Entrades amb l'etiqueta ‘Corona d’Aragó’

La Inquisició

dimecres, 28/03/2012

1 de novembre de 1478: el papa Sixte IV concedeix, a petició dels Reis Catòlics, la butlla Exigit sincerae devotionis affectus. Neix la Inquisició, el regne del terror i l’arbitrarietat sota el pretext de la defensa de la religió catòlica.

Per què instaurar un tribunal de la Inquisició en la monarquia dels Reis Catòlics? Pel dogma religiós convertit en projecte polític. Es dubtava de la honestedat de les conversions. Els jueus convertits al cristianisme eren acusats de pràctiques judaïtzants. En realitat, la majoria dels conversos havien abraçat el cristianisme sense cap altre intenció. Només una minoria mantenia les pràctiques del judaisme en secret, però tota la comunitat va ser víctima de l’hostilitat. Eren el boc expiatori de la societat castellana, els marranos que actuaven en contra de la fe cristiana.

Escudo_inquisicion.gifPer això, per la triple equació religiosa, política i social, va sorgir la idea d’articular un tribunal que s’hauria d’encarregar de la investigació dels casos més dubtosos de conversió. És a dir, un tribunal que, en origen, hauria de reprimir els judaïtzants i netejar la imatge de la resta de conversos. No era el renaixement de la Inquisició medieval que lluitava contra les heretgies, sinó que es tractava de l’establiment d’una nova jurisdicció, enfocada a un problema particular i precís.

El 1478, Sixte IV signava la butlla que autoritzava els Reis Catòlics a nomenar inquisidors als seus regnes. D’aquesta manera, el nou tribunal estaria format per eclesiàstics, però sota la dependència de l’Estat. Dos anys després, el 1480, els primers inquisidors arribaven a Sevilla, eren els mestres dominics Miguel de Orillo i Juan de San Martín. Posteriorment s’estendrien per les principals ciutats de les corones de Castella i Aragó. L’Estat dinàstic dels Reis Catòlics esdevenia intransigent.

El tribunal de la Inquisició va permetre distingir, fer visibles, les diferents confessions religioses de la Corona de Castella. En un costat, la doctrina catòlica, la vertadera i adequada als interessos de l’Estat dinàstic dels Reis Catòlics; en el cantó oposat, el judaisme, un element “estrany” en la societat castellana, present des de l’edat mitjana i difícil d’assimilar. En realitat, el tribunal era una eina per imposar allò que es considerava políticament correcte. I això es manifestarà clarament amb el pas dels anys.

El camp d’acció de la Inquisició era la defensa de la fe catòlica, desemmascarar els heretges i extirpar l’error religiós (la fe vertadera només és la cristiana). Així, el primer enemic a derrotar serien els judaïtzants, però en el segle XVI apareixerien nous enemics: místics, protestants, morescos… però també pràctiques políticament incorrectes com l’homosexualitat, la bigàmia o la bruixeria. És a dir, el Sant Ofici va actuar sobre una ficció: la defensa de la fe es convertia en la defensa dels costums que la monarquia volia imposar. Els pretesos criptojueus eren el boc expiatori que posava al descobert el sectarisme ideològic dels líders religiosos i polítics.

Tomas Torquemada.jpg

Tomás de Torquemada

Fins el 1483, el tribunal va tenir unes competències limitades i poc personal. Però això canviaria amb la designació del dominic Fray Tomás de Torquemada com a inquisidor general per part del papa Sixte IV. El seu paper consistiria en investigar l’heretgia, la corrupció dels costums, que s’estava produint en els territoris de la monarquia.

Respecte de Catalunya, el 1487, la Inquisició castellana va introduir-se en els regnes de la Corona d’Aragó, malgrat que en el Principat no hi havia cap problema amb els conversos. Aquesta mesura va ser molt mal acollida per les autoritats catalanes i va provocar la fugida de capitals i de mà d’obra qualificada, però Ferran va mostrar-se inflexible i el Tribunal del Sant Ofici va instal·lar-se a Barcelona iniciant una etapa fosca de la història del país. Habitualment, la crítica historiogràfica catalana a aquesta acció deriva en el fet que va ser l’aplicació d’una mentalitat forana, castellana, per part de Ferran el Catòlic. Però això és fals. La realitat és que la Inquisició formava part d’un projecte polític comú impulsat pels Reis Catòlics: la unitat religiosa dels regnes de la monarquia.

La seva organització era senzilla. Al capdavant, el Consejo de la Suprema y General Inquisición, citat habitualment simplement com la Suprema, presidit per l’inquisidor general. A les ciutats, van instal·lar-se tribunals autònoms, composats per un mínim de dos inquisidors, un assessor, un acusador públic (una espècie de fiscal) i el personal subaltern. A aquesta estructura s’haurien d’afegir els auxiliars no assalariats, els familiars del Sant Ofici.

En instaurar-se en una ciutat, els inquisidors publicaven un edicte de gràcia o un edicte de fe, és a dir, una invitació a denunciar els heretges o a un mateix. A continuació, els inquisidors recollien les denúncies, mai anònimes sinó secretes, i sense necessitat d’aportar proves. Els acusats no podien conèixer qui els acusava ni quins eren els càrrecs pels quals era investigat. Aquestes acusacions eren estudiades pels teòlegs, els calificadores, els quals eren els que decidien si tenien fonament i si havia de continuar el procés judicial. Aleshores, l’acusador públic formulava una petició d’empresonament per arrestar l’acusat, el qual era convidat a confessar els seus errors religiosos i morals.

Francisco_Ricci_-_Auto_de_Fe_(1683).jpeg

Després es donava lectura a les acusacions plantejades contra ell: els encausats podien defensar-se mitjançant advocats, recusar determinats testimonis (proceso de tachas), proporcionar proves indirectes de la seva ortodòxia (proceso de indirectas) i presentar testimonis de descàrrec (proceso de abonos). Ara bé, la defensa era difícil: Com aportar proves? Com trobar un testimoni que es jugues la seva honorabilitat per defensar un sospitós? La tortura, en teoria, només apareixeria de forma accessòria, no obligatòria, però aviat va ser pràctica comuna.

Finalitzat aquest procediment, la consulta de la fe decidia la pena que s’havia de dictar, una condemna que podia anar des de l’absolució fins a la mort en la foguera, passant per la penitència, la presó, les galeres, la flagel·lació o l’exili. Això sumat a la confiscació dels béns, considerada com una reparació pública. I aquí trobem la clau de la condemna: l’exemplificació del que era políticament correcte: l’auto de fe. Els acusats que serien reconciliats amb la societat i reintegrats en la comunitat religiosa apareixien vestits amb la roba de penitència, el sambenito. Després de la cerimònia pública, els condemnats a mort serien conduits a la foguera.

Tribunal_de_la_Inquisición.jpg

La realitat és que l’existència de la Inquisició com a institució vetlladora de les pràctiques religioses i els bons costums va crear una discriminació que convertia els conversos en uns criminals en potència, uns sospitosos perpetus, uns pàries en el si de l’Estat. Mai podran deixar de sentir-se amenaçats, per la seva vida i els seus béns. Havia nascut un prejudici insidiós: la puresa de sang. Religió i política es confonen en la Inquisició. S’instaura una amenaça permanent per a la població. Només era necessària una acusació sense proves perquè s’iniciés el procés. Una eina massa perillosa en mans dels fanàtics de la religió i la política.

