Entrades amb l'etiqueta ‘Corona d’Aragó’

Felip II i Catalunya

dijous, 17/05/2012

Respecte a Catalunya, el regnat de Felip II (1556-1598) va significar, des de bon començament, un tomb important en les relacions que havien mantingut la monarquia i el Principat, especialment agreujat a partir de l’esclat de les Guerres de Religió franceses. És en aquest moment quan va iniciar-se el que Ferran Soldevila va qualificar com la “desnacionalització pacífica” del Principat. Així, el regnat de Felip II a Catalunya es va caracteritzar pels enfrontaments entre els representants de l’autoritat del rei i les institucions que defensaven les lleis i els privilegis de Catalunya. Ara bé, cal tenir present que, en la primera etapa del regnat, la col·laboració entre els catalans i Felip II va ser evident.

King_PhilipII_of_Spain.jpg

Felip II

En concret, hi ha dos moments en els quals la col·laboració entre la monarquia i el Principat es reforcen de forma destacada: la rebel·lió dels morescos de Granada i la guerra contra els turcs al Mediterrani.

Respecte de l’alçament moresc de les Alpujarras de Granada de 1568, tenim constància documental de que les tropes vencedores van estar nodrides, en part considerable, per catalans. D’aquesta presència podríem deduir que la col·laboració entre la Monarquia Hispànica dels Àustries i Catalunya millorava en el terreny dels afers polítics estatals. Però, per què s’haurien implicat els catalans en un afer relativament llunyà com el dels morescos? Perquè l’alçament va fer témer que s’establissin connexions entre els rebels i els turcs que assolaven la Mediterrània i que havien posaven en perill les costes catalanes i el comerç en un temps de redreçament econòmic.

D’altra banda, els catalans també van tenir protagonisme en la Batalla de Lepant de 1571 contra l’Imperi Turc. Les tropes de la coalició entre la Monarquia Hispànica, Venècia i el Papat estaven comandades per Joan d’Àustria, però el dirigent efectiu dels estols cristians va ser el lloctinent Lluís de Requesens (que ja havia participat en la repressió dels morescos a les Alpujarras), ajudat per Joan de Cardona i molts d’altres catalans. És en aquest sentit que em d’interpretar la construcció d’unes noves drassanes a Barcelona cap a finals del segle XVI. Tanmateix, el projecte d’una gran marina mediterrània aviat s’esvairia en favor de l’impuls del comerç americà.

Igualment, el citat Lluís de Requesens va exercir un paper destacat en el conflicte dels Països Baixos. Va substituir el duc d’Alba com a governador del territori i va exercir una política moderada: amnistia general (1574), supressió del tribunal dels Tumults i abolició dels imposts sobre vendes. Tanmateix, no va aconseguir la pacificació del territori. En qualsevol cas, el fet remarcable és que els prohoms catalans van recuperar part del protagonisme perdut en el regnat de Carles V. Només una part, perquè la majoria dels virreis que van governar el Principat van procedir de la noblesa castellana: Francesc de Montcada i Folc de Cardona, marquès d’Aitona, va ser l’únic virrei català (1580-1581).

En qualsevol cas, el conflicte amb Felip II va arribar per la via institucional ja que les diferències entre la monarquia i les institucions representatives de Catalunya van augmentar significativament en aquest període. Ja durant les Corts de 1563-1564, les primeres que Felip II va convocar com a rei a Catalunya, hi va haver enfrontaments entre grups partidaris de la política del rei i grups contraris. El conflicte de fons era un problema de jurisdiccions: la monarquia autoritària contra les institucions d’origen medieval que es resistien a l’increment de les prerrogatives reials. Res de nou.

Lluis de Requesens.jpg

Lluís de Requesens

Ara bé, el conflicte, la mal anomenada “desnacionalització pacífica”, va esclatar el 1568. Aquell any va impermeabilitzar-se la frontera amb França per aturar l’expansionisme del protestantisme en el context de les Guerres de Religió franceses. En defensa de l’ortodòxia religiosa catòlica, Felip II va impedir l’entrada de llibres francesos, va prohibir els estudis a l’estranger i va donar amplis poders a la Inquisició per actuar a Catalunya amb l’objectiu d’impedir la difusió de les doctrines calvinistes. En aquest sentit, Felip II no va respectar les lleis catalanes en eximir els oficials del Sant Ofici de pagar alguns drets a la Diputació del General.

Més conflictes. El 1569, Felip II va ordenar detenir els diputats de la Diputació del General per haver-se negat a pagar l’excusat, un impost atorgat pel papa a la Monarquia Hispànica i amb el qual el rei buscava obtenir recursos econòmics per finançar la seva política imperial. El conflicte de jurisdiccions s’agreujava. I només es tancaria en fals en la cort general de Montsó de 1585.

I una nova crisi va produir-se el 1588 amb la detenció de Joan de Queralt, diputat de la Generalitat entre 1584 i 1587, acusat de venda d’oficis, insaculació de menors d’edat, acceptació de suborns en la concessió de llicències i de fer desaparèixer actes de les Corts de 1585. Peó de la monarquia a Catalunya, Queralt va ser sotmès a interrogatori, però l’Audiència va demanar el seu alliberament. La resposta dels diputats va ser fortificar-se en el Palau del General. La solució, un tancament en fals del conflicte, va ser la condemna de Queralt a pagar 13.000 lliures per frau.

Però el gran conflicte entre la monarquia de Felip II i les institucions catalanes va ser l’afer Granollacs. Tot va començar el 1589, quan la monarquia va procedir a unes detencions considerades irregulars per la Diputació del General. Aquesta vegada, però, la solució al conflicte de jurisdiccions no va ser una sortida pactada. Així, el 1591, per ordre del virrei, Pere Lluís Galceran de Borja i de Castre-Pinós, es va intentar detenir Joan de Granollacs, diputat de la Generalitat pel braç militar i germà dels dos detinguts, el qual va escapar i va trobar refugi al Palau de la Generalitat.

La lloctinència i la Diputació del General entraven en un conflicte polític de gran envergadura. I el context no era gens favorable per a la Generalitat: a Saragossa l’afer Antonio Pérez es trobava en el seu punt més àlgid i la repressió reial començava a fer-se evident amb l’execució de Joan de Lanuza. D’aquesta manera, en part per por a l’extensió de les agitacions aragoneses i en part per les imbricacions de la xarxa clientelar i de poder de la monarquia, una part dels diputats, fonamentalment el braç eclesiàstic, van buscar una sortida negociada. Finalment, Granollacs i els seus van haver d’exiliar-se.

