Entrades amb l'etiqueta ‘Dècada Moderada’

La crisi dels governs moderats

dimecres, 29/12/2010

Durant la Dècada Moderada, la vida política no va desenvolupar-se a les Corts, sinó al voltant de la cort, on poderosos grups de pressió (les anomenades “camarilles”) van cercar el favor reial o governamental al marge de la vida parlamentària. A més, el restringit nombre de ciutadans amb dret a sufragi impedia als progressistes accedir al poder mitjançant unes eleccions que convidaven al falsejament electoral.

isabell_ii_borbon.jpg

Isabel II

Fins i tot sectors socials que havien donat el seu suport al moderantisme, com la burgesia conservadora catalana, van quedar completament al marge dels centres de poders i van ser incapaços d’aconseguir veure representades les seves posicions, contràries a un model d’Estat tan centralitzat i militaritzat. Aquest sistema no podia complaure els polítics moderats catalans per la seva elementalitat i barroeria, i aquests aviat van separar-se de la disciplina del moderantisme oficial.

D’altra banda, a Catalunya, amb un destacament de més de 40.000 homes, el més nombrós de totes les ciutats espanyoles, l’exèrcit va intervenir directament en la vida ciutadana, esdevenint el principal instrument de repressió i mantenint el territori en una situació d’excepcionalitat permanent. Els moderats catalans, per contra, consideraven que per lluitar contra les idees avançades que van culminar les revolucions europees de 1848 no només es podia comptar amb la repressió de la Guardia Civil, sinó que també s’havia de portar la lluita al camp polític i oferir a les masses populars alguna cosa més que la garrotada.

Juan_Bravo_Murillo.jpg

Juan Bravo Murillo

Així, el 1852-53, quan el govern encapçalat per Bravo Murillo va intentar introduir una reforma constitucional encara més restrictiva del sistema polític (desaparició del règim parlamentari, govern per decret, suspensió indefinida de les corts, restricció del cens electoral, etc.), els conservadors catalans organitzarien una mobilització de protesta amb una reunió al Consell de Cent de l’Ajuntament i la presentació d’un document signat per homes com Martí d’Eixalà, Güell o Duran i Bas. Fins i tot arribarien a muntar una candidatura electoral conjunta amb els progressistes.

Davant de l’oposició que el projecte va aixecar dins del propi moderantisme, al Palau Reial van espantar-se i no van deixar continuar la reforma d’un Bravo Murillo que pretenia donar un cop d’Estat. Així, Bravo Murillo va ser desplaçat del poder, però amb un alt cost ja que aquests fets van accentuar la descomposició interna del partit i van augmentar el descontentament d’àmplies capes socials, cada vegada més marginades de la vida política.

En la mesura en que els conservadors catalans es trobaven en el marc d’una societat capitalista relativament avançada i que havia emprés la industrialització, eren la mena de conservadors que corresponia a aquesta societat, amb una visió del món diferent a la d’un terratinent com Narváez i als projectes de modernització moderats que responien als interessos del grup social agrari dominant a les Corts de Madrid.

Això pot explicar l’escassa influència que tindrien les idees polítiques de Jaume Balmes en la societat catalana. De Balmes només s’han agafat els aspectes crítics amb la revolució, la denúncia de la mentida que implicava la representativitat parlamentària i la corrupta visió que tenia de la política espanyola. Això succeeix perquè Balmes es trobava a l’ala dreta del partit moderat amb Bravo Murillo, mentre que la major part dels moderats catalans es trobaven més aviat a prop de l’ala esquerra dels anomenats “puritans”. Balmes es preocupava especialment per conciliar la societat moderna amb un món rural que tenia la seva pròpia expressió en el carlisme i estava preocupat per uns problemes allunyats dels que tenien els conservadors urbans catalans.

Leopoldo_O'Donnell.jpg

Leopoldo O'Donnell

Així, els conservadors catalans practicarien una política molt independent de la disciplina fixada pels partits a Madrid i molt més lligada als problemes de la societat catalana i a la defensa dels interessos de la classe burgesa al Principat. Aquest és el naixement del “ministerialisme a la catalana”, es a dir, la col·laboració condicionada amb el govern a canvi d’una sèrie de contraprestacions.

