Entrades amb l'etiqueta ‘Desenvolupament agrari i aparició de les ciutats medievals’

Els gremis a la Barcelona medieval

dilluns, 30/08/2010

Barcelona, la vella colònia Julia Augusta Favencia Paterna Bàrcino de l’època romana, havia mantingut durant segles una mateixa configuració inclosa dintre de les muralles del segle IV. Però arribats al segle XIII, la vella Bàrcino va entrar ja de ple en una transformació que, iniciada temps abans, va ser provocada per la necessitat.

La ciutat creixia, les muralles s’havien fet petites i van construir-se de noves. Van sorgir, en conseqüència, nous barris: el de la Ribera i el del Raval van prendre vida. És clar que, en dir nous barris, volem dir gent que hi viu, veïns que s’hi estableixen i que, naturalment, han de comptar amb mitjans de vida.

barchinona.jpg

Entre aquells ciutadans medievals una de les fonts de vida seria, sens dubte, el treball artesà. Treball que permetia instal·lar els obradors o tallers en petits espais, a l’entrada de la casa i, de vegades, fins i tot al carrer.

Els qui treballaven un mateix ofici van anar instal·lant-se tots en un mateix indret, i van donar-li tal caràcter que l’ofici que hi realitzaven va passar fins i tot a denominar el carrer, i amb tal força que molts encara el conserven en l’actualitat. Per exemple, per citar-ne alguns dels molts que hi ha en el barri de la Ribera, podem citar: Argenters, Mirallers, Carders, Corders, Sombrerers o Abaixadors, entre d’altres. Però també en trobem al voltant de la catedral, és a dir, al centre de la ciutat de l’edat mitjana, com són: Dagueria, Llibreteria o Ollers.

Hi havia, però, excepcions. Aquells oficis que causaven molèsties als veïns van ser apartats del centre urbà amb el pas del temps. Així, trobem el cas dels tintorers de cotó, als quals un decret del batlle de l’any 1225 va assenyalar-los un lloc adequat per a instal·lar les seves indústries fora de la ciutat.

A l’edat mitjana els artesans eren anomenats ministeralis, d’on ve la paraula catalana menestral. Els artesans s’agrupaven en corporacions d’oficis, que en el segle XIV es van transformar en gremis. Eren organitzacions que tenien cura de la formació dels artesans i defensaven els seus interessos econòmics i professionals. També controlaven l’excés de producció i marcaven els preus.

Gremi Ofici que realitzaven
Abaixadors Igualaven el pèl dels draps de llana amb tisores grosses.
Apotecaris Preparaven i venien medicaments.
Bastaixos de capçana Traginaven càrregues damunt del cap.
Calafats Fusters de ribera que construïen embarcacions.
Cervellers Fabricants de capells de ferro que cobrien el crani.
Daguers Fabricants de dagues, espases de fulla curta.
Estorers Fabricaven o venien estores
Fustaniers Teixidors de fundes de matalàs de cotó.
Garbelladors Es dedicaven a garbellar cereals per compte d’altre.
Hortolans Conreaven la terra.
Llogaters de mula Llogaven bèsties de càrrega.
Manescals Curaven les malalties a les bèsties.
Pedrenyalers Fabricants d’una mena d’escopeta curta que es disparava amb pedrenyal (pedra foguera).
Rosariers Feien i venien rosaris.
Sellers Feien i adobaven selles i altres guarniments.
Tapiners Produïen tapins, una espècie de sandàlia de dona.
Velers Fabricaven i venien vels.
Xocolaters Feien i venien xocolata.

Cada corporació tenia la seva confraria, agrupació de caràcter religiós amb funcions socials i benèfiques amb un sant patró que la representava. Ajudaven els que ho necessitaven i les vídues i els orfes.