Carles V: successió i retir a Yuste

dimarts, 15/05/2012

Després de dècades de lluita, Carles V era un home malalt, desil·lusionat i envellit. L’imperi universal havia perdut la batalla dels símbols en favor dels Estats nacionals i aquesta derrota va portar l’emperador a un gest altiu: l’abdicació. Havia arribat el moment de plantejar el traspàs del poder. I millor fer-ho en vida que arriscar-se a una nova guerra. En conseqüència, el gener de 1548 l’emperador va redactar el seu testament polític adreçat al seu fill Felip. El 1550 va començar a dictar les seves memòries i cinc anys després va considerar que havia arribat el moment de retirar-se.

Karl_V._(HRR).jpg

Carles V

D’aquesta manera, el 25 d’octubre de 1555, en un acte solemne davant dels Estats Generals de Brussel·les, després de rememorar la seva trajectòria vital en un discurs que va fer-li saltar les llàgrimes, Carles V renunciava a la sobirania dels Països Baixos, que anaven a parar a les mans de Felip II. Igualment, designava a Felip II com a successor en els regnes de la Monarquia Hispànica i al seu germà Ferran com a successor en la dignitat imperial del Sacre Imperi Romanogermànic.

carlos_v_7.jpg

Abdicació de Carles V

abdicacion-de-carlos.jpg

Abdicació de Carles V

Era un marc simbòlic, el mateix en el qual havia rebut quaranta anys abans el seu nomenament com a hereu del ducat de Borgonya i dels regnes de Castella i Aragó. L’emperador vestia de negre, un homenatge a Felip el Bo. Filibert de Savoia, president del Consell de Flandes, va exposar les raons formals de l’abdicació de l’emperador. A continuació, Carles V va prendre la paraula. Seria el seu darrer discurs públic i l’havia preparat minuciosament. L’emperador va repassar la seva vida, els seus viatges i va fer una encesa defensa de la fe cristiana:

Nueve veces fui a Alemania la Alta; seis he pasado en España, siete en Italia, diez he venido aquí a Flandes, cuatro en tiempo de paz y de guerra he estado en Francia; dos en Inglaterra; otras dos contra África, las cuales todas son cuarenta, sin otros caminos de menos cuenta que por visitar mis tierras tengo hechos […] la mitad del tiempo tuve grandes y peligrosas guerras, de las cuales puedo decir con verdad que las hice más por fuerza y contra mi voluntad que buscándolas, no dando ocasión para ellas […] y a todos es notorio que yo ya no puedo entender en estas cosas sin grandísimo trabajo mío y pérdida de los negocios, pues los cuidados que tan gran carga pide, el sudor y trabajo, mis enfermedades y quiebra grandísima de salud me acabarían en punto, pues aún a los muy sanos y descansados bastarían a fatigar y el sólo mal de la gota consume y acaba.

Sé que para gobernar y administrar estos estados y los demás que Dios me dio ya no tengo fuerzas, y las pocas que han quedado se han de acabar presto […] Por tanto, estoy determinado de pasar luego a España y dar a mi hijo Felipe la posesión de esos Estados y a mi hermano el rey de romanos el Imperio. Encomiéndoos mucho mi hijo y os pido por amor de mí, que tengáis con él el amor que a mí siempre […] Y principalmente, habéis de mirar y guardaros no dañen ni infeccionen la pureza de vuestra fe las novedades y herejías de las provincias vecinas.

Tres mesos després, el 16 de gener de 1556, entregaria al seu secretari l’abdicació de tots els dominis hispànics, tant a Europa com al Nou Món. La renúncia, seguint la lògica de la monarquia composta, es va realitzar mitjançant tres documents. Un document per la Corona de Castella (incloent-hi Navarra i el Nou Món), un document per a la Corona d’Aragó (incloent-hi Sardenya) i un document per a la Corona de Sicília.

Philip_II.jpg

Felip II

Restava l’Imperi. La dignitat imperial per la qual tant havia lluitat. El setembre de 1556 va signar la renúncia en favor del seu germà Ferran, però aquest no va ser reconegut pels electors alemanys fins el febrer de 1558.

Hans_Bocksberger_der_Aeltere.jpg

Ferran I del Sacre Imperi Romanogermànic

D’aquesta manera, el febrer de 1556, Carles V va retornar a la Península Ibèrica. S’instal·laria al monestir de Yuste, en un tranquil i remot racó d’Extremadura en el qual passaria els darrers mesos de la seva vida. El monestir, aixecat per l’Ordre dels Jerònims a inicis del segle XV, seria el lloc escollit per la retirada. Una modesta residència en la qual l’acompanyaria una petita cort i desenvoluparia una vida austera. Uns pocs llibres, algunes obres d’art i records personals d’una intensa vida serien els seus companys. La deteriorada salut no impediria, però, que el vell emperador mantingués les seves generoses costums a l’hora de menjar i beure, l’únic aspecte en el qual no va mostrar mai austeritat. Moriria el 21 de setembre de 1558.

Monasterio_Yuste.jpg

El monestir de Yuste

Charles-Quint_au_monastère_de_Yuste.jpg

Carles V al monestir de Yuste

Escudos_de_Aragón_León_y_Castilla_en_las_exequias_de_Carlos_I.jpg

Exèquies de Carles V

Lluís Vives

dimarts, 8/05/2012

Joan Lluís Vives i March (1492-1540) va ser el gran humanista, pensador cristià i filòsof valencià del Renaixement. Fill del mercader Lluís Vives i de Blanquina March, ambdós de família jueva i judaïtzants, la seva condició religiosa li va valdre la persecució per part de la Inquisició, tot i ser un cristià reconegut. Precursor de l’assistència social, la seva vida va transcórrer a l’estranger, fonamentalment a Bruges.

Lluís Vives.jpgEducat a la Universitat de València, Vives no va poder gaudir gaire del gran humanisme valencià de finals del segle XV. Aviat es traslladaria a París, on va doctorar-se en filosofia a la Sorbona. Posteriorment s’instal·laria a Bruges, on viuria pràcticament fins a la seva mort. Només va abandonar la ciutat flamenca per viure a Anglaterra al servei del cardenal Wolsey i del seu amic el canceller Tomàs Moro (THomas More). La seva posició favorable a la reina d’Anglaterra Caterina d’Aragó en la qüestió del divorci promogut per Enric VIII li ocasionaria un breu empresonament i l’obligaria a retornar a Bruges.

La seva vida va estar marcada per les estretors econòmiques, fet que va influir en la seva perspectiva de la realitat social. En un fet insòlit per aquell període, Vives va preocupar-se per la pobresa, la qual era descrita com una disfunció de la societat. Així, el 1525, va escriure De subuentione pauperum (Tractat del socors als pobres), que representava, en la crisi del precapitalisme, el pas de la caritat privada o pública a la veritable assistència social pels necessitats.

