Entrades amb l'etiqueta ‘Conquesta i colonització d’Amèrica’

Els pobles precolombins: els maies

dissabte, 6/11/2010

La cultura maia, que ocupava el territori de la Península de Yucatán, les muntanyes de Chiapas i la selva de Petén, ja estava configurada pels volts del segle IV, però un seguit de guerres i catàstrofes demogràfiques van provocar la seva decadència molt abans de l’arribada dels conqueridors espanyols. El període de màxima esplendor d’aquesta civilització va estendre’s des del segle IV fins al segle X.

Mayas.png

La península del Yucatán és una regió condicionada per les seves condicions climàtiques ja que pateix una llarga estació seca que abraça uns vuit mesos cada any. A més, hi abunden les roques calcàries, les aigües es filtren i els corrents es fan subterranis. L’aigua és escassa i per aquest motiu s’ha de recórrer als pous per tal de fer-la emergir. En aquest context geogràfic va desenvolupar-se la cultura maia, que ocupava unes terres baixes de densos boscos tropicals.

Els maies eren un poble agricultor que va evolucionar des de la pràctica d’una agricultura extensiva d’artigues a un model intensiu que els va permetre de conrear durant set o vuit estacions successives. Per això, els maies van construir un sistema de canals que els proporcionava aigua durant l’estació seca. La seva producció agrícola era abundant. A més de la trilogia agrícola característica de la zona mesoamericana composada pel blat de moro, la carbassa i els fesols, els maies conreaven nombrosos fruits i plantes, dels quals obtenien aliments, fibres tèxtils, materials de construcció o medecines, entre d’altres.

La població s’agrupava en ciutats-estat, que en ocasions els historiadors han comparat amb les polis gregues. Al capdavant de cadascuna d’aquestes ciutats-estat es trobava el que denominaven com a un “home vertader”, que governada amb l’ajuda d’un consell integrat per sacerdots i notables. Aquesta era una societat força jerarquitzada en la qual els notables solien ocupar els càrrecs de funcionaris locals.

Comalcalco.jpg

Els sacerdots es dedicaven al culte, que incloïa pràctiques de caràcter endevinatori, així com els sacrificis rituals. Eren també ells els que desenvolupaven els coneixements científics, com els relatius al pas de les estacions. En conseqüència, els sacerdots dirigien les activitats agrícoles i això els donava un gran poder sobre la població i el seu treball.

La major part de la població es dedicava al treball agrícola i del fruit d’aquest treball es pagaven tributs en espècie. Tanmateix, sembla que l’aportació més important dels habitants vers la ciutat-estat es realitzava a través del treball en les obres d’infraestructura.

Com que l’agricultura deixava una quantitat considerable de temps lliure als maies, aquests, de forma més o menys voluntària, dedicaven part d’aquest temps a participar en les obres. A canvi, com a compensació per la seva contribució obtenien aliments o alguns articles procedents del comerç a les altres ciutats-estat. D’aquesta manera, els maies van construir aqüeductes, ponts, obres de drenatge, muralles, dipòsits d’aigua de pluja protegits contra les filtracions, i grans edificacions públiques per a la realització dels cultes cerimonials.

ciudad maya.jpg

En la societat maia es realitzava una divisió sexual del treball. Així, mentre que els homes treballaven al camp, les dones feien gran part del treball d’elaboració posterior dins de l’esfera domèstica, com la laboriosa preparació dels aliments i el teixit.

Les ciutats albergaven grans concentracions de població. El conjunt d’edificis públics (temples, palaus, piràmides, jocs de pilota, observatoris, plataformes per a balls, etc.) es disposava al voltant de places o patis. Al voltant d’aquest nucli on van aixecar bells temples i palaus (com els de Chichén Itzá i Palenque), es distribuïa la població que residia en granges disperses en una extensió que podia abraçar uns quants quilòmetres quadrats.

Tot i que no disposem de dades totals de població els historiadors han calculat, a través de càlculs de densitat demogràfica, que la població total de la societat maia s’estimaria en uns quants milions de persones. Així, a les ciutats d’un tamany mitjà podien viure uns 50.000 habitants, i a les més importants probablement van arribar als 200.000.

