Entrades amb l'etiqueta ‘Crisi de l’Antic Règim’

Voltaire i l’actitud de la noblesa de l’Antic Règim davant del treball

dissabte, 10/07/2010

La societat de l’Antic Règim estava basada en la desigualtat d’origen, perquè el naixement determinava la pertinença a la noblesa i al Tercer Estat, i era molt difícil canviar de posició social. Aquesta divisió social, rígida i desigual, va generar l’oposició de certs grups, els quals van adoptar les idees reformistes i revolucionàries, que van esclatar a França el 1789.

Així ens descriu el filòsof il·lustrat Voltaire a les seves Cartes filosòfiques (1734) l’actitud de la noblesa francesa del segle XVIII davant del comerç en oposició amb la societat anglesa del mateix període:

Troisordres.jpgEl comerç, que ha enriquit els ciutadans d’Anglaterra, ha contribuït a fer-los lliures, i al seu torn aquesta llibertat ha estès el comerç. Així s’ha format la grandesa de l’Estat. És el comerç el que ha establert a poc a poc les forces navals per les quals els anglesos són els propietaris dels mars […].

Tot això confereix un orgull just a un mercader anglès i fa que s’atreveixi a comparar-se, no sense certa raó, a un ciutadà romà. Tampoc el germà petit d’un lord del regne no menysprea el negoci. Milord Townshend, ministre d’Estat, té un germà que s’acontenta amb ser comerciant a la ciutat […].

A França […] el comerciant sent a parlar tant sovint amb menyspreu de la seva professió que és prou beneit d’avergonyir-se’n. No sé, no obstant això, qui és més útil a l’Estat: un senyor ben empolvorat que sap exactament a quina hora es lleva el rei, a quina hora se’n va a dormir, i que es dóna aires de grandesa fent el paper d’esclau a l’antecambra d’un ministre o un negociant que enriqueix el país, dóna ordres des del seu despatx a les ciutats de Surat o el Caire i contribueix al benestar del món?

Els efectes del contracte social segons Rousseau

dissabte, 10/07/2010

Les teories socials, polítiques i educatives de Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) estan recollides en cinc treballs fonamentals: Discursos sobre les ciències i les arts (1750), Discursos sobre l’origen i fonaments de la desigualtat entre els homes (1775), Emili (1762), Del contracte social (1762) i Confessions (1782-1789).

Jean-Jacques_Rousseau_(painted_portrait).jpg

Als Discursos Rousseau considerava corrupta la societat en què vivia, perquè creia que estava dominada per la set de riquesa, la competitivitat i la injustícia, opinió que el va allunyar de Voltaire i de la majoria dels enciclopedistes.

A l’obra Del contracte social Rousseau va defensar que l’ésser humà és bo per naturalesa, però la societat el corromp i el converteix en un ésser insolidari. Per això, les persones estableixen una llei que regula la convivència social i cedeixen la seva sobirania a un poder superior, representat per un govern i unes institucions. Però el govern i les institucions tenen l’obligació de legislar i governar per al bé comú, o en cas contrari les persones poden rebel·lar-se i deposar-los.

Extracte de l’obra Del contracte social de Jean-Jacques Rousseau (1762):

social_contract_rousseau_page.jpgAquest trànsit de l’estat de la naturalesa a l’estat civil produeix en l’home un canvi molt important: substitueix en la seva conducta l’instint per la justícia i confereix a les seves accions el caràcter moral que abans no tenien […].

Allò que l’home perd a causa del contracte social és la seva llibertat natural i el seu dret il·limitat a tot el que el tempta i pot assolir; el que guanya és la llibertat civil i la propietat de tot el que té.

Per no enganyar-se en aquestes compensacions, cal distingir bé la llibertat natural, que no té més límits que les forces de l’individu, de la llibertat civil, que està limitada per la voluntat general, i la possessió, que no és més que l’efecte de la força o del dret del primer ocupant de la propietat, que només es pot fundar en un títol positiu.

La tolerància segons Voltaire

dissabte, 10/07/2010

Voltaire (1694-1778) ha estat considerat el pensador més genuí de la Il·lustració francesa. Admirat en vida per tot Europa, era especialment enemic del fanatisme, la intolerància i la superstició religiosa. En conseqüència al seu pensament, l’Església catòlica va condemnar les seves obres el 1753.

Els treballs més representatius de l’obra de Voltaire van ser el Tractat sobre la tolerància (1763) i el Diccionari filosòfic (1764), dos dels principals bastions de la Raó il·lustrada enfront el fanatisme i la ignorància. D’entre els seus escrits literaris destaca Càndid o l’optimisme (1759), on l’autor satiritzava molts aspectes de la societat del seu temps.

Extracte del Tractat sobre la tolerància de Voltaire (1763):

Voltaire.jpgAlguns han dit que si es tractés amb indulgència paternal els nostres germans equivocats, que resen a Déu en mal francès, seria com posar-los les armes a la mà; que veuríem noves batalles de Jarnac, de Saint-Denis, etc.; ho ignoro, perquè no sóc profeta, però em sembla que no és raonar de manera conseqüent dir: “Aquests homes es van rebel·lar quan se’ls tractava malament, per tant, es rebel·laran quan se’ls tracti bé” […].

En fi, aquesta tolerància mai no ha provocat una guerra civil; la intolerància ha cobert la terra de matances. Jutgeu ara, entre aquestes dues rivals, entre la mare que vol que el seu fill sigui degollat i la que el lliura amb la condició que visqui!

