Entrades amb l'etiqueta ‘Decret de Nova Planta’

L’Espanya centralista del segle XVIII

dilluns, 24/09/2012

El triomf de Felip V en la Guerra de Successió va significar la implantació del model de l’absolutisme monàrquic vigent a França des del segle XVII. En aquesta fórmula política, el rei constituïa l’encarnació mateixa de l’Estat: li pertanyia el territori i les institucions emanaven de la seva persona. Sobre el paper, el seu poder era pràcticament il·limitat, era font de llei, autoritat màxima del poder i cap de la justícia. És a dir, els Borbons van posar fi a les limitacions que havien actuat sobre la corona durant la Monarquia Hispànica dels Àustries i es van esforçar per enfortir el poder reial.

Felipe_V_de_España.jpg

Felip V

En el cas de Catalunya, així com en els altres territoris de la Corona d’Aragó, el pactisme polític i l’organització composta de la monarquia van donar pas a l’absolutisme i el centralisme. D’aquesta manera, la Nova Planta respon a dues realitats: el dret de conquesta i la crisi de l’Espanya horitzontal de l’austriacisme. Des de l’òptica del monarca absolut, els austriacistes havien practicat un delicte de lesa majestat: s’havien rebel·lat contra el rei al qual havien jurat fidelitat i això mereixia un càstig fonamentat i legitimat en el dret de conquesta del territori. Tanmateix, la reorganització centralista no només responia a la implantació del model francès, sinó que tenia unes arrels pròpies a Espanya com a conseqüència dels problemes de governabilitat als quals ja s’havia enfrontat la Monarquia Hispànica dels Àustries al llarg del segle XVII, i que s’exemplifiquen en el projecte castellanitzador del Comte-duc d’Olivares.

Ara bé, la Nova Planta de Felip V no és estrictament un projecte castellanitzador de la Monarquia Hispànica en el qual es trasllada el model propi de Castella als altres territoris de la monarquia. En aquest sentit, la vella planta castellana també va patir transformacions: cadastre, secretaris de despatx, intendents, institucions d’arrel francesa. I tampoc podem considerar que la naixent Espanya dels Borbons respongués estrictament al model centralista francès perquè van sobreviure alguns elements del sistema foral com ara el dret civil català. En certa manera, la Nova Planta va traduir-se en una expressió de l’absolutisme pròpia de l’Estat espanyol.

nueva-planta.jpg

La Nova Planta troba la seva expressió definitiva en les anotacions de Felip V en els decrets de 1707 que abolien els furs dels regnes d’Aragó i València:

Felip V.jpg

Felip V

He juzgado conveniente (así por esto como por mi deseo de reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el Universo) abolir y derogar enteramente, como desde luego doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia.

Siendo mi voluntad, que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla, y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en ella y en sus Tribunales sin diferencia alguna en nada; pudiendo obtener por esta razón mis fidelísimos vasallos los Castellanos oficios y empleos en Aragón y Valencia, de la misma manera que los Aragoneses y Valencianos han de poder en adelante gozarlos en Castilla sin ninguna distinción; facilitando yo por este medio a los Castellanos motivos para que acrediten de nuevo los efectos de mi gratitud, dispensando en ellos los mayores premios, y gracias tan merecidas de su experimentada y acrisolada fidelidad, y dando a los Aragoneses y Valencianos recíproca e igualmente mayores pruebas de mi benignidad, habilitándolos para lo que no lo estaban, en medio de la gran libertad de los fueros que gozaban antes; y ahora quedan abolidos: en cuya consecuencia he resuelto, que la Audiencia de Ministros que se ha formado para Valencia, y la que he mandado se forme para Aragón, se gobiernen y manejen en todo y por todo como las dos Chancillerías de Valladolid y Granada, observando literalmente las mismas regalías, leyes, práctica, ordenanzas y costumbres que se guardan en estas, sin la menor distinción y diferencia en nada, excepto en las controversias y puntos de jurisdicción eclesiástica, y modo de tratarla, que en esto se ha de observar la práctica y estilo que hubiere habido hasta aquí, en consecuencia de las concordias ajustadas con la Sede Apostólica, en que no se debe variar: de cuya resolución he querido participar al Consejo para que lo tenga entendido.

