Entrades amb l'etiqueta ‘Despotisme il·lustrat’

Gaspar Melchor de Jovellanos

divendres, 23/11/2012

El darrer representant de la Il·lustració espanyola del segle XVIII és l’asturià Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811). Polític, poeta, dramaturg, crític d’art i literatura, assagista, teòric de l’educació… Un valor intel·lectual de primer ordre. Fill d’una família de la petita noblesa, Jovellanos va canviar els estudis eclesiàstics pels de dret. El 1768 va ser nomenat Alcalde del crimen de l’Audiència de Sevilla, i des d’aquesta posició va poder entrar en contacte amb el nucli il·lustrat encapçalat per Olavide i va començar a forjar el seu projecte social i intel·lectual.

JOVELLANOS EN SAN LORENZO.jpg

Posteriorment, el 1778, va instal·lar-se a Madrid per convertir-se en alcalde de casa y corte. A la capital va conèixer el grup il·lustrat reformista de Carles III, format per figures com Campomanes, Floridablanca o Cabarrús, i va participar en diferents organismes il·lustrats com l’Academia de la Historia o l’Academia de San Fernando. La seva ràpida ascensió, però, es veuria truncada el 1790 quan, com a conseqüència de la seva amistat amb Cabarrús, va ser desterrat a Gijón, on va fundar l’Instituto Asturiano (1794).

Per encàrrec de la Societat Econòmica de Madrid va escriure el Informe en el expediente de ley agraria (1795), on va mostrar-se partidari d’un capitalisme agrari individualista, va assenyalar els problemes bàsics del camp (l’amortització de les terres) i va proposar una sèrie de solucions perfectament adequades als seus propòsits com el tancament dels camps i l’establiment dels mecanismes del lliure mercat en la fixació dels preus dels cereals.

informe-expediente-ley-agraria.jpg

Jovellanos va distingir-se per unes idees renovadores: humanització de la justícia, foment de les obres públiques, regalisme, lluita contra la Inquisició, racionalització de l’ensenyament, liberalisme econòmic, etc. Tot això va concretar-se en obres com Sobre los medios de promover la felicidad en el Principado (1781), Bases para la formulación de un plan general de instrucción pública (1811) o Sobre la necesidad de cultivar en el Principado el estudio de las ciencias (1812), expressen els seus principals plantejaments politicoeconòmics i la seva preocupació per l’educació com a eina fonamental per a transformar la societat.

Secretari de Gràcia i Justícia des de 1797, des d’aquesta posició va lluitar contra la Inquisició i va intentar introduir una reforma de la universitat. Tanmateix, els seus plantejaments reformistes van topar amb les orientacions polítiques reaccionàries del moment. Així, Godoy va aconseguir la seva destitució, després d’haver estat objecte d’un intent d’assassinat, el 1798. Des d’aleshores, Jovellanos va convertir-se en objectiu de la Inquisició fins a ser empresonat el 1802.

jovellanos.jpg

No recuperaria la llibertat fins el 1808, després del Motí d’Aranjuez i l’abdicació de Carles IV. Tot i això, va negar-se a participar en l’equip afrancesat de Josep I i va convertir-se en delegat d’Astúries a la Junta Central. Els seus esforços en el procés constituent van dirigir-se a frenar qualsevol excés revolucionari mitjançant la defensa del bicameralisme que conservés el pes polític de la noblesa i el clergat. És a dir, Jovellanos representava la tendència il·lustrada oposada alhora a l’Antic Règim i a la introducció del liberalisme polític.

El comte de Floridablanca

dilluns, 5/11/2012

José Moñino y Redondo (1728-1808), comte de Floridablanca i doctor en lleis per la Universitat de Salamanca, és un dels millors exemples que trobem per explicar com la Il·lustració espanyola buscava introduir reformes en el funcionament de l’Estat sense qüestionar globalment l’ordre social establert i sempre des de la defensa dels principis de l’absolutisme i les prerrogatives de la corona.

"D. José Moñino, conde de Floridablanca".

José Moñino y Redondo, comte de Floridablanca

La seva condició d’advocat va posar-lo en contacte amb el duc d’Alba qui, el 1766, a instàncies del comte d’Aranda, va introduir-lo en el Consell de Castella amb el càrrec de fiscal d’afers criminals. Aquesta posició privilegiada va permetre la seva intervenció en la investigació dels fets que van derivar en el Motí d’Esquilache i en les gestions que portarien, el 1767, a l’expulsió dels jesuïtes dels territoris de la monarquia.

El seu ascens a la cort de Carles III es consumaria el 1772, quan va ser nomenat ambaixador a Roma. La seva missió a la Santa Seu era aconseguir que Climent XIV extingís definitivament la Companyia de Jesús. I ho va aconseguir el 1773. La seva tasca política i intel·lectual sempre va destacar per la defensa de les prerrogatives de la corona davant dels altres poders de l’Estat, especialment de l’Església, i, en recompensa, Carles III va concedir-li el títol de comte de Floridablanca.

