Entrades amb l'etiqueta ‘Dècada Ominosa’

La restitució absolutista de Ferran VII el 1823

dimecres, 7/12/2011

La intervenció francesa de 1823 per mandat de la Santa Aliança va donar pas a l’últim període del regnat de Ferran VII amb la segona restauració de l’absolutisme, l’anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), en la qual va produir-se el col·lapse definitiu del sistema de l’Antic Règim a Espanya.

Manifiesto Regio de Ferran VII (1 d’octubre de 1823)

Fernando_VII.jpg

Ferran VII

Bien públicos y notorios fueron a todos mis vasallos los escandalosos sucesos que precedieron, acompañaron y siguieron el establecimiento de la democrática Constitución de Cádiz en el mes de marzo de 1820; la más criminal traición, la más vergonzosa cobardía, el desacato más horrendo a mi real persona, y la violencia más inevitable, fueron los elementos empleados para variar esencialmente el gobierno paternal de mis reinos en un código democrático, origen fecundo de desastres y desgracias […].

Sentado ya otra vez en el trono de San Fernando por la mano sabia y justa del Omnipotente, por las generosas resoluciones de mis poderosos aliados y por los denodados esfuerzos de mi primo, el duque de Angulema y su valiente ejército, deseando proveer el remedio a las más urgentes necesidades de mis pueblos, y manifestar a todo el mundo mi verdadera libertad he venido en decretar lo siguiente:

1º. Son nulos y de ningún valor los actos del gobierno llamado constitucional (de cualquier clase y condición que sean) que ha dominado a mis pueblos […], declarando, como declaro, que en toda esta época he carecido de libertad; obligado a sancionar las leyes y a expedir las órdenes, decretos y reglamentos que contra mi voluntad se meditaban y se expedían en el mismo gobierno.

2°. Apruebo todo cuanto se ha decretado por la Junta Provisional de gobierno y por la Regencia del Reino […].

La represa de l’economia catalana en el final del regnat de Ferran VII

dissabte, 18/12/2010

Els burgesos barcelonins van fer tot el possible per “educar” Ferran VII en la teoria del mercat nacional. Així, la Junta de Comerç va presentar-li una exposició amb una llista final de quinze peticions sobre contraban, aranzels, etc. Aquestes peticions es justificaven amb una argumentació “nacionalista” que venia a dir que els catalans no volien l’aplicació d’aquestes mesures en el seu propi benefici, sinó que el progrés de la seva indústria permetria el benefici d’altres zones d’Espanya amb la compra de primeres matèries. A més, demanaven la prohibició de la importació de cereals per benefici de l’Espanya agrària.

Cap de les argumentacions de la burgesia catalana, però, va fer cap mena d’impacte en el rei. Si Catalunya va aconseguir en aquests anys recuperar el seu comerç i transformar la seva economia industrial per preparar-la per a una nova etapa de creixement, va ser al marge de la política econòmica de l’Estat espanyol (si es que en podem parlar de política econòmica de l’absolutisme agonitzant).

Catalunya estava assentant els fonaments d’un creixement sòlid i prometedor. El creixement i canvi econòmic va afectar a tots els sectors, també a l’agricultura que seguia sent el seu principal fonament. Ens trobem en uns moments de davallada del volum i dels preus de les exportacions vitícoles, però aquesta crisi conjuntural es superarà i la vinya continuarà sent un dels motors fonamentals de l’economia catalana al llarg del segle XIX gràcies a les exportacions de vins comuns.

Hi havia tot un sector de petits productors camperols que van veure’s afectats a la vegada per la crisi conjuntural de la caiguda de preus i per la crisi de la producció de la indústria rural que els permetia complementar els seus ingressos. Aquesta situació es veuria agreujada, a més, per la situació que la transformació de la propietat produiria en els anys següents. El progrés de l’agricultura capitalista va anar acompanyat de la ruïna dels petits productors de les explotacions familiars. Una bona part d’aquests camperols s’arruïnarà i això permet explicar la seva hostilitat cap a la societat burgesa en construcció allistant-se a les files del carlisme.

La indústria tèxtil, per la seva banda, estava reconvertint-se per especialitzar-se en el cotó i tindria en aquests anys una de les seves majors fases d’expansió. En aquest període es van construir les grans fàbriques noves que integraven el filat i el teixit, que utilitzaven telers mecànics i que començaven a usar el vapor com a força motriu essencial. S’estava produint la renovació tecnològica. Els anys que van de 1824 a 1833 van ser rics en la construcció de velers, fet que només s’explica per un increment del tràfic comercial. Després de la pèrdua de les colònies americanes, el comerç amb el mercat espanyol a través de la navegació de cabotatge va augmentar.

