Entrades amb l'etiqueta ‘Convenció Nacional’

El Terror durant la Revolució francesa

divendres, 5/11/2010

El 5 de setembre de 1793, la Convenció posava en vigor el que anomenem Terror. És a dir, un sistema que organitzava, sistematitzava i accelerava la repressió dels adversaris interiors de la República i iniciava els càstigs expeditius de tots els “traïdors” a la Revolució. Això, precedit, des de bon matí, per la pressió i invasió de l’Assemblea per part dels sans-culottes sota la reclamació de “pa i guillotina”. Abans que considerar-lo exclusivament com un conjunt d’institucions repressives emprades per la Convenció per a liquidar adversaris polítics i poder consolidar el seu poder sobre la base de la por, el Terror ha de ser vist com la resposta republicana a un conjunt de circumstàncies: la guerra exterior, la revolta de la Vendée i la revolta girondina federalista. Però, a més, el Terror pot ser considerat com una ideologia pròpia de la Revolució, una reivindicació popular que responia a l’activisme revolucionari.

TerrorGuillotine.jpg

D’aquesta manera, ja des del mateix 1789, lligat a la idea de que la Revolució està amenaçada per un complot aristocràtic, existeix la mentalitat segons la qual només mesures expeditives poden fer-la triomfar. La pròpia violència popular que culminaria en la presa de la Bastilla, el 14 de juliol, ja responia a aquesta lògica semi-econòmica i semi-política, conspiracionista, que caracteritzarà la societat parisenca. I en la figura de Marat i el seu Ami du Peuple, la idea terrorista trobarà el seu home i la seva plataforma. Així s’explica l’existència, des de 1789, de comitès permanents d’investigació i després de Seguretat General. Amb el pas dels mesos, la guerra multiplicarà els efectes i els temors de la població, convertint els nobles i el clergat refractari en els principals enemics de la pàtria. La caiguda de la monarquia després de la presa de les Tulleries, el 10 d’agost de 1792, no faria més que liquidar una figura simbòlica, però no feia més que deixar al descobert els perills exteriors i interiors que corria la Revolució.

L’Assemblea Legislativa no era en aquells moments més que una sobirania suspesa, ja que el veritable poder ha passat a mans dels vencedors del 10 d’agost: la Comuna de París. Sota la pressió de la Comuna, l’Assemblea votaria la instauració d’un tribunal d’excepció (17 d’agost de 1792) sense possibilitat de recurs de cassació i mesures contra el clergat refractari. Quan a finals d’agost arriben notícies des de les fronteres en guerra, la resposta és la matança de presoners a París entre el 2 i el 6 de setembre –més de 1.000 morts, dels quals gairebé tres quartes parts són simples presos comuns–. Per tant, la tendència a les matances indiscriminades no seria només part d’un període concret de la Revolució i tenia uns antecedents sagnants protagonitzats pel propi poble.

Per tant, la “voluntat punitiva” va constituir des de 1789 una de les principals característiques de la mentalitat revolucionària. Davant la “conjura aristocràtica” va assentar-se una “reacció defensiva” i la “voluntat punitiva” de les masses populars com a dirigents no oficials d’aquesta etapa de la Revolució.

Hinrichtung_Ludwig_des_XVI.png

El Terror, com a tal, va anar instal·lant-se paulatinament des de les altures polítiques i institucionalitzat al llarg de 1793 a mida que la Muntanya va anar recolzant-se en els activistes de les seccions parisenques per assegurar-se el control de la Revolució. Per tant, en el pla polític, el Terror esdevindrà el triomf de la Muntanya. Així, l’11 de març la Convenció va crear el Tribunal Revolucionari, el 21 es creen els Tribunals de Vigilància als “sospitosos” i el 28 es codifiquen i amplien les lleis contra els emigrats.

L’expulsió dels girondins de la Convenció, el 2 de juny, acceleraria l’evolució del Terror donant una garantia suplementària a les exigències dels sans-culottes. La situació interior i exterior de França a inicis de l’estiu justificaria l’establiment d’un govern d’excepció en mans dels comitès, l’enviament a les províncies rebels de representants proveïts de poders especials extraordinaris, i d’altres mesures situades a les afores del dret comú. El Terror seria, des d’aquest moment, un sistema de govern; o dit d’una altra manera, el braç armat i l’essència del Govern Revolucionari.

El Tribunal Revolucionari restava instituït per evitar una radicalització popular de la Revolució i quedava format per a vigilar qualsevol acció contrarevolucionària. Després de les accions populars de setembre, el dia 5, es reorganitzava el tribunal que, nomenat per la Convenció, jutjava segons un procediment simplificat: el jurat d’acusació va ser suprimit i no existien ni recurs d’apel·lació ni recurs de cassació. Els comitès de vigilància, creats el 21 de març de 1793, va restar sotmesos a la llei de sospitosos de 17 de setembre i al control del Comitè de Seguretat General. La Convenció, a més, va incloure comissions militars dotades d’un procediment especial.

Les noves institucions actuarien al llarg de 1793 contra els rebels de la Vendée i contra els emigrats. Pels rebels, els emigrats i els refractaris deportats que havien retornat a França, tots considerats al marge de la llei, el procés quedava simplificat a una comprovació de la identitat i la sentencia de mort.

Però el Terror no pot reduir-se a una sola institució, per poderosa i significativa que en fos. El Terror seria un mitjà de govern pel qual el govern revolucionari de París faria sentir la mà de ferro de la Revolució arran del país i a l’exèrcit. Així, el Terror actua també mitjançant l’exèrcit revolucionari, creat el setembre, i convertit en la pedrera dels activistes sota l’autoritat del sans-culotte Ronsin. Un exèrcit que esdevenia la gendarmeria política del París de les seccions.

The_Radical's_Arms.png

Durant aquest període, la intensitat del Terror va variar en la seva intensitat segons els departaments, segons els representats en missió i segons la influència dels terroristes locals. El camp de repressió s’ampliava o es disminuïa segons les circumstàncies i la importància dels perills i també en funció del temperament dels responsables i de la interpretació que es donava als texts legislatius. Alguns van cebar la seva ira revolucionària contra els antics reialistes moderats, amb els crítics del 10 d’agost o del govern jacobí. L’empitjorament de la situació econòmica i l’aplicació efectiva de l’economia dirigida van  multiplicar el nombre de sospitosos: els rics que acumulaven, els productors i els comerciants que contravenien el màximum… fins arribar, en els casos més radicals, fins els sacerdots constitucionals i els fidels que van mantenir el culte. La centralització del Terror va reforçar-se amb la caiguda de les faccions i amb els processos de germinal. Fins aquell moment, el Terror estava centrat en els enemics de la Revolució, i des d’aquell instant, enfront dels adversaris del Govern Revolucionari.

El procediment era simple: els comitès revolucionaris eren els encarregats de les detencions i de rebre o fer ells mateixos les delacions sobre els sospitosos. Després, havien de fer arribar les proves fins al Comitè de Seguretat General. Els tribunals criminals ordinaris van rebre la funció de jutjar els sospitosos o enviar-los al Tribunal Revolucionari de París en casos de col·lapse.

La primavera de 1794, un any després de la creació del Tribunal, serà el moment de la institucionalització administrativa del Terror. La llei del 22 de pradial (10 de juny) renovaria el Tribunal en funcions donant-li una nova omnipotència exterminadora. Així, la llei del Gran Terror afirma que el Tribunal s’institueix per “a castigar els enemics del poble”. Es suprimia la instrucció, es fundava l’acta d’acusació en base a simples denúncies, es treia el dret de l’acusat a la presència d’un advocat i es suprimia la presència de testimonis en les audiències. L’obra de Couthom seria recolzada per Robespierre com a eina per a perseguir els “conspiradors i enemics de la llibertat”.

El Tribunal Revolucionari va ser reorganitzat ampliant la seva plantilla a 16 jutges, 60 jurats i 5 substituts; dividint-se el treball en quatre seccions i donant competències a l’acusador públic Fouquier Tinville, per a detenir, perseguir i jutjar sobre la base de la denúncia de les autoritats constituïdes.

Les dades del Tribunal Revolucionari de París que coneixem ens donen el següent balanç des de la seva creació fins el cop de Termidor. D’aquesta manera, entre març i setembre de 1793 la seva activitat seria molt reduïda i ja caracteritzada per l’elecció entre la mort i l’absolució –es signarien entre cinc i quinze condemnes a mort per mes, amb moltes més absolucions que condemnes–.

Seria des de l’octubre, després de les jornades de 5 de setembre, quan realment el Tribunal implanta el Terror amb l’aplicació de la llei de sospitosos: entre la tardor i el gener de 1794 comptem amb cent noranta-tres guillotinats –dels quals destaquen Maria Antonieta, Felip d’Orleans, Brissot, Vergniaud, Bailly o Barnave–. És a dir, el Terror passa de perseguir els monàrquics a abraçar a totes les tendències derrotades en el procés revolucionari.