El somni de Vives, com a home del Renaixement, era establir-se en una cort. Estava convençut que només des del mecenatge reial podria desenvolupar la seva tasca humanista de divulgació de la cultura. Va fracassar en el seu intent d’establir-se a Anglaterra i tampoc va trobar el seu lloc en la cort de Carles V, el qual va concedir-li una exigua pensió. Desencisat amb la política, va passar els darrers anys de la seva vida refugiat en els seus llibres.

En la seva obra filosòfica, Vives va criticar l’escolàstica i va mostrar la seva admiració per la que considerava com la veritable filosofia, l’aristotèlica, basada en l’observació i l’experiència recolzades en la raó, destacant les seves obres De ratione dicendi (1523) i De conscribendis epistolis (1536). En el camp de l’ètica, Vives va posicionar-se en favor del platonisme i l’estoïcisme, destacant l’obra De tradendis disciplinis (1531). Com a escriptor polític va publicar De concordia et discordia in humano genere (1529). I com a humanista cristià va publicar Ad animi exercitationem in Deum commentatiunculae (1535) i De ueritate fidei christianae (1543), una de les apologies del cristianisme més representatives del Renaixement cristià davant el paganisme que les humanitats clàssiques difonien.

Miquel Servet

dissabte, 5/05/2012

Miguel Serveto Conesa (1511-1553) va ser un humanista, metge i teòleg reformat aragonès. Conegut també com a Miquel Servet o Miquel de Vilanova, va recórrer diferents països europeus, en ocasions com a conseqüència dels seus estudis i de vegades fugint de la persecució inquisitorial que va comportar-li la difusió de les seves polèmiques idees teològiques i científiques. Moriria cremat viu a la foguera per heretgia.

Michael_Servetus.jpgNascut a Vilanova de Sixena (Osca), fill d’un notari reial, l’aragonès Miquel Servet va estudiar a Barcelona on va rebre una esmerada educació en llatí, grec, hebreu, matemàtiques i filosofia. Posteriorment va estudiar dret a la Universitat de Toulouse, període en el qual va començar a interessar-se per la teologia i el dogma de la Trinitat. Durant la seva adolescència, a Barcelona, va entrar al servei de fra Joan de Quintana, abat de Montaragó i confessor de Carles V des de 1529. Gràcies a aquesta relació, Servet va introduir-se en la cort imperial.

Així, el 1530, Servet va acompanyar l’emperador a la seva coronació a Bolonya, on va poder comprovar l’opulència de l’església italiana. Després viatjaria per per Basilea i Estrasburg, on va entrar en contacte amb alguns dirigents protestants (Johannes Oecolampadius, Martí Bucer). En aquell període va publicar De trinitatis erroribus libri septem (1531), obra en la qual exposava les seves idees contràries al concepte de la Trinitat sancionades pel Concili de Nicea en el segle IV. Davant la mala rebuda que va tenir la publicació tant en ambients catòlics com protestants, el 1532 va escriure Dialogorum de trinitate libri duo, un intent d’aclarir els punts més controvertits sobre la Trinitat i alguns aspectes de la seva obra anterior.

La reacció contra Servet va ser immediata: l’Església va retirar les seves obres i va prohibir-li el dret a visitar ciutats protestants mentre que la Inquisició va cridar-lo a declarar sota amenaça d’empresonament. Tot i que algunes de les seves doctrines el col·loquen dintre l’ampli corrent de reformadors del segle XVI, la realitat és que els protestants no acceptaven la seva teoria sobre Crist (divinitat volguda pel Pare, però no preexistent ni a la seva concepció ni al seu naixement). És a dir, no podem inscriure Servent ni amb els luterans ni amb els calvinistes, era un esperit lliure, un heterodox.

Fugit a París per escapar de la Inquisició, Servet va fer-se anomenar com Michel de Villeneuve. Esperit inquiet, a la capital francesa estudiaria matemàtiques i medecina. Va ser gràcies a les disseccions que realitzava com a ajudant de Hans Gunther que va descobrir com la oxigenació de la sang no es produïa en el cor, sinó en els pulmons, fet que contradeia l’obra clàssica de Galè de Pèrgam. Aleshores va escriure Christianismi Restitutio, obra fonamentalment teològica, però que conté en el seu llibre V una clarivident explicació de la circulació menor o pulmonar.

La publicació del llibre Discrepatio Pro Astrologia i la realització d’un curset dedicat a l’astrologia que relacionava aquesta ciència amb la medecina li portarien conflictes amb les autoritats acadèmiques, fins al punt que va haver d’abandonar París.

f3.highres.png

Instal·lat a Viena, on va exercir de metge des de 1538, Servet va iniciar una llarga correspondència amb Joan Calví al voltant dels continguts de Christianismi Restitutio. Calví, mitjançant un dels seus seguidors va denunciar Servet a la Inquisició de Lió. Examinades les proposicions heterodoxes que defensava sobre la Trinitat, Servet va ser citat a un procés, del qual va poder alliberar-se gràcies a una arriscada fugida. Una imatge seva va ser cremada a Lió.

Camí d’Itàlia, Servet va aturar-se a Ginebra, on va ser reconegut pel seu antic rival ideològic Joan Calví, que el va fer empresonar i sotmetre a un procés arbitrari i força apassionat: condemnat per heretge pel Consell de Ginebra, Miquel Servet va morir cremat el 27 d’octubre de 1553. La seva mort suscitaria una gran controvèrsia entre els protestants sobre els límits de la llibertat religiosa.

Carles V i Catalunya

dilluns, 30/04/2012

Respecte de Catalunya, el regnat de l’emperador Carles V (1516-1556) va caracteritzar-se pel manteniment d’unes relacions respectuoses entre la monarquia i el Principat. Així, i malgrat alguns enfrontaments jurisdiccionals, no van sorgir friccions ni problemes importants i la monarquia va respectar les lleis catalanes. Es pot dir que en aquest període, no sense friccions puntuals, l’entramat constitucional català prevalia per sobre de les intencions de la monarquia. Fins i tot va donar-se una destacada participació catalana en algunes de les empreses exteriors de la monarquia hispànica, especialment en el Mediterrani.

Tizian_066.jpg

Carles V

El seu discurs de coronació pronunciat a Barcelona, i en català, permet entendre l’espai que Carles V pretenia ocupar en el món del segle XVI i la naturalesa de les relacions amb l’oligarquia del país. En sentir-lo, l’audiència reunida a les corts, l’oligarquia eclesiàstica i civil catalana, va poder adonar-se que les seves paraules ignoraven completament la realitat i la tradició de Catalunya. La sensibilitat política i cultural catalana eren ignorades.

