Entrades amb l'etiqueta ‘Enciclopèdia’

Jean-Jacques Rousseau

dijous, 28/06/2012

Escriptor i filòsof, Jean-Jacques Rousseau (1712-1778), va ser home marcat un caràcter difícil, un personatge solitari, contradictori, inestable, passional i afectat per la mania persecutòria. La seva sensibilitat per la natura, els seus costums senzills i una susceptibilitat malaltissa van arribar a convertir-lo, fins a un cert punt, en un inadaptat social. Sense entendre aquest vessant heterogeni que el convertia en un personatge intempestiu del seu temps no podem comprendre el seu pensament, centrat en una quasi utòpica exaltació de la natura i del sentiment, en contraposició a l’estat concret de la civilització i a les preteses possibilitats de la Raó moderna. Fortament desconfiat del progrés i de la Raó, la seva obra anuncia la sensibilitat romàntica.

Jean-Jacques_Rousseau.jpg

Nascut a Ginebra (Suïssa) el 1712, orfe i d’orígens humils, Rousseau va créixer amb els seus oncles, als quals va considerar els seus segons pares tanmateix, amb només setze anys ja va abandonar el seu nucli familiar perquè considerava que se’l tractava injustament. Des d’aquest moment, la seva vida va caracteritzar-se per la dependència respecte els seus protectors. Així, entre 1728 i 1740 va viure a Chambéry sota la protecció de la baronessa de Warens, la qual influiria en la seva conversió al catolicisme, tot i que el 1754 tornaria a processar el calvinisme. Professionalment, va exercir de preceptor a Lió, fins que el 1742 va arribar a París, on es relacionaria amb enciclopedistes com Voltaire, Diderot, Rameau i D’Alembert i tindria cinc fills de Thérèse Lavasseur, els quals acabarien en un orfenat.

Rousseau va donar-se a conèixer amb l’obtenció del premi que l’Acadèmia de Dijon va atorgar, el 1750, al seu Discours sur les sciences et les arts, en el qual refusava l’optimisme dels enciclopedistes, confiats en la força de progrés de la cultura, i afirmava que les arts i les ciències no sols no havien contribuït a la depuració dels costums, sinó que els havien corromput, tesi que tornaria a defensar, el 1755, al Discours sur l’origine de l’inégalité parmi les hommes. D’aquesta manera, mitjançant els Discursos, Rousseau considerava corrupta la societat en què vivia perquè creia que estava dominada per la set de riquesa, la competitivitat i la injustícia, opinió que el va allunyar de Voltaire i de la majoria dels enciclopedistes.

DOI_Rousseau.jpg

Discours sur l’origine de l’inégalité parmi les hommes (1755)

El 1757 va haver de cercar la protecció del mariscal de Luxemburg, tot traslladant-se a una casa propera a la que habitava aquest. Des d’aleshores va viure consagrat a les que havien de convertir-se en les seves tres grans obres: Du contrat social ou Principes du droit politique, que havia començat a redactar el 1754 i no va ser publicada fins el 1762; Julie ou la Nouvelle Héloïse (1761), novel·la sentimental de passió i de virtut; i Émile ou De l’éducation (1762), cèlebre novel·la pedagògica, la part religiosa de la qual (Profession de foi d’un vicaire savoyard) va comportar que l’obra fos condemnada immediatament pel Parlament de París i que l’autor hagués de fugir de França.

En aquestes obres Jean-Jacques Rousseau mostra el seu pensament en tot el seu esplendor. Aquest filòsof il·lustrat rebutjava tant el dogma del pecat original com la tesi hobbesiana de que l’home és un llop per a l’home. Rousseau creia que l’home és bo per naturalesa i que és la societat aquella que perverteix la seva natura, tot allunyant-lo de l’estat natural per instaurar-lo en un ordre artificial fonamentat en l’opressió dels dèbils per aquells més forts i en la potenciació de les rivalitats. És a dir, la societat corromp l’home i el converteix en un ésser insolidari.

Rousseau.jpg

Segons postulava, tot això només es pot corregir mitjançant l’educació i una organització política i social adequada. D’aquesta manera, en la seva obra El contracte social, Rousseau rebutja la monarquia i recolza la república, la qual defineix com “el govern legítim”. A més, considerava que “l’home neix lliure, però en tot moment es troba encadenat”. Possiblement, sigui a través d’aquesta reflexió com millor podem entendre Rousseau i la seva influència tant en el desenvolupament de la Il·lustració com en el republicanisme propi de la Revolució francesa.

La nova concepció política que s’introduïa des del pensament il·lustrat francès redibuixava el pensament de l’absolutisme de l’Antic Règim per posar l’accent en els conceptes de voluntat general i de poble sobirà. En aquest sentit, Rousseau considerava que les persones estableixen una llei que regula la convivència social i cedeixen la seva sobirania a un poder superior, representat per un govern i unes institucions. Però el govern i les institucions tenen l’obligació de legislar i governar per al bé comú, o en cas contrari les persones poden rebel·lar-se i deposar-los.

