Entrades amb l'etiqueta ‘Directori’

Gracchus Babeuf, l’Igual

diumenge, 27/05/2012

Gracchus Babeuf va ser el pseudònim que va adoptar François Noël Babeuf, teòric i revolucionari francès, nascut a Saint-Quentin, a la Picardia, el 23 de novembre de 1760. Abans de la Revolució va ocupar diversos càrrecs a l’administració francesa de províncies, fins que el 1787 va arribar a París amb l’objectiu de promoure una reforma fiscal que canviés el sistema feudal.

babeuf.jpg

Amb l’esclat revolucionari va fundar un efímer diari patriòtic. Le Correspondant picard, des del qual va oposar-se al sufragi censatari establert per a les eleccions de 1791. El diari seria clausurat alguns mesos més tard. El 1792, Babeuf va ser escollit pel Consell General del Departament del Somme, arribant a ser administrador de districte a Montdidier.

La seva fama arribaria, però, després del cop de Termidor, quan s’instal·laria a París. Aleshores, va fundar el diari Le Tribun du Peuple, que aviat asoliria una important audiència i des del qual difondria el seu ideari precomunista igualitari. Per exemple, des de les seves pàgines va arribar a combatre la política de Robespierre per conservadora. Igualment, va teoritzar sobre la necessitat de suprimir la propietat individual i de col·lectivitzar la terra.

pre_018.jpg

D’altra banda, va fundar el Club dels Iguals (Club des Égaux), tancat pel Directori el 1795 per defensar la necessitat d’una “insurrecció pacífica”.

Al començament del 1796, juntament amb Darthé i Buonarrotti, crearia una organització secreta per tal d’enderrocar el règim del Directori. A més dels seus adeptes, en aquesta hi participaren antics jacobins i terroristes, i va arribar a tenir ramificacions dins de la policia i l’exèrcit. L’objectiu de la conjura era continuar la Revolució i culminar amb la col·lectivització de les terres i dels mitjans de producció per tal d’aconseguir “la perfecta igualtat” i el “benestar comú”.

Gracchus_Babeuf.jpg

L’anomenada “Conspiració dels Iguals” va ser denunciada al maig del mateix any per l’infiltrat Georges Grisel i els seus líders Carnot i Babeuf junt amb d’altres conjurats van ser detinguts. Els partidaris del babovisme intentarien encara un nou aixecament de les tropes a Grenelle que també fracassaria. L’any següent, Babeuf va ser condemnat a mort i executat a Vendôme, Orleans. Corria el 27 de maig de 1797.

El Terror Blanc, la repressió contrarevolucionària

dilluns, 23/05/2011

Per Terror Blanc coneixem els períodes de reacció sagnant dirigida pels reialistes contra el personal revolucionari i imperial. És a dir, és la versió contrarevolucionària del Terror. Això sí, amb una diferència important: el Terror Blanc, a la inversa que el Terror del Govern Revolucionari, no es recolzaria en cap moment en una legislació o en decrets.

El Terror Blanc va actuar en tot el territori de l’oest francès i en zones del sud-est. És a dir, l’espai geogràfic de la repressió contrarevolucionària coincideix amb les zones que s’havien revoltat contra la Revolució.

la terreur blanche.jpg

El fenomen de la repressió contrarevolucionària va aparèixer en el moment en el qual va iniciar-se el declivi de les adhesions nacionals a la causa revolucionària, un cop caiguts Robespierre i els seus seguidors. Així, el primer impuls terrorista l’hem de situar el 1795, un cop després de que la Convenció esclafés els sans-culottes parisencs a les jornades de germinal i pradial.

Seguidament, entre maig i juny de 1795, es produirien les matances de presoners jacobins a Lió (98 morts), a Marsella (200 morts) i Avinyó. A Tarascó, cinquanta revolucionaris van ser llançats al riu Roine des de la part alta del castell de la ciutat. A París, els anomenats “petimetres” i la “joventut daurada” van atacar els republicans indiscriminadament.

Terreur_blanche_1795.jpg

Aquesta escalada repressiva contrarevolucionària només s’aturaria parcialment amb el cop de 18 de fructidor.

Un segon impuls que reactivaria el Terror Blanc, però, es donaria a l’estiu de 1799 a la Vendée, Normandia, Maine i el Midi. L’aparició de societats com els “Companys de Jesús” i les “Companyies del Sol” combinarien accions de pillatge amb l’acció política contrarevolucionària sagnant. Només la irrupció de Napoleó Bonaparte i la seva política de pacificació posarien fi a aquesta segona fase del Terror Blanc.

Finalment, una darrera reacció contrarevolucionària del Terror Blanc tindria lloc a França els primers anys de la Restauració borbònica en la figura de Lluís XVIII (1815-16), quan els reialistes es van lliurar a un nou exercici de repressió sagnant contra les persones que s’havien significat en l’etapa anterior (1789-1814), bé com a revolucionaris, bé com a bonapartistes. La repressió va veure’s legalitzada, en certa manera, pel triomf electoral dels ultres (1815), fins a arribar a l’extrem que el mateix govern del duc de Richelieu es va veure obligat a posar-hi fi, cap a les darreries de 1816.

execution_la_bedoyere_terreur_blanche.gif

Declaració dels Drets i Deures de l’Home i del Ciutadà (1795)

dissabte, 19/02/2011

Text que precedia la Constitució francesa de l’any III (1795). De to molt més moderat que les anteriors declaracions de 1789 i de 1793, responia a les noves circumstàncies que, amb la instauració del Directori, donaven la direcció de l’Estat a l’alta burgesia. La igualtat de tots els homes restava reduïda a igualtat davant la llei. D’altra banda, es repetia la definició de propietat del 1793 i s’hi afegia un apartat de deures.

Text de la Declaració dels Drets i Deures de l’Home i del Ciutadà (1795):

Le peuple français proclame, en présence de l’Être suprême, la Déclaration suivante des droits et des devoirs de l’homme et du citoyen.

Droits.

ARTICLE PREMIER. Les droits de l’homme en société sont la liberté, l’égalité, la sûreté, la propriété.

ART. 2. La liberté consiste à pouvoir faire ce qui ne nuit pas aux droits d’autrui.

ART. 3. L’égalité consiste en ce que la loi est la même pour tous, soit qu’elle protège, soit qu’elle punisse. L’égalité n’admet aucune distinction de naissance, aucune hérédité de pouvoirs.

ART. 4. La sûreté résulte du concours de tous pour assurer les droits de chacun.

ART. 5. La propriété est le droit de jouir et de disposer de ses biens, de ses revenus, du fruit de son travail et de son industrie.

ART. 6. La loi est la volonté générale, exprimée par la majorité ou des citoyens ou de leurs représentants.

ART. 7. Ce qui n’est pas défendu par la loi ne peut être empêché. – Nul ne peut être contraint à faire ce qu’elle n’ordonne pas.