La monarquia dels Reis Catòlics: Tanto monta?

dissabte, 24/03/2012

El 1479 Ferran el Catòlic heretava la Corona d’Aragó. Des d’aquest moment, i com a conseqüència del seu matrimoni amb Isabel la Catòlica, reina de Castella, els dos territoris s’associen mitjançant una política i una diplomàcia comunes, la pròpia de la monarquia dels Reis Catòlics, però els dos regnes mantenen la seva originalitat, les seves lleis, les seves institucions i els seus costums. És a dir, no ens trobem davant del naixement d’Espanya, sinó d’una doble monarquia. La unificació no es produiria fins el segle XVIII amb l’entronització dels Borbons i la seva victòria en la Guerra de Successió.

Fernando el Católico.jpg

Ferran el Catòlic

Isabel la Católica.jpg

Isabel la Catòlica

D’aquesta manera, el que es produeix el 1479 és una unió personal: Isabel és reina de Castella i Ferran és rei d’Aragó. I d’aquest fet en donen testimoni els següents documents:

1. Segons el contracte matrimonial dels Reis Catòlics de 7 de març de 1469, Ferran s’assegurava importants prerrogatives, però s’estipulava formalment que el poder suprem a Castella restava en mans de la reina Isabel.

2. De la mateixa manera, la Proclamación de Segovia de 13 de desembre de 1474 declarava a Isabel propietària del regne de Castella. Així, el paper de Ferran restava reduït a la posició de príncep consort com a marit de la reina.

3. Finalment, i segons la Concordia de Segovia de 15 de gener de 1475, tots els documents oficials serien redactats en nom del rei i de la reina (el nom de Ferran apareixeria abans que el de Isabel, però les armes de la reina de Castella precedirien les armes del rei d’Aragó), els impostos recaptats a Castella es destinarien a empreses castellanes i el saldo s’utilitzaria de mutu acord entre els sobirans (i un procediment idèntic es seguiria respecte dels impostos aragonesos), la reina Isabel es reservava el dret a dotar la funció pública castellana, els beneficis eclesiàstics es repartirien de mutu acord (amb preeminència de la reina en cas de conflicte), i les qüestions judicials i administratives es resoldrien de mut acord.

I si Ferran és un rei consort a Castella, el mateix es pot dir d’Isabel en la Corona d’Aragó. Cada sobirà manté la seva sobirania al seu regne. Per tant, Castella i Aragó seguiran sent dos Estats diferenciats. És per això que després de la mort de la reina Isabel, el 1504, Ferran va tornar a ser únicament rei d’Aragó i només va exercir el poder a Castella en qualitat de regent, des de 1506, com a conseqüència de la incapacitació de Joana la Boja i la mort del seu marit Felip el Bell.

Una altra qüestió és que el govern dels Reis Catòlics respongui a un projecte polític comú que afectava els dos regnes. Només així, i com a conseqüència d’aquest projecte polític, Ferran actuarà com a rei de Castella amb les mateixes responsabilitats i la mateixa autoritat que Isabel. I en l’articulació d’aquest projecte polític eren necessaris un emblema i una divisa que acompanyessin el seu escut d’armes i permetessin visualitzar la nova concepció del poder que representaven els Reis Catòlics.

Escudo_de_los_reyes_Católicos.png

Escut d'armes dels Reis Catòlics

Escudos_restaurados_santiago_villena.JPG

D’aquesta manera, Isabel va prendre com a emblema un feix de fletxes (que és representat en nombre variable) que podia simbolitzar la unió dels dos regnes en un únic projecte polític, però també la unió de Castella després de la guerra civil; a més, les fletxes contenien la F, la inicial del nom del seu espòs. Per la seva banda, Ferran va prendre com a emblema un jou amb una corda solta, en referència al nus gordià; i aquest el jou, el yugo castellà, contenia la lletra Y, la inicial del nom de la seva dona. Ambdós escuts es mostrarien junts, però no units. Era una única monarquia integrada per diversos Estats.

Personal_Badge_of_Isabella_I_of_Castile.png

Emblema d'Isabel la Catòlica: un feix de fletxes

Sobre aquests emblemes, seguint el costum del segle XV, va col·locar-se una divisa, un lema, que identifiqués els sobirans: Tanto monta. La lectura popular, però, va fer una mala jugada a la divisa per donar pas al lema Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando que implicaria una monarquia de caràcter paritari i un perfecte equilibri del poder entre Ferran i Isabel, un error de concepció. Ni Isabel era reina d’Aragó ni Ferran rei de Castella, eren reis consorts. És més, la divisa era pròpia de Ferran el Catòlic, era el seu lema personal.

En realitat, el Tanto monta, sense cap tipus d’afegit, respondria a un costum propi de la societat cavalleresca medieval, seria una mítica referència a una de les llegendes més famoses de l’antiguitat: el nus gordià. La llegenda ens diu que qui aconseguís deslligar el nus conqueriria l’Orient i que quan Alexandre el Gran va trobar-se enfrontat al dilema de deslligar-lo va solucionar el problema tallant el nus amb la seva espasa. És a dir, és el mateix tallar que deslligar. Aquest era el lema de Ferran el Catòlic, el qual, enfrontat al nus al·legòric dels problemes d’Estat, tant li feia tallar que deslligar perquè el seu objectiu era assolir un resultat polític satisfactori.

Yugo_y_nudo_gordiano_cortado_unido_a_Tanto_Monta_emblema_de_Fernando_el_Católico.jpg

Emblema i divisa de Ferran el Catòlic: un jou amb una corda solta acompanat pel lema Tanto monta

L’emblema i la divisa són la clau per entendre la monarquia dels Reis Catòlics: un projecte polític comú que unia dos regnes sense que aquests perdessin la seva originalitat, les seves lleis, les seves institucions i els seus costums. Un projecte polític que no implica el naixement d’Espanya, simplement la unió dinàstica. Mai hem de perdre de vista que, al capdavall, els regnes no eren res més que el patrimoni dels monarques. Per això hem de parlar d’Estats dinàstics.

Ferran el Catòlic

divendres, 16/03/2012

Ferran II el Catòlic va néixer a Sos, el 1452. Era fill del rei Joan II d’Aragó i la seva segona esposa Joana Enríquez. Va ser nomenat hereu a la mort del seu germanastre, Carles de Viana, el 1461. De ben jove va aprendre a governar com a rei de Sicília (1468-1516). El 1469, l’any següent de ser nomenat rei sicilià, es va casar, d’amagat, a Valladolid, amb la futura Isabel I de Castella. Va participar decisivament en l’entramat successori castellà que va desembocar en una guerra civil i en les gestions diplomàtiques que portarien Isabel al tron. Per això, quan ella va ser proclamada reina, Ferran va aconseguir que l’acceptessin també com a rei. En paral•lel, havia viscut la guerra civil catalana. És a dir, quan va arribar al tron català, als vint-i-set anys, ja era un home ben format i preparat pel govern.

Fernando el Católico.jpgFerran va heretar la corona catalano-aragonesa l’any 1479, quan ja feia cinc anys que era rei de Castella. D’aquesta manera, els dos regnes més importants de la Península compartirien els sobirans, tot i que no es fusionarien, ja que el casament entre Isabel de Castella i Ferran d’Aragó no va ser més que una unió dinàstica, encara que alguns historiadors vegin, erròniament, l’origen d’Espanya en aquest matrimoni. Encara haurien de passar moltes coses, algunes de les quals haurien pogut frustrar la falsa unitat de destí d’Espanya.

