Entrades amb l'etiqueta ‘Esquerra Republicana de Catalunya’

Contra Companys: el complot per assassinar el president de la Generalitat el 1936

dimecres, 13/06/2012

Lluís Companys és el president màrtir de Catalunya, una figura de consens mitificada per la seva mort a mans del franquisme després de la seva detenció a França i de la realització d’un judici sumaríssim on la justícia va ser absent. Ara bé, la realitat és que aquest consens és conseqüència de l’elaboració del “mite Companys” després de 1940. Abans, la seva figura va ser sempre objecte de la polèmica, fins al punt que, el 1936, determinats sectors del nacionalisme radical van arribar a elaborar un complot per assassinar-lo. Aquesta qüestió torna ara a l’actualitat gràcies a l’obra d’Enric Ucelay Da Cal i Arnau González i Vilalta,  Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la Revolución (Publicacions de la Universitat de València, 2012).

Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la Revolución.jpg

UCELAY DA CAL, Enric i GONZÀLEZ I VILALTA, Arnau (Eds.). "Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la Revolución". Publicacions de la Universitat de València (València, 2012).

D’aquesta manera, el novembre de 1936, la tensió ideològica i l’odi visceral que es professaven l’anarquisme i Estat Català, va derivar en un intent de cop per part del nacionalisme radical català contra la CNT-FAI, un complot que també arribaria fins a la figura de Lluís Companys a causa de la connivència del president de la Generalitat de Catalunya amb els anarquistes en els primers mesos de la Guerra Civil. L’objectiu final del complot hauria estat l’execució de la cúpula anarquista i del mateix Companys per proclamar tot seguit la independència política de Catalunya i la seva neutralitat en la contesa.

En resum, alguns sectors independentistes vinculats amb Estat Català, però també amb la participació de sectors d’Acció Catalana, Unió Democràtica i, fins i tot, de la mateixa ERC, pretenien protagonitzar un cop de força, matar els màxims dirigents anarquistes, els membres del govern de la Generalitat, inclòs el president Lluís Companys, i posar al capdavant del país Joan Casanovas, president del Parlament, el qual, finalment, proclamaria la independència de Catalunya i la situaria fora del conflicte bèl·lic espanyol entre republicans i militars sublevats.

Cal tenir present que en el context de l’esclat de la Guerra Civil a Catalunya tots els partits d’esquerres lluitaven contra el feixisme, això és indubtable, però els enfrontaments interns eren molt grans com a conseqüència de la combinació de guerra i revolució llibertària. En aquells primers mesos convulsos del conflicte, aquests sectors del nacionalisme radical creien que Companys conscientment havia pactat amb el caos davant la manca de recursos per enfrontar-se al poder de la CNT. Aquest sectors del nacionalisme radical volien tornar a controlar la situació i culpaven el govern català d’haver cedit poder a la CNT.

La realitat és que el fracàs de la insurrecció militar a Barcelona va significar que els anarcosindicalistes de la CNT-FAI, que havien tingut un paper molt destacat a l’hora d’evitar la victòria dels militars rebels, es fessin amb el control efectiu de la situació, sobretot després de fer-se amb l’armament de la caserna de Sant Andreu i de la Mestrança. D’aquesta manera, aprofitant la debilitat que el govern central havia propiciat en llicenciar tots els soldats pertanyents a unitats els caps de les quals s’haguessin sublevat, s’iniciava una autèntica revolució social arreu de Catalunya. La Generalitat no va tenir més remei que acceptar els fets consumats i intentar canalitzar-los ja que no disposava d’efectius per oposar-s’hi. Així va néixer el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, integrat per cinc representants de la CNT-FAI, tres membres de l’UGT i d’Esquerra Republicana de Catalunya, i un del PSUC, el POUM, la Unió de Rabassaires i l’Acció Catalana i presidit pel president Companys però sota el control real de la CNT-FAI, un Comitè que va actuar com un veritable govern, inclús per damunt de la pròpia Generalitat.

