Entrades amb l'etiqueta ‘Crisi de l’Antic Règim’

La capital de la Revolució (1): Dels Estats Generals a la presa de la Bastilla

dimarts, 5/02/2013

Les forces latents que havien anat desenvolupant-se en els darrers anys van esclatar quan la monarquia va veure’s obligada, per primer cop des de feia 170 anys, a convocar els Estats Generals per aconseguir donar una solució consensuada a la crisi política, econòmica i financera de França. El país es trobava econòmicament arruïnat i les diferències entre rics i pobres havien assolit unes dimensions intolerables. L’Estat francès es trobava abocat a la bancarrota mentre que tots els intents per portar a terme una reforma de la política financera i fiscal fracassaven per la resistència de la noblesa i dels parlaments. Arribats a 1789 la fam i els aixecaments espontanis començaven a sacsejar les províncies i la capital.

Qu'est_ce_que_le_Tiers_Etat.jpgL’opinió pública, desenvolupada al llarg del segle XVIII com a conseqüència de la difusió de les idees il·lustrades, va veure que aquest era el moment de posar-se en marxa. Havia arribat el moment de fer realitat els projectes constitucionals, de posar sobre la taula els seus ideals il·lustrats, la crítica i el dret natural que havia marcat els debats dels salons.

Es la voluntat de Sa Majestat”, segons constava en el reglament d’elecció dels Estats Generals, “assegurar a qualsevol, fins i tot en els llocs més allunyats del regne, que els seus desitjos i reclamacions arribin fins a Ell”. Els components del Tercer Estat van interpretar aquesta declaració reial com una invitació a l’aixecament de la censura: en qualsevol espai de París van aparèixer proclames en els murs; el poble va rebre octavetes i pamflets; els quaderns de queixes van restar farcits de les demandes i necessitats de la població. Sieyès escrivia en un d’aquests pamflets amb caràcter electoral: “Què és el Tercer Estat? Tot. Què ha estat fins ara en l’ordre polític? Res. Què demana? Arribar a ser alguna cosa en dit ordre”. Contra l’esperit que havia inspirat la convocatòria del Estats Generals, semblava que finalment havia arribat l’hora del poble.

D’aquesta manera, els Estats Generals van iniciar les seves reunions el 5 de maig a Versalles. L’excusa per a realitzar la reunió en l’espai emblemàtic de l’absolutisme va ser que era allà on es trobaven les seus del govern i de la cort, però la intenció evident era mantenir al Tercer Estat, la representació del “poble”, allunyat de les seves combatives bases socials establertes a París.

La tradició establia que cada estament votés en bloc, fet que atorgava l’avantatge al clergat i l’aristocràcia de l’Antic Règim. Però els representants populars van posar la primera pedra de la Revolució protagonitzant el primer acte realment revolucionari: exigir el principi “d’un home, un vot”. La noblesa va oposar-se radicalment, mentre que el clergat va navegar en l’ambigüitat. Tot quedava bloquejat davant d’aquest dilema polític. Va ser aleshores quan el Tercer Estat va jurar-se per esdevenir Assemblea Nacional, a la qual es sumarien membres del clergat i uns pocs aristòcrates, com el Duc d’Orleans, Felip Igualtat. La Revolució havia començat.

estats-generals.jpg

Lluís XVI, però, no estava disposat a admetre aquesta democratització assembleària de l’ordre de l’Antic Règim i va clausurar les reunions. Però en el Jeu de Paume de Versalles el Tercer Estat i els trànsfugues dels estaments privilegiats esdevenien els representants de la nació, els protagonistes de la Revolució institucional. No hi havia marxa enrere, i el 9 de juliol, sota la pressió popular que començava a portar l’efervescència a París, l’Assemblea, ja amb tots els representats dels Estats Generals reintegrats, esdevenia constituent. Però Lluís XVI no havia sufocat l’incendi i la destitució del ministre Necker provocaria la reacció immediata del poble. París començaria a cremar.

Serment_du_jeu_de_paume.jpg

És ara quan París esdevé el gran escenari de la Revolució. La ciutat en la qual el poble surt a prendre els carrers tumultuosament per fer sentir el seu descontent vol ser protagonista del temps històric que s’enceta. Una ciutat castigada per la crisi, en la qual la fam és el protagonista quotidià de l’existència dels seus ciutadans. La ciutat en la qual el preu de la lliura de pa s’havia duplicat en un any i l’escassetat d’aliments és cada dia més evident. La ciutat on comença a ser massa habitual observar l’assalt als forns de pa i comerços alimentaris a mans de simples ciutadans que no tenen un gra de pa que endur-se a la boca. Davant la inoperància de la monarquia, els parisencs es veuen amb força per prendre la iniciativa per garantir la seva pròpia subsistència.

Els rumors sobre la destitució de Necker i la imminent dissolució de l’Assemblea és l’espurna que mobilitza les masses. Això sumat al discurs dels agitadors revolucionaris que sostenen que l’escassetat d’aliments respon a un complot aristocràtic per enriquir-se. Més llenya al foc. La desconfiança popular comença a transformar-se en indignació davant la por a una repressió a sang i foc de la Revolució institucional de Versalles.

paris_1789.jpg

El 13 de juliol de 1789, Camille Desmoulins i d’altres agitadors populars inciten en poble a la rebel·lió. I París esclata. És allò que Georges Lefebvre va denominar com “por i esperança” –por a la fam i als aristòcrates, i esperança en la regeneració política de França–. Es saquegen les armeries, les turbes populars s’enfronten als soldats de la monarquia, es configura una milícia urbana, es destrueixen els odiosos edificis de recaptació d’impostos i la Bastilla, el gran símbol de la repressió absolutista, és assaltada. Les masses feien la seva “irrupció” en la història. És a dir, la irrupció de la multitud el juliol de 1789 venia produïda pel pànic i no per l’acció directa de les elits revolucionàries del Tercer Estat.

Amb la finalitat de controlar les masses, des de la naixent Comuna de París instal·lada a l’Hotel de Ville –el nou Ajuntament que substituïa, de fet, l’antiga municipalitat– el Tercer Estat va decidir crear una milícia popular urbana per fer-se amb el control de la situació. S’havien construït barricades i es donaven enfrontaments entre el poble i els regiments reials que van ser guanyats pel poble insurrecte davant d’uns soldats que es negaven a obeir les ordres. Només hi havia un problema per a la milícia: faltava l’armament.

