Entrades amb l'etiqueta ‘Constitucions de la Història d’Espanya’

La Transició: la Constitució de 1978

dilluns, 4/02/2013

Immediatament després de les eleccions generals del 15 de juny de 1977 i de la signatura dels Pactes de la Moncloa a l’octubre, tot i que la cambra mai va declarar-se constituent, i sota la garantia del control governamental del procés gràcies a la majoria absoluta, es van iniciar les tasques de redacció d’una constitució democràtica per al conjunt de l’Estat espanyol. Els ponents de la comissió redactora van ser parlamentaris de tots els partits amb representació a les Corts: Miguel Herrero de Miñón (UCD), José Pedro Pérez Llorca (UCD), Gabriel Cisneros (UCD), Gregorio Peces-Barba (PSOE), Jordi Solé-Tura (PCE-PSUC), Manuel Fraga (AP) i Miquel Roca (CiU).

padres-constitucion-1978.jpg

Les negociacions sobre el redactat final de la Constitució van allargar-se fins l’octubre de 1978. Seguint la política de consens, la fase final de la construcció de la nova democràcia espanyola es fonamentaria en la negociació i l’acord entre les diferents forces polítiques tant a la dreta com a l’esquerra democràtiques. Finalment, el text va ser aprovat pel Congrés de Diputats per 325 vots favorables, 6 en contra (Euzkadiko Ezquerra i cinc membres d’AP) i 14 abstencions (PNB i alguns diputats d’AP).

Després d’una intensa campanya institucional, la Constitució va ser aprovada per referèndum el 6 de desembre de 1978 amb una aclaparadora victòria del “sí” del 87% dels vots. Tanmateix, el text constitucional va ser aprovat amb un abstencionisme del 33%, és a dir, els vots favorables suposaven un 58% del cens electoral.

20070712klphishes_59_Ees_SCO.png

referendum-constitucional-provincias-1978.png

La reduïda manifestació en el referèndum posava de manifest el desencant i l’esgotament de la població espanyola amb la política després del llarg procés de transició. Tot i el relat mitificat d’aquells dies, la realitat és que a l’esquerra existia la sensació que la reforma democràtica i social profunda que necessitava Espanya havia fracassat. Igualment, entre alguns sectors conservadors i entre els nostàlgics del franquisme es creia que la Constitució havia fet massa concessions socials i nacionals.

Així, des d’una certa ambigüitat calculada per no incomodar determinades forces polítiques i l’exèrcit, Espanya es convertia en un Estat social i democràtic de dret organitzat com una democràcia parlamentària. Així, la Corona veia limitades les seves funcions a tasques representatives i l’exèrcit quedava finalment sotmès al poder civil. Igualment, la Constitució fixava el caràcter no confessional de l’Estat, abolia la pena de mort i desenvolupava una àmplia declaració de drets fonamentals i llibertats civils i polítiques.

Constitucion_de_1978.jpg

cons.png

La Constitució de 1978 també recollia els principis de la política social i econòmica i reconeixia el capitalisme mitjançant la llibertat de mercat, amb la possibilitat, això sí, d’introduir la planificació econòmica a través de la intervenció de l’Estat en la propietat per motius d’interès públic. Territorialment, l’Estat s’organitzaria en municipis, províncies i Comunitats Autònomes, donant lloc a l’Estat de les Autonomies. El castellà era declarat llengua oficial de l’Estat, però les llengües pròpies de les nacionalitats històriques adquirien caràcter cooficialitat a les autonomies. també s’establia un Tribunal Constitucional que vetllaria pel seu compliment. Finalment, s’introduïen els mecanismes necessaris per a la reforma de la Constitució.

Constitució espanyola de 6 de desembre de 1978:

Preámbulo

La Nación Española, deseando establecer la justicia, la libertad y la seguridad y promover el bien de cuantos la integran, en uso de su soberanía, proclama su voluntad de:

Garantizar la convivencia democrática dentro de la Constitución y de las Leyes conforme a un orden económico y social justo.

Consolidar un Estado de Derecho que asegure el imperio de la Ley como expresión de la voluntad popular.

Proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones.

Promover el progreso de la cultura y de la economía para asegurar a todos una digna calidad de vida.

Establecer una sociedad democrática avanzada, y colaborar en el fortalecimiento de unas relaciones pacíficas y de eficaz cooperación entre todos los pueblos de la Tierra […].

Título preliminar

Artículo 1

1. España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político.

2. La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado.

3. La forma política del Estado español es la Monarquía parlamentaria.

Artículo 2

La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.

Artículo 3

1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos […].

Artículo 6

Los partidos políticos expresan el pluralismo político, concurren a la formación y manifestación de la voluntad popular y son instrumento fundamental para la participación política. Su creación y el ejercicio de su actividad son libres dentro del respeto a la Constitución y a la ley. Su estructura interna y funcionamiento deberán ser democráticos.

Artículo 7

Los sindicatos de trabajadores y las asociaciones empresariales contribuyen a la defensa y promoción de los intereses económicos y sociales que les son propios. Su creación y el ejercicio de su actividad son libres dentro del respeto a la Constitución y a la ley. Su estructura interna y funcionamiento deberán ser democráticos.

Artículo 8

Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional […].

L’abolició del feudalisme per les Corts de Cadis

dilluns, 21/11/2011

Els diputats de les Corts de Cadis van procedir a desmantellar el règim feudal mitjançant la supressió de les senyories jurisdiccionals, fent-ne distinció de les territorials, que van passar a ser propietat privada dels senyors. Aquest procés apuntava cap a un tipus de reforma agrària que, d’una banda, liquidava el règim senyorial, però que a la vegada transformava els antics senyors en els propietaris de la terra i no pas els pagesos que la treballaven. També es va decretar l’eliminació de les primogenitures i la desamortització de les terres comunals, tot amb l’objectiu de recaptar capitals per amortitzar deute públic.

cortescadizjuramento.jpg

Decret d’abolició de les senyories i les càrregues feudals (6 d’agost de 1811)

1º. Desde ahora quedan incorporados á la Nación todos los señoríos jurisdiccionales de qualquiera clase y condición que sean.

2º. Se procederá al nombramiento de todas las justicias y demás funcionarios públicos por el mismo orden y según se verifica en los pueblos de realengo […].

4º. Quedan abolidos los dictados de vasallo y vasallage, y las prestaciones así reales como personales, que deban su origen a título jurisdiccional, á excepción de las que procedan de contrato libre en uso del sagrado derecho a la propiedad.

5º. Los señoríos territoriales y solariegos quedan desde ahora en clase de los demás derechos de la propiedad particular, si no son de aquellos que por su naturaleza deban incorporarse á la Nación, ó de los en que no se hayan cumplido las condiciones con que se concedieron, lo que resultará de los títulos de adquisición.

6º. Por lo mismo los contratos, pactos, ó convenios que se hayan hecho en razón de los aprovechamientos, arriendos de terrenos, censos, ú otros de esta especie, celebrados entre los llamados señores y vasallos, se deberán considerar desde ahora como contratos de particular á particular.

7º. Quedan abolidos los privilegios llamados exclusivos, privativos y prohibitivos que tengan el mismo origen de señorío, como son los de caza, pesca, hornos, molinos, aprovechamientos de agua, montes y demás […].

11º. La Nación abonará el capital que resulte de los títulos de adquisición, ó lo reconocerá, otorgando la correspondiente escritura […].

