Entrades amb l'etiqueta ‘Crisi del règim franquista’

La crisi del règim franquista: la llarga agonia

dijous, 20/12/2012

L’almirall Carrero Blanco va ser nomenat president del govern el juny de 1973, era la primera designació d’un president del govern diferent del cap d’Estat des de 1939. Definitivament, l’eminència gris del règim franquista era l’home escollit per a conduir el transit cap a la nova dictadura que havia d’encapçalar el rei Joan Carles, la figura cabdal per mantenir la unió de totes les famílies que integraven el franquisme i assegurar la continuïtat del règim després de la mort de Franco.

1247219731434.jpg

Luis Carrero Blanco

juan_carlos_con_franco.jpg

El príncep Joan Carles amb el dictador Franco

Ara bé, els plans continuistes del búnquer van saltar pels aires el 20 de desembre de 1973. Aquell dia un atemptat d’ETA va assassinar l’almirall Carrero Blanco després que el seu cotxe volés pels aires quan circulava pel carrer Claudio Coello camí de la seva missa diària. L’atemptat va resultar fàcil d’executar per l’escassa seguretat que acompanyava l’almirall en aquest recorregut que realitzava diàriament. Com a conseqüència de l’explosió, el vehicle va enlairar-se uns trenta-cinc metres i va aparèixer al pati interior de la residència dels jesuïtes, situada al segon pis de l’immoble. Franco havia perdut el més fidel dels seus col·laboradors.

La mort de Carrero Blanco va commocionar el règim, a més de posar al descobert la ineficàcia dels serveis d’informació i seguretat de l’Estat. La desaparició de l’home que havia de garantir la continuïtat franquista sense Franco i el rebuig de qualsevol temptativa reformista resultava catastròfica per un règim que es fracturava entre immobilistes i reformistes (que no demòcrates). Els sectors més ultres, oposats a qualsevol tipus de transformació i defensors del caràcter inalterable dels principis del 18 de Juliol van aferrissar-se en les seves posicions

Atentado_Carrero_Blanco.jpg

El gener de 1974 va formar-se un nou govern, presidit per Carlos Arias Navarro, un personatge gris fins aleshores que seria el nou encarregat de dirigir la transició cap a la nova conjuntura del franquisme sense Franco en plena esclerosi del sistema. L’objectiu d’aquest nomenament era buscar la unitat entre immobilistes i reformistes mitjançant l’anomenat “esperit del 12 de febrer”, un projecte d’obertura que teòricament contemplava un cert pluralisme polític. Tot plegat una cortina de fum.

Així, Arias Navarro va prometre la introducció d’una nova Llei Municipal que fomentés l’elecció dels alcaldes i l’elecció dels membres de les diputacions provincials, augmentar el nombre de procuradors a Corts i el seu poder, una reforma sindical i una nova llei sobre associacions polítiques. El discurs del president del govern va suposar un èxit per als sectors reformistes del franquisme, però en cap cas implicava la democratització: les Lleis Fonamentals no serien reformades.

1975-carlos-arias-navarro.jpg

Carlos Arias Navarro

Tanmateix, els sectors més reaccionaris del búnquer van veure un perill imminent en aquest tímid aperturisme i van forçar Arias Navarro a mantenir postures immobilistes. Així, el govern va mantenir una política clarament continuista al llarg de 1974 i 1975, fet que va acabar per expulsar els ministres reformistes, decebuts davant les minses reformes endegades. En qualsevol cas, la descomposició interna del règim franquista era un fet. Com també semblava evident que el franquisme era incapaç d’avançar cap a la democràcia.

