Entrades amb l'etiqueta ‘Croades’

Ordres militars, ahir i avui

dimarts, 30/04/2013


La llegenda del Sant Greal

dissabte, 1/10/2011

La recerca del Sant Greal, una de les relíquies més venerades i sagrades del cristianisme, ha estat un objectiu que diferents erudits, arqueòlegs, historiadors, caçadors del tresors i aventurers han pretès realitzar des del moment, al voltant del segle XII, en què van aparèixer les primeres històries al voltant de la seva existència en el context de la literatura artúrica. Per tant, el mite del Greal ha estat un fet recorrent al llarg de la història.

Així, la llegenda ens diu que va estar en possessió del rei Artur, i que el Tercer Reich va tenir com un dels seus objectius prioritaris la seva localització en temps de la Segona Guerra Mundial. Igualment, es parla de que les expedicions que van arribar al Temple de Jerusalem a la seva recerca van haver d’enfrontar-se amb tota mena d’obstacles: trampes mortals, gasos tòxics, falses parets, coves d’impossible accés… Mite o realitat, la seva recerca continua en els nostres dies.

El trencaclosques d’hipòtesis sobre el Greal, les teories més o menys extravagants que han fet fortuna en l’imaginari col·lectiu, els personatges misteriosos implicats en la seva trobada, el qüestionament de la doctrina cristiana que han implicat moltes d’aquestes històries llegendàries, la seva reproducció en la literatura al llarg dels segles, la seva irrupció en el cinema contemporani… Tot plegat a contribuït a fer de la llegenda del Sant Greal un dels mites més duradors i estimulants de la història de la humanitat, des de l’edat mitjana fins a l’actualitat.

grial02.jpg

Què és el Sant Greal? Si fem cas a la llegenda més coneguda, estesa i compartida pels investigadors, aquest seria la copa que Jesucrist hauria emprat en el Sant Sopar, el darrer àpat que va compartir amb els seus deixebles abans de la crucifixió. Aquesta mateixa copa seria la mateixa que Josep d’Arimatea hauria utilitzat per recollir la seva sang un cop crucificat. A causa d’aquest origen, la llegenda atribueix al Greal la capacitat de concedir poders místics a aquell que el posseeixi.

Sembla ser que el terme Greal procediria dels territoris de Catalunya i el sud de França, és a dir, els territoris de la vella Marca Hispànica, el nucli originari dels comtats catalans medievals. I el Greal designaria en els seus orígens un recipient d’ús domèstic. La primera documentació coneguda seria un escrit de l’Urgell, datat cap a 1010, escrit en llatí medieval, on es parla en plural dels “gradales”. D’aquesta font derivarien les diferents designacions del mític objecte: la forma francesa graal, l’anglesa grail, la castellana grial i la catalana greal. Però, tot i això, la seva llegenda provindria de la mitologia cèltica, transmesa de generació en generació per via oral fins que va ser recuperada per la literatura artúrica.

perceval.jpg

Així, el primer pas en la recerca del mite del Greal és remuntar-se a la literatura artúrica medieval. Per a això s’ha d’acceptar que l’immens corpus artúric no és més que la narració d’un únic relat, una narració que converteix el Sant Greal en l’objectiu de la recerca cavalleresca. I el punt de sortida d’aquesta mitologia l’hem de situar el 1182, quan Chrétien de Troyes va escriure la seva darrera novel·la: Perceval o li contes del Grial. Així naixia el mite del Greal, així naixia la literatura europea.

A la novel·la, el jove Perceval es meravella davant la presència d’uns cavallers que es troben al bosc (sempre el bosc, espai simbòlic de la literatura medieval) i decideix seguir-los. És així com abandona el seu país i marxa a la recerca de la cort del mític rei Artur per esdevenir cavaller, donant pas a la saga literària més important de l’Europa occidental. En aquesta primera història, però, el tema del Greal apareix de forma lleugera, vaga, mesclat amb les reaccions de Perceval enfront del món que està descobrint. No es qüestiona el seu significat. Chrétien de Troyes, enigmàticament, mai va donar resposta a què és el Greal. Els intèrprets de la llegenda del Greal encara haurien d’esperar a noves aportacions literàries.

