Entrades amb l'etiqueta ‘Estats Generals’

París, 14 de juliol de 1789: esclata la Revolució

dilluns, 27/09/2010

El 5 de maig de 1789 va celebrar-se l’obertura oficial dels Estats Generals al pavelló des Menus Plaisirs, al recinte enjardinat de Versalles. La sessió va ser presidida pels reis, i el propi monarca va ser l’encarregat d’iniciar els parlaments amb un breu discurs que, davant el desencís dels assistents, no va al·ludir en cap moment a les esperades reformes fiscals. Una reacció similar es produiria quan Necker, novament ministre, va prendre la paraula; les reformes que va anunciar no van deixar content ningú dels presents.

estats-generals.jpg

Tot i això, la calma va predominar a la cambra fins que va arribar el moment en el qual els diputats del Tercer Estat van sol·licitar dur a terme les deliberacions –i la conseqüent votació– conjuntament, és a dir, deixant de banda els estaments tradicionals. Contra la suma dels vots dels dos ordres privilegiats –Església i aristocràcia–, l’única possibilitat del Tercer Estat per aconseguir reformar l’ordre era per prevaler el seu nombre de diputats.

Durant el mes de maig i els primers dies de juny la burgesia va demanar inútilment la unitat de la cambra, mentre el rei i la noblesa consideraven gairebé un sacrilegi la discussió dels assumptes d’Estat en una única cambra. Així, la burgesia només va aconseguir que un escàs nombre dels membres del clergat s’unissin a la seva causa. Finalment, esgotada la seva paciència, el 17 de juny els representants del Tercer Estat van convertir-se en Assemblea Nacional amb l’objectiu de legislar en matèria financera. El desafiament a l’autoritat reial i l’ordre establert abocava França a la Revolució.

La reacció del monarca no va fer-se esperar. Pressionat pels privilegiats va fer clausurar la sala des Menus Plaisirs. Els parlamentaris del Tercer Estat van optar per reunir-se en el pavelló del Jeu de Pomme (Joc de Pilota), on van comprometre’s a no dissoldre l’Assemblea sense haver dotar d’una Constitució al poble francès. Després del cèlebre jurament –immortalitzat pel pintor Jacques Louis David–, els assemblearis van continuar la sessió.

Serment_du_jeu_de_paume.jpg

Lluís XVI va decidir avançar-se a les conclusions a les que poguessin arribar-se en el Jeu de Pomme i va anunciar una sèrie de tímides reformes mentre insistia en prohibir la reunió conjunta dels tres ordres. Tot i això, aquestes reformes resultaven insuficients pel Tercer Estat. Davant la fermesa dels representants de la burgesia, el monarca no va tenir més remei que capitular. D’aquesta manera, quan el 9 de juliol l’Assemblea Nacional va esdevenir Constituent, Lluís XVI va contemplar, impotent, la fi de la monarquia absoluta.

Paral·lelament al treball dels diputats constituents, la intranquil·litat anava creixent en els carrers de París. Les agitacions abraçarien un període comprés des de desembre de 1788 fins a la tardor de 1789, per no dir que es mantindrien durant els següents anys. La política començava a transcendir el marc de l’Assemblea, convertint-se en “cosa de tots”, tot i que cada grup social va entendre aquest fenomen d’una manera diferent.

Els primers símptomes de la revolta van tenir els clàssics caràcters d’una crisi de subsistències davant l’escassetat de productes i l’increment dels preus dels aliments de primera necessitat. El poble sempre creia que el reialme era fèrtil i que les crisis eren degudes a una conspiració aristocràtica de la qual era la víctima. Abans de juliol es produïren saqueigs de graners, atacs a funcionaris fiscals, motins als forns de pa, destrucció dels burots de cobrament d’impostos de consums i uns greus disturbis per la baixada dels salaris (26 i 27 d’abril al Faubourg Saint-Antoine) que són considerats com el primer esclat popular de la Revolució.