Els maies tenien uns coneixements astronòmics molt avançats que van permetre’ls de crear uns calendaris molt precisos; tenien un de caràcter sacre i un de caràcter civil. D’altra banda, en el camp de les matemàtiques havien descobert la necessitat del nombre zero, arribant a un nivell de desenvolupament que no havien assolit a Europa ni els grecs ni els romans. A més, van arribar a inventar una complicada escriptura jeroglífica, la primera en el continent americà, que avui reconeixem gràcies al Popol Vuh, un llibre escrit en llengua maia després de la conquesta hispànica on es recullen les seves tradicions orals.

sistema-numerico-vigesimal-maya.gif

codice-maya.jpg

La seva religió era politeista i estava estretament relacionada amb les forces de la natura. Els maies creien en l’existència de quatre edats històriques, que havien estat destruïdes successivament per l’aire, l’aigua, la terra i el foc. Dins de les seves pràctiques religioses realitzaven diverses cerimònies que incloïen purificacions a través del dejuni, les danses, les oracions i els sacrificis. Aquests sacrificis podien consistir en ofrenes d’aliments o bé en la matança d’animals o, fins i tot, de persones.

La civilització maia va iniciar el seu procés de decadència en el segle IX per la confluència de dos factors. La primera causa va ser de caràcter intern: l’esgotament del sol per la intensificació de la producció forçat pels governants davant del creixement demogràfic. D’aquesta manera, els camperols, pressionats per una creixent demanda d’impostos, van haver de reduir el temps del guaret i el sol va acabar per esgotar-se tot donant lloc a una catàstrofe demogràfica. Un segon factor va arribar de l’exterior: l’arribada de diverses onades invasores de pobles nòmades procedents del nord del continent.

Les exploracions castellanes i la descoberta d’un Nou Món

divendres, 5/11/2010

La monarquia dels Reis Catòlics va ser la gran competidora de Portugal pel que fa a la recerca d’un nou camí cap a l’Índia. Dins del seu projecte expansionista els monarques hispans van iniciar la conquesta del nord d’Àfrica (Melilla, Orà), tot rivalitzant amb l’expansió atlàntica iniciada pels portuguesos.

Però no seria fins a l’any 1492, quan Castella va finalitzar el llarg procés de la Reconquesta amb la presa de Granada, darrer reducte musulmà a la Península Ibèrica, quan realment s’iniciés l’exploració marítima castellana. El procés de Reconquesta havia comportat la unificació territorial del regne i l’ampliació, al seu si, d’una societat feudal en plena expansió i l’exploració marítima podia permetre de mantenir el model social un cop establerta la pau a la Península.

D’aquesta manera, Castella, el principal rival de Portugal en la lluita per l’expansió ultramarina no va començar les seves exploracions marítimes sinó fins a finals del segle XV. La primera prova va ser la lluita pel control de les Illes Canàries, que van ser preses per Castella. Amb la unió dinàstica de Castella i Aragó, i acabada la conquesta d’Al-Àndalus, el regne va tenir l’oportunitat i els recursos per a la recerca de les noves rutes i l’establiment de noves colònies a ultramar.

colon.jpg

El 1492, els Reis Catòlics, governants dels regnes de Castella i Aragó, van patrocinar el viatge del genovès (?) Cristòfor Colom (1451-1506) amb la intenció d’arribar al continent asiàtic navegant en direcció cap a l’oest. L’afany per trobar una ruta marítima cap a l’Àsia i les Illes de les Espècies va portar aquest mariner a plantejar-se la possibilitat d’arribar-hi navegant cap a l’oest, sense haver de vorejar l’Àfrica com estaven intentant els portuguesos.

D’aquesta manera, els castellans van decidir navegar cap a l’oest, creuant l’Atlàntic i circumval·lant la Terra que havia de ser esfèrica, malgrat que moltes persones d’aquell temps es pensaven que era plana. Era una empresa molt arriscada: pel que sabien, ningú s’havia endinsat a l’Atlàntic, un oceà que es considerava temible perquè per creuar-lo calia allunyar-se moltes milles de la costa i navegar per aigües desconegudes. A més, Colom partia de dos premisses falses en la seva hipòtesi: s’imaginava que la terra era més petita del que en realitat ho és i desconeixia l’existència del continent americà.

Després de presentar el seu projecte als Reis Catòlics i que aquests en donessin l’autorització per a finançar l’expedició, Colom va signar les Capitulacions de Santa Fe (1492). En elles s’establia que el navegant rebria títols d’almirall de la mar oceànica i el virregnat de les terres que descobrís, com també la desena part dels beneficis obtinguts.