A més, l’esquema del comerç exterior català també va reconstruir-se. El mecanisme d’intercanvi interior de cereals contra teixits va complementar-se amb un circuit exterior que permetia vendre a l’estranger els excedents de vins per tal d’adquirir la fibra de cotó que alimentés la producció industrial. En aquests anys, els homes de negocis i financers catalans van començar a fer operacions a gran escala amb el govern i, per primera vegada, van introduir-se en els organismes de l’administració econòmica del país. Es va tornar a reconstituir l’associació pròpia dels fabricants que van realitzar un cens industrial, van elegir un president i van iniciar les campanyes contra la concessions d’importació de teixits fets a Dollfuss.

La burgesia catalana estava iniciant el camí cap a la represa que explica el seu progrés des de 1833. Era encara una força social progressiva i conscient de la necessitat de la necessitat de canviar la trajectòria política espanyola per tal d’evitar el perill d’unes revolucions que podien posar en perill la propietat. La burgesia estava disposada a aliar-se amb altres “forces propietàries” per tal de salvar l’ordre social vigent i fer possible el creixement econòmic. A la burgesia el que li molestava de l’Antic Règim no era la seva arbitrarietat i la seva injustícia, sinó la seva profunda incompetència en les matèries econòmiques i hisendístiques que posava en perill el seu progrés.

Catalunya durant la Dècada Ominosa: repressió, rebel·lió pagesa i aixecament dels “malcontents”

dissabte, 18/12/2010

La repressió. La violència repressiva contra el liberalisme que va suposar el retorn a l’absolutisme per part de la monarquia de Ferran VII va tenir una relativa poca importància a Catalunya ja que l’ocupació de Barcelona per part de l’exèrcit francès va fer que els ocupants s’esforcessin a fer que les autoritats espanyoles respectessin les lleis. No va ser fàcil frenar els afanys de revenja de les autoritats absolutistes a Barcelona, però els francesos va poder frenar els representants del poder reial. Així, la ciutat de Barcelona va esdevenir un oasi de pau i un asil per als constitucionals catalans que van trobar-hi refugi. Això s’acabaria amb la marxa dels ocupants francesos a finals de 1827, deixant la ciutat en una situació de normalitat sota el comandament del comte d’Espanya (1828-32).

comte d'espanya.jpg

Comte d'Espanya

D’altra banda, la violència civil, que podia exercir-se fora dels murs protectors de les places controlades per la guarnició francesa, va ser tant dura a Barcelona com a la resta de l’Estat. Aquesta violència va anar acompanyada d’un element social que va prendre un caire populista de lluita dels camperols pobres i de les classes baixes urbanes contra els burgesos liberals acomodats. A Catalunya, els components socials d’aquesta violència van ser menys visibles en el medi urbà per les característiques de la pròpia societat catalana (avançada pel desenvolupament capitalista), però van ser poderosos al camp. Només entre octubre i desembre de 1824 van produir-se més de 2.000 assassinats, la majoria motivats per causes de “diferent opinió política”.

La crisi al camp. El camperolat català va patir una forta crisi entre 1825-1827. La caiguda dels preus agrícoles va arribar a Catalunya agreujat per un problema de sequera que va fer minvar la producció. Ni els anys de sequera van permetre impedir la caiguda dels preus, arrossegada per la dinàmica europea. En menys de deu anys, els camperols van veure reduïts a la meitat els seus ingressos produïts per la venda d’excedents mentre que els preus d’aquelles mercaderies que ells podien necessitar (teixits) no van baixar tant i els impostos estatals es mantenien com una dura càrrega. Només el manteniment de la pressió fiscal ja suposava, en termes monetaris, que la pressió real s’havia duplicat.

laborde.jpgLa primera reacció dels camperols va ser de malestar contra el govern que, en comptes d’alleugerir la càrrega fiscal que havia portat a la revolta contra els liberals, la mantenia i agreujava. El clergat més ultra s’encarregaria dir a la pagesia que aquesta situació injusta era deguda a que el govern no estava en mans de qui havia d’estar ja que no es seguien les bones normes del temps passat, que els reformistes tenien segrestada la voluntat del rei i que calia tornar a la insurrecció per assegurar-se d’instaurar a Madrid un autèntic govern absolutista i cristià.