La_Bastille.jpg

Per a solucionar-ho, el 14 de juliol, a primera hora del matí, uns milers de persones, concentrats en diversos punts de la ciutat, van assaltar diversos arsenals, entre ells el de l’Hospital Militar dels Invàlids, i van incautar-se 32.000 fusells i una vintena de canons.

De tornada cap a l’Hotel de Ville, al passar per la Bastilla, la presó va semblar als manifestants el símbol de l’autoritat reial. Gairebé un miler de persones va assaltar la fortalesa espontàniament. De Launay, governador de la Bastilla, presó però també un important dipòsit de pólvora i municions, rebutja els requeriments dels sublevats i intenta contenir els assaltants amb l’ajuda de la guàrdia. Però aquests no s’aturen i es llancen a l’assalt de la ciutadella. Així, van sonar primer els dispars i després les canonades que van produir 98 morts i 73 ferits.

vers11_anonyme_001f.jpg

Prise_de_la_Bastille.jpg

Els canons disparen contra els revolucionaris, però això no els atura i els que aconsegueixen superar el foc inicien un desigual combat, cos a cos, amb els soldats que defensen la fortalesa. Són quatre hores de combat. Sembla un miracle: el coratge i el nombre de parisencs aconsegueix derrotar els defensors. El governador de la Bastilla rendeix la ciutadella sense condicions. Al carrer, entre els cossos morts i els nombrosos ferits, reina l’ambient victoriós. A l’interior, desenes de soldats d’origen humil han estat degollats i afusellats en mig del furor de la victòria. Els caps de De Launay i d’alguns dels oficials de la guàrdia van ser passejats en pals i exposats a l’Ajuntament. Els únics set presoners (dos d’ells malalts mentals) van ser alliberats.

Charles_Thévenin_-_La_prise_de_la_Bastille.jpg

La Bastilla havia estat presa, i el que podia haver estat un fet més en el curs del moviment revolucionari encetat dos mesos abans esdevenia, davant dels seus contemporanis i dels ulls de la història com el símbol de la victòria del poble sobre els tirans. És el 14 de juliol. Dia de glòria, jornada de tragèdia. El poder revolucionari del poble aixecat en armes ha triomfat. Simultàniament, comencen a cremar castells feudals arreu del país. Les masses havien envaït l’espai públic per esdevenir el motor de la Revolució.

Aquella nit, a Versalles, Lluís XVI escrivia al seu diari: “Dimarts, 14 de juliol: Res”. Si bé pel monarca la manca d’èxit en l’exercici diari de caça havia marcat la jornada, en realitat aquella data ho era tot. Qualsevol Revolució necessita, per a triomfar, una simbologia que esdevingui capaç de transmetre la sensació que les classes subalternes poden fer-se amb el poder. El mateix dia que queia la Bastilla, el món sencer va adquirir una nova icona, un nou símbol: un grup d’esparracats podia fer trontollar una monarquia absoluta com l’encarnada pels reis francesos. Darrere de l’esplendor de Versalles es deixava entreveure un decorat que podia caure davant de l’empenta col·lectiva de la societat. En aquest moment estava naixent un mite que senyalaria un camí que ompliria de dates revolucionàries els segles XIX i XX.

El Motí d’Aranjuez

dimecres, 5/12/2012

18 de març de 1808, Aranjuez. Després de l’ocupació napoleònica de Portugal, un exèrcit francès, conduït per Murat, va dirigir-se cap a Madrid. La por que la presència francesa acabés en una invasió real del país va anar prenent cos entre la població. Davant d’això, la cort de Carles IV va traslladar-se a Aranjuez i Godoy va aconseguir de convèncer el monarca de la necessitat que la família reial anés a Andalusia per embarcar-se camí d’Amèrica. En aquest context, l’oposició cortesana va fer córrer el rumor que Godoy planejava segrestar la família reial. L’oposició ja tenia planejat el seu cop.

motin-de-aranjuez.jpg

La matinada del 17 de març escatava el motí, un aixecament protagonitzat per les capes populars (soldats, camperols i treballadors del palau), però dirigit per l’aristocràcia palatina, el clergat i els oficials de l’exèrcit, i amb un objectiu clar: la caiguda del valido Godoy i l’abdicació de Carles IV en la figura del príncep Ferran, esperança de redreçament de la greu crisi que patia el país.

La casa de Godoy, sempre fortament vigilada per la guàrdia reial, va veure’s desprotegida de cop i volta. El totpoderós ministre que va enfrontar-se amb la crisi de l’Antic Règim va haver de refugiar-se a les golfes, amagat sota una catifa, humiliat, fins que va reaparèixer el 19 de març. En aquell moment era una ombra de l’estadista que havia pretès ser, una figura famèlica i assedegada que demanava la seva absolució. El preferit del rei havia caigut definitivament en desgràcia i no es retrobaria amb els vells monarques fins al seu exili francès.

arajuez.jpg

Carles IV també va ser abandonat. Els seus ministres i cortesans van abandonar el vaixell d’un monarca que s’enfonsava presoner dels seus suports a Godoy i Napoleó. Només la coronació de Ferran podia frenar els rebels. Així, el motí triomfar i els amotinats van aconseguir el seu objectiu de derrocar Carles IV –el qual va abdicar la corona en el príncep Ferran el 19 de març– i Godoy –empresonat i destituït–, però els fets sobretot van evidenciar la profunda crisi en la qual estava immersa la monarquia espanyola.

Un motí popular havia acabat amb la monarquia de Carles IV, però un motí teledirigit per Ferran VII i la noblesa. Fins i tot la reina Maria Lluïsa ho tenia clar: “Mi hijo Fernando era el jefe de la Conjuración. Las tropas estaban ganadas por él; él hizo poner una de las luces de su cuarto en una ventana para señal de que comenzase la explosión”. Però la situació era més complexa. No era simplement canviar un monarca per un altre. Els fets d’Aranjuez eren una reacció contra l’absolutisme borbònic i a la recerca de la introducció d’un govern aristocràtic.

EC001698වᓵ

Ferran VII era proclamat rei d’Espanya i entrava triomfant a Madrid el 24 de març davant de l’aplaudiment popular, però Carles IV no va acceptar la derrota i va recórrer a demanar auxili a Napoleó per a recuperar el tron arrabassat pel seu propi fill.