Obert el cicle artúric per Chrétien de Troyes, la literatura del segle XIII ens aportaria diferents respostes a l’enigma del Greal, de vegades contradictòries.

Pels intèrprets literaris del 1200, el Greal és un objecte màgic, ja sigui un plat, una pedra o un calze, que té el poder de curar. La seva recerca constitueix l’objectiu principal dels cavallers del rei Artur, tot i que només uns pocs escollits el trobaran. D’aquesta manera, la cavalleria artúrica es troba presonera d’un món que s’ha convertit en un laberint, un món del qual no es pot fugir i que no acaben de comprendre, i, tot i això, la recerca d’aquest objecte màgic i sagrat, del qual són coneixedors del fet que mai acabaran de conèixer el seu misteri, és un dels elements que dóna sentit a la seva existència.

image_thumb8.png

Això s’explica en part perquè, després de Chrétien de Troyes, els novel·listes medievals van presentar freqüentment la recerca del Greal com un procés d’iniciació a la vida religiosa, de perfeccionament espiritual, una recerca estretament lligada amb la moral catòlica que l’Església havia fixat en el IV Concili de Laterà (1215). Tot lligat a l’hegemonia que l’Església tenia en el món cultural d’aquell període.

En canvi, amb l’aparició del Parzival de Wolfran von Eschenbach, novel·la apareguda en llengua alemanya cap a 1205, s’obre una altra via d’interpretació. En aquesta línea narrativa, la recerca del Greal es remunta a la figura de Titurel, l’avi de Perceval, i s’allunya dels interessos religiosos per esdevenir un principi místic d’accés al coneixement, font de riquesa i abundància. Un element esotèric, font de poder, inspiració i llegenda.

L’explotació que la novel·la del segle XIII va fer del mite del Greal podia conduir cap a l’esgotament de la llegenda. Però això no va succeir. Quan les croades van intensificar les notícies que arribaven a la França del rei Sant Lluís (1226-1270) sobre la Terra Santa, el seu enigma, la seva mitologia no va fer més que créixer. Aleshores va arribar a Europa la crònica de Guillaume de Tyre, el qual afirmava haver vist personalment el Sacro Catino. Així, amb les croades, una nova crida als misteris més antics i profunds de la religió cristiana va recórrer l’imaginari col·lectiu europeu. Mite religiós i llegenda literària es fusionaven.

templers.jpg

D’aquesta manera, la recerca i mite del Greal no només no va convertir-se en una idea desfasada per la seva explotació literària al llarg del segle XIII, sinó que va esdevenir un fet que va adquirir validesa intel·lectual. Quan la cristiandat observa perplexa la transformació social i econòmica provocada per la revolució comercial que implica l’arribada de productes luxosos abans impossibles, acompanyats de les diverses relíquies cristianes que les croades fan proliferar pel continent, la possibilitat de l’existència del Greal com a relíquia esdevé una idea creïble, tan real com l’arribada de qualsevol altra relíquia sagrada.

És així com la difusió del mite del Sant Greal, el Sacro Catino medieval, comença a abandonar el món de la literatura per introduir-se en la mitologia popular, abandonant la trama novel·lesca per esdevenir un element més del culte religiós, una relíquia que ens retorna al caràcter circular de la seva història. És el retorn interpretatiu d’un mite que no s’havia aconseguit desxifrar. I la seva història, en realitat no havia fet més que començar. Sis segles després, a Rennes-le-Château, un petit poble situat als Pirineus francesos el mite tornaria a renéixer amb més força que mai.

Les croades

dimecres, 28/07/2010

Durant tota l’edat mitjana es van produir les croades, expedicions armades convocades per l’Església per a lluitar contra pobles de concepcions religioses diferents, principalment els musulmans. Van ser una sèrie de campanyes militars de caràcter religiós sostingudes pels estats cristians, entre els segles XI i XIII, en contra dels enemics externs i interns.

mapa de las cruzadas.gif

La majoria de croades van ser lliurades contra els musulmans, però també es van lliurar croades en contra dels pagans eslaus, jueus, russos, cristians ortodoxos, mongols, hussites i càtars, com va ser el cas de la croada albigesa, així com també contra els estats que s’oposaven a la disciplina papal.