[…] Suplico a tot lector imparcial que sospesi aquestes veritats, que les certifiqui, que les estengui. Els lectors atents, que es comuniquen els pensaments, van sempre més lluny que l’autor.

La divisió de poders segons Montesquieu

dissabte, 10/07/2010

El baró de Montesquieu (1689-1755), d’origen nobiliari, era un admirador de les institucions britàniques. La seva obra fonamental va ser De l’esperit de les lleis (1748). Per a Montesquieu hi havia tres tipus de govern: republicà, monàrquic i despòtic.

Va criticar el despotisme perquè considerava que no tenia lleis ni regles i es basava en el temor. Per evitar l’abús de poder, Montesquieu va defensar la divisió de poders, seguint el model anglès: el poder legislatiu corresponia als Parlaments, en els quals havien d’estar representats tots els grups socials; el poder executiu havia d’estar en mans del rei; i el poder judicial havia de ser independent.

L’aportació més important de Montesquieu a la història del pensament polític és la idea de la divisió de poders, que ha arribat fins els nostres dies.

Extracte de l’obra De l’esperit de les lleis escrita pel baró de Montesquieu (1748):

En cada Estat hi ha tres classes de poders: el poder legislatiu, el poder executiu dels afers que depenen del dret de la gent o el poder executiu dels afers que depenen del dret civil.

Montesquieu.png

En virtut del poder legislatiu, el príncep o el magistrat promulguen lleis per a un cert temps o per sempre, o esmenen o deroguen les que ja estan fetes. En virtut del segon poder, disposen de la guerra i de la pau, envien o reben ambaixadors, estableixen la seguretat i prevenen les invasions. En virtut del tercer, castiguen els delictes o jutgen les diferències entre particulars. Aquest últim poder l’anomenarem poder judicial, i l’altre, simplement, poder executiu de l’Estat.

Tot estaria perdut si el mateix home, el mateix cos de persones principals, de notables o del poble, exercís els tres poders: el de fer les lleis, el d’executar les resolucions públiques i el de jutjar els delictes o les diferències entre particulars.

París en el camí cap a la Revolució (1774-1789)

diumenge, 27/06/2010

Lluís XVI va succeir el seu avi Lluís XV el 1774. Segurament els parisencs ja no es feien aleshores gaires il·lusions de millora davant d’un nou canvi de monarca, i menys encara quan els rumors apuntaven que el nou sobirà era curt de coneixements i estava dominat per la seva dona, l’austríaca Maria Antonieta, tan bonica d’aspecte com frívola en el seu comportament, la filla de l’emperador Francesc I.

Lluís XVI.jpg

Lluís XVI de França

Tot i això, el poble de París va participar massivament, primer en les celebracions del casament, i posteriorment en els actes de coronació del monarca. La parella reial era jove i ben plantada, fet que no deixava de ser esperançador per a un poble deprimit. El nou Lluís que accedia al tron, amb només vint anys, desitjava sincerament de reparar els excessos dels seus antecessors, portar el benestar al poble i retornar a França la seva grandesa malmesa en els darrers anys. Segons expliquen alguns cronistes, a la mort del seu pare, quan va passar a ser el delfí i hereu al tron, va confiar al seu cercle més íntim que volia ser un nou Enric IV, el llegendari fundador de la dinastia borbònica.

Marie_Antoinette.jpg

Maria Antonieta d'Àustria

Amb aquest objectiu, el sobirà va començar el seu regnat amb bon peu, designant com a Ministre d’Estat a Cristian Malesherbes, jurista afí a la Il·lustració i que comptava amb el respecte de bona part de l’opinió pública. Els seus projectes, avançats i decidits a salvar la monarquia, incloïen la defensa lletrada dels processats, la llibertat de pensament i premsa, la restauració de l’Edicte de Nantes, i la supressió de la tortura. Totes aquestes mesures havien de ser aprovades, però, en una nova sessió dels Estats Generals. La reacció dels estaments privilegiats davant de l’amenaça del liberalisme d’aquestes mesures no va fer-se esperar. D’aquesta manera, l’aristocràcia va començar a conspirar contra Malesherbes mitjançant la figura del favorit de Lluís i Maria Antonieta, el Primer Ministre Maurepas.

Maurepas.jpg

Jean Frédéric Phélypeaux, comte de Maurepas, Primer Ministre de Lluís XVI

Tampoc no van tenir una bona acollida les mesures proposades per l’economista fisiòcrata Turgot, baró de l’Aulne, incorporat al Consell d’Estat amb la finalitat de sanejar les pràctiques comercials i moderar les càrregues tributàries. El seu pla consistia a suprimir els rígids sistemes gremials –que des de l’edat mitjana obligaven els artesans a estar sotmesos a la jerarquia dels mestres–, assegurar la llibertat de comerç, abolir les prestacions personals obligatòries i retallar la càrrega impositiva mitjançant una taxa territorial obligatòria i igual per a tots els habitants. Malesherbes i Turgot es veurien obligats a dimitir el 1776 i les escasses reformes que havien aconseguit posar en marxa van ser anul·lades.

Anne_Robert_Jacques_Turgot.jpg

Anne-Robert-Jacques Turgot, inspector general de finances de la monarquia de Lluís XVI

El poble de París, recelós, tampoc no va donar suport a aquelles mesures que, en teoria, els hi eren favorables ja que van desconfiar de les veritables intencions que podia haver-hi darrere. Possiblement, aprofitant els dubtes que aixecaven les reformes entre el poble, els agents de Maurepan i l’aristocràcia van fer córrer la veu de l’existència d’una trampa amagada darrere d’aquests beneficis. En qualsevol cas, la realitat és que ningú va sortir al carrer a defensar els ministres destituïts.