ART. 8. Nul ne peut être appelé en justice, accusé, arrêté ni détenu, que dans les cas déterminés par la loi, et selon les formes qu’elle a prescrites.

ART. 9. Ceux qui sollicitent, expédient, signent, exécutent ou font exécuter des actes arbitraires sont coupables et doivent être punis.

ART. 10. Toute rigueur qui ne serait pas nécessaire pour s’assurer de la personne d’un prévenu doit être sévèrement réprimée par la loi.

ART. 11. Nul ne peut être jugé qu’après avoir été entendu ou légalement appelé.

ART. 12. La loi ne doit décerner que des peines strictement nécessaires et proportionnées au délit.

ART. 13. Tout traitement qui aggrave la peine déterminée par la loi, est un crime.

ART. 14. Aucune loi, ni criminelle ni civile, ne peut avoir d’effet rétroactif.

ART. 15. Tout homme peut engager son temps et ses services ; mais il ne peut se vendre ni être vendu ; sa personne n’est pas une propriété aliénable.

ART. 16. Toute contribution est établie pour l’utilité générale ; elle doit être répartie entre les contribuables, en raison de leurs facultés.

ART. 17. La souveraineté réside essentiellement dans l’universalité des citoyens.

ART. 18. Nul individu, nulle réunion partielle de citoyens ne peut s’attribuer la souveraineté.

ART. 19. Nul ne peut, sans une délégation légale, exercer aucune autorité, ni remplir aucune fonction publique.

ART. 20. Chaque citoyen a un droit égal de concourir, immédiatement ou médiatement, à la formation de la loi, à la nomination des représentants du peuple et des fonctionnaires publics.

ART. 21. Les fonctions publiques ne peuvent devenir la propriété de ceux qui les exercent.

ART. 22. La garantie sociale ne peut exister si la division des pouvoirs n’est pas établie, si leurs limites ne sont pas fixées, et si la responsabilité des fonctionnaires publics n’est pas assurée.

Devoirs.

ARTICLE PREMIER. La Déclaration des droits contient les obligations des législateurs : le maintien de la société demande que ceux qui la composent connaissent et remplissent également leurs devoirs.

ART. 2. Tous les devoirs de l’homme et du citoyen dérivent de ces deux principes, gravés par la nature dans tous les cœurs : Ne faites pas à autrui ce que vous ne voudriez pas qu’on vous fît. Faites constamment aux autres le bien que vous voudriez en recevoir.

ART. 3. Les obligations de chacun envers la société consistent à la défendre, à la servir, à vivre soumis aux lois, et à respecter ceux qui en sont les organes.

ART. 4. Nul n’est bon citoyen, s’il n’est bon fils, bon père, bon frère, bon ami, bon époux.

ART. 5. Nul n’est homme de bien, s’il n’est franchement et religieusement observateur des lois.

ART. 6. Celui qui viole ouvertement les lois se déclare en état de guerre avec la société.

ART. 7. Celui qui, sans enfreindre ouvertement les lois, les élude par ruse ou par adresse, blesse les intérêts de tous : il se rend indigne de leur bienveillance et de leur estime.

ART. 8. C’est sur le maintien des propriétés que reposent la culture des terres, toutes les productions, tout moyen de travail, et tout l’ordre social.

ART. 9. Tout citoyen doit ses services à la patrie et au maintien de la liberté, de l’égalité et de la propriété, toutes les fois que la loi l’appelle à les défendre.

El Directori, el final de la Revolució francesa? (1795-1799)

dijous, 30/09/2010

El Directori suposa un període de temps que engloba la meitat de la Revolució francesa, però aquest període que hauria de suposar la consolidació dels guanys adquirits en cinc anys de Revolució només acostuma a ser tractat de passada i sota un regust mediocre i dolent. Així, el Directori s’associa amb una etapa de corrupció, misèria i violència, inestabilitat i cops d’Estat com a forma de govern.

Shot.jpg

La Convenció va separar-se després dels resultats que aprovaven la nova Constitució de l’Any III. D’aquesta manera, els diputats destinats a ocupar un lloc en les assemblees van dividir-se en el Consell dels Cinc-cents i en el Consell dels Ancians. Els membres del Directori eren cinc, escollits pels diputats del Consell dels Ancians sobre una llista de cinquanta membres establerta pels membres del Consell dels Cinc-cents.

Els termidorians, més els membres del Directori i els diputats de les assemblees directorials van esforçar-se per a establir una nova legitimitat conservant les principals conquestes de 1789: drets de l’home, sobirania de la Nació, supressió dels privilegis, respecte a la transferència dels béns nacionals, etc.

Per a protegir aquestes conquestes de cinc anys de Revolució, s’hauria de lluitar tant contra els neojacobins com contra els reialistes. Així, la història d’aquesta etapa s’ha d’entendre com el joc de balança entre les diferents tendències polítiques. Colpejat per l’esquerra, el govern permetria la creixent fortalesa de la dreta a la qual hauria de dominar recolzant-se en l’esquerra… Un cicle repetit constantment durant cinc anys.

Els sans-culottes van ser eliminats definitivament la primavera de 1795 després del fracàs de les jornades de 12 germinal i 1 i 2 de pradial de l’Any III. Des d’aquest moment ja no hi hauria més jornades populars i les masses parisenques desapareixerien de la vida política.

D’altra banda, els reialistes també provarien sort i realitzarien la seva pròpia jornada per assaltar el poder, però van ser derrotats pels canons de Napoleó Bonaparte el 13 de vendimiari de l’any IV.

Paul_Barras.jpg

Ara, sota el Directori, ja no hi haurà més jornades, però sí cops d’Estat. Els canvis de personal, les diferents depuracions, però, no afectarien més que al personal polític.

D’Albert Soboul prenem una frase afortunada: “El año Noventa y cinco, el año III de la República, año I de la Libertad, es equiparable al año Ochenta y nueve”. És a dir, després de la caiguda de Robespierre l’any anterior, la configuració del Directori suposaria un nou inici. Una altra fase ben diferenciada de la Revolució. Els postermidorians que s’erigien vencedors de les lluites polítiques que van lliurar-se a França entre el juliol de 1794 i l’agost de 1795 tenien l’objectiu prioritari d’aconseguir la “desjacobinització” del país.

El seu projecte polític era la liquidació del model revolucionari protagonitzat per la Convenció entre 1793-94. S’havien de salvar els avenços realitzats i per això era necessària la configuració d’una república conservadora que acabés amb la Revolució, com a mínim en la seva cara més social. Sota la consigna d’establir un sistema diferent dels de 1789 i 1793 el Directori acabava amb el procés revolucionari; com a mínim en la seva vessant social. La clau del procés la trobem en que es trencaria amb les teories que havien regit ideològicament les dues declaracions de Drets anteriors; el dret natural quedava desplaçat.

