Entrades amb l'etiqueta ‘Corona de Castella’

La monarquia dels Reis Catòlics: Tanto monta?

dissabte, 24/03/2012

El 1479 Ferran el Catòlic heretava la Corona d’Aragó. Des d’aquest moment, i com a conseqüència del seu matrimoni amb Isabel la Catòlica, reina de Castella, els dos territoris s’associen mitjançant una política i una diplomàcia comunes, la pròpia de la monarquia dels Reis Catòlics, però els dos regnes mantenen la seva originalitat, les seves lleis, les seves institucions i els seus costums. És a dir, no ens trobem davant del naixement d’Espanya, sinó d’una doble monarquia. La unificació no es produiria fins el segle XVIII amb l’entronització dels Borbons i la seva victòria en la Guerra de Successió.

Fernando el Católico.jpg

Ferran el Catòlic

Isabel la Católica.jpg

Isabel la Catòlica

D’aquesta manera, el que es produeix el 1479 és una unió personal: Isabel és reina de Castella i Ferran és rei d’Aragó. I d’aquest fet en donen testimoni els següents documents:

1. Segons el contracte matrimonial dels Reis Catòlics de 7 de març de 1469, Ferran s’assegurava importants prerrogatives, però s’estipulava formalment que el poder suprem a Castella restava en mans de la reina Isabel.

2. De la mateixa manera, la Proclamación de Segovia de 13 de desembre de 1474 declarava a Isabel propietària del regne de Castella. Així, el paper de Ferran restava reduït a la posició de príncep consort com a marit de la reina.

3. Finalment, i segons la Concordia de Segovia de 15 de gener de 1475, tots els documents oficials serien redactats en nom del rei i de la reina (el nom de Ferran apareixeria abans que el de Isabel, però les armes de la reina de Castella precedirien les armes del rei d’Aragó), els impostos recaptats a Castella es destinarien a empreses castellanes i el saldo s’utilitzaria de mutu acord entre els sobirans (i un procediment idèntic es seguiria respecte dels impostos aragonesos), la reina Isabel es reservava el dret a dotar la funció pública castellana, els beneficis eclesiàstics es repartirien de mutu acord (amb preeminència de la reina en cas de conflicte), i les qüestions judicials i administratives es resoldrien de mut acord.

I si Ferran és un rei consort a Castella, el mateix es pot dir d’Isabel en la Corona d’Aragó. Cada sobirà manté la seva sobirania al seu regne. Per tant, Castella i Aragó seguiran sent dos Estats diferenciats. És per això que després de la mort de la reina Isabel, el 1504, Ferran va tornar a ser únicament rei d’Aragó i només va exercir el poder a Castella en qualitat de regent, des de 1506, com a conseqüència de la incapacitació de Joana la Boja i la mort del seu marit Felip el Bell.

Una altra qüestió és que el govern dels Reis Catòlics respongui a un projecte polític comú que afectava els dos regnes. Només així, i com a conseqüència d’aquest projecte polític, Ferran actuarà com a rei de Castella amb les mateixes responsabilitats i la mateixa autoritat que Isabel. I en l’articulació d’aquest projecte polític eren necessaris un emblema i una divisa que acompanyessin el seu escut d’armes i permetessin visualitzar la nova concepció del poder que representaven els Reis Catòlics.

Escudo_de_los_reyes_Católicos.png

Escut d'armes dels Reis Catòlics

Escudos_restaurados_santiago_villena.JPG

D’aquesta manera, Isabel va prendre com a emblema un feix de fletxes (que és representat en nombre variable) que podia simbolitzar la unió dels dos regnes en un únic projecte polític, però també la unió de Castella després de la guerra civil; a més, les fletxes contenien la F, la inicial del nom del seu espòs. Per la seva banda, Ferran va prendre com a emblema un jou amb una corda solta, en referència al nus gordià; i aquest el jou, el yugo castellà, contenia la lletra Y, la inicial del nom de la seva dona. Ambdós escuts es mostrarien junts, però no units. Era una única monarquia integrada per diversos Estats.

Personal_Badge_of_Isabella_I_of_Castile.png

Emblema d'Isabel la Catòlica: un feix de fletxes

Sobre aquests emblemes, seguint el costum del segle XV, va col·locar-se una divisa, un lema, que identifiqués els sobirans: Tanto monta. La lectura popular, però, va fer una mala jugada a la divisa per donar pas al lema Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando que implicaria una monarquia de caràcter paritari i un perfecte equilibri del poder entre Ferran i Isabel, un error de concepció. Ni Isabel era reina d’Aragó ni Ferran rei de Castella, eren reis consorts. És més, la divisa era pròpia de Ferran el Catòlic, era el seu lema personal.

En realitat, el Tanto monta, sense cap tipus d’afegit, respondria a un costum propi de la societat cavalleresca medieval, seria una mítica referència a una de les llegendes més famoses de l’antiguitat: el nus gordià. La llegenda ens diu que qui aconseguís deslligar el nus conqueriria l’Orient i que quan Alexandre el Gran va trobar-se enfrontat al dilema de deslligar-lo va solucionar el problema tallant el nus amb la seva espasa. És a dir, és el mateix tallar que deslligar. Aquest era el lema de Ferran el Catòlic, el qual, enfrontat al nus al·legòric dels problemes d’Estat, tant li feia tallar que deslligar perquè el seu objectiu era assolir un resultat polític satisfactori.

Yugo_y_nudo_gordiano_cortado_unido_a_Tanto_Monta_emblema_de_Fernando_el_Católico.jpg

Emblema i divisa de Ferran el Catòlic: un jou amb una corda solta acompanat pel lema Tanto monta

L’emblema i la divisa són la clau per entendre la monarquia dels Reis Catòlics: un projecte polític comú que unia dos regnes sense que aquests perdessin la seva originalitat, les seves lleis, les seves institucions i els seus costums. Un projecte polític que no implica el naixement d’Espanya, simplement la unió dinàstica. Mai hem de perdre de vista que, al capdavall, els regnes no eren res més que el patrimoni dels monarques. Per això hem de parlar d’Estats dinàstics.

L’enigma Colom (9): tercer viatge a Amèrica, desgovern colonial i caiguda en desgràcia

dimecres, 16/11/2011

Perdut el favor reial com a conseqüència del desgovern colonial, Cristòfor Colom va trigar més de dos anys en organitzar una tercera expedició cap al Nou Món. Tanmateix, l’entrevista que va mantenir amb els Reis Catòlics després de retornar a Castella, celebrada a Burgos, va ser cordial i en ella va acordar-se prioritzar l’evangelització de les Índies en vista del poc or trobat pels expedicionaris. Igualment, els monarques van alentir el retorn de Colom a Amèrica per dedicar-se a donar instruccions sobre l’organització dels dominis colonials. A més, van començar a aparéixer les primeres veus que afirmaven que l’almirall en realitat no havia arribat a l’Àsia.

L’èxit del viatge de John Cabot des d’Anglaterra fins a la península de Labrador (1497) i l’inici de l’expedició portuguesa de Vasco da Gama en el seu intent de circumval·lar Àfrica per arribar a la Índia van accelerar la nova expedició colombina, la qual tindria per objectiu arribar finalment a terra ferma. Així, el 30 de maig de 1498, Colom va marxar a Amèrica per tercera vegada.

