Entrades amb l'etiqueta ‘Espanya dels Borbons’

L’Espanya del segle XVIII: el comerç

diumenge, 28/11/2010

En els inicis del segle XVIII, el comerç era una activitat depenent i subsidiària del món agrari. El mercat interior era dèbil i es limitava majoritàriament als intercanvis de tipus local o comarcal. Hi havia greus problemes de transport i les zones de l’interior peninsular continuaven completament aïllades de la perifèria. Tot i això, el problema més greu era que aquest mercat feble i poc articulat estava sotmès als límits d’una economia agrària que vorejava l’autoconsum.

Tan sols el comerç colonial va mantenir una certa importància en l’economia espanyola de l’Antic Règim. Els Borbó, i especialment Carles III, van preocupar-se de reorganitzar el comerç americà que constituïa una de les principals fonts d’ingressos de la corona. Les reformes introduïdes al llarg del segle XVIII van permetre una reactivació de les transaccions amb Amèrica i un desenvolupament de les activitats manufactureres, especialment en aquelles àrees dedicades a l’exportació.

Així, va mantenir-se el sistema de flotes que partien cap a Amèrica des de dos ports que monopolitzaven el comerç colonial: Sevilla i Cadis. Gran part d’aquest comerç estava en mans de comerciants estrangers i, per això, la corona va patrocinar la creació de companyies comercials a les quals va atorgar nombrosos privilegis i el monopoli sobre alguns productes i territoris.

Molt aviat, però, es demostraria que aquest sistema no era efectiu ja que la pirateria, el contraban i la competència estrangera van acabar per portar a la ruïna les noves companyies. Aquest fracàs seria el que obriria les portes a la completa liberalització del comerç amb Amèrica, tot establint-se, des de 1778, la lliure comunicació de tots els ports espanyols, primer amb el Carib i després amb tot Amèrica.

Intensificació i diversificació dels intercanvis comercials catalans:

El segle XVIII va ser un gran segle comercial per a Catalunya ja que va produir-se un auge extraordinari de les activitats d’aquest àmbit. Així, si la recuperació econòmica va començar al camp, la demanda exterior, i especialment la colonial, va orientar algunes de les transformacions del camp català i va condicionar l’especialització agrícola d’algunes zones. Aquesta influència no només va sentir-se al camp, sinó que també va servir d’esperó per a la producció artesanal. Així, les indústries més dinàmiques del Principat van ser les que trobaren una demanda fora de les nostres fronteres.

La comercialització de la producció agrària i industrial va convertir-se en la base de la gran expansió econòmica de la Catalunya del segle XVIII. Aquesta represa econòmica, a més, va coincidir amb l’alineament diplomàtic espanyol amb les potències europees, sobretot amb Anglaterra. Les bones relacions amb aquest país van afavorir l’expansió econòmica. Els períodes bèl·lics, en canvi, es caracteritzaran per la recessió i la crisi del comerç.

L’abast del comerç català:

Mercat regional. Aquell en el qual s’intercanviaven productes agrícoles de les comarques de l’interior (blat i oli, especialment) per productes manufacturats o d’origen comercial obtinguts a les comarques del litoral. La unitat mercantil per excel·lència va ser la botiga. La botiga del segle XVIII consistia en un centre comercial que actuava a vegada com a majorista i minorista. En ella s’hi podien trobar tant productes catalans com d’altres procedents del món atlàntic o del Mediterrani.

Mercat peninsular. Va iniciar-se una penetració a gran escala dels productes catalans (teixits, paper, productes agraris, etc) a través d’una extensa xarxa de corresponsals. D’aquesta manera va aconseguir-se una important implantació de comerciants catalans en les ciutats espanyoles.

Mercats internacionals. Van tenir una gran importància en aquest període perquè va reactivar-se el comerç amb l’àrea mediterrània (blat de Sicília i del sud d’Itàlia i fil procedent de Malta). A més, el comerç català va prendre una nova orientació atlàntica. Londres i Amsterdam van esdevenir ciutats en les que la presència dels mercaders catalans era freqüent. A canvi, fonamentalment, de l’aiguardent, els comerciants del Principat van importar manufactures, peix salat i productes colonials, alguns dels quals eren redistribuïts al Mediterrani.

Mercat colonial. Aquest va ser el sector més dinàmic del Principat. Primer va basar-se en l’establiment de relacions regulars amb Cadis, on comerciants d’aquesta ciutat embarcaven els productes catalans cap a Amèrica. Va ser a partir de 1740-43 quan va produir-se la irrupció de la flota mercant catalana en les rutes de les Índies. Així, la presència de vaixells catalans a l’Atlàntic es convertiria en una constant a la segona meitat del segle XVIII. El 1756 un grup de comerciants catalans va rebre l’autorització per crear una companyia que comerciés amb Amèrica: la Reial Companyia de Barcelona que actuaria a Puerto Rico, Santo Domingo, Margarita i Veneçuela. El 1765 les Antilles van obrir-se a la llibertat de comerç i, finalment, el 1778, va promulgar-se el Decret de Lliure Comerç que trencava el monopoli gadità. Els mercaders catalans van exportar cap a Amèrica productes com vi, aiguardent, fruita seca, teixits de cotó estampats (indianes), mocadors de seda, paper i alguns productes metal·lúrgics. A canvi s’importava sucre, cotó, cacau, cuir i tints.

El comerç català en el segle XVIII s’organitzava mitjançant el sistema de la companyia comercial que es caracteritzava per:

  • Durada limitada. Normalment, la companyia es desfeia un cop acabada l’activitat per a la qual havia estat creada.
  • Capital modest. S’associaven diversos socis –sovint lligats per vincles familiars– i aportaven un capital amb el que es constituïa la companyia.
  • Diversificació de les activitats. Així guanyaven seguretat a l’hora de realitzar les inversions.

Altres inversions del capital mercantil català van ser:

  • Societats d’explotació. Es tractava de societats que construïen una barca, la proveïen, transportaven les mercaderies i les venien. Es repartien els guanys a parts iguals entre els socis i les navegants.
  • Arrendaments públics. Podia tractar-se d’arrendaments exclusivament municipals (subministraments d’aliments, contractes d’obres públiques,etc), de contractes subscrits amb l’Estat (subministraments militars, paper segellat, etc) o d’administració d’impostos i drets de diversa mena. Els arrendaments públics van convertir-se en una font bàsica per a l’acumulació de capitals en la Catalunya del segle XVIII.
  • Assegurances marítimes. Van convertir-se en una de les branques més dinàmiques de l’activitat mercantil gràcies a l’escàs capital que era necessari invertir. Al llarg de l’últim terç de segle apareixerien les grans companyies especialitzades en assegurances amb forts capitals aportats per destacats membres de la burgesia mercantil.
  • Inversions financeres. Aquest pas suposa la culminació del procés anterior, encaminant el capital cap a les operacions merament financeres.

Durant la primera meitat del segle XVIII, agricultors, artesans i mariners, a més dels mercaders, van participar en aquesta expansió comercial. Caldria esperar, però, a la segona meitat del segle perquè la burgesia comercial de Barcelona assumís la direcció del gran comerç català. La data culminant de l’ascens d’aquesta burgesia pot situar-se el 1756 amb la fundació de la Reial Companyia de Barcelona. Posteriorment, es va produir la creació dels Cossos de Comerç (matrícula de comerciants) i la Junta Particular de Comerç (1758). D’aquesta manera, la burgesia mercantil barcelonina va convertir-se en un grup consolidat i hegemònic a mitjans de segle.

La Junta Particular de Comerç representava a la burgesia catalana del segle XVIII. Va fomentar l’economia estimulant l’activitat comercial i industrial. A més, va impulsar el progrés dels estudis tècnics. Les idees i creacions d’aquests grans comerciants encara estaven influïdes per una mentalitat mercantilista. Fins a finals del segle no apareixerà un nou grup social, vinculat a la indústria moderna, que assumirà la direcció de la vida econòmica de Catalunya i contribuirà a la transició cap a una societat industrial.

El desenvolupament comercial català durant el segle XVIII, però, no va seguir una línea uniforme i a finals de segle va esclatar una crisi lligada al tancament dels mercats colonials –provocat per la dinàmica política– i a les dificultats experimentades pel tràfic interior de mercaderies.

L’Espanya del segle XVIII: la indústria

diumenge, 28/11/2010

En els inicis del segle XVIII, l’artesania era una activitat depenent i subsidiària del món agrari. La indústria tradicional, articulada a través dels tallers artesans, continuava organitzada a través del sistema gremial, que exercia un control estricte sobre la producció, els preus i la creació de noves indústries. L’escassetat de la demanda i el poder de les jerarquies gremials mantenien intacte aquest model productiu.

