Entrades amb l'etiqueta ‘Crisi de l’Antic Règim’

La societat francesa el 1789

dilluns, 27/09/2010

La societat francesa anterior a 1789 estava basada en els estaments o ordres, amb estaments jurídics desiguals tant en les persones com en el territori. En definitiva, la França prèvia a la Revolució era una societat de transició, ni plenament feudal ni tampoc capitalista, emmarcada econòmica i socialment en l’Antic Règim on les males collites provocaven periòdicament importants crisis d’abastiments. El catolicisme era la religió oficial de l’Estat i el monarca governava per dret diví. Existien unes 40.000 comunitats rurals que agrupaven aproximadament el 80% d’una població d’aproximadament 29 milions d’habitants, dels quals la gran majoria eren camperols –uns 22 milions– mentre la població urbana no arribava al 19%. La burgesia urbana ja s’havia convertit en el sector més dinàmic de la societat francesa, però la divisió estamental del regne impedia el seu accés als llocs de decisió.

A la cúspide de la societat francesa de finals del segle XVIII trobem la monarquia, monarquia absoluta de dret diví, en la qual el sobirà no havia de retre comptes de les seves accions, a excepció de Déu, gràcies al qual regna.

El primer ordre del regne francès era el clergat, composat per uns 150.000 individus, dividit entre el clergat secular (80.000) i regular, i amb una marcada diferència econòmica entre una minoria que composava l’alt clergat (10.000) i el baix clergat amb uns minsos ingressos.

poble-oprimit-pels-privilegiats.jpgEl segon ordre, la noblesa, no passava dels 300.000 individus i presentava una extraordinària diversitat tant en el seu estatut com en la seva funció social, els seus orígens, activitat i riquesa. La distinció moderna entre noblesa de toga i noblesa d’espasa ja es trobava força difuminada i practicava habitualment els enllaços matrimonials entre ambdues. Els situats a la part alta de la piràmide del grup nobiliari van aprofitar-se de l’alça de preus de la renda de la terra, del desenvolupament dels negocis comercials i industrials i de les activitats financeres; pel contrari, per a la noblesa empobrida existent a algunes províncies va veure’s vetada la promoció social. Així, durant el segle XVIII, el segon ordre va patir una desintegració progressiva com a conseqüència de la importància que van anar prenent els ennobliments a través de les carreres administratives i jurídiques, a l’expansió econòmica i al poder dels diners que va anar establint cada cop majors jerarquies dins del propi estament.

Finalment, la gran majoria de la població, uns 28 milions de francesos, constituïa el Tercer Estat, sector especialment heterogeni. La seva missió era procurar la subsistència de la resta de la població [sic]. Tot i que cap a 1789 ja podem distingir una classe burgesa diferenciada de la resta del poble, no resulta fàcil fer distincions entre els sectors més baixos d’aquesta burgesia i els sectors populars. A aquest fet hem d’afegir la gran diversitat regional existent.

A finals del segle XVIII, a França, podem observar la pervivència de vestigis del sistema social medieval o feudal. D’aquesta manera, es mantenien els senyorius que dotaven d’una determinada organització jurídica i social el camp francès, i s’estenien territorialment sobre uns espais que no necessàriament coincidien amb la comunitat pagesa; ni existia tampoc una connexió entre l’estatut de les terres i de les persones. Tampoc l’existència d’un senyoriu equivalia obligatòriament a noblesa ja que alguns burgesos enriquits també en detentaven. Característica del camp francès era l’existència d’un camperolat lliure i propietari, en part, de les terres que conreava.

La gran majoria de les terres del regne, però, seguien sota el règim feudal. És a dir, els pagesos havien de fer front al pagament de drets reials de contingut econòmic i lligats a la propietat i a drets derivats de la jurisdicció senyorial que s’havien de pagar en reconeixement del domini eminent del senyor feudal. Així, tot i que molts d’aquests senyorius s’havien transformat, de fet, en explotacions de tipus capitalista, les prestacions feudals seguien existint. L’existència d’aquestes rèmores feudals tindrien una gran importància el 1789 davant la manca de terres davant d’una població en creixement i la quasi total ocupació del sòl produït.

estaments-antic-regim.jpg

L’estructura de la propietat a la França pre-revolucionària suposava que gairebé una tercera part del sòl estigués en mans dels privilegiats. Tot i que els camperols comptaven amb prop del 40% de la terra, aquesta és una dada que pot conduir a errades interpretatives ja que es tractava d’una propietat molt repartida i escassa.

En el marc urbà, tots els nobles tenien privilegis, però no tots els que en gaudien d’aquests eren nobles ja que alguns plebeus enriquits podien adquirir privilegis fiscals i feudals dels que no gaudia tota la noblesa. A més, dins dels grups urbans també estaven marcats per estatuts jurídics que distingien grups diferenciats de la noblesa, el clergat i la pagesia. Així, per a obtenir el “dret de burgesia” era necessari residir en una ciutat i gaudir de certes comoditats econòmiques o estar inscrit en un gremi o ofici. La burgesia era, a la vegada, un ordre i un grup social específic dins de si mateix: era pròpiament urbana, gaudia d’una gran fortuna i tenia el seu origen en el treball. Per tant, es diferenciava tant de la noblesa urbana, del clergat i del petit poble. Els seus efectius podien representar aproximadament al 8% de la població. A París, en canvi, aquesta proporció arribava fins el 40% dels habitants.

Els sectors burgesos no eren un conjunt monolític, sinó que formaven un món heterogeni estratificat segons la dignitat, el prestigi i la fortuna, tot això unit a l’aspiració a ennoblir-se. Així, la burgesia francesa era encara una classe subalterna, però molt dinàmica gràcies al comerç amb les colònies d’ultramar. Tenien diners, instrucció, quadres dirigents… Però se’ls barrava el pas al poder polític. Uns quatre-cents mil aristòcrates ocupaven la totalitat dels càrrecs de l’Estat i disposaven d’uns privilegis que per a la burgesia resultaven insultants.

A la Revolució francesa seria crucial la presa de consciència de la burgesia com a grup social, com a motor del seu temps. El gener de 1789, l’abat Sieyès escrivia un pamflet de gran difusió anomenat Qu’est-ce que le Tiers État? on es llegia:

1a. Què és el Tercer Estat? Ho és tot.

2a. Què ha estat fins ara en l’ordre polític? Res.

3a. Què demana? Arribar a ser alguna cosa.

Qui gosaria dir que el poble no conté en ell mateix tot el que es necessita per formar una formar una nació completa? És un home fort i robust però que encara té un braç encadenat. Si es fes desaparèixer l’ordre privilegiat, la nació no seria menys, sinó més. I què és el Tercer Estat? Tot, però un tot travat i oprimit. I que seria sense l’ordre privilegiat? Ho seria tot, però un tot lliure i florent. Sense ell no pot funcionar res, i tot funcionaria infinitament millor sense els altres […].

Era un toc d’atenció a l’opinió pública i, especialment, als estaments privilegiats, sobre el nou paper que reclamava la burgesia en el si de la nova societat francesa. Només cinc anys abans, el dramaturg Beaumarchais ja havia fustigat a l’aristocràcia amb Les noses de Fígaro on el protagonista insistia en que “els nobles no tenen més treball que néixer”. Més encara, el 1776, el bisbe de Carcassona ja es lamentava de l’intolerable “esperit de rebel·lió” d’una gent que “es creu que és lliure”. No eren veus solitàries, sinó que responien al pensament i les primeres accions d’una burgesia econòmicament forta que havia begut de fonts intel·lectuals com Diderot, Voltaire o Rousseau i reclamava el seu paper en la gestió pública de l’Estat.

Documental: “La Revolució francesa”

divendres, 24/09/2010

Us presentem un interessant documental sobre la Revolució francesa produït pel “Canal de Historia” el 2005 sota el títol “La Revolución francesa, el estallido que cambió Europa”:


De l’absolutisme i el règim senyorial cap a la Il·lustració i la formulació del liberalisme polític

dijous, 23/09/2010

El segle XVIII va ser un període en el qual els canvis econòmics, socials, ideològics i culturals van accelerar-se a tota Europa. Això va comportar el naixement de la indústria moderna i la consolidació del liberalisme econòmic a Anglaterra primer i va anar estenent-se pel continent europeu desprès. Però, la major part de les societats europees si bé van conèixer un fort creixement econòmic i demogràfic, no van poder liquidar el règim feudal que va ser característica principal dels Estats. Així, si durant la major part del segle XVIII va predominar l’eufòria econòmica dels grups socials afavorits per l’expansió pre-capitalista i proto-industrial, les darreres dècades de la centúria van evidenciar que el creixement tenia uns límits en el marc de l’Antic Règim.

