Entrades amb l'etiqueta ‘Demografia’

La immigració francesa a Catalunya en els segles XVI i XVII

diumenge, 17/06/2012

Catalunya era, al començament del segle XVI, un país buit, un territori que s’ompliria gràcies a un important corrent migratori que va tenir grans repercussions en la demografia i la societat catalanes. D’aquesta manera, durant el segle XVI i fins 1630, un bon nombre de francesos van abandonar els seus llocs d’origen per convertir-se en emigrants que van trobar al Principat i als comtats un territori convertit en un gran mercat de treball com a conseqüència de la crisi demogràfica que patia Catalunya des de la Baixa Edat Mitjana.

Els principals motius que van portar aquesta població a emigrar van ser la sobrepoblació crònica dels Pirineus i el Migdia francesos, on es donava una gran desproporció entre la densitat demogràfica i els recursos per a la subsistència; i els efectes derivats de les Guerres de Religió a França (1560-1599), on la rivalitat político-religiosa entre catòlics i protestants va prendre un caràcter de guerra civil que forçaria la població a emigrar.

D’entre els factors d’atracció que Catalunya oferia per a la immigració francesa cal destacar la crisi demogràfica de la baixa edat mitjana que havia convertit el Principat en un immens mercat d’oferta laboral a omplir en plena recuperació econòmica. Igualment, la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) va permetre que s’ampliessin les possibilitats laborals en el món agrari, mentre que l’arribada de l’or i la plata americans van derivar en un increment dels salaris. Òbviament, l’afinitat lingüística i els lligams històrics entre la Corona d’Aragó i Occitània també van ser decisius a l’hora d’entendre les migracions. És a dir, Catalunya vivia una situació de despoblament i presentava les condicions òptimes per a rebre els corrents migratoris.

campesinos.jpg

Cronològicament, podem situar l’onada migratòria francesa entre finals del segle XV i 1660. Així, entre 1490 i 1540 s’iniciaria la fase ascendent, assolint la plenitud entre 1540 i 1620, i iniciant el declivi entre 1620 i 1660. La davallada dels fluxos migratoris a partir de 1620 va produir-se per la fi de les Guerres de Religió i per la millora de les perspectives econòmiques a França, mentre que Catalunya entrava en un període de crisi amb l’esclat de la Guerra dels Segadors, una crisi de subsistències i epidèmies de pesta.

Principalment, la immigració francesa va procedir dels Pirineus i Prepirineus francesos, però també del Llenguadoc, el Garona, les Terres Altes i el Massís Central. Majoritàriament la immigració es composava de població masculina i jove, en edat de reproduir-se, mentre que la presència femenina va ser minoritària. Així, cap a finals del segle XVI entre el 10 i el 20% de la població masculina seria d’origen francès. Ara bé, aquests nouvinguts tindrien una distribució desigual en el territori, amb màxims a Castelló d’Empúries, Tàrrega, la Bisbal d’Empordà, Sant Cugat i Barcelona.

La integració de la immigració francesa va fonamentar-se en un ràpid i intens mestissatge amb la població autòctona. Els nouvinguts arribaven amb una edat molt jove al territori català, una edat òptima per treballar, però també per reproduir-se. La majoria del gruix migratori era masculí, fet que va afavorir el mestissatge. Així, els immigrants francesos, majoritàriament, van casar-se amb dones del país, fet que va suposar que, en general, la migració fos definitiva. Això va suposar que la immigració francesa contribuís al redreç econòmic i demogràfic del país.

agric-anticregim.jpg

Igualment, el gruix de la immigració francesa va inserir-se amb una relativa facilitat dins del mercat de treball català, necessitat de mà d’obra, facilitant la integració. Bona part de la immigració es composava de mà d’obra no especialitzada que va encabir-se en els rengles inferiors de la pagesia (jornalers)i en els  oficis artesanals dins del món urbà.

La integració dels immigrants, en darrera instància, també va fonamentar-se en la inserció en la vida parroquial i religiosa de les comunitats urbanes i rurals on va instal·lar-se. Procedents majoritàriament procedien de les diòcesis frontereres, el factor religiós va esdevenir primordial en la integració dels nouvinguts, així com la seva participació en els actes litúrgics, festius, associatius i morals que impregnaven la vida quotidiana de la Catalunya moderna.

Tanmateix, tot i l’existència dels factors d’integració, la immigració francesa també va haver d’enfrontar-se a diferents elements de rebuig i discriminació en el seu procés d’inserció en la Catalunya dels segles XVI i XVII.

D’entrada, la seva condició de súbdits del rei de França, enemic de la Monarquia Hispànica, va convertir-los en sospitosos als ulls de les autoritats. La por a l’espionatge i al quintacolumnisme francès va derivar en la detenció d’alguns immigrants, així com en una vigilància continuada en temps de conflicte entre els regnes. Per exemple, en la guerra hispano-francesa de 1635, van promulgar-se mesures discriminatòries d’exacció fiscal i de confiscació dels béns dels francesos solters. De la mateixa manera, molts municipis van establir disposicions prohibitives o restrictives sobre la participació dels immigrants en la vida de les localitats.

placa-nova-barcelona.jpg

D’altra banda, si bé la religió va ser un potent factor d’integració, també ho va ser de discriminació. Així, el fet de procedir de zones on el protestantisme estava força arrelat els va convertir en objecte de vigilància per part de la Inquisició. A ulls dels oficials del Sant Ofici, el perill d’heretgia que suposava l’arribada massiva d’immigrants francesos era indiscutible. El delicte de practicar el luteranisme va ser l’acusació més repetida, però també el delicte de bruixeria contra les dones. D’aquesta manera, dels 42 morts en autos de fe realitzats entre 1552 i 1627, 27 eren d’origen francès.

Finalment, com passa a l’actualitat, la presència dels immigrants permetia als autòctons disposar d’un boc expiatori contra el qual descarregar culpabilitats i responsabilitats de les contradiccions socials existents, més encara després de l’expulsió dels jueus i la desaparició de l’enemic intern tradicional. Per exemple, segons els testimonis d’aquell període, els nouvinguts van ser acusats de ser els principals responsables del bandolerisme, quan rarament passaven de ser una cinquena part dels bandolers i malfactors, és a dir, una proporció similar a la que tenien en el conjunt de la població catalana.

En moments de crisi o de trasbalsament social, la presència de la figura de l’estranger sospitós permetia l’existència d’un cap de turc sobre el qual descarregar les tensions desfermades. I és que sembla evident que la condició humana condueix a imputar als elements exògens de la societat qualsevol delicte o desviació de l’ortodòxia social. Les preguntes ja es farien després, primer es responsabilitzava l’immigrant, tal com succeeix en els nostres dies. Tot plegat va suposar el naixement d’un sentiment antifrancès que paulatinament s’aniria estenent entre la societat, especialment en les zones frontereres amb França, i que la conjuntura bèl·lica del segle XVII contribuiria a refermar.

