Entrades amb l'etiqueta ‘Estats moderns’

Transformacions econòmiques en el segle XVII: manufactures, comerç internacional i mercantilisme

divendres, 9/09/2011

Les manufactures. La indústria rural domèstica va néixer a les darreries de l’edat mitjana impulsada per la figura dels comerciants que, a la vegada, exercien com a empresaris. Si bé inicialment les manufactures eren un element propi de les ciutats i el món urbà, en el segle XVII aquesta indústria rural domèstica va traslladar-se de la ciutat cap al camp, fet que va permetre aquests comerciants-empresaris defugir l’estricta reglamentació gremial, ja que els gremis no tenien jurisdicció a les zones rurals.

Durant el segle XVII la indústria rural domèstica va consolidar-se sobretot en el nord-oest de França, el nord-oest de l’Imperi germànic i, sobretot, a Anglaterra. Els comerciants, bons coneixedors dels canals comercials, compraven les matèries primeres i les lliuraven als pagesos i artesans rurals, els quals les treballaven a canvi d’un petit sou que els ajudava a sobreviure en temps de crisi agrària. Posteriorment, els comerciants recollien el producte acabat i el distribuïen en els mercats.

20070712klphishes_128.Ies.SCO.jpg

Posteriorment, amb l’objectiu d’obtenir més quantitat de productes i abaratir-ne el preu, alguns comerciants van començar a concentrar els treballadors en grans tallers. Inclús, en alguns països, com ara França, en aplicació de la teoria econòmica del mercantilisme, l’Estat va donar el seu suport a l’establiment d’aquestes manufactures i, en temps de Lluís XIV, el seu ministre Colbert va crear les manufactures estatals.

El desenvolupament de la indústria rural domèstica ve permetre d’iniciar un procés de concentració de la producció de béns de consum en massa, sobretot de teixits i productes de metall, controlat pels comerciants en determinades àrees d’Europa. Serà precisament en aquestes àrees, especialment a Anglaterra, on posteriorment, en el segle XVIII, s’iniciarà el procés de l’anomenada Revolució Industrial.

putting out system.png

El comerç internacional. Durant els segles XVII i XVIII, el comerç internacional va experimentar una important reestructuració. Holanda, Anglaterra i, en un grau menor, França van esdevenir les principals potències comercials en detriment de Portugal i la Monarquia Hispànica que, tot i consolidar les rutes marítimes obertes pels seus imperis en el segle XVI, progressivament van anar perdent el seu monopoli. El Mediterrani va anar perdent importància comercial i van créixer els ports atlàntics de Sevilla, Lisboa, Anvers, Amsterdam i Londres.

Si bé, a partir de mitjans del segle XVI, el comerç amb les colònies americanes va permetre a la Monarquia Hispànica mantenir l’hegemonia política a Europa gràcies a l’arribada de l’or i la plata americans, els països que realment més van beneficiar-se del comerç amb Amèrica van ser Anglaterra, França i Holanda. Al segle XVII, aquests països van iniciar una política d’intervenció directa en el comerç colonial, a través del contraban i de la progressiva colonització de les Antilles. Aquests països també van iniciar la conquesta i la colonització de l’Amèrica del Nord.

20080605klphishch_1_Ees_LCO.png

A les Antilles, anglesos, francesos i holandesos van establir importants plantacions de sucre, tabac, anyil i cafè. Plantacions que eren treballades per esclaus negres procedents de l’Àfrica. D’aquesta manera, en el segle XVII es va establir una ruta entre Europa, Amèrica i Àfrica, l’anomenat comerç triangular, que se centrava en la compra d’esclaus africans per a treballar en les plantacions americanes i en la posterior compra de productes colonials que eren redistribuïts pel continent europeu.

Així, durant el segle XVII i fins el XIX, Àfrica va continuar sent la font de reserva de mà d’obra esclava per a les mines i les plantacions americanes. La novetat del sis-cents va ser que el comerç d’esclaus va passar a estar controlat primer pels holandesos i, posteriorment, per anglesos i francesos. El que no va variar excessivament va ser el mètode: les potències europees compraven els esclaus als propis africans a canvi de mercaderies europees com teixits, armes de foc o alcohol.

ruta_esclavos_azucar_ron.gif

D’altra banda, el comerç amb Àsia va seguir un curs semblant i va ser progressivament monopolitzat per Anglaterra, França i Holanda. Aquests països, però, a diferència del tipus de comerç de factoria que havien establert els portuguesos en el segle XVI, van emprendre la colonització de l’interior del continent asiàtic i hi van imposar el conreu i la producció d’aquelles matèries primeres que eren més sol·licitades per a la producció de manufactures en els seus respectius països (cotó, seda) o d’aquells productes que eren més cotitzats (espècies, pebre, arròs). Aquests productes eren comprats a baix preu amb or i plata obtinguts a canvi de les seves manufactures. En poc temps, Anglaterra s’apoderaria de l’Índia, i Holanda d’Indonèsia, mentre que a Portugal només li restarien tres factories a la zona: Goa, Diu i Daman.