Arribats a la tardor de 1794, el Tribunal ja jutjaria un centenar de casos al mes, però en resultarien absolts més de la meitat. Seria des de març de 1794, coincidint amb l’increment del nombre de sospitosos en presó i el d’acusats a comparèixer, quan és pot observar un increment del nombre de penes de mort. Tot això degut, d’una banda, a l’agudització de la lluita entre les faccions revolucionàries i la lluita pel poder –que portaran els hebertistes i els dantonistes a la guillotina–, i de l’altra, pel resultat dels decrets de germinal que, a proposta de Saint-Just, centralitzaven la justícia revolucionària al Tribunal Revolucionari de París. Les presons parisenques passen des d’aquest moment a trobar-se superpoblades arribant als vuit mil sospitosos a les portes de Termidor.

La reacció termidoriana i la mort de Robespierre (27 de juliol), però, detindrien el pas de les carretes de la mort en defensa de la Revolució per donar pas al Terror Blanc.

Execution_robespierre,_saint_just....jpg

Si comparem les dades del Tribunal Revolucionari de París amb les que va aportar Donald Green (1935) podem extreure conclusions sobre el veritable abast del Terror. Segons les xifres de Green, el període del Terror va cobrar-se 16.600 vides com a conseqüència d’una sentència a mort emesa per qualsevol dels diferents tribunals de justícia revolucionària que van actuar arran del país. El Tribunal Revolucionari de París només va emetre 2.625 d’aquestes sentències. El nombre de detencions efectuades entre març de 1793 i juliol de 1794 és molt més elevat que el nombre de guillotinats, aproximant-se al mig milió de detinguts.

D’altra banda, les víctimes del Terror pertanyien a totes les capes socials, amb diferències que podem associar amb la diferència dels conflictes jutjats: a banda d’aristòcrates i membres del clergat que serien proporcionalment els més afectats per la justícia revolucionària, hi hauria més camperols a la Vendée i més burgesos a París, Lió o Nimes.

Cronològicament, el període menys sagnant del Terror seria el del la primavera i l’estiu de 1793, tot i ser el més crític per a la República amb la presa del Condé, Valenciennes i Magúncia per part dels exèrcits prussià i austríac i les crisis interiors provocades per la revolta federalista, l’auge dels contrarevolucionaris de la Vendée, les insurreccions reialistes de Lió o Marsella, i les amenaces de les seccions parisenques sobre la Convenció.

Contràriament, quan s’incrementa el nombre d’execucions sembla que la República s’ha estabilitzat en la guerra exterior i les revoltes interiors han començat a ser controlades sinó esclafades. El Terror podria ser entès, d’aquesta manera, també com una resposta tardana a una situació en vies de restabliment. Una mesura que buscava prevenir l’Estat revolucionari de noves situacions crítiques com les patides en els mesos anteriors. Una “salvació pública” no tan sols de reacció contra l’amenaça sinó de prevenció.

Sobre jacobins i antijacobins

dissabte, 9/10/2010

És molt habitual en el llenguatge polític practicat per polítics i periodistes, i inclús per alguns historiadors, fer servir el terme jacobí per a definir un tipus de política de caràcter centralista, anti-nacionalista i autoritària. A més, el mot comporta sempre una dosi important de desqualificació per aquell a qui va referit. I ara que ens aboquem a un nou cicle electoral segurament en afartarem de sentir-la. Aquesta definició, però, és inacceptable per a una persona que porta ja un llarg període de temps estudiant i divulgant allò que va significar la Revolució francesa. El jacobinisme no té res a veure amb el tòpic que ens venen els nostres polítics i els mitjans de comunicació, molts cops simples caixes de ressonància dels primers.

Per tant, quin és el veritable sentit polític del terme jacobinisme? Sota la denominació de jacobins, els reialistes i absolutistes i els partidaris de liquidar la Revolució francesa de soca-rel ja des dels seus inicis van pretendre assenyalar de forma despectiva a aquells que, des del mateix 1789, s’autodenominaven com Amics de la Constitució, és a dir, partidaris de liquidar l’absolutisme monàrquic, el despotisme i l’Antic Règim en favor dels principis de la Il·lustració i l’incipient liberalisme polític. Per tant, el terme jacobins neix d’un fet despectiu. El nom va aplicar-se’ls perquè celebraven les seves reunions en el convent parisenc dels dominics, els quals a la seva vegada eren coneguts vulgarment d’aquesta manera ja que tenien el seu vell convent al costat de l’església de Saint Jacques.

opening_devise.jpg

Ara bé, els diversos sectors que integraven aquesta tendència política (mai partit polític) aviat assumirien la denominació com a pròpia, tot dotant-la d’un caràcter plural que no permet aplicar-la a un únic grup, i molt menys fer-la servir en un únic sentit per la diversitat dels seus integrants. D’aquesta manera, la complexitat del grup polític i social que denominem com a jacobí en la Revolució francesa fa que puguem identificar aquest fenomen amb el sentit més profund i transcendent del moviment revolucionari francès que va commocionar Europa en el tombant cap al segle XIX i l’edat contemporània.

El jacobinisme, en contra d’allò que ens volen vendre els polítics dels nostres dies, encarna la invenció de la participació democràtica en la política. Una participació que anava més enllà de les elits, sinó que incloïa als sectors populars del Tercer Estat, en definitiva al conjunt de la societat inclosa en el terme nació. L’aparició de les societats polítiques (o clubs polítics) en la França revolucionària pot ser interpretada com un notable antecedent dels partits polítics moderns. Amb una diferència, però, força notable respecte dels nostres partits: aquestes societats eren plurals i mai van imposar la disciplina de vot.

Aquestes societats, juntament amb la llibertat d’expressió, d’opinió i d’impremta, van ser un dels factors més decisius del desenvolupament d’una cultura política d’inspiració laica, racionalista i democràtica, fet sense precedents en l’Europa de l’Antic Règim. Davant de la societat del privilegi, el dogmatisme, l’absolutisme monàrquic i el despotisme, el jacobinisme va proposar allò que avui considerem, sense cap mena de dubte, els pilars de la nostra democràcia: la igualtat civil, la llibertat d’expressió, el laïcisme, i la democràcia representativa i participativa recolzada en el sufragi universal. Una democràcia, imperfecta com a nounat que era, proclamada en els grans textos fundacionals de la França contemporània: les declaracions de drets de l’home i el ciutadà i les constitucions polítiques.

Robespierre2.jpgAmb aquestes bases, com és possible que existeixin els tòpics despectius contra el jacobinisme i que arriben fins als nostres dies? La resposta no té cap misteri. Això va ser degut a la reducció del moviment polític jacobí a allò que alguns historiadors han denominat com la dictadura jacobina (maig de 1793 – juliol de 1794) tot oblidant que aquest era un moviment que va estar present des dels primers passos de la Revolució. I aquesta reducció, a més, com va posar de manifest Lluís Roura, també comporta una gran manca de rigor en l’anàlisi del període del Govern Revolucionari sempre identificat amb la figura de Robespierre. Així, aquest anti-jacobinisme que identifica el període com a totalitari i fa fortuna en els nostres dies procedeix de la contrarevolució i els moviments burgesos conservadors.

No hem d’oblidar mai tres aspectes fonamentals a l’hora d’analitzar en el seu context històric el període del Govern Revolucionari. En primer lloc, i fet fonamental per a comprendre el context, aquest govern d’excepció tenia un caràcter transitori que deixava en suspens l’Acta Constitucional de 1793 motivat per les circumstàncies derivades de la guerra exterior i la contrarevolució interior. Un segon aspecte a destacar és que el Parlament (escollit per sufragi universal) i la Convenció Nacional (escollida pel propi Parlament) van exercir un control institucional permanent sobre el Comitè de Salut Pública i sobre el govern d’excepció. I un tercer element a considerar, tot i la seva dimonització historiogràfica, situant-se davant dels seus escrits i analitzant les seves accions, és profundament qüestionable dubtar de la convicció i la profunditat democràtica del pensament polític de Robespierre. Per tant, govern d’excepció sí, però autoritarisme o totalitarisme no, s’han de contextualitzar les circumstàncies. O és que la Generalitat republicana va ser una institució totalitària? Rotundament no, però en el context de la Guerra Civil va donar lloc a accions qüestionables que només poden entendre’s dins del marc del conflicte.

Respecte del centralisme jacobí. La concepció de l’Estat francès és una herència política i administrativa de l’Antic Règim i la culminació del model centralista contemporani no va ser obra de la Revolució pròpiament dita, sinó de l’Estat napoleònic. És cert, que la Gironda va desenvolupar, en el context de la guerra interior, uns suposats plantejaments federalistes en oposició al centralisme jacobí. Ara bé, aquests plantejaments no responien a un veritable desig d’articular una República federal, sinó de contraposar a la centralització parisenca (París estava dominat pels jacobins) la centralització en una altra capital controlada pels girondins.