La crisi del segle XVII: estancament demogràfic i transformacions agràries

dimecres, 7/09/2011

Les transformacions econòmiques, socials, polítiques i religioses que van produir-se al llarg del segle XVI a Europa van desembocar en una crisi general que, en major o menor grau, va afectar tots els països europeus en el segle XVII. Tanmateix, aquesta crisi de base agrària que va afectar el continent no va significar que tota Europa entrés en un període d’estancament econòmic.

Al contrari, Estats com França, Holanda i Anglaterra van ser capaços d’adaptar-se a les noves circumstàncies creades en el segle anterior i van introduir noves formes de producció i comerç, a la vegada que implantaven noves formes de govern que definirien l’Estat modern. Això va fer que aquests Estats sortissin reforçats de la crisi i acabessin convertits en les principals potències europees del període. La Monarquia Hispànica, malgrat l’extensió del seu Imperi, en canvi, va ser incapaç d’adaptar-se als nous temps, fet que va comportar l’inici d’un llarg període de decadència hispà.

Gerard Ter Borch (6).jpg

Una crisi demogràfica de base agrària. La població d’Europa pràcticament es va mantenir estancada o va experimentar un descens des de les darreries del segle XVI i durant el segle XVII, llevat d’Holanda i Anglaterra, en una crisi demogràfica que no va afectar tots els països d’igual manera. Així, mentre que els regnes de la Monarquia Hispànica, els Estats alemanys i els Estats italians patien un retrocés demogràfic, a França la població va estabilitzar-se i a Anglaterra i els Països Baixos el nombre d’habitants va continuar creixent, tot i que a un ritme força més lent.

Població dels principals Estats europeus (1600-1700):

1600 1700
França 18.000.000 19.000.000
Espanya 8.000.000 6.000.000
Anglaterra 4.500.000 5.500.000
Províncies Unides 1.300.000 1.600.000
Suècia 1.000.000 1.400.000
Sacre Imperi 18.000.000 10.000.000
Itàlia 12.000.000 11.500.000
Rússia 11.000.000 12.000.000

La principal raó d’aquesta crisi demogràfica europea del sis-cents la trobem en el fet que van tornar a disparar-se els mecanismes que havien actuat al llarg de l’edat mitjana i que afectaven majoritàriament a la societat europea pre-industrial: la incapacitat del sistema agrícola per augmentar la producció al mateix ritme que creixia la població. En una agricultura caracteritzada per la baixa productivitat i la manca d’excedents, a una mala collita de cereals seguia irremediablement la carestia, l’extensió de les epidèmies (especialment la pesta bubònica) i la fam i, en conseqüència una alça de la mortalitat. I és que les tècniques de conreu no havien experimentat pràcticament cap renovació des de l’edat mitjana en uns Estats que vivien essencialment de l’agricultura.

Murillo Niño despiojándose.JPG

Unes altres causes de l’agreujament de la crisi demogràfica del segle XVII les trobem en els anys de males collites que van produir-se com a conseqüència de les adversitats climatològiques derivades del refredament del clima (l’anomenada petita edat de gel) i per les freqüents guerres (Guerra dels Trenta Anys) que van arrasar el camp europeu al llarg d’aquest segle. D’aquesta manera, la fam constitueix una amenaça permanent: per exemple, es citen sis grans fams a França entre 1629 i 1710.

Aquesta crisi demogràfica d’origen agrari va afectar, a la seva vegada, els centres tradicionals de producció artesanal, especialment a les ciutats italianes alemanyes. El comerç a la Bàltica també es va estancar, mentre que a la Mediterrània la crisi va ser més aguda en transformar-se en una zona en la qual es bescanviaven, essencialment, matèries primeres locals per a les manufactures dels països atlàntics. A més, la crisi demogràfica va ocasionar problemes fiscals als Estats, els quals van veure com els seus ingressos es reduïen com a conseqüència de la reducció del nombre de contribuents i l’empobriment dels que quedaven.

agricultura.jpg

Les primeres transformacions de l’agricultura. Per contra, a Holanda i Anglaterra van trobar una primera resposta a les limitacions de l’agricultura medieval, fet que va situar aquests Estats en una posició de clar avantatge respecte dels altres països. Ja des del segle XVI, en aquests països va introduir-se l’explotació agropecuària rotativa a les terres de conreu, fet que consistia a transformar-les periòdicament en praderies per després convertir-les en noves terres de conreu. També va introduir-se el sistema de rotació quadriennal de conreus de cereals (blat, ordi) combinat amb plantes farratgeres (alfals i remolatxa farratgera).

Amb l’aplicació d’aquestes noves tècniques agrícoles, els camperols van poder evitar la necessitat del guaret i mantenir la terra suficientment enriquida ja que les farratgeres no desgasten els cereals. De la introducció de la producció agropecuària i la rotació quadriennal va derivar-se un increment de la ramaderia i un augment del rendiment de les terres ja que gràcies a aquesta es disposava d’adobs suficients (els fems del bestiar) per a mantenir la fertilitat del sòl.

La modernització demogràfica d’Espanya en el primer terç del segle XX

dilluns, 14/02/2011

Durant el primer terç del segle XX el conjunt de l’Estat espanyol va iniciar de forma tardana el procés de transició demogràfica, que Catalunya ja havia iniciat durant la segona meitat del segle XIX. A més, aquest període es caracteritzaria pel creixement dels moviments migratoris interns i per la intensificació de la urbanització.

Evolució demogràfica. L’inici de la transició demogràfica a Espanya va caracteritzar-se per la davallada de la mortalitat, que entre 1877 i 1930 va baixar del 30,5 per mil al 21,3 per mil, com a conseqüència de la millora de l’alimentació i de les infraestructures urbanes higièniques i sanitàries. Així, la reducció de la mortalitat va se deguda a la menor incidència de les malalties infeccioses gràcies a la millora dels serveis de neteja, la instal·lació del clavegueram, el control de la potabilitat de l’aigua i la millor higiene dels aliments. Igualment, la mortalitat infantil també va patir un retrocés considerable en aquest període. En conseqüència, entre 1900 i 1930 l’esperança de vida a Espanya va incrementar-se de 35 als 50 anys.

El descens de la natalitat, en canvi, va produir-se, de forma més pausada, des de la dècada dels anys vint del segle XX gràcies a l’increment de la urbanització del país i una creixent racionalització de la vida familiar. La lenta davallada de la natalitat va comportar el pas d’unes taxes del 33,8 per mil el 1900 a un índex del 30,3 per mil cap a 1930. En qualsevol cas, aquest descens va ser irregular i en molts territoris encara trigaria a fer-se efectiu.

