Entrades amb l'etiqueta ‘Comtats catalans’

Ramon Berenguer IV

dimecres, 1/02/2012

Ramon Berenguer IV (1113-1162) va accedir al tron el 1131 a la mort del seu pare. El fill de Ramon Berenguer III i de la seva tercera muller Dolça de Provença tenia divuit anys quan va heretar els comtats catalans. D’altra banda, el seu germà, Berenguer Ramon havia rebut el patrimoni aportat per la seva mare, el comtat de Provença. Però el nou comte de Barcelona havia rebut molt més que un patrimoni, havia heretat una manera de fer política basada en la diplomàcia, els casaments i la guerra. Era un monarca format en la ideologia de l’Estat dinàstic. I aviat es donaria l’ocasió de posar en pràctica aquestes eines desenvolupades pel seu pare.

berenguer4.jpgEl 1134 moria el rei d’Aragó, Alfons el Bataller. Moria sense descendència, però no sense hereus: els regnes d’Aragó i Navarra passaven a mans dels ordres militars del Temple, l’Hospital i el Sant Sepulcre. El Bataller, igual que Ramon Berenguer III, el qual s’havia ordenat com cavaller templer, admirava la tasca dels ordres militars, però la noblesa aragonesa no va acceptar el testament reial. A més, aquesta decisió va tenir diferents efectes negatius pel regne d’Aragó. D’una banda, Navarra, tot aprofitant el buit de poder creat, va independitzar-se d’Aragó. D’altra banda, Alfons VII de Castella va envair Saragossa i la part aragonesa de la Vall de l’Ebre com a mesura de pressió per tal d’ampliar els seus dominis.

Davant la gravetat dels fets, la noblesa aragonesa, disconforme amb el testament d’Alfons el Bataller, va elegir com a nou rei un germà del finat monarca: Ramir el Monjo, bisbe de Roda-Barbastre. Ramir, gens interessat en la vida política, va mirar de negociar amb Castella i Navarra, mentre que el seu matrimoni amb Agnès d’Aquitània, de la casa de Tolosa, tenia com a resultat el naixement d’una nena, Peronella, que esdevenia l’hereva del regne (1136). En el context de l’articulació de l’Estat dinàstic, Peronella va convertir-se en l’objecte del desig de les cases reials peninsulars: Alfons VII de Castella i Ramon Berenguer IV van demanar la seva mà.

L’arquebisbe Oleguer i el gran senescal Guillem Ramon de Montcada van prendre un paper preponderant en les negociacions per part catalana i van aconseguir que, el 1137, Ramir donés la seva fill d’un any per esposa a Ramon Berenguer IV. Lògicament, el matrimoni no va realitzar-se fins a l’any 1151, quan la nena va arribar a la majoria d’edat. La sobirania aragonesa va ser traspassada al comte de Barcelona i Ramir va declarar nul•les les donacions fetes per ell sense consentiment del comte. Tanmateix, Ramir va retenir el títol de rei i el comte va rebre la nominació de “príncep dominador” d’Aragó.

Esponsales de Petronila y Ramón Berenguer IV - 1137.jpg

Encara, però, restava força tasca diplomàtica per portar a terme. Primer, els barons aragonesos van jurar-li fidelitat, el mateix que farien totes les viles importants del regne. A continuació, restava la part més complexa: aconseguir que els ordres militars renunciessin als seus drets i arribar a un acord de pau amb Castella per recuperar el territori ocupat. El 1140 va aconseguir-se un acord l’Ordre de l’Hospital, el 1141 amb el del Sant Sepulcre i el 1143 amb el del Temple. D’altra banda, les negociacions amb Alfons de Castella, el seu cunyat pel casament amb Berenguera, van desembocar en el Tractat de Carrión. En ell, el comte de Barcelona va retre homenatge al rei castellà a canvi de recuperar bona part del regne d’Aragó que havia estat ocupada per part dels castellans a la mort del Bataller. A més es convenia la unió dels dos regnes per tal d’atacar i repartir-se Navarra i l’ajut militar de Ramon Berenguer IV per a ocupar Almeria. L’Estat dinàstic donava els seus fruits.

