Entrades amb l'etiqueta ‘Espanya dels Borbons’

Pere Joan Barceló i Anguera, el Carrasclet, cap de la resistència antiborbònica

dimarts, 11/10/2011

La fase final de la Guerra de Successió, és a dir, la guerra franco-castellana contra Catalunya, no va acabar l’11 de setembre de 1714 amb la rendició de la ciutat de Barcelona davant dels exèrcits borbònics, sinó que va continuar en forma de resistència de guerrilles, dirigides sovint per oficials catalans que havien participat en la Guerra de Successió, que lluitaven contra l’ocupació del Principat.

Un dels líders guerrillers més famosos va ser Pere Joan Barceló i Anguera, un capità de fusellers que, en resposta a la repressió borbònica,  va alçar-se en armes contra les tropes filipistes que ocupaven Catalunya a finals de 1714. Involucrat en les principals guerres que van assolar Europa durant la primera meitat del segle, el Carrasclet va esdevenir un dels principals malsons dels Borbons en el segle XVIII.

carrasclet.jpgNascut a Capçanes (1682), el mític guerriller era fill de Francesc Barceló, un capità de fusellers de les forces de l’arxiduc Carles d’Àustria, el qual va morir en una acció a Móra d’Ebre durant la Guerra de Successió. Carboner d’ofici, Pere Joan Barceló ja va participar en la lluita del bàndol austriacista, arribant a ser alferes de la companyia del seu pare. El 1714, en rendir-se la ciutat de Barcelona, va sol·licitar el perdó i va retirar-se a Marçà, al Priorat.

Empresonat dues vegades en el context de la repressió, Pere Joan va aconseguir fugir a la muntanya de Llaberia, immediata al seu poble, des d’on va dur a terme fets d’una gran audàcia contra l’exèrcit borbònic. Excel·lent estratega militar, va esdevenir el cap de les diverses guerrilles que van anar formant-se arreu del Principat. Així, d’altres caps guerrillers com Guardiola, Bernic, Tomeu de Pullina o Francesc Bach de Roda van unir-se a les forces del Carrasclet.

Va actuar, des dels Pirineus a l’Ebre, efectuant múltiples accions, sempre coronades amb èxit, contra les forces borbòniques i els Mossos d’Esquadra (escamots creats entre la població autòctona, i dirigits pel vallenc Veciana, per perseguir la resistència austriacista i els bandolers). Així, el Carrasclet va alliberar temporalment Reus i d’altres localitats catalanes, així com a nombrosos presoners patriotes. El governador de Tarragona, en resposta, va fer empresonar la mare i diversos familiars de Barceló, però ell no va cedir en les seves accions.

El 1718, en el context  de l’imminent esclat de la guerra entre la Quàdruple Aliança (que aplegava els països de la Gran Aliança de l’Haia i França) i Espanya, el Carrasclet va ser cridat al Rosselló pel mariscal duc de Berwick, el qual va mostrar-li els propòsits de restablir les llibertats de Catalunya en cas de victòria en la guerra. Tot i desconfiar de les seves promeses, Pere Joan va aprofitar l’ocasió per rebre equipament i armament per a la seva causa per part dels francesos. D’aquesta manera, el Carrasclet va ser investit pels francesos amb el càrrec de coronel de fusellers de muntanya per lluitar contra les forces filipistes que ocupaven Catalunya.

Quan la península Ibèrica va ser envaïda pels exèrcits francesos (1719), Pere Joan va comandar un exèrcit de 8.000 milicians equipats amb les armes i municions que hi havia en custòdia als municipis per a la cacera de llops, o bé amb les que prenien a l’enemic. L’exèrcit del Carrasclet va emprendre accions al Priorat, al Camp de Tarragona, a la Ribera d’Ebre i a la Terra Alta. Van destacar els seus atacs a Reus i la seva famosa marxa de Falset a Montserrat i al Pallars. Pel desembre del 1719 va atacar infructuosament Valls.

Capçanes._Monument_al_Carrasclet.JPG

Acabada la guerra, va refusar la incorporació amb el grau de coronel a l’exèrcit francès a causa de la seva intransigència. El Carrasclet es proposava continuar la lluita, però la situació no ho va permetre. Aleshores, Pere Joan Barceló va haver d’emprendre el camí cap a l’exili, i el 7 de febrer de 1721 va instal·lar-se a Viena, on va ser acollit per l’emperador Carles VI (l’arxiduc Carles d’Àustria de la Guerra de Successió), el qual va oferir-li l’assignació monetària corresponent al grau de coronel de l’exèrcit imperial. Aquell mateix any, les noves autoritats militars espanyoles van llançar l’ordre de detenció contra els “sediciosos rebeldes que tomaron sus armas contra las Reales Tropas de su Majestad” a 76 localitats catalanes. El retorn a Catalunya es presentava impossible en aquelles condicions.

Des de Viena, Pere Joan i la seva muller van retirar-se a Hongria, on van adquirir unes terres a la vila de Múgdia. Allà va treballar com a pagès fins que, el 1734, va esclatar una nova guerra entre Àustria i Espanya. En aquest context el Carrasclet va tornar a prendre les armes per comandar una companyia de soldats catalans exiliats lluitant contra l’ocupació borbònica de Nàpols. Tanmateix, el vaixell que el conduïa va ser capturat a Pescara per les forces borbòniques i Barceló va veure’s conduit a Cadis on va ser empresonat. No seria alliberat fins el 1740, després de la Pau de Viena.

Un cop va recuperar la llibertat, el Carrasclet va retornar a Àustria. Però, el 1740, mort l’emperador Carles VI, Àustria va ser atacada pels bavaresos en el context de la Guerra de Successió Austríaca. D’aquesta manera, Pere Joan Barceló va haver d’agafar novament les armes i organitzar una nova companyia de voluntaris catalans per lluitar contra la invasió bavaresa i defensar la legitimitat de l’emperadriu Maria Teresa. Aquesta vegada, la sort ja no va acompanyar-lo i, el 1743, va morir en combat a Breisach el Vell, on va ser enterrat amb honors militars.

Pere Joan Barceló, el Carrasclet, com milers de catalans del seu temps, va morir exiliat, lluny del país pel que tant va lluitar fins a la fi dels seus dies. Havia esdevingut un digne i heroic representant de la resistència popular guerrillera contra l’ocupació filipista de Catalunya. La seva figura ja era una llegenda.

El Decret de Nova Planta de 1716

dissabte, 8/10/2011

La desfeta militar i política de 1714 va desembocar en una àmplia repressió contra Catalunya amb el desmuntament de tota l’estructura institucional anterior, a la vegada que es preparava el camí per a les noves mesures uniformadores. El nou model d’Estat borbònic, que es traduiria en la promulgació del Decret de Nova Planta el 16 de gener de 1716, seria l’expressió de l’absolutisme que encarnava Felip V i de l’esperit annexionista i assimilador de Castella.

Així, la Nova Planta s’ha d’interpretar com un acte d’assimilació castellana dels diversos regnes peninsulars. La filosofia del Decret era la de canviar la supremacia de la llei per introduir la de la voluntat reial. És a dir, la Nova Planta suposa la imposició de l’absolutisme davant de la tradició constitucional catalana. Això sí, una imposició feta d’una manera sòlida després de l’experiència dels regnes de València i Aragó.

Felip V.jpg

Felip V

Aquesta nova estructura del poder tenia en compte, sobretot, la voluntat omnímoda del monarca i tenia els seus eixos principals en els nivells polític, fiscal i territorial. D’aquesta manera, el nou organigrama del poder era una piràmide jeràrquica que anava des del capità general i la Reial Audiència, al vèrtex, fins als batlles o regidors. També hi havia una Superintendència, organisme d’inspiració francesa, encarregada de donar el suport financer. Fiscalment, s’introduïen els impostos del cadastre reial, el cadastre personal i el cadastre ganancial. I territorialment, s’introduïa la figura dels corregiments, dotze demarcacions que dividien el Principat sota el comandament dels corregidors.

Aquest és un fragment de la Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña de 16 de gener de 1716:

DecretNovaPlanta.pngD. Felipe V en Madrid por Real Decreto de 16 de enero de 1716.

Por decreto de 9 de octubre próximo fui servido decir que, habiendo con mi asistencia divina y justicia de mi causa pacificado enteramente mis Armas el Principado de Cataluña, tocaba a mi soberanía establecer gobierno en él, y dar providencias para que sus moradores vivan en paz, quietud y abundancia, para cuyo fin, habiendo procedido madura deliberación y consulta de Ministros de mi mayor confianza.