14º. En adelante nadie podrá llamarse Señor de vasallos, exercer jurisdicción, nombrar jueces, ni usar de los privilegios y derechos comprehendidos en este decreto; y el que lo hiciese perderá el derecho al reintegro en los casos que quedan indicados.

La Constitució de 1812

dissabte, 19/11/2011

Amb la constitució de les Corts es va començar a edificar un nou projecte polític que lluitava contra el despotisme oposant-hi una societat basada en la llibertat i la igualtat davant de la llei. El camí cap a la constitució de Cadis suposaria la introducció del liberalisme com a limitació del poder del rei. Així, una comissió de les Corts va encarregar-se de preparar un projecte de Constitució, que es va promulgar, després d’una sèrie d’intensos debats entre absolutistes i liberals, el 19 de març de 1812, dia de Sant Josep, motiu pel qual la primera Constitució de la història d’Espanya va ser coneguda com “la Pepa”.

Constitución de Cádiz.jpg

El nou règim constitucional, tot i que s’inspirava evidentment en la Constitució francesa de 1791, no era una còpia exacta de la mateixa, com argumentaven els seus detractors des del conservadorisme. La Constitució de Cadis sí que mantenia el mateix concepte de Nació i de sobirania nacional que havien introduït els revolucionaris francesos, però a partir d’aquí hi ha moltes diferències.

Constitució de Cadis de  19 de març de 1812

De la Nación española:

Art. 1. La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios.

Art. 2. La Nación española es libre e independiente, y no puede ser patrimonio de ninguna familia ni persona.

Art. 3. La soberanía reside esencialmente en la Nación, y por lo mismo pertenece a ésta exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales.

Art. 4. La Nación está obligada a conservar y proteger por leyes sabias y justas la libertad civil, la propiedad y los demás derechos legítimos de todos los individuos que la componen.

De la Religión:

Art. 12. La Religión de la Nación española es y será perpetuamente la Católica, Apostólica y Romana, la única verdadera. La Nación la protege por leyes savias y justas, y prohíbe el ejercicio de cualquier otra.

Del Gobierno:

Art. 13. El objeto del Gobierno es la felicidad de la Nación, puesto que el fin de toda sociedad política no es otro que el bienestar de los individuos que la componen.

Art. 14. El Gobierno de la Nación española es una Monarquía moderada hereditaria.

Art. 15. La potestad de hacer las leyes reside en las Cortes con el Rey.

Art. 16. La potestad de hacer ejecutar las leyes reside en el Rey.

Art. 17. La potestad de aplicar las leyes en las causas civiles y criminales reside en los tribunales establecidos por la ley.

Del modo de formarse las Cortes:

Art. 27. Las Cortes son la reunión de todos los diputados que representan la Nación […].

Del nombramiento de diputados de Cortes:

Art. 34. Para la elección de los diputados de Cortes se celebrarán juntas electorales de parroquia, de partido y de provincia.

De las juntas electorales de provincia:

Art. 92. Se requiere además, para ser elegido diputado de Cortes, tener una renta anual proporcionada, procedente de bienes propios.

De las facultades de las Cortes:

Art. 131. Las Facultades de las Cortes son:

1. Proponer y decretar las leyes, e interpretarlas y de rogarías en caso necesario.

2. Recibir el juramento al Rey, al Príncipe de Asturias y a la Regencia, como se previene en sus lugares.

8. Conceder o negar la admisión de tropas extranjeras en el reino.

13. Establecer anualmente las contribuciones e impuestos.

De la formación de las leyes y de la sanción real:

Art. 142. El Rey tiene la sanción de las leyes.

De la Administración de Justicia en lo Criminal:

Art. 303. No se usará nunca del tormento ni de los apremios.

Art. 306. No podrá ser allanada la casa de ningún español, sino en los casos que determine la ley para el buen orden y seguridad del Estado.

De la instrucción pública:

Art. 366. En todos los pueblos de la Monarquía se establecerán escuelas de primeras letras, en las que se enseñará a los niños a leer, escribir y contar, y el catecismo de la religión católica, que comprenderá también una breve exposición de las obligaciones civiles.

Art. 371. Todos los españoles tienen libertad de escribir, imprimir y publicar sus ideas políticas sin necesidad de licencia, revisión o aprobación alguna anterior a la publicación, bajo las restricciones y responsabilidad que establezcan las leyes.

D’aquesta manera, la Constitució de 1812, descartant la via revolucionària francesa, contenia una declaració de drets del ciutadà on es garantien la llibertat de pensament i d’opinió, la igualtat dels espanyols davant la llei, el dret de petició, la llibertat civil, el dret de propietat i el reconeixement de tots els drets legítims dels individus que composaven la nació espanyola. Aquesta nació era definida com la reunió del conjunt de tots els espanyols dels dos hemisferis, és a dir, els territoris peninsulars i les colònies americanes i no era patrimoni de cap família ni persona.

L’estructura de l’Estat definida per la Constitució corresponia a una monarquia limitada, moderada o constitucional basada en la divisió de poders i que deixava de banda la monarquia de dret diví. Així, s’estableix la divisió de poders legislatiu, executiu i judicial: el poder legislatiu resideix en les Corts, l’executiu en el rei no responsable i el judicial en els tribunals de justícia.

Constitucion 1812.Portada.jpgEl poder legislatiu era competència de les Corts unicamerals, que representaven la voluntat nacional i posseïen amplis poders com l’elaboració de les lleis, l’aprovació dels pressupostos, l’aprovació dels tractats internacionals, el comandament sobre l’exèrcit, etc. Els diputats de les Corts ocupaven el càrrec durant dos anys i eren inviolables en l’exercici de les seves funcions.

El poder executiu estava encapçalat pel monarca que era qui posseïa la direcció del govern, intervenia en l’elaboració de les lleis a través de la iniciativa i la sanció, i tenia la possibilitat d’aplicar un vet suspensiu a la iniciativa legislativa durant dos anys. Les decisions del monarca havien de ser referendades pels ministres, els quals estaven sotmesos a responsabilitat penal. El monarca, sota cap pretext, no podria evitar, suspendre o dissoldre les Corts.

L’administració de justícia era competència exclusiva dels tribunals, i s’hi establien els principis bàsics d’un Estat de dret: codis únics en matèria civil, criminal i comercial, inamovibilitat dels jutges, garanties dels processos, etc.

La Constitució de Cadis plantejava en els seus articles la reforma dels impostos i de la hisenda, la creació d’un exèrcit nacional (una força militar permanent de terra i mar per la defensa exterior de l’Estat i la conservació de l’ordre intern), el servei militar obligatori i la implantació d’un ensenyament primari públic i de caràcter obligatori (escoles de “primeras letras” per que els nens poguessin aprendre a escriure, llegir, matemàtiques bàsiques i el catecisme catòlic).

El territori de l’Estat espanyol es dividia en províncies, institucions d’inspiració francesa que portaran a la recreació de l’Estat, i per al govern interior de les quals es creaven les diputacions provincials, s’establia la formació d’ajuntaments amb càrrecs electius per al govern dels pobles i es creava la milícia nacional (composada per habitants de la pròpia província), en els àmbits local i provincial.