Aquesta inquietud social va arribar a tals extrems que el rei, cedint davant les pressions del seu entorn, va concentrar a la capital un elevat contingent de tropes amb l’objectiu de salvaguardar els accessos a Versalles i defensar els magatzems militars; a més, es destituïa Necker i d’altres ministres liberals. Aquestes mesures, però, només servirien per a agreujar la crisi, tot i que la Revolució era imprevisible. Els rumors i les falses notícies van anar escampant-se per la ciutat. A les clàssiques reivindicacions de pa barat i abundant es sumaven noves acusacions: es deia que els aristòcrates acaparaven els subministraments, enverinaven l’aigua i pagaven a criminals i assassins. Tot això amb l’objectiu de deixar morir de fam el poble.

Com a resposta, entre el 12 i el 13 de juliol el pillatge s’havia estès per la ciutat. París es convertia en el motor de la Revolució. Era una resposta en part espontània i en part provocada per la intervenció d’activistes del Tercer Estat i per la pròpia actitud reial i de l’anomenat “partit de la Cort”. El dia 12 els activistes del Tercer Estat van convertir els jardins del Palais Royal en un espai públic de llibertat on alliçonar les masses.

El dia 13 una multitud exacerbada per allò que Georges Lefebvre va denominar “por i esperança” –por a la fam i als aristòcrates i esperança en la regeneració política de França– va dirigir-se a la Maison Saint-Lazare, on es trobaven els presos culpables de delictes econòmics, va assaltar la presó i va excarcerar els seus interns. La mobilització popular iniciada a París, i després estesa a les províncies, obria el camí d’una Revolució inesperada i insòlita. Les masses feien la seva “irrupció” en la història.

Amb la finalitat de controlar les masses, des de la naixent Comuna de París instal·lada a l’Hotel de Ville –el nou Ajuntament que substituïa, de fet, l’antiga municipalitat– el Tercer Estat va decidir crear una milícia popular urbana per fer-se amb el control de la situació. S’havien construït barricades i es donaven enfrontaments entre el poble i els regiments reials que van ser guanyats pel poble insurrecte davant d’uns soldats que es negaven a obeir les ordres. Només hi havia un problema per a la milícia: faltava l’armament.

Per a solucionar-ho, el 14 de juliol, a primera hora del matí, uns milers de persones, concentrats en diversos punts de la ciutat, van assaltar diversos arsenals, entre ells el de l’Hospital Militar dels Invàlids, i van incautar-se 32.000 fusells i una vintena de canons.

presa-de-la-bastilla.jpg

De tornada cap a l’Hotel de Ville, al passar per la Bastilla, la presó va semblar als manifestants el símbol de l’autoritat reial. Gairebé un miler de persones va assaltar la fortalesa espontàniament. De Launay, el governador del centre, va intentar contenir els assaltants amb l’ajuda de la guàrdia. Així, van sonar primer els dispars i després les canonades que van produir 98 morts i 73 ferits. Després de quatre hores de combat la fortalesa va rendir-se cap a les cinc de la tarda a condició de salvar la vida. Va ser inútil. Els caps de De Launay i d’alguns dels oficials de la guàrdia van ser passejats en pals i exposats a l’Ajuntament. Els únics set presoners (dos d’ells bojos) van ser alliberats. La Bastilla havia estat presa, i el que podia haver estat un fet més en el curs del moviment revolucionari encetat dos mesos abans esdevenia, davant dels seus contemporanis i dels ulls de la història com el símbol de la victòria del poble sobre els tirans.