La política desenvolupada per Ferran el Catòlic va ser molt hàbil. D’entrada, un cop coronat, el seu primer objectiu va ser liquidar les qüestions pendents de la guerra civil catalana. Per això, en començar el seu regnat, en les Corts de 1480, va confirmar el pactisme a través de la Constitució de la Observança, la qual definia la Generalitat i l’Audiència Reial com a organismes encarregats de vetllar pel compliment de l’ordre institucional del país. Igualment, naixia el Tribunal de Garanties, s’arbitrava la restitució dels béns espoliats en la guerra i es fixaven els fonaments d’una política econòmica proteccionista. D’aquesta manera, es coronava l’edifici del pactisme català, un règim que perduraria fins 1714.

A més, el Catòlic va reformar les institucions catalanes per tal de dotar-les de més eficàcia. Així, va instituir el règim d’insaculació a la Generalitat i als governs municipals, com el Consell de Cent barceloní. Era la manera d’acabar amb el poder de l’oligarquia aristocràtica i patrícia que havia dominat les institucions de govern en el segle XIV, conduint el país cap a la guerra civil. Aquest sistema d’elecció dels càrrecs públics consistia en l’elaboració d’una llista de totes les persones que aspiraven a un càrrec, llista prèviament aprovada pel rei, per a després ser elegides per sorteig.

D’altra banda, la seva política interior va afavorir el redreçament de Catalunya després de la crisi de la baixa edat mitjana i els efectes de la guerra civil.

Fernando_II_entre_dos_escudos_del_Señal_Real_de_Aragón.jpgAixí, després d’una nova revolta camperola (1484), Ferran II va solucionar el conflicte remença amb la publicació de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) que alliberava els pagesos de la seva adscripció a la terra, els permetia disposar dels béns mobles i mantenir-se a les seves terres com a emfiteutes. Tanmateix, els pagesos van continuar subjectes als censos, lluïsmes, delmes, primícies i particions sobre el fruit de les collites. Ara bé, els camperols podien redimir-se dels mals usos mitjançant el pagament d’una sèrie de compensacions econòmiques als senyors. D’altra banda, la sentència amnistiava els pagesos de la seva participació en els desordres anteriors, però no els seus dirigents, els quals van ser perseguits i condemnats.

El rei també va dictaminar mesures proteccionistes per a facilitar la recuperació de la indústria catalana, entre les quals destaquen la reserva del mercat sicilià per als productes tèxtils catalans i la limitació de l’exportació de la llana. L’acabament de la crisi social agrària, el sanejament de la moneda, la reducció del dèficit de les institucions públiques, la protecció a l’agricultura, l’enfortiment del comerç, el proteccionisme industrial i la reforma institucional van donar pas al redreçament. D’aquesta manera, a partir del 1492, coincidint amb un canvi de signe de la conjuntura europea, l’economia catalana, ajudada per les mesures reials, va experimentar un notable recobrament.

Pel que fa a la política exterior, Ferran el Catòlic va actuar amb gran diplomàcia per tal de recuperar els comtats del Rosselló i la Cerdanya, perduts com a penyora a França pel suport a Joan II en la guerra civil. Així, amb Carles VIII va signar el Tractat de Barcelona, pel qual el monarca francès tornava els esmentats comtats a canvi del compromís de Ferran de no intervenir en els afers italians de França, sempre que aquests no vulneressin els interessos de la Santa Seu.

Carles VIII i més tard el seu successor, Lluís XII, van intentar d’ocupar el regne de Nàpols, per la qual cosa Ferran el Catòlic, pretextant que aquest regne era feudatari de la Santa Seu, va haver d’intervenir militarment i va obtenir les victòries de Cerignola i Carigliano que van proporcionar-li la sobirania d’aquest regne, el qual va ser incorporat a la Corona d’Aragó.

reis catòlics.jpgMalgrat la innegable contribució de Ferran el Catòlic al redreçament català, molts historiadors consideren que el seu regnat presenta aspectes negatius per a Catalunya.

En aquest sentit, la introducció de la Inquisició castellana, el 1487, malgrat que al Principat no hi havia cap problema amb els conversos, va ser molt mal acollida per les autoritats catalanes i va provocar la fugida de capitals i de mà d’obra qualificada. Ferran va mostrar-se inflexible i el Tribunal del Sant Ofici va instal•lar-se a Barcelona iniciant una etapa fosca de la història del país. El mateix va passar amb l’expulsió dels jueus de 1492. Habitualment, la crítica historiogràfica deriva en el fet que aquesta va ser l’aplicació d’una mentalitat forana. Però això és fals. La realitat és que la Inquisició formava part d’un projecte comú impulsat pels Reis Catòlics: la unitat religiosa dels regnes de la monarquia.

De la mateixa manera, l’absentisme del monarca (només va ser a Barcelona en sis ocasions: 1479; 1480-81; 1492-93; 1495; 1503 i 1506) i la relativa castellanització de la cort són altres factors que s’acostumen a valorar negativament del regnat de Ferran el Catòlic. És veritat que Castella va ser l’eina preferida del monarca. Però, en qualsevol cas, va mostrar més interès pels seus regnes que el seu oncle Alfons el Magnànim, el qual s’havia passat bona part de la seva vida en la cort renaixentista de Nàpols. A més, va crear un càrrec de govern, el virrei, que representava l’autoritat reial al Principat.

Ferran, després de la mort d’Isabel la Catòlica, va casar-se en segones núpcies amb la infanta francesa Germana de Foix (1505), unió de la qual va néixer un fill, l’infant Joan, que hauria estat, si no hagués mort aviat (1509), l’hereu dels regnes de la Corona d’Aragó. Això podia haver capgirat totalment la història que coneixem ja que hagués suposat la fi de la unió dinàstica entre Castella i Aragó. La unitat de destí va tremolar per un moment. És a dir, el somni d’Espanya encara restava molt lluny de ser una realitat. Per això, en termes polítics, durant l’època moderna hem de parlar de la Monarquia Hispànica, mai d’Espanya, una referència geogràfica. Espanya com a Estat no naixerà fins 1714.

A la mort del rei Ferran el Catòlic, a Madrigalejo, el 23 de gener de 1516, Carles I, el fill de la seva filla i reina de Castella Joana la Boja i Felip el Bell, va heretar el tron de la Corona d’Aragó. S’iniciava una nova etapa. Catalunya s’integrava en el si d’un Imperi universal.

Alfons el Magnànim

divendres, 9/03/2012

Alfons V d’Aragó (IV si seguim la numeració catalana), fill de Ferran I d’Antequera i Elionor d’Alburquerque, va néixer el 1396 a Medina del Campo (Valladolid). Allà va passar la seva joventut fins que, el 1412, el seu pare va convertir-se en el primer rei Trastàmara de la Corona d’Aragó. Només quatre anys després, quan Ferran va morir a causa d’uns violents còlics nefrítics, es convertiria en el nou monarca catalano-aragonès. Tenia vint anys. Era un príncep del Renaixement i amb ell, Catalunya va assolir la seva màxima expansió mediterrània, amb la incorporació del Regne de Nàpols, mentre que a l’interior esclataven greus problemes econòmics i socials, exponents de l’esgotament al qual s’havia arribat.

Alfonso-V-el-Magnanimo.jpg

Aviat va començar a imposar el seu caràcter i les seves idees, xocant frontalment amb la noblesa i el patriciat urbà de Barcelona, que fins aleshores havien controlat les institucions de govern de la Corona d’Aragó, la Generalitat, el Consell de Cent i les Corts. I amb el pas del temps les discrepàncies van anar en augment per causes diverses.

