Entrades amb l'etiqueta ‘Crisi de la Restauració’

Rosa de Foc: Setmana Tràgica, la revolta

divendres, 30/09/2011

El 1909, els esdeveniments a l’àrea de domini espanyol al Marroc van obligar a cridar a la lleva dels reservistes per anar a la guerra, una nova guerra colonialista per defensar les restes de l’Imperi espanyol i els seus interessos miners al Rif marroquí. L’error del govern cridant els reservistes catalans per anar a la guerra, la majoria casats i amb fills i sense la possibilitat de convertir-se en soldats de quota, és a dir, sense les 1.500 pessetes que costava evitar la lleva, va provocar l’esclat d’una vaga general contra el mateix govern de Maura i contra la guerra.

barcelona-Setmana-Tragica.jpg

La proposta de vaga general va ser feta pel grup socialista de La Internacional, recolzat pels anarquistes. Com que ni la Solidaritat Obrera ni els lerrouxistes ni els dirigents d’Esquerra Catalana van voler fer-se càrrec de la direcció de la vaga, va formar-se un Comitè de Vaga integrat per un representant socialista, un anarquista i un republicà federal. Reunits a la seu de la Solidaritat Obrera, van arribar a diferents acords sobre l’estratègia a seguir: es van nomenar delegats per diferents llocs de Catalunya i van donar instruccions sobre la tàctica a seguir.

El dilluns, 26 de juliol, cap al migdia ja només funcionaven els tramvies a Barcelona. El governador civil va haver de cedir aleshores el poder al comandament militar i la Guàrdia Civil ja que no se’n refiava de les tropes i la policia. A la tarda, la vaga general ja era completa, però el capità general va limitar-se a col·locar guàrdies davant dels centres públics i a reforçar les casernes fins que arribessin reforços. En paral·lel, l’anticlericalisme radical donava els seus fruits i la vaga general derivava en una revolta dirigida contra els centres religiosos. Van aixecar-se barricades i van tallar-se totes les comunicacions de Barcelona amb la resta de l’Estat. Mentrestant, la burgesia catalana es tancava als seus domicilis o marxava cap a les seves residències fora de la ciutat a l’espera de l’evolució dels esdeveniments ja que interpretava que interpretava que simplement s’estava produint un enfrontament entre el govern central i els obrers.

La revolta va ser caòtica i espontània. De dimarts a dijous la ciutat va quedar en mans dels revoltats, però els mateixos dirigents de la vaga van veure com la situació se’ls escapava de les mans per manca d’organització. Amb Lerroux, oportunament de viatge a l’Argentina, negant-se a proclamar la República, la revolta es quedava sense el seu rostre més visible i explotava la vessant més radical i anticlerical: quaranta convents i vint-i-una esglésies van ser cremades. La realitat és que no dirigien la sublevació ni els radicals, ni els nacionalistes republicans, ni els mateixos anarquistes i la manca de direcció i coordinació polítiques van derivar cap a l’acció incontrolada de grups que actuaven indiscriminadament.

Tanmateix, a la resta de Catalunya, amb l’excepció de Sabadell, la vaga va ser més limitada, tot i que van aixecar-se barricades a la major part de les localitats industrials. A més, des de dijous, amb l’arribada dels reforços militars i de la Guàrdia Civil, la situació va fer un tomb, fent-se evident que el restabliment de l’ordre era cosa de pocs dies.

rosa de foc.jpg

Les conseqüències de la revolta van ser més d’un centenar de morts, nombrosos ferits, una forta repressió amb la suspensió de les garanties constitucionals a Barcelona fins el novembre, 2.500 persones detingudes, uns 2.000 exiliats o fugits a França temorosos de la repressió, la celebració de 216 consells de guerra i l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, un pedagog anarquista fundador de l’Escola Moderna, qui va ser acusat de ser el dirigent de la revolució frustrada. Les massives protestes internacionals no van poder evitar la seva mort, tot i que no s’havia provat que tingués cap relació directa ni amb la vaga general ni amb l’esclat dels incidents. L’execució va ser tant una represàlia originada per l’atac al sistema escolar catòlic pels seus intents de potenciar l’escola laica com una mostra del càstig exemplar que volia exercir el govern.

Si a nivell espanyol, l’actuació del govern va aixecar una onada de protestes que van fer caure Maura del poder, a Catalunya també van produir-se conseqüències polítiques: el lerrouxisme, desacreditat pel seu posicionament oportunista, va començar a perdre influència entre els treballadors; el fracàs del moviment va provocar el desengany d’importants sectors de la classe obrera respecte dels polítics republicans, fet que afavoriria sensiblement l’arrelament del sindicalisme apolític anarquista de la CNT en els anys següents; i la Solidaritat Catalana va rebre el seu cop definitiu amb la Lliga Regionalista patint un important retrocés electoral després d’haver donat el seu suport indirecte a la repressió de la revolta popular.

Article publicat a Esquerra Nacional nº 198 (2011).

La immigració a Catalunya en el segle XX: de l’èxode rural a les primeres migracions peninsulars (1877-1939)

dijous, 26/05/2011

El primer cens modern espanyol, realitzat el 1857, donava a Catalunya una població de 1.652.291 habitants; el 1877 la població havia crescut fins els 1.752.033 i el 1900 ja era de 1.966.382 persones. El país es dividia geogràficament en dues grans àrees: la litoral o industrial i la continental o rural. A més, ja des de la segona meitat del segle XIX estava clarament definida la macrocefàlia barcelonina –el 1877 amb 353.853 habitants constituïa el 17,3% de la població catalana, arribant al 24% i 544.137 habitants el 1900–. Per tant, Catalunya comença a entrar en el règim demogràfic modern en aquest període, el que comportaria, com a la resta dels països industrials europeus, un èxode del camp cap a la ciutat.

Respecte de les migracions, cal remarcar que fins a finals del segle XIX Catalunya era terra d’emigrants. Molts d’ells sense sortir de Catalunya, d’altres marxant cap a l’Amèrica Llatina –colonial i independent–. Catalunya va créixer en habitants al llarg de la centúria, però aquests es concentraven majoritàriament a l’entorn de la ciutat de Barcelona i els saldos migratoris del país resultaven invariablement negatius. El que es produïa a nivell intern del país era un moviment de la població que anava de la muntanya al pla i de les àrees rurals a les zones urbanes buscant fer fortuna en les grans ciutats en procés d’industrialització. En paraules de l’historiador Jaume Vicens Vives: “L’estímul dels sous elevats promogué el començament del gran trasbals demogràfic català contemporani, caracteritzat, com arreu de l’Europa occidental, per l’emigració del camp a la ciutat i la transformació del pagès en obrer. Considerables masses humanes canviaren d’horitzons. Aquest fenomen es veié afavorit pel desenvolupament dels mitjans de transport des del regnat d’Isabel II: els ferrocarrils i les carreteres, pujant muntanya amunt, estengueren la xarxa que havia de xuclar cap a la indústria o l’emigració la sang de la pagesia catalana”.

Tot i així, en el període 1857-1877 encara van marxar de Catalunya 68.910 persones més de les que van arribar des de fora i el percentatge de no-catalans residents al país era només del 1,25%. Per tant, Catalunya era en aquest període una terra de sortida i no pas d’entrada d’immigrants. Seria cap a finals de la centúria quan les coses començarien a canviar i de l’Aragó i el País Valencià arribarien els primers grans contingents d’immigrants que convertirien Catalunya en un país receptor net de població en els següents cent anys. El resultat d’aquest procés seria que en el període 1877-1900 la tendència migratòria ja s’havia invertit, donant un saldo positiu  de 83.004 persones –el 3,33% dels residents a Catalunya–. Sense que l’èxode rural interior cap a les ciutats s’aturés, ara començarien a arribar immigrants no catalans –bàsicament valencians, aragonesos i els primers murcians–, a les principals poblacions urbanes i industrials del país com a conseqüència de  l’anomenada “febre de l’or” (1876-1886), de la generació de llocs de treball derivats de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 i de l’auge econòmic provocat pel sistema proteccionista de la Restauració.

