Entrades amb l'etiqueta ‘Cristianització’

El primer corpus cultural del cristianisme

dijous, 12/04/2012

Més enllà de la difusió del cristianisme com a model religiós, entre els segles V i VIII, l’església de Roma va trobar-se davant el repte de donar forma al corpus cultural que aspirava a transmetre als pobles romanogermànics d’occident que estava evangelitzant. Sense aquest corpus cultural la tasca de cristianització mai hagués triomfat. Era necessari un model hegemònic que penetrés en la societat europea, que introduís les bases per articular una comunitat que anava més enllà dels regnes germànics.

El debat sobre la composició d’aquest corpus es remuntava als mateixos inicis de l’Església. S’havia de trobar una resposta al gran dilema: era acceptable que els cristians assumissin l’herència intel·lectual d’un món que no coneixia al Déu veritable? És a dir, el debat havia de trobar la forma d’integrar en el cristianisme l’herència cultural, filosòfica, artística i literària del món grecoromà. A més, s’havia de superar el dualisme grec entre ànima i cos i la tradició hebrea d’un ésser humà total.

59936-050-FC7DD134.jpg

Ràpidament van existir dos posicionaments: els que entenien la necessitat d’acollir elements de la cultura pagana grecoromana i els que rebutjaven frontalment la introducció d’elements herètics en el corpus cultural cristià. Finalment, però, acabarien per triomfar els posicionaments integradors. Sota aquest principi ja podien establir-se les bases del corpus cultural del cristianisme. O el que és el mateix, de la primera construcció cultural pròpiament europea, el fonament intel·lectual d’Europa fins el segle XII.

Així, a començaments del segle V es fixava el currículum de les anomenades arts liberals. Uns continguts que havien de perdurar durant segles dividits entre el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el quadrivium (aritmètica, geometria, música i astronomia). D’aquesta manera, la distribució dels continguts del coneixement medieval i la seva base lingüística llatina van comportar un triomf de l’enciclopedisme per sobre del pensament original. Igualment, el grec va ser desplaçat definitivament pel llatí com a llengua de la cultura occidental. Condemnat a desaparèixer com a llengua viva en benefici de les llengües romàniques, el llatí es convertiria en la llengua de la litúrgia i de la cultura.

Image title:  Scriptorium Monk at Work Source:  Blades, William: “Pentateuch of Printing with a Chapter on Judges” (1891)

Tanmateix, la reducció del nombre d’escoles en benefici de la cultura monacal i episcopal va permetre la conservació de l’herència clàssica, però també va suposar que el seu estudi es veiés condemnat a un segon terme en benefici dels estudis sobre la Bíblia i els textos dels pares de l’Església.

De la mateixa manera, quan l’Església va llançar-se definitivament a la tasca d’evangelització d’Europa, en el segle VII, els destinataris de l’ensenyament van anar disminuint en proporció al gran territori que abastava el cristianisme. Això va suposar un baix nivell de preparació dels sacerdots, els quals moltes vegades eren pràcticament analfabets segons denunciava el missioner Sant Bonifaci.

En la creació d’aquest corpus cultural, el primer gran pensador va ser Boeci (480-525), el qual va traduir del grec al llatí bona part de les obres d’Aristòteles. Gràcies a aquestes traduccions, reunides en la Logica vetus, els principis de la filosofia aristotèlica van poder ser estudiats en les escoles europees des del segle XI. De la mateixa manera, Boeci va crear una sèrie de definicions i va desenvolupar un llatí instrumental pràctic per a l’especulació teològica i filosòfica. Finalment, el seu opuscle De consolatione philosophiae va introduir la reflexió filosòfica de base estoica.

Boethius_initial_consolation_philosophy.jpg

Boeci

Una altra figura destacada en l’articulació del corpus cultural del cristianisme va ser Cassiodor (485-580), el qual va proposar-se la creació d’una universitat cristiana. Va fracassar, però el seu llegat va contribuir decisivament. A més, en les Institutiones va articular un programa que integrava les arts liberals del trivium i el quadrivium en el marc de la cultura sagrada. També va ser autor d’un tractat d’ortografia i transcripció de textos que seria molt emprat pels copistes dels scriptoria monàstics.