Du contrat social.jpg

Du contrat social ou Principes du droit politique (1762)

Tanmateix, Rousseau creia que el poder residia en el poble i que aquest era capaç de governar-se sense la necessitat de la figura del monarca absolutista que imposés la seva autoritat. La seva proposta, doncs, es fonamentava en el dret natural, segons el qual el veritable poder que regeix les societats és la voluntat general que vigila el benestar de tots els ciutadans. D’aquesta manera, en El contracte social podem llegir: “Cadascú de nosaltres posa en comú la seva persona i tot el seu poder sota la suprema direcció de la voluntat general; i cada membre és considerat com una part indivisible del tot”. És a dir, possiblement sense proposar-s’ho, Rousseau estava obrint les portes al pensament que conduiria cap a la Revolució i a la concepció democràtica de la societat.

En aquest nou escenari social dibuixat pel filòsof, tots els ciutadans reconeixerien l’autoritat de la Raó per esdevenir un cos polític governat per una llei comú, una llei fonamentada en el dret natural i que, en conseqüència, naixeria de la mateixa comunitat política. En definitiva, el poble seria l’únic cos polític legitimat per establir les lleis que regirien la nova societat. És a dir, Rousseau esbossa un sistema democràtic fonamentat en el govern dels ciutadans lliures, els quals arriben  a un acord comú, un contracte social.

EmileTitle.jpeg

Émile ou De l’éducation (1762)

Respecte de l’educació, a l’Émile, partint de la premissa de la bondat de la naturalesa i l’ésser humà, Rousseau proclama: “Assigneu als nens més llibertat i menys imperi, deixeu-los fer més de si mateixos i exigir menys dels altres”. És a dir, el filòsof considerava que el potencial intel·lectual dels infants havia de desenvolupar-se al ritme de la naturalesa i no al que marcava aquella societat que corrompia la bondat natural de l’individu. L’educació seria la clau de volta perquè l’individu assoleixi la seva llibertat: “Naixem capacitats per aprendre, però sense saber ni conèixer res”.

Refugiat a Neuchâtel per la censura i persecució del seu pensament i la seva polèmica obra, nous conflictes amb les autoritats locals van fer-li acceptar, el 1766, la invitació de David Hume per anar a Anglaterra. Però l’any següent ja tornaria al continent. Des d’aleshores erraria per tot França, primer sota nom fals i després, rehabilitat per les autoritats, de forma legal. Sempre imbuït per la característica mania persecutòria i dedicat en exclusiva als polèmics i autojustificatoris escrits autobiogràfics –les Confessions (1782 i 1789), els tres diàlegs Rousseau juge de Jean-Jacques (1789) i Les rêveries du promeneur solitaire (1782)–, la seva precària salut mental acabaria per portar-lo a la mort el 1778 amb seixanta-sis anys.

Rousseau: l’origen de la desigualtat és la propietat privada

dimecres, 22/06/2011

El Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes, aparegut el 1755, és el treball de Jean-Jacques Rousseau per respondre a la pregunta formulada per l’Acadèmia de Dijon al voltant de “Quin és l’origen de la desigualtat entre els homes i si és autoritzada per la llei natural”. La naturalesa de l’home, abans que la Història i els tipus de societat l’alterin, és converteix per a Rousseau en el mitjà de comparar i establir aquests diferents tipus d’organització. El Discurs tracta de la legitimitat de les societats i dels tipus de poders, i exposa el que seran les fundacions polítiques del Contracte social, tot arribant a una conclusió paradoxal: la propietat privada, que el liberalisme nascut arran de la Il·lustració defensaria com un dret inalienable, va ser l’origen de la desigualtat.

Rousseau.jpg

Jean-Jacques Rousseau

El primer que havent tancat un terreny gosà dir: Això és meu, i trobà gent prou beneita per creure’l, fou el veritable fundador de la societat civil. Quants crims, guerres, morts, quantes misèries i horrors hauria estalviat al gènere humà el qui arrencant les estaques o omplint el fossar, hagués cridat als seus semblants: “Guardeu-vos d’escoltar aquest impostor; esteu perduts si oblideu que els fruits són de tots i que la terra no és de ningú”

Mentre que els homes s’acontentaren amb llurs cabanes rústiques, mentre que es limitaren a cosir llurs vestits de pells amb espines o arestes… mentre que no s’aplicaren sinó a obres que podia fer un de sol i a arts que no necessitaven dels concurs d’algunes mans, visqueren lliures, sans, bons i feliços tant com podien ésser-ho per llur natura… però des de l’instant que un home hagué de menester l’ajuda d’un altre, des que hom s’adonà que era útil a un sol obtenir les provisions de dos, va desaparèixer la igualtat, es va introduir la propietat, el treball va esdevenir necessari.

Les Llums: la Il·lustració i l’enciclopedisme

dissabte, 18/09/2010

La Il·lustració va ser un moviment cultural europeu del segle XVIII, centrat principalment en el període comprès entre la segona Revolució anglesa de 1688 i la Revolució francesa de 1789. Va caracteritzar-se per la recerca del racionalisme utilitarista propi de la classe burgesa en la seva etapa ascendent de lluita per la consecució de la hegemonia estructural del mode de producció capitalista i per la presa del poder polític, i de confirmació de la seva ideologia com a dominant. D’aquesta manera, la Il·lustració es proposava d’il·luminar la humanitat amb les Llums de la Raó, considerada aquesta com un instrument més per a adquirir que no pas per a posseir.