Carles V anunciava que el lideratge del país passava per una nova generació, orientada cap als afers internacionals. El nou rei demanava atenció a la política internacional, l’abandonament de l’aïllament en el qual es vivia des de temps de Joan II. Presentava l’amenaça turca com un conflicte mediterrani per la llibertat de comerç i que demanava la implicació dels catalans. A més, buscava la complicitat necessària amb Castella per articular la nova Monarquia. Ni el seu avi, Ferran el Catòlic mai havia anat tant lluny en el desafiament a la noblesa.

Però la realitat és que Carles V va trobar més resistències a Castella (Revolta de les Comunitats) i a València (Revolta de les Germanies) que a Catalunya. Així, el moviment dels agermanats valencians només va estendre’s minoritàriament a algunes ciutats com Barcelona, Girona i Lleida, encara en camí de la recuperació de la crisi econòmica i política. A Catalunya, la crisi de les ciutats i la seva revolta contra la monarquia autoritària no va trobar uns moviment gremial disposat a la lluita ja que el virrei Folc de Cardona va suavitzar les protestes i va atendre les demandes dels menestrals.

Tanmateix, la periodicitat de les convocatòries de corts generals ajudaven a llimar les diferències existents entre els representants de les institucions catalanes i la monarquia ja que el rei reparava periòdicament els greuges. La majoria de les convocatòries a corts generals obeïen a la necessitat de l’emperador d’obtenir donatius per a finançar les seves empreses imperials, sobretot la lluita contra el turc a la Mediterrània, amb un perill evident pel comerç amb l’increment de la pirateria, però també contra França, el principal obstacle de Carles V al seu ideal d’Imperi europeu cristià.

Alguns historiadors han arribat a parlar d’una predilecció de Carles V per Catalunya i la Corona d’Aragó ja que l’emperador va arribar a convocar corts en set ocasions (Felip II va convocar-ne dues i Felip III una). Ara bé, la realitat és una altra: les necessitats de Carles V per a les empreses imperials van trobar a Catalunya una important col·laboració perquè anaven acompanyades per la defensa d’un estatus social que va permetre que l’oligarquia esclafés la revolta de les Germanies a València i Mallorca. D’aquesta manera, l’emperador va ser un bon visitant de Catalunya fins que, el 1554 va deixar el regne en mans dels seus fills, la infanta Joana i el príncep Felip.

En aquest sentit, tampoc és que el regnat fos una etapa idíl·lica ja que Carles V va signar una aliança amb Gènova, que era l’enemic tradicional català a la Mediterrània.

D’altra banda, en el segle XVI, el rei esdevenia el cap d’un imperi immens i del govern dels territoris que l’integraven en tenien cura els diferents consells creats amb aquest objectiu. Així, en temps de Carles V, l’òrgan màxim de govern de la monarquia a Catalunya va ser el Consell de la Corona d’Aragó. El representant del rei al Principat i als comtats era el lloctinent general o el virrei, càrrec que el monarca encarregava a una persona de la seva confiança. En aquest sentit, la designació dels principals càrrecs polítics (lloctinent de la Corona d’Aragó i virrei de Catalunya) recaurà en mans de persones foranes. Així, l’excepció la trobem en els virreis Pere Folc de Cardona, arquebisbe de Tarragona (1521-1523) i Francesc de Borja, duc de Gandia (1539-1543). En conseqüència, Catalunya va mantenir les seves institucions, furs i privilegis, però els homes de govern serien de fora.

La realitat és que la Catalunya dels inicis de l’època moderna no estava en condicions d’oferir gaire resistència a l’emperador perquè encara no s’havia recuperat totalment de la crisi baixmedieval, no tant econòmicament com en el pla polític. D’aquesta manera, si bé és cert que Carles V no va introduir nous impostos, el monarca ja s’ho va cobrar en donatius gràcies a la periodicitat de les convocatòries de corts. És a dir, la immunitat de la Corona d’Aragó a l’autoritarisme va ser conseqüència de la debilitat econòmica, les necessitats de l’oligarquia i l’aplicació del sistema constitucional.

La revolta de les Germanies

dissabte, 28/04/2012

El 1519, en paral·lel a la revolta de les Comunitats de Castella, va esclatar l’aixecament de les Germanies de València i Mallorca, les germandats cristianes d’aquests regnes de la Corona d’Aragó. Els dos moviments, però, mai van cooperar contra la monarquia ja que perseguien objectius diferents dins d’un mateix context: la defensa dels drets ciutadans contra el desenvolupament de l’Estat dinàstic autoritari. Les conseqüències, però, serien l’acceleració del procés centralitzador autoritari monàrquic, la progressiva pèrdua de poder de l’oligarquia urbana i una forta reducció dels drets del poble valencià.

Els orígens del moviment es trobaven en la protesta contra la carestia i l’abandonament de la ciutat de València per part de la noblesa com a conseqüència d’un brot de pesta. La violenta protesta contra els funcionaris de la monarquia i l’aristocràcia aviat va derivar en una guerra oberta contra els musulmans, els quals van recolzar els seus senyors enfront de les germandats. Tanmateix, la justificació religiosa de la revolta donava a les Germanies un caràcter propi i aglutinador de la població.

D’aquesta manera, la revolta va anar més enllà dels conflictes de classe. Artesans, camperols, classes mitjanes i membres del baix clergat van integrar el moviment agermanat. El denominador comú que els unia eren les seves miserables condicions de vida, els abusos patits pels senyors feudals i l’odi vers els musulmans, convertits en boc expiatori de la revolta. És a dir, no era una revolta homogènia.

FG002113.JPG

El 1519, els gremis de València havien estat armats davant l’amenaça d’un atac de la pirateria turca, però això es produïa en paral·lel a la fugida de bona part de l’aristocràcia i del mateix governador, atemorits per l’arribada de la pesta. Igualment, Carles V era un monarca absent d’aquest regne: encara no havia reunit a les corts valencianes. En aquest context, la Junta dels Tretze, integrada per un representant de cada gremi de la ciutat, va idear una estratègia per fer-se amb el control del govern de la ciutat. Era la gran ocasió per enfrontar-se amb la noblesa opressora i els impopulars funcionaris reials.

Inspirant-se en els ideals de les velles germandats cristianes i en els drets atorgats per Ferran el Catòlic, la Junta va demanar la restauració del monopoli gremial, la representació gremial en el consell municipal i l’accés a la justícia de l’emperador, la qual era un monopoli dels senyors locals. Sota la direcció del paraire Joan Llorenç, els agermanats pretenien crear una República mercantil segons els models de Gènova i Venècia. És a dir, buscaven la instauració d’un model urbà, obertament qüestionat per la monarquia, en el qual els ciutadans tindrien dret a reivindicar allò que consideraven just.

