Entrades amb l'etiqueta ‘Crisi de la baixa edat mitjana’

Buffalmacco: El triomf de la mort

divendres, 26/04/2013

Després d’un llarg cicle de creixement demogràfic i econòmic, el segle XIV va ser una època de crisi generalitzada per a tota la població europea provocada per les males collites, l’esgotament de les terres, el descobriment dels límits del creixement de l’economia feudal, la generalització de les guerres i l’expansió de les malalties. És el que coneixem com a crisi de la baixa edat mitjana. És temps de nous sentiments, de noves expressions culturals com a resposta a la realitat emergent. És el moment del triomf de la mort en l’imaginari dels europeus.

Buonamico_Buffalmacco_001.jpg

La pesta negra va causar la mortaldat més gran, ja que a nivell mèdic es desconeixien els microbis i els mecanismes de contagi. Després d’una sèrie d’anys de males collites, el 1347 va arribar a Sicília una terrible malaltia, la pesta negra o pesta bubònica, que posteriorment es va escampar per altres ports mediterranis. Des d’allà, aviat va arribar a gran part del territori europeu, especialment a les zones més poblades i a les ciutats, on el contagi era més ràpid.

Aquesta epidèmia va causar una gran mortaldat. Tot i que no podem disposar de xifres exactes, es calcula que en molt poc temps va morir entre un quart i un terç de la població europea. En poc més de quatre anys, a Europa moririen uns vint milions de persones, un terç de la seva població, perquè les mesures de prevenció van resultar inútils: van ordenar-se quarantenes, es va prohibir el comerç entre ciutats i es van tapiar cases amb malalts a dins. Però tot va ser inútil i es van veure afectats tots els estaments socials del camp i de les ciutats.

Pisa,_Camposanto_trionfo_della_morte_1.JPG

La pesta va deixar una profunda petjada en la demografia, l’economia i l’imaginari col·lectiu: llinatges familiars truncats, orfes, una societat desencantada, preus que queien en picat per manca de consumidors, pagesos que prenien terres que ningú no reclamava, etc. El món feudal trontollava. En conseqüència, la pesta va quedar profundament gravada en el pensament cristià i perduraria en l’imaginari durant segles sota la forma d’una amenaça mortal, representada tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures.

En aquest cas, per il·lustrar aquest nou context, ens apropem a El triomf de la mort, el fresc monumental que decora el claustre que tanca el cementeri de la catedral de Pisa. Tot i que l’obra està datada el 1340, amb anterioritat a l’arribada de la pesta negra, el florentí Buonamico Buffalmacco (1290-1340) ja capta en ella el clima de precarietat i fugacitat que caracteritzaven l’Europa del segle XIV. És més, la mateixa temàtica és una novetat en la iconografia europea medieval.

Pisa,_Camposanto_trionfo_della_morte_3.JPG

Podem dividir el mural en tres grans zones temàtiques: l’esquerra, dedicada a la trobada entre els morts i els vius; la dreta, que escenifica una batalla entre àngels i dimonis per triomfar sobre les ànimes dels morts; i, finalment, en el marge dret inferior, la vida despreocupada dels joves.

A l’esquerra del mural una comitiva de nobles que camina direcció a una jornada de caça topa amb la mort, la qual apareix representada per tres cadàvers que descansen en tombes obertes. Podem observar com cadascun dels personatges reacciona de forma diferent davant de la mort: les senyores presenten una actitud reflexiva mentre que els homes es tapen el nas davant de la putrefacció dels cadàvers i s’avancen amb curiositat cap els morts.

Pisa,_Camposanto_trionfo_della_morte_2.JPG

En canvi, a la part central i dreta de la representació trobem la igualtat de l’ésser humà enfront de la mort: eclesiàstics i nobles perden els seus privilegis davant la mort. Les ànimes dels representants dels sectors privilegiats del feudalisme, simbolitzades en forma de nens que emergeixen de la boca dels morts, es veuen en mans dels dimonis. I al marge, els joves representants de la noblesa gaudeixen i festegen aliens a la decadència. Carpe diem. La jerarquia medieval trontolla i l’art esdevé testimoni.

Joan II el Gran

dimecres, 14/03/2012

Joan II, un home gran i amb molta història a les seves esquenes, va arribar al tron de la Corona d’Aragó el 1458, després de la mort sense descendència legítima del seu germà Alfons el Magnànim. Tenia seixanta anys. Home reservat i circumspecte, amb tendència a les postures heroiques, procurava preservar l’aura de la seva figura i el seu càrrec. Es deia que era un home amb mal caràcter. En qualsevol cas, Joan II era un rei impopular entre les capes dirigents de Catalunya, on ja havia estat actuant com a lloctinent des de 1454, per haver abonat la política filoremença del seu germà i haver ajudat la Busca en la seva lluita contra la Biga a la ciutat de Barcelona.

Joan_II_d'Aragó.jpgNascut el 1398 a Medina del Campo, era fill de Ferran d’Antequera i Elionor d’Alburquerque. Des de 1425 havia estat rei-consort de Navarra pel seu casament amb Blanca de Navarra, a més de lloctinent de Catalunya des de 1454 en absència del rei Alfons, resident a la cort renaixentista de Nàpols. Abans, el 1447, s’havia casat amb Joana Enríquez, relació de la qual va néixer, el 1452, l’infant Ferran.

En arribar al tron de la Corona d’Aragó, va haver de fer front a dos grans problemes pendents: la crisi remença i la lluita ciutadana entre la Biga i la Busca. I el seu posicionament contra la noblesa i el patriciat barceloní aviat el convertiria en un personatge odiat, no per ser un Trastàmara estranger (el seu fill Carles de Viana també ho era), sinó perquè el seu programa polític implicava una transformació de l’Estat que els estaments privilegiats no podien admetre.

L’enemistat entre el monarca i l’oligarquia catalana aviat va incrementar-se encara més amb motiu de la pugna que mantenien Joan II i el seu fill primogènit Carles de Viana pel regne de Navarra. La rivalitat va anar tan lluny que, fins i tot, Joan II va empresonar el seu fill, fet que va ser considerat il•legítim per les autoritats catalanes, ja que Carles de Viana era considerat l’alternativa a l’autoritarisme i les polítiques del seu pare.

Per la Concòrdia de Vilafranca de 1461, es confirmava el triomf del príncep Carles de Viana. Per l’acord, el monarca conservava en teoria la plenitud de la potestat reial, però sense intervenció efectiva. Així, el rei no podria entrar a Catalunya sense el permís de la Diputació del General i Carles de Viana es convertia en el lloctinent reial del Principat. La Concòrdia establia de fet un règim constitucional per a Catalunya, però la prematura mort de Carles de Viana, el 1461, si bé va suposar un respir momentani per a Joan II, va precipitar els esdeveniments cap a una guerra civil contra el rei.

Així, el 1462, esclatava una guerra que es perllongaria per un espai de deu anys. En un primer cop d’ull superficial podem observar que el que s’enfrontava no era tant una forma de govern (tots els sectors defensaven d’una o altra manera la monarquia), sinó el control dels diners. Les paraules clau per entendre el conflicte sempre han estat pactisme, independència, tradició i sobirania… En realitat, però, hem d’entendre la guerra civil com la conseqüència de la llarga oposició que el patriciat urbà i l’aristocràcia nobiliària havien practicat vers els governs d’Alfons el Magnànim i Joan II.