Des de finals del segle XIX fins a pràcticament la Guerra Civil (1936-1939) la xarxa urbana catalana va anar creixent continuadament reestructurant-se respecte a les característiques pròpies del segle XIX. En especial va créixer la ciutat de Barcelona que va agregar-se el municipis veïns de Gràcia, Sants, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Sarrià, etc. Els moviments migratoris han estat de manera general el principal motor del creixement de la ciutat de Barcelona i no resulta exagerat dir que la gran expansió demogràfica de la capital catalana va alimentar-se gairebé de forma exclusiva de la immigració. També van créixer algunes de les velles ciutats del Principat (Girona, Manresa, Tarragona) i antigues poblacions rurals es convertien en ciutats (Sabadell, Terrassa), mentre que d’altres ciutats tradicionals o s’estancaven o bé retrocedien (Reus, Tortosa, Valls, Vic). Paral·lelament a aquest procés, anaven desenvolupant-se la indústria i el comerç, prenia cos la xarxa de transports ferroviaris i millorava la xarxa de carreteres. Catalunya esdevenia un país urbà i la ciutat de Barcelona era la gran protagonista del procés. L’aportació de la immigració va resultar determinant per aquest procés. Els ràpids creixements de la població no s’alimenten només del creixement natural –resultat de la diferència entre natalitat i mortalitat– perquè la capacitat natalícia d’una comunitat és limitada. Les migracions no només engrandeixen la població del lloc on van a parar per si mateixes, sinó per l’aportació que aquests mateixos provoquen a la natalitat, sempre més baixa, de les àrees urbanes. A més, la major part dels immigrants són gent jove en edat de procrear.

Aquestes primeres migracions vers Catalunya provocarien els primers conflictes interns entre els residents autòctons i els nouvinguts. Tot i ser generalment persones de parla catalana –valencians o aragonesos de la Franja de Ponent–, les tensions entre persones vingudes de llocs diferents i els que es consideraven “autòctons” perquè hi eren abans en el país van sorgir sota el mar de fons de les disputes pels llocs de treball que els autòctons veien amenaçats per l’arribada de nova mà d’obra. L’escenari immediat d’aquesta disputa seria, tal i com pot resseguir-se a la premsa de l’època, la disputa pels llocs d’oci, és a dir les tavernes.

Quadre 1. El creixement de la població catalana (1911-1940)

Creixement total Creixement natural Creixement migratori Increment població
1911-1915 55.181 33.489 21.692 2,65%
1916-1920 204.670 2.062 202.608 9,56%
1921-1925 166.922 59.569 107.353 7,12%
1926-1930 279.651 64.925 214.726 11,13%
1931-1935 99.062 49.177 49.885 3,55%
1936-1940 620 -59.318 59.938 0,02%
TOTAL (1911-1940) 806.106 149.904 656.202 5,67%

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: NADAL, J.; MALUQUER, J.; SUDRIÀ C. i CABANA F.  (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989.

Quadre 2. Estimació dels saldos migratoris quinquennals i la seva participació en el creixement total (1901-1940)

Creixement total Creixement natural Creixement migratori Impacte de les migracions (%)
1901-1905 58.160 42.564 15.596 26,8%
1906-1910 60.326 42.253 18.073 30%
1911-1915 55.181 33.489 21.692 29,3%
1916-1920 204.670 2.062 202.608 99%
1921-1925 166.922 59.569 107.353 64,3%
1926-1930 279.651 64.925 214.726 76,8%
1931-1935 99.062 49.177 49.885 50,4%
1936-1940 620 -59.318 59.938 96,67%
TOTAL 924.592 234.721 689.871 68,54%

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: NADAL, J.; MALUQUER, J.; SUDRIÀ C. i CABANA F.  (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989.

Ara bé, el veritable salt de qualitat arribaria a partir de la dècada de 1910, arribant Catalunya a la xifra de 2.344.719 habitants el 1920, un increment degut fonamentalment a la immigració, que va cobrir l’emigració catalana cap a una França mancada de braços en els anys de la Gran Guerra. Així, el saldo migratori per al període 1911-1930 supera el mig milió d’habitants i suposa el 77% del creixement total del país. Aquest moviment va arrencar amb força el 1916 i va mantenir-se amb intensitat fins al 1930. Els immigrants arribats a Catalunya en aquest període procedien majoritàriament del País Valencià, l’Aragó, Múrcia i Almeria, tant el 1920 com el 1930. Existia una forta atracció, especialment, sobre les províncies frontereres (Castelló, Osca, Terol), que van ser les que van subministrar la proporció més grans dels seus habitants. La seva proximitat geogràfica, cultural i lingüística, sumada al fet que ja havien arribat amb anterioritat altres onades migratòries va provocar una ràpida integració social. En canvi, els immigrants de Múrcia i Almeria representarien més del 10% de la població immigrada total i serien els que més contrastarien tant per la llengua com pels seus costums, provocant el primer debat al voltant del fet migratori en els anys vint i trenta.

Quadre 3. Població activa a Catalunya per sectors (1900-1940)

Sector Primari Sector Secundari Sector Terciari
1900 429.266 52,88% 221.419 27,28% 161.018 19,84%
1910 344.701 36,31% 338.685 37,87% 201.380 22,52%
1920 345.163 33,23% 431.142 41,52% 253.750 24,44%
1930 321.245 26,63% 612.262 50,76% 266.507 22,09%
1940 329.178 26,86% 523.924 42,76% 368.843 30,10%

FONT: CÁMARA OFICIAL DE COMERCIO, INDUSTRIA Y NAVEGACIÓN DE BARCELONA. Informe económico de Cataluña (1968).

Quadre 4. Evolució de la població activa per sectors d’activitat (1910-1930)

1910 1930 Increment 1910-1930
Actius % Actius % Absolut Relatiu
Agricultura 370.417 41,4% 317.956 26,3% -52.461 -14,16%
Indústria i mines 259.803 29% 554.415 45,8% 294.612 113,4%
Energia i aigua 2.938 0,3% 5.047 0,4% 2.609 107,01%
Construcció 47.852 5,3% 64.390 5,3% 16.538 34,56%
Comerç 58.520 6,5% 71.347 5,9% 12.827 21,92%
Transports 24.185 2,7% 40.564 3,4% 16.379 67,72%
Serveis 131.439 14,8% 156.474 12,9% 25.035 19,05%

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: NADAL, J.; MALUQUER, J.; SUDRIÀ C. i CABANA F.  (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989.

Els immigrants arribaven a la Catalunya urbana a la recerca de noves possibilitats d’ocupació i de millora econòmica, partint d’àrees deprimides econòmicament, preferentment rurals. Estimulats pel rellançament industrial de Catalunya a causa de la no bel·ligerància a la Gran Guerra, per la gran quantitat d’obres públiques realitzades a Barcelona –xarxa de metro, obres de l’Exposició de 1929, obertura de la Via Laietana– i pel treball a les mines de sal potàssiques arribarien a Catalunya milers d’immigrants peninsulars. Per tant, la gran empenta al fenomen migratori va produir-se arran de la Primera Guerra Mundial i es mantindria amb un ritme important durant la dictadura de Primo de Rivera. L’estructura de la població activa catalana contrastava amb l’espanyola ja des de finals del segle XIX: un 52% estava dedicat al sector primari, un 27% al secundari o industrial i un 19,8% al terciari o serveis, mentre que al conjunt de l’Estat presentava pels diferents sectors l’estadística de 66,3% sector primari, 16% sector secundari i 17,7% sector terciari. Cap a 1920 la tendència s’havia incrementat ja que Catalunya tenia només un 33% de la població activa en el sector primari –per un 57,3% a Espanya–, un 41,5% en el secundari –per un 22% a Espanya– i un 24,4% en el terciari –per un 20% a Espanya–, i encara era necessària més mà d’obra per cobrir la demanda de treball. Aquesta necessitat de mà d’obra seria l’atracció principal que tindrien els immigrants a l’hora d’emprendre l’aventura.

Les circumstàncies econòmiques viscudes en els llocs d’origen sumades a la situació política que allí patien van impulsar aquestes persones a prendre la decisió de marxar cap a Catalunya, és el que l’historiador Carlos Serrano ha denominat com a grau zero de la revolta, l’acceptació de la impossibilitat de canviar la situació a casa seva i iniciar l’aventura de la immigració incluso cuando se alimenta de sueños de un esplendor futuro y de ilusiones de un regreso venturoso, significa siempre el rechazo a aceptar o la imposibilidad de soportar la vida que su propia sociedad ofrece al individuo. En este sentido, y cualesquiera que sean las explicaciones propuestas, evidencia una profunda distorsión e indica quienes son las víctimas—”.

Durant el primer terç del segle XX la població catalana es concentra al litoral. El destí principal de la immigració, per tant, seria la ciutat de Barcelona –de cada tres immigrants dos anaven a la capital catalana– i les comarques més properes a la capital. D’aquesta manera, la població de la ciutat de Barcelona va incrementar-se en 386.482 persones entre 1915 i 1930, de les quals aproximadament 185.000 eren no-catalanes, a més de 70.000 immigrants procedents de la resta de Catalunya. L’assentament dels immigrants a Barcelona dibuixaria una sèrie d’espais clarament diferenciats. Un d’ells era el de la “Barcelona autòctona”, amb predomini dels nascuts a la ciutat, localitzada principalment a la dreta de l’Eixample, part de Gràcia, el centre de Ciutat Vella i els antics nuclis municipals de Sants, Horta, Sarrià, Sant Andreu i Sant Martí (aquest en menor proporció) ara convertits en barris de la ciutat. Els altres espais configuraven la “Barcelona immigrant” localitzada a Ciutat Vella –el Barri Gòtic– i a la perifèria dels antics municipis com Sant Martí, Gràcia, Sants i la part alta de Sant Andreu. A més, trobem importants concentracions d’immigrants a als barris suburbials de cases barates i de barraques que es trobaven principalment a Montjuïc i la franja litoral, però també a la perifèria de l’esquerra de l’Eixample, la Sagrada Família i les Corts.