Al segle XVIII el mapa polític europeu no va experimentar grans canvis des dels Tractats d’Utrecht i Rastatt de 1714 que posaven fi al conflicte internacional generat per la Guerra de Successió espanyola. D’aquesta manera, França seria la primera potència territorial europea amb el contrapès d’una Anglaterra dominadora de l’economia i el món colonial. Al llarg del segle les potències entrarien en conflicte bèl·lic sempre per mantenir un fràgil sistema d’equilibri europeu establert el 1714. Si l’Europa occidental va canviar poc o gens al llarg del set-cents, a la zona oriental del continent Prússia va consolidar-se territorial i políticament amb l’annexió de Silèsia, i Àustria va arrabassar alguns territoris a l’Imperi Otomà. D’altra banda, Àustria, Prússia i Rússia van repartir-se Polònia.

Europa  a principios del XVIII.jpg

El segle XVIII va ser un període en el qual van donar-se importants avenços en el camp del pensament científic i filosòfic a partir del desenvolupament del racionalisme i l’empirisme nascuts a la centúria anterior i que es concretarien el pensament desenvolupat per la Il·lustració. D’aquesta manera, va aguditzar-se la crítica de la tradició i, especialment, del dogmatisme de l’Església catòlica que secularment havia imposat un rígid control dels coneixements.

En aquest segle, pensadors i escriptors va poder divulgar millor les seves idees i coneixements gràcies al desenvolupament de la premsa (fulls periòdics informatius de l’actualitat) i a la major quantitat de llibres editats. En els seus escrits expressaven la confiança en la capacitat de l’enteniment humà per conèixer el món i les lleis que el regien, i la convicció que les condicions de vida podien millorar.

Aquesta confiança en la Raó i en el progrés van penetrar en el govern de molts Estats a través dels reis o ministres que intentarien aplicar la nova ideologia als seus països. Denominem Il·lustració al moviment intel·lectual del segle XVIII i despotisme il·lustrat a la política dels governants que van posar-la en pràctica.

En general, els il·lustrats admetien l’existència d’un Déu ordenador de l’univers. Per això, el pensament religiós dels il·lustrats va ser denominat com deisme. Els il·lustrats eren, en general, partidaris de la llibertat religiosa i, en conseqüència, consideraven necessària la tolerància vers els creients d’altres religions que no fossin la catòlica. Per exemple, Voltaire va ser un dels filòsofs més crítics pel que fa a la religió i a l’Església, defensant amb força la tolerància religiosa.

Els il·lustrats consideraven imprescindible per aconseguir el progrés l’elevació del nivell cultural, especialment entre les classes altes. Defensaven la necessitat que l’Estat controlés l’ensenyament per evitar que l’Església impedís el desenvolupament dels coneixements i la ciència en general. Precisament, la llibertat de pensament que propugnaven va permetre grans avenços científics i tècnics. La seva preocupació per la divulgació va manifestar-se, per exemple, en l’edició d’enciclopèdies com a instrument de compendi dels coneixements tècnics, científics, culturals i històrics.

Tret d’Anglaterra i les Províncies Unides, a la majoria dels Estats europeus es mantenia el sistema de monarquia absoluta propi de l’Antic Règim. En alguns països els ideals il·lustrats van influir en els monarques –Frederic II de Prússia, Josep II d‘Àustria o Caterina la Gran de Rússia– o en els seus ministres o funcionaris –a França, per exemple– donant lloc al despotisme il·lustrat. Aquests governants consideraven que el seu poder absolut havia garantit el benestar del seu poble però calien reformes (despòtiques, sense el poble) per perpetuar-se en el poder davant el desenvolupament d’una potent burgesia i de les tesis del liberalisme polític i, per això, van incloure reformes a l’administració, l’exèrcit, la justícia, etc. Per exemple, els governants il·lustrats van impulsar la construcció de carreteres per a la millora dels intercanvis, van intentar controlar i redreçar l’ensenyament i van fomentar estudis per millorar l’agricultura.

Però aquests monarques i governants il·lustrats van trobar-se enfront de clares limitacions a l’hora de realitzar reformes en el sistema. La principal d’aquestes limitacions naixia del règim senyorial perpetuat des de l’Edat Mitjana. El control per part de l’aristocràcia i el clergat sobre la major part de les terres impedia l’aplicació de les idees il·lustrades. Per a dur a terme aquestes reformes, a més, es necessitaven recursos i el sistema fiscal vigent no permetia gravar amb impostos els més rics.

Grans regions de servitud i mà d’obra no lliure pervivien a l’Est d’Europa. A occident, tot i que la servitud personal començava a entrar en declivi, encara existien i en una escala molt més gran que a l’Europa de l’Est una sèrie d’obligacions i tributs que vinculaven a la terra. Tret de les Illes Britàniques, una de les supervivències feudals més comunes era la corveé (manteniment obligatori dels camins) que pesava greument sobre la pagesia. Altres impostos o tributs sobre la terra eren l’obligació de pagar el delme a l’Església, el pagament de rendes (record dels serveis personals de l’Edat Mitjana), la concessió dels drets de caça al senyor del feu, o el pagament d’un gravamen sobre l’herència, sobre la venda d’una propietat, en arribar a la majoria d’edat un fill o pel matrimoni d’una filla.

A l’Antic Règim la noblesa i el clergat estaven exempts del pagament de la majoria d’impostos. A França, per exemple, la la talla (impost sobre la terra) requeia únicament sobre el Tercer Estat. D’altres impostos que gravaven els articles de consum també els estaments privilegiats també n’estaven exempts. L’Església, que percebia el delme, compensava l’Estat amb una donació anual que a la pràctica suposava una quantitat ínfima dels seus ingressos. A més, les classes burgeses adinerades urbanes s’escapaven amb molts subterfugis del pagament d’impostos amb la qual cosa, en la pràctica, l’Estat només cobrava rendes de les classes més desfavorides.

Els impostos pagats a la corona francesa al segle XVIII:

Impostos

Graven

Recauen sobre

Talla El conjunt dels béns Tercer Estat
Capitació (des de 1701) Els ingressos Universal (amb excepcions)
Vingtième (des de 1749) Els ingressos Universal (amb excepcions)
Gabella Venda de la sal Universal
Aides Venda de begudes Universal
Traides Circulació de mercaderies Universal (fins 1780)

Als diversos estats europeus van fracassar els intents de canvi dels sistemes fiscals i obligar els estaments privilegiats a pagar impostos. A França, les reformes fiscals que van endegar els ministres il·lustrats de Lluís XVI (Turgot, Calonne, Brienne i Necker) van acabar provocant la reacció nobiliària que forçaria el monarca a la convocatòria dels Estats Generals i que seria el detonant de la Revolució Francesa. I és que la influència del pensament il·lustrat en molts governants del segle XVIII va posar de manifest que el reformisme no podria portar-se a la pràctica perquè atemptaven contra els privilegis senyorials. Calia un canvi polític i social de caràcter revolucionari com l’esclatat a França el 1789.

Les idees polítiques d’alguns pensadors il·lustrats van posar les bases pel naixement d’una nova doctrina: el liberalisme polític. Enfront del sistema de monarquia absoluta que concentrava tot el poder en mans del monarca, aquest nou corrent ideològic defensaria la separació de les institucions polítiques en les quals descansaven els poders de l’Estat: poder executiu, poder legislatiu i poder judicial. La teoria de la separació de poders va ser defensada per Montesquieu, tot i que ho feia en defensa de l’aristocràcia que veia amenaçat el seu poder per l’avenç de l’absolutisme.

