Entrades amb l'etiqueta ‘Espanya dels Borbons’

Felip V i els catalans (1700-1704)

dijous, 30/08/2012

Segurament no existeix en la memòria històrica dels catalans un monarca més rebutjat que Felip V, el primer Borbó regnant a l’Estat espanyol. La seva figura reuneix bona part dels greuges històrics que s’atribueixen a Espanya i que es personifiquen en el Decret de Nova Planta de 1716 com a liquidador de les estructures d’Estat catalanes supervivents des de l’edat mitjana i en la forta repressió posterior a la Guerra de Successió. Ara bé, la realitat és que en el moment de la seva entronització, el 1700, els catalans no es van manifestar contra el Borbó, sinó que el van rebre amb una actitud expectant i van arribar a una entesa.

Felip V.jpg

Felip V

Bona part de les reticències que provocava el nou monarca derivaven de la seva condició de francès com a conseqüència del record de les experiències passades. Per exemple, el jesuïta Francesc Bru, per vèncer aquesta malfiança, destacava l’espanyolitat de Felip V:

Y si le quiere el vulgo a nuestro rey francés, español, sepa que lo es y lo será mucho más que los que tenemos la fortuna de haber nacido en España […]. Si estos son franceses el rey es francés, aunque haya nacido en España, y si estos son españoles el rey es español, por más que haya nacido en Francia, porque los reyes toman la naturaleza de la corona, no de la cuna.

Un altre motiu d’expectació respecte de Felip V derivava de la seva actitud respecte de les constitucions catalanes. Ara bé, els temors de les institucions catalanes respecte de l’observança constitucional no va ser diferent de la mostrada respecte dels darrers Àustries hispans. Aquesta expectació es reflexa en els escrits de Jorge de Darmstadt, antic virrei de Catalunya, en els quals és difícil diferenciar si fa referència als Àustries o al Borbó:

La experiencia enseña que los Señores Reyes por sus continuas ocupaciones no frecuentan a Cataluña en la conformidad que antes, con que facilitaría la admisión de los lugartenientes, ni personalmente honran al Principado, ni celebran cortes, de que nacen los daños que consideró el regente Viñes, más ha de sesenta años y antes de las guerras y así fácil será persuadido el estado más estragado en que pueda hallarse hoy.

La complicada situació internacional que va acompanyar l’entronització de Felip V va obligar Lluís XIV a recomanar al seu nét un tracte prudent amb els seus súbdits catalans, als quals considerava molt gelosos de les seves llibertats. I amb aquestes prevencions, el 4 de setembre de 1701, Felip V va jurar les constitucions catalanes davant d’una notable presència pública. A continuació, conscient que els Àustries no havien clos cap des de 1599, Felip V va obrir les corts. En conseqüència, el monarca residiria a Catalunya entre novembre de 1701 i abril de 1702 i aquí es casaria amb Maria Lluïsa de Savoia.

Les concessions reials en les corts, tant en el terreny polític com econòmic, van ser força importants: un port franc per a Barcelona, el lliure comerç amb Amèrica mitjançant dos vaixells anuals, la formació d’una companyia comercial, la llibertat del comerç del vi i l’aiguardent català en els ports peninsulars, la creació d’un tribunal de contrafaccions per a fer més efectiva la Constitució de l’Observança i l’aplicació de la legalitat per part dels ministres, i la recuperació de l’impost de la Nova Ampra per a la Generalitat, entre d’altres. També van aprovar-se mesures de control de les finances de la Diputació del General per a evitar la corrupció. És a dir, els privilegis van sortir reforçats.

D’aquesta manera, els grans triomfadors i beneficiaris de les corts de 1701-1702 van ser els sectors socials d’una burgesia urbana ascendent però necessitada de la introducció dels elements legislatius adequats per endegar una dinàmica econòmica ascendent i potenciar el dinamisme social.

Igualment, en les corts van tractar-se d’altres qüestions fonamentals per a Catalunya: l’allunyament dels exèrcits de la monarquia del territori català, la recuperació del terreny polític perdut el 1652, l’enfortiment del pactisme o la introducció de les bases del creixement i el desenvolupament econòmic. Tanmateix, les corts no van estar exemptes de tibantors entre absolutistes i pactistes, fonamentalment com a conseqüència dels mètodes absolutistes dels ministres castellans i d’alguns jutges filipistes. Finalment, van restar pendents de resolució vells conflictes polítics bàsics com els allotjaments militars dels exèrcits de la monarquia o la regalia de la desinsaculació.

felip-v.jpg

Felip V

Els testimonis sobre les corts i la figura de Felip V són clarament positius. Per exemple, Narcís Feliu de la Penya va qualificar les corts com “las más favorables que havía conseguido la Provincia”. I l’intel·lectual Josep Aparici encara era més contundent en la seva valoració en considerar que “Es lo bastante para hacer esta provincia rica, con solo los frutos y los demás géneros de manufactura que acá se pueden enviar”. De la mateixa manera, Joan Bac, canonge de Barcelona, celebrava que “Cataluña es la primera de todo el dominio español en quien su Majestad ha celebrado y concluido cortes, concediéndole con ellas más que todos sus Serenísimos anteriores juntos”.

En el bàndol de l’absolutisme borbònic, però, les valoracions al voltant de les corts consideraven que Felip V havia realitzat massa concessions a Catalunya. En aquest sentit, destaca el testimoni del marquès de San Felipe, el qual pronunciava un judici contundent sobre els resultats de les corts de 1701-1702:

No se estableció en estas cortes ley alguna provechosa al bien público y al modo de gobierno; todo fue confirmar privilegios y añadir otros que alentaban a la insolencia porque los catalanes creen que todo va bien gobernando gozando ellos de muchos fueros.

La realitat era que els assessors francesos de Felip V van atorgar a Catalunya un tracte generós com a conseqüència de la necessitat tàctica derivada de la política internacional europea. Per això, segons Francesc Castellví:

El tiempo pedía que el rey no escasease las gracias en común ni en particular a los catalanes, antes bien les debía conceder particulares gracias por dos razones. La primera porque podría ser que de este modo olvidasen la aversión que tenían al nombre de francés, que esta ventaja sería favorable al rey en la guerra que se avecinaba. Segunda porque en el caso que después de fenecida la guerra continuase la delicadez de la observancia de sus leyes y privilegios, no debía dar ningún cuidado reducir la Cataluña a la ley que quisiese imponerle.

