Entrades amb l'etiqueta ‘Consolat’

El Consolat (1799-1804)

dilluns, 4/10/2010

Després del cop d’Estat de 18 de Brumari de l’any VII (novembre de 1799), Napoleó Bonaparte va fer-se amb el poder a França. D’aquesta manera, després de deposar el govern del Directori, Napoleó va emprendre una sèrie de reformes institucionals que van instaurar el Consolat, un règim personalista basat en l’enorme capacitat política de la seva figura i que tenia per objectiu refermar les conquestes de la Revolució.

Bouchot_-_Le_general_Bonaparte_au_Conseil_des_Cinq-Cents.jpg

Així, el desembre de 1799 es redactava una nova Constitució (any VIII) que seria aprovada en plebiscit i que atorgava el poder al primer cònsol, el propi Bonaparte que aniria acaparant poder i protagonisme. Posteriorment, el 1802, aquest rebria el títol de cònsol únic i vitalici.

3_consuls.jpgEl mandat de Bonaparte va caracteritzar-se pel recurs a la força militar i per adreçar-se fonamentalment a restablir l’ordre intern i extern. Per a anar eliminant l’oposició al règim que podia sorgir, tant des de la seva dreta com des de la seva esquerra, es realitzarien importants canvis en l’administració.

El febrer de 1800, va començar a reorganitzar-se l’administració mitjançant el debilitament de les institucions locals, en profit d’una forta centralització: apareixien les figures dels prefectes i els subprefectes com a homes forts del govern en cada departament. Els prefectes depenien directament del Ministeri de l’Interior.

La reorganització financera, d’altra banda, es portaria a terme entre 1799 i 1801 amb la centralització dels impostos, i la creació del Banc de França el febrer de 1800 (institució financera que col·laboraria amb el govern). D’aquesta manera, els ingressos de l’Estat van veure’s més sanejats i millor administrats que en els anys de corrupció del Directori.

First_Consul_Bonaparte.pngEn el camp econòmic, el Consolat va prendre mesures de caràcter proteccionista, com l’aplicació de tarifes duaneres. D’altra banda, va organitzar-se una important i poderosa policia secreta que va resultar molt eficaç per a detenir, executar o deportar els descontents amb el règim. Finalment, el maig de 1802, era promulgada una reforma escolar de caràcter nacional.

En paral·lel, Napoleó va seguir una política d’apaivagament combinada amb la fermesa. Així, 52.000 emigrants dels temps de la Revolució van ser autoritzats a retornar a França (desembre de 1800) i els chouans van ser amnistiats. Tot i això, després de l’atemptat del carrer de Saint-Nicaise (desembre de 1800) i, especialment, de l’atemptat de Cadoudal, la repressió va caure amb duresa sobre els anomenats irreductibles, amb l’execució del duc d’Enghien, el 21 de març de 1804.

Durant aquest període, va optar-se per la pacificació religiosa i la normalització de les relacions de França amb l’Església mitjançant el Concordat amb la Santa Seu de 1801. El Concordat suposava que el catolicisme esdevenia novament la religió oficial de l’Estat francès i de la majoria dels francesos, restituïa el clergat i permetia que el Papa destituís els bisbes constitucionals per a donar pas a una nova Església dominada pels refractaris. A més, França es comprometia a defensar els Estats Pontificis. A canvi, el papa Pius VII acceptava i reconeixia com a legítim el govern de Napoleó. No obstant això, Napoleó no va retornar res a l’Església, ni les terres desamortitzades ni els delmes.

Finalment, l’obra més important d’aquest període va ser el Codi Civil Napoleònic, un conjunt de lleis que detallaven, racionalitzaven i unificaven el marc legal de moltes activitats econòmiques, contractes, arrendaments, deutes, societats anònimes, etc. Amb aquesta introducció legal va afermar-se el sistema polític i econòmic liberal que beneficiava les capes burgeses, consolidant la Revolució moderada (reconeixement de la llibertat i la igualtat civil, supressió del règim feudal i propietat lliure de la terra). D’altra banda, el Codi Civil també tenia espai per a qüestions com la família, en la qual es reconeixia l’autoritat del pare sobre la dona i els fills.

Code_Civil_1804.png

A l’exterior, per plantar cara a la Segona Coalició, Napoleó va desplaçar-se novament a Itàlia, i com a resultat de les campanyes de 1800 (batalla de Marengo), va obligar Àustria a signar el tractat de Lunéville (1801) i va recuperar els territoris perduts a la Península Itàlica el 1799. S’iniciava així una breu etapa de pau a Europa ja que, davant aquesta situació, una Gran Bretanya aïllada va haver d’optar per pactar amb França, donant lloc a la Pau d’Amiens de 1802.

Ara bé, després d’aquestes paus, França dominava bona part d’Europa i, el 1803, els britànics, preocupats per l’expansió colonial francesa a La Española i per l’expansionisme econòmic francès, van trencar la pau d’Amiens per aliar-se amb Àustria i Rússia i formar la Tercera Coalició. S’iniciava una nova etapa bèl·lica.