Durant el segle XVIII, seguint l’exemple francès, es va impulsar la creació de manufactures amb la finalitat de superar les limitacions imposades pel sistema gremial, augmentar la producció i posar fre a unes xifres desmesurades d’importació de productes de luxe. D’aquesta manera, des de l’Estat van crear-se les fàbriques reials, com la de teixits de Guadalajara o la de cristalls a La Granja (Segòvia), que malgrat la qualitat de la seva producció van haver de topar amb l’escassetat de mercats i una baixa rendibilitat. D’altra banda, les manufactures privades van implantar-se per tot el territori, assolint una especial importància a València (manufactures de seda) i al País Basc (foneries i fàbriques metal·lúrgiques).

L’increment de la producció industrial a Catalunya:

A Catalunya, el nou impuls econòmic derivat de l’expansió demogràfica, agrícola i comercial, també va produir canvis en la producció manufacturera. Així, paulatinament, la indústria va convertir-se en el motor del comerç a Catalunya. Es tractarà d’una nova indústria sorgida al marge dels gremis: la manufactura.

Etapes de la indústria catalana al llarg del segle XVIII:

  • Finals segle XVII-1737. Fase de recuperació que coincideix amb la política proteccionista de Felip V i les primeres experiències del mercat colonial que van afavorir els sectors industrials tradicionals.
  • 1737-1756. Va crear-se la primera fàbrica d’indianes, punt de partença del sector cotoner. Els teixits d’indianes van ser el sector més revolucionari de la transformació del sector en el segle XVIII. És l’inici de la indústria moderna.
  • 1756-1778. Període d’expansió gràcies a, primer, les més grans possibilitats de comerciar amb Amèrica i la posterior llibertat de comerç.
  • 1783-1796. Màxim desenvolupament de la indústria en imposar-se el principi de llibertat de treball. A continuació va iniciar-se una etapa de crisi que s’allargaria fins al segle XIX.

Durant el segle XVIII, sectors que havien tingut una gran importància en períodes anteriors van iniciar una progressiva decadència i van acabar sent superats per les noves formes industrials que creixien espectacularment. Aquesta decadència es posa de manifest en la indústria tèxtil tradicional.

La indústria llanera. Entre els anys 1750 i 1778 va tenir una etapa de gran expansió gràcies al sistema de treball a domicili de la població camperola i a la penetració dels comerciants catalans en els mercats de la Península. A partir de 1778, però, aquesta indústria va iniciar un procés de franca decadència ja que el capital procedent del comerç, que era el seu motor, es va mostrar més inclinat a encaminar les seves inversions cap a altres sectors amb més possibilitats de desenvolupament.

La indústria de la seda. El sector de la seda va patir la mancança de matèria primera i va sobreviure a llocs allunyats dels nuclis industrialitzats.

La indústria paperera i del ferro. Aquests sectors van sobreviure gràcies al comerç colonial afavorit per la política mercantilista dels Borbons.

La construcció naval. Totalment lligada al comerç marítim català, va tenir més importància que els altres sectors tradicionals. El caràcter artesanal que va mantenir va dificultar la seva modernització i al no poder acomodar-se al procés de canvi, a partir de 1793 va entrar en una fase d’estancament.

Al mateix temps, i al costat de les indústries tradicionals, se’n va desenvolupar unes altres que ja presentaven unes característiques més modernes com era el cas de la indústria cotonera caracteritzada per:

  • Control de la producció per part del capital comercial.
  • Predomini del treball assalariat fora del gremi.
  • Mecanització.
  • Recerca de preus competitius.
  • Absència o escassetat de matèria primera.

El naixement de la indústria tèxtil cotonera va estar lligat a les possibilitats de penetració en el mercat colonial americà. Així, en una primera etapa de desenvolupament, entre 1737 i 1767, aquestes primeres indústries van ser creades amb una inversió molt moderada de capital d’origen comercial. D’aquesta manera es permetia la reinversió com a motor del seu creixement. El fil de cotó s’importava de Malta i a les fàbriques es teixien les primeres indianes que després s’estampaven.

Serà en el període 1767-83 quan es produeixi un doble procés; d’una banda, el govern va reglamentar aquesta indústria mitjançant una Ordenanza (1767) que només donava el reconeixement oficial a aquelles fàbriques que tenien dotze o més telers, fet que va impossibilitar la supervivència de les fàbriques més petites.

D’altra banda, va néixer la filatura que va instaurar-se de forma permanent a Catalunya a partir de 1772 amb la creació de la Companyia de Filats de Cotó. L’expansió de la filatura va produir-se entre 1783 i 1796. En aquests anys va iniciar-se la mecanització i la filatura va triomfar de forma definitiva. Van ser uns anys de profundes modificacions davant la necessitat evident de modernitzar la manufactura. El treball a domicili de la filatura del cotó en les comarques agràries del nord de Catalunya va tenir gran importància.

El segle va tancar-se amb un període de crisi entre 1796 i 1808 que va suposar la retirada del capital comercial. Tot i això, la indústria cotonera va aconseguir sobreviure gràcies a l’aparició d’un nou empresariat: la burgesia industrial. Així es va poder mantenir el procés de la manufactura d’indianes.

Les empreses que aplegaven filatura, tissatge i impressió van concentrar-se tècnicament i van adoptar de forma generalitzada les invencions mecàniques. A més, va produir-se una nova empenta a les valls prepirinenques que buscava força motriu gratuïta i més barata. Aquest procés seguit per les indianes va ser el model que va caracteritzar també a altres indústries que no van arribar a tenir la mateixa importància com la indústria de barrets o la d’adob de pells.

L’Espanya del segle XVIII: el sector agrari

diumenge, 28/11/2010

La terra era el factor bàsic de la producció a l’Espanya del segle XVIII i l’agricultura era la primera font de riquesa. El 1797, el sector agrícola espanyol absorbia més del 65% de la població activa, mentre que només un 22% es dedicava al sector serveis i el 12% a la indústria. En els territoris de l’antiga Corona de Castella aquesta tendència era més gran encara arribant al 80%.

Les relacions socials s’articulaven al voltant de l’organització jurídica de la terra i al concepte de propietat que configurava l’agricultura senyorial. La major part de les terres productives estaven sota el domini de la jurisdicció senyorial i estaven amortitzades, és a dir, es trobaven fora del mercat i no es podien comprar ni vendre per estar en possessió del que s’anomenava mans mortes.

Això passava amb les terres que eren béns de l’Església i dels municipis (terres arrendades i comunals), així com en les de la noblesa que es vinculaven en mayorazgos i, generalment, passaven sense divisions de generació en generació gràcies a la primogenitura. Aquesta situació, a més, s’estendria al plebeus enriquits. Per això, la propietat lliure només la trobem a les terres alodials o de realeng (dependents de la jurisdicció reial).

Els senyorius propietat de la noblesa, l’Església i la corona eren els que ocupaven la major part de la terra i definien les relacions que imperaven en el món rural. El senyor, en la seva condició de domini sobre els vassalls, tenia drets senyorials sobre els camperols que romanien a les seves terres i que pagaven segons el diferent tipus de contracte agrari ja fos a través de rendes en metàl·lic o en espècies.

Tipus d’explotació de la terra a l’Espanya de l’Antic Règim:

  • Arrendaments a llarg termini. El principal model és l’emfiteusi (pròpia del camp català). El domini es trasllada de pares a fills.
  • Arrendaments a curt termini. Habitualment es donava l’arrendament per una dècada. Es practicava a Castella. La brevetat dels contractes no permetia que els pagesos s’involucressin en la millora de la terra.
  • Explotació mercenària. Els jornalers andalusos estaven destinats a treballar durant la collita segons les necessitats del terratinent. Al nord d’Espanya els jornalers van arribar a representar el 25% de la població mentre que al sud constituïen prop del 70%.

D’aquesta manera, encara que hi havia un cer nombre d’agricultors propietaris de les seves terres, sobretot a la zona nord del país (Cantàbria, Astúries, País Basc, nord de Castella), la major part de la pagesia era arrendatària o jornalera i la seva situació de submissió al sistema feudal era variant segons la zona i el tipus de contracte al qual estaven sotmesos.

A Galícia i Astúries, els arrendaments (foros) eren fixos durant tres generacions, però la manca de terres va donar lloc a la subdivisió de les terres (subforos) i a l’aparició d’un greu problema de minifundisme. Al sud de Castella, Extremadura i Andalusia, en canvi, hi havia unes grans extensions latifundistes en mans de la noblesa i el clergat, que eren treballades per pagesos amb arrendaments curts i variables o per jornalers.

Contracte Durada Forma de pagament Altres condicions
EMFITEUSI

(Domini directe)

Fadiga.

Lluïsme.

Capbrevació.

EMFITEUSI

(Domini útil)

Indefinida Cens anual Herència.

Venda.

Subestabliment.