Lluís XVI va substituir va substituir Turgot per un altre ministre reformista, el banquer i diplomàtic suís Jacques Necker, que es faria amb les finances del regne el 1777. Tot i que va regular la possessió de la terra i va reduir els impostos agraris, la principal acció de Necker va ser de caràcter polític. Amb el suport del monarca va realitzar el que podem qualificar d’“assaig” administratiu en dues assemblees provincials. Allà va augmentar el nombre de representants del Tercer Estat fins al mateix nombre que comptaven junts la noblesa i el clergat. Maurepan, però, davant d’aquestes mesures no va trigar gaire a exigir al rei la dimissió del financer que, a més, no comptava amb les simpaties de Maria Antonieta.

Necker acabaria deixant el seu càrrec el 1781, esgotant d’aquesta manera els dèbils esforços de Lluís XVI per a fer valer el seu dèbil caràcter favorable al reformisme a les circumstàncies que el rodejaven. Des d’aquest moment el sobirà resignaria els seus frustrats intents reformistes als interessos de l’aristocràcia més despòtica i als capricis de la reina austríaca. Possiblement carregat de bones intencions, Lluís només va aconseguir aplanar el camí cap a un inevitable infern per a la monarquia.

Necker,_Jacques_-_Duplessis.jpg

Jacques Necker, responsable de les finances de la monarquia francesa de Lluís XVI en els anys 1776, 1788 i 1789

Paral·lelament, París, pel setembre de 1776, rebia un visitant il·lustre: Benjamin Franklin, enviat pel president nord-americà George Washington per a demanar l’ajuda francesa en la guerra d’alliberament que els Estats Units lliuraven contra Anglaterra. L’enviat nord-americà va ser rebut per Lluís XI a Versalles. També va protagonitzar diferents intervencions en tertúlies polítiques i reunions informals, despertant un cert entusiasme del poble de París per la causa dels Estats Units i pels principis republicans i progressistes de la Declaració d’Independència.

Curiosament, seria un noble, el marquès de Lafayette, qui organitzaria immediatament una expedició de voluntaris per a lluitar al costat de les tropes de Washington. Posteriorment, Lluís XVI i Franklin signarien un tractat d’aliança, el febrer de 1778. La guerra oberta contra Anglaterra proporcionaria a França una sèrie de victòries, especialment navals, i donaria una fama important a Lafayette. El Tractat de Versalles, de 1783, comportaria el reconeixement de la independència dels Estats Units i la recuperació francesa de nombroses colònies a l’Àfrica, la Índia i Amèrica (exceptuant el Canadà).

Gilbert_du_Motier_Marquis_de_Lafayette.jpg

Gilbert du Motier, marquès de Lafayette

Si bé el triomf en la guerra nord-americana va reforçar el prestigi i el poder polític i militar de França de cara a l’exterior, a l’interior del país el conflicte tindria conseqüències negatives. Les ja minvades arques de l’Estat va resultar exhaustes. Les despeses de la guerra havien estat massa elevats i els deutes s’acumulaven en els despatxos dels successius ministres de finances, que no aconseguien imposar a la cort ni una sola de les nombroses i imprescindibles reformes socials i econòmiques que resultaven imprescindibles per a redreçar la situació.

Mentre Lluís XVI seguia frustrant-se en els seus intents reformistes, Maurepas, Maria Antonieta i l’aristocràcia cortesana bloquejaven qualsevol intent de canvi, agafant-se al privilegiat i pompós estil de vida que va fer de Versalles el centre de la frivolitat i la dilapidació de les escasses fortunes del regne. Només la mort de Maurepan va permetre a Lluís XVI cridar novament a Necker per a buscar un intent desesperat de salvar les desastroses finances del regne. Ja era massa tard.

El castigat poble de París va començar a conèixer les idees dels filòsofs a finals del segle XVIII en un lloc paradoxal: el Palais Royal. El seu propietari, el progressista duc d’Orleans, cosí del rei, que passaria a la història amb el nom de Philippe Egalité (Felip Igualtat), va deixar instal·lar en els grans patis i jardins de la residència diversos cafès, cellers, restaurants, espais de joc, un petit teatre i un mal dissimulat bordell. Situat en el centre neuràlgic de la ciutat, aquest complex, un parc temàtic del set-cents,  on convivien diversions i plaers va esdevenir la gran atracció dels petits burgesos i les classes populars, i una improvisada tribuna de profetes i agitadors, els discursos incendiaris dels quals el duc no tan sols permetia, sinó que aplaudia. Des d’aquest espai, fervorosos oradors difonien a crits les doctrines liberals igualitàries o vaticinaven l’arribada d’una nova era universal dominada per la ciència, una era on es viatjaria en globus aerostàtics com el que acabaven de provar amb èxit els germans Montgolfier.

Louis_Philippe_Joseph_d'Orléans.jpg

Lluís Felip II duc d’Orleans, més conegut com Philippe Egalité

Mentre el poble començava a conèixer algunes de les idees de la Il·lustració en els discursos del Palais Royal, els intel·lectuals i futurs revolucionaris van començar a reunir-se en clubs polítics que, en la seva major part, tenien la seva seu en convents i monestirs de la ciutat. Així, els jacobins es trobaven a l’antic recinte dels dominics, situat a la Plaça Vendôme i a l’Església de Sant Roc; els cordeliers en l’espai franciscà de la Rive Gauche; i els feulliants en el monestir ubicat a la cantonada de la Rue Saint Honoré amb la Castiglione. Òbviament, els religiosos d’aquestes comunitats difícilment combregaven amb les idees materialistes i molts cops ateistes de part dels tertulians però els deixaven fer, potser pel que pogués passar en el futur.