Lazare_carnot.jpg

Si 1789 representa el trencament amb el passat i donava pas a un nou contracte social per al poble francès, el 1795 el referent seria el dels Estats Units: el bicameralisme que garantia el poder d’una elit. Es buscaria evitar l’existència d’una única cambra que pogués derivar en un poder despòtic (es a dir, evitar una altra Convenció de la Muntanya). Així, de pas, es rebutjava la teoria del poder constituent de la Nació proclamada el 1789. Es limitava institucional i legalment la sobirania del poble. La nova concepció de la política exigiria la seva consideració com a funció especialitzada i reservada a una elit burgesa, uns “tècnics amb capacitats econòmiques i culturals”.

El liberalisme francès conservador seria el triomfador de la configuració del Directori. El moviments popular, clau en les lluites polítiques i socials lliurades des de 1789, quedava eliminat de l’escena. Les necessitats de la guerra contra l’aristocràcia, la contrarevolució interior i la coalició estrangera havien impulsat l’aliança dels sans-culottes amb la Muntanya a canvi de la concessió d’experimentar la democràcia popular. Ara, la burgesia estava disposada a impedir a qualsevol preu que la jugada es repetís. Per això va organitzar escrupolosament la seva base de poder a través de l’elit directorial. La Nació s’encabiria en els límits de la burgesia censatària.

Després de que el moviment parisenc fos derrotat i esclafat en les jornades de pradial de l’any III la reacció va accelerar-se. Però els excessos del Terror Blanc i l’intent de desembarcament a Quiberon (que remarcava la traïció dels emigrats) van resultar un cert avantatge per a la Revolució. Aleshores els termidorians recollien el fruit de l’esforç del Govern Revolucionari: els aliats van dissoldre’s. Els termidorians van haver de mantenir la seva política de compromís i de terme mig.

En l’exterior va retornar-se a una política tradicional, perpetuant la guerra, preparant-se per a una pau d’annexions i de conquestes. A l’interior van entendre’s amb la dreta per a portar a terme la seva obra: republicans moderats i monàrquics constitucionals van posar amb la Constitució de l’Any III els fonaments d’un règim de notables.

Emmanuel_Joseph_Sieyès.jpgUna experiència que ja abans d’haver-se iniciat estava compromesa per l’oposició reialista i per la continuació de la guerra, protagonitzada ara per un triomfant Bonaparte. Tot i això, restringida als marges limitats d’una República censatària que deixava fora tant a les classes populars com a l’aristocràcia, la Nació burgesa va seguir marcada per la inestabilitat. I és que la pràctica liberal es mostrava ineficaç.

Amb el temor tant al reialisme com a la democràcia, els notables termidorians van multiplicar les precaucions contra els poders que s’atorgava a l’Estat nascut de l’any III. D’aquesta manera, l’equilibri configurat el 1795 no deixava altra alternativa que la impotència davant el govern o el pronunciament. La política d’estabilització directorial, compromesa per l’acció de govern, per l’oposició interior i per la guerra, exigia el retorn immediat a la pau. En canvi, la guerra es perpetuava com a signe lligat al període. Si el règim no era revolucionari per qué l’Àustria absolutista no deixava la guerra? Potser no era representatiu d’una revolució social popular i democràtica, però era suficientment diferent repesta a l’Antic Règim com per aixecar les animadversions dels monarques absoluts europeus.

El programa del Directori era clar: en l’esfera política “reñir una guerra activa contra el realismo, reavivar el patriotismo, reprimir con mano vigorosa todas las facciones, acallar todo espíritu de partido, acabar con todo deseo de venganza, hacer que reine la concordia y traer la paz”; en l’àmbit econòmic “abrir las fuentes de la producción de nuevo, reanimar a la industria y el comercio, acabar con el estraperlo, dar nueva vida a las artes y a las ciencias, restablecer la abundancia y el crédito público”.

És a dir, establir novament l’ordre social que substituís el caos dels anys del Govern Revolucionari (caos inseparable de tota revolució); o dit en altres paraules, buscar l’equilibri i l’estabilització finalitzant la Revolució i escorant el règim naixent cap a la “dreta” política. Això dependria de la solució que es donés als problemes fonamentals que heretava el Directori: l’econòmic i el financer.

Salle_des_cinq_cents.jpg

La Constitució de 1795 donava pas a un sistema polític censatari molt més “burgés” que el de 1791 i en el que no votaven ja no eren ciutadans. S’establia una República de Propietaris quer dirigiria el règim liberal de manera autoritària en una lluita paradoxal contra la democràcia i contra la dictadura. Tot i això, també van fracassar i no van ser capaços de resoldre els conflictes polítics existents en la darrera fase de la Revolució. Es a dir, estem davant del fracàs polític dels republicans que havien arribat al poder desprès de liquidar el Terror i que van haver de recórrer a mides de força en el dia a dia de la confrontació política.

Els problemes del règim s’expliquen per les divergències estratègiques i tàctiques en torn de la guerra i (especialment) sobre quin era el perill més gran en cada moment: la contrarevolució a la dreta o aquells que des de l’esquerra podien fer trontollar la Nació de propietaris que estava edificant la nova classe política nascuda de la Revolució. S’estava deixant fora del sistema tant a l’aristocràcia com a les masses populars, fet que estretia els marges de maniobra del govern. El règim del directori era el més estretament burgés en la seva composició des de 1789. Així, les llistes d’emigrats continuaven obertes, els seus béns segrestats i la venda de Béns Nacionals en benefici de la burgesia era un fet ben present.

En resum, el règim configurat era estrictament burgés en el sentit que defensava els interessos dels propietaris de terra. La gran paradoxa del període és veure com la República Directorial amb una minsa base social, amb proliferació d’oposicions polítiques i sumida en el caos econòmic era capaç de conquerir mitja Europa.

Babeuf.jpgDesprés dels fets de fructidor i Campoformio, el 1797 el Directori va generalitzar en l’àmbit intern el recurs als mitjans autoritaris. D’aquesta manera va aconseguir més eficàcia ja que va poder maniobrar per a realitzar una tasca que en el marc administratiu prepararia la introducció del Consolat. Però, l’estabilització política semblava impossible. El “terror fructidorià” contra els reialistes des de setembre de 1797 i la por a una restauració monàrquica acabarien mitigant les diferències entre els republicans i permetrien la reobertura dels “cercles constitucionals” on s’agruparien els neojacobins, però era més un miratge que una realitat.

Les eleccions de l’Any V (1797) que van donar una creixent importància als reialistes en les diferents assemblees van inclinar els membres del Directori a depurar-les mitjançant el cop d’Estat del 18 de fructidor de l’Any V.

Quan a la primavera de 1798 (Any VI) siguin els neojacobins qui comencin a veure’s reforçats, serien depurats mitjançant el cop d’Estat de floreal. Però, un any més tard, aquests es prendrien la seva revenja aprofitant una situació militar desesperada propiciada per l’avenç de les tropes de la Segona Coalició.

Un cop que es facin amb el control d’algunes assemblees, depurarien el Directori amb el cop d’Estat de pradial de l’Any VII (1799).

