Entrades amb l'etiqueta ‘Desarrollismo’

Els moviments socials d’oposició al franquisme en els anys seixanta i setanta

dimecres, 14/11/2012

Tot i que el creixement econòmic va ser la principal característica de l’Espanya franquista dels anys seixanta i setanta, el canvi social que va comportar va traduir-se en una conflictivitat social ascendent. Això va suposar el naixement d’una consciència reivindicativa nova, alliberada del passat, dels seus fantasmes i els temors alimentats durant vint anys pel règim. És a dir, una nova lluita desproveïda dels instruments i l’experiència dels antics moviments sindicals.

Moviment obrer. La intensitat de les vagues i les reivindicacions obreres va anar augmentant entre 1960 i 1975. Aquesta conflictivitat va iniciar-se en les zones amb una tradició sindical i reivindicativa més arrelada, com ara Astúries, Guipúscoa, Biscaia o Barcelona, però aviat va estendre’s a zones com Madrid, Vigo, Sevilla, València o Valladolid. Per exemple, el 1962, va tenir lloc a Astúries una vaga de miners que va aviat estendre’s als nuclis industrialitzats de l’Estat, arribant a mobilitzar uns 500.000 obrers durant l’anomenat “maig calent” contra les condicions laborals existents. Com a resposta, el govern franquista va decretar l’Estat d’excepció, va efectuar nombroses detencions i va tancar els detinguts a la presó sense judici.

1324677201946manifa-obreros-4-col.jpg

Font: http://www.publico.es

En el cas de Catalunya, tres factors van determinar la dinàmica del moviment obrer català a partir de 1960: el creixement numèric i la renovació generacional de la classe treballadora, el buit ideològic i la discontinuïtat respecte a les organitzacions anteriors a 1939, i el creixement econòmic i l’augment de la productivitat que van suposar un increment de la possibilitat d’una redistribució més justa dels beneficis i de les expectatives de lluita sindical.

En aquest context, la conflictivitat obrera va estimular el sorgiment d’un sindicalisme al marge de l’oficial. Així, el 1964, van néixer les Comissions Obreres (CC.OO.) a Barcelona, un sindicat independent i democràtic que impulsava la lluita laboral (augment de salaris, millora de les condicions de treball) i política (llibertat sindical, drets civils). La nova organització combinava l’acció il·legal (vagues) amb les escletxes legals existents (eleccions sindicals). Per això, les CC.OO. poden definir-se com un moviment sociopolític, unitari, democràtic i independent que va ser capaç d’agrupar el conjunt dels treballadors, més enllà de les seves simpaties polítiques i ideològiques. L’hegemonia comunista en el sindicat seria posterior.

franquista.jpg

Font: http://www.enlucha.org

A més, a partir de 1967, un grup de sindicalistes vinculats a les Joventuts Obreres Cristianes van separar-se de les CC.OO. i van crear la Unió Sindical Obrera (USO). I és que una de les grans novetats d’aquest període va ser la decidida incorporació al moviment obrer antifranquista de nombrosos militants procedents de les organitzacions d’apostolat social de l’Església.

Així, el sindicalisme real i plural de les CC.OO. serà el protagonista, des de l’inici dels anys setanta, de les importants lluites reivindicatives obreres que van marcar els darrers anys de la dictadura. En aquest sentit, els components de reivindicació econòmics seran indissociables del contingut social i antirepressiu d’aquests moviments, que tant recorreran a la Magistratura del Treball, com a la manifestació al carrer i a l’ús dels locals del sindicat vertical, així com a les assemblees en esglésies.

Moviment estudiantil. Un segon element fonamental de contestació al règim es troba en el moviment estudiantil, que des dels anys seixanta va manifestar clarament el seu contingut antifranquista. En aquest sentit, el 1966, en un acte celebrat al convent dels Caputxins de Sarrià, l’anomenada caputxinada, va néixer el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), el qual va acabar amb l’hegemonia del sindicat franquista (SEU) i va esdevenir el dinamitzador de la protesta estudiantil.

Tanmateix, el front universitari aniria creixent fins a abraçar la major part del camp educatiu. A més, aviat es generaria una complicitat entre professors, alumnes i pares que eixamplaria el moviment. D’altra banda, una universitat cada cop més massificada, amb presència abundant de joves d’extracció social mitjana i popular, amb un funcionament acadèmic molt precari i un alt nivell de politització aguditzarà la lluita antifranquista. Per tant, el moviment antifranquista o contestatari articulat des de l’ensenyament va esdevenir un element d’oposició interclassista, molt més divers que el que representava el moviment obrer.

26-SDEUB-grises-foto-El-Temps-1967.jpg

Grisos a la UB. Font: http://www.eltemps.cat

cache_800x600_0044435.gif_800x600.gif

Moviment estudiantil antifranquista. Font: http://www.ub.edu/

Organitzacions veïnals. D’altra banda, a la dècada del 1970, en els barris populars de les grans ciutats va sorgir les primeres associacions de veïns, possiblement l’expressió més evident de directament la relació entre els canvis socioeconòmics i la conflictivitat social de la Catalunya dels anys seixanta i setanta. Impulsades inicialment per una minoria polititzada que reclamava millors condicions de vida i la resolució de les mancances estructurals d’uns barris oblidats per l’administració, aviat derivarien en un moviment veïnal multiforme i força extens. El seu èxit es trobava en la reivindicació de coses que realment eren compartides per la majoria de la població i que legitimaven la seva feina davant el conjunt del veïnat i enfront l’opinió pública.