Quadre 5. La concentració de la població a Barcelona i les seves comarques immediates (1857-1930)

1857 1910 1930
Barcelona ciutat 13,9% 28,2% 36%
Comarca del Barcelonès 1,3% 2% 3,8%
Comarques immediates 12,5% 12,2% 13,3%
Resta de Catalunya 72,3% 57,6% 46,9%

FONT: TERMES, Josep. De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1939). Edicions 62. Barcelona, 1987.

La societat catalana va rebre aquesta immigració de maneres molt diferents segons el punt de vista adoptat: els sectors més conservadors els presentaven com una amenaça, els més progressistes com una esperança de futur. En aquells anys s’arribaria a crear un despectiu “murciano” que serviria per a denominar despectivament els nouvinguts. L’impacte certament havia de ser considerable ja que de l’1,25% de no-catalans residents al país el 1887 es passava a un volum d’immigrants que oscil·lava al voltant del 20% el 1930. Tot i que l’animadversió va centrar-se en els col·lectius murcians (73.826 immigrants) i almeriencs (37.544), la realitat és que en l’any 1930 trobem a Catalunya nombrosos immigrants procedents de València (50.707), Castelló (49.247), Osca (43.675), Terol (38.193), Saragossa (36.478), Alacant (26.211), Madrid (15.106) i les Illes Balears (11.317). La immigració espanyola a Catalunya el 1920 era de 300.871 persones, el que constituïa el 12,83% de la població –percentatge que creix fins el 19,21% de la població si només observem la província de Barcelona–, mentre que el 1930 ja era de 509.721 persones, el que representava el 18,26% de la població total catalana –el que suposava el 25,35% de la població de la província de Barcelona–. Val a dir que els immigrants catalans no barcelonins traslladats a la capital també feien un volum considerable, arribant als 192.226 el 1930.

L’Ajuntament de Barcelona debatria en el gener de 1933 sobre el problema de la immigració a la ciutat, per acabar concloent que no existia cap problema i desviant la proposició de formació d’una comissió destinada a l’estudi de la qüestió cap a la comissió de política social. El regidor radical Santamaria –un dels signants de la proposició– va dir que “tots els treballadors espanyols tenen dret a venir ací” i el regidor Vilalta de l’Esquerra Republicana va aclarir que el seu partit considerava “catalans tots els que del seu treball visquin a Catalunya”. El debat social existia, però les autoritats polítiques no van intervenir per frenar una immigració, que en aquells moments ja davallava per si sola com a conseqüència de la depressió.

L’allau immigratòria que havia caracteritzat els anys vint va estroncar-se en els anys de la República a causa de l’extensió a Espanya de la crisi econòmica europea derivada de la Gran Depressió, tot i que el nombre de nouvinguts pel quinquenni 1931-1935 encara seria considerable i suposava el 50,4% del creixement del país. Seria l’esclat de la Guerra Civil, el 1936, el que acabaria de convulsionar la situació. La importància de les migracions durant els anys de guerra és molt difícil d’avaluar ja que, si bé numèricament es presenta un increment de població importantíssim, realment s’hauria de parlar de desplaçaments forçats per motius de mobilització militar i d’allau de refugiats. Per tant, Catalunya va rebre durant la Guerra Civil gran quantitat de civils refugiats –es calcula una xifra aproximada de 200.000 refugiats “controlats”–, sobretot d’Astúries, el País Basc i l’Aragó, però seria només la conjuntura bèl·lica el que els portava al país i majoritàriament serien aquests refugiats els primers que fugirien cap a França davant de l’entrada franquista al país el 1939 o bé serien retornats als seus llocs d’origen per les autoritats franquistes a través de les anomenades Oficinas de Evacuación de Refugiados.

L’estructura econòmica de Catalunya (1901-1931)

dijous, 10/03/2011

L’agricultura:

Des de finals del segle XIX, l’agricultura catalana va entrar en un període de crisi general que només es superaria en alguns períodes concrets i per alguns sectors de la producció. Aquesta crisi va ser deguda a: la política aranzelària del govern espanyol que va permetre l’entrada massiva de productes agrícoles estrangers; la pressió fiscal que gravava l’entrada dels productes agraris a les ciutats; l’insuficient nivell tècnic del camp català; i l’absentisme dels propietaris. Els pagesos cada cop ven tenir un marge més escàs de beneficis i, fins i tot, van arribar a vendre alguns productes a un preu per sota del seu cost real.

El sector vitícola va ser el que més va patir durant la primera meitat del segle XIX. La pèrdua dels mercats exteriors de les colònies i la recuperació de França dels efectes de la fil·loxera van provocar l’aparició d’una crisi de sobreproducció que perjudicava les economies rurals (propietaris i conreadors) i facilitava la inestabilitat social dels rabassaires. A més, entre finals del segle XIX i la primera dècada del segle XX, la fil·loxera va estendre’s per tota Catalunya, destruint milers d’hectàrees de vinya. El balanç va ser la mort de la pràctica totalitat de la vinya autòctona, la pèrdua de les collites i un esfondrament econòmic que va afectar per igual tant a propietaris com a pagesos.

L’arribada de la fil·loxera a Catalunya va suposar l’esclat d’un llarg conflicte entre els propietaris i els conreadors rabassaires que es prolongaria al llarg de tot el primer terç del segle XX. Els rabassaires, que havien realitzat grans inversions en els temps de bonança econòmica i auge vitícola, defensaven la vigència dels contractes de rabassa morta per mantenir les terres que treballaven. Per contra, els propietaris consideraven que, a partir de la mort de dos terços dels ceps conreats, els vells contractes quedaven anul·lats i podien exigir nous contractes de curta durada que els reportessin majors beneficis.

El sector cerealístic va ser altres dels afectats per la crisi ja que la entrada massiva de blat estranger va provocar una sobreproducció. Aquest factor també va provocar la crisi del sector oliverer. Els conreus d’hort i els fruiters, per la seva banda, van evitar la crisi i van gaudir d’una forta expansió.

Com a resultat d’aquesta crisi, el camp català va viure profunds canvis en les seves estructures internes. Alguns propietaris, en el cas dels Penedès, van haver de vendre part dels seus patrimonis per contrarestar la disminució de les rendes, fet que va afavorir la concentració de terres. Molts pagesos van veure empitjorar el seu estatus al reduir-se els seus guanys i no poder pagar els arrendaments. Aquest fet va tenir una forta incidència social en el moment en que la indústria no va ser capaç d’absorbir el proletariat rural.

La indústria:

Al llarg del segle XIX Catalunya s’havia constituït com el nucli capdavanter de la indústria espanyola i aquesta situació va mantenir-se durant aquest període, ja que el nivell d’industrialització català era, a començaments de segle, tres vegades i mitja el de la resta de l’Estat espanyol. Però, això sí, compartint l’hegemonia industrial amb el nucli basc, el qual, fins i tot, va superar Catalunya en alguns sectors com el navilier, emparant-se en una estructura financera molt sòlida.

Distribució de la indústria catalana:

Sector industrial 1914 1925
Tèxtil 53,2% 48,8%
Metal·lúrgia 19,6% 20,5%
Alimentació 13,9% 10,5%
Química 5,5% 6%
Pell 1,2% 0,9%
Altres 6,7% 6,7%

El sector tèxtil va iniciar el segle XX sota els efectes de la pèrdua del mercat colonial, el qual arribava a absorbir més del 20% del total de la producció. Aquest fet sumat a l’escassa capacitat de consum del mercat interior espanyol van fer que aquest sector s’endarrerís (amb l’excepció de períodes concrets) i perdés dinamisme i posicions respecte d’altres branques industrials. Però, tot i això, va continuar al capdavant de la indústria catalana.

La indústria hidroelèctrica i metal·lúrgica van ser un dels puntals de l’economia catalana. Van crear-se grans companyies elèctriques com Energia Elèctrica de Catalunya, Barcelona Traction Light and Power (La Canadenca) o la Societat General de Forces Hidroelèctriques.

L’energia va facilitar la creació d’indústries metal·lúrgiques i siderúrgiques, amb la introducció del forn elèctric, mancades fins aleshores de l’energia suficient. Així, el 1904 es fundava l’Hispano-Suïssa i posteriorment van crear-se tallers de màquines de ferrocarrils per a subministrar-les a La Maquinista. El 1911 es va crear la Catalana de Gas i Electricitat.

