Entrades amb l'etiqueta ‘Església medieval’

Imperi i Papat: la lluita de les investidures

dimecres, 28/07/2010

Al segle X, Otó I, un dels reis dels territoris alemanys (que anteriorment havia format part de l’Imperi Carolingi), va restaurar la institució imperial. Otó I es va fer nomenar emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic i va utilitzar la jerarquia eclesiàstica com a mitjà eficaç de govern, amb la consolidació del poder dels abats al camp i dels bisbes a les ciutats. A canvi, l’Església es comprometia a proporcionar un important suport militar i financer a l’emperador.

Otto_I.jpg

Otó I, emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic

Aquest procés va afectar profundament a l’Església, ja que els pobles es van apoderar dels delmes i altres béns eclesiàstics, mentre els emperadors posteriors (seguint l’exemple d’Otó I) van intentar de controlar el nomenament de bisbes, abats i del propi Papa.

L’Església va intentar reaccionar al segle XII i va iniciar una reforma que va entrar en conflicte amb la política imperial. Aquest conflicte donaria lloc a la lluita de les investidures. La investidura era l’acte de lliurament dels símbols eclesiàstics, com el bàcul, l’anell i la mitra, que representaven els càrrecs d’abat o de bisbe.

La Lluita de les Investidures és el nom amb què designem la sèrie d’incidents esdevinguts entre els papes i alguns reis, i principalment l’emperador germànic, des del 1073 (primera excomunió d’Enric IV pel fet que va voler mantenir el seu investit, Godofred, en contra d’Ató, elegit canònicament) fins al 1122 (signatura del concordat de Worms).

Investiturewoodcut.jpg

Després de la caiguda de l’Imperi Romà, tot i que el nomenament dels càrrecs eclesiàstics corresponia en teoria a l’Església Catòlica, a la pràctica era habitual que fos realitzat per les autoritats seculars. En moltes ocasions els càrrecs eclesiàstics, especialment els de bisbes i abats, comportaven els ingressos procedents d’extenses terres. Per això era habitual que els monarques nomenessin a gent de confiança o inclús els venguessin al major postor. A més a més, l’emperador tenia la potestat de nomenar el Papa, i el Papa nomenava i coronava el següent emperador, de manera que el cercle de mútua dependència es perpetuava.

La crisi va començar quan un moviment intern de l’Església, membres de la reforma gregoriana, va decidir de posar fi a la pràctica del pecat de simonia (venda de béns de l’Església) restituint el poder d’investir a la Santa Seu. Com que eren conscients de que no podrien fer res mentre el Papa fos nomenat per l’emperador, van aprofitar l’oportunitat que es presentà el 1056 quan Enric IV va esdevenir emperador als sis anys d’edat. Confiant de que un nen no tindria capacitat per a reaccionar, van fundar un Col·legi de Cardenals que escolliria el Papa sense la intervenció de cap líder secular.

Germany_Seven_Prince_electors.png

El 1075 el papa Gregori VII va publicar els Dictatus Papae, una llista de 27 principis en els que declarava que l’Església Catòlica havia estat fundada només per Déu, i que només el Papa podia nomenar o destituir els càrrecs eclesiàstics. Això suposava un canvi important en l’equilibri de poder i Enric IV, que ja no era un nen, va respondre de forma contundent en la que qualificava a Gregori de “fals monjo” i demanava l’elecció d’un nou Papa.

La situació va empitjorar quan Enric va nomenar el seu capellà personal com a arquebisbe de Milà, quan un altre candidat ja havia estat nomenat per Roma. Gregori VII va excomunicar a Enric IV, i el va deposar com a emperador.

Tot i que el papa no tenia el poder necessari per fer efectiva la deposició, l’aristocràcia alemanya va aprofitar l’excusa per rebel•lar-se contra el rei i apropiar-se de propietats reials. Els nobles locals van construir fortificacions sense permís del rei i van passar a governar amb autonomia respecte l’Imperi.