Tanmateix, l’expressió de les protestes veïnals xocava amb la legalitat i amb les institucions franquistes. És a dir, dins del sistema franquista poca cosa podien fer aquestes associacions. És més, tot i que van intentar adaptar-se a la legalitat del règim, van haver de moure’s en un estatus d’al·legalitat fins després de 1975, quan van ser legalitzades. En qualsevol cas, la conflictivitat veïnal, i el moviment associatiu que amb ella va desenvolupar-se, va contribuir de forma decisiva a millorar les condicions de vida en les barriades populars de les grans concentracions urbanes i, d’altra banda, va tenir uns importants efectes polítics ja que les administracions locals franquistes van patir un important desgast, Va estendre’s una cultura democràtica que seria decisiva pel canvi polític.

129.jpg

Font: http://es.wikipedia.org/

Moviment feminista. Les transformacions de la condició femenina en aquest període van donar pas a la incipient reivindicació dels drets de les dones a l’hora d’assolir la llibertat personal i el mateix estatus professional i social del qual gaudien es homes. Ara bé, el feminisme encara tindria molt camí per recórrer i no seria fins a les dècades següents que es consolidaria plenament.

Una altra Església. La difusió dels postulats del Concili Vaticà II i la preocupació per la injustícia social van propiciar l’aparició, dintre de l’Església, d’actituds crítiques amb la dictadura. Sorgia així un cert canvi d’actituds, un nou dinamisme i un afany de revitalització que contrastava amb la quietud autocomplaent de la llarga postguerra. En aquest sentit, són especialment significatives les declaracions de l’abat de Montserrat a Le Monde demanant la democratització del país, que van suposar la seva expulsió el 1964, i la participació de les organitzacions catòliques JOC i HOAC en les mobilitzacions obreres.

Una part de la jerarquia catòlica, liderada pel cardenal Tarancón, va començar a distanciar-se del règim i van anar estenent-se les actituds antifranquistes entre els nous capellans, uns vicaris joves d’origen urbà, amb inquietuds tant intel·lectuals com pastorals, que no havien viscut la Guerra Civil, però contemplaven la perpetuació del franquisme a la vegada que descobrien la misèria i el descontentament de les classes populars que integraven les seves parròquies. Un exemple el trobem en la insòlita manifestació de 130 sacerdots a Barcelona, l’11 de maig de 1966, en protesta per la repressió dels maltractaments patits pels estudiants detinguts arran de la caputxinada.

Canvis socioeconòmics de l’Espanya franquista: transformacions socials i culturals

divendres, 2/11/2012

El desenvolupament de la indústria i l’expansió del sector serveis en els anys seixanta van donar lloc a la transformació de les estructures socioprofessionals de la població espanyola. La distribució sectorial de la població és el millor exemple per il·lustrar aquesta transformació: en el conjunt d’Espanya entre 1950 i 1975 els actius agrícoles van passar del 50% al 21%, mentre que els industrials van augmentar del 24% al 38%, i els ocupats en el sector serveis van créixer del 25% al 41%. Aquesta nova estructura va anar acompanyada, lògicament, de l’increment del nombre d’obrers industrials, assolint en el conjunt de l’Estat la xifra de quatre milions.

D’altra banda, a Catalunya, país amb una important tradició industrial, la xifra d’assalariats va ser sempre superior a la mitjana espanyola i va situar-se en xifres similars a les de les regions europees industrialitzades. En conseqüència, la població activa catalana va evolucionar en un doble sentit: va incrementar el seu nombre a causa dels processos migratoris i va experimentar una creixent terciarització. Igualment, les migracions internes i exteriors arribades per la bona marxa de l’economia van accentuar el procés d’urbanització.

219_09.jpg

Igualment, el creixement econòmic afavorirà la reconstrucció d’unes capes socials mitjanes que la guerra i la postguerra havien desmantellat. Així, com a conseqüència d’aquest procés també va augmentar el volum de les classes mitjanes i va consolidar-se una nova burgesia urbana que comprendria des dels estrats més qualificats i ben remunerats de la classe obrera, passant per tècnics, botiguers i professionals, fins a petits industrials i empresaris del sector comercial o agropecuari de comarques. Tanmateix, juntament amb els professionals autònoms, en els anys seixanta i setanta va créixer el nombre de funcionaris de l’Estat i dels professionals qualificats dedicats a la gestió industrial o financera i a les activitats terciàries.

D’aquesta manera, en poc més d’una dècada, la societat espanyola i catalana va transformar-se profundament per avançar cap a unes pautes socials i uns hàbits culturals propis de les societats industrialitzades occidentals. Ara bé, aquesta millora relativa del nivell de vida va coexistir amb grans desequilibris i mancances bàsiques d’equipament col·lectiu que presentaven un fort contrast amb el desenvolupament econòmic.

En primer lloc, l’augment del poder adquisitiu va fer possible l’entrada del país en la societat de consum. Aquest fet es va viure amb una gran intensitat perquè es partia des d’uns nivells molts baixos i en va consolidar en menys d’una generació. D’aquesta manera, les llars espanyoles i catalanes van conjurar definitivament el fantasma de la fam i van deixar-se temptar per l’àmplia oferta de béns de consum que inundaven el mercat. Així, les cases van començar a equipar-se amb els nous electrodomèstics: frigorífic, rentadora, televisor, etc., articles que gràcies a la venda a terminis semblaven estar a l’abast de les economies més modestes. Al mateix temps, es va popularitzar l’ús i adquisició de l’automòbil, sobretot a partir de la comercialització del SEAT 600, de producció nacional, una de les expressions més importants i simbòliques del nou clima socioeconòmic.