Com a conseqüència de l’evolució de la mortalitat i la natalitat, la població espanyola va créixer considerablement en el primer terç del segle XX. Així, l’any 1900 Espanya comptava amb 18,5 milions d’habitants, passant a arribar als 23,5 milions el 1930. Tanmateix, la modernització demogràfica arribava a l’Estat espanyol amb un retràs considerable en comparació a d’altres Estats europeus i no s’acabaria de fer efectiva fins a la segona meitat del segle XX.

La població a Espanya entre 1900 i 1930:

Any Població Natalitat Mortalitat Esperança de vida
1900 18.594.000 33,8 per mil 28,9 per mil 34,8 anys
1910 19.927.000 32,6 per mil 23 per mil 41,7 anys
1920 21.303.000 29,4 per mil 23,3 per mil 41,2 anys
1930 23.563.000 30,3 per mil 21,3 per mil 50 anys

Per la seva banda, en el primer terç del segle XX Catalunya, ja incorporada en el cicle demogràfic modern, aprofundiria aquesta tendència i això comportaria una reducció considerable de les taxes de natalitat (23 per mil el 1930) i mortalitat (15,5 per mil el 1930), fet que va traduir-se en un pobre creixement vegetatiu. Tot i això, Catalunya passaria dels 1,8 milions d’habitants de 1900 als 2,8 milions de 1930 gràcies a les onades migratòries que van arribar a terres catalanes des de la dècada de 1910.

La població a Catalunya entre 1900 i 1930:

Any Població Natalitat Mortalitat Esperança de vida
1900 1.984.000 26,1 per mil 23,3 per mil 35,5 anys
1910 2.084.000 24,2 per mil 21,1 per mil 45 anys
1920 2.344.000 22,7 per mil 18,3 per mil 47,4 anys
1930 2.791.000 20,3 per mil 15,5 per mil 53,8 anys

Els moviments migratoris. Entre 1900 i 1931, Espanya va viure un gran creixement de les migracions interiors, tot produint una significativa redistribució territorial de la població. Així, un volum considerable de població va desplaçar-se cap a aquells territoris on l’economia presentava característiques modernes produint un important descens de la població activa agrària. Les ciutats de Barcelona, Madrid, Bilbao i Sevilla van ser els principals punts d’atracció dels emigrants que arribaven des de zones rurals com Castella, Múrcia, Aragó i Andalusia.

568px-Densidades_de_población_en_España_(1900).svg.png

Densidades_de_población_en_España_(1930).png

L’arribada d’un important contingent d’immigrants a Catalunya va contribuir a reforçar el potencial demogràfic català. Així, el 1930 hi havia a Catalunya més de 550.000 persones d’origen forà (prop del 20% del total de la població). Les principals onades migratòries van ser motivades per l’esclat econòmic provocat per la Primera Guerra Mundial i la bona marxa de l’economia en els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera (especialment durant les obres de l’Exposició Universal de 1929). La província de Barcelona va ser el principal punt de destinació.

Estimació dels saldos migratoris quinquennals i la seva participació en el creixement total català (1901-1940):

Creixement total Creixement natural Creixement migratori Impacte de les migracions (%)
1901-1905 58.160 42.564 15.596 26,8%
1906-1910 60.326 42.253 18.073 30%
1911-1915 55.181 33.489 21.692 29,3%
1916-1920 204.670 2.062 202.608 99%
1921-1925 166.922 59.569 107.353 64,3%
1926-1930 279.651 64.925 214.726 76,8%
1931-1935 99.062 49.177 49.885 50,4%
1936-1940 620 -59.318 59.938 96,67%
TOTAL 924.592 234.721 689.871 68,54%

D’altra banda, l’emigració a ultramar iniciada en els anys vuitanta del segle XIX va assolir unes xifres màximes sense precedents en els inicis del segle XX. Posteriorment, l’esclat de la Primera Guerra Mundial refredaria aquest moviment migratori que estava composat fonamentalment d’homes joves en edat productiva que majoritàriament van marxar amb destinació l’Amèrica Llatina.

La urbanització. L’auge de les migracions interiors va comportar la intensificació del procés d’urbanització del territori espanyol, fonamentalment en el període que abraça des del final de la Primera Guerra Mundial fins la crisi de 1929. Així, bona part de la població va tendir a concentrar-se en els principals nuclis urbans del país. En conseqüència, Barcelona i Madrid van veure incrementar notablement la seva població, fins arribar a superar el milió d’habitants el 1930; i les ciutats amb més de 100.000 habitants van incrementar la seva població un 65% en el conjunt del període.

La concentració de la població a Barcelona i les seves comarques immediates (1857-1930):

1857 1910 1930
Barcelona ciutat 13,9% 28,2% 36%
Comarca del Barcelonès 1,3% 2% 3,8%
Comarques immediates 12,5% 12,2% 13,3%
Resta de Catalunya 72,3% 57,6% 46,9%

A Catalunya, per l’efecte del desenvolupament industrial, la població va concentrar-se en el Barcelonès, Garraf, el Maresme, el Vallès i el Tarragonès, mentre que les comarques de l’interior i les pirinenques van continuar el procés de despoblació. Aquest procés de concentració al litoral va anar acompanyat d’un increment de la urbanització que va convertir Barcelona en la primera ciutat de Catalunya i Espanya.

El creixement de la població catalana (1900-1930):

Habitants el 1900 Habitants el 1910 Habitants el 1920 Habitants el 1930 Increment
Barcelona 883.000 961.000 1.147.000 1.572.000 + 78%
Girona 265.000 283.000 288.000 287.000 + 8%
Tarragona 188.000 182.000 188.000 187.000 – 2%
Tortosa 140.000 147.000 159.000 155.000 + 10%
Vic 85.000 90.000 96.000 104.000 + 22%
Manresa 140.000 145.000 162.000 182.000 + 30%
Lleida 196.000 207.000 234.000 233.000 + 18%
La seu 69.000 69.000 71.000 71.000 + 2%
TOTAL CATALUNYA 1.966.000 2.084.000 2.345.000 2.791.000 + 41,9 %

Espanya en el segle XIX: la població

dilluns, 20/12/2010

El creixement demogràfic. La població espanyola va créixer considerablement al llarg del segle XIX, però en unes proporcions menors que en d’altres països europeus. Així, entre 1787 i 1900, Espanya va passar de tenir poc més d’onze milions d’habitants a superar els divuit milions, un augment superior al 60%. No obstant això, la mortalitat es va mantenir lleugerament més elevada a Espanya que a d’altres Estats europeus, fet que explica que el creixement demogràfic espanyol fos més baix que en d’altres països del seu entorn.