Canossa-three.jpgVeient-se incapaç de controlar la situació, Enric IV es va veure obligat a fer-se enrere i el 1077 va viatjar a Canossa, al nord d’Itàlia, per demanar perdó al Papa personalment. Gregori VII va acceptar la seva penitència i el restituí en el càrrec.

Però els aristòcrates alemanys no van acceptar Enric al seu retorn i van elegir com a nou rei Rodolf de Suàbia. Aquest cop Enric IV va nomenar un antipapa, Clement III, i va començar a combatre els rebels. Aquest cop la sort li fou més favorable, i el 1081 va aconseguir capturar i executar a Rodolf. El mateix any va envair Roma amb la intenció de deposar a Gregori VII per la força. Els 1085, els normands del sud d’Itàlia, aliats del Papa, van rescatar-lo dels alemanys i van fugir de Roma. Gregori va morir poc després.

Herrschaftsübergabe_von_Heirich_IV._an_Heinrich_V.jpg

La Lluita de les Investidures va continuar durant les següents dècades, en les que els nous papes van intentar minar el poder imperial fomentant la revolta a Alemanya. Enric IV va ser succeït pel seu fill Enric V, que s’havia rebel·lat contra el seu pare a favor del papat, i el va forçar a declarar il·legítima la línea d’antipapes que havia nomenat. A l’arribar al poder, però, Enric V va nomenar un nou antipapa, Gregori VIII, i va ser excomunicat.

Investiturstreit.jpg

El conflicte es va resoldre el 23 de setembre de 1122 amb la signatura del Concordat de Worms entre Enric V i el papa Calixt II. Enric V admetia la lliure elecció i consagració del papa triat canònicament. Es comprometia, igualment, a restituir a l’Església de Roma els béns que li havien estat arrabassats en temps de la discòrdia i a ajudar al Papa quan fos requerit per a això. A canvi, Calixt II concedia a Enric que estigués present en les eleccions que es celebressin en els bisbats del regne alemany per controlar la transparència del procés.

En qualsevol cas, l’enfrontament entre l’Imperi i el Papat al voltant de la supremacia dels dos poders continuaria fins a la primera meitat del segle XIV, quan les monarquies nacionals es van enfortir enfront del Papat o de l’Imperi.

L’expansió de l’Església a l’edat mitjana

dissabte, 17/07/2010

L’Església va ser la institució del poder econòmic, polític i la influència social de la qual va durar més temps i va abraçar més territoris en la Història Universal.

Christianity_dev_1300.jpg

Amb la caiguda de l’Imperi Romà només va restar dempeus l’organització eclesiàstica que s’expansionaria per diverses vies. L’Església va esdevenir la propietària més gran de terres d’Europa gràcies a les donacions dels monarques o dels nobles i va arribar a posseir a més una organització força centralitzada. El clergat es va dividir en secular i regular.

El clergat secular era el que participava en la vida social, en contacte amb els fidels. La unitat bàsica de l’Església era la parròquia, els fidels de la qual estaven obligats a pagar els delmes al rector de la parròquia. Cada diòcesi comprenia diverses parròquies, on els sacerdots desenvolupaven les activitats religioses.

Per damunt del rector de la parròquia se situava el bisbe, que controlava un territori molt extens anomenat diòcesi. Tots ells estaven sota el poder del Papa, bisbe de Roma. Quan calia discutir sobre algun aspecte important (sobretot les heretgies), els bisbes s’aplegaven amb el Papa als concilis.

Tota aquesta organització era exclusivament masculina, ja que en el pensament cristià medieval va acabar per imposar-se la consideració que les dones eren incapaces de desenvolupar activitats de tipus intel·lectual o espiritual.

Des del segle V, el clergat va ser obligat a portar hàbit i tonsura i a mantenir el celibat (és a dir, no es podien casar ni mantenir relacions sexuals).

sfco300.jpgD’altra banda, el clergat regular el formaven les persones que es retiraven de la vida mundana i vivien en comunitats (d’homes o de dones), els monestirs, sota unes regles estrictes, és a dir, els ordes religiosos. Cada orde estava encapçalat per l’abat principal. Per sota d’ell se situaven els superiors que dirigien els monestirs, on vivien els frares i els monjos i les monges (en els monestirs femenins). A l’Occident, el monacat va tenir molta importància en la difusió del cristianisme entre els pobles invasors.