D’altra banda, el nivell educatiu de la població espanyola va millorar considerablement. En aquest sentit, el 1970, la Llei General d’Educació va remodelar tot el sistema educatiu i va suposar un augment de la població escolaritzada, des de l’ensenyament primari fins a la universitat, i el creixement de les inversions estatals en educació. En conseqüència, l’analfabetisme va disminuir dràsticament fins a assolir els nivells dels països de l’entorn europeu. Ara bé, això no pot amagar realitats com que en aquest període el 70% de l’ensenyament barcelonès estava en mans privades mentre que es mantenien escoles públiques en barracons insalubres amb uns 80 alumnes per aula.

los-sirex-san-carlos-club-front.jpg

També la família va començar a experimentar canvis significatius. Així, la família extensa de tradició rural va començar a veure’s substituïda per la família de tipus nuclear típica del món urbà industrial.

De la mateixa manera, els joves van començar a viatjar a l’estranger i van introduir a Espanya noves idees i pautes de comportament que aprofundien les transformacions socials. Així, consum dels joves començarà a diferenciar-se clarament per adquirir unes pautes pròpies. En resposta, el règim acabarà autoritzant algunes noves expressions culturals com els primers concerts. Apareixeran a Espanya grups musicals similars als que estan triomfant a la resta del món (Sirex, Formula V, etc.). Les noves pautes comercials i culturals arribades d’Europa acabaran derivant en un nou model de joventut.

Moda.Minifalda.jpg

Igualment, en aquesta conjuntura, la condició femenina també va canviar de forma substancial trencant amb els tabús més tradicionals i reaccionaris. D’aquesta manera, la dona va començar a abandonar el seu paper tradicional de mare i esposa per incorporar-se al món dels estudis i al treball remunerat, sobretot en activitats administratives i de serveis. Així, moltes de les dones que arribaven a l’edat adulta en la dècada de 1970 ja van assolir un nivell d’estudis equiparable al masculí i va començar a presentar-se com portadores d’una nova mentalitat que defensava la llibertat i la realització personal femenina, a la vegada que rebutjaven moltes de les normes socials imperants. Igualment, lligat a l’emancipació femenina, les dones de l’anomenada “generació ie-ié” van impulsar un nou estil caracteritzar per l’ús de la minifaldilla, els pantalons de pota d’elefant o el bikini que trencava amb els models anteriors.

Finalment, cal tenir present la renovació de l’Església derivada del Concili Vaticà II, el qual va tenir un impacte decisiu en determinats sectors eclesiàstics, fonamentalment de base, que van començar a allunyar-se del règim. Tot això coincidia amb una creixent secularització de la societat espanyola que va traduir-se en una acusada disminució de la influència social de l’Església.

Canvis socioeconòmics de l’Espanya franquista: creixement demogràfic i migracions interiors i exteriors

dimarts, 30/10/2012

Evolució demogràfica. En la dècada de 1960, la població espanyola va experimentar la taxa de creixement anual més important de tot el segle XX, passant de 30,4 milions d’habitants el 1960 a 33,8 el 1970. Aquest creixement general s’explica pel descens de la mortalitat, especialment l’infantil (del 6,6 per mil el 1950 al 1,9 per mil el 1975), i per una natalitat elevada com a resultat de la millora de les condicions de vida i les polítiques natalistes promogudes pel règim franquista (la taxa de fecunditat va situar-se en 2,8 fills per dona). De la mateixa manera, en el conjunt d’Espanya va produir-se un augment de l’esperança de vida: entre 1960 i 1975 va passar de 67 a 70 anys en el cas dels homes i de 72 a 76 anys per a les dones.

568px-Variación_de_la_población_española_entre_1950_y_1981.png

En aquest context, l’evolució demogràfica de Catalunya va experimentar un important canvi durant el franquisme. Així, si el 1940 la població catalana era de 2.890.974 habitants, en els anys setanta aquesta ja superava els cinc milions i mig, un creixement molt més accelerat que el de la resta de l’Estat. Com a conseqüència dels moviments migratoris, la natalitat catalana va situar-se per sobre de la mitjana espanyola, cosa que no s’havia produït en tot el segle. D’aquesta manera, la piràmide d’edats catalana va experimentar un creixement en el nombre de joves menors de 15 anys, fins a situar-se en el 25% del conjunt de la població el 1974.

5b3598e6d66b675080a4761eadddd7fb.png

Evolució demogràfica de Catalunya en el segle XX

13pir2.jpg

Moviments migratoris. El creixement demogràfic espanyol va anar acompanyat d’importants moviments de població. En aquest sentit, el procés de reconversió, mecanització i modernització agrària va deixar sense treball molts pagesos, els quals van veure en l’emigració la possibilitat de trobar un treball que ja no existia en el seu punt d’origen. Això va produir, durant la dècada de 1960, un intens èxode rural que buscava fugir d’unes condicions de vida miserables i de la manca de perspectives de futur. Andalusia, Extremadura, les dues Castelles, Múrcia i Galícia van ser les principals proveïdores d’aquests moviments migratoris.

En conseqüència, l’any 1957 el règim va haver de liberalitzar definitivament els moviments de població pel territori i cap a l’exterior –França, Suïssa, Alemanya, Bèlgica, etc.–. El nou fenomen demogràfic va prendre importància a partir de 1959, inserint-se dins d’un corrent que, fins el 1965, portaria cap els països industrialitzats de l’Europa occidental a més d’un milió de ciutadans espanyols, la desena part dels actius demogràfics, atrets per la seva eufòria econòmica expansiva. L’emigració sortida de Catalunya cap a l’estranger va suposar el 5,17% del conjunt d’Espanya.

otrasdos.jpg

Però les migracions interiors van ser encara més espectaculars: entre 1962 i 1973 quatre milions de persones van canviar de residència. Així, procedents de les regions agrícoles, els immigrants van instal·lar-se en les zones de més dinamisme econòmic de l’Estat: Madrid, el País Basc, València i Catalunya.