També va progressar la indústria química. Des de començaments de segle van aparèixer les primeres fàbriques d’adobs i el 1904 es fundava la Societat Anònima Cros. El sector, però, no començaria a créixer de forma significativa fins a la Primera Guerra Mundial, quan la paralització de les indústries europees va incentivar les inversions en el sector dels adobs químics.

La banca:

El sector bancari català també era a principis de segle l’hegemònic dins de l’Estat espanyol. El 1897, Catalunya posseïa quinze bancs sobre un total de vint-i-set arreu d’Espanya. Amb la repatriació dels capitals colonials de Cuba i els guanys generats durant la Gran Guerra, la situació va mantenir-se i fins i tot van crear-se nous bancs com el Banc Comercial de Tarragona o el Banc de Catalunya.

No obstant, l’acabament de la guerra i la represa de l’activitat econòmica en els països bel·ligerants van posar fi a una expansió de la banca catalana que tenia unes bases molt febles. El 1920 feia fallida el Banc de Barcelona i, tot i que el Banc de Catalunya va mantenir la seva activitat fins 1931, la banca catalana va entrar en una recessió que es perllongaria durant molts anys.

La crisi va ser motivada per la competència del Banc d’Espanya que es convertia en el banc més important de Catalunya i la introducció de la banca estrangera durant els anys de la Primera Guerra Mundial desviant cap a ella molts dels capitals que haurien pogut anar a parar a entitats financeres catalanes. També va ser important la competència dels nous bancs comercials espanyols no catalans que van anar introduint-se en els anys vint. Així, amb la introducció del Banc de Bilbao, el Banc Central i el Banc Biscaí Catalunya passaria a dependre de la banca forana, especialment madrilenya i basca.

El cop d’Estat de Primo de Rivera

divendres, 4/03/2011

En un context de crisi política, social i colonial, el 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va declarar l’Estat de guerra i va dirigir-se al monarca per exigir que el poder passés a mans dels militars. Primo de Rivera i els sectors socials que li van donar el seu suport (militars, polítics propers a la monarquia, i bona part de l’oligarquia dirigent) van justificar la seva acció com una solució per posar fi a la crisi política i a la conflictivitat social que travessava el país.

miguel-primo-de-rivera.jpg

Miguel Primo de Rivera

D’entre les causes que els colpistes van emprar per justificar la necessitat de donar un tomb a la situació destacaven la inestabilitat i el bloqueig en els quals es trobava el sistema polític parlamentari de la Restauració, així com el seu desprestigi arran del continuat frau electoral, la por a l’esclat d’una revolució social i el perill del trencament d’Espanya davant l’auge dels nacionalismes perifèrics.

El nou dictador va anunciar, mitjançant un manifest amb pretensions regeneracionistes, la seva ferma voluntat d’acabar amb la pràctica caciquista i de posar fi a la corrupció política, la indisciplina social i les amenaces a la unitat nacional. Primo de Rivera va declarar la seva voluntat d’alliberar a Espanya dels polítics professionals que deshonraven a la pàtria. També va arremetre contra els separatismes i els comunistes i va convidar als “homes de bona fe” a integrar-se en el sotmetent, la milícia dels empresaris catalans contra els obrers.

Però, tot i aquest missatge populista de promeses regeneracionistes, la realitat és que el veritable objectiu que perseguien els agents socials que van recolzar la sortida dictatorial era evitar que el sistema polític parlamentari espanyol acabés democratitzant-se. I és que en el moment en el qual Primo de Rivera va alçar-se contra el sistema de la Restauració, el govern de concentració nacional de García Prieto pretenia iniciar un procés de reforma de la Constitució de 1876 que hauria suposat capgirar la llei electoral, el sistema de torn de partits i les relacions laborals, a més de limitar el poder del qual gaudia el monarca. A més, també va ser un fet decisiu el desig d’evitar que les Corts exigissin responsabilitats pel desastre neocolonial a Annual.

Alfons XIII va ser còmplice de la instauració de la dictadura perquè va ser ell qui va nomenar a Primo de Rivera cap del directori militar que clausurava el règim constitucional de 1876. Mitjançant el cop d’Estat les capes socials dominants pretenien perpetuar el sistema de 1876 i l’ordre social establert. Era una maniobra per fer front a les organitzacions obreres que s’havien convertit en una autèntica amenaça per a les classes dominats. Ara, en un sistema dictatorial es podria maniobrar per integrar-les en el si del sistema (UGT) o reprimir-les durament (CNT).

primo de rivera.jpg

D’altra banda, s’assegurava la protecció dels interessos de l’oligarquia agrària i financera amb el suport de l’exèrcit. El cop contra el sistema restauracionista va suposar el fracàs del traspàs de poder des de l’oligarquia cap a les noves capes socials després de la crisi del sistema caciquil. S’havia d’evitar que les noves forces polítiques es fessin amb el poder del país. El sistema de la Restauració no buscava la participació popular i el sistema estava totalment dominat per l’oligarquia tradicional que no donava sortida als problemes reals del país. Quan això va estar en perill va ser quan va donar-se la reacció militar. El sistema no era capaç de regenerar-se per si sol.

El cop d’Estat de Primo de Rivera seguia la tradició intervencionista dels militars a la vida política del país. La passivitat popular i la conformitat de les classes benestants van permetre el triomf del pronunciament juntament amb la passivitat i el col·laboracionisme del rei. El nou règim totalitari es presentaria com un instrument per garantir la pau social i política del país.

La crisi del neocolonialisme espanyol al Marroc: la desfeta d’Annual

dijous, 3/03/2011

Un dels principals problemes que va marcar la política espanyola de les primeres dècades del segle XX va ser l’intent de practicar l’imperialisme al Marroc, política a través de la qual Espanya aspirava a reconstruir un imperi colonial al nord d’Àfrica per competir en la cursa imperialista de les potències europees. La pressió de l’imperialisme francès i dels militars espanyols –molt influents en la política espanyola–, els partits dinàstics van deixar-se endur per la idea de participar activament del colonialisme europeu tot i la crisi que vivia el país.

Així, l’Estat espanyol va participar de la cursa colonial al nord d’Àfrica signant un conveni franco-espanyol el 1904 per definir les àrees d’influència d’ambdós països al Marroc. Després de la Conferència d’Algeciras de 1906 Espanya va rebre el reconeixement internacional de la seva posició al nord d’Àfrica, però pocs mesos després ja esclataven les primeres revoltes contra l’ocupació al Rif.

Morocco-spanish-protectorate-1955.png

El protectorat espanyol al Marroc era una zona amb poc valor econòmic, però, tot i això, els cercles econòmics i els militars africanistes eren partidaris de l’ocupació del Marroc. Així, bancs privats i públics, empresaris bascs i catalans i els cercles financers de Madrid va pressionar el govern per a expansionar-se colonialment al Marroc i poder explotar les mines de ferro de les muntanyes del Rif. Tots esperaven formar part d’un negoci que semblava pròsper.

La iniciativa colonial, però, va ser ruïnosa. Tant és així que fins el 1927 l’aventura colonial no va suposar cap benefici econòmic per al país. Tampoc va haver-hi cap gran victòria militar que justifiqués l’expansió, ja que Espanya era incapaç de derrotar els rifenys deixant clar que l’aventura neocolonialista li anava gran. L’ocupació espanyola del protectorat marroquí seguia un “estil” colonial anacrònic. Van produir-se contínues desfetes militars, els problemes financers van ser constants, hi havia hipertròfia a l’exèrcit per l’excés d’oficials, les tropes eren ineficaces i les reaccions militars als atacs rifenys eren extremadament lentes.

Abd_el-Krim.jpg

Abd el-Krim

A més, les classes populars, que eren les que aportaven la majoria del gruix de soldats desplaçats al nord  d’Àfrica, estaven totalment en contra de la guerra colonial en la qual es veien obligats a participar. I en el si de l’exèrcit també hi havia una certa divisió al voltant d’aquest neocolonialisme a causa de la qüestió dels ascensos per mèrits de guerra. Només els militars anomenats africanistes, un sector molt proper a la corona, que eren els beneficiats de la campanya militar, defensaven obertament la política colonial.

Després de la crisi de 1909 i els fets de la Setmana Tràgica, la guerra al Marroc havia estat continuada, amb l’excepció del període de la Primera Guerra Mundial. Però, el 1918, un cop finalitzat el conflicte internacional, França i Espanya van reactivar les seves operacions militars per controlar el territori. Va ser aleshores quan van topar-se amb els grans capitostos rifenys, com ara Al Raisuni i Abd el-Krim, que van plantar cara amb l’èxit als exèrcits colonials.