El mestre artesà treballava a casa amb la col·laboració de la seva dona, els seus fills i filles i, si el negoci anava bé, tenia algun treballador, assalariat o esclau, i algun aprenent.

gremis-sastre.jpgEls gremis eren una associació de treball i com a tal, com explica Pere Molas, eren persones jurídiques amb dret a propietat i, també, amb deutes. A més, cada gremi era diferent d’altres per la seva naturalesa, la seva estructura, el seu funcionament i la seva finalitat.

Quan un grup de persones que es dedicaven a un mateix treball decidien unir-se i formar una corporació gremial, aleshores es redactaven unes Ordenances (avui ho anomenaríem estatuts) que fixaven la norma del funcionament, i que indicaven els deures i els drets que es contreien per ser confrare. Les Ordenances es presentaven al monarca a fi que les aprovés. La seva redacció, dins les variants pròpies de cada ofici, tenien unes constants.

Els primers capítols eren purament de caràcter benèfico-religiós: compromís a l’assistència a la festa patronal i a deixar de treballar aquell dia. Aquest punt el trobem sempre molt remarcat i els historiadors coincideixen a l’hora d’afirmar que això indicaria que els diumenges i els dies festius també es treballaria. Era obligat, tot i això, d’anar als enterraments dels agremiats i, en alguns casos que estaven especificats, es pagava una determinada quantitat per a quedar exempts d’aquestes obligacions. La quantitat ingressada es repartia entre els més pobres.

Els Capítols determinaven també les quantitats que cadascun havia de pagar en fer l’ingrés en la confraria, després d’una quota que recollien els llevadors. A les confraries hi entraven també les dones i els menors d’edat.

gremio2.jpgA partir del segle XV, quan les confraries passen a ser més aviat unes organitzacions de treball, en els Capítols s’hi inclouen ordenances referents a la qualitat dels productes, i els qui vetllaven per un control de qualitat eren els “veedors” o inspectors, mestres en la tècnica de l’ofici.

Un Capítol estava dedicat a especificar l’examen o passantia que calia passar als aprenents per a obtenir l’oficialia, sense el qual no es podia obrir un obrador o taller. I no es podia tenir la categoria de mestre si no es tenia un obrador i el senyal o la marca de la fàbrica, que es transmetia per herència.

Sempre hi havia un compromís entre el mestre i l’aprenent amb intervenció del pare o tutor d’aquest. Els gremis regulaven la possibilitat d’accés al mestratge per mitjà d’un examen i d’una matrícula, que pressuposava una capacitat econòmica i una destresa per a accedir-hi.

Per poder presentar-se a l’examen s’havia de ser aprenent durant tres o quatre anys, segons el gremi, que es podien fer a la mateixa ciutat o a fora, però certificant sempre que s’havia acomplert el temps obligat a la casa d’un altres mestre. La condició d’aprenent estava molt subjectada al mestre en tot: l’ofici, el servei que havia de fer a la casa, i el permís per a sortir-ne.

Desenvolupament comercial i inicis de l’economia de mercat

dimarts, 27/07/2010

El comerç també va experimentar un gran desenvolupament a partir del segle XII, perquè el creixement de la població va augmentar les necessitats de productes.

A mesura que les ciutats medievals van anar desenvolupant-se, i hi acudien amb més freqüència mercaders que portaven objectes variats i luxosos, els senyors feudals van estimar-se més de cobrar les seves rendes en diners (moneda) que no pas en espècies o en treball.

Fins i tot es va generalitzar la possibilitat de redempció (recuperació de la llibertat personal) per part dels serfs, mitjançant el pagament d’una determinada quantitat de diners. Cal tenir en compte que es tractava d’una època de creixement demogràfic, en la qual ja no era necessari retenir els treballadors de la terra.

alimenti,_latte,_Taccuino_Sanitatis,_Casanatense_4182..jpgLes famílies pageses, que tradicionalment havien practicat una economia de subsistència i autoabastament, no disposaven de diners. Per tant, es van veure obligats a cercar noves fórmules per a obtenir-lo. En la mesura del que va ser possible, van transformar els seus conreus i es van especialitzar en aquells productes que tinguessin demanda a les ciutats per a aconseguir diners a canvi. Amb aquests diners, podrien adquirir els productes manufacturats oferts pels artesans i la resta el lliuraven al senyor.

