Entrades amb l'etiqueta ‘Crac de 1929’

Roosevelt i el New Deal

diumenge, 13/03/2011

La política de la nova administració nord-americana presidida per Franklin Delano Roosevelt seria decididament intervencionista, tot implicant l’Estat en la solució de la crisi econòmica. Aquesta nova política econòmica trencava la sòlida tradició del capitalisme liberal nord-americà de la inhibició de l’Estat en els assumptes econòmics. Així, el fracàs del capitalisme del segle XIX donava pas al capitalisme modern permetent la irrupció de l’Estat en els afers econòmics, tot això gràcies al fet que el sistema havia fet fallida i no estava en condicions d’oposar-s’hi.

El New Deal (“nou tracte” o “nou compromís”) de Roosevelt intentaria combatre la deflació, rellançar l’economia, crear ocupació, fer front als aspectes socials més negatius de la crisi i tornar la confiança al món empresarial, tot actuant el tots els camps de l’economia. I així ho defensava el mateix Roosevelt en el discurs inaugural de la seva presidència, el 4 de març de 1933:

roosevelt.jpgLa nostra tasca prioritària és tornar a donar treball al poble. Això no és un problema impossible de resoldre si l’afrontem amb prudència. Es pot fer, en part, per mitjà d’una contractació directa per part del govern, com es fa en cas de guerra, però al mateix temps duent a terme, a través d’aquesta contractació, els treballs més necessaris per estimular i reorganitzar l’ús dels nostres recursos naturals […].

És possible treballar en aquesta tasca amb esforços precisos per elevar el preu dels productes agrícoles i, amb això, el poder de compra que absorbirà la producció de les nostres ciutats. És necessari esforçar-s’hi posant fi a la tragèdia de la desaparició creixent per fallida de les nostres petites empreses i de les nostres granges.

Podem facilitar [l’ocupació] planificant i supervisant en l’àmbit nacional totes les formes de transport i comunicacions, i altres activitats que tenen clarament un caràcter de servei públic […].

Finalment, en el nostre camí cap a la plena ocupació, necessitarem dur a terme tres mesures destinades a prevenir un retorn als mals temps passats: haurà d’haver-hi una estricta vigilància totes les activitats bancàries, financeres i d’inversions; caldrà limitar les activitats d’aquells que especulen amb els diners; i caldrà assegurar-se que la nostra divisa sigui alhora adequada i sanejada.

La crisi de 1929 segons Grouxo Marx

dissabte, 12/03/2011

La Gran Depressió, iniciada pel crac borsàtil de 1929, va ser un període d’aproximadament deu anys –entre 1929 i 1939– caracteritzats per la major recessió econòmica global, tant en profunditat com en duració, que s’ha conegut en la història contemporània. Va originar-se als Estats Units d’Amèrica, coincidint amb el crac borsari d’octubre de 1929 a Wall Street i afectaria a tots els sectors econòmics i socials de l’economia nord-americana. La relació que aquesta tenia amb l’economia europea aviat donaria a la crisi un caire contagiós i mundial, molt característic de la mateixa.

El sempre genial Grouxo Marx parlava d’aquesta manera de la gran crisi econòmica de 1929 a les seves pseudo-memòries, Grouxo i jo, tot un testimoni directe i clarivident que permet entendre fàcilment la realitat d’una època:

groucho-marx.jpgMolt aviat un negoci molt més atractiu que el teatral va atreure la meva atenció, i la del país. Era un assumptet anomenat mercat de valors. El vaig conèixer per primera vegada cap a 1926. Va constituir una sorpresa agradable descobrir que era un negociant molt astut. O almenys això semblava, perquè tot el que comprava augmentava el seu valor. No tenia assessor financer. Qui el necessitava? Podies tancar els ulls, posar el dit en qualsevol punt de l’enorme tauler mural, i l’acció que acabaves de comprar començava immediatament a pujar. Mai no vaig obtenir beneficis. Semblava absurd vendre una acció a trenta quan se sabia que abans de l’any doblaria o triplicaria el seu valor.