1. He resuelto que en el referido Principado se forme una Audiencia en la qual presida el Capitán General o Comandante General de mis armas, de manera que los despachos, después de empezar con mi dictado, prosigan en su nombre. El Capitán General o Comandante ha de tener voto solamente en cosas de gobierno, y esto hallándose presente en la Audiencia; debiendo, en nominaciones de oficios y cosas graves, el Regente avisarle un día antes.

2. La Audiencia se ha de juntar en las casas que antes estaban destinadas para la Diputación, y se ha de componer de un regente y diez ministros para lo civil y cinco para lo criminal, dos fiscales y un alguacil mayor […]

4. Las causas de la Real Audiencia se substanciarán en lengua castellana. Y para que por la mayor satisfacción de las partes los incidentes de las causas se traten con mayor deliberación, mando que todas las peticiones, presentaciones de instrumentos y lo demás que se ofreciere, se hagan en las Salas: para lo corriente y público, se tenga audiencia pública lunes, miércoles y viernes de cada semana en una de ellas por turno de meses […].

15. En las causas criminales se ha de proceder en la Audiencia y demás juzgados de Cataluña de oficio, a instancia de parte u del fiscal; se ha de hacer secuestro o embargo de los bienes del reo, después que sea decretada su prisión; los términos de prueba y otros se han de poder limitar a arbitrio del juez; se han de poder imponer penas pecuniarias y la de confiscación en los casos y como procediere de Derecho. Y todo lo referido aquí y demás que se expresare, se ha de entender con todo género de personas, de cualquier estado, grado o condición, sin que haya lugar profano exento para las prisiones y demás que ocurriere. Debiendo administrarse la justicia criminal sin embarazo alguno, de cualquier calidad que sea […].

27. Se impondrán las penas y se estimarán las probanzas según las Constituciones y práctica que había antes en Cataluña. Y si sobre esto ocurriere a la Sala criminal alguna cosa que necesite de reformación, se me consultará. Se proseguirán las causas contra los reos ausentes; y si sobre el modo de substanciarlas y ejecución de las penas tuviere algún reparo, la Sala me consultará […].

34. Los Regidores no podrán juntarse sin asistencia del Corregidor o Bayles. Y los gremios de artesanos y mercaderes, y qualesquiera otros, deberán, para juntarse, avisar al Corregidor o Bayles para que asista o envíe Ministro suyo a la Junta, a fin de que se eviten discusiones y todo se trate con la quietud que es justo […].

38. Pero los oficios subalternosdestinados en las ciudades, villas y ligares para su gobierno político, en lo que no se opusiere a lo dispuesto en este Decreto, se mantendrán. Y lo que sobre esto se necesitare reformar me lo consultará la Audiencia, y los reformará en la forma que se dice al fin respecto de ordenanzas.

39. Por los inconvenientes que se han experimentado en los sometens y juntas de gente armada, mando que no haya tales sometens ni otras juntas de gente armada, sopena de ser tratados como sediciosos los que concurrieran o interviniesen.

40. Han de cesar las prohibiciones de extranjería porque mi real intención es que en mis Reynos las dignidades y honores se confieran recíprocamente a mis vasallos por el mérito y no por el nacimiento en una provincia u otra.

41. Las Regalías de fábricas de Monedas, y todas las demás llamadas mayores y menores, me quedan reservadas. Y si alguna comunidad o persona particular tuviere alguna pretensión, se le hará justicia oyendo a mis Fiscales.

42. En todo lo demás que no está prevenido en los capítulos antecedentes de este Decreto, mando se observen las Constituciones que antes había en Cataluña; entendiéndose que son de nuevo establecidas por este Decreto, y que tienen la misma fuerza y vigor que lo individual mantenido en él.

43. Y lo mismo es mi voluntad se ejecute respecto del Consulado de la mar, que ha de permanecer, para que florezca el comercio y logre el mayor beneficio el país.

44. Y lo mismo se observará en las Ordenanzas que hubiere para el gobierno político de las ciudades, villas y lugares en lo que no fuere contrario a lo mandado aquí; con que sobre el Consulado y dichas Ordenanzas, respecto de las ciudades, villas y lugares cabezas de partidos, se me consulte por la Audiencia lo que considere digno de reformar, y en lo demás lo reforme la Audiencia.

Vídeo: Els fets de l’11 de setembre de 1714 i la batalla de Talamanca

diumenge, 11/09/2011

Aprofitant la celebració de l’11 de setembre aprofitem per recuperar dos interessants documents de l’arxiu de TV3. En primer lloc, una intervenció del professor Josep Maria Solé i Sabaté en el programa Divendres on, acompanyat de l’escriptor Alfred Bosch, respon a tres preguntes clau en el conflicte de la Guerra de Successió: 1. Va ser una guerra d’Espanya contra Catalunya?; 2. Catalunya era independent abans del 1714?; i 3. Rafael de Casanova va ser un heroi?


A més, crec que és interessant recuperar en aquestes dates el Sota Terra dedicat a la Batalla de Talamanca de l’agost del mateix 1714 entre les tropes borbòniques i l’exèrcit austriacista català, la que es considera que va ser la darrera victòria militar catalana en la història. Un exercici d’arqueologia i de reconstrucció històrica interessant i força didàctic.


La transformació de Barcelona en el segle XVIII

dimecres, 13/07/2011

El regnat de Carles III (1759-1788), el monarca il·lustrat espanyol, va estar marcat per una gran recuperació econòmica del Principat, especialment per a la ciutat de Barcelona, la qual va veure’s molt afavorida per la concessió del permís de lliure comerç amb les colònies americanes. Aquesta revifalla de l’economia catalana va comportar canvis profunds a tot el país. És en aquest moment quan es van crear ciutats noves, com Sant Carles de la Ràpita, i se’n van millorar d’altres com la pròpia Barcelona, creant avingudes com la Rambla, aixecant grans edificis com el Palau de la Virreina o construint noves vies de comunicació.

El sistema viari d’Espanya del segle XVIII, en el fons, no era massa diferent del que havien creat els colonitzadors romans feia 1.700 anys. Va ser amb l’arribada al tron de Carles III i les seves idees il·lustrades quan va iniciar-se la renovació d’aquest deficient sistema de comunicacions. Així, el 1761, s’iniciaven les obres per articular el nou camí reial que uniria Madrid amb Barcelona (l’actual N-II) amb l’objectiu d’escurçar i fer més segur el trajecte entre aquestes ciutats. De la mateixa època són les carreteres de França i de València. Madrid, la capital, la villa y corte, seria sempre l’eix a partir del qual vertebrar les comunicacions de forma radial.

Dos anys després, el 1763, va construir-se un pont sobre el riu Llobregat, a l’altura de Molins de Rei, l’anomenat Pont de Carles III, que venia a substituir el del Diable, a Martorell. A prop del nou nus de comunicacions van obrir-se establiments pels viatgers, com l’hostal dels Sants, l’actual restaurant Ca l’Esteve de Molins de Rei. El govern de Carles III, amb el ministre Floridablanca al capdavant, també va modernitzar l’antic camí reial des de la Creu Coberta, a l’aleshores poble de Sants, fins al nou pont de Molins.

La millora de les comunicacions de Barcelona va facilitar l’expansió industrial catalana, principalment la tèxtil, i l’enriquiment de la burgesia, cada cop més poderosa. Durant l’últim terç del segle XIII van anar instal·lant-se, als prats de llevant (Sant Martí de Provençals) i de ponent (Marina de Sants), els primers nuclis tèxtils, mentre que, d’altra banda, Horta i Sarrià començaven a perfilar el seu caràcter residencial.

800px-BNE.Barcelona.planos.1806.jpg

En paral·lel, la façana marítima de Barcelona va convertir-se en el centre de la ciutat. El 1774, un cop va enderrocar-se la muralla medieval de la Rambla, va iniciar-se la urbanització de les Rambles, sota la direcció de l’enginyer Cermeño (mestre d’obres de la reconstrucció del castell de Montjuïc), donant lloc al naixement d’un dels llocs més representatius de la ciutat. Abans d’aquesta data, les rambles no eren més que una riera, un camí fora muralla per on Collserola havia vessat les seves aigües al llarg dels segles.