El 1777 va ser nomenat secretari d’Estat, càrrec des del qual va imposar uns criteris de reformisme moderat, en estreta col·laboració amb Campomanes. Floridablanca va dirigir la política exterior de Carles III cap al reforçament de les posicions espanyoles enfront d’Anglaterra. En aquest sentit, Espanya va intervenir en la Guerra d’Independència dels Estats Units al costat de França i, després de la desfeta anglesa, va cobrar-se la recuperació de l’illa de Menorca i la Florida. Igualment, va consolidar l’aliança amb els prínceps italians de la casa de Borbó i amb Portugal.

El seu reformisme va manifestar-se en la creació del Banco de San Carlos, l’impuls de les obres públiques i l’ampliació de la llibertat comercial amb Amèrica. De la mateixa manera, va buscar la modernització d’Espanya a través de les Societats Econòmiques d’Amics del País, la potenciació de la premsa i les reformes universitàries. Finalment, des del 1787, va presidir la Junta d’Estat, un intent de coordinació de les diferents secretaries que composaven el govern.

El_conde_de_Floridablanca.jpg

L’enfrontament amb el comte d’Aranda va portar Floridablanca a presentar la dimissió en un Memorial adreçat al rei el 1788, però el testament de Carles III indicava que Floridablanca havia de continuar en el càrrec i que Carles IV havia de fer-li confiança.

La seva visió reformista de la política va fer un tomb des de 1789. Alarmat per l’impacte de la Revolució francesa, va iniciar una forta reacció per evitar el contagi revolucionari, la qual va concretar-se en una forta censura i en la repressió contra els reformistes més destacats (Cabarrús, Jovellanos, Campomanes).

Tanmateix, ell mateix seria destituït el 1792. Desterrat i empresonat a Pamplona pel comte d’Aranda, Floridablanca era acusat de corrupció i abús d’autoritat. Absolt de les seves responsabilitats polítiques per Godoy, va retirar-se a la seva Múrcia natal, on va viure el seu darrer moment de glòria política: el 1808 va organitzar la junta de Múrcia contra l’ocupació francesa i va ser elegit president de la Junta Central. Pocs mesos després, consumada l’ocupació napoleònica, moriria a Sevilla.

Pablo de Olavide

dimecres, 17/10/2012

Pablo Antonio José de Olavide y Jaúregui (1725-1803) va ser un intel·lectual il·lustrat espanyol, un dels més actius reformistes del despotisme il·lustrat del segle XVIII. Escriptor, jurista i polític, Olavide va néixer a Lima (Perú) on va estudiar lleis i teologia a la Universitat de San Marcos. Així, va començar la seva carrera com a funcionari judicial. La seva carrera, però, es veuria estroncada per una acusació d’enriquiment personal i un procés per malversació. El 1750, els successius escàndols que van envoltar la seva figura van portar-lo a Espanya on va ser empresonat i van confiscar-li els béns.

Pablo_Olavide.jpg

Pablo de Olavide

Un cop que la causa va ser arxivada, Olavide va casar-se amb la rica vídua Isabel de los Ríos i va ingressar en l’Ordre de Santiago, fets que li obrien el camí cap a la cort de Carles III. Abans d’iniciar la seva aventura cortesana, Olavide va viatjat per Europa i va establir-se al París de la Il·lustració, on va relacionar-se amb Voltaire, Diderot i d’altres enciclopedistes. De retorn a Madrid, el 1765, va organitzar una tertúlia selecta, a l’estil de les que havia conegut a la capital francesa, freqüentada pels il·lustrats més significats de la ciutat.

El 1766, després del Motí d’Esquilache, gràcies a les influències del seu amic personal el comte d’Aranda i als aires il·lustrats que envoltaven la cort de Carles III, va iniciar una nova carrera de funcionari com a director de l’Hospicio de San Fernando. Posteriorment va ser nomenat intendent d’Andalusia i superintendent de les repoblacions i colonitzacions de Sierra Morena (1767), on va posar en pràctica les seves concepcions sobre les òptimes condicions per a l’explotació agrària: foment del progrés tècnic amb una política d’incentius basada en la petita propietat o en el conreu en règim d’emfiteusi.

En aquest període, Olavide va presentar-se com un eficient impulsor de les reformes il·lustrades en el comerç, els assentaments, l’ensenyament i la cultura, sempre sota la protecció del despotisme il·lustrat de Carles III. Igualment, Olavide va promoure l’activitat teatral i va crear la primera escola d’art dramàtic de l’Estat espanyol.

Ara bé, la prohibició d’establir convents en els centres de repoblació i les seves campanyes en contra de la religiositat supersticiosa i obscurantista del poble li comportarien l’odi dels caputxins. Així, el 1776, Olavide va ser acusat davant de la Inquisició com a heretge, ateu i materialista i, a més, de mantenir correspondència amb Voltaire i Rousseau. En realitat, Olavide era un reformista catòlic, però mai un ateu. Abandonat per Carles III i els seus ministres il·lustrats, Olavide va ser condemnat a la confiscació dels seus béns, exclusió a perpetuïtat de càrrecs públics i a viure tancat en un convent de La Mancha, el 1780 va aconseguir fugir a França, on va ser acollit per Voltaire i Diderot.