19 Juliol 1936 Joan Garcia Oliver celebra l'èxit anarquista contra l'aixecament feixista.jpg

Tanmateix, l’ordre públic no va restablir-se, donant pas a un ambient d’inseguretat angoixós i després d’un període inicial marcat pel domini anarcosindicalista, la CNT-FAI va anar perdent terreny. Aquest retrocés anarquista va impulsar la CNT a participar en el govern d’unitat de la Generalitat presidit per Josep Tarradellas, format el 26 de setembre de 1936. El govern integrava membres de l’ERC, la CNT, el PSUC, el POUM i l’Acció Catalana. La Generalitat guanyava solidesa i recuperava el paper perdut a causa del protagonisme anarquista del 18 i 19 de juliol.

Comitè Central de Milícies Antifeixistes.JPG

Comitè Central de Milícies Antifeixistes

Tot i això, el nacionalisme radical d’Estat Català rebutjava la política de Companys, massa proper a l’obrerisme als seus ulls. El seu objectiu era posar fi a la guerra a Catalunya independentment del que passés a la resta de l’Estat, tot negant el clima de guerra caïnita que patia el país. Alguns van plantejar-se la negociació amb França, mentre que d’altres proposaven converses amb la Itàlia de Mussolini perquè els ajudés en una possible secessió catalana. D’altres, com també defensava la dreta catalana encapçalada per la Lliga de Francesc Cambó, plantejaven fins i tot negociar amb Franco la rendició a canvi d’una autonomia relativa per a la Generalitat en el futur. Tot plegat una conxorxa que no portava enlloc i negava la realitat que patia el país.

dencàs.jpg

Josep Dencàs

En aquest context revolucionari dels primers mesos de la Guerra, Josep Dencàs, el líder d’Estat Català, va fugir de Barcelona amb un vaixell italià, fet que, sumat a les seves ambigüitats ideològiques permetre els seus enemics acusar-lo de filofeixista, tot i que quan va poder es va refugiar a França. No cal oblidar que a Estat Català hi havia molts sectors que se sentien fascinats per l’estètica feixistitzant (predominants a Nosaltres Sols! i al Partit Nacionalista Català) i combatien els anarquistes, mentre que els comunistes d’Estat Català Proletari havien abandonat el partit per fundar el PSUC el 1936.

Després del seu exili, Dencàs va ser reemplaçat a la secretaria general d’Estat Català per Joan Torres i Picart, del sector afí al finat Miquel Badia, que buscaria l’aproximació al president del Parlament, Joan Casanovas, partidari d’imposar l’ordre públic, en contra dels principals col·laboradors del president Companys, com Josep Tarradellas i Jaume Miravitlles, defensors d’una entesa amb la CNT.

Així, Torres i Picart s’implicaria en la fosca intriga contra el nou govern format el 29 de setembre i dirigit per Tarradellas amb participació cenetista. L’aixecament nacionalista per trencar l’aliança de Companys amb la CNT tenia com a objectiu, segons indicaven des d’Estat Català, “catalanitzar la revolució” i, sobretot, derrotar els anarquistes. Els conxorxats tindrien l’ajuda dels homes del comissari d’ordre públic Andreu Rebertés i un presumpte suport institucional del president del Parlament, Joan Casanovas. Un dels punts clau de l’operació era la preparació d’un cos militar (les anomenades Milícies Pirinenques) per ocupar Catalunya tot baixant des de les muntanyes. El complot havia d’assaltar el poder, expulsar els anarquistes del govern, refer la policia tradicional, assassinar o no Companys en funció de la seva actitud i acabar la guerra civil amb la independència de Catalunya pactant amb Franco, i potser amb el suport de la Itàlia de Mussolini o de França.

Arribats a aquest punt, la pregunta és obligada: volien realment matar el president Companys? Mai ha quedat del tot clar. Si Lluís Companys es posava a favor d’Estat Català durant el cop potser no calia eliminar-lo. Tanmateix, Albert Esteva, un militant nacionalista radical, era l’home escollit per al magnicidi i tenia ordres d’executar-lo. En qualsevol cas, el possible intent de cop fracassaria estrepitosament, com totes les iniciatives armades del catalanisme des de Prats de Molló, per la falta de capacitat de decisió i la minsa força de mobilització en el moment clau.

president_companys.jpg

Lluís Companys

El 25 de novembre, el comissari Rebertés va ser detingut. No queda clar el perquè de la seva detenció, podria ser conseqüència  d’haver ordenat l’assassinat de la seva madrastra per una qüestió d’herències, o potser per un assumpte relacionat amb el robatori d’un tren amb lingots d’or de la República que tindria com objectiu finançar el complot. Tant se val el perquè de la seva detenció. La importància del fet resideix en que, per salvar-se, Rebertés va destapar la conxorxa separatista.