I en aquest context, l’octubre de 1975, la malaltia que conduiria Franco a la mort s’agreujava. S’iniciava una llarga, i fins i tot teatral, agonia en la qual els bisbes franquistes duien relíquies a la seva habitació i resaven per la seva recuperació a mans de l’equip mèdic habitual. Amb Franco malalt, el príncep Joan Carles va passar a actuar com a cap de l’Estat de manera provisional.

franco 1974.jpg

La malaltia que conduiria Franco a la mort s’agreujaria entre 1974 i 1975

Amb el caudillo sense poder exercir les seves funcions i la conflictivitat social en plena escalada, l’octubre de 1975, va esclatar un nou conflicte colonial al Marroc pel territori del Sàhara. El rei Hassan II, que comptava amb el suport dels Estats Units perquè actuava com a fre de l’Algèria socialista, va organitzar la Marxa Verda, una invasió pacífica del territori sahrauí que va mobilitzar milers de civils marroquins. Espanya no es trobava en condicions de fer front a cap tipus de conflicte internacional i, per l’Acord de Madrid, va lliurar el Sàhara al Marroc i a Mauritània, tot abandonant els sahrauís a la seva sort.

Franco moria el 20 de novembre de 1975 després d’una llarga agonia. Deixava al darrere un règim anacrònic en Europa i submergit en una crisi profunda. La pretensió del dictador que deixava el futur “atado y bien atado” aviat es demostraria com una il·lusió sense fonament. La dictadura creada quaranta anys enrere, en plena Guerra Civil, es trobava immersa en una crisi terminal de caràcter irreversible.

5241738--647x231.jpg

01.jpg

La crisi del règim franquista: l’auge de l’antifranquisme

dilluns, 17/12/2012

En paral·lel a la llarga agonia del règim franquista, en els anys setanta va tenir lloc un creixement espectacular de la conflictivitat social i de la contestació política. Així, la protesta obrera i d’estudiants va augmentar considerablement amb un increment de les vagues i manifestacions que proliferaven pel país. Igualment, els grups de l’oposició antifranquista van crear nous organismes unitaris per reivindicar la democratització del país i impedir la perpetuació del règim.

franco 1974.jpg

En els anys setanta va fer-se evident la llarga agonia del règim franquista

A Catalunya, aquesta auge de l’antifranquisme ja va visualitzar-se durant l’anomenat Procés de Burgos contra els setze nacionalistes bascos membres d’ETA. La resposta catalana va ser la tancada dels intel·lectuals al monestir de Montserrat, promoguda per persones vinculades al PSUC, en la qual es va aprovar un manifest que denunciava la el caràcter repressiu i totalitari del règim i expressava una “completa adhesió fraternal” envers el poble basc i la seva lluita. També s’exigia l’amnistia, l’abolició de la pena de mort i l’establiment d’un Estat popular i democràtic que garantís les llibertats dels pobles de nacions de l’Estat espanyol i el dret d’autodeterminació. La tancada, sumada a la pressió internacional i el clima de revolta social estès per bona part de l’Estat, va servir perquè Franco commutés les penes de mort per d’altres presó.

A continuació, el 7 de novembre de 1971, va crear-se l’Assemblea de Catalunya a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona, una plataforma coordinadora que integrava tota l’oposició catalana sota quatre grans objectius: Amnistia general, Llibertats democràtiques, Restabliment de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932 i la coordinació de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica. Partits polítics, sindicats, associacions de veïns, entitats culturals i professionals… Tot l’antifranquisme va aplegar-se com a oposició de masses.

La tasca de l’Assemblea de Catalunya seria decisiva. Per primer cop des de la Guerra Civil s’articulaven les reivindicacions nacionals i socials des d’una plataforma estable i àmpliament consensuada. El moviment unitari desplegarà un gran esforç de popularització de la plataforma i de sensibilització de la ciutadania. L’autonomia i la lluita per la democràcia seran els seus principals objectius. Quan, el 28 d’octubre de 1971, la policia va detenir a la parròquia de Santa Maria Mitjancera de Barcelona a 113 dels membres, la diversitat territorial, social i política dels empresonats i l’ampli moviment de solidaritat amb ells van evidenciar l’adhesió popular a l’Assemblea.