La recentment creada Corona d’Aragó representava una mera unió dinàstica, no una fusió entre el regne d’Aragó i el comtat de Barcelona. Era un Estat compost, o confederació, en el qual els monarques eren a la vegada reis d’Aragó i comtes de Barcelona. Per tant, cada territori conservava les seves pròpies lleis i tradicions i els trets característics de la cultura i només compartien la figura del monarca, que portaria el títol de “comte-rei”. D’aquesta manera, Aragó s’assegurava la supervivència com a regne i evitava una possible absorció per part de Castella.

800px-Ramon_Berenguer_conte_Peronella_reyna.jpg

Així, solucionats els fronts aragonesos, el 1148, Ramon Berenguer IV va iniciar accions de guerra per expulsar els musulmans de Lleida i Tortosa. El primer objectiu va ser l’Ebre, amb caràcter de croada, participació genovesa i autorització papal. L’operació militar combinava l’atac naval i terrestre alhora. La ciutat va ser ocupada, segons sembla, el 31 de desembre de 1148. El següent objectiu, el 1149, seria Lleida. Així, amb la cooperació d’Ermengol VI d’Urgell, les forces de Ramon Berenguer IV van establir-se a Gardeny. Simultàniament eren atacades Fraga i Mequinensa. Lleida i Fraga van ser ocupades el 24 d’octubre. I poc després queia Mequinensa. Fins 1153, Ramon Berenguer va dedicar-se a acabar amb tots els reductes musulmans que restaven en territori català.

En aquest context, pel Tractat de Tudellén de 1151, Ramon Berenguer IV i Alfons VII de Castella es van repartir la Península. Als catalano-aragonesos els corresponien, per la seva futura conquesta, els territoris de València, Dénia i Múrcia, pels quals el comte-rei retria homenatge i jurament de fidelitat al rei de Castella. També va determinar-se una nova acció sobre Navarra. L’acord suposava el reconeixement implícit de la Serralada Ibèrica com a frontera entre les dues grans monarquies cristianes peninsulars.

Territorio_Ramon_Berenguer_IV.png

corona-aragon-edad-media-formacion-evolucion.jpg

D’altra banda, el 1151, va ser consumat el matrimoni entre Ramon Berenguer i Peronella d’Aragó, quan la reina tenia catorze anys i el comte trenta-set. De la seva unió van néixer set fills: Pere (mort infant), Ramon, Alfons (mort infant), Pere, Sanç, Dolça i Elionor.

El 1162, quan el comte es trobava a Borgo San Dalmazzo, al Piemont, camí d’una entrevista amb l’emperador Frederic Barbarroja, va emmalaltir i va morir. El seu testament deixava els comtats catalans i el regne d’Aragó al seu fill Ramon, el qual es canviaria el nom per Alfons, mentre que Pere, que es canviaria el nom per Ramon Berenguer, rebia la Cerdanya. S’iniciava una nova etapa en la història de Catalunya: el somni de l’Estat dinàstic dissenyat per Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV prenia forma amb l’arribada  al tron d’Alfons.

Ramon Berenguer III el Gran

dilluns, 30/01/2012

Ramon Berenguer III el Gran va començar a regnar el 1097, tenia només quinze anys però ja feia un temps que ajudava el seu oncle Berenguer Ramon II el Fratricida en les tasques de govern. El seu regnat marca un canvi en la política comtal: Ramon Berenguer III introdueix la teoria de l’Estat dinàstic per a explicar l’organització del poder en els diferents regnes peninsulars i cerca l’establiment d’un pacte durador entre aquests. D’aquesta manera, mitjançant els enllaços matrimonials, cada dinastia quedaria lligada a les altres. I aquesta política aviat tindria resultats importants que canviarien el mapa geopolític de la Península Ibèrica.

Ramon_Berenguer_el_Gran.JPGPerò abans va dedicar els primers anys del regnat a posar ordre als comtats: els pactes, les donacions i els diferents acords signats pel Fratricida van ser anul•lats. El seu objectiu, ja encaminat a l’edificació de l’Estat dinàstic, era augmentar el prestigi i la fortalesa del casal de Barcelona. En aquest sentit, reclamarà Carcassona i el Rasés, arrabassats la casa dels Besiers després de la mort del seu pare. El plet va allargar-se durant uns anys, amb accions militars pel mig, però finalment es va arribar a un compromís (1112): Ramon Berenguer III seria el titular de Carcassona, però Bernat Ató de Besiers regiria en el territori en nom seu. En el cas del Rasés, però, el conflicte tenia difícil situació ja que s’havia lliurat al rei Alfons d’Aragó. Va ser la política de l’Estat dinàstic la que el retornaria al casal de Barcelona dues generacions després.