PARCERIA O MASOVERIA Temporal Parts de fruits Clàusules diverses
RABASSA MORTA Temporal Parts de fruits

Característiques de l’agricultura:

  • Tècniques endarrerides.
  • Policonreu destinat a l’autoconsum i la subsistència.
  • Eines tradicionals.
  • Sistema de treball comunitari.
  • Rotació triennal amb guaret, associat a la ramaderia.
  • Existència de zones on milloren les tècniques (litoral mediterrani i zona cantàbrica): Introducció d’adobs, rotacions sense guaret, millores en regadius i especialització en olivera i vinya (Priorat i Penedès).

Distribució de la renda de la terra:

  • Càrregues de naturalesa fiscal (tant estatal com eclesiàstica i senyorial).
  • Renda de la terra provinent dels contractes agraris (emfiteusi, furs, parceries i arrendaments a curt termini).
  • Guanys especulatius a través de la fixació de la taxa o de l’anticipació de grans als camperols.

Les reformes en el terreny agrari que van introduir-se al llarg del segle XVIII, especialment durant el regnat de Carles III, no van ser capaces de resoldre la tensió que provocava el fet que el creixement de la població esdevingués superior a la producció d’aliments, fet que derivaria en l’aparició de fams cícliques.

L’expansió del sector agrari català:

L’expansió agrícola catalana, iniciada cap a 1680, va continuar durant tot el segle XVIII caracteritzada per l’augment de la producció, la intensificació de l’explotació agrícola i l’especialització dels conreus.

Augment de la producció. Va basar-se especialment en l’extensió dels conreus. Així, van recuperar-se terres abandonades des de feia segles i es va emprendre la rompuda de les terres marginals. El blat, l’olivera i la vinya (símbol de l’expansió agrícola catalana del segle XVIII) van ser els conreus més freqüents de les noves àrees. L’instrument principal d’aquesta expansió de la vinya va ser l’establiment de colons mitjançant el contracte de rabassa morta que va permetre l’estabilitat del camp català durant l’època d’expansió.

Intensificació de l’explotació agrícola. Estava basada en petites innovacions tècniques com la generalització en l’adobament de les terres, sobretot amb fems. Van implantar-se noves combinacions en la rotació dels conreus que van permetre la progressiva substitució del guaret. I com a punt més espectacular de la intensificació dels conreus, va portar-se a terme una important expansió dels regadius. Malgrat aquestes innovacions, el camp català encara va haver de veure’s sotmès a periòdiques crisis de subsistència.

Especialització dels conreus. La gran expansió de la vinya va assenyalar l’evolució de l’agricultura cap a una orientació comercial. El creixement demogràfic va implicar, a més, un fort impuls de la producció, ja que va incrementar-se la demanda de productes agrícoles. Pel que fa a la ramaderia, en aquest període pot observar-se una especialització i una millora generalitzada de la seva qualitat.

Entre els conreus, el blat va mantenir la seva posició de conreu alimentari per excel·lència. La demanda va incrementar-se com a conseqüència del creixement demogràfic, però, aquest fet pràcticament no va veure’s afectat per innovacions tècniques i les collites van continuar sent escasses.

També va registrar-se un gran augment del conreu de l’olivera –a l’Empordà, les Garrigues, la Segarra i l’Urgell– i dels conreus industrials, com la morera i el cànem, a més del blat de moro i de la patata. L’arròs va implantar-se sòlidament en règims de monocultiu.

El conreu més dinàmic en aquest període va ser, amb molta diferència, la vinya. Al Maresme, al Penedès i al camp de Tarragona van produir-se vins de poca qualitat i de preu baix que es destinaven al consum popular i en part a l’obtenció, per destil·lació, de l’aiguardent, que ben aviat va convertir-se en un article bàsic de l’exportació catalana cap a les colònies.

Al llarg de tot el segle es poden observar els primers indicis del procés de formació d’un “mercat català” gràcies a l’augment dels intercanvis agrícoles intercomarcals o a l’alleugeriment de les desigualtats –amb algunes excepcions– dels diferents preus segons la localitat.

El Decret de Nova Planta va mantenir el règim jurídic i social agrari anterior, es a dir, el règim senyorial. Les noves rompudes van significar un augment de les possibilitats de pressionar la pagesia tot i que encara es mantenia el règim establert per la sentència Arbitral de Guadalupe. L’evolució social del camp català va produir-se sense grans trasbals. Va donar-se una important expansió dels establiments emfitèutics i només cap al final del segle els propietaris van començar a qüestionar aquest sistema, especialment en el conreu de la vinya on el conflicte va revestir-se de gran duresa.

Grups socials en el camp català en el segle XVIII:

Noblesa. La noblesa tenia un caràcter absentista i arrendava les seves terres, fet que va proporcionar-li una important acumulació de capitals per l’augment de les rendes agràries.

Burgesia comercial. La burgesia invertia part dels seus beneficis derivats del comerç en la terra, tant per aconseguir uns guanys com per augmentar el seu prestigi social.

Masovers i parcers. La seva situació no era dolenta gràcies a les condicions pactades en els seus contractes i l’augment dels preus agrícoles, tot i que van continuar sotmesos als drets senyorials i a les jurisdiccions.

Proletariat. El proletariat agrícola estava integrat per jornalers que sovint acabaven emigrant cap a les ciutats a la recerca de noves oportunitats.

L’augment dels preus i de la venda agrària va provocar un increment notable de la riquesa al camp. De fet, els preus agrícoles van triplicar-se al llarg del segle XVIII, accelerant-se especialment durant la segona meitat de segle. Aquesta situació de prosperitat va produir una acumulació de capital que va destinar-se a la reinversió, al consum de productes urbans d’origen comercial i industrial i, fins i tot, al consum sumptuari. Així, s’iniciava una interrelació entre la prosperitat agrícola i el desenvolupament de les activitats urbanes.

L’Espanya del segle XVIII: el creixement demogràfic

diumenge, 28/11/2010

El segle XVIII va significar, en el conjunt d’Europa, l’inici d’un cicle demogràfic caracteritzat pel creixement ininterromput de la població. En aquesta nova dinàmica hi va tenir un paper decisiu el descens de la mortalitat com a conseqüència de la fi de les grans mortaldats catastròfiques, la constant millora de les tècniques agrícoles, la introducció de nous conreus que van enriquir la dieta de la població i el fet que aquest segle fos un període de pau relativa en el territori europeu.

En el segle XVIII també s’inicia a Espanya el cicle demogràfic modern, però amb matisos. Malgrat que la mortalitat encara va mantenir-se en nivells elevats (36 per mil), va veure’s compensada pels alts nivells de natalitat (42 per mil) i per l’absència de conflictes bèl·lics. Així, la població espanyola va incrementar-se de 7,6 milions el 1717 a 10,5 milions el 1800. Aquest creixement, però, va ser dispar ja que mentre a la perifèria la població va doblar-se, a l’interior només va augmentar entre un 20% o un 30%. Amb tot, els territoris de l’antiga Corona de Castella encara constituïen la zona més poblada i hi habitaven 7 de cada 10 habitants.

Cicle demogràfic antic:

  • Creixement escàs.
  • Alta mortalitat
  • Crisi demogràfica.
  • Estancament de la població.

Transició demogràfica (Catalunya):

  • Augment de la població.
  • Descens de la mortalitat.
  • Increment de la productivitat del camp.

Aquest creixement no va ser pas una conseqüència de la revolució industrial, ja que va donar-se en el marc d’una estructura econòmica inalterada amb les mateixes taxes de mortalitat tradicionals. Així, el creixement va ser degut a les mesures poblacionistes introduïdes pels Borbons: incentius per a les famílies nombroses, acolliment d’immigrants catòlics als quals lliuraven terres, o projectes de colonització per a terres despoblades (per exemple, Sierra Morena).

La monarquia estava convençuda, seguint els principis il·lustrats, que un creixement de la població era la clau per a incentivar la producció. Amb tot, el creixement de la població espanyola en el segle XVIII va veure’s limitat per la persistència de les crisis de subsistència que van comportar fams periòdiques que delmaven la població i consumien els excedents agraris generats durant els anys de bones collites.

A Catalunya, el segle XVIII es caracteritza per un fort increment de la població, convertint-se en una de les regions perifèriques amb un creixement demogràfic més gran. D’aquesta manera, el Principat va passar de 515.675 habitants el 1717 a 899.287 l’any 1787 –segons el cens de Floridablanca–. A més, la fecunditat matrimonial, és a dir, la taxa de nascuts vius per cada mil dones casades, va situar-se entre les més altes d’Espanya.

Aquest creixement va tenir com a principal característica el seu caràcter sostingut i continu, que indica el pas d’una demografia antiga a una de transició. El canvi de règim demogràfic va suposar un descens de la taxa de mortalitat gràcies a la desaparició de les grans epidèmies, com la pesta, i a l’expansió de l’agricultura que, en augmentar la seva productivitat, va permetre mantenir el creixement de la població. D’altra banda, va mantenir-se una elevada taxa de natalitat. A la resta de l’Estat espanyol, el creixement no va tenir les mateixes característiques que a Catalunya, ja que encara s’hi mantenia una taxa de mortalitat força elevada.