REVOLU~1.PNGPerò és que encara hi ha més dades que permeten qüestionar aquest centralisme jacobí: la dinàmica de la complexa xarxa de societats jacobines existents a la França revolucionària ha donat peu a que un important sector de la historiografia francesa sobre la Revolució comenci a parlar del federalisme jacobí. El problema és que l’estudi de la Revolució ha estat centrat en els fets succeïts a la ciutat de París, escenari capital però no únic, i això ha deixat de banda el que va passar a les províncies i la seva relació amb la capital, fet que en els darrers anys afortunadament comença a solucionar-se i donarà lloc, amb tota seguretat, a la necessitat de reescriure bona part de les interpretacions clàssiques del període.

Des de la Revolució, el pensament contrarevolucionari primer i els moviments polítics burgesos conservadors després, van procurar fer-se seva la memòria històrica d’aquells aconteixements. Si la burgesia moderada va ser la triomfadora de la Revolució, és lògic que en controlés la seva memòria tot dimonitzant els protagonistes de la Revolució democràtica, dibuixant l’estereotip i el mite d’uns jacobins que encarnaven el mal, l’anticlericalisme violent i arrogant, el monstre del racionalisme encarnat en la filosofia, i que van conduir el país cap al caos i l’anarquia. Segons aquesta interpretació, la guerra interior hauria estat lliurada per un sol bàndol, però si és guerra és perquè dos combaten.

Aquesta interpretació del jacobinisme no només va perllongar-se en els corrents polítics conservadors i, lògicament, en els obertaments reaccionaris dels segles XIX i XX, sinó que va abraçar també els beneficiaris de la Revolució. D’aquesta manera, la pròpia burgesia, un cop consolidada la dimensió burgesa de la Revolució, no va dubtar a ignorar, oblidar i, fins i tot, combatre la memòria revolucionària tot rebutjant el caràcter revolucionari dels seus propis orígens polítics. La burgesia va passar així a representar la gent d’ordre, i condemnava els revolucionaris, deixant de banda que sense haver participat de les revolucions que van caracteritzar la primera meitat del segle XIX no hagués assolit mai els seus objectius polítics.

I així ha arribat als nostres dies el mite del jacobinisme com a monstre totalitari i centralista oposat a la llibertat política. La definició no es sosté per enlloc, però ha fet fortuna i ens persegueix. Fins i tot, si consultem el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans trobarem la següent definició: “Radicalisme violent. Concepció política que propugna una centralització del poder polític estatal amb l’objectiu d’anul·lar les diferències entre els territoris que el componen i d’aconseguir una democratització radical”. Potser ja seria hora de revisar el concepte i acceptar allò que la historiografia porta anys explicant. O potser hem d’acceptar que els nostres polítics no coneixen les seves arrels i necessiten tornar a escola a aprendre on neix i es desenvolupa el concepte de la democràcia.

La Convenció termidoriana (1794-1795)

dijous, 30/09/2010

La coalició que havia portat amb èxit cap al cop de Termidor era de naturalesa conflictiva. Potser alguns dels seus instigadors (com Collot d’Herbois, Billaud-Varenne o Barbère) sí que buscaven una sortida a la Revolució que pogués retornar la Convenció cap a una situació més col·legiada i menys personalista que seguís la línea anterior, però no van saber o poder sortir-se’n en mig del contracop que seguiria a la caiguda de Robespierre.

Aquests membres més esquerranosos que havien ajudat a fer caure els robespierristes i el Comitè de Salut Pública, serien allunyats del poder, jutjats i en alguns casos deportats, juntament amb Fouquier Tinville com a símbol de la repressió terrorista. La Revolució canviava definitivament de rumb.

Més endavant es qüestionaria el propi Govern Revolucionari en les seves estructures, es desmantellarien els diferents comitès, i els clubs jacobins serien perseguits i dispersats. El Terror seria frenat després de fer-lo servir per ajusticiar els seus protagonistes. Les presons van ser obertes.

Clôture_de_la_salle_des_Jacobins_1794.jpg

I el dinamisme popular va frenar-se definitivament tot i que els anys 1794 i 1795 serien els més difícils pel petit poble des de 1789. L’hivern de 1794-1795 passaria a la història com l’any del retorn a la fam i al pa car com a conseqüència de les males collites, el retorn a la llibertat de preus i la inflació dels assignats. El poble ja no va fer res tot i aquestes circumstàncies. Tot i conservar les armes, els quadres dirigents de la seva organització havien estat destruïts.

En aquest context fracassarien les darreres jornades revolucionàries parisenques, quan els sans-culottes van assaltar la Convenció al crit de “Pa i Constitució de 1793”, fet que expressava el nivell de reivindicació econòmica i política. Però fracassarien. La Convenció termidoriana guanyaria la batalla i eliminaria els darrers elements muntanyencs compromesos amb la insurrecció i es desmantellaria el faubourg Saint Antoine acabant amb l’ideal revolucionari del poble en armes.

La reacció política triomfaria a París i a les províncies, on els moviments populars inspirats en aquestes darreres jornades parisenques van ser escassos. Termidor és realment el triomf de la contrarevolució i en cap cas un retorn a l’ordre o la normalització en la revolució burgesa després del Terror tot i que aquest era el desig de la majoria dels implicats en el cop que va acabar amb Robespierre.

Louis-Marie_Stanislas_Fréron_(1754-1802).jpgA París, l’antic terrorista Fréron va passar-se als rengles de la contrarevolució i es convertiria en l’ídol de les proliferants bandes de muscadins que van constituir la Joventut Daurada i que es revenjaria sagnantment dels sans-culottes.

A les províncies, la regió del Migjorn va esdevenir el principal escenari del Terror Blanc i de les brutals accions dels “companys de Jesús” de Lió i les “Companyies del Sol” de Provença en un exercici de repressió molt més sagnant encara en unir massacres col·lectives i assassinats individuals de jacobins, compradors de béns nacionals i sacerdots constitucionals. Els nous representats en missió enviats per la Convenció s’unirien sovint a la reacció o com a mínim serien còmplices pel seu silenci. La contrarevolució s’escamparia donant lloc a una guerra oberta. Així, la Vendée, desmembrada durant el Govern Revolucionari, es reactivaria.

En aquest moment, Lluís XVIII, germà de Lluís XVI i virtual rei de França per la desaparició del delfí Lluís XVII, llançaria la seva pretensió al tron en la declaració de Verona.

La Convenció termidoriana, políticament, suposaria la victòria del centre: la plana o el pantà. Així, Boissy d’Anglas, Sièyes o Daunou serien el tipus de personatges representatius del període. La seva línea d’acció aniria a la recerca d’una política que consolidés la revolució burgesa eliminant els excessos socials i econòmics que consideraven havia comportat el període del Govern Revolucionari. D’aquesta manera, per exemple, es liberalitzarien els cultes proclamant una separació Església-Estat.

Emmanuel_Joseph_Sieyès.jpg

Daunou,_Pierre.jpg

François-Antoine_de_Boissy_d'Anglas_by_Delpech.jpg

Garde_Convention_nationale.JPGEn política exterior, la Convenció termidoriana aprofitaria les victòries dels exèrcits francesos en tots els fronts per a recuperar l’esperit annexionista inicial de la guerra. Una sèrie de tractats signats a Basilea i La Haia el 1795 comportarien la pau amb Prússia, Espanya i la naixent República Bàtava. Els Estats encara bel·ligerants, a més, reconeixien a França la possessió de Bèlgica i Renània. La coalició es reduïa, d’aquesta manera, a Anglaterra i l’emperador austríac.

Aquest annexionisme limitat a allò que es consideraven les fronteres naturals de França suposaria el principal llegat de la Convenció termidoriana, però no l’únic.

Així, els termidorians serien els pares de la Constitució de l’any III que deixaria el signe burgés, dels propietaris, compromès en el rebuig de l’esperit democràtic de l’Acta Constitucional de 1793. S’introduïa una declaració de deures com a contrapunt a la declaració de drets, es rebutjava el sufragi universal, es dividia el cos legislatiu en dues assemblees (Consell dels Cinc-cents i Consell d’Ancians), s’imposava un poder executiu col·legiat… Era la fi del somni de Robespierre.

Era una forma, el somni dels burgesos termidorians, de posar fi a la Revolució francesa. Però la lluita entre la Revolució i els seus enemics encara no havia acabat.

Els termidorians, conscients d’aquest fet, van buscar introduir per decret que dues terceres parts dels nous representants havien de pertànyer als seus rengles. Els reialistes no podien acceptar aquesta mesura en un moment en el qual el clima contrarevolucionari podia conduir-los al poder. D’aquesta manera, el 5 d’octubre de 1795, els cabdills reialistes van llançar-se a la insurrecció des dels barris rics de París. Sota la direcció de Barras, la Convenció recuperaria el control i assignaria el control de les tropes al jove general Napoleó Bonaparte que rebutjaria l’atac.