El 1098, com a conseqüència dels acords presos pel seu oncle, Ramon Berenguer III va casar-se amb Maria Rodríguez de Vivar, la filla del Cid, i d’aquest matrimoni va néixer Ximena. Ella seria el primer peó en la construcció de l’Estat dinàstic. Així, el 1107, quan encara era una nena, Ximena va ser casada amb Bernat III, el comte de Besalú, un senyor de cinquanta anys. L’objectiu era evident: la incorporació de Besalú al casal de Barcelona. I aquest matrimoni aviat donaria el seu fruit pel comte de Barcelona ja que Bernat moria el 1111. El casal de Barcelona incorporava Besalú, el Vallespir, el Fenollet i Perapertusa.

Maria va morir el 1105 i aleshores el comte va casar-se amb Almodis, dama que segurament era filla del comte de Mortain. La seva relació, però, va durar pocs mesos. El 1110, Ramon Berenguer tornava a enviudar.

Aleshores va presentar-se la gran ocasió en el projecte de construcció de l’Estat dinàstic: a Provença havia mort el comte-consort, deixant vídua i filles. Ramon Berenguer III va moure una nova peça en la seva política d’enllaços matrimonials i va oferir-se per prendre matrimoni amb Dolça de Provença, la filla gran del matrimoni. D’aquesta manera, el 1112, el comte de Barcelona es casava amb Dolça, a qui la seva mare Gerberga havia donat tots els seus dominis dos dies abans. El dia del casament, Gerberga estenia la donació al seu nou gendre i un any més tard la seva muller realitzava una cessió total de drets vers Ramon Berenguer: Provença, Gavaldà, Millau i Carlat passaven al casal de Barcelona.

En conseqüència, Ramon Berenguer III va passar a anomenar-se comte de Barcelona i de Provença i el casal de Barcelona, entre dominis directes i relacions de vassallatge va passar a estendre’s per una bona part de l’Occitània. A més, aquesta nova situació va donar a Catalunya un lloc destacat en la política europea i va contribuir en una gran part al seu avenç cultural. La terra dels trobadors s’incorporava a Catalunya, i amb ella la seva herència cultural.

Ramon_Berenguer_III.jpgEl 1113, el papa Pasqual II va organitzar una croada contra Mallorca, en mans musulmanes i centre neuràlgic de la pirateria sarraïna en el Mediterrani. Toscans, corsos, sards i llombards composaven l’expedició papal, la qual va sortir de Pisa i va desembarcar a Blanes, on els líders de la croada van posar-se en contacte amb Ramon Berenguer perquè aquest dirigís l’expedició. Aquest, convençut del seu paper en la història, no va dubtar en liderar l’operació i amb l’ajuda dels comtats del Llenguadoc i la Provença va formar una esquadra de cinc-centes naus.

Un any després, l’esquadra cristiana llançava el seu atac contra les Illes. El primer objectiu va ser Eivissa, la qual va caure després d’un setge de trenta dies i els expedicionaris van saquejar-la a fons, a la vegada que enderrocaven les muralles i alliberaven captius cristians. El següent objectiu seria força més difícil d’assolir: Mallorca. I Palma va  resistir el setge cristià fins el 1115, quan la Suda va caure. Un enorme botí va ser arrabassat als musulmans i van ser alliberats els captius cristians. Ara bé, l’objectiu de l’expedició era de càstig, saqueig i botí, no de conquesta. L’operació balear entrava dins del model de guerra de frontera peninsular, era una campanya feudal en el mar.

Tot seguit, el 1116, el comte va projectar una nova gran expedició contra els sarraïns i va embarcar-se cap a Provença i Itàlia per recaptar ajuda. El destí final del viatge era Roma, però no va arribar-hi a causa dels conflictes que enfrontaven el Pasqual II amb l’emperador Enric V. Si bé el projecte de croada contra els musulmans mai va portar-se a terme, els ambaixadors del comte de Barcelona van obtenir la confirmació de l’elecció d’Oleguer com a bisbe de Barcelona i l’ordre papal a aquest perquè acceptés el nomenament. Dos anys després, el 1118, Oleguer seria nomenat arquebisbe de Tarragona, amb la dominació de la ciutat i el territori adjunt. Era la confirmació de la independència eclesiàstica dels comtats catalans.