Assemblea-Catalunya.jpg

Carnet de l'Assemblea de Catalunya

cartellcedoc_508.jpg

La diversitat territorial, social i política evidenciava l’adhesió popular a l’Assemblea de Catalunya

La lenta però imparable descomposició del règim franquista va accelerar l’organització política de l’oposició catalana. Així, al llarg de 1974 van formar-se tres projectes polítics, els quals, juntament amb el PSUC, dominarien el panorama polític català en la Transició. Eren la Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) de Jordi Pujol, el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya de Josep Pallach i la Convergència Socialista de Catalunya de Joan Raventós.

D’altra banda, en l’àmbit espanyol, el 1974, per iniciativa del PCE, es constituïa a París la Junta Democrática de España, una plataforma que integrava les Comissions Obreres, partits d’esquerres i personalitats de la dreta democràtica. El seu programa propugnava la creació d’un govern provisional que implantés un règim democràtic i que adoptés de manera immediata mesures com l’amnistia, les llibertats polítiques i sindicals i la legalització de tots els partits polítics.

junta_democratica.jpg

Reunió de la Junta Democrática de España

Per la seva banda, el 1975, el PSOE va impulsar la Plataforma de Convergencia Democrática juntament amb la UGT, el PNB i d’altres sectors de la democràcia cristiana i la socialdemocràcia.

Ara bé, cal tenir present que, tot i aquest protagonisme i organització de l’oposició de caràcter polític, tots els episodis repressius i els conflictes laborals d’alguna importància van trobar ressò immediat en el moviment obrer i especialment en un món estudiantil que organitzava accions informatives, vagues, manifestacions i s’enfrontava amb una policia que ja formava part del paisatge universitari.

w-franquismo.jpg

La policia formava part del paisatge universitari del tardofranquisme

Paral·lelament, en els darrers anys de la dictadura també va produir-se un esclat de la violència política. D’una banda, el nacionalisme basc d’ETA va incrementar els seus atemptats, però també va sorgir un nou terrorisme ultraesquerrà que va tenir com a principals referents el FRAP i el GRAPO, que van protagonitzar diferents atemptats i segrestaments. I de l’altra banda, el règim franquista, el qual va incrementar la repressió.

En aquest sentit, el 1974, era executat Salvador Puig Antich, un jove militant anarquista condemnat a mort en el garrot vil per assassinar a un policia en el moment de la seva detenció, després d’un procés que va evidenciar la manca de proves clares i concloents de la seva culpabilitat. L’any següent, un nou decret antiterrorista va significar la introducció de l’Estat d’excepció permanent a Espanya. Aquell mateix 1975, al setembre, van ser condemnats a mort i executats cinc activistes d’ETA i del FRAP. Malgrat les nombroses peticions d’indult procedents de l’exterior, en les acaballes del règim al caudillo no va tremolar-li la mà a l’hora de signar l’enterado previ a les seves execucions.

salvador-puig-antich.jpg

Salvador Puig Antich

solidaritatfrancesapuigantich.jpg

La pressió i la solidaritat internacional no van evitar l'execució de Salvador Puig Antich

La crisi del règim franquista: el triomf de l’immobilisme

divendres, 7/12/2012

El dictador Franco considerava que amb el nomenament de Joan Carles de Borbó com a successor s’assegurava la continuïtat del règim franquista després de la seva mort, però el 1969 es posaria de manifest que la situació no estava realment controlada. La contestació popular a la dictadura continuava creixent i els conflictes interns dins del mateix govern entre els sectors reformistes i els immobilistes estaven a punt d’esclatar.

Franco.PNG

Francisco Franco

Aquestes dissensions entre reformistes i immobilistes van esclatar públicament el 1969 arran de l’anomenat escàndol Matesa, un afer que implicava una empresa tèxtil connectada amb l’entorn de l’Opus Dei. Aquesta empresa va protagonitzar un frau financer relacionat amb l’exportació de maquinària tèxtil. Matesa havia rebut de la banca oficial milions de pessetes en subvencions i importants desgravacions fiscals en concepte ajudes a l’exportació i la investigació. La realitat, però, era que bona part d’aquestes exportacions eren fictícies i només existien en els llibres de comptabilitat.