LA GUERRA DE LAS GERMANIAS.jpg

Un altre dels líders del moviment va ser el fabricant de velluts Vicenç Peris, convertit aviat en el cap visible dels sectors més radicals. El triomf sobre el virrei Diego Hurtado de Mendoza en la Batalla de Vernisa va permetre Peris assolir un important prestigi. El seu triomf era la victòria de la violència en detriment del programa polític. L’exemple de Peris va fer creure a la majoria dels agermanats que la violència era el mitjà adequat per assolir els seus objectius.

Els insurgents van controlar la ciutat de València amb el recolzament dels gremis i un cop controlada la capital van dirigir la revolta cap a la resta del regne, donant lloc a l’enfrontament armat contra el virrei i la noblesa, obligant els musulmans a batejar-se, suprimint els impostos i amenaçant la distribució de la terra. La radicalització de la rebel·lió, però, va comportar que bona part de les classes mitjanes urbanes que havien participat en el seu esclat anessin retirant el seu suport al moviment.

En aquest context, el virrei, Diego Hurtado de Mendoza, recolzant-se en l’aristocràcia va iniciar la contraofensiva monàrquica: el febrer de 1522 es lliurava la batalla final a la ciutat de València. Després d’una llarga nit de combats, Peris va rendir-se davant del capità Diego Ladrón de Guevara. Les Germanies havien estat esclafades per l’exèrcit reial. Una dura repressió va acompanyar la derrota dels agermanats, amb la condemna de més de 800 rebels per “crim de germania e unió popular”. Peris va ser executat el 3 de març. Ara bé, amb nuclis resistents a Xàtiva i Alzira, no seria fins el desembre de 1524 que la revolta va ser totalment derrotada fora de la capital. L’arribada d’una nova virreina, Germana de Foix,  amb afinitats amb les elits valencianes i la política repressiva d’execucions, confiscacions i multes havien tingut èxit. Era el moment del perdó general.

L’herència de Carles V

dijous, 19/04/2012

Una combinació de matrimonis dinàstics i morts prematures van fer recaure sobre Carles V el destí de convertir-se en una monarca que governava un Imperi mundial. Així, gràcies a la política matrimonial articulada pels Reis Catòlics, sobre Carles V, fill de Joana de Castella i Felip de Borgonya, va recaure una herència doble. D’una banda, per la via hispànica, el Regne de Castella, Navarra, la Corona d’Aragó, les possessions americanes i els territoris italians. De l’altra, per la via borgonyona, els Països Baixos, Luxemburg i el Franc Comtat. I aquests amplis dominis encara es veurien ampliats, l’any 1519, a la mort del seu avi Maximilià I d’Àustria, amb la incorporació de les possessions dels Habsburg. A més, va ser elegit emperador, aquell mateix any, pels electors alemanys. D’aquesta manera, Carles V va heretar un imperi immens i es va convertir en el rei més poderós del seu temps.

Armas_de_Carlos_I_de_España.png

Així, els territoris de Carles I es componien de les següents herències:

  • Herència borgonyona. De la seva àvia paterna, Maria de Borgonya, el 1515, va rebre els primers dominis: els Països Baixos, Flandes i el Franc Comtat.
  • Herència aragonesa. El 1516, a la mort del seu avi, Ferran el Catòlic, va rebre la Corona d’Aragó (Catalunya, Aragó i València) i les seves possessions mediterrànies (Mallorca, Nàpols i Sicília).
  • Herència castellana. A aquests territoris peninsulars va sumar el Regne de Castella (Castella, Lleó, Toledo, Múrcia, Còrdova, Sevilla, Granada i les Illes Canàries, sumant-hi Navarra i les províncies basques) i el seu Imperi americà (les Índies), herència de la seva àvia Isabel la Catòlica.
  • Herència austríaca. Finalment, el 1519, a la mort del seu avi patern Maximilià va rebre el ducat d’Àustria (Àustria, Estíria, Caríntia, Carniola, el Tirol i l’Alta Alsàcia) i l’opció a l’elecció com a nou emperador.

Herencia_del_Emperador_Carlos_V,_Carlos_I_como_Rey_de_España.png

D’aquesta manera, des de 1521, Carles va començar a signar així:

Don Carlos por la gracia de Dios Rey de Romanos Emperador Semper Augusto. Doña Juana su madre [reina nominal de Castella fins la seva mort, el 1555] y el mesmo Don Carlos por la mesma gracia Reyes de Castilla, de León, de Aragón, de las Dos Sicilias, de Ierusalen, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorcas, de Sevilla, de Cerdeña, de Cordova, de Corcega, de Murcia, de Jaen, de los Algarbes, de Algezira, de Gibraltar, de las Islas de Canaria, de las Indias islas y tierra firme del Mar Oceano, Condes de Barcelona, señores de Vizcaya e de Molina, Duques de Atenas y Neopatria, Condes de Ruysellon e de Cerdenia, Marques de Oristan e de Gorciano, Archiduques de Austria, Duques de Borgoña de Bravante.

laherenciadecarlosi1.jpg

Joana la Boja

dissabte, 14/04/2012

Tercera descendent dels Reis Catòlics, Joana I de Castella (1479-1555), nascuda a Toledo, va convertir-se en hereva al tron castellà després de les morts de la infanta Isabel (1470-1498) i l’infant Joan (1478-1497). Reina nominal de Castella a la mort d’Isabel la Catòlica (1504-1555), passaria a la història com “la Boja”, la reina víctima de les aliances matrimonials dinàstiques dissenyades per Ferran el Catòlic per assegurar-se l’hegemonia europea. El seu desequilibri mental la portaria a viure tancada a Tordesillas fins a la seva mort.

Com a infanta de les corones de Castella i Aragó, la petita Joana va rebre una educació intensa i acurada, pròpia del seu càrrec i de les necessitats del regne. Sota la supervisió de la mateixa reina Isabel, va convertir-se en una alumna avantatjada en comportament religiós, bones maneres i els maneigs propis de la cort, això sense desestimar les arts i el coneixement de les llengües romàniques pròpies de la Monarquia (castellà i català), el francès i el llatí. D’entre els seus preceptors destacaven el sacerdot dominic Andrés de Miranda i la vella amiga i tutora de la seva mare, Beatriz de Galindo, “la Latina”.

D’aquesta manera, tot i que com a tercera descendent dels Reis Catòlics Joana no semblava destinada a regnar, la infanta va rebre una educació pròpia d’una futura reina i, encara adolescent, va començar a intervenir en l’administració de la seva casa i de les seves possessions territorials. Pel que sabem, en aquell temps Joana no estava boja. Això sí, era una dona extravagant que practicava una espiritualitat intensa, ascètica i lliure, propera al recolliment i a la invenció mendicant.

