Entrades amb l'etiqueta ‘Espanya dels Borbons’

De l’entronització de Felip V a la resistència catalana

divendres, 1/10/2010

Inicialment, el nou rei Felip V va ser acollit a Catalunya amb una actitud expectant sense que s’hi manifestés una hostilitat explícita. El monarca va començar per convocar les Corts catalanes (1701-1702) amb l’objectiu de jurar les lleis (constitucions) de Catalunya i aprovar una sèrie de mesures econòmiques favorables al país mentre que la guerra ja esclatava a Europa.

Philip_V.jpgFelip V va seguir els consells del seu avi Lluís XIV i va convocar les Corts per a complaure als catalans, als qui considerava molt gelosos de les seves llibertats. D’aquesta manera, Felip V va jurar les constitucions catalanes, però les Corts van ser força tibants a conseqüència dels mètodes absolutistes dels ministres castellans i alguns jutges filipistes.

El representants a les Corts no van passar per alt que a introducció d’un Borbó podia significar la implantació d’un sistema polític tan fortament centralitzador com el francès. A més, d’una banda, els comerciants i els industrials catalans temien la competència dels productes francesos; i de l’altra, des de mitjans del segle XVII havia anat arrelant un fort sentiment antifrancès a les zones frontereres a causa dels abusos comesos pels exèrcits de Lluís XIV en repetides ocasions.

ConstitucionsCatalanes.jpgLes sessions de les Corts van iniciar-se l’octubre de 1701 i van tancar-se el gener de 1702 amb un resultat força positiu per als representants catalans. El nou rei va acceptar el sistema polític constitucional català i va donar permís per a crear un port franc a Barcelona des d’on podrien sortir dos vaixells anuals cap a Amèrica a canvi de l’obtenció d’un donatiu a la corona de 1.500.000 lliures i l’aprovació d’un servei de 12 milions més a pagar en 7 anys.

A poc a poc, però, l’arxiduc Carles va anar guanyant adeptes entre les classes urbanes catalanes i entre l’estament eclesiàstic a causa d’un conjunt de factors com la prepotència creixent de la burocràcia reial castellana. L’actuació nefasta del nou virrei Fernández de Velasco (1703-1705), que va violar de forma reiterada les constitucions catalanes, i la decisió de Felip V d’obligar els camperols a allotjar les tropes i a pagar forts impostos per al manteniment de l’exèrcit van fer créixer el rebuig al nou monarca.

El punt de confluència dels catalans contra Felip V era la francofòbia que s’havia estès al Principat arran de la mutilació de Catalunya el 1659, les ocupacions constants del Principat a la segona meitat del segle XVII, les vexacions patides per l’ocupació francesa entre 1694-97 i l’entrada massiva de manufactures franceses.

També es pot detectar una creixent castellanofòbia contra els ministres reials i els oficials de l’exèrcit. A més, la defensa de les constitucions era un objectiu compartit per tots els estaments. L’oposició a l’absolutisme borbònic va ser un dels elements cohesionadors de la comunitat nacional catalana.

Els diferents estaments també tenien motius per malfiar-se de la nova monarquia. La burgesia dels negocis tenia uns interessos contraposats als francesos i esperaven que Carles d’Àustria convertís Catalunya en un territori de comerç lliure amb capacitat d’influència als afers de la monarquia i d’Amèrica. Per la seva banda, els eclesiàstics tenien un profund sentiment antifrancès perquè havien realitzat profanacions d’esglésies durant l’ocupació de Catalunya i temien la pèrdua del seu estatut de privilegi jurídic i fiscal. Finalment, la noblesa temia perdre els seus privilegis i la seva parcel·la de poder.

El primer recolzament als austriacistes va procedir dels anomenats vigatans, un conjunt de propietaris rurals i petis nobles benestants de la vegueria de Vic (Osona) que havien participat majoritàriament a la Guerra dels Nou Anys (1688-1697), amb el recolzament d’alguns burgesos barcelonins decididament contraris als Borbó, que van articular l’oposició política i social a la monarquia de Felip V.