Al començament de la dècada de 1920, a la zona oriental del protectorat del Marroc, al voltant de Melilla, les tribus rifenyes s’havien fet fortes i hostilitzaven les tropes espanyoles de forma permanent. El 1921, i amb l’objectiu de controlar els rebels, van realitzar-se unes quantes operacions militars dirigides pel general Silvestre, un militar ben relacionat amb el rei Alfons XIII i que es mostrava partidari d’aplicar la repressió sobre les cabiles rifenyes.

Annual.jpg

D’aquesta manera, un exèrcit integrat per soldats sense preparació militar, que desconeixien el terreny i que no estaven interessats en l’expansió colonial va iniciar una ofensiva militar sobre l’interior del territori marroquí que va acabar esdevenint un autèntic desastre per a l’exèrcit espanyol dirigit pel mateix Silvestre de forma maldestra i amb desconeixement. L’exèrcit va ser derrotat a Annual, va perdre tot el territori guanyat a les cabiles, nombres pèrdues materials i va patir prop de 13.000 baixes, incloent-hi el propi Silvestre. La derrota llançava a les escombraries els darrers deu anys de guerra.

general silvestre.jpg

Aquesta derrota de les tropes espanyoles a Annual va produir una enorme indignació entre l’opinió pública espanyola i va generar un intens debat al voltant de la deficient preparació i organització de l’exèrcit. El 1923, amb la successió de governs inestables en el poder i amb la tensió social en un punt àlgid, l’anunci de la discussió al parlament del cas d’Annual i l’acusació de negligència i corrupció tant del govern, com de l’exèrcit i de l’administració colonial a Melilla van sacsejar el país.

Desastre.jpg

La investigació sobre les responsabilitats per la derrota va ser encarregat a una comissió parlamentària que va redactar un informe (l’Informe Picasso) en el qual es revelaven qüestions d’extrema gravetat i es relacionava la monarquia amb la mala gestió del problema marroquí. La por a que es demanessin unes responsabilitats polítiques que haguessin pogut arribar a implicar el mateix Alfons XIII, va mobilitzar els sectors de l’exèrcit i de la dreta conservadora i reaccionària que, des de feia uns anys, veien en la dictadura militar l’única solució a la crisi que patia el país. Els militars no van dubtar a l’hora de culpar de la davallada espanyola a la incompetència dels governs civils, a la traïció patida al “frente nacional”, a les crisis de lideratge dels partits dinàstics i a les contradiccions dels polítics en la cursa colonial.

Així, l’intent d’impedir que l’Informe Picasso es difongués i es debatés a les Corts va ser el detonant que va portar Miguel Primo de Rivera a encapçalar un cop d’Estat, el 13 de setembre de 1923, per posar fi al sistema parlamentari restauracionista. Amb la dictadura instal·lada al poder ja no es depuraria cap tipus de responsabilitat per la desfeta d’Annual. És així com el cop definitiu que va propiciar l’enfonsament definitiu del sistema de la Restauració va ser propiciat per la política colonial al Marroc.

La conflictivitat social a Catalunya: sindicalisme, vaga de La Canadenca i pistolerisme (1917-1923)

dimecres, 2/03/2011

El conflicte obrer, esperonat per la degradació de les condicions econòmiques i el creixement de l’anarcosindicalisme de la CNT, va afectar especialment la ciutat de Barcelona en la postguerra mundial, tot coincidint amb els anys de descomposició del sistema de la Restauració. La postguerra va afectar negativament el sector econòmic espanyol, repercutint en les condicions de vida i treball dels obrers, a la vegada que generant nous conflictes socials. Només a Catalunya van haver de tancar 140 empreses del sector tèxtil.

CNT.jpg

Efectivament, la Confederació Nacional del Treball va reorganitzar-se a partir del Congrés de Sants de 1918 en el qual l’antiga estructura interna del sindicat, basada en els sindicats d’ofici, va ser substituïda per una nova organització regida per sindicats d’indústria, fet que va permetre l’anarcosindicalisme de cobrar un nou impuls que li va permetre d’arribar fins els 74.000 afiliats. Aquesta renovació va anar acompanyada per una renovació generacional dels seus dirigents, tot donant pas a homes com Salvador Seguí, Martí Barrera, Joan Peiró o Àngel Pestaña.

la-canadiense.jpg

La força de l’anarcosindicalisme català va quedar demostrada durant la vaga de La Canadenca (Riegos y Fuerza del Ebro) de 1919, l’empresa que subministrava l’electricitat a la major part de la ciutat. La vaga de La Canadenca va convertir-se en el conflicte social més llarg i important de la història catalana. La vaga, que va perllongar-se durant un mes i mig, va aconseguir la paralització d’un 70% de la indústria local barcelonina i va deixar sense llum bona part del territori català. El moviment vaguístic estava dirigit pel sindicat únic d’aigua, gas i electricitat de la CNT.

Així, la vaga va iniciar-se el 5 de febrer de 1919 i va anar estenent-se des de les fàbriques elèctriques fins el tèxtil, els tramvies, les fàbriques de gas, la companyia d’aigües i els ferrocarrils. Davant d’aquesta situació, el capità general de Barcelona, Milans del Bosch, va organitzar activament les forces oficials. La paralització dels serveis va ser gairebé total i la ciutat de Barcelona es trobava col·lapsada fins al punt que eren els soldats qui conduïen els tramvies.

la canadenca 2.jpg

Vaga de la CanadencaEl govern, a petició de la pròpia empresa, va haver de confiscar La Canadenca per a poder restablir el subministrament de llum a la ciutat, però va veure’s incapaç de restablir els serveis públics. Davant la forta resposta dels treballadors, Milans va ser substituït per Carles Montanés i va donar-se pas a un procés de negociació que posaria fi a la vaga el 17 de març. L’empresa i el govern van veure’s obligats a accedir a la major part de les reivindicacions obreres com la readmissió dels acomiadats, la introducció de millores salarials i l’establiment de la jornada laboral de vuit hores per part del govern de Romanones (abril de 1919).

Tanmateix, l’incompliment de la promesa d’alliberar els detinguts i el fet que el govern va endarrerir-se en l’aplicació dels acords va fer reprendre la vaga el 24 de març, fet al qual la patronal va respondre amb el tancament d’empreses i la repressió dels sindicats. El govern, per la seva part, va decretar l’Estat de guerra. La patronal va recolzar-se en l’exèrcit, va ressuscitar el sotmetent i va crear cossos paramilitars per enfrontar-se amb els obrers als quals amenaçava amb el lock-out i exigia el retorn al seu lloc de treball amb les condicions salarials i d’horari anteriors a l’esclat del conflicte.

La fi de la vaga de La Canadenca, el 14 d’abril, no va comportar la pau social, sinó que va donar inici a una radicalització de les lluites socials a Catalunya i aquesta confrontació va ser especialment dura. Així, des de 1919 i fins 1923, els empresaris catalans van llançar una ofensiva de gran capacitat contra les organitzacions obreres. La gran burgesia va adoptar una posició d’intransigència davant les reivindicacions obreres i, amb l’objectiu de restar protagonisme i força a l’anarcosindicalisme, va organitzar els anomenats sindicats lliures, organitzacions contràries als interessos dels obrers i manipulades per la patronal, que desembocarien en l’aparició del pistolerisme a Barcelona durant els anys vint.

pistolerisme.jpg

La tensió social va degenerar en una situació de violència oberta quan els sindicats lliures, amb el suport de les autoritats i la policia, van llogar pistolers a sou per assassinar els principals líders obrers. Per la seva banda, grups vinculats a la CNT van respondre realitzant atemptats contra les autoritats, els patrons, els encarregats de les fàbriques i les forces d’ordre. Així, els pistolers a sou de la patronal i els anarcosindicalistes més radicals s’enfrontaven diàriament en lluites al carrer. D’entre els grups anarquistes que responien a la violència de la patronal va destacar l’anomenat Los Solidarios, format, entre d’altres, per Buenaventura Durruti, Joan García Oliver i Francisco Ascaso.

durruti.jpg

Buenaventura Durruti

ramon archs.gif

Ramon Archs Serra, anarquista partidari de fer servir la violència per lluitar contra la repressió patronal i estatal. Membre del Sindicat del Metall de la CNT i dirigent dels grups armats del període del pistolerisme, la nit del 27 de juny de 1921 se li va aplicar la «llei de fugues».

La violenta espiral d’acció-repressió-acció va comportar que la Federació Patronal exigís mesures de força per part del govern, i en resposta el general Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona, va protagonitzar una política de protecció dels pistolers de la patronal a la vegada que exercia una dura repressió contra els sindicalistes i posava en pràctica la Llei de fugues, segons la qual la policia podia disparar contra un detingut en el cas que aquest intentés fugir, fet que va comportar un nou element de violència contra l’anarcosindicalisme.