El meu sou setmanal a Cocoteros era d’uns dos mil, però això era candeleta en comparació amb la pasta que guanyava teòricament a Wall Street…

Vaig pujar a un ascensor de l’Hotel Copley Plaza a Boston. L’ascensorista em va reconèixer i va dir:

– Fa una estoneta han arribat dos individus, senyor Marx, sap? Peixos grossos de veritat. Vestien americanes creuades i portaven clavells a la solapa. Parlaven del mercat de valors i, cregui’m amic, tenien aspecte de saber el que deien… Vaig sentir que un dels individus li deia a l’altre: “Posa tots els diners que puguis obtenir en la United Corporation”.

El dimecres al vespre, a Broadway, Chico va trobar-se amb un habitual de Wall Street, el qual li va dir en veu baixa:

– Chico, ara vinc de Wall Street i allà no es parla d’una altra cosa que del Coure Anaconda. Es ven a 138 dòlars l’acció i es rumoreja que arribarà fins els cinc-cents. Compra-les abans que sigui massa tard! Ho sé de molt bona tinta…

El mercat va continuar pujant i pujant… Fins aleshores jo no havia imaginat que es pogués ser ric sense treballar…

El més sorprenent del mercat era que ningú no es venia ni una sola acció. La gent comprava sense parar. Un dia, amb certa timidesa, vaig parlar amb el meu agent, en Great Neck, sobre aquest fenomen especulatiu.

– No se gran cosa sobre Wall Street –vaig començar a dir en són de disculpa– però, què és el que fa que aquestes accions continuïn pujant? No hi hauria d’haver alguna relació entre els guanys d’una companyia, els seus dividends i el preu de venda de les seves accions?

Per damunt del meu cap va mirar una nova víctima que acabava d’entrar en el seu despatx i va dir:

– Senyor Marx, encara té molt per aprendre sobre el mercat de valors.

El crac de 1929

dijous, 10/02/2011

Les crisis econòmiques ja eren considerades com un mal endèmic del sistema capitalista després de que s’haguessin produït al llarg del segle XIX amb un ritme regular, fins al punt que es pensava que era un mecanisme del propi sistema. En els intents per a corregir-les hi trobaríem, inclús, propostes basades en els principis del pensament socialista.

New Deal.jpgPerò la crisi de 1929 tindria unes característiques pròpies. El mecanisme de producció i consum, base del sistema econòmic capitalista, van veure’s substituïts i alterats per l’abundància de capitals. Aquesta important inversió de factors es manifestaria en forma de crisi. Però no seria una crisi qualsevol, sinó la més profunda, extensa i llarga coneguda fins aleshores.

Abans de l’esclat de la crisi de 1929 ja s’havien produït una sèrie d’avisos preocupants als Estats Units. El sector de la construcció experimentava una forta davallada des de feia mesos, i algun important especulador ja s’havia arruïnat. Però cap dels símptomes es va tenir en compte i semblava que el procés especulatiu podia continuar indefinidament.

Així, la crisi va desencadenar-se en un moment temporal concret: la segona quinzena de l’octubre de 1929.

El crac de 1929, també anomenat la caiguda de la Borsa de Wall Street, va representar la fallida del mercat de valors a finals d’octubre, de 1929. Començava el 24 d’octubre amb l’anomenat “Dijous negre” i continuava fins el 29 d’octubre de 1929, el “Dimarts negre”, quan el valor de les accions en el New York Stock Exchange (NYSE) queia de forma imparable. De fet, els darrers dies varen viure una agitació del mercat amb fortes vendes provocades per pànic intercalat amb períodes breus de recuperació.

El 3 de setembre de 1929, l’índex Dow Jones havia arribat a un màxim de 381,17 punts. El 21 d’octubre, al Senat es rebutjava una esmena per imposar aranzels només a les importacions agrícoles. Tres dies més tard la borsa patia el seu primer sotrac. Es batia el record de 13 milions d’accions negociades en un dia. El mercat estava pres pel pànic.

