Entrades amb l'etiqueta ‘Cristianisme’

Jesús de Natzaret: rostre i representació de Crist al llarg de la història

divendres, 23/12/2011

Les característiques físiques de Jesús són una de les principals incògnites de la història. I això que parlem de la que segurament sigui la figura més representada de tots els temps.

Una imatge és la que ha fet fortuna i s’ha perllongat al llarg de la història de l’art, però resulta força difícil saber si s’ajusta a la realitat. Tots la tenim present en pensar en Jesús i es reprodueix a través de l’art medieval i modern. Però, s’ajusta a la realitat? Cap al 180 d.C., Sant Ireneu va assegurar que existien representacions de la seva figura facilitades per testimonis contemporanis. Però mai han aparegut. O bé s’han perdut definitivament o estan esperant que un investigador les localitzi. Potser la seva importància real és que resten desaparegudes, incrementant el misteri al voltant de la figura del fill de Déu. El mite i el dogma caminen per un camí i la realitat històrica per un altre molt diferent i una representació coetània seria un greu problema en funció d’allò que mostrés al món.

Així, la primera representació gràfica documentada del rostre de Jesús ens porta fins a finals del segle I i es localitza en una catacumba romana, però és la imatge d’un personatge romanitzat. Haurem d’esperar a Bizanci i a l’esclat de l’art romànic per a trobar el rostre que ens és conegut:un home de faccions semítiques, nas punxegut, llavis gruixuts, cabells negres i llargs. És el nostre Jesús, el que va perpetuar-se a través de l’art bizantí fins els nostres dies. A partir d’aquí, el rostre de Crist ha estat un dels motius més abundants de l’art occidental. Lògicament, cada període i cada territori va entendre la figura de Jesús d’una manera diferent, però la seva imatge era similar a la descrita. En aquestes representacions és on es forja el mite. Un mite que arriba viu fins el segle XXI.

psab514.jpg

Catacumba romana del segle I d.C.: representació de Jesús romanitzat

mosaico_gala_placidia_buen_pastor.jpg

Art paleocristià del segle V: representació del Bon Pastor, el mosaic més destacat del Mausoleu de Gal·la Placídia a Ravenna

Meister_aus_Tahull.jpg

Art romànic del segle XII: Pantocràtor de Sant Climent de Taüll

giotto crucifijo.jpg

Art gòtic del segle XIV: Crucifixió de Crist segons Giotto

Van-der-Weyden_El-Descendimiento.jpg

Escola pictòrica flamenca del segle XV: Descens de la creu segons Van der Weyden

Leonardo_da_Vinci_(1452-1519)_-_The_Last_Supper_(1495-1498).jpg

Art del Renaixement: Sant Sopar segons Leonardo da Vinci

JuicioFinale.jpg

Art del Renaixement: el Judici Final segons Miquel Àngel

ANTONELLO_DA_MESSINA-Cristo_muerto_sostenido_por_un_ángel-1476.jpg

Art del Renaixement: Crist sostingut per un àngel segons Antonello da Messina

El_Expolio_del_Greco_Catedral_de_Toledo.jpg

Art del Renaixement: l’Espoli segons El Greco

Cristo_en_la_Cruz_(Velázquez,_1631).jpg

Art del Barroc: Crist en la creu segons Velázquez

zuloaga cristo de la sangre.jpg

Art del segle XX: El Crist de la Sang segons Zuloaga

cristo-de-san-juan-de-la-cruz.jpg

Art del segle XX: El Crist de Sant Joan de la Creu segons Dalí

El 2001, la BBC, el Discovery Channel i France 3 van produir un documental titulat “El fill de Déu” en el qual es realitzava una aproximació realista a l’aspecte que hauria tingut el Jesús adult. La reconstrucció, efectuada mitjançant les més avantguardistes tècniques de la ciència forense i de la informàtica del moment va concloure que el fill de Déu era una persona baixa, forta, de pell morena, nas prominent, barba, bigoti i cabells curts. És només una hipòtesi que en realitat simplement ens aproximaria cap a la representació d’un jueu palestí comú del segle I a.C. A la vegada, però, humanitzaria el mite. L’aproparia a una realitat que XX segles d’art havien idealitzat. És una hipòtesi, insistim, però suficientment atractiva per reformular una imatge. El fill de Déu era un home. I així l’hem d’entendre quan ens aproximem a ell des de la història.

jesus_discovery.jpg

El veritable rostre del fill de Déu?

Jesús de Natzaret: la família terrenal del fill de Déu

dijous, 22/12/2011

Respecte de la família de Jesús, si ens remetem a les fonts evangèliques i a la interpretació que el cristianisme ha fet de la seva figura, només tenim constància de l’existència de dos personatges: Josep i Maria, pare i mare de Crist. Però el dubte històric existeix: Jesús va tenir germans i fills? El dogma cristià ens diu que Maria era verge, que va néixer, viure i morir sense conèixer les relacions sexuals amb el seu home. En aquest cas Jesús seria fill únic. Igualment, de Crist se’ns diu que va néixer, viure i morir sense conèixer cap dona. És a dir, no tindria descendència. Aquestes creences són pilars fonamentals dels cristianisme catòlic, apostòlic i romà.

Això, però, no acaba d’entendre’s en el context històric i geogràfic palestí del segle I a.C. Prendre matrimoni i fer efectius els deures conjugals que aquesta relació comportava era gairebé una convenció social, una obligació. La solteria era, doncs, un motiu de desprestigi. Que podria justificar una vida immaculada i allunyada dels plaers sexuals de la Verge Maria en aquells temps: res. La justificació arribaria segles després a través del dogma cristià que va edificar l’Església de Roma.

475px-Raffael_050.jpg

La Sagrada Família (Josep, Maria, Jesús, Isabel i Joan el Baptista) segons Rafael

Però, qui eren els pares del fill de Déu? D’entrada ens enfrontem amb el fet que no hi ha cap referència ni informació verificable, a més dels evangelis, sobre l’existència i la vida de Josep i Maria. Per tant, d’aquí haurem d’extreure la informació i especular amb els coneixements que tenim sobre la història del període.

Josep, el pare de Jesús, era fuster, però això no s’ha d’associar exactament amb el sentit que actualment atorguem a aquesta professió. En realitat, per apropar-nos al context històric del període, la seva professió l’hem de relacionar amb el terme grec tekton, és a dir, aquell que treballa la fusta i la pedra. Un artesà, això és el que era Josep. Segurament, no un ebenista, sinó un artesà que construïa arades o portes. I hem de suposar que va iniciar el jove Jesús en aquest ofici. Poc més sabem de la seva figura.

san jose carpintero.jpg

Sant Josep fuster, segons Georges de la Tour

Maria, la mare de Jesús, un personatge transcendental en la configuració del dogma cristià, també és un personatge fosc respecte a les referències a la seva figura. Compromesa amb Josep, abans de les noces, l’àngel Gabriel li va anunciar que seria la mare del Messies profetitzat per obra de l’Esperit Sant. Però, després del naixement i del retorn d’Egipte és una figura que desapareix del Nou Testament convertint-se en un element secundari. La seva reaparició serà als peus de la creu per acomiadar-se del seu fill mort.

Tradicionalment, s’explica que Josep era un home gran en néixer Jesús i que en el moment de la crucifixió ja hauria mort. Ara bé, cap de les dades històriques conegudes avalaria aquesta teoria. Respecte de la mare, la Verge María, els estudiosos coincideixen a l’hora d’afirmar que va sobreviure el seu fill.

448px-Mignard_vierge_raisins.jpg

La Verge Maria, segons Pierre Mignard

Alguns autors sostenen que Jesús va tenir germans i germanes, inclús s’afirma que Josep i Maria van configurar el que avui definiríem com una família nombrosa de la qual Jesús hauria estat el primogènit. Aquesta referència als germans la trobem a Sant Marc, Sant Joan, Sant Pau i Flavi Josefus. Tanmateix, d’altres autors asseguren que aquests germans de Crist en realitat serien o bé els apòstols, o familiars propers, o fins i tot germanastres procedents d’un matrimoni previ de Sant Josep. La negació de l’existència d’aquests germans no seria, i cal tenir-ho present, una qüestió menor ja que la presència històrica d’uns germans carnals de Crist qüestionarien el dogma fundacional del cristianisme: la virginitat de Maria, la immaculada concepció de la mare de Déu.

Així, per exemple, a l’Evangeli de Sant Marc trobem aquesta referència: “No és aquest el fuster, el fill de Maria i germà de Jaume, Josep, Simeó i Judes? No estan les seves germanes entre nosaltres?”. I com aquesta podem trobar d’altres referències en els evangelis. Podia ser una referència a familiars propers, uns cosins, com defensa l’Església? Impossible. La lectura és inequívoca i si Jesús va tenir germans, aquest ho van ser en el sentit literal que avui li donem a la paraula.

458px-El_Greco_009.jpg

Maria Magdalena, segons El Greco

Però encara podem anar un pas més enllà i preguntar-nos per la seva descendència. És una qüestió polèmica, però que no cal descartar si ens tornem a situar en el context històric i ens remetem a les fonts. Per a acceptar una hipotètica descendència de Crist, en primer lloc, aquest hauria d’haver-se casat. I d’aquesta possibilitat no en tenim constància, però no ho hem de descartar ja que en aquells temps, com apuntàvem en el cas de Josep i Maria, no prendre matrimoni i consumar-lo era un problema social de gran transcendència.

Ara bé, si cerquem en els textos oficials de l’Església no trobem resposta sobre aquesta qüestió. Podem deduir una relació propera, gairebé íntima, entre Jesús i Maria Magdalena, però aquesta és negada per l’Església. Hem de recórrer a fonts externes per trobar-nos amb aquest polèmic passatge: “l’estimava més que a tots els deixebles i acostumava a besar-la a la boca sovint”, és l’evangeli de Felip, un dels apòcrifs. Com s’atreveixen a afirmar alguns investigadors, les bodes de Canà van ser en realitat les núpcies del fill de Déu? És per això que en aquell moment va reaparèixer la figura Verge Maria, present en la boda? I si això hagués estat així, el fet de tenir descendència hauria estat una conseqüència lògica de l’amor i del seu temps. Mai ho sabrem, però és la interpretació històrica més coherent.