Podem interpretar que la guerra va ser resultat de l’actitud dels Trastàmares, entossudits a imposar l’autoritarisme monàrquic a Catalunya. I és cert que volien introduir un nou model polític, el propi del seu temps, però això no ens ha de fer oblidar l’existència de les agitacions socials del camp català, el conflicte barceloní entre el patriciat i els menestrals i, en general, la greu crisi econòmica que envoltava el Principat. És a dir, la culpa de la guerra civil va ser dels propis catalans, els quals van portar l’odi personal cap al conflicte polític. L’adversari polític va acabar per convertir-se en enemic. Aquest és el camí cap a la guerra.

La guerra va començar amb l’alçament dels remences gironins i aviat va estendre’s pel Principat. En paral•lel, a Barcelona, el patriciat urbà va denunciar una conjura de la Busca i els seus dirigents van ser condemnats a mort. I per la seva banda, la Generalitat es mostrava hostil amb Joan II. El rei es trobava aïllat i va cercar l’ajuda militar de Lluís IX de França, el qual va acceptar l’oferiment per tal d’assolir els comtats del Rosselló i la Cerdanya com a recompensa per la seva ajuda. Des d’aquest moment, el Principat va convertir-se en un immens camp de batalla.

mapaca2.jpg

L’aliança amb França va provocar que la Generalitat considerés a Joan II com un enemic públic i el desposseís de la corona, la qual va ser oferta al rei castellà Enric IV. En aquest gest podem veure una mica de llum sobre la naturalesa del conflicte: calia trobar un nou rei pel tron i era indiferent que aquest fos un altre membre de la dinastia dels Trastàmara. El problema tampoc era l’autoritarisme de Joan II perquè igual d’autoritari era Enric IV. El problema era el conflicte polític entre les velles classes dirigents i la monarquia. Així, van proclamar Enric de Castella com a nou rei de Catalunya.

Durant 1462-1463, la guerra va inclinar-se a favor dels interessos de Joan II, amb èxits militars com la presa de Tarragona i Perpinyà, i diplomàtics com la sentència arbitral de Baiona, per la qual Enric IV renunciava al tron català a canvi d’algunes places a Navarra (Estella i la seva comarca) i la concessió d’un perdó general als catalans.

Juan_II_d'Aragón.jpgDesprés de la renúncia del rei castellà a Baiona, la Generalitat va haver de buscar un nou rei: Pere, conestable de Portugal va ser proclamat com a nou monarca català el 1464. Ara bé, aquest mai va arribar a entendre’s amb la noblesa catalana i va ser incapaç d’aturar els atacs de Joan II, que van suposar les conquestes de Lleida, Vilafranca del Penedès i Tortosa. Pere de Portugal moria el 1466, quan la guerra cada cop estava més decantada cap al bàndol de Joan II.

En morir Pere de Portugal, el balanç de la guerra es presentava favorable als interessos de Joan II, el qual va oferir la pau a la Generalitat. Aquesta, però, va rebutjar l’oferta d’armistici i va proclamar un nou rei de Catalunya: Renat d’Anjou. Aquest moviment responia a la intenció de trencar l’aliança entre Joan II i Lluís IX. Però aquest nou intent tampoc va ser positiu pels interessos bèl•lics dels catalans, tot i que alguns èxits inicials van aconseguir retardar el final de la guerra. El sentit del conflicte estava clarament decantat cap a Joan II, especialment quan, el 1470, Aragó i València van aportar ajuda econòmica a la seva causa.

Amb la guerra perduda des de feia temps, però amb una resistència aferrissada per part dels revoltats, el 1472, el patriciat urbà de Barcelona va entendre que el conflicte havia de finalitzar en vida de Joan II. El vell rei, cansat i emmalaltit després de deu anys de lluita, acceptaria una rendició honorable. En canvi, si la pau arribava amb Ferran el Catòlic instal•lat en el tron la repressió i el procés de depuració seria terrible. Era la diferència entre Joan II, un monarca educat en els ideals de la cavalleria borgonyona, i Ferran el Catòlic, un príncep intuïtiu que havia de ser l’exemple citat per Maquiavel.

Així, amb la capitulació de Pedralbes de 16 d’octubre de 1472 es posava fi a la guerra civil catalana. Joan II concedia un perdó general (alliberament de presoners, sobreseïment de causes judicials pendents, anul•lació de sentències, restitució del rang de “fidels a la monarquia” als revoltats) i, a canvi, les institucions catalanes reconeixien de nou a Joan II com a rei, amb el compromís d’aquest de respectar el pactisme. Un final benigne amb els revoltats que Ferran el Catòlic mai acabaria d’entendre.

Joan II moriria a Barcelona el 19 de gener de 1479. Tenia vuitanta anys. La seva vida havia estat llarga, però gens assossegada. El seu hereu, Ferran el Catòlic, rei de Castella des de 1475, es trobaria amb un regne econòmicament esgotat i amb importants qüestions encara pendents de resoldre.

Carles de Viana

diumenge, 11/03/2012

Carles, el príncep de Viana, és un personatge ben real amb una història ben literària. Nascut a Peñafiel el 29 de maig del 1421, era el primogènit de Joan II d’Aragó, futur rei de la Corona d’Aragó i la seva primera esposa, la reina Blanca I de Navarra. A la mort de la mare, el 1441, el testament deixava el regne navarrès en mans del fill, però sempre que el rei-consort ho consentís. Fet que mai va passar. Aquí començava la història d’un home que viuria entre la història i la llegenda de la seva figura.

Princep_carles_de_viana.jpg

Imatge de Carles de Viana que el representa com un sant

Enemistat amb el seu fill, a la mort de Blanca, Joan II no va cedir-li el regne: simplement va nomenar Carles de Viana com a lloctinent del regne de Navarra. I les relacions entre pare i fill encara passarien per moments més difícils, sobretot a partir del nou casament de Joan II, el 1447, amb Joana Enríquez, la qual aviat li donaria un nou hereu: l’infant Ferran, el futur Ferran el Catòlic.

En els anys cinquanta, esclataria la guerra civil navarresa, amb el regne dividit entre els agramontesos, partidaris del pare, i els beaumontesos, partidaris del fill. Finalment, el 1451, a la Batalla d’Oibar, Carles va ser vençut, fet presoner i desposseït de Navarra. Joan II es feia amb el poder a Navarra. Foragitat del regne navarrès, Carles es trobava refugiat a Nàpols quan va morir Alfons el Magnànim, el seu oncle. El seu pare es convertia en el nou rei de la Corona d’Aragó.

Ara, en el context del conflicte entre Joan II i l’oligarquia barcelonina, Carles de Viana es convertiria en l’arma secreta del patriciat urbà i de la Biga. L’atractiu de la figura del primogènit de Joan II fascinava tant als vells llinatges de la ciutat com a la noblesa urgellista. La bellesa natural del príncep de Viana es combinava amb qualitats com l’elegància, una veu ben articulada i un humanisme encisador. En traduir l’Ètica d’Aristòtil al castellà, Carles demostrava un coneixement de la cultura clàssica inusual en un príncep, per molt que ens trobem en una època d’humanistes. El glamour que desprenia la seva figura va fomentar la idea del patriciat urbà barceloní de trobar-se davant del príncep desitjat. Amb el seu recolzament, Carles s’enfrontaria novament amb el seu pare. Aquesta vegada amb un resultat tràgic perquè sembrava la llavor de la guerra civil.

Així, quan Joan II va rebre notícia de les propostes castellanes per casar Carles amb Isabel de Castella, la germanastra del rei Enric IV de Castella, el monarca va fer empresonar novament al príncep de Viana a Lleida. En resposta, les Corts Catalanes, reunides a Lleida, van demanar a Joan l’alliberació el seu fill. Així, la Diputació del General va exigir que el príncep fos posat en llibertat i va proclamar-lo com a príncep hereu de Catalunya. Posat contra la paret, Joan II va haver d’alliberar novament al príncep de Viana i  signar la Capitulació de Vilafranca del Penedès de 21 de juny de 1461 que atorgava a Carles la lloctinència perpètua de Catalunya.