D’entrada, Alfons va introduir una evident castellanització de la cort i l’oligarquia va respondre demanant el nomenament de catalans al Principat i a Mallorca. A més, Alfons va mostrar seu suport als menestrals barcelonins (la Busca) en la lluita que els enfrontava amb l’oligarquia barcelonina (la Biga) pel control del govern municipal. I finalment, tot i que el moviment dels pagesos de remença contra els mals usos encara era reduït en els anys vint del segle XV, els primers esclats camperols posaven de manifest que no tothom gaudia de la prosperitat del patriciat urbà. El monarca mostrarà el seu suport als pagesos de remença, amb la intenció de debilitar la noblesa i així enfortir el poder monàrquic.

I és que la crisi financera havia estat superada gràcies a les polítiques de Ferran d’Antequera. O com a mínim havia estat superada per part del patriciat urbà: xifres comercials elevades i increment de les activitats econòmiques. Ara bé, la crisi psicològica de Barcelona encara no havia estat superada. La dinàmica econòmica del regne en el seu conjunt continuava sent negativa i es concretava en el creixent descontentament social tant en el camp com en el món urbà. L’auge derivat de l’increment dels preus i dels beneficis censals invertits en la Taula de Canvi només va veure’s reflectit en la dinàmica econòmica de l’oligarquia, mentre que les classes populars seguien empobrides.

Pisanello_-_Codex_Vallardi_2481.jpg

En paral•lel, la Corona d’Aragó va començar a sentir la pressió de l’humanisme amb l’arribada al tron del Magnànim. Els humanistes no només van apropar-se al tron, sinó que van veure la bona disposició que el monarca i les escoles urbanes (en aquell temps no hi havia universitats) mostraven vers les noves idees procedents de la Itàlia del Quattrocento. Quina seria la capital humanista de la Corona? Ni Barcelona, ni València, ni Saragossa… La capital de l’humanisme encara no formava part de la monarquia: seria Napòls.

El Magnànim volia realitzar una política imperialista al Mediterrani i amb aquest objectiu va dirigir-se a les Corts catalanes per demanar el subsidi necessari. Aquestes, però, van negar-s’hi. Així començaven mesos de greuges entre el rei i la classe política del Principat. El rebuig a la guerra anava lligat a la por a la pirateria en les costes i les rutes comercials, un reflex dels anys de crisi i endeutament financer. Havien oblidat les elits del patriciat urbà barceloní que l’edat daurada de la ciutat havia estat lligada a la guerra i a la cavalleria? La realitat és que no oblidaven que en la política mediterrània també és trobaven els orígens de la crisi. D’aquesta manera, la crisi psicològica a avançar cap al futur i el recel a una monarquia autoritària, la pròpia del seu temps, podien frenar els plans del rei.

Medalla_de_Alfonso_V_de_Aragón_(Pisanello,_M.A.N._Madrid)_01.jpg

Però el monarca no va desistir i va aconseguir els 50.000 florins que necessitava per a la seva política mediterrània. D’entrada, Alfons va pacificar Sardenya, on els sards s’havien revoltat novament, i va intentar ocupar Còrsega, illa controlada per Gènova, fet que va tornar a fer esclatar el conflicte amb França. El següent objectiu seria Nàpols. El Magnànim va marxar el 1432 a la seva conquesta i mai més va tornar a trepitjar els seus regnes peninsulars.

Amb Alfons a Itàlia, la Corona d’Aragó quedava en mans de la seva esposa, Maria de Castella, lloctinent de Catalunya, ajudada per Joan, germà del monarca i rei-consort de Navarra. Tot això davant l’escàndol de les elits barcelonines, preocupades per les creixents despeses derivades d’una guerra llunyana i que no entrava entre els seus interessos. Aquest absentisme va agreujar la situació interna catalana i va preparar el camí cap a la guerra civil.

Enfrontant-se a Venècia, Florència i el Papat, Alfons va aconseguir la conquesta de Nàpols el 1442. Va fer de la ciutat la seva capital, una cort renaixentista que va articular un nou Imperi al servei dels catalans, d’entre els quals s’havia reclutat els seus homes: almiralls, ambaixadors, virreis, capitans generals… Mercaders i comerciants catalans van veure’s afavorits per la creació de noves rutes comercials i per la consolidació de les existents en la Itàlia meridional. És la darrera època del gran comerç oriental de Catalunya.

mapa2.jpg

Aquest imperialisme també va resultar, però, negatiu per als interessos catalans, ja que va suposar un gran esforç econòmic en un moment en el qual els recursos d’una part dels seus súbdits estaven força malmesos. A més, aquesta política no responia directament als interessos mercantils dels catalans, tot i que la van aprofitar, sinó a la causa dinàstica dels Trastàmares.

Finalment, en el bell mig dels canvis polítics i socials introduïts per Alfons el Magnànim va desenvolupar-se una revolució cultural. El rei va rodejar-se d’humanistes i els va protegir: Lorenzo Valla, Gasparino Barzizza, Bartolomeo Facio, Leonardo Bruni, Giannozzo Manetti i Antoni Beccadelli, entre d’altres, van integrar la seva cort napolitana. En aquest moment, les idees privades van perdre importància per posar l’accent en com expressaven mitjançant la literatura, la música i l’art. L’enriquiment de la biblioteca reial en el seu temps va ser extraordinari: va fer copiar milers de llibres. Desgraciadament, mentre que les noves formes d’expressió anaven guanyant pes en la cort de Nàpols, a Catalunya continuava el compromís amb els valors tradicionals.

Cancionero_de_Stúñiga.jpg

Alfons el Magnànim va morir a Nàpols, el 27 de juny de 1458. No tenia descendència legítima, hauria estat un miracle si tenim en compte els anys d’absència, i els seus dominis van passar a mans del seu germà Joan. Ferran, el seu fill natural, nascut d’una de les seves relacions italianes, heretaria Nàpols. Moria el rei humanista, el condottiero català del segle XV. Un home llunyà, absent del seu regne. Finalment, Barcelona s’havia tret de sobre l’ombra de Nàpols i la Corona d’Aragó disposava d’un rei al qual exigir una acció de govern.

Ferran I d’Antequera

dimecres, 7/03/2012

Ferran I d’Antequera va ser el primer rei de la dinastia Trastàmara en regnar a la Corona d’Aragó. Fill segon de Joan I de Castella i d’Elionor de Barcelona, era nét del rei Pere el Cerimoniós. Va formar-se i va residir a Castella fins els 32 anys. Per què d’Antequera? Per la victòria, de gran ressò internacional, contra el regne de Granada, el 1410, que va comportar la conquesta de la plaça forta d’Antequera. A més, entre el seu heretatge d’infant de Castella i el patrimoni que va aportar-li la seva muller, Elionor d’Alburquerque, coneguda com La Ricahembra, va reunir uns dominis extensíssims, que travessaven tot Castella.

Ferran_d'Antequera_al_retaule_Sancho_de_Rojas_(detall).jpgEl 1410, en morir Martí l’Humà sense descendència legítima, Ferran va presentar la seva candidatura a la successió. Aviat, la pugna pel tron va veure’s reduïda a dos únics candidats amb possibilitats reals d’accedir a la corona: el propi Ferran i Jaume d’Urgell. El bàndol dels Urrea, a Aragó, i el dels Centelles, a València, van adoptar la causa de Ferran, i l’infant castellà no va dubtar a enviar tropes per derrotar els urgellistes en els aquests regnes. D’altra banda, el suport rebut per part del papa Benet XIII a través del dominic Vicenç Ferrer seria decisiu per al seu triomf final.