L’autoritarisme del govern moderat va comportar l’oposició i l’aixecament dels progressistes, dels demòcrates i d’alguns sectors moderats defraudats amb l’actuació governamental que practicava una política de fets consumats. Així, a finals de juny de 1854, el general O’Donnell, un moderat descontent, va encapçalar un pronunciament a Vicalvaro amb el suport dels moderats crítics i alguns progressistes moderats. Es demanava l’eliminació de la camarilla propera al tron, que es respectessin les lleis, la llibertat de premsa, una rebaixa fiscal, l’autogovern de les províncies i la creació d’una Milícia Nacional.

Espartero.jpg

Baldomero Espartero

El pronunciament de Vicalvaro va concretar els seus objectius en el Manifest del Manzanares (redactat per Cánovas del Castillo) que reclamava l’acompliment de la Constitució, la restauració de la Milícia Nacional, una nova llei electoral, la constitució de noves Corts i la reducció dels impostos. L’aixecament aviat va extendre’s per tot el país amb la incorporació de diferents caps militars i de grups civils sorgits d’entre els progressistes d’esquerra que van sumar-se al pronunciament en diferents ciutats.

Barcelona va ser la primera ciutat que va sublevar-se després de la proclama de O’Donnell davant de la indecisió del capità general que va veure’s desbordat per l’aixecament popular. Al marge de les conspiracions militars, darrera de l’aixecament hi havia una preparació civil amb una junta de progressistes avançats i demòcrates republicans, on hi destacava Estanislau Figueras, i que comptava amb nuclis guerrillers. Davant d’aquest clima revolucionari, a finals de juliol, la reina va haver de recórrer a Espartero i O’Donell que van formar un govern de coalició entre moderats i progressistes donant pas al Bienni Progressista de 1854-1856.

La Dècada Moderada (1844-1854)

dimarts, 28/12/2010

El regnat d’Isabel II s’iniciaria amb l’hegemonia moderada després de l’exili d’Espartero. Per evitar la instauració d’una nova regència, va proclamar-se major d’edat a Isabel II tot i que només tenia 13 anys. Derrocat Espartero, accedia al poder el seu rival conservador el general Ramón María Narváez després de les eleccions de 1844, realitzades sota sufragi censatari, que van donar la majoria parlamentària als moderats.

Isabel II.png

Isabel II

La configuració del règim moderat. La pretensió de Narváez era clausurar l’etapa revolucionària, normalitzar el funcionament de les institucions liberals i crear una legislació bàsica sota la qual estructurar el nou Estat. Aquest havia de fonamentar-se en els principis del liberalisme moderat o doctrinari, en el predomini de l’ordre i de l’autoritat, i combinar la reforma política amb unes fèrries mesures repressives que posessin fi a les expectatives socials i polítiques generades per la dinàmica revolucionària que havia caracteritzat l’anterior etapa.

El règim es va fonamentar en el predomini social de la burgesia terratinent, nascuda de la fusió entre els vells aristòcrates que havien acceptat el liberalisme i la nova burgesia de propietaris rurals. Aquests grups consideraven necessari consolidar un nou ordre que fonamentés les institucions liberals des d’una òptica moderada i que les protegís dels enemics del sistema a dreta (carlins) i esquerra (insurreccions revolucionàries). D’aquesta manera, la corona i una part de l’exèrcit van esdevenir els garants més fidels d’un sistema que no dubtaria a l’hora de falsejar els mecanismes electorals per tal de garantir el triomf del partit del govern.

A Catalunya, el 1844, després dels anys d’agitació social del trienni esparterista, era el moment de deixar la política de banda i tornar a concentrar-se a les tasques quotidianes del treball productiu, l’art i la ciència. Després de l’experiència viscuda en els anys anteriors, la burgesia va acceptar de bona gana que fos el poder central qui controlés l’ordre social a Catalunya, practicant la repressió i mantenint l’estat d’excepció permanent. La universitat va ser depurada i la censura de la premsa esdevingué permanent. Aquesta política d’estat d’excepció permanent, però no podia justificar-se a llarg termini ja que produiria uns costos socials massa elevats i, per això, la pròpia burgesia moderada catalana va buscar decantar la seva pràctica cap a unes fórmules que permetessin assegurar un mínim de concòrdia social.