El 1789, l’esclat de la Revolució francesa va ser acollit per Olavide com el triomf de la Raó. Fins i tot va arribar a desenvolupar alguns càrrecs polítics en la França revolucionària després que la Convenció li concedís la ciutadania francesa. Tanmateix, els excessos del Terror van fer que fugís de París. Empresonat a Orleans des de 1794, va escriure la novel·la Evangelio en Triunfo o Historia de un filósofo desengañado (1797), obra que va permetre el seu retorn a Espanya així com la restitució dels seus béns i dignitats. En els darrers temps estaria dedicat a l’escriptura fins a la seva mort a Baeza, el febrer de 1803.

L’expulsió dels jesuïtes

dilluns, 15/10/2012

Els governs il·lustrats de l’Europa del segle XVIII es van proposar acabar amb la Companyia de Jesús per la seva defensa incondicional del Papat, la seva activitat intel·lectual, el seu poder financer i el seu influx polític. Era una conseqüència de la política regalista que tenia per objectiu el control de l’Església per part de les monarquies absolutes sota la justificació del component diví que s’atorgava a la figura del rei. És a dir, les regalies eren els drets absolutistes sobre les qüestions religioses.

Ihs-logo.png

I l’Espanya de Carles III no va ser una excepció en aquesta política regalista il·lustrada. Amb uns 3.000 membres, els jesuïtes eren l’ordre religiosa més influent de l’Espanya del segle XVIII i l’objectiu directe del regalisme de la monarquia espanyola. Una ordre amb una organització d’abast internacional, amb la seva seu central fora de l’Estat espanyol i contestatària amb la política de la monarquia era considerada incompatible amb l’absolutisme borbònic. Així, segons Carles III i els seus ministres (per exemple Campomanes), els jesuïtes esdevenien un element pertorbador que desafiava el poder reial.

D’aquesta manera, els jesuïtes van esdevenir el boc expiatori del Motí d’Esquilache de 1766. El comte d’Aranda i Campomanes van trobar en els aldarulls populars instigats contra els ministres estrangers per part de la noblesa l’excusa necessària per investigar la Companyia de Jesús en una “pesquisa secreta” que recolliria les seves relacions amb el marquès de l’Ensenada, la seva lleialtat vers Roma, les grans riqueses que havia acumulat, les seves activitats a Amèrica, l’expulsió dels regnes de França i Portugal, les seves teories sobre el regicidi i la seva intervenció en els fets de 1766. Per Aranda i Campomanes la conclusió era evident: la doctrina, organització i activitats dels jesuïtes eren incompatibles amb la seguretat de la monarquia.

Campomanes.jpg

Campomanes

CondeAranda.jpeg

Comte d'Aranda

La culpabilització de la Companyia de Jesús alliberava el govern de qualsevol responsabilitat en els motins i a la vegada exculpava la noblesa conspiradora. Però també era una manera d’assegurar el control sobre l’Església. Així, el 27 de febrer de 1767 es publicava el reial decret que expulsava els jesuïtes d’Espanya i els seus dominis:

Programática_Sanción_1767.jpg

Pragmàtica Sanció de 27 de febrer de 1767

Habiéndome conformado con el parecer de los de mi Consejo Real en el Extraordinario que se celebra con motivo de las ocurrencias pasadas, en consulta de 29 de enero próximo, y de lo que sobre ella me han expuesto personas del más elevado carácter; estimulado de gravísimas causas, relativas a la obligación en que me hallo constituido de mantener en subordinación, tranquilidad y justicia mis pueblos, y otras urgentes, justas y necesarias que reservo en mi Real ánimo; usando de la suprema autoridad económica que el Todopoderoso ha depositado en mis manos para la protección de mis vasallos y respeto de mi Corona: he venido en mandar que se extrañen de todos mis dominios de España e Indias, Islas Filipinas y demás adyacentes, a los Religiosos de la Compañía, así Sacerdotes, como Coadjutores o Legos que hayan hecho la primera profesión, y a los Novicios que quisieran seguirles; y que se ocupen todas las Temporalidades de la Compañía en mis Dominios.

Y para su ejecución uniforme en todos ellos, os doy plena y privativa autoridad; y para que forméis las instrucciones y órdenes necesarias, según lo tenéis entendido y estimaréis para el más efectivo, pronto y tranquilo cumplimiento. Y quiero que no sólo las Justicias y Tribunales Superiores de esos Reinos ejecuten puntualmente vuestros mandatos, sino que los mismos se entiendan con los que dirigiereis a los Virreyes, Presidentes, Audiencias, Gobernadores, Corregidores, Alcaldes Mayores y otras cualesquiera Justicias de aquellos Reinos y Provincias; y que en virtud de sus requerimientos cualesquiera tropa, milicia o paisanaje den el auxilio necesario sin retardo ni tergiversación alguna, so pena de caer el que fuere omiso en mi Real indignación.

Y en cargo a los Padres Provinciales, Propósitos, Rectores y demás Superiores de la “Compañía de Jesús” se conformen de su parte a lo que se les prevenga, puntualmente, y se les tratará en la ejecución con la mayor decencia, atención, humanidad y asistencia de modo que en todo se proceda a mis soberanas intenciones. Tendréis lo entendido para su exacto cumplimento, como lo fío de vuestro celo, actividad y amor a mi Real servicio, y daréis para ello las órdenes e instrucciones necesarias, acompañando ejemplares de este mi Real Decreto, a los cuales estando firma de vos, se les dará la misma fe y crédito que al original.