La sentència del Compromís de Casp proclamaria Ferran com a nou rei de la Corona d’Aragó el 1412, quan, de fet, la seva candidatura ja s’havia imposat. Ferran iniciava el seu regnat en les Corts de Saragossa d’aquell any, tot recompensant les fidelitats i perdonant alguns dels seus enemics polítics.

Respecte del seu rival en la successió al tron, l’octubre de 1412, Jaume d’Urgell va signar un pacte de pau i reconciliació. Tot i això, la treva dels urgellistes duraria ben poc: el maig de 1413 s’iniciava una revolta sense sentit, mancada de suport i impossible de vèncer. L’octubre del mateix any hauria de capitular a Balaguer. Ferran, que no volia crear un màrtir, en comptes d’executar el rebel va processar-lo i Jaume va ser condemnat a presó perpètua i a confiscació de béns. Fins a la seva mort a Xàtiva, el 1433, Jaume d’Urgell va passar la resta dels seus dies anant d’una presó a una altra.

Una de les principals preocupacions del primer rei Trastàmara va ser la consolidació dels regnes de la Corona a la Mediterrània. En aquest sentit, es pot dir que la seva política exterior va ser favorable als interessos comercials de Catalunya. Reconegut per Benet XIII com a rei de Sicília, Sardenya i Còrsega, Ferran va iniciar accions diplomàtiques i bèl•liques per reforçar el domini català sobre aquests territoris, novament revoltats durant l’interregne. A més, va cercar l’establiment d’uns acords diplomàtics amb Egipte i el nord d’Àfrica que van afavorir la penetració comercial catalana.

Ferrando_I_de_Aragón.jpgEn la qüestió del Cisma d’Occident, Ferran primerament va mostrar-se fidel a Benet XIII, el seu protector. Però, en decidir el concili de Constança la deposició de Joan XXII i de Benet XIII, va acabar per abandonar-lo. Així, el 1416, va retirar-li l’obediència dels seus regnes.

Respecte de Catalunya, a les Corts de Barcelona de 1412-1413, Ferran va seguir una política d’acostament a la noblesa catalana promulgant la constitució “Com a molts entenents”, en la qual acceptava les reivindicacions senyorials en contra dels remences. Durant aquesta fase va cedir a la pressió de les Corts i va consolidar i reforçar el sistema polític del pactisme, pel qual el poder reial quedava limitat per l’acció de les Corts i de la seva delegació permanent, la Generalitat. Val a dir que és en aquest moment quan realment es va produir el canvi des d’un sistema de govern medieval fonamentat en els furs feudals a un sistema constitucional propi d’un Estat modern.

No obstant això, un cop va haver derrotat a Jaume d’Urgell, la seva política interior va tendir a reforçar el poder de la monarquia enfrontant-se, amb precaució, a l’oligarquia barcelonina, fet que va provocar l’aparició de conflictes com el que va mantenir amb el conseller de Barcelona Joan Fiveller quan la Casa del rei va negar-se a pagar l’impost del vectigal. Tanmateix, aquest era un tribut que tothom, també el monarca, havia de pagar per la carn comprada a Barcelona i Ferran I no va tenir més remei que veure’s obligat a satisfer-lo per evitar més tensions i enfrontaments.

No va tenir temps per més. El 2 d’abril de 1416, amb trenta-sis anys d’edat, moria a Igualada com a conseqüència d’uns violents còlics nefrítics. El seu regnat va ser breu, només quatre anys, però la seva significació història, més enllà de la lectura política que es vulgui fer, el converteix en un dels més transcendents de la història de Catalunya.

A la recerca d’un rei: el Compromís de Casp de 1412

diumenge, 4/03/2012

El 31 de maig de 1410 moria Martí l’Humà al convent de Valldonzella de Barcelona. Prèviament havien mort els quatre fills legítims del finat rei: Martí el Jove, Jaume, Joan i Margarida. Només restava Frederic, el nét bastard del monarca. La dinastia comtal del casal de Barcelona s’havia extingit. D’aquesta manera, per primera vegada en la història de Catalunya ens trobem davant d’una Corona sense rei. Calia trobar una sortida que s’avingués als principis del pactisme polític, característica fonamental del govern de la Corona d’Aragó. Començava l’interregne.

Rotlle-genealogic-poblet-marti-I-darago.jpg

Martí l'Humà

Van ser els dominics valencians els que van portar el pes de la negociació que hauria de conduir a l’entronització d’un nou monarca. D’entrada, van presentar-se els candidats a la corona i aquests havien d’estar vinculats per filiació o aliança matrimonial amb el difunt Martí l’Humà. Així, Frederic restava definitivament exclòs de la successió. Quatre van ser els aspirants al tron:

Jaume d’Urgell, lligat a la casa reial catalana, era nét de Jaume d’Urgell, germà de Pere el Cerimoniós, i estava casat amb Isabel, la germanastra de Martí l’Humà. A la mort de Martí el Jove havia estat nomenat procurador general de la Corona.

Lluís d’Anjou, duc de Calàbria, nét de Joan I per via paterna, fill de Lluís d’Anjou i Violant.

Alfons de Gandia, nét de Jaume II. Va morir el 1412 va i els seus drets successoris van passar, sense gaire força, al seu fill Alfons el Jove.

Ferran d’Antequera, fill de Joan II de Castella i Elionor de Barcelona, filla de Pere el Cerimoniós.

Casp_compromísde.jpg

Tots quatre candidats tenien raons per accedir al tron. Aleshores, el papa Benet XIII va aconseguir aprovar el projecte per nomenar nou compromissaris, tres de cada un dels regnes de la Corona d’Aragó, els quals, reunits a Casp, examinarien els drets dels candidats al tron i elegirien el nou sobirà. En realitat, però, era gairebé impossible dictaminar a favor d’un dels candidats, atesa la complexitat jurídica del tema, per la qual cosa la solució va anar covant-se durant l’interregne, en el qual els diferents pretendents havien mogut els fils que havien de cristal•litzar en l’elecció de compromissaris favorables als seus interessos.

I és aquí on emergeix la figura de Vicenç Ferrer (1350-1419), un dels majors predicadors del cristianisme, i la seva aliança amb el Papa Luna en favor de Ferran d’Antequera. El dominic va situar-se al capdavant de la comissió des de la seva concepció de la reunió com instrument per a la pedagogia política. És a dir, trobar un sistema d’elecció del rei conforme a la caritat cristiana. Així, nou haurien de ser els compromissaris, tres per cada regne (Catalunya, Aragó i València, ja que Mallorca va quedar al marge de la decisió), i el candidat hauria de rebre el vot d’almenys sis electors i amb votació favorable en cada regne.

san vicenç ferrer.jpg

Vicenç Ferrer

A més, en el camí cap a l’entronització de Ferran d’Antequera a Casp cal destacar diversos factors:

a. La posició de Jaume d’Urgell respecte als pagesos de remença, sensible a buscar una solució justa en el conflicte que aquests mantenien amb els seus senyors.

b. L’experiència de govern de Ferran d’Antequera, regent del seu nebot Joan II de Castella des de la mort del germà d’aquest.

c. L’habilitat política i la supremacia militar i econòmica de Ferran d’Antequera, que li van permetre de captar valuosos seguidors com els Urrea a Aragó o els Centelles a València.

d. La divisió de l’Església a causa del Cisma d’Occident. Benet XIII, el Papa Luna, va afavorir, mitjançant la intervenció de Vicenç Ferrer, l’elecció de Ferran d’Antequera per tal d’assegurar-se el suport de Castella i de la Corona d’Aragó en el seu conflicte particular amb Roma.