D’altra banda, els fets van confirmar a Napoleó la seva convicció de la feblesa, la corrupció i la incapacitat de la monarquia dels Borbons espanyols, i el van decidir a ocupar el país per fer-ne un satèl·lit de l’Imperi. Així Espanya es regeneraria il·lustradament en agraïment a que ajudés a la lluita contra Anglaterra i a l’engrandiment de França. A més, dominar Espanya volia dir tenir el comandament de les índies i controlar el corrent de metalls preciosos que procedien de les colònies americanes. L’emperador estava convençut que l’Espanya d’inicis del segle XIX, governada per una dinastia inepta, seria un enemic sense importància i que podia dominar-se amb poc esforç en la seva lluita pel control d’Europa.

La Batalla de Trafalgar

dilluns, 3/12/2012

La Pau de Basilea de 1795 va suposar un canvi en les aliances internacionals. A partir d’aquest moment, Espanya serà novament un aliat subordinat de la França del Directori, en aquest cas contra la monarquia anglesa, en especial després del pacte segellat a Sant Ildefons el 1796. Aquest tractat suposava una aliança ofensiva i defensiva francoespanyola contra Anglaterra. Seguint aquesta política, i ja amb Napoleó Bonaparte instal·lat al poder amb el Consolat, el 1801, Espanya, pressionada per França, trencarà les relacions amb Portugal davant la negativa portuguesa a tancar les seves fronteres al comerç britànic.

En aquest context, quan Napoleó va ser proclamat emperador, en 1804, es declararia el blocatge continental al comerç Britànic i Portugal restaria com l’únic aliat continental dels britànics en el continent europeu. Davant d’aquesta situació, Carles IV es tornaria a aliar amb França. Ara bé, l’aliança amb Napoleó era un perill per una Espanya immersa en una greu crisi política, econòmica, social i cultural. L’aliança hispano-francesa conduïa directament cap a la guerra amb Anglaterra i la Tercera Coalició, exactament el darrer que necessitava el país.

info22.jpg

El 1805 el govern espanyol es veia obligat a posar la seva esquadra naval al servei de Napoleó. Els exèrcits navals de França i Espanya, integrats per 18 vaixells i 7 fragates per part francesa i per 15 vaixells per part espanyola, van reunir-se a Cadis sota el comandament de l’almirall Pierre Villenueve, el qual no aixecava massa simpaties entre els mariners espanyols, i l’espanyol Federico Gravina. Quan van sortir del port van trobar-se cara a cara amb la flota anglesa, comandada per l’almirall Horatio Nelson i composta per 27 vaixells i 6 fragates, la qual va bloquejar-los i va llançar la seva ofensiva davant del cap de Trafalgar.

El xoc passaria a la història. Era la matinada del 21 d’octubre de 1805, la data de la Batalla de Trafalgar, l’enfrontament naval més important del segle XIX. Mentre la flota francoespanyola es trobava estesa en forma d’arc a sis quilòmetres, l’almirall Nelson encoratjava els seus homes amb la famosa frase que passaria a la posteritat: “Anglaterra espera que tots els homes compleixin amb el seu deure”. Aleshores, els anglesos van atacar perpendicularment mitjançant dues columnes que primer van dividir la flota francoespanyola i després van atacar els vaixells.

Vice-Amiral_Pierre_Charles_de_Villeneuve.jpg

Pierre Charles de Villeneuve

Federico_Gravina.jpg

Federico Gravina

Horatio Nelson.jpg

Horatio Nelson

En menys de sis hores de batalla en el front de Trafalgar, 4.480 mariners francesos i espanyols havien mort en combat, 2.220 es trobaven ferits en diferents graus, 7.000 havien estat fets presoners, prop d’una dotzena de vaixells havien estat destrossats i no trigarien a enfonsar-se en les profunditats de l’oceà, una altra dotzena havia estat apressada pels anglesos, Villeneuve era pres amb el seu vaixell Bucentaure i el contraalmirall Dumanoir fugia en desbandada… Només nou vaixells, comandats per Gravina, tornarien a Cadis. La victòria anglesa era indiscutible, per molt que Nelson hagués mort sobre la nau Victory i el seu cadàver es trobés amagat en una barrica de conyac. El balanç de 449 mariners morts i 1.214 ferits no amagava la victòria total sobre Napoleó.

El resultat conferia aires de tragèdia a la desfeta. Les aigües del cap Trafalgar havien esdevingut un mar de la mort en el qual la flota naval espanyola s’havia enfonsat per sempre més com a conseqüència del desastre. Espanya havia perdut deu vaixells. Igualment, la preponderància naval francesa restava tocada de mort, tot liquidant l’intent napoleònic d’imposar-se en el domini marítim. França havia perdut dotze dels seus vaixells. Així, Anglaterra s’havia guanyat una preponderància marítima que es mantindria fins a la Segona Guerra Mundial. I l’almirall Nelson havia esdevingut llegenda.

Trafalgar-Auguste_Mayer.jpg

Mort_nelson.jpg

Gaspar Melchor de Jovellanos

divendres, 23/11/2012

El darrer representant de la Il·lustració espanyola del segle XVIII és l’asturià Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811). Polític, poeta, dramaturg, crític d’art i literatura, assagista, teòric de l’educació… Un valor intel·lectual de primer ordre. Fill d’una família de la petita noblesa, Jovellanos va canviar els estudis eclesiàstics pels de dret. El 1768 va ser nomenat Alcalde del crimen de l’Audiència de Sevilla, i des d’aquesta posició va poder entrar en contacte amb el nucli il·lustrat encapçalat per Olavide i va començar a forjar el seu projecte social i intel·lectual.

JOVELLANOS EN SAN LORENZO.jpg

Posteriorment, el 1778, va instal·lar-se a Madrid per convertir-se en alcalde de casa y corte. A la capital va conèixer el grup il·lustrat reformista de Carles III, format per figures com Campomanes, Floridablanca o Cabarrús, i va participar en diferents organismes il·lustrats com l’Academia de la Historia o l’Academia de San Fernando. La seva ràpida ascensió, però, es veuria truncada el 1790 quan, com a conseqüència de la seva amistat amb Cabarrús, va ser desterrat a Gijón, on va fundar l’Instituto Asturiano (1794).