L’expedició comptava amb una flota de vuit naus, en la qual, a més de la tripulació, viatjaven trenta dones. Dos d’aquests vaixells van reforçar les colònies aixecades a La Española, i la resta van dedicar-se a realitzar tasques exploradores a Amèrica del Sud. Amb aquesta expedició, Colom va recórrer Trinitat, la costa veneçolana de Paria i la desembocadura de l’Orinoco, lloc on va situar el paradís terrenal. Finalment, Colom havia topat amb terra ferma.

Tercer_viaje_de_Colón.png

Retornat a La Española, l’agost de 1498, Colom va trobar-se amb una situació caòtica. El govern de Bartolomé Colón havia estat desastrós: havia entrat en guerra contra els cacics de Xaraguá i Neiva, havia imposat el tribut en cotó als indígenes i havia desprotegit La Isabela (on van morir més de 300 colons). Tot i la derrota dels cacics indígenes, Colom va haver d’enfrontar-se a la rebel·lió dels colons, capitanejats per Francisco Roldán.

Roldán i els seus seguidors van assaltar els magatzems d’armes i subsistències i van recórrer l’illa sumant uns 115 colons en la seva lluita contra Colom. L’almirall va ordenar el procés contra Roldán i va intentar pactar la seva rendició. Segons Las Casas, Colom “escribió a Sus Altezas que le suplicaba que enviasen juez pesquisidor, para que hiciese información de los delitos e insultos y levantamiento del dicho Roldán y de sus secuaces, y también juez que tuviese cargo de la administración de la justicia”.

Mentre s’esperava la resposta de la monarquia, Colom va pactar la rendició de Roldán: quinze dels revoltats podrien retornar a la Península, els que romanguessin a l’illa rebrien terres i tindrien el dret a emprar els indígenes per a explotar les mines i les explotacions agràries, tots els rebels rebrien el perdó i Roldán seria confirmat com a Alcalde. D’aquesta manera, l’almirall, en el seu intent de pacificar La Española, va veure’s obligat a acceptar les condicions imposades per Roldán. Tot i això, els desordres a l’illa no van acabar. Per exemple, Adrián de Moxica va protagonitzar un nou intent de rebel·lió i Colom va fer-lo executar juntament amb els seus seguidors.

columbus_taking_possession.jpg

Davant les informacions que arribaven des del Nou Món, el 1499, els Reis Catòlics van decidir enviar-hi a Francisco de Bobadilla, comendador de Calatrava, amb funcions de governador. Segons Fernández de Oviedo “no le mandaron prender al Almirante, ni había venido sino por juez de residencia, y para informar del alzamiento de Roldán y de sus consortes. Pero en fin, mandándoselo o no, él prendió al Almirante e sus hermanos y los envió a España. Y quedó con el cargo y gobernación de aquesta isla este caballero, e la tuvo en mucha paz e justicia fasta ek año de mil e quinientos y dos años”.

Efectivament, Bobadilla, arribat a Amèrica l’agost de 1500, va actuar com a jutge del govern colonial i va aturar les execucions dels rebels. Davant l’enfrontament que les seves accions van provocar amb Colom i els seus seguidors, Bobadilla va destituir de les seves funcions a l’almirall i als seus germans Diego i Bartolomé Colón. Igualment, el nou governador va confiscar els béns de l’almirall.

Segons la narració de Las Casas:

[Colom] no podía creer que los Reyes tales cosas hubiesen proveído, por las cuales así totalmente lo quisiera deshacer, sin haber de nuevo en cosa ofendido, antes obligándolos con nuevos trabajos, el descubrimiento de tierra firme y las perlas de Paria […]. Que él era el virrey y gobernador general y que las provisiones y poderes que el comendador traía no eran sino para lo que tocaba a la administración de la justicia; y por tanto requirió al mismo alcalde que el gobernador enviaba, y a la otra gente del Bonao, que se juntasen con él y a él obedeciesen en lo universal, y al comendador en lo que le perteneciese como a juez y administrador de justicia y que todo lo que respondió fue por escrito.

Tot i aquest intent de desafiar el nou governador, i amb ell a l’autoritat dels Reis Catòlics, Colom va acabar acceptant la nova situació. Consolidada la seva posició, Bobadilla va realitzar la seva investigació: Colom era acusat de tirania, crueltat i maltractament dels colons de La Isabela, assassinat dels colons rebels, esclavització dels indígenes i entorpiment de tasca d’evangelització. El desgovern americà era un fet, i els Reis Catòlics van trobar en ell la justificació perfecta per anular les Capitulacions, allunyant definitivament a Colom del monopoli de la conquesta i la colonització del Nou Món.

18.jpg

Finalment, Cristòfor Colom va ser arrestat, juntament amb els seus germans Diego i Bartolomé, i enviat cap a Castella encadenat. L’almirall, certament desequilibrat, va atribuir el seu fracàs de govern a la intervenció del diable mentre planejava un atac atlàntic contra l’Islam per a protagonitzar la reconquesta de Jerusalem en nom dels Reis Catòlics. En aquests moments, Colom seguia convençut de la seva arribada a Àsia. L’almirall va arribar emmanillat a Cadis el 25 d’octubre de 1500. Tot i que els monarques van restituir-li les seves rendes, aviat es veuria desposseït dels seus càrrecs de govern al Nou Món. Tanmateix, ja estava planejant una nova expedició.

L’enigma Colom (8): segon viatge a Amèrica i primers problemes amb la monarquia dels Reis Catòlics

divendres, 11/11/2011

Després de retre comptes sobre el primer viatge al Nou Món davant els Reis Catòlics, Cristòfor Colom va començar els preparatius pel seu segon desplaçament a Amèrica. En paral·lel, seguint la mentalitat de l’època, el 1493, Ferran i Isabel van obtenir del papa Alexandre VI (el papa Borja) una butlla que els concedia els drets exclusius sobre les terres descobertes per Colom amb la finalitat d’explorar-les i evangelitzar-les. A la butlla Inter Caetera es concedia el domini del Nou Món als reis de Castella, deixant els monarques aragonesos sense cap dret sobre Amèrica en el cas que en un futur es dividís l’herència dels Reis Catòlics.

D’altra banda, la promulgació de la butlla papal va obrir un conflicte polític amb Portugal, país que en aquell moment també intentava trobar una ruta pròpia cap a les Índies. El problema es va resoldre mitjançant el Tractat de Tordesillas de juny de1494, en el qual va establir-se una línia de demarcació al meridià 46. El Tractat dividia el món entre les dues potències.

Karte_Portugiesisch-Spanischer_Verträge.png

Disposats a assentar ràpidament la presència hispana a les noves terres descobertes per Colom, els Reis Catòlics van disposar l’organització d’un nou viatge amb finalitats exploratòries, però en aquesta ocasió també colonitzadores i religioses. D’aquesta manera, en aplicació de la butlla papal, Isabel i Ferran van demanar a Colom la conversió i un bon tractament vers els indis, els quals van passar a ser considerats com vassalls de la Corona de Castella, així com la fundació d’una colònia que promogués el comerç d’or i mercaderies entre el Nou Món i Europa.

1492 oct 12.jpg

L’èxit de la primera expedició va comportar que aquesta vegada el nombre de voluntaris que van presentar-se per a participar en la missió es desbordés: mil cinc-cents homes van integrar l’expedició. D’entre el gruix d’expedicionaris van destacar alguns personatges catalans a qui Colom va encarregar diferents càrrecs de govern: Pere Margarit, Bernat Boïl, Miquel Ballester, Antoni de Torres i el frare Ramon Pané.