Aquesta constant inestabilitat va inquietar força a la opinió pública, més encara en el moment en que els reialistes van començar a realitzar una creixent agitació, controlant per les armes regions senceres i quan la tendència jacobina, reanimada per Babeuf i els Iguals, va trobar les condicions necessàries per a fer-se novament amb una opinió favorable gràcies a la crisi de subsistències. A més, els absolutistes europeus coaligats van aconseguir una sèrie de victòries que van fer trontollar les conquestes de la República que van exposar les Repúbliques Germanes a cops adversos.

Conseil_des_Anciens.jpgMentre va poder donar-se un període de pau continental el sistema va resistir (sota el preu de noves retallades en la pràctica liberal de la Constitució de l’Any III). Ara bé, la formació de la segona coalició antifrancesa i la continuació de la guerra van acabar per desencadenar la crisi de l’Estat. El 18 de Brumari suposaria la conciliació de la restauració de l’autoritat de l’Estat i el manteniment del predomini social de la burgesia dels notables. Una operació que exigia el recurs a l’exèrcit i la pèrdua del poder polític del Directori.

D’aquesta manera, una important corrent d’opinió va anar prenent cos en favor d’una revisió constitucional que propiciés un poder executiu fort i capaç de conservar els guanys de la Revolució burgesa per a defensar-los dels reialistes i dels excessos neojacobins.

La societat encara bullia; la nova jerarquia social estava mal apuntalada; les institucions tot i l’esforç realitzat pel Directori encara eren ineficaces (potser quan van ser més eficaces va ser, curiosament, durant el Govern Revolucionari) i la reorganització administrativa era incompleta. A més, la guerra continuava i ho posava tot en perill. Però, possiblement, s’havia aconseguit un dels objectius més importants: la supremacia total dels notables fonamentada en la propietat (tot i la crisi de l’estiu de 1799). L’etapa del Directori havia assentat les bases de la Revolució burgesa. En aquest sentit sí que va ser un període revolucionari perquè va culminar el camí iniciat el 1789.

Bouchot_-_Le_general_Bonaparte_au_Conseil_des_Cinq-Cents.jpg

Així, va escollir-se un general victoriós com Napoleó Bonaparte per a executar el darrer cop d’Estat del període el 18 de Brumari de l’Any VIII (1799). S’acabava la Revolució? Amb Brumari arribava l’hora de l’estabilització. Era el moment de dibuixar una nova realitat tal i com l’havien somiat els burgesos del 1789, però aquesta encara estava lluny de respondre a les seves aspiracions.

La Convenció termidoriana (1794-1795)

dijous, 30/09/2010

La coalició que havia portat amb èxit cap al cop de Termidor era de naturalesa conflictiva. Potser alguns dels seus instigadors (com Collot d’Herbois, Billaud-Varenne o Barbère) sí que buscaven una sortida a la Revolució que pogués retornar la Convenció cap a una situació més col·legiada i menys personalista que seguís la línea anterior, però no van saber o poder sortir-se’n en mig del contracop que seguiria a la caiguda de Robespierre.

Aquests membres més esquerranosos que havien ajudat a fer caure els robespierristes i el Comitè de Salut Pública, serien allunyats del poder, jutjats i en alguns casos deportats, juntament amb Fouquier Tinville com a símbol de la repressió terrorista. La Revolució canviava definitivament de rumb.

Més endavant es qüestionaria el propi Govern Revolucionari en les seves estructures, es desmantellarien els diferents comitès, i els clubs jacobins serien perseguits i dispersats. El Terror seria frenat després de fer-lo servir per ajusticiar els seus protagonistes. Les presons van ser obertes.

Clôture_de_la_salle_des_Jacobins_1794.jpg

I el dinamisme popular va frenar-se definitivament tot i que els anys 1794 i 1795 serien els més difícils pel petit poble des de 1789. L’hivern de 1794-1795 passaria a la història com l’any del retorn a la fam i al pa car com a conseqüència de les males collites, el retorn a la llibertat de preus i la inflació dels assignats. El poble ja no va fer res tot i aquestes circumstàncies. Tot i conservar les armes, els quadres dirigents de la seva organització havien estat destruïts.

En aquest context fracassarien les darreres jornades revolucionàries parisenques, quan els sans-culottes van assaltar la Convenció al crit de “Pa i Constitució de 1793”, fet que expressava el nivell de reivindicació econòmica i política. Però fracassarien. La Convenció termidoriana guanyaria la batalla i eliminaria els darrers elements muntanyencs compromesos amb la insurrecció i es desmantellaria el faubourg Saint Antoine acabant amb l’ideal revolucionari del poble en armes.

La reacció política triomfaria a París i a les províncies, on els moviments populars inspirats en aquestes darreres jornades parisenques van ser escassos. Termidor és realment el triomf de la contrarevolució i en cap cas un retorn a l’ordre o la normalització en la revolució burgesa després del Terror tot i que aquest era el desig de la majoria dels implicats en el cop que va acabar amb Robespierre.

Louis-Marie_Stanislas_Fréron_(1754-1802).jpgA París, l’antic terrorista Fréron va passar-se als rengles de la contrarevolució i es convertiria en l’ídol de les proliferants bandes de muscadins que van constituir la Joventut Daurada i que es revenjaria sagnantment dels sans-culottes.

A les províncies, la regió del Migjorn va esdevenir el principal escenari del Terror Blanc i de les brutals accions dels “companys de Jesús” de Lió i les “Companyies del Sol” de Provença en un exercici de repressió molt més sagnant encara en unir massacres col·lectives i assassinats individuals de jacobins, compradors de béns nacionals i sacerdots constitucionals. Els nous representats en missió enviats per la Convenció s’unirien sovint a la reacció o com a mínim serien còmplices pel seu silenci. La contrarevolució s’escamparia donant lloc a una guerra oberta. Així, la Vendée, desmembrada durant el Govern Revolucionari, es reactivaria.

En aquest moment, Lluís XVIII, germà de Lluís XVI i virtual rei de França per la desaparició del delfí Lluís XVII, llançaria la seva pretensió al tron en la declaració de Verona.

La Convenció termidoriana, políticament, suposaria la victòria del centre: la plana o el pantà. Així, Boissy d’Anglas, Sièyes o Daunou serien el tipus de personatges representatius del període. La seva línea d’acció aniria a la recerca d’una política que consolidés la revolució burgesa eliminant els excessos socials i econòmics que consideraven havia comportat el període del Govern Revolucionari. D’aquesta manera, per exemple, es liberalitzarien els cultes proclamant una separació Església-Estat.