La contrarevolució havia estat derrotada, però la Revolució es salva a un alt preu: per primer cop, desarmats els sans-culottes, s’havia hagut de recórrer a l’exèrcit. Així s’arribava al nou règim del Directori.

Auge i caiguda del Govern Revolucionari (1793-1794)

dijous, 30/09/2010

Conscients de ser l’encarnació de la radicalització o auge de la Revolució, els sans-culottes continuarien exercint la seva pressió sobre la Convenció. Així, la jornada del 2 de juny de 1793, van obligar l’assemblea a desfer-se dels membres de la Gironda, i després del 5 de setembre van imposar a la Muntanya un programa social i polític original.

En paral·lel s’implantaria el Terror per a contraatacar els enemics de la Revolució, els contrarevolucionaris, tal i com s’expressa al Decret sobre els sospitosos de 17 de setembre de 1793:

Article 1r. Immediatament després de la publicació d’aquest decret, tots els sospitosos que es trobin al territori de la República i encara que estiguin en llibertat seran detinguts.

Article 2n. Es consideraran sospitosos: Primer, els que per la seva conducta, per les relacions que tenen i pels seus propòsits o escrits s’han mostrat partidaris de la tirania o el federalisme i enemics de la llibertat; Segon, els que no puguin justificar el compliment dels seus drets cívics; Tercer, les persones que se’ls hagi negat el certificat de ciutadania; Quart, els funcionaris públics suspesos o destituïts de les seves funcions per la Convenció Nacional o pels seus comissaris i no rehabilitats; Cinquè, els fins ara nobles, compresos els marits, les dones, pares, mares, fills o filles, germans o germanes, i els administradors d’emigrats que no hagin manifestat constantment la seva adhesió a la Revolució; Sisè, els que han emigrat des de l’1 de juliol de 1789 fins a la publicació del decret el 30 de març de 1792, encara que hagin tornat a França en el termini fixat pel decret esmentat o anteriorment […].

L’assetjament a la República seria el justificant per a prendre aquestes mesures. L’estiu de 1793, la pàtria patia greus amenaces: la Vendée, la revolta federalista i la guerra exterior. Dirigit pels comitès de l’assemblea, sostingut per la Muntanya i representat sobre el terreny pels representants en missió, el Terror permetrà frenar els progressos contrarevolucionaris reialistes, vigilar els sospitosos, liquidar el federalisme, restablir el subministrament de subsistències gràcies a les taxes que fixaven els preus màxims i aconseguir grans victòries militars sobre les coalicions de les monarquies europees.

Saint_Just.jpg

La peça central del nou sistema serà el Comitè de Salut Pública, escollit i renovat per la Convenció (tot i que es mantindria essencialment intacte durant l’any II). Els caps polítics serien Robespierre, Saint-Just i Couthom, i d’altres membres destacats serien Carnot, Saint-André (marina), Prieur (subsistències), Barère (diplomàcia) o Collot d’Herbois.

Tot i les tensions que es van viure en el seu si, el Comitè de Salut Pública seria la peça mestra de la coordinació de l’activitat revolucionària, eclipsant totes les altres seccions del govern central, ja que els propis ministres es subordinarien a la iniciativa del Comitè. L’altre gran comitè del període, el Comitè de Seguretat General, es limitaria a aplicar i coordinar el Terror.

Com a agents locals del Govern Revolucionari van ser designats primer una sèrie d’agents nacionals en els districtes, després es formarien comitès revolucionaris en les localitats. Però, en el Comitè i les instàncies executives jugaven un espai essencial els representants en missió, convencionals enviats a les províncies durant un temps determinat. Juntament amb aquests agents individuals, va existir l’acció essencial dels exèrcits revolucionaris de l’interior, els “agents del Terror” en els departaments, però, sorgits dels rengles dels sans-culottes, aquestes formacions resultarien sospitoses pel govern que les dissoldria l’hivern de 1793-94.

Robespierre2.jpg

Per Terror en la Revolució francesa hem d’entendre una ampli conjunt de disposicions que van més enllà de la simple repressió política, ja que el Terror va estendre’s al domini econòmic i la legislació social, per acabar definit una atmosfera viscuda en el període. En paraules del propi Robespierre (1794):

En la República no hi ha més ciutadans que els republicans. Per això els reialistes, el conspiradors, no només són estrangers, són enemics. La primera màxima de la vostra política ha de ser conduir al poble mitjançant la Raó i els enemics del poble mitjançant el Terror […]. El Terror no és res més que la justícia, prompta, severa, inflexible; per tant, és una emanació de la virtut […]. S’ha dit que el Terror era el motor del govern despòtic […], el govern de la Revolució és el despotisme de la llibertat contra la tirania.

Sens dubte, la repressió dels enemics de la Revolució va augmentar i el Tribunal Revolucionari de París, encapçalat per Fouquier Tinville, va començar a posar en pràctica el que es denominarà el Gran Terror. Així, el 1794 després de la reina Maria Antonieta van passar per la guillotina els caps dels líders aristocràtics i de la Gironda. El balanç total de morts (que varia segons els autors de 16.600 a 50.000 guillotinats) pot ser una xifra alta o baixa segons les opinions.

TerrorGuillotine.jpg

En el terreny econòmic, la fixació de preus màxims responia a una exigència popular espontània. A partir de setembre de 1793, la Llei del Màximum General acabaria estenent aquesta política no només a tots els productes, sinó també als salaris:

Article 1. Els productes […] de primera necessitat i dels quals s’ha cregut necessari fixar un preu són: la carn fresca, la mantega, el peix salat, el pa, la cervesa, les espelmes, el sucre, l’oli, el vi, la sal, el ferro […].

Article 4. Qualsevol persona que en compri o en vengui […] a un preu més alt del que està fixat haurà de pagar una multa del doble del valor fixat i serà inscrit a la llista de persones sospitoses i tractat com a tal […].

D’aquesta política en derivarien una sèrie de mesures que poden ser interpretades com a autoritàries com el curs forçós dels assignats i la requisa forçada de les collites dels camperols. Tot i què aviat la política del màximum esdevindria impopular entre els productors i una part dels assalariats, no va deixar de permetre que les classes populars poguessin gaudir d’una alimentació adequada durant la Revolució.

El resultat d’aquesta mobilització d’energies nacionals pot inscriure’s en la reorganització de la situació política i militar. I és que el 1794 els enemics interiors o han estat derrotats o com a mínim controlats.

Així, els federalistes perdrien terreny amb la presa de Marsella, Lió i Tolon; la revolta dels chouans hauria de retornar a la guerrilla davant les derrotes militars; i a l’exterior s’aconsegueixen victòries decisives a Bèlgica i Alemanya.

En paral·lel, l moviment de descristianització va aparèixer en aquest període. Originat a l’hivern de 1793 en el centre del país, va tenir gran repercussió a París i en els mesos següents s’estendria per tot el país. Aquest moviment semiespontani va ser inicialment mal vist per la Muntanya i desautoritzat pel Govern Revolucionari. El propi Robespierre temia que es tractés d’una iniciativa contrarevolucionària que busqués allunyar la Revolució de les masses.

Ara bé, la descristianització no va ser ni el resultat d’una conxorxa aristocràtica ni l’expressió directa de la política jacobina. Tampoc respondria a les actituds de la política de la sans-culotterie. Per tant, un moviment espontani va anar prenent caràcter oficial i va derivar en la renúncia de 20.000 sacerdots al seu estat, en la presa d’esglésies, en vandalisme, en expressions de subversió i en festes en honor de la Raó.

Fête_de_la_Raison_1793.jpg

La descristianització, si bé va aixecar grans oposicions locals, en algunes regions gairebé va passar inadvertida. Això sí, va trobar un terrenys propici en determinades categories socials urbanes i en algunes comarques rurals disposades a rebre aquest procés amb els braços oberts.

Entre l’hivern i la primavera de 1794, es denunciarà la proliferació de societats populars, es llicenciarien els exèrcits revolucionaris i la Comuna de París perdria paulatinament la seva influència. Tot aquest conjunt de mesures aniria creant oposició al Comitè de Salut Pública dins dels sectors més radicals de la Revolució, desembocant en la crisi de Ventós.

La culminació d’aquest procés de fractura i oposició el trobarem en el procés a Hebert i els hebertistes que aniria seguit de l’execució d’aquests en el mes de maig. Aquest procés inaugurava una lluita entre el Govern Revolucionari i les faccions que van anar formant-se a la seva dreta i a la seva esquerra.

Certament, el moviment popular dels sans-culottes estava controlat i ja no oferia resistència al Govern Revolucionari, però també mostrava un suport més moderat als muntanyencs en el poder. Per a processar els hebertistes, els robespierristes van haver de recolzar-se en el sector indulgent de la Convenció (Danton, Desmoulins). Quan va haver passat el procés, aquesta facció va denunciar la persecució dels polítics, exposant-se imprudentment. Així, els següents a patir el rigor de la justícia revolucionària serien el propi Danton i els seus seguidors.