Proclamació_del_príncep_de_Viana-Entrada_del_Príncep_de_Viana_a_Barcelona.jpg

El príncep de Viana va exhibir la seva victòria amb una passejada triomfal per Barcelona, en la qual va ser aplaudit per tot el patriciat urbà i inclús per alguns sectors de la Busca. Un entusiasme delirant va presidir la seva arribada a la capital catalana. La multitud va aclamar-lo com a “rei de Catalunya”. Per això, el príncep va instal•lar-se a Barcelona, tot convertit en el símbol de l’oposició catalana a l’autoritarisme de Joan II. En realitat, per alguns podia ser un símbol contrari a l’autoritarisme, però sobretot era contrari al suport de Joan II a la Biga i als pagesos de remença. I al príncep tampoc li mancaven les inclinacions autoritàries, però sempre en favor dels interessos de la noblesa i l’oligarquia.

Al patriciat barceloní sempre li havien agradat els monarques glamourosos i Carles ho era. En certa manera s’assemblava a Joan I, un mal precedent. Va articular una cort brillant i refinada, en la qual s’alternaven la cacera i els jocs cavallerescs amb la dansa, la música i els esplais literaris. A més, Carles era partidari d’arribar a un pacte de govern amb la noblesa i l’oligarquia urbana barcelonina i amb la seva figura omplia la crisi de lideratge que la Corona d’Aragó patia des de les absències d’Alfons el Magnànim.

carles de viana.jpg

Tot i l’entusiasme amb el qual s’havia rebut al príncep, l’alegria va durar ben poc. Emmalaltit a causa d’una tuberculosi pulmonar, Carles de Viana va morir el 23 de setembre de 1461. Aviat s’escamparien les veus que proclamaven que les seves despulles feien miracles, i un fort corrent sentimental, explotat pel bisbe de Vic i altres enemics de Joan II, s’estendria pel Principat considerant Carles com un sant. Igualment, entre el poble també van córrer els rumors que havia estat emmetzinat per agents de la seva madrastra, l’odiada Joana Enríquez. I la historiografia romàntica acabaria de desorbitar la seva figura fent-ne un màrtir de la tirania del seu pare. Mitologia per amagar la realitat d’un personatge ben real. Un peó més en la configuració de l’Estat modern.

Alfons el Magnànim

divendres, 9/03/2012

Alfons V d’Aragó (IV si seguim la numeració catalana), fill de Ferran I d’Antequera i Elionor d’Alburquerque, va néixer el 1396 a Medina del Campo (Valladolid). Allà va passar la seva joventut fins que, el 1412, el seu pare va convertir-se en el primer rei Trastàmara de la Corona d’Aragó. Només quatre anys després, quan Ferran va morir a causa d’uns violents còlics nefrítics, es convertiria en el nou monarca catalano-aragonès. Tenia vint anys. Era un príncep del Renaixement i amb ell, Catalunya va assolir la seva màxima expansió mediterrània, amb la incorporació del Regne de Nàpols, mentre que a l’interior esclataven greus problemes econòmics i socials, exponents de l’esgotament al qual s’havia arribat.

Alfonso-V-el-Magnanimo.jpg

Aviat va començar a imposar el seu caràcter i les seves idees, xocant frontalment amb la noblesa i el patriciat urbà de Barcelona, que fins aleshores havien controlat les institucions de govern de la Corona d’Aragó, la Generalitat, el Consell de Cent i les Corts. I amb el pas del temps les discrepàncies van anar en augment per causes diverses.

D’entrada, Alfons va introduir una evident castellanització de la cort i l’oligarquia va respondre demanant el nomenament de catalans al Principat i a Mallorca. A més, Alfons va mostrar seu suport als menestrals barcelonins (la Busca) en la lluita que els enfrontava amb l’oligarquia barcelonina (la Biga) pel control del govern municipal. I finalment, tot i que el moviment dels pagesos de remença contra els mals usos encara era reduït en els anys vint del segle XV, els primers esclats camperols posaven de manifest que no tothom gaudia de la prosperitat del patriciat urbà. El monarca mostrarà el seu suport als pagesos de remença, amb la intenció de debilitar la noblesa i així enfortir el poder monàrquic.

I és que la crisi financera havia estat superada gràcies a les polítiques de Ferran d’Antequera. O com a mínim havia estat superada per part del patriciat urbà: xifres comercials elevades i increment de les activitats econòmiques. Ara bé, la crisi psicològica de Barcelona encara no havia estat superada. La dinàmica econòmica del regne en el seu conjunt continuava sent negativa i es concretava en el creixent descontentament social tant en el camp com en el món urbà. L’auge derivat de l’increment dels preus i dels beneficis censals invertits en la Taula de Canvi només va veure’s reflectit en la dinàmica econòmica de l’oligarquia, mentre que les classes populars seguien empobrides.

Pisanello_-_Codex_Vallardi_2481.jpg

En paral•lel, la Corona d’Aragó va començar a sentir la pressió de l’humanisme amb l’arribada al tron del Magnànim. Els humanistes no només van apropar-se al tron, sinó que van veure la bona disposició que el monarca i les escoles urbanes (en aquell temps no hi havia universitats) mostraven vers les noves idees procedents de la Itàlia del Quattrocento. Quina seria la capital humanista de la Corona? Ni Barcelona, ni València, ni Saragossa… La capital de l’humanisme encara no formava part de la monarquia: seria Napòls.

El Magnànim volia realitzar una política imperialista al Mediterrani i amb aquest objectiu va dirigir-se a les Corts catalanes per demanar el subsidi necessari. Aquestes, però, van negar-s’hi. Així començaven mesos de greuges entre el rei i la classe política del Principat. El rebuig a la guerra anava lligat a la por a la pirateria en les costes i les rutes comercials, un reflex dels anys de crisi i endeutament financer. Havien oblidat les elits del patriciat urbà barceloní que l’edat daurada de la ciutat havia estat lligada a la guerra i a la cavalleria? La realitat és que no oblidaven que en la política mediterrània també és trobaven els orígens de la crisi. D’aquesta manera, la crisi psicològica a avançar cap al futur i el recel a una monarquia autoritària, la pròpia del seu temps, podien frenar els plans del rei.

Medalla_de_Alfonso_V_de_Aragón_(Pisanello,_M.A.N._Madrid)_01.jpg

Però el monarca no va desistir i va aconseguir els 50.000 florins que necessitava per a la seva política mediterrània. D’entrada, Alfons va pacificar Sardenya, on els sards s’havien revoltat novament, i va intentar ocupar Còrsega, illa controlada per Gènova, fet que va tornar a fer esclatar el conflicte amb França. El següent objectiu seria Nàpols. El Magnànim va marxar el 1432 a la seva conquesta i mai més va tornar a trepitjar els seus regnes peninsulars.

Amb Alfons a Itàlia, la Corona d’Aragó quedava en mans de la seva esposa, Maria de Castella, lloctinent de Catalunya, ajudada per Joan, germà del monarca i rei-consort de Navarra. Tot això davant l’escàndol de les elits barcelonines, preocupades per les creixents despeses derivades d’una guerra llunyana i que no entrava entre els seus interessos. Aquest absentisme va agreujar la situació interna catalana i va preparar el camí cap a la guerra civil.