Evolució demogràfica d’alguns països europeus en el segle XIX en relació a Espanya i Catalunya:

Població Augment 1800-1900 Taxa de mortalitat el 1900 Taxa de natalitat el 1900
1800 1900
Alemanya 24.500.000 50.600.000 106,5% 22 per mil 36 per mil
Espanya 11.500.000 18.600.000 61,7% 29 per mil 34 per mil
Gran Bretanya 10.900.000 37.000.000 239,4% 18 per mil 29 per mil
Itàlia 17.200.000 32.500.000 89% 24 per mil 33 per mil
Catalunya 900.000 1.900.000 111,1% 23,5 per mil 27,6 per mil

Aquest increment va produir-se gràcies a una lleugera disminució de la mortalitat i el manteniment d’una elevada taxa de natalitat. El descens de la mortalitat va produir-se com a conseqüència de l’augment de la producció agrària i de la millora de la dieta alimentària, amb la qual cosa la població es va tornar menys vulnerable a les malalties. Com a conseqüència, les grans epidèmies que durant l’Antic Règim havien delmat la població van anar desapareixent de mica en mica. La mortalitat infantil va disminuir notablement i l’esperança de vida va augmentar de manera progressiva. També hi van contribuir unes millors condicions higièniques i els avenços mèdics.

Pirámide_de_población_de_España_(1900).png

Aquest augment demogràfic, però, no va ser homogeni a tota la Península i al llarg del segle el pes demogràfic de la perifèria va anar augmentant en relació a les regions de l’interior del país. D’aquesta manera, allà on es va produir un creixement més gran va ser a Catalunya, el País Basc i Navarra, gràcies al desenvolupament industrial; Llevant, Navarra i La Rioja, gràcies al desenvolupament de l’agricultura comercial; i Madrid, pel fet de ser la capital del país. És a dir, les regions més avançades econòmicament van ser aquelles que van créixer per sobre la mitjana estatal.

Variación_de_la_población_española_entre_1787_y_1857.png

Variación_de_la_población_española_entre_1857_y_1887.png

Evolució de la població espanyola i catalana en el segle XIX:

Catalunya Espanya Percentatge català dins de la població espanyola
1797 899.600 10.541.865 8,8%
1857 1.652.300 15.544.340 10,7%
1877 1.752.000 16.534.345 10,5%
1887 1.843.600 17.534.416 10,6%
1900 1.996.400 18.594.405 10,5%
1910 2.084.900 19.927.150 11%

D’aquesta manera, durant el segle XIX Catalunya va experimentar un gran creixement demogràfic passant dels 900.000 habitants de 1797 a vorejar els dos milions el 1900. Dins d’aquest període d’expansió demogràfica podem distingir dues grans etapes:

1. En un primer període, fins 1842, la població catalana va experimentar un gran augment, passant de 1.030.000 habitants i una densitat de 24 habitants per quilòmetre quadrat el 1819, a 1.280.000 habitants i una densitat de 30,9 habitants per quilòmetre quadrat el 1842, segons el cens de Pascual Madoz. Aquestes xifres són només orientatives ja que el primer cens modern no va realitzar-se fins 1857. La demografia catalana d’aquest període es caracteritzava per l’alta taxa de natalitat; una disminució de la mortalitat com a conseqüència dels avenços mèdics (vacuna antivariolosa); l’increment de l’esperança de vida; i el predomini dels nuclis de població reduïts.

2. En un segon període, a partir de 1857 (primer cens modern), Catalunya presentarà una població de 1.652.291 habitants. Aquesta població anirà augmentant i cap a finals de segle arribarà a 2.271.960 habitants amb una densitat de població de 50,8 habitants per quilòmetre quadrat. A les darreries d’aquesta fase, però, el creixement va desaccelerar-se a causa d’un descens del nombre de naixements.

Els moviments migratoris. L’abolició del règim senyorial, que va expulsar molts pagesos de les terres que havien treballat anteriorment; les transformacions tècniques de l’agricultura; la millora dels transports; i les expectatives d’una vida millor en un altre indret van animar o van obligar un bon nombre de pagesos a abandonar el seu lloc de residència al llarg del segle XIX.

Densidades_de_población_en_España_(1787).png

En un primer moment, els emigrants van adreçar-se cap als nuclis urbans més propers o als més dinàmics econòmicament. Així, especialment a partir dels anys seixanta del segle XIX, va iniciar-se un procés d’èxode rural que va tenir com a principals destinacions Madrid, Barcelona i Biscaia. En el cas de Catalunya, aquestes migracions internes van tenir una intensitat més alta que en d’altres indrets de l’Estat. Així, les comarques catalanes més industrialitzades, com el Barcelonès, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat, van absorbir una bona part d’aquest èxode.

Igualment, tot i que la immigració peninsular a Catalunya no va jugar en el segle XIX un paper excessivament destacat, durant la segona meitat del segle ja podem constatar el començament de la immigració valenciana i aragonesa cap a terres catalanes, però en unes quantitats reduïdes i procedents, generalment, de les zones de parla catalana. Els primers murcians arribarien durant l’època de la febre d’or (1876-1886).

Densidades_de_población_en_España_(1900).png

En una segona etapa, a finals del segle XIX, la tensió entre l’augment de la població i les escasses oportunitats d’ocupació existents van obligar molts espanyols a emigrar, sobretot a l’Amèrica Llatina. Tot i l’existència d’uns importants moviments migratoris catalans cap a Cuba i Puerto Rico en la primera meitat del segle, les regions espanyoles de les quals van marxar més immigrants cap a Amèrica (fonamentalment Argentina i Cuba) van ser Galícia i, en general, tota la cornisa cantàbrica, així com de les Illes Canàries.

El creixement de les ciutats. L’èxode rural va comportar un augment de la urbanització del territori espanyol. D’aquesta manera, entre 1850 i 1900, la població urbana va arribar a duplicar-se. Madrid, Barcelona, Bilbao, Sevilla, Màlaga i Saragossa van ser les ciutats que més van créixer. Però, malgrat tot, a començaments del segle XX la majoria de la població espanyola continuava emmarcada en el món rural.

demografia espanya segle xix.png

A Catalunya, al contrari, l’increment de població va traduir-se en un augment de la urbanització més intens que a la resta de l’Estat. Les ciutats de més de 10.000 habitants, que el 1857 representaven el 28,45%, van passar a ser el 43% el 1900. El fenomen més destacable va viure’s en nuclis industrials com Barcelona, Badalona, Sabadell, Terrassa i Manresa que van absorbir el percentatge més alt de l’augment de població, esdevenint les ciutats més poblades del Principat. Així, en la segona meitat del segle, la població va començar a concentrar-se en les comarques del litoral i el prelitoral mentre que les comarques muntanyenques i de l’interior iniciaven un clar procés de despoblació.