Colom va iniciar el seu primer viatge el mateix 1492, sortint del port de Palos el 3 d’agost amb una expedició conformada per 105 homes embarcats en una nau (la Santa Maria) i dues caravel·les (la Pinta i la Niña). Després de fer una escala a les illes Canàries, les embarcacions van llançar-se a travessar l’Atlàntic, però passaven les setmanes i no veien terra. La tripulació, descontenta, va arribar a amotinar-se, però Colom va poder controlar la situació.

caravela.jpg

Finalment, el 12 d’octubre d’aquell any van desembarcar a la petita illa de San Salvador, a les Antilles. Colom es pensava que havia arribat a Cipango (el Japó), però la realitat és que no va arribar a Àsia, com pretenia, sinó al que anomenarien Nou Món, a Amèrica.

L’èxit del primer viatge va permetre Colom efectuar altres tres viatges, en els quals va recórrer illes i costes de l’Amèrica central, per explorar i assegurar el domini castellà d’aquells territoris, convençut sempre de que havia arribat a les costes orientals d’Àsia. D’aquí que aquest Nou Món americà fos conegut en aquell moment amb el nom de les Índies.

The_Four_Voyages_of_Columbus_1492-1503.jpg

La segona expedició colombina va partir cap a Amèrica el setembre de 1493 establint la ruta més ràpida i segura per arribar a Amèrica. Molt més nombrosa que la primera, estava formada per quinze vaixells i uns 1.500 homes que van establir-se a l’illa d’Haití, anomenada per Colom La Hispaniola, i posteriorment anomenada Santo Domingo. Va ser aquí, amb la introducció d’un sistema econòmic de factories comercials, on va començar la colonització espanyola a Amèrica.

Columbus_landing_on_Hispaniola.JPG

En el tercer viatge, el 1498, Colom va arribar a l’illa de Trinitat i a la desembocadura del riu Orinoco, a la costa del continent. Finalment, en el seu quart i darrer viatge (1502) va resseguir les costes de l’Amèrica Central. Quan Colom va morir a Valladolid, el 1506,  enmig d’un seguit de plets amb la monarquia, seguia convençut que havia arribat a Àsia. Però, ja el 1502, un navegant italià, Americo Vespucci, ja havia determinat que aquelles terres pertanyien a un nou continent situat entre Europa i Àsia, i que va rebre el nom d’Amèrica en el seu honor.

Edad%20Moderna.%20Los%20viajes%20de%20Colón.[1].jpg

Colom i els altres exploradors europeus es van desil·lusionar amb el descobriment. A diferència d’Àfrica i Àsia, els habitants de les illes del Carib tenien molt poc per a comerciar amb els navegants espanyols. L’atractiu de les illes seria, per tant, la mà d’obra i la producció que s’hi podria realitzar per mitjà de la colonització.

A més dels viatges de Colom, durant el primer terç del segle XVI es van realitzar d’altres viatges d’exploració i colonització del litoral americà, i seguidament es va emprendre la conquesta i colonització dels dos grans imperis americans, l’asteca (per Hernan Cortés, el 1521) i l’inca (per Francisco Pizarro, entre 1531 i 1533).

Jal-ixco.jpg

La idea inicial de Colom d’arribar a les índies per l’oest va ser finalment duta a terme pel portuguès Fernâo Magallanes (1480-1521) i el seu contramestre Juan Sebastián Elcano. L’expedició, que també va ser finançada per la corona castellana, va partir de la Península Ibèrica el 1519 composada per cinc vaixells i 250 mariners amb l’objectiu trobar el pas entre els oceans Atlàntic i Pacífic. Després de doblar el continent americà pel sud (estret de Magallanes), va arribar el 1521 a les Filipines, on Magallanes va morir en una topada amb un grup d’indígenes.

Des de les Filipines, l’expedició va continuar el viatge sota el comandament de Juan Sebastián Elcano, el qual es va dirigir a les illes Moluques i des d’allà va retornar finalment a la Península Ibèrica el 1522 on només va arribar una sola nau, la Victòria, i 18 homes. S’havia efectuat, d’aquesta manera, la primera volta al món, fet que confirmava les velles teories sobre l’esfericitat de la Terra.

La vuelta al mundo de Magallanes, 1519-1522.jpg

La delimitació i el reconeixement de l’Imperi Castellà i l’Imperi Portuguès:

A la tornada del primer viatge de Colom, seguint la mentalitat de l’època, els Reis Catòlics van sol·licitar del Papa, que en aquest període era la màxima autoritat, el reconeixement de la sobirania sobre les terres descobertes per Colom amb la finalitat d’explorar-les i evangelitzar-les. Això va obrir un conflicte amb Portugal, país que en aquell moment també intentava trobar una ruta cap a les Índies. A més, el 1500, el navegant portuguès Pedro Álvares Cabral també va descobrir un territori al Nou Món, l’actual estat del Brasil.