Enfrontant-se a Venècia, Florència i el Papat, Alfons va aconseguir la conquesta de Nàpols el 1442. Va fer de la ciutat la seva capital, una cort renaixentista que va articular un nou Imperi al servei dels catalans, d’entre els quals s’havia reclutat els seus homes: almiralls, ambaixadors, virreis, capitans generals… Mercaders i comerciants catalans van veure’s afavorits per la creació de noves rutes comercials i per la consolidació de les existents en la Itàlia meridional. És la darrera època del gran comerç oriental de Catalunya.

mapa2.jpg

Aquest imperialisme també va resultar, però, negatiu per als interessos catalans, ja que va suposar un gran esforç econòmic en un moment en el qual els recursos d’una part dels seus súbdits estaven força malmesos. A més, aquesta política no responia directament als interessos mercantils dels catalans, tot i que la van aprofitar, sinó a la causa dinàstica dels Trastàmares.

Finalment, en el bell mig dels canvis polítics i socials introduïts per Alfons el Magnànim va desenvolupar-se una revolució cultural. El rei va rodejar-se d’humanistes i els va protegir: Lorenzo Valla, Gasparino Barzizza, Bartolomeo Facio, Leonardo Bruni, Giannozzo Manetti i Antoni Beccadelli, entre d’altres, van integrar la seva cort napolitana. En aquest moment, les idees privades van perdre importància per posar l’accent en com expressaven mitjançant la literatura, la música i l’art. L’enriquiment de la biblioteca reial en el seu temps va ser extraordinari: va fer copiar milers de llibres. Desgraciadament, mentre que les noves formes d’expressió anaven guanyant pes en la cort de Nàpols, a Catalunya continuava el compromís amb els valors tradicionals.

Cancionero_de_Stúñiga.jpg

Alfons el Magnànim va morir a Nàpols, el 27 de juny de 1458. No tenia descendència legítima, hauria estat un miracle si tenim en compte els anys d’absència, i els seus dominis van passar a mans del seu germà Joan. Ferran, el seu fill natural, nascut d’una de les seves relacions italianes, heretaria Nàpols. Moria el rei humanista, el condottiero català del segle XV. Un home llunyà, absent del seu regne. Finalment, Barcelona s’havia tret de sobre l’ombra de Nàpols i la Corona d’Aragó disposava d’un rei al qual exigir una acció de govern.

Ferran I d’Antequera

dimecres, 7/03/2012

Ferran I d’Antequera va ser el primer rei de la dinastia Trastàmara en regnar a la Corona d’Aragó. Fill segon de Joan I de Castella i d’Elionor de Barcelona, era nét del rei Pere el Cerimoniós. Va formar-se i va residir a Castella fins els 32 anys. Per què d’Antequera? Per la victòria, de gran ressò internacional, contra el regne de Granada, el 1410, que va comportar la conquesta de la plaça forta d’Antequera. A més, entre el seu heretatge d’infant de Castella i el patrimoni que va aportar-li la seva muller, Elionor d’Alburquerque, coneguda com La Ricahembra, va reunir uns dominis extensíssims, que travessaven tot Castella.

Ferran_d'Antequera_al_retaule_Sancho_de_Rojas_(detall).jpgEl 1410, en morir Martí l’Humà sense descendència legítima, Ferran va presentar la seva candidatura a la successió. Aviat, la pugna pel tron va veure’s reduïda a dos únics candidats amb possibilitats reals d’accedir a la corona: el propi Ferran i Jaume d’Urgell. El bàndol dels Urrea, a Aragó, i el dels Centelles, a València, van adoptar la causa de Ferran, i l’infant castellà no va dubtar a enviar tropes per derrotar els urgellistes en els aquests regnes. D’altra banda, el suport rebut per part del papa Benet XIII a través del dominic Vicenç Ferrer seria decisiu per al seu triomf final.

La sentència del Compromís de Casp proclamaria Ferran com a nou rei de la Corona d’Aragó el 1412, quan, de fet, la seva candidatura ja s’havia imposat. Ferran iniciava el seu regnat en les Corts de Saragossa d’aquell any, tot recompensant les fidelitats i perdonant alguns dels seus enemics polítics.

Respecte del seu rival en la successió al tron, l’octubre de 1412, Jaume d’Urgell va signar un pacte de pau i reconciliació. Tot i això, la treva dels urgellistes duraria ben poc: el maig de 1413 s’iniciava una revolta sense sentit, mancada de suport i impossible de vèncer. L’octubre del mateix any hauria de capitular a Balaguer. Ferran, que no volia crear un màrtir, en comptes d’executar el rebel va processar-lo i Jaume va ser condemnat a presó perpètua i a confiscació de béns. Fins a la seva mort a Xàtiva, el 1433, Jaume d’Urgell va passar la resta dels seus dies anant d’una presó a una altra.

Una de les principals preocupacions del primer rei Trastàmara va ser la consolidació dels regnes de la Corona a la Mediterrània. En aquest sentit, es pot dir que la seva política exterior va ser favorable als interessos comercials de Catalunya. Reconegut per Benet XIII com a rei de Sicília, Sardenya i Còrsega, Ferran va iniciar accions diplomàtiques i bèl•liques per reforçar el domini català sobre aquests territoris, novament revoltats durant l’interregne. A més, va cercar l’establiment d’uns acords diplomàtics amb Egipte i el nord d’Àfrica que van afavorir la penetració comercial catalana.

Ferrando_I_de_Aragón.jpgEn la qüestió del Cisma d’Occident, Ferran primerament va mostrar-se fidel a Benet XIII, el seu protector. Però, en decidir el concili de Constança la deposició de Joan XXII i de Benet XIII, va acabar per abandonar-lo. Així, el 1416, va retirar-li l’obediència dels seus regnes.

Respecte de Catalunya, a les Corts de Barcelona de 1412-1413, Ferran va seguir una política d’acostament a la noblesa catalana promulgant la constitució “Com a molts entenents”, en la qual acceptava les reivindicacions senyorials en contra dels remences. Durant aquesta fase va cedir a la pressió de les Corts i va consolidar i reforçar el sistema polític del pactisme, pel qual el poder reial quedava limitat per l’acció de les Corts i de la seva delegació permanent, la Generalitat. Val a dir que és en aquest moment quan realment es va produir el canvi des d’un sistema de govern medieval fonamentat en els furs feudals a un sistema constitucional propi d’un Estat modern.

No obstant això, un cop va haver derrotat a Jaume d’Urgell, la seva política interior va tendir a reforçar el poder de la monarquia enfrontant-se, amb precaució, a l’oligarquia barcelonina, fet que va provocar l’aparició de conflictes com el que va mantenir amb el conseller de Barcelona Joan Fiveller quan la Casa del rei va negar-se a pagar l’impost del vectigal. Tanmateix, aquest era un tribut que tothom, també el monarca, havia de pagar per la carn comprada a Barcelona i Ferran I no va tenir més remei que veure’s obligat a satisfer-lo per evitar més tensions i enfrontaments.

No va tenir temps per més. El 2 d’abril de 1416, amb trenta-sis anys d’edat, moria a Igualada com a conseqüència d’uns violents còlics nefrítics. El seu regnat va ser breu, només quatre anys, però la seva significació història, més enllà de la lectura política que es vulgui fer, el converteix en un dels més transcendents de la història de Catalunya.

A la recerca d’un rei: el Compromís de Casp de 1412

diumenge, 4/03/2012

El 31 de maig de 1410 moria Martí l’Humà al convent de Valldonzella de Barcelona. Prèviament havien mort els quatre fills legítims del finat rei: Martí el Jove, Jaume, Joan i Margarida. Només restava Frederic, el nét bastard del monarca. La dinastia comtal del casal de Barcelona s’havia extingit. D’aquesta manera, per primera vegada en la història de Catalunya ens trobem davant d’una Corona sense rei. Calia trobar una sortida que s’avingués als principis del pactisme polític, característica fonamental del govern de la Corona d’Aragó. Començava l’interregne.