L’expedició va salpar de Cadis el 25 de setembre de 1493 amb 5 naus i 12 caravel·les. En aquest viatge, Colom va variar el rumb respecte del primer viatge: des de la Gomera va escollir una ruta més meridional, la qual va portar els expedicionaris a arribar a Amèrica en només 21 dies. S’havia descobert la ruta més eficaç i ràpida per arribar a Amèrica a través de l’Atlàntic. Així, Colom va arribar a les Petites Antilles, a l’Illa Deseada (Dominica).

En aquesta ocasió, Colom va recórrer noves illes del Nou Món, d’entre les quals destaquen Puerto Rico i Guadalupe. Però, aviat arribaria el primer cop important que va rebre l’expedició. En posar el peu a La Española (Hispaniola) van trobar-se amb la destrucció de La Nativitat, la fortificació que s’havia aixecat amb les restes de la Santa Maria i que sota el comandament de Diego de Arana allotjava trenta-nou homes del primer viatge. Aquests primers colonitzadors van ser exterminats pels indígenes, els quals els acusaven de raptar les seves dones i d’atacar els seus poblats a la recerca d’or.

El 6 de gener de 1494 Colom va fundar la primera ciutat del Nou Món: La Isabela, situada al nord de l’actual República Dominicana. Després de deixar els seus homes de confiança a càrrec de La Española, Colom va dedicar-se novament a l’exploració, i va tornar a recórrer Cuba convençut que s’havia topat amb terra ferma i que es trobava a Àsia. Posteriorment va descobrir Jamaica, que va identificar amb el mític regne de Saba i va batejar amb el nom de Santiago. Igualment, en aquest viatge Colom va descobrir les illes de Martinica i Trinidad, així com una part de la costa continental d’Amèrica.

Segundo_viaje_de_Colón.PNG

Si bé la missió exploradora va anar avançant, la tasca colonitzadora de Colom va resultar un fracàs. L’adaptació dels colonitzadors a la vida en terres americanes va ser força complicada. El primer error de l’almirall va produir-se a l’hora d’escollir l’emplaçament de La Isabela ja que la colònia va aixecar-se en un lloc insalubre. Així, segons el testimoni del metge Chanca, “la gente ha adolecido en cuatro o cinco días el tercio de ella”. Però, a més, Colom no va ser capaç d’organitzar correctament la colònia: va imposar el treball forçat i el racionament dels aliments, i en conseqüència, en unes poques setmanes, van morir prop de la meitat dels membres de l’expedició.

D’altres decisions polèmiques de Colom en la seva tasca de virrei i governador van derivar-se del fracàs de les expedicions a l’hora de trobar or. Aleshores, veient les dificultats per obtenir beneficis de la colonització, l’almirall va optar per enviar esclaus indis a Castella a canvi de rebre aliments. Amb la situació desesperada dels colons, el 24 d’abril, Colom va optar per abandonar La Isabela, delegant el seu govern en un Consell integrat per Diego Colon, Pere Margarit, Bernat Boïl i Alonso de Ojeda, per dedicar-se a l’exploració. No va retornar fins el 26 de setembre quan, emmalaltit, va haver de reposar durant cinc mesos.

El desgovern de la primera colònia americana va ser total. I a la Península, gràcies al testimoni dels retornats Boïl i Margarit, va començar a prendre forma el descrèdit colombí. I el conflicte més greu encara no havia esclatat. Davant les protestes, l’oposició i la sublevació dels indígenes vers la presència hispana, Colom va adoptar una política repressiva que seria durament censurada pels Reis Catòlics. Així, l’almirall va iniciar una expedició contra la tribu de Guatiguaná, assassinant bona part dels seus integrants i capturant uns cinc-cents esclaus que van ser enviats a Castella. Però, en aquesta ocasió, els Reis Catòlics van ordenar aturar el pagament de la venta dels esclaus “porque nos querríamos informarnos de letrados teólogos e canonistas si con buena conciencia se pueden vender estos por esclavos o no”.

Columbus_landing_on_Hispaniola.jpg

La situació a La Española va arribar a tal grau de deteriorament que els monarques, sense comptar amb el vistiplau de l’almirall, van concedir permís a d’altres expedicions privades per explorar, colonitzar i explorar el territori i van ordenar una investigació que fiscalitzés el seu govern. Així, els Reis Catòlics van ordenar al comendador Diego Carrillo que “en ausencia del almirante provea en todo lo de allá, y aun en su presencia, remedie las cosas que conviniere remediarse, según la información que hovimos de los que de allá vinieron”.

Finalment, però, comissari reial enviat per la monarquia al Nou Món, l’octubre de 1495, va ser Juan de Aguado, el qual viatjava amb l’ordre d’establir un racionament dels aliments entre els pobladors i de fiscalitzar el govern de Colom. Segons el testimoni de Las Casas, després de la seva arribada a La Española, “Juan Aguado se entrometía en cosas […] con lo que el Almirante sentía por grandes agravios. Decía y hacía cosas en desacato del Almirante”. I segon el relat d’Oviedo “todos los españoles se le ofrecieron en todo lo que les dijese de parte de los Reyes Católicos: e ahí desde a pocos días, dijo al Almirante que se aparejase para ir a España, lo cual el sintió por cosa muy grave, e vistiese de pardo, como fraile y dejose crecer la barba”.

D’aquesta manera, Colom a veure’s obligat a retornar cap a Castella el 1496. Una flota composada per Colom, Aguado i dos-cents vint colons va arribar a Cadis l’11 de juny. L’almirall va demanar una entrevista amb els reis, però aquesta no va celebrar-se fins a la tardor. Colom encara tindria una nova oportunitat abans de caure definitivament en desgràcia als ulls de la monarquia.

L’enigma Colom (5): els anys a Castella i la relació amb els Reis Catòlics

dijous, 3/11/2011

A mitjans de 1485 Cristòfor Colom va arribar a Castella fugint de Portugal i amb la intenció de promocionar el seu projecte a la cort dels Reis Catòlics. Primerament va dirigir-se cap a Palos de la Frontera, port de la costa de Huelva que bordeja amb la ria de Río Tinto. Sembla ser que va fer el viatge per mar i que va passar pel convent franciscà de La Rábida.

El fet que Colom escollís aquest punt d’entrada a Castella resulta sorprenent, ja que estem parlant d’un port secundari del període. És més, el camí natural hauria estat una ruta terrestre des de Portugal, fet que reforça la teoria de la fugida del regne portuguès. Els historiadors consideren que el primer destí castellà va ser Palos perquè Colom va deixar el seu fill Diego a càrrec de la seva cunyada Violant (o Briolanja) Monis, la qual vivia en un poble cercà a Huelva casada amb el castellà Miguel de Muliarte. Fins i tot, alguns historiadors han especulat amb la possibilitat que el navegant aprofités la seva estança a Huelva per entrevistar-se amb algun dels “predescobridors” d’Amèrica, com ho seria Pedro Vázquez de la Frontera (o Pedro de Velasco).

Un altre misteri de l’entrada de Colom a Espanya el trobem en el desplaçament a La Rábida, fonamentalment perquè aquest monestir no es troba en el camí de Palos a Huelva. Això implica que Colom va desviar-se expressament de la seva ruta. Quin va ser el motiu de la seva visita a La Rábida? Possiblement buscar el recolzament dels monjos que tenien assignada la tasca missionera a les Illes Canàries. Allà va establir la seva relació amb el pare Fray Juan Pérez, el qual va recomenar-lo a la cort.