Emmanuel_Joseph_Sieyès.jpg

Daunou,_Pierre.jpg

François-Antoine_de_Boissy_d'Anglas_by_Delpech.jpg

Garde_Convention_nationale.JPGEn política exterior, la Convenció termidoriana aprofitaria les victòries dels exèrcits francesos en tots els fronts per a recuperar l’esperit annexionista inicial de la guerra. Una sèrie de tractats signats a Basilea i La Haia el 1795 comportarien la pau amb Prússia, Espanya i la naixent República Bàtava. Els Estats encara bel·ligerants, a més, reconeixien a França la possessió de Bèlgica i Renània. La coalició es reduïa, d’aquesta manera, a Anglaterra i l’emperador austríac.

Aquest annexionisme limitat a allò que es consideraven les fronteres naturals de França suposaria el principal llegat de la Convenció termidoriana, però no l’únic.

Així, els termidorians serien els pares de la Constitució de l’any III que deixaria el signe burgés, dels propietaris, compromès en el rebuig de l’esperit democràtic de l’Acta Constitucional de 1793. S’introduïa una declaració de deures com a contrapunt a la declaració de drets, es rebutjava el sufragi universal, es dividia el cos legislatiu en dues assemblees (Consell dels Cinc-cents i Consell d’Ancians), s’imposava un poder executiu col·legiat… Era la fi del somni de Robespierre.

Era una forma, el somni dels burgesos termidorians, de posar fi a la Revolució francesa. Però la lluita entre la Revolució i els seus enemics encara no havia acabat.

Els termidorians, conscients d’aquest fet, van buscar introduir per decret que dues terceres parts dels nous representants havien de pertànyer als seus rengles. Els reialistes no podien acceptar aquesta mesura en un moment en el qual el clima contrarevolucionari podia conduir-los al poder. D’aquesta manera, el 5 d’octubre de 1795, els cabdills reialistes van llançar-se a la insurrecció des dels barris rics de París. Sota la direcció de Barras, la Convenció recuperaria el control i assignaria el control de les tropes al jove general Napoleó Bonaparte que rebutjaria l’atac.

La contrarevolució havia estat derrotada, però la Revolució es salva a un alt preu: per primer cop, desarmats els sans-culottes, s’havia hagut de recórrer a l’exèrcit. Així s’arribava al nou règim del Directori.

Documental: “La Revolució francesa”

divendres, 24/09/2010

Us presentem un interessant documental sobre la Revolució francesa produït pel “Canal de Historia” el 2005 sota el títol “La Revolución francesa, el estallido que cambió Europa”:


Napoleó Bonaparte

dimarts, 21/09/2010

Ajaccio, 15 d’agost de 1769 – Santa Helena, 5 de maig de 1821.

General, primer cònsol i emperador dels francesos.

Jacques-Louis-David-Napoleon.jpg

Fill d’un cors col·laboracionista, Bonaparte va estudiar a França des del 1779. Personatge il·lustrat per educació i inclinació, Napoleó es mantindria fidel a la Revolució francesa que havia tastat des de l’Enciclopèdia i l’obra dels filòsofs. Però de la mateixa manera, adaptaria sense gaires problemes el seu jacobinisme de sortida amb l’autoritarisme dels seus anys de governant.

Entregat a la causa revolucionària, va ser lloctinent coronel de la Guàrdia Nacional a Còrsega, i el 1793 va passar a França. Aleshores, va declarar-se jacobí i va començar una brillant carrera militar al servei de la Convenció. La seva primera acció militar victoriosa seria dirigint l’ofensiva de l’artilleria que va permetre la recuperació de Tolosa pel govern de París el desembre de 1793.

Empresonat i depurat després dels fets de Termidor per la seva vinculació al Comitè de Salut Pública i a la figura de Robespierre, va començar a redreçar la seva carrera el 1795 quan, com a segon comandant de l’exèrcit de l’interior encapçalat per Barras, va dirigir la repressió de l’aixecament reialista que donaria pas al Directori i va ser nomenat cap de l’exèrcit de l’interior (5 d’octubre de 1795).

napoleon.jpg

Acabat de casar amb Josefina, va ser enviat a Itàlia (1796), on va aconseguir, després d’una victoriosa campanya, la signatura del tractat de Campoformio (1797) i va modificar per primer cop el mapa polític europeu: va suprimir el Regne de Venècia i va crear la República Cisalpina.

Requerit per a realitzar una nova acció militar a París per donar un cop de força en favor del Directori, enviaria a París el general Augereau per ser l’encarregat d’ocupar militarment la ciutat de París la matinada del 4 de setembre de 1797 i procedir a la depuració del cos legislatiu que donaria pas a la segona etapa del Directori. Sense participar activament, Napoleó es convertia en l’àrbitre de la República.

Bonaparte va representar a França al congrés de Rastatt (1797) i va acceptar la direcció de l’exèrcit que havia de lluitar amb Anglaterra. així, per tal de tallar als anglesos la ruta vers les colònies orientals, va passar a Egipte. Aïllat pel fet d’haver estat destruït el seu estol, va portar a terme una política de captació dels nadius i va aconseguir d’aturar els turcs a Síria i a la mateixa costa egípcia.

Bonaparte_visitant_les_pestiférés_de_Jaffa.jpg

El 1799 va tornar a França, just en el moment en què els moderats necessitaven un general per a realitzar un cop d’Estat que posés fi al Directori.

Així, després del cop de 18 de Brumari (9 de novembre de 1799), Napoleó va esdevenir cònsol juntament amb Roger Ducos i l’abat Sieyès. Primer cònsol, cap de govern i de l’exèrcit, tindria el poder executiu i la iniciativa en l’elaboració de les lleis, designava ell mateix els consellers d’Estat i els altres cònsols, segons els seus interessos polítics, prescindint de les assemblees i recorrent al plebiscit. Començava una etapa de quinze anys en el poder de França.

Bouchot_-_Le_general_Bonaparte_au_Conseil_des_Cinq-Cents.jpg

El 1800 va reorganitzar l’administració, l’economia i el sistema judicial i es va llançar sobre Europa. Napoleó atacaria Itàlia, aconseguiria que es reconegués la frontera del Rin (1801) i forçaria Anglaterra a signar la pau d’Amiens(1802).

Reforçada la seva posició pel prestigi dels triomfs militars, Bonaparte va acabar de consolidar el seu poder ampliant les bases socials del seu règim cap a la dreta amb una implacable repressió antijacobina, minant el reialisme amb el seu acostament a l’Església i assegurant-se la fidelitat de la classe política mitjançant una depuració (1802) del tribunat.

First_Consul_Bonaparte.png

La Constitució de l’any X (1803) el faria cònsol vitalici, li va reconèixer el dret de triar successor, de designar el Senat que havia de completar la mateixa constitució, i de legislar un model de tribunat fàcil de controlar. El poder executiu passaria a estar per sobre del poder legislatiu, deixant l’assemblea en segon pla, amb els seus membres escollits per sufragi censitari. El seu règim començava a ser de caràcter autoritari, personalista i repressiu.