La transformació de la Rambla, però, havia començat dos anys abans amb les obres del Palau de la Virreina. L’arquitecte barceloní Josep Ausich va construir-lo sota les ordres directes de Manuel Amat i Junyent, el virrei del Perú, i el resultat va ser un edifici inspirat en els models neoclàssics francesos però amb solucions típicament catalanes, com ara la forma del pati. A més, el 1776, els marquesos de Comilles van iniciar el bastiment del que havia de ser el seu palau, el Palau Moja, amb la façana principal donant al carrer de Portaferrissa, un edifici d’un barroc notable acabat el 1786. El tercer gran palau ubicat a les Rambles va ser el Palau Marc, un edifici de classicisme auster aixecat el 1776 per Josep Soler i Faneca per encàrrec de la família Marc de Reus.

D’altra banda, el Carrer Ample va convertir-se en una de les principals artèries de la nova Barcelona que començava a néixer amb la construcció de palaus residencials i edificis religiosos. El 1765, l’arquitecte Josep Mas va renovar totalment l’església de La Mercè, un edifici barroc de gust borrominià. El 1772, Josep Soler i Faneca va construir el Palau Sessa i el 1774 va bastir-se el Palau dels marquesos d’Alfarràs.

El 1783, Francisco Gonzáles y de Bassecourt, capità general de Catalunya i comte d’El Asalto, va autoritzar l’obertura del carrer Nou de la Rambla, que durant molts anys va dur el seu nom. Aquest carrer va ser concebut com l’artèria principal del Raval, l’ampliació de la ciutat camí de Montjuïc.

800px-Puerto_BCN_grabado_francés_XVIII.jpg

Una altra artèria de la ciutat nascuda en aquest temps va ser el camí que conduïa des de Barcelona fins a l’església dels Josepets a Gràcia. La millora de les comunicacions amb la vila va anar seguida de l’obertura de nous carrers, com el del Príncep d’Astúries, i el bastiment de residències per a les classes benestants de Barcelona, com el Palau de la Virreina de Gràcia (1779), on avui trobem la parròquia de Sant Joan.

La façana marítima de la ciutat també va quedar marcada per l’esperit modernitzador que va impregnar aquest període. El 1774, Josep Soler i Faneca va dirigir les obres de remodelació de l’edifici medieval de la Llotja, que es va dotar de noves dependències i d’una façana neoclàssica. El 1775, sota la direcció de l’arquitecte militar Cermeño, es va posar en pràctica un projecte d’ampliació del barri de la Barceloneta. I el 1790, al pla de Palau, es va edificar la Duana Nova (actual delegació del Govern) de la mà de Miguel de Roncali, un edifici neoclàssic molt original amb reminiscències de l’estil rococó.

El 1774 una ordre governativa abolia els cementiris parroquials i proposava l’edificació d’un de central. El 1775, el bisbe Climent va obtenir de l’intendent de Barcelona els permisos necessaris per ocupar i protegir amb un mur una “porció de terra sorrenca de 90 canes de llarg per 45 d’ample” a Sant Martí de Provençals. Un any després, el març de 1775, es va consagrar el nou cementiri. Això va suposar la desaparició dels antics cementiris parroquials i l’aparició, en el seu lloc, de petites places, com la del Pi, o la de Santa Maria, darrera Santa Maria del Mar.

Aquesta transformació de Barcelona, però, resultaria només una solució transitòria ja que el seu desenvolupament en el segle XIX obligaria la ciutat a una transformació radical que canviaria definitivament la seva fisonomia.

Catalunya en temps de la Revolució francesa

diumenge, 20/03/2011

L’esclat de la Revolució francesa el 1789, el gran esforç col·lectiu francès per acabar amb l’Antic Règim i el feudalisme, va provocar una onada de temor que va estendre’s per totes les monarquies de l’Europa de l’absolutisme, i l’espanyola dels Borbons no en va ser una excepció.

Carlos_IV.jpg

Carles IV

La Revolució va coincidir en el temps amb el regnat de Carles IV (1788-1808). L’aristocràcia espanyola, que ja estava descontenta amb les mesures reformistes que l’anterior rei, Carles III, havia realitzat des dels principis del despotisme il·lustrat, s’havia acostat al príncep regent en els darrers anys de regnat del seu pare. Així, en arribar al tron, Carles IV va sentir-se forçat pels aristòcrates a frenar les idees de la Il·lustració i de certs sectors del poble, els quals, animats per les notícies que arribaven de França, va dur a terme petites accions per reclamar els seus drets. D’aquesta manera, la resposta de la monarquia espanyola a la Revolució va ser la destitució dels ministres il·lustrats (Jovellanos fins i tot va ser desterrat), la censura de llibres i premsa, i la repressió al carrer.

En definitiva, durant les primeres etapes de la Revolució francesa, la política de Carles IV va caracteritzar-se pel retrocés polític en relació a les reformes endegades pel despotisme il·lustrat al llarg del segle XVIII. L’aristocràcia va recuperar els privilegis perduts i, cada cop més enfortida, en el segle XIX va acabar enfrontant-se al propi monarca per demanar-li que abdiqués en favor del príncep Ferran, el qual semblava encara més favorable als seus interessos.

D’altra banda, en paral·lel a la repressió política, va produir-se un endarreriment cultural i científic. Espanya va descuidar les universitats i l’ensenyament primari, es va retornar a la religiositat tradicional enfortint novament la Inquisició, van suprimir-se alguns diaris, van limitar-se les Societats d’Amics del País i van tancar-se les fronteres amb França (1790). Però, tot i això, determinats sectors de la societat, minoritaris, no van renunciar a les idees liberals i van esforçar-se per convertir el país en un Estat constitucional.

Els francesos, ja des de la convocatòria dels Estats Generals i la seva deriva en Assemblea Nacional Constituent, havien pensat a estendre les idees de la Revolució, i van plantejar-se convertir Catalunya en una base d’actuació dels seus activistes a la Península. Els comitès revolucionaris de les ciutats de Perpinyà i Baiona van arribar a plantejar-se l’esclat de la Revolució a Espanya, i amb aquest objectiu van introduir clandestinament diversos opuscles i llibres de propaganda traduïts al català, al mateix temps que a Catalunya i a la resta de l’Estat arribaven agents revolucionaris per observar el grau de consciència revolucionària del país.

Aquest esforç propagandístic desplegat per la França revolucionària, però, no va arribar a quallar a l’Espanya del període. Malgrat que la crisi de l’Antic Règim també hi era present amb la seva injustícia econòmica i social, ni la monarquia ni l’absolutisme eren qüestionats com a sistema de govern. Així, tot i que els Rebomboris del Pa del 1789 semblaven indicar, almenys a Barcelona, una situació social favorable a la revolta, l’antipatia tradicional vers França i el pes de la tradició religiosa en un ampli sector de la població va provocar un moviment contrari, de forta hostilitat al nou règim revolucionari francès.

Prise_de_la_Bastille.jpg

En canvi, la influència dels immigrats francesos reialistes a Catalunya i Espanya sí que es va deixar notar. Així de l’esclat de la Revolució, Catalunya va rebre un bon nombre d’emigrats provinents de la Provença, el Llenguadoc i el Rosselló. Tanmateix, la seva arribada a terres catalanes tampoc va ser ben rebuda per la població i les autoritats, tot provocant recels i problemes de convivència.

Gairebé totes les parròquies catalanes van haver d’allotjar religiosos francesos que s’havien negat a jurar la Constitució Civil del Clergat. Tot i tractar-se d’elements obertament contraris a la Revolució, van despertar la desconfiança de les autoritats i de la població catalanes. Així, no se’ls permetia predicar i els bisbes feien vigilar les seves converses. Com va explicar Rafael d’Amat, el baró de Maldà, en el seus dietaris: “se’ls examina amb tota escrupolositat perquè no sembrin en aquest regne catòlic ni en aquesta província cap sedició i alteració en la santa doctrina”.

En una situació pitjor es trobaven els refugiats que no eren eclesiàstics i comptaven amb minsos recursos econòmics: les fondes estaven plenes, la gent dormia pels carrers i els que tenien algun ofici s’oferien per a treballar cobrant un sou més baix del que era habitual. I, a més, no eren ven vistos per una població que encara estava impregnada del sentiment antifrancès derivat de les campanyes del segle XVII i els fets de la Guerra de Successió.

Aquells emigrats, fugitius, camperols rics, nobles de la Gascogne, bisbes i sacerdots, burgesos, soldats i oficials, desertors la majoria d’ells, van organitzar la contrarevolució des del seu exili a la Península, formant legions de voluntaris encarregades d’ajudar els exèrcits europeus en l’atac contra el París revolucionari. Amb aquest objectiu, a Barcelona va formar-se l’anomenat Regiment del Rosselló, allotjats a la Caserna de l’Esplanada.