Assassinats a la Barcelona del pistolerisme (1916-1923):

Any Patrons Directors i encarregats Agents de l’autoritat Obrers
1916 1 1
1917 2 3
1918 4 3 6
1919 3 5 7
1920 8 4 1 26
1921-1923 9 13 2 128

L’època del pistolerisme va provocar més de 800 atemptats en els quals van morir 226 persones, entre les quals van comptar-se tant dirigents sindicals com empresaris, encarregats de fàbrica i agents de les forces d’ordre públic. D’entre les víctimes del pistolerisme cal citar l’advocat laboralista Francesc Layret (1920), el president del govern Eduardo Dato (1921) i el líder de l’ala moderada de la CNT Salvador Seguí “el noi del sucre” (1923). Aquesta situació de violència seria un dels motius que portaria Primo de Rivera a realitzar el cop d’Estat que liquidaria el sistema de la Restauració el 1923.

mort segui.jpg

La descomposició del sistema de la Restauració (1917-1923)

dimarts, 1/03/2011

A partir de 1917 van multiplicar-se els símptomes de crisi estatal, especialment en tres aspectes: la crisi de l’Estat, la crisi social i la crisi colonial que portarà a l’enfonsament definitiu del sistema restauracionista per donar pas a la dictadura de Primo de Rivera. En el sector estatal es pot observar la descomposició final d’un sistema que es trobava en una fase agonitzant.

garcía prieto.jpg

Manuel García Prieto

Per a resoldre la greu crisi de 1917 es va recórrer a la formació d’un govern de concentració que integraven a tots els partits afins al sistema amb la participació dels líders dinàstics i dels catalanistes de la Lliga Regionalista, que creien que la seva participació en el govern de Madrid ajudaria a renovar la política espanyola i facilitaria la consecució de l’autonomia catalana. Així s’esperava tenir capacitat per fer front a les reivindicacions obreres, els republicans i els nacionalistes. Però les diferències entre els coalitzats van impossibilitar de consensuar un programa de reformes, contenir la inflació i restablir l’ordre social.

El 1918, després del fracàs del govern d’unitat, es tornaria al torn dinàstic. Ara bé, la descomposició que en aquest moment afectava els partits dinàstics, sense uns líders clars i fragmentats en diverses faccions, va dificultar la formació de majories parlamentàries clares que donessin estabilitat als governs i al sistema polític.

A Catalunya, esperonats per l’actitud d’Alfons XIII, que havia demostrat la seva voluntat de resoldre la qüestió catalana, la Lliga i els dirigents de la Mancomunitat van endegar cap a finals de 1918 una campanya en defensa de l’autonomia. Així, a inicis de 1919, la Lliga, a través del nou president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, va presentar a Madrid un Projecte d’Estatut d’Autonomia que proposava la formació d’un govern català i d’un parlament elegit per sufragi universal.

JosepPuigCadafalch.jpg

Josep Puig i Cadafalch

El projecte d’autonomia català va ser mal rebut pels cercles polítics madrilenys i tant el govern com el monarca van oposar-s’hi. A més, en resposta va desencadenar-se una intensa campanya en contra de l’autonomisme català, organitzada principalment per les diputacions provincials castellanes i per algunes entitats econòmiques que consideraven el projecte autonòmic com un privilegi que obria el camí cap al trencament d’Espanya. Tot plegat portaria a l’abandonament temporal de les Corts espanyoles per part dels diputats catalans.

Tanmateix, la campanya antiautonòmica va coincidir amb l’increment de les tensions socials i l’agitació anarcosindicalista a Catalunya, fet que va portar la Lliga a fer un pas enrere i ajornar les reivindicacions autonòmiques ja que consideraven que en aquells moments la prioritat estava en el restabliment de l’ordre públic. Tanmateix, l’animadversió amb la qual va ser rebut el projecte a Madrid va suposar un fort revés per a la Lliga, que constatava així que la tàctica de Cambó de col·laborar en els governs de coalició no s’havia traduït en un increment de la sensibilitat vers la qüestió catalana. Tot i això, més endavant, Cambó tornaria a entrar en el govern espanyol com a Ministre d’Hisenda.

En aquest context, des de 1918, a Catalunya va començar a prendre importància la veu de Francesc Macià, que va criticar els homes de la Lliga i en particular a Cambó pel seu col·laboracionisme amb el govern de Madrid, que qualificava de traïció a Catalunya. Macià defensava un projecte en el qual es milloressin les condicions socials del moviment obrer i es protegís a la petita burgesia enfront del capital representat pels homes de la Lliga. D’aquesta manera, per primer cop, Macià es mostrava partidari de la lluita, fins i tot armada, per tal de resoldre la qüestió catalana.

francesc-macia.jpg

Francesc Macià

D’altra banda, a Andalusia, i en el marc d’un increment de la conflictivitat social, la situació de misèria dels pagesos va donar pas a l’anomenat Trienni Bolxevic (1918-1921). Els anarquistes, i en menor grau els socialistes, van impulsar l’esclat de revoltes pageses motivades tant per la fam de terres com pel deteriorament de les condicions de vida. La declaració de l’Estat de guerra, la il·legalització de les formacions obreres i la detenció dels seus líders van aturar la rebel·lió. Igualment, el conflicte obrer va afectar un bon nombre de regions industrials, però va ser a Barcelona on va assolir dimensions més grans.

En aquest context, els governs cada cop es van succeir més ràpidament en el temps: entre 1918 i 1923 van produir-se deu canvis de govern, i el recurs a mesures d’excepció, com ara la suspensió de les garanties constitucionals i la clausura del Parlament, va ser la constant que va marcar el període.

La greu situació derivada d’una sèrie de derrotes militars al Marroc va forçar la creació, el 1921, d’un nou govern de concentració, l’anomenat Gobierno Nacional, que va caracteritzar-se per ser un intent d’integrar els líders de les diferents faccions dinàstiques (Maura, Dato, Romanones, Alba, García Prieto) amb un representant de la Lliga (Cambó) i un altre del Partit Reformista. Tot i això, el nou executiu tampoc va ser capaç d’aportar estabilitat política. Espanya tenia la imatge d’un país ingovernable i l’Estat donava la impressió d’estar a punt de caure d’un moment a l’altre.

La crisi política del sistema restauracionista, la inestabilitat social i els efectes de la crisi econòmica generada per la postguerra mundial, sumats a la crisi del neocolonialisme marroquí causada per la desfeta d’Annual, portarien a la instauració d’una dictadura encapçalada pel general Primo de Rivera, l’única solució que van veure les classes dirigents per salvar els seus interessos davant la descomposició del sistema de la Restauració.

La crisi espanyola de 1917

dilluns, 28/02/2011

Després de les convulsions de 1898 i 1909, l’estiu de 1917, tot i la prosperitat econòmica que havia portat la Primera Guerra Mundial, la coincidència entre les greus dificultats per les quals travessava el sistema restauracionista, el descontentament militar i l’increment de la conflictivitat social van provocar la conjunció de tres greus crisis en les quals van veure’s implicats els partits de l’oposició, els militars i les organitzacions obreres i que provocarien l’inici de l’agonia definitiva del sistema de la Restauració en el seu camí cap al col·lapse.

La crisi militar. Bona part dels oficials de l’exèrcit espanyol anaven arrastrant un clima de descontentament des de la crisi de 1898 i la pèrdua de les colònies. La hipertròfia del cos militar, el convenciment de l’existència de favoritismes a l’hora de decidir els ascensos i els efectes de la crisi econòmica serien els factors que encendrien la flama de la crisi militar.

Alfonso XIII i l'exèrcit.jpg

Alfons XIII

L’exèrcit comptava amb un nombre excessiu d’oficials en relació amb el de soldats. El fet que els ascensos s’obtinguessin majoritàriament a través dels mèrits de guerra beneficiava els militars africanistes en prejudici dels que romanien a la Península, els quals mostraven sovint el seu descontent per les condecoracions i els ascensos dels africanistes, tot demanant que els ascensos es concedissin per antiguitat i no pels mèrits guanyats a les campanyes africanes. A més, la inflació derivada de la crisi econòmica havia fet disminuir el valor real dels baixos salaris militars amb la qual cosa les condicions de vida dels soldats van empitjorar.

El fort descontentament entre els oficials de baixa i mitjana graduació va desembocar, des de 1916, en la formació de les anomenades Juntes de Defensa, unes associacions de militars que es van estendre per la majoria de les guarnicions de l’exèrcit. Les Juntes reclamaven un augment salarial, s’oposaven als ascensos per mèrits de guerra i reivindicaven l’antiguitat com a únic criteri. El juny de 1917, les Juntes de Defensa van llençar un manifest que culpava al govern dels mals de l’exèrcit i del país, a la vegada que feia una crida a la renovació política tot emprant un llenguatge regeneracionista.