El mercantilisme. L’aferrament del poder dels Estats al llarg dels segles XVI i XVII va permetre que aquests poguessin intervenir de forma creixent en els afers econòmics. I aquesta intervenció va propiciar l’aparició d’un conjunt de mesures i teories econòmiques que serien conegudes com a mercantilisme.

Els orígens del mercantilisme estan relacionats amb la fascinació que van exercir els metalls preciosos arribats d’Amèrica sobre la mentalitat de l’època. Així, segons la teoria mercantilista, la riquesa d’un país i el poder d’un Estat se sustentava en la quantitat de metall preciós que aquest posseïa. Per tant, amb l’objectiu d’assolir la màxima quantitat possible d’or i plata, calia promoure la indústria nacional per tal de vendre molt i acumular moneda. D’aquesta manera, els Estats mercantilistes van adoptar una sèrie de mesures adreçades a potenciar el comerç exterior i a aconseguir una balança comercial positiva: es va facilitar l’exportació (amb l’adjudicació de privilegis comercials) i es va frenar la importació (mitjançant tarifes duaneres i prohibicions).

Jean-Baptiste_Colbert.jpg

Jean-Baptiste Colbert, ministre de finances en el regnat de Lluís XIV de França (1665-1683)

En paraules de Jean-Baptiste Colbert en el seu Projecte sobre el comerç adreçat al rei Lluís XIV de França els mitjans del mercantilisme eren:

Primer mitjà: Augmentar totes les produccions del regne, cercar la naturalesa on hagi estat menyspreada, i ajudar-la amb arts segons l’enginy i habilitat de cada província.

Segons mitjà: Descarregar el regne de totes les espècies que produeix i fabricar amb abundància.

Tercer mitjà: Fer que prenguin els estrangers aquests sobrants pel seu preu més elevat.

Quart mitjà: No rebre les mercaderies estrangeres sinó al més baix preu possible i a canvi d’aquests sobrants.

Cinquè mitjà: Impedir el mal costum de l’extracció de les espècies d’or i plata fora del regne.

Sisè mitjà: Fer tornar i sostenir els canvis estrangers a un curs proporcionat al valor intrínsec de les monedes d’or i plata del regne.

La creació, al segle XVII, de les companyies comercials per operar en els territoris colonials i la promulgació, a Anglaterra, de les Actes de Navegació (1651) van constituir un bon exemple de la política mercantilista dels Estats moderns.

Les companyies comercials estaven constituïdes amb capital privat, però també gaudien de la protecció de l’Estat, que els concedia determinats privilegis, especialment el monopoli de part o tot el comerç amb un territori determinat. A canvi, l’Estat aconseguia una important font d’ingressos a partir dels impostos que cobrava a les companyies en concepte de transaccions comercials. Així, el 1602, Holanda va crear la Companyia de les Índies Orientals, que aviat comptaria amb més de 250 vaixells i mitjançant les seves operacions comercials a Àsia i Àfrica repartiria nombrosos beneficis, i a la qual seguiria la fundació, el 1621, de la Companyia de les Índies Occidentals que operaria a Amèrica. Igualment, als altres països que dominaven el comerç colonial (Anglaterra i França) van crear-se companyies comercials amb característiques similars.

D’altra banda, les Actes de Navegació (1651) van consistir en la promulgació d’una sèrie de lleis que prohibien als vaixells estrangers transportar als ports anglesos mercaderies que no procedissin del seu país. És a dir, les mercaderies procedents d’Amèrica, Àsia i Àfrica havien de ser transportades per vaixells anglesos. Amb aquestes mesures, Anglaterra va poder esdevenir, a la darreria del segle XVII, la primera potència marítima i comercial, i desplaçar Holanda després d’alguns enfrontaments armats.

