Entrades amb l'etiqueta ‘Escòcia’

William Wallace

dissabte, 8/09/2012

Patriota escocès per excel·lència, personatge real a mig camí de la llegenda, William Wallace (Elderslie, 1270) va encapçalar la resistència escocesa contra la invasió d’Eduard I d’Anglaterra. La manca de fonts contemporànies als fets ha convertit la seva figura en un mite, un heroi nacional: l’home que va derrotar els anglesos a Stirling (1297) en la lluita per les llibertats escoceses, però que va ser vençut a Falkirk (1298). Pres pels anglesos, va ser traslladat a Londres on seria cruelment executat el 1305.

Sir William Wallace.JPG

William Wallace

Abans d’apropar-nos a la seva figura, però, cal entendre el context. I així emergeix el seu antagonista: Eduard I d’Anglaterra (1239-1307), el Longshanks, el primer rei de la dinastia Plantagenet que va llançar-se a la conquesta anglesa de les Illes Britàniques. Sotmès Gal·les des de 1282, Escòcia esdevenia el gran objectiu del monarca. L’annexió escocesa semblava un objectiu senzill en un moment de debilitat del regne: la mort d’Alexandre III (1241-1286) portava Margarida de Noruega (1283-1290), una nena de dos anys, al tron. La nena-reina, però, va morir en un accident naval durant el viatge d’anada a Escòcia.

Sense rei, la noblesa escocesa va fraccionar-se per iniciar la lluita pel poder. En aquest context, John Balliol va ser coronat com a nou rei d’Escòcia a l’abadia de Scone el 1292. Era el candidat d’Eduard I, el qual pensava que amb aquesta maniobra successòria havia sotmès Escòcia al seu vassallatge. Tanmateix, Balliol no va acceptar la submissió als interessos d’Anglaterra i va cercar el suport de la França de Felip IV. En descobrir el doble joc, Eduard I va llançar-se definitivament a la conquesta militar d’Escòcia. És aleshores quan emergeix la figura del líder de la revolta escocesa contra l’invasor: William Wallace.

Gal_nations_edward_i.jpg

Eduard I d'Anglaterra

Tot i la manca de fonts, coneixem que Wallace va ser declarat proscrit de la justícia després d’assassinar un anglès en una baralla. Si fem cas del poema de Blind Harry The Actes and Deidis of the Illustre and Vallyeant Campioun Schir William Wallace (1480), Wallace responia amb l’assassinat de l’agutzil Lanark a la mort de la seva esposa a mans dels anglesos. Mite o realitat? Els fets estan massa allunyats en el temps de la font, però resulta una bonica i eficaç recreació literària.

Ara bé, la realitat de la revolta escocesa és molt menys prosaica del que sembla. L’èpica nacional amb la qual ens arriba serveix per emmascarar una situació gens romàntica i molt més pragmàtica: els rebels s’aixecaven contra un nou senyor feudal, el que es concretava en una revolta dirigida fonamentalment contra les noves càrregues fiscals derivades de la introducció de la monarquia anglesa a Escòcia. És l’altra cara de la construcció dels Estats moderns, la sobirania reial es concreta en la capacitat d’esdevenir recaptadors d’impostos en competència directa amb els senyors feudals.

William_Wallace.jpg

En qualsevol cas, Wallace va esdevenir el líder de la revolta contra l’invasor en no acceptar el tractat de submissió a Anglaterra, firmat el 1297 pels nobles escocesos. Tanmateix, tot i que els rebels van assaltar unes quantes fortaleses angleses al nord del riu Forth, res indicava que la revolta no hagués de ser esclafada aviat pels exèrcits anglesos.

Però, l’11 de setembre de 1297, el líder escocès va convertir-se en llegenda. Els exèrcits anglesos eren derrotats a la Batalla del Pont de Stirling a mans dels rebels escocesos. Segons la Crònica de Lanercost, el comandant anglès Hugh de Cressingham va ser escorxat i amb la seva pell Wallace es va fer una funda per a l’espasa. A continuació, els homes de Wallace, un exèrcit cada vegada més nombrós, integrat fonamentalment per artesans i grangers, van passejar-se victoriosos pel nord del país.

Eduard I no estava disposat a acceptar la derrota a mans d’un plebeu i va reorganitzar els seus exèrcits, desplaçant-se ell mateix cap al camp de batalla. 12.000 soldats d’infanteria i 2.000 cavallers van acompanyar-lo a la guerra, el millor exèrcit que podria aconseguir. La batalla definitiva arribaria a Falkirk, el juliol de 1298. La cavalleria escocesa dirigida per John Comyn va desertar, i William Wallace va veure’s sol davant del poderós exèrcit anglès. Els arquers anglesos van massacrar els rebels escocesos amb les seves fletxes de foc, però Wallace va aconseguir fugir.

GHA33826 The Trial of Sir William Wallace at Westminster; by Scott, William Bell (1811-90) (attr. to); oil on canvas; 137.2x185.4 cm; © Guildhall Art Gallery, City of London; English, out of copyright

The Trial of Sir William Wallace at Westminster

Desenganyat de la noblesa escocesa, Wallace va haver d’amagar-se i abandonar la lluita contra l’invasor. Finalment, el 1305, va ser capturat a prop de Glasgow i jutjat per traïció a la monarquia anglesa. Eduard I no va mostrar cap tipus de pietat i després del judici va condemnar Wallace a morir executat de la manera més cruel i exemplificant possible: el 23 d’agost de 1305, Wallace era arrossegat per un cavall des de Wetsminster fins a Simthfield i posteriorment va ser esquarterat i decapitat. Les seves despulles van ser repartides per Escòcia i el seu cap va penjar del pont de Londres com a símbol de la victòria d’Eduard I sobre els rebels. Tanmateix, el domini d’Eduard I sobre Escòcia era més una il·lusió que una realitat