Arribats a 1789, la situació a París resultava caòtica. Els ministres del govern, molts cops enfrontats entre ells, eren desautoritzats pel Parlament. Reformistes i immobilistes del govern havien de conviure amb les intrigues de l’aristocràcia, dividida al seu torn en diverses faccions. A més, els discursos revolucionaris havien traspassat els patis del Palais Royal per arribar al carrer i les places de la ciutat, recorregudes per grups de manifestants, molts cops enfrontats per les seves posicions. L’anarquia començava a dominar la ciutat i Lluís XVI era incapaç de fer-hi res. El monarca només va saber fer-se a un cantó i convocar finalment els Estats Generals. No ho sabia, però acabava d’encendre la flama de la Revolució.

El significat de l’Enciclopèdia

dijous, 10/06/2010

A la França del segle XVIII es va formar un grup de filòsofs que es van definir per l’actitud crítica, la vocació pedagògica i la vinculació amb el món real en el qual vivien. L’Enciclopèdia o Diccionari raonat de les ciències, de les arts i dels oficis, el primer volum de la qual es va publicar el 1751, va ser la gran obra d’aquest grup. A l’Enciclopèdia defensaven la tolerància, la modernització de l’economia i l’interès per la ciència i la tècnica.

Encyclopedie.jpeg

Portada del primer volum de "L'Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers" (1751)

Els directors d’aquesta obra van ser el matemàtic Jean le Rond D’Alembert (1717-1783) i el filòsof Denis Diderot (1713-1784), que es va inspirar amb Bacon, Newton i Locke, els grans pensadors anglesos del segle XVII. Després de molts entrebancs, L’Enciclopèdia es va acabar el 1772, amb 28 volums (1751-1772), més sis de suplementaris (1776-1780). En aquesta obra van col·laborar els pensadors més destacats de la Il·lustració francesa (l’anomenat enciclopedisme). Aviat va ser traduïda a diverses llengües i es va reimprimir diverses vegades.

Extracte del “Discurs preliminar” de l’Enciclopèdia escrit per D’Alembert (1751):

Jean_d'Alembert.jpeg

Jean le Rond D’Alembert, matemàtic i director de l'Enciclopèdia

L’obra que comencem (i que volem acabar) té dos objectius: quant a enciclopèdia, ha d’exposar en la mesura que pugui l’ordre i l’encadenament dels coneixements humans; quant a diccionari de les ciències, les arts i els oficis, ha de contenir sobre cada ciència i cada art, liberal o manual, els principis generals en què es basa i els detalls més essencials que en constitueixen el cos i la substància […].

Per poc que es reflexioni sobre els vincles que els descobriments tenen entre si, és fàcil advertir que les ciències i les arts es presten auxilis mutus, i que per tant hi ha una cadena que els uneix. Però si sovint es difícil reduir a un petit nombre de regles o de nocions generals cada ciència o cada art en particular, no ho és menys encabir en un sol sistema les branques infinitament variades de la ciència humana […].

L’enteniment només s’ocupa de les seves percepcions de tres maneres, segons les seves tres facultats principals: la Memòria, la Raó i la Imaginació […]. D’on resulta una distribució general del coneixement humà […] en Història, que es refereix a la Memòria, en Filosofia, que emana de la Raó, i en Poesia, que neix de la Imaginació.

ENC_SYSTEME_FIGURE.jpeg

Estructura de l'Enciclopèdia segons les tres facultats principals de l'enteniment humà: la Memòria, la Raó i la Imaginació

Locke i la formació de la societat civil

divendres, 4/06/2010

John Locke (1632-1704), pensador i filòsof anglès, va exercir una gran influència en el pensament polític, social i religiós de la Il·lustració europea. Les seves obres fonamentals van ser l’Assaig sobre l’enteniment humà (1690), els Dos tractats del govern civil i la Carta sobre la tolerància (1689).

El pensament de Locke es va convertir en el fonament del liberalisme polític. En l’obra Dos tractats sobre el govern civil va criticar l’absolutisme i va defensar el dret de rebel·lió davant de la tirania. Pensava que el poder s’havia de dividir: uns havien d’aprovar les lleis (poder legislatiu) i uns altres havien de governar (poder executiu). Si el poder s’exercia malament, els súbdits tenien el dret de rebel·lar-s’hi. Opinava que els homes són lliures i iguals per naturalesa, i que per a mantenir aquests principis calia un dret polític basat en un pacte social.

Extracte de Dos tractats sobre el govern civil de John Locke (1690):

Consegüentment, sempre que un cert nombre d’homes s’uneixen en societat i renuncien al poder d’executar la llei natural, cedint-lo a la comunitat, llavors i només llavors es constitueix una societat política o civil.

John-Locke.png

John Locke, pensador i filòsof anglès

Aquest fet es produeix sempre que un cert nombre d’homes que vivien en l’estat de naturalesa s’associen per formar un poble, un cos polític, sotmès a un govern suprem, o quan algú s’adhereix i s’incorpora a qualsevol govern ja constituït.