A inicis de 1117, Ramon Berenguer va incorporar als seus dominis el comtat de Cerdanya i els seus annexos per l’extinció de la seva dinastia comtal. Bernat Guillem de Cerdanya moria sense descendència i amb la seva desaparició la Cerdanya de Guifré el Pelós tornava al casal de Barcelona: Cerdanya, el Berguedà, el Conflent, el Capcir i el Donazan engrandien els dominis de Ramon Berenguer. I el 1128 a aquests dominis encara s’hi afegiria Peralada, arrabassada a Empúries .

El 1128, el comte va casar la seva filla Berenguera de Barcelona amb Alfons VII de Castella. Era la culminació de la política matrimonial engegada pel Gran ja que era una jugada que responia a una política de contenció de la puixança d’Alfons I d’Aragó. Ara, si el Bataller aragonès feia perillar la frontera de ponent, Barcelona comptava amb un aliat a l’altra banda del seu regne. L’Estat dinàstic havia teixit la seva teranyina al llarg de la Península.

Rotlle-genealogic-ramon-berenguer-III-de-barcelona.jpg

Fill del seu temps, Ramon Berenguer III va seguir amb interès el naixement dels ordres militars i el seu arrelament a Occident. La seva fascinació per la lluita contra l’infidel protagonitzada pels monjos-guerres va portar-lo, el 1130, a fer-se membre de l’Odre del Temple, potser d’una manera més simbòlica que real.

El 1131, malalt des de feia temps, va demanar ser conduït a l’hospital dels pobres de Barcelona on va morir, el 19 de juliol, als quaranta-vuit anys. Amb Ramon Berenguer III, es pot afirmar que Catalunya va articular-se definitivament al voltant del casal de Barcelona, el qual va reforçar el seu predomini sobre els altres comtats independents, subjectes a relacions de vassallatge, i va incrementar sensiblement els seus dominis directes. I encara més important, la llavor de l’Estat dinàstic s’havia introduït en la política comtal, i aviat donaria els seus fruits.

Ramon Berenguer II el Cap d’Estopes i Berenguer Ramon II el Fratricida

divendres, 27/01/2012

Fruit de l’amor entre Ramon Berenguer I el Vell i la seva estimada Almodis de la Marca van néixer Ramon Berenguer II el Cap d’Estopes (1053-1082) i Berenguer Ramon II el Fratricida (1053-1097), germans bessons que a la mort dels seu pare heretarien íntegrament el seu patrimoni. Això sí, un patrimoni a compartir. El 1076, amb vint-i-tres ants, arribaven al poder i haurien de governar units segons el desig del seu pare. El vell comte no havia sabut veure l’antagonisme creixent que existia entre els bessons? Segurament, però va tancar els ulls trasbalsat com estava després de l’assassinat d’Almodis a mans del primogènit Pere Ramon. Mai podria imaginar el conflicte que es produiria i tampoc es trobava en posició per escollir un dels fills com a únic hereu ja que la crisi podia haver esclatat molt abans.

En principi, l’únic problema que representava aquest govern conjunt era econòmic: quin havia de ser el repartiment dels diners que arribaven des d’Al-Àndalus? Va costar, però el 1079 els dos germans van arribar a un acord sobre les pàries, un compromís que arribava després de grans discussions. I és que la capacitat d’ambdós germans per entendre’s cada vegada es trobava més debilitada. Tot i això, Berenguer Ramon sempre va considerar-se defraudat per l’entesa ja que considerava que el seu germà coregnant sempre gaudia d’una certa preeminència.

El, 1078, el Cap d’Estopes s’havia casat amb Mafalda de Pulla-Calàbria. D’aquest matrimoni van néixer tres fills: Almodis (recuperant el nom de l’àvia), Mafalda i l’Infant i futur comte de Barcelona Ramon Berenguer III. El casal de Barcelona ja tenia un hereu. Quina seria la reacció de Berenguer Ramon, encara solter i sense descendència?