Encyclopedie_frontispice.jpg

Per tant, com va dir Goldmann, la Il·lustració seria una etapa més dins de la història de l’evolució global del pensament burgès. Així, s’ha d’emmarcar doctrinalment com a continuació de l’etapa encetada pel Renaixement i, especialment, per les corrents racionalistes i empiristes del segle XVII.

La Il·lustració va basar la seva possibilitat sociològica de desenvolupament en les revolucions polítiques anglesa i holandesa, en la creixent pujança de la burgesia i en les transformacions econòmiques en gestació, recolzades en una dinàmica econòmica expansiva i que desembocarien en la Revolució industrial.

Des de la Gran Bretanya, la Il·lustració va passar a França on va trobar un cos ideològic propi: l’enciclopedisme, i a les més importants personalitats que la representen: Diderot, D’Alembert, Voltaire, Montesquieu, Turgot, Buffon i Rousseau, entre d’altres. Així, la Il·lustració francesa pot ser considerada com una variant radical del moviment pròpia dels creadors de l’Enciclopèdia.

diderot.jpg

Diderot

Jean_d'Alembert.jpeg

D'Alembert

Voltaire.jpg

Voltaire

Montesquieu.png

Montesquieu

Rousseau.jpg

Rousseau

La idea de publicar a França un diccionari enciclopèdic que reunís en ordre alfabètic tots els coneixements humans va ser deguda a l’editor Le Breton, qui des de 1745 va proposar-se la traducció i adaptació al francès de la Cyclopaedia britànica de Cahmbers (1728). El 1747, Diderot es faria càrrec de la direcció general de l’obra, amb D’Alembert en la supervisió dels originals. El primer volum de l’obra apareixeria el juliol de 1751: gràcies a Diderot, el projecte d’adaptació de l’obra britànica derivava en una publicació totalment original i amb una doble funció informativa i de polèmica ideològica. Pel seu rebuig de l’autoritat tradicional i remarcar la idea de progrés, l’obra va aixecar les ires del jansenisme, els jesuïtes, l’alta aristocràcia i els estaments parlamentaris parisencs. Tot i això, comptaria amb alguns recolzaments entre els mitjans oficials així com amb les simpaties de la favorita de Lluís XV, Madame de Pompadour.

Encyclopedie.jpeg

Prohibida el 1752, però sense conseqüències pràctiques; més greu seria la prohibició de 1759. Ja s’havien publicat set volums de l’obra i gairebé es posa fi bruscament a la seva redacció i distribució. Afortunadament, les consideracions de caràcter econòmic van imposar-se i, des d’una relativa clandestinitat, els autors van continuar la seva feina. D’aquesta manera, el 1765 ja havien aparegut els disset exemplars de text i, el 1771, els onze volums de gravats. L’Enciclopèdia ja havia passat a la història com l’instrument de lluita ideològica i d’expressió de l’actitud intel·lectual dels anomenats “filòsofs” francesos del segle XVIII.

En rebutjar el dogmatisme i la tradició establerta, basant-se en el racionalisme i l’empirisme, els enciclopedistes van pretendre assolir l’objectivitat crítica mitjançant la unió entre ciència i tècnica, entre raó i praxi social. Les realitats van passar a ser contemplades des d’un esperit historicista i omnicomprensiu, ordenades de manera interrelativa, de forma que constituïssin una totalitat coherent i comprensible.

La seva posició humanista i antiteològica acabaria conduint els més conseqüents seguidors del moviment a un materialisme antimetafísic en les ciències naturals i en la teoria del coneixement.

En el terreny socioeconòmic, els enciclopedistes van acollir certes doctrines i directrius fisiocràtiques i els postulats de la llibertat de producció i comerç.

Encyclopedie_1pageA.JPG

Políticament, basarien les seves teoritzacions en la sobirania nacional, la llibertat individual del ciutadà i la igualtat jurídica. Tot i això, oscil·larien en la pràctica entre diversos nivells d’acceptació d’un Estat tutelar benefactor (despotisme il·lustrat) i l’opció d’un parlamentarisme representatiu segons el model anglès.

Sociològicament, els seus principals integrants provenien de l’aristocràcia i l’alta burgesia. D’altra banda, els seus seguidors pertanyien majoritàriament a la burgesia lligada al procés productiu –administració, professions liberals, medis industrials, comerciants, etc.–, esdevenint la consciència més lúcida que precipitaria les revolucions liberals del segle XIX. Així, la seva acció va ajudar, bàsicament en el terreny ideològic, a fer veure a la burgesia com a classe unitària la necessitat de la presa del poder polític.