En el cas de Catalunya, aquest moviment migratori va ser especialment intens. El primer determinat del flux migratori va ser la demanda de treball catalana. En conseqüència, entre 1940 i 1975, 1,8 milions d’immigrants van establir-se a la Catalunya franquista, un dinamisme demogràfic desconegut en la història del país. Els immigrants procedien fonamentalment d’Andalusia, Extremadura, les dues Castelles i Aragó, tot i que també trobem immigració interior procedent de les zones de muntanya i de l’interior de Catalunya.

161147_11282_0012_s1.jpg

Aquest procés migratori va realitzar-se sense cap tipus de planificació i va tenir importants conseqüències socials, a la vegada que va provocar forts desequilibris territorials. Així, la immigració va tendir a assentar-se de manera molt concentrada en algunes àrees del país: a la província de Barcelona van instalar-se prop del 90% dels immigrants, especialment a les comarques més industrialitzades. Els municipis preferents seran Barcelona, Sabadell, Terrassa, Badalona, L’Hospitalet, Cornellà, Santa Coloma de Gramenet, Sant Feliu de Llobregat, Sant Boi o Sant Adrià del Besòs.

Aquestes poblacions van créixer fins a frec de la saturació i sense comptar amb les infraestructures necessàries. El balanç demogràfic de la primera meitat dels anys seixanta va suposar un creixement molt desequilibrat amb comarques que van augmentar la població fins a un 50% (Baix Llobregat) i altres que van perdre més del 10% (Pallars Sobirà). El barraquisme i la proliferació de barris mal equipats, amb habitatges precaris i amb dèficit de serveis socials bàsics van caracteritzar l’urbanisme del tardofranquisme.

1960

D’aquesta manera, en el cas de Barcelona, van acumular-se nous habitatges en barris perifèrics construïts de forma deficient i infradotats d’equipaments. Milers de persones van amuntegar-se en pèssimes condicions higièniques i sense cap possibilitat d’inserir-se en la vida social. D’entre els dèficits més clamorosos cal destacar que el 70% de l’ensenyament barcelonès estava en mans privades mentre que es mantenien escoles públiques en barracons insalubres amb uns 80 alumnes per aula. També hi havia una escassetat d’ambulatoris, dispensaris i centres assistencials per a la tercera edat: amb prou feines hi havia 5 llits per cada mil habitants quan l’OMS en recomana 12.

Finalment, en paral·lel al creixement de la població, els moviments migratoris van comportar una forta redistribució espacial dels seus efectius a Catalunya. Així, a més de l’impacte de la immigració procedent d’altres territoris de l’Estat, també va produir-se una important emigració des del camp català cap a les zones més industrialitzades que va traduir-se en el creixement de la conurbació barcelonina i l’eix Tarragona-Reus. Tot això va provocar un important desequilibri territorial, amb el despoblament progressiu de comarques com la Terra Alta, el Priorat, els dos Pallars, el Solsonès, la Conca de Barberà, l’Alt Urgell o la Vall d’Aran que van accentuar la seva tradicional baixa densitat de població.

Les limitacions del desenvolupament econòmic durant el franquisme

dimecres, 10/10/2012

El creixement econòmic d’Espanya en la dècada dels anys seixanta del segle XX va ser qualificat reiteradament per les autoritats franquistes com el “miracle econòmic espanyol”, fins al punt que aquesta expressió va convertir-se en un tòpic que en determinats entorns arriba fins el present. Així, el règim franquista va presentar el desenvolupament econòmic com el resultat dels encerts del govern en la política econòmica i dels plans del desarrollismo que havien dirigit i liderat el creixement.

En realitat, aquest “miracle econòmic espanyol” no va ser el resultat directe de les directrius econòmiques franquistes, sinó la conseqüència de la integració d’Espanya en el mercat internacional i l’aprofitament de l’economia expansiva, els trenta gloriosos, que vivia l’Europa de la postguerra mundial. D’aquesta manera, la transformació d’Espanya en un país industrial i relativament modern en el marc del franquisme. Ara bé, aquest procés va produir-se malgrat la dictadura i no gràcies a la seva política econòmica.

800px-1949_5_pesetas.jpg

Més enllà de la propaganda que impregna alguns discursos econòmics, les dades ens indiquen que el règim franquista va ser un obstacle més que no pas un impulsor del creixement econòmic dels anys seixanta. L’anàlisi del model econòmic de la dictadura i l’èxit teòric del desarrollismo no ens pot fer oblidar que fins el 1959 Espanya va estar sotmesa a un model econòmic autàrquic de tarannà feixista que va portar el país a la ruïna. Va ser el fracàs estrepitós de l’autarquia el que va determinar el pas cap a l’aperturisme i el desarrollismo i no una seqüència planejada des del govern.

Encara més, la causa del creixement i el desenvolupament econòmic no va ser la política aplicada des del govern, sinó l’impuls inversor exterior i les paupèrrimes condicions de treball que patien els espanyols.

Cal tenir en compte que el marc polític de la dictadura va garantir una conflictivitat laboral molt reduïda (però no inexistent), una pressió fiscal escassa i uns salaris més baixos que en els països de l’entorn europeu. Això sumat a una pretesa estabilitat política fonamentada en la supervivència del règim dictatorial. En conseqüència, els beneficis empresarials eren força elevats, fet que va estimular les inversions procedents de l’estranger, especialment per part d’empreses multinacionals.