Cristóbal Colón en la Rábida.jpg

Colom explicant als monjos de La Rábida el seu projecte

La tradició també ens diu que va ser per aquelles dates quan Colom va entrevistar-se amb el frare i astrònom Antonio de Marchena. Aquest era un home amb una certa influència en la cort dels Reis Catòlics, i va escoltar amb atenció i certa credulitat les seves teories sobre el viatge a les Índies. Ara bé, segons alguns autors, Marchena no va entrevistar-se amb Colom fins 1491.

Després de la seva estança a Palos i Huelva, Colom va passar a la ciutat de Còrdova. Des d’allí, possiblement gràcies a la recomanació dels monjos de La Rábida, el navegant va poder establir relació amb alguns dels personatges més importants de l’església castellana, com el cardenal primat Pedro González de Mendoza o el confessor reial Hernando de Talavera. Colom buscava exposar la seva teoria i establir un camí que el permetés accedir a la cort dels Reis Catòlics per oferir-los el seu projecte.

Gràcies a les relacions i influències que va anar teixint en aquest període, d’entre les quals hi ha autors que destaquen als ducs de Medinaceli i Medina Sidonia, Colom va aconseguir una primera audiència amb els Reis Catòlics pel gener de 1486 a Alcalá de Henares. I pel febrer es tornarien a trobar a Madrid. La impressió que el projecte naval de Colom va causar en els monarques, però, no va ser l’esperada i inicialment va ser rebutjat. Tanmateix, les gestions del pare Marchena van permetre que els reis accedissin a crear una junta que examinés la qüestió. Però la junta de geògrafs, astrònoms, funcionaris i experts en marineria rebutjaria novament el projecte colombí per considerar-lo científicament inviable.

EC049396_ARCHIVO ESPAÑA_LIBRE DE DERECHOSEscena en el interior de un palacio. Al fondo y bajo un dosel con el escudo real los tronos ocupados por los Reyes Católicos. A ambos lados, bancos ocupados por diversos consejeros y uno haciendo lectura pública de un documento.Ȳ

Tot i la negativa reial, Colom no va rendir-se i va tornar a reunir-se amb els Reis Catòlics a Màlaga cap a finals de 1487. La resposta tornaria a ser negativa: la guerra de Granada absorbia en aquells moments bona part de la despesa de la monarquia.

La negativa dels Reis Catòlics va portar Colom a una situació econòmica compromesa. Per sobreviure va haver de recórrer a vendre llibres i mapes que ell mateix dibuixava per a subsistir, a més comptar amb alguna minsa subvenció reial (“A Cristóbal Colon que está aquí faciendo algunas cosas consideradas de interés para sus altezas”) mentre aquests decidien definitivament sobre el projecte.

Segons la narració de Bernáldez, el capellà de Los Palacios:

Ovo un hombre de tierra de Milán, mercader de libros de estampa, que trataba en esta tierra de Andaluzía, y principalmente en Sevilla, que llamaban Cristóbal Colon.

I segons el relat de Las Casas:

Habíanle llegado [a Colom] hasta allí un tanto estrecho los años que había estado en la corte, que, según se dijo, algunos días se sustentó con la industria de su buen ingenio y trabajo de sus manos, haciendo o pintando cartas de marear, las cuales sabía muy bien hacer, como creo que arriba tocamos, vendiéndolas a los mareantes […].

No pudiendo ya sufrir tan inoportuna e infructuosa dilación, mayormente faltándole ya las cosas para su sustentación necesarias, perdida toda esperanza de hallar remedio en Castilla, acordó desamparar la cortesana residencia.

Aleshores, sembla ser que Colom va optar per escriure a Joan II i aquest va oferir-li la possibilitat de retornar a Lisboa. Tanmateix, la historiografia qüestiona si aquest viatge de retorn a Portugal va arribar a produir-se. Hi ha autors que donen per fet que el navegant va tornar a oferir el seu projecte a Joan II, el qual tornaria a rebutjar-lo. Fins i tot, hi ha alguns historiadors creuen que, en paral·lel, el seu germà Bartolomé va viatjar a França i Anglaterra per oferir el projecte colombí. D’altres investigadors, però, consideren que Colom va retornar a Lisboa com un agent dels Reis Catòlics amb l’objectiu de descobrir informació de primera mà sobre la gesta de Bartolomeu Dias, el qual acabava d’arribar al Cap de Bona Esperança, obrint el camí directe cap a l’Oceà Índic. I, finalment, hi ha autors que neguen que aquest viatge mai es produís. En qualsevol cas, ens trobem davant d’un més dels enigmes que envolten la figura de Colom.

Si Colom realment va realitzar el viatge a Lisboa per entrevistar-se novament amb Joan II, la resposta del monarca va ser negativa perquè cap a finals de 1488 havia retornat a Castella, on va ser acollit per Luis de Cerda, el duc de Medinaceli. Sembla ser que el mateix duc va estudiar la possibilitat de finançar personalment l’empresa colombina, però l’opció va ser descartada. Tanmateix, l’estança amb el duc de Medinaceli va resultar profitosa per a Colom ja que poder aconseguir nous recolzaments d’homes importants en la cort com el cardenal Mendoza, Alonso de Quintanilla o Diego de Deza, els quals van aconseguir una nova entrevista amb els Reis Catòlics, celebrada a Jaen. La resposta va ser la mateixa que en ocasions anteriors: el projecte de Colom era rebutjat per tercera vegada.

colon.jpg

En paral·lel, en el peregrinatge de Colom per Castella a la recerca de la persona que financés la seva empresa, aquest va passar diverses vegades per Còrdova. Allà va establir una relació amorosa amb Beatriz Enríquez de Arana, de la qual en va ser fruit el seu fill Hernando. Colom mai es casaria amb aquesta dona d’origen humil i la va mantenir en la foscor de la història, tot i que va atorgar-li quantioses sumes de diners.

Decebut per les negatives reials, Colom va buscar refugi a La Rábida, on va rebre l’ajuda de Fray Juan Pérez, l’antic confessor de la reina Isabel. Aquest va escriure una carta a la reina i en resposta aquesta va convocar al navegant al campament de Santa Fe, centre d’operacions del setge sobre el Regne de Granada, cap a finals de 1491. Juntament amb la convocatòria, Isabel de Castella enviava diners a Colom perquè es presentés adequadament vestit i una autorització pel lloguer d’una mula.

A Granada, Colom trobar nous defensors per al seu projecte: Lluís de Santàngel i Gabriel Sánchez, funcionaris del Tresor de la Corona d’Aragó i homes propers a Ferran el Catòlic. Tot i això, Colom va veure com el viatge era rebutjat per quarta vegada, ara a causa de la desmesura de les pretensions que exigia en diners i títols en cas de tenir èxit en la seva empresa.

Luis_de_Santangel.jpg

Lluís de Santàngel

La tradició assenyala que, el 2 de gener de 1492, quan els Reis Catòlics van assegurar el seu triomf a Granada i Colom s’allunyava de Santa Fe en direcció a La Rábida amb la intenció d’abandonar Castella definitivament, un missatger va interceptar al navegant i va ordenar-li retornar a Granada per reunir-se amb els monarques. L’eufòria per la derrota del darrer reducte musulmà a la Península i la intercessió de persones de gran ascendència com Juan Pérez i Lluís de Santàngel havien comportat un canvi d’actitud en els Reis Catòlics: començaven les negociacions i els preparatius per a la realització del viatge a les Índies.