Una altra idea bàsica del liberalisme polític seria la formulació del concepte de sobirania nacional, continuat el corrent il·lustrat iniciat per J.J. Rousseau. Segons aquest il·lustrat, el poder dels governants resultava d’un pacte entre aquests i els seus súbdits, idea del contracte social. Pels liberals, la sobirania de l’Estat residiria en la nació, és a dir, el conjunt de ciutadans d’aquest Estat. del desenvolupament d’aquests principis sorgiria el dret dels ciutadans a escollir els seus representants al govern. En resum, el liberalisme polític és aquella doctrina política que enfront de l’absolutisme i l’Antic Règim defensava la llibertat de pensament, actuació i elecció de representants per part d’uns individus que esdevenien ciutadans dins d’un Estat organitzat com a Estat Parlamentari i laic que seria l’encarregat de vetllar pel compliment dels drets i els deures d’aquests ciutadans.

El liberalisme polític es concretaria en els següents principis bàsics, configurats durant les revolucions americana i francesa i estesos per Europa durant l’expansió napoleònica:

Els principis del liberalisme polític:

Sobirania Nacional: El poder emanaria del conjunt dels ciutadans que poder escollir el govern. Per tant, el poder resideix en el Parlament que és el representant legítim escollit pel poble. Inicialment, s’instauraria un sufragi censatari (només podien votar els que tenien un cens determinat) i més endavant universal (on tindrien dret a votar tots el ciutadans). Les dones, però, estarien exemptes de tota mena de sufragi. El monarca (si no es proclama la República) només exerciria el poder per delegació del poble i ajustant-se al que marqui la Constitució.

Règim constitucional: Monarquia o República, però sotmesa a l’imperatiu legal d’una Constitució.

Separació de poders: Executiu (govern que executa el compliment de les lleis), Legislatiu (parlament que fa les lleis) i Judicial (administra la justícia). Busca evitar la concentració de poders en una persona que existia en la Monarquia absoluta d’Antic Règim

Igualtat davant la llei i els impostos: No és una realitat fins la implantació del sufragi universal (Acta Constitucional francesa de 1793).

Reconeixement dels drets i llibertats dels ciutadans (garantits per l’existència d’una Constitució). Aquests es poden concretar en: dret de propietat, lliure competència de mercat, llibertat de premsa, d’expressió, de reunió i de religió. L’Estat no hauria de tenir cap religió com a oficial i hauria de garantir que totes poguessin ser practicades en públic.

Les Llums: la Il·lustració i l’enciclopedisme

dissabte, 18/09/2010

La Il·lustració va ser un moviment cultural europeu del segle XVIII, centrat principalment en el període comprès entre la segona Revolució anglesa de 1688 i la Revolució francesa de 1789. Va caracteritzar-se per la recerca del racionalisme utilitarista propi de la classe burgesa en la seva etapa ascendent de lluita per la consecució de la hegemonia estructural del mode de producció capitalista i per la presa del poder polític, i de confirmació de la seva ideologia com a dominant. D’aquesta manera, la Il·lustració es proposava d’il·luminar la humanitat amb les Llums de la Raó, considerada aquesta com un instrument més per a adquirir que no pas per a posseir.

Encyclopedie_frontispice.jpg

Per tant, com va dir Goldmann, la Il·lustració seria una etapa més dins de la història de l’evolució global del pensament burgès. Així, s’ha d’emmarcar doctrinalment com a continuació de l’etapa encetada pel Renaixement i, especialment, per les corrents racionalistes i empiristes del segle XVII.

La Il·lustració va basar la seva possibilitat sociològica de desenvolupament en les revolucions polítiques anglesa i holandesa, en la creixent pujança de la burgesia i en les transformacions econòmiques en gestació, recolzades en una dinàmica econòmica expansiva i que desembocarien en la Revolució industrial.

Des de la Gran Bretanya, la Il·lustració va passar a França on va trobar un cos ideològic propi: l’enciclopedisme, i a les més importants personalitats que la representen: Diderot, D’Alembert, Voltaire, Montesquieu, Turgot, Buffon i Rousseau, entre d’altres. Així, la Il·lustració francesa pot ser considerada com una variant radical del moviment pròpia dels creadors de l’Enciclopèdia.

diderot.jpg

Diderot

Jean_d'Alembert.jpeg

D'Alembert

Voltaire.jpg

Voltaire

Montesquieu.png

Montesquieu

Rousseau.jpg

Rousseau

La idea de publicar a França un diccionari enciclopèdic que reunís en ordre alfabètic tots els coneixements humans va ser deguda a l’editor Le Breton, qui des de 1745 va proposar-se la traducció i adaptació al francès de la Cyclopaedia britànica de Cahmbers (1728). El 1747, Diderot es faria càrrec de la direcció general de l’obra, amb D’Alembert en la supervisió dels originals. El primer volum de l’obra apareixeria el juliol de 1751: gràcies a Diderot, el projecte d’adaptació de l’obra britànica derivava en una publicació totalment original i amb una doble funció informativa i de polèmica ideològica. Pel seu rebuig de l’autoritat tradicional i remarcar la idea de progrés, l’obra va aixecar les ires del jansenisme, els jesuïtes, l’alta aristocràcia i els estaments parlamentaris parisencs. Tot i això, comptaria amb alguns recolzaments entre els mitjans oficials així com amb les simpaties de la favorita de Lluís XV, Madame de Pompadour.

Encyclopedie.jpeg

Prohibida el 1752, però sense conseqüències pràctiques; més greu seria la prohibició de 1759. Ja s’havien publicat set volums de l’obra i gairebé es posa fi bruscament a la seva redacció i distribució. Afortunadament, les consideracions de caràcter econòmic van imposar-se i, des d’una relativa clandestinitat, els autors van continuar la seva feina. D’aquesta manera, el 1765 ja havien aparegut els disset exemplars de text i, el 1771, els onze volums de gravats. L’Enciclopèdia ja havia passat a la història com l’instrument de lluita ideològica i d’expressió de l’actitud intel·lectual dels anomenats “filòsofs” francesos del segle XVIII.

En rebutjar el dogmatisme i la tradició establerta, basant-se en el racionalisme i l’empirisme, els enciclopedistes van pretendre assolir l’objectivitat crítica mitjançant la unió entre ciència i tècnica, entre raó i praxi social. Les realitats van passar a ser contemplades des d’un esperit historicista i omnicomprensiu, ordenades de manera interrelativa, de forma que constituïssin una totalitat coherent i comprensible.

La seva posició humanista i antiteològica acabaria conduint els més conseqüents seguidors del moviment a un materialisme antimetafísic en les ciències naturals i en la teoria del coneixement.

En el terreny socioeconòmic, els enciclopedistes van acollir certes doctrines i directrius fisiocràtiques i els postulats de la llibertat de producció i comerç.

Encyclopedie_1pageA.JPG

Políticament, basarien les seves teoritzacions en la sobirania nacional, la llibertat individual del ciutadà i la igualtat jurídica. Tot i això, oscil·larien en la pràctica entre diversos nivells d’acceptació d’un Estat tutelar benefactor (despotisme il·lustrat) i l’opció d’un parlamentarisme representatiu segons el model anglès.

Sociològicament, els seus principals integrants provenien de l’aristocràcia i l’alta burgesia. D’altra banda, els seus seguidors pertanyien majoritàriament a la burgesia lligada al procés productiu –administració, professions liberals, medis industrials, comerciants, etc.–, esdevenint la consciència més lúcida que precipitaria les revolucions liberals del segle XIX. Així, la seva acció va ajudar, bàsicament en el terreny ideològic, a fer veure a la burgesia com a classe unitària la necessitat de la presa del poder polític.

Durant la Revolució francesa, l’enciclopedisme va estar representant fonamentalment pels homes de l’Assemblea Constituent, els dits feuillants i el seu teòric Barnave, que veien l’ascens de la burgesia com una evolució determinada pels canvis econòmics més que com a conseqüència d’una revolució social. Així, tot i representar la llavor que germinaria en forma de Revolució, durant el període de domini jacobí els enciclopedistes serien rebutjats i perseguits per, en paraules de Robespierre, “mantenir-se per sota dels drets del poble”. Només en el darrer període de la Convenció i durant el Directori, un cop la burgesia va adquirir la direcció política del país i la Revolució va trencar amb les classes populars per a retornar a un compromís similar al formulat pels constituents, va ser quan els darrers representants del pensament enciclopedista van ocupar càrrecs polítics i culturals de rellevància. Va ser tard, perquè la burgesia enciclopedista i les seves bases teòriques i ideològiques ja eren superades un cop els grans financers, comerciants i industrials dominaven en la direcció de l’Estat a les altres capes burgeses.