Per encàrrec de la Societat Econòmica de Madrid va escriure el Informe en el expediente de ley agraria (1795), on va mostrar-se partidari d’un capitalisme agrari individualista, va assenyalar els problemes bàsics del camp (l’amortització de les terres) i va proposar una sèrie de solucions perfectament adequades als seus propòsits com el tancament dels camps i l’establiment dels mecanismes del lliure mercat en la fixació dels preus dels cereals.

informe-expediente-ley-agraria.jpg

Jovellanos va distingir-se per unes idees renovadores: humanització de la justícia, foment de les obres públiques, regalisme, lluita contra la Inquisició, racionalització de l’ensenyament, liberalisme econòmic, etc. Tot això va concretar-se en obres com Sobre los medios de promover la felicidad en el Principado (1781), Bases para la formulación de un plan general de instrucción pública (1811) o Sobre la necesidad de cultivar en el Principado el estudio de las ciencias (1812), expressen els seus principals plantejaments politicoeconòmics i la seva preocupació per l’educació com a eina fonamental per a transformar la societat.

Secretari de Gràcia i Justícia des de 1797, des d’aquesta posició va lluitar contra la Inquisició i va intentar introduir una reforma de la universitat. Tanmateix, els seus plantejaments reformistes van topar amb les orientacions polítiques reaccionàries del moment. Així, Godoy va aconseguir la seva destitució, després d’haver estat objecte d’un intent d’assassinat, el 1798. Des d’aleshores, Jovellanos va convertir-se en objectiu de la Inquisició fins a ser empresonat el 1802.

jovellanos.jpg

No recuperaria la llibertat fins el 1808, després del Motí d’Aranjuez i l’abdicació de Carles IV. Tot i això, va negar-se a participar en l’equip afrancesat de Josep I i va convertir-se en delegat d’Astúries a la Junta Central. Els seus esforços en el procés constituent van dirigir-se a frenar qualsevol excés revolucionari mitjançant la defensa del bicameralisme que conservés el pes polític de la noblesa i el clergat. És a dir, Jovellanos representava la tendència il·lustrada oposada alhora a l’Antic Règim i a la introducció del liberalisme polític.

Manuel Godoy

dilluns, 19/11/2012

Don Manuel Godoy y Álvarez de Faria (1767-1851): duque de Alcudia, grande de España, regidor perpetuo de la ciudad de Santiago, caballero del Toisón de Oro, Gran Cruz de la Orden de Carlos III, consejero de Estado, primer secretario, secretario de la reina, gentilhombre de cámara, comendador de Valencia del Ventoso, superintendente general de Correos y Caminos, capitán general de los Reales Ejércitos, inspector y sargento mayor del Real Cuerpo de Guardia de Corps… És a dir, l’home clau en el tombant de segle, la figura que va haver de fer front a la crisi de l’Antic Règim davant de la incapacitat de Carles IV. Tanmateix, les preguntes assalten a l’observador. Per què Godoy? Qui era aquest estadista instantani? Realment estava capacitat per aquesta tasca?

Manuel_Godoy.jpg

Godoy afirmava en les seves memòries: “En mi vida entendí de guitarra, ni de cantar, ni podía acudir a esas habilidades, que no tenía, para sostenerme en la corte. Yo diré pocas cosas sobre esto, y observaré el decoro que requiere el buen nombre de la reina, como conviene entre españoles”. Aleshores, per què aquest hidalgo extremeny, que el 1784 s’havia enrolat en els guàrdies de corps de Madrid, va arribar a la cúspide del poder?

Possiblement per la seva insignificança política. Des de la seva arribada a Palau va mostrar-se disposat a satisfer la família reial en allò que fos necessari, establint una cordial amistat amb els prínceps d’Astúries, especialment amb la futura reina Maria Lluïsa, de qui els rumors ens diuen que va esdevenir amant (el “semental de la reina” de l’obra de Pérez-Reverte). La distància que Godoy va mantenir entre els partidaris de Floridablanca i el bàndol d’Aranda el convertia en una figura neutral i insignificant, però també en un personatge al servei del rei, un polític tenaç i un esperit suposadament il·lustrat però allunyat del reformisme borbònic. Així, el 1792, substituïa Aranda com a primer ministre de Carles IV:

No fue culpa ni ambición de parte mía que se hubiera propuesto y quisiere Carlos IV tener un hombre de quien fiarse como hechura propia suya, cuyo interés personal fuese al suyo, cuya suerte pendiese en todo caso de la suya, cuyo consejo y cuyo juicio, libre de influencias y relaciones anteriores, fuese un medio más para su acierto o su resguardo, en los días temerosos que ofrecía Europa. Por esa idea, todo suya, me colmó de favores, me formó un patrimonio, me elevó a la grandeza y ligó mi fortuna con la suya.

Els esdeveniments van permetre la seva ràpida carrera, treballada o no des del llit de la reina. Després de seixanta anys de Pactes de Família, França era el principal problema de la monarquia: Lluís XVI havia estat guillotinat i la República revolucionària s’aixecava com la gran amenaça d’Espanya. Semblava raonable unir-se a la coalició de països que havien declarat la guerra a la Convenció, una aliança que compensaria el lamentable estat de l’exèrcit espanyol. Ara bé, la guerra contra la França revolucionària (1793-1795) resultaria un desastre més. Aleshores, Godoy va promoure la idea que la millor sortida diplomàtica era la pau i aliança amb França. Ja s’havia convertit en el Príncep de la Pau.

El_joven_Manuel_Godoy.jpgPerò Godoy, més enllà del favor reial, no comptava amb una base per exercir el poder. Així, va haver de fabricar la seva camarilla mitjançant el clientelisme. Però va fracassar entre l’aristocràcia, només el suport de Carles IV i Maria Lluïsa juntament amb la burocràcia pròpia de l’absolutisme van permetre-li el govern del país. En realitat, era un peó de la monarquia, la qual va construir la imatge del superministre, el gran estadista, que dirigia el país.

Per exemple, Godoy s’havia enamorat de Josefa de Tudó i Catalán, però els reis no podien permetre un casament amb una noia procedent d’una família modesta i van arreglar el matrimoni amb Maria Teresa de Borbó, la comtessa de Chinchón i cosina germana de Carles IV. Tanmateix, Godoy mai va abandonar la seva amant. Això va engrandir la seva fama d’Homme à femmes. Una amant a palau i una altra a casa? No existeixen proves, però els rumors corrien sense fre per la cort i més enllà. I això convertia Godoy en un personatge gens modèlic als ulls dels espanyols.