El sistema de control de la força de treball mitjançant els sindicats verticals va permetre el manteniment d’uns costos salarials significativament més baixos que en els països veïns i permetia una salvaguarda de la competitivitat de l’economia. És a dir, el “miracle econòmic” es fonamentava en un creixement que defugia de la necessitat urgent de reestructurar la producció per aconseguir una millor eficiència i una posició internacional més sòlida.

mapa_estructura_espacial_industria_espanola_1975.jpg

D’altra banda, el creixement dels anys seixanta va polaritzar-se en els sectors industrial i terciari, mentre que el sector agrari va restar relativament abandonat. En conseqüència, el camp espanyol va veure’s condemnat a una situació de retard i subdesenvolupament que va comportar un immens èxode rural cap a les ciutats i l’estranger.

Tanmateix, l’escassa despesa en investigació i la feblesa endèmica del sector financer espanyol van consolidar la dependència exterior, tant en tecnologia com en inversió de capitals. És a dir, l’economia espanyola va haver de recórrer a la compra de patents i a la importació de maquinària, fet que sotmetia el país als ritmes de creixement de l’exterior i a les decisions d’inversió de les empreses estrangeres.

Igualment, tot i l’increment del 40% en la renda per habitant que va produir-se entre 1960 i 1975, la realitat és que aquesta xifra no pot ocultar que el nivell de vida va mantenir-se per sota de la mitjana dels països industrialitzats de l’Europa occidental. El franquisme no va preocupar-se per la redistribució de la riquesa generada pel creixement a través de la introducció d’un sistema fiscal modern i progressiu, com tampoc va impulsar les infraestructures necessàries per donar solidesa i continuïtat al creixement.

El progrés del sector terciari durant el franquisme

dimecres, 3/10/2012

Entre 1959 i 1973 va produir-se un augment considerable del pes dels serveis en el conjunt de l’economia espanyola. Aquest procés s’explica per l’intensa urbanització del país, l’augment de les xarxes de distribució i de comerç, la millora dels mitjans de transport i de comunicació, l’increment del nombre de treballadors de l’administració pública, i, especialment, per l’eclosió del turisme com a motor econòmic. En canvi, en el cas de Catalunya, a diferència del que s’observa en el conjunt espanyol, en aquest període el sector terciari va mantenir-se per darrera de la indústria i va caracteritzar-se per una presència menor de funcionaris de l’Estat.

El sector terciari va beneficiar-se fonamentalment del boom turístic que va produir-se des de l’inici de la dècada dels anys seixanta, el qual va comportar una font d’ingressos elevats i un increment exponencial de l’activitat hotelera i els serveis complementaris. Gràcies a la prosperitat de l’occident europeu, la generalització de les vacances pagades als treballadors i per la baixa cotització de la pesseta van començar a arribar masses de turistes que escollien Espanya com a destinació preferent pel clima càlid i les platges. Tanmateix, cal tenir present que el turisme aleshores era un fenomen territorialment molt localitzat.

El litoral català es trobava en l’escàs 20% del territori espanyol que va rebre la marea turística. Així, més del 30% dels visitants estrangers a Espanya (fonamentalment alemanys, francesos, holandesos, belgues i suïssos), tenien com a destinació Catalunya. En conseqüència, la capacitat hotelera de la Costa Brava va duplicar-se en tres anys i van començar a proliferar blocs d’apartaments i a improvisar-se els serveis complementaris que el turisme requeria. A més, paral·lelament, es va desenvolupar amb força la nova zona turística de la Costa Daurada que era de caràcter més popular i oberta a un flux turístic que començava a arribar des de l’interior de l’Estat espanyol.

6395455663_b0c6894a6f_z.jpg

6a00d8341bfb1653ef01538f235009970b.png

6a00d8341bfb1653ef015432f72c00970c.png

D’altra banda, les necessitats de finançament derivades de la industrialització accelerada del país van propiciar també el creixement del sector bancari, el qual va invertir capitals abundants en empreses industrials i va obtenir grans beneficis.

Finalment, el comerç internacional també va experimentar canvis significatius en aquest període. El volum va augmentar en xifres absolutes i va modiificar-se la seva composició. Per primera vegada en la història contemporània d’Espanya les exportacions principals van deixar de ser els productes agrícoles i els béns acabats van convertir-se en els productes principals que nodrien les exportacions a l’estranger. D’altra banda, les importacions també van experimentar un creixement, numèricament encara més gran com a conseqüència dels anys d’autarquia, destacant les importacions de béns d’equip per a la renovació industrial, els productes energètics i les matèries primeres. D’aquesta manera, la balança de pagaments va mantenir-se en xifres negatives al llarg del període.

La reconversió de l’agricultura tradicional durant el franquisme

dimecres, 26/09/2012

Les transformacions econòmiques que Espanya va experimentar en els anys seixanta, i que van traduir-se en una industrialització accelerada i en l’eclosió del sector terciari, van provocar la crisi de l’agricultura tradicional sector hegemònic fins aleshores en l’estructura econòmica espanyola. Aquest sector descansava sobre unes bases febles: abundància de mà d’obra, salaris baixos, mercat poc extens i gens diversificat, convivència del minifundisme amb els grans latifundis… En definitiva, la reconversió de l’agricultura tradicional era necessària i ineludible en el context de modernització econòmica.

En els anys quaranta i cinquanta, l’intervencionisme estatal va afectar al sector agrari, el qual va veure com l’Estat regulava la seva producció, la comercialització, els preus i el consum de la majoria dels seus productes. Els baixos preus oficials van provocar un descens de la producció. Igualment, també va minvar la productivitat per hectàrees, la qual va arribar a situar-se durant els anys quaranta en nivells propis de començament del segle XX. Així, Espanya viurà una gran escassetat de blat i caldrà importar-lo des de l’Argentina. Va produir-se una notable restricció dels nivells de producció perquè els baixos preus oficials van fer que els petits propietaris tendissin a l’abandonament dels conreus i els grans i mitjans propietaris van practicar l’ocultació de la producció.