En qualsevol cas, cap veu qüestiona la legitimitat de Felip V com a nou rei. Fins i tot, emergeix un discurs que cerca la catalanització del monarca i demostrar el paper protagonista de Catalunya en la naixent Espanya dels Borbons. I per explicar la vinculació amb França es recupera el discurs dels orígens històrics de Catalunya fonamentant-se en les arrels carolíngies que havia justificat la separació de 1640. Així, Ramon Costa, teòleg de la Universitat de Barcelona, considerava que:

Felipe V para el Principado de Cataluña no es extraño sino patricio, natural y buen catalán cuando la real sangre que alimenta sus venas ha salido de los cristales transparentes de este perenne y claro frente de nobleza del Principado de Cataluña […]. El rey de Francia, Pepino, hijo de Carlos Martel y padre de Carlomagno envió a Cataluña para gobernar a su sobrino Wifredo.

És a dir, en aquests anys a Catalunya és abundant la literatura propagandística i legitimadora entorn de la figura de Felip V, el qual és presentat com un personatge excepcional: “El jurado de todos sus vasallos, el vencedor de sus enemigos, el que ha sabido mantener todo lo que ha llegado a heredar. Este vino de la mano de Dios por tan singulares caminos, príncipe que con sus amables prendas hechiza los corazones. Gallardo, valiente, discreto, silencioso i amigo de la verdad”. L’auge de l’austriacisme polític que trencaria la relació idíl·lica entre els catalans i Felip V encara estava per arribar.

L’entronització de Felip V

dimarts, 28/08/2012

El darrer rei hispànic de la casa d’Àustria, Carles II d’Habsburg era un personatge malaltís i mancat d’intel·ligència. El nunci papal el descriuria com “feo de rostro; tiene el cuello largo, la cara larga y como encorvada hacia arriba; el labio inferior típico de los Austria; ojos no muy grandes, de color azul turquesa y cutis fino y delicado […]. No puede enderezar su cuerpo sino cuando camina, a menos de arrimarse a una pared, una mesa u otra cosa. Su cuerpo es tan débil como su mente. De vez en cuando da señales de inteligencia, de memoria y de cierta vivacidad, pero no ahora; por lo común tiene un aspecto lento e indiferente, torpe e indolente, pareciendo estupefacto. Se puede hacer con él lo que se desee, pues carece de voluntad propia”. O en paraules de García Argüelles, era un “individuo asténico longilíneo, con la cabeza algo grande, de tipo raquítico, desde un punto de vista endocrino, como un hipogenital intersexual algo infantilizado, con discreta reacción hipertímica eunucoidea y en lo referente al carácter, un bradipsíquico, hipobulímico asténico”.

Carles II.jpg

Carles II

Molt s’ha especulat sobre els mals que van afectar Carles II. Impotent? Estèril? Sexualment apàtic? Embruixat? Fos quina fos l’explicació, l’única realitat és que el darrer Àustria no va ser capaç d’assolir descendència directa amb les dues esposes que va tenir, Maria Lluïsa d’Orleans i Mariana del Palatinat, malgrat els esforços que des de la cort van realitzar-se per evitar el fatal desenllaç que apartaria els Habsburg del tron espanyol. En vida del monarca ja van iniciar-se les conjures i les intrigues polítiques entre França i l’Imperi Austríac per assolir el tron espanyol. I és que, si bé la Monarquia Hispànica es trobava en una fase de declivi, l’herència que rebria l’hereu al tron encara suposava la quantitat més extensa de dominis possible.

En aquest context, els principals candidats a ocupar el tron espanyol, pels seus vincles familiars, eren Josep Ferran de Baviera (fill de l’elector de Baviera Maximilià II i de Maria Antònia, filla de l’emperador Leopold i de Margarida, filla de Felip IV de Castella), Felip d’Anjou (nét de Lluís XIV de França i de Maria Teresa, filla de Felip IV de Castella) i l’arxiduc Carles d’Habsburg (fill de l’emperador Leopold i d’Elionor del Palatinat, i net de Maria, la filla de Felip III de Castella).

ascendencia-de-felipe-v.png

El primer testament de Carles II, signat el 1696, designava com a successor Josep Ferran de Baviera, un candidat de compromís recolzat per Anglaterra i els Països Baixos. Com a hereu de la monarquia espanyola, Josep Ferran va rebre els títols d’Infant d’Espanya i de Príncep d’Astúries. Tanmateix, aquest va morir prematurament, amb només sis anys d’edat, el 1699, quedant així descartada la solució de compromís en la cursa successòria. Tot i això, la solució prevista en el segon testament de Carles II, signat el 1698, incloïa una clàusula que indicava que en cas de mort de Josep Ferran sense descendència la corona passaria a l’emperador Leopold i els seus descendents.

Jose Fernando.jpg

Josep Ferran de Baviera: fill de l’elector de Baviera Maximilià II i de Maria Antònia, filla de l’emperador Leopold i de Margarida, filla de Felip IV de Castella.

Carles-III-de-Catalunya.jpg

Carles d’Habsburg: fill de l’emperador Leopold i d’Elionor del Palatinat, i net de Maria, la filla de Felip III de Castella.

Mentre que França, Àustria i els Països Baixos es repartien el pastís territorial hispànic mitjançant els anomenats Tratados de Reparto, la diplomàcia francesa no va deixar de pressionar en la cort de Madrid fins que Carles II va tornar a canviar el seu testament. D’aquesta manera, el 3 d’octubre de 1700, va nomenar com a hereu al tron el seu nebot-nét, el príncep francès Felip de Borbó, que seria proclamat rei amb el nom de Felip V.

Reconociendo, conforme a diversas consultas de ministro de Estado y Justicia, que la razón en que se funda la renuncia de las señoras doña Ana y doña María Teresa, reinas de Francia, mi tía y mi hermana, a la sucesión de estos reinos, fue evitar el perjuicio de unirse a la Corona de Francia; y reconociendo que, viniendo a cesar este motivo fundamental, subsiste el derecho de la sucesión en el pariente más inmediato, conforme a las leyes de estos Reinos, y que hoy se verifica este caso en el hijo segundo del Delfín de Francia: por tanto, arreglándome a dichas leyes, declaro ser mi sucesor, en caso de que Dios me lleve sin dejar hijos, al Duque de Anjou, hijo segundo del Delfín, y como tal le llamo a la sucesión de todos mis Reinos y dominios, sin excepción de ninguna parte de ellos. Y mando y ordeno a todos mis súbditos y vasallos de todos mis Reinos y señoríos que en el caso referido de que Dios me lleve sin sucesión legítima le tengan y reconozcan por su rey y señor natural, y se le dé luego, y sin la menor dilación, la posesión actual, precediendo el juramento que debe hacer de observar las leyes, fueros y costumbres de dichos mis Reinos y señoríos.