Així, una via de creixement de l’Església va ser l’expansió del monacat, forma de vida en comú d’un grup de persones dedicades al treball manual i intel·lectual, relativament apartades de la societat i submergides en un ambient de pau i silenci. El monacat va ser una forma de vida minoritària que va permetre als cristians viure més radicalment la seva fe dins d’una dimensió de pregària constant envers Déu.

Cada orde vestia un hàbit que l’identificava i tenia una regla que detallava com s’havia d’estructurar i organitzar, quines eren les obligacions de tots els membres que en formaven part i l’horari en què s’havien de celebrar totes les activitats. Per ingressar en un orde religiós calia jurar obediència a aquesta regla.

La regla dirigia tots els aspectes de la vida quotidiana dels monjos i les monges. Les regles d’alguns ordes decretaven la clausura, i per això els membres que en formaven part vivien sempre en la comunitat religiosa i no podien sortir a l’exterior ni ser vistos per ningú. D’altres establien l’obligació de mendicar, i per això els seus membres havien de passar la major part del temps recorrent els camins demanant almoines per als pobres. La regla també podia imposar la pobresa absoluta, i en aquest cas els membres de l’orde no podien tenir béns materials.

Sant Antoni, al final del segle III, revitalitzaria la vida eremítica i aconseguiria una gran popularitat que atrauria nombrosos deixebles. Sant Pacomi (286-346) va ser el primer a proposar i dur a la pràctica la vida eremítica en comú (cenobites), però qui li donarien la forma definitiva van ser, a l’Orient, Sant Basili (329-379), i a Occident, Sant Benet de Núrsia (480-547), la regla del qual seria la guia espiritual de tots els monjos europeus posteriors.

Fra_Angelico.jpgSant Benet de Núrsia, al segle VI, va fer fundar l’ordre benedictina al monestir de Montecassino. Els benedictins van ser l’orde religiós més important durant els primers segles de l’edat mitjana i es van estendre per tota Europa. Les regles que va imposar als seus monjos van servir de model per als nombrosos monestirs que, a partir d’aleshores, es van fundar per tota Europa. A més dels vots de pobresa, castedat i obediència, exigia la combinació d’oració i treball (ora et labora).

Durant els segles IV a IX, els monestirs van estendre’s per tot Europa. En aquests edificis els monjos es dedicaven sobretot a pregar i meditar, però també feien feines diverses, com ara cultivar l’hort del monestir i atendre els pobres i els malalts. Els monestirs solien situar-se en indrets aïllats, perquè pensaven que així era més fàcil concentrar-se i entrar en contacte amb Déu.

Als monestirs se’ls deu, per exemple, noves aportacions agrícoles i que es considerés en un mateix pla de dignitat el treball intel·lectual i el treball manual. Per tant, d’aquesta manera queia una de les barreres culturals que havia imposat el sistema esclavista romà: el treball ja no era considerat una activitat degradant. D’aquesta manera, els monestirs benedictins eren nuclis d’explotació agrària autosuficients, amb un sistema d’organització del treball molt eficaç, en el qual hi havia integrades nombroses famílies camperoles o pageses.

Saint-Michel_de_Cuxa.JPG

Monestir de Sant Miquel de Cuixà

Els monestirs també van esdevenir grans centres de cultura. Els monjos hi copiaven a mà les obres de l’antiguitat grecoromana que s’havien conservat i els decoraven amb petites il·lustracions anomenades miniatures. La pacient recopilació dels monjos als escriptoris dels monestirs mantindria les eines intel·lectuals que havien bastit les civilitzacions clàssiques.

Clasm_Chludov.jpgSegurament, sense la feina d’aquests monjos, gran part dels escrits dels antics grecs i romans i dels intel·lectuals de la pròpia edat mitjana s’haurien perdut per sempre. També es dedicaven a l’ensenyament, els continguts del qual s’organitzaven distingint dos grups de disciplines: el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música).