Característiques del creixement català:

a. El creixement, tot i que no va ser uniforme, va afectar a la totalitat de les comarques del Principat. Així, van repoblar-se àmplies zones de la Catalunya occidental poc poblades en segles anteriors.

b. Va aparèixer un contrast entre la Catalunya meridional de gran dinamisme demogràfic i la Catalunya septentrional que –amb l’excepció de la Garrotxa– estava molt més endarrerida.

c. El creixement de la població va concentrar-se a les poblacions costaneres i a les ciutats (Barcelonès, Maresme, Baix Llobregat).

d. Presència d’immigració d’origen francès.

e. La crisi de les darreries del segle XVIII –causada per la guerra amb la França revolucionària i posteriorment amb Anglaterra– i principis del segle XIX, va frenar l’expansió demogràfica catalana.

L’Espanya dels Borbons (segle XVIII)

dissabte, 27/11/2010

Per a Espanya, el segle XVIII va suposar un període a mig camí entre la modernització i la decadència. Així, els monarques de l’entronitzada casa de Borbó van intentar dur a terme grans reformes per a frenar la decadència hispànica iniciada en el segle XVII, tot i que l’èxit de les seves mesures és força qüestionable.

En el camp de la política interior, els Borbons van imposar l’absolutisme monàrquic a través de la introducció d’una administració centralitzada que va suprimir els furs d’algunes de les nacionalitats peninsulars, van modernitzar l’exèrcit i la marina i van procurar de protegir el desenvolupament econòmic i artístic.

En el camp de la política exterior, el segle XVIII va suposar la confirmació que Espanya s’havia convertit en una potència secundària en el mapa europeu posterior als Tractats d’Utrecht i Rastatt, tot i el seu gran imperi ultramarí. Els Borbons, fonamentalment, van mantenir aliances amb França (pactes de família), donat el parentiu entre ambdues famílies reials.

Des de 1700 fins a 1808, van ser cinc els Borbons que van ocupar el tron espanyol: Felip V, Lluís I, Ferran VI, Carles III i Carles IV.

arbol_genealogico_borbones.jpg

Felip V (1700-1724 i 1724-1746). El nou rei va decidir reformar l’estructura política espanyola heretada dels Àustries per fer-la homologable al sistema absolutista francès. Amb aquest objectiu, Felip V va imposar una administració centralitzada i va unificar les corts en una sola institució tot aprofitant-se de la derrota dels regnes de la Corona d’Aragó en la Guerra de Successió. Així, va suprimir els furs i institucions pròpies d’aquests regnes (Corts, Diputació del General, etc.) a través dels Decrets de Nova Planta, mitjançant els quals es liquidava l’estructura de monarquia composta dels Àustries per donar pas a un Estat centralista.

Felipe_V_de_España.jpg

Felip V

A més, Felip V va impulsar una castellanització de la política elevant les institucions castellanes (Consell de Castella, Corts, etc.) al rang d’estatals i va modificar el sistema administratiu creant nous òrgans de govern com les Secretaries d’Estat (antecedent dels ministeris) i dividint el país en capitanies dirigides per capitans generals i intendents nomenats directament pel monarca. Un altre fet destacat del seu regnat va ser la introducció de la Llei Sàlica, segons la qual les dones eren excloses de la successió al tron.

Pel que fa a la política exterior, Felip V va practicar una política d’acostament a França que comportaria la signatura, el 1733, del primer Pacte de Família amb l’objectiu de contrarestar l’hegemonia d’Anglaterra. Així, Espanya donaria suport al rei francès en la seva lluita en la Guerra de Successió de Polònia, mitjançant la qual l’infant Carles de Borbó (futur Carles III) va ser nomenat rei de Nàpols i Sicília. Posteriorment, després del segon Pacte de Família (1743), Espanya participaria en la Guerra de Successió austríaca.

Lluís I (1724). Fill de Felip V i Maria Lluïsa de Savoia, el seu pare va abdicar i li va cedir la corona espanyola. El jove rei, però, va caure malalt de verola i va morir havent regnat tant sols set mesos intranscendents en la història de la monarquia espanyola. Així, Felip V va haver de retornar al tron espanyol.

Luis_I_rey_de_España.jpg

Lluís I

Ferran VI (1746-1759). Fill de Felip V i Maria Lluïsa de Savoia, era un personatge intel·ligent i pacífic que va morir sense deixar successió. Durant el seu regnat, Espanya va mantenir-se al marge dels enfrontaments bèl·lics europeus: des de 1748, data de la firma del Tractat d’Aquisgrà que cloïa la Guerra de Successió austríaca, fins a la seva mort, Espanya no va prendre part en cap altra guerra. Ferran VI va dedicar els seus esforços a continuar la política d’implantació de l’absolutisme monàrquic i a la reconstrucció econòmica del país, tasca per a la qual va comptar amb la col·laboració de ministres com el marquès de l’Ensenada que va crear els pòsits de cereals.

Fernando_VI.jpg

Ferran VI

Carles III (1759-1788). Fill de Felip V i Isabel de Farnese, era el prototipus de dèspota il·lustrat, amant de la cultura i protector de savis i artistes. Durant el seu regnat va intentar introduir reformes que ja havia experimentat en la seva etapa com a rei de Nàpols tot envoltant-se de ministres reformistes italians com Esquilache i Grimaldi. Però el seu programa reformista va ser frenat per l’esclat de l’anomenat Motí d’Esquilache (1766), un aixecament popular contra el ministre que tenia el seu origen en l’escassetat de subsistències que patia el país, tot i que, possiblement, va ser promogut des dels sectors privilegiats que es veien perjudicats per la nova política reformista.

Carlos_III.jpg

Carles III

Després del motí semblava que arribava el torn pels il·lustrats espanyols i Carles III va saber envoltar-se de ministres eficients com Aranda, Floridablanca, Campomanes i Jovellanos en el seu intent de treure Espanya de la decadència a través de les reformes il·lustrades. Així, els nous ministres van apostar per aplicar mesures fisiocràtiques amb l’objectiu de reformar l’agricultura i d’altres sectors de l’economia.

També van voler reformar l’educació, que estava en mans del clergat, i generalitzar-la a tots els sectors de la societat. També pretenien fer desaparèixer la Inquisició, a la qual consideraven com un obstacle per al progrés del país. A més, van intentar de difondre les idees de la Il·lustració mitjançant les Societats Econòmiques del País.

Un dels objectius reformistes era la reducció dels privilegis de que gaudien la noblesa i el clergat per potenciar el treball i amb ell la riquesa del país. Amb aquest objectiu, el rei va imposar la seva autoritat sobre l’Església i es va arribar a actuar directament contra alguns ordres religiosos, com els jesuïtes que van ser expulsats d’Espanya. Emmarcat en aquest procés, totes les professions van ser declarades honestes amb l’objectiu que el treball esdevingués una virtut social.

Quant a la política exterior, Carles III va renovar els pactes amb França i va signar el tercer Pacte de Família (1761), pel qual Espanya va tornar a les guerres europees intervenint en la Guerra dels Set Anys. El país també va intervenir aliat amb França en la Guerra d’Independència dels Estats Units afavorint els rebels i, per la Pau de Versalles de 1783, va poder recuperar Menorca i la Florida.

Carles IV (1788-1808). El seu regnat, marcat per l’esclat de la Revolució francesa, va ser una època de crisi generalitzada per a la societat espanyola. En pujar al tron va frenar les reformes introduïdes pel seu antecessor en identificar la Il·lustració amb la Revolució. A més, només una minoritària elit cultural donava suport al programa il·lustrat, mentre que la majoria dels privilegiats s’hi oposaven frontalment. En definitiva, la Il·lustració espanyola va ser un moviment minoritari que no es va generalitzar en la societat.

Carlos_IV.jpg

Carles IV

Respecte del context internacional, en un primer moment, Espanya va intervenir en la guerra contra la França revolucionària, amb resultats no gaire favorables. Caiguda la Convenció jacobina, però, Carles IV signaria el Tractat de Sant Ildefonso (1796) que l’aliava amb la França del Directori i posteriorment amb la França napoleònica i que portaria Espanya a la guerra amb Anglaterra i a les desfetes de San Vicente (1797) i Trafalgar (1805). Tots aquests conflictes van conduir a un trencament de les relacions normals amb els mercats colonials, fet que comportaria greus conseqüències econòmiques.

Els moviments demogràfics a la Catalunya Moderna

dijous, 25/11/2010

Les fonts demogràfiques:

L’estudi de la població en èpoques preestadístiques presenta greus dificultats per la manca de fonts específiques. Així, s’ha de recórrer als censos confeccionats amb motius fiscals que poden presentar un ampli marge d’error per motius d’ocultació per no pagar impostos.