Tot això va potenciar la generalització creixent de l’agricultura de mercat i va fer que s’intensifiquessin les relacions entre les ciutats i el món rural. En aquests bescanvis, els habitants de la ciutat van aconseguir progressivament una posició d’avantatge enfront del camperolat o pagesia.

La població pagesa va viure una època de canvis. A les contrades on es podien conrear productes fàcils de vendre, hi va haver famílies que es van enriquir i que, fins i tot, van arribar a llogar més terres i contractar persones per tal d’obtenir més beneficis. D’altres famílies no van tenir aquesta possibilitat i van viure sotmeses a les pressions cada cop més dures dels senyors i de l’Església. Hi va haver altres persones que van aconseguir comprar la seva llibertat i establir-se a les ciutats.

Aquest renaixement del comerç no es pot separar de les transformacions agràries i del desenvolupament de les ciutats emmurallades, centres d’activitats mercantils i industrials.

El desenvolupament del comerç interior entre les ciutats i el món rural, i també el comerç amb països llunyans, va portar a l’increment del nombre de persones que s’hi dedicaven i a fer que s’organitzessin per afrontar els possibles obstacles. En els seus viatges trobaven amb freqüència assaltants que els robaven les mercaderies.

Els comerciants havien de pagar molts tributs als senyors perquè els deixessin vendre els seus productes a l’interior de la senyoria o simplement per a poder travessar-la. Per això, els comerciants van organitzar caravanes i van demanar suport als monarques.

Ciudad3.jpgLa monarquia va intervenir en molts països i va proporcionar llocs espaiosos, ben vigilats i defensats, per tal que s’hi poguessin realitzar de forma periòdica les fires o mercats. Una de les raons més importants del suport de les monarquies als comerciants va ser la possibilitat de cobrar-los tributs. Cal tenir en compte les grans necessitats financeres de les monarquies i la dificultat que tenien per a recaptar tributs a les terres dels senyors i de l’Església. Als monarques els convenia que els negocis comercials prosperessin i que, a més, s’efectuessin en indrets prèviament privats, per tal de facilitar-ne el seu control.

La reactivació del comerç es va produir per la multiplicació de fires i mercats setmanals a les àrees rurals i el desenvolupament comercial a llarga distància.

Les fires i els mercats van facilitar que els pagesos medievals comencessin a treballar determinades espècies en funció de la seva venda a mercats o fires anyals, i altres ocupessin els suburbis de les ciutats per a oferir els seus productes a una demanda urbana creixent i rendible.

L’augment del comerç va comportar l’aparició de noves tècniques bancàries i financeres a Europa. En totes les fires o mercats hi havia també la figura del canvista. Com que cada Estat, per petit que fos, encunyava i utilitzava la seva pròpia moneda, calia que algú en tingués una gran varietat i en facilités els canvis per a efectuar la compra-venda. A més, freqüentment els canvistes concedien préstecs, que després cobraven amb interessos. Amb el pas del temps, aquesta activitat donaria lloc a l’aparició de la banca.

En el període comprès entre l’any 400 i el 1000, aproximadament, l’Europa occidental era una regió subdesenvolupada en comparació amb l’Imperi Bizantí i el califat islàmic, un territori assolat pels desordres polítics i per la manca de seguretat, amb una economia de subsistència i poca circulació de mercaderies.

A partir del segle X, va viure’s un primer renaixement del comerç en els ports de Nàpols, Ravenna, Pisa o Venècia, entre d’altres, que iniciarien un canvi fonamental: els bizantins i els àrabs començarien a ser desplaçats com a intermediaris en el comerç entre Orient i Occident. Així, la ruta comercial del Mediterrani relacionava les ciutats de la costa de les penínsules Ibèrica i Itàlica amb els ports musulmans i de l’Imperi bizantí.