Ramon_Maria_Narvaez.jpg

Ramón María Narváez

Això resultava difícil en una política espanyola dominada pel partit moderat (que actuava sense cap mena de moderació) i el partit progressista (que era també força moderat) i amb tres personatges clau: Narváez, militar i terratinent que encarnaria el moderantisme immobilista fins 1868 sota l’axioma de governar és resistir; González Bravo, un intrigant i ambiciós trànsfuga de la revolució al moderantisme; i Bravo Murillo, situat encara més a la dreta que els anteriors. En el seu conjunt, la Dècada Moderada suposa una etapa força gris de la història del liberalisme espanyol.

La Constitució de 1845. Quan van arribar al poder, els moderats van fixar unes noves regles del joc reformant el sistema en un sentit retrògrad amb l’aprovació de la Constitució de 1845 que recollia les idees bàsiques del moderantisme. D’aquesta manera, es van suprimir tots aquells elements que podien dificultar a un govern reaccionari legislar en la direcció que li convingués: va establir-se la sobirania conjunta del rei i de les corts, van ampliar-se els poders de l’executiu, van disminuir-se els poders del legislatiu, va restringir-se encara més el dret a vot, i va establir-se un senat no electiu.

La nova Constitució conferia enormes atribucions a la corona, ja que, el partit moderat va propagar que es reforcés el poder monàrquic i l’establiment de la doctrina de la sobirania compartida. Així, a més de la facultat de nomenar ministres, dissoldre les corts i vetar-ne les decisions, li atorgava la facultat de designar el senat, nomenant personalitats rellevants i de la seva confiança.

Els moderats rebutjaven la idea progressista de la sobirania popular. Per a ells, la consolidació i modernització de l’Estat havia d’arribar mitjançant un funcionament extremadament centralitzat de l’administració. Així, els ajuntaments i les diputacions van quedar sotmesos a l’administració central i la Milícia Nacional va ser suprimida. A més, s’atorgava l’exclusivitat a la religió catòlica, que era declarada oficial de l’Estat i s’acordava el manteniment tant del culte com del clergat. Els moderats acceptaven la religió com una necessitat social imprescindible per vigilar la moral pública i, d’aquesta manera, l’Església es convertiria en una arma per controlar el sistema.

IsabelII-constitucion1845.jpg

Isabel II jurant la Constitució de 1845

El text constitucional, mantenia gran part de l’articulat de la Constitució de 1837, sobretot pel que fa a la declaració de drets, però la seva regulació es remetia a lleis posteriors que van ser enormement restrictives amb les llibertats. Així, un decret de 1845 va regular la llibertat d’impremta i va suprimir el jurat per a aquest tipus de delictes, fet que, a la pràctica, comportava el control governamental sobre la premsa i la restricció d’una de les llibertats bàsiques defensades pel liberalisme. Per exemple, per a obtenir el permís per editar un diari era necessari el vistiplau del cap polític de la regió i pagar una alta quantitat de diners.

Finalment, la Llei electoral de 1846 va plantejar la introducció d’un sufragi censatari molt més restringit encara, no superant l’1% de la població. Només tenien dret a vot els majors contribuents de cada localitat i algunes personalitats destacades de la cultura, l’exèrcit, l’administració i l’Església. A més, es va imposar el sistema de districtes uninominals, que afavorien el predomini del vot rural que presumiblement era més conservador, facilitaven la intromissió governamental en les eleccions i convidaven al falsejament electoral. D’aquesta manera s’evitava que arribessin al poder forces alienes a l’oligarquia moderada i els progressistes veien com es tancaven tots els camins per accedir al poder mitjançant les eleccions regulars.

El Concordat amb la Santa Seu. Un dels principals objectius dels governs moderats va ser la millora de les relacions amb l’Església, que en gran part s’havia mostrat contrària al liberalisme i propensa a donar suport al carlisme davant de les reformes progressistes. Per això, la venta de les terres desamortitzades del clergat va ser aturada, els béns que encara no s’havien subhastat van tornar a mans de l’Església i va establir-se un finançament públic per al clergat i pel culte catòlic.

Així va acordar-se un nou Concordat amb el Vaticà el 1851. El papat reconeixia Isabel II com a legítima reina d’Espanya mentre que l’Estat es comprometia al sosteniment de l’Església espanyola, al restabliment dels ordres regulars, a la concessió al clergat d’àmplies competències en ensenyament i al reconeixement del catolicisme com a religió oficial. A partir d’aquest moment, l’Església veuria incrementat el seu poder econòmic i potenciat l’ensenyament religiós, fet que va portar la seva jerarquia a donar suport la nova monarca.