Max Weber: l’Estat i el monopoli de la violència

dijous, 16/06/2011

L’historiador i sociòleg alemany Max Weber, de tendència liberal, va justificar a la seva obra La política com a vocació. El polític i el científic (1919) allò que des de la constitució dels Estats moderns en els segles XV i XVI era un fet: que “l’Estat és la comunitat humana que […] reclama per a ell el monopoli de la violència física legítima”. És a dir, que segons el mateix Estat, ell és l’únic organisme que, dintre del seu territori, pot ser violent de manera legítima. Per molt liberal i democràtic que sigui aquest Estat, un dels seus pilars sempre serà el monopoli de la violència, exercida a través de la policia i l’exèrcit.

Estat és aquella comunitat humana que, dins d’un determinat territori (el territori és un element dis­tintiu), reclama (amb èxit) per a si el monopoli de la violència física legítima. El distintiu del nostre temps és que a totes les altres associacions i individus només se’ls concedeix el dret a la violència física en la mesura que l’Estat ho permet. L’Estat és l’única font del dret a la violència.

weber.jpg

Max Weber

Aleshores política significaria, per tant, per a nosaltres, l’aspiració a participar en el poder o a influir en la distribució del poder entre els distints Estats o, dins d’un mateix Estat, entre els distints grups d’homes que el com­ponen (…) qui fa política aspira al poder; al poder com a mitjà per a la consecució d’altres fins (idealistes o egoistes) o al poder pel poder, per a gaudir del sentiment de prestigi que confereix.

L’estat, com totes les associacions polítiques que històricament l’han precedit, és una relació de dominació d’homes sobre homes que se sosté mitjançant la violència legítima (és a dir, la que és vista com a tal). Per subsistir necessita, doncs, que els dominats acatin l’autoritat que pretenen tenir aquells que dominen en aquell moment. Quan i per què fan això? En quins motius interns de justificació i en quins mitjans externs es fonamenta aquesta dominació?

Les monarquies autoritàries europees de la baixa edat mitjana

divendres, 8/10/2010

Durant l’edat mitjana, Europa va estar dividida en multitud de petits Estats. Però a partir del segle XV molts d’aquests Estats es van unir gràcies a les aliances matrimonials entre els seus sobirans o per mitjà de conquestes. D’aquesta manera, es van crear noves i grans potències, governades per monarquies autoritàries, que en gran part són l’origen dels actuals països europeus.

Anglaterra:

Al segle XI, Guillem el conqueridor, duc de Normandia (un Estat normand del nord de França), va conquerir Anglaterra, i, després d’apoderar-se de les terres dels senyors feudals, les va repartir entre els seus seguidors. Més endavant, va establir un sistema polític en el qual el rei tenia molt de poder.

Bayeux_Tapestry_WillelmDux.jpg

Amb el pas del temps, al segle XIII, l’aristocràcia laica i eclesiàstica, i també els grans comerciants, van aconseguir la creació d’un parlament, o assemblea composta per representants d’ambdós sectors. Al segle XIV, el parlament es va dividir en dues cambres, la dels lords (noblesa i clergat) i la dels comuns (sectors urbans enriquits).

Al segle XIV, el regne d’Anglaterra es va veure involucrat en una llarga guerra amb França, l’anomenada Guerra dels Cent Anys (1337-1453), fet que va propiciar que la dinastia regnant a Anglaterra es cregués amb dret d’ocupar el tron francès. Després d’una ofensiva militar dels anglesos, el poble francès va mantenir una llarga i dura resistència que va culminar al segle XV amb l’expulsió dels anglesos.

BattleofSluys.jpeg

Les famílies pageses i els sectors més pobres de les ciutats es van veure obligats a costejar, amb els seus impostos, les despeses d’aquesta guerra que venia a sumar-se a les dificultats derivades de la crisi i de les pestes. Cap a la darreria del segle es va produir un gran alçament popular, dirigit per Wat Tyler, que, malgrat el seu fracàs, va aconseguir que fos abolida la servitud.

Al segle XV va sorgir un nou conflicte a l’interior d’Anglaterra: la Guerra de les Dues Roses (1455-1487). Aquí van enfrontar-se partidaris de dues dinasties diferents: els Lancaster i els York. O dit d’una altra manera, s’enfrontaven els partidaris de mantenir els privilegis dels nobles amb els de l’autoritarisme reial. El conflicte acabaria amb la coronació d’Enric VII d’Anglaterra, introduint els Tudor com a nova dinastia regnant. La debilitat la noblesa va fer possible que Enric VIII augmentés el poder reial en els següents anys.