Des d’aquest moment, l’estat major robespierrista va restar sense una oposició oberta, però també sol en el poder. És el moment que Robespierre aprofitaria per a buscar instaurar les bases sobre les quals edificar la nova República. Així, els decrets d’abril representarien el punt culminant del compromís social de la política jacobinista en confiscar els béns i propietats dels sospitosos per a realitzar una redistribució entre els indigents i els més necessitats. Sense qüestionar mai la propietat privada, era un gran exercici de política social que no arribaria a portar-se a la pràctica.

L’altra acció que Robespierre va projectar en aquest moment de breu hegemonia política indiscutible va ser la proclamació de l’Ésser Suprem i la immortalitat de l’ànima. El deisme roussonià dels muntanyencs, pels quals la nova societat havia de fonamentar-se en la virtut, va instaurar la figura d’un Ésser Suprem com a contrapartida de l’herència cristiana, la superstició i el culte a la Raó (camí cap a l’ateisme). La immortalitat de l’ànima seria la contrapartida a una vida marcada per la virtut. La principal expressió d’aquest culte el trobem en la celebració a tota França de la Festa de l’Ésser Suprem el 8 de juny de 1794.

Fête_de_l'Etre_suprême.jpg

Fête_de_l'Etre_suprême_2.jpg

Aquesta celebració seria l’apoteosi de la figura de Robespierre, una victòria, però, amargant, breu i fràgil. Seguidament, una coalició d’antics indulgents i antics terroristes (alguns fortament compromesos amb el Terror pels seus excessos a les províncies) va formar-se per a acabar amb el robespierrisme i la seva hegemonia política.

El Comitè de Salut Pública perdria la seva homogeneïtat i els sectors més esquerranosos atacarien la política de Saint-Just, Couthom i un Robespierre cada cop més aïllat. La crisi esclataria a Termidor, després del ràpid eclipsi de la figura de Robespierre. Una proclama anònima es llançava a la Convenció el 8 de Termidor contra els “brivalls” i precipitava l’atac convertit en cop parlamentari.

El 9 de Termidor, en una dramàtica sessió de la Convenció, s’ordenava l’empresonament de Robespierre, Saint-Just, Couthom i els seus principals aliats. La Comuna de París, encara fidel a Robespierre, fracassaria en el seu intent d’alliberar-los en una deficient acció que posava de manifest l’esgotament i la manca de suports en el poble parisencs. L’Hôtel de Ville cauria sense combatre en mans de les tropes de la Convenció.

Arrestation_de_Robespierre.jpg

Robespierre i els seus seguidors eren executats el 10 de Termidor de l’Any II (28 de juliol de 1794) posant fi a la Revolució jacobina.

Execution_robespierre,_saint_just....jpg

La radicalització de la Revolució (1792-1793)

dimarts, 28/09/2010

Salle_du_Manège.jpgArribats a setembre de 1792 es plantejarien les primeres fissures entre els revolucionaris. Per a una part dels revolucionaris el principal perill que plantejava la situació seria la subversió social, i per tant el retorn a l’ordre esdevindria una prioritat. Per a d’altres revolucionaris, contràriament, la prioritat seria la defensa de la Revolució enfront del perill aristocràtic (contrarevolució a l’interior i aliança antifrancesa a l’exterior), i aquesta defensa imposaria l’aliança amb el pujant moviment popular, tot i que això comportés una sèrie de cessions davant de les reivindicacions socials d’aquests sectors i l’adopció d’una política excepcional que s’allunyava del liberalisme burgés.

L’enfrontament entre aquestes tendències, la Gironda i la Muntanya, va fer-se inevitable i va donar-se des de finals de 1792 i juny de 1793. Els episodis més destacats d’aquest combat polític els trobem en el procés contra el rei Lluís XVI, en els aconteixements de la política exterior (grans victòries i sonades derrotes) i en la reacció davant de l’obertura del nou front intern de la Vendée.

Respecte del procés al monarca, després del seu empresonament al Temple, Lluís XVI va ser jutjat per la Convenció el desembre de 1792. La Gironda es decantava per una actitud de clemència i va intentar proposar solucions que evitessin el regicidi passant des del desterrament fins a la ratificació popular. Contràriament, els líders de la Muntanya (Marat, Robespierre, Saint-Just) van unir-se per a demanar la mort del rei en nom del Comitè de Salut Pública i de les necessitats de la Revolució.

ExaminationLouistheLast.jpg

Finalment, la mort de Lluís XVI va ser aprovada amb el vot de 387 diputats sobre un total de 718. Després del procés al “tirà” per part d’una assemblea erigida en tribunal improvisat, la seva condemna a mort i execució a la guillotina, el 21 de gener de 1793, la Convenció es veuria obligada a comprometre’s irreversiblement amb una política de democràcia política i de defensa republicana i nacional, tot i que una part dels seus membres rebutjaven la seva aplicació.

LouisXVIExecution.jpg

D’altra banda, la guerra a les fronteres s’intensificaria amb l’execució del rei. Els sobirans europeus no volien permetre que els exèrcits francesos explotessin espectacularment la victòria de Valmy. Així, les tropes revolucionàries ocuparien els Països Baixos austríacs després de la victòria de Jemmapes i conqueririen Savoia i el comtat de Niça al Piemont. Després s’apoderarien de Renània que passava a dependre de França.

cartographie_carte_france_guerre.gifAlguns autors consideren que el que s’estava donant amb la guerra exterior d’expansió de la Revolució era la realització, amb d’altres plantejaments, del vell somni monàrquic de les fronteres naturals. Ara bé, si en una primera fase la Revolució aportaria la llibertat, només amb el pas dels mesos apareixerien els aspectes negatius de la conquesta, tant per ocupats com per ocupants.

L’execució de Lluís XVI va enriquir la coalició antirevolucionària amb l’entrada de nous aliats. Així, Espanya, El regne de Nàpols, els prínceps alemanys i Anglaterra (directament amenaçada per l’annexió de Bèlgica) van entrar en el conflicte. Ara canviaria la tendència. En l’hivern de 1793 els francesos van anar acumulant derrotes i perdent territoris.

L’obertura d’un front intern de guerra civil agreujaria encara més aquesta situació de tensió. D’aquesta manera, a inicis de la primavera de 1793, esclatava la insurrecció de la Vendée a la França occidental i ràpidament s’estendria. Es tractava d’una revolta rural, almenys inicialment, encapçalada per una sèrie de líders d’origen popular. Gradualment, però, molts nobles van anar sumant-s’hi sota la pressió del camperolat. Així, moltes poblacions i ciutats que s’havien mantinguts fidels a la República van acabar involucrades en la rebel·lió.

Les causes de l’aixecament són diverses i de complex anàlisi. Si bé destaca el sentiment religiós d’aquestes comarques, per si sol no explica la dimensió del moviment. Altre factor important seria l’hostilitat al govern davant de la lleva de 300.000 homes per a fer front a la guerra. Tampoc s’hauria d’oblidar el creixent sentiment antiurbà i antiburgés regnat en el camp francès i que hauria deixat a banda la tradicional hostilitat antinobiliària.

vendee_mil.gifEn resum, la multiplicació de fronts van conduir cap al qüestionament de l’inicial hegemonia girondina a la Convenció amb el gabinet Roland. Per a reforçar la seva autoritat, els girondins van iniciar una campanya contra els líder muntanyencs, acusant els seus líders d’aspirar a la dictadura. Però aquesta campanya fracassaria, tot i l’intent de procés contra un Marat triomfalment absolt de tant greus acusacions.

Tot i les resistències girondines, la pressió dels perills que assetjaven la República va conduir a la creació d’un seguit d’institucions per a afrontar la situació. En primer lloc, un Tribunal Criminal Extraordinari a París es convertiria en Tribunal Revolucionari, i després, a les províncies la xarxa de Comitès de Vigilància encarregats de la vigilància dels sospitosos i les activitats contrarevolucionàries. Finalment, l’abril de 1793 es formava el Comitè de Salut Pública, en un principi dominat per Danton.

Desplaçats de la direcció de la Revolució, els girondins tractarien inútilment de contraatacar. Un dels seus portaveus, Isnard, amenaçaria a París amb una subversió total si la Revolució arribava a atemptar contra la legalitat. Aquesta provocació verbal comportaria la reacció del moviment popular parisenc que el 2 de juny va portar la Guàrdia Nacional a pressionar la Convenció. Aquesta, amenaçada, va acceptar la detenció de vint-i-nou dels principals diputats girondins.

Pels jacobins i la Muntanya aquesta va ser la victòria decisiva per passar a dirigir una República assetjada.