Les conseqüències no es van fer esperar. Diversos dirigents d’Estat Català van ser detinguts; Andreu Rebertés va ser cessat i el seu cos va aparèixer en una carretera, assassinat en circumstàncies força tèrboles quan fugia cap a França; Joan Torres Picart, secretari general d’Estat Català, va ser destituït del càrrec i va fugir a França; i també el president del Parlament Joan Casanovas va haver d’exiliar-se.

A continuació, la qüestió es va tapar per sempre, convertint el complot en un tema tabú ja que a Companys no li interessava esbombar-ho per evitar més divisions internes en el bàndol republicà català. Per què? Perquè la Guerra Civil a Catalunya no va ser mai un conflicte contra Espanya, o com a mínim no va ser només això. El conflicte és polièdric i el seu eix és la pròpia Guerra Civil entre catalans, entre catalans de dretes i catalans d’esquerres, entre les pròpies esquerres catalanes, entre l’ordre i la revolució, entre anarquisme i comunisme, entre els mateixos catalanistes, entre unionistes i separatistes, i finalment l’eix més important: entre feixisme i democràcia. Companys en el fons tenia raó en aliar-se amb la CNT-FAI, perquè el primer enemic era el feixisme dels sublevats. El primer que calia fer era guanyar la guerra i per aconseguir-ho era imprescindible comptar amb el anarquistes. L’eufemisme de negar les dretes i les esquerres per anteposar la Catalunya imaginada era fal·laç, era el camí cap a la victòria immediata del feixisme.

Esquerra Republicana de Catalunya: la fundació

dimarts, 2/08/2011

El 19 de març de 1931, sota l’impuls de Francesc Macià i Lluís Companys, en el marc de la Conferència d’Esquerres Catalanes i com a conseqüència de la unió de tres organitzacions: l’Estat Català, el Partit Republicà Català i el grup de L’Opinió, així com també de moltes agrupacions locals i comarcals, naixia el partit que estaria cridat a exercir l’hegemonia política a la Catalunya de la Segona República: l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). El nou partit esdevindria hegemònic a Catalunya ja que va saber integrar les idees de catalanisme, federalisme, republicanisme i confiança en les llibertats democràtiques coexistents en la societat catalana.

fundacio_ERC.gifLa fusió va tenir el seu origen en el Comitè d’Enllaç dels Partits Republicans (1930) i en el Manifest d’Intel·ligència Republicana (maig del 1930). Amb aquests antecedents, la Conferència d’Esquerres va inciar-se el 17 de març a l’Ateneu Republicà de Gràcia, al carrer Verdi. Allà van trobar-se representats uns 16.000 afiliats que cercaven la creació d’un partit republicà i catalanista capaç d’esdevenir una força política dirigent per al país. És a dir, una organització que fos capaç d’apropar les dues grans reivindicacions polítiques del moment: la República i l’autonomia de Catalunya. La nova ERC que naixeria dos dies després en el Foment Republicà de Sants, al carrer Cros de Barcelona, havia d’assumir les reivindicacions històriques del catalanisme, tot esdevenint un partit obert, pletòric d’universalisme i socialment avançat, encara que no podia acceptar en el seu si el concepte rígid de la lluita de classes marxista.

Les vuit ponències presentades al Congrés distingien dos blocs de problemes a afrontar. D’una banda, qüestions democràtiques bàsiques com la llibertat d’expressió i de consciència, el dret d’associació, la igualtat dels ciutadans davant la llei, el reconeixement de la voluntat popular com a única font de poder i la República com a forma d’Estat. A més, el seu programa social defensava la llibertat sindical, el dret de vaga, les prestacions socials avançades, la jornada laboral màxima de vuit hores, la defensa d’un salari mínim, les escoles del treball, les vacances pagades i la jubilació obrera. Tot i això, l’absència del terme “socialista” del nom de la formació i la negativa a constituir-se com un partit de classe va comportar que els delegats de la Unió Socialista de Catalunya (USC) optessin perquè aquest partit no s’hi integrés.