Les denúncies per corrupció van esquitxar alguns alts càrrecs del règim, com els ministres d’Hisenda i Comerç, i l’escàndol va ser àmpliament difós per la premsa. Per tant, el govern va veure’s obligat a investigar l’empresa. És en aquest context quan els sectors més immobilistes, l’anomenat búnquer, van prendre la iniciativa per culpar la Llei de Premsa de Fraga d’haver contribuït a l’inici d’una campanya de desprestigi contra el règim. D’aquesta manera, l’afer Matesa va resoldre’s amb conseqüències polítiques de consideració: els sectors tecnòcrates reformistes, els quals eren culpabilitzats pel búnquer de l’augment de la contestació social, van ser expulsats del govern.

1169210293_0.jpg

Joan Vilà Reyes, conseller delegat de Matesa i president del RCD Espanyol entre 1967 i 1969

matesa.jpg

L’escàndol Matesa va ser àmpliament difós per la premsa

Així, el vicepresident del nou govern monocolor, l’almirall Carrero Blanco, va defensar la necessitat d’endurir la política interna del règim, modificant en sentit restrictiu la Llei de Premsa i augmentant la repressió. En la pràctica, Carrero Blanco s’havia fet amb el poder. En conseqüència, entre 1969 i 1970, alguns delictes van tornar a ser considerats com a rebel·lió militar, van augmentar les detencions i la violència policial i l’Estat d’excepció va esdevenir un recurs freqüent.

Per exemple, en el Consell de Guerra de Burgos contra setze militants d’ETA, el fiscal demanava la pena de mort per a sis dels etarres que eren jutjats. La principal acusació contra els encausats era l’assassinat, el 1968, de Melitón Manzanas, el cap de la Brigada de Investigación Social de San Sebastià, el primer assassinat d’ETA. Tanmateix, l’allau de protestes internacionals i el clima de revolta popular que va produir-se al país van desbordar el règim.

D’una banda, el bisbe de Sant Sebastià va demanar que el judici es realitzés en un tribunal ordinari perquè els acusats tinguessin oportunitat de defensar-se. A més, els advocats defensors (un d’ells, Gregorio Peces-Barba) van demostrar les tortures que havien patit els detinguts en un procés que presentava massa irregularitats. Paral·lelament al procés, les protestes d’intel·lectuals, obrers i estudiants es multiplicaven arreu de l’Estat. I ETA no s’aturava en la seva lluita i, en una acció sense precedents, segrestava el cònsol de la República Federal d’Alemanya. La magnitud de la protesta va portar el govern a decretar novament l’Estat d’excepció a tota Espanya

1121469430_740215_0000000000_noticia_normal.jpg

Teo Uriarte

gorostidi--200x250.jpg

Jokin Gorostidi

foto_02.jpg

Advocats en el procés de Burgos

El 28 de desembre de 1970 es coneixia el veredicte: la condemna a nou penes de mort per a sis dels acusats, més una llarga condemna de presó per a la resta dels encausats. Tanmateix, les protestes internacionals i el clima de revolta popular van suposar que Franco exercís el dret de gràcia vers els condemnats. El règim havia patit una profunda erosió, tant a l’interior com a l’exterior, i l’antifranquisme sortia reforçat d’aquesta tímida victòria. Ara bé, això no va suposar una disminució de la repressió sistemàtica dels opositors al règim en la qual va fonamentar-se el poder franquista en la seva etapa final.

En aquest context, les tensions internes, centrades en la continuïtat del règim després de la mort de Franco, van decantar-se a favor de les posicions immobilistes del búnquer, avalades pel full de ruta de la successió i el continuisme establert per Carrero Blanco i el mateix dictador. En aquest sentit, el nou projecte de Llei d’Associacions Polítiques que pretenia vernissar el règim fent visibles les diferents famílies franquistes va ser paralitzat, la nova Llei Sindical de 1971 va consolidar l’estructura del sindicalisme vertical i va endurir-se la pràctica sancionadora de la Llei de Premsa. El franquisme es dirigia cap a la seva crisi terminal tancat en el búnquer i la repressió.

1247219731434.jpg

Luis Carrero Blanco