Crowd_outside_nyse.jpgInicialment, ens trobem davant d’una crisi creditícia que va esclatar espectacularment a la Borsa de Nova York, a Wall Street, el dijous 24 d’octubre, el “Dijous Negre”. Aquell dia la venda massiva de valors va arribar a 13 milions de títols (documents que estableixen la propietat d’un actiu financer).

La primera afluència de paper va enfonsar els preus i els agents de borsa van precipitar-se oferint valors i agreujant la situació. Abans de migdia del “Dijous Negre”, ja hi havia hagut onze suïcidis d’importants inversors.

A migdia del 24 d’octubre uns quants banquers de Wall Street van reunir-se per trobar una solució a la crisi. El grup incloïa Thomas W. Lamont, cap en funcions de Morgan Bank; Albert Wiggin màxim executiu del Chase National Bank i Charles E. Mitchell, president del National City Bank. Van escollir Richard Whitney, vicepresident de la borsa, per actuar en el seu nom. Amb el suport dels recursos financers dels tres bancs, Whitney va mirar d’adquirir un paquet important d’accions de la U.S. Steel a un preu ben per damunt del de mercat. Per a no aixecar sospites entre els operadors, Whitney fa ofertes similars en altres títols de referència. Encara que aquesta tàctica havia acabat amb una crisi anterior, l’anomenat “Pànic de 1907”, aquesta vegada només tornaria l’estabilitat al mercat de forma temporal.

D’aquesta manera, la intervenció de la banca va aturar la situació i durant els dies següents semblaria que el perill havia passat. El mateix president Hoover va intervenir per a calmar el món econòmic. Durant el cap de setmana, els esdeveniments van ser recollits àmpliament per tots els diaris. El dilluns, 28 d’octubre, els inversors decidien sortir del mercat i la caiguda continuava amb un rècord de pèrdua del Dow Jones d’un 13% en una sessió.

William C. Durant, magnat del sector automobilístic, va reunir-se amb membres de la família Rockefeller i d’altres gegants financers per a comprar grans quantitats d’accions i demostrar al públic la seva confiança en el mercat, però el seu esforç fracassaria. El “Dimarts Negre” la caiguda lliure de la borsa va mesurar-se en setze milions de títols posats a la venda. La crisi ja era una realitat.

En una setmana s’havien perdut els guanys de tot un any, arribant a unes pèrdues totals que els economistes han avaluat en 18 bilions de dòlars. L’índex Dow Jones tornava a batre un record negatiu i va caure un 12% amb 16,4 milions d’accions negociades.

1929_wall_street_crash_graph.png

El fenomen es repetiria en les següents jornades i l’enfonsament de les cotitzacions sembraria el pànic entre els inversors que intentarien vendre a la desesperada, desfer-se dels seus títols de qualsevol manera. Molts inversors van perdre autèntiques fortunes en poques hores, estenent-se la sensació de pànic. La premsa informava d’una onada de suïcidis entre els inversors.

El preu dels valors, malgrat els esforços, va seguir una davallada sense aturador que continuaria en els anys següents. Era la pitjor crisi borsària de la història. Després del crac, l’índex continuaria baixant fins a arribar als 41.22 punts el 8 de juliol de 1932. Era l’índex més baix que la borsa havia tingut des dels anys 1800, i no recuperaria el seu nivell de cotització fins el novembre de 1954, gairebé un quart de segle més tard.

1930-67B.gif

La dramàtica situació no feia més que reflectir la sobrevaloració que havien tingut els valors financers, gran part dels quals sortien a la borsa amb una cotització molt per sobre del seu preu real. Amb la crisi es van fer patents dos dels defectes bàsics del desenvolupament nord-americà dels anys vint: l’especulació salvatge i l’excessiva utilització del crèdit com a motor fictici del sistema econòmic del país.

