Entrades amb l'etiqueta ‘Contrareforma’

Miquel Servet

dissabte, 5/05/2012

Miguel Serveto Conesa (1511-1553) va ser un humanista, metge i teòleg reformat aragonès. Conegut també com a Miquel Servet o Miquel de Vilanova, va recórrer diferents països europeus, en ocasions com a conseqüència dels seus estudis i de vegades fugint de la persecució inquisitorial que va comportar-li la difusió de les seves polèmiques idees teològiques i científiques. Moriria cremat viu a la foguera per heretgia.

Michael_Servetus.jpgNascut a Vilanova de Sixena (Osca), fill d’un notari reial, l’aragonès Miquel Servet va estudiar a Barcelona on va rebre una esmerada educació en llatí, grec, hebreu, matemàtiques i filosofia. Posteriorment va estudiar dret a la Universitat de Toulouse, període en el qual va començar a interessar-se per la teologia i el dogma de la Trinitat. Durant la seva adolescència, a Barcelona, va entrar al servei de fra Joan de Quintana, abat de Montaragó i confessor de Carles V des de 1529. Gràcies a aquesta relació, Servet va introduir-se en la cort imperial.

Així, el 1530, Servet va acompanyar l’emperador a la seva coronació a Bolonya, on va poder comprovar l’opulència de l’església italiana. Després viatjaria per per Basilea i Estrasburg, on va entrar en contacte amb alguns dirigents protestants (Johannes Oecolampadius, Martí Bucer). En aquell període va publicar De trinitatis erroribus libri septem (1531), obra en la qual exposava les seves idees contràries al concepte de la Trinitat sancionades pel Concili de Nicea en el segle IV. Davant la mala rebuda que va tenir la publicació tant en ambients catòlics com protestants, el 1532 va escriure Dialogorum de trinitate libri duo, un intent d’aclarir els punts més controvertits sobre la Trinitat i alguns aspectes de la seva obra anterior.

La reacció contra Servet va ser immediata: l’Església va retirar les seves obres i va prohibir-li el dret a visitar ciutats protestants mentre que la Inquisició va cridar-lo a declarar sota amenaça d’empresonament. Tot i que algunes de les seves doctrines el col·loquen dintre l’ampli corrent de reformadors del segle XVI, la realitat és que els protestants no acceptaven la seva teoria sobre Crist (divinitat volguda pel Pare, però no preexistent ni a la seva concepció ni al seu naixement). És a dir, no podem inscriure Servent ni amb els luterans ni amb els calvinistes, era un esperit lliure, un heterodox.

Fugit a París per escapar de la Inquisició, Servet va fer-se anomenar com Michel de Villeneuve. Esperit inquiet, a la capital francesa estudiaria matemàtiques i medecina. Va ser gràcies a les disseccions que realitzava com a ajudant de Hans Gunther que va descobrir com la oxigenació de la sang no es produïa en el cor, sinó en els pulmons, fet que contradeia l’obra clàssica de Galè de Pèrgam. Aleshores va escriure Christianismi Restitutio, obra fonamentalment teològica, però que conté en el seu llibre V una clarivident explicació de la circulació menor o pulmonar.

La publicació del llibre Discrepatio Pro Astrologia i la realització d’un curset dedicat a l’astrologia que relacionava aquesta ciència amb la medecina li portarien conflictes amb les autoritats acadèmiques, fins al punt que va haver d’abandonar París.

f3.highres.png

Instal·lat a Viena, on va exercir de metge des de 1538, Servet va iniciar una llarga correspondència amb Joan Calví al voltant dels continguts de Christianismi Restitutio. Calví, mitjançant un dels seus seguidors va denunciar Servet a la Inquisició de Lió. Examinades les proposicions heterodoxes que defensava sobre la Trinitat, Servet va ser citat a un procés, del qual va poder alliberar-se gràcies a una arriscada fugida. Una imatge seva va ser cremada a Lió.

Camí d’Itàlia, Servet va aturar-se a Ginebra, on va ser reconegut pel seu antic rival ideològic Joan Calví, que el va fer empresonar i sotmetre a un procés arbitrari i força apassionat: condemnat per heretge pel Consell de Ginebra, Miquel Servet va morir cremat el 27 d’octubre de 1553. La seva mort suscitaria una gran controvèrsia entre els protestants sobre els límits de la llibertat religiosa.