Ezra_Codex_Amiantinus.jpg

Cassiodor

El tercer personatge que va contribuir al desenvolupament del corpus cultural cristià va ser el papa Gregori el Gran (543-604), el qual va insistir en la idea de que l’objectiu final dels arts liberals era la preparació intel·lectual per comprendre la paraula de Déu. El papa Gregori va ser un gran pedagog de la moral cristiana. D’entre la seva obra cal destacar les Moralia, unes orientacions per a la vida monàstica; la Regula pastoris, un manual per a la pràctica dels bisbes; i els Diàlegs, una sèrie de biografies sobre la vida dels sants de l’Església.

Gregorythegreat.jpg

Gregori el Gran

Més enllà de Roma, una altra figura destacada en l’articulació del corpus cultural medieval va ser Isidor de Sevilla (570-636), el qual va composar una enciclopèdia, les Etimologiae o Orígens, que resumia i simplificava els coneixements de l’antiguitat per posar-los al servei de la fe cristiana. La seva obra va tenir una difusió extraordinària, convertint-se en un manual imprescindible en les biblioteques monàstiques medievals. Sant Isidor va ser l’últim dels pensadors filòsofs cristians, i l’últim dels grans pares llatins de l’Església.

Isidor_Sevilla.jpeg

Isidor de Sevilla

Finalment, la darrera personalitat que va contribuir a la construcció del corpus cultural cristià va ser Beda el Venerable (672-735), un monjo benedictí d’Anglaterra que va dedicar-se a la redacció de llibres científics i exegètics, destacant per la seva obra històrica amb volums com la Historia ecclesiastica gentis Anglorum o De natura rerum. Seguint l’herència de Sant Isidor, Beda va resumir els continguts de l’herència clàssica per posar-los al servei del cristianisme medieval.

Beda_Venerabilis.jpg

Beda el Venerable

La conversió d’Europa: doctrina, monestirs i missioners

divendres, 23/03/2012

El gran repte del cristianisme en el segle VI era la conversió d’Europa sota el domini de Roma. I el repte va ser assumit pel papa Gregori I el Gran (590-604), el qual va dirigir-se cap a tres grans grups potencials: els cristians, els arrians i els pagans. En aquest sentit, el debat doctrinal havia de deixar pas a la conversió de les ànimes. Per això, l’Església va fer seu el discurs de Sant Agustí, l’elaboració doctrinal més completa del cristianisme de l’antiguitat tardana, perquè simplificava el missatge i permetia la seva difusió. Del triomf d’aquesta conversió dependria, en bona part, el naixement de la cristiandat occidental.

Gregorythegreat.jpg

El papa Gregori el Gran

La simplificació del missatge del cristianisme permetia, a més, una certa folklorització i germanització del discurs per poder apropar-se a la nova realitat europea existent després de la desintegració de l’Imperi Romà. Així, el missatge del cristianisme implicava la integració dels creients en una civilització superior a través d’una declaració personal de fe en els misteris de la religió i una instrumentalització visual d’aquesta mitjançant el culte als sants, la formalització dels sagraments i la celebració de la missa.

Els misteris de la religió a transmetre entre la població s’articulaven al voltant dels principis establerts en el Concili de Nicea de 325. És a dir, la fe en l’existència d’un Déu creador del món i dels homes, d’uns primers pares que haurien estat expulsats del Paradís en cometre el Pecat Original, en l’encarnació de Déu en Crist, en la resurrecció després de la mort i la vida eterna, etc.

El primer instrument sobre el qual es transmetria i desenvoluparia la fe seria el culte als sants: homes i dones de vida cristiana exemplar. I els primers a explotar eren els màrtirs, aquells que s’havien enfrontat a la mort abans que a la renúncia en les seves creences. El seu culte, a la recerca de protecció i ajuda miraculosa, va generalitzar-se a través de les imatges o icones, així com la veneració de relíquies i tombes, destí de peregrinacions.

Un segon instrument sobre el qual es sostindria la difusió del cristianisme va ser la missa com a compendi de la fe. Model instaurat pels papes dels segles V i VI, la missa ja havia desenvolupat el seu cànon actual en el segle VII.