La política agrària autàrquica va propiciar que els grans i mitjans propietaris ocultessin bona part de les collites per distribuir-les després en el mercat negre, mentre que els petits propietaris difícilment podien eludir les quotes de lliurament obligatori. Més de la meitat de la collita espanyola de blat va anar a parar al mercat clandestí. Una ocultació tant gran de la producció només es podia donar amb la tolerància i la corrupció de les autoritats. La fixació dels cupos pel Servició Nacional del Trigo, a més, era força arbitrària. Les autoritats van trobar-se en més d’una ocasió amb l’escassa col·laboració dels pagesos a l’hora de lliurar els cupos de producció i amb molts petits propietaris i arrendataris que van preferir no sembrar cereals, com havien fet tota la vida, sinó farratge o deixar les terres per al pasturatge.

800px-Arando_-el_saucejo-.jpg

En el context del desarrollismo dels anys seixanta, l’agricultura va patir una fuga massiva de mà d’obra cap al món urbà a la recerca de les noves oportunitats que propiciava la industrialització. D’aquesta manera, l’aspecte del camp espanyol va transformar-se radicalment: gairebé dos milions de persones van abandonar el camp, a la vegada que moltes de les petites explotacions van desaparèixer. Aquest acusat descens de mà d’obra ser positiu perquè va suposar un augment dels salaris dels treballadors del camp.

En el cas de Catalunya, l’adaptació a les transformacions de la resta del sistema econòmic va suposar una continuada pèrdua de població activa en l’agricultura entre 1950 i 1975, reduint-se el nombre de pagesos en una quarta part fins a situar-se en quotes “europees” del 8,4% el 1970.

D’altra banda, els empresaris agrícoles, amb l’objectiu de mantenir o millorar els seus guanys en un context de reconversió i de pèrdua continuada de mà d’obra agrícola, van iniciar un indispensable procés de mecanització i introducció de l’ús d’adobs químics que permetessin la intensificació dels conreus. Per exemple, la reconversió de l’agricultura catalana va presentar tres grans característiques durant la dictadura franquista: l’especialització, la tecnificació i la integració en el procés industrial. L’especialització agropecuària va manifestar-se fonamentalment en el sector fruiter (pomes, peres, avellanes) i en la ramaderia industrial (granges de porcs i aviram). La mecanització va permetre l’alliberament de mà d’obra que s’adreçaria cap al sector industrial o al món dels serveis. I la integració en els circuits industrials va fer possible que bona part de la producció agrícola s’adrecés cap a les indústries de l’alimentació.

agricultura-espana-santiago-palencia-1950.-ninos-trillando-el-trigo-en-los-campos-de-palencia-con-un-trillo-tirado-por-caballos.jpg

Així, l’agricultura catalana va presentar l’índex de mecanització més alt de l’Estat i un apreciable creixement de la grandària mitjana de les explotacions. Es va mantenir, en part, l’estructura familiar de les explotacions però amb una elevada productivitat i una gran capacitat d’innovació en funció de les exigències del mercat. El millor exemple serà l’agricultura intensiva i d’exportació del Segrià o la Noguera, especialitzades en la fruita dolça.

Finalment, la millora de la renda de la població va comportar una diversificació de la demanda de productes alimentaris, amb la disminució del consum de llegums i cereals i l’augment dels productes ramaders i hortofrutícoles. Per exemple, a Catalunya va retrocedir el conreu de cereals per donar pas a la vinya, la fruita, els cítrics, els productes d’horta i els tubercles. Igualment, la ramaderia extensiva catalana va viure un període d’expansió en els sectors de l’aviram, el porcí i el vacum.

En resum, es pot considerar que, en general i tenint en compte el context de retrocés agrícola generalitzat, el sector primari català va experimentar durant el franquisme una relativa prosperitat. Tanmateix, cal destacar: la creixent dependència de la indústria, la diferència de rendes respecte dels sectors industrials, la pèrdua de terres com a conseqüència de l’especulació urbanística, i la manca d’infraestructures en les zones rurals respecte de les urbanes.

La industrialització accelerada de l’Espanya franquista

dimecres, 19/09/2012

L’impacte de la Guerra Civil sobre el teixit industrial català no va ser gaire important, però la recuperació de la indústria catalana va sofrir un important retard com a conseqüència de la política autàrquica franquista. En conseqüència, els anys quaranta van caracteritzar-se per la manca de primeres matèries i recanvis, les restriccions d’energia elèctrica, la baixa capacitat de consum del mercat català i espanyol, i l’intervencionisme estatal a través de la concessió de permisos per a la instal·lació de noves empreses i la fixació de cupos i els permisos d’importacions.

En aquestes circumstàncies, la indústria catalana va mantenir uns nivells productius baixos i només l’existència del mercat negre va fer possible una lleugera recuperació d’alguns sectors, com ara el metal·lúrgic. En aquest sentit, l’importantíssim volum de l’estraperlo, que permetia comprar productes al marge dels mercats oficials, va crear en l’empresariat industrial català una obsessió per obtenir rendiments a curt termini com a conseqüència de la impunitat del frau fiscal i la doble comptabilitat empresarial.

mapa_estructura_espacial_industria_espanola_1975.jpg

La intervenció directa de l’Estat franquista en l’economia catalana durant l’autarquia va materialitzar-se en la reduïda instal·lació de l’INI i en les escasses i discriminades intervencions públiques com la creació de la fàbrica d’automòbils SEAT el 1950, factoria que representaria un important estímul per a la creació de tallers i indústries d’accessoris. El Plan de Regiones Devastadas gairebé no s’aplicà a Catalunya i les inversions públiques que es van concretar en la infraestructura van ser molt reduïdes en sectors tant bàsics com l’ensenyament, la sanitat i l’habitatge social. El 1951 es creava la FECSA després de la fallida de Barcelona Traction provocada a instància de Joan March i amb el suport del govern franquista.