La institucionalització de l’Estat liberal. La feina política essencial dels moderats va consistir en la centralització política, la uniformització i la jerarquització administrativa de l’Estat mitjançant un seguit de lleis i reformes administratives que van donar cos a aquest procés.

Alejandro_Mon.png

Alejandro Mon

En primer lloc, el govern moderat va endegar la necessària reforma fiscal a través de la Llei Santillán-Mon de 1845. La reforma buscava augmentar els ingressos de la hisenda pública racionalitzant el sistema impositiu, centralitzant el cobrament d’impostos en mans de l’Estat i propiciant la contribució directa segons la propietat. Els impostos es van dividir en directes (béns i indústria) i indirectes (gravant les hipoteques, les herències i els articles de consum). Els ingressos indirectes eren potenciats arribant a ser el 60% de la contribució territorial. Això suposava que una quarta part dels sous del treballadors anaven a parar a pagar els impostos derivats dels consums. Aquesta mesura generarà moltes protestes. D’altra banda, el deute públic es consolidava per garantir uns alts interessos per aquelles persones que adquirissin bons de l’Estat.

Per a posar fi a la dispersió de lleis pròpia de l’Antic Règim, es va plantejar la unificació de codis amb l’aprovació del Codi Penal de 1848 i l’elaboració d’un projecte de Codi Civil que, tanmateix, no va ser aprovat fins anys més tard.

També es va endegar la reforma de l’Administració Pública, amb la reorganització dels càrrecs de l’Estat i la creació d’una llei de funcionaris que en regulava l’accés. A més, es va reordenar l’administració territorial, sempre seguint els criteris centralitzadors de la divisió provincial introduïda el 1833, mitjançant l’enfortiment dels governs civils i militars així com de les diputacions provincials.

Ramón_de_Santillán_González.jpg

Ramón de Santillán

Respecte del control del poder municipal, seguint els principis moderats, la Llei d’Administració Local de 1845 va disposar que els alcaldes dels municipis de més de 2.000 habitants i de les capitals de província fossin nomenats per la corona, metre que el governador civil seria l’encarregat de designar els alcaldes dels municipis menors. D’aquesta manera es creava una estructura jerarquitzada i piramidal en la qual cada província depenia d’un poder central resident a Madrid, el Ministeri de la Governació, del qual depenien directament els governadors civils.

Ara bé, el temor que una centralització tan gran ocasionés una eventual revifalla de la insurrecció carlina va propiciar que, pel País Basc i Navarra, es busqués una solució intermèdia en la qüestió foral. Així, un decret de 1844 va acordar el manteniment en aquests territoris dels ajuntaments forals i de les Juntes Generals, tot i que va traslladar les duanes als Pirineus.

D’altra banda, tot i les grans prerrogatives de l’Església en el camp de l’ensenyament, es va establir un sistema nacional d’instrucció pública que regulava els diferents nivells de l’ensenyament (educació elemental, secundària i universitària) i elaborava els plans d’estudi. Aquesta legislació, però, no es completaria fins el 1857 quan va aprovar-se la primera gran llei d’educació espanyola: la Llei Moyano.

Una mesura molt polèmica dels governs moderats va ser l’establiment del sistema de quintes per a regular el reclutament de l’exèrcit. Així, una cinquena part dels habitants que tenien l’edat d’anar a l’exèrcit eren obligats a anar en un sistema arbitrari. Tanmateix, a canvi d’un pagament de diners, l’Estat alliberava els quints de l’obligació d’anar a l’exèrcit, el que va suposar la formació d’un exèrcit de proletaris.

Finalment, seguint els principis d’uniformització, es va dissoldre l’antiga Milícia Nacional, vinculada a les diferents ciutats i províncies, i, el 1844, es va crear la Guàrdia Civil. Aquest seria un cos armat amb finalitats civils, però amb una estructura militar, que es faria càrrec del manteniment de l’ordre públic, sobretot al medi rural. Amb l’aparició de la Guardia Civil, una institució depenent del Ministeri de la Guerra, es garantia la presència de l’Estat a tots els punts del territori espanyol.