L’1 de novembre de 1700 moria Carles II. Immediatament, Lluís XIV rebia la notícia del sentit favorable als interessos francesos que desvetllava el testament. Tanmateix, el Rei Sol va trigar dues setmanes en acceptar que el seu nét accedís al tron espanyol. Els jocs de la diplomàcia versallesca es desenvolupaven al marge del mateix Felip, espectador d’excepció però sense veu en el seu futur paper de rei d’Espanya. Finalment, Lluís XIV va renunciar als seus drets a la corona i Felip V va ser proclamat a París el 16 de novembre de 1700. El nou monarca no arribaria a Madrid fins el febrer de 1701.

Felipe_V_de_España.jpg

Felip d’Anjou: nét de Lluís XIV de França i de Maria Teresa, filla de Felip IV de Castella.

Philippe_de_France_proclamé_roi_d'Espagne.jpg

Entronització de Felip V com a rei d'Espanya a Versalles

480px-Full_Ornamented_Royal_Coat_of_Arms_of_Spain_(1700-1761).png

Escut d'armes de Felip V

Narcís Feliu de la Penya

dimarts, 17/07/2012

Advocat, publicista, impulsor de diversos projectes mercantils i historiador, Narcís Feliu de la Penya (segle XVII-1712) pot ser considerat el personatge més emblemàtic del redreçament econòmic que Catalunya va experimentar en les darreres dècades del segle XVII. Feliu va dedicar bona part de la seva vida a defensar els interessos industrials catalans i en el projecte de crear una gran companyia de comerç segons l’estil holandès, tot encoratjant els menestrals tèxtils de Barcelona a viatjar per Holanda, França, Alemanya i Anglaterra per conèixer les noves tècniques de producció industrial i relacions mercantils.

A les seves obres de propaganda industrial El político discurso (1681) i el Fénix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas y medio para renovarlas (1683) va propugnar un ambiciós programa de regeneració econòmica per a Catalunya tot partint de la memòria de l’esplendor comercial medieval i de l’exaltació de l’activitat mercantil basada en el model que havia triomfat a Holanda.

LlibreFenix0.gif

Fénix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas y medio para renovarlas (1683)

El pla econòmic de Feliu de la Penya incorporava projectes i demandes diverses: el foment de les manufactures, l’increment de la participació catalana en el comerç americà, la concessió d’un port franc per a la ciutat de Barcelona, la regulació dels canvis monetaris mitjançant la celebració de quatre fires anuals a Barcelona i la creació d’una gran companyia comercial que seguís el model comercial i mercantil holandès incorporant al projecte les forces econòmiques i socials del Principat. És a dir, Feliu propugnava crear un instrument que possibilités el renaixement del comerç català “qual otro Fénix de sus cenizas” i permetés la competència amb les grans potències mercantils atlàntiques.

D’aquesta manera, en El político discurso, obra escrita a petició dels principals gremis tèxtils de la ciutat de Barcelona, Feliu defensava una política de mercantilisme proteccionista, es feia ressò de les teories econòmiques del arbitristes, lloava el comerç i proposava la unificació dels imposts.

Tanmateix, l’obra més representativa del moment històric i del seu ideari econòmic és el Fénix de Cataluña. El text, a més de presentar una descripció de l’evolució mercantil i industrial de Catalunya des de la baixa edat mitjana, feia una anàlisi optimista de la situació contemporània i proposava uns quants mitjans de redreçament, el principal dels quals havia de ser la formació d’una gran companyia de comerç, que seguís el model holandès, amb la funció de proporcionar capital a la indústria, el comerç i a la navegació. Aquesta institució hauria de tenir caràcter oficial i es trobaria sota la protecció de la Santa Creu, la ciutat de Barcelona i la Diputació del General, sent dirigida per representants dels estaments socials de ciutadans, mercaders, artistes i menestrals.

Cal tenir present que el Fénix de Cataluña no només reflectia el pensament de Feliu de la Penya, sinó que era una obra destinada a exercir de portaveu de determinats grups mercantils i homes de negocis de la burgesia de Barcelona. És a dir, les seves idees no eren gaire originals, sinó que responien a una mentalitat molt generalitzada. Per això el text, dedicat a Carles II, va ser repartit entre la cort i els cercles governamentals per raons de propaganda.

Però Narcís Feliu de la Penya no només va ser un teòric del mercantilisme, sinó que també va passar a l’acció. Així, va dedicar-se a finançar i a protegir, en termes que ell mateix exagerava, els tallers i les fàbriques establerts pels seus col·laboradors. Igualment, moltes de les seves propostes econòmiques va ser aprovades en corts tant per Felip V (1701-1702) com per l’arxiduc Carles (1705-1706), tot i que la conjuntura bèl·lica i les febleses de les institucions catalanes van limitar el desenvolupament.

LlibreAnales1.gif

Anales de Cataluña y epílogo breve de los progresos, y famosos hechos de la nación catalana, de sus santos, reliquias, conventos y singulares grandezas; y de los más señalados y eminentes varones, que en santidad, armas y letras han florecido desde la primera población de España año del mundo 1788, antes del nacimiento de Cristo 2174, y del Diluvio 143 hasta el presente de 1709 (1709)

Dinàstic austriacista fervent i profundament antifrancès, després d’haver participat, el 1697, en la defensa de la Barcelona assetjada pels francesos comandats duc de Vêndome, va prendre partit per l’arxiduc Carles d’Àustria contra Felip V. En conseqüència, Feliu va ser perseguit per les autoritats borbòniques i empresonat des del juny del 1704 fins al triomf austriacista de l’octubre del 1705. Proposat com a secretari de Carles III, càrrec que va declinar, va ser nomenat advocat del rei a la cort del 1706, la qual va aprovar algunes de les seves idees: la creació d’una Companyia Nàutica Mercantil i Universal, que no va arribar a formar-se. El mateix Carles III va concedir-li l’hàbit de cavaller de l’Orde de Sant Jaume.

En plena Guerra de Successió va publicar els tres gruixuts volums dels Anales de Cataluña (1709), en els quals utilitzava la història com a arma política. El títol complet de l’obra és: Anales de Cataluña y epílogo breve de los progresos, y famosos hechos de la nación catalana, de sus santos, reliquias, conventos y singulares grandezas; y de los más señalados y eminentes varones, que en santidad, armas y letras han florecido desde la primera población de España año del mundo 1788, antes del nacimiento de Cristo 2174, y del Diluvio 143 hasta el presente de 1709.