Finalment, el text constitucional recollia també el compromís existent entre els sectors de la burgesia liberal i els absolutistes amb l’afirmació de la confessionalitat catòlica de l’Estat. Va arribar a donar-se una veritable obsessió per remarcar la qüestió religiosa a la Constitució com a signe d’identitat del país. Així, com que l’Església exercia una funció social a l’Espanya de principis del segle XIX, heretada de l’època moderna, les Corts buscaran l’adequació de l’Església a la nova situació sense separar en cap cas Estat i Església. La religió catòlica apostòlica i romana serà l’única religió oficial de l’Estat i serà protegida. El control nacional de la religió en detriment de la llibertat confessional va considerar-se que podria ser un element alliberador i que jugaria un important paper a la cohesió nacional en el si d’una monarquia catòlica.

La Constitució de 1931

dilluns, 14/03/2011

Després de la proclamació de la República, el nou govern va establir un Estatut provisional (15 d’abril) i va convocar eleccions a Corts constituents pel 28 de juny, comicis amb un alt índex de participació (70,14%) i en els quals s’imposarien per una àmplia majoria les forces d’esquerra amb 279 diputats sobre 464. Les principals forces polítiques que van imposar-se a les eleccions de juny van ser els socialistes, en representació de gran part de la classe obrera, i els radicals i radical-socialistes, els quals representaven a una àmplia part de la petita i mitjana burgesia rural i urbana del país.

elecciones_1931.jpg

Resultats de les eleccions a Corts constituents de 28 de juny de 1931:

PARTITS PERCENTATGE DE DIPUTATS
Esquerra 55,3% (263 diputats)
Partido Socialista (PSOE) 24,75%
Partido Radical Socialista 12,19%
Esquerra Republicana de Catalunya 6,6%
Acción Republicana 5,57%
ORGA 3,3%
Federals 2,89%
Centre i dreta 44,7% (154 diputats)
Partido Radical 19,21%
Partits Monàrquics 7,44%
Partido Republicano Conservador 5,57%
Partido Agrario 5,37%
Asociación al Servicio de la República 2,89%
Basco-navarresos 2,89%
Partido Liberal Demócrata 0,83%
Lliga Catalana 0,63%
Altres 0,4%

Constituïdes les Corts, el govern va restar en mans de la coalició vencedora, que va ratificar en els seus càrrecs Niceto Alcalá Zamora, com a cap de govern, i la resta de ministres del govern provisional. Les Corts van nomenar immediatament una comissió encarregada d’elaborar un projecte de Constitució, la qual seria aprovada el desembre de 1931 després de llargs, intensos i apassionats debats.

Feierliche Amtseinführung des neuen spanischen Präsidenten Alcala Zamora! Der neue Präsident der spanischen Republik Alcala Zamora, welcher unter großem Gespränge in sein Amt eingeführt wurde. Der Tag der Amtseinführung des Präsidenten wurde zum Feiertag für ganz Spanien erklärt.

Niceto Alcalá Zamora

Les eleccions a Corts constituents de 1931 a Catalunya:

Partit polític Escons
Esquerra Republicana de Catalunya 25
Unió Socialista de Catalunya 4
Partit Republicà Federal 5
Partit Radical Socialista 3
Independents d’esquerra 3
Esquerra Federal 1
Unió de Rabassaires 1
Partit Socialista Obrer Espanyol 1
Partit Republicà Autonomista 1
Acció Catalana Republicana 3
Lliga Regionalista 3
Partit Radical 2
Independents de dreta 2

La Constitució de 1931, molt avançada al seu temps, tenia un fort caràcter democràtic i progressista ja que va basar-se en bona part en l’exemple de la República de Weimar alemanya. Això ja es feia evident en l’article primer del títol preliminar, el qual definia Espanya com “una república de treballadors de totes les classes, que s’organitza en un règim de llibertat i de justícia”.

Portada Republica espanola1.jpgLa nova Constitució establia que tots els poders emanaven del poble i l’organització de l’Estat en una configuració integral (ni centralista ni federal), dins de la qual s’acceptava la possibilitat de constituir governs autònoms en algunes regions.

Els poders van dividir-se seguint el model clàssic. El poder legislatiu residia en les Corts, constituïdes per una sola cambra amb àmplies atribucions. El poder executiu requeia en el govern, format pel consell de ministres i el cap de govern, així com en el president de la República, cap de l’Estat i representant institucional del país escollit per un mandat de 6 anys. I el poder judicial es confiava a uns jutges independents.

La carta magna republicana també incloïa una àmplia declaració de drets i llibertats bàsics, a més de mostrar una gran preocupació per les qüestions socials. Es garantia la igualtat absoluta davant la llei, l’educació, el treball, la no discriminació per raons d’origen, sexe o riquesa i la llibertat d’expressió, reunió i associació. S’establia el dret a vot des dels 23 anys de manera igual, directa i secreta, i per primera vegada es concedia el dret a sufragi a les dones. També es reconeixia la facultat del govern per expropiar béns d’utilitat social i es definia el treball com una obligació social.

Finalment, la Constitució afirmava la laïcitat de l’Estat, ja que cap religió era declarada com oficial, s’establia la separació Església-Estat i la llibertat religiosa, es declaraven els eclesiàstics incapacitats per ensenyar, i es reconeixien el matrimoni civil i el divorci.

Proclama1931 con firmas originales.jpg

La Constitució de 1931, tot i que va ser aprovada per una àmplia majoria dels parlamentaris (368 vots), no va aconseguir el consens de totes les forces polítiques. Així, mentre republicans, socialistes i nacionalistes la votaven favorablement, les dretes van mostrar el seu rebuig per la laïcitat i la descentralització de l’Estat. A més, l’aprovació dels articles religiosos del text constitucional va provocar la dimissió dels polítics catòlics que en aquells moments formaven part del govern.

El sistema polític de la Restauració borbònica

divendres, 21/01/2011

Els règims liberals europeus van trobar-se en la dècada dels anys setanta del segle XIX davant del repte d’integrar en el seu si a les masses emergents. El liberalisme oligàrquic, els règims de les elits i els notables, ja no era capaç de donar resposta i solucionar els nous problemes polítics i culturals que s’estaven plantejant. Així, cada Estat va optar per una via per a solucionar la qüestió:

1. Democratització política progressiva. Es la via por la que van optar la Tercera República francesa, el Segon Reich alemany o la Itàlia unificada. El liberalisme s’aniria democratitzant amb la voluntat d’integrar en la vida política oficial a les noves forces socials emergents. Existia la necessitat de crear un nou consens nacionalitzador: la nació com a “plebiscit quotidià”.

2. Opció defensiva dels conservadors. Es la via de la Restauració canovista. Posava l’èmfasi en la difusió d’un nacionalisme estatalista de caràcter essencialista historicista i nostàlgic que obviava el tractament de qüestions com la democratització del sistema polític i s’oposava a fomentar la participació de la ciutadania.

canovas.jpg

Antonio Cánovas del Castillo

Amb la Restauració Antonio Cánovas del Castillo no cercava el retorn al temps d’Isabel II, sinó la vertebració d’un nou sistema polític que superés alguns dels problemes endèmics del liberalisme precedent: el caràcter partidista i excloent dels moderats durant el regnat isabelí, l’intervencionisme dels militars en la política i la proliferació de revoltes i enfrontaments civils. D’aquesta manera, la transició cap al sistema de la Restauració va estar marcat per la pugna entre moderats i alfonsins per fer-se amb el control del procés d’instauració del nou règim. Cánovas va haver de realitzar un difícil equilibri entre ambdues forces per evitar trencar la unitat alfonsina i a la vegada aconseguir el màxim suport.