Va ser a partir de 1702 quan va aparèixer el partit austriacista impulsat pels membres del braç militar i de la burgesia en defensa del pactisme i del sistema constitucional català. Els eclesiàstics van jugar un paper fonamental en la difusió d’idees i consignes antifilipistes i van oferir els mitjans organitzatius imprescindibles pel naixement del partit austriacista. Es suposava que Carles, un príncep austríac, seria més respectuós amb el marc confederal de la Monarquia Hispànica.

Tot i això, les institucions catalanes com a tals van mantenir-se fidels a Felip V i van resistir un primer bloqueig aliat de Barcelona l’any 1704 com a conseqüència d’una acció conspirativa austriacista.

Carles-III-de-Catalunya.jpgEn aquest context de recels i malfiances cap a la nova dinastia de Felip V, el 20 de juny de 1705 va signar-se el pacte de Gènova entre Anglaterra i els representants catalans que significava l’entrada de Catalunya en la guerra al costat dels austriacistes. En el pacte, els catalans van comprometre’s a reconèixer l’arxiduc Carles d’Àustria com a rei i a aportar 6.000 homes a les tropes aliades. Anglaterra, a canvi, es comprometia a defensar les llibertats catalanes fos quin fos el resultat de la guerra. La suma d’aquests factors va fer que Catalunya reconegués l’arxiduc Carles com a rei l’octubre de 1705.

Aleshores, la flota de Carles d’Àustria va fer desembarcar les seves tropes a València, tot iniciant la conquesta d’aquest regne. Poc després, amb l’ajuda d’un exèrcit de vigatans, va ocupar la ciutat de Barcelona sense trobar-hi resistència. Un cop l’arxiduc Carles (Carles III de Catalunya) va arribar a Barcelona, una important representació de la societat catalana va rebre’l per jurar-li obediència. Aquest va respondre convocant Corts i atorgant títols.

Carles III va crear nous organismes de govern que van acabar substituïts per una Reial Audiència i a la convocatòria de Corts va ampliar el braç reial incrementant les ciutats representades. Així l’arxiduc buscava ampliar la base social que li donava suport. A més, va ampliar l’afavoriment cap a la llibertat de comerç i va impulsar la producció pròpia de teixits. Altres mesures van ser la fi de l’intervencionisme monàrquic en el procés insaculatori de la Diputació del General i del Consell de Cent, es va posar fre als abusos de les tropes i els soldats van ser allotjats en casernes.

Tot i això, la pràctica de govern de l’arxiduc va estar fortament condicionada pel desenvolupament de la guerra i Carles III va haver de realitzar accions absolutistes per a controlar els partidaris de Felip V. A més, l’arxiduc va estar fortament supeditat als interessos anglesos per la seva precarietat financera.

La Guerra de Successió (1702-1714)

divendres, 1/10/2010

El darrer rei de la casa d’Àustria, Carles II d’Habsburg, va morir l’1 de novembre de l’any 1700 sense descendència directa. Els principals candidats a ocupar el tron espanyol, pels seus vincles familiars, eren:

Josep Ferran de Baviera: fill de l’elector de Baviera Maximilià II i de Maria Antònia, filla de l’emperador Leopold i de Margarida, filla de Felip IV de Castella. Va morir el 1699 quedant així descartat.

Felip d’Anjou: Net de Lluís XIV de França i de Maria Teresa, filla de Felip IV de Castella.

L’arxiduc Carles d’Habsburg: Fill de l’emperador Leopold i d’Elionor del Palatinat, i net de Maria, la filla de Felip III de Castella.

Així, França i Àustria, dues de les principals cases reials europees entraven en disputa pel tron espanyol. Si bé la Monarquia Hispànica es trobava en una fase de declivi, l’herència que rebria l’hereu al tron encara suposava la quantitat més extensa de dominis. Finalment, en el seu testament Carles II va nomenar com a hereu el seu nebot-nét, el príncep francès Felip de Borbó, que seria proclamat rei el 1700 amb el nom de Felip V.