Rotlle-genealogic-poblet-marti-I-darago.jpg

Martí l'Humà

Van ser els dominics valencians els que van portar el pes de la negociació que hauria de conduir a l’entronització d’un nou monarca. D’entrada, van presentar-se els candidats a la corona i aquests havien d’estar vinculats per filiació o aliança matrimonial amb el difunt Martí l’Humà. Així, Frederic restava definitivament exclòs de la successió. Quatre van ser els aspirants al tron:

Jaume d’Urgell, lligat a la casa reial catalana, era nét de Jaume d’Urgell, germà de Pere el Cerimoniós, i estava casat amb Isabel, la germanastra de Martí l’Humà. A la mort de Martí el Jove havia estat nomenat procurador general de la Corona.

Lluís d’Anjou, duc de Calàbria, nét de Joan I per via paterna, fill de Lluís d’Anjou i Violant.

Alfons de Gandia, nét de Jaume II. Va morir el 1412 va i els seus drets successoris van passar, sense gaire força, al seu fill Alfons el Jove.

Ferran d’Antequera, fill de Joan II de Castella i Elionor de Barcelona, filla de Pere el Cerimoniós.

Casp_compromísde.jpg

Tots quatre candidats tenien raons per accedir al tron. Aleshores, el papa Benet XIII va aconseguir aprovar el projecte per nomenar nou compromissaris, tres de cada un dels regnes de la Corona d’Aragó, els quals, reunits a Casp, examinarien els drets dels candidats al tron i elegirien el nou sobirà. En realitat, però, era gairebé impossible dictaminar a favor d’un dels candidats, atesa la complexitat jurídica del tema, per la qual cosa la solució va anar covant-se durant l’interregne, en el qual els diferents pretendents havien mogut els fils que havien de cristal•litzar en l’elecció de compromissaris favorables als seus interessos.

I és aquí on emergeix la figura de Vicenç Ferrer (1350-1419), un dels majors predicadors del cristianisme, i la seva aliança amb el Papa Luna en favor de Ferran d’Antequera. El dominic va situar-se al capdavant de la comissió des de la seva concepció de la reunió com instrument per a la pedagogia política. És a dir, trobar un sistema d’elecció del rei conforme a la caritat cristiana. Així, nou haurien de ser els compromissaris, tres per cada regne (Catalunya, Aragó i València, ja que Mallorca va quedar al marge de la decisió), i el candidat hauria de rebre el vot d’almenys sis electors i amb votació favorable en cada regne.

san vicenç ferrer.jpg

Vicenç Ferrer

A més, en el camí cap a l’entronització de Ferran d’Antequera a Casp cal destacar diversos factors:

a. La posició de Jaume d’Urgell respecte als pagesos de remença, sensible a buscar una solució justa en el conflicte que aquests mantenien amb els seus senyors.

b. L’experiència de govern de Ferran d’Antequera, regent del seu nebot Joan II de Castella des de la mort del germà d’aquest.

c. L’habilitat política i la supremacia militar i econòmica de Ferran d’Antequera, que li van permetre de captar valuosos seguidors com els Urrea a Aragó o els Centelles a València.

d. La divisió de l’Església a causa del Cisma d’Occident. Benet XIII, el Papa Luna, va afavorir, mitjançant la intervenció de Vicenç Ferrer, l’elecció de Ferran d’Antequera per tal d’assegurar-se el suport de Castella i de la Corona d’Aragó en el seu conflicte particular amb Roma.

EL COMPROMISO DE CASPE.jpg

El 24 de juny, diada de Sant Joan, va votar-se la successió. Vicenç Ferrer va ser el primer a prendre la paraula i va votar per Ferran, el mateix va fer el seu germà Bonifaci, mentre que el tercer delegat valencià, Pere Beltran, va abstenir-se. Els tres delegats aragonesos, el bisbe Domènec Ram, Francesc d’Aranda i Berenguer de Bardaixí, van votar en bloc pel d’Antequera. Ferran només necessitava un vot més. Arribava el torn dels catalans: l’arquebisbe Pere Sagarriga va prendre la paraula i va votar per Jaume d’Urgell, el mateix que va fer Guillem de Vallseca. La decisió estava en mans de Bernat de Gualbes, un burgés de Barcelona, el qual va votar pel d’Antequera. Sis vots a favor i un de cadascun dels regnes. Ferran d’Antequera es coronava com a rei.

Vicenç Ferrer va ser l’encarregat de redactar l’acta de la reunió, on podem observar amb nitidesa el seu posicionament:

Yo, fray Vicente Ferrer, de la Orden de Predicadores, maestro en Sagrada Teología, uno de los jueces designados por los Parlamentos, afirmo según mi saber y poder que los parlamentarios mencionados, los súbditos y vasallos de la Corona de Aragón, deben prestar la debida fidelidad al ilustrísimo y muy magnífico señor don Fernando, infante de Castilla, nieto de don Pedro, rey de Aragón de gloriosa memoria, el cual fue padre del muy alto rey don Martín, últimamente fallecido, como el más próximo pariente de legítimo matrimonio, y declaro que todos por deber escrito deben y están obligados a tenerlo por verdadero rey y señor, en justicia, según Dios y mi conciencia […].

Però encara era necessària la legitimació pública. El 28 de juny, Vicenç Ferrer, conscient que Jaume d’Urgell no acceptaria la derrota política, va sortir al davant de la col•legiata de Casp per llegir en públic la sentència i anunciar la proclamació de Ferran d’Antequera com a rei de la Corona d’Aragó. No va dir-ho, però va poder llegir-se entre línies que Jaume d’Urgell, Alfons de Gandia i Lluís d’Anjou quedaven definitivament exclosos de la successió. I entre els Viques! cridats al nou rei, el casal de Barcelona, després de més de cinc segles governant el Principat, deixava pas als Trastàmara.

El_Compromiso_de_Caspe_1867_Teófilo_de_la_Puebla.jpg

El Compromís de Casp i la introducció en el tron d’una dinastia estrangera ha estat vistos per alguns historiadors com la font de la decadència catalana durant el segle XV. En realitat, però, la crisi de la baixa edat mitjana va tenir unes causes estructurals molt profundes i alienes a la presència dels Trastàmares, en la qual aquests només són un element més a considerar, però en cap cas serien l’únic factor ni el més important. És més, les bases de la decadència i l’esclat d’aquesta s’havien iniciat anteriorment a l’entronització de Ferran d’Antequera.

Ferran_d'Antequera_al_retaule_Sancho_de_Rojas_(detall).jpg

Ferran d'Antequera

El que sí és un fet contrastat és que el resultat del Compromís de Casp va comportar una important pèrdua d’influència de Catalunya en el si de la Corona d’Aragó en la baixa edat mitjana a favor dels regnes d’Aragó i València. I és que el pes de cada regne en la disputa successòria va dependre de la fortalesa interna d’aquests i la de Catalunya arribava massa delmada. Així, la capitalitat cultural va passar a València, la capitalitat econòmica va repartir-se i la capitalitat política aviat es traslladaria a Nàpols amb Alfons el Magnànim.

Tanmateix, el caràcter de monarquia pactada de la Corona Catalano-aragonesa va obligar el nou monarca a acceptar les peticions dels estaments a la Cort de Barcelona: la redacció en català dels Usatges, Constitucions i Capítols de Cort de Catalunya; l’aprovació de regulacions repressives contra la pagesia; o la conversió de la Diputació del General en institució política. És a dir, les institucions catalanes no van perdre totalment la seva influència. El problema real de Catalunya no seria tant l’arribada d’una dinastia forana o una suposada derrota política, sinó la crisi econòmica que ja feia mig segle que sacsejava el Principat.