Hinrichtung_Ludwig_des_XVI.png

Així, quan el monarca francès Lluís XVI va ser executat el 1792 va néixer en el poble català un desig de venjança força arrelat. La Revolució estava atacant una institució inqüestionable per a la societat de l’Antic Règim i, en resposta, va articular-se un corrent d’opinió que demanava el trencament de les relacions de l’Estat espanyol amb la França revolucionària a la vegada que propugnava la prestació de qualsevol mena d’ajut per tal de frenar la seva expansió.

Aquesta ajuda va veure’s traduïda a Catalunya en la formació d’un cos de vuit-cents voluntaris de totes les comarques que aniria a lluitar a França al costat de la contrarevolució, la formació d’un altre cos de voluntaris religiosos per a servir en l’exèrcit i els hospitals, així com en la recaptació per part dels gremis d’ajudes i subscripcions en metàl·lic per socórrer les famílies de les víctimes.

En qualsevol cas, la presència dels emigrats francesos a Catalunya va permetre el Principat conèixer i viure indirectament la Revolució. El principal mitjà amb el qual van comptar els catalans per assabentar-se de la Revolució va ser el testimoni dels refugiats un cop la frontera va ser tancada per evitar la penetració de la propaganda revolucionària.

Si bé entre les capes altes de la societat existia la possibilitat de comprar la premsa contrarevolucionària que editaven els nobles emigrats a l’estranger i que alguns impressors catalans van traduir, la resta de la població alfabetitzada comptava amb poc mitjans per conèixer els fets que s’estaven produint més enllà dels Pirineus. Per exemple, el 1792 va aparèixer el Diario de Barcelona, però la seva informació sobre les notícies provinents de la França revolucionària, ja fos per la censura o per la ideologia dels editors, presentava moltes mancances.

Per la seva banda, l’Església i l’Estat van difondre una visió deformada de la Revolució que permetia salvaguardar els seus interessos. Mitjançant cançons i romanços, cantats als mercats o impresos, s’oferia una visió esbiaixada del que succeïa a França, tot esforçant-se a camuflar la Revolució contra l’Antic Règim i el sistema feudal sota la imatge d’un aixecament anticatòlic contra la religió i la monarquia.

Tot i que, inicialment, Carles IV no havia volgut adherir-se a la coalició europea contra la França revolucionària, fonamentalment per la manca de preparació militar i també amb l’esperança d’afavorir Lluís XVI, quan el rei francès va ser executat Espanya va declarar la guerra a la República francesa. Va ser la Guerra Gran (1793-1795), en la qual Espanya formaria part de la coalició per a preservar l’absolutisme i les institucions de l’Antic Règim.

guerra gran.jpg

L’exèrcit espanyol va obrir tres fronts al Pirineu, dos clarament defensius, al País Basc i a l’Aragó, i un tercer amb vocació ofensiva, a Catalunya. Però l’exèrcit que va iniciar la invasió de les terres franceses del Rosselló no passava dels 3.500 homes armats amb fusells. Tot i això, en un primer moment, els exèrcits espanyols destacats a Catalunya, comandats pel general Antonio Ricardos, van aconseguir victòries a les comarques del sud de França (Rosselló, Conflent, etc.).

Tot un seguit de pobles francesos van lliurar-se sense resistència a l’exèrcit espanyol perquè estaven enfrontats amb el govern de la Convenció i creien que la monarquia espanyola seria un mal menor davant el republicanisme francès, però això va canviar quan l’exèrcit mal proveït va iniciar la rapinya i els voluntaris van realitzar actes de violència. Les tropes espanyoles van intentar la presa de Perpinyà sense èxit, i amb l’arribada de l’hivern van haver de retirar-se a posicions defensives, tot advertint al govern que si no es milloraven les seves condicions s’aniria cap al desastre.

El 1794, en el moment àlgid de la Revolució francesa, en reprendre’s els combats la guerra va canviar de signe: les tropes espanyoles van ser expulsades del Rosselló i l’exèrcit francès en la seva contraofensiva va travessar la frontera per ocupar la Vall d’Aran, la Cerdanya i part de l’Empordà. El govern va respondre iniciant un procés de militarització de Catalunya que ressuscitava el sometent per tal de no haver de sortejar quintes.

Couthon.JPG

Georges Couthon

Malgrat les mostres d’hostilitat vers la Revolució que s’havien evidenciat des de Catalunya, el Comtiè de Salut Pública, després d’escoltar les opinions expressades en els informes del general Dugommier i els observadors Milhaud i Sobrany, va considerar que “els catalans, sempre amants de les seves llibertats, es troben madurs per a la Revolució i, si l’exèrcit francès entra a Catalunya com un benefactor, aconseguirà enfront d’Espanya un baluard molt més segur que no els Pirineus”. Ara bé, mentre que Dugommier proposava la incorporació de Catalunya a la República francesa, Georges Couthon va optar per convertir el territori català en una República germana independent i revolucionària. Els revolucionaris havien oblidat l’advertència de Robespierre: “ningú estima els missioners armats”.

Amb aquest sentiment de fraternitat, els soldats revolucionaris francesos van envair Catalunya. El castell de Figueres, la primera gran plaça forta que es trobava un cop travessats els Pirineus, va rendir-se a les tropes franceses sense que cap dels seus 10.000 soldats entrés en combat ni disparés cap dels 200 canons amb els que estaven armats. La porta de Catalunya restava així oberta a l’invasor.

Aleshores, l’ajuntament de Manresa va proposar al de Barcelona que convoqués una reunió de representants de diversos districtes per tal de prendre mesures contra el desastre que s’apropava. Així, van reunir-se una cinquantena de representants de les principals localitats catalanes que van constituir la Junta General del Principat, una mena de govern català imposat per les circumstàncies i tolerat per les autoritats espanyoles ja que contribuïa decisivament a un esforç bèl·lic finançat amb una insuficiència manifesta. La Junta va acordar la creació d’un cos de miquelets integrat per 18.000 homes per reemplaçar l’ineficaç sometent i un seguit de mesures econòmiques com la contribució general de defensa.

paz de basilea.jpg

El 1795, amb els reforços proveïts per la Junta, la situació a Catalunya va començar a millorar recuperant algunes places i derrotant els francesos en alguns combats. En canvi, al País Basc les coses no anaven tant be i els francesos van arribar a ocupar Bilbao. La derrota de les tropes espanyoles era contundent. La situació va complicar-se quan el govern va tenir temor a que es produís un cop republicà i perquè era incapaç de sostenir decorosament la guerra. Llavors van iniciar-se les gestions per signar la pau. El 1795 es signava la Pau de Basilea i els francesos abandonaven la Península Ibèrica.

L’esfondrament de la monarquia borbònica i l’entrada de Napoleó a Espanya

dijous, 2/12/2010

La caiguda de la monarquia. Els inicis de la Guerra de la Independència o Guerra del Francès cal situar-los en els acords del Tractat de Fontainebleau del 27 d’octubre 1807, aliança franco-espanyola que deterioraria encara més la situació del país. Segons l’acord negociat per Godoy amb el vistiplau de Carles IV, Espanya autoritzava l’entrada al país de les tropes franceses (uns 28.000 soldats) per a realitzar l’ocupació de Portugal, aliat de la Gran Bretanya, i procedir el seu posterior repartiment en tres parts: una per França, una per Espanya i un principat per a Godoy.

Els francesos van travessar els Pirineus i van entrar a Catalunya el febrer del 1808. La seva presència va ser acceptada per les autoritats borbòniques, malgrat que va provocar força irritació entre la població. Les tropes es van situar en llocs estratègics com ara Barcelona, Vitòria i Madrid, des d’on havien de desplegar-se per tot el territori.

La por que la presència francesa acabés en una invasió real del país va anar prenent cos entre la població. Una por agreujada pel fet que Godoy i Carles IV haguessin decidit retirar-se a Aranjuez, des d’on pensaven viatjar cap a Sevilla on embarcarien cap a Amèrica. Això va fer esclatar la crisi amb el Motí d’Aranjuez contra Godoy el 18 de març de 1808. El motí va ser protagonitzat per les capes populars, però estava dirigit per l’aristocràcia palatina, el clergat i els oficials de l’exèrcit, i el seu objectiu era la caiguda del valido Godoy i l’abdicació de Carles IV en la figura del príncep Ferran, esperança de redreçament de la crisi que patia el país.