D’una banda, en la guerra exterior, els exèrcits austríacs havien desbordat la frontera del nord, els prussians es feien amb Renània, els espanyols i els piemontesos semblaven amenaçar els Migjorn francès. De l’altra, a l’interior, els chouans (rebels de la Vendée) s’autodenominaven com a “exèrcit catòlic i reialista” i arribaven a les portes de Nantes.

GuerreVendée.jpg

I per acabar d’adobar la situació, després de la caiguda dels girondins esclataria un nou conflicte intern: la revolta federalista, una rebel·lió de les províncies contra el govern de París. Així, al sud-est, Lió s’aixecava contra la Convenció i només cauria després d’un dur assetjament. Al Migjorn, s’insubordinaven les grans ciutats del sud-est com Bordeus, Tolosa i la seva regió, i la Provença amb les ciutats de Marsella i Tolon que els contrarevolucionaris lliurarien als anglesos. A la França septentrional només Normandia es declararia en rebel·lió oberta contra París, ràpidament derrotat, però d’allà sorgiria la figura de Charlotte Corday qui assassinaria Marat, la “fura del poble”.

Jacques-Louis_David.jpg

Sota la pressió conjunta d’aquests perills interns i externs, es reforçaria l’aliança entre la burgesia jacobina i les masses populars de la sans-culotterie. Els sans-culottes constituirien, fins a finals de 1793, i en alguns moments de 1794, l’ànima del moviment revolucionari. De la seva pressió constant i activa derivarien algunes de les principals mesures que prendrà el Govern Revolucionari en els camps econòmic i polític. Ara bé, la seva darrera flamarada i victòria política real es donaria el 5 de setembre de 1793 amb l’aprovació de les mesures que conduirien al Terror.

Sansculottes.jpg

Finalment, després de la derrota i caiguda girondina el juny de 1793, la Convenció va aprovar un nou text constituent, la Constitució de l’Any I, ratificada pel poble el 10 d’agost. Text mai aplicat, no hem de deixar de mirar-lo com l’expressió més avançada de l’ideal democràtic de la Revolució francesa. Tot i això, la Convenció declararia immediatament que la nova Constitució restava suspesa i que “el govern de França es declara revolucionari fins a la pau”. Era una necessitat, momentània, en funció de les urgències de la lluita revolucionària. S’iniciava un nou període que entendria la Revolució com la “guerra de la Llibertat contra els seus enemics”.

La fi de la monarquia constitucional i el naixement de la República (1791-1792)

dimarts, 28/09/2010

El 17 de juliol de 1791, el Camp-de-Mart seria escenari d’una matança en la qual, en virtut de la llei marcial dictada per l’alcalde Bailly i La Fayette, la Guàrdia Nacional disparava a discreció contra els cordeliers que sol·licitaven la destitució de Lluís XVI. Començava a produir-se el trencament entre la revolució constituent burgesa que encarnaven personatges com Bailly o La Fayette i la revolució popular.

La_Fête_de_la_Fédération.jpg

Tots aquells que van sentir-se perjudicats en els seus interessos per la reorganització que suposava la Revolució s’unirien per a combatre el nou règim: els nobles que havien emigrat o conspiraven a l’interior, els antics jutges, els antics administradors, els antics funcionaris… Una part del clergat rebutjava el jurament d’acceptar i aplicar la nova organització del culte religiós. Tot i això, la contrarevolució en aquells moments encara no era suficientment perillosa i no ho seria realment fins a la tardor de 1792.

El propi rei Lluís XVI, que havia prestat jurament de fidelitat a la nova Constitució, mostraria una actitud vacil·lant i intentaria fugir a l’estranger. Atrapat entre el foc creuat dels seus consellers (Mirabeau, La Fayette, Barnave) i els seus contactes familiars a l’estranger i amb els emigrats, el 20 de juny de 1791 abandonaria el palau reial amb tota la família reial disfressada.

FlighttoVarennesKingLouisXVI.jpg

El monarca, tot i ser detingut a Varennes, seria mantingut en les seves funcions, acceptant la ficció de què aquest no s’havia fugat sinó havia estat raptat, perquè una part dels diputats de l’Assemblea Legislativa començava a sentir-se inquiet davant de les creixents pressions de les masses populars urbanes i desitjava que es mantingués un poder executiu fort. No es vol posar en perill un equilibri que comença a mostrar-se fràgil davant l’escàndol dels revolucionaris més avançats.

En paral·lel, assistim a la creixent politització i compromís de les masses urbanes, i en menor grau de les rurals. El que coneixem com sans-culotterie s’anirà formant entre 1791 i 1792, fonamentalment gràcies al creixent malestar econòmic. La reivindicació popular, calmada per la millora econòmica de 1790, aniria ressorgint com a conseqüència de les males collites de 1791, la inflació, l’especulació i la caiguda del valor dels assignats. Així, en el camp es produiria una onada mobilitzadora, lligada al procés de liquidació del feudalisme, que presentaria similituds amb la “Gran Por” de 1789.

Jacques_Pierre_Brissot.jpgL’Assemblea Legislativa sorgida de les eleccions de la tardor de 1791 ja seria una cambra on l’aristocràcia mancava de representació. Els nous diputats serien en la seva totalitat favorables a la Revolució i constituirien les noves tendències polítiques de la Revolució. Es reunirien als clubs polítics on decidirien la política a seguir abans dels debats a l’Assemblea.

A París, el Club dels Jacobins, que és la continuació del Club Bretó dels Estats Generals, va anar adquirint una considerable influència des de 1789 com a espai d’anàlisi i preparació dels debats de l’Assemblea. Igualment, creix en importància el Cub dels Cordeliers on es pot sentir a Marat o Danton.

Igualment, és en aquest període quan es produeix un important auge de la premsa com a element de politització accelerada.

Aquesta Assemblea estaria controlada inicialment pels feuillants, una tendència que estava disposada a posar fi a la Revolució però dividida entre els partidaris de La Fayette i del triumvirat (Barnave, Duport, Lameth). A l’extrem oposat trobem els brissotins que més endavant coneixerem com a girondins, organitzats al voltant de Brissot, Vergniaud, Roland, Condorcet, Carnot o Chabot i que s’aliarien temporal i equívocament amb el moviment popular tot i no compartir ni les aspiracions socials ni econòmiques. Arribats a 1792, Brissot es faria amb el control de l’Assemblea.

Robespierre2.jpgA la primavera de 1792, la guerra contra els monarques absolutistes semblava per a la majoria una solució davant dels problemes existents. Així, declarada per França el 20 d’abril de 1792, la guerra començaria amb resultats negatius i uns exèrcits fugint davant de les tropes de la Primera Coalició. En realitat, la guerra el que faria seria accelerar la Revolució al comportar major rigidesa en les opcions polítiques i agreujar les tensions socials. Només Robespierre, des de la seva tribuna al Club dels Jacobins, denunciaria els perills d’una guerra que agafava la Revolució sense la preparació adequada i que podia exaltar la contrarevolució.

L’Assemblea toparà, a més, amb la mala voluntat de Lluís XVI, que encara encarnava el poder executiu. Especialment, el monarca oposarà el seu vet als decrets que sancionaven el desterrament dels membres del clergat refractari, els destinats a organitzar els camps de federats per a defensar la ciutat de París i aquells que tenien per objectiu llicenciar la seva guàrdia. La guerra havia obligat el monarca a descobrir la seva posició.

Davant aquesta situació crítica per a la Revolució, els clubs començaran a pronunciar-se contra els ministres feuillants. Els jacobins de l’Assemblea, els girondins i els membres que animen les seccions dels sans-culottes parisencs van organitzar la jornada del 20 de juny de 1792 per a aconseguir la retirada del vet reial davant l’amenaça del “Manifest de Brunswick”, però res aconseguirien per part del monarca. El dia 11 de juliol, l’Assemblea declarava amb solemnitat que la pàtria estava en perill i de les províncies començaven a arribar batallons de federats entonant La Marsellesa.

Manifeste_de_Brunswick_caricature_1792.jpg

L’estiu de 1792, el front de la burgesia revolucionària deixa de presentar una opinió unànime davant del creixent moviment popular que s’estava mobilitzant, tant a les províncies com a París en el marc de les seccions (assemblees de barris) i els clubs, com a nou motor de la Revolució. Els girondins perdran la iniciativa política que passarà a mans de la Comuna Insurreccional de París, als sans-culottes de les seccions en armes i al Club dels Cordeliers amb el recolzament de líders com Robespierre, Marat o Danton.

Tuileries.jpg

La jornada decisiva es produiria el 10 d’agost de 1792, quan els sans-culottes parisencs i els federats dels departaments envaïen les Tulleries, provocant la caiguda de la monarquia i imposant la detenció del monarca i la seva família. La insurrecció popular havia triomfat. L’Assemblea votava la suspensió del monarca en les seves funcions i la família reial era confinada al Temple.

Una nova assemblea, escollida  per sufragi universal el setembre de 1792, agafaria el relleu en el poder legislatiu sota el nom de Convenció Nacional. S’iniciava una nova fase de la Revolució.