El problema es va resoldre mitjançant el Tractat de Tordesillas (1494), en el qual va establir-se una línia de demarcació al meridià 46. El Tractat dividia el món entre les dues potències.

mapa_tordesillas.jpg

D’aquesta manera, les terres situades a l’est del dit meridià restaven sota la sobirania portuguesa, això els donava el control d’Àfrica, Àsia i la regió oriental de Sud-Amèrica (fet que va assegurar així el seu domini al Brasil). D’altra banda, les terres situades a l’oest d’aquesta línia restaven sota la sobirania castellana: un territori que era desconegut i força ampli: la resta del continent americà i les illes de l’Oceà Pacífic.

La corona castellana va ser la primera a afirmar el dret de possessió, d’acord amb les butlles pontifícies d’Alexandre VI. Hernan Cortés va conquerir els imperis asteca i maia, va arribar a la Florida i va explorar el Mississippí i, al sud, de Guatemala fins a Panamà; Pizarro va dur a terme la conquesta de l’Imperi Inca (1532) i va incorporar a Castella els territoris des de Xile fins a Colòmbia. Van fundar-se noves ciutats com Cartagena d’Índies (1553), Quito (1534), Lima i Guayaquil (1535), Asunción (1537), Bogotà (1538), Santiago de Xile (1541), Mérida de Yucatán (1542), Potosí (1545), La Paz (1548) i Caracas (1562).

Antecedents i causes que van impulsar els descobriments geogràfics del segle XVI

divendres, 5/11/2010

A principis del segle XV, el món que coneixien els europeus es limitava a Europa i els territoris que envoltaven el Mediterrani i el mar Negre. També sabien que existien l’Índia, la Xina i el Japó gràcies als viatges que havien fet alguns viatgers medievals, com ara Marco Polo, i perquè hi havia rutes comercials per les quals es traficava amb seda, espècies i altres productes. Tanmateix, el coneixement d’aquestes terres era molt imprecís i la resta del món continuava sent una incògnita. No coneixen pràcticament res de l’interior de l’Àfrica i l’Àsia, i ni tan sols sabien que Amèrica i Oceania existien.

A les darreries del segle XV i en les primeres dècades del segle XVI, la realització d’un seguit d’expedicions marítimes que van comportar el descobriment de nous territoris i l’establiment de noves rutes comercials per part de Portugal i del Regne de Castella, i posteriorment per Holanda, Anglaterra i França, van ampliar enormement els horitzons europeus. Amb això, Europa va encetar un període d’expansió que durant els segles posteriors li va assegurar el domini econòmic, polític i cultural sobre la resta del món.

L’era de l’exploració o l’era dels descobriments va ser, d’aquesta manera, un període que començaria en el segle XV i que va continuar fins al segle XVII, durant el qual els vaixells europeus van recórrer el món a la recerca de noves rutes i socis comercials per alimentar el naixent capitalisme d’Europa.

En el procés, els europeus van trobar altres civilitzacions i pobles, i van crear mapes de terres que els eren desconegudes fins aleshores. Entre els exploradors més famosos d’aquest període es troben: Cristòfor Colom, Vasco da Gama, Pedro Álvares Cabral, John Cabot, Yermak, Juan Ponce de León, Ferran Magallanes, Willem Barentsz, Abel Tasman, Jacques Cartier i Willem Jansz.

Al-Idrisi's_world_map.JPG

Mapamundi del cartògraf, geògraf i viatger àrab Al-Idrissí (1154)

El preludi de les exploracions el trobem en una sèrie d’expedicions europees cap a Àsia per terra durant l’edat mitjana. Encara que els mongols havien amenaçat Europa segles abans, també havien unificat tota Euràsia per mitjà de la creació de rutes comercials i línies de comunicació que s’estenien des de l’Orient Proper fins a la Xina. Un bon nombre d’europeus es van aprofitar d’aquestes rutes per realitzar exploracions cap a l’est, la majoria italians ja que el comerç entre Europa i l’Orient Proper era controlat pels comerciants de les ciutats-estat italianes.

El primer d’aquests exploradors va ser Giovanni de Plano Carpini que va viatjar cap a Mongòlia de 1244 a 1247. El viatge més famós, però, va ser el de Marco Polo, que recorreria l’Àsia entre 1271 i 1295. El registre del seu recorregut va ser una de les obres més llegides de l’Europa medieval.