Juana la Loca.jpg

El 1495, els Reis Catòlics van concertar el seu matrimoni amb l’arxiduc Felip d’Àustria, l’hereu de l’emperador Maximilià I i de Maria de Borgonya. Joana només tenia setze anys. El matrimoni era un instrument més de l’Estat dinàstic dissenyat per Ferran el Catòlic, una aliança que convenia a ambdues cases reials en establir un vincle entre la Monarquia dels Reis Catòlics i el Sacre Imperi Romanogermànic que es convertís en el contrapunt geoestratègic de l’emergent França dels Valois.

El 21 d’agost de 1496 es produïa el casament, a Lille. Tot i que inicialment la infanta rebutjava la idea de casar-se, sembla ser que Joana va enamorar-se apassionadament de Felip. Alguns biògrafs han suggerit que, possiblement, aquest enamorament podia ser conseqüència d’algun tipus d’obsessió mental que acabaria derivant en malaltia. El comportament de Felip el Bell cap a ella, en especial les repetides infidelitats, hauria aguditzat aquest desequilibri fins al punt d’acabar agreujant els seus problemes psicològics.

Tot i això, el matrimoni va tenir sis fills. El segon fill i futur hereu de la monarquia hispànica, Carles d’Habsburg, va néixer a Gant el 1500. L’objectiu dinàstic de l’enllaç havia estat acomplert plenament.

Phillippe-Jeanne.jpg

Aquell mateix any, la mort dels seus germans els prínceps Joan i Isabel, i del fill d’aquesta, el príncep Miquel, Joana es convertiria en l’hereva del tron castellà i aragonès. El 1502, havent tornat dels Països Baixos, amb el seu marit van jurar, a Toledo, com a nous prínceps d’Astúries. A continuació, ella sola juraria, a Saragossa (1502) i a Barcelona (1503), com a princesa de Girona, sempre sota la condició que si el seu pare tenia un fill mascle ell seria l’hereu de la Corona d’Aragó.

En morir Isabel la Catòlica, el 1504, Joana va ser aclamada com a nova reina de Castella i jurada, amb el seu marit, per les corts de Toro, on el seu pare, que era governador del regne per disposició de la reina Isabel, va declarar la seva incapacitat per al govern com a conseqüència d’un equilibri mental cada cop més dubtós. Així, per la Concòrdia de Salamanca de 1505 va acordar-se que regnarien plegats Joana, Felip i Ferran.

Però l’entesa va ser breu. D’una banda, Felip ambicionava la corona. A més, la noblesa castellana va veure en la debilitat de Joana l’arma que necessitava per tornar a fer-se forta després dels anys de govern de Ferran i Isabel, i amb aquest objectiu va promoure la Concòrdia de Villafáfila de 1506. Joana va ser declarada incapacitada per a regnar, Felip el Bell va ser declarat nou rei únic de Castella (convertint-se en el primer rei Habsburg com a Felip I) i Ferran el Catòlic va haver de retirar-se als seus regnes aragonesos. Castella i Aragó es separaven, el projecte dinàstic dels Reis Catòlics trontollava.

Don_Felipe_y_Doña_Juana.jpg

El regnat del primer Habsburg, però, va ser breu. Felip moria sobtadament a Burgos el setembre de 1506 entre rumors d’enverinament mai esclarits. La mort del marit va agreujar l’equilibri psíquic de Joana, donant lloc a un episodi que explica la seva bogeria: una processó que va començar el desembre de 1506 i es va acabar l’agost de 1507, i que va protagonitzar induïda per una “bogeria d’amor”. Seguint les voluntats de Felip, la reina va enviar el cor del Bell a Brussel·les i el seu cos va traslladar-se a Granada per a procedir a l’enterrament. Aquest trasllat des de Burgos a Granada va perllongar-se durant vuit mesos perquè Joana, que va viatjar al costat del cos embalsamat del seu marit, feia que el desplaçament només es realitzés de nit. Els cronistes explicaven com Joana no va separar-se ni un moment del fèretre i li besava els peus al difunt marit sempre que la comitiva parava a descansar.

Una llegenda misògina? Segons la historiadora Bethany Aram, Joana va fer aquesta operació tan complicada per garantir els drets de successió a les corones d’Aragó i de Castella del seu fill Carles. Així, segons aquesta autora, la processó seria una invenció simbòlica extravagant però carregada de força política per evitar un nou casament que allunyés el futur Carles V del tron.

Juana_la_Loca_de_Pradilla.jpg

En realitat, però, el desequilibri mental de Joana era evident. Víctima de la follia de l’amor o simplement malalta crònica des de feia anys, la realitat era que no estava capacitada per regnar. Davant la crisi i l’anarquia que suposava la mort de Felip per a la governabilitat de Castella, Ferran el Catòlic va tornar novament com a administrador del regne castellà. Segurament en aquest moment va prendre la decisió més difícil de la seva dilatada vida política: el rei catòlic va tancar la seva filla a Tordesillas el 1509. Joana mai més sortiria de la seva presó.

Mort Ferran el Catòlic, el 1516, Joana va heretar les corones de Castella-Lleó, Catalunya-Aragó i Nàpols-Sicília, ja que mai no va ser declarada incapaç per les Corts castellanes ni se li va retirar el títol de reina. Però el govern efectiu de les quals va passar al seu fill Carles, el qual va haver de jurar el càrrec, tant a les corts de Castella com a les de Saragossa i de Barcelona (1519), també a nom d’ella. Així, fins a la seva mort, el nom de Joana sempre precedia el del Carles en la documentació oficial. Tot un emperador universal a l’ombra de la seva mare, perquè Joana va governar nominalment els seus regnes des del 1516 fins a la seva mort el 1555.

La_Demencia_de_Doña_Juana.JPG

En definitiva, Joana la Boja va ser un instrument més de la política dinàstica practicada pel seu pare Ferran el Catòlic. Però també va ser una víctima política dels interessos del seu marit, i fins i tot del seu fill. El 1555 moria sola a Tordesillas, assistida per Francesc de Borja, duc de Gandia. Va ser enterrada a la Capella Reial de Granada al costat d’Isabel la Catòlica i el seu estimat Felip el Bell.

La monarquia dels Reis Catòlics, una potència europea

dimecres, 11/04/2012

En general, les monarquies autoritàries que va anar configurant-se a Europa des del segle XV van tenir una política internacional força agressiva, destinada a augmentar els territoris i les rendes del regne. Aquest tipus de política també es va donar en el cas dels Reis Catòlics, els quals, després de la conquesta de Granada, van sentir-se lliures per actuar en l’escenari europeu amb l’objectiu de convertir la monarquia hispànica en la potència política, econòmica i militar més poderosa del Mediterrani.