En conseqüència, la matinada del 21 de març, les tropes van prendre posicions sobre Madrid i van dirigir-se cap a les sis cases dels jesuïtes per detenir els religiosos i enviar-los cap a Cartagena on serien embarcats fora del país. Aquestes dramàtiques escenes es reproduirien per tota la geografia espanyola. Les doctrines dels jesuïtes van ser prohibides i les seves propietats confiscades.

EXpulsos1.jpg

ExpulsionJesuitas2.jpg

Però la seva expulsió de l’Estat no era suficient per a la monarquia espanyola: Carles III estava disposat a destruir totalment l’ordre. Així, a la mort de Climent XIII, qui havia acollit alguns dels jesuïtes expulsats en els Estats Pontificis, els diplomàtics d’Espanya va conspirar per aconseguir el nomenament com a Papa del cardenal Ganganelli, coronat com a nou pontífex sota el nom de Climent XIV, qui va liquidar la Companyia de Jesús el 21 de juliol de 1773. Aquest va ser el gran èxit diplomàtic de la monarquia de Carles III.

El reformisme il·lustrat a l’Espanya del segle XVIII

dilluns, 29/11/2010

L’arribada dels Borbons al tron espanyol va significar un intent de racionalització de l’administració i de l’economia: l’anomenat reformisme borbònic. Així, la nova dinastia va governar, a partir del regnat de Ferran VI, inspirant-se en algunes de les noves idees impulsades per la Il·lustració i implantades a Espanya sota el regnat de Carles III (1759-1788), el monarca il·lustrat.

Carlos_III.jpg

Carles III

Carles III havia governat prèviament a Nàpols (1734-1759) on havia entrat en contacte amb les idees il·lustrades. Per això, quan va iniciar el seu regnat a Espanya va mostrar-se partidari de seguir algunes de les idees il·lustrades de progrés i racionalització, donant pas a una etapa de despotisme il·lustrat tot envoltant-se de ministres reformistes italians com Esquilache i Grimaldi. Ara bé, el monarca va haver de fer front a una forta oposició per part dels grups privilegiats al seu programa reformista.

El 1766 es produiria el Motí d’Esquilache, una revolta complexa en la qual van convergir el malestar de la població per l’escassetat i l’elevat preu dels aliments, l’oposició al poder excessiu que havien acumulat els càrrecs estrangers i el descontentament dels privilegiats davant d’unes reformes que podien reduir el seu poder i la seva influència.

Aquesta triple causalitat va portar a un esclat popular a Madrid amb motiu de protesta contra les mesures de sanejament i ordre públic, força raonables, que havien estat dictades per Esquilache: neteja urbana, enllumenat de la via pública, prohibició dels jocs d’atzar, prohibició de l’ús d’armes i prohibició de l’ús de barrets xambergs i capes llargues que feien impossible la identificació de les persones.

motin esquilache.jpg

El_motín_de_Esquilache.png

Atemorit davant de l’extensió i la gravetat que van adquirir les protestes, Carles III per acabar amb la revolta popular no va tenir més opció que prescindir d’Esquilache i aprovar mesures populars com l’abaixada del preu d’alguns dels productes bàsics com l’oli i el pa.

Pedro_Rodríguez_de_Campomanes.jpg

Campomanes

Controlada la situació, però, el rei es va mostrar decidit a continuar amb la seva política reformista. Per a portar endavant el seu projecte, el monarca comptaria ara amb una sèrie de ministres i col·laboradors escollits d’entre els reformistes il·lustrats espanyols com Pedro Rodríguez Campomanes, José Moñino comte de Floridablanca, Pedro Abarca de Bolea comte d’Aranda, Pablo de Olavide, Francisco Cabarrús o Gaspar Melchor de Jovellanos, que serien els encarregats de formular la legislació reformadora.

En l’àmbit religiós, els reformadors van posar l’èmfasi en la reforma del paper, el poder i la influència de l’Església a Espanya tant en el pla polític com en el pla econòmic. Carles III era un ferm partidari del regalisme, és a dir, defensava l’autoritat i les prerrogatives de la monarquia enfront de l’Església, i per això va combatre l’intent de l’Església d’esdevenir un poder dins de l’Estat a la vegada que va reclamar el dret al nomenament dels càrrecs eclesiàstics, al control de la Inquisició i a la fundació de monestirs.

L’Església i l’Estat arribaven a confondre’s i les seves rendes suposaven el 1800 gairebé el pressupost total de l’Estat. A més, l’Església jugava un paper fonamental en la tasca educativa i social i era un element de control de la vida privada. Les crítiques al clergat i a l’excessiu nombre d’eclesiàstics sense cap benefici per a la societat són una mostra la tensió per conciliar el que era antic i el que era modern en el segle XVIII espanyol.