L’aliança amb la França revolucionària va resultar un despropòsit. Dues guerres amb Anglaterra (1796-1802 i 1804-1808) van desballestar el circuit comercial amb Amèrica, la recessió econòmica es va fer present i les finances públiques van arribar al límit. Per pal·liar les necessitats financeres, Godoy va portar a terme una primera desamortització que va posar en circulació un 15% de les terres eclesiàstiques a la corona de Castella; igualment, va aconseguir els breus pontificis que possibilitaven la venda d’una setena part dels béns eclesiàstics. Potser era una sortida temporal a la crisi, però el cost era massa elevat perquè l’enemic eclesiàstic que creava no el suplia amb noves aliances.

Les pressions dels grups il·lustrats i l’animadversió declarada dels membres del Directori francès van provocar la seva destitució el 1798, però al cap de dos anys ja havia recuperat el poder efectiu. Tanmateix, els fracassos de la guerra contra Anglaterra, el seu despotisme ministerial, la crisi econòmica i la seva feblesa davant les pressions de Napoleó, van suposar una ràpida pèrdua de prestigi. La crisi de l’Antic Règim donava pas a les conxorxes entre l’aristocràcia espanyola i els mateixos francesos, encapçalades pel mateix príncep d’Astúries, el futur Ferran VII.

La frustrada conspiració d’El Escorial de 1807 marca el final d’una etapa. Godoy va intentar processar el príncep Ferran, fet que el va desprestigiar més encara als ulls d’una opinió pública que havia perdut tota esperança en Carles IV i el seu favorit. Signat el Tractat de Fontainebleau de 1807, i en adonar-se de les clares intencions franceses d’enderrocar els Borbó, va planejar una fugida dels sobirans a Amèrica, però el Motí d’Aranjuez de 19 de març de 1808 va obligar Carles IV a abdicar i va portar Godoy a la presó. En conèixer els esdeveniments, Napoleó el va reclamar a Baiona, on va esdevenir un ninot de l’emperador en l’afer de les abdicacions. Havia signat la seva sentència de mort política. Només li restava l’exili, en el qual va seguir a la reina Maria Lluïsa a Itàlia i el 1832 a París, on donaria forma a les seves Memorias. La Guerra del Francès havia condemnat el Príncep de la Pau.

Maria Lluïsa de Parma

divendres, 16/11/2012

Filla del duc Felip I de Parma i de la princesa Elisabet de França, la sang reial corria per les seves venes: néta de Felip V per part de pare i néta de Lluís XV de França per part de mare, Maria Lluïsa de Parma (1759-1819) va casar-se el 1765 amb el fill de Carles III, Carles el príncep d’Astúries i futur rei d’Espanya. Entronitzat Carles IV el 1788, la reina va començar a jugar un paper fonamental en la política espanyola del tombant de segle. Sempre al costat del seu espòs quan aquest rebia els ministres, era molt més intel·ligent, capaç i ambiciosa que el monarca, tot i que a ulls del poble sempre va ser un personatge marcat per l’escàndol.

Maria_Luisa_of_Parma,_Queen_of_Spain.jpg

Maria Lluïsa de Parma

Maria Lluïsa, famosa per la seva fastuositat i la seva elegància, immortalitzades pel pinzell de Goya, com a reina de l’Antic Règim tenia un paper assignat en el si de la família reial: proporcionar l’hereu que perpetués els Borbons en el tron. Però la reina mai va resignar-se a aquest paper fonamental, a la vegada que secundari. Els testimonis ens presenten una esposa dominant, ja des dels primers anys del matrimoni, fet molt habitual entre els Borbons. També ens dibuixen una reina amistosa i de gran gesticulació social en la vida cortesana, especialment entre els homes.

D’aspecte voluptuós, ulls penetrants i posat arrogant, la reina va complir amb escreix la seva funció biològica en el si de la monarquia: set fills del matrimoni van arribar a l’edat adulta. Ara bé, això no va valer-li l’estima dels espanyols. Sempre envoltada per la polèmica, l’escàndol de les possibles infidelitats, abans i després de conèixer Manuel Godoy, marca la seva biografia. No existeix cap prova concloent, simples xafarderies cortesanes, però el rumor va fer fortuna i Maria Lluïsa mai va preocupar-se per desmentir aquesta propaganda adversa. Al contrari, va introduir a la cort el més controvertit dels seus favorits, un Godoy que es convertiria en la figura clau del govern que havia de gestionar la crisi de l’Antic Règim.

familia de carlos iv.jpg

La família de Carles IV

No era la millor imatge per a la monarquia, just en el moment en el qual des de la França revolucionària es jutjava aquesta institució. Així, en paraules del liberal Antonio Alcalá Galiano:

Lo que pasaba en España entre desórdenes de la reina, debilidad y descuido del rey y soberbia de un privado, demostraba que la autoridad real puede, por culpa de quien la ejerce, desdorarse a sí propia e irse achicando y enflaqueciendo hasta causarse daño igual o superior al que nace de la oposición más violenta o aun de rebeliones declaradas.

La crisi de la monarquia era un fet. Carles IV i Maria Lluïsa van veure’s obligats a abdicar com a conseqüència del motí d’Aranjuez de març del 1808. I el mes següent, a Baiona, Napoleó va exigí de Ferran VII la devolució de la corona als seus pares, per aconseguir immediatament la renúncia definitiva d’aquests a favor del seu germà Josep Bonaparte. Després d’un còmode retir a la França napoleònica, amb la restauració de Ferran VII a Espanya, Maria Lluïsa seguiria seguí el seu marit a l’exili italià, juntament amb l’antic favorit Godoy, íntimament lligat als sentiments de la reina fins a la fi de la seva existència.

Carles IV

dilluns, 12/11/2012

L’absolutisme del segle XVIII necessitava la figura d’un monarca, el rei que era l’eix de la piràmide i donava sentit al sistema. Aquest no havia de ser necessàriament un gran rei, ni tan sols un bon rei. Als monarques absolutistes només se’ls hi demanava que fossin actius i capaços d’avaluar els consells que rebien abans de prendre les grans decisions. Avantatges de la transmissió sanguínia del poder i de la voluntat divina que els legitimava. Per això aquests monarques s’acompanyaven de la figura d’un primer ministre que fos els transmissor de la credibilitat del regne, tant a l’interior com a l’exterior.