Durant els primers segles de l’edat mitjana, la cultura escrita, que es feia en llatí, va restar completament deslligada dels problemes tècnics i materials de la vida quotidiana. L’interès se centrava en temes religiosos i filosòfics. Per això, les persones cultes havien d’aprendre a expressar i a argumentar les seves idees, i els coneixements científics s’adreçaven més a intentar explicar l’harmonia subjacent en els grans fenòmens de l’Univers que no pas a resoldre problemes materials.

A més, l’Església va desenvolupar un conjunt de funcions d’atenció a la societat que no podia assumir cap altra institució. Al costat de la de l’ensenyament, es va dedicar també a tenir cura dels malalts, i es van crear molts hospitals. Igualment, atenia els pobres, i oferia aliment gratuït a persones que no tenien cap mitjà de subsistència. Per això, l’Església rebia les almoines i donacions de les persones riques que, abans de morir, volien congraciar-se amb Déu.

Dins de l’organització de l’Església, cal referir-se primerament al Papat. Els segles VI i VII, el bisbe de Roma (el Papa) va veure com minvaven de forma ostensible la seva autoritat i el seu prestigi ja que va haver d’enfrontar-se a la formació d’Esglésies “nacionals”, a la falta de control i d’uniformitat en la vida monàstica, a la transformació de molts bisbes en autèntics governadors civils de les seves diòcesis, a l’acaparament per part de les famílies terratinents més poderoses dels càrrecs de bisbe, etc.

D’altra banda la creixent superioritat intel·lectual d’Orient respecte d’Occident conduiria a menysprear tot allò que procedia de Roma i la posició subordinada del Papa davant l’Imperi Bizantí (l’emperador bizantí havia de confirmar en el seu càrrec el bisbe de Roma) i la política autocràtica de l’emperador que manejava al seu antull el patriarca de Constantinoble crearien nous problemes a la posició papal.

Els bisbes de Roma, els quals des del segle IX s’havien reservat el títol de papes, posseirien un Estat propi al centre d’Itàlia. És a dir, els papes de Roma eren els caps de l’Església i també governaven un estat propi, els Estats Pontificis. Com a màxims dirigents de la cristiandat, es consideraven amb dret a intervenir en els afers temporals (és a dir, polítics i no solament espirituals) i, per tant, a intervenir en el nomenament dels emperadors.

El papa tenia els seus propis exèrcits, però en la pràctica no disposava de gaire poder militar. Ara bé, tenia molta influència: si considerava que un rei no es comportava adequadament tenia la potestat d’excomunicar-lo, és a dir, d’expulsar-lo de l’Església. L’excomunicació era un càstig molt greu, perquè si un rei era excomunicat els súbdits quedaven alliberats del jurament de fidelitat.

A partir del segle XIII, Roma va centralitzar també el cobrament de gran part dels tributs adreçats a l’Església, cosa que li proporcionaria un gran poder econòmic i polític.

6a00d834515c6d69e200e54f1f0c608833-640wi.jpgLa propagació del cristianisme a tota Europa va fer que la cultura popular adquirís una sèrie de trets comuns. La religió cristiana abraçava molts aspectes de la vida i proporcionava explicacions a les grans preguntes formulades pels éssers humans (significat de l’existència, destí de la humanitat, funcionament de l’Univers, vida després de la mort), ja que els coneixements científics de la majoria de la població eren força escassos.

La societat apareixia sotmesa a un ordre que es considerava immutable i fruit de la voluntat divina. Les freqüents catàstrofes patides per la societat medieval (males collites, grans fams, pestes, guerres) eren intentades de contrarestar mitjançant la intensificació de la vida religiosa: oracions, ofrenes de béns a l’Església, penitències, etc.

L’Església intervenia en molts aspectes de la vida: establia el calendari, i les festes amb les quals els antics pobles neolítics i clàssics celebraven els diversos períodes de la vida agrària (sembra, collita, verema, matança del porc, etc.) es van convertir en festes cristianes.