Felip V.jpg

Felip V

Una part dels països europeus estava totalment en contra del nomenament del nou monarca perquè la seva coronació significava un enfortiment dels Borbó al continent i suposava una amenaça per l’equilibri de poder existent a Europa des de la Pau de Westfàlia (1648). Ben aviat, el 1702, la Gran Bretanya, Holanda, Portugal i l’Imperi Austríac van declarar la guerra a França i a Espanya, tot donant el seu suport al candidat austríac amb la formació de la Gran Aliança de la Haia.

Carles-III-de-Catalunya.jpg

L'arxiduc Carles d'Àustria

Aquest enfrontament va originar l’anomenada Guerra de Successió, que, d’una banda, va ser un conflicte internacional en el qual França es va enfrontar amb una coalició de potències europees (Àustria, Països Baixos, Anglaterra); però també va ser un conflicte intern a Espanya ja que la qüestió successòria també va dividir els territoris peninsulars.

Així, el Regne de Castella es va mostrar, en general, fidel al nou monarca borbònic, i només una part de la gran noblesa, temorosa de perdre poder i influència davant de la introducció de l’absolutisme borbònic s’hi va oposar. En canvi, una part dels territoris de la Corona d’Aragó, fonamentalment a Catalunya i València, va donar suport al candidat austríac, com a forma de rebuig de la política centralitzadora i unitària que representaven els Borbó i que ja s’havia aplicat a França.

D’aquesta manera, les institucions representatives dels diversos sectors socials de la societat catalana de l’Antic Règim (fonamentalment la Generalitat), així com un important nombre de membres de les classes populars catalanes, van donar suport al candidat austríac que va ser proclamat rei a Viena l’any 1703.

La guerra a Europa va durar des del 1701 fins el 1713. A nivell internacional, les forces d’ambdós candidats estaven molt equilibrades i els Borbó es van mostrar incapaços de derrotar els exèrcits aliats que donaven suport a Carles d’Habsburg. El conflicte només es va acabar quan, el 1711, un fet inesperat va canviar el curs dels esdeveniments: l’arxiduc Carles, en morir el seu germà Josep I, va heretar el tron austríac, perdent aleshores el suport d’una Anglaterra on el govern torie malfiar-se de l’excessiu poder dels Habsburg per a l’equilibri europeu amb la possible formació d’un gran bloc austríac que dominés el continent europeu com en temps de Carles V.

conflicte europeu.jpg

Aquest fet portaria Anglaterra i Holanda a manifestar el seu interès en acabar la guerra i reconèixer Felip V com a monarca espanyol. Així, a partir de la proclamació de Carles VI com a emperador el conflicte bèl·lic va donar pas a la negociació diplomàtica. La pau arribaria amb la signatura dels Tractats d’Utrecht i Rastatt (1713-1714).

A Utrecht (1713), Anglaterra, Holanda, Portugal, Savoia i Prússia van reconèixer Felip V com a rei d’Espanya a canvi de concessions territorials, comercials i el reconeixement del duc de Savoia com a rei. Menorca i Gibraltar van anar a parar a mans d’Anglaterra, així com un seguit de drets i privilegis comercials a l’Amèrica espanyola. Per a Savoia van ser Terranova, uns territoris cedits per Lluís XIV a la badia del Hudson i Sicília. La Península Ibèrica i les colònies americanes quedaven en mans de Felip V.

D’altra banda, a Tractat de Rastatt (1714), es signava la pau amb l’emperador Carles VI (l’antic arxiduc Carles) que va rebre Nàpols, Sardenya, el Milanesat i Flandes com a compensació per haver-se retirat de la lluita, que encara es mantenia, entre Felip V i les institucions catalanes.

tractatUtrecht.jpg

Western_Europe_Utrecht_Treaty.jpg

La victòria de Felip V i l’entronització dels Borbons en el tron espanyol suposava la fi de la política imperial europea per a una Espanya, que, definitivament, va deixar de ser una de les grans potències del continent.