L’expansió de la Il·lustració

dissabte, 18/09/2010

La Il·lustració es va iniciar en el període 1680-1730 a Anglaterra i les Províncies Unides, i posteriorment va difondre’s a França i algunes regions d’Itàlia i dels Estats alemanys. D’aquesta manera, cap al 1750, aquest corrent de pensament s’havia expandit per bona part d’Europa, esdevenint França el principal centre de difusió del seu ideari.

El focus principal d’aquest reformisme van ser les ciutats portuàries, com Anvers, Londres o Hamburg, i les grans capitals europees del segle XVIII, com París, Viena, Berlín, Sant Petersburg, Madrid o Lisboa. Per contra, el món rural va estar completament allunyat d’aquells nous aires renovadors que portaven els pensadors il·lustrats.

mapa_absolutisme.png

Si bé és innegable que la Il·lustració va ser un fenomen europeu, aviat les idees il·lustrades van estendre’s per molts dels territoris colonials que controlaven les potències europees, especialment per l’Amèrica Llatina, Amèrica del Nord i Austràlia, i serien un dels fonaments de les revolucions que portarien molts d’aquests territoris cap a la independència en els segles XVIII i XIX.

Tanmateix, la Il·lustració és un fenomen plural i divers. Per això, en cada llengua s’anomena a aquest període de manera diferent però predomina la idea de les Llums. Per tant, cada Il·lustració té uns trets específics en el seu marc.

La Il·lustració britànica està marcada per les transformacions polítiques que van viure’s en el segle XVII i el marc geogràfic que abraça aquest moviment ocupa des de Anglaterra i Escòcia a Amèrica del nord. Així, els il·lustrats britànics es van preocupar principalment per qüestions econòmiques i polítiques, però sense ser en cap moment un moviment que s’enfrontés amb el poder polític. A Anglaterra la Il·lustració no serà radical ni anticlerical.

Els referents científics i filosòfics del segle XVII marquen el desenvolupament de la Il·lustració britànica. És per això, que el bressol de la Il·lustració el trobem a Anglaterra amb uns clars referents en el segle XVII com Newton o Locke. Destaca l’aplicació del racionalisme a l’economia, la política i el pensament social amb autors com Hume, Adam Smith, Gibbon o Godwin. La Il·lustració britànica, a més,  va perllongar-se a les seves colònies d’Amèrica del Nord amb personatges com Jefferson o Franklin fundadors dels Estats Units.

D’altra banda, la Il·lustració francesa també estarà marcada pel pensament del segle XVII, especialment per personatges com Descartes. A França la Il·lustració, però, presenta un contrast entre la realitat de la societat de l’Antic Règim i els canvis produïts a la ciència i el pensament.

Per això, els il·lustrats francesos estaran enfrontats amb el poder polític. La majoria es concentraran a París i projectaran els seus pensaments més enllà del seu àmbit geogràfic. A França els antecedents als il·lustrats són Descartes o Pascal. El racionalisme que practicaran els il·lustrats francesos els enfrontarà amb el poder establert (rei i institucions). Les principals figures d’aquest moviment van ser Voltaire, Diderot, Montesquieu, Helvetius o d’Holbach.

Al centre d’Europa, la Il·lustració germànica es donarà en una societat afectada per la Reforma religiosa que va provocar una transformació a la cultura com a cap altre lloc, impulsant la llibertat de pensament individual i el racionalisme. La Il·lustració a l’àmbit germànic, per tant, no és un moviment que renovi les institucions culturals. Tendeix a quedar-se en l’àmbit de les institucions i les elits i és un moviment més aviat moderat.

Alemanya viu una Il·lustració que té una tradició profunda que va arrencar en els segles XVI i XVII amb figures com Leibniz o Pufendorf. És un moviment lligat al mecenatge cultural i no s’enfrontarà amb el poder polític. La Il·lustració germànica serà molt acadèmica i impregnada d’una religiositat marcada. Els autors més destacats són Kant, Wolf o Helder. A finals del segle XVIII hi haurà una prolongació del pensament il·lustrat que influenciarà el pensament del segle XIX. El racionalisme portarà al romanticisme i a plantejaments radicals en el cas alemany.

Itàlia en el segle XVIII no era una unitat política i la fragmentació va condicionar el desenvolupament del pensament il·lustrat. Així, la Il·lustració italiana es desenvoluparà a Milà que era el gran centre cultural vinculat amb els il·lustrats francesos. Aquesta relació amb França farà que els il·lustrats italians participin de la combativitat i el radicalisme. La diversitat i fragmentació italiana, però, farà que l’enfrontament amb el poder no sigui constant. A determinades zones apareixerà de forma anticipada el nou concepte d’estat-nació propi de les societats burgeses. Val a dir que al voltant dels Estats Pontificis la Il·lustració provocarà tensions religioses.

La Il·lustració espanyola no tindrà projecció social. A Espanya aquest serà un moviment que només afectarà a l’àmbit de la cultura i del reformisme polític per activar la situació econòmica i social. És fonamentalment una Il·lustració del funcionariat. A Catalunya, en canvi, trobem alguns il·lustrats en l’àmbit del comerç.

En resum, la Il·lustració espanyola és un moviment tardà (segona meitat del segle XVIII) influenciat per idees importades de l’exterior en el qual els plantejaments radicals passen a la clandestinitat. A més, la Il·lustració oficial difuminarà els continguts originals del moviment. Les principals figures seran Campomanes o Cadalso. Amb la protecció de la monarquia de Carles III es publicarà el diari El Censor.

A l’Europa oriental el cas més representatiu d’Il·lustració és Rússia que importarà el moviment sense que arribi a arrelar profundament. La Il·lustració russa serà cortesana i enllaçarà amb el reformisme de Pere el Gran i Caterina la Gran. Això sí, aquest corrent de pensament donarà lloc al moviment crític del segle XIX.

El despotisme il·lustrat

divendres, 17/09/2010

Malgrat l’exemple dels parlamentarismes anglès i holandès, la majoria dels monarques europeus del segle XVIII mantenien un poder absolut. Ara bé, les idees de la Il·lustració també van influir en els monarques del set-cents. D’aquesta manera, anomenem despotisme il·lustrat o absolutisme il·lustrat al sistema polític que neix de l’aplicació de les idees il·lustrades per part d’alguns dels monarques de l’absolutisme i que va desenvolupar-se entre 1760 i 1789.

ilustracion.jpg

El despotisme il·lustrat és un sistema polític que neix de l’aplicació de les idees il·lustrades per part d’alguns dels monarques de l’absolutisme.

Els anomenats dèspotes il·lustrats, conscients dels greus problemes econòmics i socials que patien els seus països, volien millorar les condicions de vida dels seus súbdits i fer compatibles els principis de l’absolutisme amb la idea de progrés, racionalització i modernització de la Il·lustració, però sense modificar l’estructura social ni les lleis. Per això es va mantenir l’absolutisme com a forma de govern i el Tercer Estat va continuar sense poder participar en el sistema polític.

El lema “tot pel poble, però sense el poble” definiria perfectament el caràcter del despotisme il·lustrat. O, dit en paraules de Frederic II de Prússia (1781):

S’ha de ser boig per creure que uns homes hagin dit a un altre home, semblant seu: “T’elevem per damunt nostre perquè ens agrada ser esclaus”. Al contrari, els han dit: “Tenim la necessitat de vós per mantenir les lleis a les quals ens volem sotmetre, perquè ens governeu sàviament, perquè ens defenseu. Exigim de vós que respecteu la nostra llibertat”.

Adolph-von-Menzel-Tafelrunde.jpg

Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.

Els dèspotes il·lustrats, com ara Caterina II de Rússia, Maria Teresa d’Àustria, Frederic II de Prússia o Carles III d’Espanya, van desenvolupar una política de reformes que abraçava àmbits diversos. Així, van fomentar la reforma de l’administració per a fer-la més racional i centralitzada, van reduir el poder dels parlaments, van estendre l’educació, van intentar modernitzar l’economia, van liberalitzar parcialment la producció i el comerç, van professionalitzar l’exèrcit, van reformar el traçat de les ciutats, van millorar el proveïment d’aigua i aliments i van renovar la xarxa de camins i ports.