La caiguda venia després d’un boom especulatiu format al final dels anys vint, que havia portat a milions de nord-americans a invertir fortament en borsa, fins i tot amb préstecs aconseguits especialment per a tal fi. La pujada continua dels preus de les accions animava més gent a invertir, confiant que les accions augmentarien més, provocant així noves pujades, i creant una bombolla econòmica.

Els garants del sistema eren, per tant, els crèdits bancaris, i quan aquesta peça del sistema va fallar, la catàstrofe va arrossegar en cadena tots els sectors de la societat.

Els creditors, perdudes les inversions, no van poder pagar els préstecs i els bancs es van veure impossibilitats de cobrar. Perduts els préstecs, els bancs van veure minvar les seves reserves i, en conseqüència, no van poder mantenir el marge d’interès dels estalviadors que els havien confiat els seus diners. De fet, molts no podran retornar ni els diners que els havien estat dipositats. Les entitats financeres tancarien l’una darrera de l’altra, afectant en la seva caiguda tota l’estructura industrial que hi tenia en el crèdit la seva base econòmica. Més de 6.000 bancs serien víctimes de la crisi.

La manca de crèdits va afectar negativament les empreses més febles. La demanda de productes industrials que, a més, ja patia la forta competència d’una Europa recuperada de la postguerra, començaria a baixar. Els estocs de mercaderies sense sortida s’acumularien a les fàbriques. Ni la baixada de preus compensaria la pèrdua de capacitat adquisitiva de la població. Moltes empreses van reaccionar a la caiguda de la demanda retallant la producció, acomiadant treballadors, fent suspensió de pagaments i, finalment, tancant les seves portes.

Els economistes de l’època, acostumats a les crisis tradicionals del capitalisme, parlaven del crac com si fos un problema puntual sense aportar-ne solucions ni apreciar la veritable profunditat de la crisi. L’administració tampoc va reaccionar i el president Hoover, incapaç de diagnosticar correctament la crisi, intentaria calmar els seus compatriotes repetint insistentment, durant els quatre anys del seu mandat, que la crisi tenia una fi propera i que aviat tornaria la perduda prosperitat. Per tant, la desorientació de polítics i analistes econòmics va ser general.

Els feliços anys vint: Estats Units i els anys de prosperitat econòmica

dimecres, 9/02/2011

Passada la Primera Guerra Mundial, els Estats Units van ser els primers a gaudir d’un període de prosperitat econòmica, clarament beneficiats pel desenvolupament del conflicte. Així, entre 1922 i 1929 el país viuria un creixement espectacular, tant de la producció industrial com de les exportacions, fet que va reforçar el paper dels EUA com a principal subministrador de manufactures i de capitals a l’exterior. A més, aquesta expansió es caracteritzava pel fet d’estar recolzada en sectors i pràctiques econòmiques noves.

D’aquesta manera, els Estats Units, que durant la Gran Guerra s’havien convertit en la fàbrica i el rebost dels països bel·ligerants, el 1928 ja produïen el 44,8% del total de la producció industrial mundial, havien acumulat la meitat de les reserves d’or i els seus productes envairien progressivament tots els mercats (europeus, llatinoamericans, asiàtics…) que abans estaven en mans europees.

Gdp20-40.jpg

En el terreny polític, es viurien importants canvis arran de la substitució dels demòcrates pels republicans en el govern. Així, caigut el president Wilson, el primer president republicà del període, Warren Harding (1921-1923) va iniciar el canvi polític no participant en la nova Societat de Nacions (SDN), controlant amb fermesa la immigració i portant a terme una política econòmica de caràcter clarament proteccionista.

warren_harding.jpg

Warren Harding

L’intervencionisme nord-americà iniciat pel president Wilson en els assumptes europeus, tan important en la resolució de la Primera Guerra Mundial, no tindria continuïtat en el període d’entreguerres. D’aquesta manera, els presidents republicans dels anys vint tornarien al tradicional aïllament respecte dels assumptes continentals. Només la signatura del pacte Briand-Kellogg mereixeria l’atenció dels nord-americans.