Política internacional i herència dels Reis Catòlics

diumenge, 24/10/2010

En general, les monarquies autoritàries que va anar configurant-se a Europa des del segle XV van tenir una política internacional força agressiva, destinada a augmentar els territoris i les rendes. Aquest tipus de política també es va donar en el cas dels Reis Catòlics.

Així, el rei Ferran va ser l’encarregat de dirigir les relacions internacionals dels regnes de Castella i Aragó amb la idea de convertir els seus Estats en una gran potència política i militar al Mediterrani.

aragon14.gif

L’ocupació del sud d’Itàlia. El primer objectiu d’aquesta política va ser l’ocupació del Regne de Nàpols, que des del rei Alfons el Magnànim havia estat vinculat a la Corona d’Aragó. Aquest fet va ser qüestionat a finals del segle XV per la monarquia francesa (per qüestions d’herència) i, d’aquesta manera, França va llançar-se a la conquesta d’aquest regne.

En conseqüència, Carles VIII i més tard el seu successor, Lluís XII, van intentar d’ocupar Nàpols. Ferran d’Aragó no podia permetre aquesta intromissió i, sota el pretext que aquest regne era feudatari de la Santa Seu, va esclatar la guerra entre les tropes castellanes i aragoneses, d’una banda, i les franceses, de l’altra. El resultat de la guerra va ser favorable a Ferran, que el 1504 va incorporar el Regne de Nàpols al conjunt dels seus Estats aragonesos.

Les conquestes del nord d’Àfrica. Els Reis Catòlics també van intentar de controlar el nord d’Àfrica i van intervenir als actuals territoris del Marroc i Algèria. Els barbarescos, que habitaven aquesta zona, acostumaven a practicar la pirateria al mar, amb la qual cosa amenaçaven la circulació de les naus comercials catalanes i valencianes, així com les costes andaluses.

En conseqüència, l’any 1497, els castellans van conquerir Melilla. I, a partir del 1505, van organitzar-se diferents expedicions per ocupar alguns ports al nord d’Àfrica. El resultat d’aquesta política va ser la conquesta d’Orà i Bugia (1509) i la submissió del rei d’Alger el 1510.

L’herència de la monarquia dels Reis Catòlics. La reina Isabel de Castella va morir el 1504, fet que va estar a punt de suposar la fi de la unió dinàstica. Segons els drets dinàstics, la Corona de Castella corresponia a la seva filla Joana, anomenada la Boja, mentre que Ferran s’havia de retirar als seus dominis aragonesos.

Johanna_die_Wahnsinnige.jpg

Però, a causa d’una malaltia mental de Joana que la incapacitava per a exercir com a monarca, la pròpia Isabel va nomenar Ferran com a regent de la Corona castellana fins que Carles, el fill de Joana i de Felip el Bell (nét de l’emperador Maximilià d’Àustria), fos major d’edat.

D’aquesta manera, a la mort del rei Ferran sense descendència en el seu nou matrimoni, Carles V va acumular una doble herència: la que procedia dels seus avis materns (Isabel i Ferran) i consolidava la unió dinàstica castellano-aragonesa i la que provenia dels seus avis paterns (l’emperador Maximilià d’Àustria i de Maria de Borgonya). Així, quan, a la mort de Ferran, Carles V va arribar al poder, el 1516, la Monarquia Hispànica es va convertir en el principal Imperi europeu.

Habsburg_Map_1547.jpg

Expansió peninsular i unitat religiosa de la monarquia dels Reis Catòlics

dissabte, 23/10/2010

Una de les grans fites d’Isabel i Ferran, els Reis Catòlics, va ser aconseguir la unificació dels territoris peninsulars sota la autoritat reial ampliant força els seus territoris.

CastillaLeon_1360.png

Per tal d’aconseguir-ho, van desenvolupar una intensa activitat diplomàtica i també bèl·lica que comportaria, com a principals conseqüències:

1. La conquesta del Regne de Granada, l’últim territori peninsular en poder dels musulmans. Al llarg de deu anys de combats, l’exèrcit dels Reis Catòlics va mantenir una dura lluita contra el Regne de Granada. Després de la Guerra civil castellana (1475-1479) es va reprendre la conquesta del Regne de Granada. Aprofitant que aquest regne es trobava en crisi dinàstica entre el soldà, el seu germà el Zagal i el seu fill Boabdil.

reino-nazari-de-granada.gif

La guerra s’acabaria el 2 de gener de 1492 amb l’ocupació d’aquesta ciutat. La victòria en aquesta guerra va significar: l’aparició d’un exèrcit estructurat i professional, independent de la noblesa, que estaria format pels terços reals; l’aportació de grans recursos econòmics; i el repartiment dels territoris granadins entre senyors de la noblesa, apareixent així nous senyorius.

La_rendición_de_Granada.jpg

El Papa Innocenci VIII va concedir als Reis Catòlics el dret de Patronat sobre Granada i les illes Canàries, el que suposava el control de l’Estat en els assumptes religiosos.

2. Mitjançant el Tractat de Barcelona de 1493, Carles VIII de França va tornar a Ferran II d’Aragó el Rosselló i la Cerdanya, a canvi de la no-intervenció castellana en els afers italians. Tot i això, Ferran va acabar intervenint militarment a Nàpols.

3. El 1515, actuant Ferran com a regent de Castella un cop morta Isabel, els seus exèrcits, aprofitant el fet que Castella es trobava en guerra amb França, van envair el Regne de Navarra, Estat aliat dels francesos, i el van incorporar a la Monarquia Hispànica. El Regne de Navarra estava dividit en dos bàndols, agromontesos i beamontesos, cadascun partidari d’un rei distint. Els reis de Navarra van signar un tractat amb el rei de França per a poder-se defensar dels atacs constants del Regne de Castella. A causa del fet que els reis de Navarra van fomentar certes doctrines religioses que va disgustar el Papa, se’ls va concedir un una butlla d’excomunió.

El 1512 Ferran el Catòlic va demanar permís a Navarra, aliada natural de França, perquè les tropes castellanes passessin per Navarra per a atacar a França. La resposta negativa per part del rei navarrès va ser motiu suficient perquè Ferran el Catòlic ordenés al duc d’Alba l’ocupació de Navarra, demanant així ajuda als seus partidaris (els beamontesos) i, en menys d’un any, l’Alta Navarra es va incorporar a la Monarquia Catòlica. Només es va trobar certa resistència en alguns punts del sud, i la ciutat de Pamplona, la capital, va caure només en tres dies.

la-españa-de-los-reyes-catolicos.jpg

4. Finalment, els Reis Catòlics van dur a terme una política d’enllaços matrimonials amb els reis de Portugal. Per això, dues de les seves filles, Isabel i Maria, van casar-se, successivament, amb el rei portuguès.

D’altra banda, després de la conquesta de Granada, la uniformitat religiosa dels seus regnes va convertir-se en un objectiu prioritari per a la nova monarquia. Per aconseguir la unitat religiosa, la monarquia va reforçar el Tribunal de la Inquisició amb el consentiment papal. Aquest tribunal s’encarregava de vetllar pel manteniment de la puresa de la fe i de perseguir els heretges i els falsos conversos. Els condemnats a mort per aquest tribunal eren cremats a la foguera o executats amb el garrot.