Ara bé, arribats a la crisi de l’Antic Règim, l’Espanya dels Borbons va veure’s en mans de Carles IV (1748-1819) un monarca que podríem situar en aquella categoria que els francesos anomenen com un roi fainéant, un personatge immadur i incapaç d’aportar res de nou a la monarquia en un temps de transformacions i sacsejades revolucionàries. Així, Carles IV només podia aportar a la corona el seu sentit del deure, una aportació que sovint es veia anul·lada per la gran indolència que caracteritzava.

Carlos_IV.jpg

Carles IV

Escassament preparat, sense experiència prèvia com a governant i dèbil de caràcter, Carles IV era un monarca que només s’apassionava per la caça, la fusteria, les seves col·leccions de rellotges, el violí i la pintura. Era un rei que vivia absent del món que l’envoltava. Infantil en els seus coneixements i en la capacitat d’analitzar els esdeveniment que estaven transformant el món. No és que fos incapaç de prendre decisions polítiques, és que la política no l’interessava. Els seus interessos es dirigien cap al mecenatge de les arts, no cap als assumptes d’Estat. En conseqüència, les circumstàncies personals del monarca contribuirien al desprestigi de l’absolutisme i de la institució monàrquica.

Arribat al tron el 1788, aviat s’hauria d’enfrontar amb l’esclat de la Revolució francesa. El problema és que mai va arribar a entendre que estava passant realment al país dels seus avantpassats. Això explica la política erràtica de la monarquia espanyola. Primer, el comte de Floridablanca, vell ministre de Carles III, va intentar evitar la introducció de les idees revolucionàries establint un cordó policíac a la frontera dels Pirineus. Però aviat va fer-se necessari un intent de reforçar la situació precària de Lluís XVI de França. Per això el poder va ser confiat al comte d’Aranda, simpatitzant amb els enciclopedistes, el qual va mantenir una actitud expectant davant la França revolucionària. En qualsevol cas, aquests equilibris polítics van representar la liquidació dels pressuposts del despotisme il·lustrat, i un retrocés en el procés de liberalització cultural del país.

Anton_Raphael_Mengs,_Prince_of_Asturias,_Future_Charles_IV_of_Spain_(са_1765)_-_02.jpg

Carles IV

Un nou cop d’efecte arribaria amb la destitució d’Aranda, el 1792, per la pressió de la reina Maria Lluïsa. Arribava al poder el favorit (i amant?) de la reina, Manuel de Godoy, un jove militar que gaudiria del favor de Carles IV durant tot el seu regnat com a ministre universal amb un poder absolut. Però el paper de Carles IV i Godoy es complicava: Lluís XVI era executat i França es convertia en una República. El temps de les indecisions s’havia acabat i Espanya declarava la guerra a França.

La campanya, coneguda com la Guerra Gran o Guerra de la Convenció (1793-1795), d’entrada va resultar molt popular i va iniciar-se amb bons auguris. Tanmateix, el desastrós proveïment, la pèssima preparació de l’exèrcit i l’escassa moral de la tropa davant els exèrcits francesos que van envair l’Empordà i el País Basc van portar Espanya a la capitulació. La Pau de Basilea de 1795 suposava el canvi d’aliances i la consagració del paper de Godoy.

Capgirat el marc d’aliances internacionals, l’Espanya de Carles IV restava sota l’òrbita del Directori francès per tal de mantenir l’aliança tradicional francoespanyola contra els anglesos, el rival més temut i que atacava repetidament els interessos comercials amb Amèrica. I aquesta situació acabaria per convertir-se en submissió a l’arribada de Napoleó al poder. Tot i els esforços de Godoy per mantenir la neutralitat espanyola, els continuats atacs anglesos a la flota americana van forçar Carles IV a declarar la guerra a la Gran Bretanya i a col·laborar amb Napoleó, que aleshores projectava l’assalt a Anglaterra. Ara bé, la desastrosa batalla de Trafalgar (1805) enfonsaria definitivament la potència marítima creada pels primers Borbó i deixava Espanya sense flota necessària per defensar les Índies poc després. De la mateixa manera, les guerres continuades contra Anglaterra arruïnarien el comerç i malmetrien greument el crèdit de la monarquia.

familia de carlos iv.jpg

Com a conseqüència de la desfeta, l’oposició contra Godoy, especialment viva entre la noblesa, va cristal·litzar entorn del príncep d’Astúries, el futur Ferran VII. En paral·lel, un Godoy enlluernat pel poder creixent de Napoleó va signar el Tractat de Fontainebleau de 1807, pel qual es repartia el regne de Portugal amb l’emperador francès. Això ja era massa per a la noblesa i el Motí d’Aranjuez del 18 març de 1808 va provocar la caiguda de Godoy i l’abdicació de Carles IV a favor de Ferran VII. El rei indolent s’havia deixat perdre el tron per confiar en un favorit que actuava seguint un impuls polític propi de temps passats, totalment inadequat a la realitat del tombant de segle.

En conèixer els esdeveniments, Napoleó va reunir pare i fill a Baiona, presentant-se com a intermediari entre els dos monarques. L’emperador va obligar Ferran a retornar el tron a Carles, però aquest immediatament va abdicar en favor de Napoleó. Així, la corona d’Espanya va passar a Josep Bonaparte, l’anomenat Pepe Botella, el germà de l’emperador. Mentre a la península bullia la Guerra del Francès, la família reial s’estava en un dolç retir a França. Només un cop derrotat Napoleó, Ferran VII va tornar a ser rei d’Espanya com si res no hagués passat. Tanmateix, no va deixar tornar mai el seu pare, que va morir a l’exili, a Itàlia on s’havia retirt amb Maria Lluïsa i Godoy, des del 1819.

Els rebomboris del pa: ecos catalans de la Revolució francesa?

divendres, 9/11/2012

El febrer de 1789, el mateix any en què es va iniciar la Revolució francesa, una revolta popular molt important, els anomenats rebomboris del pa, amb incidència a diverses poblacions catalanes (Barcelona, Vic, Mataró), van canalitzar el descontentament produït per l’escassetat, la crisi de subsistències i l’increment reiterat dels preus dels cereals. Però, què van significar els rebomboris del pa? Era un episodi propi de la crisi de l’Antic Règim? Es tractava d’un simple avalot popular de subsistències o era un eco de la Revolució francesa que s’apropava?

Les males collites del 1787 i del 1788 havien provocat una forta puja del preu del blat durant els mesos de gener i febrer del 1789, alhora que les varietats més econòmiques de pa, com el pa morè, escassejaven i eren de mala qualitat. En aquest context, i després d’alguns indicis del descontentament popular manifestats anteriorment, l’anunci d’un nou augment significatiu del preu a partir del dia 1 de març va desembocar en l’esclat d’un avalot popular a Barcelona la nit abans de l’increment dels preus.