531px-Jan_Vermeer_van_Delft_004.jpg

Jesús visitant Marta i Maria Magdalena, segons Johannes Vermeer

800px-Paolo_Veronese_008.jpg

Les bodes de Canà, segons Paolo Veronese

Jesús de Natzaret: l’enigma del naixement de Crist

dimecres, 21/12/2011

Aproximar-se a la figura de Jesús des d’una perspectiva històrica sempre es complex per la tipologia de les fonts amb les quals ens hem d’enfrontar: els evangelis canònics, els evangelis apòcrifs, testimonis jueus, textos rabínics i fonts paganes de l’època romana. Una boira espessa teixida per la tradició cristiana ens dificulta el contacte amb el Jesús històric, però això no impossibilita establir alguns detalls de la figura extraordinària que va canviar el món establint les bases del cristianisme. A la seva figura dedicarem una sèrie d’entrades per mirar d’aportar llum als mites que la religió i la tradició han anat teixint des de l’antiguitat fins els nostres dies.

—————————————————————-

Per començar, les dates sobre el seu naixement no encaixen amb les que va estipular la tradició cristiana. Sembla evident que Jesús no va néixer l’any 1 de la nostra era, sinó que això respondria a una simple convenció del calendari, igual que la data del 25 de desembre. És més, probablement ni tan sols va néixer el mes de desembre, perquè en l’Evangeli de Lluc podem llegir que quan va produir-se el naixement els pastors dormien a l’aire lliure, un fet impossible si situem la data del natalici en el mes de desembre ja que l’hivern palestí es caracteritzava per les baixes temperatures que arribaven a situar-se sota zero. Per tant, Jesús hauria nascut a la primavera o a l’estiu.

De fet, els primers cristians no celebraven el naixement de Jesús, sinó el seu baptisme. I per a situar aquesta data va establir-se, també de forma arbitrària, el 6 de gener. Aleshores, per què va establir-se posteriorment una celebració en la data del 25 de desembre? Per combatre i diluir cultes pagans amb un arrelament profund en la societat tardoromama.

426px-Worship_of_the_shepherds_by_bronzino.jpg

Va ser en el segle IV quan va decidir-se la separació d’ambdues festivitats. En aquell temps existia la creença que el solstici d’hivern es produïa el 25 de desembre i aquell dia totes les religions paganes celebraven el culte a la deïtat solar, el Sol Invictus i Mitra, déus solars, redemptors i salvadors que comptaven amb certs paral·lelismes amb la figura de Crist. Així, davant la impossibilitat d’eliminar una tradició tan arrelada, l’Església va optar per reconvertir-la tot atorgant-li un significat cristià. D’aquesta manera va néixer el dia de Nadal, el dia de la Nativitat de Jesús, un tradició mil·lenària configurada a través de la reconversió al cristianisme de la festivitat pagana del solstici.

Respecte de l’any del naixement de Jesús, el primer en tractar de determinar-lo va ser Dionís l’Exigu, monjo erudit i matemàtic del segle VI que amb els seus càlculs va esdevenir el pare del nostre calendari. Segons Dionís, Jesús hauria nascut el 753 AUC (ad urbe condita), és a dir, 753 anys després de la fundació de la ciutat de Roma. I des d’aquest moment, el naixement de Crist va passar a ser considerat com l’any 1 de la nova era cristiana, el I Anno Domini. Havia nascut la numeració anual que lligada a la hegemonia cristiana triomfaria fins els nostres dies en el món occidental. Ara bé, aquesta datació presentaria seriosos problemes, no des del punt de la litúrgia, que en cap cas va veure’s afectada, però sí des del punt de vista de la cronologia històrica. I és que les dates no encaixen amb els fets.

El naixement del fill de Déu està vinculat,segons les fonts evangèliques canòniques que tracten la infantesa de Jesús (Mateu i Lluc), al regnat d’Herodes el Gran. Així, l’Evangeli de Mateu atribueix a Herodes la matança dels innocents, motiu pel qual Josep i Maria haurien de refugiar-se a Egipte per protegir la vida del nen. Així, la família només hauria retornat a Galilea després de la mort del tetrarca de Judea, Galilea, Samària, i Idumea, datada històricament l’any 4 a.C. Amb aquesta referència cronològica acceptada per la majoria d’estudiosos, les altres referències evangèliques no acaben de funcionar. I òbviament queda totalment descartada la data simbòlica de l’any 1 d.C. que marca l’inici de l’era cristiana.

379px-Guido_Reni_011.jpg

D’aquesta manera, si hem de situar el natalici de Crist en el regnat d’Herodes el Gran, en el relat evangèlic sobre el naixement de Crist trobem referències a dos esdeveniments que no coincideixen històricament entre sí i que esdevenen problemàtics a l’hora d’encabir-los en la cronologia del regnat d’Herodes. Un d’ells és la famosa aparició d’una estrella, fet referenciat per Mateu, i l’altre és l’elaboració d’un cens, citat per Lluc.

Respecte de l’estrella, algunes teories associen la seva aparició amb el pas del cometa Halley, el qual passa periòdicament dins del camp d’albirament terrestre. Els científics han establert que en aquells anys el cometa va passar per l’òrbita de la Terra l’any 12 a.C., any en el qual van celebrar-se les festes d’inauguració del Temple de Jerusalem, fet que justificaria la presència dels tres reis d’Orient en la capital jueva. Nova incongruència cronològica respecte del naixement de Jesús.

I l’elaboració del cens recollida per Lluc ens torna a sacsejar cronològicament: Quirí, governador de Síria, va rebre l’ordre de realitzar un cens tributari de Judea, Samària, i Idumea el 6 d.C., fet que ens situaria deu anys després de la mort d’Herodes i divuit anys després del pas del cometa Halley per l’òrbita terrestre. Per solucionar aquest problema de cronologia, alguns erudits han justificat aquest fet atribuint a Quirí un empadronament realitzat entre 9 i 6 a.C., quan aquest actuava com a delegat de l’emperador romà en aquest territori. En qualsevol cas, sempre en una data allunyada del I Anno Domini.

800px-Meister_der_Kahriye-Cami-Kirche_in_Istanbul_005.jpg

Arrel d’aquesta combinació de dates, algunes força contradictòries entre sí, els experts han convingut que Jesús va néixer en una data indeterminada que hauríem de situar entre 8 i 4 a.C. I mai en el mes de desembre, sinó en la primavera o l’estiu. La tradició i la litúrgia cristiana, com podem observar, és una cosa i la realitat històrica una altra de ben diferent. Sigui com sigui, aquest ball cronològic mai farà canviar la data de la festivitat i la seva simbologia. I és que el regne de Déu no és d’aquest món, i poc deu influir en la seva litúrgia que ens moguem uns anys amunt o a baix.

Potser els més afectats per aquest ball cronològic siguin els amics de les profecies apocalíptiques perquè és el mil·lenarisme el que realment tindria un greu problema a l’hora de fer els seus càlculs sobre una hipotètica fi del món.

Els monestirs a l’edat mitjana

dissabte, 22/10/2011

Durant els segles IV a IX, els monestirs van estendre’s per tot Europa. Integrants del clergat regular, aquests monestirs el formaven les persones que es retiraven de la vida mundana i vivien en comunitats (d’homes o de dones) sota unes regles estrictes, és a dir, organitzats a través dels ordes religiosos. Cada orde estava encapçalat per l’abat principal. Per sota d’ell se situaven els superiors que dirigien els monestirs, on vivien els frares i els monjos i les monges (en els monestirs femenins).

Aquest moviment monàstic que caracteritza l’edat mitjana té el seu origen en les reaccions dels primers eremites (persones que es retiraven al desert o a zones deshabitades per viure en comunió amb la natura i dedicats exclusivament a l’oració i la penitència) contra el luxe i l’esplendor que mostrava l’Església. Així, Sant Antoni, al final del segle III, revitalitzaria la vida eremítica i aconseguiria una gran popularitat que atrauria nombrosos deixebles; i Sant Pacomi (286-346) va ser el primer a proposar i dur a la pràctica la vida eremítica en comú (cenobites), però els que donarien la forma definitiva al moviment monàstic van ser, a l’Orient, Sant Basili (329-379) i, a Occident, Sant Benet de Núrsia (480-547).

Fra_Angelico.jpg

Sant Benet de Núrsia

Al segle VI, l’encarregat d’organitzar els primers monestirs medievals va ser Sant Benet de Núrsia després de fundar l’ordre benedictina al monestir de Montecassino.  Els benedictins van ser l’orde religiós més important durant els primers segles de l’edat mitjana i es van estendre per tota Europa. Les regles que Sant Benet va imposar als seus monjos van servir de model per als nombrosos monestirs que, a partir d’aleshores, es van fundar per tota Europa. D’aquesta manera, la famosa regla benedictina, fonamentada en la pobresa, la castedat, l’obediència, l’oració i el treball (ora et labora), seria la guia espiritual de tots els monjos europeus posteriors.

Així, una via de creixement de l’Església va ser l’expansió del monacat, forma de vida en comú d’un grup de persones dedicades al treball manual i intel·lectual, relativament apartades de la societat i submergides en un ambient de pau i silenci. El monacat va ser una forma de vida minoritària que va permetre als cristians viure més radicalment la seva fe dins d’una dimensió de pregària constant envers Déu.

Cada orde vestia un hàbit que l’identificava i tenia una regla que detallava com s’havia d’estructurar i organitzar, quines eren les obligacions de tots els membres que en formaven part i l’horari en què s’havien de celebrar totes les activitats. Per ingressar en un orde religiós calia jurar obediència a aquesta regla que dirigia tots els aspectes de la vida quotidiana dels monjos i les monges. Les regles d’alguns ordes decretaven la clausura, i per això els membres que en formaven part vivien sempre en la comunitat religiosa i no podien sortir a l’exterior ni ser vistos per ningú. D’altres establien l’obligació de mendicar, i per això els seus membres havien de passar la major part del temps recorrent els camins demanant almoines per als pobres. La regla també podia imposar la pobresa absoluta, i en aquest cas els membres de l’orde no podien tenir béns materials.