En virtut d’això s’autoritza la societat o, el que és el mateix, el seu poder legislatiu, a fer les lleis en nom seu segons convingui al bé públic o de la societat, i a executar-les sempre que es necessiti la seva pròpia assistència (com si es tractés de decisions pròpies seves).

Això és el que fa sortir els homes de l’estat de naturalesa i els situa en una societat civil.

Immanuel Kant: Què és la Il·lustració?

dijous, 3/06/2010

El filòsof alemany Immanuel Kant (1724 – 1804) creia en la Il·lustració com un mitjà d’emancipació de l’ésser humà per tal que sortís de la “minoria d’edat” en la qual es trobava. El seu lema, Sapere Aude (atreveix-te a saber), resumia aquesta idea.

Així doncs, la Il·lustració va ser una actitud global que postulava una concepció de la vida el centre de la qual era l’ésser humà, que havia d’alliberar-se de les limitacions que li imposaven la tradició social, l’exercici de la política i el pes de la religió. Ara aquest nou “home il·lustrat”, guiat per les “llums” del saber i la raó, es veia capaç de dominar la naturalesa, estudiar-la i comprendre-la a través de ciència experimental i l’anàlisi racional, cosa que el faria “feliç”. La felicitat apareixia com el gran objectiu assolible per cada ésser humà com a individu i com a ésser social en perfecta harmonia.

Extracte de Resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració? d’Immanuel Kant (1784):

La Il·lustració és la sortida de l’home de la minoria d’edat en la qual es troba […].

Immanuel_Kant.jpg

Immanuel Kant, filòsof il·lustrat alemany

La majoria d’homes, malgrat que la natura els ha alliberat des de fa temps del guiatge dels altres, es mantenen gustosament sota aquest guiatge tota la vida a causa de la peresa i la covardia. Per això als altres els és molt fàcil erigir-se en tutors. És tan còmode ser menor d’edat! […].

Però, en canvi, és possible que els homes s’il·lustrin a ells mateixos, sempre que se’ls deixi en llibertat; fins i tot, gairebé és inevitable. En efecte, sempre hi haurà homes que pensen per ells mateixos, fins i tot entre els tutors instituïts per la massa […].

No obstant això, per a aquesta Il·lustració només s’exigeix llibertat i, per cert, la més inofensiva de totes les que duen aquest nom, és a dir, la llibertat de fer ús públic de la pròpia raó íntegrament. Però sento exclamar arreu: “no raonis!”. L’oficial diu: “no raonis, instrueix-te!”. El prestador diu: “no raonis, paga!”. El pastor diu: “no raonis, tingues fe!” […].

Per tant, si se’ns preguntés si ara vivim en una època il·lustrada, respondríem que no, però sí en una època d’Il·lustració. Encara falta molt perquè tots els homes, en la seva condició actual, siguin capaços o puguin servir-se bé i amb seguretat del propi enteniment, sense recórrer al guiatge d’altres.

París i les llums de la Il·lustració

dissabte, 29/05/2010

L’abisme social existent a París no va fer més que créixer al llarg del segle XVIII fins arribar a un extrem digne de la caricatura. Mentre els miserables de París es disputaven les rates del Sena, els magnats i aristòcrates s’oferien entre ells sumptuosos sopars de cinc o sis plats –sense comptar els entremesos, les amanides i els hors d’ouvre–. Al mateix temps, unes quantes dames de l’alta societat organitzaven en els seus salons reunions artístiques i literàries en les quals es discutien les idees racionalistes que arribaven d’Alemanya i Anglaterra. D’entre les tertúlies més populars destacaven les de madame d’Épinay, madame du Deffan o Ninon de Lenclos, a les quals hi assistien els principals protagonistes del moviment filosòfic i literari que anomenem Il·lustració.

Encyclopedie_frontispice.jpg

La Veritat, rodejada per la llum (símbol central de la Il·lustració francesa), acompanyada per dues figures simbòliques situades a la seva dreta, la Raó i la Filosofia, que esgarrapen el vel que la cobreix i oculta dels ulls dels homes

Els salons van adquirir una gran significació en els cercles il·lustrats. Així, les dames de l’alta societat van començar a convidar a casa seva a artistes i filòsofs en determinats dies de la setmana. Qualsevol que posseís un mínim d’afabilitat i intel·ligència era ben rebut en aquestes reunions. Alguns, com Rousseau, van criticar l’estil innocu i informal dels salons, però en ells, de la mateixa manera que en els pòrtics, els jardins i els cafès del Palais Royal, on s’intercanviaven novetats, es difonien rumors i es tramaven intrigues (tot i que en connivència amb el joc, la prostitució i d’altres plaers), va modelar-se el poder de l’opinió pública, els talents retòrics van perfeccionar el seu estil i joves ambiciosos arribats de les províncies van posar a prova les seves qualitats com a escriptors o polítics. I entre ells van moure’s també els pares de la Il·lustració francesa: Diderot, D’Alembert, Voltaire i Montesquieu.

Els intel·lectuals, científics i literats de la Il·lustració, anomenats en el París de Lluís XV com els “filòsofs”, constituïen una bona mostra de la societat del període. D’aquesta manera, Rousseau era el fill d’un ric rellotger i joier, Voltaire va ser un nen de classe mitjana educat pels jesuïtes, Condillac era sacerdot, Condorcet tenia el títol de marquès, Diderot provenia d’una família d’artesans fabricants de ganivets, i D’Alembert era fill natural d’un aristòcrata.