Tot i que la idea de croada possiblement va sorgir en el territori hispànic, la majoria d’elles van dirigir-se cap a la Mediterrània oriental i, en especial, cap a Terra Santa.

croades.jpgCal tenir en compte que, per als sectors més poderosos de la societat feudal, una via per a l’enriquiment consistia en la conquesta de terres. A més, els comerciants occidentals volien fer-se amos del control del comerç amb l’Orient.

El Papa convocava la croada i molts dels qui no veien possibilitat de prosperar a la pròpia terra hi acudien. Entre ells hi havia fadristerns o sorters (germans menors de les famílies nobles, és a dir, no hereus), les persones perseguides per la justícia i la gent sense cap altre mitjà de subsistència, entre d’altres.

Per a dirigir les croades es van crear ordres religiosos militars, com el dels Cavallers de Sant Joan de Jerusalem, els Cavallers del Temple o l’Ordre Teutònic.

L’inici de les croades va estar marcat per l’objectiu de reconquerir la ciutat de Jerusalem i la resta de territoris anomenats Terra Santa de mans dels musulmans.

Mapa de las cruzadas 2.jpg

La Primera Croada. Les croades van començar formalment 27 de novembre de 1095. Aquell dia, el papa Urbà II, successor de Gregori VII, va predicar a una multitud de seglars i clergues que assistien al Concili de Clermont. En el seu sermó, el papa va esbossar un pla per a una croada i va cridar els seus oients per unir-s’hi. La resposta va ser positiva i aclaparadora. Urbà II va encarregar als bisbes assistents al concili que tornessin a les seves localitats i reclutessin més fidels per a la croada.

També va dissenyar una estratègia bàsica segons la qual diferents grups de croats iniciaria el viatge a l’agost de l’any 1096. Cada grup s’autofinançaria i seria responsable davant el seu propi cap. Els grups farien el viatge per separat fins a la capital bizantina, Constantinoble, on es reagruparien. Des d’allà, llançarien un contraatac, juntament amb l’emperador bizantí i el seu exèrcit, contra els seljúcides, els quals havien conquerit Anatòlia. Una vegada que aquesta regió estigués sota control cristià, els croats realitzarien una campanya contra els musulmans de Síria i Palestina, sent Jerusalem el seu objectiu fonamental.

La Primera Croada es va cenyir a l’esquema previst pel papa Urbà II. El reclutament va prosseguir a passos agegantats durant la resta de 1095 i els primers mesos de 1096. Es van reunir cinc grans exèrcits nobiliaris a finals de l’estiu de 1096 per iniciar la croada. Gran part dels seus membres procedien de França i Occitània, però un nombre significatiu venia del sud d’Itàlia i de les regions de Lorena, Borgonya i Flandes.

El papa no havia previst l’entusiasme popular que la seva crida a la croada va produir entre la pagesia i la gent de les ciutats. Al costat de la croada de la noblesa es va materialitzar una altra constituïda pel poble pla. El grup més gran i important de croats populars va ser reclutat i dirigit per un predicador conegut com a Pere l’Ermità, natural d’Amiens. Encara que van ser nombrosos el participants en la croada popular, només un percentatge mínim de tots ells van poder arribar a l’Orient Mitjà i encara menys van ser els que van sobreviure per poder veure la presa de Jerusalem pels cristians l’any 1099.

SiegeofAntioch.jpegEls exèrcits croats de la noblesa van arribar a Constantinoble entre novembre de 1096 i maig de 1097. L’emperador bizantí, Aleix I Comnè, va pressionar els croats perquè li tornessin qualsevol antic territori de l’Imperi Bizantí que fos pres en combat. Els caps croats, però, es van sentir ofesos per aquestes demandes i, encara que la majoria van accedir-hi, van començar a sospitar dels bizantins.