D’aquesta manera, per calcular la població catalana en l’Època Moderna s’ha fet servir el recompte dels fogatges i al cens de Floridablanca de 1787. Les xifres s’han de prendre amb moltes precaucions, són dades deficients que requereixen un cert escepticisme i que poden variar segons la conjuntura econòmica del moment i l’estructura familiar.

Els fogatges són una font de tipus fiscal on només es registra al cap de família. Són la principal font de que es disposa per a realitzar una estimació de la població en el conjunt de Catalunya. El resultat del recompte dels fogatges ens ofereix el total dels caps de família registrats. Aquesta dada permet, mitjançant un coeficient multiplicador (habitualment 4), establir una estimació aproximada de la població.

A partir de la segona meitat del segle XVIII, la monarquia espanyola es plantejarà la necessitat de realitzar censos mitjançant criteris demogràfics. El cens més exacte que va fer-se és el de 1787 realitzat per ordre del ministre Floridablanca, aquest cens marcava una divisió de la població segons les edats, el sexe i l’estat civil.

El cens de Floridablanca tenia com a finalitat el control de la població. El govern buscava vèncer la resistència de la població a donar les seves dades per evitar el servei militar i el pagament d’impostos aprofitant un període de pau. Aquest recompte permetia conèixer el potencial real de l’Estat (productors, consumidors, soldats, impostos…etc).

El govern també buscava utilitzar el cens de cara a l’exterior com a element propagandístic del potencial espanyol. Les dades del cens van ser recollides pel personal governamental i eclesiàstic de cada localitat. El rector parroquial era un element utilitzat per la monarquia per a recollir les dades perquè era vist com una persona de confiança de la població.

L’evolució de la població. Etapes i factors:

La població catalana va tendir a créixer al llarg de l’Època Moderna, tot i el descens de 1655. Així, es pot dir que l’evolució demogràfica catalana és positiva. La població catalana del període modern presenta els comportaments propis d’una població del cicle demogràfic d’Antic Règim.

Catalunya presentava unes altes taxes de natalitat i mortalitat i la presència periòdica de crisis demogràfiques que feien caure el saldo demogràfic aconseguit amb anterioritat.  Catalunya era un país buit al començament del segle XVI que va omplir-se gràcies a l’important corrent migratori francès.

El 1497 hi havia només uns 224.356 habitants com a conseqüència de la forta crisi de la Baixa Edat Mitjana. Així, el segle XVI hauria estat un període de recuperació fins a assolir novament les dades del període medieval anterior. Aquest creixement seria resultat de la immigració francesa.

Aquesta evolució no va ser contínuament positiva per la davallada que va donar-se a mitjans del segle XVII. Entre 1626 i 1655 la població catalana va patir una forta pèrdua demogràfica com a conseqüència de l’epidèmia de pesta i els efectes de la Guerra dels Segadors.

No serà fins a finals del segle XVII quan es produeixi la recuperació demogràfica, compensant les pèrdues anteriors i donant pas al llarg creixement del segle XVIII. Tot i el creixement, la població no es trobava homogèniament repartida per tot el territori ja que a Barcelona es concentrava el 10% del total. El litoral català estava més densament poblat que l’interior.

Evolució de la població catalana (estrictament Principat):

ANY

FOCS

HABITANTS

1497

56.089

224.356

1515

59.967

239.868

1553

67.327

269.308

1626*

118.750

475.000

1655*

89.250

357.000

1717

127.000

508.000-700.000

1787

900.000-1.200.000

* Dades de J. Nadal (no existeix fogatge)

Etapes de la demografia catalana a l’Antic Règim:

  1. Segle XV → Davallada demogràfica → Crisi de subsistència
    1. Pesta negra
    2. Guerra (Guerra Remença i Guerra Civil
  2. 1497-1626 → Redreç demogràfic
    1. Arribada de la immigració francesa
    2. Alta taxa de natalitat.
  3. 1626-1655 → Davallada demogràfica → Pesta i crisis de subsistència
    1. Guerra dels Segadors
    2. Disminució de la immigració francesa
  4. 1655-1787 → Increment demogràfic → Desenvolupament natural de la població
    1. Atenuació de la mortalitat catastròfica
    2. Major esperança de vida.

Factors demogràfics:

Mortalitat. La mortalitat a l’Antic Règim podia ser ordinària o be extraordinària o catastròfica. La mortalitat ordinària era aquella que es produïa en absència de crisis demogràfiques i era molt elevada en aquest període com a conseqüència de la precarietat de la situació econòmica i sanitària.

Hi havia una forta mortalitat infantil que es situava en torn al 50%. Aquesta situació no millorarà tot i el creixement demogràfic. La demografia catalana d’Antic Règim esta marcada per la dada de que un de cada dos infants no arribava a l’edat adulta. Especialment crític era el primer mes de vida dels infants.

D’altra banda, la mortalitat catastròfica estava produïda per les crisis de subsistència, la guerra i les epidèmies. Les crisis de subsistència eren produïdes principalment per la carestia d’aliments i l’alt preu que assolien aquests produït per l’especulació.

En els segles XVI i XVII Catalunya va veure’s afectada per la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió i els conflictes hispano-francesos. Després de 1714, ja no es produiran grans conflictes a Catalunya fins que el 1793 esclati la Guerra Gran contra la França revolucionària.

Les epidèmies eren el factor que produïa els grans descensos de població, en especial la pesta. Les autoritats municipals havien d’organitzar l’aparell sanitari per evitar l’entrada a les ciutats de les epidèmies. Així, les autoritats buscaven l’aïllament de les zones on s’havia decretat la pesta mitjançant el tall de les comunicacions i les quarantenes.

La presència de la pesta a Catalunya va ser més regular durant el segle XVI. Aquesta dinàmica canviarà en el segle XVII quan la malaltia comenci a controlar-se, però l’epidèmia de 1651-54 serà la més important que afecti el territori català des de la Baixa Edat Mitjana.

Aquesta epidèmia va arribar en plena Guerra dels Segadors, quan Barcelona es trobava sota el setge militar, fet que va accelerar la capitulació de la ciutat el 1652. A més, hi havia una forta crisi de subsistència que va fer incrementar la mortalitat de forma espectacular.

La pesta desapareixerà a Catalunya des de mitjans del segle XVIII, però no totes les malalties de tipus epidèmic van desaparèixer. Així, el paludisme i la verola seran presents en el segle XVIII amb un impacte important. En resum, el segle XVIII només va suposar una atenuació de la mortalitat.

Natalitat. La Catalunya moderna presenta una alta taxa de natalitat per a compensar l’elevada mortalitat que es produïa. La combinació d’aquests factors feia que el règim demogràfic de l’Època Moderna tingués un creixement molt lent.

Migracions. Els corrents migratoris podien ser de caràcter intern (entre territoris del propi marc català) o externs. Un corrent migratori intern no contribueix a l’augment de la població. En canvi, les migracions externes sí contribuïen a l’increment de la població. En aquest període van arribar a Catalunya immigrants de procedència diversa, però el pes demogràfic més important van tenir-lo els immigrants francesos.

Un factor important i significatiu en l’evolució de la demografia catalana en el segle XVIII serà l’avançament de l’edat de matrimoni, fet que va permetre un major aprofitament del període de fertilitat. La conjuntura econòmica favorable del segle XVIII va permetre més possibilitats de treball i expectatives de formació d’una família, fet que va estimular la nupcialitat.

Mitjana d’edat de defunció dels adults:

Dones

Homes

Segle XVII

Urgell

38

43

Conca de Barberà

38

45

Segle XVIII

Delta del Llobregat*

50

48

Delta del Llobregat**

62

56

* Període entre 1700 i 1750.

** Període entre 1750 i 1800.

L’increment demogràfic que va produir-se entre 1655 i 1787 està marcat per la desaparició de la pesta i un atenuament generalitzat de la mortalitat catastròfica (guerra, fam i epidèmies). La població va experimentar un desenvolupament natural ja que no va produir-se un descens de la mortalitat infantil ni va incrementar-se la immigració com en el segle XVI. La mortalitat adulta sí que va experimentar un retrocés que va tenir com a conseqüència un increment de l’esperança de vida.

La immigració francesa dels segle XVI i XVII:

Durant el segle XVI i fins 1630, un bon nombre de francesos van abandonar els seus llocs d’origen per raons derivades de les Guerres de Religió i la superpoblació crònica que patia el Pirineu i el Pre-Pirineu. Aquests emigrants van trobar al Principat i als comtats un territori convertit en un gran mercat de treball per la crisi demogràfica que patia Catalunya des de la Baixa Edat Mitjana.