Mentrestant, a França, tot aquest procés d’enfortiment del poder personal de Napoleó Bonaparte va culminar amb el seu nomenament primer com a cònsol vitalici i després, el 1804, com a emperador. La França de la Revolució que cremava etapes vertiginosament havia donat pas a l’Imperi Napoleònic.

Napoleó Bonaparte

dimarts, 21/09/2010

Ajaccio, 15 d’agost de 1769 – Santa Helena, 5 de maig de 1821.

General, primer cònsol i emperador dels francesos.

Jacques-Louis-David-Napoleon.jpg

Fill d’un cors col·laboracionista, Bonaparte va estudiar a França des del 1779. Personatge il·lustrat per educació i inclinació, Napoleó es mantindria fidel a la Revolució francesa que havia tastat des de l’Enciclopèdia i l’obra dels filòsofs. Però de la mateixa manera, adaptaria sense gaires problemes el seu jacobinisme de sortida amb l’autoritarisme dels seus anys de governant.

Entregat a la causa revolucionària, va ser lloctinent coronel de la Guàrdia Nacional a Còrsega, i el 1793 va passar a França. Aleshores, va declarar-se jacobí i va començar una brillant carrera militar al servei de la Convenció. La seva primera acció militar victoriosa seria dirigint l’ofensiva de l’artilleria que va permetre la recuperació de Tolosa pel govern de París el desembre de 1793.

Empresonat i depurat després dels fets de Termidor per la seva vinculació al Comitè de Salut Pública i a la figura de Robespierre, va començar a redreçar la seva carrera el 1795 quan, com a segon comandant de l’exèrcit de l’interior encapçalat per Barras, va dirigir la repressió de l’aixecament reialista que donaria pas al Directori i va ser nomenat cap de l’exèrcit de l’interior (5 d’octubre de 1795).

napoleon.jpg

Acabat de casar amb Josefina, va ser enviat a Itàlia (1796), on va aconseguir, després d’una victoriosa campanya, la signatura del tractat de Campoformio (1797) i va modificar per primer cop el mapa polític europeu: va suprimir el Regne de Venècia i va crear la República Cisalpina.

Requerit per a realitzar una nova acció militar a París per donar un cop de força en favor del Directori, enviaria a París el general Augereau per ser l’encarregat d’ocupar militarment la ciutat de París la matinada del 4 de setembre de 1797 i procedir a la depuració del cos legislatiu que donaria pas a la segona etapa del Directori. Sense participar activament, Napoleó es convertia en l’àrbitre de la República.

Bonaparte va representar a França al congrés de Rastatt (1797) i va acceptar la direcció de l’exèrcit que havia de lluitar amb Anglaterra. així, per tal de tallar als anglesos la ruta vers les colònies orientals, va passar a Egipte. Aïllat pel fet d’haver estat destruït el seu estol, va portar a terme una política de captació dels nadius i va aconseguir d’aturar els turcs a Síria i a la mateixa costa egípcia.

Bonaparte_visitant_les_pestiférés_de_Jaffa.jpg

El 1799 va tornar a França, just en el moment en què els moderats necessitaven un general per a realitzar un cop d’Estat que posés fi al Directori.

Així, després del cop de 18 de Brumari (9 de novembre de 1799), Napoleó va esdevenir cònsol juntament amb Roger Ducos i l’abat Sieyès. Primer cònsol, cap de govern i de l’exèrcit, tindria el poder executiu i la iniciativa en l’elaboració de les lleis, designava ell mateix els consellers d’Estat i els altres cònsols, segons els seus interessos polítics, prescindint de les assemblees i recorrent al plebiscit. Començava una etapa de quinze anys en el poder de França.

Bouchot_-_Le_general_Bonaparte_au_Conseil_des_Cinq-Cents.jpg

El 1800 va reorganitzar l’administració, l’economia i el sistema judicial i es va llançar sobre Europa. Napoleó atacaria Itàlia, aconseguiria que es reconegués la frontera del Rin (1801) i forçaria Anglaterra a signar la pau d’Amiens(1802).

Reforçada la seva posició pel prestigi dels triomfs militars, Bonaparte va acabar de consolidar el seu poder ampliant les bases socials del seu règim cap a la dreta amb una implacable repressió antijacobina, minant el reialisme amb el seu acostament a l’Església i assegurant-se la fidelitat de la classe política mitjançant una depuració (1802) del tribunat.

First_Consul_Bonaparte.png

La Constitució de l’any X (1803) el faria cònsol vitalici, li va reconèixer el dret de triar successor, de designar el Senat que havia de completar la mateixa constitució, i de legislar un model de tribunat fàcil de controlar. El poder executiu passaria a estar per sobre del poder legislatiu, deixant l’assemblea en segon pla, amb els seus membres escollits per sufragi censitari. El seu règim començava a ser de caràcter autoritari, personalista i repressiu.