En aquest context cal tenir present l’expulsió dels jesuïtes d’Espanya l’any 1766. Aquest ordre religiós comptava amb un gran poder ja que estava sota l’obediència directa del Papat i va ser, possiblement, un instigador directe dels motins contra el reformisme borbònic personificats en la revolta contra Esquilache.

ExpulsionJesuitas.jpeg

En la qüestió social, el reformisme il·lustrat va plasmar-se en els decrets de 1783 que declaraven honestes totes les professions, i fins i tot admetien les activitats professionals d’alta utilitat pública com a mèrit per a la consecució de la hidalguía. Tanmateix, en el terreny de l’educació es van portar a terme una sèrie de reformes per a adequar els estudis universitaris i l’ensenyament mitjà, així com la creació d’escoles d’arts i oficis lligades a coneixements pràctics. Però el que va ser més important va ser l’obligatorietat de l’educació primària.

jovellanos.jpg

Jovellanos

En el camp econòmic, el despotisme il·lustrat va concretar-se en l’establiment de mesures per a liberalitzar la indústria i el comerç com a incentiu per a impulsar el creixement econòmic.

Així, en el camp de l’agricultura es van limitar els privilegis de que gaudia la Mesta, es va permetre la colonització de noves terres i el Consell de Castella va elaborar un Expedient de Llei Agrària, dirigit per Jovellanos, que recollia els principals problemes de l’agricultura espanyola (amortitzacions, senyorius, mans mortes, etc.) i en proposava solucions.

Els reformadors il·lustrats eren conscients de que l’accés a la terra (Olavide) i la integració d’aquesta en el mercat (Jovellanos) eren la clau per a realitzar la reforma agrària que necessitava el país. Així, el 1767, Campomanes va elaborar un projecte per a la creació de colònies a les regions deshabitades de terres de reialeng a Sierra Morena i Andalusia. La supervisió d’aquest projecte quedava en mans de Pedro de Olavide que va contribuir a que fossin enviats els expedients que van formar la Llei Agrària, redactada per Campomanes, a través de la Sociedad Económica de Amigos del País.

En l’àmbit del comerç, va fomentar-se la lliure circulació d’algunes mercaderies per l’interior del país, per exemple el gra (1765). A la vegada va fomentar-se una liberalització progressiva del comerç colonial posant fi al monopoli del port de Cadis (1765), fet que va permetre que tots els ports espanyols poguessin comerciar lliurement amb les colònies americanes.

La preocupació pel desenvolupament de la indústria va veure’s reflectit en l’alliberament progressiu del procés de fabricació (1768) i l’abandonament del projecte de les Fábricas Reales (1761). A la vegada, van establir-se aranzels proteccionistes (1782) i es van signar diferents tractats comercials per defensar-se de la competència exterior.

Conde+de+Floridablanca.jpg

Floridablanca

La creació de societats econòmiques d’amics del país va ser una altra iniciativa econòmica important dels reformistes ja que aquestes tenien l’objectiu de fomentar l’agricultura, el comerç i la indústria, així com la traducció i publicació de llibres estrangers relacionats amb les innovacions que s’estaven produint a Europa i impulsar la difusió de les idees fisiocràtiques i liberals.

Finalment, a Catalunya el reformisme il·lustrat va ser representat per la creació, entre d’altres institucions, de l’Acadèmia de Medicina Pràctica (1764), l’Acadèmia de Ciències Naturals (1770) i l’Acadèmia de Jurisprudència (1777). Per sobre de totes aquestes institucions destacaria la creació Junta de Comerç de Barcelona (1758) que pretenia compatibilitzar la modernització econòmica espanyola amb els límits que suposava la pervivència de l’Antic Règim.

Els límits de la tensió entre les forces modernitzadores i les reaccionàries eren ja evidents a Espanya durant la crisi dels anys noranta del segle XVIII. Amb la mort de Carles III (1788), el monarca il·lustrat espanyol, l’activitat reformista de l’absolutisme il·lustrat va acabar-se bruscament i en el regnat de Carles IV va produir-se una clara involució del moviment reformista. A la vegada, es donaria una radicalització en els postulats il·lustrats que acabarien convergint, poc després de 1808, en un programa polític liberal coherent.

Jardin botanico Madrid.jpg

De l’absolutisme i el règim senyorial cap a la Il·lustració i la formulació del liberalisme polític

dijous, 23/09/2010

El segle XVIII va ser un període en el qual els canvis econòmics, socials, ideològics i culturals van accelerar-se a tota Europa. Això va comportar el naixement de la indústria moderna i la consolidació del liberalisme econòmic a Anglaterra primer i va anar estenent-se pel continent europeu desprès. Però, la major part de les societats europees si bé van conèixer un fort creixement econòmic i demogràfic, no van poder liquidar el règim feudal que va ser característica principal dels Estats. Així, si durant la major part del segle XVIII va predominar l’eufòria econòmica dels grups socials afavorits per l’expansió pre-capitalista i proto-industrial, les darreres dècades de la centúria van evidenciar que el creixement tenia uns límits en el marc de l’Antic Règim.