L’Espanya del segle XVIII: el creixement demogràfic

diumenge, 28/11/2010

El segle XVIII va significar, en el conjunt d’Europa, l’inici d’un cicle demogràfic caracteritzat pel creixement ininterromput de la població. En aquesta nova dinàmica hi va tenir un paper decisiu el descens de la mortalitat com a conseqüència de la fi de les grans mortaldats catastròfiques, la constant millora de les tècniques agrícoles, la introducció de nous conreus que van enriquir la dieta de la població i el fet que aquest segle fos un període de pau relativa en el territori europeu.

En el segle XVIII també s’inicia a Espanya el cicle demogràfic modern, però amb matisos. Malgrat que la mortalitat encara va mantenir-se en nivells elevats (36 per mil), va veure’s compensada pels alts nivells de natalitat (42 per mil) i per l’absència de conflictes bèl·lics. Així, la població espanyola va incrementar-se de 7,6 milions el 1717 a 10,5 milions el 1800. Aquest creixement, però, va ser dispar ja que mentre a la perifèria la població va doblar-se, a l’interior només va augmentar entre un 20% o un 30%. Amb tot, els territoris de l’antiga Corona de Castella encara constituïen la zona més poblada i hi habitaven 7 de cada 10 habitants.

Cicle demogràfic antic:

  • Creixement escàs.
  • Alta mortalitat
  • Crisi demogràfica.
  • Estancament de la població.

Transició demogràfica (Catalunya):

  • Augment de la població.
  • Descens de la mortalitat.
  • Increment de la productivitat del camp.

Aquest creixement no va ser pas una conseqüència de la revolució industrial, ja que va donar-se en el marc d’una estructura econòmica inalterada amb les mateixes taxes de mortalitat tradicionals. Així, el creixement va ser degut a les mesures poblacionistes introduïdes pels Borbons: incentius per a les famílies nombroses, acolliment d’immigrants catòlics als quals lliuraven terres, o projectes de colonització per a terres despoblades (per exemple, Sierra Morena).

La monarquia estava convençuda, seguint els principis il·lustrats, que un creixement de la població era la clau per a incentivar la producció. Amb tot, el creixement de la població espanyola en el segle XVIII va veure’s limitat per la persistència de les crisis de subsistència que van comportar fams periòdiques que delmaven la població i consumien els excedents agraris generats durant els anys de bones collites.

A Catalunya, el segle XVIII es caracteritza per un fort increment de la població, convertint-se en una de les regions perifèriques amb un creixement demogràfic més gran. D’aquesta manera, el Principat va passar de 515.675 habitants el 1717 a 899.287 l’any 1787 –segons el cens de Floridablanca–. A més, la fecunditat matrimonial, és a dir, la taxa de nascuts vius per cada mil dones casades, va situar-se entre les més altes d’Espanya.

Aquest creixement va tenir com a principal característica el seu caràcter sostingut i continu, que indica el pas d’una demografia antiga a una de transició. El canvi de règim demogràfic va suposar un descens de la taxa de mortalitat gràcies a la desaparició de les grans epidèmies, com la pesta, i a l’expansió de l’agricultura que, en augmentar la seva productivitat, va permetre mantenir el creixement de la població. D’altra banda, va mantenir-se una elevada taxa de natalitat. A la resta de l’Estat espanyol, el creixement no va tenir les mateixes característiques que a Catalunya, ja que encara s’hi mantenia una taxa de mortalitat força elevada.

Característiques del creixement català:

a. El creixement, tot i que no va ser uniforme, va afectar a la totalitat de les comarques del Principat. Així, van repoblar-se àmplies zones de la Catalunya occidental poc poblades en segles anteriors.

b. Va aparèixer un contrast entre la Catalunya meridional de gran dinamisme demogràfic i la Catalunya septentrional que –amb l’excepció de la Garrotxa– estava molt més endarrerida.

c. El creixement de la població va concentrar-se a les poblacions costaneres i a les ciutats (Barcelonès, Maresme, Baix Llobregat).

d. Presència d’immigració d’origen francès.

e. La crisi de les darreries del segle XVIII –causada per la guerra amb la França revolucionària i posteriorment amb Anglaterra– i principis del segle XIX, va frenar l’expansió demogràfica catalana.

El creixement demogràfic dels Estats Units en el segle XIX

dimecres, 24/11/2010

Tot i que el factor que més influència va tenir en el fort creixement demogràfic nord-americà des de les tretze colònies originals fins al Pacífic va ser l’alta natalitat d’una població jove, aquest no hauria estat possible sense la constant aportació de la població europea. El 1790, els EUA no arribaven als 4 milions d’habitants, el 1830 eren 13 milions, el 1870 arribaven als 40 milions i el 1900 ja eren 75 milions d’habitants. És una increment demogràfic extraordinari. En el mateix període de temps Europa havia multiplicat la seva població per 2,5 mentre que els EUA la multiplicaven per 15.

Ellis_island_1902.jpg

Anglaterra i Irlanda van constituir per a la jove nació una gran reserva humana que constantment remetia onades d’immigrants. Alemanya va apropar-se en alguns períodes a les quotes d’anglesos i irlandesos, però de forma irregular –els 118.000 immigrants alemanys de 1870 es reduirien a 18.000 el 1900–. Les aportacions constants de capital humà proveirien del nord d’Europa, és a dir, població anglosaxona. S’estava formant un món anglosaxó davant la pobresa demogràfica llatina.

Estats Units, un país d’immigrants (1860-1940):

1861-1880

1881-1900

1901-1920

1921-1940

Europeus

4.337.000

8.295.000

12.511.000

2.825.000

Anglesos

796.000

1.078.000

866.000

359.000

Irlandesos

871.000

1.043.000

485.000

233.000

Alemanys

1.505.000

1.957.000

484.000

526.000

Russos

41.000

718.000

2.518.000

62.000

Italians

66.000

958.000

3.154.000

523.000

Asiàtics

187.000

139.000

435.000

112.000

Americans

570.000

464.000

1.504.000

1.676.000

Canadencs

536.000

396.000

921.000

1.032.000

Houton_Immigration_Poster.jpgAixí, pels Estats Units va ser una sort que coincidís en el temps la constitució del seu creixement territorial amb la revolució demogràfica europea. En els segles anteriors, amb una alta mortalitat, el continent europeu no estava en condicions de transferir masses humanes com ho faria en el segle XIX. Les revolucions demogràfica i industrial europees van possibilitar un veloç creixement per un continent semibuit.

La primera onada migratòria arribaria cap a 1840. En només vint anys la població passava de 17 milions d’habitants a 32. La major part d’aquests immigrants eren britànics, presbiterians de l’Ulster, catòlics irlandesos i alguns alemanys. Eren persones pobres que desprès d’instal·lar-se a la costa Est del país es llençarien a la conquesta de nous territoris cap a l’Oest.