Martí I l’Humà

divendres, 2/03/2012

Martí I d’Aragó era el segon fill del matrimoni de Pere el Cerimoniós amb Elionor de Sicília. Nascut el 1356, el seu pare va nomenar-lo comte de Besalú i comte de Xèrica. A la mort del Cerimoniós va ser nomenat duc de Montblanc i lloctinent de Joan I. Abans, s’havia casat amb Maria de Luna, relació de la qual havia nascut l’infant Martí el Jove (1376). Com a conseqüència de la mort de Joan I sense descendència masculina, Martí va heretar el tron el 1396. Tenia quaranta anys.

Rotlle-genealogic-poblet-marti-I-darago.jpg

Martí I l'Humà

En el moment de la mort del seu germà, Martí es trobava a Sicília per consolidar la posició del seu fill, Martí el Jove, casat amb l’hereva siciliana, Maria. Així, Martí l’Humà no arribaria a Barcelona fins passat mig any de la mort de Joan I després de deixar el seu fill en una situació més consolidada a Sicília gràcies als reforços tramesos pels seus regnes peninsulars. Fins aquell moment va ser la seva dona, Maria de Luna, l’encarregada de governar la regència. Aquesta, davant les greus acusacions formulades per les Corts contra l’entorn reial, va decidir l’empresonament dels consellers i funcionaris de Joan I.

Retornat a Barcelona, Martí va suavitzar algunes de les mesures preses per la seva muller, com ara el procés del Consell de Joan I. La principal preocupació del monarca era la crisi econòmica i financera del país i la corona. Per això va recuperar les convocatòries a Corts, en les quals els nobles aragonesos van recollir la iniciativa política en detriment d’uns catalans excessivament delmats per la crisi. La monarquia, amb una hisenda reial exhausta, no tenia liquiditat ni tan sols per enfrontar-se amb les despeses de la cort i va haver de recolzar-se en les ciutats per redreçar l’economia reial. El temperament reposat, negociador i poc decantat a exercir un poder personal del rei va afavorir aquesta recuperació del pactisme.

BreviarideMartí.jpg

Primera pàgina del Breviari de Martí l'Humà

La gran qüestió internacional del regnat de Martí l’Humà va ser el Cisma d’Occident, en el qual Martí va esdevenir el defensor més ferm i actiu del papa Benet XIII, parent de la seva muller, Maria de Luna, al qual va visitar a Avinyó, el 1397. L’Humà va proporcionar al Papa Luna ajuda militar i diplomàtica i, finalment, el 1408, va acollir-lo als seus regnes quan França va retirar-li el seu suport.

Ara bé, si observem en clau catalana, va ser a Itàlia, i en concret a Sardenya, on van desenvolupar-se els principals esdeveniments del seu regnat. El 1407, un cop Sicília semblava pacificada, Martí el Jove va desplaçar-se cap a Sardenya, gràcies a l’ajuda econòmica de les Corts catalanes i el suport de la ciutat de Barcelona, per posar ordre a la revolta dels Arborea recolzada pels genovesos. La campanya per recuperar l’illa, amb la victòria de Sanluri de 1409, va tenir un cost altíssim: el Jove va emmalaltir. Pocs dies després, unes febres infeccioses s’emportaven l’hereu de la Corona.

El cop era molt dur per a l’Estat dinàstic bastit al llarg de l’edat mitjana: Martí el Jove era el darrer mascle del casal de Barcelona que havia sobreviscut. Els seus descendents, els infants Pere i Martí, no havien superat la infantesa. La temuda crisi successòria a la Corona d’Aragó que feia anys que sobrevolava la cort semblava ara inevitable.

Rotlle-genealogic-poblet-marti-I-sicilia-primogenit-darago.jpg

Martí el Jove, primogenit de la Corona d'Aragó

A més, el rei havia enviudat de Maria de Luna el 1406. La solució va ser tornar-se a casar amb la jove Margarida de Prades, de vint-i-cinc anys, pertanyent a una línia secundària de la dinastia comtal. El vell rei, de cinquanta-tres anys, va intentar-ho, però l’hereu no arribava. El calvari personal del monarca davant l’angoixa de l’esgotament de la dinastia va ser terrible. A més, va haver de veure com els diferents estaments començaven a posicionar-se davant la crisi successòria i l’emergència dels diferents candidats al tron.

L’Humà tenia clar qui havia de ser l’hereu en cas de no fructificar els seus intents per engendrar un fill: Frederic de Luna, fill bastard de Martí el Jove i Tarsia Rizzari, la seva amant siciliana. Més enllà del nét bastard, Martí no va preveure cap altre alternativa al tron. D’aquesta manera, malgrat que va nomenar lloctinent i governador general dels regnes a Jaume d’Urgell, càrrec que habitualment ostentaven els hereus de la corona, mai va declarar-lo oficialment com successor. La successió en Frederic només seria possible si aquest era legitimat per Benet XIII. I no va haver-hi temps per legitimacions. El 31 de maig de 1410 moria Martí l’Humà al convent de Valldonzella a Barcelona. La dinastia comtal del casal de Barcelona s’havia extingit.

Francesc Eiximenis

dimarts, 28/02/2012

El frare franciscà Francesc Eiximenis (1327-1409) possiblement va ser un dels autors catalans medievals més llegits, copiats, publicats i traduïts del seu temps. Format a les universitats d’Òxford, Toulouse i París, després de recórrer Europa va arribar a Barcelona com a magister in sacra pagina pel desig de Pere el Cerimoniós. La seva missió: analitzar la consciència d’una societat atrapada entre l’angoixa de la crisi econòmica i la tristesa del futur. En definitiva, escrutar la societat de la crisi de la baixa edat mitjana.

A Barcelona, Eiximenis passava llargues hores tancat en les seves estances escrivint una extensa obra en tretze capítols que titularia Lo Chrestià, un gran projecte de Summa Theologica en llengua vulgar. Només apareixerien quatre capítols de l’obra (el Primer, el Segon, el Terç i el Dotzè), però eren suficients. Primer, els fonaments del cristianisme; Segon, les temptacions; Terç, els pecats capitals i els seus remeis; i Dotzè, la política i el govern. Quatre capítols voluminosos, quatre grans temes que emmarquen el debat polític i cultural d’una època.

scriptorium-eiximenis.jpg

Eiximenis perseguia un ideal de l’heroisme tranquil i una societat arrogant, però una obsessió el perseguia per sobre de tot: la implantació dels principis de la devotio moderna com a eix de la renovació de l’espiritualitat. És a dir, era necessària la contenció dels excessos que havien caracteritzat la vida religiosa.

Per l’autor, una religiositat extrema que condueix a les visions i a fomentar la trobada corporal amb Crist no és correcta, és una debilitat quan no un desequilibri. De la seva lectura es desprèn que la condició feliç per a l’individu amb fe derivaria de l’acceptació de la via moderna, la capacitat de dubtar sobre determinats aspectes de la religiositat i la fe que condueixen a la superstició. És a dir, frenar la fantasia i la passió exacerbades. La importància principal de l’obra d’Eiximenis consisteix en el reflex que fa de la societat del seu temps i en el comentari sobre els costums del segle XIV.

401px-Terc_Crestia.jpg

El 1383, Eiximenis abandonava la vida cortesana de Barcelona per buscar refugi a València, la ciutat on desenvoluparia les seves idees. A València, l’activitat d’Eiximenis, a banda de les seves tasques literàries, va ser incansable: va intervenir activament en les lluites socials dels pogroms antijueus de 1391 i va actuar com un autèntic conseller dels jurats.