Saint-Michel_de_Cuxa.JPG

En el segle X, la reforma de l’ordre benedictí portada a terme per Sant Odiló (961-1049), l’abat de Cluny, va suposar un moviment impulsor de la construcció de nous monestirs i de la transformació dels ja existents. Aquesta ordre va destacar per la seva disciplina i la seva obediència al Papa, per damunt de qualsevol altre vincle de dependència. Amb això es pretenia afrontar la pressió de la noblesa feudal o de les monarquies d’exercir el control dels monestirs. A Cluny, l’activitat dels monjos es concentrava en l’ofici litúrgic.

Aquest impuls constructor i la penetració del cristianisme és un dels factors que expliquen l’aparició i extensió de l’art romànic. Segons indica l’historiador francès Georges Duby, els monestirs formaven una gran germandat que s’estenia d’un extrem a l’altre d’Europa, i només tenint en compte el conjunt d’aquesta espessa xarxa, i les relacions espirituals que s’hi establien, es pot comprendre que les noves formes de construir, d’esculpir i de pintar es difonguessin a través de la cristiandat amb tanta flexibilitat i amb tanta rapidesa.

La consolidació del feudalisme en l’Europa medieval va reforçar els monestirs i els va convertir en centres religiosos que comptaven amb grans explotacions agrícoles i amb considerables extensions de terres guanyades a través de les donacions de la monarquia i dels nobles que cercaven amb aquest gest aconseguir la seva salvació espiritual. Tant és així que es calcula que durant el segle XI els monestirs posseïen diners i propietats equivalents a la sisena part de tota la riquesa d’Europa.

En contraposició a aquesta acumulació de riquesa, en el segle XII, va aparèixer un moviment reformador amb la voluntat de donar un contingut espiritual més gran a la vida monàstica. Encapçalats per Sant Bernat de Claravall (1090-1153), els reformadors van propugnar la renúncia als atributs feudals a través de la reforma cistercenca. Així, l’ordre del Císter va convertir-se en la capdavantera en la renovació espiritual i arquitectònica que conduiria cap a la dissolució del temps del romànic.

Bernardo de Claraval.jpg

Sant Bernat de Claravall

En els monestirs, els monjos es dedicaven sobretot a pregar i meditar, però també feien feines diverses, com ara cultivar l’hort del monestir i atendre els pobres i els malalts. Aquests edificis solien situar-se en indrets aïllats, perquè pensaven que així era més fàcil concentrar-se i entrar en contacte amb Déu.

Als monestirs se’ls deu, per exemple, noves aportacions agrícoles i que es considerés en un mateix pla de dignitat el treball intel·lectual i el treball manual. Per tant, d’aquesta manera queia una de les barreres culturals que havia imposat el sistema esclavista romà: el treball ja no era considerat una activitat degradant. Així, els monestirs benedictins eren nuclis d’explotació agrària autosuficients, amb un sistema d’organització del treball molt eficaç, en el qual hi havia integrades nombroses famílies camperoles o pageses.

esquema-de-un-monasterio-medieval.jpg

El recinte monàstic en sentit estricte s’organitzava la voltant del claustre, un pati quadrat i porticat al qual s’obrien les diverses dependències (església, sala capitular, refectori, cuina, escriptori, etc.). L’església i el claustre eren els dos espais en els quals van concentrar-se les principals novetats artístiques de l’art romànic. Uns espais amb un marcat caràcter simbòlic: el temple representava l’església triomfant i el claustre era la representació del paradís per la seva perfecta harmonia.

Els monestirs també van esdevenir grans centres de la cultura en l’edat mitjana. Els monjos hi copiaven a mà les obres de l’antiguitat grecoromana que s’havien conservat i les decoraven amb petites il·lustracions anomenades miniatures. La pacient recopilació dels monjos als escriptoris dels monestirs mantindria les eines intel·lectuals que havien bastit les civilitzacions clàssiques i permetria la seva arribada als nostres dies.

Rennes-le-Château i la llegenda del Sant Greal

dimarts, 4/10/2011

La llegenda del Greal arriba viva als nostres dies gràcies als misteriosos fets que van produir-se a Rennes-le-Château, un petit poble situat als Pirineus francesos. Un espai tranquil, envoltat de vinyes i castells medievals on el misteri s’hauria mantingut viu des de fa vuit-cents anys. I és que es diu que el Sant Greal va ser enterrat allà i va ser protegit per un grup de cavallers templers al llarg dels segles. Tanmateix, mai s’ha trobat cap prova de la seva existència, però el misteri derivat de les històries que han anat apareixent al voltant del poble han fet que aquest punt dels Pirineus s’hagi convertit en un dels espais predilectes de tota mena d’investigadors a la recerca del Greal.

rennes-le-chauteau.jpg

Església de Rennes-le-Chatêau

Tot això va iniciar-se en el segle XIX, quan el sacerdot del poble, François Bérenguer Saunière (1852-1917), de cop i volta, va convertir-se en un home impressionantment ric. Un bon dia el pobre capellà va començar a rebre a casa seva a diferents convidats de l’alta societat francesa i a realitzar costosos viatges a París. La història que explicaria el perquè d’aquesta sobtada riquesa ha anat passant de generació en generació, esdevenint un episodi més de la llegenda del Greal: Saunière hauria trobat uns tubs de fusta amagats en un dels pilars de l’església en els quals s’amagaven quatre manuscrits xifrats que haurien donat accés a Saunière al major secret del cristianisme.

sauniere.jpg

François Bérenguer Saunière

Dos d’aquests documents xifrats que Saunière va descobrir i desxifrar serien passatges de la Bíblia, però incorporaven uns afegits importants en el text (presumptament afegits per l’abat Bigou feia un segle). Els altres dos datarien de 1244 i 1644 i la llegenda ens diu que serien una sèrie de genealogies sobre la descendència secreta de Dagobert II, el darrer rei dels merovingis.

Aquells jeroglífics van permetre Saunière arribar a París a la recerca de respostes sobre el seu contingut i les elits parisenques van obrir-li les portes per convertir-lo en uns dels personatges més importants del món de l’esoterisme. Fos el que fos que havia trobat, el capellà va convertir-se de cop i volta en milionari, fet que engrandia el misteri al voltant de la seva troballa.

La creença popular ens diu que el allò que s’amagava en els documents i que va enriquir el religiós va ser la troballa d’un secret que hauria comportat el qüestionament de les bases del cristianisme: el Sant Greal. I en la nova interpretació del mite medieval, aquest ja no seria el calze de Jesucrist al Sant Sopar, ni la copa que Josep d’Arimatea havia emprat per recollir la seva sang, ni la font de poder místic de la novel·la artúrica. El Sant Greal seria el llinatge del fill de Déu: Jesús s’hauria casat amb Maria Magdalena i la seva descendència, la seva filla, seria aquell secret amagat que els aventurers havien buscat durant segles. I aquesta descendència divina s’hauria camuflat en diferents dinasties regnants a França i Europa, des dels merovingis fins als Borbons.

A més, els encarregats de la custòdia d’aquest símbol, d’aquest gran secret, haurien estat els cavallers templers. Això es justifica pel fet que al voltant de Rennes-le-Château podem trobar tres seus templeres que semblen establir un perímetre de defensa estratègic. Es tracta de Champagne-sur-Aude, Blanchefort i Saint-Just-et-le-Bézu. L’especulació sobre la presència del secret del Greal a Rennes-le-Château, secret custodiat i protegit per l’ordre del Temple, justificaria l’existència d’aquestes fortaleses.

Tanmateix, aquesta teoria sobre els cavallers medievals no era gens original. Al llarg de la història ja havia estat formulada per d’altres autors, de forma més o menys explícita. Així, en el segle XIII, Wolfram von Eschenbach, l’autor de Parzival, ja havia insinuat en la obra que els templers eren els guardians d’aquest misteriós objecte. Però és que la literatura al voltant del Sant Greal, com ja havíem apuntat anteriorment, és coetània de les croades. És a dir, la llarga tradició de llegendes i relats relacionats amb el rei Artur i els cavallers de la Taula Rodona camina en paral·lel al mite de les croades i les llegendes que arribaven des de Terra Santa.

torre magdala.jpg

La Torre Magdala a Rennes-le-Chatêau

Aquesta teoria apareix formulada a l’obra El enigma sagrado de Michael Baigent, Richard Leigh i Henry Lincoln. Per aquests investigadors, la copa amb la qual s’havia identificat històricament el Sant Greal esdevindria un símbol que s’identificaria amb el llinatge secret de Jesús i Maria Magdalena. Gràcies a El enigma sagrado (1982), fonamentat amb proves que en ocasions són absurdes i en d’altres simplement insubstancials, i posteriorment gràcies a l’aparició de la novel·la de Dan Brown El codi Da Vinci (2003) que recollia la teoria del matrimoni i descendència de Jesús, el Greal va tornar a l’imaginari col·lectiu del món del segle XXI.

El principal problema d’aquesta teoria de la descendència de Jesús i Maria Magdalena és que aquests documents són un misteri indesxifrable perquè ningú ha tingut accés a ells. Es diu que dos d’aquests manuscrits s’haurien perdut en un incendi i els altres dos encara no han aparegut.

Per engrandir el misteri, després d’haver-se enriquit, Saunière va restaurar l’església, consagrant-la a la figura de Maria Magdalena. El nou temple restaurat afegia una sèrie de símbols força estranys, herètics fins i tot. A més, incorporava una nova construcció, la denominada Torre Magdala, en honor a la població palestina de la qual provenia Maria Magdalena.