100408_1207824812_81_169907.jpgD’altra banda, les ponències van recollir el drets fonamentals de Catalunya com a nació: després de reivindicar la necessitat de la federació dels pobles ibèrics, els ponents van definir “l’estructura i règim de la vida administrativa, econòmica, social i política catalana amb les facultats que segueixen: manteniment i garantia de la llibertat i de l’ordre […], l’organització de les milícies catalanes sense ingerència del poder federal, excepte en cas de guerra contra l’estranger; legislació social, civil i penal, exceptuant els casos de delictes anomenats federals […], impost i cobrament de tributs de tota mena; l’organització de l’ensenyament en tots els seus graus; la participació en els poders federals”. Aquestes demandes majoritàriament, però, només podien aconseguir-se en el marc d’una República no unitària.

Les conclusions dels delegats comarcals en el Congrés van ser ratificades per unanimitat, donant lloc a la creació d’un partit amb disciplina i doctrina úniques. La nova ERC va ser organitzada en seccions i federacions (un mínim de cinc, una per a cada província més la de la ciutat de Barcelona). Així, els òrgans de govern eren el Congrés Nacional i el Comitè Executiu Central, format per tants membres com federacions, més el secretari general. Inicialment l’executiu va estar format per Francesc Macià i Jaume Aiguader (Estat Català), Joan Lluhí i Vallescà (L’Opinió), Lluís Companys i Marcel·lí Domingo (Partit Republicà Català), el qual se separaria del partit pel gener del 1932; uns altres membres destacats van ser Pere Comas, Joan Casanovas (Barcelona), Ricard Palacín (Lleida), Ignasi Iglésies (Tarragona) i Miquel Santaló (Girona), entre d’altres. La secretaria general va recaure en mans de Joan Lluís i Font, que la cediria l’abril de 1931 a Josep Tarradellas. La revista L’Opinió va esdevenir l’òrgan de premsa del partit.

La primera decisió del Comitè Executiu va ser l’elaboració de la tàctica a seguir pel partit en referència a les imminents eleccions municipals, és a dir, optar per l’abstenció, la participació en solitari o la coalició amb el Partit Catalanista Republicà (PCR). Finalment, l’executiva d’ERC va optar per participar a Barcelona en coalició amb la USC, decisió forçada per Lluhí i Companys (Macià era partidari de l’abstenció). En paral·lel, arreu de Catalunya es pactaven coalicions amb d’altres formacions republicanes i catalanistes, esdevenint la més comuna l’aliança entre ERC, USC i PCR.

100408_1207824875_64_172187.jpgArribats a aquest punt, la resta de les formacions polítiques catalanes consideraven que ERC era poc més que un muntatge electoral sense una ideologia perfilada i destinant a desaparèixer després de la previsible clatellada que rebria en les eleccions. Tot i això, les eleccions municipals del 12 d’abril també van reflectir el sentit plebiscitari sobre la monarquia. Així, la Lliga Regionalista va presentar-se davant de l’electorat com una opció política continuista i reformadora, mentre que les forces republicanes, la coalició republicano-socialista i la recentment creada ERC es presentaven com una opció rupturista amb el règim monàrquic.

D’aquesta manera, les coalicions republicanes van imposar-se a Catalunya, significant un clar triomf de l’Esquerra Republicana i una inesperada derrota de la, fins aquell moment hegemònica, Lliga Regionalista. A la ciutat de Barcelona ERC va obtenir 43.000 vots i 25 regidors dels 50 que composaven l’Ajuntament. Ja fos pel carisma de la figura de Macià, pel desig de l’electorat d’un canvi cap al republicà, pel fet que ERC encarnés la nova política de masses o pel populisme obrerista, els resultats de les eleccions van resultar esclatants per ERC.