Des de finals del segle XII i principis del XIII, els ports de la Península Itàlica dominarien la Mediterrània oriental. Venècia, que practicava el comerç, legal i de contraban, amb Bizanci i, alhora, mantenia relacions comercials amb l’islam (espècies, perfums, ivori, porcellana, tèxtils i oli), tindria l’hegemonia en l’activitat comercial.

europe_mediaeval_commerce.jpg

Els pelegrinatges i les croades tindrien un paper molt important en aquest renaixement comercial que es manifestaria amb l’ampliació i renovació de rutes i del volum, nombre i qualitat de les mercaderies, amb l’aparició de les primeres associacions armades de mercaders, i amb la de noves fires i mercats fixos. Els viatges comercials sovint eren molt cars i van començar a finançar-se a crèdit. I per evitar els robatoris es van establir les lletres de canvi, que permetien viatjar sense portar diners en metàl·lic.

A l’Europa occidental, es va incrementar notablement la capacitat adquisitiva dels sectors més poderosos, els quals van sentir-se atrets pels productes procedents de l’Orient: espècies per a conservar i amanir els aliments (pebre, canyella, comí, etc.), tints, perfums, teixits de seda i molts altres objectes de luxe.

La decadència de Bizanci va deixar el control del comerç amb Orient a mans de ciutats mediterrànies, com Venècia, Gènova o Barcelona. Des d’aquestes ciutats es distribuïen les mercaderies cap a l’interior del continent.

El desenvolupament d’intercanvis a llarga distància va permetre el creixement de ciutats del nord europeu com Gènova, Milà, Pisa i Venècia, que, juntament amb d’altres ciutats mediterrànies com Marsella i Barcelona, connectarien amb les ciutats de Constantinoble, Antioquia i Alexandria, on carregaven sedes, espècies, perfums i pells que arribaven per rutes caravaneres des de l’Extrem Orient. El pagament es feia amb l’or que arribava del Sudan als ports del nord d’Àfrica i que, al seu torn, es pagava amb mercaderies orientals i occidentals, i amb la plata de les mines de l’Europa central.

Va resultar d’essencial importància una ruta comercial terrestre que enllaçava el nord d’Itàlia amb el nord d’Europa (Alemanya, Flandes), arribant a comunicar els ports portuguesos (Lisboa) i del Cantàbric (Bilbao, Santander) amb les ciutats flamenques (Bruges, Anvers), alemanyes (Hamburg, Lübeck) i fins i tot russes. D’aquesta manera, al Bàltic i al Mar del Nord es va produir una gran activitat comercial.

Els comerciants de les ciutats més importants del nord d’Europa van arribar a crear al segle XIII una lliga, la Hansa, per tal de controlar el comerç que s’hi realitzava. A través de la Hansa s’intercanviaven les llanes castellanes i angleses; els vins francesos; l’estany anglès, i l’ambre, les pells, la fusta i el blat del Bàltic.

Artesans i gremis

dimarts, 27/07/2010

Com a conseqüència del renaixement de les ciutats, a partir del segle XII, el nombre de famílies especialitzades en la fabricació i venda d’algun producte, com ara vestits o objectes de metall i fusta, va augmentar. Els oficis artesanals eren molt diversos: teixidors, boters, bataners, forners, fusters, tintorers, sabaters, cistellers, terrissaires, etc.

taller.jpgAquests artesans, elaboraven els seus productes a mà, amb poques eines i amb materials naturals, i posseïen el seu propi taller artesanal on es feia tot el procés de producció al costat de l’habitatge, i ells mateixos venien els seus productes al públic. Aquesta va ser la causa que la moneda tornés a utilitzar-se, ja que facilitava els intercanvis.

Cada ofici estava dividit en tres categories d’artesans: mestres, oficials i aprenents.