Rotlle-genealogic-ramon-berenguer-II-de-barcelona.jpg

Ramon Berenguer II

La crisi política esclataria, el 1082, amb l’assassinat de Ramon Berenguer II a Gualba, mentre el Cap d’Estopes es dirigia de Barcelona a Girona. Uns desconeguts, potser els propis acompanyants del comte, van matar-lo a instàncies, possiblement, del seu germà Berenguer Ramon II que des d’aquell dia es guanyaria el sobrenom d’“el Fratricida”. En córrer la notícia tothom va girar la mirada cap a Berenguer Ramon. Potser ell no havia estat l’autor material del regicidi, però tampoc hi havia dubtes que els esbirros que havien liquidat el comte estaven al seu servei.

Tanmateix, la manca de proves va permetre que Berenguer Ramon governés els comtats. Ara bé, la preponderància barcelonina va veure’s greument amenaçada per aquesta crisi. Així, Carcassona i el Rasés van deixar de ser patrimoni dels comtes de Barcelona per passar a la casa dels Besiers, els quals argumentaven que defensaven el territori de les urpes de Fratricida per entregar-lo a Ramon Berenguer III quan aquest assolís la majoria d’edat. Però aquest només va ser el primer desafiament de la noblesa.

L’autoritat del Fratricida va ser greument qüestionada pels altres comtes i magnats catalans, els quals van unir-se al voltant de la figura del comte Guillem Ramon de Cerdanya, el qual, casat amb Sança, filla de Ramon Berenguer I el Vell, va rebre la tutoria del fill del Cap d’Estopes el 1085. Ara bé, Guillem Ramon de Cerdanya era un home ambiciós i el seu objectiu no era només tutelar els comtats fins a la majoria d’edat del primogènit, sinó exercir com a autèntic sobirà dels territoris catalans.

Així, el 1086, davant el desafiament a l’autoritat comtal que protagonitzava Guillem Ramon de Cerdanya, d’altres famílies de la noblesa van alinear-se amb el Fratricida per evitar una guerra civil que hauria desviat el veritable objectiu de la política comtal: Al-Àndalus. Els Montcada, els Cabrera, el bisbe d’Osona, els Queralt, els Cardona… tots van mostrar-se partidaris de l’entesa. Només després de llargues negociacions Berenguer Ramon va poder recuperar el seu estatus: mantindria el poder i esdevindria el tutor del seu nebot, però només durant onze anys, els que quedaven perquè Ramon Berenguer III assolís la majoria d’edat. Arribats a aquest moment, el Fratricida li traspassaria el poder. Sembla ser que també van exigir-li que es mantingués solter.

Deslliurat momentàniament dels problemes amb la noblesa feudal, Berenguer Ramon va poder dedicar-se a governar i a liderar la lluita contra els sarraïns. La lluita contra els musulmans a la recerca de pàries van portar-lo a establir aliances amb altres senyors de la frontera musulmana com al-Munḏir de Lleida i Tortosa. L’objectiu era Saragossa, però allà va topar amb el Cid Campeador, Rodrigo Díaz de Vivar, aliat del cabdill Aḥmad ibn Yūsuf al-Musta’īn en el seu intent per derrotar València.

Berenguer Ramon II i el Cid van topar diverses ocasions, però la més important va produir-se al pinar de Tévar, a Morella, el 1090. El comte de Barcelona va ser derrotat i fet presoner juntament amb molts dels seus cavallers, d’entre els quals destacava la figura de Guerau Alemany de Cervelló. El conflicte va acabar amb la fixació d’un rescat per vuitanta mil marcs d’or de València, quantitat que el comte va haver de pagar per la seva llibertat. Igualment, i amb l’objectiu d’arribar a una entesa amb el Cid, Berenguer Ramon va pactar el casament de la filla del Cid, Maria Rodríguez de Vivar, amb el seu nebot Ramon Berenguer III.

Superat el conflicte amb el Cid, Berenguer Ramon va projectar l’ocupació de Tarragona amb l’objectiu de recuperar-la com a seu de l’església catalana. Així, el Fratricida va aconseguir del papa Urbà II, l’any 1091, la separació de Narbona i la restauració de l’arquebisbat de Tarragona, al qual s’assignaven tots els bisbats catalans més Ribagorça. Berenguer d’Osona se’n faria càrrec de l’arquebisbat. Amb aquesta maniobra, a la independència política ara s’hi afegia la religiosa, però encara restava molta feina per fer a Tarragona, en aquells moments un munt de rues amb entitat jurídica religiosa, poc més.