Les seves obres desenvoluparien les idees racionalistes, empiristes i cientificistes que tenien les seves arrels en el renaixement i van tenir una influència fonamental en els aspectes ideològics de la Revolució francesa. Diferents corrents de pensament van subministrar a la Il·lustració les seves armes intel·lectuals i van contribuir al seu dinamisme intern. Així, convivien la teologia reformista i l’ateisme; el pensament filosòfic sistemàtic i l’observació particular de les ciències naturals; la fe en el progrés i l’escepticisme en el futur… Tot i això, cadascuna d’aquestes antítesis generava a la seva vegada una necessitat d’harmonia i reconciliació, de diàleg entre els contraris, com la que oferia, per exemple, la idea d’una Raó universal inherent a les lleis de la natura.

Curiosament, ni l’Estat absolutista ni l’aristocràcia van advertir el risc potencial dels escrits dels filòsofs, als quals protegien i celebraven com un imprescindible matis intel·lectual dins de l’esplendor de la monarquia francesa.

Voltaire.jpg

Voltaire va passar dues setmanes empresonat a la Bastilla el 1726 i després va haver d'exiliar-se a Anglaterra

Les activitats dels il·lustrats no restaven, però, excloses de cert perill. No existia llibertat de premsa i qui rebutjava la censura estatal corria el risc d’anar a parar a la presó, de ser desterrat o de ser condemnat a prestar serveis a galeres. Fins i tot Voltaire va conèixer la Bastilla. És per això que molts dels primers escrits de la Il·lustració van aparèixer impresos a ciutats com Amsterdam o Ginebra. Des d’allí van introduir-se de contraban al país, van reimprimir-se novament a França de forma il·legal o van produir-se mitjançant indicacions inexactes als censors.

El 1789, la policia va comptabilitzar a la ciutat de París l’existència de 100 premses tipogràfiques transportables al servei de la producció de llibres il·legals. A més, els textos més radicals circulaven per les àmplies xarxes de correspondència dels il·lustrats en forma de manuscrits secrets, reescrits un cop i un altre. De forma oral, els seus pensaments van divulgar-se per nombrosos cafès, cercles, acadèmies, salons, lògies maçòniques i societats literàries.

El poble parisenc, per la seva banda, no tenia coneixement de les noves idees que circulaven pels salons i les tertúlies à la page. Suficient tenien amb la lluita del dia a dia per sobreviure, i culturalment estaven temporalment idiotitzats per les populars funcions còmiques de lèpoca, bastides sobre un humor escatològic i malparlat. És més, davant de l’agudització de la crisi en el regnat de Lluís XV ni tan sols van donar-se manifestacions de protesta pels carrers de París ni cap aldarull contra els abusos del sistema.

Tot i això, el germen de la rebel·lió introduït per l’obra dels filòsofs sí que va començar a trobar el seu espai en certs grups de la jove burgesia i la baixa aristocràcia, que van veure en les idees de la Il·lustració una alternativa a la decadència cada cop més insostenible del règim.

El punt culminant i símbol de l’augment de la influència cultural de la Il·lustració va constituir-lo l’èxit de l’Encyclopédie editada per Diderot i D’Alembert, sota el subtítol de “Diccionari raonat de les Ciències, les Arts i els Oficis”. Veritable obra capital del racionalisme i model des de la seva publicació de tots els projectes enciclopèdics posteriors, els 35 volums de l’obra van ser publicats entre 1751 i 1780, suposant el salt definitiu per a les biblioteques de tota Europa en referència a la informació.

Encyclopedie.jpeg

Portada del primer volum de "L'Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers" (1751)

El propòsit de l’Enciclopèdia era la transmissió raonada de tot el coneixement disponibles fins al moment. En ella trobem reflectides les idees de Rousseau, Montesquieu, Voltaire o Diderot, i també va recollir els descobriments i mètodes empírics emprats per científics francesos com Linné, Buffon, Lavoisier o Jussieu. En resum, un veritable compendi del pensament i el coneixement humà en la segona meitat del segle XVIII.

La seva obertura cap als continguts crítics al règim va causar forta animositat vers l’obra. Per exemple, el 1757, el clergat va responsabilitzar al “partit dels filòsofs” de l’atemptat sofert per Lluís XV i va aconseguir una prohibició temporal de l’Enciclopèdia. Tot i això, els 4.000 subscriptors de dins i fora del país, als quals s’hauria de retornar els diners avançats per adquirir l’obra, van insistir en rebre els volums que els hi faltaven. Quan, finalment, van poder publicar-se, tot el món europeu era conscient que el nou esperit del període havia acomiadat definitivament el “poder de les tenebres”.

Amb l’Enciclopèdia podem tancar, simbòlicament, el gran cicle de l’absolutisme il·lustrat. Un període d’excessos despòtics i opressió que portarien l’Antic Règim en menys de vint anys a un tràgic final. Possiblement el que es mereixia. D’aquest moment històric hauria de sorgir la Revolució per antonomàsia, la que canviaria substancialment la història de França i Europa, i que tindria com a principal protagonista al poble de París.

El París del segle XVIII, història de dues ciutats

dilluns, 24/05/2010

La Il·lustració, segons les paraules de Kant de 1783: “la sortida de l’ésser humà de la Unmündigkeit [la minoria d’edat, la incapacitat de fer servir la Raó sense la direcció d’un altre], de la qual el mateix home n’és el culpable”, estava dirigida a tota la Humanitat. Els éssers humans, ens diuen els principis il·lustrats, en la mesura en què estaven dotats de Raó, eren capaços de pensar per si mateixos, tenien la possibilitat d’emancipar-se dels lligams de la tradició i constituir-se una societat més lliure, feliç i moral.