És a partir de 1959 quan l’economia franquista comença el seu gir cap a les economies occidentals gràcies a la liberalització de l’aparell productiu. Aprofitant-se d’un context internacional favorable, l’economia catalana va créixer entre 1960 i 1974 a una mitjana anual del 8,4%, per sobre de la mitjana espanyola que es situava en el 7%. Ara bé, cal tenir en compte que aquesta xifra tan elevada s’explica fonamentalment pel fet que l’economia espanyola partia d’uns nivells baixíssims.

793px-Steel_Factory_Avilés.jpg

El creixement industrial va ser degut al millorament de la productivitat, l’existència d’energia abundant i barata, la fàcil adquisició de primeres matèries a preus relativament baixos, les inversions de capital estranger, l’adquisició de tecnologia estrangera, l’abundant reserva de mà d’obra procedent fonamentalment del món agrícola, la conjuntura internacional favorable a les exportacions i l’augment dels ingressos de l’Estat mitjançant les divises dels emigrants i les proporcionades pel turisme. L’augment de la productivitat va permetre una baixada dels preus i l’augment del nombre de treballadors assalariats va derivar en un increment de la demanda de béns de consum.

D’aquesta manera, l’economia catalana va entrar, des de 1961, en un procés de creixement productiu extens, les inversions van augmentar de forma espectacular, la maquinària va renovar-se, van donar-se altes taxes de benefici i un increment constant de la mà d’obra. La combinació d’aquests factors va impulsar una etapa de prosperitat econòmica, una etapa tardana i generalitzada arreu d’Europa des dels anys cinquanta. A Catalunya, aquesta expansió va suposar un ràpid creixement del teixit industrial, el qual va transformar-se i diversificar-se. L’economia catalana estava novament en expansió.

4074685w.jpg

D’aquesta manera, el sector del tèxtil, antic protagonista de la industrialització catalana, va començar a perdre importància de forma accelerada, mentre que sectors més dinàmics com la metal·lúrgia (automòbils, electrodomèstics, maquinària, etc.) i les indústries químiques, el vidre i ciment, la construcció, el paper i les arts gràfiques i l’alimentació van guanyar pes fins a convertir-se en el motor del creixement econòmic. De la mateixa manera, els sectors industrials tradicionals (vestuari, calçat, mobles, etc.) també van experimentar un creixement força significatiu pels seus baixos costos laborals.

Aquest creixement industrial no es va limitar a Catalunya, sinó que va afectar amb intensitat d’altres zones amb tradició industrial (Biscaia, Astúries) així com noves àrees d’Espanya com, Madrid, València, Alacant, Ferrol, Vigo, Sevilla, Cadis, Huelva, Valladolid o Burgos. Per exemple, el capitalisme industrial de Madrid, sota la protecció del poder polític franquista i ben alimentat per les inversions estrangeres, va passar a representar pràcticament el 14% del volum de la indústria espanyola, encara lluny del 25% de la indústria catalana.

800px-Seat_600_red_vl_TCE.jpg

Respecte de l’estructura industrial a Catalunya, aquesta va continuar assentada sobre el predomini de la petita i mitjana empresa. A diferència del que estava succeint a la resta de l’Estat espanyol, a Catalunya no van instal·lar-se grans empreses que aprofitessin el capital públic de l’INI. Les excepcions les trobem en empreses automobilístiques com la SEAT, la Pegaso i la companyia elèctrica ENHER.

Territorialment, en el context del desenvolupament econòmic del tardofranquisme, el mapa de la indústria catalana va consolidar la concentració de l’activitat econòmica en les cinc comarques de l’àrea industrial de la rodalia de Barcelona, l’anomenat cinturó industrial. És a dir, entre el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental i el Maresme van concentrar el 70% de la producció industrial. Els motius del trasllat van ser l’àmplia oferta de sol industrial a baix preu, la recerca de menys impostos municipals i de mà d’obra més barata. Fora de Barcelona i el cinturó industrial, només el Tarragonès i el Baix Camp van viure un procés de creixement similar.

El canvi d’orientació de l’economia franquista: de l’autarquia al Pla d’Estabilització i el desarrollismo

dimecres, 12/09/2012

El fracàs de la política econòmica autàrquica del franquisme era evident des de l’inici de la dècada de 1950, però l’imprescindible canvi de rumb que obrís l’economia espanyola al món occidental i afavorís el creixement encara trigaria en arribar. El final de la dècada dels cinquanta està marcat a Catalunya pel deteriorament del clima econòmic i el conseqüent malestar de les diverses capes socials. El considerable ritme de la inflació, l’increment del cost de vida, el dèficit creixent de la balança comercial i la baixada el 1959 de la producció d’energia elèctrica eren alguns dels símptomes del fracàs de la política econòmica autàrquica. Era urgent que es produís un canvi de rumb econòmic.

Carrero Blanco.jpg

Luis Carrero Blanco

No va ser fins el febrer de 1957 quan Franco va formar un govern que suposava la transició des dels principis del falangisme i l’autarquia a la introducció dels tecnòcrates del desenvolupament econòmic. És a dir, les substitucions responien a un canvi qualitatiu de l’orientació política i econòmica del règim. Els impulsors del canvi de rumb van ser el general Luis Carrero Blanco (Ministre de la Presidència) i el català Laureano López Rodó (comissari dels plans de desenvolupament).