A més, s’oferia als camperols malcontents la possibilitat de prendre les armes per la causa de la religió, el rei i el bon ordre tradicional a canvi d’un sou molt superior al que podien obtenir llaurant o segant. Els ultres cercaven entre els malcontents els seus soldats i van posar al capdavant a alguns d’aquells militars carismàtics i prestigiosos sorgits de la pagesia en els anys de guerra contra els liberals i que ara no veien reconeguts els seus mèrits per part del govern. Aquest clima no feia més que anunciar una guerra civil i la tensió no cessaria fins a l’esclat de la Guerra dels Malcontents.

La Revolta dels Malcontents. El 1827 esclatava la revolta als voltants de Tortosa quan la partida del capità il·limitat Llovet va preparar un cop de mà contra la ciutat, dins de la qual hi comptava amb complicitats. Es volia iniciar un aixecament general en diversos punts de Catalunya a partir del mes d’abril i es comptava amb la col·laboració de tota una sèrie d’antics guerrillers reialistes descontents de la seva situació “d’oficials il·limitats”. Les primeres partides van ser batudes amb facilitat i el govern, convençut de que el perill havia passat, va concedir un indult general a tots els insurgents que no haguessin estat fets presos amb armes a la mà. L’esperança del govern era equivocada ja que aquests primers moviments no havien estat altra cosa que signes anunciadors d’uns altres millor preparats.

Revolta 1827.jpgEl govern tampoc no donava tota la informació sobre la situació ja que també hi havia partides armades a Girona. El govern volia ocultar un fet que en la primera fase de la revolta estava present en la insurrecció: ens trobem davant d’un aixecament de caràcter declaradament carlí.

Això canviaria aviat perquè no era convenient desconcertar als camperols cridant-los a aixecar-se contra el propi rei a qui havien defensat en dues guerres i el nou argument dels insurgents seria el de deslliurar Ferran VII dels perversos ministres que l’envoltaven i no el deixaven actuar en llibertat.

Pels ultres era fàcil reclutar camperols per participar de l’aixecament només oferint-los una bona soldada. Així, el moviment va anar estenent-se de sud a nord a mida que s’acabava la sega. Les possibilitats de diner per pagar els homes demostrava que els rebels estaven ben organitzats. Al principi de la revolta, les partides eren formades per pocs homes, però, a poc a poc, els rebels van anar agafant força i atreviment per baixar al pla i mantenir-se mentre disputaven combats contra les columnes mòbils. Així, van arribar a presentar-se a les portes de Figueres i Girona.

1827.JPGA finals d’agost de 1827, es constituí a Manresa una Junta Superior Provisional de Gobierno del Principado que estava presidida per Saperes i integrada per quatre vocals i un secretari. Paral·lelament, els insurrectes van apoderar-se de Vic, Cervera i Berga, mentre la lluita revifava al sud. El setembre els rebels es feien amb Valls i Reus i es preparaven per assetjar Tarragona mentre al nord s’iniciava el setge de Girona. Els insurrectes se sentien tant segurs de si mateixos que ja començaven a establir un esquema d’organització del territori que dominaven creant juntes corregimentals que depenien de la superior i a publicar el seu propi diari: El Catalán Realista.

Els malcontents eren entre 12.000 i 30.000 homes i les participacions majors van donar-se als corregiments de Manresa i Tarragona. No només hi havia pagesos, sinó que també trobem artesans, teixidors, espardenyers, ganiveters, etc. i molts procedien de les viles més grans dels corregiments. Els seus dirigents havien sortit dels vells caps reialistes insatisfets amb el govern de Ferran VII. És a dir, la zona on predominaven els malcontents no era ni la més pobra i endarrerida de la muntanya pirinenca ni la costa urbanitzada i econòmicament més desenvolupada. El contrast de la revolta era el d’un univers rural i urbà en decadència contra un nou món que havia superat millor la crisi econòmica i prosseguia per la via del desenvolupament capitalista.

Guerra dels Malcontents. Execucions davant la Ciutadella, a Barcelona, segons un gravat de l'època.jpgEls rebels no van haver d’enfrontar-se a una enèrgica acció repressiva per part d’unes autoritats que restaven desconcertades davant del que estava succeint i no tenien gens clar com devien actuar. Si es deixava avançar la insurrecció de Catalunya, tota la monarquia podia veure perillar i finalment, cap a finals d’agost, el capità general de Catalunya, el marquès de Campo Sagrado, es va veure obligat a fer front a la insurrecció amb les escasses tropes de que disposava. Seria, però, a mitjans de setembre quan la situació donaria un gir amb la intervenció del propi rei que va prendre consciència de la gravetat de la situació i va reemplaçar el capità general pel comte d’Espanya i va anunciar la seva intenció d’acudir personalment a Catalunya per demostrar que no estava segrestat pels seus ministres i tenia plena llibertat d’actuació.