París, l’anomenat “centre del món erudit”, segons l’afirmació de Goethe en els seus Assaigs sobre Art i Literatura (1820), estava considerada juntament amb Londres i Berlín com el centre d’aquest moviment. Una especial situació en el punt de partença, però, generaria aquí en una radicalització que finalment descarregaria entre 1789 i 1799 en la Revolució francesa.

Tot va iniciar-se uns cent anys abans amb l’inici de la crisi de l’Antic Règim durant el regnat de Lluís XIV. Paradoxalment, en el moment de màxim apogeu de l’absolutisme, quan l’ordre estamental va fer-se més fort com a nucli polític i social a la cort del Rei Sol començava a germinar la crisi del propi sistema. És cert que el poder i les recaptacions de l’Estat van augmentar i l’administració va fer-se forta mitjançant la centralització. Però l’èxit en la política colonial, els progressos comercials, l’auge dels transports, l’expansió de les manufactures, l’esplendor del món de les ciències i les arts, contrastaven fortament amb una estructura social injusta i evidentment antiquada.

Louis_XIV_of_France.jpg

Lluís XIV de França

Els estaments superiors, la noblesa i el clergat, tenien exempcions fiscals. Reaccionaris, van insistir en el manteniment de les seves prerrogatives i ingressos extraordinaris. El Tercer Estat, la resta de la població francesa, estava dividida. Hi havia els que treien profit de l’impuls econòmic i tenien l’ambició d’accedir a l’estament nobiliari, per a gaudir dels seus privilegis, mitjançant la compra de càrrecs. En canvi, la petita burgesia i l’anomenat “quart estament”, les grans masses de població de les ciutats i el camp, patien el pagament d’impostos i taxes.

Quan les collites eren dolentes, els aliments escassejaven en tots els llocs, es produïen fams, epidèmies i, com a conseqüència, disturbis espontanis. En paral·lel a la misèria de les classes mitjanes i baixes, la fortuna en augment de les arques estatals s’invertia en la construcció de palaus (Versalles), la compra de mercaderies de luxe i al finançament de les guerres.

A finals del regnat de Lluís XIV, quan França es trobava totalment dessagnada, els alts funcionaris van començar a criticar el comportament del govern mentre que en els cercles intel·lectuals va començar a prendre forma l’ideari liberal. Aquests primers cercles pre-il·lustrats criticaven la tirania i el despotisme dels governants, l’ociositat i els vicis dels privilegiats, així com l’estreta aliança entre la monarquia i l’Església catòlica. Després de l’expulsió dels hugonots, el 1685, la tolerància religiosa i la condemna del dogmatisme i la “superxeria” del clergat van convertir-se en les exigències il·lustrades per antonomàsia.

El fet que Lluís XIV visqués i regnés fins als 77 anys, unit a les successives morts prematures dels seus hereus, va produir l’extraordinària circumstància de que fos succeït directament pel seu besnét, el futur Lluís XV. El 1712 havien mort el pare del nen, el delfí Lluís, duc de Borgonya, i també l’únic germà viu del delfí, que hauria heretat els drets al tron. Al trobar-se amb un successor de només dos anys d’edat, el Rei Sol va haver de fer retocs en el seu testament per tal de crear un Consell de Regència que regnés fins que el besnét assolís la majoria d’edat.

Tot i això, quan el país encara no s’havia recuperat de la celebració dels funerals pel monarca de la Grandeur, el seu ambiciós nebot Felip d’Orleans va forçar el Parlament de París a no reconèixer la voluntat del rei finat, fent-se designar com a regent del país amb atribucions absolutes.

Tot i que França va tenir d’altres reis infants que van donar lloc a l’acció de regents, quan els historiadors francesos es refereixen a la Regénce, sempre és per fer al•lusió al període de Felip d’Orleans, qui acostuma a ser citat simplement com le Régent, sense necessitat de més puntualitzacions.

Philippe_d'Orleans.jpg

Felip d’Orleans, le Régent

Felip d’Orleans era un home decidit i va ser intel·ligent a l’hora de fer-se amb el poder, però el seu govern no va ser gens destacat. Aficionat a tota mena de diversions i plaers, els parisencs tant podien veure’l a la llotja del teatre acompanyat per dos o tres jovenetes, com trobar-se’l en un saló de joc clandestí o creuar-se’l entrant a qualsevol alberg de dubtosa reputació amb una dama anònima.

Aquestes aficions van comportar-li variades i estranyes amistats, com la del financer escocès John Law, que assegurava haver fugit del seu país perseguit per batre’s en duel. Pel regent aquesta fama no va ser cap lacra, sinó un mèrit que va ajudar Law a entrar en el seu cercle més íntim.

L’escocès va proposar al regent de reanimar la malmesa economia francesa mitjançant la circulació de lletres financeres que ell mateix s’encarregaria d’emetre i difondre. Felip va autoritzar, el 1716, la creació de la Banca Law i l’emissió d’aquestes lletres, una mena de paper-moneda sense un clar resguard en metàl·lic, canviables en principi per una quantitat determinada en espècies. La juguesca va sortir bé en un principi, i com l’emissor retenia de cada lletra una taxa, el regent va decidir, dos anys després, la nacionalització de la banca per a donar aire a les arques estatals amb aquelles retencions.