Les masses havien envaït l’espai públic i van esdevenir el motor de la Revolució. Encara, però, no reivindicaven un món millor, sinó que seguien demanant els clàssics “pa i responsabilitats per les crisis de subsistències”. Aviat arribaria un projecte polític propi que evolucionaria cap al somni de l’articulació d’una nova societat. L’important era que la irrupció de la multitud el juliol de 1789 venia produïda pel pànic i no per l’acció directa de les elits revolucionàries del Tercer Estat, però les conseqüències d’aquestes jornades serien veritablement revolucionàries.

bastille.jpg

Aquella nit, a Versalles, Lluís XVI escrivia al seu diari: “Dimarts, 14 de juliol: Res”. Si bé pel monarca la manca d’èxit en l’exercici diari de caça havia marcat la jornada, en realitat aquella data ho era tot. Qualsevol Revolució necessita, per a triomfar, una simbologia que esdevingui capaç de transmetre la sensació que les classes subalternes poden fer-se amb el poder. El mateix dia que queia la Bastilla, el món sencer va adquirir una nova icona, un nou símbol: un grup d’esparracats podia fer trontollar una monarquia absoluta com l’encarnada pels reis francesos. Darrere de l’esplendor de Versalles es deixava entreveure un decorat que podia caure davant de l’empenta col·lectiva de la societat. En aquest moment estava naixent un mite que senyalaria un camí que ompliria de dates revolucionàries els segles XIX i XX.

De la crisi de l’Antic Règim als Estats Generals

dilluns, 27/09/2010

Durant el segle XVIII, en els Estats europeus va començar a posar-se de manifest l’existència d’un desfasament entre les estructures polítiques i socials i les estructures econòmiques. D’una banda, els governs restaven en mans de monarquies absolutes de dret diví recolzades en l’aristocràcia i el clergat, resistents a qualsevol reforma que contradigués els seus privilegis feudals. D’altra banda, la noblesa estava perdent força enfront d’una puixant burgesia desitjosa de que el seu poder polític es correspongués amb el seu poder econòmic.

Lluís XVI.jpgAquesta contradicció determinaria el fracàs del reformisme emprés per monarques com Lluís XVI de França. El seu objectiu del monarca seria reforçar el seu poder absolut racionalitzant les despeses i els ingressos de l’Estat mitjançant la modificació del sistema econòmic de l’Antic Règim. Els seus intents reformistes serien boicotejats des dels estaments privilegiats i, inconscient de que és impossible la introducció d’uns canvis modernitzadors conservant el vell model social, acabaria abocant el país cap a la Revolució amb l’ajuda dels propis notables amotinats contra el monarca.

El 1789, França comptava amb 29 milions d’habitants, bons recursos naturals i una certa hegemonia política a Europa, reforçada per la victòria assolida a Amèrica en recolzar les colònies insurgents que configurarien els Estats Units contra Anglaterra. En canvi, la victòria en aquella guerra va originar un gravíssim problema financer, carrega que suportarien els estaments no privilegiats, és a dir, la burgesia, el petit poble i el camperolat. A aquest fet s’unirien una sèrie de males collites que desembocarien en un creixement desenfrenat dels preus que agitaria el fantasma de la fam. Aquesta explosiva conjuntura acabaria desembocant en l’esclat revolucionari.

Per aquest motiu, la crisi generalitzada de l’Antic Règim que es vivia a tota l’Europa occidental va concretar-se dràsticament a França. Les teories il·lustrades havien creat un escenari idoni perquè la burgesia s’oposés a les reformes econòmiques i socials que pretenien acabar amb la crisi sempre que fossin solucions que mantenien els seus privilegis a l’aristocràcia i al clergat. L’Estat francès estava fortament endeutat com a conseqüència de la seva política hegemònica a Europa i des de la corona no es trobaven solucions per a evitar la bancarrota.

Ja en temps de Lluís XV s’havien començat a escoltar les primeres veus demanant un sistema impositiu més just i uniforme, però qualsevol intent reformista toparia sistemàticament amb l’oposició de la noblesa i no passaria de la condició de projecte. La monarquia de Lluís XVI era una màquina complexa, mal adaptada a les grans transformacions demogràfiques, econòmiques, socials i culturals que vivia el país i l’aparell de l’Estat estava envaït per una burocràcia parasitària. Només quan el rei Lluís XVI va nomenar, el 1783, ministre d’hisenda a Charles Calonne (desprès dels intents reformistes fallits de l’enciclopedista Turgot i el liberal Necker) va semblar possible iniciar una sèrie de reformes en el sistema.