Ferran VII va restar a Tarragona fins a finals d’octubre mentre el comte d’Espanya acabava ràpidament amb els insurrectes que, desconcertats per l’arribada del rei i per la inhibició dels ocults instigadors a la revolta, es rendien a les tropes monàrquiques sense oposar gaire resistència. A finals d’octubre de 1827 la pacificació podia donar-se per enllestida i el comte d’Espanya tornava a Tarragona, deixant les darreres operacions als seus subordinats. A la vegada, el rei sortia cap a València per deixar les mans lliures al comte perquè exercís una repressió que no estava d’acord amb les promeses de perdó que havia fet d’entrada sense que es pogués acudir al rei a demanar clemència.

La Dècada Ominosa (1823-1833)

divendres, 17/12/2010

La intervenció francesa de 1823 va donar pas a l’últim període del regnat de Ferran VII amb la segona restauració de l’absolutisme, l’anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), en la qual va produir-se el col·lapse definitiu de l’Antic Règim a Espanya.

Ferdinand_VII_of_Spain_in_his_robes_of_state_by_Goya.jpg

Ferran VII

Ferran VII, recuperava així la seva condició de monarca absolut, però les potències absolutistes, temoroses davant de l’agitació constant que es vivia en el país, van demanar-li que introduís algunes reformes molt moderades com ara la proclamació d’una amnistia i l’organització d’una administració eficaç que donés estabilitat a la monarquia. Així, els francesos no arribaven com a restauradors de l’absolutisme, sinó com a propugnadors d’un sistema moderat calcat del parlamentarisme moderat francès establert per Lluís XVIII.

marianas_pineda_color.jpg

El monarca, però, no va fer cas de les peticions dels seus aliats internacionals i de nou es va produir una ferotge repressió contra els liberals, molts dels quals van marxar cap a l’exili per escapar de la pena de mort o la presó. A més, es va depurar l’exèrcit i, durant tota la dècada, es va perseguir els partidaris de les idees liberals en una veritable caça de bruixes. A Catalunya, per exemple, tot i la presència francesa que va evitar una represàlia encara pitjor, van ser executats uns 2.000 liberals només l’any 1824.

Fusilamiento_torrijos.jpg

La repressió política va ser molt precisa i va ser dirigida des del Ministeri de Gràcia i Justícia per Calomarde, acompanyada de la violència civil consentida pel govern. L’actuació de les comissions militars i el sistema de purificacions del funcionariat estaria vigent fins 1825. El coronel Rafael del Riego va ser executat i la mateixa sort van tenir personatges com Juan Martínez Díaz “el Empecinado”, el més destacat guerriller de la Guerra de la Independència. Moltes persones van convertir-se en màrtirs del liberalisme espanyol. Van ser executades unes 30.000 persones i van ser empresonades unes 20.000 persones més.

Principals pronunciaments liberals entre 1823 i 1833:

  • 1824: Pronunciament de Valdés.
  • 1826: Pronunciament dels germans Batán.
  • 1830: Pronunciament de Valdés, Milans del Bosch i Espoz y Mina.
  • 1831: Pronunciament de Torrijos.

Tot i això, durant la darrera etapa del regnat de Ferran VII s’observa un progressiu allunyament dels realistes purs respecte de la monarquia i un acostament d’aquesta als sectors més moderats del reformisme. Les causes d’aquest procés cal cercar-les en un incompliment per part del rei del programa defensat pels realistes (per exemple, el restabliment de la Inquisició) i en la permanència d’elements ideològicament propers als liberals més moderats en l’aparell de l’Estat i, sobretot, en l’exèrcit.

L’altra gran preocupació de la monarquia en aquest període va ser, novament, la resolució del problema econòmic i Ferran VII no va poder abstreure’s de la tendència reformista del seu moment i, encara que aplicava una política absolutista, les necessitats econòmiques derivades de la insuficiència d’ingressos de la Hisenda Reial el van acabar portant a adoptar algunes mesures reformistes. Així, les dificultats de la hisenda reial, agreujades per la pèrdua definitiva de les colònies americanes, van forçar un control estricte de la despesa pública i, a partir de 1825, va iniciar-se la col·laboració del sector moderat de la burgesia financera i industrial de Madrid i Barcelona. En aquesta direcció, es va atorgar un aranzel proteccionista per a les manufactures catalanes i es va incorporar López Ballesteros, un home proper als industrials, al Ministeri d’Hisenda.