A més del continent americà, un altre terreny destacat dels interessos nord-americans en aquest període serà l’àrea del Pacífic, on la creixent presència japonesa començava a preocupar alguns sectors del país. El febrer de 1922 finalitzava la Conferència de Washington, que aturava i regulava el poder naval de les grans potències. Els acords de la conferència suposaven el manteniment de la situació al Pacífic i, per tant, la teòrica contenció de l’expansionisme japonès. La projecció econòmica dels EUA també va afectar l’àrea del Carib i tot el continent sud-americà. Van ser els anys on va iniciar-se l’anomenada “era del dòlar”.

La presidència de Calvin Coolidge (1923-1929) va mantenir la mateixa tendència del seu antecessor. Si els assumptes polítics europeus no tenien interès per a Washington, les derivacions econòmiques conseqüents de la Gran Guerra sí que mantindran l’atenció dels seus bancs. A part de la qüestió de les reparacions de guerra que els vençuts havien de satisfer al bàndol vencedor, hi havia el tema dels deutes que els països aliats havien contret entre ells durant la conflagració. Els diferents pagaments a les institucions nord-americanes, principals creditores de tots els països europeus, depenien del pagament de les reparacions per part d’Alemanya.

Calvin_Coolidge.jpg

Calvin Coolidge

Davant d’aquesta situació, els Estats Units van emprendre una política de clar suport a Alemanya, advocant per rebaixar o, fins i tot, condonar-li els deutes. Per aconseguir-ho, els nord-americans van facilitar importants préstecs, afavorint les inversions econòmiques a Alemanya. Així, un cop superats els primers anys de la postguerra, el període que comprèn els anys entre 1925 i 1929 pot ser descrit com de prosperitat econòmica aparent, tant pel que fa als Estats Units com a Europa. S’havien assolit els nivells de producció industrial anteriors a la guerra malgrat el cost que aquesta havia tingut a Europa (molt més alt que als EUA). Tot això com a conseqüència del Pla Dawes de 1924 i el Pacte de Locarno de 1925.

Estem davant de l’època dels grans negocis (Big Bussines) en una dècada que va ser d’una prosperitat extraordinària. Es creaven empreses i es feien negocis fàcils. S’amassaven grans fortunes, les quals, malgrat que només afectaven a una petita porció de la població, donaven una sensació de prosperitat generalitzada. La manifestació d’aquesta opulència a una Europa encara empobrida, en part gràcies a les pel·lícules procedents de Hollywood, posava per primer cop de moda el sistema de vida nord-americà, l’anomenat american way of life.

Lake_michigan_1925.jpg

WeMustGrowAMustache.jpg

La producció augmentava desmesuradament perquè la gent, atreta per les grans campanyes publicitàries i per les facilitats que va suposar la introducció de la compra a terminis i els préstecs bancaris a baix interès, va llançar-se a un consumisme desfermat. Es va fer imprescindible canviar sovint de casa i de cotxe i omplir-ho tot amb les comoditats que oferia la nova tecnologia (electrodomèstics, ràdio, telèfon…). Els Estats Units s’estaven convertint en el paradís que milions d’emigrants de tot el món somiaven assolir.

crac 1929 esquema eeuu.pngA la segona meitat dels anys vint, però, la marxa econòmica va començar a presentar una sèrie de símptomes preocupants. Els punts més febles de l’economia americana eren la superproducció agrícola i l’especulació dels capitals.

La producció agrària nord-americana havia crescut tant que els mercats, interiors i exteriors, ja eren incapaços d’absorbir-la. Aquest excés d’oferta provocaria una davallada dels preus agraris en el final de la dècada. I, d’altra banda, l’erosió provocada per l’aplicació de modes d’explotació deficients va començar a afectar importants zones del país. Molts productors agraris van acabar arruïnant-se. A més, l’agricultura de plantació també veuria complicada la seva existència quan la caiguda de preus a l’àrea del Carib afecti negativament a productors i importadors.