Catalina de Russia.jpg

Caterina II de Rússia

Charles_III_of_Spain.jpg

Carles III d'Espanya

Però les idees il·lustrades també van afavorir els interessos de les monarquies en un altre sentit. La crítica que van fer els pensadors il·lustrats als privilegiats resultava útil als monarques per qüestionar o eliminar alguns dels aspectes que encara s’escapaven al control reial, com ara la falta de contribucions de la noblesa i el clergat, la independència de l’Església o els privilegis dels gremis.

François_Quesnay.jpg

François Quesnay

La preocupació de molts pensadors il·lustrats pel funcionament de l’economia va conduir a la fisiocràcia, una nova teoria econòmica enunciada pel metge francès François Quesnay en oposició al mercantilisme a la seva obra Màximes generals (1767):

Que el sobirà i la nació no perdin mai de vista que la terra és l’única font de riquesa i que és l’agricultura el que la multiplica. De la mateixa manera, l’augment de les riqueses assegura el de la població; els homes i les riqueses fan prosperar l’agricultura, estenen el comerç, estimulen la indústria, fan créixer i perpetuen les riqueses […].

Que s’asseguri als posseïdors legítims la propietat dels béns mobles i dels immobles, ja que la seguretat de la propietat és el fonament essencial de l’ordre econòmic de la societat. Sense la certesa de la propietat, el territori estaria sense conrear.

Així, segons els fisiòcrates, la riquesa d’una economia depenia de l’agricultura. Per tal que una nació fos poderosa calia, aleshores, fomentar les inversions agràries i estimular la demanda de productes agrícoles. Els fisiòcrates pensaven que la transformació de l’agricultura era fonamental per aconseguir el desenvolupament general, i per assolir-lo era necessari eliminar tots els obstacles, sobretot els nombrosos impostos que gravaven el treball dels agricultors. També proposaven cultivar les terres que no s’explotaven. En molts casos, l’aplicació de les teories fisiòcrates implicava la desamortització (alliberament de terres amortitzades o de mans mortes) de les terres.

Alguns ministres del despotisme il·lustrat van intentar d’emprendre mesures polítiques de caire fisiocràtic, com ara Turgot a França o Campomanes i Jovellanos a Espanya, però van fracassar a causa de l’oposició frontal dels estaments privilegiats a qualsevol tímida reforma. I és que les possibilitats que obria aquesta experiència reformista eren molt limitades.

jovellanos.jpg

Gaspar Melchor de Jovellanos, retratat per Goya. Juntament amb Floridablanca, Campomanes i Olavide, el millor exponent de la Il·lustració espanyola.

Aquests fets posaven de manifest que el despotisme il·lustrat tenia una capacitat limitada per a transformar la societat, perquè les reformes topaven amb els privilegis de la noblesa i el clergat, i els reis absoluts necessitaven el suport d’aquests estaments per assegurar la monarquia i mantenir l’ordre social. No era possible reformar l’Estat l’economia i mantenir intacta la societat estamental i el poder absolut, bases de l’Antic Règim. Així, a mitjà termini, el despotisme il·lustrat es va revelar inviable, obrint el camí cap a les revolucions del segle XIX.

La Il·lustració

dijous, 16/09/2010

Al llarg del segle XVIII va desenvolupar-se a Europa un moviment intel·lectual, la Il·lustració, que va realitzar una crítica molt profunda dels fonaments de l’Antic Règim. I és que pocs períodes de la història europea han estat tan fecunds en la recerca de solucions noves a les qüestions polítiques i socials com l’etapa final de l’Antic Règim, l’anomenat Segle de les Llums.

La Il·lustració te els seus orígens en l’obra de dos pensadors anglesos que van elaborar les seves teories en el pas del segle XVII al XVIII: John Locke i Isaac Newton. D’una banda, en la seva obra Locke criticava l’absolutisme monàrquic i plantejava, per primer cop, la introducció de la divisió de poders. De l’altra, amb Newton naixia el mètode científic, és a dir, la comprovació i la Raó com a manera d’entendre i d’interpretar el món.

Voltaire_Philosophy_of_Newton_frontispiece.jpg

Il·lustració de la portada d’Elements de la filosofia d’Isaac Newton, obra que Voltaire i Émilie du Châtelet van publicar a França amb un èxit notable.

Així, els pensadors il·lustrats del XVIII partien, bàsicament, de vuit principis que posaven en qüestió tots els principis sobre els quals es basava la societat de l’Antic Règim:

a. Segons els pensadors il·lustrats, era possible realitzar una anàlisi de la societat a través de l’ús de la Raó, és a dir, basada en la intel·ligència humana enfront de la tradició i la revelació. Els sistemes de govern s’havien de regir pel que era més raonable i adequat, i no pel simple manteniment de les tradicions. D’aquesta manera, l’aplicació de la Raó conduiria al progrés continu de la humanitat.

b. L’ésser humà era el centre de les seves teories. Així, els il·lustrats creien que la natura era una font de justícia i bondat i pensaven que l’ésser humà havia nascut per ser feliç. Defensaven que les persones gaudien d’uns drets naturals que el poder no podia suprimir, com per exemple la llibertat individual, la igualtat i la propietat.

c. La crítica esdevenia l’instrument de censura dels trets de la societat, la cultura, la tradició o la religió que s’oposaven a la Raó.

d. Es defensava l’autonomia del poder civil, que fins i tot havia de controlar el poder eclesiàstic.

e. Afirmaven que la tolerància havia de ser la base de la convivència humana i el progrés com a expressió de la pluralitat de creences i d’idees.

f. Pels il·lustrats l’economia i el progrés material de la humanitat eren un focus d’interès perquè eren un mitjà per a aconseguir la felicitat terrenal.

g. L’educació era l’instrument per a difondre l’ús de la Raó, i no per l’adoctrinament, fet pel qual calia que aquesta fos dirigida per l’Estat.

h. Els il·lustrats mostraven un interès extraordinari per les ciències experimentals o “útils” i el sentit pràctic dels avenços que es produïen en aquest camp.

Kant.jpg

Immanuel Kant

En definitiva, la Il·lustració va ser un corrent intel·lectual reformista amb múltiples facetes que va criticar la societat del seu temps, a la vegada que es proposava transformar-la. Quan el filòsof alemany Immanuel Kant (1724 – 1804) va preguntar-se Què és la Il·lustració? (1784) es responia a si mateix que aquesta era un mitjà d’emancipació de l’ésser humà per tal que sortís de la “minoria d’edat” en la qual es trobava. El seu lema, Sapere Aude (atreveix-te a saber), resumia aquesta idea.

Les bases socials d’aquest moviment van ser les anomenades “classes educades” de la societat de l’Antic Règim: aristòcrates, sacerdots i d’altres sectors del clergat, metges, funcionaris, militars, advocats i comerciants. Val a dir que, tot i que de manera minoritària, les dones van participar del corrent de pensament il·lustrat. Els “filòsofs”, segons la denominació francesa, serien els encarregats de difondre les noves idees entre les seves bases.

Gairebé tots els il·lustrats van ser deistes. Majoritàriament van mantenir-se fidels a les seves creences religioses tot i expressar dubtes i crítiques a la religiositat popular, la superstició i les tradicions. És a dir, creien en una religió natural que admetia la idea de l’existència de Déu, però no acceptaven la superioritat d’un credo religiós sobre un altre i condemnaven la intolerància religiosa. Alguns il·lustrats, però, van criticar obertament la religió com a instrument que negava la Raó i fomentava el fanatisme i la intolerància.

Els il·lustrats van criticar la societat estamental, que segons ells s’edificava sobre una base injusta. Enfront d’això, defensaven un sistema d’equilibri social i d’igualtat jurídica que permetés el progrés social a tots els individus i que aquest progrés no depengués únicament dels privilegis econòmics o familiars. És a dir, defensaven la mobilitat social, la igualtat d’origen i el mèrit segons la vàlua i la intel·ligència de cadascú. En paraules del filòsof Chevalier Louis de Jaucourt a l’Enciclopèdia:

La igualtat natural […] és el principi i el fonament de la llibertat. La igualtat natural o moral està fonamentada en la constitució de la naturalesa humana, que es comuna a tots els homes, els quals neixen, creixen, subsisteixen i es moren de la mateixa manera […]. El primer estat que l’home adquireix a la natura, i que es considera el bé més preuat de tots els béns, és la llibertat […]. Tots els homes neixen lliures, és a dir, no estan sotmesos al poder de cap ésser superior i ningú no té damunt seu cap dret de propietat.

