i britànics i va declarar la guerra a Rússia. Les accions bèl·liques van concentrar-se a la península de Crimea i a la ciutat de Sebastopol. Derrotats els russos, pel Tractat de París de 1856, es restabliria la integritat del territori turc, imposant-se la lliure navegació pel Danubi i la neutralitat del Mar Negre.

Però les conseqüències del conflicte a nivell europeu serien decisives tant per la unificació italiana com per l’alemanya: havia desaparegut totalment l’equilibri internacional preconitzat per Metternich. França es manifestava novament com a gran potència, Rússia quedava debilitada i Àustria perdia part del seu paper hegemònic.

La situació plantejada va incitar els nacionalistes italians a intentar novament treure’s de sobre el domini austríac i re retruc aconseguir la unificació de tots els territoris. Desprès de 1848 només el Piemont havia mantingut políticament vigent els ideals del liberalisme i el nacionalisme italià i un grup de patriotes al servei del diari Il Risorgimento apostaria ara per intentar-ho novament articulant la nova Itàlia al voltant de la dinastia de la Casa de Savoia. El primer ministre piemontès, Camilo Benso comte de Cavour, conscient de la superioritat austríaca demanaria ajuda a França, aliada seva durant la guerra de Crimea, i ambdós països arribarien a un pacte per atacar Àustria el 1858, un cop aconseguida la neutralitat de Rússia i Gran Bretanya.

Cavour.jpg

Camilo Benso, comte de Cavour

En el procés d’unificació italià s’oposarien dos projectes nacionalistes. Un era de caràcter monàrquic i liberal, estava dirigit per Cavour, primer ministre del Piemont, i comptava amb el suport de la burgesia. L’altre era de caràcter republicà i democràtic, estava representant per la pagesia del Mezzogiormo, s’inspirava en les idees romàntiques preconitzades per Mazzini i estava encapçalat per Garibaldi que confiava en la via insurreccional com el mitjà per imposar-se a la monarquia autocràtica dels Borbons. Finalment, seria el moviment liberal monàrquic el que comptaria amb l’ajuda militar i els suports internacionals necessaris per a liderar el procés unificador italià.

El procés va ser fonamentalment militar. El 1859, Cavour va aconseguir primer l’ajuda francesa per derrotar els austríacs i va annexionar al Piemont la Llombardia desprès de les victòries franco-piamonteses de Magenta i Solferino. L’Imperi Austríac retenia encara el Vèneto segons el que va signar-se a la Pau de Zúrich (1859). No content encara amb les annexions, Cavour incitaria a la rebel·lió els altres territoris italians, ara amb el suport d’Anglaterra. Així, el 1860, la Toscana, Parma i Mòdena s’adheririen a la monarquia de Víctor Manuel II.

VictorEmmanuel2.jpg

Víctor Manuel II, rei d'Itàlia

D’altra banda, un cop assolida la pau al nord, el republicà Garibaldi va ocupar bona part del sud peninsular, gràcies a una expedició de voluntaris (els camises roges) que, sortint de Gènova, havia enderrocat els Borbons de Nàpols desprès d’una revolta a Sicília provocada pels patriotes i va instaurar un govern provisional de caràcter democràtic.

Giuseppe_Garibaldi_(1866).jpg

Garibaldi

Finalment, per no dividir el moviment nacionalista italià i provocar un enfrontament guerracivilista, Garibaldi va haver de cedir davant de l’autoritat piemontesa i va reconèixer el rei Víctor Manuel II del Piemont com a rei de la Itàlia unificada. El nou regne, al qual va unir-se el Regne de Nàpols desprès d’un referèndum, quedava constituït el 1861 unificant al voltant del Piemont la Itàlia del centre i del sud. Només Venècia i una part dels Estats Pontificis restaven fora del nou Estat.

mapa.jpg

Les potències europees van reconèixer el nou regne italià, però encara escapaven a l’autoritat del nou Estat Roma i Venècia. Així, la tasca unificadora no va completar-se fins a l’annexió del Vèneto el 1866, desprès de la derrota austríaca davant els prussians a Sadowa (amb suport italià), i l’ocupació dels Estats Pontificis el 1870 desprès de la retirada de les tropes franceses de Napoleó III. Roma es convertia en la nova capital del Regne d’Itàlia i es creava l’Estat del Vaticà que mantenia la sobirania papal.

italia.gif

Malgrat l’èxit de la unificació, el nou Estat italià va néixer amb una sèrie de problemes estructurals: algunes zones de parla italiana, Ístria i Trento, havien restat sota domini austríac i la negativa del Vaticà a reconèixer el nou Estat van generar una llarga enemistat entre el papat i l’Estat italià. Finalment, la permanència dels contrastos entre el nord industrialitzat i un sud endarrerit, on predominaven els grans propietaris agrícoles, va ser un greu problema pel desenvolupament econòmic del país.