D’aquesta manera naixia una nova Espanya. En realitat, naixia Espanya com a Estat i no com a monarquia composta. Amb el desmantellament dels furs i la desaparició de les institucions històriques pròpies dels regnes que havien integrat la Monarquia Hispànica dels Àustries es convertia Espanya en una monarquia en la qual tots els súbdits restaven sotmesos a un mateix règim comú, a unes mateixes lleis i a una sola administració. Només existia l’excepció de Navarra i el País Basc. El terme Espanya no s’arriba a mencionar, però la voluntat uniformitzadora i de construcció d’un Estat centralitzat és evident. En definitiva, la Nova planta és el gran exercici del nacionalisme d’Estat a l’Espanya del segle XVIII, tot i que va ser una realització més pràctica que conceptual.

La resistència cultural de la llengua catalana en el segle XVIII

dilluns, 24/10/2011

Com és sabut, la repressió borbònica sobre Catalunya després de la desfeta de 1714 no només es va limitar al camp social i polític, sinó que va fer-se extensiva a la cultura i la llengua. D’aquesta manera, després de la derrota catalana es va dur a terme una repressió cívica l’extinció d’antigues tradicions i costums i, sobretot, va realitzar-se una repressió cultural i lingüística amb un programa de progressiva introducció del castellà a les escoles.

En aquest sentit, el Consell de Castella va recomanar que els judicis, l’ensenyament i l’educació religiosa es fessin exclusivament en llengua castellana. La legislació de Felip V, concretada en el Decret de Nova Planta, ja buscava introduir el castellà a la Reial Audiència i, posteriorment, els decrets de Carles III promulgats entre 1768 1772 imposaven el castellà com a llengua en l’educació escolar i interferien en els afers mercantils ordenant que les cases de comerç duguessin els comptes i els llibres en castellà.

La llengua constituïa un tret significatiu de la personalitat nacional i, com a tal, un obstacle per a la dominació del país per les noves autoritats borbòniques. És per això que la llengua catalana va veure’s relegada a l’ús familiar, però, tot i que aquest retrocés també va produir-se en el terreny literari, la repressió de la monarquia absolutista no va produir una veritable decadència de la llengua, sinó més bé un estancament.

En aquest context, una de les primeres veus que va defensar l’ús del català en l’ensenyament va ser el pedagog Baldiri Reixach (1703-1781) en la seva obra Instruccions per l’ensenyança de minyons (1749), obra mestra en el camp de la pedagogia i l’educació del segle XVIII i primera manifestació a Catalunya de les repercussions dels nous sistemes pedagògics de Port Royal. Des de les seves pàgines, Baldiri Reixac defensava que l’educació havia de començar sempre en la llengua materna, és a dir, en català. Molts dels passatges de l’obra constitueixen una fervorosa defensa de la llengua catalana:

25717419_6836524.jpgEntre totes les llengues, la que ab més perfecció deuen saber los minyons es la llengua propia de sa patria, perque’l defecte es mólt més culpable i lleig per un minyó que té estimació, y perque’ls minyons tinguen ò sàpiguen un bon modo de parlar en la propia llengua es precís que’ls pares i mestres procurin que davant d’ells ningú parli rústicament, vull dir que ningú gasti expressions ò paraules grosseres, desproporcionades y poch honestes, perque semblants paraules queden mólt imprimides en sa tendra naturalesa.

També convé molt llegirlos o ferlos llegir les regles propies de prosodia y ortografia que té cada llengua, perque així seran més instruhits en la pràctica de son llenguatge.

Finalment, quan ells són un poch avençats en saber llegir convé donarlos llibres escrits en sa llengua, que sien polits i elegants, y ferlos notar los incisos, lo punt y final, lo punt interrogatiu y’l punt admiratiu, etc. Y ensenyarlos l’ús y pràctica de totes aquestes coses.

Y com no falten catalans que devegades desprecien nostra llengua, es precís advertir aquí que la rusticitat, grosseresa i faltes de termes que li imputen, provenen de dues causas. La una es que dites persones tenen lo geni d’estimar més lo qu’es foraster. Per la rahó contraria hi ha catalans que preferexen la llengua catalana a totes les demes perque sols estimen lo qu’es de sa pàtria, ò bé, perque com no estan acostumats a ohir parlar altres llengues, los apar que són dures, seques i dessabrides, singularment si no les entenen. La segona causa es perque hi ha poch cuydado en esta provincia d’ensenyar a parlar lo català ab aquella perfecció y gentilesa qu’es deuria parlar.