Políticament, la Il·lustració va oposar-se a l’absolutisme i, involuntàriament, va configurar una nova doctrina: el liberalisme. Així, arrel de les idees de Locke, es plantejava la necessitat d’un contracte entre governants i governats que garantís els drets bàsics de l’individu.

Dos il·lustrats francesos acabarien de perfilar la doctrina del liberalisme polític: Montesquieu i Rousseau. Pel baró de Montesquieu, la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial) seria bàsica per evitar els abusos del poder. Per la seva banda, Jean-Jacques Rousseau va plantejar el contracte social com a resultat d’un pacte entre els ciutadans, a la vegada que introduïa els principis de la sobirania nacional en la qual el poder hauria d’emanar del lliure consentiment de tots els ciutadans, expressat mitjançant el vot.

ilustracion.jpg

Les idees de la Il·lustració també van influir en els monarques del set-cents donant lloc al despotisme il·lustrat.

Econòmicament, els il·lustrats van introduir les noves idees dels anomenats fisiòcrates i del liberalisme econòmic anglès. S’oposaven al mercantilisme, partidari de l’acumulació de metalls, de la defensa del comerç i de la necessitat d’un Estat fort i intervencionista. Per contra, defensaven la propietat privada, la llibertat de comerç i d’indústria i s’oposaven a qualsevol reglamentació. A més, els fisiòcrates afirmaven que l’agricultura era la font de riquesa principal d’un país, l’activitat econòmica que permetia viure als seus habitants i també acumular i intercanviar productes.

D’altra banda, pensaven que els privilegis d’alguns grups socials –els estaments privilegiats: la noblesa i el clergat– i d’algunes institucions –per exemple, els gremis– també eren un obstacle per al creixement econòmic. És per això que els privilegiats, alertats del perill que representava l’expansió d’aquestes idees per al manteniment dels seus privilegis, van intentar desqualificar els pensadors il·lustrats.

Salon_de_Madame_Geoffrin.jpg

Reunió d’il·lustrats al saló de Madame Geofrin, de Gabriel Lemonnier (1755). Els salons il·lustrats eren els llocs de reunió dels intel·lectuals per a discutir sobre política o cultura o per fer lectures de peces teatrals o filosòfiques. Al quadre podem distingir figures com Rousseau, Diderot, D’Alembert, Choiseul o Turgot reunides al voltant d’un bust de Voltaire.

Les idees il·lustrades, tot i això, van anar escampant-se per l’Europa del segle XVIII, sobretot gràcies a la publicació a França de l’Enciclopèdia, obra dirigida per Denis Diderot i Jean Le Rond D’Alembert i que va veure la llum el 1751. Aquesta obra intentava recollir a les seves pàgines tot el saber del seu temps, però sota la “Llum” de la Raó i de l’estudi de la natura. Per això, molts dels seus articles criticaven tradicions o creences que la Raó demostrava com a falses o injustes.

En la confecció dels trenta-cinc volums de que consta l’Enciclopèdia van participar autors molt destacats de l’època com ara Jean-Jacques Rousseau, François Quesnay o François Marie Arovet, és a dir, Voltaire. A més, l’obra estava il·lustrada amb nombrosos gravats que mostraven amb una gran precisió molts dels conceptes que s’explicaven a l’obra.

El desenvolupament de la indústria i el comerç en el segle XVIII

dimecres, 8/09/2010

Una indústria artesanal. La indústria de l’Antic Règim girava fonamentalment al voltant dels petits tallers artesanals, controlats pels gremis d’origen medieval, agrupacions d’artesans que controlaven en règim de monopoli tota la producció artesanal de cada ofici.

Els gremis establien la quantitat de primeres matèries que calia comprar, el nombre d’artesans i de tallers, les zones de venda i, fins i tot, el preu final amb el qual arribava el producte al mercat. El monopoli dels gremis en l’economia de l’Antic Règim a la majoria dels països europeus era tal que per poder treballar en un ofici, els artesans (calderers, fusters, tintorers, sastres, etc.) havien d’estar integrats en el gremi corresponent.

D’aquesta manera, fins a la segona meitat del segle XVIII, l’artesania es va caracteritzar pels pocs avenços i l’escassa innovació tecnològica. Els artesans es mantenien en un sistema quasi medieval, treballant en petits tallers amb molt pocs operaris i realitzant tota la tasca de producció, des de la recepció de la matèria primera fins a la elaboració del producte final. Només en el cas del tèxtil podem trobar una producció especialitzada amb un procés de fabricació en diferents tallers.

Però, gràcies a la iniciativa de comerciants emprenedors, van aparèixer noves fórmules de producció, com el putting out system o el domestic system.

putting out system.gif

El putting out system consistia en què un comerciant o inversor capitalista facilités la primera matèria i les eines a uns camperols que treballaven per a ell en els mesos de descans agrícola des de la seva pròpia casa, confeccionant-li un producte que després venia, sobretot, en el mercat colonial a preu lliure. D’aquesta manera s’eludia el control dels gremis, s’augmentava la producció, es reduïen els preus i es satisfeia la demanda creixent de mercaderies.

hs9004.jpg

D’altra banda, en el cas del domestic system, el propi artesà feia d’empresari i treballava al marge del control gremial.

Per la seva part, la monarquia va crear les anomenades manufactures reials, grans fàbriques patrocinades per l’Estat. Però aquestes instal·lacions eren grans tallers artesans més que no pas indústries modernes, perquè estaven centrades en la producció d’armes o articles de luxe per al consum de les elits (tapissos, ceràmica i vidre, entre d’altres) i no s’hi utilitzava maquinaria ni formes modernes de producció.

El comerç. En qualsevol cas, les operacions comercials van créixer considerablement, ja que les monarquies europees van continuar la política mercantilista del segle anterior i van potenciar el desenvolupament de les manufactures per augmentar la producció d’objectes destinats al consum.

Des de 1730, un moviment de pujada dels preus va incrementar els beneficis dels propietaris. Tot i això, el comerç interior s’enfrontava al problema del control dels gremis, a la pervivència de pesos i mesures regionals diferents i a l’existència de duanes interiors que dificultaven la lliure circulació de mercaderies entre les diverses regions d’un mateix Estat. A més, per a la mobilitat d’aquests productes era essencial el transport i, seria al llarg del segle, que les comunicacions van millorar gràcies a la construcció de carreteres i canals.

comer segle xviii.jpg

Malgrat tot això, va ser el comerç colonial, és a dir, el comerç amb els territoris extraeuropeus, el que va tenir un creixement més espectacular gràcies al desenvolupament dels intercanvis entre Europa i Amèrica. Per assegurar-se aquests mercats, les companyies comercials (privades o participades per l’Estat) van col·laborar a estendre i a assegurar el domini de les metròpolis.

La monarquia concedia el monopoli del comerç amb una zona a una determinada companyia comercial. Així, per exemple, la Companyia de les Índies Orientals britànica tenia el dret d’explotació del comerç entre Anglaterra, l’Índia i l’extrem orient. D’aquesta manera, la corona obtenia beneficis immediats i els propietaris de la companyia feien un gran negoci.

Al segle XVIII van crear-se noves rutes comercials. Uns vuitanta nous ports van obrir-se al comerç europeu i els vaixells de la Gran Bretanya, Holanda, França, Espanya i Portugal van intercanviar productes manufacturats procedents d’Europa a canvi de primeres matèries, cada cop més necessàries per abastir les industries del continent europeu.

A més, en aquesta època va continuar el pròsper comerç d’esclaus i d’altres productes a l’Atlàntic, es va desenvolupar el comerç amb l’Índia i van iniciar-se relacions comercials amb la Xina, el Japó i Indonèsia. Alguns productes colonials, com el sucre, el cafè, el tabac, el cotó i el cacau van esdevenir elements d’ús habitual a Europa des d’aquest període.

Cap a la Revolució: el poble té fam

dimecres, 14/07/2010

A la França del segle XVIII, les continuades guerres, les grans càrregues impositives i les males collites van fer encarir els aliments bàsics i van omplir de pobres els camps i les ciutats del país. El poble menut vivia al dia, i una mala collita podia abocar-lo a una situació desesperada, tal i com ens explica en les seves memòries l’abat Lefeuvre:

image028.jpgDesprés de tres setmanes d’un fred cada vegada més intens, el blat i el vi es van encarir i era molt difícil, fins i tot per a aquells que en sabien, aconseguir diners per a comprar res, ja que ningú en tenia. El nombre de pobres va créixer d’una manera increïble, perquè les pluges continuades de l’any anterior ja ens havien deixat sense reserves de gra. Els pobres no rebien cap ajuda, no tenien ni una trista col als seus horts i fugien en massa a les ciutats, on malvivien de la generositat dels seus habitants.