El maig de 1097, els croats van atacar el seu primer gran objectiu: la capital turca d’Anatòlia, Nicea. Al juny, la ciutat es va retre als bizantins abans que als croats. Això va confirmar les sospites dels croats que l’emperador bizantí intentava utilitzar-los com a peons per assolir els seus propis objectius.

Molt poc després de la caiguda de Nicea, els croats es van trobar amb el principal exèrcit seljúcida d’Anatòlia a Dorilea. L’1 de juliol de 1097, els croats van obtindre una gran victòria i gairebé anihilat l’exèrcit turc. Com a conseqüència, els croats van trobar escassa resistència durant la resta de la seua campanya a l’Àsia Menor.

El següent gran objectiu va ser la ciutat d’Antioquia. Els croats van posar setge a la ciutat el 21 d’octubre de 1097, però no va caure fins el 3 de juny de 1098. Tan aviat com els croats van prendre Antioquia, van ésser atacats per un nou exèrcit turc, procedent de Mosul, el qual va arribar massa tard per auxiliar els defensors turcs d’Antioquia. Els croats van repel•lir aquesta expedició d’auxili el 2 de juny.

Els croats van estar descansant a Antioquia la resta de l’estiu i, a finals del mes de novembre de 1098, van iniciar el darrer tram del seu viatge. Van evitar atacar les ciutats i fortificacions amb la finalitat de conservar intactes llurs tropes. El maig de 1099 van arribar a les fronteres septentrionals de Palestina i, al capvespre del 7 de juny, van acampar a les portes de les muralles de Jerusalem.

jerusalem1099.jpg

La ciutat estava aleshores sota control egipci, els seus defensors eren nombrosos i estaven ben preparats per resistir el setge. Els croats van atacar amb l’ajut de reforços arribats de Gènova i amb unes recent construïdes màquines de setge. El 15 de juliol van prendre per assalt Jerusalem i van assassinar brutalment i en massa a gairebé tots els seus habitants. Segons la concepció dels croats, la ciutat va quedar purificada amb la sang dels infidels.

Una setmana més tard, l’exèrcit va triar a un dels seus caps, Jofre de Bouillon, duc de la Baixa Lorena, com a governant de la ciutat. Sota el seu lideratge, els croats van realitzar llur darrera campanya militar i van derrotar un exèrcit egipci a Ashqelon. No gaire més tard, la majoria dels croats van tornar a Europa, deixant Jofre de Bouillon i un petit reforç de la força original per organitzar i establir el govern i el control europeu sobre el territoris conquerits, incloent-hi el recent creat Regne de Jerusalem.

Jerusalem_map.jpgDesprés de la conclusió de la Primera Croada els colons europeus van establir quatre estats, dels quals el més poderós era el regne de Jerusalem. Al nord d’aquest regne, a la costa de Síria, es trobava el petit comtat de Trípoli. Més enllà de Trípoli hi havia el principat d’Antioquia. Més a l’est hi havia el comtat d’Edessa, poblat principalment per cristians armenis.

Els èxits de la Primera Croada van deure’s en gran mesura a l’aïllament i relativa feblesa dels musulmans. No obstant això, la generació posterior a aquesta croada va contemplar l’inici de la reunificació musulmana al Pròxim Orient sota el lideratge d’Imad al-Din Zangi, governant de Mosul i Halab. Sota el comandament de Zangi, les tropes musulmanes van obtindre la seva primera gran victòria contra els croats en prendre la ciutat d’Edessa l’any 1144, després de la qual van desmantellar sistemàticament l’estat croat que hi havia a la regió.

La Segona Croada. La resposta del Papat a aquella desfeta va ser proclamar la Segona Croada a finals de l’any 1145. La nova convocatòria va atreure nombrosos expedicionaris, entre els quals van destacar el rei de França, Lluís VII, i l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, Conrad III.

L’exèrcit germànic de Conrad va partir de Nuremberg el maig de 1147 camí de Jerusalem. Les tropes franceses van marxar un mes més tard. Prop de Dorilea les tropes alemanyes van fugir a conseqüència d’una emboscada turca. Desmoralitzats i atemorits, la major part dels soldats i pelegrins van tornar a Europa.