Així, amb un concepte pragmàtic de la història, Feliu va escriure per contribuir a eliminar la teòrica ignorància dels historiadors estrangers sobre la història del Principat. Ara bé, tot i que el discurs no és superficial, la realitat és que no existeix cap esforç per esporgar els elements mítics i llegendaris de la història de Catalunya. Al contrari, no dubtava a emprar qualsevol element mític sempre que això sigui d’interès per bastir el seu discurs ideològic fonamentat en l’existència d’un patriotisme català, la continuïtat dinàstica fins a l’arxiduc Carles i els lligams entre Catalunya i la resta de les nacions hispàniques. En aquest sentit, admetia llegendes com la d’Otger Cathaló.

La part més interessant de l’obra és constituïda pels darrers capítols del volum tercer, en els quals Feliu abandona l’estil propi dels anals per passar a relatar una memòria del seu temps, tot accentuant el caràcter propagandista del text. D’aquesta manera, l’obra esdevé una font informativa, plena de detalls i llistes de noms dels protagonistes del conflicte successori, a la vegada que s’accentua el contingut polític propagandista. Per exemple, lloava la figura de Carles II com un rei excel·lent: “No sin causa fue amado y venerado Carlos II de la Nación Catalana, pues lo mereció en todas sus operaciones […]. Fue en fin el mejor rey que ha tenido España”. En definitiva, la història era fonamentalment una arma política per afavorir la causa de l’arxiduc Carles en la Guerra de Successió.

Goya: Los Caprichos

dilluns, 16/07/2012

Amb l’objectiu de recuperar-se d’una greu malaltia conseqüència de la qual quedaria sord, Goya va passar un temps a Cadis entre 1792 i 1793, a casa del seu amic Sebastián Martínez, qui posseïa una magnífica col·lecció de gravats gràcies a les seves relacions comercials. Gràcies a aquests gravats, l’artista aragonès va poder conèixer l’obra de caricaturistes anglesos com Hogart i la del magnífic dibuixant i gravador italià Piranesi. Ja fos com a conseqüència de la malaltia o el resultat de les noves influències rebudes, el caràcter de Goya va tombar cap a la introspecció. Així, des d’aquest moment, la seva obra prendria un caràcter personal i privat on el sentit crític i les obsessions personals esdevindrien els principals protagonistes.

Retornat a Madrid, entre els anys 1797 i 1799, i en paral·lel a la seva tasca com a pintor de cambra de la monarquia, Goya realitza la primera de les quatre grans sèries de gravats que publicaria al llarg de la seva vida: Los caprichos. La col·lecció consta de vuitanta estampes gravades a l’aiguafort i aiguatinta amb un dibuix caricaturesc i un text d’estil concentrat i satíric, amb aire de dites populars. Amb aquesta col·lecció Goya inicia el gravat romàntic i contemporani a Espanya.

Francisco_Goya_y_Lucientes_Pintor.jpg

Frontispici de «Los caprichos»

La sèrie de Los Caprichos es pot dividir en tres grups temàtics. Les primeres trenta-cinc estampes, el grup més heterogeni, fan referència a l’amor, els matrimonis per interès i la prostitució, tot i que també trobem temes com l’educació dels nobles, la injustícia o la política, és a dir, ens trobem davant d’un grup dedicat a la crítica de costums. En un segon bloc, dels Capritxos 36 a 42, trobem com a protagonista l’ase, el qual, en una simbologia força evident, desenvolupa diferents oficis continuant amb el passeig per la societat de l’Antic Règim. I des del gravat 43, la sèrie s’endinsa en el món demoníac de la nit, els somnis, les bruixes, els follets i els diables.

El gravat més emblemàtic dels Capritxos, i possiblement de tota l’obra gràfica goyesca, és el gravat 43: El sueño de la razón produce monstruos. Destinat inicialment a encapçalar l’obra, Goya va optar per substituir-lo per una portada on apareix un autoretrat de perfil i desplaçar-lo al centre de la col·lecció, esdevenint una mena de frontissa entre el món real costumista i el món demoníac que sorgeix en el darrer bloc temàtic.

Capricho_43,_El_sueño_de_la_razón_produce_monstruos.jpg

Capricho 43: «El sueño de la razón produce monstruos»

A l’estampa podem observar un home assegut (potser el mateix Goya?) que s’ha quedat adormit sobre la seva taula de treball, en la qual hi ha diversos papers, pinzells, llibres i plomes. Al seu voltant es desenvolupa un món oníric, una visió de malson. Així, alcen el vol una munió de bèsties nocturnes (òlibes, ratpenats) mentre que al costat dels seus peus hi trobem un linx. Al frontal de la taula trobem la inscripció que dóna nom al gravat: El sueño de la razón produce monstruos.

Com hem d’interpretar aquesta imatge? D’una banda, tenim el posat del protagonista adormit, representat en una posició tradicionalment lligada amb la malenconia i rodejat dels instruments de treball d’un pensador il·lustrat. De l’altra, mitjançant l’ambientació nocturna ens endinsem en el mal, en la bogeria. És a dir, l’home il·lustrat vençut pel somni ha entrat en el món dels monstres una vegada s’ha apagat el món de les llums. En aquest sentit, el comentari del mateix Goya en un manuscrit conservat a la Biblioteca Nacional resulta esclaridor: “La fantasía abandonada de la razón produce monstruos imposibles; unida con ella es madre de las artes y origen de las maravillas”. La llum de la Il·lustració es combina amb la foscor i la irracionalitat: és la doble cara de l’ésser humà.

El_sueño_(dibujo_preparatorio_1797).jpg

Dibuix preparatori de «El sueño de la razón produce monstruos»

El_sueño_de_la_razón_produce_monstruos-boceto.jpg

Dibuix preparatori de «El sueño de la razón produce monstruos»

Goya: les Majas

dimecres, 11/07/2012

El 1798 Goya va ser nomenat pintor del rei i com a pintor de cambra va desenvolupar una intensa tasca de retratista de la família reial i d’altres personatges de la cort. D’aquesta època són també les Majas, la nua i la vestida. Ambdós quadres donen un tractament oposat del mateix tema: la dona en el tombant de segle, una bella dona estirada plàcidament en un llit i mirant directament a l’observador. Ara bé, mentre que la Maja nua presenta una pinzellada treballada, ben acabada, en la Maja vestida el pintor utilitza una tècnica ràpida de grans pinzellades que confereixen a l’obra un aspecte d’esbós, d’obra inacabada.