calonne.jpgDesprés d’estudiar la situació de les arques públiques, Calonne va proposar la instauració d’un codi tributari uniforme per la tinença de terres. Si bé el projecte va comptar amb el recolzament del monarca, a la vegada va topar amb la ferma oposició de l’Assemblea de Notables, un òrgan consultiu del que només formaven part els estaments privilegiats del regne. L’Assemblea va resistir-se a les reformes fiscals sota l’argumentació que només els Estats Generals podien aprovar una reforma de tals característiques i importància. És el que es coneix com la revolta dels notables. En realitat, en el si dels Estats Generals l’aliança en el vot entre els estaments privilegiats –noblesa, clergat i Tercer Estat votaven no per representants sinó per estaments– deixava sense possibilitats el Tercer Estat per a imposar el seus criteris.

Amb la seva sol·licitud de convocatòria dels Estats Generals el que realment buscaven els notables era diluir la seva responsabilitat en la negativa a les reformes i posar en entredit la força de Lluís XVI davant els seus privilegis. Paral·lelament, l’Assemblea de Notables va exigir al rei la destitució de Calonne, que va ser substituït per Étienne-Charles de Loménie de Brienne, arquebisbe de Tolosa i líder de l’oposició al que havia estat el seu antecessor com a ministre d’hisenda.

Necker,_Jacques_-_Duplessis.jpgTot i això, davant la delicada situació econòmica de l’Estat, Brienne també va intentar la seva pròpia reforma, inspirada en part en el projecte anterior però amb una sèrie de canvis que havien de suposar la desaparició de la resistència per part dels estaments privilegiats. De res no va servir arreglar la reforma a mida dels privilegiats i aquests van tornar a oposar-se a qualsevol reforma fiscal que atemptes contra els seus drets. A més, la insistència de Brienne en la necessitat de les reformes va donar lloc a la resistència dels grups més poderosos i a la retirada de qualsevol préstec a curt termini, aquells que fins aleshores havien permès a la corona mantenir, almenys en aparença, les finances de l’Estat.

L’agost de 1788, Brienne va veure’s obligat a dimitir del seu càrrec i va ser substituït per Jacques Necker, antic ministre de finances i de conegut caràcter reformista. Davant la paralització econòmica, Lluís XVI va convocar els Estats Generals pel mes de maig de 1789. Era la millor prova de la gravetat de la situació econòmica, ja que des de 1614, en temps de Lluís XIII, no es convocava l’assemblea.

Les eleccions dels representants escollits als Estats Generals van portar-se a termes segons els paràmetres tradicionals del l’Antic Règim, és a dir, segons els estaments feudals. En canvi, davant la pressió popular, Lluís XVI i els seus ministres van accedir a doblar el nombre de representants del Tercer Estat, si bé només podien votar com a estament.

D’altra banda, d’acord amb la tradició, qualsevol ciutadà, de qualsevol condició social, podia dirigir-se a l’Assemblea exposant les seves queixes o peticions per escrit. Són els coneguts com a “memorials de greuges”, que en aquesta ocasió van arribar a la quantitat de 50.000 quaderns. Majoritàriament, aquests testimoniarien la fidelitat de la població francesa a la seva monarquia, però coincidien en la proliferació de les demandes d’abolició dels privilegis senyorials, eclesiàstics i municipals, la igualtat davant la llei i l’aprovació d’un règim que garantís les llibertats individuals.

Cahiers_Doleances.jpg

Per exemple, recollim un extracte del memorial de greuges de Valençay:

Els habitants que formen el Tercer Estat d’aquesta ciutat i parròquia de Valeçay, a Berry, supliquen molt humilment a Sa Majestat […].

Que caldria suprimir la talla, la capitació i els dos vintens. Per substituir aquests impostos, el govern establiria un dret [impost] únic que cada província lliurement podria repartir i percebre i que els eclesiàstics i els nobles, que hi estarien subjectes, també haurien de satisfer, igual que el Tercer Estat […].