En general, la direcció del treball artesanal corresponia al pare, tot i que hi col·laborés tota la família. L’especialització en un sol producte feia possible que l’artesà assolís una gran habilitat. A aquests artesans els denominaven mestres, propietaris del taller, de les eines i les primeres matèries. El mestre era la persona que obtenia els beneficis i pèrdues del negoci.

Els mestres solien comptar amb l’ajuda d’oficials, treballadors experts del taller que vivien amb la família, com altres membres més, i cobraven un sou, i també amb el dels aprenents, adolescents sense sou que es formaven amb la intenció d’esdevenir oficials i solien viure a casa del mestre, que també els mantenia.

gremio2.jpgEls tallers artesanals es transmetien de pares a fills, i els artesans d’una mateixa especialitat solien concentrar-se en un mateix carrer o al mateix barri. Era habitual que els artesans que es dedicaven a una mateixa professió visquessin al mateix carrer, que acabava prenent el nom de l’ofici: carrer dels tintorers, ribera dels adobers, carreró dels llauners, passatge dels estibadors, etc. Molts d’aquests noms encara perduren avui dia en les nostres ciutats.

A les ciutats, a partir del segle XII, la vida urbana va organitzar-se corporativament. D’aquesta manera, els artesans, i en ocasions els comerciants, s’aplegaven tot formant gremis i confraries. Pagaven periòdicament una quota; i així, quan emmalaltien o morien, el gremi els ajudava, a ells o a les seves famílies, o es feia càrrec de l’enterrament o dels orfes. Cada gremi elaborava un estatut que havien de jurar tots els membres en què s’especificaven tant les normes de l’ofici com els drets i les obligacions dels associats.

El gremi també evitava la competència entre els artesans, ja que controlaven la producció, controlava severament el nombre de treballadors, establia els preus dels productes i també la seva qualitat. Els sistemes de fabricació estaven reglamentats acuradament. El gremi comprava conjuntament tota la matèria primera necessària i la repartia entre tots els artesans, per tal que cap d’ells no la pogués acaparar i en deixés sense a tots els altres.

20070712klphishes_68.Ies.SCO.jpgEls gremis van aconseguir que es dictessin lleis que prohibien la instal·lació d’un taller artesanal a la seva ciutat si l’amo no pertanyia al gremi, aconseguint dominar tota la producció artesana que es feia a les ciutats. Per poder ingressar-hi calia passar un examen i demostrar capacitat per a realitzar una obra mestra. Amb el temps, els gremis van esdevenir molt restrictius.

Avançada l’edat mitjana, els gremis de ciutats tèxtils van entrar en conflicte amb els grans mercaders que cercaven majors beneficis proporcionant matèria primera a un gran nombre d’artesans no agremiats (generalment camperols de fora de la jurisdicció del gremi) que treballaven a un cost inferior, i després els propis mercaders comercialitzaven el producte elaborat. Aquesta situació era freqüent a ciutats del continent europeu i de la Corona d’Aragó.

Els gremis també tenien funcions religioses, com retre culte al sant o santa elegits com a patrons, i funcions fiscals ja que el pagament d’impostos es canalitzava mitjançant el gremi.

El desenvolupament urbà a l’edat mitjana

dilluns, 26/07/2010

A Europa les ciutats havien entrat en una fase de decadència després de la crisi de l’Imperi romà. Durant l’alta edat mitjana, la vida urbana es mantindria força reduïda, però a partir del segle XI, i durant el XII, les ciutats van tornar a créixer donant lloc a un renaixement de les ciutats (burgs), amb la creació de noves poblacions, sorgides al costat d’un castell o un monestir, en una cruïlla de camins o en rutes comercials, o al desenvolupament de les ja existents que tornaven a cobrar força.