Per aconseguir el seu objectiu, Cánovas va imposar-se dos grans objectius: elaborar una constitució que vertebrés un sistema polític basat en el bipartidisme i pacificar el país posant fi a la guerra de Cuba i el conflicte carlí. Així, Cánovas buscava integrar a l’oposició dins del sistema de govern com a element de teòrica vigilància i denúncia dels errors del govern. D’aquesta manera l’oposició podria actuar amb un ampli marge legal d’actuació i es trobaria en una situació complementària respecte del govern.

La primera mesura política d’importància va ser la convocatòria d’eleccions per a unes Corts constituents, perquè la Constitució de 1869, defensada per les forces polítiques més democràtiques, havia quedat, de fet, sense efecte després de la proclamació de la Primera República. Malgrat que Cánovas no era partidari del sufragi universal, va disposar que les primeres eleccions del nou règim es realitzessin amb aquest sistema.

La Constitució de 1876, text que va mantenir-se en vigor fins el 1931, és un bon exemple de liberalisme doctrinari, caracteritzat pel sufragi censatari i la sobirania compartida entre el rei i el parlament. Era una Constitució de caràcter clarament conservador en la qual la classe política pactava respectar la Nació, la religió catòlica, la monarquia, la dinastia borbònica i la propietat capitalista.

AlfonsoXII.png

Alfons XII

La Constitució tenia una base conservadora on la corona era la peça clau del sistema. Així, el text constitucional considerava la monarquia com una institució superior, permanent i al marge de qualsevol decisió política. Constituïa un poder moderador que havia d’exercir com a àrbitre en la vida política i garantir la bona entesa i l’alternança entre els partits polítics. Per això, s’hi establia la sobirania compartida i s’hi atorgaven poders molt amplis al monarca: dret de vet, nomenament de ministres i potestat de cridar als polítics per formar govern, convocar les Corts, suspendre-les o dissoldre-les sense comptar amb el govern. Així, el govern no sortia de la voluntat popular, sinó de la voluntat del monarca.

Les Corts eren bicamerals i es composaven pel Senat (en part electiu i en part vitalici per dret propi i en part de nomenament reial) i el Congrés dels Diputats (de caràcter electiu). Així, la Constitució de 1876 implantava a Espanya una monarquia parlamentària, però l’aplicació pràctica del criteri de la sobirania compartida (rei i Corts) concedia a la corona un poder moderador suprem que va convertir el monarca en el màxim àrbitre del tornisme polític. El rei era qui possibilitava l’ascens o el descens al poder de les diferents organitzacions polítiques. No eren les Corts les que provocaven les crisis polítiques i feien caure els governs, sinó que les crisis ministerials es decidien entre l’elit política al marge del Parlament.

La Constitució no fixava el tipus de sufragi, però una llei de 1878 va establir el vot censatari, limitat als contribuents més grans. Com a resultat, el 1881 el percentatge de la població espanyola amb dret a vot no arribava al 5% de la població total del país –en el cas de Catalunya, els electors van passar de 410.000 a les eleccions de 1876 a poc més de 78.000–. La creixent intensificació de la lluita popular per aconseguir el sufragi universal masculí per part dels partits republicans i demòcrates a l’oposició portaria finalment els liberals a cedir i establir el sufragi universal masculí el 1890.

La Constitució també proclamava la confessionalitat de l’Estat, malgrat que tolerava unes altres creences sempre que no se’n fes manifestació pública. En conseqüència, es va restablir el pressupost de culte i clergat per finançar l’església catòlica.

maria-cristina-constitucion-1876.jpg

La regent Maria Cristina jura la Constitució espanyola de 1876

Amb la Restauració van eliminar-se moltes de les conquestes democràtiques del Sexenni Democràtic, tot i que el nou text constitucional comptava amb una prolixa declaració de drets, però la seva concreció es remetia a lleis orgàniques posteriors que, en general, van tendir a restringir-los, especialment els drets d’impremta, d’expressió, d’associació i de reunió. L’estat d’excepció va deixar de ser una excepció per convertir-se en una regla habitual. El règim de la Restauració buscarà la inhibició de la ciutadania i al generar passivitat social provocarà el passotisme dels ciutadans respecte dels assumptes públics. Així, una de les principals característiques del sistema va ser la distància entre el país legal, regulat per la Constitució i el seu desenvolupament legislatiu, i el país real marcat per l’oligarquia i el caciquisme.

Amb la Restauració es difondrà una identitat oficial espanyola completament obsoleta i es bloquejarà la difusió d’alternatives actualitzadores de la idea de nació espanyola. Es recorrerà als valors considerats més genuïnament espanyols, és adir, conservadors, nostàlgics i passats de moda. Els conservadors van anar depositant en els propagandistes catòlics i a la pròpia Església la missió de divulgar un discurs nacionalitzador que no representava a la nació com quelcom nou, sinó com una herència del passat. La religió vindria a legitimar la autenticitat del discurs històric nacionalitzador. La Fe i la Pàtria estarien per sobre de la política i dels contingents humans.

La idea oficial de nació es basarà d’aquesta manera en el recurs a l’essencialisme identitari per la via de la divulgació de la nació espanyola dels nacionalistes catòlics i conservadors. La visió dogmàtica de la unitat i la coherència de l’Espanya catòlica es convertia en un obstacle per a l’aparició d’una autèntica estabilitat política i per a la integració social. Així començava a aparèixer la idea de les dues Espanyes.

Cánovas presentava Espanya com una “nación permanente” i una “realidad indisoluble”. Cánovas, a més, va posar especial èmfasi en la idea d’Espanya com una nació antiga, una realitat absoluta, transcendental i inqüestionable. Considerava la nació com quelcom consubstancial a la religió catòlica i a la institució monàrquica, identificant-se amb les visions més antiliberals i rebutjant tota visió pluralista o regionalista. Els drets individuals estarien subordinats als de la col·lectivitat nacional.

La proposta de Cánovas suposava el total rebuig a la idea d’una Espanya plural i significava la desautorització total dels provincianismes, regionalistes, foralistes, federalistes i iberistes. Era un atac en tota regla a les tesis de Pi i Margall al marginar la idea de nació política dels demòcrates. Espanya deixava de ser un espai on els ciutadans podien exercir els seus drets i manifestar les seves solidaritats. La idea metahistòrica de nació espanyola de Cánovas era totalment congruent amb el caràcter oligàrquic i antidemocràtic que aquest volia que adquirís el règim de la Restauració. El caràcter elitista del règim restauracionista acabaria ofegant les possibilitats nacionalitzadores capaces de mobilitzar conscientment els ciutadans i demanar-los sacrificis pel país.

La Dècada Moderada (1844-1854)

dimarts, 28/12/2010

El regnat d’Isabel II s’iniciaria amb l’hegemonia moderada després de l’exili d’Espartero. Per evitar la instauració d’una nova regència, va proclamar-se major d’edat a Isabel II tot i que només tenia 13 anys. Derrocat Espartero, accedia al poder el seu rival conservador el general Ramón María Narváez després de les eleccions de 1844, realitzades sota sufragi censatari, que van donar la majoria parlamentària als moderats.