Aleshores, el govern conservador de Dato va haver de reconèixer a les Juntes de Defensa com a interlocutor vàlid en els temes militars. Dato no tenia cap altra opció, perquè el govern no podia prescindir de l’exèrcit per a mantenir l’ordre contra les forces catalanistes que exigien reformes polítiques i els moviments socials obrers. S’havia d’evitar la col·laboració dels moviments de protesta civils i els militars en una aliança comú contra el govern. Aquest gest suposava, en la pràctica, la fi del sistema polític de la Restauració. El sistema ja no era constitucional, sinó que passava a veure’s condicionat per les pressions dels militars.

La crisi política. El 1916, el govern es trobava en mans d’un gabinet liberal presidit pel comte de Romanones, el qual, davant les creixents acusacions de corrupció política llançades des de l’oposició, va decidir tancar les Corts. En resposta, a mitjans de juny de 1917, i en paral·lel a l’esclat de la crisi militar, una representació de diputats catalanistes, republicans i socialistes va reclamar la reobertura de la cambra al govern del conservador Eduardo Dato. Aquest s’hi va negar i, en resposta, va declarar l’Estat d’excepció i va endurir la censura de la premsa.

Francesc Cambo.jpg

Francesc Cambó

A iniciativa de la Lliga Regionalista, que en el context de crisi generat per la protesta militar va veure l’oportunitat d’incrementar l’autonomia catalana i propiciar una revisió constitucional, el 5 de juliol de 1917 va celebrar-se a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris catalans que va exigir la formació d’un govern provisional i la convocatòria de Corts constituents per reformar el sistema polític i descentralitzar l’Estat.

Des de l’Assemblea va convocar-se una reunió de tots els diputats i senadors espanyols que immediatament va ser prohibida pel govern. Tot i això, la reunió va celebrar-se, però dels 760 citats només n’hi van anar 71, majoritàriament catalanistes, republicans i socialistes. L’assemblea fragmentària de diputats, a més, va ser dissolta per la Guàrdia Civil. Malgrat la celebració d’una segona reunió a Madrid, el mes d’octubre, el moviment parlamentari va acabar per desaparèixer sense haver aconseguit la reforma constitucional.

Les causes del fracàs del moviment reformista dels parlamentaris es trobaven en el fet que ni les forces monàrquiques ni les Juntes de Defensa militars van donar-li suport, així com en les discrepàncies entre el catalanisme conservador que buscava reformar el sistema des d’una òptica burgesa i els grups d’esquerra que volien incloure en el programa reformista les reivindicacions socials. A més, la vaga general del mes d’agost va acabar d’inhibir les forces burgeses, temoroses d’un possible esclat revolucionari.

La crisi sindical revolucionària. El 1916, com a conseqüència de l’empitjorament de les condicions de vida dels obrers, ja s’havia produït un important moviment vaguista al país que va comportar un acord entre els sindicats UGT i CNT per a presentar un manifest conjunt que instava el govern a intervenir per aturar la pujada dels preus. A partir del març de 1917 la situació de crisi econòmica va aguditzar-se dramàticament i davant l’increment de les vagues el govern va reaccionar proclamant l’Estat de guerra. Això va radicalitzar les reivindicacions dels obrers que van passar de les exigències de caràcter estrictament laboral a integrar demandes polítiques.

L’agost de 1917, arran d’un conflicte laboral del sector ferroviari a València, i coincidint amb l’assemblea de parlamentaris de Barcelona, la UGT va cridar a la vaga general. L’esclat de la vaga general revolucionària va agreujar la situació i la protesta aviat va adquirir un caràcter polític ja que les forces obreres convocants van reclamar la fi de la monarquia, la formació d’un govern provisional que convoqués corts constituents i el pas a un sistema republicà. Sorprenentment, la vaga general no va rebre el suport ni dels parlamentaris catalans ni dels militars de les Juntes.

huelga general de 1917.jpg

Huelga de 1917.jpg

La vaga, en conseqüència, va tenir una incidència molt desigual, però va donar lloc a incidents importants a Madrid, Barcelona, el País Basc i Astúries. La paralització de Barcelona i de bona part de les ciutats del Principats va ser significativa. Tot i això, l’objectiu del comitè revolucionari format per UGT i CNT va fracassar quan la intervenció de l’exèrcit va impedir el canvi polític demanat. Igualment, l’absentisme de l’assemblea de parlamentaris va contribuir a la derrota del moviment.

El govern, en resposta, va declarar la llei marcial i l’exèrcit va reprimir brutalment la insurrecció obrera per “defensar el dret i l’ordre”. El balanç va ser de més de setanta morts, uns dos-cents ferits i aproximadament uns dos mil detinguts. La contundència de la repressió, tot i el fracàs de la vaga general, va afeblir encara més el règim i va radicalitzar l’oposició obrera. Així, el fracàs de la vaga general revolucionària va reafirmar les conviccions reformistes en el si de la UGT, però entre el moviment àcrata va provocar una major radicalització. D’entre les diverses conseqüències de la vaga cal destacar el final de la col·laboració entre els anarcosindicalistes i la UGT, la dissolució definitiva de l’assemblea de parlamentaris i l’entrada de la Lliga en el govern central encapçalat per García Prieto.

La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)

dissabte, 26/02/2011

Des de 1911, la Diputació de Barcelona, presidida per Enric Prat de la Riba, havia llançat la idea de crear un organisme comú que mancomunés les quatre diputacions catalanes amb l’objectiu d’introduir la base d’un poder regional, millorar les infraestructures, modernitzar el programa educatiu i fomentar i difondre la llengua i la cultura catalanes. D’aquesta manera, la Diputació de Barcelona va proposar “la reconstitució de la personalitat catalana, regida autonòmicament per una Diputació única” i que aquest acord fos proposat al president del govern i a les altres diputacions catalanes.

Presidents_diputacions_mancomunitat.jpg

Aquest projecte, que va impulsar la Lliga Regionalista a convertir-se en la força capdavantera en la lluita per l’autonomia política de Catalunya, va ser presentat al govern liberal de Canalejas que l’aprovaria a les Corts el 1912. En el seu pas pel Senat, però, el projecte restaria paralitzat a causa de l’assassinat del president del govern a mans d’un anarquista, la divisió dels liberals i l’oposició dels conservadors. Posteriorment, i després de llargues negociacions, el govern d’Eduardo Dato va promulgar un Reial Decret, el 18 de desembre de 1913, que autoritzava les diputacions catalanes a mancomunar-se amb una finalitat exclusivament administrativa.

El 6 d’abril de 1914 es constituïa la Mancomunitat de Catalunya sota la presidència d’Enric Prat de la Riba i vuit consellers (Cultura i Instrucció, Camins i Ports, Obres Hidràuliques i Ferrocarrils, Telèfons, Agricultura i Serveis Forestals, Beneficència i Sanitat, Política Social, i Hisenda). Catalunya aconseguia així el reconeixement del seu particularisme i la Lliga assolia el seu èxit més gran.

mancomunitat.JPG

La Mancomunitat, però, no va ser més que una simple federació de les diputacions, fet que suposava una rectificació de l’anacronisme de la divisió provincial borbònica, que delegaven en aquesta entitat les seves funcions i el seu pressupost. Així, la Mancomunitat va resultar un instrument molt tímid en el terreny administratiu i descentralitzador. És a dir, tot i que molts autors han interpretat la Mancomunitat com un primer intent de descentralització de l’Estat, la realitat és que no va produir-se mai cap cessió de competències de govern ni modificacions pressupostàries que augmentessin els seus recursos. A més, el govern podia suspendre en qualsevol moment la Mancomunitat ja que era un simple ens administratiu.

La Mancomunitat va permetre que la Lliga Regionalista, que la va dirigir durant tota la seva existència, reafirmés la seva superioritat política i desenvolupés una tasca de govern centrada en el desenvolupament cultural i la modernització econòmica i social de Catalunya. Els seus presidents van ser: Enric Prat de la Riba (1914-1917), substituït a la seva mort per Josep Puig i Cadafalch (1917-1923) i Alfons Sala (1923-1925), que va ser nomenat per Primo de Rivera per presidir l’organisme fins que finalment va desaparèixer el 1925.

pratdelariba.jpg

Enric Prat de la Riba

L’obra de la Mancomunitat va seguir la política iniciada per la Lliga a la Diputació de Barcelona, però va veure’s limitada per la falta de recursos econòmics (no va existir un pressupost propi de la Mancomunitat fins el 1918) i restringida a determinades àrees que la llei li atribuïa. Prat de la Riba va sintetitzar els corrents anteriors del catalanisme nacionalista i cultural i els hi va donar una forma més acabada. Així, la seva actuació va seguir dos grans eixos fonamentals: el desenvolupament econòmic del país i el foment de la llengua i la cultura catalanes a partir d’un projecte cultural i educatiu.