I el tercer instrument que va recolzar la cristianització va ser la formalització dels sagraments. D’aquests, en destaquen dos: el baptisme (primer com a signe de conversió dels adults i després aplicat als nens de les societats convertides) i la penitència (sovint un càstig públic exemplificant i que es combinava amb les confessions orals al sacerdot). Gràcies a la generalització dels sagraments, l’Església començava a exercir el control social de la societat cristiana. I aquest control proporcionava un poder immens.

351px-TolleLege.jpg

La conversió de Sant Agustí

Tenim la doctrina, però ens falten els protagonistes del procés d’evangelització d’Europa: missioners i monjos.

El monacat no era una institució exclusiva del cristianisme. Així, l’aparició de persones que aspiraven a la perfecta comunió amb Déu mitjançant l’oració contemplativa i la manca de lligams terrenals es pot documentar en diverses cultures de l’antiguitat. La versió cristiana d’aquest fenomen la trobem al Mediterrani oriental, en el segle III. L’aparició del monacat combinava tres modalitats: anacoreta (individual, persones que destinaven la seva vida a l’oració, el treball i la penitència), laura (comunitària, combinava l’oració individual amb la litúrgia de la comunitat) i cenobítica (comunitària, subjecta a la pràctica religiosa sota una regla comuna).

Aviat, els cenobis, els monestirs del romànic, es convertirien en autèntics centres de l’activitat econòmica, la beneficència i la cultura de la vida medieval. Això sí, entre els segles V i VIII, l’existència d’una regla de comportament que regulava la vida religiosa monacal habitualment suposava la combinació de diferents disposicions reunides en els anomenats codex regularum o còdexs de l’abat. A més, en aquest període, coexistien dos model monàstics: l’irlandès i el romà.

El monacat irlandès, obra de Sant Patrici (387-461), religiós britó, missioner evangelitzador de les terres d’Irlanda i fundador del cristianisme en aquesta illa. El seu model consistia en l’articulació de monestirs integrats per nuclis familiars marcats per un sever ascetisme. Aquests es caracteritzaven per l’elevat nombre de monjos, l’exercici de la jurisdicció episcopal (per sobre del bisbe), la pràctica de litúrgies pròpies (per exemple, el baptisme), l’escriptura llatina i una incansable activitat evangelitzadora sobre les illes britàniques i el continent.

399px-St_Pat_Glass.jpg

Sant Patrici

El monacat romà, obra de Sant Benet (480-550), patró d’Europa i patriarca del monacat occidental després de la seva tasca al fundar el monestir de Monte Cassino, regit per la regla benedictina. La regla de Sant Benet proposava un model allunyat de l’individualisme i l’ascetisme, un model bastit sobre la base del reconeixement de la comunitat monàstica com a gran família en la qual els monjos se sotmetien a l’autoritat de l’abat, el líder vitalici del monestir. La seva activitat se sustentava sobre un doble principi: ora et labora. I el desenvolupament de la regla es caracteritzava per la pràctica d’una vida rutinària que distribuïa el temps entre l’oració individual o col·lectiva, el treball manual i el descans. Els monjos només podien abandonar el monestir en comptades ocasions i desenvolupaven tasques d’instrucció i hospitalitat vers als membres aliens a la comunitat. Així, la regla benedictina donava pas a un microcosmos social autosuficient tant en el camp espiritual com econòmica i socialment.

600px-Benedikt_von_Nursia_20020817.jpg

Sant Benet de Núrsia

Tot i això, la cristianització dels regnes germànics no va ser una tasca fàcil. Si bé van produir-se moltes conversions per la via del baptisme, la realitat és que l’evangelització real de la societat europea va ser lenta. Les circumstàncies no permetien que el procés s’accelerés.

Cronològicament, la conversió d’Europa va iniciar-se amb els sueus, en el segle V, però aquests posteriorment retornarien a l’arrianisme. A continuació es convertirien els burgundis. Però no va ser fins al baptisme de Clodoveu, rei dels francs, el 490, quan la cristianització d’Europa va fer el pas decisiu. Després de la França merovíngia seguiria la Hispània visigòtica amb la conversió de Recared i la celebració del III Concili de Toledo, el 589. En canvi, a Itàlia, la irrupció dels llombards (568) va alentir el procés. I a Anglaterra la presència anglosaxona va suposar una evangelització caòtica en la qual els monjos romans i irlandesos van competir per liderar el procés, fins que, el 664, en el sínode de Whitby, els monjos irlandesos van haver d’acceptar l’autoritat, litúrgia i organització de Roma.