La producció industrial mantindria una tendència alcista als EUA gràcies al consum i al sistema creditici. L’aparent situació d’eufòria econòmica va veure’s impulsada per la facilitat dels bancs per a concedir crèdits que donaven sortida als abundants recursos d’or de que es disposaven gràcies als pagaments dels deutors europeus.

D’aquesta manera, entre 1921 i 1928 els crèdits van arribar als 8.500 milions de dòlars. Aquests crèdits van ser molt rendibles en un període de prosperitat econòmica i van comportar que els inversors s’enlluernessin amb guanys a curt termini, arriscant-se a ficar els seus diners en tots els sectors de l’economia.

El crèdit va esdevenir la solució tant de les necessitats industrials com de les economies domèstiques. Tot es comprava amb préstecs: maquinària, instal·lacions industrials, llavors, automòbils, electrodomèstics, etc… Una abundància que va crear unes condicions artificials. L’especulació va disparar la cotització dels valors borsaris que cada vegada es trobarien més lluny del seu valor real.

El 1929, la situació econòmica va arribar al seu límit. Els països europeus ja havien tornat als mercats internacionals després de la crisi patida en la postguerra, fet que va comportar la duplicació de la producció, però no la capacitat d’absorció dels mercats. La crisi de 1929 era inevitable un cop arribats a aquest punt. En realitat, la crisi havia començat molt abans de l’octubre.

Les causes del crac de 1929

dimarts, 22/06/2010

L’enfonsament de la Borsa de Nova York, el famós crac de 1929, va ser el detonant d’una crisi econòmica mundial de llarga durada. Però les causes de la Gran Depressió són molt més profundes com per explicar-la en base a la fallida de Wall Street, i cal buscar-les en els desequilibris econòmics produïts durant els anys vint.

New Deal.jpgAixí, a la segona meitat dels anys vint la marxa econòmica nord-americana va començar a presentar una sèrie de símptomes preocupants. Els punts més febles de l’economia americana eren, fonamentalment, la superproducció agrícola i l’especulació dels capitals.

La crisi dels sectors tradicionals com el tèxtil, el carbó, la siderúrgia i la construcció naval va anar intensificant-se de forma sostinguda en els anys anteriors al crac. El mateix passaria amb l’agricultura, en crisi permanent des de 1921.

La producció agrària nord-americana havia crescut tant que els mercats, interiors i exteriors, ja eren incapaços d’absorbir-la. Aquest excés d’oferta provocaria una davallada dels preus agraris en el final de la dècada. I, d’altra banda, l’erosió provocada per l’aplicació de models d’explotació deficients va començar a afectar importants zones del país. Molts productors agraris van acabar arruïnant-se. A més, l’agricultura de plantació també veuria complicada la seva existència quan la caiguda de preus a l’àrea del Carib afecti negativament a productors i importadors.

La producció industrial mantindria una tendència alcista als EUA gràcies al consum i al sistema creditici. L’aparent situació d’eufòria econòmica va veure’s impulsada per la facilitat dels bancs per a concedir crèdits que donaven sortida als abundants recursos d’or de que es disposaven gràcies als pagaments dels deutors europeus. D’aquesta manera, entre 1921 i 1928 els crèdits van arribar als 8.500 milions de dòlars.

Aquests crèdits van ser molt rendibles en un període de prosperitat econòmica i van comportar que els inversors s’enlluernessin amb guanys a curt termini, arriscant-se a ficar els seus diners en tots els sectors de l’economia. El crèdit va esdevenir la solució tant de les necessitats industrials com de les economies domèstiques. Tot es comprava amb préstecs: maquinària, instal·lacions industrials, llavors, automòbils, electrodomèstics, etc… Una abundància que va crear unes condicions artificials.

Però, fins i tot els sectors industrials més afavorits per l’expansió econòmica, com la producció d’automòbils i electrodomèstics, van experimentar ja des de 1927 les primeres conseqüències de la paulatina disminució del poder adquisitiu dels salaris i la caiguda de les rendes. La situació s’agreujaria, a més, perquè la compra d’aquest tipus de béns de consum es feia, sovint, a través del crèdit, i per tant depenia dels ingressos futurs.