Majas desnuda y vestida.jpg

Per què una Maja nua? Segurament per continuar la tradició de dones nues de la Historia de l’Art, per trobar el seu lloc a la història. Des de la Venus del mirall de Velázquez no s’havia realitzat cap intent. Però en aquesta ocasió el pintor no cerca excuses per realitzar el seu treball. No existeix el pretext mitològic ni l’al·legoria, només una intensa atmosfera de quotidianitat que ens presenta una dona real, una dona contemporània a Goya.

La nuesa de la Maja s’ha de veure dins d’una certa, incipient i fràgil, llibertat sexual a l’Espanya del tombant entre els segles XVIII i XIX. És el resultat d’una època històricament superada, d’un incipient desvetllament il·lustrat que lluita contra la reacció conservadora. La societat estamental que havia sotmès a la dona pel simple fet de ser dona comença a ser part del passat, tot i les seves resistències a desaparèixer. Tanmateix, podem creure que Goya no estava còmode enfrontant-se a la nuesa, per això no va repetir el tema.

P00742A01NF2008 001

No es pot millorar la lectura de l’obra i el seu temps que realitza el mestre José Enrique Ruiz-Domènec:

La modelo (se dice que la duquesa de Alba, aunque no es seguro) se siente atraída, al igual que el artista, por la conmoción de la época, como si de su sensual gesto dependiera el final de un mundo opresor e hipócrita. En su sonrisa se aprecia que ella también ha aprendido a desconfiar de la vorágine de su tiempo, que en Madrid adopta frecuentemente un tono de altiva indiferencia. La suave curva que conduce desde su poderoso seno derecho hasta el firme vientre, donde descansa un sexo apenas entreabierto, le sirve sobre todo para delimitar las percepciones de un futuro que aún podía malograrse, recoger y hurgar, refinar y condensar decenas de años en busca de la liberación a través del desnudo.

Lo que el historiador Kenneth Clark nos enseñó en su clásico ensayo El desnudo: un estudio de la forma ideal, Goya lo hace con un compromiso emocional y una pasión que desbordan los tiempos al estar encerrados en un arte de la pintura jamás igualado. La Maja desnuda es un retrato a la vez profundamente sensual y tersamente intelectual.

Pocas veces, y con tan hermosa serenidad, se ha dicho más sobre la encrucijada histórica de un país de lo que Goya dice aquí y lega al futuro. Llegará un tiempo en el que profundizará en el otro extremo de la conducta humana, en la violencia y la represión: pero ahora solo se interesa por la pasión de verdad, no por esos juegos de alcoba sin sexo del “encantador” Príncipe de la Paz. Aquí el sexo está en primer plano: esta mujer lo reclama, y no tienen nada que ver con una pretendida lubricidad de la mirada masculina. Es la sensibilidad moderna a favor del honor femenino que encontrará en Jane Austen su referente.

P00741A01NF2008 001

Tot indica que la Maja nua és una obra d’encàrrec, pintada abans de 1800, i que la Maja vestida es va pintar desprès, entre 1802 i 1805. Tanmateix, una obra depèn de l’altra. Per això Manuel Godoy, el seu primer propietari, les tenia una rere de l’altra i mitjançant un mecanisme que feia aixecar la vestida i aparèixer la nua sorprenia el públic cortesà que passava pel seu despatx. I és que sembla que estiguin fetes per ser observades en successió, però la primacia temporal de la Maja nua significaria que, en el moment de ser pintat, el quadre no estava pensat per formar parella. Va ser una feliç conseqüència dels tabús persistents en aquella època.

La Maja vestida omple la tela i presenta molts punts de reclam per a l’espectador: les sabatetes, l’ombra al pubis, les corbes de la cintura cap el pit, l’expressió provocativa de la cara… Però, en el fons, la Maja vestida sembla una mascara de la nua, tot identificant la sexualitat femenina amb un artifici. Una mascarada que convida l’espectador a aixecar la mascara i veure que s’amaga al seu darrere: la Maja nua. En certa manera, l’afortunada successió d’ambdues versions ens condueix cap a la imatge de la nuesa transformada en icona. Una icona emmascarada i segrestada per a l’adoració privada tot reconeixent l’existència del tabú moral.

majas.jpg

Goya: La família de Carles IV

divendres, 6/07/2012

Francisco de Goya (1746-1828), com a pintor del rei i pintor de cambra de la cort des de 1798, va pintar nombrosos retrats de la família reial, dels quals el més famós és La família de Carles IV (1800-1801), conservada en el Museu del Prado. Es tracta d’un gran llenç de 280 per 336 centímetres que representa amb un realisme impecable al rei Carles IV amb la reina Maria Lluïsa, els seus quatre fills, els germans i germanes dels reis amb els seus cònjuges i un personatge femení sense rostre definit en el qual, probablement, hi havia la intenció de representar les faccions de la futura esposa del príncep Ferran, el qual havia no s’havia compromès.  A l’extrem esquerre del quadre apareix el mateix Goya davant d’un llenç. Tota l’obra anterior de Goya es resumeix en aquesta composició.

Francisco_de_Goya-Familia_de_Carlos_IV.jpg

L’escena es desenvolupa en una estança del palau reial, amb dos quadres com a paisatge de fons. La composició és aparentment senzilla. Tots els personatges estan alineats en paral·lel a l’espectador, però Goya destaca clarament les figures del rei i de l’hereu, Carles IV i el futur Ferran VII, els quals s’avancen lleugerament i apareixen il·luminats amb nitidesa. La reina i els tres infants també reben una llum clara, mentre que els altres membres de la família reial queden en una situació més endarrerida i menys il·luminada.

El sentit del color de Goya es manifesta aquí en tot el seu esplendor mitjançant els vestits blancs i daurats de les dones i els blaus i vermells dels homes, destacant el magnífic vermell del vestit de l’infant Francesc de Paula. Els rostres estan treballats de forma acurada i minuciosa, creant imatges realistes fins a l’extrem, veritables, apareixen en contrast amb la pinzellada més solta i lleugera dels vestits.