Així, el 28 de febrer, una multitud descontenta va assaltar, saquejar i cremar el pastim de la ciutat (la fleca municipal, l’únic lloc autoritzat on la població podia coure el pa i que havia estat privatitzat el 1767), a la vegada que  s’apoderava del pa, de la pasta per a coure i dels diners. Aquest episodi va donar pas a l’assalt de les cases dels arrendadors de fabricació i venda de pa. Tot això, malgrat l’oposició de les tropes enviades a reduir els amotinats pel capità general de Catalunya, Francisco González y de Bassecourt, el comte d’El Asalto.

Ilustracion-sobre-el-Rebombori_54241554381_53389389549_600_396.jpg

Rafael d’Amat i de Cortada, el Baró de Maldà, va deixar en el seu dietari, el Calaix de Sastre (1769-1819), la següent narració dels fets:

En la nit del 28 de febrer –havent donat nova ordre lo govern sobre augmentar los preus del pa, de resultes de l’escandall del blanc, mitjà i moreno, per no haver trobat pa a les taules la pobra gent, volent-se pujar, al mateix temps de ser car, no podent-ne menjar per lo tant dolent, especialment lo moreno, se alborotà de mala manera lo poble baix, passant a cremar a totes les barraques del pa i lo pastim, havent començat lo alborot a dos quarts de vuit y posant foc en la primera barraca de la Boqueria a tres quarts de vuit y en seguida a totes les demés […]. Lo senyor Conde de Asalto tingué que fugir de Palàcio, i escapat, no sé si a la Ciutadela, per la quimera que li portaven, per voler-lo matar; havent fet arrenglar a la cavalleria per seguritat de sa persona. Mil tropelies se cometeren en aquella nit, anat los amotinats cap a casa en Torres per matar-lo, o fer-ne de ell un mal joc, ab la intenció de cremar-li la casa i tots sos trastos; havent tingut ell que fugir, no sé si per taulades a algun paratge amagat.

Durant els tres dies següents, es reproduïren els incidents. Així, les protestes van estendre’s contra l’alça dels preus d’altres aliments bàsics, com la carn, el vi i l’oli. Tanmateix, un grup de revoltats va entrar violentament a la catedral i va tocar les campanes a sometent. Igualment, la revolta va estendre’s a Vic i Mataró.

Finalment, la revolta va ser sufocada per les tropes del comte d’El Asalto amb l’ajut de les patrulles organitzades per la noblesa, els regidors, les classes dirigents i la gent dels gremis. Les patrulles van evitar nous incidents i van obligar els botiguers a obrir els seus establiments. Així, els fets van evidenciar la feblesa de l’exèrcit i les autoritats borbòniques, però alhora van evidenciar la fermesa de les classes dirigents barcelonines, que no estaven disposades a acceptar la generalització de la revolta. Tanmateix, un cop apaivagat l’esclat popular,els sectors dirigents de la ciutat es van comprometre a mantenir el preu del blat i a garantir-ne la qualitat. En conseqüència, el 2 de març, la revolta havia acabat.

Les conseqüències dels avalots, però,  van ser força importants. La repressió, continuada pel comte de Lacy, el qual va ser nomenat nou capità general de Catalunya, va ser contundent: el 28 de maig van ser executats públicament cinc homes i una dona, i més d’un centenar de persones van ser deportades als presidis del nord d’Àfrica. A més, l’exèrcit es va tornar a fer càrrec de l’ordre públic al cap i casal de Catalunya durant diversos mesos. Molts barcelonins van expressar la seva protesta davant la repressió marxant de la ciutat el dia de les execucions.

La revolta contra la pujada del pa, així com la denúncia de la mala qualitat d’aquest com a conseqüència de la corrupció i el frau protagonitzat per assentistes i autoritats, ens condueixen cap a una típica crisi de subsistències. És a dir, els rebomboris del pa són una expressió de la ira popular davant de l’augment del preu del que aleshores era el primer producte bàsic de la dieta alimentària. En cap cas ens trobem davant d’una revolució social, política i cultural com la que esclataria mesos després a París. Sense ideari, organització ni dirigents propis reconeguts, la revolta no reunia les condicions bàsiques per esdevenir una autèntica Revolució. Ara bé, darrera de la forta repressió sí que podem trobar la por al contagi revolucionari procedent del país veí.

Goya: La família de Carles IV

divendres, 6/07/2012

Francisco de Goya (1746-1828), com a pintor del rei i pintor de cambra de la cort des de 1798, va pintar nombrosos retrats de la família reial, dels quals el més famós és La família de Carles IV (1800-1801), conservada en el Museu del Prado. Es tracta d’un gran llenç de 280 per 336 centímetres que representa amb un realisme impecable al rei Carles IV amb la reina Maria Lluïsa, els seus quatre fills, els germans i germanes dels reis amb els seus cònjuges i un personatge femení sense rostre definit en el qual, probablement, hi havia la intenció de representar les faccions de la futura esposa del príncep Ferran, el qual havia no s’havia compromès.  A l’extrem esquerre del quadre apareix el mateix Goya davant d’un llenç. Tota l’obra anterior de Goya es resumeix en aquesta composició.

Francisco_de_Goya-Familia_de_Carlos_IV.jpg

L’escena es desenvolupa en una estança del palau reial, amb dos quadres com a paisatge de fons. La composició és aparentment senzilla. Tots els personatges estan alineats en paral·lel a l’espectador, però Goya destaca clarament les figures del rei i de l’hereu, Carles IV i el futur Ferran VII, els quals s’avancen lleugerament i apareixen il·luminats amb nitidesa. La reina i els tres infants també reben una llum clara, mentre que els altres membres de la família reial queden en una situació més endarrerida i menys il·luminada.

El sentit del color de Goya es manifesta aquí en tot el seu esplendor mitjançant els vestits blancs i daurats de les dones i els blaus i vermells dels homes, destacant el magnífic vermell del vestit de l’infant Francesc de Paula. Els rostres estan treballats de forma acurada i minuciosa, creant imatges realistes fins a l’extrem, veritables, apareixen en contrast amb la pinzellada més solta i lleugera dels vestits.