Durant la Revolució francesa, l’enciclopedisme va estar representant fonamentalment pels homes de l’Assemblea Constituent, els dits feuillants i el seu teòric Barnave, que veien l’ascens de la burgesia com una evolució determinada pels canvis econòmics més que com a conseqüència d’una revolució social. Així, tot i representar la llavor que germinaria en forma de Revolució, durant el període de domini jacobí els enciclopedistes serien rebutjats i perseguits per, en paraules de Robespierre, “mantenir-se per sota dels drets del poble”. Només en el darrer període de la Convenció i durant el Directori, un cop la burgesia va adquirir la direcció política del país i la Revolució va trencar amb les classes populars per a retornar a un compromís similar al formulat pels constituents, va ser quan els darrers representants del pensament enciclopedista van ocupar càrrecs polítics i culturals de rellevància. Va ser tard, perquè la burgesia enciclopedista i les seves bases teòriques i ideològiques ja eren superades un cop els grans financers, comerciants i industrials dominaven en la direcció de l’Estat a les altres capes burgeses.

L’expansió de la Il·lustració

dissabte, 18/09/2010

La Il·lustració es va iniciar en el període 1680-1730 a Anglaterra i les Províncies Unides, i posteriorment va difondre’s a França i algunes regions d’Itàlia i dels Estats alemanys. D’aquesta manera, cap al 1750, aquest corrent de pensament s’havia expandit per bona part d’Europa, esdevenint França el principal centre de difusió del seu ideari.

El focus principal d’aquest reformisme van ser les ciutats portuàries, com Anvers, Londres o Hamburg, i les grans capitals europees del segle XVIII, com París, Viena, Berlín, Sant Petersburg, Madrid o Lisboa. Per contra, el món rural va estar completament allunyat d’aquells nous aires renovadors que portaven els pensadors il·lustrats.

mapa_absolutisme.png

Si bé és innegable que la Il·lustració va ser un fenomen europeu, aviat les idees il·lustrades van estendre’s per molts dels territoris colonials que controlaven les potències europees, especialment per l’Amèrica Llatina, Amèrica del Nord i Austràlia, i serien un dels fonaments de les revolucions que portarien molts d’aquests territoris cap a la independència en els segles XVIII i XIX.

Tanmateix, la Il·lustració és un fenomen plural i divers. Per això, en cada llengua s’anomena a aquest període de manera diferent però predomina la idea de les Llums. Per tant, cada Il·lustració té uns trets específics en el seu marc.

La Il·lustració britànica està marcada per les transformacions polítiques que van viure’s en el segle XVII i el marc geogràfic que abraça aquest moviment ocupa des de Anglaterra i Escòcia a Amèrica del nord. Així, els il·lustrats britànics es van preocupar principalment per qüestions econòmiques i polítiques, però sense ser en cap moment un moviment que s’enfrontés amb el poder polític. A Anglaterra la Il·lustració no serà radical ni anticlerical.

Els referents científics i filosòfics del segle XVII marquen el desenvolupament de la Il·lustració britànica. És per això, que el bressol de la Il·lustració el trobem a Anglaterra amb uns clars referents en el segle XVII com Newton o Locke. Destaca l’aplicació del racionalisme a l’economia, la política i el pensament social amb autors com Hume, Adam Smith, Gibbon o Godwin. La Il·lustració britànica, a més,  va perllongar-se a les seves colònies d’Amèrica del Nord amb personatges com Jefferson o Franklin fundadors dels Estats Units.

D’altra banda, la Il·lustració francesa també estarà marcada pel pensament del segle XVII, especialment per personatges com Descartes. A França la Il·lustració, però, presenta un contrast entre la realitat de la societat de l’Antic Règim i els canvis produïts a la ciència i el pensament.

Per això, els il·lustrats francesos estaran enfrontats amb el poder polític. La majoria es concentraran a París i projectaran els seus pensaments més enllà del seu àmbit geogràfic. A França els antecedents als il·lustrats són Descartes o Pascal. El racionalisme que practicaran els il·lustrats francesos els enfrontarà amb el poder establert (rei i institucions). Les principals figures d’aquest moviment van ser Voltaire, Diderot, Montesquieu, Helvetius o d’Holbach.

Al centre d’Europa, la Il·lustració germànica es donarà en una societat afectada per la Reforma religiosa que va provocar una transformació a la cultura com a cap altre lloc, impulsant la llibertat de pensament individual i el racionalisme. La Il·lustració a l’àmbit germànic, per tant, no és un moviment que renovi les institucions culturals. Tendeix a quedar-se en l’àmbit de les institucions i les elits i és un moviment més aviat moderat.

Alemanya viu una Il·lustració que té una tradició profunda que va arrencar en els segles XVI i XVII amb figures com Leibniz o Pufendorf. És un moviment lligat al mecenatge cultural i no s’enfrontarà amb el poder polític. La Il·lustració germànica serà molt acadèmica i impregnada d’una religiositat marcada. Els autors més destacats són Kant, Wolf o Helder. A finals del segle XVIII hi haurà una prolongació del pensament il·lustrat que influenciarà el pensament del segle XIX. El racionalisme portarà al romanticisme i a plantejaments radicals en el cas alemany.