La Universitat de Cervera

dilluns, 17/10/2011

La culminació de la repressió cultural que l’absolutisme borbònic va imposar sobre Catalunya després de la desfeta de 1714 va ser la creació de la Universitat de Cervera el 1717. Amb aquesta universitat es substituïen les cinc universitats que existien al Principat abans de la Guerra de Successió (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Vic), considerades com un focus de resistència antiborbònica.

D’aquesta manera, la Universitat de Cervera va ser creada amb una doble finalitat. Per una banda, com a càstig per la participació dels membres del món universitari en la Guerra de Successió. I, per una altra banda, per evitar l’articulació de focus d’oposició nascuts a les aules i allunyar els centres intel·lectuals de la ciutat de Barcelona. A més, aquesta vila va ser escollida per a recompensar la fidelitat filipista durant el conflicte.

Aquest és el decret mitjançant el qual Felip V creava la nova universitat catalana l’11 de maig de 1717:

Por cuanto las turbaciones pasadas del Principado de Cataluña obligaron mi providencia a mandar se cerrasen todas sus universidades, por haber los que concurrían en ellas fomentado muchas inquietudes. Mas viendo reducido a mi obediencia todo aquel Principado, y reconociendo la obligación en que Dios me ha puesto de atender al bien de aquellos vasallos y no permitir que las torpes sombras de la ignorancia oscurezcan el precioso lustre de las ciencias, he resuelto restituir a sus naturales esta común utilidad, eligiendo para general comprehensión de todas las ciencias, buena crianza de la juventud y esplendor de esta monarquía, una Universidad que, siendo émula de las mayores de Europa en riqueza, honores y privilegios, convide a los naturales y extranjeros a coronar su grandeza con el más autorizado concurso.

Y teniendo muy presente mi gratitud, cuanto he debido al amor y constante lealtad  de la fidelísima ciudad de Cervera, en todo el tiempo que ocuparon los enemigos aquel Principado, como acostumbra a mantener siempre la fe prometida a sus soberanos. Y siendo sano su temperamento y proporcionada su situación, no siendo plaza de armas, donde los militares suelen turbar la quietud de los estudios, la he elegido para teatro literario, único y singular de aquel Principado. A cuyo fin he mandado hacer diseño y planta de un majestuoso edificio a proporción de la idea formada de esta Universidad.

La de Cervera esdevenia, per tant, l’única institució universitària de tot el Principat. En conseqüència, allà van concentrar-se la majoria dels estudis superiors que es podien realitzar a la Catalunya del segle XVIII. Però, malgrat tot el suport oficial amb el qual comptava, la universitat sempre va mantenir al llarg de la seva existència (1717-1842), de manera inesborrable, l’estigma imposat pels seus creadors.

CERVERA_INT._UNIVERSITAT.JPG

Tanmateix, no es pot menysprear les aportacions, sempre de caràcter individual, d’alguns dels seus membres. Per exemple, cal destacar la figura de Josep Finestres (1688-1777), que va exercir un llarg mestratge, va estudiar la cultura clàssica i a través de la seva obra jurídica va harmonitzar els drets romà i canònic amb els usatges i drets propis de Catalunya.

Igualment, s’ha de valorar el pes que en aquesta Universitat va tenir la Companyia de Jesús, la qual, aprofitant-se del fet d’haver esdevingut un dels puntals de la victòria filipista en la Guerra de Successió, va poder mantenir els seus privilegis passats, entre els quals va afegir-se el fet de proveir Cervera de professors, aconseguint gairebé un monopoli del món universitari català. Dels jesuïtes van sorgir figures com el filòsof Mateu Aimerich (1715-1799). Anys després, amb l’expulsió dels jesuïtes per part de Carles III (1767), Cervera va perdre bona part del seu pes intel·lectual.