Al segle XVIII el mapa polític europeu no va experimentar grans canvis des dels Tractats d’Utrecht i Rastatt de 1714 que posaven fi al conflicte internacional generat per la Guerra de Successió espanyola. D’aquesta manera, França seria la primera potència territorial europea amb el contrapès d’una Anglaterra dominadora de l’economia i el món colonial. Al llarg del segle les potències entrarien en conflicte bèl·lic sempre per mantenir un fràgil sistema d’equilibri europeu establert el 1714. Si l’Europa occidental va canviar poc o gens al llarg del set-cents, a la zona oriental del continent Prússia va consolidar-se territorial i políticament amb l’annexió de Silèsia, i Àustria va arrabassar alguns territoris a l’Imperi Otomà. D’altra banda, Àustria, Prússia i Rússia van repartir-se Polònia.

Europa  a principios del XVIII.jpg

El segle XVIII va ser un període en el qual van donar-se importants avenços en el camp del pensament científic i filosòfic a partir del desenvolupament del racionalisme i l’empirisme nascuts a la centúria anterior i que es concretarien el pensament desenvolupat per la Il·lustració. D’aquesta manera, va aguditzar-se la crítica de la tradició i, especialment, del dogmatisme de l’Església catòlica que secularment havia imposat un rígid control dels coneixements.

En aquest segle, pensadors i escriptors va poder divulgar millor les seves idees i coneixements gràcies al desenvolupament de la premsa (fulls periòdics informatius de l’actualitat) i a la major quantitat de llibres editats. En els seus escrits expressaven la confiança en la capacitat de l’enteniment humà per conèixer el món i les lleis que el regien, i la convicció que les condicions de vida podien millorar.

Aquesta confiança en la Raó i en el progrés van penetrar en el govern de molts Estats a través dels reis o ministres que intentarien aplicar la nova ideologia als seus països. Denominem Il·lustració al moviment intel·lectual del segle XVIII i despotisme il·lustrat a la política dels governants que van posar-la en pràctica.

En general, els il·lustrats admetien l’existència d’un Déu ordenador de l’univers. Per això, el pensament religiós dels il·lustrats va ser denominat com deisme. Els il·lustrats eren, en general, partidaris de la llibertat religiosa i, en conseqüència, consideraven necessària la tolerància vers els creients d’altres religions que no fossin la catòlica. Per exemple, Voltaire va ser un dels filòsofs més crítics pel que fa a la religió i a l’Església, defensant amb força la tolerància religiosa.

Els il·lustrats consideraven imprescindible per aconseguir el progrés l’elevació del nivell cultural, especialment entre les classes altes. Defensaven la necessitat que l’Estat controlés l’ensenyament per evitar que l’Església impedís el desenvolupament dels coneixements i la ciència en general. Precisament, la llibertat de pensament que propugnaven va permetre grans avenços científics i tècnics. La seva preocupació per la divulgació va manifestar-se, per exemple, en l’edició d’enciclopèdies com a instrument de compendi dels coneixements tècnics, científics, culturals i històrics.

Tret d’Anglaterra i les Províncies Unides, a la majoria dels Estats europeus es mantenia el sistema de monarquia absoluta propi de l’Antic Règim. En alguns països els ideals il·lustrats van influir en els monarques –Frederic II de Prússia, Josep II d‘Àustria o Caterina la Gran de Rússia– o en els seus ministres o funcionaris –a França, per exemple– donant lloc al despotisme il·lustrat. Aquests governants consideraven que el seu poder absolut havia garantit el benestar del seu poble però calien reformes (despòtiques, sense el poble) per perpetuar-se en el poder davant el desenvolupament d’una potent burgesia i de les tesis del liberalisme polític i, per això, van incloure reformes a l’administració, l’exèrcit, la justícia, etc. Per exemple, els governants il·lustrats van impulsar la construcció de carreteres per a la millora dels intercanvis, van intentar controlar i redreçar l’ensenyament i van fomentar estudis per millorar l’agricultura.

Però aquests monarques i governants il·lustrats van trobar-se enfront de clares limitacions a l’hora de realitzar reformes en el sistema. La principal d’aquestes limitacions naixia del règim senyorial perpetuat des de l’Edat Mitjana. El control per part de l’aristocràcia i el clergat sobre la major part de les terres impedia l’aplicació de les idees il·lustrades. Per a dur a terme aquestes reformes, a més, es necessitaven recursos i el sistema fiscal vigent no permetia gravar amb impostos els més rics.

Grans regions de servitud i mà d’obra no lliure pervivien a l’Est d’Europa. A occident, tot i que la servitud personal començava a entrar en declivi, encara existien i en una escala molt més gran que a l’Europa de l’Est una sèrie d’obligacions i tributs que vinculaven a la terra. Tret de les Illes Britàniques, una de les supervivències feudals més comunes era la corveé (manteniment obligatori dels camins) que pesava greument sobre la pagesia. Altres impostos o tributs sobre la terra eren l’obligació de pagar el delme a l’Església, el pagament de rendes (record dels serveis personals de l’Edat Mitjana), la concessió dels drets de caça al senyor del feu, o el pagament d’un gravamen sobre l’herència, sobre la venda d’una propietat, en arribar a la majoria d’edat un fill o pel matrimoni d’una filla.