La major part d’aquest gruix de població era jove i prolífica a l’hora de reproduir-se. Estaven habituats a la vida en el camp o en petits nuclis de població i van adaptar-se amb facilitat a la vida rural en els nous territoris. Alguns van establir-se a la costa de Nova Anglaterra i a altres comarques de l’Est, on les ciutats van créixer de forma sorprenent (Nova York arribava als 700.000 habitants i Boston i Filadèlfia passaven de 100.000). Pels EUA va ser una fortuna la ràpida assimilació d’aquests nous nuclis de població: camperols i pioners que buscaven nous horitzons a l’Oest; i comerciants i homes de negocis a l’Est. S’estava formant una societat original, sense aristocràcia, integrada per burgesos i camperols.

La Guerra de Secessió va interrompre durant uns anys el corrent migratori, a la vegada que provocava una recessió demogràfica amb les seves pèrdues humanes (500.000 morts, majoritàriament joves). Però, a partir de 1865 va produir-se una segona onada migratòria gràcies a la qual la població nord-americana va arribar al mig centenar de milions. L’increment va començar a desbordar el milió d’immigrants per any, arribant a créixer 19 milions en quinze anys.

ellisisland.jpgEn aquest període el centre demogràfic es traslladaria des de l’Est cap a les regions centrals i l’Oest. Les arribades van produir-se al ritme de l’evolució econòmica, incrementant-se en els períodes de prosperitat i reduint-se en temps de crisi i recessió. Igualment passava amb els corrents migratoris interns. L’heterogeneïtat ètnica va diluir-se entre la població indígena, però, a grans trets, podem distingir preferències geogràfiques dels diferents grups d’immigrants. Així, per exemple, els irlandesos preferentment van establir-se a la costa Est i els alemanys en el llac Mitxigan. Aquesta heterogeneïtat de procedència i l’habitual excés de població masculina van generar uns caràcters propis de la població nord-americana de finals del segle XIX.

Cap a 1880, la immigració va intensificar-se, tot i que els EUA ja eren un “món acabat” des de 1890 amb la conquesta de l’oceà Pacífic i ja no quedava terra disponible. L’afluència d’europeus nova ser interrompuda i en els darrers vint anys de segle els Estats Units van incrementar en 25 milions la seva població.

L’altra cara de l’expansió nord-americana va ser l’eliminació de la població indígena, relegada a reserves de població, desprès una llarga i cruenta lluita per fer-se amb el control del territori. Els 1,5 milions d’indis van ser exterminats pels governs nord-americans fins a restar-ne només 200.000 el 1900. D’altra banda, va donar-se un increment constant de la població negra que passava de 1 milió el 1800 a gairebé 9 milions el 1900, i no va créixer més per la seva alta taxa de mortalitat i el seu inferior nivell de vida.

Les migracions transoceàniques en el segle XIX

dimarts, 26/10/2010

De l’esclat demogràfic europeu va sorgir un important corrent migratori cap als nous països independents d’ultramar. Entre 1850 i 1914 prop de 36 milions d’europeus van emigrar, fonamentalment cap a Amèrica, mentre que cinc milions de russos van travessar els Urals per instal·lar-se a Sibèria. No tots van quedar’s-hi definitivament, tan sols uns 30 milions van optar per la expatriació definitiva.

moviments-migratoris-a-la-segona-meitat-del-segle-xix.jpg

Els moviments migratoris a la segona meitat del segle XIX

La millora dels transports va facilitar l’emigració, fonamentalment la construcció dels grans creuers transatlàntics, que van escurçar la durada dels viatges i van reduir considerablement el cost. L’amplitud dels corrents migratoris, que van adquirir les proporcions més elevades en moments de recessió, va tenir unes causes fonamentals de caràcter econòmic, entre les quals cal destacar la superpoblació rural, els baixos salaris industrials i l’atur.

El congressista nord-americà F. L. Lingley a la seva obra Emigració europea. Estudis sobre l’emigració europea, especialment la que va anar als Estats Units (1890) explicava així els motius de l’emigració als italiana EUA:

Al voltant del 85% de l’emigració italiana als Estats Units prové del sud d’Itàlia, incloent-hi Sicília. La proporció de dones i infants creix cada any, i mostra una tendència a la residència permanent al nostre país […].

Del 80% al 90% de l’emigració italiana està integrada per la pagesia; la resta són sastres, sabaters i fusters, però no, per regla general, treballadors de primera classe […].

Les dures condicions de l’agricultura italiana no són l’única causa de l’emigració italiana. La superpoblació és una causa activa. Itàlia és el país més populós d’Europa, un 30% més poblat que França o Àustria. Els últims anys, Itàlia ha enviat als Estats Units aproximadament la mateixa proporció respecte de la seva població que el Regne Unit i Irlanda, però tres vegades més que la proporció alemanya […].

També hi va haver factors polítics, fet que explica l’increment de l’emigració alemanya desprès del fracàs de les revolucions de 1848 o l’èxode de jueus russos desprès dels pogroms de 1880-90.

Les expectatives d’uns països nous i pròspers, on es creia que era possible trobar feina, endegar nous negocis i enriquir-se amb facilitat, van encoratjar milions d’europeus a iniciar l’aventura d’ultramar. Ara bé, les seves condicions de vida molts cops no respondrien totalment a les seves expectatives.

D’aquesta manera descrivia les condicions de vida dels emigrants als EUA l’escriptor nord-americà Upton Sinclair a la seva novel·la La jungla (1905):

Uns quants dies d’experiència pràctica havien estat suficients per entendre clarament que aquest país de salaris elevats era també el dels preus elevats i que el pobre era tan pobre aquí com a qualsevol altre lloc del món.

Anna (una vella llogatera lituana que hi havia emigrat feia temps) tenia un apartament de quatre habitacions en un d’aquells miserables edificis de dues plantes que es troben a Chicago darrere dels Stock Yards.

Algunes d’aquestes pensions eren regentades per particulars i d’altres per cooperatives. El seu grau d’explotació era realment excessiu. Hi havia una mitjana de sis llogaters per habitació, però alguns cops se n’hi reunien tretze o catorze, la qual cosa indicava que eren cinquanta o seixanta persones en un apartament i en unes condicions insuportables.

Cadascun dels ocupants portava el seu mobiliari, és a dir, normalment un matalàs i la roba del llit. Els matalassos estaven arrenglerats sobre el parquet i a l’habitació no hi havia res més que una estufa.

Era molt freqüent que dos homes convertissin el mateix llit: el que treballava de dia l’utilitzava durant la nit, i el que treballava de nit hi dormia durant el dia.