El 1835, en el context de la Revolució Liberal i la Primera Guerra Carlina, els estudis universitaris catalans van ser traslladats novament a Barcelona, però part del claustre, el sector més reaccionari, no va acceptar aquest canvi i va refugiar-se a Solsona primer, i més tard al monestir de Sant Pere de la Portella, on va iniciar-se el curs 1838-39. Finalment, el 1842, durant la regència d’Espartero va signar-se el trasllat definitiu de la Universitat cap a Barcelona. D’aquesta manera es posava fi a un dels símbols principals de la repressió cultural practicada per l’absolutisme de Felip V.

El Decret de Nova Planta de 1716

dissabte, 8/10/2011

La desfeta militar i política de 1714 va desembocar en una àmplia repressió contra Catalunya amb el desmuntament de tota l’estructura institucional anterior, a la vegada que es preparava el camí per a les noves mesures uniformadores. El nou model d’Estat borbònic, que es traduiria en la promulgació del Decret de Nova Planta el 16 de gener de 1716, seria l’expressió de l’absolutisme que encarnava Felip V i de l’esperit annexionista i assimilador de Castella.

Així, la Nova Planta s’ha d’interpretar com un acte d’assimilació castellana dels diversos regnes peninsulars. La filosofia del Decret era la de canviar la supremacia de la llei per introduir la de la voluntat reial. És a dir, la Nova Planta suposa la imposició de l’absolutisme davant de la tradició constitucional catalana. Això sí, una imposició feta d’una manera sòlida després de l’experiència dels regnes de València i Aragó.

Felip V.jpg

Felip V

Aquesta nova estructura del poder tenia en compte, sobretot, la voluntat omnímoda del monarca i tenia els seus eixos principals en els nivells polític, fiscal i territorial. D’aquesta manera, el nou organigrama del poder era una piràmide jeràrquica que anava des del capità general i la Reial Audiència, al vèrtex, fins als batlles o regidors. També hi havia una Superintendència, organisme d’inspiració francesa, encarregada de donar el suport financer. Fiscalment, s’introduïen els impostos del cadastre reial, el cadastre personal i el cadastre ganancial. I territorialment, s’introduïa la figura dels corregiments, dotze demarcacions que dividien el Principat sota el comandament dels corregidors.

Aquest és un fragment de la Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña de 16 de gener de 1716:

DecretNovaPlanta.pngD. Felipe V en Madrid por Real Decreto de 16 de enero de 1716.

Por decreto de 9 de octubre próximo fui servido decir que, habiendo con mi asistencia divina y justicia de mi causa pacificado enteramente mis Armas el Principado de Cataluña, tocaba a mi soberanía establecer gobierno en él, y dar providencias para que sus moradores vivan en paz, quietud y abundancia, para cuyo fin, habiendo procedido madura deliberación y consulta de Ministros de mi mayor confianza.

1. He resuelto que en el referido Principado se forme una Audiencia en la qual presida el Capitán General o Comandante General de mis armas, de manera que los despachos, después de empezar con mi dictado, prosigan en su nombre. El Capitán General o Comandante ha de tener voto solamente en cosas de gobierno, y esto hallándose presente en la Audiencia; debiendo, en nominaciones de oficios y cosas graves, el Regente avisarle un día antes.

2. La Audiencia se ha de juntar en las casas que antes estaban destinadas para la Diputación, y se ha de componer de un regente y diez ministros para lo civil y cinco para lo criminal, dos fiscales y un alguacil mayor […]

4. Las causas de la Real Audiencia se substanciarán en lengua castellana. Y para que por la mayor satisfacción de las partes los incidentes de las causas se traten con mayor deliberación, mando que todas las peticiones, presentaciones de instrumentos y lo demás que se ofreciere, se hagan en las Salas: para lo corriente y público, se tenga audiencia pública lunes, miércoles y viernes de cada semana en una de ellas por turno de meses […].

15. En las causas criminales se ha de proceder en la Audiencia y demás juzgados de Cataluña de oficio, a instancia de parte u del fiscal; se ha de hacer secuestro o embargo de los bienes del reo, después que sea decretada su prisión; los términos de prueba y otros se han de poder limitar a arbitrio del juez; se han de poder imponer penas pecuniarias y la de confiscación en los casos y como procediere de Derecho. Y todo lo referido aquí y demás que se expresare, se ha de entender con todo género de personas, de cualquier estado, grado o condición, sin que haya lugar profano exento para las prisiones y demás que ocurriere. Debiendo administrarse la justicia criminal sin embarazo alguno, de cualquier calidad que sea […].