França:

A França, el rei havia tingut tradicionalment menys poder enfront dels senyors. Al segle XIV, però, van coincidir diverses dificultats: a les calamitats (males collites, pestes) s’hi va sumar la forta pressió fiscal derivada de la necessitat de defensa enfront de l’atac anglès. Tot això va provocar un ferm alçament camperol al nord del país, la jacquerie. Aquesta revolta va fracassar, però els pagesos van poder obtenir la concessió de majors llibertats personals.

D’altra banda, l’exèrcit organitzat per la noblesa no va ser capaç de resistir l’ofensiva anglesa del segle XIV, i una dona, Joana d’Arc, que va esdevenir un símbol de la nació francesa, va aconseguir d’organitzar una guerra de guerrilles populars que la va dur a la victòria.

Joan_of_arc_miniature.jpg

El desenvolupament i resolució de la Guerra del Cent Anys van permetre que el poder reial es consolidés i iniciés un procés de centralització que s’aniria accentuant en els segles posteriors. Per tant, després de la guerra dels Cent Anys, els reis francesos des de Carles VII fins a Francesc I van unificar el país i van afermar el seu poder.

Així, doncs, l’evolució política de les dues principals monarquies europees va ser força divergent: controlada pels estaments a Anglaterra i pels reis a França.

Els regnes de la Península Ibèrica:

Al segle VIII, els musulmans havien conquerit la Península Ibèrica, a excepció de les zones muntanyoses del nord, on en èpoques primerenques s’hi havia format petits estats cristians que lentament van ampliar els seus territoris.

Entre els segles XI i XIII van intensificar-se els enfrontaments militars entre aquests regnes, ja de caràcter cristià, i Al-Àndalus. Els regnes cristians van rebre el suport d’altres estats europeus i del Papat, gràcies al qual van poder accentuar la seva agressiva pressió contra el regne musulmà. El territori d’Al-Àndalus va acabar fragmentat en petits regnes i no va poder afrontar la renovada escomesa dels cristians.

IsabellaofCastile.jpg

A la darreria del segle XV, a la Península Ibèrica ja tan sols restava sota poder musulmà el Regne de Granada. Hi havia, a més, els regnes de Navarra, Portugal, Castella i la Corona d’Aragó. La reina Isabel de Castella i el rei Ferran d’Aragó van casar-se i, en qüestions de política exterior, van encetar una política unitària. L’enllaç matrimonial d’Isabel i Ferran va posar les bases de la unió dinàstica dels regnes de la península Ibèrica, llevat de Portugal.

A més, aquests reis, anomenats els Reis Catòlics, van conquerir Navarra i Granada i van potenciar l’expansió cap a les Canàries i Amèrica. A l’interior dels seus respectius regnes, que van mantenir-se separats, van establir-hi el model de la monarquia autoritària. Per tal d’afrontar la població musulmana i jueva sotmesa es van recolzar en l’Església, per reforçar-se mútuament.

La_rendición_de_Granada.jpg

Sacre Imperi Romano-Germànic:

Des de finals del segle X, la major part d’Estats de l’Europa central i el nord de la Península Itàlica van ser integrats en el Sacre Imperi Romano-Germànic.

Imperial_Circles-2005-10-15-en.png

A Bohèmia, un dels Estats més grans de l’Imperi, al segle XV, la influència de l’Església i dels funcionaris imperials, i el poder dels senyors feudals, eren molt grans. Aquesta situació va produir un alçament camperol dirigit per Jan Hus que proclamava també unes embrionàries reivindicacions nacionals enfront dels alemanys, fet que indicava que rebutjaven la ingerència de potències exteriors a la vida política de Bohèmia. Al principi, a l’alçament dels pagesos hussites van participar-hi d’altres sectors socials, com ara la petita noblesa i la burgesia urbana. Però, en advertir la força que anaven agafant els pagesos, aquests sectors van permetre que les tropes imperials esclafessin la revolta.

Progressivament, els prínceps que regien els altres estats alemanys van independitzar-se del poder imperial. I el mateix va passar amb les grans ciutats, per la qual cosa l’Imperi va entrar en una fase de decadència en la darreria de l’edat mitjana.

La Península Itàlica:

Al llarg dels darrers segles del període medieval, a la Península Itàlica es van configurar diversos nuclis importants.

