Entrades amb l'etiqueta ‘Comunitats de Castella’

María de Pacheco, la darrera heroïna de les Comunitats de Castella

dijous, 26/04/2012

El moviment comuner va tenir la seva heroïna particular en la figura de María de Pacheco (1496-1531), una dona provinent de l’alta noblesa castellana, emparentada amb els Mendoza per part de pare i amb els Pacheco (marquesos de Villena) per part de mare. Dona culta educada en l’ambient renaixentista, María tenia coneixements de llatí, grec, matemàtiques, lletres i història. Difícilment es podia esperar d’ella que es convertís en la “lleona de Castella”, la dona que mantindria viu l’esperit de la revolta comunera després de la derrota de Villalar i l’execució del seu marit, Juan de Padilla.

comunera1.jpgAmb catorze anys, María va casar-se amb Juan de Padilla, cavaller i oficial militar de la ciutat de Toledo. Era una boda concertada pel seu pare, Íñigo López de Mendoza y Quiñones, i que obligava l’adolescent a renunciar als drets d’herència paterns a canvi d’una quantiosa dot. Sembla ser que aquest casament no va acabar de satisfer les seves aspiracions personals i per això va ser un dels principals recolzaments del seu marit en esclatar la revolta comunera el 1520. María va veure en l’esclat revolucionari l’oportunitat que el seu home adquirís la notorietat que mai havia tingut.

Quan, el juliol de 1520, Padilla va ser escollit com a capità general de l’exèrcit comuner per la Santa Junta d’Àvila, Maria va convertir-se en la governadora de la ciutat de Toledo. Mesos després, el març de 1521, arribaria a Toledo el bisbe de Zamora, Antonio de Acuña, un altre líder destacat del moviment comuner. Des d’aquell moment, el govern de la ciutat va restar en mans de María i el bisbe.

La notícia de la desfeta comunera a Villalar, el 24 d’abril, i la posterior execució del seu marit van suposar un cop duríssim per a María. Les seves esperances en la victòria de la revolta semblaven esvair-se, però aquesta no va rendir-se. La defensa de Toledo davant dels exèrcits reials va ser èpica, resistint nou mesos de setge. D’aquesta manera, la capital castellana seria la darrera plaça comunera en capitular davant de l’emperador.

Des de l’Alcàsser de Toledo, María va dirigir la resistència comunera, en competència amb el bisbe Acuña. En la seva convicció en la defensa de la ciutat, María va arribar a requisar la plata del tresor de la catedral per poder pagar el sou dels soldats. Van ser nou mesos de resistència, possibilitats en part pel fet que l’exèrcit reial va haver de dirigir els seus esforços cap a Navarra per a defensar-se d’una ofensiva francesa. Finalment, però, el setge sobre Toledo va culminar el mes d’octubre de 1521. Semblava que l’aixecament havia estat derrotat.

María_Pacheco_después_de_Villalar.JPG

María, però, no va acceptar la derrota. El febrer de 1522, la “lleona de Castella” va prendre l’Alcàsser i va alliberar els comuners empresonats en la darrera etapa de la revolta comunera. Va ser una resistència fugaç. Ràpidament les tropes reials i nobiliàries van controlar la ciutat i María va haver de refugiar-se en l’exili portuguès per evitar la mort. En canvi, el bisbe Acuña no va ser tan afortunat i va ser executat.

Des de Portugal, en la cort del rei Joan III, María va ser protegida gràcies a la seva condició noble. Instal·lada a Braga i Porto, l’antiga heroïna de la revolta comunera va haver de subsistir amb pocs mitjans i havent de fer-se càrrec del seu infant. Carles V va negar-se a concedir-li el perdó. Així, la “lleona de Castella” viuria els darrers anys de la seva vida exiliada. A la seva mort, el 1531, l’emperador va negar-se a permetre que el seu cos fos enterrat al costat del seu marit a Villalar. Havia mort la dona, però el mite encara no havia deixat de créixer.

La revolta de les Comunitats de Castella

dimecres, 25/04/2012

Proclamat emperador, Carles V va haver de fer front als problemes interiors de la Monarquia Hispànica: la resistència de les ciutats. L’arrel del problema: la transició del model de vida medieval cap al propi de l’Estat modern, la resistència a passar d’un model baixmedieval en el qual les ciutats jugaven el paper protagonista a un model modern en el qual el protagonisme passava a organitzar-se al voltant de la monarquia autoritària. Aquest és l’origen de l’esclat de la revolta de les Comunitats de Castella, com ho seria de les Germanies valencianes i mallorquines a la Corona d’Aragó. Però també d’un moviment internacional en defensa de les llibertats urbanes enfront de l’enfortiment de l’Estat dinàstic que va recórrer Europa en el segle XVI.

Bernaerd_van_Orley.jpg

Carles V

D’aquesta manera, el 1520, l’ordre social va trencar-se a Castella. El sectors urbans, poc nombrosos però poderosos, influents i actius van mobilitzar-se contra un Carles V que havia deixat una impressió negativa en la seva arribada al tron: el seu projecte de monarquia catòlica universal semblava llunyà de la tradició castellana i el fet que la coronació com a emperador suposés un important esforç econòmic, concretat en les corts de La Coruña de 1519, van comportar el pas de l’agitació a la rebel·lió.