En aquest context, Ferran el Catòlic va imposar els seus plantejaments i va convertir-se en l’encarregat de dirigir les relacions internacionals dels regnes de Castella i Aragó sota els principis que fins aquell moment havien caracteritzat la política exterior catalana de la baixa edat mitjana. Així, els Pirineus i Itàlia van ser els grans escenaris sobre els que el monarca va fixar els objectius polítics, diplomàtics i militars de la monarquia. L’habilitat diplomàtica i la superioritat militar dels exèrcits convertirien la monarquia dels Reis Catòlics en una gran potència europea.

reyes-catolicos.jpg

Aliances matrimonials. Els Reis Catòlics van realitzar una estudiada política d’aliances matrimonials amb Portugal i la casa de Borgonya. Aquesta va ser una de les principals armes de la diplomàcia hispànica dissenyada per Ferran el Catòlic, ciment de bona part del poder territorial de la monarquia hispànica dels Àustries en el segle XVI.

politica-matrimonial-de-los-reyes-catolicos1.gif

Respecte de Portugal, la primogènita dels Reis Catòlics, Isabel, va contraure matrimoni amb el príncep hereu Alfons de Portugal. Tanmateix, la prematura mort del príncep, el 1491, va comportar que, amb l’objectiu de salvar l’aliança hispano-portuguesa, Isabel es casés amb Manuel I, el mateix rei portuguès, per convertir-se en reina. El matrimoni, però, va ser desgraciat, amb la mort de la reina (1498)i el seu fill Miquel en poc temps (1500). Una nova unió, ara entre Maria, la quarta filla dels Reis Catòlics, i el rei Manuel I certificaria l’aliança.

D’altra banda, l’aliança amb la casa de Borgonya va realitzar-se mitjançant el casament de l’infant Joan d’Aragó amb Margarida d’Àustria (1497) i de Joana la Boja amb Felip el Bell (1496). Fruit d’aquestes aliances matrimonials amb els Habsburg, el futur rei Carles V podria regnar sobre la Monarquia Hispànica, els Països Baixos i el Franc Comtat, a més de convertir-se en emperador de l’Imperi.

Els Pirineus recuperats. Ferran el Catòlic va actuar amb gran diplomàcia per tal de recuperar els comtats del Rosselló i la Cerdanya, perduts per la Corona d’Aragó com a penyora a França pel suport donat a Joan II durant la guerra civil catalana. Així, el monarca va signar amb Carles VIII de França el Tractat de Barcelona, pel qual el monarca francès tornava els esmentats comtats a canvi del compromís de Ferran de no intervenir en els afers italians de França. Però aquest acord tenia una clàusula que permetria a Ferran participar en la política italiana: la Monarquia Hispània es mantindria al marge sempre que la presència francesa no vulnerés els interessos de la Santa Seu.

Politica-exterior-de-Espana-con-los-Reyes-Catolicos.jpg

L’ocupació del sud d’Itàlia. Carles VIII, i més tard el seu successor Lluís XII, van intentar d’ocupar el regne de Nàpols tot reivindicant els drets adquirits per la casa d’Anjou. D’aquesta manera, Carles VIII va conquerir el regne, sense grans dificultats, el 1494-1495. Ara bé, des del rei Alfons el Magnànim aquest territori havia estat vinculat a la Corona d’Aragó i Ferran va buscar la manera de combatre l’expansionisme francès. El rei catòlic no podia permetre aquesta intromissió. I va trobar una justificació. Com que el regne era feudatari de la Santa Seu ja tenia l’excusa que necessitava per intervenir.

D’aquesta manera, va esclatar la guerra entre les tropes dels Reis Catòlics, d’una banda, i les franceses, de l’altra. La Monarquia Hispànica entrava en la política italiana transformant els vells interessos mediterranis del casal de Barcelona en un element més de la política de l’Estat dinàstic articulat per Ferran i Isabel. Una conquesta del passat es convertia en la guerra del futur.

fernandez_cordoba01.jpg

Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capitán

Els exèrcits hispànics van ser comandats per Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capitán. Braç executor de la política bèl·lica de l’Estat dinàstic, el Gran Capitán va convertir-se en el líder de l’exèrcit. Un exèrcit nou. La cavalleria medieval va donar pas a un nou model en el qual dominava la infanteria, les coronelías, composades per quatre companyies, integrades per entre dos-cents cinquanta i tres-cents homes, recolzades en la poderosa cavalleria i el foc de l’artilleria. Gràcies a les reformes de l’exèrcit, El resultat de la guerra va ser clarament favorable a Ferran, el qual, gràcies a les victòries de Cerignola i Carigliano de 1503, va incorporar el Regne de Nàpols al conjunt de territoris de la Corona d’Aragó (1504).

La incorporació de Navarra. A més, la rivalitat entre França i la Monarquia Hispànica va permetre Ferran acabar amb la independència del regne de Navarra, territori que s’estenia des de Pau fins a Pamplona. La franja sud del regne, amb frontera als Pirineus, va incorporar-se a la Corona de Castella, conservant aquest territori les seves lleis, costums, institucions i una àmplia autonomia fiscal.

Les conquestes del nord d’Àfrica. Els Reis Catòlics també van intentar de controlar el nord d’Àfrica i van intervenir als actuals territoris del Marroc i Algèria. Els barbarescos, que habitaven aquesta zona, acostumaven a practicar la pirateria al mar, amb la qual cosa amenaçaven la circulació de les naus comercials catalanes i valencianes, així com les costes andaluses. En conseqüència, l’any 1497, els castellans van conquerir Melilla. I, a partir del 1505, van organitzar-se diferents expedicions per ocupar alguns ports al nord d’Àfrica. El resultat d’aquesta política va ser la conquesta d’Orà i Bugia (1509) i la submissió del rei d’Alger el 1510.

L’expulsió dels jueus

dissabte, 31/03/2012

Els jueus ocupaven un lloc destacat en la història medieval dels regnes peninsulars hispànics. Així, en les ciutats dels regnes cristians era habitual trobar una comunitat jueva activa, dinàmica i pròspera. Generalment, aquests jueus s’especialitzaven en l’exercici de determinades professions: la medicina, l’astrologia, les activitats comercials i financeres, etc. Fins i tot va arribar a existir una oligarquia jueva, rica i escèptica, amb una considerable influència social.

Per contra, en el context de la crisi de la baixa edat mitjana, la immensa majoria de la població cristiana es trobava empobrida. El contrast entre un poble empobrit i una oligarquia jueva enriquida potenciaria l’antisemitisme latent entre la població. Els jueus aviat es convertirien en els responsables de totes les dificultats. I els sermons exaltats dels monjos mendicants excitarien encara més la còlera popular. Eren el boc expiatori preferent. Això explica els esclats antisemites, el pogroms, que a finals del segle XIV van esclatar per tota la geografia cristiana peninsular.