Isabel II.png

Isabel II

La configuració del règim moderat. La pretensió de Narváez era clausurar l’etapa revolucionària, normalitzar el funcionament de les institucions liberals i crear una legislació bàsica sota la qual estructurar el nou Estat. Aquest havia de fonamentar-se en els principis del liberalisme moderat o doctrinari, en el predomini de l’ordre i de l’autoritat, i combinar la reforma política amb unes fèrries mesures repressives que posessin fi a les expectatives socials i polítiques generades per la dinàmica revolucionària que havia caracteritzat l’anterior etapa.

El règim es va fonamentar en el predomini social de la burgesia terratinent, nascuda de la fusió entre els vells aristòcrates que havien acceptat el liberalisme i la nova burgesia de propietaris rurals. Aquests grups consideraven necessari consolidar un nou ordre que fonamentés les institucions liberals des d’una òptica moderada i que les protegís dels enemics del sistema a dreta (carlins) i esquerra (insurreccions revolucionàries). D’aquesta manera, la corona i una part de l’exèrcit van esdevenir els garants més fidels d’un sistema que no dubtaria a l’hora de falsejar els mecanismes electorals per tal de garantir el triomf del partit del govern.

A Catalunya, el 1844, després dels anys d’agitació social del trienni esparterista, era el moment de deixar la política de banda i tornar a concentrar-se a les tasques quotidianes del treball productiu, l’art i la ciència. Després de l’experiència viscuda en els anys anteriors, la burgesia va acceptar de bona gana que fos el poder central qui controlés l’ordre social a Catalunya, practicant la repressió i mantenint l’estat d’excepció permanent. La universitat va ser depurada i la censura de la premsa esdevingué permanent. Aquesta política d’estat d’excepció permanent, però no podia justificar-se a llarg termini ja que produiria uns costos socials massa elevats i, per això, la pròpia burgesia moderada catalana va buscar decantar la seva pràctica cap a unes fórmules que permetessin assegurar un mínim de concòrdia social.

Ramon_Maria_Narvaez.jpg

Ramón María Narváez

Això resultava difícil en una política espanyola dominada pel partit moderat (que actuava sense cap mena de moderació) i el partit progressista (que era també força moderat) i amb tres personatges clau: Narváez, militar i terratinent que encarnaria el moderantisme immobilista fins 1868 sota l’axioma de governar és resistir; González Bravo, un intrigant i ambiciós trànsfuga de la revolució al moderantisme; i Bravo Murillo, situat encara més a la dreta que els anteriors. En el seu conjunt, la Dècada Moderada suposa una etapa força gris de la història del liberalisme espanyol.

La Constitució de 1845. Quan van arribar al poder, els moderats van fixar unes noves regles del joc reformant el sistema en un sentit retrògrad amb l’aprovació de la Constitució de 1845 que recollia les idees bàsiques del moderantisme. D’aquesta manera, es van suprimir tots aquells elements que podien dificultar a un govern reaccionari legislar en la direcció que li convingués: va establir-se la sobirania conjunta del rei i de les corts, van ampliar-se els poders de l’executiu, van disminuir-se els poders del legislatiu, va restringir-se encara més el dret a vot, i va establir-se un senat no electiu.

La nova Constitució conferia enormes atribucions a la corona, ja que, el partit moderat va propagar que es reforcés el poder monàrquic i l’establiment de la doctrina de la sobirania compartida. Així, a més de la facultat de nomenar ministres, dissoldre les corts i vetar-ne les decisions, li atorgava la facultat de designar el senat, nomenant personalitats rellevants i de la seva confiança.

Els moderats rebutjaven la idea progressista de la sobirania popular. Per a ells, la consolidació i modernització de l’Estat havia d’arribar mitjançant un funcionament extremadament centralitzat de l’administració. Així, els ajuntaments i les diputacions van quedar sotmesos a l’administració central i la Milícia Nacional va ser suprimida. A més, s’atorgava l’exclusivitat a la religió catòlica, que era declarada oficial de l’Estat i s’acordava el manteniment tant del culte com del clergat. Els moderats acceptaven la religió com una necessitat social imprescindible per vigilar la moral pública i, d’aquesta manera, l’Església es convertiria en una arma per controlar el sistema.

IsabelII-constitucion1845.jpg

Isabel II jurant la Constitució de 1845

El text constitucional, mantenia gran part de l’articulat de la Constitució de 1837, sobretot pel que fa a la declaració de drets, però la seva regulació es remetia a lleis posteriors que van ser enormement restrictives amb les llibertats. Així, un decret de 1845 va regular la llibertat d’impremta i va suprimir el jurat per a aquest tipus de delictes, fet que, a la pràctica, comportava el control governamental sobre la premsa i la restricció d’una de les llibertats bàsiques defensades pel liberalisme. Per exemple, per a obtenir el permís per editar un diari era necessari el vistiplau del cap polític de la regió i pagar una alta quantitat de diners.

Finalment, la Llei electoral de 1846 va plantejar la introducció d’un sufragi censatari molt més restringit encara, no superant l’1% de la població. Només tenien dret a vot els majors contribuents de cada localitat i algunes personalitats destacades de la cultura, l’exèrcit, l’administració i l’Església. A més, es va imposar el sistema de districtes uninominals, que afavorien el predomini del vot rural que presumiblement era més conservador, facilitaven la intromissió governamental en les eleccions i convidaven al falsejament electoral. D’aquesta manera s’evitava que arribessin al poder forces alienes a l’oligarquia moderada i els progressistes veien com es tancaven tots els camins per accedir al poder mitjançant les eleccions regulars.

El Concordat amb la Santa Seu. Un dels principals objectius dels governs moderats va ser la millora de les relacions amb l’Església, que en gran part s’havia mostrat contrària al liberalisme i propensa a donar suport al carlisme davant de les reformes progressistes. Per això, la venta de les terres desamortitzades del clergat va ser aturada, els béns que encara no s’havien subhastat van tornar a mans de l’Església i va establir-se un finançament públic per al clergat i pel culte catòlic.

Així va acordar-se un nou Concordat amb el Vaticà el 1851. El papat reconeixia Isabel II com a legítima reina d’Espanya mentre que l’Estat es comprometia al sosteniment de l’Església espanyola, al restabliment dels ordres regulars, a la concessió al clergat d’àmplies competències en ensenyament i al reconeixement del catolicisme com a religió oficial. A partir d’aquest moment, l’Església veuria incrementat el seu poder econòmic i potenciat l’ensenyament religiós, fet que va portar la seva jerarquia a donar suport la nova monarca.

La institucionalització de l’Estat liberal. La feina política essencial dels moderats va consistir en la centralització política, la uniformització i la jerarquització administrativa de l’Estat mitjançant un seguit de lleis i reformes administratives que van donar cos a aquest procés.

Alejandro_Mon.png

Alejandro Mon

En primer lloc, el govern moderat va endegar la necessària reforma fiscal a través de la Llei Santillán-Mon de 1845. La reforma buscava augmentar els ingressos de la hisenda pública racionalitzant el sistema impositiu, centralitzant el cobrament d’impostos en mans de l’Estat i propiciant la contribució directa segons la propietat. Els impostos es van dividir en directes (béns i indústria) i indirectes (gravant les hipoteques, les herències i els articles de consum). Els ingressos indirectes eren potenciats arribant a ser el 60% de la contribució territorial. Això suposava que una quarta part dels sous del treballadors anaven a parar a pagar els impostos derivats dels consums. Aquesta mesura generarà moltes protestes. D’altra banda, el deute públic es consolidava per garantir uns alts interessos per aquelles persones que adquirissin bons de l’Estat.