27. Se impondrán las penas y se estimarán las probanzas según las Constituciones y práctica que había antes en Cataluña. Y si sobre esto ocurriere a la Sala criminal alguna cosa que necesite de reformación, se me consultará. Se proseguirán las causas contra los reos ausentes; y si sobre el modo de substanciarlas y ejecución de las penas tuviere algún reparo, la Sala me consultará […].

34. Los Regidores no podrán juntarse sin asistencia del Corregidor o Bayles. Y los gremios de artesanos y mercaderes, y qualesquiera otros, deberán, para juntarse, avisar al Corregidor o Bayles para que asista o envíe Ministro suyo a la Junta, a fin de que se eviten discusiones y todo se trate con la quietud que es justo […].

38. Pero los oficios subalternosdestinados en las ciudades, villas y ligares para su gobierno político, en lo que no se opusiere a lo dispuesto en este Decreto, se mantendrán. Y lo que sobre esto se necesitare reformar me lo consultará la Audiencia, y los reformará en la forma que se dice al fin respecto de ordenanzas.

39. Por los inconvenientes que se han experimentado en los sometens y juntas de gente armada, mando que no haya tales sometens ni otras juntas de gente armada, sopena de ser tratados como sediciosos los que concurrieran o interviniesen.

40. Han de cesar las prohibiciones de extranjería porque mi real intención es que en mis Reynos las dignidades y honores se confieran recíprocamente a mis vasallos por el mérito y no por el nacimiento en una provincia u otra.

41. Las Regalías de fábricas de Monedas, y todas las demás llamadas mayores y menores, me quedan reservadas. Y si alguna comunidad o persona particular tuviere alguna pretensión, se le hará justicia oyendo a mis Fiscales.

42. En todo lo demás que no está prevenido en los capítulos antecedentes de este Decreto, mando se observen las Constituciones que antes había en Cataluña; entendiéndose que son de nuevo establecidas por este Decreto, y que tienen la misma fuerza y vigor que lo individual mantenido en él.

43. Y lo mismo es mi voluntad se ejecute respecto del Consulado de la mar, que ha de permanecer, para que florezca el comercio y logre el mayor beneficio el país.

44. Y lo mismo se observará en las Ordenanzas que hubiere para el gobierno político de las ciudades, villas y lugares en lo que no fuere contrario a lo mandado aquí; con que sobre el Consulado y dichas Ordenanzas, respecto de las ciudades, villas y lugares cabezas de partidos, se me consulte por la Audiencia lo que considere digno de reformar, y en lo demás lo reforme la Audiencia.

Vídeo: Els fets de l’11 de setembre de 1714 i la batalla de Talamanca

diumenge, 11/09/2011

Aprofitant la celebració de l’11 de setembre aprofitem per recuperar dos interessants documents de l’arxiu de TV3. En primer lloc, una intervenció del professor Josep Maria Solé i Sabaté en el programa Divendres on, acompanyat de l’escriptor Alfred Bosch, respon a tres preguntes clau en el conflicte de la Guerra de Successió: 1. Va ser una guerra d’Espanya contra Catalunya?; 2. Catalunya era independent abans del 1714?; i 3. Rafael de Casanova va ser un heroi?


A més, crec que és interessant recuperar en aquestes dates el Sota Terra dedicat a la Batalla de Talamanca de l’agost del mateix 1714 entre les tropes borbòniques i l’exèrcit austriacista català, la que es considera que va ser la darrera victòria militar catalana en la història. Un exercici d’arqueologia i de reconstrucció històrica interessant i força didàctic.


La imposició de l’absolutisme borbònic: la Nova Planta

dissabte, 2/10/2010

El triomf dels Borbó en la Guerra de Successió va significar la implantació a la Monarquia Hispànica del model de l’absolutisme monàrquic centralista vigent a França des del segle XVII durant els governs de Felip V (1700-1746) i Ferran VI (1746-1759).

L’estructura política. En aquesta fórmula política, el monarca constituïa l’encarnació mateixa de l’Estat, tots els poders residien en la seva figura: li pertanyia el territori i les institucions emanaven de la seva persona. El seu poder era pràcticament il·limitat, era font de llei, autoritat màxima del govern i cap de la justícia. D’aquesta manera, els Borbó espanyols posaven fi a les limitacions que encara actuaven sobre les prerrogatives de la Corona, i es van esforçar per enfortir el poder reial.