Puerta Iglesia-2006.JPG

Frontispici de Rennes-le-Chatêau amb la inscripció “Aquest lloc és terrible”

El simbolisme de l’església és inquietant. En entrar a l’església, el frontispici saluda al visitant amb una críptica inscripció: “Aquest lloc és terrible” i un cop a dins del recinte, a mà dreta, podem observar el dimoni Asmodeus, el guardià del secret, que reposa els seus peus sota un tauler d’escacs. Tot l’edifici presenta un terra format per rajoles blanques i negres, símbol associat al rosicrucianisme i a la maçoneria. A més, en els quadres representen les estacions de la Passió de Jesucrist podem observar una dona amb un nen als braços, la qual s’identifica amb la figura de Maria Magdalena, fet que confirmaria la teoria que el tresor ocult dels templers al sud de França seria el secret de la descendència del fill de Déu.

D’aquesta manera, per a molts autors, la nova església es convertia en un nou jeroglífic que amagaria les respostes sobre el misteri de Rennes-le-Château. I a això es sumava la creença popular que ens diu que, poc abans de la seva mort, Saunière va enterrar alguna cosa sota els edificis, possiblement la resposta a l’enigma, els pergamins perduts.

Rennes-7-800.jpg

El dimoni Asmodeus, el guardià que custòdia el secret ocult a Rennes-le-Chatêau

Després de gairebé un segle d’especulacions, el 1964, finalment va procedir-se a l’excavació de Rennes-le-Château. Robert Eisenman, professor expert en les religions de l’Orient Mitjà a la Universitat de Long Beach, va ser el director de la investigació. La recerca mitjançant un radar de penetració va descobrir que sota de la Torre Magdala hi havia amagat un objecte. Igualment, a sota de l’església el radar indicava la presència de dos elements. S’havia trobat finalment el Sant Greal? Es tractava dels dos documents perduts? Un mapa del tresor? Semblava que el misteri de Rennes-le-Château tocava a la seva fi.

L’excavació va iniciar-se a la Torre Magdala. Vint minuts després de l’inici de l’obra, els investigadors van topar-se amb les primeres restes: uns fragments de fusta emergien de sota la terra. Amb el secret a topar, els arqueòlegs van continuar la seva feina. Aleshores, una roca enorme emergia de les profunditats de la torre. La decepció inicial va ser enorme, però la presència dels fragments de fusta animava els investigadors a seguir buscant la presència d’un cofre que justifiqués la presència de la fusta. En aquell moment, però, l’alcalde de la localitat, fart de la presència dels arqueòlegs i del trastorn que provocaven al poble, va ordenar paralitzar l’obra.

station-083.jpg

Maria Magdalena amb un nen als braços durant la Passió de Jesucrist

És cert que aquella primera temptativa d’excavació va ser decepcionant pel fet de trobar-se només amb una roca. Però la presència dels fragments de fusta també podia ser indicador de la presència de quelcom més en aquell lloc. Igualment, l’església mai va arribar a excavar-se i el radar indicava la presència de dos objectes amagats a sota que podrien ser la resposta al misteri. Segurament, la presència de turistes i caçadors de tresors que inunden Rennes-le-Château era un tresor més important per a l’alcalde que descobrir una veritat decepcionant que podria comportar la fi d’aquest raig de diners que suposa el misteri mai resolt del capellà Saunière i la seva església.

Així, encara avui, el misteri de Rennes-le-Château i el Sant Greal continua sense resoldre’s, a la vegada que segueix sent font d’inspiració de novel·listes, cineastes, caçadors de tresors, aventurers, apassionats de les teories de les conspiració i investigadors que fomenten la seva llegenda. Haurem de seguir esperant per trobar la seva resolució.

La llegenda del Sant Greal

dissabte, 1/10/2011

La recerca del Sant Greal, una de les relíquies més venerades i sagrades del cristianisme, ha estat un objectiu que diferents erudits, arqueòlegs, historiadors, caçadors del tresors i aventurers han pretès realitzar des del moment, al voltant del segle XII, en què van aparèixer les primeres històries al voltant de la seva existència en el context de la literatura artúrica. Per tant, el mite del Greal ha estat un fet recorrent al llarg de la història.

Així, la llegenda ens diu que va estar en possessió del rei Artur, i que el Tercer Reich va tenir com un dels seus objectius prioritaris la seva localització en temps de la Segona Guerra Mundial. Igualment, es parla de que les expedicions que van arribar al Temple de Jerusalem a la seva recerca van haver d’enfrontar-se amb tota mena d’obstacles: trampes mortals, gasos tòxics, falses parets, coves d’impossible accés… Mite o realitat, la seva recerca continua en els nostres dies.

El trencaclosques d’hipòtesis sobre el Greal, les teories més o menys extravagants que han fet fortuna en l’imaginari col·lectiu, els personatges misteriosos implicats en la seva trobada, el qüestionament de la doctrina cristiana que han implicat moltes d’aquestes històries llegendàries, la seva reproducció en la literatura al llarg dels segles, la seva irrupció en el cinema contemporani… Tot plegat a contribuït a fer de la llegenda del Sant Greal un dels mites més duradors i estimulants de la història de la humanitat, des de l’edat mitjana fins a l’actualitat.

grial02.jpg

Què és el Sant Greal? Si fem cas a la llegenda més coneguda, estesa i compartida pels investigadors, aquest seria la copa que Jesucrist hauria emprat en el Sant Sopar, el darrer àpat que va compartir amb els seus deixebles abans de la crucifixió. Aquesta mateixa copa seria la mateixa que Josep d’Arimatea hauria utilitzat per recollir la seva sang un cop crucificat. A causa d’aquest origen, la llegenda atribueix al Greal la capacitat de concedir poders místics a aquell que el posseeixi.

Sembla ser que el terme Greal procediria dels territoris de Catalunya i el sud de França, és a dir, els territoris de la vella Marca Hispànica, el nucli originari dels comtats catalans medievals. I el Greal designaria en els seus orígens un recipient d’ús domèstic. La primera documentació coneguda seria un escrit de l’Urgell, datat cap a 1010, escrit en llatí medieval, on es parla en plural dels “gradales”. D’aquesta font derivarien les diferents designacions del mític objecte: la forma francesa graal, l’anglesa grail, la castellana grial i la catalana greal. Però, tot i això, la seva llegenda provindria de la mitologia cèltica, transmesa de generació en generació per via oral fins que va ser recuperada per la literatura artúrica.

perceval.jpg

Així, el primer pas en la recerca del mite del Greal és remuntar-se a la literatura artúrica medieval. Per a això s’ha d’acceptar que l’immens corpus artúric no és més que la narració d’un únic relat, una narració que converteix el Sant Greal en l’objectiu de la recerca cavalleresca. I el punt de sortida d’aquesta mitologia l’hem de situar el 1182, quan Chrétien de Troyes va escriure la seva darrera novel·la: Perceval o li contes del Grial. Així naixia el mite del Greal, així naixia la literatura europea.

A la novel·la, el jove Perceval es meravella davant la presència d’uns cavallers que es troben al bosc (sempre el bosc, espai simbòlic de la literatura medieval) i decideix seguir-los. És així com abandona el seu país i marxa a la recerca de la cort del mític rei Artur per esdevenir cavaller, donant pas a la saga literària més important de l’Europa occidental. En aquesta primera història, però, el tema del Greal apareix de forma lleugera, vaga, mesclat amb les reaccions de Perceval enfront del món que està descobrint. No es qüestiona el seu significat. Chrétien de Troyes, enigmàticament, mai va donar resposta a què és el Greal. Els intèrprets de la llegenda del Greal encara haurien d’esperar a noves aportacions literàries.

Obert el cicle artúric per Chrétien de Troyes, la literatura del segle XIII ens aportaria diferents respostes a l’enigma del Greal, de vegades contradictòries.

Pels intèrprets literaris del 1200, el Greal és un objecte màgic, ja sigui un plat, una pedra o un calze, que té el poder de curar. La seva recerca constitueix l’objectiu principal dels cavallers del rei Artur, tot i que només uns pocs escollits el trobaran. D’aquesta manera, la cavalleria artúrica es troba presonera d’un món que s’ha convertit en un laberint, un món del qual no es pot fugir i que no acaben de comprendre, i, tot i això, la recerca d’aquest objecte màgic i sagrat, del qual són coneixedors del fet que mai acabaran de conèixer el seu misteri, és un dels elements que dóna sentit a la seva existència.

image_thumb8.png

Això s’explica en part perquè, després de Chrétien de Troyes, els novel·listes medievals van presentar freqüentment la recerca del Greal com un procés d’iniciació a la vida religiosa, de perfeccionament espiritual, una recerca estretament lligada amb la moral catòlica que l’Església havia fixat en el IV Concili de Laterà (1215). Tot lligat a l’hegemonia que l’Església tenia en el món cultural d’aquell període.

En canvi, amb l’aparició del Parzival de Wolfran von Eschenbach, novel·la apareguda en llengua alemanya cap a 1205, s’obre una altra via d’interpretació. En aquesta línea narrativa, la recerca del Greal es remunta a la figura de Titurel, l’avi de Perceval, i s’allunya dels interessos religiosos per esdevenir un principi místic d’accés al coneixement, font de riquesa i abundància. Un element esotèric, font de poder, inspiració i llegenda.

L’explotació que la novel·la del segle XIII va fer del mite del Greal podia conduir cap a l’esgotament de la llegenda. Però això no va succeir. Quan les croades van intensificar les notícies que arribaven a la França del rei Sant Lluís (1226-1270) sobre la Terra Santa, el seu enigma, la seva mitologia no va fer més que créixer. Aleshores va arribar a Europa la crònica de Guillaume de Tyre, el qual afirmava haver vist personalment el Sacro Catino. Així, amb les croades, una nova crida als misteris més antics i profunds de la religió cristiana va recórrer l’imaginari col·lectiu europeu. Mite religiós i llegenda literària es fusionaven.

templers.jpg

D’aquesta manera, la recerca i mite del Greal no només no va convertir-se en una idea desfasada per la seva explotació literària al llarg del segle XIII, sinó que va esdevenir un fet que va adquirir validesa intel·lectual. Quan la cristiandat observa perplexa la transformació social i econòmica provocada per la revolució comercial que implica l’arribada de productes luxosos abans impossibles, acompanyats de les diverses relíquies cristianes que les croades fan proliferar pel continent, la possibilitat de l’existència del Greal com a relíquia esdevé una idea creïble, tan real com l’arribada de qualsevol altra relíquia sagrada.