Motín_de_Aranjuez.JPG

El motí triomfar i els amotinats van aconseguir el seu objectiu de derrocar Carles IV i Godoy, però els fets sobretot van evidenciar la profunda crisi en la qual estava immersa la monarquia espanyola. Ferran VII era proclamat rei d’Espanya, però Carles IV no va acceptar la derrota i va recórrer a demanar auxili a Napoleó per a recuperar el tron arrabassat pel seu propi fill.

Els fets van confirmar a Napoleó la seva convicció de la feblesa, la corrupció i la incapacitat de la monarquia dels Borbons espanyols, i el van decidir a ocupar el país per fer-ne un satèl·lit de l’Imperi. Així Espanya es regeneraria il·lustradament en agraïment a que ajudés a la lluita contra Anglaterra i a l’engrandiment de França. A més, dominar Espanya volia dir tenir el comandament de les índies i controlar el corrent de metalls preciosos que procedien de les colònies americanes. L’emperador estava convençut que l’Espanya d’inicis del segle XIX, governada per una dinastia inepta, seria un enemic sense importància i que podia dominar-se amb poc esforç en la seva lluita pel control d’Europa.

La monarquia de Josep I Bonaparte. Així, Carles IV i Ferran VII van ser convocats per Napoleó a Baiona (abril-maig de 1808) i aquest va forçar l’abdicació, sense cap resistència, dels Borbons en la seva persona. Legitimat per les abdicacions de Baiona, Napoleó va tenir les mans lliures per introduir la dinastia bonapartista a Espanya en la figura de Josep I, el seu germà.

Jose-Bonaparte.jpg

Josep I

A continuació, Napoleó va convocar les corts per tal d’aprovar una constitució que acabés amb l’Antic Règim i ratifiqués el nomenament de Josep I com a nou rei d’Espanya. En conseqüència va aprovar-se el Codi de Baiona pel qual es reconeixia la igualtat dels espanyols davant la llei, en els impostos i en l’accés als càrrecs públics. Tot i això, l’Estatut de Baiona destacava pels seus signes autoritaris per sobre dels ingredients liberals ja que instaurava un sistema centralista amb unes Corts reduïdes a la mínima expressió per la seva representació de caràcter estamental, mancada d’influència a l’Espanya de principis de segle. Josep I juraria el seu càrrec el 7 de juliol de 1808 convertint-se en el nou monarca davant la passivitat de la major part de l’administració borbònica.

Josep Bonaparte va intentar portar a terme una experiència reformista amb l’objectiu de liquidar l’Antic Règim. D’aquesta manera, el monarca va abolir el règim senyorial, va desamortitzar terres de l’Església, va desvincular les terres de les primogenitures i va acabar amb les terres de mans mortes. També estava prevista l’abolició dels privilegis, declarar la invulnerabilitat del domicili, la llibertat de residència, el lliure accés a totes les professions, la unificació dels diferents codis jurídics, l’abolició de les duanes interiors, la fixació d’una extensió màxima pels mayorazgos i l’abolició de la Inquisició.

Tot i ser una reforma raonable, aquesta va tenir poc suport i va topar amb una total incomprensió entre la societat espanyola que considerava que estava governada per un govern il·legítim, estranger i basat en el poder de les armes. D’aquesta manera, els càlculs de Napoleó respecte d’Espanya van demostrar-se erronis. Ni el clergat, excepció feta de la jerarquia superior, era tan fàcil de controlar, ni la resta de la societat espanyola podia reduir-se a “populacho” com ell creia. Tenia raó quan pensava que la força dels exèrcit espanyols era ben escassa, però no havia previst la importància que tindrien les forces irregulars i la poderosa combinació que podrien formar resistència i tropes regulars britàniques. La resistència popular espanyola a la introducció dels francesos faria esclatar la Guerra de la Independència.

El regnat de Carles IV: l’impacte de la Revolució francesa

dimecres, 1/12/2010

El regnat de Carles IV (1788-1808) va estar marcat per l’esclat de la Revolució francesa i les seves conseqüències així com per ser una època de crisi generalitzada per a la societat espanyola. Espanya no es podrà mantenir en una posició neutral davant l’esclat revolucionari i així Carles IV es veurà obligat a escollir entre els imperatius estratègics i les motivacions ideològiques per decantar-se en una aliança amb Anglaterra o França.

Carlos_IV.jpg

Carles IV

familia de carlos iv.jpg

Carles IV va abandonar la política reformista i amb ella van desaparèixer de l’escena política els ministres il·lustrats com Floridablanca o Jovellanos. A més, va segellar les fronteres per evitar que penetressin a Espanya les idees progressistes procedents de la França revolucionària. El 1792, Manuel Godoy, un jove militar allunyat dels cercles nobiliaris que fins aquell moment havien gaudit del poder a la cort, va ser nomenat valido de la monarquia (primer ministre) per Carles IV.

Manuel_Godoy.jpg

Manuel Godoy

El 1793 a França era guillotinat el rei Lluís XVI: ens trobem en la fase més radical de la Revolució francesa. A Espanya, si la Inquisició ja s’encarregava d’evitar l’entrada al país de les idees revolucionàries franceses, després de l’execució de Lluís XVI Godoy va decretar l’expulsió del país dels súbdits francesos. Davant la radicalitat de la Revolució Carles IV va declarar, en coalició amb d’altres monarques europeus units en la Primera Coalició, la guerra a la França de la Convenció.

Va ser la Guerra Gran (1793-1795), en la qual Espanya formaria part de la coalició per a preservar l’absolutisme i les institucions de l’Antic Règim. El País Basc, Navarra i Catalunya serien els principals escenaris del conflicte. Aquesta guerra, que duraria poc més de dos anys, va afectar de formar especial a Catalunya i va ser un bon testimoni de les actituds polítiques dels catalans vuitanta anys després del final de la Guerra de Successió.

El Tercer Pacte de Família es trencava definitivament donant lloc a una aliança hispano-britànica per fer front a la guerra. Durant el conflicte la propaganda revolucionària a territori espanyol va augmentar i això va unir-se a la crisi que vivia el país amb l’increment dels preus i dels impostos indirectes per fer front a les despeses bèl·liques. Els intents revolucionaris interna i les manifestacions van augmentar.

La guerra va ser pagada substancialment a costa d’un fortíssim endeutament de la monarquia que seria el preludi de la crisi final de la hisenda absolutista en els primers anys del segle XIX. El cost econòmic de la guerra va ser de 935 milions de rals. Entre 1794 i 1795 van emetre’s vals reials destinats a pagar les despeses corrents de la guerra, però aquests no van bastar ni per cobrir el 10%.

guerra gran.jpg

El pla de campanya preveia la formació de tres exèrcits a Catalunya, Guipúscoa i Aragó, però l’exèrcit que va iniciar la invasió de les terres franceses del Rosselló no passava dels 3.500 homes armats amb fusells. En un principi, entre març de 1793 i febrer de 1794, tot un seguit de pobles van lliurar-se sense resistència a l’exèrcit espanyol perquè estaven enfrontats amb el govern de la Convenció i creien que la monarquia espanyola seria un mal menor davant el republicanisme francès, però això va canviar quan l’exèrcit mal proveït va iniciar la rapinya i els voluntaris van realitzar actes de violència.

Les tropes espanyoles van intentar la presa de Perpinyà i amb l’arribada de l’hivern van haver de retirar-se a posicions defensives advertint al govern que si no es milloraven les seves condicions s’aniria cap al desastre. El govern va respondre iniciant un procés de militarització de Catalunya ressuscitant el sometent. Tot i això, la campanya de 1794 va significar la desfeta de l’exèrcit espanyol amb la contraofensiva francesa que va capgirar la situació i va suposar la penetració francesa a Catalunya ocupant la Seu d’Urgell i Puigcerdà.

L’ajuntament de Manresa va proposar al de Barcelona que convoqués una reunió de representants de diversos districtes per tal de prendre mesures contra el desastre que s’apropava. Així, van reunir-se una cinquantena de representants de les principals localitats catalanes que van acordar la creació d’un cos de miquelets integrat per 18.000 homes per reemplaçar l’ineficaç sometent i un seguit de mesures econòmiques com la contribució general de defensa.

El 1795, amb els reforços proveïts per aquesta assemblea, la situació a Catalunya va començar a millorar recuperant algunes places catalanes i derrotant els francesos en alguns combats. En canvi, al País Basc les coses no anaven tant be i els francesos van arribar a ocupar Bilbao. La derrota de les tropes espanyoles era contundent.

