Entrades amb l'etiqueta ‘Cultura popular’

Bon cop… de fal·lus!

dijous, 20/10/2011

Sempre s’ha explicat que Els Segadors, l’himne nacional de Catalunya, era una cançó popular catalana, sorgida pels volts del 1640 com a romanç històric referit al Corpus de Sang i la Guerra dels Segadors, la guerra de separació de Catalunya de la Monarquia Hispànica de Felip IV i el Comte-duc d’Olivares. Aquests orígens, però, ara queden en entredit per l’aparició d’una investigació de Jaume Ayats, professor d’etnomusicologia de la UAB, que a Els Segadors. De cançó eròtica a himne nacional (L’Avenç) explica que l’himne en realitat “es basa sobre una melodia antiga, de caràcter eròtic, que cantaven els segadors d’arreu del país mentre segaven i volien fer-se veure davant de les pageses”.

Segons Ayats, la versió eròtica, i força més pujada de to que la coneguda per tots nosaltres, era coneguda per la població catalana molt abans de 1640 perquè els segadors la cantaven per animar-se mentre treballaven de sol a sol.  El tema, conegut com Els tres segadors i la dama, descriu com aquests joves ufanosos baixaven de les muntanyes i la mestressa, impressionada per la visió de la seva falç, enviava la criada per manegar una cita. Quan el segador pujava l’escala, la mestressa el rebia amb una insinuació: “Segador, el bon segador, voleu segar un camp de civada?” Així, la versió eròtica contenia estrofes tan picants com les següents:

Segador bon segador,
voleu segar un camp de civada?
N’és sembrada en un hortet
la riera al mig hi passa.

De dies no hi toca el sol,
ni de la nit, la rosada.
N’és a sota el davantal,
la camisa me l’amaga.

Segador que hi segarà,
a genollons tindrà d’anar.
Entremig de dos comàs
i al mig de dues muntanyes.

Segador, el bon segador,
voleu segar un camp de civada?
Prou la’n segaria jo
si sabés on t’é sembrada.

Segador, el bon segador,
quantes garbes n’heu lligades?
Trenta-vuit o trenta-nou,
i a la raia de coranta!

Més en lligaria jo
si el lligador no es blincava!
Ja li’n donarem aliment:
cop d’ous i botifarra.

D’altres variants de la mateixa cançó d’questa cançó viril i entusiasta també contenien expressions com “Sega-me-la arran, tres pams enlaire!”, d’altres explicaven amb tot de detall com el segador se n’anava a orinar i es trobava amb la filla d’un argenter que li preguntava quantes garbes n’havia lligat, i aquest li responia que “38 ó 39, a la ratlla de 40”. És a dir, aquests segadors tenien la “falç fàl·lica” sempre a punt. Totes aquestes lletres contenen unes metàfores marcades pel seu erotisme en què es ressaltava que els segadors “eren gent ben dotada, perquè les noies se’ls miressin quan entraven a les viles”.

Els cabdills de les revoltes que els segadors van protagonitzar el 1640 a Barcelona, com el Corpus de Sang, haurien aprofitat aquesta melodia de temàtica pagesa i caire eròtic per afegir-hi una lletra similar a l’actual, que exaltés els ànims guerrers dels revoltats. És més, “la versió eròtica i la versió de guerra van arribar perfectament vives al segle XIX, en paral·lel”, per bé que, lògicament, la versió eròtica gaudia de molta més popularitat que la militar. No va ser fins al segle XX, que la versió primigènia de caire eròtic va anar perdent força i popularitat fins a ser substituïda per les versions més polítiques de la versió de guerra que van realitzar Manuel Milà i Fontanals (1882), Francesc Alió (1892) i Emili Guanyavents (1899).