L’Imperi universal de Carles V

dissabte, 13/11/2010

Gràcies a la política matrimonial articulada pels Reis Catòlics, sobre Carles V (Carles I d’Espanya), fill de Joana de Castella i Felip de Borgonya, va recaure una herència doble. D’una banda, per la via hispànica, el Regne de Castella, Navarra, la Corona d’Aragó, les possessions americanes i els territoris italians. De l’altra, per la via borgonyona, els Països Baixos, Luxemburg i el Franc Comtat.

Carlos V.jpg

Aquests amplis dominis encara es veurien ampliats, l’any 1519, a la mort del seu avi Maximilià d’Àustria, amb la incorporació de les possessions dels Habsburg. A més, va ser elegit emperador, aquell mateix any, pels electors alemanys. D’aquesta manera, Carles V va heretar un imperi immens i es va convertir en el rei més poderós del seu temps.

Així, els territoris de Carles I es componien de:

  • El Regne de Castella i el seu Imperi americà, herència de la seva mare Joana la Boja.
  • La Corona d’Aragó i les seves possessions mediterrànies, herència del seu avi Ferran el Catòlic.
  • Els Països Baixos, Flandes i el Franc Comtat, herència del seu pare Felip el Bell.
  • El ducat d’Àustria, herència del seu avi patern Maximilià.

Per ser nomenat emperador, Carles V va dur a terme una intensa activitat diplomàtica i hi va invertir quantitats importants de diners. El títol imperial va proporcionar-li l’autoritat moral per dirigir Europa en defensa de la cristiandat.

herencia_carlosv.gif

Carles V, nascut i educat a Flandes, va arribar a la Península Ibèrica el 1517 per tal de ser reconegut com a rei. Era molt jove i va arribar envoltat de nobles flamencs i borgonyons, que el van ajudar a governar, davant del descontentament dels castellans i aragonesos que el consideraven com un rei estranger.

Aquest descontentament va esclatar el 1520 en forma de protesta perquè el rei estava utilitzant els diners castellans amb la finalitat de ser elegit com a emperador del Sacre Imperi. Moltes ciutats de Castella van unir-se (Valladolid i Burgos, entre d’altres) i va començar la Guerra de les Comunitats.

El conflicte va comportar un canvi en la manera de governar de Carles V que, davant d’aquests fets, va prescindir de l’assessorament dels estrangers en el govern i va oferir càrrecs a la noblesa castellana. Aleshores, els nobles van abandonar els comuners, que van ser vençuts a la batalla de Villalar (1521). Els caps principals de la revolta, Bravo, Padilla i Maldonado, van morir executats.

Comuneros.jpg

A la mateixa època va produir-se a València i Mallorca la revolta de les Germanies, que va enfrontar la burgesia de les ciutats amb l’alta noblesa, que representava la monarquia de Carles V. El conflicte va finalitzar amb la victòria de la noblesa i l’emperador.

Respecte a Catalunya, el regnat de l’emperador Carles V va caracteritzar-se pel manteniment d’unes relacions respectuoses entre la monarquia i el Principat. Així, i malgrat alguns enfrontaments jurisdiccionals, no van sorgir friccions ni problemes importants i la monarquia va respectar les lleis catalanes. Fins i tot va donar-se la participació catalana en algunes de les empreses exteriors de la monarquia hispànica, especialment en el Mediterrani.

Tampoc és que el regnat fos una etapa idíl·lica ja que Carles I va signar una aliança amb Gènova que era l’enemic tradicional català a la Mediterrània. A més, la Catalunya dels inicis de l’època moderna no estava en condicions d’oferir gaire resistència a l’emperador perquè encara no s’havia recuperat de la crisi baixmedieval.

D’aquesta manera, després de superar uns inicis força complicats a l’interior, l’emperador Carles V va poder centrar-se a la política exterior, imperial, on el seu principal objectiu va ser buscar d’unir tots els reis cristians contra els principals enemics de la religió catòlica, els turcs i els protestants alemanys, sota el seu comandament.

Habsburg_Map_1547.jpg

Les guerres contra França. Els conflictes van ser la constant de les relacions de Carles I amb els monarques francesos. Així, França va ser el rival constant de la monarquia de Carles V en la lluita per aconseguir l’hegemonia a Europa, a causa del perill que representava per a aquest país sentir-se envoltat pels dominis dels Habsburg. França, gran potència del Renaixement,es va negar obstinadament a inscriure’s en un ordre europeu el qual l’àrbitre suprem fos el rei d’Espanya i emperador d’Alemanya, i així es convertiria en el màxim destorb i la principal ingerència en la política imperial de Carles I.