Grandi_Casate_Italiane_nel_1499.png

Al sud hi havia el Regne de Nàpols, que havia estat conquerit per la Corona d’Aragó, amb litigi amb França, que també volia apoderar-se’n.

Al centre s’hi trobaven els Estats Pontificis, que al segle XIV van viure una etapa de grans disputes pel poder. Durant uns anys, la seu del Papat va ser traslladada a Avinyò (va passar a dependre dels reis de França) i se’n va fundar una altra seu a la ciutat de Roma. La cristiandat va quedar dividida: uns estats obeïen el Papa d’Avinyò i uns altres al de Roma. El problema es va solucionar al segle XV, i el Papa de Roma va assolir el poder exclusiu. Aleshores s’iniciaria una etapa en la qual el Papat va recobrar la seva gran influència política en l’àmbit europeu.

El nord, en canvi, es trobava dividit en nombrosos i petits estats, constituïts per grans ciutats i els seus territoris circumdants. D’entre aquestes ciutats van destacar especialment Milà (rica per les seves indústries manufactureres), Florència (bressol del gran moviment cultural del Renaixement), Gènova i Venècia (ciutats que rivalitzarien pel control del comerç marítim mediterrani).

L’Imperi Rus:

Al segle XIII, els territoris de Rússia, Hongria i Polònia van ser envaïts pel poble mogol (tàrtars), el qual va crear, al sud de Rússia, un gran Estat denominat l’Horda d’Or. Al segle XV, la ciutat de Moscou va aconseguir de derrotar l’Horda d’Or, sotmetre el territori rus i crear l’Imperi Tsarista sota el comandament d’Ivan III el Gran l’unificar el país i es autodesignat tsar (emperador) de Rússia.

Mapa Rusia Ivan III.jpg

La zona bàltica:

Al segle XII, es va crear, als estats cristians de l’est d’Europa, un ordre religiós militar, l’ordre Teutònic, que, un segle més tard, va dirigir una croada per a sotmetre i cristianitzar els pobles de les terres que vorejaven la Mar Bàltica. Després d’imposar una organització feudal i estendre el seu domini, al llarg del segle XIV, aquest ordre va iniciar la seva decadència.

D’altra banda, els regnes escandinaus de Suècia, Noruega i Dinamarca van pactar, a la darreria del segle XIV, en la Unió de Kalmar, la seva “fusió perpètua”, tot i que, a la pràctica, aquesta unió mai va arribar a consolidar-se.

L’Imperi Otomà:

Els turcs otomans havien aconseguit fer-se amb el control de l’Imperi Islàmic. Al segle XIV, procedents de l’Àsia Menor, van penetrar als Balcans i van sotmetre servis i búlgars. I, finalment, el 1453, van conquerir Constantinoble, capital del ja força disminuït Imperi Bizantí, a la qual canviarien el nom pel d’Istanbul. Des d’aquest moment, l’Imperi Otomà va constituir una greu amenaça pels estats europeus durant l’època moderna.

Transformacions polítiques, guerres i monarquies autoritàries a la darreria de l’edat mitjana: el naixement de l’Estat modern

dimecres, 15/09/2010

Les nombroses guerres entre els estats també van incidir en la crisi generalitzada dels segles XIV i XV. En aquesta època les monarquies van adquirir un poder territorial més gran: algunes dinasties van aconseguir conquerir altres petits estats i augmentar les terres que estaven sota el seu control. Així va començar a configurar-se el futur mapa polític europeu vigent en els segles posteriors.

A més, els monarques també van aconseguir intensificar el seu poder a l’interior del regne, la qual cosa, en molts casos, va anar en detriment de l’autonomia política i militar de la noblesa feudal, així com de l’Església, dels municipis i dels parlaments. D’aquesta manera va començar a dibuixar-se un nou marc: el dels estats moderns amb el poder centralitzat en la figura del rei, en detriment de les pressions de la noblesa i les Corts.

europe_15_century.jpg

Al segle XV, la majoria de les dinasties europees van fer redactar conjunts de lleis que incrementaven el poder del rei, ja que es tractava de lleis que pretenien tenir validesa en tot el territori, fins i tot a les senyories. Van crear també sistemes d’administració molt més desenvolupats. El conjunt de persones i organismes dedicats a administrar i controlar per escrit la vida social els denominem burocràcia.

El desequilibri econòmic i social de la baixa edat mitjana va tenir, d’aquesta manera, repercussions polítiques: els monarques es recolzarien en la força creixent de la burgesia que els hi donaria suport perquè amb les unificacions territorials obtenia una major amplitud dels seus mercats.