Les hostilitats amb Anglaterra i les maniobres dels reialistes per a aprofitar-se’n li proporcionarien excusa per a fer-se proclamar emperador i el mateix papa Pius VII va ser obligat a consagrar-lo en una fastuosa cerimònia celebrada a la catedral de Notre Dame de París (1804). El consolat es transformava aleshores en Imperi sota la legitimació del referèndum popular.

Napoleon_on_his_Imperial_throne.jpg

Jacques-Louis_David_006.jpg

Napoleó va iniciar llavors l’obra de construir un país nou, un nou règim i una societat de nou tipus. Es va fer envoltar d’una cort imperial, va afavorir el sorgiment d’una noblesa d’imperi i va legislar les bases jurídiques de la societat sorgida de la Revolució. Va reformar l’ensenyament, va urbanitzar la seva capital i va potenciar les creacions d’artistes oficials que donarien unitat formal al nou ordre del país.

En el terreny econòmic, va crear-se un nou sistema de duanes i l’agricultura i la indústria rebrien protecció des de l’Estat. El règim imperial, però, tindria poca capacitat de resistència a la crisi econòmica, hi havia pocs fons i l’exèrcit estaria crònicament mal abastat i mal pagat.

Aquest exèrcit va ser l’encarregat de refer el mapa d’Europa per tal d’establir el “sistema napoleònic”. Napoleó pretenia de voltar França d’un estol d’Estats convencionalment delimitats, el govern dels quals va ser donat a parents o a persones de la seva absoluta confiança. Aquests Estats estarien regits pel mateix sistema de govern i fins i tot pel mateix codi que l’imperi Francès, i havien d’ésser en realitat un eixamplament defensiu.

Austerlitz-baron-Pascal.jpg

Les guerres sempre renovades amb les grans potències —Anglaterra, Àustria, Prússia, Rússia—, successivament coalitzades contra França, les hostilitats simultànies en fronts tan distants com Rússia i la Espanya cansarien finalment els francesos, afeblirien l’exèrcit i arruïnarien l’Estat.

Napoleons_retreat_from_moscow.jpg

Napoleó va intentar salvar-se amb un retorn a un sistema quasi propi de l’Antic Règim —a través del seu matrimoni amb Maria Lluïsa d’Àustria (1810) i l’aliança imperial amb els Habsburg—, però ja era massa tard.

El 31 de març de 1814, derrotat militarment per la coalició antifrancesa que ocupava París, va ser obligat a abdicar. Pel tractat de Fontainebleau li va ser reconegut el títol d’emperador, però va ser desterrat a l’illa d’Elba.

El 1815, reprendria per sorpresa el poder, donant pas l’aventura dels Cent Dies, però la derrota definitiva a Waterloo li costaria el destronament i l’exili definitius a l’illa de Santa Helena on moriria el 1821.

El cop d’Estat de 18 de Brumari

dilluns, 20/09/2010

El 1799, Sieyès, autor del famós pamflet Què és el Tercer Estat? el 1789, va ser escollit director i va preparar un cop d’Estat amb l’ajuda de Napoleó Bonaparte, un militar jove i ambiciós molt popular en aquell moment a França per les seves victòries a les campanyes d’Itàlia i Egipte (1798).

Així, el 18 de Brumari (9 de novembre de 1799), Sieyès va aconseguir que Napoleó fos nomenat comandant de les tropes de París. Però el Consell dels Cinc-cents va rebre Napoleó amb el crit de “bandit”. Quan tot semblava perdut per als autors del cop, Lucien, germà de Napoleó, va ordenar la detenció dels diputats que s’havien oposat al cop d’Estat. Napoleó va prometre als francesos que tornaria la calma i va forçar el nomenament de tres cònsols provisionals (Sieyès, Ducos i ell mateix).

Bouchot_-_Le_general_Bonaparte_au_Conseil_des_Cinq-Cents.jpg

Així explicava el propi Napoleó Bonaparte la seva actuació en el cop d’Estat del 18 de Brumari:

Quan he tornat a París he trobat dividides totes les autoritats i l’acord establert sobre aquesta única veritat: que la Constitució estava mig destruïda o no podia salvar la llibertat. Tots els partits han acudit a mi, m’han revelat els seus secrets i m’han demanat suport. He rebutjat ser l’home d’un sol partit.

El Consell dels Ancians em va cridar; vaig respondre a la crida. Un pla de restauració general havia estat concertat per uns homes als quals la Nació estava acostumada a veure com els defensors de la llibertat, de la igualtat, de la propietat […]. Vaig creure que estava obligat a acceptar l’encàrrec per un deure envers els meus conciutadans, envers els soldats que moren en els nostres exèrcits, envers la glòria nacional adquirida al preu de la seva sang […].

Em presento al Consell dels Cinc-cents sol, sense armes, el cap descobert, tal com els ancians m’havien rebut i aplaudit; venia a recordar a la majoria la seva voluntat i assegurar-li el seu poder. Els punyals que amenaçaven els diputats s’aixequen immediatament contra el seu alliberador […]. Alhora els crits de bandit (hors la loi) se sentien contra el defensor de la llei.