Les hores del dia eren anunciades pels campanars de les esglésies, i també el descans dominical. Els moments més importants de la vida individual i col·lectiva (naixement, matrimoni, defunció) eren sempre acompanyats de ritus religiosos celebrats per tota la comunitat sota la direcció dels clergues.

També la moral era fortament determinada per l’Església cristiana que va imposar pautes de conducta diferents per a cada sector de la societat i va amenaçar amb la condemna eterna (a l’Infern) a aquells que prescindissin de les normes dictades. Els cristians havien d’anar a missa els diumenges, pregar diàriament, dejunar durant la quaresma, confessar-se almenys un cop l’any, combregar com a mínim també un cop l’any, durant la Pasqua, i, si era possible, pelegrinar als llocs sants. D’aquesta manera podien aconseguir la vida eterna.

Ivanov_pagans.jpg

La difusió del cristianisme es realitzava mitjançant els sermons dels rectors i la decoració de les esglésies, les imatges de les quals (pintures, escultures) reforçaven visualment aquestes idees.

Tot i això, cal tenir en compte que la penetració del cristianisme va ser lenta, sobretot al camp. Fins a una època relativament tardana van perviure en el món rural una sèrie de pràctiques culturals que l’Església considerava com a “pràctiques paganes” o “supersticioses” i que formaven part de les tradicions culturals anteriors.

Només la creació de noves parròquies va poder acabar amb això. Els que van seguir mantenint formes culturals heretades de períodes anteriors serien aleshores víctimes de persecucions i condemnes.

La societat feudal: els estaments

dissabte, 17/07/2010

L’Església medieval va elaborar la teoria que justificava l’organització social pròpia del feudalisme. Aquesta explicava que en la societat humana, igualment que en qualsevol altre organisme, cadascuna de les parts que la configuraven acomplien una funció i que totes eren igualment necessàries.

A les classes dominants de la societat feudal, aquesta justificació dels seus privilegis els resultava força avantatjosa i la van fer seva, amb la divisió de la societat en tres ordres o estaments: clergat (oratores, els que oren), noblesa (bellatores, els que fan la guerra) i tercer estat (laboratores, els que treballen). Es pertanyia a cada estament per naixement, exceptuant el cas dels clergues.

15-2-la-alta-edad-media.jpg

Així, el clergat, composat eren pels monjos i els sacerdots, tenia la missió d’ajudar a aconseguir la salvació espiritual (la vida eterna, després de la mort) als éssers humans.

La noblesa, composta pels cavallers i les seves famílies, s’encarregava de defensar la població militarment.

El clergat i la noblesa eren estaments privilegiats, és a dir, estaven exempts de pagar impostos, no realitzaven treballs manuals i tenien accés a càrrecs polítics importants. Tot i que jurídicament constituïen dos ordres diferents, econòmicament pertanyien a la mateixa classe social: eren propietaris de grans extensions de terres i vivien de les rendes de les famílies pageses.

Per últim, el tercer estat, és a dir la resta de la societat, havia de proporcionar a aquests primers grups els mitjans materials necessaris per tal que poguessin desenvolupar la seva funció. Inicialment, el tercer ordre nominalment només hi incloïa els camperols. S’excloïa als artesans, els mercaders i els habitants de la ciutat perquè la seva importància era encara escassa i hi havia la convicció que la riquesa provenia de la terra. Més tard, amb el desenvolupament de les ciutats i el comerç, l’estament va abraçar també a la puixant burgesia urbana. Per tant, aquest estament estava composat per aquells que es dedicaven a produir i vendre els aliments i els productes que necessitava la societat.

Cleric-Knight-Workman.jpg

És important no confondre el terme “ordre” o “estament”, que implica la classificació de les persones en grups amb una situació jurídica específica, amb el de “classe social”, que implica classificació econòmica en funció de la relació que mantinguin les persones amb el procés productiu.