Felip V.jpgPer a governar, el rei disposava de l’ajuda d’assessors o secretaris de despatx (ministres), nomenats directament pel rei i destituïts segons la seva voluntat. El 1714 es van crear les secretaries d’Estat, d’Afers Estrangers, de Justícia, i Guerra i de Marina. El 1754 s’incorporaria la secretaria d’Hisenda. Els funcionaris ajudaven els secretaris i s’encarregaven d’executar les ordres del rei i de portar l’administració.

La derrota de l’Onze de Setembre de 1714 va encoratjar  Felip V a establir definitivament a Catalunya, així com als altres territoris de la Corona d’Aragó, l’absolutisme monàrquic. La tradicional monarquia dels Habsburg, fonamentada en el pactisme i l’organització confederal dels regnes, donava pas a la monarquia borbònica, els principis rectors de la qual eren l’absolutisme i el centralisme.

El mateix setembre de 1714 es van derogar totes les institucions polítiques significatives del Principat: la Generalitat, el Consell de Cent, les Corts i les constitucions, així com els sistemes fiscal, monetari i militar propis.

Posteriorment, el Decret de Nova Planta (1716) va imposar a Catalunya l’organització político-administrativa de Castella, com ja s’havia fet anteriorment als territoris de València (1707), Aragó (1711) i Mallorca (1715). D’aquesta manera, amb les excepcions de Navarra i el País Basc, tot el territori de la monarquia va constituir una única estructura de caràcter uniforme. En definitiva, la Nova Planta representava el sorgiment d’Espanya mitjançant la unificació dels diversos regnes peninsulars, sorgits de l’Edat Mitjana, sota el domini de Castella.

Considerando haber perdido los reinos de Aragón y de Valencia, y todos sus habitantes por la rebelión que cometieron […] todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban […] he juzgado por conveniente […] abolir y derogar enteramente […] todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad que estos se reduzcan a la ley de Castilla.

Decret de Nova Planta dels regnes de València i Aragó (1707).

La Nova Planta va abolir les Corts dels diferents regnes de la Corona d’Aragó, i les van integrar en les de Castella que, de fet, es van convertir en les Corts del Regne d’Espanya, tot i que, considerades incompatibles amb l’autoritat del monarca, només s’haurien de reunir a petició del rei i per jurar l’hereu al tron.

nueva-planta.jpgTambé es va suprimir el Consell d’Aragó, i el Consell de Castella va assumir les seves funcions. Legalment, aquest Consell va conservar les facultats legislatives i judicials i exercia com a Tribunal Suprem de Justícia, però a la pràctica va esdevenir tan sols un òrgan de caràcter consultiu.

Igualment, els Borbó van eliminar els antics virregnats (llevat dels americans) i van crear demarcacions provincials, governades per capitans generals, amb atribucions militars, administratives i judicials, perquè presidien també les Reials Audiències imposades a tots els territoris.

D’aquesta manera, la Nova Planta va significar una profunda reforma de tota l’administració territorial catalana i la consolidació d’un organigrama polític fortament jerarquitzat amb la finalitat d’enfortir l’autoritat reial. La màxima representació del monarca a Catalunya tenia a les seves mans el control total de l’administració i del govern, a més del comandament militar.

Als municipis es va posar fi al sistema electiu insaculatori propi de les ciutats catalanes (Consell de Cent), es van suprimir les vegueries i van establir-se dotze circumscripcions territorials que s’anomenaven corregiments. Per tal de controlar les principals ciutats, es va imposar la institució castellana dels “corregidores”, un càrrec vitalici de nomenament reial, exercit generalment per persones d’origen castellà i ofici militar. A més, els regidors dels ajuntaments eren escollits per la Reial Audiència.

He resuelto, que en el referido Principado se forme una Audiencia, en la cual presida el Capitán General o comandante general de mis armas, de manera que los despachos, después de empezar con mi dictado prosigan en su nombre. En la ciudad de Barcelona ha de haber veinte y cuatro regidores, y en las demás ocho, cuya nominación me reservo […]. Todos los demás oficios que había antes en el Principado […] no expresados en este mi Real Decreto, quedan suprimidos y extintos.