Aquests, però, aviat no els van poder donar res i els van forçar, sota l’amenaça de duríssimes penes, a tornar a casa. Aleshores es van proclamar uns edictes meravellosos per ajudar-los, els quals, de tota manera, van agreujar la situació, perquè obligaven cada parròquia a alimentar els seus pobres. I això volia dir que els que no teníem res havíem d’alimentar els que no tenien res! L’única manera d’ajudar els pobres, que era rebaixant els impostos tan onerosos, mai no es va posar en pràctica. Ben al contrari, els impostos es van apujar.

Cronologia de la Revolució francesa (1789-1799)

dimecres, 14/07/2010

De la crisi de l’Antic Règim als Estats Generals (1774-1789):

1774:

L’Antic Règim comença a debilitar-se en aquest període pel procés de crisi de l’absolutisme gràcies a la difusió dels ideals de la Il·lustració.

Els fracassos militars en política exterior que es produeixen des de 1714 comporten el desprestigi de la Corona que ha de frenar constantment el Parlament de París en els seus intents de controlar les lleis reials.

L’excessiva despesa pública, iniciada des del regnat de Lluís XIV, comporta un dèficit crònic per a la monarquia francesa: Lluís XVI nomena Ministre d’Hisenda a Turgot que ordena la liberalització del comerç de cereals.

1775:

Pujada del preu del pa com a conseqüència de la liberalització del comerç dels cereals: Sublevació dels obrers de París (abril).

Turgot veu com hi ha oposicions als seus plans de reforma de l’Antic Règim (abolició d’impostos i obligacions feudals, supressió dels gremis, projecte d’autonomia administrativa i contribució general territorial obligatòria) per part del partit cortesà de Maria Antonieta i els parlaments.

1778:

Aliança amb els Estats Units contra Anglaterra: Comença la guerra.

Necker és nomenat Ministre d’Hisenda: Intentarà fer front als costos de la guerra mitjançant emprèstits.

1781:

Necker es destituït després d’exposar l’estat de la Hisenda a la seva obra Compte Rendu au Roi.

1783:

Pau de Versalles amb Anglaterra: França adquireix Senegal, la illa de Tobago i recupera la Lousiana.

S’agreuja la crisi financera: Calonne nou Ministre d’Hisenda, recupera el projecte reformista de Turgot però serà frenat pel consell de notables del partit cortesà de Maria Antonieta.

1786:

Tractat comercial amb Anglaterra: Crisi industrial produïda per la competència dels productes anglesos.

La crisi industrial, sumada a la carestia per les males collites provoca la fam i la proliferació dels aixecaments populars.

1787:

Reunió de l’Assemblea de Notables (22 de febrer).

Negativa del Parlament de París a registrar les reformes reials, exili dels parlamentaris (juny-agost).

Brienne nou Ministre d’Hisenda: s’imposa la convocatòria dels Estats Generals.

1788:

Bancarrota Nacional: Lluís XVI recorre novament a Necker com a Ministre d’Hisenda.

Necker aconsegueix duplicar el nombre de representants del Tercer Estat en els Estats Generals convocats pel 5 de maig de 1789.

Apareix el pamflet de l’Abat de Sieyès sobre: Què és el Tercer Estat? exigint la participació directa dels representants d’aquest estament en la direcció política del país.

1789:

Eleccions de diputats als Estats Generals (març).

Revoltes a les províncies (abril-maig).

Inici dels Estats Generals segons els paràmetres simbòlics de l’Antic Règim (5 de maig).

El Tercer Estat proclama l’Assemblea Nacional –amb potestat fiscal– desprès d’exigir que la votació sigui nominal i que les deliberacions dels tres estaments es produeixin en comú (17 de juny).

L’Assemblea Nacional Constituent (juny de 1789-octubre 1791):

1789:

El Tercer Estat proclama l’Assemblea Nacional (17 de juny) amb les següents tendències:

  • Dreta: Aristòcrates i monàrquics oposats a la Revolució.
  • Centre: Constitucionalistes (Lafayette, Sieyès, Bailly, Talleyrand, Le Chapelier).
  • Esquerra: Triumvirat (Barnave, Dupori, Lameth).
  • Extrema esquerra: Demòcrates (Robespierre) i Club dels Cordeliers.

Jurament de la Pilota: Els diputats decideixen no dissoldre l’Assemblea fins que no es redacti una constitució (20 de juny).

Gran part de la noblesa i el clergat s’uneixen al Tercer Estat en l’Assemblea Constituent.

Destitució de Necker i concentració de tropes a Versalles i París (9 de juliol).

Presa de la Bastilla per part del poble de París per fer-se amb les armes de la fortalesa que exercia les funcions de presó de l’Estat (14 de juliol).

L’exèrcit és dissolt i Lafayette assumeix el comandament de la nova Guàrdia Nacional, una milícia ciutadana.

El comte d’Artois emigra a Torí (17 de juliol).

“Revolució Municipal” a les províncies (juliol).

Inici de la “Gran Por” al camp (20 de juliol).

Fi de l’Antic Règim: el clergat i la noblesa perden els privilegis (4 d’agost).

Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà: Basada en el dret natural; es reconeix la propietat com a inviolable i sagrada, el dret a la resistència a l’opressió, la seguretat i igualtat jurídica i la llibertat personal (26 d’agost).

La família reial es conduïda a París pel poble que ha marxat sobre Versalles per obligar Lluís XVI a signar els decrets d’agost (5 d’octubre).

Els béns del clergat es posen a disposició de la Nació, comencen a posar-se a disposició de la Nació els assignats produint inflació (2 de novembre).

1790:

Jacqueries antifeudals a Quercy i Périgord (gener).

Constitució Civil del clergat: Els membres del clergat passen a ser funcionaris de l’Estat, es suprimeixen convents i ordres religioses, els bisbes i sacerdots han de ser escollits, etc. (12 de juliol).

Gran part del clergat es nega a donar el jurament de fidelitat a la Constitució desencadenant un conflicte Esglèsia-Estat.

Concentració contrarevolucionària al camp de Jalès (18 d’agost).

1791:

Pius VI condemna la Constitució Civil del Clergat agreujant el problema religiós (10 de març).

Llei Le Chapelier: Llibertat de comerç de grans i proteccionisme duaner (14 de juny).

Fugida i detenció de la família reial a Varennes (20/21 de juny).

Escissió del Club dels Jacobins: Fuldens (16 de juliol).

Matança del Camp-de-Mart: Una concentració popular a París demanant el destronament de Lluís XVI acaba amb l’aplicació de la llei marcial per part de l’ajuntament controlat per Lafayette, el que suposa que les tropes disparin sobre els manifestants (17 de juliol).

Declaració de Pillnitz: Crida a la unitat dels monarques absolutistes europeus per a “restablir l’ordre a França” (27 d’agost).

Constitució de 1791 (13 de setembre):

  • Monarquia parlamentària amb poder executiu.
  • Assemblea Legislativa electiva per sufragi censatari.
  • El rei nomena els ministres, disposa de vet suspensiu per dues legislatures.
  • Reforma de la justícia i abolició de la tortura.
  • Constitució liberal rupturista amb el passat.

Inici de l’Assemblea Legislativa (1 d’octubre).

L’Assemblea Legislativa (octubre 1791-agost de 1792):

1791:

Inici de l’Assemblea Legislativa (1 d’octubre) amb les següents tendències:

  • Dreta: Feumillants (Barnave) i Girondins (portaveus de la gran burgesia).
  • Centre: Independents.
  • Esquerra: Jacobins (suport de la petita burgesia) i Club dels Cordeliers (suport de la sans-culotterie).

Ministeri fuldens (7 de desembre).

1792:

Agitacions i revoltes a París i províncies per la manca de subsistències (gener-març).

Conspiracions contrarevolucionàries al sud-est i l’oest bretó (febrer-març).

Ministeri Brissotí –amb Roland– (15 de març).