França es trobava al bell mig de la tenalla formada per les dues branques dels Habsburg, la peninsular i l’austríaca, i va lluitar en tot moment per a trencar-la, especialment intentant que els territoris del nord d’Itàlia, basics per a l’emperador ja que connectaven Itàlia amb l’Imperi alemany, no caiguessin sota domini Habsburg. Per això, el monarca francès Francesc I no es va voler integrar en la croada contra els turcs que promovia l’emperador.

Així, en la lluita per l’hegemonia europea, hi va haver fins a sis guerres entre França i l’Imperi hispànic dels Habsburg. Per impedir l’entrada dels francesos a Itàlia va esclatar una guerra que va resoldre’s a favor de l’emperador a la Batalla de Pavia (1525). La solució definitiva al conflicte franco-hispànic va assolir-se durant la cinquena guerra, ja durant el regnat de Felip II, el qual va vèncer els francesos a la batalla de Saint-Quentin (1557).

La relació amb Portugal. Carles V va cercar l’aliança amb els portuguesos en la recerca d’una estabilitat peninsular necessària per a les seves empreses imperials. Aquesta política es concretaria amb el matrimoni de l’hereva d’aquest regne.

El problema protestant. Els problemes alemanys, a la mateixa casa de l’emperador, derivarien de la implantació del luteranisme que amenaçava d’escindir el món cristià medieval. Així, la difusió del protestantisme pels territoris alemanys va desfer la unitat religiosa de l’Imperi i va ser una provocació a l’autoritat de l’emperador.

D’aquesta manera, va esclatar un conflicte armat entre protestants i catòlics, i Carles V va derrotar els prínceps protestants a la Batalla de Mühlberg (1547). Finalment, la Pau d’Augsburg (1555) va establir la igualtat entre catòlics i protestants i va conduir a que es decretés la llibertat religiosa en els Estats alemanys, fet que suposava un fracàs per a l’emperador.

La lluita contra els turcs. Carles V va enfrontar-se durant tot el seu regnat a l’Imperi Turc, que atacava l’Imperi hispànic des de dos focus: a través del Danubi i a través de l’expansionisme Mediterrani. El perill turc, sota la direcció de Soliman el Magnífic, el més gran soldà otomà, es trobava a la vora d’ofegar Europa per terra i per mar.

Carles I, per la seva comesa imperial, i per ser senyor de moltes de les terres atacades, va intentar en diverses ocasions d’eliminar el perill turc del Mediterrani, però sense gaire èxit. Al Danubi els turcs van ocupar Hongria i van arribar a assetjar la ciutat de Viena (1529). Al Mediterrani tenien el suport dels pirates barbarescos, per això, Carles V va decidir d’apoderar-se de Tunis i convertir-la en plaça forta de la cristiandat al Mediterrani (1535).

CarlosV.jpg

Malalt i esgotat per les constants lluites en les que es va veure immergit en el seu regnat i per la derrota davant del luteranisme, Carles V va lliurar els territoris austríacs al seu germà Ferran, que també va heretar el títol d’emperador del Sacre Imperi. Després, el monarca va abdicar en el seu fill Felip II (1556), que va rebre els territoris hispànics i les seves colònies, a més dels Països Baixos i les possessions italianes. El vell emperador va retirar-se en el monestir de Yuste on moriria el 1558.

La Contrareforma catòlica

divendres, 12/11/2010

Per les raons religioses i espirituals citades (Les causes de la Reforma protestant) i per tal de frenar el creixement del protestantisme, la necessitat urgent d’una reforma al si de l’Església catòlica va ser promoguda per sectors tant laics com eclesiàstics.

L’aparició del protestantisme havia causat molts perjudicis tant espirituals com materials a l’Església catòlica. Per posar fi a aquest perill va sorgir, de l’interior mateix de l’Església, un corrent renovador, que proposava de corregir els propis errors i defensar el dogma de la fe catòlica.

Religion_Overthrowing_Heresy.jpg

Així, amb l’inici de la Reforma protestant, i el seu posterior reconeixement de fet per la pau d’Augsburg de 1555, la Reforma catòlica va adquirir noves dimensions: a la necessitat de redefinir i delimitar les seves bases doctrinals i la seva organització, s’hi va afegir la de combatre la propagació del protestantisme. D’aquí, doncs, que la Reforma catòlica sigui coneguda amb el nom de Contrareforma.