Tanmateix, les ciutats medievals eren petites i les més grans tenien uns 50.000 habitants. Les més poblades eren París, les ciutats dels Països Baixos (Bruges, Gant…) i les del nord d’Itàlia (Gènova, Florència, Venècia…).

barchinona.jpg

El creixement de les ciutats va respondre a diversos motius. D’una banda, amb les noves tècniques agrícoles es necessitaven menys camperols i molts van haver d’emigrar a les ciutats per buscar-hi feina.

suda3.jpgD’altra banda, l’expansió agrària aconseguida fins al segle XIII va permetre que la població augmentés i també que s’obtinguessin més excedents. Això va provocar l’aparició d’artesans especialitzats i l’expansió del comerç. A poc a poc, al costat dels castells dels senyors o junt als monestirs, a les cruïlles dels camins, vora als rius o als ports, es va produir una concentració d’artesans i comerciants que proporcionaven productes manufacturats a canvi de béns agraris.

Per això molts mercaders es van instal·lar a les ciutats, on tenien lloc els mercats. Els camperols dels voltants anaven un cop per setmana a la ciutat a vendre els seus productes i, alhora, hi compraven els que necessitaven. Algunes ciutats van arribar a ser centres de comerç regional i fins tot internacional molt importants.

A més, Les ciutats oferien condicions de vida millors, perquè no estaven sota el control dels senyors feudals i tots els seus habitants eren lliures. Cada ciutat tenia el seu propi govern, l’ajuntament, que dirigia un alcalde. Molts camperols també van emigrar a les ciutats per fugir de la servitud i ser més lliures.

Ciudad3.jpgAixí, es va donar el sorgiment de la vida urbana a l’edat mitjana, una de les característiques del qual va ser la repoblació de les antigues ciutats creades a l’època del domini romà. Aquests nuclis de població, que ja no es dedicaven a les tasques agràries, sinó que en realitzaven unes altres de complementàries, van ser denominats burgs i els seus habitants burgesos.

Els nous habitants dels burgs constitueixen un nou estament social: la burgesia, especialitzada en el comerç o l’artesania, la riquesa de la qual no era la terra, sinó les monedes o la plata. Sorgia, doncs, l’associació comunal –consell o comunitat- i, amb això, la burgesia adquiria personalitat jurídica i esdevindria una força social, futur germen de dissolució de l’ordre feudal.

Si bé a l’habitant de les ciutats s’anomenava burgès, entre ells hi havia grans diferències: alguns eren molt rics, per exemple els propietaris dels tallers artesans més grans i els mercaders principals. Aquests grups controlaven el govern de la ciutat; però, la majoria de la població estava formada per artesans i botiguers modestos, i per persones dedicades al servei domèstic en les cases dels més rics. Per sota d’ells hi havia els pobres i els marginats, que no tenien feina i mendicaven o fins i tot delinquien per sobreviure.

Cal tenir en compte que a les ciutats de l’Europa medieval la major part de la població era cristiana. Però també hi havia grups de jueus que vivien en barris separats, les jueries o calls. Als regnes cristians de la península Ibèrica també hi havia la població musulmana, que vivia en uns barris anomenats moreries.

Transformacions econòmiques i desenvolupament agrari a l’Europa feudal

dilluns, 26/07/2010

L’aparició del sistema econòmic feudal va suposar que per tota Europa van crear-se uns nuclis de població rural que, amb gran dificultats, lluitaven per sobreviure i produir l’excedent necessari per a mantenir els grups privilegiats. Aquests grups camperols s’afanyaven per augmentar la producció de diverses maneres.

©Photo. R.M.N. / R.-G. OjŽdaDurant l’edat mitjana va millorar la tecnologia i va expansionar-se el conreu de noves terres. Així, diversos canvis tecnològics millorarien l’eficàcia del treball del camp donant lloc a que, partir del segle XII, la producció agrícola augmentés en gairebé tot el continent.

A poc a poc, va augmentar la superfície cultivada, ampliant-se les terres de conreu. Van artigar les terres, tot guanyant terreny als boscos, i van convertir terres ermes en camps aptes per a l’agricultura. Fins i tot van ser aprofitades algunes terres d’aiguamolls i landes dessecant antics pantans.