Itàlia en el segle XVIII no era una unitat política i la fragmentació va condicionar el desenvolupament del pensament il·lustrat. Així, la Il·lustració italiana es desenvoluparà a Milà que era el gran centre cultural vinculat amb els il·lustrats francesos. Aquesta relació amb França farà que els il·lustrats italians participin de la combativitat i el radicalisme. La diversitat i fragmentació italiana, però, farà que l’enfrontament amb el poder no sigui constant. A determinades zones apareixerà de forma anticipada el nou concepte d’estat-nació propi de les societats burgeses. Val a dir que al voltant dels Estats Pontificis la Il·lustració provocarà tensions religioses.

La Il·lustració espanyola no tindrà projecció social. A Espanya aquest serà un moviment que només afectarà a l’àmbit de la cultura i del reformisme polític per activar la situació econòmica i social. És fonamentalment una Il·lustració del funcionariat. A Catalunya, en canvi, trobem alguns il·lustrats en l’àmbit del comerç.

En resum, la Il·lustració espanyola és un moviment tardà (segona meitat del segle XVIII) influenciat per idees importades de l’exterior en el qual els plantejaments radicals passen a la clandestinitat. A més, la Il·lustració oficial difuminarà els continguts originals del moviment. Les principals figures seran Campomanes o Cadalso. Amb la protecció de la monarquia de Carles III es publicarà el diari El Censor.

A l’Europa oriental el cas més representatiu d’Il·lustració és Rússia que importarà el moviment sense que arribi a arrelar profundament. La Il·lustració russa serà cortesana i enllaçarà amb el reformisme de Pere el Gran i Caterina la Gran. Això sí, aquest corrent de pensament donarà lloc al moviment crític del segle XIX.

La Il·lustració

dijous, 16/09/2010

Al llarg del segle XVIII va desenvolupar-se a Europa un moviment intel·lectual, la Il·lustració, que va realitzar una crítica molt profunda dels fonaments de l’Antic Règim. I és que pocs períodes de la història europea han estat tan fecunds en la recerca de solucions noves a les qüestions polítiques i socials com l’etapa final de l’Antic Règim, l’anomenat Segle de les Llums.

La Il·lustració te els seus orígens en l’obra de dos pensadors anglesos que van elaborar les seves teories en el pas del segle XVII al XVIII: John Locke i Isaac Newton. D’una banda, en la seva obra Locke criticava l’absolutisme monàrquic i plantejava, per primer cop, la introducció de la divisió de poders. De l’altra, amb Newton naixia el mètode científic, és a dir, la comprovació i la Raó com a manera d’entendre i d’interpretar el món.

Voltaire_Philosophy_of_Newton_frontispiece.jpg

Il·lustració de la portada d’Elements de la filosofia d’Isaac Newton, obra que Voltaire i Émilie du Châtelet van publicar a França amb un èxit notable.

Així, els pensadors il·lustrats del XVIII partien, bàsicament, de vuit principis que posaven en qüestió tots els principis sobre els quals es basava la societat de l’Antic Règim:

a. Segons els pensadors il·lustrats, era possible realitzar una anàlisi de la societat a través de l’ús de la Raó, és a dir, basada en la intel·ligència humana enfront de la tradició i la revelació. Els sistemes de govern s’havien de regir pel que era més raonable i adequat, i no pel simple manteniment de les tradicions. D’aquesta manera, l’aplicació de la Raó conduiria al progrés continu de la humanitat.

b. L’ésser humà era el centre de les seves teories. Així, els il·lustrats creien que la natura era una font de justícia i bondat i pensaven que l’ésser humà havia nascut per ser feliç. Defensaven que les persones gaudien d’uns drets naturals que el poder no podia suprimir, com per exemple la llibertat individual, la igualtat i la propietat.

c. La crítica esdevenia l’instrument de censura dels trets de la societat, la cultura, la tradició o la religió que s’oposaven a la Raó.

d. Es defensava l’autonomia del poder civil, que fins i tot havia de controlar el poder eclesiàstic.

e. Afirmaven que la tolerància havia de ser la base de la convivència humana i el progrés com a expressió de la pluralitat de creences i d’idees.

f. Pels il·lustrats l’economia i el progrés material de la humanitat eren un focus d’interès perquè eren un mitjà per a aconseguir la felicitat terrenal.

g. L’educació era l’instrument per a difondre l’ús de la Raó, i no per l’adoctrinament, fet pel qual calia que aquesta fos dirigida per l’Estat.

h. Els il·lustrats mostraven un interès extraordinari per les ciències experimentals o “útils” i el sentit pràctic dels avenços que es produïen en aquest camp.

Kant.jpg

Immanuel Kant

En definitiva, la Il·lustració va ser un corrent intel·lectual reformista amb múltiples facetes que va criticar la societat del seu temps, a la vegada que es proposava transformar-la. Quan el filòsof alemany Immanuel Kant (1724 – 1804) va preguntar-se Què és la Il·lustració? (1784) es responia a si mateix que aquesta era un mitjà d’emancipació de l’ésser humà per tal que sortís de la “minoria d’edat” en la qual es trobava. El seu lema, Sapere Aude (atreveix-te a saber), resumia aquesta idea.