400px-Cornelis_Bloemaert_-_S._Bonifacius.jpg

Sant Bonifaci

Finalment, els missioners van ser protagonistes indiscutibles de la cristianització d’Europa. I la gran figura evangelitzadora va ser el britànic Winfrith, el futur Sant Bonifaci, missioner, sant i màrtir del catolicisme, el qual va propagar el cristianisme en l’Imperi Franc durant el segle VIII. Deutor intel·lectual de l’obra de Gregori el Gran, la seva tasca va consistir en reformar l’Església franca per completar l’expansió del benedictisme i fer difusió del missatge cristià més enllà del Rin. I va ser gràcies al recolzament del poder secular, en concret del majordom franc Carles Martell, que va poder realitzar la seva missió.

Gràcies a la combinació d’aquests elements, arribats al segle VIII, Europa s’havia cristianitzat. Encara no era un triomf definitiu, però el bressol cristià de la societat europea ja havia instaurat les seves bases. El següent pas hauria de ser l’elaboració d’un corpus cultural i el naixement d’una organització política que donés sentit al procés.

El naixement de la cristiandat occidental

dimarts, 20/03/2012

La creació d’una cristiandat grecoromana, la cristiandat llatina, va ser conseqüència d’un procés que va allargar-se entre els segles V i VIII. D’aquesta manera, les bases de la cristiandat occidental, la pròpia de l’època carolíngia, però també del món medieval, van assentar-se entre 451-452, data del Concili de Calcedònia i de la mediació del papa Lleó I davant Àtila, i el 754, any de la mort de Sant Bonifaci (l’evangelitzador dels pobles germànics) i de la unció de Pipí el Breu pel papa Esteve II.

800px-Leoattila-Raphael.jpg

Al llarg d’aquests tres segles de construcció de la cristiandat occidental podem parlar de l’existència de dues esglésies. D’una banda, la de l’Imperi Bizantí, recolzada i mediatitzada per la figura de l’emperador, preocupada per la qüestió del dogma en el marc d’una societat amb la presència d’una poderosa herència grecoromana. I de l’altra, l’església de l’occident romanogermànic, la qual va deixar de banda l’herència romana per a dedicar-se a la configuració i construcció d’una nova Església adequada als nous temps.

370px-Herrera_mozo_San_León_magno_Lienzo._Óvalo._164_x_105_cm._Museo_del_Prado.jpg

Lleó I

L’Església va copiar la seva organització del govern civil de l’Imperi, establint la figura dels arquebisbes al capdavant de les províncies eclesiàstiques i la dels bisbes en les ciutats que exercien de capital eclesial. Ara bé, més enllà de l’existència d’aquests dos esglaons, quatre ciutats van mantenir la seva primacia gràcies a la condició de ciutats apostòliques, és a dir, fundades per un apòstol, fet que les situava en un rang superior i les feia esdevenir seus patriarcals. A l’occident europeu aquest rang només el tenia Roma, fet que va catapultar el bisbe romà com a líder i arquitecte de la cristiandat medieval.

El fet que les societats romanogermàniques de l’antiguitat tardana es caracteritzessin per la fortalesa de les aristocràcies i per la privatització de les relacions socials va derivar en un ascens de la figura dels bisbes i en l’aparició d’esglésies “privades”. La força dels bisbes residia tant en la riquesa i el poder de les famílies de les quals procedien com en el seu èxit en la lluita per l’establiment d’un nou model de govern. És a dir, els bisbes van ser els únics personatges que van mantenir-se al capdavant de les seves ciutats i territoris mentre l’Imperi Romà s’esfondrava. És aquí on hem de cercar l’èxit de l’església, en la seva capacitat de supervivència i adaptació als nous temps.