Les hostilitats amb Anglaterra i les maniobres dels reialistes per a aprofitar-se’n li proporcionarien excusa per a fer-se proclamar emperador i el mateix papa Pius VII va ser obligat a consagrar-lo en una fastuosa cerimònia celebrada a la catedral de Notre Dame de París (1804). El consolat es transformava aleshores en Imperi sota la legitimació del referèndum popular.

Napoleon_on_his_Imperial_throne.jpg

Jacques-Louis_David_006.jpg

Napoleó va iniciar llavors l’obra de construir un país nou, un nou règim i una societat de nou tipus. Es va fer envoltar d’una cort imperial, va afavorir el sorgiment d’una noblesa d’imperi i va legislar les bases jurídiques de la societat sorgida de la Revolució. Va reformar l’ensenyament, va urbanitzar la seva capital i va potenciar les creacions d’artistes oficials que donarien unitat formal al nou ordre del país.

En el terreny econòmic, va crear-se un nou sistema de duanes i l’agricultura i la indústria rebrien protecció des de l’Estat. El règim imperial, però, tindria poca capacitat de resistència a la crisi econòmica, hi havia pocs fons i l’exèrcit estaria crònicament mal abastat i mal pagat.

Aquest exèrcit va ser l’encarregat de refer el mapa d’Europa per tal d’establir el “sistema napoleònic”. Napoleó pretenia de voltar França d’un estol d’Estats convencionalment delimitats, el govern dels quals va ser donat a parents o a persones de la seva absoluta confiança. Aquests Estats estarien regits pel mateix sistema de govern i fins i tot pel mateix codi que l’imperi Francès, i havien d’ésser en realitat un eixamplament defensiu.

Austerlitz-baron-Pascal.jpg

Les guerres sempre renovades amb les grans potències —Anglaterra, Àustria, Prússia, Rússia—, successivament coalitzades contra França, les hostilitats simultànies en fronts tan distants com Rússia i la Espanya cansarien finalment els francesos, afeblirien l’exèrcit i arruïnarien l’Estat.

Napoleons_retreat_from_moscow.jpg

Napoleó va intentar salvar-se amb un retorn a un sistema quasi propi de l’Antic Règim —a través del seu matrimoni amb Maria Lluïsa d’Àustria (1810) i l’aliança imperial amb els Habsburg—, però ja era massa tard.

El 31 de març de 1814, derrotat militarment per la coalició antifrancesa que ocupava París, va ser obligat a abdicar. Pel tractat de Fontainebleau li va ser reconegut el títol d’emperador, però va ser desterrat a l’illa d’Elba.

El 1815, reprendria per sorpresa el poder, donant pas l’aventura dels Cent Dies, però la derrota definitiva a Waterloo li costaria el destronament i l’exili definitius a l’illa de Santa Helena on moriria el 1821.

El cop d’Estat de 18 de Brumari

dilluns, 20/09/2010

El 1799, Sieyès, autor del famós pamflet Què és el Tercer Estat? el 1789, va ser escollit director i va preparar un cop d’Estat amb l’ajuda de Napoleó Bonaparte, un militar jove i ambiciós molt popular en aquell moment a França per les seves victòries a les campanyes d’Itàlia i Egipte (1798).

Així, el 18 de Brumari (9 de novembre de 1799), Sieyès va aconseguir que Napoleó fos nomenat comandant de les tropes de París. Però el Consell dels Cinc-cents va rebre Napoleó amb el crit de “bandit”. Quan tot semblava perdut per als autors del cop, Lucien, germà de Napoleó, va ordenar la detenció dels diputats que s’havien oposat al cop d’Estat. Napoleó va prometre als francesos que tornaria la calma i va forçar el nomenament de tres cònsols provisionals (Sieyès, Ducos i ell mateix).

Bouchot_-_Le_general_Bonaparte_au_Conseil_des_Cinq-Cents.jpg

Així explicava el propi Napoleó Bonaparte la seva actuació en el cop d’Estat del 18 de Brumari:

Quan he tornat a París he trobat dividides totes les autoritats i l’acord establert sobre aquesta única veritat: que la Constitució estava mig destruïda o no podia salvar la llibertat. Tots els partits han acudit a mi, m’han revelat els seus secrets i m’han demanat suport. He rebutjat ser l’home d’un sol partit.

El Consell dels Ancians em va cridar; vaig respondre a la crida. Un pla de restauració general havia estat concertat per uns homes als quals la Nació estava acostumada a veure com els defensors de la llibertat, de la igualtat, de la propietat […]. Vaig creure que estava obligat a acceptar l’encàrrec per un deure envers els meus conciutadans, envers els soldats que moren en els nostres exèrcits, envers la glòria nacional adquirida al preu de la seva sang […].

Em presento al Consell dels Cinc-cents sol, sense armes, el cap descobert, tal com els ancians m’havien rebut i aplaudit; venia a recordar a la majoria la seva voluntat i assegurar-li el seu poder. Els punyals que amenaçaven els diputats s’aixequen immediatament contra el seu alliberador […]. Alhora els crits de bandit (hors la loi) se sentien contra el defensor de la llei.

Cronologia de la Revolució francesa (1789-1799)

dimecres, 14/07/2010

De la crisi de l’Antic Règim als Estats Generals (1774-1789):

1774:

L’Antic Règim comença a debilitar-se en aquest període pel procés de crisi de l’absolutisme gràcies a la difusió dels ideals de la Il·lustració.

Els fracassos militars en política exterior que es produeixen des de 1714 comporten el desprestigi de la Corona que ha de frenar constantment el Parlament de París en els seus intents de controlar les lleis reials.

L’excessiva despesa pública, iniciada des del regnat de Lluís XIV, comporta un dèficit crònic per a la monarquia francesa: Lluís XVI nomena Ministre d’Hisenda a Turgot que ordena la liberalització del comerç de cereals.

1775:

Pujada del preu del pa com a conseqüència de la liberalització del comerç dels cereals: Sublevació dels obrers de París (abril).

Turgot veu com hi ha oposicions als seus plans de reforma de l’Antic Règim (abolició d’impostos i obligacions feudals, supressió dels gremis, projecte d’autonomia administrativa i contribució general territorial obligatòria) per part del partit cortesà de Maria Antonieta i els parlaments.

1778:

Aliança amb els Estats Units contra Anglaterra: Comença la guerra.

Necker és nomenat Ministre d’Hisenda: Intentarà fer front als costos de la guerra mitjançant emprèstits.

1781:

Necker es destituït després d’exposar l’estat de la Hisenda a la seva obra Compte Rendu au Roi.

1783:

Pau de Versalles amb Anglaterra: França adquireix Senegal, la illa de Tobago i recupera la Lousiana.

S’agreuja la crisi financera: Calonne nou Ministre d’Hisenda, recupera el projecte reformista de Turgot però serà frenat pel consell de notables del partit cortesà de Maria Antonieta.

1786:

Tractat comercial amb Anglaterra: Crisi industrial produïda per la competència dels productes anglesos.