Les bases socials d’aquest moviment van ser les anomenades “classes educades” de la societat de l’Antic Règim: aristòcrates, sacerdots i d’altres sectors del clergat, metges, funcionaris, militars, advocats i comerciants. Val a dir que, tot i que de manera minoritària, les dones van participar del corrent de pensament il·lustrat. Els “filòsofs”, segons la denominació francesa, serien els encarregats de difondre les noves idees entre les seves bases.

Gairebé tots els il·lustrats van ser deistes. Majoritàriament van mantenir-se fidels a les seves creences religioses tot i expressar dubtes i crítiques a la religiositat popular, la superstició i les tradicions. És a dir, creien en una religió natural que admetia la idea de l’existència de Déu, però no acceptaven la superioritat d’un credo religiós sobre un altre i condemnaven la intolerància religiosa. Alguns il·lustrats, però, van criticar obertament la religió com a instrument que negava la Raó i fomentava el fanatisme i la intolerància.

Els il·lustrats van criticar la societat estamental, que segons ells s’edificava sobre una base injusta. Enfront d’això, defensaven un sistema d’equilibri social i d’igualtat jurídica que permetés el progrés social a tots els individus i que aquest progrés no depengués únicament dels privilegis econòmics o familiars. És a dir, defensaven la mobilitat social, la igualtat d’origen i el mèrit segons la vàlua i la intel·ligència de cadascú. En paraules del filòsof Chevalier Louis de Jaucourt a l’Enciclopèdia:

La igualtat natural […] és el principi i el fonament de la llibertat. La igualtat natural o moral està fonamentada en la constitució de la naturalesa humana, que es comuna a tots els homes, els quals neixen, creixen, subsisteixen i es moren de la mateixa manera […]. El primer estat que l’home adquireix a la natura, i que es considera el bé més preuat de tots els béns, és la llibertat […]. Tots els homes neixen lliures, és a dir, no estan sotmesos al poder de cap ésser superior i ningú no té damunt seu cap dret de propietat.

Políticament, la Il·lustració va oposar-se a l’absolutisme i, involuntàriament, va configurar una nova doctrina: el liberalisme. Així, arrel de les idees de Locke, es plantejava la necessitat d’un contracte entre governants i governats que garantís els drets bàsics de l’individu.

Dos il·lustrats francesos acabarien de perfilar la doctrina del liberalisme polític: Montesquieu i Rousseau. Pel baró de Montesquieu, la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial) seria bàsica per evitar els abusos del poder. Per la seva banda, Jean-Jacques Rousseau va plantejar el contracte social com a resultat d’un pacte entre els ciutadans, a la vegada que introduïa els principis de la sobirania nacional en la qual el poder hauria d’emanar del lliure consentiment de tots els ciutadans, expressat mitjançant el vot.

ilustracion.jpg

Les idees de la Il·lustració també van influir en els monarques del set-cents donant lloc al despotisme il·lustrat.

Econòmicament, els il·lustrats van introduir les noves idees dels anomenats fisiòcrates i del liberalisme econòmic anglès. S’oposaven al mercantilisme, partidari de l’acumulació de metalls, de la defensa del comerç i de la necessitat d’un Estat fort i intervencionista. Per contra, defensaven la propietat privada, la llibertat de comerç i d’indústria i s’oposaven a qualsevol reglamentació. A més, els fisiòcrates afirmaven que l’agricultura era la font de riquesa principal d’un país, l’activitat econòmica que permetia viure als seus habitants i també acumular i intercanviar productes.

D’altra banda, pensaven que els privilegis d’alguns grups socials –els estaments privilegiats: la noblesa i el clergat– i d’algunes institucions –per exemple, els gremis– també eren un obstacle per al creixement econòmic. És per això que els privilegiats, alertats del perill que representava l’expansió d’aquestes idees per al manteniment dels seus privilegis, van intentar desqualificar els pensadors il·lustrats.

Salon_de_Madame_Geoffrin.jpg

Reunió d’il·lustrats al saló de Madame Geofrin, de Gabriel Lemonnier (1755). Els salons il·lustrats eren els llocs de reunió dels intel·lectuals per a discutir sobre política o cultura o per fer lectures de peces teatrals o filosòfiques. Al quadre podem distingir figures com Rousseau, Diderot, D’Alembert, Choiseul o Turgot reunides al voltant d’un bust de Voltaire.

Les idees il·lustrades, tot i això, van anar escampant-se per l’Europa del segle XVIII, sobretot gràcies a la publicació a França de l’Enciclopèdia, obra dirigida per Denis Diderot i Jean Le Rond D’Alembert i que va veure la llum el 1751. Aquesta obra intentava recollir a les seves pàgines tot el saber del seu temps, però sota la “Llum” de la Raó i de l’estudi de la natura. Per això, molts dels seus articles criticaven tradicions o creences que la Raó demostrava com a falses o injustes.

En la confecció dels trenta-cinc volums de que consta l’Enciclopèdia van participar autors molt destacats de l’època com ara Jean-Jacques Rousseau, François Quesnay o François Marie Arovet, és a dir, Voltaire. A més, l’obra estava il·lustrada amb nombrosos gravats que mostraven amb una gran precisió molts dels conceptes que s’explicaven a l’obra.