És així com la difusió del mite del Sant Greal, el Sacro Catino medieval, comença a abandonar el món de la literatura per introduir-se en la mitologia popular, abandonant la trama novel·lesca per esdevenir un element més del culte religiós, una relíquia que ens retorna al caràcter circular de la seva història. És el retorn interpretatiu d’un mite que no s’havia aconseguit desxifrar. I la seva història, en realitat no havia fet més que començar. Sis segles després, a Rennes-le-Château, un petit poble situat als Pirineus francesos el mite tornaria a renéixer amb més força que mai.

Canvis al si de l’Església medieval: heretgies, reformes, universitats i escolàstica

dimecres, 28/07/2010

L’Església medieval, a través del monacat i els vincles amb el poder polític, havia estès la seva influència a tot l’occident europeu. Era, a més, la institució que monopolitzava el saber escrit i que comptava amb una administració més desenvolupada. Per tant, qualsevol transformació que es produís al seu si afectava la resta de la societat.

Els canvis produïts al camp i el renaixement de les ciutats (penetració dels diners, desenvolupament del comerç, relativa mobilitat social, pobresa i marginació) van tenir el seu reflex al món religiós perquè van impulsar unes noves formes d’expressió religiosa que la rígida jerarquia eclesiàstica no sempre estava en condicions d’assimilar, almenys d’entrada.

Aquest és un dels motius de l’abundància de moviments considerats herètics per l’Església en aquest període (el principal moviment va ser l’heretgia dels albigesos o càtars al segle XIII), l’element comú dels quals era que rebutjaven el paper de la jerarquia eclesiàstica com a intermediària entre els fidels i la divinitat.

També, però, es van produir una sèrie de moviments de reforma encapçalats per la pròpia Església i, en ocasions, estimulats per ella mateixa per tal de restar força a les idees considerades herètiques.

Sant_Pere_de_Rodes_-_Catalonia_-_Spain.jpg

Ja al segle X es va crear l’ordre de Cluny, que va fundar nombrosos monestirs. Aquesta ordre va destacar per la seva disciplina i la seva obediència al Papa, per damunt de qualsevol altre vincle de dependència. Amb això es pretenia afrontar la pressió de la noblesa feudal o de les monarquies d’exercir el control dels monestirs.

L’aparició dels cartoixans, al segle XI, i de l’ordre del Císter, al segle XII, va respondre a la voluntat de donar un contingut espiritual més gran a la vida monàstica.

Al segle XII van aparèixer les anomenades ordres mendicants, l’objectiu de les quals era predicar a les ciutats. Es deien així perquè pretenien de viure de l’almoina dels fidels. Sant Francesc d’Assís, creador de l’ordre dels franciscans, defensava la pobresa com a virtut i practicava l’amor a la natura. Santa Clara va fundar un ordre femení equivalent.

Francisco_de_Zurbarán.jpg

Frare franciscà

Un altre ordre mendicant de característiques diferents va ser la dels dominics, fundada per Sant Domingo de Guzmán, que estava orientada a la persecució de les heretgies. El Papa va confiar a aquest ordre el Tribunal de la Inquisició, organisme que al principi va actuar contra els albigesos, però que posteriorment tindria una influència molt més àmplia.

Dominican_Friar.jpg

Frare dominic

Les universitats. Les escoles dels monestirs europeus van ampliar progressivament les seves activitats. Els contactes amb Al-Àndalus (territori musulmà de la Península Ibèrica), per un cantó, i amb la Mediterrània oriental, per un altre, havien permès de conèixer i de traduir les obres d’alguns autors grecs i llatins de gran rellevància. Les obres de Plató i, sobretot, les d’Aristòtil van desvetllar un gran interès. Cada cop eren més nombrosos els joves enviats a estudiar.

Sorbonne_17thc.jpg

Va arribar un moment en el qual les persones dedicades a la vida intel•lectual i a la docència van voler independitzar-se de l’autoritat i el control dels abats. Per això, sota l’empara de la pròpia Església, van crear-se les universitats, centres d’estudi amb un govern autònom (el degà n’era la màxima autoritat, i al seu costat hi havia una assemblea de professors).

En la seva majoria, les universitats van ser confiades al clergat secular i, en especial, als ordres mendicants per la seva ubicació urbana.

El vehicle d’estudi era el llatí i l’ensenyament es dividia en tres graus: batxiller, llicenciat, mestre i doctor. Després dels estudis de trivium i quadrivium es podia accedir als estudis superiors de filosofia i teologia.

L’escolàstica. La creixent recuperació d’idees de l’antiguitat clàssica, especialment les del racionalisme aristotèlic, podien posar en qüestió la visió del món oferida per l’Església cristiana.

1476 --- St. Thomas Aquinas from <The Demidoff Altarpiece> by Carlo Crivelli --- Image by © National Gallery Collection; By kind permission of the Trustees of the National Gallery, London/CORBIS

Sant Tomàs d’Aquino

En general, el clergat medieval tenia una formació precària i les seves explicacions eren poc rigoroses. Això justifica que sorgís un corrent de pensadors, en la seva majoria vinculats a la pròpia Església, que van intentar desenvolupar una doctrina filosòfica més elaborada i convincent que l’existent.

Aquests pensadors van aprofitar la lògica i el rigor de pensament aportats per Aristòtil i pels seus continuadors musulmans i jueus per tal d’aplicar-los al cristianisme i construir un teoria que demostrés l’existència de Déu. A més, van oferir una explicació dels fenòmens naturals, socials i espirituals de gran coherència interna: cada part s’acoblava bé amb les altres.

D’aquesta manera, tot el sistema social imperant a l’edat mitjana, el feudalisme, quedava justificat per la voluntat de Déu. Aquest conjunt d’idees es va difondre per totes les universitats i és el que denominem com a escolàstica.

Un dels seus màxims representants va ser Sant Tomàs d’Aquino, frare dominic, professor de la universitat de la Sorbona de París, l’obra més important del qual va ser la Summa Theologica (1267-74). En aquesta obra el pensador dominic intentava conciliar la seva confiança activa en la raó i  la natura amb la fe. És a dir, per a Sant Tomàs demostrar allò que els cristians havien de creure forçosament, tot i que no ho entenguessin massa, era compatible amb una explicació lògica, si s’analitzava profundament. Segons Sant Tomàs, si la paraula de Déu era enunciada en termes i conceptes humans constituiria, en el sentit aristotèlic de la paraula, una “ciència” sobre Déu.

Les croades

dimecres, 28/07/2010

Durant tota l’edat mitjana es van produir les croades, expedicions armades convocades per l’Església per a lluitar contra pobles de concepcions religioses diferents, principalment els musulmans. Van ser una sèrie de campanyes militars de caràcter religiós sostingudes pels estats cristians, entre els segles XI i XIII, en contra dels enemics externs i interns.

mapa de las cruzadas.gif

La majoria de croades van ser lliurades contra els musulmans, però també es van lliurar croades en contra dels pagans eslaus, jueus, russos, cristians ortodoxos, mongols, hussites i càtars, com va ser el cas de la croada albigesa, així com també contra els estats que s’oposaven a la disciplina papal.

Tot i que la idea de croada possiblement va sorgir en el territori hispànic, la majoria d’elles van dirigir-se cap a la Mediterrània oriental i, en especial, cap a Terra Santa.

croades.jpgCal tenir en compte que, per als sectors més poderosos de la societat feudal, una via per a l’enriquiment consistia en la conquesta de terres. A més, els comerciants occidentals volien fer-se amos del control del comerç amb l’Orient.

El Papa convocava la croada i molts dels qui no veien possibilitat de prosperar a la pròpia terra hi acudien. Entre ells hi havia fadristerns o sorters (germans menors de les famílies nobles, és a dir, no hereus), les persones perseguides per la justícia i la gent sense cap altre mitjà de subsistència, entre d’altres.

Per a dirigir les croades es van crear ordres religiosos militars, com el dels Cavallers de Sant Joan de Jerusalem, els Cavallers del Temple o l’Ordre Teutònic.

L’inici de les croades va estar marcat per l’objectiu de reconquerir la ciutat de Jerusalem i la resta de territoris anomenats Terra Santa de mans dels musulmans.

Mapa de las cruzadas 2.jpg

La Primera Croada. Les croades van començar formalment 27 de novembre de 1095. Aquell dia, el papa Urbà II, successor de Gregori VII, va predicar a una multitud de seglars i clergues que assistien al Concili de Clermont. En el seu sermó, el papa va esbossar un pla per a una croada i va cridar els seus oients per unir-s’hi. La resposta va ser positiva i aclaparadora. Urbà II va encarregar als bisbes assistents al concili que tornessin a les seves localitats i reclutessin més fidels per a la croada.

També va dissenyar una estratègia bàsica segons la qual diferents grups de croats iniciaria el viatge a l’agost de l’any 1096. Cada grup s’autofinançaria i seria responsable davant el seu propi cap. Els grups farien el viatge per separat fins a la capital bizantina, Constantinoble, on es reagruparien. Des d’allà, llançarien un contraatac, juntament amb l’emperador bizantí i el seu exèrcit, contra els seljúcides, els quals havien conquerit Anatòlia. Una vegada que aquesta regió estigués sota control cristià, els croats realitzarien una campanya contra els musulmans de Síria i Palestina, sent Jerusalem el seu objectiu fonamental.

La Primera Croada es va cenyir a l’esquema previst pel papa Urbà II. El reclutament va prosseguir a passos agegantats durant la resta de 1095 i els primers mesos de 1096. Es van reunir cinc grans exèrcits nobiliaris a finals de l’estiu de 1096 per iniciar la croada. Gran part dels seus membres procedien de França i Occitània, però un nombre significatiu venia del sud d’Itàlia i de les regions de Lorena, Borgonya i Flandes.