No tots els països europeus van participar de la mateixa manera en els corrents migratoris. A la primera meitat de segle l’emigració provenia fonamentalment dels britànics i els irlandesos que emigraven cap als Estats Units, el Canadà i Austràlia. A la segona meitat del XIX el pes dels immigrants eslaus i llatins va créixer considerablement, així com el flux migratori cap a Amèrica del Sud, on van dirigir-se fonamentalment espanyols, portuguesos i italians. Entre 1840 i 1900 els EUA van rebre més de 15 milions de persones, bàsicament britànics, irlandesos, escandinaus i italians.

Creixement demogràfic i moviments migratoris al segle XIX

dimarts, 26/10/2010

El creixement sostingut de la població europea que s’havia iniciat al segle XVIII va mantenir-se durant la segona meitat del segle XIX, però el fenomen més rellevant del període va ser la intensificació dels moviments migratoris. Bona part de l’excedent demogràfic europeu va emigrar cap als països en expansió, mentre que a l’interior del Estats l’èxode rural va intensificar-se i les ciutats van tenir un gran creixement i expansió.

El creixement demogràfic. L’augment de la població iniciat durant la segona meitat del segle XVIII es va intensificar en la segona meitat del segle XIX a un ritme que no tenia precedents. En conjunt, i durant tot el segle XIX, el ritme de creixement demogràfic europeu va ser el doble que el de la resta de continents.

Si Europa tenia 170 milions d’habitants cap al 1800, l’any 1870 ja s’acostava als 300 milions i el 1914 els europeus ja eren uns 460 milions. Com a resultat d’aquesta veritable explosió demogràfica, el pes de la població europea en el conjunt mundial era molt important, el més gran de la seva història. Europa, amb un territori força reduït, tenia la quarta part de la població mundial, amb una densitat doble que l’asiàtica i deu vegades més gran que l’africana o l’americana.

El creixement de la població mundial (1850-1914):

1850 1900 1914
Europa

Rússia

França

Alemanya

Gran Bretanya

Itàlia

Espanya

274.000.000

57.000.000

35.800.000

35.100.000

27.500.000

25.000.000

15.300.000

423.000.000

100.000.000

40.700.000

56.400.000

41.500.000

32.500.000

18.600.000

460.000.000

175.000.000

39.600.000

65.000.000

45.200.000

34.500.000

20.100.000

Amèrica

Amèrica del Nord

Amèrica Llatina

59.000.000

19.000.000

40.000.000

144.000.000

81.000.000

63.000.000

175.000.000

100.000.000

75.000.000

Àfrica 100.000.000 120.000.000 125.000.000
Àsia

Japó

653.000.000

33.000.000

866.000.000

46.000.000

922.000.000

52.000.000

TOTAL 1.091.000.000 1.553.000.000 1.682.000.000

Aquest increment de la població va ser la conseqüència d’una davallada de la mortalitat, mentre que la natalitat es mantenia relativament elevada. El descens de les taxes de mortalitat va ser el resultat de la millora constant de l’alimentació i de les condicions de vida i higiene, però també del progrés mèdic i sanitari. Els avenços en el camp de la medecina van ser notables i a finals del segle XIX ja s’havien identificat la majoria dels bacteris que causaven les malalties.

El 1880 va descobrir-se la causa de la malària i el 1882 Koch va identificar el bacil de la tuberculosi. Pasteur avançava notablement en el coneixement de les causes de les malalties infeccioses i posava a punt la primera vacuna contra la ràbia. L’aplicació d’aquests avenços va permetre combatre amb eficàcia malalties com el còlera, la diftèria, el tifus, la pesta, la tos ferina o la sífilis, amb la qual cosa es frenava la incidència de les grans epidèmies i, com a conseqüència, la mortalitat catastròfica va anar reduint-se de forma gradual.

Aquests progressos van permetre d’allargar l’esperança de vida de la població europea occidental, que va passar de 35 a 50 anys en el període comprés entre el 1800 i el 1900.També la taxa de mortalitat infantil va tenir un retrocés notable en aquest segle.

Ara bé, al llarg de les primeres dècades del nou segle va iniciar-se una certa tendència a la davallada de la natalitat que va fer-se més palesa als països més rics i desenvolupats del continent –Anglaterra va reduir la natalitat del 35 per mil al 24 per mil, i França del 26 per mil al 20 per mil–. Aquesta davallada de la natalitat era la resposta a la disminució de la mortalitat infantil i a la nova forma de vida imposada per la industrialització, perquè davant de la supervivència dels fills i les dures condicions de vida i treball, les famílies tenien més dificultats per mantenir-los i educar-los.

Les migracions europees a altres continents. D’aquest esclat demogràfic europeu va sorgir un important corrent migratori cap als nous països independents d’ultramar. Entre 1850 i 1914 prop de 36 milions d’europeus van emigrar, fonamentalment cap a Amèrica, mentre que cinc milions de russos van travessar els Urals per instal·lar-se a Sibèria.

Si ampliem el període les dades encara són més espectaculars, entre el 1800 i el 1924, van ser 60 milions els europeus que van emigrar a d’altres continents. No tots els emigrants, però, van quedar’s-hi definitivament. Es calcula que tan sols uns 30 milions van optar per la expatriació definitiva.

La millora dels mitjans de transport va facilitar l’emigració, fonamentalment la construcció dels grans creuers transatlàntics, ja que va escurçar considerablement la durada dels viatges i va reduir el cost dels passatges, fent-los més assequibles per a les economies familiars més modestes.

L’amplitud dels corrents migratoris, que van adquirir les proporcions més elevades en moments de recessió, va tenir unes causes fonamentals de caràcter econòmic, entre les quals cal destacar la superpoblació rural, els baixos salaris industrials i l’atur. Les expectatives d’uns països nous i pròspers, on es creia que era possible trobar feina, endegar nous negocis i enriquir-se amb facilitat, van encoratjar milions d’europeus a iniciar l’aventura d’ultramar. També hi va haver factors polítics, fet que explica l’increment de l’emigració alemanya desprès del fracàs de les revolucions de 1848 o l’èxode de jueus russos desprès dels pogroms de 1880-1890.

No tots els països europeus van participar de la mateixa manera en els corrents migratoris. A la primera meitat de segle, i fins als anys setanta, l’emigració provenia fonamentalment dels britànics i els irlandesos que emigraven cap als Estats Units, el Canadà i Austràlia. A la segona meitat del XIX el pes dels immigrants eslaus i llatins va créixer considerablement, així com el flux migratori cap a Amèrica del Sud, on van dirigir-se fonamentalment espanyols, portuguesos i italians. Entre 1840 i 1900 els EUA van rebre més de 15 milions de persones, bàsicament britànics, irlandesos, escandinaus i italians.