A la València del tombant de segle va entrar en contacte amb una sèrie d’escriptors refinats, com ara Joan Roís de Corella, que van introduir les bases pel desenvolupament del segle d’or de les lletres valencianes en llengua catalana. Així, en els propers anys, a partir de la llavor introduïda per Eiximenis, des de València emergirien les grans figures de la poesia, la novel•la, la prosa didàctica i la renovació de la devotio moderna de la Corona d’Aragó.

Eiximenis Serrans.jpg

El 1396, Eiximenis va escriure el Llibre de les dones, una obra trencadora que no s’integra dins el corrent misogin de l’època, sinó que pretén tenir una funció moralitzadora. Comença a parlar de les donzelles de 10 a 12 anys, de les dones casades i el seu comportament escandalós amb els curials; segueix un comentari sobre les vídues i les religioses, també criticades per la seva lleugeresa. És a dir, és una recriminació dels vicis femenins. L’autor en dona una visió general de la vida femenina del segle XIV, sense oblidar aspectes culturals, com els coneixements musicals per part de les dones de la noblesa, de l’ars nova francesa. De la mà d’Eiximenis, la conducta de les dones medievals sortia finalment a la llum, entrava en la història.

El 1408, Eiximenis va prendre part al Concili de Perpinyà on el Papa d’Avinyó, Benet XIII, el Papa Luna, va nomenar-lo primer Patriarca de Jerusalem i administrador apostòlic de la diòcesi d’Elna (l’antic nom de la diòcesi de Perpinyà). Seria a Perpinyà on moriria el 1409 després una vida consagrada a la divulgació, de manera senzilla, dels principis fonamentals de la religió i la filosofia. Havia estat un testimoni excepcional del seu temps.

Bernat Metge

dilluns, 27/02/2012

Escriptor i secretari reial, Bernat Metge (1346-1413) va ser home de confiança del rei Joan I i de la seva esposa Violant de Bar. El seu nom ja era conegut en el món de les lletres i l’alta societat catalanes quan va apropar-se a la Cort, el 1376, entrant al servei del duc de Girona, el futur Joan I, per a realitzar funcions d’escrivà. I aviat ho seria més, tot i que no sempre per a bé. A través de la seva obra i les seves traduccions l’humanisme va introduir-se en la literatura catalana.

bernatmetge1.jpgEl 1381 apareixia l’obra en vers Llibre de Fortuna e Prudència, en les seves pàgines Bernat Metge va mostrar en primera persona les relacions entre l’atzar i la providència divina a una societat, la catalana, colpida per la crisi financera que havia deixat la població sense diners per afrontar la vida quotidiana.

Encara no s’havien esvaït els comentaris sobre la seva obra quan Metge va publicar una traducció del conte de Boccacio Valter e Griselda partint de la traducció al llatí realitzada per Petrarca. El debat sobre la tràgica història de Griselda es convertia a la segada en el debat sobre l’humanisme i la seva influència en la formació dels individus. En aquest sentit, el recurs a l’autoritat de Petrarca indicava que el futur de la cultura, però també de la política, es trobava en les idees procedents de la Itàlia renaixentista, idees a les quals es resistiria amb força la vella generació política i cultural.

A les Corts de 1388, Bernat Metge va ser acusat de malversació, però això no va ser motiu perquè no tingués cada vegada més responsabilitats en la cort del rei. Així, el 1390 va ascendir a la categoria de secretari reial i es convertia en un dels principals homes de confiança del rei Joan I, gràcies a la protecció del qual reuniria una considerable fortuna, amb la qual va comprar una casa al carrer de la Corretgeria, avui el carrer del Veguer, de Barcelona.

bmsomg.jpg

Quan el rei Joan va morir, el 1396, Maria de Luna, l’esposa del rei Martí l’Humà, va iniciar un procés contra els principals consellers de la cort, entre els quals hi havia Bernat Metge. Tot indicava que era culpable i va ser empresonat. No hi ha proves documentals del seu captiveri, però ell mateix va escriure que va ser tancat al Castell Nou. Aquesta greu acusació a moure Metge a transformar el primer esbós de l’Apologia en el llibre que es convertiria en la seva obra mestra, Lo somni. Així, l’objectiu de la nova obra seria convèncer el rei Martí de la seva innocència.

Lo somni és una obra literària de primera magnitud, a la vegada que esdevenia un treball per rehabilitar-se políticament. Tots els coneixements humanístics de Metge van anar a parar a l’obra, un diàleg entre quatre personatges escrita en prosa. Metge ens diu que és a la presó i somia que des del purgatori se li apareix el finat rei Joan per establir un diàleg al qual s’afegirien el mític poeta Orfeu i l’endeví Tirèsias. En el segon llibre, Joan explica a Bernat la raó de la seva mort sobtada i profetitza la seva absolució en el procés. Tot plegat és una intriga complexa que serveix a l’autor per determinar el doble sentit de la vida.

Amb aquesta obra, Bernat Metge va aconseguir el seu propòsit, recuperar el favor del rei Martí. A més, des del 1399 fins al 1410 va tornar a exercir el càrrec de secretari privat del darrer monarca del casal de Barcelona.

Pere el Cerimoniós

dimecres, 22/02/2012

Pere IV d’Aragó (III en la numeració catalana) va néixer a Balaguer el 1319. Era el fill primogènit d’Alfons el Benigne i la seva primera esposa Teresa d’Entença. Si bé va passar a la història com “El Cerimoniós”, en realitat va ser un home cruel i violent que va instaurar una manera de fer política autoritària. Potser el sobrenom de “El del Punyalet” sigui més encertat a l’hora d’apropar-nos al seu regnat. En qualsevol cas, el llarg govern de Pere el Cerimoniós (1336-1387) assenyala definitivament el transit de la plenitud mediterrània de la Corona d’Aragó cap a la decadència.

Rotlle-genealogic-poblet-pere-IV-darago.jpg

Segurament, els conflictes polítics familiars derivats de les lluites internes pel poder amb la seva madrastra Elionor de Castella siguin un dels elements que va marcar aquest caràcter. En aquest sentit, el seu primer acte polític, després de la mort d’Alfons i la fugida d’Elionor a Castella, va ser la derogació definitiva de les donacions que el seu pare havia realitzat als seus germanastres i del patrimoni reial de la reina. Només era el primer dels conflictes que enfrontarien Castella i la Corona d’Aragó durant el seu regnat.

El següent objectiu va ser Mallorca, en mans del seu cunyat Jaume III. Per això, des del 1341, Pere va anar acumulant greuges legals contra el seu vassall amb la intenció de desposseir-lo de Mallorca: encunyació a Perpinyà de moneda barcelonina, circulació al Rosselló de moneda francesa, usurpació de drets feudals, incompareixença a les Corts de Barcelona del 1341, a la qual sabia que no podia acudir perquè estava en guerra amb els francesos, guerra en la qual el rei Pere havia promès d’ajudar-lo i no va complir. En no presentar-se a les citacions, encara va afegir-s’hi un darrer càrrec: contumàcia.

Finalment, Jaume III va desplaçar-se a Barcelona acompanyat de la seva dona Constança, germana del Cerimoniós. Però el seu objectiu no era retre homenatge al seu senyor, sinó assassinar-lo. La resposta de Pere en produir-se la filtració del complot va ser sorprenent: va deixar marxar Jaume. Ara bé, això només s’explica pel fet que Pere va centrar-se en acabar el procés judicial que sentenciava Jaume a entregar les seves terres a la Corona. El 1343, Mallorca era ocupada. A continuació, Menorca i Eivissa es rendirien sense gaires resistències.

462px-Crònica_dels_reys_d'Aragó_e_comtes_de_Barcelona_ms_2664_BGUS.jpgA Jaume encara li restava el Rosselló, però Pere no pensava acontentar-se amb les Illes. Així, va llençar l’ofensiva sobre la Catalunya Nord i el 1344 va derrotar un Jaume al qual els seus aliats havien abandonat, inclús el rei de França el considerava un boig. El territori bastit per Jaume I tornava a reunir-se sota el domini de la Corona d’Aragó.