Abans de completar el seu govern, el grup contrari al Fratricida va incrementar la seva pressió sobre el comte. Finalment, i davant la gravetat de les seves insinuacions, Berenguer Ramon II va acceptar de sotmetre’s a judici per la mort del seu germà. Aquest judici s’havia de realitzar en una cort neutral i va escollir-se la d’Alfons VI de Castella. Declarat culpable, el 1097 desapareix de la documentació i de la història. Segons els Gesta comitum, esdevingut mut, va morir a Jerusalem com a pelegrí, però ni tan sols podem confirmar l’any.

L’Abat Oliba

dimarts, 24/01/2012

Figura excepcional del seu temps, l’Abat Oliba (971-1046) era el tercer fill dels comtes de Cerdanya i Besalú, emparentat així amb Guifré el Pelós, el seu besavi. Format a Ripoll, en retirar-se el seu pare, va titular-se i va exercir com a comte de Berga i de Ripoll, però el seu caràcter tranquil i reservat va fer que aviat es retirés del govern temporal, renunciant als càrrecs comtals per entrar com a monjo a Santa Maria de Ripoll (1002). Iniciava així una carrera eclesiàstica que el convertiria en l’home clau per entendre la penetració del romànic a Catalunya. Tant en el que es refereix a l’arquitectura com a la importància cultural, política i social dels monestirs medievals.

Abat Oliva (Ripoll, Catalunya)Oliba va ser nomenat abat de Ripoll el 1008 i posteriorment abat de Cuixà, els dos monestirs més importants de l’època a Catalunya. De seguida va emprendre la reconstrucció espiritual i material d’ambdós cenobis, amb la reclamació dels béns que havien estat usurpats per la noblesa, la construcció dels edificis segons els principis de l’art romànic i amb l’impuls a les escoles i escriptoris respectius. La seva immensa tasca cultural va convertir el monestir de Santa Maria de Ripoll en un centre intel•lectual de primer ordre. També va ser un renovador de l’esperit monàstic a Catalunya, no sols als dos monestirs que governava, sinó a d’altres que va fundar, com Montserrat (1023) o Sant Miquel de Fluvià (1045).

El 1018, va ser nomenat bisbe de Vic, segurament pel suport exercit per la comtessa de Barcelona, Ermessenda de Carcassona, de la qual sempre va ser un bon amic, conseller i mitjancer en els temps difícils com els conflictes amb el seu fill Berenguer Ramon i el seu nét Ramon Berenguer. En les disputes que enfrontaven la casa comtal de Barcelona amb els altres comtats catalans, l’abat Oliba es va mantenir fidel al casal de Barcelona i a la seva voluntat de primacia sobre tot el territori. Ara bé, sempre més proper a la impostura d’Ermessenda que a la dels propis comtes de Barcelona.

Tenia trenta-vuit anys i des d’aleshores la seva activitat de govern es repartiria entre la diòcesi osonenca i els seus monestirs predilectes. Durant el bisbat, va exercir una gran activitat judicial, enfocada sobretot a la protecció dels béns i drets eclesiàstics. De la mateixa manera, va ser un ferm impulsor de les assemblees de Pau i Treva de Déu. Aquesta és la gran tasca de l’Abat Oliba: la creació d’un discurs i una iconografia completa de com hauria de ser l’activitat humana conforme a la moral cristiana en l’edat mitjana.

D’aquesta manera, Oliba cercarà raons històriques, doctrinals i bíbliques per a defensar la seva ideologia: la guerra és un fet negatiu per a la humanitat. I és que la guerra s’havia convertit, des del govern de Ramon Borrell, en la principal activitat de l’aristocràcia catalana i els seus vassalls. El país s’estava convertint, a gran velocitat, en una nació de guerrers, en una Catalunya de bellatores, la qual posava en perill la cultura de la pau defensada i somiada per Oliba. En aquell temps, l’ús de les armes era el desig, l’objectiu, dels joves sense terra. A la Catalunya comtal els castells de l’aristocràcia guerrera eren més importants, més nombrosos, que les ciutats episcopals i els monestirs.