Per a posar fi a la dispersió de lleis pròpia de l’Antic Règim, es va plantejar la unificació de codis amb l’aprovació del Codi Penal de 1848 i l’elaboració d’un projecte de Codi Civil que, tanmateix, no va ser aprovat fins anys més tard.

També es va endegar la reforma de l’Administració Pública, amb la reorganització dels càrrecs de l’Estat i la creació d’una llei de funcionaris que en regulava l’accés. A més, es va reordenar l’administració territorial, sempre seguint els criteris centralitzadors de la divisió provincial introduïda el 1833, mitjançant l’enfortiment dels governs civils i militars així com de les diputacions provincials.

Ramón_de_Santillán_González.jpg

Ramón de Santillán

Respecte del control del poder municipal, seguint els principis moderats, la Llei d’Administració Local de 1845 va disposar que els alcaldes dels municipis de més de 2.000 habitants i de les capitals de província fossin nomenats per la corona, metre que el governador civil seria l’encarregat de designar els alcaldes dels municipis menors. D’aquesta manera es creava una estructura jerarquitzada i piramidal en la qual cada província depenia d’un poder central resident a Madrid, el Ministeri de la Governació, del qual depenien directament els governadors civils.

Ara bé, el temor que una centralització tan gran ocasionés una eventual revifalla de la insurrecció carlina va propiciar que, pel País Basc i Navarra, es busqués una solució intermèdia en la qüestió foral. Així, un decret de 1844 va acordar el manteniment en aquests territoris dels ajuntaments forals i de les Juntes Generals, tot i que va traslladar les duanes als Pirineus.

D’altra banda, tot i les grans prerrogatives de l’Església en el camp de l’ensenyament, es va establir un sistema nacional d’instrucció pública que regulava els diferents nivells de l’ensenyament (educació elemental, secundària i universitària) i elaborava els plans d’estudi. Aquesta legislació, però, no es completaria fins el 1857 quan va aprovar-se la primera gran llei d’educació espanyola: la Llei Moyano.

Una mesura molt polèmica dels governs moderats va ser l’establiment del sistema de quintes per a regular el reclutament de l’exèrcit. Així, una cinquena part dels habitants que tenien l’edat d’anar a l’exèrcit eren obligats a anar en un sistema arbitrari. Tanmateix, a canvi d’un pagament de diners, l’Estat alliberava els quints de l’obligació d’anar a l’exèrcit, el que va suposar la formació d’un exèrcit de proletaris.

Finalment, seguint els principis d’uniformització, es va dissoldre l’antiga Milícia Nacional, vinculada a les diferents ciutats i províncies, i, el 1844, es va crear la Guàrdia Civil. Aquest seria un cos armat amb finalitats civils, però amb una estructura militar, que es faria càrrec del manteniment de l’ordre públic, sobretot al medi rural. Amb l’aparició de la Guardia Civil, una institució depenent del Ministeri de la Guerra, es garantia la presència de l’Estat a tots els punts del territori espanyol.

El desmantellament de l’Antic Règim i el procés constituent (1836-1837)

divendres, 24/12/2010

En el curt període de temps que va de l’agost de 1836 a les darreries de 1837, els progressistes van assumir la tasca de desmantellar les institucions de l’Antic Règim i d’implantar un sistema econòmic liberal, constitucional i de monarquia parlamentària que realitzés la reforma política, econòmica i social que desmantellaria definitivament l’Antic Règim en plena guerra civil amb el carlisme.

Calatrava.jpg

José María Calatrava

La fi de l’Antic Règim. Una de les seves primeres actuacions dels progressistes un cop van ser en el poder va ser l’anomenada reforma agrària liberal, que consagrava els principis de la propietat privada i la lliure disponibilitat de la terra. Aquesta reforma es va dur a terme el 1837 a partir de tres grans mesures: la dissolució del règim senyorial, la desvinculació patrimonial i la desamortització.

La dissolució del règim senyorial, ja iniciada a les Corts de Cadis, va implicar la pèrdua de les atribucions jurisdiccionals dels senyors, malgrat que van mantenir la propietat de les terres que els pagesos no van poder acreditar com a pròpies. Així, l’antic senyor va esdevenir el nou propietari agrari i molts pagesos van passar a la condició d’arrendataris o jornalers. La noblesa va veure’s consolidada i no va perdre capital ni propietats, a més va poder ampliar la seva riquesa adquirint les terres de l’Església i comprant terres als pagesos propietaris. Així es convertien en propietaris capitalistes.

D’altra banda, la desvinculació patrimonial (supressió de primogenitures, fideïcomisos, etc.) va significar la fi dels patrimonis units obligatòriament i a perpetuïtat a una família o institució, així que els seus propietaris finalment van ser lliures per poder vendre’ls sense cap mena de traves en el mercat o repartir-los en herència. Així, la noblesa va guanyar la possibilitat de vendre terres com a nova font d’ingressos, mentre que la petita noblesa (amb poques terres per vendre) va ser la més afectada ja que la seva principal font d’ingressos era l’explotació dels pagesos i, per això, va passar a formar part de la base social del carlisme.

Juan_Álvarez_Mendizabal.jpg

Juan Álvarez Mendizábal

La desamortització havia estat un element recorrent en la política espanyola, des dels governs de Godoy, com a mitjà per aconseguir recursos per a l’Estat a través de la venda de terres que estaven amortitzades en mans de l’Església i els ajuntaments. Mendizábal, l’any 1836, va decretar la dissolució dels ordres religiosos (amb l’excepció d’algunes beneficències com les dedicades a l’ensenyament i a l’assistència hospitalària), la incautació del patrimoni de les comunitats afectades i la seva renda per recaptar fons per a l’Estat. Amb aquestes mesures buscava capital per finançar l’exèrcit liberal, recuperar vals de deute públic i reduir el greu dèficit pressupostari de l’Estat, fomentar la industrialització, la producció d’excedents agraris per abastir les ciutats i la formació d’un mercat en el món agrari per donar sortida als productes industrials.

Els béns desamortitzats, convertits en béns nacionals, van posar-se a la venda mitjançant una subhasta pública, a la qual van poder accedir tots els particulars interessats en la compra. Tanmateix, la majoria de les terres van perdre part del seu valor pecuniari per l’excés de quantitat a la venda en poc temps Les terres podien comprar-se pagant en metàl·lic o a canvi de títols de deute públic (que es trobaven molt depreciats en el seu valor nominal). L’Estat no va recaptar tots els diners que esperava, però els nous compradors van esdevenir un ferm suport social de cara al triomf del liberalisme a Espanya. En un termini més llarg, es suposava que les mesures havien de fomentar el desenvolupament de l’agricultura, perquè la terra passaria a uns propietaris més emprenedors i disposats a introduir millores en les formes de conreu.

la-desamortizacion-de-mendizabal.jpg

D’aquesta manera, el camperolat no va poder accedir a la compra de terres per convertir-se en propietaris. No van sorgir ni capitals, ni excedents de mà d’obra, ni va millorar-se el sistema d’explotació de la terra, ni va articular-se un mercat. En definitiva, la reforma agrària no es va produir perquè només va haver-hi un canvi de mans en la propietat de la terra. Així, la situació del camperolat va empitjorar perquè hi havia més terres en conreu el que va fer augmentar la producció però no millorava ni el rendiment de les terres ni el nivell de desenvolupament tècnic. A més, amb la desaparició de les terres comunals (boscos, pastures i conreus) la subsistència dels camperols va empitjorar i molts jornalers van patir un procés de proletarització. Per això, cada cop que es donés una crisi al camp es produirien rebel·lions camperoles espontànies.