Una butlla del Papa Sixt IV de 1478 va crear la Inquisició a Castella per a un control de la puresa de la fe, i més tard seria introduïda a la Corona d’Aragó. La Inquisició va esdevenir, per tant, l’única institució comuna per als dos regnes. Cal destacar la presència Tomás de Torquemada com a Inquisidor General.

inquisición.jpg

El pas següent en la unificació religiosa va ser l’expulsió dels jueus. Primer es va instar aquests a convertir-se al catolicisme, i els qui no ho van fer van ser perseguits i, finalment, el 1492, van ser expulsats dels regnes hispànics. Es creu que en van marxar uns dos terços (unes 80.000 persones), convertint-se al catolicisme els altres. L’expulsió dels jueus va suposar una gran pèrdua econòmica per als dos regnes. Tot i això, els que van adoptar el cristianisme, anomenats conversos o judeoconversos, van patir una persecució inquisitorial molt dura, que va durar segles.

D’altra banda, als musulmans de Granada se’ls va garantir el manteniment de la seva religió i els seus costums. Però a partir del 1499 es van començar a imposar els bateigs obligatoris, fet que va comportar l’aparició de moriscos (musulmans batejats). Finalment, el 1502, després de la revolta de les Alpujarras, va obligar-se a tots els musulmans de Castella a ser batejats o a exiliar-se. La mesura es va aplicar posteriorment als regnes de València i d’Aragó. Poc a poc, els musulmans que es van quedar als territoris de les dues corones hispàniques després de 1492 (moriscs) van ser obligats a convertir-se, encara que van continuar més o menys d’amagat amb els seus costums i tradicions, fins que van ser expulsat definitivament l’any 1609.

catholic monarchs.jpg

El resultat d’aquesta acció de neteja religiosa va ser la creació d’un país de civilització cristiana i el començament de la identificació de pàtria i religió dins del context de la Monarquia Hispànica. La denominació de “Reis Catòlics” prové de la gran tasca que Isabel i Ferran van fer per a difondre el catolicisme i combatre els que tenien d’altres creences religioses, com jueus i musulmans. Aquesta denominació els va ser concedida pel Papa Alexandre VI l’any 1494, després d’haver acabat la conquesta de Granada.

Organització econòmica i social de la monarquia dels Reis Catòlics

dissabte, 23/10/2010

La Corona d’Aragó. La crisi de la baixa edat mitjana havia reduït la població de la Corona d’Aragó i n’havia afeblit l’economia comercial, sobretot als territoris de Catalunya. Per intentar sortir de la crisi, Ferran va propiciar mesures a fi de revitalitzar l’economia.

Per acabar amb la conflictivitat pagesa va decretar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), que va suposar l’abolició dels drets feudals en el camp (els anomenats mals usos).

També van promulgar-se lleis per afavorir el comerç, la navegació i les manufactures de Catalunya (l’anomenat redreç de la Mercadoria). Entre aquestes mesures proteccionistes, van posar-se forts aranzels a la importació de teixits de llana amb la finalitat d’estimular les manufactures locals.

Tanmateix, l’economia de la Corona d’Aragó no va aconseguir recuperar l’esplendor que havia caracteritzat l’època medieval. L’impuls del comerç atlàntic, a partir dels grans descobriments, va donar a Castella la supremacia econòmica dels regnes peninsulars durant tota l’edat moderna.

El Regne de Castella. Durant el regnat dels Reis Catòlics, l’economia castellana va continuar orientada cap a la ramaderia, fonamentalment basada en l’explotació dels recursos derivats de les ovelles merines. La seva llana, de gran qualitat, era exportada cap a Flandes i cap a Anglaterra a través dels ports del Cantàbric.

Els grans ramats d’ovelles eren propietat de la noblesa castellana, que va pressionar la monarquia per tal que protegís la ramaderia en detriment de l’agricultura. Així, van ser promulgades una sèrie de lleis que beneficiaven la poderosa Mesta, l’organització que agrupava els ramaders castellans.

Ja a l’edat mitjana, els propietaris de grans ramats d’ovelles havien creat l’Honrado Consejo de la Mesta, una associació que s’encarregava de regular la transhumància de les ovelles al Regne de Castella. Així, a l’estiu pujaven als prats de la Serralada Cantàbrica i a l’hivern tornaven a la Meseta.

El transit de les ovelles es feia per uns camins senyalitzats que s’anomenaven carrerades. Els agricultors no podien posar tanques a les terres ni impedir el pas dels ramats. Quan hi havia conflictes entre ramaders i agricultors, la monarquia gairebé sempre donava suport als ramaders, als quals va concedir molts privilegis.

La conseqüència d’aquest procés d’afavoriment de la ramaderia va ser una reducció de l’espai possible conreable, amb la qual cosa es van haver d’importar la major part dels cereals necessaris per al consum de la població.

En contrapartida als privilegis concedits per la monarquia hispànica a la Mesta, la noblesa ramadera va correspondre-hi amb importants ajudes financeres a la Corona.

A més, socialment i econòmicament es va afavorir a l’alta noblesa que va augmentar el seu poder econòmic amb els senyorius granadins. Les Lleis de Toro de 1505 van enfortir la institució del mayorazgo.

Els grups socials. La principals activitat econòmica dels regnes peninsulars era l’agricultura i els 90% de la població era pagesa. La majoria d’aquests no tenien terres (treballaven com a jornalers) i estaven sotmesos al pagament de drets senyorials.

Les terres pertanyien a la noblesa i al clergat. Aquests no havien de pagar impostos a la Corona i monopolitzaven tots els càrrecs eclesiàstics, de l’administració i de l’exèrcit.

A les ciutats hi havia una burgesia dedicada a les activitats comercials i artesanes. A Castella, el creixement de la burgesia, però, va quedar limitat pel predomini d’una economia orientada a l’exportació de llana. A la Corona d’Aragó, en canvi, la burgesia urbana era molt més nombrosa, gràcies a la tradició manufacturera i comercial de les seves ciutats.

Algunes ciutats lligades al comerç, com Valladolid, Toledo i Sevilla al Regne de Castella, o Barcelona i València a la Corona d’Aragó, van arribar a superar la xifra de 30.000 habitants.

La monarquia dels Reis Catòlics

dissabte, 23/10/2010

Durant el segle XV, en uns quants dels Estats europeus, com Castella, França o Anglaterra, els monarques es van enfrontar a la noblesa i van aconseguir d’imposar la seva autoritat. D’aquesta manera, es va consolidar un nou model d’organització del poder: la monarquia autoritària, embrió de l’Estat modern característic de l’Antic Règim.

La unió dinàstica de Castella i Aragó:

L’any 1469, van unir-se en matrimoni el príncep Ferran, fill i hereu del rei Joan II d’Aragó i hereu del tron de la Corona d’Aragó, i la princesa Isabel, germana del rei Enric IV de Castella.

reis catòlics.jpg

Isabel, per accedir al tron de Castella va haver d’enfrontar-se a la seva neboda Joana la Beltraneja, hereva al tron castellà i que comptava amb el suport d’una part de la noblesa i de l’Església, que eren contràries a l’enfortiment del poder reial que suposava el projecte d’Isabel.