EL COMPROMISO DE CASPE.jpg

El 24 de juny, diada de Sant Joan, va votar-se la successió. Vicenç Ferrer va ser el primer a prendre la paraula i va votar per Ferran, el mateix va fer el seu germà Bonifaci, mentre que el tercer delegat valencià, Pere Beltran, va abstenir-se. Els tres delegats aragonesos, el bisbe Domènec Ram, Francesc d’Aranda i Berenguer de Bardaixí, van votar en bloc pel d’Antequera. Ferran només necessitava un vot més. Arribava el torn dels catalans: l’arquebisbe Pere Sagarriga va prendre la paraula i va votar per Jaume d’Urgell, el mateix que va fer Guillem de Vallseca. La decisió estava en mans de Bernat de Gualbes, un burgés de Barcelona, el qual va votar pel d’Antequera. Sis vots a favor i un de cadascun dels regnes. Ferran d’Antequera es coronava com a rei.

Vicenç Ferrer va ser l’encarregat de redactar l’acta de la reunió, on podem observar amb nitidesa el seu posicionament:

Yo, fray Vicente Ferrer, de la Orden de Predicadores, maestro en Sagrada Teología, uno de los jueces designados por los Parlamentos, afirmo según mi saber y poder que los parlamentarios mencionados, los súbditos y vasallos de la Corona de Aragón, deben prestar la debida fidelidad al ilustrísimo y muy magnífico señor don Fernando, infante de Castilla, nieto de don Pedro, rey de Aragón de gloriosa memoria, el cual fue padre del muy alto rey don Martín, últimamente fallecido, como el más próximo pariente de legítimo matrimonio, y declaro que todos por deber escrito deben y están obligados a tenerlo por verdadero rey y señor, en justicia, según Dios y mi conciencia […].

Però encara era necessària la legitimació pública. El 28 de juny, Vicenç Ferrer, conscient que Jaume d’Urgell no acceptaria la derrota política, va sortir al davant de la col•legiata de Casp per llegir en públic la sentència i anunciar la proclamació de Ferran d’Antequera com a rei de la Corona d’Aragó. No va dir-ho, però va poder llegir-se entre línies que Jaume d’Urgell, Alfons de Gandia i Lluís d’Anjou quedaven definitivament exclosos de la successió. I entre els Viques! cridats al nou rei, el casal de Barcelona, després de més de cinc segles governant el Principat, deixava pas als Trastàmara.

El_Compromiso_de_Caspe_1867_Teófilo_de_la_Puebla.jpg

El Compromís de Casp i la introducció en el tron d’una dinastia estrangera ha estat vistos per alguns historiadors com la font de la decadència catalana durant el segle XV. En realitat, però, la crisi de la baixa edat mitjana va tenir unes causes estructurals molt profundes i alienes a la presència dels Trastàmares, en la qual aquests només són un element més a considerar, però en cap cas serien l’únic factor ni el més important. És més, les bases de la decadència i l’esclat d’aquesta s’havien iniciat anteriorment a l’entronització de Ferran d’Antequera.

Ferran_d'Antequera_al_retaule_Sancho_de_Rojas_(detall).jpg

Ferran d'Antequera

El que sí és un fet contrastat és que el resultat del Compromís de Casp va comportar una important pèrdua d’influència de Catalunya en el si de la Corona d’Aragó en la baixa edat mitjana a favor dels regnes d’Aragó i València. I és que el pes de cada regne en la disputa successòria va dependre de la fortalesa interna d’aquests i la de Catalunya arribava massa delmada. Així, la capitalitat cultural va passar a València, la capitalitat econòmica va repartir-se i la capitalitat política aviat es traslladaria a Nàpols amb Alfons el Magnànim.

Tanmateix, el caràcter de monarquia pactada de la Corona Catalano-aragonesa va obligar el nou monarca a acceptar les peticions dels estaments a la Cort de Barcelona: la redacció en català dels Usatges, Constitucions i Capítols de Cort de Catalunya; l’aprovació de regulacions repressives contra la pagesia; o la conversió de la Diputació del General en institució política. És a dir, les institucions catalanes no van perdre totalment la seva influència. El problema real de Catalunya no seria tant l’arribada d’una dinastia forana o una suposada derrota política, sinó la crisi econòmica que ja feia mig segle que sacsejava el Principat.

Martí I l’Humà

divendres, 2/03/2012

Martí I d’Aragó era el segon fill del matrimoni de Pere el Cerimoniós amb Elionor de Sicília. Nascut el 1356, el seu pare va nomenar-lo comte de Besalú i comte de Xèrica. A la mort del Cerimoniós va ser nomenat duc de Montblanc i lloctinent de Joan I. Abans, s’havia casat amb Maria de Luna, relació de la qual havia nascut l’infant Martí el Jove (1376). Com a conseqüència de la mort de Joan I sense descendència masculina, Martí va heretar el tron el 1396. Tenia quaranta anys.

Rotlle-genealogic-poblet-marti-I-darago.jpg

Martí I l'Humà

En el moment de la mort del seu germà, Martí es trobava a Sicília per consolidar la posició del seu fill, Martí el Jove, casat amb l’hereva siciliana, Maria. Així, Martí l’Humà no arribaria a Barcelona fins passat mig any de la mort de Joan I després de deixar el seu fill en una situació més consolidada a Sicília gràcies als reforços tramesos pels seus regnes peninsulars. Fins aquell moment va ser la seva dona, Maria de Luna, l’encarregada de governar la regència. Aquesta, davant les greus acusacions formulades per les Corts contra l’entorn reial, va decidir l’empresonament dels consellers i funcionaris de Joan I.

Retornat a Barcelona, Martí va suavitzar algunes de les mesures preses per la seva muller, com ara el procés del Consell de Joan I. La principal preocupació del monarca era la crisi econòmica i financera del país i la corona. Per això va recuperar les convocatòries a Corts, en les quals els nobles aragonesos van recollir la iniciativa política en detriment d’uns catalans excessivament delmats per la crisi. La monarquia, amb una hisenda reial exhausta, no tenia liquiditat ni tan sols per enfrontar-se amb les despeses de la cort i va haver de recolzar-se en les ciutats per redreçar l’economia reial. El temperament reposat, negociador i poc decantat a exercir un poder personal del rei va afavorir aquesta recuperació del pactisme.

BreviarideMartí.jpg

Primera pàgina del Breviari de Martí l'Humà

La gran qüestió internacional del regnat de Martí l’Humà va ser el Cisma d’Occident, en el qual Martí va esdevenir el defensor més ferm i actiu del papa Benet XIII, parent de la seva muller, Maria de Luna, al qual va visitar a Avinyó, el 1397. L’Humà va proporcionar al Papa Luna ajuda militar i diplomàtica i, finalment, el 1408, va acollir-lo als seus regnes quan França va retirar-li el seu suport.