L’estudi dels fenòmens migratoris en aquest període és força complex. La principal font de que disposem per a l’estudi de la immigració francesa a Catalunya en l’Època Moderna és el cens de francesos que va el·laborar-se amb motiu de la guerra hispano-francesa de 1637. Altres fonts alternatives per a l’estudi de la immigració són els registres parroquials que permeten establir, de forma aproximada, una cronologia del flux migratori.

Aquesta font aporta una important informació quantitativa relacionada amb la població d’origen francès instal·lada a la costa catalana (4.214 persones). Qualitativament, els cens no es limita a recomptar els francesos, sinó que els interroga sobre les seves dades personals.

Dades del cens:

  • Nom, cognom i ofici.
  • Lloc de procedència, temps de residència a Catalunya i temps de residència a la població.
  • Edat.
  • Estat civil: Nom i dades personals de la dona. Dades dels fills.
  • Familiars francesos a Catalunya.
  • Béns i mode de subsistència.

Principalment, la immigració francesa va composar-se de població masculina. La presència femenina és minoritària. La majoria dels immigrants van encabir-se en els rengles inferiors de la pagesia (jornalers). En els casos urbans van realitzar oficis artesanals.

Majoritàriament procedien de les diòcesis frontereres. Arribaven amb una edat molt jove al territori català, una edat per treballar. La majoria també va arribar soltera i en edat de procrear. Era mà d’obra no especialitzada.

Majoritàriament van casar-se amb dones del país, fet que va suposar que, en general, la migració fos definitiva. En canvi, els temporers no arribaven a establir-se al país. Això va suposar que la immigració francesa contribuís al redreç econòmic i demogràfic del país.

Ritme cronològic de la immigració francesa:

  1. Fase ascendent (finals del segle XV-1540).
  2. Fase de plenitud immigratòria (1540-1620).
  3. Fase de declivi (1620-1660).

Els principals motius que van motivar l’arribada de la immigració van ser les Guerres de Religió franceses (1560-1599) situades en la zona pre-pirenaica i el desequilibri entre població i recursos que es donava en el Migdia francès que, a més, era una zona pobra.

Catalunya vivia una situació de despoblament i presentava les condicions òptimes per a rebre els corrents migratoris. Així, cap a finals del segle XVI entre el 10 i el 20% de la població masculina seria d’origen francès.

La davallada dels fluxos migratoris a partir de 1620 va produir-se per la fi de les Guerres de Religió i per la millora de les perspectives econòmiques a França, mentre Catalunya entrava en un període de crisi. L’esclat de la Guerra dels Segadors, la crisi de subsistència i l’epidèmia de pesta faran que la davallada immigratòria s’agreugi. D’aquesta manera, a la segona meitat del segle XVII i al segle XVIII els percentatges de la immigració d’origen francès seran més reduïts i poc decisius per a l’evolució demogràfica del país.

El marc territorial català en l’Època Moderna

dimecres, 24/11/2010

En el segle XVI, Catalunya ja estava definida territorialment amb una frontera política i una multiplicitat de fronteres territorials. La frontera política catalana estava definida des de Salses fins els límits amb el País Valencià i Aragó.

catalunya moderna.jpg

Catalunya era un territori on la Diputació del General recaptava els seus ingressos segons la seva constitució. Així, la frontera política catalana es situava en els límits territorials amb el Regne d’Aragó i el Regne de València, tot i que tenien la sobirania del mateix monarca. Al nord, Catalunya delimitava amb els dominis de la monarquia francesa.

Catalunya també presentava fronteres territorials amb el Regne de Navarra que es trobava sota el domini de la monarquia dels Foix-Bearn que incloïa Andorra entre els seus territoris com a co-senyoria. Els territoris dels Foix-Bearn seran sumats, posteriorment, a la monarquia de Ferran II i al Regne de França. La participació dels Foix-Bearn en les Guerres de Religió franceses farà que la frontera catalana es vegi afectada per la conversió al protestantisme (hugonots).

El 1659 la frontera política evolucionarà a partir de la signatura del Tractat dels Pirineus entre Felip IV i Lluís XIV. Així, els comtats de Rosselló i Cerdanya passaran a ser de sobirania francesa modificant la frontera. La denominació dels territoris catalans sota sobirania francesa anirà canviant a mida que variï la geografia administrativa francesa.

Catalonia2.png

cat_nord.jpg

frontera.jpg

Les fronteres polítiques catalanes no es veuran afectades fins el 1714 amb la introducció de l’absolutisme borbònic. Així, a Catalunya ara es crearà una nova frontera merament administrativa.

Un altra exemple de la diversitat de les fronteres catalanes seria la frontera marcada per l’ús de la llengua catalana (Aragó, País Valencià, Vall d’Aran i Catalunya Nord) i les fronteres eclesiàstiques marcades per les diòcesis i els bisbats. D’aquesta manera, trobem diòcesis que s’estenen fora de la frontera i d’altres territoris sota diòcesis que es trobaven fora del territori –la Vall d’Aran es trobava sota la diòcesis francesa de Commenge).

També es poden establir diversitats territorials segons els vincles econòmics. Per exemple, la Vall d’Aran, que políticament pertanyia al Principat de Catalunya i suposava una doble frontera amb Aragó i els territoris de la monarquia francesa, per les característiques de la seva geografia es relacionava econòmicament amb aquests territoris per obtenir els productes que els hi mancaven i per vendre els seus excedents ramaders.

L’economia aranesa era bàsicament ramadera en l’Edat Moderna i la seva agricultura es limitava al 7% del territori. Aquesta economia agrària deficitària feia necessària l’adquisició de productes procedents d’altres zones. Així, establiran una forta relació econòmica amb el Commenge francès per la facilitat que tenien per establir comunicacions amb aquesta zona. La dificultat geogràfica del territori feia més complicada la relació amb altres territoris catalans, especialment a l’hivern.

Un altre exemple de relació interfronterera era la política de pactes entre les valls pirinenques sota la sobirania de monarques diferents mitjançant concòrdies i patzeries. A les concòrdies es pactaven els aspectes conflictius de la relació veïnal com la delimitació del territori o la regulació dels recursos.

D’altra banda, les patzeries eren acords de pau (patz) entre territoris que pertanyien a diferents sobirans per garantir la convivència pacífica en temps de guerra entre els sobirans. Aquests pactes podien incloure privilegis de tipus comercial, la continuïtat del comerç en temps de guerra o la protecció de les persones i els béns (bestiar). Aquesta mena de pactes es repeteixen al llarg de tota l’Època Moderna.

Catalunya i l’absolutisme borbònic: la repressió

dissabte, 2/10/2010

La victòria del bàndol borbònic en la Guerra de Successió va suposar per a Catalunya una forta repressió d’un abast profund, tant polític, com econòmic i cultural que va iniciar-se el mateix dia de la derrota militar. Així, entre els anys 1714 i 1716, les autoritats borbòniques es van dedicar a posar les bases d’una repressió sistemàtica fonamentada en un estat d’excepció permanent i aplicat a tots els àmbits de la vida col·lectiva.

11-setembre-1714.jpg

En primer lloc, la desfeta militar i política de l’Onze de Setembre va provocar la immediata repressió dels caps que havien participat en la resistència antiborbònica com el general Moragues, Bac de Roda o Antoni de Villarroel. Les forces d’ocupació van deixar palesa la seva voluntat d’acabar amb tothom que fos sospitós de ser partidari de la causa austriacista. Els sospitosos van ser desposseïts de tots els càrrecs i molts d’ells van ser ajusticiats sumàriament, empresonats, condemnats a galeres o deportats.

barcelona_1714.jpg

D’altra banda es va construir una Ciutadella o fortí militar a Barcelona per a controlar la ciutat, sotmesa a un règim de territori conquerit. Els ocupants de Barcelona van arrasar tot un barri de la ciutat (la Ribera) per a construir-la i deixar al davant una gran esplanada com a zona de seguretat que la separés de la ciutat.

La presència d’un gran exèrcit d’ocupació i la mateixa construcció de la Ciutadella no solament tenien la finalitat de pacificar el territori i controlar la dissidència, sinó que havien de servir també per a enaltir la figura de Felip V i visualitzar la subjugació indiscutible de Catalunya a la nova monarquia borbònica.

ciuradella bcn.jpg

Al conjunt del Principat, les noves autoritats van fer enderrocar les defenses dels castells que no eren reials i les muralles de moltes viles van ser desguarnides parcialment. A més, va decretar-se la prohibició de guardar armes –llevat de les milícies filipistes– i molts dels símbols propis dels catalans van ser prohibits o, fins i tot, destruïts en favor de nous símbols de la monarquia borbònica. Altres de les implacables mesures d’ordre públic i de control social imposades arreu de Catalunya van ser: el control de residència dels ciutadans, la censura de llibres, l’aplicació d’un toc de queda inflexible, la intervenció de gremis i corporacions o les represàlies contra els eclesiàstics.