D’aquesta manera, accedia al poder una nova generació de polítics, els anomenats tecnòcrates, molts dels quals es trobaven vinculats amb l’Opus Dei i tots ells molt ben relacionats amb les elits econòmiques del país, els quals consideraven que només el creixement econòmic podia ser garantia de l’estabilitat social necessària per a la supervivència del règim. Eren tècnics competents que arribaven amb la missió de treure l’economia espanyola del carreró sense sortida al qual s’havia abocat després de dues dècades perdudes.

Ara bé, cal tenir present que el poder polític ascendent de l’Opus Dei es limitava al terreny econòmic, no a les altres àrees de govern. Carrero Blanco i López Rodó van dissenyar una redefinició de les estructures del règim a través de les quals es reduïa el paper de FET-JONS i les seves organitzacions. L’estratègia es basava en crear noves estructures que anessin buidant de contingut les antigues, però sense que aquestes desapareixessin. Tanmateix, les bases del règim mai van canviar i els Principios del Movimiento Nacional van perdurar.

El perfil d’aquests nous polítics vinculats a l’Opus Dei era més tècnic que ideològic i el seu objectiu fonamental era incorporar a la gestió de l’Estat uns criteris de racionalitat i eficiència econòmica que asseguressin el creixement i amb ell la continuïtat del franquisme. Els tecnòcrates apostaven per un reformisme tècnic, que no qüestionava la dictadura, com a sortida per a la greu situació econòmica i social en la qual es trobava Espanya després de gairebé dues dècades d’autarquia.

laureano lopez rodo.jpg

Laureano López Rodó

Aquest canvi d’orientació va estar propiciat per la mala conjuntura econòmica de finals dels anys cinquanta: esgotament de les reserves del Banc d’Espanya, augment de la inflació, desequilibris pressupostari, etc. A aquest panorama es sumaven les pressions dels organismes internacionals, en un moment en el qual Espanya acabava de sortir de l’aïllament patit en la postguerra mundial, i per l’increment exponencial de les protestes socials.

La primera acció correctora de la política econòmica va arribar de la mà de l’anomenat Pla d’Estabilització de 1959. El seu objectiu era posar fi al fort intervencionisme estatal dels anys precedents i afavorir la liberalització comercial i financera. I per assolir els seus objectius, el projecte comprenia tres grans eixos: l’estabilització de l’economia (reducció de la inflació, increment dels tipus d’interès bancari, congelació dels salaris, reducció del dèficit públic, reformes fiscals, etc.), la liberalització interior (eliminació d’organismes estatals interventors, fi a la regulació de preus, etc.) i la liberalització exterior (facilitats per a la inversió estrangera, importació de mercaderies, etc.).

D’aquesta manera, a partir de l’estiu de 1959, l’economia espanyola reformava profundament la seva estructura amb el Pla d’Estabilització, el qual havia de permetre l’adscripció del país al sistema capitalista, l’abandó dels plantejaments corporativistes i intervencionistes de les darreres dècades i l’harmonia amb les economies occidentals. A canvi d’aquests compromisos econòmics, diferents organismes internacionals van atorgar préstecs a Espanya perquè el país pogués fer front a la greu crisi econòmica i evitar una fallida de pagaments inevitable sense les reformes. A més, a llarg termini, l’objectiu de les reformes era incorporar l’economia espanyola als mercats internacionals.

10576823.jpg

La construcció de pantans va ser l'obra pública més emblemàtica del desarrollismo franquista

Al Pla d’Estabilització de 1959 van afegir-s’hi, al llarg dels anys seixanta, uns plans de desenvolupament econòmic i social de vigència triennal (1964-1967, 1968-1971 i 1972-1975) que serien supervisats per la Comisaría del Plan de Desarrollo dirigida per López Rodó. El projecte desarrollista consistia en la introducció de la planificació econòmica perquè l’Estat esdevingués el motor del desenvolupament econòmic espanyol a través de l’activitat del sector públic, a la vegada que es centralitzava la relació amb els inversors privats estrangers perquè aquests poguessin gaudir d’incentius fiscals i subvencions per establir les seves empreses a Espanya.

Els plans van encetar dues vies d’actuació: les accions estructurals i els pols de desenvolupament. Per accions estructurals hem d’entendre el repte de solucionar les deficiències estructurals que caracteritzaven la industria espanyola en aquell moment: dimensió escassa de les empreses, baixa productivitat, etc. D’altra banda, els pols de desenvolupament intentarien reduir els desequilibris regionals existents mitjançant la introducció de noves indústries en zones econòmicament poc desenvolupades.

En aquest sentit, la planificació econòmica va tenir un repercussió escassa a Catalunya ja que aquest territori ja havia realitzat amb força anterioritat la seva revolució industrial. El fet més destacat va ser l’impuls del sector petroquímic en el camp de Tarragona i els ajuts per a la construcció d’una refineria de petroli d’iniciativa i capitals privats.

En general, però, la planificació del desarrollismo franquista no va assolir els objectius irreals que s’havia fixat, fonamentalment perquè els recursos públics destinats al projecte eren insuficients per arribar als objectius perseguits, quan no eren malbaratats o invertits de forma ineficaç. D’aquesta manera, els plans de desenvolupament franquista van ser un fracàs i van tenir una escassa rellevància en el desenvolupament econòmic del país. Tanmateix, el creixement econòmic va arribar de la mà de la inversió privada en infraestructures (electrificació, construcció de carreteres, refineries de petroli) i productes bàsics (acer, carbó, alumini, etc.), fet que va permetre el desenvolupament industrial i l’emmascarament del fracàs del desarrolismo per convertir-lo en el fals “miracle econòmic espanyol”.