Francisco_de_Goya-Familia_de_Carlos_IV 2.jpg

Carles IV, rei d’Espanya; Antoni de Borbó, germà del rei; Carlota Joaquima, germana del rei; Lluís, príncep de Parma; i la infanta Maria Lluïsa amb l’infant Carles Lluís als seus braços

Sovint s’ha considerat que aquest quadre seria un exemple de la poca simpatia que el pintor aragonès sentiria vers la figura del rei. Fins i tot, alguns historiadors de l’art han volgut veure una intencionalitat satírica en el realisme extrem de les faccions. Segurament això és conseqüència de la valoració històrica que s’ha fet del monarca: és una figura que mai ha inspirat respecte.

Ara bé, és poc probable que un pintor com Goya, que acabava d’assolir la seva aspiració de convertir-se en pintor de la cort, mostrés aquesta actitud en un quadre d’encàrrec. Tanmateix, la realitat és que La família de Carles IV acaba convertint-se en una reflexió sobre l’Espanya de la crisi de l’Antic Règim, voluntària o involuntàriament. Mitjançant la seva pintura, Goya presenta i fa comprendre a la societat espanyola qui són els membres de la família reial. El pintor capta el material biogràfic de tots els personatges representats, creant una relació entre l’espectador i l’ambient de la cort, entre l’Espanya feble i decadent del tombant entre dues èpoques i una família desgraciada i fastuosa que dirigeix els camins de l’Estat.

Francisco_de_Goya-Familia_de_Carlos_IV 3.jpg

La reina Maria Lluïsa acompanyada de l’infant Francesc de Paula i la infanta Maria Isabel

Tanmateix, també caldria apropar-se a l’obra des d’una altra perspectiva menys explorada, però present en la composició: el realisme despietat del pintor desprèn una intencionalitat humanitzadora de la família reial. Els gestos amorosos dels reis cap als seus fills petits, la mà de l’infant Carles Maria Isidre posada a la cintura del germà gran, la infanta Maria Lluïsa amb el nadó als braços, l’absència d’elements al·legòrics… Vista l’experiència de la Revolució francesa i la tragèdia dels Borbons francesos, Carles IV i Goya presenten una nova imatge de la monarquia per a la història, una imatge pròpia dels seus temps en la qual destaquen els valors terrenals en un intent d’apropar-se a la sensibilitat del poble. Una imatge, però, que deixava nu al monarca. Desemmascarava la seva trista realitat.

Un altre element a considerar és la presència de l’artista en el llenç. Goya es reivindica com a pintor, es posa en la mateixa posició que Velázquez havia adoptat a Les Menines, però des d’una nova perspectiva: el pintor apareix en segon terme, des de la penombra. En canvi, si bé Velázquez va justificar la seva presència a Les Menines mitjançant l’artifici visual del mirall que explicava la seva presència, en La família de Carles IV Goya prescindeix de les justificacions estilístiques. Ell és el pintor de la cort i això és suficient per explicar la seva presència.

Francisco_de_Goya-Familia_de_Carlos_IV 4.jpg

El príncep Ferran en primer terme; acompanyat per l’infant Carles Maria Isidre; Maria Josefa, germana del rei; i la futura esposa del príncep sense rostre definit. En darrer terme apareix el mateix Goya

Aleshores, com veia Goya la família reial espanyola? Humana i decadent. La família de Carles IV és una imatge poderosa, esdevinguda icona d’un país i d’una etapa històrica. Ningú com ell va ser capaç d’apropar-se així a un rei de l’Antic Règim i captar. L’extrem realisme del quadre censura la incapacitat d’un rei que sense estar preparat per entendre els canvis que s’estaven produint al seu voltant i la seva veritable transcendència va haver de fer front des de la impotència i la por a aquell període transcendental de la història que transcorre entre 1789 i 1808. La història ha estat despietada amb Carles IV i un dels grans culpables d’aquest judici és Goya perquè el va representar tal i com era, sense maquillatges que emmascaressin la seva mediocritat.

Carles IV i Napoleó

dimecres, 9/11/2011

La por que la presència francesa a Espanya acabés en una invasió real del país després dels acords de Fontainebleau va anar prenent cos entre la població al llarg de 1808. Una por agreujada pel fet que Godoy i Carles IV haguessin decidit retirar-se a Aranjuez, des d’on pensaven viatjar cap a Sevilla on embarcarien cap a Amèrica. Això va fer esclatar la crisi de la monarquia amb el Motí d’Aranjuez contra Godoy, el 18 de març de 1808. El motí va ser protagonitzat per les capes populars, però estava dirigit per l’aristocràcia palatina, el clergat i els oficials de l’exèrcit, i el seu objectiu era la caiguda del valido i l’abdicació de Carles IV en la figura del príncep Ferran, esperança de redreçament de la crisi que patia el país.

El motí triomfar i els amotinats van aconseguir el seu objectiu de derrocar Carles IV i Godoy, però els fets sobretot van evidenciar la profunda crisi en la qual estava immersa la monarquia espanyola. Ferran VII era proclamat com a nou rei d’Espanya, però Carles IV no va acceptar la derrota i va recórrer a demanar auxili a Napoleó per a recuperar el tron arrabassat pel seu propi fill:

Señor mi hermano: V. M. sabrá sin duda con pena los sucesos de Aranjuez y sus resultas; y no verá con indiferencia á un rey, que forzado á renunciar la corona, acude á ponerse en los brazos de un grande monarca aliado suyo, subordinándose totalmente á la disposición del único que puede darle su felicidad, la de toda su familia y la de sus fieles vasallos. Yo no he renunciado en favor de mi hijo sino por la fuerza de las circunstancias, cuando el estruendo de las armas y los clamores de una guardia sublevada me hacían conocer bastante la necesidad de escoger la vida ó la muerte, pues esta última se hubiera seguido después de la de la reina.

Yo fui forzado á renunciar; pero asegurado ahora con plena confianza en la magnanimidad y el genio del grande hombre que siempre ha mostrado ser amigo mío, yo he tomado la resolución de conformarme con todo lo que este mismo grande hombre quiera disponer de nosotros y de mi suerte, la de la reina y la del príncipe de la Paz.

Dirijo á V. M. I. y R. una protesta contra los sucesos de Aranjuez y contra mi abdicación. Me entrego y enteramente confío en el corazón y amistad de V. M., con lo cual ruego á Dios que os conserve en su santa y digna guarda.

De V. M. I. y R. su muy afecto hermano y amigo,

Carlos.