En el camp del desenvolupament econòmic, la Mancomunitat va invertir bona part dels seus recursos en la realització d’un pla de construcció, reforma i millora de la xarxa viària de carreteres i camins provincials, així com en l’establiment d’una completa xarxa postal i telefònica que va fer arribar el telèfon a alguns dels pobles més aïllats de Catalunya amb l’extensió de 5.871 quilòmetres de línees.

Mapa 1922.jpg

La Mancomunitat també va iniciar l’aplicació d’un pla d’acció agrària que buscava la modernització de les formes de producció i l’augment de la productivitat de l’agricultura i la ramaderia. Per aquest motiu es van crear escoles de tècnics rurals agraris mitjans i superiors, camps de d’experimentació de conreus i granges models, i es va fomentar el cooperativisme agrari.

D’altra banda, en l’àmbit de la cultura i l’ensenyament, la Mancomunitat va iniciar un ambiciós projecte de redreçament centrat en la reafirmació de la llengua i la cultura catalanes en el qual s’incloïen mesures com la creació de Biblioteques populars (1918), les Escoles experimentals (1918) i la introducció dels Estudis normals (1919). També es va posar èmfasi en la divulgació i la protecció del patrimoni cultural català mitjançant la constitució de la Junta de Museus i el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments.

Amb l’objectiu de normalitzar la llengua catalana, l’Institut d’Estudis Catalans, que s’havia creat el 1907, va iniciar una ingent tasca d’unificació ortogràfica, que va ser realitzada pel filòleg Pompeu Fabra, el pare de la llengua catalana moderna, i que no es culminaria fins anys més tard amb l’elaboració del Diccionari General (1932).

ensenyança.jpg

Paral·lelament, des de la Mancomunitat va impulsar-se la renovació pedagògica que va permetre la introducció a Catalunya dels mètodes de l’educadora italiana Maria Montessori, així com l’impuls de l’Escola Industrial, l’Escola del Treball i l’Escola de l’Administració local, escoles exemplars en el seu temps. La missió d’aquestes noves institucions educatives va ser la potenciació de la diversificació professional i la formació professional de quadres tècnics de nivell mitjà i superior per a la indústria i el comerç.

La unitat de Catalunya que s’havia viscut de forma breu en la Solidaritat ara era atesa de nou, però d’una forma operant, constructiva. Catalunya s’assemblava a un petit Estat, però amb uns mitjans ben esquifits. El binomi Prat de la Riba-Cambó va ser la principal clau de l’èxit de la Lliga Regionalista a l’hora de capitalitzar l’acció de govern de la Mancomunitat. Seria gràcies a la seva tasca que la Lliga guanyaria molt del seu prestigi. Ni el republicanisme catalanista ni el que restava dels cacics monàrquics i menys encara els radicals, disposaven d’homes idonis que es mesuressin amb els líders de la Lliga.

Les conseqüències de la Setmana Tràgica i l’impacte de la Primera Guerra Mundial (1910-1917)

divendres, 25/02/2011

Les conseqüències polítiques de la Setmana Tràgica. Després dels fets de la Setmana Tràgica, en el camp polític, el Partit Liberal prendria un important protagonisme. La campanya internacional contra la repressió exercida pel govern Maura acabaria forçant Alfons XIII a separar-se del conservadorisme i a propiciar el retorn dels liberals de Moret al poder després de la campanya del ¡Maura, No!. Els liberals s’havien sumat a la campanya de l’esquerra contra Maura, negant als conservadors el consens polític necessari per a mantenir el sistema restauracionista.

antonio_maura.jpg

Antonio Maura

Així, la campanya antiMaura va fer que els conservadors partidaris de la línia dura maurista renunciessin a participar del tron pacífic com a resposta al fet que els liberals col·laboressin amb les forces extrasistèmiques amb l’objectiu d’expulsar-los del govern. La divisió de 1909, a favor o en contra de Maura, establia, però, una divisió molt més profunda del que era habitual entre conservadors i liberals. Darrere de Maura ja començava a posicionar-se una gran massa d’interessos conservadors, reaccionaris, intolerants i contraris a la modernització i la democratització.

La Setmana Tràgica comportaria una escissió interna en el si del Partit Conservador, amb una minoria, encapçalada per Maura, rebutjant el tornisme i una fracció majoritària, encapçalada per Eduardo Dato, que seguia confiant en el sistema. En qualsevol cas, aquests incidents eren un pas més en el llarg procés de descomposició del sistema de la Restauració.

L’any 1910, José Canalejas va formar un nou govern liberal que, després de la crisi de 1909, semblava suposar el retorn a l’equilibri partidista. El seu programa intentava apropar-se als sectors populars mitjançant l’aplicació del reformisme social i la limitació del poder de l’Església. Així, el nou executiu va iniciar la reforma del sistema de finançament de l’Església espanyola i va aprofundir en la separació entre Església i Estat. La negativa de la Santa Seu a negociar qualsevol procés de reforma del finançament del clergat va comportar la promulgació de la denominada Ley del Candado (1910) que limitava l’establiment de nous ordres religiosos al país.

José_Canalejas.JPG

José Canalejas

En política social, es va substituir l’impost de consums per un impost progressiu sobre les rendes, que va comportar la protesta de les classes benestants. També, el 1912, va ser reformada la Llei de Lleves que feia obligatori el servei militar i suprimia la redempció en metàl·lic. A més, es van promulgar tot un seguit de lleis amb l’objectiu de millorar les condicions laborals, com la que va afectar a la normativa sobre el treball de la dona. Finalment, en aquest període es va iniciar la negociació d’una Llei de Mancomunitats que possibilitaria la unió de les diputacions provincials amb l’objectiu de que la nova Mancomunitat assumís la gestió d’alguns serveis públics.

L’assassinat de Canalejas, el 1912, posaria fi a un projecte reformista que s’havia mostrat impotent per a portar endavant les seves pròpies iniciatives polítiques. Ara arribava el torn del comte de Romanones, un advocat terratinent i home de negocis que heretava el govern i el lideratge del Partit Liberal. El tornisme restaria durament malmès després del seu ascens ja que, després de la mort de Canalejas, Alfons XIII optava per una nova alternativa liberal sense cridar al líder conservador com hagués reclamat la lògica del torn pacífic.

Eduardo Dato.jpg

Eduardo Dato

L’impacte de la Primera Guerra Mundial. L’estiu de 1914, quan al capdavant del govern hi havia el conservador Eduardo Dato, va esclatar la Primera Guerra Mundial, un conflicte de dimensions desconegudes entre els països aliats i les potències centrals. Mentre l’opinió pública es dividia entre “aliadòfils” i “germanòfils”, el govern havia de posicionar-se davant del conflicte. Així, la dreta monàrquica i catòlica s’inclinava cap a posicions properes als Imperis centrals, mentre que l’esquerra republicana i socialista es posicionava a favor dels aliats.

Finalment, el govern Dato va declarar la neutralitat espanyola, fet que va oferir una oportunitat extraordinària a l’economia del país. Així, la guerra generalitzada a Europa va permetre l’exportació de productes industrials i agraris cap als països combatents, disposats a pagar-ne preus molts alts. Els beneficis industrials, especialment per a l’economia catalana, van augmentar considerablement i els empresaris van poder aprofitar-se de la conjuntura per a fer grans negocis.

A llarg termini, però, les conseqüències de l’anormalitat en el comerç exterior espanyol acabarien provocant un període de crisi econòmica i descapitalització del país pel debilitament de les estructures econòmiques. Tot i que el valor de les exportacions va registrar un fort increment, les importacions van veure’s afectades per una reducció molt dràstica. L’augment de la producció energètica va suposar un descens de la productivitat per la creació de petites empreses que després de la guerra tindrien problemes per a sobreviure.

espanya primera guerra mundial.jpgL’exportació d’una gran part de la producció industrial i agrària del país va comportar un augment dels preus interiors, fet que no va anar acompanyat d’un increment equivalent dels salaris. D’aquesta manera, la crisi econòmica derivada de l’encariment de la vida va esdevenir un gran problema per a les classes populars espanyoles ja que la pujada dels preus va afectar el preu de molts dels productes bàsics i aviat arribaria un greu problema d’abastiments. L’enriquiment d’una minoria pels beneficis de la Primera Guerra Mundial havia suposat l’empobriment de la majoria.

Tot i la prosperitat econòmica inicial que l’esclat de la Gran Guerra havia portat a Espanya, el conflicte social a causa de l’empitjorament de les condicions de vida va anar creixent de manera imparable al llarg de 1916 i desembocaria un una triple crisi (política, militar i obrera) que posaria el sistema a punt del col·lapse.