El papa no havia previst l’entusiasme popular que la seva crida a la croada va produir entre la pagesia i la gent de les ciutats. Al costat de la croada de la noblesa es va materialitzar una altra constituïda pel poble pla. El grup més gran i important de croats populars va ser reclutat i dirigit per un predicador conegut com a Pere l’Ermità, natural d’Amiens. Encara que van ser nombrosos el participants en la croada popular, només un percentatge mínim de tots ells van poder arribar a l’Orient Mitjà i encara menys van ser els que van sobreviure per poder veure la presa de Jerusalem pels cristians l’any 1099.

SiegeofAntioch.jpegEls exèrcits croats de la noblesa van arribar a Constantinoble entre novembre de 1096 i maig de 1097. L’emperador bizantí, Aleix I Comnè, va pressionar els croats perquè li tornessin qualsevol antic territori de l’Imperi Bizantí que fos pres en combat. Els caps croats, però, es van sentir ofesos per aquestes demandes i, encara que la majoria van accedir-hi, van començar a sospitar dels bizantins.

El maig de 1097, els croats van atacar el seu primer gran objectiu: la capital turca d’Anatòlia, Nicea. Al juny, la ciutat es va retre als bizantins abans que als croats. Això va confirmar les sospites dels croats que l’emperador bizantí intentava utilitzar-los com a peons per assolir els seus propis objectius.

Molt poc després de la caiguda de Nicea, els croats es van trobar amb el principal exèrcit seljúcida d’Anatòlia a Dorilea. L’1 de juliol de 1097, els croats van obtindre una gran victòria i gairebé anihilat l’exèrcit turc. Com a conseqüència, els croats van trobar escassa resistència durant la resta de la seua campanya a l’Àsia Menor.

El següent gran objectiu va ser la ciutat d’Antioquia. Els croats van posar setge a la ciutat el 21 d’octubre de 1097, però no va caure fins el 3 de juny de 1098. Tan aviat com els croats van prendre Antioquia, van ésser atacats per un nou exèrcit turc, procedent de Mosul, el qual va arribar massa tard per auxiliar els defensors turcs d’Antioquia. Els croats van repel•lir aquesta expedició d’auxili el 2 de juny.

Els croats van estar descansant a Antioquia la resta de l’estiu i, a finals del mes de novembre de 1098, van iniciar el darrer tram del seu viatge. Van evitar atacar les ciutats i fortificacions amb la finalitat de conservar intactes llurs tropes. El maig de 1099 van arribar a les fronteres septentrionals de Palestina i, al capvespre del 7 de juny, van acampar a les portes de les muralles de Jerusalem.

jerusalem1099.jpg

La ciutat estava aleshores sota control egipci, els seus defensors eren nombrosos i estaven ben preparats per resistir el setge. Els croats van atacar amb l’ajut de reforços arribats de Gènova i amb unes recent construïdes màquines de setge. El 15 de juliol van prendre per assalt Jerusalem i van assassinar brutalment i en massa a gairebé tots els seus habitants. Segons la concepció dels croats, la ciutat va quedar purificada amb la sang dels infidels.

Una setmana més tard, l’exèrcit va triar a un dels seus caps, Jofre de Bouillon, duc de la Baixa Lorena, com a governant de la ciutat. Sota el seu lideratge, els croats van realitzar llur darrera campanya militar i van derrotar un exèrcit egipci a Ashqelon. No gaire més tard, la majoria dels croats van tornar a Europa, deixant Jofre de Bouillon i un petit reforç de la força original per organitzar i establir el govern i el control europeu sobre el territoris conquerits, incloent-hi el recent creat Regne de Jerusalem.

Jerusalem_map.jpgDesprés de la conclusió de la Primera Croada els colons europeus van establir quatre estats, dels quals el més poderós era el regne de Jerusalem. Al nord d’aquest regne, a la costa de Síria, es trobava el petit comtat de Trípoli. Més enllà de Trípoli hi havia el principat d’Antioquia. Més a l’est hi havia el comtat d’Edessa, poblat principalment per cristians armenis.

Els èxits de la Primera Croada van deure’s en gran mesura a l’aïllament i relativa feblesa dels musulmans. No obstant això, la generació posterior a aquesta croada va contemplar l’inici de la reunificació musulmana al Pròxim Orient sota el lideratge d’Imad al-Din Zangi, governant de Mosul i Halab. Sota el comandament de Zangi, les tropes musulmanes van obtindre la seva primera gran victòria contra els croats en prendre la ciutat d’Edessa l’any 1144, després de la qual van desmantellar sistemàticament l’estat croat que hi havia a la regió.

La Segona Croada. La resposta del Papat a aquella desfeta va ser proclamar la Segona Croada a finals de l’any 1145. La nova convocatòria va atreure nombrosos expedicionaris, entre els quals van destacar el rei de França, Lluís VII, i l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, Conrad III.

L’exèrcit germànic de Conrad va partir de Nuremberg el maig de 1147 camí de Jerusalem. Les tropes franceses van marxar un mes més tard. Prop de Dorilea les tropes alemanyes van fugir a conseqüència d’una emboscada turca. Desmoralitzats i atemorits, la major part dels soldats i pelegrins van tornar a Europa.

L’exèrcit francès va romandre més temps, però el seu destí no va ser molt millor i només una part de l’expedició original va arribar a Jerusalem l’any 1148. Després de deliberar amb el rei Balduí III de Jerusalem i els seus nobles, els croats van decidir d’atacar Damasc al juliol. La força expedicionària no va poder prendre la ciutat i, poc després d’aquest atac infructuós, el rei francès i les restes del seu exèrcit van tornar al seu país l’any 1150.

La Tercera Croada. El fracàs de la Segona Croada va permetre la reunificació de les potències musulmanes. Zangi havia mort el 1146, però el seu successor, Nur al-Din, va convertir el seu imperi en la gran potència de l’Orient Mitjà. El 1169, les seves tropes, sota el comandament de Saladí, van obtenir el control d’Egipte. Quan Nur al-Din va morir cinc anys més tard, Saladí el va succeir com a governant de l’estat islàmic que s’estenia des del desert de Líbia fins a la vall del Tigris, i que envoltava els estats croats que encara existien per tres fronts.

Saladí finalment va envair el regne de Jerusalem amb un enorme exèrcit el maig de 1187. El 4 de juliol va derrotar de forma definitiva l’exèrcit cristià a Hattin (Galilea). Encara que el rei de Jerusalem, juntament amb alguns dels seus nobles, es van rendir i van sobreviure, tots els Cavallers Templers i els Cavallers Hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem van ser degollats en el camp de batalla o en les seues proximitats.

Saladí, després d’aquesta victòria, es va apoderar de la major part de les fortaleses dels croats en el regne de Jerusalem, incloent-hi la ciutat, la qual es va rendir el 2 d’octubre. En aquell moment l’única gran ciutat que encara posseïen els croats era Tir, al Líban.

El 29 d’octubre de 1187, en resposta, el papa Gregori VIII va proclamar la Tercera Croada. L’entusiasme dels europeus occidentals va ser extraordinària i a les seves files es van apuntar tres grans monarques: l’emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic, el rei francès Felip II i el rei d’Anglaterra, Ricard I. Aquests reis i els seus nombrosos seguidors van constituir la força croada més gran que havia tingut lloc des de 1095, però el resultat de tot aquest esforç va ser pobre.

Siege_of_Acre.jpg

Frederic va morir a Anatòlia mentre viatjava a Terra Santa i la major part del seu exèrcit va tornar a Alemanya de forma immediata a la seua mort. Encara que tant Felip II com Ricard I van arribar a Palestina amb llurs exèrcits intactes, van ser incapaços de reconquerir Jerusalem o bona part dels antics territoris del regne llatí. Van aconseguir, però, arrencar del control de Saladí una sèrie de ciutats (incloent-hi Acre), al llarg de la costa mediterrània.

Cap al mes d’octubre de 1192, quan Ricard I va partir de Palestina, el regne llatí havia estat restablert. Aquest segon regne, molt més reduït que el primer i considerablement més feble tant a nivell polític com militar, perduraria en condicions precàries durant un segle més.

Forteresses_templières.pngLa Quarta Croada. Va ser promoguda pel papa Innocenci III, amb la intenció d’atacar Terra Santa des d’Egipte, però els bizantins, creient que no hi havia possibilitats de vèncer a Saladí, van decidir mantenir-se neutrals.

Aquesta va ser una croada plena de dificultats financeres. En un esforç per alleujar-les, els caps croats van acordar atacar Constantinoble conjuntament amb els venecians i aspirar al tron de l’Imperi Bizantí. Els croats van prendre Constantinoble l’any 1204, la qual va ser saquejada sense misericòrdia, el poder bizantí quedaria definitivament afeblit i l’autoritat imperial desapareixia repartida i disputada entre els tres estats grecs hereus de l’imperi: l’Imperi de Nicea, l’Imperi de Trebisonda, i el Despotat de l’Epir.

L’Imperi Llatí de Constantinoble, creat per aquesta croada, va sobreviure fins al 1261, data en què l’emperador bizantí Miquel VIII Paleòleg va poder reprendre la ciutat. Tot això no va contribuir en res a la defensa de Terra Santa i va donar lloc a la primera croada que no va anar exclusivament contra els musulmans.

Lluís IX de França. Hi va haver d’altres croades, però destaca especialment l’expedició a l’Orient Mitjà, organitzada i finançada pel rei Lluís IX de França i motivada per la reconquesta de Jerusalem per part dels musulmans el 1244.

Lluís IX va passar quatre anys fent curosos plans i preparatius per a la seva ambiciosa expedició. A finals d’agost de 1248, Lluís i el seu exèrcit van anar fins a l’illa de Xipre, on van romandre tot l’hivern i van continuar els preparatius.