Que per pagar els deutes de l’Estat no hi hauria una altra sortida que apropiar-se [nacionalitzar] de tots els béns dels frares i dels monjos que actualment són inútils per al servei diví […].

Els diputats electes van començar a arribar a Versalles des de tots els municipis de França en els darrers dies de l’abril de 1789. Pocs dies abans, arrel del nou encariment del preu del blat, s’havien produït una sèrie d’avalots i desordres públics en el barri de Saint-Antoine. Però el 5 de maig, en iniciar-se la reunió dels Estats Generals, l’ordre semblava regnar a París. Restava poc més d’un mes pel 14 de juliol.

estats-generals-versalles.jpg

estats-generals.jpg

La presa de la Bastilla

dimecres, 14/07/2010

Els poderosos del regne, incloent-hi el propi monarca, romanien insensibles a les angúnies del poble francès. Fins i tot van haver d’apujar els impostos al Tercer Estat davant la negativa dels privilegiats a pagar-ne’n. Era l’única manera que la cort de Versalles mantingués la seva fastuosa forma de vida. Així, és ben comprensible que el juliol de 1789, quan els representants del Tercer Estat en els Estats Generals es van rebel·lar contra l’Antic Règim esdevenint Assemblea Nacional, la ciutat de París s’unís i el poble, exaltat, assaltés la Bastilla, la presó que simbolitzava el vell sistema.

bastille.jpg

El ciutadà Keversau descrivia així aquella jornada:

Cap exèrcit del món no ha protagonitzat mai un prodigi de valor com el d’aquella multitud de persones sense líder, treballadors de tots els oficis que, mal equipats i pitjor armats, van fer front al foc que els plovia des de les muralles. El taverner Cholat, que es va encarregar del canó emplaçat al jardí de l’Arsenal, mereix totes les lloances, igual que Georges, un artiller arribat de Brest aquell mateix matí, a qui van ferir en una cuixa.

La gent, enfurida per la traïció del governador de la Bastilla, el marquès de Launay, que havia ordenat disparar contra els representants del poble que li portaven una oferta de rendició, estava decidit a continuar l’assalt. Aleshores, un oficial suís va cridar que es rendiria si se li prometia que les seves tropes no serien objecte d’una matança.

Però alguns soldats que no es volien rendir van descarregar els seus mosquets contra el poble i els seus mateixos companys. En el tumult general del pati, uns quants van caure morts. Humbert va rebre una bala de mosquet mentre un camarada moria als seus braços. Llavors, Arné, un valent company soldat, va posar la seva gorra de granader a la punta de la baioneta, la va hissar i va enfilar-se al parapet, demanant l’alto el foc i arriscant-hi la vida.

Els pobres infeliços alliberats de les masmorres no podien creure el que els passava. Però quan van veure el cap sangonós del seu torturador clavat en una pica, amb una pancarta a sota que deia “De Launay, governador de la Bastilla, deslleial i enemic traïdor del poble”, van plorar amb llàgrimes de joia i van aixecar les mans al cel, tot gaudint dels seus primers moments de llibertat.

Sieyès: Què és el Tercer Estat?

dimecres, 14/07/2010

El febrer del 1789, l’enfrontament del Tercer Estat amb els privilegiats va assolir el punt culminant amb la publicació del pamflet Què és el Tercer Estat?, de l’abat Emmanuel Joseph Sieyès, en el qual els sectors més actius d’aquest estament manifestaven la intenció de dirigir el país al marge dels privilegiats.

Sieyès era clergue i, per tant, pertanyia a un estament privilegiat, però, davant de la greu crisi general, part de la noblesa i el clergat donaven suport a les demandes del Tercer Estat, perquè consideraven que només amb l’aplicació de reformes profundes de caràcter il·lustrat es podia resoldre la situació. No cal oblidar la influència que, en aquest sentit, va tenir a França la difusió de les idees dels intel·lectuals il·lustrats que havien qüestionat les estructures de l’Estat absolutista i la pervivència de la societat estamental.