La victòria de Valmy de 20 de setembre permetria la continuació de la guerra més enllà de les fronteres i suposaria el primer èxit del nou poder. No havia estat camp gran batalla i l’exèrcit francès seguia presentant-se improvisat i mal entrenat, però va resistir les tropes prussianes en un èxit simbòlic que superava les veritables conseqüències de la batalla en si mateixa.

Valmy_battle.jpg

Per contra, les matances de setembre suposarien una de les pàgines més fosques de la Revolució. Una reacció de por explicada per la combinació de la temuda invasió enemiga i el “complot” interior. Del 2 al 5 de setembre de 1792, les masses parisenques van llençar-se sobre les presons de la capital, massacrant uns 1.500 presoners (aristòcrates, eclesiàstics i presos comuns) en una expressió de justícia popular amb un simulacre de judicis sumaríssims.

Sota la Convenció, es tancaria la primera fase de la Revolució burgesa, França es convertia en República i el nou calendari republicà assenyalaria l’inici d’una nova època el 21 de setembre de 1792.

Documental: “La Revolució francesa”

divendres, 24/09/2010

Us presentem un interessant documental sobre la Revolució francesa produït pel “Canal de Historia” el 2005 sota el títol “La Revolución francesa, el estallido que cambió Europa”:


El calendari revolucionari

dimarts, 14/09/2010

El calendari republicà francès (o calendari revolucionari francès) va ser instaurat per un decret de la Convenció Nacional amb el qual s’abolia l’«era vulgar» per als usos civils i es definia el 22 de setembre de 1792 com el primer dia de l’anomenada «era dels francesos». El disseny mirava d’adaptar el calendari al sistema decimal i eliminar-ne les referències de caire religiós.

El calendari republicà va ser dissenyat pel matemàtic Gilbert Romme. Tanmateix, se sol atribuir al poeta Fabre d’Églantine, el nom dels mesos i als dies.

Calendrier-republicain.jpg

El calendari va ser adoptat per la Convenció Nacional, controlada pels jacobins, el 24 d’octubre de 1793; es va fixar que el primer dia d’aquest nou calendari seria el 22 de setembre de 1792, que coincidia amb la proclamació de la República i amb l’equinocci de tardor. D’aquesta manera, el calendari començava uns 13 mesos abans de la data en què va ser oficialment adoptat.

Brumaire.jpgEl calendari va ser d’aplicació civil a França, els territoris ocupats militarment pels exèrcits francesos i les seves colònies fins que Napoleó Bonaparte va abolir-ne el seu ús oficial l’1 de gener de 1806 com una manera d’eliminar els signes de la vella democràcia republicana, atès que s’havia proclamat emperador dels francesos al desembre de 1804 i havia creat la nova noblesa imperial, ambdós conceptes incompatibles amb la naturalesa d’aquest calendari. Alhora, amb la derogació es volia segellar la reconciliació amb l’Església i el Papat, forjada pel Concordat de 1801 i dels quals va aconseguir- una certa tolerància després de restaurar les festivitats civils i religioses de la Església catòlica amb el Nou Calendari.

El calendari republicà o revolucionari, però, va ésser oficial dues vegades més. En primer lloc i de forma molt breu, després de l’enderrocament de Napoleó. En segon lloc, durant l’efímera Comuna de París (de març a maig de 1871).

Els anys del calendari revolucionari francès s’acostumaven a escriure amb xifres romanes, i es comptaven a partir de l’inici de l’Era Republicana, que començava el dia 22 de setembre de 1792 (proclamació de la República).

Al calendari republicà, l’any sempre tenia 12 mesos de 30 dies cadascun.

Els mesos es dividien en tres dècades de 10 dies cadascuna, per la qual cosa desapareixien les setmanes tradicionals de 7 dies. Els mesos no coincidien amb els mesos del calendari Gregorià, perquè el calendari republicà comença sempre el compte dels mesos amb l’inici astronòmic de les estacions.

Els noms dels mesos adoptaven denominacions de fenòmens naturals i de l’agricultura:

Tardor: (terminació: -aire):

  • Veremari o Vendémiaire (del llatí vindemia “verema”) a partir del 22, 23 o 24 de setembre.
  • Brumari o Brumaire (del francès brume “boira”) a partir del 22, 23 o 24 d’octubre.
  • Frimari o Rufolari o Frimaire (del francès frimas “vent fred després de la nevada”) a partir del 21, 22 o 23 de novembre.

Hivern: (terminació: -ôse):

  • Nivós o Nivôse (del llatí nivosus “nevat”) a partir del 21, 22 o 23 de desembre.
  • Pluviós o Pluviôse (del llatí pluviosus “plujós”) a partir del 20, 21 o 22 de gener.
  • Ventós o Ventôse (del llatí ventosus “ventós”) a partir del 19, 20 o 21 de febrer.

Primavera: (terminació: -al):

  • Germinal o Germinal (del llatí germen “llavor”) a partir del 20 o 21 de març.
  • Floreal o Floréal (del llatí flos “flor”) a partir del 20 o 21 d’abril.
  • Pradal o Prairial (del francès prairie “prat”) a partir del 20 o 21 de maig.

Estiu: (terminació: -dor):

  • Messidor (del llatí messis “collita”) a partir del 19 o 20 de juny.
  • Termidor o Thermidor (del grec thermos “calor”) a partir del 19 o 20 de juliol.
  • Fructidor (del llatí fructus “fruita”) a partir del 18 o 19 d’agost.

Cadascun dels deu dies de les dècades s’anomenaven, senzillament, d’acord amb el seu cardinal (primidi, duodi, tridi, quartidi, quintidi, sextidi, septidi, octidi, nonidi, décadi).

A diferència del Calendari Gregorià, on cada dia s’associa amb un sant o santa, el calendari republicà associava cada jornada amb una planta, un animal o una eina del camp.

505px-Musee-historique-lausanne-calendari-revolucionari.jpg

Com que la suma dels 12 mesos de 30 dies dóna com a resultat un total de 360 dies, en acabar l’any al mes de Fructidor s’hi afegeixien 5 dies (6 si era un any de traspàs) a fi d’adequar el calendari als 365 dies de l’any comú. A l’origen, aquests dies es coneixien com a Sans-culottides, per bé que després de l’any III (1795) van ser coneguts simplement com a jours complémentaires (dies complementaris) i van tenir la consideració de festes nacionals sota la Primera República. Aquests dies són:

  • Fête de la Vertu o “Festa de la Virtut” el 17 o 18 de setembre.
  • Fête du Génie o “Festa del Geni’” el 18 o 19 de setembre.
  • Fête du Travail o “Festa del Treball” el 19 o 20 de setembre.
  • Fête de l’Opinion o “Festa de l’Opinió” el 20 o 21 de setembre.
  • Fête des Récompenses o “Festa de les Recompenses” el 21 o 22 de setembre.
  • Fête de la Révolution o “Festa de la Revolució” el 22 o 23 de setembre (en anys de traspàs).

republicain.gif

Maximilien Robespierre, l’Incorruptible

dimecres, 14/07/2010

A Arras, una ciutat ubicada a Artois, al nord-est de França en el límit amb els Països Baixos, va néixer, el 6 de maig de 1758, Maximilien François Marie Isidoire de Robespierre, qui arribaria a ser un dels polítics revolucionari francesos més destacats. Fill de Jacqueline-Margarite Carraut, filla d’un empresari cerveser, i François de Robespierre, un reconegut advocat de la localitat –és  dir, de base petit burgesa–, va haver de fer-se càrrec dels seus quatre germans petits en morir la mare de part i patir l’abandonament patern.

Robespierre2.jpgRobespierre va créixer sota un caràcter desconfiat i tancat en si mateix. Gairebé no tenia amics i generalment refusava el contacte físic, a més de mostrar-se impenetrable en el pla emocional. Gràcies a una beca, va finalitzar els estudis a París –on coincidiria amb altres protagonistes de la Revolució com Camille Desmoulins– per exercir com a advocat a Arras (1781), on va assolir un important reconeixement, especialment com a defensor dels menys afavorits, i va resultar elegit com un dels vuit diputats que representarien la la província d’Artois en el Tercer Estat als Estats Generals (1789). Apassionat lector de Rousseau, les seves idees al voltant del contracte social van afavorir el seu pensament contra l’absolutisme monàrquic. En aquesta primera etapa com a diputat ja començaria a destacar per l’eloqüència dels seus discursos, la defensa de les classes desafavorides, l’oposició a la tirania, la defensa de les llibertats, l’educació pública i gratuïta, i per l’extremisme de les seves idees. En els Estats Generals arribaria a pronunciar la següent afirmació: “matar un home és tancar-li el camí per a tornar a la virtut; és matar l’expiació; és fet deshonrós matar el penediment”.