Marco_Polo_portrait.jpg

Marco Polo

Aquests viatges, però, van tenir un efecte limitat quan l’Imperi Mongol es va col·lapsar i la ruta cap a l’est es va tornar molt perillosa. La Pesta Negra del segle XIV també va limitar el comerç i les comunicacions. La ruta terrestre cap a l’est era molt perillosa, costosa i controlada pels imperis musulmans, especialment pel naixent Imperi Otomà que limitava les possibilitats comercials europees.

Motius econòmics. El món cristià d’Occident consumia una gran quantitat d’espècies (pebre, canyella, clau, nou moscada, gingebre)i productes de luxe (seda, perfums, perles, ivori). Aquestes mercaderies, procedents de la Xina, l’Índia o altres països asiàtics, arribaven al Pròxim Orient per terra (ruta de la seda) o per mar (ruta de les espècies).

Silk_Route_extant.JPG

La ruta de la seda

Al Pròxim Orient, els àrabs venien aquests productes als venecians, els quals els tornaven a vendre, al seu torn, als mercaders dels diversos països europeus. La intervenció d’aquests intermediaris encaria força el preu final de les mercaderies. A més, el 1453, els turcs van conquerir la ciutat de Constantinoble i es van apoderar de l’Imperi Bizantí establint l’Imperi Otomà. Aquest fet va interrompre bona part de les rutes comercials que unien Europa amb l’Extrem Orient

D’aquí vindria, doncs, el desig dels europeus de trobar noves rutes comercials amb l’Orient, ja fos vorejant l’Àfrica o endinsant-se en l’Oceà Atlàntic, amb les quals assegurar-se el comerç directe amb els països asiàtics i obtenir els elevats beneficis que aquest generava.

Un altre dels motius econòmics que van impulsar les exploracions i els descobriments va ser la manca d’or, element necessari per a afermar el creixent correu europeu. Com que les mines europees començaven a esgotar-se, les exploracions pel litoral africà van obrir la possibilitat d’accedir a una part de l’or del Sudan.

Motius científics i tècnics. L’inici de l’era de les exploracions va tenir un dels seus fonaments en les noves tecnologies i les noves idees que estaven sorgint del Renaixement sumades a tot un seguit d’avenços tècnics que van millorar la navegació.

L’esperit del Renaixement i la difusió de la impremta van propiciar el coneixement i la divulgació de les obres dels filòsofs de l’època clàssica com Plató i Aristòtil, o dels geògrafs i astrònoms, com Eratòstenes i Ptolomeu, defensors de l’esfericitat de la Terra. En definitiva, la nova mentalitat renaixentista va propiciar l’afany d’explorar nous territoris i descobrir zones fins aleshores desconegudes.

D’altra banda, el progrés tècnic en la perfecció dels instruments de navegació, la brúixola, el timó, l’astrolabi i les cartes de navegació va permetre d’emprendre llargs viatges. Aquestes millores tècniques incloïen innovacions en la cartografia, la navegació i la construcció de vaixells.

En primer lloc, la cartografia va experimentar un gran desenvolupament gràcies a la introducció dels portolans, unes noves cartes marítimes que detallaven la línia de les costes i els obstacles marítims existents a la vegada que indicaven la distància més curta entre els diferents ports mitjançant l’ús de línies rectes.

En segon lloc, es va generalitzar l’ús de nous instruments de navegació que afavorien tant la navegació com l’orientació, com per exemple la brúixola, l’astrolabi i el quadrant, tot permetent guiar els vaixells amb més precisió.

astrolabe.jpg

L'astrolabi serveix per a mesurar la latitud aproximada en la qual s'està navegant

brúixola.jpg

La brúixola s'utilitza per mantenir el rumb quan s'abandona referència de la línea de la costa

Finalment, també es van incorporar notables millores tècniques en els vaixells de l’època, la nau i la caravel·la (vaixell que unia velocitat i capacitat de càrrega), preparades per a realitzar llargues travessies a mar oberta, més apropiades per a la navegació d’altura a l’Atlàntic. El desenvolupament més important va ser la invenció de la primera carraca i després de la primera caravel·la, a la Península Ibèrica. Aquests vaixells es van desenvolupar a partir dels dissenys europeus medievals amb elements àrabs. Van ser els primers vaixells que podien sortir de la passiva Mar Mediterrani cap a l’Oceà Atlàntic amb certa seguretat.

Motius polítics. La majoria de les expedicions van comptar amb el suport i el finançament de les monarquies autoritàries de l’època, perquè així podrien obtenir elevats ingressos derivats del tràfic comercial i de l’explotació econòmica dels territoris conquerits.

Motius religiosos. La possibilitat de difondre el cristianisme també va encoratjar l’esperit de conquesta i colonització, alhora que va facilitar el domini dels nous territoris.