Ens trobem davant d’un conflicte entre l’Estat dinàstic i els governs locals. I Carles V era conscient de les resistències quan va convocar corts per obtenir els recursos necessaris per a la seva investidura imperial. L’oposició més significada en aquelles corts va provenir dels procuradors de Salamanca i Toledo, però les mesures van ser aprovades després de coaccions, suborns i l’execució del procurador de Segòvia. S’iniciava una calma tensa abans del conflicte. I és que els comuners van interpretar la política repressiva com una crida a l’acció moral. Bona part de la noblesa i la burgesia es rebel·laria.

Localización_del_movimiento_comunero.png

Els comuners pertanyien als sectors mitjans de la societat (comerciants i manufacturers) que s’aixecaven contra l’Estat autoritari, però també contra l’aristocràcia terratinent. Tanmateix, la revolta de les Comunitats no va ser només una lluita entre les ciutats i la noblesa ja que en el bàndol comuner també s’integrarien membres de la baixa noblesa (cavallers i hidalgos) que es veien marginats per la presència d’estrangers en el govern de Carles V. És a dir, ens trobem davant d’un conflicte de classes complex.

A finals de juliol de 1520, Pedro Lasso de Vega, recolzat pels representants de les ciutats de Segòvia, Salamanca, Toro, Toledo i Àvila, va posar-se al capdavant de la Santa Junta del Reino després d’expulsar els oficials reials i recaptadors d’impostos de les ciutats i proclamar la Comunitat després de revoltes més o menys espontànies. En paral·lel, Juan de Padilla organitzava les forces de l’exèrcit comuner davant la possibilitat de l’esclat d’una guerra convertint-se en el primer líder de la revolta. Arribats a setembre, el moviment comptava amb una causa, una organització i un exèrcit per fer front al monarca.

JuandePadilla.jpg

Juan de Padilla

A finals d’agost, els comuners jugarien la carta de la reina Joana la Boja, tancada a Tordesillas per Ferran el Catòlic, per legitimar l’aixecament. Juan de Padilla (Toledo), Juan Bravo (Segòvia) i Pedro Maldonado (Salamanca) van visitar a la reina, la qual va negar-se a signar cap tipus de document però va mostrar-se favorable a la revolta.

Ara bé, en el moment de màxima expansió de la revolta, van començar a sorgir les primeres friccions entre els sectors revolucionaris i els reformistes que integraven les Comunitats. La Junta buscava redefinir la relació entre la monarquia i les ciutats sota el principi de que el regne es trobava per sobre del rei i de que la Junta representava el regne. En aquest nou ordre polític propugnat pels comuners, les corts castellanes havien de jugar un paper més important i demanaven el dret a estudiar els greuges abans de votar els impostos. Aquesta postura, revolucionària per a Castella, va comportar que els elements més moderats de Burgos i Valladolid abandonessin la revolta.

Adrian_VI.jpg

Adrià d’Utrecht

Aleshores, Adrià d’Utrecht, el regent de Carles V, va prendre la iniciativa tot aprofitant-se de les divisions internes de la Junta i del malestar de la noblesa amb la revolta. Així, el regent va recórrer a l’exèrcit per imposar la llei del monarca: el 5 de desembre de 1520 les forces del rei prenien Tordesillas, el quarter general de la Junta. Però els comuners encara no havien estat derrotats.

Seria a la Batalla de Villalar, el 24 d’abril de 1521, quan l’exèrcit reial i les forces de la noblesa esclafarien les forces comuneres. Els privilegis de la monarquia i l’aristocràcia eren defensats per les armes. La posterior execució dels principals líder comuners Juan de Padilla, Juan Bravo i Pedro Maldonado confirmava la decisió de la monarquia d’establir el dret dinàstic per sobre de qualsevol altre dret en la construcció de l’Estat autoritari. A l’octubre de 1521, després de la capitulació de Toledo, la revolta semblava definitivament esclafada.

BatallaDeVillalar.jpg

Comuneros.jpg

En la repressió de les comunitats podem observar nítidament la composició social del moviment. Per exemple, a Segòvia, de les 7.715 persones que van patir la repressió, el 71,5% pertanyien a l’artesanat i els serveis, un 8,7% a la intel·lectualitat i les professions liberals, i només l’1,5% pertanyia a la noblesa. És a dir, els sectors mitjans urbans s’enfrontaven a les oligarquies. Si bé no podem parlar d’una burgesia urbana homogènia, aquesta aliança contraposada d’interessos entre els diferents sectors populars urbans havia nodrit la força de la revolta de les Comunitats. I en resposta, la noblesa castellana s’havia aliat amb la monarquia en defensa dels seus privilegis i la seva autoritat.

El febrer de 1522, un darrer aixecament comuner liderat per María de Pacheco, la “leona de Castilla”, va suposar la fi de la revolta. Després de prendre l’Alcàsser de Toledo i alliberar els comuners empresonats van ser esclafats per les forces del rei i la noblesa. Mitjançant la repressió, el moviment dels comuners havia desaparegut de Castella. Només alguns exiliats a Portugal, com María de Pacheco i les seves filles, van mantenir viva la reivindicació comunera. El triomf de l’Estat dinàstic i la noblesa era evident. El perdó dictat per Carles V el 1522 i les amnisties reials de 1525 i 1527 tancarien l’episodi revolucionari castellà.