Declaració de guerra: Reacció davant les amenaces austro-prussianes que serveix a la vegada per a distreure els problemes interns i sufocar els cops contrarevolucionaris. Patrocinada per feuillants i girondins i aprovada pel monarca –en un exercici de doble joc per aprofitar la guerra contra la Revolució–, els jacobins s’hi oposaran (20 d’abril).

Dissolució de la Guàrdia Reial (maig).

Detenció dels frares refractaris (juny).

Formació d’un campament de guàrdies nacionals per a defensar París (juny).

Lluís XVI destitueix el Ministeri Roland (12 de juny).

Declaració de “la Pàtria en perill” davant la invasió de França per les tropes austro-prussianes (11-21 de juliol).

Manifest de Brunswick: Amenaça de mort a aquells que defensin París o represalïin a la família reial (25 de juliol).

Les Tulleries són assaltades: Formació de la Comuna popular i insurreccional de París (10 d’agost).

Caiguda de la Monarquia que es destituïda per l’Assemblea (10 d’agost).

Convocatòria de la Convenció escollida mitjançant sufragi universal (10 d’agost).

La Convenció i el Govern Revolucionari (agost 1792-octubre 1795):

1792:

Convocatòria de la Convenció (10 d’agost).

Establiment del sufragi universal masculí (11 d’agost).

Matances de presoners a París i províncies: Execucions d’aristòcrates, clergues, refractaris i presos comuns (2-6 de setembre).

Nova onada emigratòria de nobles.

Fi de l’Assemblea Legislativa i inici de la Convenció girondina (20 de setembre) amb les següents tendències:

  • Gironda: Republicans liberals moderats davant la radicalització de la Muntanya; defensen la propietat privada i la descentralització administrativa (Brissot, Roland).
  • Plana: Majoria de la Convenció que fluctua entre la Gironda i la Muntanya segons les circumstàncies.
  • Muntanya: Propugnen la funció social de la propietat, la democràcia política i una administració centralitzada; comptaran amb el suport de la sans-culotterie (Robespierre, Danton, Marat).

Laïcització de l’Estat civil (20 de setembre).

Victòria fracesa a Valmy: Canvia el curs de la guerra amb la retirada de l’exèrcit prussià (20 de setembre).

Abolició de la Monarquia i proclamació de la Primera República Francesa (21 de setembre).

Ocupació francesa de Frankfurt i Magúncia (octubre).

Ocupació francesa de Bèlgica per les tropes de Dumoriez (6 de novembre).

1793:

Execució de Lluís XVI: Es fa impossible tot apropament entre la França revolucionària i l’Europa monàrquica (21 de gener).

Primera Coalició: França declara la guerra a Anglaterra i Holanda (1 de febrer).

Inici de la Vendée com a un aixecament camperol per la lleva en massa per configurar l’exèrcit per a la guerra a Europa (11 de març).

Derrotes militars franceses i traïció de Dumoriez que suposen la pèrdua de Bèlgica (març-abril).

Formació del Tribunal Revolucionari contra els sospitosos: Es formulen, a més, lleis contra els nobles emigrats i els nobles refractaris (març).

Formació del Comitè de Salut Pública dirigit per Danton (6 d’abril).

Inici de la Revolta Federalista a Marsella i Lió (maig).

L’Assemblea nomena un Comitè dels Dotze per a controlar la Comuna davant dels avenços revolucionaris populars (18 de maig).

Inici de la Convenció Muntanyesa: Jornades revolucionàries protagonitzades pels sans-culottes que culminen amb la detenció dels principals líders girondins i del Comitè dels Dotze (2 de juny).

Es vota l’Acta Constitucional de 1793: Caràcter democràtic i referèndum legislatiu, però no és aplicada (24 de juny).

Formació del Govern Revolucionari (10 de juliol).

Charlotte Corday assassina Marat: Context d’assassinats contrarevolucionaris a les províncies i progressos dels contrarevolucionaris tant a l’interior com a l’exterior (13 de juliol).

Robespierre entra al Comitè de Salut Pública (27 de juliol).

Formació de l’exèrcit revolucionari.

Agitació de la sans-culotterie: Reivindicació del maximum i del Terror (4-5 de setembre).

Llei de Sospitosos: S’institucionalitza el Terror: Suspensió dels drets constitucionals, de la divisió de poders i dels drets individuals; creació d’un Tribunal Revolucionari sumaríssim i persecució dels contrarevolucionaris (des del 17 de setembre).

Institucionalització del maximum: Preu màxim pels grans i els articles de primera necessitat i regulació dels salaris (29 de setembre).

El govern de la República Francesa es declara revolucionari fins a la pau (10 d’octubre).

Derrota de la Vendée militar (desembre).

Derrota dels reialistes a Toulon (19 de desembre).

1794:

Supressió de l’esclavitud a les colònies (4 de febrer).

Detenció, procés i execució dels radicals Hebertistes (març).

Dissolució de l’exèrcit revolucionari (24 de març).

Detenció, procés i execució dels moderats Dantonistes (abril).

Unificació de la justícia revolucionària: Els tribunals provincials es dissolen (8 de juny).

Llei del “Gran Terror” (10 de juny).

Victòria francesa de Fleurus davant l’exèrcit austríac (26 de juny).

Cop de Termidor: Complot contra els robespierristes que comporta la caiguda i execució de Robespierre i 21 dels seus seguidors (27 de juliol).

Inici de la Convenció Termidoriana: Controlada per la Plana (27 de juliol).

1795:

Ocupació d’Holanda (gener).

Pau de Basilea entre França i Prússia: Prússia cedeix la part esquerra del Rin, restant aïllada (5 d’abril).

Jornades insurreccionals a París: Motins de la Fam durament reprimits pel govern (maig-juny).

Supressió de la Comuna de París (juny).

Terror Blanc contrarevolucionari organitzat (maig-juny).

Desembarcament d’emigrats a Quiberon (23 de juny).

Execucions massives de montagnards (juny).

La Convenció adopta la Constitució de 1795: Davant el temor a la influència del poble, la Convenció s’orienta cap a un govern de notables (22 d’agost).

  • Abandona el Dret Natural.
  • Directori de 5 membres.
  • Legislatiu composat per dues cambres: El Consell d’Ancians i el Consell dels Cinc-cents.
  • Sufragi censitari indirecte.
  • Elimina la participació popular en les decisions polítiques a favor d’una oligarquia burgesa.

Annexió de Bèlgica (1 d’octubre).

Insurrecció reialista contra la Convenció: Napoleó Bonaparte sufoca l’aixecament (5 d’octubre).

Elecció del Directori (31 d’octubre).

El Directori (octubre 1795-novembre 1799):

1795:

Elecció del Directori (31 d’octubre).

1796:

Supressió dels assignats (19 de febrer).

Victòries de Napoleó a Itàlia (març-abril).

Tractat de Sant Ildefons: Espanya s’alia amb la França revolucionària i declara la guerra a Anglaterra.

Detenció de Baboeuf i els seus seguidors (10 de maig).

1797:

Execució dels Babuvistes: Baboeuf era el líder dels iguals –primitius comunistes– i teòric de l’assalt llampec al poder (27 de maig).

Capitulació de Màntua: Les contribucions dels Estats italians derrotats per Bonaparte salven de la crisi financera el Directori (juny).

Cop d’Estat del Directori contra els reialistes (4 de setembre).

Pau de Campoformio: Àustria cedeix a França la part esquerra del Rhin i el Milanesat (17 d’octubre).

Incorporació de les Repúbliques Germanes: Milà i Gènova: Sistema francès d’Estats vassalls.

1798:

Creació de la República Helvètica –Suissa– (abril).

Napoleó desembarca a Egipte: S’ocupa El Caire (juliol).

Servei Militar obligatori: Llei Jourdan (5 de setembre).

1799:

Eleccions legislatives (març-abril).

Els Consells recuperen el control del Directori en un gir polític cap a l’esquerra (16-18 de juny).

Sublevació reialista al sud-oest (5 d’agost).

Extensió de la chouannerie (octubre-novembre).

Cop d’Estat del 18 de Brumari de Napoleó amb ajuda dels militars contra el Directori i els Consells (9 de novembre).

Inici de l’Època Napoleònica amb la formació del govern provisional amb Fouche com a cap de la policia i Talleyrand al front del Ministeri d’Afers Exteriors.

Final de la Revolució francesa?