La situació va complicar-se quan el govern va tenir temor a que es produís un cop republicà i perquè era incapaç de sostenir decorosament la guerra. Llavors Godoy va iniciar les gestions per signar la pau. El conflicte entre els absolutistes i els revolucionaris francesos va perllongar-se des de 1793 fins a 1795 quan es signava la Pau de Basilea i els francesos abandonaven la Península Ibèrica.

paz de basilea.jpg

La Pau de Basilea suposava que Espanya recuperava els territoris que havien ocupat els republicans francesos a canvi de la cessió a França de la part espanyola de l’illa de Santo Domingo i del reconeixement d’una sèrie de privilegis comercials a França. A més, els costos econòmics i humans serien considerables, especialment les pèrdues demogràfiques i de collites a la zona de frontera on s’havien desenvolupat les accions bèl·liques de la Guerra Gran.

La Guerra Gran va ser una mostra palpable de la debilitat de l’Antic Règim i va servir als catalans per redescobrir la seva capacitat d’organització autònoma, dos fets que tindrien un pes important en el futur. No hi havia res en la política dels Borbons que afavorís el creixement català: no entenien el que passava a Catalunya i alguns eren francament hostils. Així, la hostilitat i la incomprensió entre catalans i castellans s’anava agreujant. A més, la marxa decidida de l’economia i la societat catalana cap el desenvolupament capitalista i la industrialització topaven amb una societat espanyola força endarrerida i que no assumirà la conveniència d’aquest camí.

godoy-carlos4.jpg

D’altra banda, la Pau de Basilea va suposar un canvi en les aliances internacionals. A partir d’aquest moment Espanya serà novament un aliat subordinat de França contra la monarquia anglesa, en especial després del pacte segellat a Sant Ildefons el 1796. Aquest tractat suposava una aliança ofensiva i defensiva contra Anglaterra.

El 1801 Espanya, pressionada per França, trencarà les relacions amb Portugal davant la negativa portuguesa a tancar les seves fronteres al comerç britànic. Quan Napoleó sigui proclamat emperador en 1804 es declararà el blocatge continental al comerç Britànic i Portugal serà l’únic aliat continental dels britànics al continent europeu. Carles IV es tornarà a aliar amb França. L’aliança hispano-francesa, però, viuria una forta derrota enfront els anglesos el 1805 al front de Trafalgar davant l’almirall Nelson. Això suposava la destrucció de la flota espanyola i el final de la força naval de l’exèrcit espanyol.

battle-of-trafalgar1.jpg

A més, la desastrosa política exterior de Godoy va complicar encara més les coses per a l’economia del país que entre 1796 i 1802 viuria una forta crisi per la interrupció del comerç marítim agreujada per les males collites. El posterior desastre naval a Trafalgar paralitzaria el comerç colonial, agreujant encara més la crisi de la hisenda reial que es veia privada dels ingressos provinents del comerç amb Amèrica. igualment, la producció tèxtil catalana va veure’s força afectada perquè veia perillar un dels seus principals mercats.

Per a fer front a la crisi, Godoy va recórrer a l’endeutament, a l’augment de les contribucions i a reformes com ara la desamortització i venda de terres eclesiàstiques. Aquestes mesures van provocar una àmplia oposició entre amplis sectors de la noblesa i l’Església que ja des de bon començament eren hostils a la figura de Godoy pel seu origen plebeu. Així, moviments aristocràtics contraris a la figura del favorit reial van reunir-se al voltant de la figura del príncep Ferran (fernandistes). La monarquia es trobava per tant en mig d’un conflicte dinàstic entre els partidaris de Carles IV i els partidaris de Ferran VII.

Fernando_VII.jpg

Ferran VII

Els impostos sobre la pagesia, tant els senyorials com els estatals, van estimular el creixement del descontentament popular, incrementat per les epidèmies, la fam i la carestia que vivia el país que van costar la vida a entre 350.000 i 500.000 persones en només vint anys. La incapacitat del govern per a resoldre aquesta crisi va alimentar que es produïssin avalots i protestes que responsabilitzaven Godoy de la greu crisi que assolava el país.

La Catalunya borbònica: moviments de protesta i lluita antifeudal

dimarts, 30/11/2010

Si prenem com a referència el conjunt del segle XVIII, podem observar com Catalunya, la gran derrotada de la victòria dels Borbó en la Guerra de Successió, va esdevenir en les darreries del segle com la potència capdavantera de l’economia peninsular. Així, si en iniciar-se el segle XVIII Catalunya es trobava en un estadi preindustrial, en entrar en el segle XIX ja podrem parlar d’una societat de tipus capitalista.

DecretNovaPlanta.pngAmb la desfeta de 1714, els grups que havien mostrat senyals, ja a finals del segle XVII, d’una forta recuperació (menestralia, burgesia comercial) van restar marginats dels nous centres de decisió. Així, mentre que a bona part d’Europa la rígida estructura de poder de l’Antic Règim entrava en el seu segle de crisi generalitzada, a Espanya aquesta estructura es veia fixada pel Decret de Nova Planta i amb ella els defectes més flagrants i coercitius. L’única sortida possible per aquests grups puixants de la societat catalana va ser la creació d’instruments propis per a desenvolupar les seves activitats, com per exemple la Junta de Comerç (1758).

D’altra banda, el Decret de Nova Planta va introduir en els ajuntaments catalans un nou component social que fins aleshores n’havia restat al marge: l’estament nobiliari. Els estaments privilegiats van ser, doncs, la base del nou grup políticament dominant en la Catalunya borbònica.

Enfront d’aquest grup va aparèixer en un primer moment, en la immediata postguerra, una resistència armada constituïda per petits escamots que no van durar gaire (Pere Joan Barceló, “Carrasclet”). Després de 1725, quan va signar-se la pau definitiva entre Felip V i Carles d’Àustria, tota resistència armada al Principat va perdre el seu sentit. Per això, les protestes posteriors anirien dirigides contra el mal funcionament del sistema, però ja sense qüestionar el nou règim.

Aquestes protestes van manifestar-se, sobretot, en la lluita contra el despotisme i la corrupció existent en els ajuntaments borbònics que havien esdevingut uns poders municipals absolutament desarrelats del poble. Les protestes van significar, de fet, una represa de la consciència col·lectiva. Si en la primera meitat del segle aquestes eren una protesta gairebé individual, des dels anys quaranta ja podem observar indicis de l’embrió d’un moviment organitzat, fruit de l’accés a la vida pública d’una nova generació de catalans que no havien conegut directament ni la guerra ni la forta repressió posterior.

Ara bé, cal tenir present que aquest moviment de protesta no va ser en cap moment un moviment de reivindicació de les antigues llibertats i institucions catalanes medievals, sinó que anava dirigida tant contra les institucions borbòniques com contra el mal govern de les persones que les encarnaven.

Des de mitjans de segle, el descontentament va manifestar-se mitjançant la redacció de representacions o memorials, com l’enviat al marquès d’Esquilache el 1759 o l’adreçat a Carles III el 1760, on es feien constar les deficiències paleses i es proposaven mesures per a resoldre els problemes més conflictius que existien.

Els anys seixanta del segle XVIII van significar per a Catalunya una etapa de canvis espectaculars que van coincidir amb el govern il·lustrat de Carles III. Aquesta va ser una etapa de canvis i de pressió popular que va traduir-se en la creació el 1766 dels “diputats del comú” i dels “síndics personers” per a realitzar la fiscalització de la gestió dels regidors.

En el darrer terç de segle van esclatar a Barcelona dues revoltes populars importants: l’avalot de les quintes (1773) i els rebomboris del pa (1789). Aquestes revoltes no poden interpretar-se com un ferment revolucionari, sinó uns moviments de protesta. La prova d’aquest fet és l’èxit que la guerra contra la França revolucionària de 1793 va tenir a Catalunya.

El 1770, durant el regnat de Carles III, va implantar-se el sistema obligatori de reclutament de soldats per a l’exèrcit. Això va provocar un gran malestar a Catalunya i va acabar desencadenant una revolta a Barcelona el 1773 –l’avalot de les quintes– que va acabar amb la supressió temporal d’aquest sistema que encara seria emprat durant el segle XIX.

Els rebomboris del pa van ser una revolta popular espontània que va produir-se a Barcelona contra l’increment del preu del pa que va produir-se el febrer de 1789. El moviment va extendre’s durant uns quants dies i va adquirir una gran violència. Finalment, el capità general Lacy va poder sufocar la revolta mitjançant l’exercici d’una forta repressió militar.