Louis_IX_ou_Saint-Louis.jpgLluís i els seus seguidors van desembarcar a Egipte, el 5 de juny de 1249, i l’endemà van prendre Damietta. El següent pas en la seva campanya, l’atac a El Caire en la primavera de 1250, va acabar sent una catàstrofe. Els croats no van poder mantenir els seus flancs, de manera que els egipcis van retenir el control dels dipòsits d’aigua al llarg del Nil. Els egipcis van obrir les rescloses per causar inundacions, les quals van atrapar a tot l’exèrcit croat i Lluís IX va ser forçat a rendir-se l’abril de 1250. Després de pagar un enorme rescat i lliurar Damietta, Lluís va marxar per mar a Palestina, on va passar quatre anys edificant fortificacions i consolidant les defenses del regne llatí. A la primavera de 1254 va tornar amb el seu exèrcit a França.

El rei Lluís IX també va organitzar la darrera gran croada a Terra Santa el 1270. En aquesta ocasió la resposta de la noblesa francesa va ser poc entusiasta i l’expedició es va dirigir contra la ciutat de Tunísia i no contra Egipte. Va acabar sobtadament quan Lluís va morir a Tunísia a l’estiu de 1270.

Mentrestant, les fortificacions frontereres que encara li quedaven a l’Imperi Llatí a Síria i Palestina es van veure sotmeses a una pressió incessant per part de les forces egípcies. Una a una, les ciutats i castells dels estats croats van caure en mans dels potents exèrcits mamelucs. La darrera plaça forta, la ciutat d’Acre, va ser presa el 18 de maig de 1291 i els pobladors croats, juntament amb les ordes militars dels Cavallers Templers i els Cavallers Hospitalaris, van cercar refugi a Xipre.

Al voltant de 1306, aquests darrers es van establir a l’illa de Rodes, la qual van administrar com un estat independent virtual i va ser la darrera plaça forta a la Mediterrània fins a la seva rendició als turcs l’any 1522.

Conseqüències de les croades. La fi dels principats llatins d’Orient no va posar fi als esforços dels croats, però la resposta dels reis europeus i de la noblesa a noves convocatòries de croades va ser feble, i les posteriors expedicions es van dur a terme sense cap èxit.

Dos segles de croades havien deixat poca empremta a Síria i Palestina, llevat de nombroses esglésies, fortificacions i una sèrie d’impressionants castells.

Els efectes de les croades es van deixar sentir principalment a Europa, no pas al Pròxim Orient. Els croats havien apuntalat el comerç de les ciutats italianes, havien generat un interès per l’exploració de l’Orient i havien establert mercats comercials de certa importància.

Els experiments del papat i dels monarques europeus per obtindre els recursos monetaris per finançar les croades van conduir al desenvolupament de sistemes d’impostos directes de tipus general, els quals van tindre conseqüències a llarg termini per a l’estructura fiscal dels estats europeus.

Encara que els estats llatins a l’Orient van tindre una curta vida, l’experiència dels croats va establir uns mecanismes que generacions posteriors d’europeus emprarien i millorarien amb l’objectiu de colonitzar els territoris descoberts pels exploradors dels segles XV i XVI.

Amb el teló de fons de les croades, també es van difondre moltes influències de tipus cultural i científic entre Orient i Occident.

Imperi i Papat: la lluita de les investidures

dimecres, 28/07/2010

Al segle X, Otó I, un dels reis dels territoris alemanys (que anteriorment havia format part de l’Imperi Carolingi), va restaurar la institució imperial. Otó I es va fer nomenar emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic i va utilitzar la jerarquia eclesiàstica com a mitjà eficaç de govern, amb la consolidació del poder dels abats al camp i dels bisbes a les ciutats. A canvi, l’Església es comprometia a proporcionar un important suport militar i financer a l’emperador.

Otto_I.jpg

Otó I, emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic

Aquest procés va afectar profundament a l’Església, ja que els pobles es van apoderar dels delmes i altres béns eclesiàstics, mentre els emperadors posteriors (seguint l’exemple d’Otó I) van intentar de controlar el nomenament de bisbes, abats i del propi Papa.

L’Església va intentar reaccionar al segle XII i va iniciar una reforma que va entrar en conflicte amb la política imperial. Aquest conflicte donaria lloc a la lluita de les investidures. La investidura era l’acte de lliurament dels símbols eclesiàstics, com el bàcul, l’anell i la mitra, que representaven els càrrecs d’abat o de bisbe.

La Lluita de les Investidures és el nom amb què designem la sèrie d’incidents esdevinguts entre els papes i alguns reis, i principalment l’emperador germànic, des del 1073 (primera excomunió d’Enric IV pel fet que va voler mantenir el seu investit, Godofred, en contra d’Ató, elegit canònicament) fins al 1122 (signatura del concordat de Worms).

Investiturewoodcut.jpg

Després de la caiguda de l’Imperi Romà, tot i que el nomenament dels càrrecs eclesiàstics corresponia en teoria a l’Església Catòlica, a la pràctica era habitual que fos realitzat per les autoritats seculars. En moltes ocasions els càrrecs eclesiàstics, especialment els de bisbes i abats, comportaven els ingressos procedents d’extenses terres. Per això era habitual que els monarques nomenessin a gent de confiança o inclús els venguessin al major postor. A més a més, l’emperador tenia la potestat de nomenar el Papa, i el Papa nomenava i coronava el següent emperador, de manera que el cercle de mútua dependència es perpetuava.

La crisi va començar quan un moviment intern de l’Església, membres de la reforma gregoriana, va decidir de posar fi a la pràctica del pecat de simonia (venda de béns de l’Església) restituint el poder d’investir a la Santa Seu. Com que eren conscients de que no podrien fer res mentre el Papa fos nomenat per l’emperador, van aprofitar l’oportunitat que es presentà el 1056 quan Enric IV va esdevenir emperador als sis anys d’edat. Confiant de que un nen no tindria capacitat per a reaccionar, van fundar un Col·legi de Cardenals que escolliria el Papa sense la intervenció de cap líder secular.

Germany_Seven_Prince_electors.png

El 1075 el papa Gregori VII va publicar els Dictatus Papae, una llista de 27 principis en els que declarava que l’Església Catòlica havia estat fundada només per Déu, i que només el Papa podia nomenar o destituir els càrrecs eclesiàstics. Això suposava un canvi important en l’equilibri de poder i Enric IV, que ja no era un nen, va respondre de forma contundent en la que qualificava a Gregori de “fals monjo” i demanava l’elecció d’un nou Papa.

La situació va empitjorar quan Enric va nomenar el seu capellà personal com a arquebisbe de Milà, quan un altre candidat ja havia estat nomenat per Roma. Gregori VII va excomunicar a Enric IV, i el va deposar com a emperador.

Tot i que el papa no tenia el poder necessari per fer efectiva la deposició, l’aristocràcia alemanya va aprofitar l’excusa per rebel•lar-se contra el rei i apropiar-se de propietats reials. Els nobles locals van construir fortificacions sense permís del rei i van passar a governar amb autonomia respecte l’Imperi.

Canossa-three.jpgVeient-se incapaç de controlar la situació, Enric IV es va veure obligat a fer-se enrere i el 1077 va viatjar a Canossa, al nord d’Itàlia, per demanar perdó al Papa personalment. Gregori VII va acceptar la seva penitència i el restituí en el càrrec.

Però els aristòcrates alemanys no van acceptar Enric al seu retorn i van elegir com a nou rei Rodolf de Suàbia. Aquest cop Enric IV va nomenar un antipapa, Clement III, i va començar a combatre els rebels. Aquest cop la sort li fou més favorable, i el 1081 va aconseguir capturar i executar a Rodolf. El mateix any va envair Roma amb la intenció de deposar a Gregori VII per la força. Els 1085, els normands del sud d’Itàlia, aliats del Papa, van rescatar-lo dels alemanys i van fugir de Roma. Gregori va morir poc després.

Herrschaftsübergabe_von_Heirich_IV._an_Heinrich_V.jpg

La Lluita de les Investidures va continuar durant les següents dècades, en les que els nous papes van intentar minar el poder imperial fomentant la revolta a Alemanya. Enric IV va ser succeït pel seu fill Enric V, que s’havia rebel·lat contra el seu pare a favor del papat, i el va forçar a declarar il·legítima la línea d’antipapes que havia nomenat. A l’arribar al poder, però, Enric V va nomenar un nou antipapa, Gregori VIII, i va ser excomunicat.

Investiturstreit.jpg

El conflicte es va resoldre el 23 de setembre de 1122 amb la signatura del Concordat de Worms entre Enric V i el papa Calixt II. Enric V admetia la lliure elecció i consagració del papa triat canònicament. Es comprometia, igualment, a restituir a l’Església de Roma els béns que li havien estat arrabassats en temps de la discòrdia i a ajudar al Papa quan fos requerit per a això. A canvi, Calixt II concedia a Enric que estigués present en les eleccions que es celebressin en els bisbats del regne alemany per controlar la transparència del procés.

En qualsevol cas, l’enfrontament entre l’Imperi i el Papat al voltant de la supremacia dels dos poders continuaria fins a la primera meitat del segle XIV, quan les monarquies nacionals es van enfortir enfront del Papat o de l’Imperi.

L’expansió de l’Església a l’edat mitjana

dissabte, 17/07/2010

L’Església va ser la institució del poder econòmic, polític i la influència social de la qual va durar més temps i va abraçar més territoris en la Història Universal.

Christianity_dev_1300.jpg

Amb la caiguda de l’Imperi Romà només va restar dempeus l’organització eclesiàstica que s’expansionaria per diverses vies. L’Església va esdevenir la propietària més gran de terres d’Europa gràcies a les donacions dels monarques o dels nobles i va arribar a posseir a més una organització força centralitzada. El clergat es va dividir en secular i regular.

El clergat secular era el que participava en la vida social, en contacte amb els fidels. La unitat bàsica de l’Església era la parròquia, els fidels de la qual estaven obligats a pagar els delmes al rector de la parròquia. Cada diòcesi comprenia diverses parròquies, on els sacerdots desenvolupaven les activitats religioses.

Per damunt del rector de la parròquia se situava el bisbe, que controlava un territori molt extens anomenat diòcesi. Tots ells estaven sota el poder del Papa, bisbe de Roma. Quan calia discutir sobre algun aspecte important (sobretot les heretgies), els bisbes s’aplegaven amb el Papa als concilis.