Decret de Nova Planta pel Principat de Catalunya (1716).

Finalment, es va impulsar un càrrec nou, l’únic que no era d’inspiració castellana sinó francesa: els intendents. Aquests eren uns funcionaris que depenien directament del rei, gaudien d’amplis poders i tenien com a missió la recaptació dels impostos, el control de les autoritats locals i l’impuls de les activitats econòmiques.

L’estructura política de Catalunya després de la Nova Planta:

Capità General. Nomenat pel rei, realitzava les funcions de l’antic virrei com a representant del monarca al Principat. Era el cap suprem de l’exèrcit i el governador de Catalunya. Acumulava funcions militars, governatives i de justícia. Encarnava el poder i la garantia més ferma de l’absolutisme monàrquic.

Reial Audiència. Poder consultiu civil. Presidida pel Capità General, tenia funcions polítiques i governatives –nomenament dels càrrecs públics i assessorament del Capità General– i les atribucions jurídiques tradicionals (actuava de tribunal suprem i les seves sentències eren inapel·lables).

Reial Acuerdo. Era la denominació convencional de la trobada entre la Capitania General i la Reial Audiència amb tots els seus ministres del civil per tractar els afers de govern.  Era l’element de representació del poder reial a Catalunya.

Superintendència. Organisme encarregat de donar suport financer. La seva funció era controlar i dirigir la recaptació de rendes i impostos, així com finançar la nova estructura politico-administrativa i les necessitats derivades del manteniment del nombrós exèrcit d’ocupació.

L’estructura fiscal. Amb la introducció del Decret de Nova Planta Felip V tenia plena llibertat per a organitzar els impostos a la seva manera. Ara, la política fiscal passava a ser una prerrogativa de l’Estat absolutista dels borbons. La nova estructura fiscal suposava, d’una banda, que la càrrega fiscal s’incrementava i, de l’altra, la fi de la limitació del poder reial en matèria fiscal gràcies a l’abolició de les Corts. Ara el rei podia determinar lliurement quins impostos es pagaven i en quina quantitat.

Ja el mateix 1714, el govern de Madrid va apressar-se a apoderar-se dels impostos més rendibles que fins aleshores havien estat controlats per les institucions catalanes. Així, la superintendència concentraria les funcions i la renda de la Diputació del General, del Consell de Cent, del Tribunal del Mestre Racional, del Reial Patrimoni i de la Batllia General, es a dir, centralitzava, recaptava i gestionava l’estructura fiscal de la Catalunya borbònica. També van fer seus no tan sols els béns del Reial Patrimoni, sinó també el de totes les persones que havien donat suport a l’arxiduc Carles durant la guerra.

A més, el 1716, es va imposar una nova estructura fiscal amb la introducció d’un impost general: el Reial Cadastre, una quota anual d’una quantitat important fixada pel govern central sense cap negociació prèvia a repartir entre els municipis. Els objectius que la monarquia perseguia amb l’aplicació d’aquest nou sistema eren dobles: d’una banda, aconseguir la contribució dels catalans a les despeses generals en peu d’igualtat amb la resta de l’Estat; i de l’altra banda, implantar uns criteris fiscals equitatius basats en la riquesa general de cada contribuent (contribució única).

El cadastre va dividir-se en dos tipus d’impostos. El cadastre reial i el cadastre personal. El reial gravava les propietats immobiliàries i l’havien de fer efectiu tots els propietaris del país, encara que fossin nobles i eclesiàstics. En canvi, el personal, que gravava les rendes del treball i les activitats industrials i mercantils, no el pagaven ni els nobles ni el clergat. Tanmateix, l’existència del cadastre no va eliminar l’existència d’altres impostos com el dels consums o el de l’allotjament de tropes.

Si bé el cobrament del cadastre va ser una mesura de càstig, a la qual els privilegiats no van gosar d’oposar-s’hi davant la situació d’ocupació militar, a la llarga va demostrar-se com un impost més adequat i equitatiu que d’altres fórmules anteriors. Fins i tot, la monarquia va intentar d’introduir-lo a Castella, però l’oposició de la noblesa castellana va impedir que s’estengués a tot l’Estat.