Totes aquestes mesures, que s’afegien al rigor de la repressió, van abocar a la població a un clima de desmoralització i d’incertesa insuportable. Quan va promulgar-se el Decret de Nova Planta, el 16 de gener de 1716, la feina bruta ja estava feta i els objectius de la repressió assolits. La desnacionalització de Catalunya, amb l’extermini de la dissidència, la devastació econòmica i la dominació política i institucional, era un fet.

DecretNovaPlanta.pngEl triomf borbònic va suposar també un nou sistema de jerarquia social a Catalunya, en el qual la noblesa que durant la guerra s’havia manifestat indiferent o be partidària de la causa filipista es va convertir en el grup social hegemònic en detriment dels mercaders i la menestralia que serien marginats dels governs municipals. Aquest fet, sumat a l’absència de les institucions pròpies de la terra com la Generalitat, va provocar un distanciament progressiu entre les noves institucions polítiques i la societat catalana al llarg del segle XVIII.

Com és sabut, a més, la repressió no només es va limitar al camp social i polític, sinó que va fer-se extensiva a la cultura i la llengua. D’aquesta manera, després de la derrota catalana el 1714 es va dur a terme una repressió cívica l’extinció d’antigues tradicions i costums i, sobretot, va realitzar-se una repressió cultural i lingüística amb un programa de progressiva introducció del castellà a les escoles.

En aquest sentit, el Consell de Castella va recomanar que els judicis, l’ensenyament i l’educació religiosa es fessin exclusivament en llengua castellana. La legislació de Felip V, concretada en el Decret de Nova Planta, ja buscava introduir el castellà a la Reial Audiència.  Posteriorment, els decrets de Carles III promulgats entre 1768 1772 imposaven el castellà com a llengua en l’educació escolar i interferien en els afers mercantils ordenant que les cases de comerç duguessin els comptes i els llibres en castellà.

La llengua constituïa un tret significatiu de la personalitat nacional i, com a tal, un obstacle per a la dominació del país per les noves autoritats borbòniques. És per això que la llengua catalana va veure’s relegada a l’ús familiar, però, tot i que aquest retrocés també va produir-se en el terreny literari, la repressió de la monarquia absolutista no va produir una veritable decadència de la llengua, sinó més bé un estancament.

La culminació de la repressió cultural va ser la creació de la Universitat de Cervera el 1717. Amb aquesta universitat es substituïen les cinc universitats que existien abans de la Guerra de Successió (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Vic), considerades com un focus de resistència antiborbònica. La de Cervera esdevenia, per tant, l’única institució universitària de tot el Principat. Aquesta vila va ser escollida per a recompensar la fidelitat filipista durant el conflicte i amb l’objectiu d’allunyar els centres intel·lectuals de la ciutat de Barcelona.

Finalment, d’aquesta repressió cal remarcar la preservació de la tradició jurídica catalana: el dret civil i familiar i el dret consuetudinari.

La imposició de l’absolutisme borbònic: la Nova Planta

dissabte, 2/10/2010

El triomf dels Borbó en la Guerra de Successió va significar la implantació a la Monarquia Hispànica del model de l’absolutisme monàrquic centralista vigent a França des del segle XVII durant els governs de Felip V (1700-1746) i Ferran VI (1746-1759).

L’estructura política. En aquesta fórmula política, el monarca constituïa l’encarnació mateixa de l’Estat, tots els poders residien en la seva figura: li pertanyia el territori i les institucions emanaven de la seva persona. El seu poder era pràcticament il·limitat, era font de llei, autoritat màxima del govern i cap de la justícia. D’aquesta manera, els Borbó espanyols posaven fi a les limitacions que encara actuaven sobre les prerrogatives de la Corona, i es van esforçar per enfortir el poder reial.

Felip V.jpgPer a governar, el rei disposava de l’ajuda d’assessors o secretaris de despatx (ministres), nomenats directament pel rei i destituïts segons la seva voluntat. El 1714 es van crear les secretaries d’Estat, d’Afers Estrangers, de Justícia, i Guerra i de Marina. El 1754 s’incorporaria la secretaria d’Hisenda. Els funcionaris ajudaven els secretaris i s’encarregaven d’executar les ordres del rei i de portar l’administració.

La derrota de l’Onze de Setembre de 1714 va encoratjar  Felip V a establir definitivament a Catalunya, així com als altres territoris de la Corona d’Aragó, l’absolutisme monàrquic. La tradicional monarquia dels Habsburg, fonamentada en el pactisme i l’organització confederal dels regnes, donava pas a la monarquia borbònica, els principis rectors de la qual eren l’absolutisme i el centralisme.

El mateix setembre de 1714 es van derogar totes les institucions polítiques significatives del Principat: la Generalitat, el Consell de Cent, les Corts i les constitucions, així com els sistemes fiscal, monetari i militar propis.

Posteriorment, el Decret de Nova Planta (1716) va imposar a Catalunya l’organització político-administrativa de Castella, com ja s’havia fet anteriorment als territoris de València (1707), Aragó (1711) i Mallorca (1715). D’aquesta manera, amb les excepcions de Navarra i el País Basc, tot el territori de la monarquia va constituir una única estructura de caràcter uniforme. En definitiva, la Nova Planta representava el sorgiment d’Espanya mitjançant la unificació dels diversos regnes peninsulars, sorgits de l’Edat Mitjana, sota el domini de Castella.

Considerando haber perdido los reinos de Aragón y de Valencia, y todos sus habitantes por la rebelión que cometieron […] todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban […] he juzgado por conveniente […] abolir y derogar enteramente […] todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad que estos se reduzcan a la ley de Castilla.

Decret de Nova Planta dels regnes de València i Aragó (1707).

La Nova Planta va abolir les Corts dels diferents regnes de la Corona d’Aragó, i les van integrar en les de Castella que, de fet, es van convertir en les Corts del Regne d’Espanya, tot i que, considerades incompatibles amb l’autoritat del monarca, només s’haurien de reunir a petició del rei i per jurar l’hereu al tron.

nueva-planta.jpgTambé es va suprimir el Consell d’Aragó, i el Consell de Castella va assumir les seves funcions. Legalment, aquest Consell va conservar les facultats legislatives i judicials i exercia com a Tribunal Suprem de Justícia, però a la pràctica va esdevenir tan sols un òrgan de caràcter consultiu.

Igualment, els Borbó van eliminar els antics virregnats (llevat dels americans) i van crear demarcacions provincials, governades per capitans generals, amb atribucions militars, administratives i judicials, perquè presidien també les Reials Audiències imposades a tots els territoris.

D’aquesta manera, la Nova Planta va significar una profunda reforma de tota l’administració territorial catalana i la consolidació d’un organigrama polític fortament jerarquitzat amb la finalitat d’enfortir l’autoritat reial. La màxima representació del monarca a Catalunya tenia a les seves mans el control total de l’administració i del govern, a més del comandament militar.

Als municipis es va posar fi al sistema electiu insaculatori propi de les ciutats catalanes (Consell de Cent), es van suprimir les vegueries i van establir-se dotze circumscripcions territorials que s’anomenaven corregiments. Per tal de controlar les principals ciutats, es va imposar la institució castellana dels “corregidores”, un càrrec vitalici de nomenament reial, exercit generalment per persones d’origen castellà i ofici militar. A més, els regidors dels ajuntaments eren escollits per la Reial Audiència.

He resuelto, que en el referido Principado se forme una Audiencia, en la cual presida el Capitán General o comandante general de mis armas, de manera que los despachos, después de empezar con mi dictado prosigan en su nombre. En la ciudad de Barcelona ha de haber veinte y cuatro regidores, y en las demás ocho, cuya nominación me reservo […]. Todos los demás oficios que había antes en el Principado […] no expresados en este mi Real Decreto, quedan suprimidos y extintos.

Decret de Nova Planta pel Principat de Catalunya (1716).

Finalment, es va impulsar un càrrec nou, l’únic que no era d’inspiració castellana sinó francesa: els intendents. Aquests eren uns funcionaris que depenien directament del rei, gaudien d’amplis poders i tenien com a missió la recaptació dels impostos, el control de les autoritats locals i l’impuls de les activitats econòmiques.

L’estructura política de Catalunya després de la Nova Planta:

Capità General. Nomenat pel rei, realitzava les funcions de l’antic virrei com a representant del monarca al Principat. Era el cap suprem de l’exèrcit i el governador de Catalunya. Acumulava funcions militars, governatives i de justícia. Encarnava el poder i la garantia més ferma de l’absolutisme monàrquic.

Reial Audiència. Poder consultiu civil. Presidida pel Capità General, tenia funcions polítiques i governatives –nomenament dels càrrecs públics i assessorament del Capità General– i les atribucions jurídiques tradicionals (actuava de tribunal suprem i les seves sentències eren inapel·lables).