A l’Antic Règim la noblesa i el clergat estaven exempts del pagament de la majoria d’impostos. A França, per exemple, la la talla (impost sobre la terra) requeia únicament sobre el Tercer Estat. D’altres impostos que gravaven els articles de consum també els estaments privilegiats també n’estaven exempts. L’Església, que percebia el delme, compensava l’Estat amb una donació anual que a la pràctica suposava una quantitat ínfima dels seus ingressos. A més, les classes burgeses adinerades urbanes s’escapaven amb molts subterfugis del pagament d’impostos amb la qual cosa, en la pràctica, l’Estat només cobrava rendes de les classes més desfavorides.

Els impostos pagats a la corona francesa al segle XVIII:

Impostos

Graven

Recauen sobre

Talla El conjunt dels béns Tercer Estat
Capitació (des de 1701) Els ingressos Universal (amb excepcions)
Vingtième (des de 1749) Els ingressos Universal (amb excepcions)
Gabella Venda de la sal Universal
Aides Venda de begudes Universal
Traides Circulació de mercaderies Universal (fins 1780)

Als diversos estats europeus van fracassar els intents de canvi dels sistemes fiscals i obligar els estaments privilegiats a pagar impostos. A França, les reformes fiscals que van endegar els ministres il·lustrats de Lluís XVI (Turgot, Calonne, Brienne i Necker) van acabar provocant la reacció nobiliària que forçaria el monarca a la convocatòria dels Estats Generals i que seria el detonant de la Revolució Francesa. I és que la influència del pensament il·lustrat en molts governants del segle XVIII va posar de manifest que el reformisme no podria portar-se a la pràctica perquè atemptaven contra els privilegis senyorials. Calia un canvi polític i social de caràcter revolucionari com l’esclatat a França el 1789.

Les idees polítiques d’alguns pensadors il·lustrats van posar les bases pel naixement d’una nova doctrina: el liberalisme polític. Enfront del sistema de monarquia absoluta que concentrava tot el poder en mans del monarca, aquest nou corrent ideològic defensaria la separació de les institucions polítiques en les quals descansaven els poders de l’Estat: poder executiu, poder legislatiu i poder judicial. La teoria de la separació de poders va ser defensada per Montesquieu, tot i que ho feia en defensa de l’aristocràcia que veia amenaçat el seu poder per l’avenç de l’absolutisme.

Una altra idea bàsica del liberalisme polític seria la formulació del concepte de sobirania nacional, continuat el corrent il·lustrat iniciat per J.J. Rousseau. Segons aquest il·lustrat, el poder dels governants resultava d’un pacte entre aquests i els seus súbdits, idea del contracte social. Pels liberals, la sobirania de l’Estat residiria en la nació, és a dir, el conjunt de ciutadans d’aquest Estat. del desenvolupament d’aquests principis sorgiria el dret dels ciutadans a escollir els seus representants al govern. En resum, el liberalisme polític és aquella doctrina política que enfront de l’absolutisme i l’Antic Règim defensava la llibertat de pensament, actuació i elecció de representants per part d’uns individus que esdevenien ciutadans dins d’un Estat organitzat com a Estat Parlamentari i laic que seria l’encarregat de vetllar pel compliment dels drets i els deures d’aquests ciutadans.

El liberalisme polític es concretaria en els següents principis bàsics, configurats durant les revolucions americana i francesa i estesos per Europa durant l’expansió napoleònica:

Els principis del liberalisme polític:

Sobirania Nacional: El poder emanaria del conjunt dels ciutadans que poder escollir el govern. Per tant, el poder resideix en el Parlament que és el representant legítim escollit pel poble. Inicialment, s’instauraria un sufragi censatari (només podien votar els que tenien un cens determinat) i més endavant universal (on tindrien dret a votar tots el ciutadans). Les dones, però, estarien exemptes de tota mena de sufragi. El monarca (si no es proclama la República) només exerciria el poder per delegació del poble i ajustant-se al que marqui la Constitució.

Règim constitucional: Monarquia o República, però sotmesa a l’imperatiu legal d’una Constitució.

Separació de poders: Executiu (govern que executa el compliment de les lleis), Legislatiu (parlament que fa les lleis) i Judicial (administra la justícia). Busca evitar la concentració de poders en una persona que existia en la Monarquia absoluta d’Antic Règim

Igualtat davant la llei i els impostos: No és una realitat fins la implantació del sufragi universal (Acta Constitucional francesa de 1793).

Reconeixement dels drets i llibertats dels ciutadans (garantits per l’existència d’una Constitució). Aquests es poden concretar en: dret de propietat, lliure competència de mercat, llibertat de premsa, d’expressió, de reunió i de religió. L’Estat no hauria de tenir cap religió com a oficial i hauria de garantir que totes poguessin ser practicades en públic.

El despotisme il·lustrat

divendres, 17/09/2010

Malgrat l’exemple dels parlamentarismes anglès i holandès, la majoria dels monarques europeus del segle XVIII mantenien un poder absolut. Ara bé, les idees de la Il·lustració també van influir en els monarques del set-cents. D’aquesta manera, anomenem despotisme il·lustrat o absolutisme il·lustrat al sistema polític que neix de l’aplicació de les idees il·lustrades per part d’alguns dels monarques de l’absolutisme i que va desenvolupar-se entre 1760 i 1789.

ilustracion.jpg

El despotisme il·lustrat és un sistema polític que neix de l’aplicació de les idees il·lustrades per part d’alguns dels monarques de l’absolutisme.