Voltaire i l’actitud de la noblesa de l’Antic Règim davant del treball

dissabte, 10/07/2010

La societat de l’Antic Règim estava basada en la desigualtat d’origen, perquè el naixement determinava la pertinença a la noblesa i al Tercer Estat, i era molt difícil canviar de posició social. Aquesta divisió social, rígida i desigual, va generar l’oposició de certs grups, els quals van adoptar les idees reformistes i revolucionàries, que van esclatar a França el 1789.

Així ens descriu el filòsof il·lustrat Voltaire a les seves Cartes filosòfiques (1734) l’actitud de la noblesa francesa del segle XVIII davant del comerç en oposició amb la societat anglesa del mateix període:

Troisordres.jpgEl comerç, que ha enriquit els ciutadans d’Anglaterra, ha contribuït a fer-los lliures, i al seu torn aquesta llibertat ha estès el comerç. Així s’ha format la grandesa de l’Estat. És el comerç el que ha establert a poc a poc les forces navals per les quals els anglesos són els propietaris dels mars […].

Tot això confereix un orgull just a un mercader anglès i fa que s’atreveixi a comparar-se, no sense certa raó, a un ciutadà romà. Tampoc el germà petit d’un lord del regne no menysprea el negoci. Milord Townshend, ministre d’Estat, té un germà que s’acontenta amb ser comerciant a la ciutat […].

A França […] el comerciant sent a parlar tant sovint amb menyspreu de la seva professió que és prou beneit d’avergonyir-se’n. No sé, no obstant això, qui és més útil a l’Estat: un senyor ben empolvorat que sap exactament a quina hora es lleva el rei, a quina hora se’n va a dormir, i que es dóna aires de grandesa fent el paper d’esclau a l’antecambra d’un ministre o un negociant que enriqueix el país, dóna ordres des del seu despatx a les ciutats de Surat o el Caire i contribueix al benestar del món?

Els efectes del contracte social segons Rousseau

dissabte, 10/07/2010

Les teories socials, polítiques i educatives de Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) estan recollides en cinc treballs fonamentals: Discursos sobre les ciències i les arts (1750), Discursos sobre l’origen i fonaments de la desigualtat entre els homes (1775), Emili (1762), Del contracte social (1762) i Confessions (1782-1789).

Jean-Jacques_Rousseau_(painted_portrait).jpg

Als Discursos Rousseau considerava corrupta la societat en què vivia, perquè creia que estava dominada per la set de riquesa, la competitivitat i la injustícia, opinió que el va allunyar de Voltaire i de la majoria dels enciclopedistes.

A l’obra Del contracte social Rousseau va defensar que l’ésser humà és bo per naturalesa, però la societat el corromp i el converteix en un ésser insolidari. Per això, les persones estableixen una llei que regula la convivència social i cedeixen la seva sobirania a un poder superior, representat per un govern i unes institucions. Però el govern i les institucions tenen l’obligació de legislar i governar per al bé comú, o en cas contrari les persones poden rebel·lar-se i deposar-los.

Extracte de l’obra Del contracte social de Jean-Jacques Rousseau (1762):

social_contract_rousseau_page.jpgAquest trànsit de l’estat de la naturalesa a l’estat civil produeix en l’home un canvi molt important: substitueix en la seva conducta l’instint per la justícia i confereix a les seves accions el caràcter moral que abans no tenien […].

Allò que l’home perd a causa del contracte social és la seva llibertat natural i el seu dret il·limitat a tot el que el tempta i pot assolir; el que guanya és la llibertat civil i la propietat de tot el que té.

Per no enganyar-se en aquestes compensacions, cal distingir bé la llibertat natural, que no té més límits que les forces de l’individu, de la llibertat civil, que està limitada per la voluntat general, i la possessió, que no és més que l’efecte de la força o del dret del primer ocupant de la propietat, que només es pot fundar en un títol positiu.

La tolerància segons Voltaire

dissabte, 10/07/2010

Voltaire (1694-1778) ha estat considerat el pensador més genuí de la Il·lustració francesa. Admirat en vida per tot Europa, era especialment enemic del fanatisme, la intolerància i la superstició religiosa. En conseqüència al seu pensament, l’Església catòlica va condemnar les seves obres el 1753.

Els treballs més representatius de l’obra de Voltaire van ser el Tractat sobre la tolerància (1763) i el Diccionari filosòfic (1764), dos dels principals bastions de la Raó il·lustrada enfront el fanatisme i la ignorància. D’entre els seus escrits literaris destaca Càndid o l’optimisme (1759), on l’autor satiritzava molts aspectes de la societat del seu temps.

Extracte del Tractat sobre la tolerància de Voltaire (1763):

Voltaire.jpgAlguns han dit que si es tractés amb indulgència paternal els nostres germans equivocats, que resen a Déu en mal francès, seria com posar-los les armes a la mà; que veuríem noves batalles de Jarnac, de Saint-Denis, etc.; ho ignoro, perquè no sóc profeta, però em sembla que no és raonar de manera conseqüent dir: “Aquests homes es van rebel·lar quan se’ls tractava malament, per tant, es rebel·laran quan se’ls tracti bé” […].