També va entrar en crisi el sector de la construcció, a causa de la situació de saturació del mercat. Així, la construcció va començar a presentar símptomes de crisi cap a 1925 amb una davallada de la venda i l’edificació d’habitatges particulars, i des de 1928 en la venda i construcció d’edificis de tipus comercial.

Tot i aquests símptomes que anunciaven una fallida del sistema capitalista, entre 1927 i la primavera de 1929 el valor de les accions de la Borsa de Nova York va continuar pujant, fet que va atreure molts inversors. La situació de la Borsa, però, en realitat era molt fràgil a causa del desequilibri derivat de l’estancament de l’economia real i el creixement desmesurat del valor de les accions, fet que va donar lloc a una bombolla especulativa de dimensions colossals.

7_clip_image001.gif

L’especulació desmesurada va disparar la cotització dels valors borsaris que cada vegada es trobarien més lluny del seu valor real i, per tant, no es corresponien tampoc amb els beneficis reals de les empreses. A més, moltes persones demanaven crèdits per a poder comprar accions. La confluència d’aquests dos factors va crear una situació molt perillosa, perquè, segons l’estat real de les empreses, el valor real dels títols a la Borsa podia ser molt inferior al que tenien en la cotització, donant lloc a la ruïna de molts accionistes.

El 1929, la situació econòmica va arribar al seu límit. Els països europeus ja havien tornat als mercats internacionals després de la crisi patida en la postguerra, fet que va comportar la duplicació de la producció, però no la capacitat d’absorció dels mercats. Les accions van començar a baixar a la primavera a causa de la contracció de la producció i l’ocupació. A més, els bancs van començar a concedir menys préstecs als agents de Borsa.  La crisi de 1929 era inevitable un cop arribats a aquest punt. En realitat, però, la crisi havia començat molt abans del crac d’octubre.

Cap a la crisi de 1929: els desequilibris de l’agricultura nord-americana

dilluns, 21/06/2010

La prosperitat econòmica viscuda als Estats Units en el període d’entreguerres (els “feliços anys vint”) presentava una sèrie de desequilibris importants que persistirien durant tota la dècada, afectant no només el país sinó també d’altres zones del món.

Un d’aquests problemes estructurals va ser la crisi permanent en la qual van viure els sectors econòmics tradicionals. D’aquesta manera, la producció agrícola va anar augmentant en aquests anys gràcies a la modernització i la mecanització, però això va provocar un greu desequilibri ja que el mercat va mostrar-se incapaç d’absorbir el creixent nombre de productes del camp.

La producció agrària nord-americana havia crescut tant que els mercats, interiors i exteriors, ja eren incapaços d’absorbir-la. Aquest excés d’oferta provocaria una davallada continuada dels preus agraris entre el 1921 i el 1929, accelerant-se la caiguda dels preus en el final de la dècada.

Aquest és el relat que feia l’intel·lectual i novel·lista francès André Maurois sobre la crisi del sistema productiu agrícola nord-americà a la seva obra Taller Americans (Chantiers américains) de 1933:

Massa estrangers s’han convertit en homes de negocis. Del 1850 al 1920 les circumstàncies excepcionals els han falsejat les condicions econòmiques […]. Les immenses necessitats d’Europa durant la guerra de 1914 han proporcionat al granger de l’Oest mitjà la il·lusió que li era suficient produir en grans quantitats per vendre molt i enriquir-se de pressa. D’aquí ve la tendència d’incrementar el benefici comprant màquines agrícoles i noves terres, i si no es tenien els diners per fer-ho, es demanava un préstec.

A finals de la dècada prodigiosa de 1920 l’erosió provocada per l’aplicació de tipus d’explotació deficients va començar a afectar importants zones del país. Així, molts productors agraris van acabar arruïnant-se abans del crac econòmic. A més, l’agricultura de plantació també veuria complicada la seva existència quan la caiguda de preus a l’àrea del Carib afecti negativament a productors i importadors.