Tot i que coincidien en el temps amb l’esclat de la Revolució francesa, en realitat, els rebomboris del pa no van ser res més que un de tants aldarulls de subsistència com els que es venien produint a Europa des de feia segles. Si aquest fet va cridar l’atenció de la historiografia ha estat perquè no eren gaire comuns a la Barcelona del segle XVIII ja que aquesta es trobava ben integrada en els corrents comercials i habitualment estava ben proveïda de pa.

La coincidència de les males collites locals amb la crisi d’àmbit europeu va fer minvar el volum de les exportacions i això va suposar l’increment del preu del pa fins un 50%. A això va sumar-se una minvada dels preus de l’aiguardent que va provocar una crisi de treball i salaris que va deprimir la capacitat de compra de les classes populars, fet que les va fer més sensibles a l’increment del preu del pa.

Segons Ernest Lluch, el que més sobta de la cultura catalana contemporània és que no va aparèixer una cultural liberal forta en els inicis del segle XIX i això va succeir perquè el creixement econòmic ja s’havia donat en el segle XVIII sota el sistema de l’Antic Règim. Així, els fets produïts a Barcelona el 1789 no van tenir cap mena de relació amb la revolució social d’inspiració burgesa que paral·lelament s’estava donant a França. Els protagonistes dels aldarulls de Barcelona havien estat la noblesa, burgesos i menestrals amb un alt percentatge de suport social al sistema.

Els rebomboris no anunciaven la fi del sistema de l’Antic Règim, sinó que hi pertanyien plenament i demostraven la seva solidesa. Els signes d’erosió del sistema han de buscar-se a altres fets menys espectaculars i d’abast més general, però més efectius a l’hora de provocar la fallida del sistema.

Molt més importants per a la fallida de l’Antic Règim van ser els conflictes que anaven erosionant la seva base econòmica, l’apropiació de l’excedent camperol per la via dels drets i els privilegis del sistema senyorial: el feudalisme. Estem davant d’un quadre força complex amb una naturalesa social i econòmica. Els senyors veien com els seus guanys eren inferiors a l’increment que van experimentar els cultivadors directes. La capa intermèdia dels arrendataris també tenia uns guanys considerables nodrits, a més, amb l’acumulació prèvia.

La duresa de les càrregues del feudalisme queia sobre la pagesia més modesta, fet que va agreujar les seves condicions, ja dures, i determinades per la competència entorn de la terra per l’època de forta pressió demogràfica. A la base de la població, una massa potent de mà d’obra lliure, de purs proletaris, oferia la seva força de treball a l’empresa industrial naixent o a l’agricultura intensiva i especulativa. A la punta de la piràmide, l’ingrés senyorial pur, tot i el seu salt endavant, retenia una part important del producte regional, però en deixava una part important en mans dels arrendataris i adjudicataris.

Drenada dels pagesos i menestrals més rics, aquesta acumulació de natura no capitalista donarà els seus primers mitjans a l’incipient capitalisme, mentre que a poc a poc, i sota les formes més diverses (censos emfitèutics, parceries, etc.), la renda senyorial que produïa l’agricultura cedia el lloc a la deducció econòmica. Estem davant de l’inici del benefici i la renda del sòl.

L’essència mateixa del sistema era la seva diversitat i capacitat d’adaptabilitat. El pas del temps i els processos d’inflació dels segles XVI i XVII havien fet que els censos fixos perdessin importància i que en guanyessin els pagaments proporcionals a la producció que acabaran representant la part fonamental de la renda senyorial juntament amb els monopolis que s’acostumaven a arrendar a tercers. Les prestacions de treball havien tendit a commutar-se per un pagament de diners.

En l’evolució de la renda senyorial podem observar una forta represa a les darreres dècades del segle XVIII. Això s’explica per l’estímul que l’alça dels preus agrícoles havia produït sobre els senyors, potenciant els arrendaments dels drets. Un negoci del que participarà activament la burgesia. L’alça de la renda feudal tindria uns efectes importants sobre els camperols que la patien. Aquest increment de la renda obeïa a l’extensió dels cultius a terres marginals, mantenint les mateixes taxes de detracció del producte, fet que va agreujar l’explotació camperola.

El reformisme il·lustrat a l’Espanya del segle XVIII

dilluns, 29/11/2010

L’arribada dels Borbons al tron espanyol va significar un intent de racionalització de l’administració i de l’economia: l’anomenat reformisme borbònic. Així, la nova dinastia va governar, a partir del regnat de Ferran VI, inspirant-se en algunes de les noves idees impulsades per la Il·lustració i implantades a Espanya sota el regnat de Carles III (1759-1788), el monarca il·lustrat.

Carlos_III.jpg

Carles III

Carles III havia governat prèviament a Nàpols (1734-1759) on havia entrat en contacte amb les idees il·lustrades. Per això, quan va iniciar el seu regnat a Espanya va mostrar-se partidari de seguir algunes de les idees il·lustrades de progrés i racionalització, donant pas a una etapa de despotisme il·lustrat tot envoltant-se de ministres reformistes italians com Esquilache i Grimaldi. Ara bé, el monarca va haver de fer front a una forta oposició per part dels grups privilegiats al seu programa reformista.

El 1766 es produiria el Motí d’Esquilache, una revolta complexa en la qual van convergir el malestar de la població per l’escassetat i l’elevat preu dels aliments, l’oposició al poder excessiu que havien acumulat els càrrecs estrangers i el descontentament dels privilegiats davant d’unes reformes que podien reduir el seu poder i la seva influència.

Aquesta triple causalitat va portar a un esclat popular a Madrid amb motiu de protesta contra les mesures de sanejament i ordre públic, força raonables, que havien estat dictades per Esquilache: neteja urbana, enllumenat de la via pública, prohibició dels jocs d’atzar, prohibició de l’ús d’armes i prohibició de l’ús de barrets xambergs i capes llargues que feien impossible la identificació de les persones.

motin esquilache.jpg

El_motín_de_Esquilache.png

Atemorit davant de l’extensió i la gravetat que van adquirir les protestes, Carles III per acabar amb la revolta popular no va tenir més opció que prescindir d’Esquilache i aprovar mesures populars com l’abaixada del preu d’alguns dels productes bàsics com l’oli i el pa.

Pedro_Rodríguez_de_Campomanes.jpg

Campomanes

Controlada la situació, però, el rei es va mostrar decidit a continuar amb la seva política reformista. Per a portar endavant el seu projecte, el monarca comptaria ara amb una sèrie de ministres i col·laboradors escollits d’entre els reformistes il·lustrats espanyols com Pedro Rodríguez Campomanes, José Moñino comte de Floridablanca, Pedro Abarca de Bolea comte d’Aranda, Pablo de Olavide, Francisco Cabarrús o Gaspar Melchor de Jovellanos, que serien els encarregats de formular la legislació reformadora.

En l’àmbit religiós, els reformadors van posar l’èmfasi en la reforma del paper, el poder i la influència de l’Església a Espanya tant en el pla polític com en el pla econòmic. Carles III era un ferm partidari del regalisme, és a dir, defensava l’autoritat i les prerrogatives de la monarquia enfront de l’Església, i per això va combatre l’intent de l’Església d’esdevenir un poder dins de l’Estat a la vegada que va reclamar el dret al nomenament dels càrrecs eclesiàstics, al control de la Inquisició i a la fundació de monestirs.

L’Església i l’Estat arribaven a confondre’s i les seves rendes suposaven el 1800 gairebé el pressupost total de l’Estat. A més, l’Església jugava un paper fonamental en la tasca educativa i social i era un element de control de la vida privada. Les crítiques al clergat i a l’excessiu nombre d’eclesiàstics sense cap benefici per a la societat són una mostra la tensió per conciliar el que era antic i el que era modern en el segle XVIII espanyol.

En aquest context cal tenir present l’expulsió dels jesuïtes d’Espanya l’any 1766. Aquest ordre religiós comptava amb un gran poder ja que estava sota l’obediència directa del Papat i va ser, possiblement, un instigador directe dels motins contra el reformisme borbònic personificats en la revolta contra Esquilache.

ExpulsionJesuitas.jpeg

En la qüestió social, el reformisme il·lustrat va plasmar-se en els decrets de 1783 que declaraven honestes totes les professions, i fins i tot admetien les activitats professionals d’alta utilitat pública com a mèrit per a la consecució de la hidalguía. Tanmateix, en el terreny de l’educació es van portar a terme una sèrie de reformes per a adequar els estudis universitaris i l’ensenyament mitjà, així com la creació d’escoles d’arts i oficis lligades a coneixements pràctics. Però el que va ser més important va ser l’obligatorietat de l’educació primària.

jovellanos.jpg

Jovellanos

En el camp econòmic, el despotisme il·lustrat va concretar-se en l’establiment de mesures per a liberalitzar la indústria i el comerç com a incentiu per a impulsar el creixement econòmic.