Transformats els Estats Generals en Assemblea Nacional Constituent, Robespierre formaria part de l’oposició democràtica i, influït per les idees de Rousseau, reclamaria el sufragi universal i defensaria la plena democràcia política i social, d’acord amb els interessos de la petita burgesia. La seva eloqüència, la seva integritat moral i l’austeritat dels seus costums van acabar per apropar al seu voltant un nombrós nombre de seguidors que l’assenyalaven com a exemple de virtut. La seva honestedat i vida senzilla li valgueren des d’aquest moment el sobrenom de l’Incorruptible.

Va ser un dels principals líders del club dels Jacobins (des de 1790), l’evolució democràtica del qual impulsaria decididament. Quan, el 1792, els girondins van declarar la guerra a Àustria, Robespierre s’oposà a la política bel·licista, que creia perillosa sense haver consolidat l’obra revolucionària a l’interior del país (“ningú estima els missioners armats”), i, temerós de la possibilitat contrarevolucionària, acusaria La Fayette de cercar el poder absolut. Va aconseguir articular un multitudinari moviment popular que va conduir a l’assalt a les Tulleries i a la captura de Lluís XVI i la seva família, presoners del poble de París representat per la Comuna.

Després de les jornades de l’agost del 1792, Robespierre robespierre-3.jpgaugmentaria la seva influència, esdevenint un dels dirigents principals de la Comuna de París (el govern municipal parisenc). Va comprendre que per a salvar la Revolució era necessari recolçar-se en el poble, i que per fer-ho s’havia d’atendre les seves necessitats socials. L’incorruptible impulsaria aleshores la formació d’una nova assemblea que substituís la Legislativa. El mateix dia que les tropes franceses s’imposaven a les prussianes a Valmy, s’inauguraven les sessions del nou parlament, la Convenció Nacional, escollida per sufragi universal. Elegit diputat per París, Robespierre dirigiria, juntament amb Danton i Marat, la política dels jacobins.

La Convenció va abolir la monarquia i va proclamar la República. Els objectius de Robespierre passarien ara, principalment, per l’execució de Lluís XVI, l’eliminació dels girondins i la creació del Comitè de Salvació Pública, del qual va esdevenir el màxim dirigent. Executat Lluís XVI, el 21 de gener de 1793, el següent objectiu s’assoliria el maig amb l’expulsió dels girondins de la Convenció. La política girondina havia comportat l’articulació de la Primera Coalició antifrancesa i havia permès l’esclat del moviment contrarevolucionari de la Vendée, deixant un poble famèlic i exasperat. La pàtria corria perill i la solució va ser la constitució del Comitè de Salvació Pública. Els revolucionaris radicals s’havien imposat als moderats.

robespierre.jpgAssassinat Marat poc després, restaven Robespierre i Danton com a homes forts de l’Estat. En satisfer bona part de les reivindicacions dels sans-culottes, el moviment popular, obtingué llur suport, que li permeté d’exercir un poder pràcticament absolut. Impulsà mesures revolucionàries radicals, dominà les insurreccions contra la revolució, conjurà el perill exterior i instaurà el culte a l’Ésser Suprem. Així, amb aquests objectius, impulsaria la Llei de Sospitosos, projectada per a reprimir els enemics de la Revolució, va concedir facultats policials a les societats populars, va incrementar les potestats del Tribunal Revolucionari i va crear l’Exèrcit Revolucionari, una milícia de sans-culottes que vigilaria i castigaria els contrarevolucionaris i s’encarregaria de l’aprovisionament de les ciutats. D’altra banda, per atacar la forta carestia provocada per la guerra, va fixar preus màxims i salaris mínims, legalitzant les requises i racionaments, així com gravant amb força les economies més afavorides. Tanmateix, establiria l’escolarització obligatòria i gratuïta i un programa d’ajudes als pobres.

Robespierre feia, d’aquesta manera, seu la idea dels sans-culottes de que el dret a l’existència era anterior al dret a la propietat: “El primer dret és el d’existir, la primera llei social és la que garanteix a tots els membres de la societat els mitjans per existir, totes les altres han de restar subordinades a aquesta”. Això no volia dir pas que negués la propietat. El seu objectiu era una propietat limitada, creació de la llei civil, davant de les opinions més radicals que la proclamaven com un dret natural.

Tot i la importància d’aquestes accions polítiques i socials, Robespierre passaria a la història per una altra decisió, possiblement la més transcendent a nivell institucional: el Terror. La Constitució vigent va quedar sense efecte per les circumstàncies excepcionals i va ampliar les competències del Comitè de Salvació Pública. El Terror va ser això, una política dràstica i agressiva per a reprimir qualsevol intent contrarevolucionari. Per a Robespierre el Terror era la força de la nova República, la resposta que corresponia a una situació d’excepció. Durant els deu mesos que va durar el Terror, des de la implantació de la Llei de Sospitosos (17 de setembre de 1793) fins a la caiguda de l’Incorruptible, passarien per la guillotina els caps dels principals enemics de la Muntanya, començant per la reina Maria Antonieta. Robespierre aprofitaria la lluita de faccions entre els revolucionaris extremistes per a eliminar qualsevol oposició a la seva política, i, fins i tot, envià Hébert i Danton a la guillotina.

Shot.jpg

Passats, però, els moments de perill, que podien justificar les mesures excepcionals, la seva actuació autoritària, per a alguns autors dictatorial i tirànica, li féu perdre el suport popular. Aquestes accions de govern portaven en si mateixes a l’autodestrucció del líder jacobí; detentor indiscutible del poder, va trobar-se aïllat i no va poder evitar ésser detingut durant el cop d’Estat del 9 Termidor, que ell havia provocat amb les seves amenaces. Malgrat ésser momentàniament alliberat per les forces insurrectes de la Comuna de París, li mancà decisió i, en ésser novament detingut, sembla ser que va intentar suïcidar-se.

robespierre-termidor.jpg

Fou guillotinat a la Plaça de la Revolució, juntament amb Saint-Just i d’altres dirigents jacobins, el 10 termidor (28 de juliol). Amb la seva execució, la burgesia moderada recuperava el control del procés revolucionari.

Execution_robespierre,_saint_just....jpg

El Terror: El Decret Relatiu als Sospitosos

dimecres, 14/07/2010

Davant de l’amenaça militar a l’exterior i de l’increment dels fronts contrarevolucionaris a l’interior (la Vendée i la revolta federalista), la Convenció de la Muntanya va instaurar el Terror el setembre de 1793. Es  van ordenar detencions i execucions en massa que es van prolongar durant tota l’etapa dels montagnards. Així, del mig milió de detinguts en aquest període (setembre de 1793-agost de 1794), més de 40.000 persones van ser condemnades a mort o executades sumàriament. A més, hi va haver 200.000 morts a causa de la guerra civil que havia esclatat.

Extracte del Decret Relatiu als Sospitosos de 17 de setembre de 1793:

Art. 1r. Immediatament després de la publicació d’aquest decret, tots els sospitosos que es trobin al territori de la República i encara que estiguin en llibertat seran detinguts.

terreur.jpgArt. 2n. Es consideraran sospitosos: Primer, els que per la seva conducta, per les relacions que tenen i pels seus propòsits o escrits s’han mostrat partidaris de la tirania o el federalisme i enemics de la llibertat; Segon, els que no puguin justificar el compliment dels seus drets cívics; Tercer, les persones que se’ls hagi negat el certificat de ciutadania; Quart, els funcionaris públics suspesos o destituïts de les seves funcions per la Convenció Nacional o pels seus comissaris i no rehabilitats; Cinquè, els fins ara nobles, compresos els marits, les dones, pares, mares, fills o filles, germans o germanes, i els administradors d’emigrats que no hagin manifestat constantment la seva adhesió a la Revolució; Sisè, els que han emigrat des de l’1 de juliol de 1789, encara que hagin tornat a França.

Art. 3r. Els comitès de vigilància […] són els encarregats, cadascun en la seva circumscripció, de redactar la llista de sospitosos, d’expedir contra ells l’ordre de detenció i de segellar els seus papers. Els comandants de la força pública als quals seran enviades aquestes ordres estan obligats a executar-les immediatament sota pena de destitució […].

Art. 8è. Les despeses de l’empresonament seran carregades als detinguts i seran repartides a parts iguals entre ells. La seva custòdia serà confiada preferentment als pares de família o parents dels ciutadans que han marxat o marxaran a les fronteres. El salari es fixarà per a cada vigilant en el valor d’una jornada i mitja de treball.

Art. 9è. Els comitès de vigilància enviaran immediatament al comitè de seguretat nacional de la Convenció Nacional la relació de les persones que hagin fet empresonar, els motius del seu empresonament i els papers que se’ls hagin confiscat com a sospitosos.

Art. 10è. Els tribunals civils i criminals podran, si fos el cas, retenir en estat d’empresonament o enviar als edificis de detenció indicats, als preventius de crims dels quals s’hagi declarat que no hi ha cas per a l’acusació o que hagin estat absolts de les acusacions formulades contra ells.