Francisco_de_Goya-Familia_de_Carlos_IV 2.jpg

Carles IV, rei d’Espanya; Antoni de Borbó, germà del rei; Carlota Joaquima, germana del rei; Lluís, príncep de Parma; i la infanta Maria Lluïsa amb l’infant Carles Lluís als seus braços

Sovint s’ha considerat que aquest quadre seria un exemple de la poca simpatia que el pintor aragonès sentiria vers la figura del rei. Fins i tot, alguns historiadors de l’art han volgut veure una intencionalitat satírica en el realisme extrem de les faccions. Segurament això és conseqüència de la valoració històrica que s’ha fet del monarca: és una figura que mai ha inspirat respecte.

Ara bé, és poc probable que un pintor com Goya, que acabava d’assolir la seva aspiració de convertir-se en pintor de la cort, mostrés aquesta actitud en un quadre d’encàrrec. Tanmateix, la realitat és que La família de Carles IV acaba convertint-se en una reflexió sobre l’Espanya de la crisi de l’Antic Règim, voluntària o involuntàriament. Mitjançant la seva pintura, Goya presenta i fa comprendre a la societat espanyola qui són els membres de la família reial. El pintor capta el material biogràfic de tots els personatges representats, creant una relació entre l’espectador i l’ambient de la cort, entre l’Espanya feble i decadent del tombant entre dues èpoques i una família desgraciada i fastuosa que dirigeix els camins de l’Estat.

Francisco_de_Goya-Familia_de_Carlos_IV 3.jpg

La reina Maria Lluïsa acompanyada de l’infant Francesc de Paula i la infanta Maria Isabel

Tanmateix, també caldria apropar-se a l’obra des d’una altra perspectiva menys explorada, però present en la composició: el realisme despietat del pintor desprèn una intencionalitat humanitzadora de la família reial. Els gestos amorosos dels reis cap als seus fills petits, la mà de l’infant Carles Maria Isidre posada a la cintura del germà gran, la infanta Maria Lluïsa amb el nadó als braços, l’absència d’elements al·legòrics… Vista l’experiència de la Revolució francesa i la tragèdia dels Borbons francesos, Carles IV i Goya presenten una nova imatge de la monarquia per a la història, una imatge pròpia dels seus temps en la qual destaquen els valors terrenals en un intent d’apropar-se a la sensibilitat del poble. Una imatge, però, que deixava nu al monarca. Desemmascarava la seva trista realitat.

Un altre element a considerar és la presència de l’artista en el llenç. Goya es reivindica com a pintor, es posa en la mateixa posició que Velázquez havia adoptat a Les Menines, però des d’una nova perspectiva: el pintor apareix en segon terme, des de la penombra. En canvi, si bé Velázquez va justificar la seva presència a Les Menines mitjançant l’artifici visual del mirall que explicava la seva presència, en La família de Carles IV Goya prescindeix de les justificacions estilístiques. Ell és el pintor de la cort i això és suficient per explicar la seva presència.

Francisco_de_Goya-Familia_de_Carlos_IV 4.jpg

El príncep Ferran en primer terme; acompanyat per l’infant Carles Maria Isidre; Maria Josefa, germana del rei; i la futura esposa del príncep sense rostre definit. En darrer terme apareix el mateix Goya

Aleshores, com veia Goya la família reial espanyola? Humana i decadent. La família de Carles IV és una imatge poderosa, esdevinguda icona d’un país i d’una etapa històrica. Ningú com ell va ser capaç d’apropar-se així a un rei de l’Antic Règim i captar. L’extrem realisme del quadre censura la incapacitat d’un rei que sense estar preparat per entendre els canvis que s’estaven produint al seu voltant i la seva veritable transcendència va haver de fer front des de la impotència i la por a aquell període transcendental de la història que transcorre entre 1789 i 1808. La història ha estat despietada amb Carles IV i un dels grans culpables d’aquest judici és Goya perquè el va representar tal i com era, sense maquillatges que emmascaressin la seva mediocritat.

Francisco de Goya

dimarts, 26/06/2012

Francisco de Goya y Lucientes va néixer el 1746 a Fuentedetodos (Saragossa). Fill d’un daurador, molt jove ja va abandonar el seu poble per traslladar-se a la capital aragonesa, on va fer l’aprenentatge com a pintor al taller de José Luzán. Posteriorment, completaria el seu aprenentatge amb estades a Madrid i Itàlia, on va entrar en contacte amb el neoclassicisme. El matrimoni (1773) amb la germana del pintor Francisco Bayeu li va facilitar el trasllat a Madrid i l’establiment de contactes amb Anton Raphael Mengs, el pintor neoclàssic que en aquells moments presidia l’Academia de Bellas Artes de San Fernando. Protegit de la duquessa d’Osuna, el 1785 va convertir-se en pintor de Carles III.

goya_vicente_lopez.jpg

Francisco de Goya

En aquella època el pintor aragonès es limitava als quadres costumistes i els retrats, és a dir, encara es trobava lluny de mostrar el seu geni artístic. En aquesta primera etapa de formació i introducció en la cort treballa com un pintor de formació neoclàssica. El més destacat d’aquest període són els cartons per a tapissos que va realitzar entre 1775 i 1791, de temàtica costumista en general (El para-sol, Les quatre estacions, El paleta ferit, etc.).

El_Quitasol.jpg

El para-sol (1777), obra realitzada pels cartons per a tapissos. La temàtica és costumista, quasi frívola, presentant una visió optimista de la vida, pròpia del gust rococó

Los_duques_de_Osuna_y_sus_hijos.jpg

Els ducs d'Osuna i els seus fills (1788), el pintor es converteix en el retratista de moda de l'alta societat aristocràtica

Seria a partir de 1792, després d’uns mesos de malaltia i convalescència que li deixarien una sordesa crònica, quan va començar l’etapa de reconeixement públic de Goya. Primer va ingressar a l’Acadèmia i després va començar a rebre encàrrecs importants fins que va convertir-se en el pintor de cambra del rei Carles IV el 1799.  Exercint el seu càrrec, Goya va desenvolupar una intensa tasca com a retratista de la família reial i d’altres personatges de la cort. D’aquestes obres destaca La família de Carles IV, un quadre on el pintor retrata amb un realisme implacable els membres de la família reial.

Familia de Carlos IV.jpg

La família de Carles IV (1800), una obra d'un realisme implacable per representar els membres de la família reial

Aleshores, el pintor va entrar en contacte amb els intel·lectuals il·lustrats de la cort dels Borbons, com ara Jovellanos o Moratín, tot integrant-se en les reunions dels salons aristocràtics. Semblava que el pintor aragonès havia assolit les seves aspiracions: era el retratista de moda entre l’aristocràcia, havia triomfat en el camp artístic i social i podia viure sense cap tipus d’estretor econòmica.