L’exèrcit francès va romandre més temps, però el seu destí no va ser molt millor i només una part de l’expedició original va arribar a Jerusalem l’any 1148. Després de deliberar amb el rei Balduí III de Jerusalem i els seus nobles, els croats van decidir d’atacar Damasc al juliol. La força expedicionària no va poder prendre la ciutat i, poc després d’aquest atac infructuós, el rei francès i les restes del seu exèrcit van tornar al seu país l’any 1150.

La Tercera Croada. El fracàs de la Segona Croada va permetre la reunificació de les potències musulmanes. Zangi havia mort el 1146, però el seu successor, Nur al-Din, va convertir el seu imperi en la gran potència de l’Orient Mitjà. El 1169, les seves tropes, sota el comandament de Saladí, van obtenir el control d’Egipte. Quan Nur al-Din va morir cinc anys més tard, Saladí el va succeir com a governant de l’estat islàmic que s’estenia des del desert de Líbia fins a la vall del Tigris, i que envoltava els estats croats que encara existien per tres fronts.

Saladí finalment va envair el regne de Jerusalem amb un enorme exèrcit el maig de 1187. El 4 de juliol va derrotar de forma definitiva l’exèrcit cristià a Hattin (Galilea). Encara que el rei de Jerusalem, juntament amb alguns dels seus nobles, es van rendir i van sobreviure, tots els Cavallers Templers i els Cavallers Hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem van ser degollats en el camp de batalla o en les seues proximitats.

Saladí, després d’aquesta victòria, es va apoderar de la major part de les fortaleses dels croats en el regne de Jerusalem, incloent-hi la ciutat, la qual es va rendir el 2 d’octubre. En aquell moment l’única gran ciutat que encara posseïen els croats era Tir, al Líban.

El 29 d’octubre de 1187, en resposta, el papa Gregori VIII va proclamar la Tercera Croada. L’entusiasme dels europeus occidentals va ser extraordinària i a les seves files es van apuntar tres grans monarques: l’emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic, el rei francès Felip II i el rei d’Anglaterra, Ricard I. Aquests reis i els seus nombrosos seguidors van constituir la força croada més gran que havia tingut lloc des de 1095, però el resultat de tot aquest esforç va ser pobre.

Siege_of_Acre.jpg

Frederic va morir a Anatòlia mentre viatjava a Terra Santa i la major part del seu exèrcit va tornar a Alemanya de forma immediata a la seua mort. Encara que tant Felip II com Ricard I van arribar a Palestina amb llurs exèrcits intactes, van ser incapaços de reconquerir Jerusalem o bona part dels antics territoris del regne llatí. Van aconseguir, però, arrencar del control de Saladí una sèrie de ciutats (incloent-hi Acre), al llarg de la costa mediterrània.

Cap al mes d’octubre de 1192, quan Ricard I va partir de Palestina, el regne llatí havia estat restablert. Aquest segon regne, molt més reduït que el primer i considerablement més feble tant a nivell polític com militar, perduraria en condicions precàries durant un segle més.

Forteresses_templières.pngLa Quarta Croada. Va ser promoguda pel papa Innocenci III, amb la intenció d’atacar Terra Santa des d’Egipte, però els bizantins, creient que no hi havia possibilitats de vèncer a Saladí, van decidir mantenir-se neutrals.

Aquesta va ser una croada plena de dificultats financeres. En un esforç per alleujar-les, els caps croats van acordar atacar Constantinoble conjuntament amb els venecians i aspirar al tron de l’Imperi Bizantí. Els croats van prendre Constantinoble l’any 1204, la qual va ser saquejada sense misericòrdia, el poder bizantí quedaria definitivament afeblit i l’autoritat imperial desapareixia repartida i disputada entre els tres estats grecs hereus de l’imperi: l’Imperi de Nicea, l’Imperi de Trebisonda, i el Despotat de l’Epir.