A Catalunya, aquesta política i l’agitació realitzada des dels sectors més reaccionaris van provocar l’aixecament dels voluntaris realistes, els anomenats “malcontents” o “agraviats”, aplegant dirigents nobiliaris i clericals així com pagesos descontents per la crisi al camp i que reclamaven el retorn als costums tradicionals. Aquest moviment, específic i exclusiu de Catalunya, va començar al Baix Ebre el mes d’agost de 1825 i tenia una tendència netament foralista.

Carlos_Maria_Isidro.jpg

Carles Maria Isidre

L’agitació va ser tan important que el mateix monarca va haver de desplaçar-se a Catalunya el 1827, on va nomenar Carles d’Espange, comte d’Espanya, nou capità general de Catalunya, el qual a través d’una contundent ofensiva va forçar la retirada de les tropes franceses que encara hi restaven i va iniciar una fortíssima repressió política. Aquesta actitud, tot i que va sufocar la revolta en poc temps, va ser contraproduent a llarg termini per a la monarquia ja que va provocar la deserció dels sectors més joves de l’absolutisme cap al reformisme i, a la vegada, dels sectors més radicals cap al carlisme.

En aquest context, a la Cort, el sector conservador i tradicionalista, partidari de l’Antic Règim i oposat a qualsevol forma de liberalisme, va anar agrupant-se al voltant de l’Infant Carles Maria Isidre, germà del rei i previsiblement el seu successor atès que Ferran VII no tenia descendència. Tanmateix, el naixement, l’any 1830, d’una filla del rei i la seva quarta esposa, Maria Cristina de Nàpols, la infanta Isabel, va iniciar un conflicte de caràcter successori.

La Llei Sàlica, d’origen francès i implantada a Espanya per Felip V, impedia l’accés de les dones al tron, però Ferran VII, influït per la seva esposa, va promulgar la Pragmàtica Sanció que la derogava tot restablint els vells usos successoris i convertia Isabel en hereva de la corona espanyola. En aquell moment ningú no va protestar per aquesta mesura que era un cop pels carlins, ni tan sols l’Infant Don Carlos.

Però el govern no només havia de fer front al problema successori ja que els enemics l’acorralaven a dreta i esquerra. La xarxa de conspiracions que els liberals promovien contra Ferran VII va potenciar-se arran del triomf de la revolució francesa de 1830 i el govern, que no ignorava els projectes dels liberals, va respondre a qualsevol amenaça amb ferocitat, multiplicant les condemnes pels motius més insignificants.

Maria Cristina.jpg

Maria Cristina

Per la seva banda, els carlins (partidaris de Carles Maria Isidre) tampoc s’estarien quiets i l’any 1832, en un intent de cop de mà a La Granja, influirien sobre el monarca, greument malalt, que va restaurar la Llei Sàlica retornant a Don Carlos els seus drets successoris. Aleshores, Maria Cristina va comprendre que si volia salvar el tron per a la seva filla havia de cercar suports en els sectors més moderats del liberalisme.

Amb la recuperació de la salut del rei, Ferran va anul·lar la concessió feta en un moment de debilitat i, amb el rei ja agonitzant, la regent Maria Cristina va iniciar una política clara i decidida contra el carlisme, formant un govern de caràcter reformista,  destituint els ultres i organitzant les Corts que havien de jurar a Isabel com a successora. A més, es van nomenar nous capitans generals en substitució d’aquells que, com el de Catalunya,  estaven compromesos amb el carlisme mentre decretava una amnistia que suposava el retorn de 100.000 exiliats liberals.

Així, en els darrers mesos de la vida de Ferran VII pot considerar-se que ja s’estava configurant l’escenari que conduiria a la primera guerra carlina. L’any 1833, en morir el monarca i confirmar-se a través del seu testament que la Infanta Isabel era l’hereva al tron i que el país restava sota una regència governada per Maria Cristina fins a la seva majoria d’edat, Carles Maria Isidre es va proclamar rei donant lloc a l’esclat d’una insurrecció reialista al nord d’Espanya i a Catalunya. S’iniciava així una sagnant guerra civil i, a la vegada, el procés que havia de portar la Revolució Liberal a Espanya.

fernando7-museo-municipal-madrid.jpg