D’aquesta manera, va desencadenar-se una guerra civil a Castella (1474-1479) que, tot i estar decantada sensiblement a favor d’Isabel des de la batalla de Toro, no finalitzaria de fet fins a la pau amb Portugal (1479) que suposava la victòria definitiva de la reina catòlica. Això va permetre-li esdevenir reina de Castella, concentrar el poder en mans de la monarquia i imposar la seva autoritat sobre la noblesa i l’Església.

Isabel y Juana.JPG

Ferran, per la seva banda, a la mort del seu pare, el 1479, va convertir-se en rei de la Corona d’Aragó, integrada per tres Estats associats (Catalunya, Aragó i València), cadascun d’ells amb una organització pròpia i unes Corts diferents, una per cada regne.

D’aquesta manera, l’any 1479 van quedar units dinàsticament els dos regnes més extensos de la Península Ibèrica i es va crear una nova entitat política: la Monarquia Hispànica. Però aquesta unió va ser tan sols dinàstica, ja que, tot i que els anomenats Reis Catòlics governaven conjuntament els seus territoris, la Corona d’Aragó i la de Castella es van mantenir clarament separades i cada una va conservar les seves pròpies fronteres, les monedes, les lleis i les institucions.

Tanmateix, des del primer moment, els Reis Catòlics van unificar les forces militars (creant un exèrcit professional i permanent que es va convertir en un dels més efectius d’Europa), però en les relacions amb els altres Estats europeus van actuar sempre en nom dels dos regnes.

És per això, després de la mort d’Isabel (1504) la unió dinàstica va estar a punt de desfer-se. El tron castellà va passar a la seva filla Joana la Boja, mentre que Ferran va continuar com a rei d’Aragó. La malaltia mental de la reina Joana, però, la va incapacitar per a ocupar el tron i va ser Ferran qui va acabar exercint la regència fins que Carles V, fill de Joana, va tenir edat suficient per a ocupar el tron de les dues corones el 1516. D’aquesta manera la unió dinàstica entre les corones de Castella i Aragó va quedar confirmada definitivament en les persones de Carles i els seus successors.

L’articulació de la nova monarquia:

Un cop acabada la guerra de successió a Castella, Ferran i Isabel es van dedicar a pacificar els seus regnes. Així, amb aquest objectiu, els Reis Catòlics van proposar-se d’imposar als seus Estats l’autoritat reial per damunt de qualsevol altre poder feudal (noblesa i Església). D’aquesta manera, els anys del seu regnat són considerats l’inici de la monarquia autoritària a la Península Ibèrica.

Però, el resultat d’aquests esforços reials va ser diferent a Castella, on l’autoritarisme monàrquic va triomfar plenament, en relació a la Corona d’Aragó, on Ferran no va poder retallar totalment el poder que tenien la noblesa i els burgesos barcelonins tot i que va aconseguir limitar-lo.

La Corona de Castella. Després de la guerra civil, a Castella, hi havia una situació d’anarquia i de desordre. Davant d’això, els reis es van presentar com els únics que podien garantir la pau i la seguretat.

Isabel la Católica.jpg

Amb aquesta finalitat van crear la Santa Hermandad, una guàrdia rural encarregada de perseguir i atrapar els bandits. La Santa Hermandad controlava el bandolerisme en els camins i en general els furts, però també va esdevenir un mecanisme de lluita contra els excessos de la noblesa.

A més, van reorganitzar la justícia i van crear la Reial Audiència, màxim organisme judicial, per fer més eficaç la justícia i assegurar-se’n el control. En els municipis, amb l’objectiu d’augmentar el seu poder davant les ciutats, es va instaurar la figura dels corregidors, uns funcionaris encarregats d’imposar l’autoritat pertinent en l’àmbit municipal castellà.

D’altra banda, els Reis Catòlics també van emprendre una operació política de gran envergadura: la submissió dels nobles a la seva autoritat. Així, van restringir als nobles el dret d’assessorar i d’acudir en defensa del rei, propis de les velles monarquies feudals de l’edat mitjana.

Per això, es va crear un sistema de Consells, formats per juristes (experts en lleis) escollits i pagats pel rei. L’exèrcit, per la seva banda, va quedar format per soldats mercenaris (a sou). Així, es va remodelar el Consell Reial en les Corts de Toledo de 1480 fent-lo més estructurat i dividint-lo en parts. També van reforçar el sistema de recaptació d’impostos, per a la qual cosa van crear la Comptadoria Reial d’Hisenda i van arrabassar privilegis i terres que els seus antecessors havien atorgat a la noblesa.

Catalunya dins la Corona d’Aragó. El model de monarquia autoritària de Castella no es va poder imposar a Catalunya. Així, Els Reis Catòlics gairebé no van modificar el sistema polític de la Corona d’Aragó. En arribar al tron Ferran II, la Corona Catalano-aragonesa també sortia d’una cruenta guerra civil (1462-1472) que havia enfrontat Joan II, qui volia imposar l’autoritat reial per sobre de les institucions, amb les classes dirigents del Principat.

Fernando el Católico.jpg

Per tal de pacificar el país, Ferran el Catòlic va fer un seguit de reformes. En primer lloc, va dictar la Constitució de l’Observança, on es fixava l’obligació del monarca de governar segons les lleis del Principat, encara que es reforçava l’autoritat reial. Es confirmava així el sistema pactista de govern, segons el qual el poder del rei depenia d’un “pacte” amb els grups més rics i poderosos de cada regne.

Es van mantenir les institucions tradicionals, com la Generalitat i el Consell de Cent (govern de la ciutat de Barcelona), encara que es van crear institucions noves, com el Consell d’Aragó o el càrrec de virrei.

Per tal de posar fi als enfrontaments entre les classes privilegiades pel control de les institucions, Ferran va instaurar el règim d’insaculació, consistent en l’elaboració d’unes llistes amb tots els ciutadans aptes per a ocupar el càrrec. Un cop aprovades pel rei, els noms eren convertits en unes boletes que es col·locaven en una bossa (s’insaculaven). Quan calia ocupar un càrrec, un nen treia les boles corresponents i així quedava decidit qui l’ocupava. Aquest sistema va introduir-se a la Generalitat el 1493, al Consell de Cent el 1493 i més endavant a la resta d’institucions catalanes.

La crisi de la baixa edat mitjana a Castella

dimecres, 20/10/2010

La crisi del segle XIV, que va afectar d’una manera molt profunda els regnes de la Corona d’Aragó, no va ser tan intensa a Castella. Tot i això, la Corona de Castella es va veure afectada per contínues rebel·lions nobiliàries i per guerres civils protagonitzades per una noblesa que volia imposar la seva voluntat al monarca i mantenir els privilegis socials de que gaudia tot resistint-se als intents reials d’avançar cap a l’Estat modern.

La guerra civil castellana. A la mort d’Alfons XI (1311-1350) va iniciar-se a Castella un conflicte dinàstic, que hem d’emmarcar dins de l’escenari de la Guerra dels Cent Anys, entre els seus fills Pere i Enric. Alfons XI havia contret matrimoni amb Maria de Portugal, de la qual va tenir el seu hereu, l’infant Pere. No obstant això, el rei també va tenir amb Elionor de Guzmán diversos fills naturals, d’entre ells l’infant Enric, comte de Trastàmara, que va disputar el regne a Pere I una vegada aquest va accedir al tron.