Tota aquesta organització era exclusivament masculina, ja que en el pensament cristià medieval va acabar per imposar-se la consideració que les dones eren incapaces de desenvolupar activitats de tipus intel·lectual o espiritual.

Des del segle V, el clergat va ser obligat a portar hàbit i tonsura i a mantenir el celibat (és a dir, no es podien casar ni mantenir relacions sexuals).

sfco300.jpgD’altra banda, el clergat regular el formaven les persones que es retiraven de la vida mundana i vivien en comunitats (d’homes o de dones), els monestirs, sota unes regles estrictes, és a dir, els ordes religiosos. Cada orde estava encapçalat per l’abat principal. Per sota d’ell se situaven els superiors que dirigien els monestirs, on vivien els frares i els monjos i les monges (en els monestirs femenins). A l’Occident, el monacat va tenir molta importància en la difusió del cristianisme entre els pobles invasors.

Així, una via de creixement de l’Església va ser l’expansió del monacat, forma de vida en comú d’un grup de persones dedicades al treball manual i intel·lectual, relativament apartades de la societat i submergides en un ambient de pau i silenci. El monacat va ser una forma de vida minoritària que va permetre als cristians viure més radicalment la seva fe dins d’una dimensió de pregària constant envers Déu.

Cada orde vestia un hàbit que l’identificava i tenia una regla que detallava com s’havia d’estructurar i organitzar, quines eren les obligacions de tots els membres que en formaven part i l’horari en què s’havien de celebrar totes les activitats. Per ingressar en un orde religiós calia jurar obediència a aquesta regla.

La regla dirigia tots els aspectes de la vida quotidiana dels monjos i les monges. Les regles d’alguns ordes decretaven la clausura, i per això els membres que en formaven part vivien sempre en la comunitat religiosa i no podien sortir a l’exterior ni ser vistos per ningú. D’altres establien l’obligació de mendicar, i per això els seus membres havien de passar la major part del temps recorrent els camins demanant almoines per als pobres. La regla també podia imposar la pobresa absoluta, i en aquest cas els membres de l’orde no podien tenir béns materials.

Sant Antoni, al final del segle III, revitalitzaria la vida eremítica i aconseguiria una gran popularitat que atrauria nombrosos deixebles. Sant Pacomi (286-346) va ser el primer a proposar i dur a la pràctica la vida eremítica en comú (cenobites), però qui li donarien la forma definitiva van ser, a l’Orient, Sant Basili (329-379), i a Occident, Sant Benet de Núrsia (480-547), la regla del qual seria la guia espiritual de tots els monjos europeus posteriors.

Fra_Angelico.jpgSant Benet de Núrsia, al segle VI, va fer fundar l’ordre benedictina al monestir de Montecassino. Els benedictins van ser l’orde religiós més important durant els primers segles de l’edat mitjana i es van estendre per tota Europa. Les regles que va imposar als seus monjos van servir de model per als nombrosos monestirs que, a partir d’aleshores, es van fundar per tota Europa. A més dels vots de pobresa, castedat i obediència, exigia la combinació d’oració i treball (ora et labora).

Durant els segles IV a IX, els monestirs van estendre’s per tot Europa. En aquests edificis els monjos es dedicaven sobretot a pregar i meditar, però també feien feines diverses, com ara cultivar l’hort del monestir i atendre els pobres i els malalts. Els monestirs solien situar-se en indrets aïllats, perquè pensaven que així era més fàcil concentrar-se i entrar en contacte amb Déu.

Als monestirs se’ls deu, per exemple, noves aportacions agrícoles i que es considerés en un mateix pla de dignitat el treball intel·lectual i el treball manual. Per tant, d’aquesta manera queia una de les barreres culturals que havia imposat el sistema esclavista romà: el treball ja no era considerat una activitat degradant. D’aquesta manera, els monestirs benedictins eren nuclis d’explotació agrària autosuficients, amb un sistema d’organització del treball molt eficaç, en el qual hi havia integrades nombroses famílies camperoles o pageses.

Saint-Michel_de_Cuxa.JPG

Monestir de Sant Miquel de Cuixà

Els monestirs també van esdevenir grans centres de cultura. Els monjos hi copiaven a mà les obres de l’antiguitat grecoromana que s’havien conservat i els decoraven amb petites il·lustracions anomenades miniatures. La pacient recopilació dels monjos als escriptoris dels monestirs mantindria les eines intel·lectuals que havien bastit les civilitzacions clàssiques.

Clasm_Chludov.jpgSegurament, sense la feina d’aquests monjos, gran part dels escrits dels antics grecs i romans i dels intel·lectuals de la pròpia edat mitjana s’haurien perdut per sempre. També es dedicaven a l’ensenyament, els continguts del qual s’organitzaven distingint dos grups de disciplines: el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música).

Durant els primers segles de l’edat mitjana, la cultura escrita, que es feia en llatí, va restar completament deslligada dels problemes tècnics i materials de la vida quotidiana. L’interès se centrava en temes religiosos i filosòfics. Per això, les persones cultes havien d’aprendre a expressar i a argumentar les seves idees, i els coneixements científics s’adreçaven més a intentar explicar l’harmonia subjacent en els grans fenòmens de l’Univers que no pas a resoldre problemes materials.

A més, l’Església va desenvolupar un conjunt de funcions d’atenció a la societat que no podia assumir cap altra institució. Al costat de la de l’ensenyament, es va dedicar també a tenir cura dels malalts, i es van crear molts hospitals. Igualment, atenia els pobres, i oferia aliment gratuït a persones que no tenien cap mitjà de subsistència. Per això, l’Església rebia les almoines i donacions de les persones riques que, abans de morir, volien congraciar-se amb Déu.

Dins de l’organització de l’Església, cal referir-se primerament al Papat. Els segles VI i VII, el bisbe de Roma (el Papa) va veure com minvaven de forma ostensible la seva autoritat i el seu prestigi ja que va haver d’enfrontar-se a la formació d’Esglésies “nacionals”, a la falta de control i d’uniformitat en la vida monàstica, a la transformació de molts bisbes en autèntics governadors civils de les seves diòcesis, a l’acaparament per part de les famílies terratinents més poderoses dels càrrecs de bisbe, etc.

D’altra banda la creixent superioritat intel·lectual d’Orient respecte d’Occident conduiria a menysprear tot allò que procedia de Roma i la posició subordinada del Papa davant l’Imperi Bizantí (l’emperador bizantí havia de confirmar en el seu càrrec el bisbe de Roma) i la política autocràtica de l’emperador que manejava al seu antull el patriarca de Constantinoble crearien nous problemes a la posició papal.

Els bisbes de Roma, els quals des del segle IX s’havien reservat el títol de papes, posseirien un Estat propi al centre d’Itàlia. És a dir, els papes de Roma eren els caps de l’Església i també governaven un estat propi, els Estats Pontificis. Com a màxims dirigents de la cristiandat, es consideraven amb dret a intervenir en els afers temporals (és a dir, polítics i no solament espirituals) i, per tant, a intervenir en el nomenament dels emperadors.

El papa tenia els seus propis exèrcits, però en la pràctica no disposava de gaire poder militar. Ara bé, tenia molta influència: si considerava que un rei no es comportava adequadament tenia la potestat d’excomunicar-lo, és a dir, d’expulsar-lo de l’Església. L’excomunicació era un càstig molt greu, perquè si un rei era excomunicat els súbdits quedaven alliberats del jurament de fidelitat.

A partir del segle XIII, Roma va centralitzar també el cobrament de gran part dels tributs adreçats a l’Església, cosa que li proporcionaria un gran poder econòmic i polític.

6a00d834515c6d69e200e54f1f0c608833-640wi.jpgLa propagació del cristianisme a tota Europa va fer que la cultura popular adquirís una sèrie de trets comuns. La religió cristiana abraçava molts aspectes de la vida i proporcionava explicacions a les grans preguntes formulades pels éssers humans (significat de l’existència, destí de la humanitat, funcionament de l’Univers, vida després de la mort), ja que els coneixements científics de la majoria de la població eren força escassos.

La societat apareixia sotmesa a un ordre que es considerava immutable i fruit de la voluntat divina. Les freqüents catàstrofes patides per la societat medieval (males collites, grans fams, pestes, guerres) eren intentades de contrarestar mitjançant la intensificació de la vida religiosa: oracions, ofrenes de béns a l’Església, penitències, etc.

L’Església intervenia en molts aspectes de la vida: establia el calendari, i les festes amb les quals els antics pobles neolítics i clàssics celebraven els diversos períodes de la vida agrària (sembra, collita, verema, matança del porc, etc.) es van convertir en festes cristianes.

Les hores del dia eren anunciades pels campanars de les esglésies, i també el descans dominical. Els moments més importants de la vida individual i col·lectiva (naixement, matrimoni, defunció) eren sempre acompanyats de ritus religiosos celebrats per tota la comunitat sota la direcció dels clergues.

També la moral era fortament determinada per l’Església cristiana que va imposar pautes de conducta diferents per a cada sector de la societat i va amenaçar amb la condemna eterna (a l’Infern) a aquells que prescindissin de les normes dictades. Els cristians havien d’anar a missa els diumenges, pregar diàriament, dejunar durant la quaresma, confessar-se almenys un cop l’any, combregar com a mínim també un cop l’any, durant la Pasqua, i, si era possible, pelegrinar als llocs sants. D’aquesta manera podien aconseguir la vida eterna.

Ivanov_pagans.jpg

La difusió del cristianisme es realitzava mitjançant els sermons dels rectors i la decoració de les esglésies, les imatges de les quals (pintures, escultures) reforçaven visualment aquestes idees.

Tot i això, cal tenir en compte que la penetració del cristianisme va ser lenta, sobretot al camp. Fins a una època relativament tardana van perviure en el món rural una sèrie de pràctiques culturals que l’Església considerava com a “pràctiques paganes” o “supersticioses” i que formaven part de les tradicions culturals anteriors.

Només la creació de noves parròquies va poder acabar amb això. Els que van seguir mantenint formes culturals heretades de períodes anteriors serien aleshores víctimes de persecucions i condemnes.