Juntament amb l’abolició del règim senyorial i la transformació jurídica del règim de propietat, un seguit de mesures legislatives encaminades a la potenciació del lliure funcionament del mercat van completar el marc de liberalització de l’economia (abolició dels privilegis de la Mesta, llibertat d’arrendaments agraris, llibertat de preus, llibertat d’emmagatzematge, etc.). Finalment, l’abolició dels privilegis gremials, el reconeixement de la llibertat d’indústria i de comerç, l’eliminació de les duanes interiors, així com l’abolició dels delmes eclesiàstics, van completar el nou marc jurídic amb el qual s’implantava el liberalisme econòmic al país.

En aquest marc, la indústria catalana no trobarà un mercat interior que li permeti donar sortida als seus productes i reclamarà mesures proteccionistes des de l’Estat. En canvi, la resta del país no voldrà aquesta política proteccionista i apostarà pel lliurecanvisme per donar sortida als productes agraris com l’oli.

La Constitució de 1837. El govern progressista va convocar unes corts extraordinàries per redactar un nou text constitucional que adaptés la Constitució de Cadis als nous temps. el text, aprovat el juny de 1837, era breu i deixava espai per a una sèrie de qüestions que es regularien posteriorment mitjançant les lleis orgàniques (com la llei electoral, la llei d’impremta o la regulació del règim dels ajuntaments) amb la finalitat de fixar un text estable que podia ser acceptat tant per progressistes com per moderats perquè poguessin governar totes les fraccions del liberalisme espanyol.

alegoria constitucion 1837.jpgLa reforma de la Constitució plantejada pels progressistes tenia com a objectiu la consecució d’un sistema representatiu que garantís la seguretat individual i que a la vegada fos compatible amb un canvi social. Així, la Constitució de 1837 proclamava alguns dels principis bàsics del progressisme: la sobirania nacional, una àmplia declaració de drets ciutadans (llibertat de premsa, llibertat d’opinió, llibertat d’associació, etc.), la divisió de poders i l’absència de confessionalitat de l’Estat, tot i que els clergues serien considerats com a funcionaris de l’Estat.

D’altra banda, el text constitucional també recollia alguns elements moderats ja que es basava novament en la prerrogativa monàrquica i concedia al parlament un paper restringit: establia dues cambres col·legisladores, el Congrés i el Senat, aquesta darrera cambra no electiva i designada directament per la monarquia, i atorgava amplis poders a la corona (veto de lleis, dissolució del Parlament, facultat de nomenar i destituir els ministres, etc.). A més, com que la desamortització i la supressió del delme eclesiàstic havien deixat el clergat sense part del seu patrimoni i havien liquidat una de les seves fonts de finançament tradicionals, la Constitució recollia el compromís Estatal de finançar el culte catòlic com a mecanisme moderat per a garantir la confessionalitat de l’Estat.

Amb l’aprovació d’altres lleis es culminaria l’entramat jurídic constitucional. Així, la Llei d’impremta (1836) va fer desaparèixer la censura prèvia i la Llei electoral (1837) va fixar un sistema de sufragi censatari extraordinàriament restringit i vinculat a la propietat, que tot i això ampliava el cens electoral del 0,15% de l’Estatut Reial al 2,4%. D’aquesta manera, passaven a tenir dret a vot els espanyols majors de 25 anys que paguessin un mínim de 200 rals de contribució directa, el que suposava que només podien votar 1 de cada 45 espanyols (uns 250.000). Finalment, els poders locals i provincials serien escollits pels veïns segons els principis progressistes i es va enfortir la milícia urbana, tot i que els moderats volien que els ajuntaments fossin designats pel rei o el cap polític (governador civil).

Les Corts de Cadis i la Constitució de 1812

divendres, 10/12/2010

La Junta Suprema Central formada el setembre de 1808 com a govern alternatiu s’havia mostrat incapaç per a dirigir la guerra contra els francesos i, després d’haver de fugir d’Aranjuez a Sevilla i, posteriorment, a Cadis el 1810, l’única ciutat que, gràcies a l’ajuda britànica, resistia el setge francès, va acabar per dissoldre’s el gener de 1810. Abans, però, havia iniciat un procés de convocatòria de Corts perquè els representants de la nació decidissin sobre la seva organització i el seu destí. Estem davant del naixement de la nació espanyola.

Mentre s’elegien els diputats que composarien les Corts es va crear una regència formada per cinc membres i les Juntes van organitzar una consulta al país sobre les reformes que s’havien de dur a terme. Malgrat les dificultats existents per recollir les propostes i la diversitat dels consultats, predominava la idea que l’acció desastrosa dels governs dels anys de regnat de Carles IV havia provocat la ruïna d’Espanya i es demanaven garanties contra el poder absolut del futur monarca.

cortescadizjuramento.jpg

El procés de selecció dels diputats i la reunió de les Corts a Cadis van ser força difícils per l’Estat de guerra en què es trobava el país. Tot i això, va arribar-se a la composició d’unes corts amb uns 240 diputats que aniran variant. Així, un terç dels diputats eren nobles, un altre terç eren eclesiàstics i la resta pertanyien al tercer estat (burgesia, professors, advocats, etc), i molts dels diputats presents eren suplents que substituïen al titular de l’escó. Les Corts es van obrir el setembre del 1810, i el sector liberal va aconseguir la formació d’una cambra única i l’aprovació, en la primera sessió, del principi de sobirania nacional, és a dir, el reconeixement que el poder resideix en el conjunt dels ciutadans, representats a les Corts.

L’experiència de construcció d’una nova estructura política assajada a les Corts de Cadis representava la primera oportunitat real en la que els polítics catalans eren cridats a participar activament en la política de la monarquia espanyola. Tot i els obstacles existents, la Junta Superior de Catalunya va aconseguir enviar-hi una vintena de diputats catalans, el paper dels quals, però, seria força irrellevant al tractar-se d’un grup heterogeni que mai va actuar de forma compacta.

Cortes_de_cadiz.jpg

D’aquests diputats catalans, només Capmany es trobava en una situació que li permetés articular els interessos de Catalunya dins del debat global que es desenvolupava a Cadis. Així, Capmany, orador brillant i defensor d’una Espanya modernitzada que assumís en part el projecte austriacista liquidat el 1714 i que fomentés el desenvolupament comercial i industrial, va ser l’únic diputat català que va figurar habitualment entre les grans personalitats de l’etapa parlamentària gaditana. Tot i això, era una figura solitària enmig dels altres diputats catalans, com Joan de Balle o Felip d’Aner, que no entenien ni compartien la seva visió política avançada.

D’entre la resta de diputats catalans a Cadis trobem un altre grup, aquest sí, articulat amb una gran coherència: el sector reaccionari. Representat per personatges com Creus, Utgés, Dou o Papiol, aquest sector s’oposava a les reformes polítiques de caràcter liberal per tal de preservar la vella societat de l’Antic Règim i l’absolutisme.