Des de mitjans de segle va iniciar-se la reforma de molts ordres religiosos, en els quals la disciplina s’havia relaxat –per exemple, Santa Teresa de Jesús va dur a terme la reforma de l’ordre del Carmel–. També es van crear nous ordres (oratoris, ursulines, etc.), els fundadors dels quals els volien dedicar a l’ensenyament, a la pregària i a la caritat.

El pes major de la Contrareforma i la lluita contra el protestantisme va correspondre a un nou ordre, la Companyia de Jesús, fundada el 1540 pel basc Ignasi de Loiola. A diferència de la resta d’ordres religiosos, aquest ordre es va caracteritzar per estar organitzada a la manera d’un exèrcit, per la rígida disciplina interna, per la seva dependència directa del Papa i per viure de la societat civil per tal d’augmentar la seva eficàcia.

Vision_of_St._Ignatius_of_Loyola.jpg

Els seus objectius fonamentals van ser la propagació de la fe i la lluita contra el protestantisme, i els seus principals mitjans d’acció van ser: la predicació, la confessió (molts jesuïtes van ser confessors dels monarques, fet que els va permetre d’acomplir un important paper polític), les missions (que es van estendre per Amèrica, Àfrica i Àsia) i l’ensenyament (els jesuïtes van fundar col·legis força eficients, dirigits sobretot a la formació de les capes superiors de la societat).

El Concili de Trento (1545-1563), convocat pel papa Pau III, va ser l’organisme encarregat de reformar l’Església catòlica, posant fi a la crisi del catolicisme, i defensar-la contra el protestantisme. La fixació dels dogmes catòlics va ser realitzada després d’una llarguíssima sèrie de sessions que van iniciar-se el 1545 i van perllongar-se durant 18 anys.

Tridentinum.jpg

L’assistència a les sessions de les altes jerarquies eclesiàstiques (prelats) i polítiques (monarques com Carles V i Felip II) van mostrar la vinculació, cada cop més estreta entre l’Església i els monarques.

La majoria de les decisions que es van adoptar a Trento, tant pel que fa als aspectes doctrinals com als organitzatius, no van ser més que una reafirmació de les velles concepcions de l’Església medieval.

Council_of_Trent.JPG

Es va sostenir el principi de la salvació per la fe i les bones obres i, per tant, de la validesa de la venda de les indulgències, el culte a la Verge i als sants i el valor dels set sagraments. Els sagraments van ser definits i es van condemnar les tesis de la justificació per la fe i de la predestinació.

A més, es va reconèixer la Vulgata (versió en llatí de Sant Jeroni, del segle IV) com a única interpretació vàlida de la Bíblia, la interpretació de la qual corresponia exclusivament a l’autoritat de l’Església i el llatí restava com a única llengua eclesiàstica. Es va afirmar igualment el valor de la tradició en l’establiment de la doctrina.

Tanmateix, com a conseqüència del Concili de Trento es va reforçar l’organització interna i la jerarquització de l’Església catòlica, l’autoritat màxima de la qual va recaure en la figura del Papa, enfront d’aquells que defensaven la supremacia dels concilis.

També es van prendre mesures per a fer efectives la disciplina i el saber eclesiàstics: va prohibir-se l’acumulació de càrrecs, va obligar-se els bisbes a residir en les seves diòcesis i als sacerdots a restar en les seves parròquies, es va instar el clergat a mantenir una vida exemplar i es va mantenir l’obligació del celibat. Alhora, es va establir una nova organització episcopal i es va fomentar la formació del clergat als seminaris per a garantir una correcta formació.

D’altres mesures empreses per la Contrareforma van ser la creació d’universitats, sobretot a les zones frontereres amb el món protestant, i l’elaboració de l’Index Librorum Prohibitorum, en el qual figurarien tots els llibres que eren considerats perillosos i la lectura dels quals restava prohibida als catòlics, per part de la Congregació de l’Índex. Així mateix, es va enfortir la Inquisició per a perseguir i condemnar els heretges o els sospitosos de ser-ho.

Index_Librorum_Prohibitorum.jpg

Les decisions adoptades pel Concili de Trento van ser acceptades immediatament pels Estats Italians, Portugal i els regnes de la Monarquia Hispànica, que van esdevenir el nucli dur del catolicisme a l’Europa del segle XVI, sumant-se posteriorment a aquest eix catòlic la França borbònica d’Enric IV.

Cal tenir en compte que la majoria d’aquestes decisions conciliars no serien revisades fins a la celebració del Concili Vaticà II en la segona meitat del segle XX (1962-1965).