Pedro_I_of_Castilla.jpg

Pere I de Castella

El nou monarca Pere I de Castella (1350-1369) va voler imposar el seu poder sobre els nobles, desenvolupar l’economia de les ciutats i afavorir els artesans del sector tèxtil per evitar que la majoria de la llana fos exportada als Països Baixos. En resposta, l’alta noblesa i l’Església s’hi van enfrontar i van proposar com a rei el seu germanastre Enric.

El rei només va comptar amb el suport de la minsa burgesia castellana i de la petita noblesa. Tanmateix, Pere I, en la seva lluita contra Enric de Trastàmara, va aliar-se amb Eduard de Woodstock, l’anomenat “Príncep Negre”, el qual va derrotar els partidaris d’Enric a la Batalla de Nájera l’any 1367. El “Príncep Negre”, però, veient que el rei no complia les seves promeses, va acabar per abandonar el regne de Castella.

Battle_of_Montiel.jpg

Enric de Trastàmara, refugiat a França, va aprofitar la circumstància per a reprendre la lluita per la corona i vèncer Pere I a la batalla de Montiel l’any 1369, en la qual va morir el rei castellà. Així, després d’uns anys de guerra civil, el bàndol nobiliari es va imposar i, com a conseqüència, Enric de Trastàmara va ser proclamat rei de Castella.

La nova dinastia dels Trastàmara. En general, la nova dinastia dels Trastàmara va estar en mans de l’alta noblesa que l’havia conduit al tron castellà. D’aquesta manera, Enric II de Castella (1369-1379) va ser anomenat com “el de les Mercès”, perquè va haver de concedir als nobles molts privilegis i moltes riqueses per pagar l’ajuda que li havien prestat en el conflicte contra el seu germanastre.

Enrique II de Castilla.jpg

Enric II de Castella

El seu successor, Joan I (1379-1390) va haver de concedir encara més beneficis a la noblesa, que li havia fet costat en el seu intent d’annexar-se el regne de Portugal. Posteriorment, el desordre i la rapinya senyorial es van generalitzar a la Castella baixmedieval durant els regnats del altres dos monarques de la família dels Trastàmara, Joan II (1406-1454) i Enric IV (1454-1474), uns reis particularment dèbils i amb poca personalitat. Quan el rei Enric IV va morir el 1474, els castellans es van dividir entre els partidaris de la seva filla Joana (anomenada la Beltraneja) i els de la seva germana Isabel. Aquesta última va ser proclamada finalment reina de Castella, després d’una guerra civil que va durar cinc anys.

El regne de Castella: govern, economia i societat

divendres, 10/09/2010

Les institucions de govern de la Corona de Castella. A diferència de la corona catalano-aragonesa, el regne de Castella constituïa un únic Estat, amb unes Corts úniques i una mateixa llei per a tot el territori.

Alfonso_X_el_Sabio_y_su_corte.jpg

  • La monarquia. El rei castellà concentrava més poders en la seva persona que no pas ho feien la resta de reis peninsulars. Així, a Castella la Corona tenia uns poders més amplis (facultat de declarar la guerra, d’elaborar les lleis, de jutjar…) que altres regnes hispànics. Però, a partir del segle XIII els nobles castellans, que s’havien convertit en una classe social rica i poderosa, s’enfrontarien a l’autoritat del monarca. Al seu voltant els reis van organitzar una cort de consellers que va acabar convertint-se en el Consell Reial. També existia una cúria (tribunal de justícia), una cancelleria (administració) i una tresoreria (finances).
  • Les Corts. Les Corts de Lleó es van crear l’any 1188 i van ser les primeres que es van reunir a la Península. Des del segle XIV la unió de les Corts de Castella i les de Lleó va donar lloc a les Corts de Castella i Lleó. Aquesta institució es va convertir en un òrgan de poder amb funcions consultives que no va tenir mai capacitat per fer lleis ja que no podien legislar en ser aquesta una prerrogativa del monarca. La facultat més important d’aquesta institució era la capacitat d’aprovar o negar els nous impostos sol·licitats pel monarca. Amb el temps els representants de la noblesa i del clero van deixar d’assistir a les sessions de les Corts, perquè estaven exempts de pagar els impostos que s’hi aprovaven.

  • Els municipis. Els municipis tenien una certa autonomia i jurisdicció pròpia. A Castella els consells oberts a tota la població van ser substituïts per una representació d’aquests consells: els anomenats capítols, que van acabar sent dominats per la noblesa ramadera. Més endavant va sorgir la figura del corregidor, que era el representant del poder reial a les ciutats. Tenia el poder de presidir els capítols i d’assegurar que no es prenguessin decisions contràries als interessos de la monarquia.

El predomini de la ramaderia i les rutes de la llana. L’economia es basava en l’agricultura i la ramaderia. La majoria de les terres castellanes es dedicaven al conreu de cereals o de productes per a l’exportació (vi i oli). Però la base de l’economia era la ramaderia ovina, sobretot de raça merina, que produïa llana abundant de gran qualitat i es destinava a l’exportació o a la indústria tèxtil.

Aquesta ramaderia pertanyia majoritàriament a la noblesa castellana, que, a fi de defensar els seus interessos, va fundar per concessió del rei Alfons X l’Honrado Concejo de la Mesta (1237) i li va atorgar privilegis, com ara la llibertat perquè el bestiar pasturés en les terres dels pagesos. Els ramats eren transhumants i circulaven per una xarxa de camins, les carrerades, que recorrien la Península de nord a sud.

mesta.jpg

Només una petita part de la llana que es produïa a Castella es quedava al regne per als teixidors de les ciutats. Una part important s’exportava a les ciutats tèxtils dels Països Baixos, sobretot Bruges, on la filaven, la teixien i en feien confecció. El comerç de la llana es concentrava a Burgos, i des d’allà anava als ports del mar Cantàbric per fer-la arribar a Flandes per via marítima.

Tot això va reactivar la vida comercial de la Meseta Nord, on es crearen fires i mercats importants, com la de Medina del Campo. Els mariners bascos i càntabres eren els encarregats de transportar la llana, que sortia dels ports càntabres (Laredo, Castro Urdiales) i bascos (Bermeo, Getaria, Bilbao). Al segle XIII aquests mariners bascos i càntabres van fundar l’Hermandad de la Marina de Castilla per defensar-se de la competència dels mariners anglesos i francesos.

20070712klphishes_23.Ees.LCO.png

La venda de la llana i dels draps que se n’elaboraven, va fer que l’artesania i el comerç es desenvolupessin molt i aquest auge econòmic va provocar el desenvolupament de les fires comercials, entre les quals va destacar la de Medina del Campo.

El poder de la noblesa. El progrés de la Reconquesta va comportar que els reis concedissin enormes extensions de terra als nobles, amb les quals crearen grans senyories.

A més, els beneficis de l’exportació de la llana es van concentrar en mans de la noblesa i de l’alt clero, que es van consolidar com els grups socials més rics i poderosos de Castella i moltes vegades van aconseguir d’imposar-se al poder del rei.

Tot i que alguns monarques intentaren dictar mesures per afavorir les manufactures tèxtils de la llana, aquestes indústries no van aconseguir mai prosperar davant dels interessos dels nobles, que preferien els beneficis ràpids de l’exportació. Així doncs, a Castella no es va desenvolupar una burgesia que es podia haver enriquit amb la manufactura i amb el comerç i que hauria tingut la influència necessària per fer de contrapès al poder de la noblesa.