Tot havia començat a Sevilla, el 1391, quan una massa enfervorida pels sermons d’un eclesiàstic d’Écija va destruir la jueria. Poc temps després passaria el mateix a Ciudad Real, Cuenca, Toledo o Burgos. I l’esclat arribaria a la Corona d’Aragó a través de València i Mallorca. Finalment, a l’agost, el conflicte s’estenia a Barcelona amb l’assalt del call i una gran matança de jueus. Trist corol·lari d’un període de decadència, hem d’entendre els pogroms com la resposta al sentiment d’inseguretat de les masses populars davant dels canvis socioeconòmics que comportava la crisi de la baixa edat mitjana.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La religió medieval és un fet social, en el qual la religiositat esdevé també una arma ideològica de primer ordre. La qualificació dels jueus com a poble deïcida que podem resseguir en la iconografia goticista del període, amb la Passió de Crist com a eix central, ens condueix a la seva identificació amb els criminals. Això, sumat a les estretors i la misèria que patien les classes populars, va permetre el deliri de la massa. Els fets de 1391 ens mostren la part més fosca de l’imaginari social baixmedieval: la connexió entre el sentiment de superioritat social i política de la cultura cristiana per sobre de la jueva i musulmana.

Les conseqüències dels assalts: la fugida, la resistència o la conversió. Ara bé, la conversió de gran nombre de jueus, esdevinguts cristianos nuevos, continuarà derivant en problemes socials. El baptisme cristià assimila els conversos amb els cristians i, per tant, legalment, ara ja poden participar dels consells municipals, aliar-se obertament amb la noblesa i mantenir les seves activitats financeres i comercials. L’antisemitisme dels fanàtics no desapareix amb la conversió. Al contrari, s’agreuja.

El 1478 es crea el Tribunal de la Inquisició. La seva tasca: la persecució dels conversos que mantinguessin pràctiques religioses judaïtzants. Abans, però, el projecte polític de la unitat religiosa que encarnen els Reis Catòlics ja s’havia posat en marxa amb els jueus que no s’havien convertit i s’havien resistit a l’emigració. El 1476 es recuperen velles pràctiques discriminatòries a la Corona de Castella: s’obliga els jueus a portar símbols distintius, se’ls prohibeixen els vestits luxosos i emergeixen antics textos que suggereixen la reclusió dels jueus en els calls. La introducció de la Inquisició seria l’element que acabaria de reforçar un antisemitisme cada cop més passional. Irracional i fanàtic.

El 31 de març de 1492, quan encara es trobaven a Granada resolent els darrers detalls de l’ocupació de la ciutat, els Reis Catòlics van signar el decret d’expulsió: “Mandamos echar y echamos de todos nuestros reynos y senyorios occiduos y orientales a todos los judíos y judías, grandes y pequenyos, que en los dichos reynos y senyorios stan y se fallan”. És a dir, els monarques expulsaven els jueus de les terres de realeng i de les ciutats sota el seu domini directe, a la vegada que ordenaven a nobles, patricis, abats i mestres dels ordres militars que imitessin l’ordre en les seves jurisdiccions.

429px-Alhambra_Decree.jpg

Els jueus tenien quatre mesos per abandonar els regnes hispànics, tot i que podien quedar-se si es batejaven. Un cop superat el termini de gràcia, es determinaria la confiscació dels seus béns i la mort dels no exiliats que fossin detinguts. L’expulsió era irreversible. En conseqüència, no restava opció: exili o conversió. Exclusió o integració. És el reconeixement d’un fet religiós contrari a la doctrina de l’Estat: els jueus no poden tenir una existència reconeguda en el nou ordre polític construït pels Reis Catòlics.

La repressió posterior sobre els conversos judaïtzants neix per instaurar el nou ordre polític, social i religiós que el decret aspirava a legitimar. D’aquesta manera, els jueus es convertirien en víctimes de la violència d’Estat. L’Estat dinàstic dels Reis Catòlics esdevenia intransigent. El bé comú dels regnes hispànics comportava, exigia, l’expulsió dels jueus. L’odi antisemita del poble, l’animadversió per la pràctica de la usura (practicada només per una minoria) o l’aliança amb la noblesa són factors que expliquen l’expulsió i la repressió posterior. Però només de forma parcial. El darrer i principal motiu dels fets de 1492 és la lògica política de l’Estat: la cohesió social dels regnes de la monarquia depenia de la unitat religiosa. És l’Estat intransigent i fanàtic.

Expulsión_de_los_judíos.jpg

Després del decret del 31 de març va començar el gran dilema jueu: convertir-se o dir adéu a Sefarad? Alguns van optar per quedar-se a la seva pàtria i van córrer a les esglésies per batejar-se. D’aquesta manera va sorgir una segona onada de conversos, un grup susceptible de caure en mans de la Inquisició davant del primer símptoma de dubte sobre la seva fe. Uns 50.000 jueus van preferir el baptisme abans que l’exili.

D’altres van optar per l’exili. Alguns arriben a Portugal. Uns altres marxen cap a d’altres països d’Europa, el nord d’Àfrica o Turquia. És el naixement de les comunitats sefardites, lligades a la llengua, el folklore i els costums del seu país d’origen.

Quines conseqüències va tenir l’expulsió dels jueus per a la monarquia hispànica? El debat historiogràfic es manté obert. Alguns autors veuen en aquest fet un origen remot de la decadència hispànica com a conseqüència de la pèrdua que hauria suposat la desaparició d’una comunitat pròspera i dinàmica en el camp econòmic. D’altres redueixen l’impacte d’aquest fet.

expulsion judios de españa.jpg

No existeix un consens entre els historiadors sobre el nombre de jueus que residien en els regnes hispànics. La forquilla ens porta des dels 200.000 fins els 80.000. En qualsevol cas, la xifra no és realment important, perquè el drama humà no pot resumir-se mai en números. L’expulsió i les seves conseqüències no poden explicar-se exclusivament mitjançant la demografia. És obvi que una pèrdua del 3% de la població (uns 100.000 jueus a Castella i uns 12.000 a la Corona d’Aragó) no podia ser demogràficament greu i perjudicar excessivament la pràctica econòmica. Així, en el sentit demogràfic, l’impacte va ser limitat. De la mateixa manera, en el camp econòmic, l’expulsió hauria creat una crisi temporal, breu i limitada, que no hauria comportat cap efecte negatiu en el desenvolupament comercial i financer.

Ara bé, més enllà de la fredor dels números dels demògrafs i els economistes, mai es podrà mesurar el drama humà que l’expulsió va provocar en milers de famílies i els efectes culturals derivats de la pèrdua de la població jueva. L’expulsió era una mesura inhumana, que potser no és un element quantificable però forma part de la història. I segurament aquest drama sigui la part més important.