La crisi industrial, sumada a la carestia per les males collites provoca la fam i la proliferació dels aixecaments populars.

1787:

Reunió de l’Assemblea de Notables (22 de febrer).

Negativa del Parlament de París a registrar les reformes reials, exili dels parlamentaris (juny-agost).

Brienne nou Ministre d’Hisenda: s’imposa la convocatòria dels Estats Generals.

1788:

Bancarrota Nacional: Lluís XVI recorre novament a Necker com a Ministre d’Hisenda.

Necker aconsegueix duplicar el nombre de representants del Tercer Estat en els Estats Generals convocats pel 5 de maig de 1789.

Apareix el pamflet de l’Abat de Sieyès sobre: Què és el Tercer Estat? exigint la participació directa dels representants d’aquest estament en la direcció política del país.

1789:

Eleccions de diputats als Estats Generals (març).

Revoltes a les províncies (abril-maig).

Inici dels Estats Generals segons els paràmetres simbòlics de l’Antic Règim (5 de maig).

El Tercer Estat proclama l’Assemblea Nacional –amb potestat fiscal– desprès d’exigir que la votació sigui nominal i que les deliberacions dels tres estaments es produeixin en comú (17 de juny).

L’Assemblea Nacional Constituent (juny de 1789-octubre 1791):

1789:

El Tercer Estat proclama l’Assemblea Nacional (17 de juny) amb les següents tendències:

  • Dreta: Aristòcrates i monàrquics oposats a la Revolució.
  • Centre: Constitucionalistes (Lafayette, Sieyès, Bailly, Talleyrand, Le Chapelier).
  • Esquerra: Triumvirat (Barnave, Dupori, Lameth).
  • Extrema esquerra: Demòcrates (Robespierre) i Club dels Cordeliers.

Jurament de la Pilota: Els diputats decideixen no dissoldre l’Assemblea fins que no es redacti una constitució (20 de juny).

Gran part de la noblesa i el clergat s’uneixen al Tercer Estat en l’Assemblea Constituent.

Destitució de Necker i concentració de tropes a Versalles i París (9 de juliol).

Presa de la Bastilla per part del poble de París per fer-se amb les armes de la fortalesa que exercia les funcions de presó de l’Estat (14 de juliol).

L’exèrcit és dissolt i Lafayette assumeix el comandament de la nova Guàrdia Nacional, una milícia ciutadana.

El comte d’Artois emigra a Torí (17 de juliol).

“Revolució Municipal” a les províncies (juliol).

Inici de la “Gran Por” al camp (20 de juliol).

Fi de l’Antic Règim: el clergat i la noblesa perden els privilegis (4 d’agost).

Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà: Basada en el dret natural; es reconeix la propietat com a inviolable i sagrada, el dret a la resistència a l’opressió, la seguretat i igualtat jurídica i la llibertat personal (26 d’agost).

La família reial es conduïda a París pel poble que ha marxat sobre Versalles per obligar Lluís XVI a signar els decrets d’agost (5 d’octubre).

Els béns del clergat es posen a disposició de la Nació, comencen a posar-se a disposició de la Nació els assignats produint inflació (2 de novembre).

1790:

Jacqueries antifeudals a Quercy i Périgord (gener).

Constitució Civil del clergat: Els membres del clergat passen a ser funcionaris de l’Estat, es suprimeixen convents i ordres religioses, els bisbes i sacerdots han de ser escollits, etc. (12 de juliol).

Gran part del clergat es nega a donar el jurament de fidelitat a la Constitució desencadenant un conflicte Esglèsia-Estat.

Concentració contrarevolucionària al camp de Jalès (18 d’agost).

1791:

Pius VI condemna la Constitució Civil del Clergat agreujant el problema religiós (10 de març).

Llei Le Chapelier: Llibertat de comerç de grans i proteccionisme duaner (14 de juny).

Fugida i detenció de la família reial a Varennes (20/21 de juny).

Escissió del Club dels Jacobins: Fuldens (16 de juliol).

Matança del Camp-de-Mart: Una concentració popular a París demanant el destronament de Lluís XVI acaba amb l’aplicació de la llei marcial per part de l’ajuntament controlat per Lafayette, el que suposa que les tropes disparin sobre els manifestants (17 de juliol).

Declaració de Pillnitz: Crida a la unitat dels monarques absolutistes europeus per a “restablir l’ordre a França” (27 d’agost).

Constitució de 1791 (13 de setembre):

  • Monarquia parlamentària amb poder executiu.
  • Assemblea Legislativa electiva per sufragi censatari.
  • El rei nomena els ministres, disposa de vet suspensiu per dues legislatures.
  • Reforma de la justícia i abolició de la tortura.
  • Constitució liberal rupturista amb el passat.

Inici de l’Assemblea Legislativa (1 d’octubre).

L’Assemblea Legislativa (octubre 1791-agost de 1792):

1791:

Inici de l’Assemblea Legislativa (1 d’octubre) amb les següents tendències:

  • Dreta: Feumillants (Barnave) i Girondins (portaveus de la gran burgesia).
  • Centre: Independents.
  • Esquerra: Jacobins (suport de la petita burgesia) i Club dels Cordeliers (suport de la sans-culotterie).

Ministeri fuldens (7 de desembre).

1792:

Agitacions i revoltes a París i províncies per la manca de subsistències (gener-març).

Conspiracions contrarevolucionàries al sud-est i l’oest bretó (febrer-març).

Ministeri Brissotí –amb Roland– (15 de març).

Declaració de guerra: Reacció davant les amenaces austro-prussianes que serveix a la vegada per a distreure els problemes interns i sufocar els cops contrarevolucionaris. Patrocinada per feuillants i girondins i aprovada pel monarca –en un exercici de doble joc per aprofitar la guerra contra la Revolució–, els jacobins s’hi oposaran (20 d’abril).

Dissolució de la Guàrdia Reial (maig).

Detenció dels frares refractaris (juny).

Formació d’un campament de guàrdies nacionals per a defensar París (juny).

Lluís XVI destitueix el Ministeri Roland (12 de juny).

Declaració de “la Pàtria en perill” davant la invasió de França per les tropes austro-prussianes (11-21 de juliol).

Manifest de Brunswick: Amenaça de mort a aquells que defensin París o represalïin a la família reial (25 de juliol).

Les Tulleries són assaltades: Formació de la Comuna popular i insurreccional de París (10 d’agost).

Caiguda de la Monarquia que es destituïda per l’Assemblea (10 d’agost).

Convocatòria de la Convenció escollida mitjançant sufragi universal (10 d’agost).

La Convenció i el Govern Revolucionari (agost 1792-octubre 1795):

1792:

Convocatòria de la Convenció (10 d’agost).

Establiment del sufragi universal masculí (11 d’agost).

Matances de presoners a París i províncies: Execucions d’aristòcrates, clergues, refractaris i presos comuns (2-6 de setembre).

Nova onada emigratòria de nobles.