Així, en el camp de l’agricultura es van limitar els privilegis de que gaudia la Mesta, es va permetre la colonització de noves terres i el Consell de Castella va elaborar un Expedient de Llei Agrària, dirigit per Jovellanos, que recollia els principals problemes de l’agricultura espanyola (amortitzacions, senyorius, mans mortes, etc.) i en proposava solucions.

Els reformadors il·lustrats eren conscients de que l’accés a la terra (Olavide) i la integració d’aquesta en el mercat (Jovellanos) eren la clau per a realitzar la reforma agrària que necessitava el país. Així, el 1767, Campomanes va elaborar un projecte per a la creació de colònies a les regions deshabitades de terres de reialeng a Sierra Morena i Andalusia. La supervisió d’aquest projecte quedava en mans de Pedro de Olavide que va contribuir a que fossin enviats els expedients que van formar la Llei Agrària, redactada per Campomanes, a través de la Sociedad Económica de Amigos del País.

En l’àmbit del comerç, va fomentar-se la lliure circulació d’algunes mercaderies per l’interior del país, per exemple el gra (1765). A la vegada va fomentar-se una liberalització progressiva del comerç colonial posant fi al monopoli del port de Cadis (1765), fet que va permetre que tots els ports espanyols poguessin comerciar lliurement amb les colònies americanes.

La preocupació pel desenvolupament de la indústria va veure’s reflectit en l’alliberament progressiu del procés de fabricació (1768) i l’abandonament del projecte de les Fábricas Reales (1761). A la vegada, van establir-se aranzels proteccionistes (1782) i es van signar diferents tractats comercials per defensar-se de la competència exterior.

Conde+de+Floridablanca.jpg

Floridablanca

La creació de societats econòmiques d’amics del país va ser una altra iniciativa econòmica important dels reformistes ja que aquestes tenien l’objectiu de fomentar l’agricultura, el comerç i la indústria, així com la traducció i publicació de llibres estrangers relacionats amb les innovacions que s’estaven produint a Europa i impulsar la difusió de les idees fisiocràtiques i liberals.

Finalment, a Catalunya el reformisme il·lustrat va ser representat per la creació, entre d’altres institucions, de l’Acadèmia de Medicina Pràctica (1764), l’Acadèmia de Ciències Naturals (1770) i l’Acadèmia de Jurisprudència (1777). Per sobre de totes aquestes institucions destacaria la creació Junta de Comerç de Barcelona (1758) que pretenia compatibilitzar la modernització econòmica espanyola amb els límits que suposava la pervivència de l’Antic Règim.

Els límits de la tensió entre les forces modernitzadores i les reaccionàries eren ja evidents a Espanya durant la crisi dels anys noranta del segle XVIII. Amb la mort de Carles III (1788), el monarca il·lustrat espanyol, l’activitat reformista de l’absolutisme il·lustrat va acabar-se bruscament i en el regnat de Carles IV va produir-se una clara involució del moviment reformista. A la vegada, es donaria una radicalització en els postulats il·lustrats que acabarien convergint, poc després de 1808, en un programa polític liberal coherent.

Jardin botanico Madrid.jpg

La Il·lustració a l’Espanya del segle XVIII

dilluns, 29/11/2010

La Il·lustració, el nou corrent de pensament del segle XVIII, seria la generalització d’una actitud intel·lectual crítica basada en la Raó, en la qual els éssers humans, conduïts per la seva intel·ligència assolirien la majoria d’edat a través de l’enriquiment del saber i de la millora progressiva de les condicions de vida. En definitiva, la Il·lustració va ser un corrent intel·lectual reformista amb múltiples facetes que va criticar la societat del seu temps, a la vegada que es proposava transformar-la.

Campomanes.jpg

Campomanes

La introducció i la difusió de les noves idees il·lustrades a l’Espanya del segle XVIII va ser lenta i difícil. L’absència d’amplis grups burgesos, l’anquilosament i el conservadorisme dels mitjans intel·lectuals universitaris i el gran pes que l’Església mantenia en el país van ser un fre insalvable pel desenvolupament d’aquest corrent de pensament fins a la segona meitat del segle.

Seria a partir de 1750 quan sorgís una generació de pensadors que a través de les seves obres reflectien les preocupacions il·lustrades i van començar a criticar el model econòmic i social imperant a l’Espanya de l’Antic Règim. Així, la Il·lustració espanyola va ser representada per personatges com Campomanes, Feijoo, Cadalso, Jovellanos, Aranda, Floridablanca, Olavide i Capmany, entre d’altres.

Els il·lustrats espanyols van ser un conjunt heterogeni d’individus que tenien en comú l’intent de modernitzar el país, l’interès per la ciència, l’esperit crític i la idea de progrés, però entre aquests no hi trobem gaires homes que realment realitzessin una crítica seriosa de la societat de l’Antic Règim en que vivien. El que realment abundava eren els partidaris del “despotisme il·lustrat”, reformistes que només pretenien un canvi a la societat d’Antic Règim per tal de consolidar-la, amb voluntat de reforma econòmica, però sense canviar les bases socials. L’actuació dels Campomanes o Capmany anava destinada a modernitzar el país per legitimar l’absolutisme.

jovellanos.jpg

Jovellanos

Aïllats entre la indiferència de bona part de l’aristocràcia i el clergat així com per la ignorància de les classes populars, bona part d’aquests il·lustrats eren membres de la petita noblesa o de la burgesia i estaven convençuts que només la millora del nivell cultural de la població podia treure-la del seu endarreriment. Per això, els il·lustrats espanyols van fer de l’educació un tema prioritari i l’eix sobre el qual s’havia de cimentar el canvi social, una educació útil i pràctica que havia de ser obligatòria per tothom en els primers nivells i comú als dos sexes.

L’altra gran preocupació dels il·lustrats espanyols va ser la qüestió econòmica. Tots ells eren conscients que l’endarreriment que experimentava el país era conseqüència de la pervivència del fort predomini de la propietat senyorial, del control excessiu sobre les activitats econòmiques i del desconeixements de les innovacions tècniques que s’estaven introduint a la resta d’Europa. Per això van dedicar bona part de les seves obres a proposar una sèrie de reformes que contribuïssin al creixement econòmic del país.

D’altra banda, la Il·lustració catalana serà més pràctica que teòrica. Si la Il·lustració espanyola serà una qüestió de funcionaris de l’Estat, el cas català presentarà matisos perquè ja existia una burgesia desenvolupada que presentava iniciatives. Les idees il·lustrades van estar representades a Catalunya per homes com Antoni de Capmany o, fins i tot, per bisbes –les noves idees van arrelar amb força entre el clergat català– com Josep Climent i per la fundació d’una sèrie d’entitats culturals com l’Acadèmia de Ciències, l’Escola Nàutica o l’Escola de Nobles Arts.

capmany_retrat.jpg

Antoni de Capmany

L’historiador i polític català representa el model il·lustrat del segle XVIII. Va redactar per encàrrec de la Junta de Comerç les Memórias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-1792) on relatava l’esplendor de les institucions medievals catalanes. Capmany és un autor que no ha tingut la consideració que s’hauria merescut per part de la historiografia catalana. A la seva obra va intentar realitzar un retrat de la societat i va estudiar el passat mitjançant l’ús de la raó sense realitzar cap mena d’anàlisi predeterminista.

Capmany era un defensor de l’Antic Règim i va posicionar-se contra la influència francesa d’inicis del segle XIX a Espanya. El seu objectiu era traslladar el creixement català a la resta d’Espanya. Aquesta idea d’un plantejament català per Espanya enllaçarà amb la Renaixença del segle XIX. El que interessava a Capmany no era repetir el passat català, sinó extreure’n la llisó del creixement econòmic català que no es fonamentava en l’agricultura, sinó en el desenvolupament del comerç i la indústria. Defensarà un mercantilisme industrialista oposat a l’agrarisme de Campomanes.

La vida universitària va limitar-se a la Universitat de Cervera que havia estat creada per Felip V amb una única finalitat: castigar la participació dels medis universitaris en la Guerra de Successió. A Cervera van concentrar-se la majoria dels estudis superiors de Catalunya, però malgrat tot el suport oficial que tenia, aquesta universitat va mantenir sempre inesborrable al llarg de tota la seva existència (1717-1842) l’estigma imposat pels seus creadors. Tot i això, no es pot menysprear l’aportació de les seves individualitats com Josep Finestres.