Amb la constitució de les Corts es va començar a edificar un nou projecte polític que lluitava contra el despotisme oposant-hi una societat basada en la llibertat i la igualtat davant de la llei. El camí cap a la constitució de Cadis suposaria la introducció del liberalisme com a limitació del poder del rei. Així, una comissió de les Corts va encarregar-se de preparar un projecte de Constitució, que es va promulgar, després d’una sèrie d’intensos debats entre absolutistes i liberals, el 19 de març de 1812, dia de Sant Josep, motiu pel qual la primera Constitució de la història d’Espanya va ser coneguda com “la Pepa”.

El nou règim constitucional, tot i que s’inspirava evidentment en la Constitució francesa de 1791, no era una còpia exacta de la mateixa, com argumentaven els seus detractors des del conservadorisme. La Constitució de Cadis sí que mantenia el mateix concepte de Nació i de sobirania nacional que havien introduït els revolucionaris francesos, però a partir d’aquí hi ha moltes diferències.

Constitucion 1812.Portada.jpg

La Constitució de 1812, descartant la via revolucionària francesa, contenia una declaració de drets del ciutadà on es garantien la llibertat de pensament i d’opinió, la igualtat dels espanyols davant la llei, el dret de petició, la llibertat civil, el dret de propietat i el reconeixement de tots els drets legítims dels individus que composaven la nació espanyola. Aquesta nació era definida com la reunió del conjunt de tots els espanyols dels dos hemisferis, és a dir, els territoris peninsulars i les colònies americanes i no era patrimoni de cap família ni persona.

L’estructura de l’Estat definida per la Constitució corresponia a una monarquia limitada, moderada o constitucional basada en la divisió de poders i que deixava de banda la monarquia de dret diví. Així, s’estableix la divisió de poders legislatiu, executiu i judicial: el poder legislatiu resideix en les Corts, l’executiu en el rei no responsable i el judicial en els tribunals de justícia.

El poder legislatiu era competència de les Corts unicamerals, que representaven la voluntat nacional i posseïen amplis poders com l’elaboració de les lleis, l’aprovació dels pressupostos, l’aprovació dels tractats internacionals, el comandament sobre l’exèrcit, etc. Els diputats de les Corts ocupaven el càrrec durant dos anys i eren inviolables en l’exercici de les seves funcions.

El poder executiu estava encapçalat pel monarca que era qui posseïa la direcció del govern, intervenia en l’elaboració de les lleis a través de la iniciativa i la sanció, i tenia la possibilitat d’aplicar un vet suspensiu a la iniciativa legislativa durant dos anys. Les decisions del monarca havien de ser refrendades pels ministres, els quals estaven sotmesos a responsabilitat penal. El monarca, sota cap pretext, no podria evitar, suspendre o dissoldre les Corts.

L’administració de justícia era competència exclusiva dels tribunals, i s’hi establien els principis bàsics d’un Estat de dret: codis únics en matèria civil, criminal i comercial, inamovibilitat dels jutges, garanties dels processos, etc.

La Constitució de 1812:

PODER EXECUTIU PODER LEGISLATIU PODER JUDICIAL

REI

No responsable.

Sanciona les lleis.

Dret de vet.

Ordre públic.

Seguretat de l’Estat.

Iniciativa legal.

NACIÓ ESPANYOLA

Sufragi Universal Masculí (ciutadans de més de 25 anys).

Electors de parròquia.

Electors de partit.

Electors de província.

TRIBUNALS

Processos d’ordre públic.

Un sol fur i codi sense diferències estamentals.

MINISTRES

7 secretaris de despatx.

Nomenats pel rei.

Responsables.

CORTS

Un diputat per cada 70.000 habitants.

Calia un determinat nivell de renda.

Cambra única.

Escollits cada dos anys.

Iniciativa legal.

Elaboren el pressupost.

Control de l’executiu.

Aproven la política internacional.

DIPUTACIÓ

Permanent a les Corts.

7 diputats.

Vigilen el compliment de la Constitució.

CONSELL D’ESTAT

Consultiu.

Nomenat pel rei.

La Constitució de Cadis plantejava en els seus articles la reforma dels impostos i de la hisenda, la creació d’un exèrcit nacional (una força militar permanent de terra i mar per la defensa exterior de l’Estat i la conservació de l’ordre intern), el servei militar obligatori i la implantació d’un ensenyament primari públic i de caràcter obligatori (escoles de “primeras letras” per que els nens poguessin aprendre a escriure, llegir, matemàtiques bàsiques i el catecisme catòlic).

El territori de l’Estat espanyol es dividia en províncies, institucions d’inspiració francesa que portaran a la recreació de l’Estat, i per al govern interior de les quals es creaven les diputacions provincials, s’establia la formació d’ajuntaments amb càrrecs electius per al govern dels pobles i es creava la milícia nacional (composada per habitants de la pròpia província), en els àmbits local i provincial.

El text constitucional recollia també el compromís existent entre els sectors de la burgesia liberal i els absolutistes amb l’afirmació de la confessionalitat catòlica de l’Estat. Va arribar a donar-se una veritable obsessió per remarcar la qüestió religiosa a la Constitució com a signe d’identitat del país. Així, com que l’Església exercia una funció social a l’Espanya de principis del segle XIX, heretada de l’època moderna, les Corts buscaran l’adequació de l’Església a la nova situació sense separar en cap cas Estat i Església. La religió catòlica apostòlica i romana serà l’única religió oficial de l’Estat i serà protegida. El control nacional de la religió en detriment de la llibertat confessional va considerar-se que podria ser un element alliberador i que jugaria un important paper a la cohesió nacional en el si d’una monarquia catòlica.

La_Verdad,_el_Tiempo_y_la_Historia.jpg

A més del text constitucional, les Corts de Cadis van aprovar un seguit de lleis i decrets destinats a eliminar l’Antic Règim i a ordenar l’Estat com un règim de caràcter liberal.

Així, els diputats van procedir a la supressió de les senyories jurisdiccionals, fent-ne distinció de les territorials, que van passar a ser propietat privada dels senyors. Aquest procés apuntava cap a un tipus de reforma agrària que, d’una banda, liquidava el règim senyorial, però que a la vegada transformava els antics senyors en els propietaris de la terra i no pas els pagesos que la treballaven. També es va decretar l’eliminació de les primogenitures i la desamortització de les terres comunals, tot amb l’objectiu de recaptar capitals per amortitzar deute públic.

Es va votar l’abolició de la Inquisició, amb una forta oposició dels sectors absolutistes i del clergat, i la llibertat d’impremta, que va quedar condicionada per la formació d’unes juntes de censura, excepte per aquells assumptes que concernissin a la religió que seguirien en mans de l’Església. Cal remarcar també la instauració de la llibertat de contractació, l’anulació dels gremis i la unificació del mercat.

Aquest primer liberalisme espanyol va marcar les línies bàsiques del que havia de ser la posterior modernització econòmica i social de l’Espanya contemporània tot aprofitant la situació revolucionària creada per la guerra, ja que en un marc de normalitat aquest model tan avançat establert a Cadis mai hauria estat possible. Tanmateix, l’obra dels legisladors gaditans no va tenir gaire incidència pràctica ja que, d’una banda, la guerra va impedir l’aplicació efectiva de la legislació, i, a més, el retorn de Ferran VII un cop acabat el conflicte va frustrar les reformes liberals per conduir a un retorn cap a l’absolutisme i l’Antic Règim.