Ara bé, com d’altres sistemes miraculosos, el de Law exigia la constant emissió de lletres cada cop per una valor superior, ja sense cap tipus de suport en metàl·lic. La notable expansió dels negocis financers va aturar-se de cop i volta quan els posseïdors de lletres per valor de 10.000 milions van comprovar que tot el capital que circulava per França no arribava a la desena part d’aquesta quantitat. La Banca Nacional va entrar en bancarrota, així com el tresor reial i milers d’homes des finances grans i petits. Law va trobar-se a punt de ser linxat per una multitud enfurismada, però va poder fugir de París a Marsella i des d’allà a Venècia on moriria en la misèria (1729).

La ciutat de París va patir intensament del declivi generat pel regent i el seu amic escocès. La majoria dels grans financers i comerciants residien a la capital, que era a la seva vegada la seu dels negocis i els contractes que nodrien l’economia. La bancarrota dels poderosos va tenir un dramàtic efecte que va afectar des dels petits burgesos fins al més petit dels artesans. La consegüent paralització del camp va portar novament la fam a la ciutat, mentre que l’atur i la manca d’assistència benèfica van omplir els carrers de sense-sostres i indigents. Els més desesperats van formar part de la delinqüència als carrers. I moltes dones van haver de practicar una patètica prostitució de cantonades i espais obscurs.

Plan_de_Paris_1705.png

La ciutat de París en el segle XVIII

Els cronistes del període sembla que ens parlin de dues ciutats diferents. Per a uns París és una ciutat decadent, bruta, pudenta i tenebrosa, amb vivendes i carrers plens de misèria i vici. En canvi, d’altres s’admiren de l’esplendor de la luxosa capital d’Europa, centre de l’elegància i nucli de la Il·lustració, una ciutat que travessa un dels moments més grandiosos de la seva història. I hem de dir que ambdues descripcions són certes. Això sí, depenent del barri pel qual es passegi el cronista.

Així, a Saint-Germain i Saint-honoré l’aristocràcia i els burgesos rics que encara han salvat la seva fortuna segueixen aixecant luxoses residències apartades de les zones poblades per la xusma. D’entre els edificis privats construïts en aquest període destaquen l’Hôtel de Matignon, actal seu de la presidència del govern a la Rue de Varenne, i el bellíssim Hôtel Carnavalet, actual Museu d’Història de la Ciutat de París.

I l’arribada de Lluís XV a la majoria d’edat no hi posaria remei a aquesta situació. El regent va morir el 1723, curiosament el mateix any que el rei infant arribava a la majoria d’edat i podia fer-se amb el poder. Sota les seves ordres, Lluís Enric de Borbó, el nét del Gran Condé, va ser designat com a primer ministre en un breu mandat on només va fer un acte destacat: el pacte del casament del jove rei amb Maria Leczinka, la filla del destronat rei de Polònia, fet que va suposar trencar el pacte que havia establert el regent per a casar Lluís XV amb la infanta Mariana d’Espanya, filla de Felip V. La núvia, rebutjada, va ser enviada novament a Madrid, enterbolint així les relacions amb Espanya. Aquest error diplomàtic acabaria amb la carrera del ministre que va ser substituït pel cardenal André de Fleury, un vell de 73 anys antic preceptor del rei.

Louis_XV_France.jpg

Lluís XV de França

Qualsevol que fos l’atractiu de la reina polaca, set anys majors que ell, Lluís XV no va privar-se de mantenir (i fer-ne ostentació) d’una sèrie de favorites, fins al punt d’arribar a oficialitzar aquesta figura en el protocol de la cort de Versalles. La primera amant de Lluís XV va ser Pauline de Mailly-Nesle, marquesa de Ventimille, que va exhibir-se al costat del rei entre 1739 i 1741, un breu període que va ser-li suficient per a medrar a favor de l’entrada de França en la Guerra de Successió d’Àustria.

Entregat, d’aquesta manera, a una vida relaxada i llicenciosa, potser inspirat en el model que havia estat el seu difunt oncle i regent, Lluís XV va deixar els temes d’Estat en mans de Fleury, que va governar fins a la seva mort, el 1743, amb 81 anys. Després de la seva mort, Lluís XV va fer veure que regnava fins a la seva mort i l’arribada al tron de Lluís XVI.

Per acompanyar-lo en el seu regnat, i després de la breu experiència de la Ventimille, Lluís XV va decidir buscar-se una companyia més prudent, i l’honor va recaure en la figura de Joana Antonieta Poisson, marquesa de Pompadour. La posició de la marquesa va ser tan notòria que va arribar a rebre el títol de maitresse en titre, que podríem traduir com “amant titular”. I va resultar impossible de substituir durant més de vint anys, fins a la seva mort el 1764. Tot i ser considerada com una persona frívola, la Pompadour va rodejar-se d’un cercle d’intel·lectuals i artistes, va governar el monarca com va voler, i va tenir una influència decisiva en els afers polítics, fent dimitir i nomenant ministres, generals i diplomàtics.

La seva successora com a favorita reial, la comtessa de Du Barry, no tindria ja la seva importància tot i l’existència de divertits i ridículs enfrontaments amb Maria Antonieta per fer-se amb la primacia a la cort francesa i acabaria guillotinada en la Revolució.

Sí París sempre havia estat al llarg de la seva història tot un mosaic de contrasts i desigualtats socials, l’abisme de la injustícia entre rics poderosos i pobres desemparats va arribar al llarg del segle XVIII a un extrem gairebé insostenible. Mentre els miserables de París es disputaven les rates del Sena, la pompa versallesca assolia el seu màxim esplendor. La llavor de la Revolució estava plantada.