Jovellanos.jpg

Jovellanos (1798), retrat que subratlla la profunditat psicològica i la naturalitat en l'actitud del personatge

Goya_Maja_vestida.jpg

La maja vestida (1802-1805)

Goya_Maja_desnuda.jpg

La maja nua (1790-1800)

El_sueño_de_la_razón_produce_monstruos.jpg

El somni de la raó produeix monstres (1799), gravat de la sèrie dels Capritxos

Els esdeveniments posteriors, personals i polítics, van marcar profundament la seva vida i la seva evolució artística. L’esclat de la Guerra de la Independència, l’ocupació francesa, la posterior restauració absolutista de Ferran VII, la persecució dels afrancesats i els liberals… Tot plegat va apartar Goya de la vida cortesana. Els horrors viscuts en la guerra l’havien transformat. A més la seva sordesa va inclinar-lo cap a l’aïllament i la introspecció. La seva obra es transformaria en una expressió pessimista i crítica.

Carga_de_los_mamelucos.jpg

El dos de maig (1814) també conegut com La càrrega dels mamelucs

El_Tres_de_Mayo.jpg

El tres de maig (1814), també conegut com Els afusellaments del tres de maig o Els afusellaments de la muntanya del Príncep Pius

Carretas al  cementerio.jpg

Carretes al cementiri (1810-1815), gravat de la sèrie Els estralls de la guerra

El_coloso.jpg

El colós (1812), al·legoria de la guerra

Liberal convençut, els excessos de l’absolutisme restaurat van comportar el seu aïllament del món públic, fins al punt de convertir-lo en un vell sospitós, emmalaltit i gairebé oblidat refugiat en la seva Quinta del Sordo. Així, amb la repressió absolutista posterior al Trienni Liberal, el 1823, el geni aragonès va emprendre el camí de l’exili. Goya va passar els darrers anys de la seva vida exiliat a Bordeus, on va morir el 1828. Moria la persona, però la seva obra es mantindria, immortal, com un tresor de la història de l’art universal, la precursora de tots els camins de l’art europeu contemporani.

Saturno_devorando_a_su_hijo.jpg

Saturn devorant el seu fill (1819-1823), el temps i la guerra, dues realitats que tot ho devoren, en les pintures negres

Viejos_comiendo_sopa.jpg

Dos vells menjant sopa (1819-1823), la vellesa presentada com a metàfora de decrepitud, pobresa i soledat

La monarquia de Carles IV i la por al contagi de la Revolució francesa

dissabte, 5/11/2011

Durant les primeres etapes de la Revolució francesa, la política de Carles IV va caracteritzar-se pel retrocés polític en relació a les reformes endegades pel despotisme il·lustrat al llarg del segle XVIII. Així, la monarquia espanyola va abandonar la política reformista i amb ella van desaparèixer de l’escena política els ministres il·lustrats com Floridablanca o Jovellanos, això acompanyat de la censura de llibres i premsa, i la repressió al carrer. A més, a través de l’Observancia de las anteriores prohibiciones con nuevas declaraciones para evitar la introducción de libros prohibidos Carles IV va segellar les fronteres per evitar que penetressin a Espanya les idees progressistes procedents de la França revolucionària:

Carlos_IV.jpg

Carles IV

Con motivo de haber dado noticia a la vía reservada de Hacienda los Administradores de las aduanas de Sevilla, Cádiz y Ágreda de haber llegado a ellas varias remesas de libros Franceses, preguntando lo que deberían ejecutar, se examinó este punto en mi Consejo de Estado; y hecho cargo de lo prevenido y dispuesto en las anteriores órdenes y cédulas; y considerando que de la traída, detención y retorno de los libros que fueren corrientes, y no hubieren venido a Madrid se originarían al comercio y a los interesados muchos embarazos y perjuicios; he resuelto […]:

1. Que todas las brochuras o papeles impresos o manuscritos que traten de las revoluciones y nueva constitución de la Francia desde su principio hasta ahora, luego que lleguen a las Aduanas, se remitan por los Administradores de ellas directamente al ministerio de Estado, que es a quien corresponden los asuntos relativos a Naciones extranjeras.

2. Que los abanicos, caxas, cintas y otras maniobras que tengan alusión a los mismos asuntos, se remitan al Ministerio de Hacienda, que dispondrá se les quiten las tales alusiones, antes de entregarlas a sus dueños.

3. Que todos los libros en lengua Francesa, que lleguen a las aduanas de las fronteras y puertos con destino a Madrid, se remitan por los Administradores de ellas, cerrados y sellados, a los Directores Generales de Rentas; los quales avisen su llegada al Gobernador del Consejo, para que haciéndolos reconocer, se dé el pase a los que fueren corrientes, deteniendo los sediciosos, y que traten de las revoluciones de Francia, que se deberán remitir por dichos Directores al Ministerio de Estado […].

Real Orden de 15 de julio y Cédula del Consejo de 22 de agosto de 1792.

La resistència cultural de la llengua catalana en el segle XVIII

dilluns, 24/10/2011

Com és sabut, la repressió borbònica sobre Catalunya després de la desfeta de 1714 no només es va limitar al camp social i polític, sinó que va fer-se extensiva a la cultura i la llengua. D’aquesta manera, després de la derrota catalana es va dur a terme una repressió cívica l’extinció d’antigues tradicions i costums i, sobretot, va realitzar-se una repressió cultural i lingüística amb un programa de progressiva introducció del castellà a les escoles.

En aquest sentit, el Consell de Castella va recomanar que els judicis, l’ensenyament i l’educació religiosa es fessin exclusivament en llengua castellana. La legislació de Felip V, concretada en el Decret de Nova Planta, ja buscava introduir el castellà a la Reial Audiència i, posteriorment, els decrets de Carles III promulgats entre 1768 1772 imposaven el castellà com a llengua en l’educació escolar i interferien en els afers mercantils ordenant que les cases de comerç duguessin els comptes i els llibres en castellà.

La llengua constituïa un tret significatiu de la personalitat nacional i, com a tal, un obstacle per a la dominació del país per les noves autoritats borbòniques. És per això que la llengua catalana va veure’s relegada a l’ús familiar, però, tot i que aquest retrocés també va produir-se en el terreny literari, la repressió de la monarquia absolutista no va produir una veritable decadència de la llengua, sinó més bé un estancament.