Així, els monarques s’enfrontarien al poder de la noblesa fins a imposar un nou tipus de monarquia més centralitzada i autoritària on la institució monàrquica es feia càrrec del poder militar, dels drets d’encunyar moneda i de l’administració de la justícia. Aquest va ser el cas dels parlaments anglesos, els Estats Generals del regne de França i les Corts castellanes, en una lluita que va provocar grans enfrontaments, que a vegades van derivar en l’esclat de guerres civils.

Els monarques també van haver d’enfrontar-se a la gran influència política i social de l’Església, que en alguns casos es va transformar en un enfrontament obert. En altres, com els regnes de la Península Ibèrica, els monarques es van recolzar en la jerarquia eclesiàstica per a reforçar el seu poder.

cisma d'occident.gifEl prestigi del Papat va travessar un dels seus pitjors moments durant la crisi del món medieval: va ser el moment del trasllat a la ciutat d’Avinyò (1309-1377). La tornada del Papat a Roma (1377), com a conseqüència de la inestabilitat política del regne de França, va originar l’anomenat cisma d’Occident (1378-1417), que va representar l’existència de dos, i fins i tot de tres, papes en un mateix moment.

En aquest context d’inestabilitat i de descrèdit de les institucions eclesiàstiques sorgiren pertot arreu veus crítiques contra el poder temporal de l’Església, teories conciliaristes i moviments heterodoxos: al regne de França es va arribar a buscar la creació d’una Església “estatal” sotmesa al poder civil (gal·licanisme a partir de la pragmàtica Sanció de Bourges).

concili de constança.jpgA Anglaterra el professor d’Òxford John Wyclif i a Bohèmia Jan Hus van ser els ideòlegs de la crisi ideològica de l’Església. Ambdós refusarien totalment l’autoritat de l’Església i defensarien la formació de comunitats de predestinats que preparaven el camí a la Reforma protestant en el segle XVI.

Al concili de Constança (1414-1417) es posava fi al cisma amb l’elecció de Martí V com a única autoritat. Amb tot, a la pràctica, no se solucionarien problemes plantejats com l’autoritat del Papa o del Concili, o el de l’excessiu luxe eclesiàstic. D’aquesta manera, el segle XV, i sobretot el XVI, serien un moment de profundes commocions i d’enfrontaments religiosos.

Als segles XIV i XV també es van transformar les forces armades controlades pels monarques, i es van començar a construir els anomenats exèrcits permanents. Els càrrecs militars es reservaven per a persones d’origen noble, mentre que la tropa estava composta per professionals que rebien una paga per la seva permanència en l’exèrcit.

Aquests exèrcits reials van esdevenir molt més potents i nombrosos que les tropes de les quals disposaven tradicionalment els senyors feudals. Ara, per a dur a terme les seves empreses bèl·liques el monarca ja no dependria de l’aportació voluntària d’homes armats proporcionats per la noblesa.

El manteniment d’un aparell burocràtic, cada cop més desenvolupat, centralitzat i professionalitzat, i d’un exèrcit permanent a les ordres del monarca va fer augmentar enormement les despeses de la monarquia, fet que va portar aquesta institució a veure’s obligada a cercar noves fonts d’ingressos, i per això es van establir nous impostos.

Com que molts territoris gaudien d’immunitat (és a dir, només el senyor feudal o l’Església podien recaptar-hi tributs), els monarques van procurar obtenir els diners necessaris de les noves activitats com, per exemple, el comerç.

Quan un monarca volia conèixer l’opinió dels seus súbdits sobre alguna qüestió (una guerra, un nou impost) i recaptar diners, convocava una assemblea, les corts, composada per representants dels tres ordres, a parts iguals: clergat, noblesa i patriciat urbà. Els sectors privilegiats aspiraven, a través de les Corts, a controlar l’activitat del monarca perquè no perjudiqués els seus interessos.

europa 1500.jpg

Aquesta nova manera de governar, basada en un poder del rei molt més gran que en èpoques precedents, va donar lloc al que coneixem com a monarquies autoritàries. L’establiment de la monarquia autoritària va suposar una retallada dels drets jurisdiccionals locals dels senyors i va causar més d’un conflicte armat, però en el fons també va servir per garantir els privilegis econòmics dels terratinents. Per exemple, enfront dels alçaments pagesos, van resultar més efectives les tropes reials i les lleis dictades que les forces locals dels senyors feudals.