Els oratores:

L’Església catòlica, present a tota l’Europa occidental, no va sostraure’s a la feudalització medieval. Com a administradors de grans propietats, els bisbes i els abats s’integrarien dins de la nova jerarquia feudal. Les parròquies i els monestirs eren unes senyories feudals com qualsevol altra: tenien terres pròpies i serfs que les treballaven. Així, la presa de possessió del càrrec d’abat o de bisbe va esdevenir un acte de vassallatge envers el monarca que incloïa servir-lo amb les armes.

sfco300.jpgLa noblesa va aportar els seus fills pels càrrecs més importants de l’Església medieval. Els que pregaven fruïen de privilegis importants en matèria de justícia i d’impostos i d’una gran consideració social. A més, posseïen dominis eclesiàstics transformats en feus. Amb aquestes terres els bisbes i els abats esdevindrien vassalls d’un poderós senyor que controlava les investidures i imposava el candidat de llur elecció.

A finals del segle XI, el papa Gregori VII va realitzar una reforma que va prohibir algunes pràctiques i s’esforçaria a esmenar certs abusos com el matrimoni de sacerdots, els costums relaxats d’alguns prelats o el tràfic de beneficis eclesiàstics, entre d’altres.

D’altra banda, el 1027, l’Església, de la mà de l’abat Oliba, a la petita ciutat de Toluges, al Rosselló, va intentar suavitzar i limitar l’abús de les guerres privades mitjançant les disposicions de Pau i Treva de Déu que limitaven quines persones havien d’estar lliures de les violències i quins actes havien de ser prohibits.

La treva de Déu obligava a suspendre les hostilitats durant alguns dies de la setmana i en determinats períodes de l’any. L’objectiu era protegir els pagesos, disminuir la mortaldat, i, en definitiva, fer viable la vida social. Aquesta institució pacificadora s’estendria per tota Europa. Igualment, l’Església promouria l’esperit de Croada, o lluita contra els infidels, per canalitzar l’agressivitat dels cavallers pobres o secundaris.

Els bellatores:

En el segle IX l’hàbitat dels nobles era la “vil·la”, una casa més o menys gran i luxosa que s’aixecava en el centre de la propietat i rodejada de les bordes dels serfs, graners, quadres i magatzems. No disposaven encara d’un sistema defensiu pròpiament dit.

Rolandfealty.jpgA partir de la segona meitat del segle IX, al centre d’Europa, com a resultat de les incursions normandes i de la descomposició de l’Imperi Carolingi, els càrrecs comtals passarien, lentament, a ser hereditaris i començarien a construir-se els edificis fortificats.

Les famílies comtals aconseguirien que el feu passés a ser, en la pràctica, una propietat particular i que esdevingués un poder personal del comte. Aquest jurava fidelitat, en un solemne acte d’homenatge, al seu senyor. En la pràctica la condició de vassallatge implicava que el comte havia d’ajudar militarment al seu rei i que no es giraria en contra seva o s’independitzaria.

La descentralització del poder comportaria un buit de poder, les comunicacions esdevindrien insegures pel bandolerisme, camperols adscrits a la terra fugirien, el perill d’invasions seria constant i les rivalitats entre els comtes es traduïren en conflictes armats. En conseqüència, a cada comtat es muntaria un dispositiu militar i molts petits propietaris renunciarien, per grat o per força, a la seva llibertat personal i a la seva terra en benefici d’un poderós per assegurar-se protecció i seguretat.

D’aquesta manera, les caseries aïllades s’agruparien entorn de la casa del senyor, el qual procediria a fortificar-la. Així naixia el castell rudimentari que, a partir del segle X, es transformaria en símbol del poder.