En fi, aquesta tolerància mai no ha provocat una guerra civil; la intolerància ha cobert la terra de matances. Jutgeu ara, entre aquestes dues rivals, entre la mare que vol que el seu fill sigui degollat i la que el lliura amb la condició que visqui!

[…] Suplico a tot lector imparcial que sospesi aquestes veritats, que les certifiqui, que les estengui. Els lectors atents, que es comuniquen els pensaments, van sempre més lluny que l’autor.

La divisió de poders segons Montesquieu

dissabte, 10/07/2010

El baró de Montesquieu (1689-1755), d’origen nobiliari, era un admirador de les institucions britàniques. La seva obra fonamental va ser De l’esperit de les lleis (1748). Per a Montesquieu hi havia tres tipus de govern: republicà, monàrquic i despòtic.

Va criticar el despotisme perquè considerava que no tenia lleis ni regles i es basava en el temor. Per evitar l’abús de poder, Montesquieu va defensar la divisió de poders, seguint el model anglès: el poder legislatiu corresponia als Parlaments, en els quals havien d’estar representats tots els grups socials; el poder executiu havia d’estar en mans del rei; i el poder judicial havia de ser independent.

L’aportació més important de Montesquieu a la història del pensament polític és la idea de la divisió de poders, que ha arribat fins els nostres dies.

Extracte de l’obra De l’esperit de les lleis escrita pel baró de Montesquieu (1748):

En cada Estat hi ha tres classes de poders: el poder legislatiu, el poder executiu dels afers que depenen del dret de la gent o el poder executiu dels afers que depenen del dret civil.

Montesquieu.png

En virtut del poder legislatiu, el príncep o el magistrat promulguen lleis per a un cert temps o per sempre, o esmenen o deroguen les que ja estan fetes. En virtut del segon poder, disposen de la guerra i de la pau, envien o reben ambaixadors, estableixen la seguretat i prevenen les invasions. En virtut del tercer, castiguen els delictes o jutgen les diferències entre particulars. Aquest últim poder l’anomenarem poder judicial, i l’altre, simplement, poder executiu de l’Estat.

Tot estaria perdut si el mateix home, el mateix cos de persones principals, de notables o del poble, exercís els tres poders: el de fer les lleis, el d’executar les resolucions públiques i el de jutjar els delictes o les diferències entre particulars.

El significat de l’Enciclopèdia

dijous, 10/06/2010

A la França del segle XVIII es va formar un grup de filòsofs que es van definir per l’actitud crítica, la vocació pedagògica i la vinculació amb el món real en el qual vivien. L’Enciclopèdia o Diccionari raonat de les ciències, de les arts i dels oficis, el primer volum de la qual es va publicar el 1751, va ser la gran obra d’aquest grup. A l’Enciclopèdia defensaven la tolerància, la modernització de l’economia i l’interès per la ciència i la tècnica.

Encyclopedie.jpeg

Portada del primer volum de "L'Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers" (1751)

Els directors d’aquesta obra van ser el matemàtic Jean le Rond D’Alembert (1717-1783) i el filòsof Denis Diderot (1713-1784), que es va inspirar amb Bacon, Newton i Locke, els grans pensadors anglesos del segle XVII. Després de molts entrebancs, L’Enciclopèdia es va acabar el 1772, amb 28 volums (1751-1772), més sis de suplementaris (1776-1780). En aquesta obra van col·laborar els pensadors més destacats de la Il·lustració francesa (l’anomenat enciclopedisme). Aviat va ser traduïda a diverses llengües i es va reimprimir diverses vegades.

Extracte del “Discurs preliminar” de l’Enciclopèdia escrit per D’Alembert (1751):

Jean_d'Alembert.jpeg

Jean le Rond D’Alembert, matemàtic i director de l'Enciclopèdia

L’obra que comencem (i que volem acabar) té dos objectius: quant a enciclopèdia, ha d’exposar en la mesura que pugui l’ordre i l’encadenament dels coneixements humans; quant a diccionari de les ciències, les arts i els oficis, ha de contenir sobre cada ciència i cada art, liberal o manual, els principis generals en què es basa i els detalls més essencials que en constitueixen el cos i la substància […].

Per poc que es reflexioni sobre els vincles que els descobriments tenen entre si, és fàcil advertir que les ciències i les arts es presten auxilis mutus, i que per tant hi ha una cadena que els uneix. Però si sovint es difícil reduir a un petit nombre de regles o de nocions generals cada ciència o cada art en particular, no ho és menys encabir en un sol sistema les branques infinitament variades de la ciència humana […].

L’enteniment només s’ocupa de les seves percepcions de tres maneres, segons les seves tres facultats principals: la Memòria, la Raó i la Imaginació […]. D’on resulta una distribució general del coneixement humà […] en Història, que es refereix a la Memòria, en Filosofia, que emana de la Raó, i en Poesia, que neix de la Imaginació.

ENC_SYSTEME_FIGURE.jpeg

Estructura de l'Enciclopèdia segons les tres facultats principals de l'enteniment humà: la Memòria, la Raó i la Imaginació