Extracte del pamflet Què és el Tercer Estat? de l’abat Emmanuel Joseph Sieyès (1789):

Qu'est_ce_que_le_Tiers_Etat.jpgEl pla d’aquest escrit és força simple. Tres coses hem de preguntar-nos:

1a. Què és el Tercer Estat? Tot.

2a. Què ha estat fins ara en l’ordre polític? Res.

3a. Què demana? Arribar a ser alguna cosa en dit ordre.

Ja es veurà si les respostes són correctes. Examinarem a continuació els mitjans que s’han intentat i els que s’han de portar a terme perquè el Tercer Estat arribi a ser, efectivament, alguna cosa. Així doncs, direm:

4a. El que els ministres han intentat i els mateixos privilegiats proposen al seu favor.

5a. El que s’hauria degut de fer.

6a. El que falta per fer al Tercer Estat per ocupar el lloc que deuria.

Qui gosaria dir que el poble no conté en ell mateix tot el que es necessita per formar una formar una nació completa? Si es fes desaparèixer l’ordre privilegiat, la nació no seria menys, sinó més. I què és el Tercer Estat? Tot, però un tot lliure i florent […].

Què és una nació? Un cos d’associats que viu sota una llei comuna i representat per la mateixa legislatura.

No és evident que la noblesa té privilegis, dispenses, fins i tot drets separats dels del gran cos de ciutadans? Per això mateix se surt de la llei comuna i per això els seus drets civils fan que constitueixi un poble a part dins de la gran nació […]. Té els seus propis representants, que en cap cas no tenen la missió de defensar els pobles. El cos dels seus diputats es reuneix a part. Però encara que es reunís a la mateixa sala amb els diputats dels simples ciutadans, no és menys veritat que la seva representació és diferent per essència i separada. És aliena a la nació per principi, perquè la missió que té encomanada no emana del poble, i també per l’objectiu que persegueix, perquè defensa l’interès particular i no el general.

El Tercer Estat comprèn tot el que pertany a la nació i tot el que no és el Tercer Estat no es pot considerar representant de la nació. Què és el Tercer Estat? Tot.

La convocatòria dels Estats Generals el 1789

dimecres, 14/07/2010

Durant l’edat mitjana i l’època moderna, els Estats Generals van ser l’assemblea que representava els tres estaments de la societat francesa de l’Antic Règim (noblesa, clergat i Tercer Estat) i de totes les províncies. Era convocada pel rei per obtenir subsidis extraordinaris i assegurar la unitat al seu entorn. Els electors formulaven prèviament unes peticions (cahiers de doléances) que lliuraven als seus representants, però l’assemblea no prenia decisions.

El 1788, el rei Lluís XVI, a proposta de Necker, va acceptar convocar els Estats Generals pel 5 de maig de 1789, fet que significava un triomf momentani de la noblesa en la crisi econòmica que afectava el regne. En aquesta ocasió, però, els Estats Generals comptarien amb un nombre més gran de membres del Tercer Estat que el dels altres dos estaments junts. Reunits a Versalles, el Tercer Estat refusaria el vot per estaments i exigiria el vot individual. La negativa reial motivaria que el Tercer Estat es proclamés en Assemblea Nacional i més tard en Constituent.

estats-generals-versalles.jpg

Amb aquestes paraules convocava Lluís XVI els que serien els darrers Estats Generals de la monarquia francesa:

Nós tenim la necessitat del concurs dels nostres fidels súbdits per ajudar-nos a superar totes les dificultats en què Nós ens trobem, relatives a l’estat de les nostres finances i per establir, tal com volem, un ordre constant i invariable en tots els aspectes del govern que afecten la felicitat dels nostres súbdits i la prosperitat del nostre regne. Aquests motius tan importants han fet que Nós decidíssim convocar l’assemblea dels Estats de totes les províncies de la nostra sobirania, tant per aconsellar-nos i assistir-nos en els assumptes que se’ls exposaran com per fer-nos conèixer els desitjos i les peticions dels nostres pobles.