L’abat va adonar-se’n del perill que suposava la gran influència d’aquesta aristocràcia guerrera en la presa de decisions de la política catalana de l’època. I, des de les seves conviccions, va ser conscient del seu paper en la història: havia d’enfrontar-se amb aquesta cultura de la guerra nascuda en els territoris de la frontera, ja fos entre els castellans, els castlans o els milites, els quals invertien grans quantitats de diners en la compra d’armament. Res no podia trobar-se més allunyat dels plantejaments d’Oliba que un sistema social fonamentat en la guerra. Ara bé, aquesta oposició al signe del seu temps en revela, a la vegada, un coneixement i una reflexió profunda i fonamentada sobre la societat de l’any 1000.

Cleric-Knight-Workman.jpgL’Església i l’Imperi Carolingi van ser les institucions més antigues en el monopoli del poder a la Catalunya medieval. Poques coses quedaven fora del seu domini i la realitat política es definia per la relació de forces entre els eclesiàstics i l’aristocràcia carolíngia, amb revoltes ocasionals protagonitzades pels pauperes. Trencats els lligams amb l’Imperi, política però no emocionalment, la integració de Catalunya en l’Europa medieval havia de passar necessàriament per l’Església mitjançant l’activitat dels monestirs, encarnació i execució de la seva obra. Això és el que Oliba va entendre a la perfecció.

La construcció d’una societat en la qual la guerra esdevenia l’eix principal va suposar un desafiament a l’equilibri de forces existent entre l’aristocràcia comtal i l’Església. És un debat català, però també europeu. És el debat sobre la gènesi del feudalisme. Això sí, amb les característiques peculiars que proporcionava la presència sarraïna a la Península Ibèrica.

És en aquest context quan Oliba propugna una societat sota la tutela dels bisbes. En absència del rei carolingi, independitzats de fet els comtats de la nova dinastia franca dels Capets, Oliba presenta l’Església com a únic garant de la pau i l’ordre públic. És una proposta que proposa definir les relacions socials no segons la cultura de la guerra, sinó conforme a la moral de l’Església. I aquesta proposta no significa oposar-se a l’autoritat del comte de Barcelona, sinó al model social sobre el qual descansa el seu poder.

Sobre aquesta concepció neixen les assemblees de Pau i Treva de Déu, institució que, probablement va ser inspirada per Oliba a Elna el 1022 i que va proclamar a Toluges (al Rosselló) el 1027. L’èxit de la iniciativa va portar-lo a anar eixamplant les assemblees en sínodes successius, com els celebrats a Vic el 1030 i el 1033, i que va acabar per traspassar les fronteres catalanes per introduir-se a l’Europa feudal.

Oliba.JPGLes assemblees de Pau i Treva es celebren en benefici dels propietaris de terres, homes i dones lliures amb dret a vendre, permutar o deixar en penyora els seus alous. Igualment, és un temps que permet que aquests homes i dones lliures portin davant la justícia eclesiàstica els seus problemes legals. En definitiva, és la conjunció de la utopia d’Oliba i el debat polític que proposa: durant uns dies la guerra i el pillatge són substituïts per la treva imposada per l’Església. Per tant, les assemblees de Pau i Treva neixen d’una necessitat política, de l’enfrontament entre dues concepcions del món oposades: la guerra i les ràtzies com a centre de l’ordenament jurídic i social contra la matriu agrícola i la pau com a fonaments d’una vida de treball.

Finalment, l’obra escrita personal d’Oliba va ser menor i de poques pretensions. Això sí, és una obra sempre pulcra i sensible amb el seu temps. Així, es coneixen quatre sermons panegírics, nou poemes i epitafis en vers, alguns de molt breus, dues encícliques mortuòries i vuit cartes. Entre els seus corresponents hi havia el rei Sanç III de Pamplona i els arquebisbes Gauslí de Bourges i Raiambald d’Arle. Els seus deixebles li sotmetien a la correcció els propis escrits o els hi dedicaven, com en el cas de Garcies de Cuixà o d’Oliba monjo.

Amb 75 anys, Oliba moria a Cuixà. Era el 30 d’octubre de 1046. L’encíclica mortuòria que a van redactar conjuntament els monjos de Ripoll i de Cuixà en la seva memòria va viatjar per bona part de l’Europa romànica tot recollint elogis d’ambients monàstics i catedrals ben allunyats de Catalunya. La seva figura, el seu pensament i el seu discurs havien esdevingut universals.