En aquest context, una de les primeres veus que va defensar l’ús del català en l’ensenyament va ser el pedagog Baldiri Reixach (1703-1781) en la seva obra Instruccions per l’ensenyança de minyons (1749), obra mestra en el camp de la pedagogia i l’educació del segle XVIII i primera manifestació a Catalunya de les repercussions dels nous sistemes pedagògics de Port Royal. Des de les seves pàgines, Baldiri Reixac defensava que l’educació havia de començar sempre en la llengua materna, és a dir, en català. Molts dels passatges de l’obra constitueixen una fervorosa defensa de la llengua catalana:

25717419_6836524.jpgEntre totes les llengues, la que ab més perfecció deuen saber los minyons es la llengua propia de sa patria, perque’l defecte es mólt més culpable i lleig per un minyó que té estimació, y perque’ls minyons tinguen ò sàpiguen un bon modo de parlar en la propia llengua es precís que’ls pares i mestres procurin que davant d’ells ningú parli rústicament, vull dir que ningú gasti expressions ò paraules grosseres, desproporcionades y poch honestes, perque semblants paraules queden mólt imprimides en sa tendra naturalesa.

També convé molt llegirlos o ferlos llegir les regles propies de prosodia y ortografia que té cada llengua, perque així seran més instruhits en la pràctica de son llenguatge.

Finalment, quan ells són un poch avençats en saber llegir convé donarlos llibres escrits en sa llengua, que sien polits i elegants, y ferlos notar los incisos, lo punt y final, lo punt interrogatiu y’l punt admiratiu, etc. Y ensenyarlos l’ús y pràctica de totes aquestes coses.

Y com no falten catalans que devegades desprecien nostra llengua, es precís advertir aquí que la rusticitat, grosseresa i faltes de termes que li imputen, provenen de dues causas. La una es que dites persones tenen lo geni d’estimar més lo qu’es foraster. Per la rahó contraria hi ha catalans que preferexen la llengua catalana a totes les demes perque sols estimen lo qu’es de sa pàtria, ò bé, perque com no estan acostumats a ohir parlar altres llengues, los apar que són dures, seques i dessabrides, singularment si no les entenen. La segona causa es perque hi ha poch cuydado en esta provincia d’ensenyar a parlar lo català ab aquella perfecció y gentilesa qu’es deuria parlar.

La Universitat de Cervera

dilluns, 17/10/2011

La culminació de la repressió cultural que l’absolutisme borbònic va imposar sobre Catalunya després de la desfeta de 1714 va ser la creació de la Universitat de Cervera el 1717. Amb aquesta universitat es substituïen les cinc universitats que existien al Principat abans de la Guerra de Successió (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Vic), considerades com un focus de resistència antiborbònica.

D’aquesta manera, la Universitat de Cervera va ser creada amb una doble finalitat. Per una banda, com a càstig per la participació dels membres del món universitari en la Guerra de Successió. I, per una altra banda, per evitar l’articulació de focus d’oposició nascuts a les aules i allunyar els centres intel·lectuals de la ciutat de Barcelona. A més, aquesta vila va ser escollida per a recompensar la fidelitat filipista durant el conflicte.

Aquest és el decret mitjançant el qual Felip V creava la nova universitat catalana l’11 de maig de 1717:

Por cuanto las turbaciones pasadas del Principado de Cataluña obligaron mi providencia a mandar se cerrasen todas sus universidades, por haber los que concurrían en ellas fomentado muchas inquietudes. Mas viendo reducido a mi obediencia todo aquel Principado, y reconociendo la obligación en que Dios me ha puesto de atender al bien de aquellos vasallos y no permitir que las torpes sombras de la ignorancia oscurezcan el precioso lustre de las ciencias, he resuelto restituir a sus naturales esta común utilidad, eligiendo para general comprehensión de todas las ciencias, buena crianza de la juventud y esplendor de esta monarquía, una Universidad que, siendo émula de las mayores de Europa en riqueza, honores y privilegios, convide a los naturales y extranjeros a coronar su grandeza con el más autorizado concurso.

Y teniendo muy presente mi gratitud, cuanto he debido al amor y constante lealtad  de la fidelísima ciudad de Cervera, en todo el tiempo que ocuparon los enemigos aquel Principado, como acostumbra a mantener siempre la fe prometida a sus soberanos. Y siendo sano su temperamento y proporcionada su situación, no siendo plaza de armas, donde los militares suelen turbar la quietud de los estudios, la he elegido para teatro literario, único y singular de aquel Principado. A cuyo fin he mandado hacer diseño y planta de un majestuoso edificio a proporción de la idea formada de esta Universidad.

La de Cervera esdevenia, per tant, l’única institució universitària de tot el Principat. En conseqüència, allà van concentrar-se la majoria dels estudis superiors que es podien realitzar a la Catalunya del segle XVIII. Però, malgrat tot el suport oficial amb el qual comptava, la universitat sempre va mantenir al llarg de la seva existència (1717-1842), de manera inesborrable, l’estigma imposat pels seus creadors.

CERVERA_INT._UNIVERSITAT.JPG

Tanmateix, no es pot menysprear les aportacions, sempre de caràcter individual, d’alguns dels seus membres. Per exemple, cal destacar la figura de Josep Finestres (1688-1777), que va exercir un llarg mestratge, va estudiar la cultura clàssica i a través de la seva obra jurídica va harmonitzar els drets romà i canònic amb els usatges i drets propis de Catalunya.

Igualment, s’ha de valorar el pes que en aquesta Universitat va tenir la Companyia de Jesús, la qual, aprofitant-se del fet d’haver esdevingut un dels puntals de la victòria filipista en la Guerra de Successió, va poder mantenir els seus privilegis passats, entre els quals va afegir-se el fet de proveir Cervera de professors, aconseguint gairebé un monopoli del món universitari català. Dels jesuïtes van sorgir figures com el filòsof Mateu Aimerich (1715-1799). Anys després, amb l’expulsió dels jesuïtes per part de Carles III (1767), Cervera va perdre bona part del seu pes intel·lectual.

El 1835, en el context de la Revolució Liberal i la Primera Guerra Carlina, els estudis universitaris catalans van ser traslladats novament a Barcelona, però part del claustre, el sector més reaccionari, no va acceptar aquest canvi i va refugiar-se a Solsona primer, i més tard al monestir de Sant Pere de la Portella, on va iniciar-se el curs 1838-39. Finalment, el 1842, durant la regència d’Espartero va signar-se el trasllat definitiu de la Universitat cap a Barcelona. D’aquesta manera es posava fi a un dels símbols principals de la repressió cultural practicada per l’absolutisme de Felip V.