Supervivents a la desaparició de l’Imperi, els bisbes aviat van exercir la seva influència a través dels concilis provincials o nacionals. I molts van començar a exercir com a autèntics senyors dels seus territoris: acumulaven terres i grans patrimonis gràcies a les donacions i les almoines dels fidels, cada cop més nombrosos. El seu enfortiment va ser tan destacat que, fins i tot, alguns governs van arribar a establir unes primeres desamortitzacions. Aquest, per exemple, va ser el cas de Carles Martell al regne franc en la dècada de 720.

L’augment del nombre de bisbats en aquest període va anar acompanyat, lògicament, de l’increment dels temples cristians existents. Segurament aquest creixement del nombre d’esglésies és el millor testimoni del ritme d’evangelització dels regnes germànics al llarg de l’antiguitat tardana. Inicialment, les esglésies havien nascut en el món urbà, ocupant l’espai que els martiria havien emprat. Més endavant, amb la crisi de l’Imperi, el conseqüent procés de ruralització i l’increment del nombre de fidels començarien a multiplicar-se el nombre de temples en el món rural. Així van sorgir les parròquies, amb una pica baptismal i un rector nomenat pel bisbe.

Aquestes esglésies del món rural compartien territori amb les esglésies privades, el que a Germània s’anomenava com Eigenlirchen. És a dir, temples construïts en els dominis dels grans propietaris, els quals exercien el dret de presentació del clergue que estava al capdavant de l’església senyorial. Així, entre els segles V i XI, les esglésies dels senyors, esgarrades de la jurisdicció del bisbat i alienables a voluntat del propietari, van constituir una correlació, dins de l’àmbit eclesiàstic, dels processos de privatització i debilitament del poder públic.

San_Gelasio_I_Papa3.jpg

Gelasi I

I finalment cal apropar-se a la figura del papat. Dels quaranta-set papes que van ocupar el càrrec en aquest llarg període de construcció de la cristiandat occidental (451-754) només tres van tenir veritable transcendència històrica: Lleó I, Gelasi I i Gregori I el Gran. Tots tres van contribuir a l’elaboració d’una doctrina que contribuís a fer del bisbe de Roma el cap de l’Església occidental.

Gregorythegreat.jpg

Gregori I el Magne

Lleó I (440-471) va aprofitar-se de la debilitat del poder dels regnes germànics i de la desaparició de l’autoritat imperial a Roma. La primacia universal del bisbe de Roma va ser acceptada pels germànics ja que no suposava cap entrebanc en el seu exercici de dominació territorial. En canvi, el rebuig a la primacia romana va arribar des de Bizanci. El patriarca de Constantinoble aspirava a convertir-se en el titular ecumènic i a reivindicar el caràcter universal de la seva autoritat. En aquest context, l’enfrontament entre ambdues esglésies va ser positiu per a Roma, el qual va passar a ser identificat amb l’espai occidental.

La importància de Gelasi I (492-496) radica en la seva tesi política: les dues espases. És a dir, el papat proposava la separació de poders entre l’esfera temporal i l’espiritual. El seu objectiu era el reconeixement de l’auctoritas pontifícia per sobre de la potestas règia. És un debat que definiria una part de la cultura occidental. Així, segons Gelasi, l’obligació de tot poder polític era imposar els objectius morals que l’Església proposava. Amb aquest gest, el papa contribuïa decisivament a reforçar el paper de Roma com a guia espiritual de l’occident i encetava el camí cap a al futur medieval en promoure la independència de l’Església respecte de l’Imperi.

Ara bé, seria un segle després, en temps del pontificat de Gregori I el Gran (590-604), el Servus servorum Dei, quan el programa polític dibuixat per Lleó I i Gelasi I s’imposés definitivament. I el Magne va introduir el canvi des de tres vessants: la filosòfica, la doctrinal i l’espiritual. És el gran repte dels segles VI i VII. En el programa intel·lectual, el papa va recollir l’herència de Sant Agustí i alguns aspectes de la filosofia grega. En el programa doctrinal, va treballar per la independència de Roma respecte de l’Imperi Bizantí i pel dret de l’Església a proposar els seus objectius a les monarquies. I en el programa espiritual va promoure un episcopat preocupat per la conversió dels europeus, tot estimulant l’acció evangelitzadora.

Imposada la primacia del Patrimoni de Sant Pere, el següent gran repte de Roma seria la conversió definitiva d’Europa.

Christianity_dev_1300.jpg