Les migracions a les ciutats. La mecanització de les tasques agrícoles, el creixement industrial i l’increment dels intercanvis van propiciar un augment continu de l’èxode rural i un increment de la població urbana en el conjunt dels països europeus. Per exemple, si el 1800 només un 10% dels europeus vivia a les ciutats, el 1914 el 76% de la població anglesa vivia en les ciutats, de les quals més de 44 ja havien sobrepassat els 100.000 habitants. A Alemanys més del 60% de les ciutats superaven aquesta xifra. En el conjunt d’Europa, a finals del segle XIX, un 40% de la població vivia a les ciutats.

La mida de les ciutats no va parar de créixer des del segle XIX. Si el 1800 no hi havia al món cap ciutat que superés el milió d’habitants (a Europa només n’hi havia vint-i-tres que superessin els 100.00 habitants), en arribar a les acaballes del segle ja hi havia dotze que superaven el milió (i a Europa n’hi havia 135 que superaven els 100.000 habitants). Moltes d’aquestes ciutats van prosperar al voltant de les fàbriques (Manchester, Liverpool), mentre que d’altres van basar el seu creixement en el desenvolupament del comerç (Marsella).

Com a conseqüència d’aquest creixement basat en una emigració ràpida i sense planificació, les ciutats van patir un creixement desordenat, una reordenació de l’espai i una millora les infraestructures. Les velles muralles van ser enderrocades i al seu lloc van construir-se àmplies avingudes per tal de permetre-hi una circulació més fluida.

S’hi van edificar nous barris –els eixamples– amb cases de bona qualitat, carrers ordenats i tot tipus de serveis, que van convertir-se en les zones residencials de la burgesia. Mentre que els nous obrers que arribaven fixaven la seva residència en habitatges de baixa qualitat situats a les zones més degradades dels nuclis antics o dels barris perifèrics de nova construcció, uns barris que es trobaven al costat de les fàbriques amb la conseqüent degradació i contaminació de l’aire, i que no comptaven amb serveis públics (aigua, llum, transport, etc.).

D’altra banda, els serveis urbans van ampliar-se com a resultat de l’enllumenat elèctric dels carrers –que substituïen els fanals de gas–, l’asfalt dels carrers i la construcció del clavegueram, principalment als eixamples i a les zones benestants. Al mateix temps, l’electrificació del transport urbà va facilitar els desplaçaments en massa gràcies als ferrocarrils urbans de superfície (tramvies) i als subterranis (metro). A més, la utilització del formigó va permetre la construcció d’edificis cada cop més alts. En conjunt, l’aspecte de les ciutats va transformar-se a gran ritme.

Els orígens de la industrialització: la revolució demogràfica

dijous, 23/09/2010

Fins al segle XVIII, la població europea va créixer molt lentament. Encara que la taxa de natalitat era molt elevada, la mortalitat també era molt alta com a conseqüència de les malalties infeccioses i dels períodes de fam.

20070417klpgeogra_63.Ees.SCO.png

Gràcies al avenços de la higiene, la medicina i l’agricultura –en certa mesura preconitzats per la Il·lustració del segle XVIII– la població va entrar a partir de 1750 en una fase de desenvolupament denominada de “transició demogràfica“. Un transició caracteritzada pel manteniment de l’índex de natalitat (al voltant del 30 per mil) i la disminució paulatina de l’índex de mortalitat (amb uns valors continguts del 20 per mil).

Així, les epidèmies de pesta bubònica que havien assolat Europa van començar a desaparèixer progressivament i van aparèixer les primeres vacunes, com ara la de la verola. Aquest procés faria que la majoria dels països europeus pràcticament dupliquessin la seva població en l’espai d’un segle. Paral·lelament, també s’incrementaria l’esperança de vida, que passaria dels 38 anys a finals del segle XVIII a assolir els 50 a finals del XIX.

Així, els aproximadament 150 milions d’habitants amb què comptava Europa cap a 1750 es transformarien en 190 milions el 1800 i en 300 milions cap a 1870. El ritme de creixement va ser més gran i més ràpid a la Gran Bretanya, on la població es va arribar a duplicar al llarg del segle XVIII, passant de cinc milions a deu milions d’habitants.

El creixement de la població europea (1750-1850):

1750 1800 1850
Bèlgica 2.200.000 3.100.000 4.300.000
França 21.000.000 27.300.000 35.800.000
Gran Bretanya 7.400.000 10.500.000 20.800.000
Itàlia 16.000.000 17.200.000 24.400.000
Rússia 28.000.000 35.500.000 68.500.000
Espanya 8.200.000 10.500.000 15.700.000

creixpobl.jpgAquest augment demogràfic va constituir un factor molt important per al progrés econòmic d’Europa. Com una reacció en cadena, el fet que hi hagués més persones va provocar que també hi hagués més demanda de productes i, en conseqüència, es produís un augment del consum. A la seva vegada, l’augment de la demanda va estimular la innovació tecnològica.

D’altra banda, aquest creixement també va afectar a la distribució de la població mitjançant el fenomen de l’emigració i la urbanització. Les ciutats, gràcies a la indústria, atraurien mà d’obra sobrant del camp (l’èxode rural) i iniciarien un procés de desenvolupament espectacular. Les condicions de vida dels immigrants rurals a la ciutat serien força complicades: l’amuntegament, la divisió contínua dels habitatges, la insalubritat d’aquests, la manca de serveis mínims…

Tot plegat faria del naixent col·lectiu obrer un dels moviments més reivindicatius. Aquesta serà una constant que persistirà en el temps sempre que analitzem un procés d’industrialització –per exemple, l’Espanya dels anys seixanta del segle XX– i que encara avui trobem en els països en desenvolupament de l’anomenat Tercer Món.

D’altra banda, l’excedent de població europea també s’alleugeriria amb l’emigració transoceànica. Anglesos i alemanys es dirigirien fonamentalment cap a les costes americanes des d’on es distribuirien a l’interior del continent. També Austràlia i Sud-àfrica serien destí de població europea emigrada, especialment des de mitjans de segle.

La crisi malthusiana

dimecres, 1/09/2010

Thomas Robert Malthus (1766-1834) va observar en el seu Assaig sobre el principi de la població (1798) que la població creixia a un ritme més ràpid que els aliments. La conseqüència d’això és que periòdicament s’hauria de produir una fase de gran mortaldat (les anomenades crisi malthusianes) per a tornar a trobar l’equilibri entre població i recursos. Per evitar la catàstrofe anunciada, l’autor proposava frens “preventius”, com la reducció voluntària de la natalitat.

Thomas_Malthus.jpg

Extracte de l’Assaig sobre el principi de la població de Thomas Robert Malthus (1798):

Afirmo que la capacitat de creixement de la població és infinitament més gran que la capacitat que té la terra de produir aliments per a l’home. La població, si no troba obstacles, augmentarà en progressió geomètrica. Els aliments, en canvi, només augmenten en progressió aritmètica. Amb les nocions més elementals de nombres n’hi ha prou per poder apreciar la immensa diferència a favor de la primera d’aquestes forces.