Al capdavant de cada fortalesa es posava un cavaller, que, al seu torn, era auxiliat per altres cavallers subordinats a ell. Tots aquests homes eren pagats amb terres (feus) que van acabar posseint a títol hereditari. La possessió de terres i l’heretabilitat de les funcions militars provocaria la formació d’un segon estament de noblesa: la cavalleria.

gene1.jpgEl noble va ser un gran propietari que conreava els seus dominis amb la feina dels camperols als quals havia cedit part de la seva terra en usdefruit. El castell rebia els seus vassalls i el personal encarregat de l’administració de la casa i de les terres. Des del castell administrava justícia perquè el feudatari tenia dret a jutjar els seus vassalls i serfs. Ara bé, no tots els nobles eren iguals de poderosos. Alguns eren amos de grans feus i d’immenses riqueses, mentre que d’altres només tenien les armes i un cavall.

La guerra, els duels, la caça i els tornejos constituirien les coordenades de la vida dels nobles. A partir de finals del segle XII, la noblesa gaudiria d’un règim jurídic exempt d’impostos i alliberats de les penes corporals.

Els vassalls tenien moltes obligacions. La principal de totes era l’obligació del servei militar. També estaven obligats a allotjar el senyor i el seu seguici quan aquests passés pel territori del seu feu; a col·laborar en el rescat del seu senyor si queia presoner mitjançant una contribució; i havia d’aportar altres contribucions monetàries quan es casava la filla gran del senyor o quan el seu primogènit era ordenat cavaller, entre d’altres.

Per contra, el vassall prestava el servei de cort, és a dir, participava de l’assemblea general de tots els vassalls del senyor. En aquestes corts col·laboraven en l’administració de la justícia i participava, en certa mesura, en l’exercici del poder polític.

Els laboratores:

La jerarquització social va establir-se en funció directa de la terra posseïda i els qui estaven mancats de terra o aquells que es van veure obligats a perdre la seva llibertat per tenir dret a una mica de terra que els permetés subsistir quedarien en el punt més baix de la jerarquia social.

feudal.jpg

Així, al llarg dels primers segles de l’edat mitjana, la situació jurídica de la majoria de la població es va fer progressivament dependent.

Les successives invasions de pobles que van arribar a Europa van causar una clara inestabilitat. Tot i això, encara va ser més important el fet que el poder polític i militar era en mans dels senyors, els quals sovint s’enfrontaven entre ells, saquejaven i destruïen les possessions dels camperols.

En aquest clima d’inseguretat, molts pagesos lliuraven les seves terres al senyor a canvi de protecció. Des d’aleshores, estava obligat a lliurar al nou propietari una part variable del que conreava. Unes altres vegades, era el mateix grup familiar el que s’encomanava a un senyor laic o a un establiment eclesiàstic, de manera que la seva situació era només de semillibertat.

Per tant, entre els laboratores trobem esclaus sense terra que eren alimentats i vestits pels seus senyors, serfs que no podien abandonar la terra sense l’autorització del senyor i pagesos jurídicament lliures, però subjectes al tribunal del senyor i a totes les obligacions pròpies de la senyoria (pagament de tributs, serveis personals).

Feudalisme_treballcamp.jpgTots els que treballaven en el domini senyorial pertanyien a l’estament dels serfs. Però no va ser una condició uniforme per tothom.

Per una banda, hi havia els serfs domèstics que conreaven la terra del senyor o bé realitzaven activitats artesanals indispensables en una economia autàrquica. A canvi rebien aliment i abric, però no disposaven de llibertat personal i no podien posseir béns ni contreure matrimoni sense autorització del senyor. La seva condició era hereditària.

Per una altra banda, hi havia els serfs de la gleva sotmesos a les càrregues més pesades i la condició de treball depenia de l’arbitri del senyor. Estaven lligats a la terra que conreaven sense poder abandonar-la: quan aquesta era venuda passaven a dependre del nou propietari.

Tots els pagesos devien pagar al senyor tributs i prestacions en moneda, una part de la collita i de bestiar, i de vegades, també objectes de producció domèstica (articles de fusta o peces de tela). A més de la prestació d’uns tres dies de treball no remunerat, havien de fer servir el molí, el forn i la premsa del senyor pagant un impost establert.

Tot i que va dependre de les contrades i de les èpoques, aquesta darrera situació va ser la més freqüent. Tots aquests homes, dependents d’un senyor, escapaven al control del rei.