L’Imperi Llatí de Constantinoble, creat per aquesta croada, va sobreviure fins al 1261, data en què l’emperador bizantí Miquel VIII Paleòleg va poder reprendre la ciutat. Tot això no va contribuir en res a la defensa de Terra Santa i va donar lloc a la primera croada que no va anar exclusivament contra els musulmans.

Lluís IX de França. Hi va haver d’altres croades, però destaca especialment l’expedició a l’Orient Mitjà, organitzada i finançada pel rei Lluís IX de França i motivada per la reconquesta de Jerusalem per part dels musulmans el 1244.

Lluís IX va passar quatre anys fent curosos plans i preparatius per a la seva ambiciosa expedició. A finals d’agost de 1248, Lluís i el seu exèrcit van anar fins a l’illa de Xipre, on van romandre tot l’hivern i van continuar els preparatius.

Louis_IX_ou_Saint-Louis.jpgLluís i els seus seguidors van desembarcar a Egipte, el 5 de juny de 1249, i l’endemà van prendre Damietta. El següent pas en la seva campanya, l’atac a El Caire en la primavera de 1250, va acabar sent una catàstrofe. Els croats no van poder mantenir els seus flancs, de manera que els egipcis van retenir el control dels dipòsits d’aigua al llarg del Nil. Els egipcis van obrir les rescloses per causar inundacions, les quals van atrapar a tot l’exèrcit croat i Lluís IX va ser forçat a rendir-se l’abril de 1250. Després de pagar un enorme rescat i lliurar Damietta, Lluís va marxar per mar a Palestina, on va passar quatre anys edificant fortificacions i consolidant les defenses del regne llatí. A la primavera de 1254 va tornar amb el seu exèrcit a França.

El rei Lluís IX també va organitzar la darrera gran croada a Terra Santa el 1270. En aquesta ocasió la resposta de la noblesa francesa va ser poc entusiasta i l’expedició es va dirigir contra la ciutat de Tunísia i no contra Egipte. Va acabar sobtadament quan Lluís va morir a Tunísia a l’estiu de 1270.

Mentrestant, les fortificacions frontereres que encara li quedaven a l’Imperi Llatí a Síria i Palestina es van veure sotmeses a una pressió incessant per part de les forces egípcies. Una a una, les ciutats i castells dels estats croats van caure en mans dels potents exèrcits mamelucs. La darrera plaça forta, la ciutat d’Acre, va ser presa el 18 de maig de 1291 i els pobladors croats, juntament amb les ordes militars dels Cavallers Templers i els Cavallers Hospitalaris, van cercar refugi a Xipre.

Al voltant de 1306, aquests darrers es van establir a l’illa de Rodes, la qual van administrar com un estat independent virtual i va ser la darrera plaça forta a la Mediterrània fins a la seva rendició als turcs l’any 1522.

Conseqüències de les croades. La fi dels principats llatins d’Orient no va posar fi als esforços dels croats, però la resposta dels reis europeus i de la noblesa a noves convocatòries de croades va ser feble, i les posteriors expedicions es van dur a terme sense cap èxit.

Dos segles de croades havien deixat poca empremta a Síria i Palestina, llevat de nombroses esglésies, fortificacions i una sèrie d’impressionants castells.

Els efectes de les croades es van deixar sentir principalment a Europa, no pas al Pròxim Orient. Els croats havien apuntalat el comerç de les ciutats italianes, havien generat un interès per l’exploració de l’Orient i havien establert mercats comercials de certa importància.

Els experiments del papat i dels monarques europeus per obtindre els recursos monetaris per finançar les croades van conduir al desenvolupament de sistemes d’impostos directes de tipus general, els quals van tindre conseqüències a llarg termini per a l’estructura fiscal dels estats europeus.

Encara que els estats llatins a l’Orient van tindre una curta vida, l’experiència dels croats va establir uns mecanismes que generacions posteriors d’europeus emprarien i millorarien amb l’objectiu de colonitzar els territoris descoberts pels exploradors dels segles XV i XVI.

Amb el teló de fons de les croades, també es van difondre moltes influències de tipus cultural i científic entre Orient i Occident.