Els anomenats dèspotes il·lustrats, conscients dels greus problemes econòmics i socials que patien els seus països, volien millorar les condicions de vida dels seus súbdits i fer compatibles els principis de l’absolutisme amb la idea de progrés, racionalització i modernització de la Il·lustració, però sense modificar l’estructura social ni les lleis. Per això es va mantenir l’absolutisme com a forma de govern i el Tercer Estat va continuar sense poder participar en el sistema polític.

El lema “tot pel poble, però sense el poble” definiria perfectament el caràcter del despotisme il·lustrat. O, dit en paraules de Frederic II de Prússia (1781):

S’ha de ser boig per creure que uns homes hagin dit a un altre home, semblant seu: “T’elevem per damunt nostre perquè ens agrada ser esclaus”. Al contrari, els han dit: “Tenim la necessitat de vós per mantenir les lleis a les quals ens volem sotmetre, perquè ens governeu sàviament, perquè ens defenseu. Exigim de vós que respecteu la nostra llibertat”.

Adolph-von-Menzel-Tafelrunde.jpg

Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.

Els dèspotes il·lustrats, com ara Caterina II de Rússia, Maria Teresa d’Àustria, Frederic II de Prússia o Carles III d’Espanya, van desenvolupar una política de reformes que abraçava àmbits diversos. Així, van fomentar la reforma de l’administració per a fer-la més racional i centralitzada, van reduir el poder dels parlaments, van estendre l’educació, van intentar modernitzar l’economia, van liberalitzar parcialment la producció i el comerç, van professionalitzar l’exèrcit, van reformar el traçat de les ciutats, van millorar el proveïment d’aigua i aliments i van renovar la xarxa de camins i ports.

Catalina de Russia.jpg

Caterina II de Rússia

Charles_III_of_Spain.jpg

Carles III d'Espanya

Però les idees il·lustrades també van afavorir els interessos de les monarquies en un altre sentit. La crítica que van fer els pensadors il·lustrats als privilegiats resultava útil als monarques per qüestionar o eliminar alguns dels aspectes que encara s’escapaven al control reial, com ara la falta de contribucions de la noblesa i el clergat, la independència de l’Església o els privilegis dels gremis.

François_Quesnay.jpg

François Quesnay

La preocupació de molts pensadors il·lustrats pel funcionament de l’economia va conduir a la fisiocràcia, una nova teoria econòmica enunciada pel metge francès François Quesnay en oposició al mercantilisme a la seva obra Màximes generals (1767):

Que el sobirà i la nació no perdin mai de vista que la terra és l’única font de riquesa i que és l’agricultura el que la multiplica. De la mateixa manera, l’augment de les riqueses assegura el de la població; els homes i les riqueses fan prosperar l’agricultura, estenen el comerç, estimulen la indústria, fan créixer i perpetuen les riqueses […].

Que s’asseguri als posseïdors legítims la propietat dels béns mobles i dels immobles, ja que la seguretat de la propietat és el fonament essencial de l’ordre econòmic de la societat. Sense la certesa de la propietat, el territori estaria sense conrear.

Així, segons els fisiòcrates, la riquesa d’una economia depenia de l’agricultura. Per tal que una nació fos poderosa calia, aleshores, fomentar les inversions agràries i estimular la demanda de productes agrícoles. Els fisiòcrates pensaven que la transformació de l’agricultura era fonamental per aconseguir el desenvolupament general, i per assolir-lo era necessari eliminar tots els obstacles, sobretot els nombrosos impostos que gravaven el treball dels agricultors. També proposaven cultivar les terres que no s’explotaven. En molts casos, l’aplicació de les teories fisiòcrates implicava la desamortització (alliberament de terres amortitzades o de mans mortes) de les terres.

Alguns ministres del despotisme il·lustrat van intentar d’emprendre mesures polítiques de caire fisiocràtic, com ara Turgot a França o Campomanes i Jovellanos a Espanya, però van fracassar a causa de l’oposició frontal dels estaments privilegiats a qualsevol tímida reforma. I és que les possibilitats que obria aquesta experiència reformista eren molt limitades.

jovellanos.jpg

Gaspar Melchor de Jovellanos, retratat per Goya. Juntament amb Floridablanca, Campomanes i Olavide, el millor exponent de la Il·lustració espanyola.

Aquests fets posaven de manifest que el despotisme il·lustrat tenia una capacitat limitada per a transformar la societat, perquè les reformes topaven amb els privilegis de la noblesa i el clergat, i els reis absoluts necessitaven el suport d’aquests estaments per assegurar la monarquia i mantenir l’ordre social. No era possible reformar l’Estat l’economia i mantenir intacta la societat estamental i el poder absolut, bases de l’Antic Règim. Així, a mitjà termini, el despotisme il·lustrat es va revelar inviable, obrint el camí cap a les revolucions del segle XIX.