Fi de l’Assemblea Legislativa i inici de la Convenció girondina (20 de setembre) amb les següents tendències:

  • Gironda: Republicans liberals moderats davant la radicalització de la Muntanya; defensen la propietat privada i la descentralització administrativa (Brissot, Roland).
  • Plana: Majoria de la Convenció que fluctua entre la Gironda i la Muntanya segons les circumstàncies.
  • Muntanya: Propugnen la funció social de la propietat, la democràcia política i una administració centralitzada; comptaran amb el suport de la sans-culotterie (Robespierre, Danton, Marat).

Laïcització de l’Estat civil (20 de setembre).

Victòria fracesa a Valmy: Canvia el curs de la guerra amb la retirada de l’exèrcit prussià (20 de setembre).

Abolició de la Monarquia i proclamació de la Primera República Francesa (21 de setembre).

Ocupació francesa de Frankfurt i Magúncia (octubre).

Ocupació francesa de Bèlgica per les tropes de Dumoriez (6 de novembre).

1793:

Execució de Lluís XVI: Es fa impossible tot apropament entre la França revolucionària i l’Europa monàrquica (21 de gener).

Primera Coalició: França declara la guerra a Anglaterra i Holanda (1 de febrer).

Inici de la Vendée com a un aixecament camperol per la lleva en massa per configurar l’exèrcit per a la guerra a Europa (11 de març).

Derrotes militars franceses i traïció de Dumoriez que suposen la pèrdua de Bèlgica (març-abril).

Formació del Tribunal Revolucionari contra els sospitosos: Es formulen, a més, lleis contra els nobles emigrats i els nobles refractaris (març).

Formació del Comitè de Salut Pública dirigit per Danton (6 d’abril).

Inici de la Revolta Federalista a Marsella i Lió (maig).

L’Assemblea nomena un Comitè dels Dotze per a controlar la Comuna davant dels avenços revolucionaris populars (18 de maig).

Inici de la Convenció Muntanyesa: Jornades revolucionàries protagonitzades pels sans-culottes que culminen amb la detenció dels principals líders girondins i del Comitè dels Dotze (2 de juny).

Es vota l’Acta Constitucional de 1793: Caràcter democràtic i referèndum legislatiu, però no és aplicada (24 de juny).

Formació del Govern Revolucionari (10 de juliol).

Charlotte Corday assassina Marat: Context d’assassinats contrarevolucionaris a les províncies i progressos dels contrarevolucionaris tant a l’interior com a l’exterior (13 de juliol).

Robespierre entra al Comitè de Salut Pública (27 de juliol).

Formació de l’exèrcit revolucionari.

Agitació de la sans-culotterie: Reivindicació del maximum i del Terror (4-5 de setembre).

Llei de Sospitosos: S’institucionalitza el Terror: Suspensió dels drets constitucionals, de la divisió de poders i dels drets individuals; creació d’un Tribunal Revolucionari sumaríssim i persecució dels contrarevolucionaris (des del 17 de setembre).

Institucionalització del maximum: Preu màxim pels grans i els articles de primera necessitat i regulació dels salaris (29 de setembre).

El govern de la República Francesa es declara revolucionari fins a la pau (10 d’octubre).

Derrota de la Vendée militar (desembre).

Derrota dels reialistes a Toulon (19 de desembre).

1794:

Supressió de l’esclavitud a les colònies (4 de febrer).

Detenció, procés i execució dels radicals Hebertistes (març).

Dissolució de l’exèrcit revolucionari (24 de març).

Detenció, procés i execució dels moderats Dantonistes (abril).

Unificació de la justícia revolucionària: Els tribunals provincials es dissolen (8 de juny).

Llei del “Gran Terror” (10 de juny).

Victòria francesa de Fleurus davant l’exèrcit austríac (26 de juny).

Cop de Termidor: Complot contra els robespierristes que comporta la caiguda i execució de Robespierre i 21 dels seus seguidors (27 de juliol).

Inici de la Convenció Termidoriana: Controlada per la Plana (27 de juliol).

1795:

Ocupació d’Holanda (gener).

Pau de Basilea entre França i Prússia: Prússia cedeix la part esquerra del Rin, restant aïllada (5 d’abril).

Jornades insurreccionals a París: Motins de la Fam durament reprimits pel govern (maig-juny).

Supressió de la Comuna de París (juny).

Terror Blanc contrarevolucionari organitzat (maig-juny).

Desembarcament d’emigrats a Quiberon (23 de juny).

Execucions massives de montagnards (juny).

La Convenció adopta la Constitució de 1795: Davant el temor a la influència del poble, la Convenció s’orienta cap a un govern de notables (22 d’agost).

  • Abandona el Dret Natural.
  • Directori de 5 membres.
  • Legislatiu composat per dues cambres: El Consell d’Ancians i el Consell dels Cinc-cents.
  • Sufragi censitari indirecte.
  • Elimina la participació popular en les decisions polítiques a favor d’una oligarquia burgesa.

Annexió de Bèlgica (1 d’octubre).

Insurrecció reialista contra la Convenció: Napoleó Bonaparte sufoca l’aixecament (5 d’octubre).

Elecció del Directori (31 d’octubre).

El Directori (octubre 1795-novembre 1799):

1795:

Elecció del Directori (31 d’octubre).

1796:

Supressió dels assignats (19 de febrer).

Victòries de Napoleó a Itàlia (març-abril).

Tractat de Sant Ildefons: Espanya s’alia amb la França revolucionària i declara la guerra a Anglaterra.

Detenció de Baboeuf i els seus seguidors (10 de maig).

1797:

Execució dels Babuvistes: Baboeuf era el líder dels iguals –primitius comunistes– i teòric de l’assalt llampec al poder (27 de maig).

Capitulació de Màntua: Les contribucions dels Estats italians derrotats per Bonaparte salven de la crisi financera el Directori (juny).

Cop d’Estat del Directori contra els reialistes (4 de setembre).

Pau de Campoformio: Àustria cedeix a França la part esquerra del Rhin i el Milanesat (17 d’octubre).

Incorporació de les Repúbliques Germanes: Milà i Gènova: Sistema francès d’Estats vassalls.

1798:

Creació de la República Helvètica –Suissa– (abril).

Napoleó desembarca a Egipte: S’ocupa El Caire (juliol).

Servei Militar obligatori: Llei Jourdan (5 de setembre).

1799:

Eleccions legislatives (març-abril).

Els Consells recuperen el control del Directori en un gir polític cap a l’esquerra (16-18 de juny).

Sublevació reialista al sud-oest (5 d’agost).

Extensió de la chouannerie (octubre-novembre).

Cop d’Estat del 18 de Brumari de Napoleó amb ajuda dels militars contra el Directori i els Consells (9 de novembre).

Inici de l’Època Napoleònica amb la formació del govern provisional amb Fouche com a cap de la policia i Talleyrand al front del Ministeri d’Afers Exteriors.

Final de la Revolució francesa?