Ara bé, si observem en clau catalana, va ser a Itàlia, i en concret a Sardenya, on van desenvolupar-se els principals esdeveniments del seu regnat. El 1407, un cop Sicília semblava pacificada, Martí el Jove va desplaçar-se cap a Sardenya, gràcies a l’ajuda econòmica de les Corts catalanes i el suport de la ciutat de Barcelona, per posar ordre a la revolta dels Arborea recolzada pels genovesos. La campanya per recuperar l’illa, amb la victòria de Sanluri de 1409, va tenir un cost altíssim: el Jove va emmalaltir. Pocs dies després, unes febres infeccioses s’emportaven l’hereu de la Corona.

El cop era molt dur per a l’Estat dinàstic bastit al llarg de l’edat mitjana: Martí el Jove era el darrer mascle del casal de Barcelona que havia sobreviscut. Els seus descendents, els infants Pere i Martí, no havien superat la infantesa. La temuda crisi successòria a la Corona d’Aragó que feia anys que sobrevolava la cort semblava ara inevitable.

Rotlle-genealogic-poblet-marti-I-sicilia-primogenit-darago.jpg

Martí el Jove, primogenit de la Corona d'Aragó

A més, el rei havia enviudat de Maria de Luna el 1406. La solució va ser tornar-se a casar amb la jove Margarida de Prades, de vint-i-cinc anys, pertanyent a una línia secundària de la dinastia comtal. El vell rei, de cinquanta-tres anys, va intentar-ho, però l’hereu no arribava. El calvari personal del monarca davant l’angoixa de l’esgotament de la dinastia va ser terrible. A més, va haver de veure com els diferents estaments començaven a posicionar-se davant la crisi successòria i l’emergència dels diferents candidats al tron.

L’Humà tenia clar qui havia de ser l’hereu en cas de no fructificar els seus intents per engendrar un fill: Frederic de Luna, fill bastard de Martí el Jove i Tarsia Rizzari, la seva amant siciliana. Més enllà del nét bastard, Martí no va preveure cap altre alternativa al tron. D’aquesta manera, malgrat que va nomenar lloctinent i governador general dels regnes a Jaume d’Urgell, càrrec que habitualment ostentaven els hereus de la corona, mai va declarar-lo oficialment com successor. La successió en Frederic només seria possible si aquest era legitimat per Benet XIII. I no va haver-hi temps per legitimacions. El 31 de maig de 1410 moria Martí l’Humà al convent de Valldonzella a Barcelona. La dinastia comtal del casal de Barcelona s’havia extingit.

Elisenda de Montcada i el monestir de Pedralbes

dijous, 1/03/2012

Elisenda de Montcada (1292-1364), filla del senescal reial Pere II de Montcada (funcionari de la cort comtal encarregat de la direcció del palau i del comandament de l’exèrcit en absència del comte) i Elisenda Pinós, va ser la quarta esposa de Jaume II el Just (1267-1327). El seu va ser una amor més sentimental que físic, sense cap conseqüència política negativa per a l’estabilitat de la família reial catalana un cop que Alfons el Benigne (1299-1336) s’havia instal•lat amb solidesa en el seu paper de primogènit i hereu de la Corona d’Aragó.

elisenda de montcada.jpgEl vell rei, amb cinquanta-cinc anys, va enamorar-se de la jove, de trenta anys, i el 1322 demanava la dispensa apostòlica del Papa per tornar a casar-se. És cert que el casament amb Elisenda podia ser convenient per a reforçar les relacions del monarca amb la branca menor del poderós clan dels Montcada, però també és veritat que arribats a aquestes alçades Jaume no necessitava més aliances nobiliàries. Era un vell enamorat, castigat per l’edat, els infortunis personals i una vida consagrada a les obligacions de l’Estat.

Per la seva banda, Elisenda era una figura amb totes les virtuts exigides per la societat del segles XIV: jove, bella, piadosa, humil, caritativa, espontània, natural i provenia d’una classe social inferior. Era el model perfecte, el resultat de la introducció d’un nou model de dona com a conseqüència de la cultura franciscana. A més, les regles de joc de l’Estat dinàstic ja s’havien satisfet amb anterioritat. És a dir, les estratègies matrimonials destinades a perpetuar el llinatge ja no comptaven en l’elecció de l’esposa, clarament consolidades en la figura de l’infant Alfons.

El casament va realitzar-se a Tarragona, en la més estricta intimitat, el dia de Nadal de 1322. Mesos després Elisenda s’instal•lava en la cort. Però aquell era un espai on ella, una dona distant i silenciosa, mai no podria encaixar. Elisenda estimava la seva ciutat i les relacions amb les dones del clan Pinós. I el rei mai s’hi va oposar a la seva llibertat. Jaume finalment era feliç al costat de la seva nova esposa.

El desig d’Elisenda va ser la fundació d’un monestir de monges clarisses a Barcelona, un espai en el qual refugiar-se quan enviudés. Així, el rei va adquirir unes terres situades al sud-oest de la ciutat, una antiga masia de Bernat de Sarrià. Allà s’aixecaria el monestir de Pedralbes un cop arribés la conformitat eclesiàstica de Roma. D’aquesta manera, Elisenda podia emmirallar-se en una dona del seu temps, Maria, la germana de Sant Lluís de França, la qual havia fundat el monestir de Longchamps.

La construcció va ser ràpida. El 26 de març de 1326 es posava la primera pedra i el 3 de maig de 1327, diada de la Santa Creu, l’edifici ja estava construït en la seva primera fase. Va ser la primera i única vegada en què Jaume i Elisenda van poder contemplar plegats l’edifici. El rei moriria el 2 de novembre i Elisenda entraria en una nova etapa de la seva vida: vídua als trenta-cinc anys, des de 1327 fins el 1367 va consagrar-se a perpetuar la memòria del seu marit des del seu allotjament al monestir.

Ìîíàñòûðü Ïåäðàëüáåñ

Tal i com estava previst, un cop mort el rei, la reina Elisenda es va instal•lar al monestir on va fer-se construir un petit palau on hi va viure la resta de la seva vida, 37 anys. Les rendes de la seva família van permetre continuar amb la construcció de Pedralbes i les clarisses l’adoptarien com una germana més, una filla de la congregació que mai va arribar a professar, però que des de les sales annexes on s’havia instal•lat vetllava pel monestir mitjançant una fe humana i generosa, una fe pròpia del seu temps i les seves circumstàncies.

Durant aquest temps, la reina va participar de forma activa en la presa de decisions de la comunitat religiosa i va posar especial interès en dotar el monestir de diversos privilegis. Per exemple, aquest va quedar sota la protecció directa de la ciutat de Barcelona a través del Consell de Cent, l’òrgan gestor de la ciutat, el qual es comprometia a defensar-lo en cas de perill. D’aquesta manera, Pedralbes va convertir-se en un referent obligat pels següents monarques de la Corona d’Aragó.

El 19 de juliol de 1364 moria Elisenda de Montcada a l’edat de 74 anys. En el seu testament, Elisenda deixava totes les seves propietats i terres a la comunitat de monges del monestir de Pedralbes i ordenava l’enderrocament del palau on vivia. A més, va fer-se enterrar a Pedralbes en una tomba bifrontal: el sepulcre dóna tant a l’església del monestir, on ella apareix vestida de reina (engalanada i amb corona), com al claustre, on apareix vestida de vídua i protectora de la comunitat (austera i penitent). Així podem observar eternament les dues cares de la reina en el lloc on els seus somni d’un cristianisme humà va fer-se realitat.