Reial Acuerdo. Era la denominació convencional de la trobada entre la Capitania General i la Reial Audiència amb tots els seus ministres del civil per tractar els afers de govern.  Era l’element de representació del poder reial a Catalunya.

Superintendència. Organisme encarregat de donar suport financer. La seva funció era controlar i dirigir la recaptació de rendes i impostos, així com finançar la nova estructura politico-administrativa i les necessitats derivades del manteniment del nombrós exèrcit d’ocupació.

L’estructura fiscal. Amb la introducció del Decret de Nova Planta Felip V tenia plena llibertat per a organitzar els impostos a la seva manera. Ara, la política fiscal passava a ser una prerrogativa de l’Estat absolutista dels borbons. La nova estructura fiscal suposava, d’una banda, que la càrrega fiscal s’incrementava i, de l’altra, la fi de la limitació del poder reial en matèria fiscal gràcies a l’abolició de les Corts. Ara el rei podia determinar lliurement quins impostos es pagaven i en quina quantitat.

Ja el mateix 1714, el govern de Madrid va apressar-se a apoderar-se dels impostos més rendibles que fins aleshores havien estat controlats per les institucions catalanes. Així, la superintendència concentraria les funcions i la renda de la Diputació del General, del Consell de Cent, del Tribunal del Mestre Racional, del Reial Patrimoni i de la Batllia General, es a dir, centralitzava, recaptava i gestionava l’estructura fiscal de la Catalunya borbònica. També van fer seus no tan sols els béns del Reial Patrimoni, sinó també el de totes les persones que havien donat suport a l’arxiduc Carles durant la guerra.

A més, el 1716, es va imposar una nova estructura fiscal amb la introducció d’un impost general: el Reial Cadastre, una quota anual d’una quantitat important fixada pel govern central sense cap negociació prèvia a repartir entre els municipis. Els objectius que la monarquia perseguia amb l’aplicació d’aquest nou sistema eren dobles: d’una banda, aconseguir la contribució dels catalans a les despeses generals en peu d’igualtat amb la resta de l’Estat; i de l’altra banda, implantar uns criteris fiscals equitatius basats en la riquesa general de cada contribuent (contribució única).

El cadastre va dividir-se en dos tipus d’impostos. El cadastre reial i el cadastre personal. El reial gravava les propietats immobiliàries i l’havien de fer efectiu tots els propietaris del país, encara que fossin nobles i eclesiàstics. En canvi, el personal, que gravava les rendes del treball i les activitats industrials i mercantils, no el pagaven ni els nobles ni el clergat. Tanmateix, l’existència del cadastre no va eliminar l’existència d’altres impostos com el dels consums o el de l’allotjament de tropes.

Si bé el cobrament del cadastre va ser una mesura de càstig, a la qual els privilegiats no van gosar d’oposar-s’hi davant la situació d’ocupació militar, a la llarga va demostrar-se com un impost més adequat i equitatiu que d’altres fórmules anteriors. Fins i tot, la monarquia va intentar d’introduir-lo a Castella, però l’oposició de la noblesa castellana va impedir que s’estengués a tot l’Estat.

De la resistència a la desfeta de l’Onze de Setembre de 1714

dissabte, 2/10/2010

Entre 1705 i 1707 els exèrcits borbònics i austriacistes van enfrontar-se a la Península amb un cert equilibri de forces i va consolidar-se el domini austriacista a la Corona d’Aragó (Catalunya, València, Saragossa i Mallorca). La guerra, però, va resultar massa llarga i cruenta, i ja a partir de 1706 es van mostrar els primers símptomes de la impopularitat del conflicte. Fins aquest període, les tropes de Carles III havien ocupat –tot i que de forma efímera– Aragó, València, Madrid, Mallorca i Eivissa després d’una forta ofensiva.

GuerradeSucesion.jpg

Les forces borbòniques van reaccionar aviat gràcies a la intervenció de tècnics francesos que van restaurar la hisenda reial i van reorganitzar l’exèrcit i la marina filipista. A més, els castellans van declarar el seu suport a Felip V. Així, l’abril de 1707, a la batalla d’Almansa, les tropes borbòniques van fer recular els exèrcits aliats i van dominar ràpidament l’Aragó. Això va suposar la pèrdua dels furs d’Aragó i València, fet que suposava un mal presagi pels catalans ja que Felip V aplicava el dret de conquesta.

Batalladealmansa.jpg

D’aquesta manera, ja des de 1707, només van restar reductes fidels a Carles III a Catalunya i Balears. Entre 1707 i 1710 es viuria un retrocés austriacista que va permetre l’avanç de les tropes borbòniques a Aragó, València i part de Catalunya. El 1708 van caure Lleida i Tortosa en mig d’una repressió exemplaritzant. A Europa, però, els borbònics van patir una sèrie de derrotes que els situaven en una delicada situació. El rei francès va arribar a estar disposat a signar una pau que els aliats van rebutjar convençuts de la seva victòria.

cart2.Sanson1653.jpgA Catalunya en aquest període va arribar el desencís davant la guerra a conseqüència del fort desgast bèl·lic, l’increment de la pressió fiscal i l’empitjorament de les condicions de vida de la població. La presència dels dos exèrcits i dels miquelets va fer que es produïssin molts abusos sobre la població.

El 1710 els aliats havien recuperat Menorca (en mans angleses), Sardenya, Nàpols, l’Aragó i Madrid, però a partir d’aquell moment van començar a patir una sèrie de derrotes que van portar al nou govern conservador anglès a la decisió d’arribar a un acord secret amb França que afavorís els seus interessos comercials amb una sèrie de concessions espanyoles a Europa i Amèrica a canvi de mantenir Felip V al tron i retirar-se de la guerra. Les derrotes militars que van succeir-se van deixar minvades les forces de l’arxiduc Carles III que reduïa els seus dominis a Barcelona i la línia compresa entre Tarragona i Igualada.

Quan el 1713 va signar-se el Tractat d’Utrecht que posava fi al conflicte internacional, únicament resistien Barcelona i Cardona. Les Corts, reunides a Barcelona, van decidir continuar la resistència, però dies després, les darreres tropes austriacistes van abandonar Barcelona i a la darreria del juliol l’exèrcit borbònic va iniciar el setge de la ciutat.

Rafael_Casanova.jpgUn cop l’abandó dels aliats ja era una realitat, va convocar-se la Junta de Braços i van poder observar-se símptomes de divisió entre els sectors moderats i els radicals. Inicialment només el braç reial era partidari de la resistència. Posteriorment, el braç militar va reconsiderar la seva posició i va optar també per la resistència enfront de les tropes borbòniques per a intentar mantenir les constitucions i les llibertats catalanes. La decisió de resistir el setge de les tropes borbòniques va significar la fugida de moltes de les famílies de la noblesa, de la burgesia i d’alguns eclesiàstics del Principat.

D’aquesta manera, la guerra a Catalunya entre 1713 i 1714 va convertir-se en un altre conflicte perquè havien canviat les condicions i els objectius. La salvaguarda de les constitucions va esdevenir l’objectiu prioritari pel que s’havia de lluitar. A més, la guerra s’havia impregnat d’una religiositat exacerbada i la violència es feia extrema amb múltiples accions repressives a ambdós bàndols. La gran quantitat de propaganda desplegada deia que la lluita per les llibertats catalanes significava a la vegada l’alliberament dels ministres castellans a tots els territoris de la monarquia.

Sota el comandament del conseller en cap Rafael de Casanova i del cap militar de la plaça Antoni de Villarroel, poc més de 5.500 combatents van defensar la capital del Principat davant l’ofensiva de les tropes borbòniques (90.000 homes per ocupar Catalunya, dels qual 39.000 estaven destinats al setge de Barcelona). La desproporció entre les forces francoespanyoles ocupants del Catalunya i el reduït contingent de resistents concentrats a Barcelona i Cardona era insalvable.

Finalment, els intensos bombardeigs i les bretxes produïdes a les muralles de la ciutat van facilitar l’assalt final de les tropes borbòniques que van prendre Barcelona, malgrat l’aferrissada resistència, després de l’assalt final de l’onze de setembre de 1714. Ferit Rafael de Casanova al Baluard de Sant Pere, va ser Antoni de Villarroel qui va assumir la responsabilitat de la rendició.

11-setembre-1714.jpg

El nucli resistent de Cardona va caure pocs dies després, deixant la totalitat de Catalunya sotmesa sota la força de les armes a l’autoritat del Felip V. Només Mallorca va continuar en el camp austriacista fins la seva caiguda definitiva el 1715.

Un cop ocupada la ciutat de Barcelona i assegurat el domini borbònic al Principat va iniciar-se una llarga etapa de repressió contra els catalans. A partir d’aquest moment, Felip V abolirà l’ordenament polític i jurídic propi de Catalunya per introduir l’absolutisme monàrquic vigent a França des del segle XVII.