Aquesta reeixida política reintegracionista contrastaria, però, amb la situació interior dels seus regnes. I tot va començar per una acció temerària del monarca. Pere s’havia casat amb Maria de Navarra (1338) i després de set anys de matrimoni havien tingut dues filles. La manca de descendència masculina va amoïnar el Cerimoniós, el qual va decidir que en cas de no arribar el mascle desitjat seria Constança, la filla gran, qui el succeiria en el tron. Era una decisió sobirana, sense consulta a les Corts. Una decisió insòlita dins de la dinastia comtal barcelonina. S’havia obert la caixa dels trons de l’autoritarisme.

El seu germà Jaume, governador general i presumpte hereu en cas de mort sense descendència masculina va ser el primer a alçar-se en contra. També, des de Castella, els germanastres Ferran i Joan, que ocupaven, a desgrat del Cerimoniós, un lloc en la línia successòria, van reclamar els seus drets. Però, a més, la noblesa aragonesa i valenciana també van rebel•lar-se contra l’autoritarisme del Cerimoniós per recolzar els drets al tron del germà Jaume.

La batalla política va lliurar-se primer en les Corts de Saragossa de 1347. Davant la pressió de la ressuscitada Unió Aragonesa, el Cerimoniós va haver de prescindir de bona part dels seus consellers. Només Bernat de Cabrera, el seu privat, va mantenir-se en el seu càrrec. A més, Pere va haver d’admetre Jaume com a successor, revocar els drets successoris de Constança i retornar les donacions d’Alfons el Benigne a la seva madrastra i germanastres.

Retornat de Saragossa, i enviudat per la mort de Maria de Navarra, Pere va casar-se a Barcelona amb Elionor de Portugal. El casament, però, va veure’s deslluït per la mort del germà Jaume. Sembla ser que Jaume va ser una de les primeres víctimes de la pesta negra, tot i que alguns historiadors han vist darrera d’aquest fet la mà del rei. Certament, fos víctima de la pesta o assassinat, la seva desaparició semblava alleugerir el camí del Cerimoniós.

Ordinacinons_fetes_per_lo_senyor_en_pere_terç_rey_darago_sobre_lo_regiment_de_tots_los_officials_de_la_sua_cort_BNF_esp_99_f1.jpgPerò la mort de Jaume no va significar cap treva. Amb la noblesa de València revoltada contra el monarca, Pere va haver d’acceptar el nomenament del germanastre Ferran, nou cap de la Unió en substitució de Jaume, com a procurador del regne. Aquí el Cerimoniós traurà el seu caràcter fort i fixarà la frontera de l’autoritat reial. Comandant l’exèrcit reial, Pere va dirigir-se cap a Aragó on va derrotar les forces de la Unió (Épila, 1348) i va iniciar la represàlia: nobles condemnats a mort, confiscació de béns i derogació de les resolucions acceptades a les Corts. Ell mateix, punyal en mà, va esquinçar els privilegis aragonesos. I reprimit l’Aragó l’operació es repetiria a València (Mislata, 1348). Pel desembre la Unió estava vençuda i s’iniciava la repressió. La Corona s’havia pacificat, però per la via de la repressió més ferotge, a sang i fetge, tal i com a Pere li agradava.

La pesta negra aviat es cobraria una nova víctima de la família reial: Elionor de Portugal. Així, el rei va haver de casar-se per tercera vegada, ara amb Elionor de Sicília. Fruit d’aquest casament, el 1350, finalment arribava el mascle desitjat: Joan, duc de Girona. La qüestió successòria trobava solució.

Pacificat l’interior del país mitjançant la repressió, l’atenció del Cerimoniós va girar cap a la Mediterrània. Sicília i Sardenya seguien revoltades i esclatava la guerra amb Gènova. Pere articularà una gran aliança amb Venècia i l’Imperi Bizantí per portar la lluita al mar, però les operacions van ser un veritable fracàs. La guerra contra Gènova va perjudicar greument el comerç català, la pirateria va intensificar les seves accions al Mediterrani i la sagnia nobiliària va posar en qüestió els ideals de la cavalleria. La crisi havia arribat definitivament.

A nivell peninsular, des de 1356 la política catalano-aragonesa va estar determinada per la guerra que el Cerimoniós va mantenir amb Pere I de Castella, conegut com Pere el Cruel. Castella volia assegurar-se l’hegemonia peninsular i recuperar els territoris de les terres d’Elx, Alacant i Oriola que Ferran IV de Castella havia hagut de cedir a Jaume II. Esclatava la guerra, una lluita massa llarga i costosa que es perllongaria durant tretze anys.

Al costat dels monarques, dels dos Peres, van situar-se dos personatges que afavorien la continuïtat de la guerra i les intrigues: amb el Cruel s’aliava Ferran, el germanastre derrotat en el conflicte de la Unió; i amb el Cerimoniós s’aliava Enric de Trastàmara, fill bastard d’Alfons XI de Castella i aspirant al tron. És a dir, la guerra entre Castella i la Corona d’Aragó en el segles XIV s’ha de situar en el context d’una guerra civil castellana.

Pietro_IV_d'Aragón.jpgPere el Cerimoniós anava camí d’aconseguir la victòria, però la guerra va acabar arruïnant les arques de la Corona en un moment en el qual l’economia començava a presentar símptomes evidents d’esgotament. Així, quan el monarca catalano-aragonès va haver de recórrer a les Companyies Blanques, una companyia de mercenaris de luxe comandada per Bertran du Guesclin, més interessades en recolzar la causa dels Trastàmares que en mantenir la fidelitat a la Corona d’Aragó, la bancarrota es trobava molt més a prop.

La mort de Pere el Cruel a Montiel, el 1369, a mans del bastard Enric de Trastàmara va posar fi a la guerra.  Enric es convertia en el nou rei de Castella, tot introduint la dinastia Trastàmara. I Pere el Cerimoniós no va aconseguir cap guany del conflicte, malgrat que el seu protegit Enric s’havia compromès a cedir-li Múrcia. En canvi, les pèrdues van gravar la malmesa economia catalana: greus destruccions de camps, collites i llocs poblats, dispersió de població, un enorme esforç financer que pesaria durant molts anys sobre la hisenda reial, municipal i dels particulars… Tot agreujat per les catàstrofes naturals: la Pesta Negra (1348) i les mortaldats posteriors (1351, 1362-63, 1371, 1381), les secades, una plaga de llagosta… És la frontera entre el camí cap a la decadència i el seu inici.

En aquest context decadent, el 1375 moria la reina Elionor de Sicília. Aleshores Pere va intimar amb Sibil•la de Fortià, membre de la petita noblesa empordanesa, amb la qual es casaria el 1381. Això va enfrontar Pere amb els seus fills, especialment amb Joan.

Pere el Cerimoniós va morir a Barcelona la nit de Reis de 1387 després d’un llarg regnat. Alguns historiadors el consideren com l’últim gran rei de la casa de Barcelona. Certament, en el camp polític militar va derrotar tots els seus opositors i va ampliar els dominis de la Corona. Igualment, el règim pactista de govern va sortir reforçat, sobretot si observem la història des de la perspectiva catalana. Però també hem de veure l’altra cara de la moneda: la repressió, l’autoritarisme, el cost de les guerres, la crisi financera… Controvertit en el seu temps, Pere resulta una figura polèmica i complexa a l’hora d’enfrontar-s’hi historiogràficament. L’única afirmació no qüestionable és que a partir de la seva mort la decadència es precipitarà sobre la Corona d’Aragó.