Tomba_d'Elisenda_de_Montcada.jpg

Francesc Eiximenis

dimarts, 28/02/2012

El frare franciscà Francesc Eiximenis (1327-1409) possiblement va ser un dels autors catalans medievals més llegits, copiats, publicats i traduïts del seu temps. Format a les universitats d’Òxford, Toulouse i París, després de recórrer Europa va arribar a Barcelona com a magister in sacra pagina pel desig de Pere el Cerimoniós. La seva missió: analitzar la consciència d’una societat atrapada entre l’angoixa de la crisi econòmica i la tristesa del futur. En definitiva, escrutar la societat de la crisi de la baixa edat mitjana.

A Barcelona, Eiximenis passava llargues hores tancat en les seves estances escrivint una extensa obra en tretze capítols que titularia Lo Chrestià, un gran projecte de Summa Theologica en llengua vulgar. Només apareixerien quatre capítols de l’obra (el Primer, el Segon, el Terç i el Dotzè), però eren suficients. Primer, els fonaments del cristianisme; Segon, les temptacions; Terç, els pecats capitals i els seus remeis; i Dotzè, la política i el govern. Quatre capítols voluminosos, quatre grans temes que emmarquen el debat polític i cultural d’una època.

scriptorium-eiximenis.jpg

Eiximenis perseguia un ideal de l’heroisme tranquil i una societat arrogant, però una obsessió el perseguia per sobre de tot: la implantació dels principis de la devotio moderna com a eix de la renovació de l’espiritualitat. És a dir, era necessària la contenció dels excessos que havien caracteritzat la vida religiosa.

Per l’autor, una religiositat extrema que condueix a les visions i a fomentar la trobada corporal amb Crist no és correcta, és una debilitat quan no un desequilibri. De la seva lectura es desprèn que la condició feliç per a l’individu amb fe derivaria de l’acceptació de la via moderna, la capacitat de dubtar sobre determinats aspectes de la religiositat i la fe que condueixen a la superstició. És a dir, frenar la fantasia i la passió exacerbades. La importància principal de l’obra d’Eiximenis consisteix en el reflex que fa de la societat del seu temps i en el comentari sobre els costums del segle XIV.

401px-Terc_Crestia.jpg

El 1383, Eiximenis abandonava la vida cortesana de Barcelona per buscar refugi a València, la ciutat on desenvoluparia les seves idees. A València, l’activitat d’Eiximenis, a banda de les seves tasques literàries, va ser incansable: va intervenir activament en les lluites socials dels pogroms antijueus de 1391 i va actuar com un autèntic conseller dels jurats.

A la València del tombant de segle va entrar en contacte amb una sèrie d’escriptors refinats, com ara Joan Roís de Corella, que van introduir les bases pel desenvolupament del segle d’or de les lletres valencianes en llengua catalana. Així, en els propers anys, a partir de la llavor introduïda per Eiximenis, des de València emergirien les grans figures de la poesia, la novel•la, la prosa didàctica i la renovació de la devotio moderna de la Corona d’Aragó.

Eiximenis Serrans.jpg

El 1396, Eiximenis va escriure el Llibre de les dones, una obra trencadora que no s’integra dins el corrent misogin de l’època, sinó que pretén tenir una funció moralitzadora. Comença a parlar de les donzelles de 10 a 12 anys, de les dones casades i el seu comportament escandalós amb els curials; segueix un comentari sobre les vídues i les religioses, també criticades per la seva lleugeresa. És a dir, és una recriminació dels vicis femenins. L’autor en dona una visió general de la vida femenina del segle XIV, sense oblidar aspectes culturals, com els coneixements musicals per part de les dones de la noblesa, de l’ars nova francesa. De la mà d’Eiximenis, la conducta de les dones medievals sortia finalment a la llum, entrava en la història.

El 1408, Eiximenis va prendre part al Concili de Perpinyà on el Papa d’Avinyó, Benet XIII, el Papa Luna, va nomenar-lo primer Patriarca de Jerusalem i administrador apostòlic de la diòcesi d’Elna (l’antic nom de la diòcesi de Perpinyà). Seria a Perpinyà on moriria el 1409 després una vida consagrada a la divulgació, de manera senzilla, dels principis fonamentals de la religió i la filosofia. Havia estat un testimoni excepcional del seu temps.

Bernat Metge

dilluns, 27/02/2012

Escriptor i secretari reial, Bernat Metge (1346-1413) va ser home de confiança del rei Joan I i de la seva esposa Violant de Bar. El seu nom ja era conegut en el món de les lletres i l’alta societat catalanes quan va apropar-se a la Cort, el 1376, entrant al servei del duc de Girona, el futur Joan I, per a realitzar funcions d’escrivà. I aviat ho seria més, tot i que no sempre per a bé. A través de la seva obra i les seves traduccions l’humanisme va introduir-se en la literatura catalana.

bernatmetge1.jpgEl 1381 apareixia l’obra en vers Llibre de Fortuna e Prudència, en les seves pàgines Bernat Metge va mostrar en primera persona les relacions entre l’atzar i la providència divina a una societat, la catalana, colpida per la crisi financera que havia deixat la població sense diners per afrontar la vida quotidiana.

Encara no s’havien esvaït els comentaris sobre la seva obra quan Metge va publicar una traducció del conte de Boccacio Valter e Griselda partint de la traducció al llatí realitzada per Petrarca. El debat sobre la tràgica història de Griselda es convertia a la segada en el debat sobre l’humanisme i la seva influència en la formació dels individus. En aquest sentit, el recurs a l’autoritat de Petrarca indicava que el futur de la cultura, però també de la política, es trobava en les idees procedents de la Itàlia renaixentista, idees a les quals es resistiria amb força la vella generació política i cultural.

A les Corts de 1388, Bernat Metge va ser acusat de malversació, però això no va ser motiu perquè no tingués cada vegada més responsabilitats en la cort del rei. Així, el 1390 va ascendir a la categoria de secretari reial i es convertia en un dels principals homes de confiança del rei Joan I, gràcies a la protecció del qual reuniria una considerable fortuna, amb la qual va comprar una casa al carrer de la Corretgeria, avui el carrer del Veguer, de Barcelona.

bmsomg.jpg

Quan el rei Joan va morir, el 1396, Maria de Luna, l’esposa del rei Martí l’Humà, va iniciar un procés contra els principals consellers de la cort, entre els quals hi havia Bernat Metge. Tot indicava que era culpable i va ser empresonat. No hi ha proves documentals del seu captiveri, però ell mateix va escriure que va ser tancat al Castell Nou. Aquesta greu acusació a moure Metge a transformar el primer esbós de l’Apologia en el llibre que es convertiria en la seva obra mestra, Lo somni. Així, l’objectiu de la nova obra seria convèncer el rei Martí de la seva innocència.

Lo somni és una obra literària de primera magnitud, a la vegada que esdevenia un treball per rehabilitar-se políticament. Tots els coneixements humanístics de Metge van anar a parar a l’obra, un diàleg entre quatre personatges escrita en prosa. Metge ens diu que és a la presó i somia que des del purgatori se li apareix el finat rei Joan per establir un diàleg al qual s’afegirien el mític poeta Orfeu i l’endeví Tirèsias. En el segon llibre, Joan explica a Bernat la raó de la seva mort sobtada i profetitza la seva absolució en el procés. Tot plegat és una intriga complexa que serveix a l’autor per determinar el doble sentit de la vida.

Amb aquesta obra, Bernat Metge va aconseguir el seu propòsit, recuperar el favor del rei Martí. A més, des del 1399 fins al 1410 va tornar a exercir el càrrec de secretari privat del darrer monarca del casal de Barcelona.