Així, des de mitjans del segle XI a finals del segle XIII, va produir-se una expansió agrària: noves terres de conreu guanyades als boscos, als pantans i als aiguamolls. Les cartes de població dels senyors feudals volien estimular la rompuda de noves terres amb concessions parcials, és a dir, amb la limitació de diversos impostos i prestacions.

La toponímia també ens fa conèixer les zones que van ser explotades de nou: és el cas de les viles Vilanova, Neuville i noms germànics acabats en -rode; i les viles lliures d’impostos: com Vilafranca. Aquest procés d’expansió o colonització no es pot deslligar de les accions hostils per foragitar o sotmetre els habitants dels nous territoris colonitzats. Aquest va ser el cas de la colonització germànica en direcció a Prússia, el Vístula i el centre d’Europa i l’anomenada reconquesta del sud de la península Ibèrica pels regnes cristians del nord. Finalment, Flandes fonamentaria la seva expansió a base de dics que drenaren les aigües del mar i convertiren zones d’aiguamolls en terres molt fèrtils.

També van tenir gran influència els canvis tècnics introduïts de forma progressiva i que van incrementar la productivitat del treball agrícola. D’aquesta manera, lentament, entre els segles X i XIII, es van difondre per Europa estris agrícoles més resistents i eficaços.

plow_medieval.jpgL’arada antiga de fusta va ser substituïda per l’arada de rodes i abocador, que exigia menys esforç humà i regirava millor la terra per a fer-la més fèrtil. L’arada de rodes (carruca), que va substituir l’arada romana, va permetre d’aprofundir i solcar més la terra, tot oxigenant-la millor; d’aquesta manera va ser possible la primera rompuda de terres més dures que abans o bé no es podien llaurar o bé costava molt de treballar-les.

També es va difondre el rampí, que servia per a netejar els camps, treure les pedres i eliminar les males herbes. A la sega, la falç va ser substituïda per la dalla, amb la qual cosa el treball resultava més ràpid. La difusió de l’ús del ferro aplicat a les tasques agrícoles (dalles, falçs dentades, rasclets, càvecs i destrals) va resultar decisiu.

També es van modificar els procediments per aprofitar la força animal. Als bous se’ls va aplicar el jou frontal, lligat al banyam; mentre que abans s’ajustava sobre la part superior de l’espina dorsal i es lligava al coll, amb la qual cosa, en estirar amb més força, l’animal s’ofegava.

Quant al cavall, per tal d’aprofitar-lo al màxim, se li va aplicar la collera rígida. A més, va introduir-se el sistema d’unir els cavalls en filera: d’aquesta manera es sumava la força que feien sobre l’arada. També es va generalitzar el costum de posar-los ferradures i l’ús de l’estrep, que proporcionava seguretat al genet.

alimenti,_latte,_Taccuino_Sanitatis,_Casanatense_4182..jpg

Un dels canvis més importants va ser el pas del sistema de conreu basat en la rotació biennal al de rotació triennal. Combinant bé les plantes que es sembraven (per exemple, cereals i lleguminoses, que absorbeixen substàncies diferents de la terra), s’aconseguia que només un terç de la terra conreable hagués d’estar en repòs, i no la meitat, com fins aleshores.

Per últim, cal fer menció de la difusió dels molins d’aigua, primer, i els de vent, després, amb la qual cosa s’aprofitava una altra font d’energia. El molí d’aigua i el de vent que, tot i que el seu origen és més antic, es començarien a usar de forma sistemàtica a partir del segle XI fonamentalment al món mediterrani. Als indrets no afavorits per la presència de rius cabalosos s’empraria el molí de vent, com en el cas de la Península Ibèrica. L’ús de l’energia eòlica i hidràulica alliberaria molta força de treball (es calcula que feien la feina d’unes quaranta persones).