Ramon Berenguer I el Vell

dissabte, 21/01/2012

El comte Berenguer Ramon el Corbat va morir jove, el 1035, abans d’arribar als trenta anys. El seu testament, coherent amb el període, va repartir els dominis: el fill primogènit, Ramon Berenguer, de només onze anys, rebia l’extingit comtat de Girona i la part del de Barcelona situada a l’esquerra del Llobregat; el segon fill, Sanç Berenguer, assumia el control de les terres esteses entre el Llobregat i les terres sarraïnes, amb capital a Olèrdola; el tercer fill, Guillem Berenguer, nascut del segon matrimoni amb Guisla de Balsareny, va heretar el vell comtat d’Osona, que havia de governar conjuntament amb la seva mare mentre aquesta no tornés a casar-se. És a dir, el testament de Berenguer Ramon I no va afavorir la recuperació del poder comtal i va contribuir a la inestabilitat feudal.

ramon-berenguer-I-de-barcelona.jpg

Ermessenda de Carcassona, vídua de Ramon Borrell, amb més de seixanta anys, i com a conseqüència del testament del seu marit, conservava el condomini de tots els comtats a més de les seves possessions personals. A més, com que els hereus comtals encara eren uns infants, l’avia Ermessenda va haver d’exercir el govern efectiu del comtat de Barcelona com a tutora del seu nét Ramon Berenguer I, comptat amb la col·laboració de les mateixes personalitats que en l’època anterior, el seu germà Pere i l’abat Oliba. És a dir, Ermessenda era la sobirana real del territori català.

Ramon Berenguer I va casar-se molt jove, amb només setze anys, amb Elisabet de Gascunya, la néta del comte Ramon I de Narbona. Corria el 1039. Tot i la tutela d’Ermessenda, el jove comte aviat va intentar exercir el govern sobre els seus territoris recolzant-se en la noblesa, però l’avia no veia preparat el seu nét i així van iniciar-se les primeres friccions.

La guerra amb Al-Àndalus, però, va permetre una certa treva en el conflicte que s’apropava. Els sarraïns estaven realitzant incursions en les terres del seu cosí Ermengol d’Urgell i l’exèrcit comtal va haver d’intervenir (1041). A més, Mir de Geribert dominava Olèrdola en detriment de Sanç Berenguer i Ramon Guifred, comte de Cerdanya, atacava les terres d’Ermengol d’Urgell i Ramon Berenguer. La inestabilitat feudal era un fet. La rebel·lió de Mir Geribert va resoldre’s amb la renúncia de Sanç al comtat (1049) perquè Ramon Berenguer se’n fes càrrec i posés fi, el 1059, a la rebel·lió nobiliària. Igualment, Guillem va renunciar al comtat d’Osona en favor del comte de Barcelona (1054).

D’altra banda, el 1041, l’àvia Ermessenda va refugiar-se a Girona, a casa del seu germà Pere. En l’antic comtat de Girona Ermessenda va exercir una senyoria quasi absoluta sobre el territori. Però els conflictes entre àvia i nét van ser un fet recorrent, agreujats per la posició poc sòlida de Ramon Berenguer com a conseqüència del repartiment propiciat pel testament del seu pare. Una vegada més, la mà de l’abat Oliba va ser decisiva. Ell va fer possible el retrobament entre àvia i nét, els quals, el 1043, van fer les paus en pactar una avinença que deixava Ermessenda com a mestressa de les terres gironines.

El 1050 moria Elisabet de Gascunya, amb qui Ramon Berenguer havia tingut quatre fills. El comte aviat es casaria amb Blanca de Narbona, però un any després va repudiar la seva nova muller. Enamorat d’Almodis de la Marca, dama lligada a la noblesa de Carcassona, Ramon Berenguer, en un episodi propi de la millor narració trobadoresca, va raptar Almodis per convertir-la en la seva dona el 1052.

169929634.jpg

Almodis de la Marca era una dona amb tota una història al seu darrere: casada amb Hug de Lezignan, va ser repudiada pel seu marit; aleshores va tornar a casar-se amb Ponç de Tolosa, amb qui havia tingut quatre fills. Raptada per Ramon Berenguer, va abandonar el seu marit per casar-se amb el comte de Barcelona. S’entén així que l’àvia Ermessenda no estigués gens d’acord amb la nova situació. A més, àvia i nét ja no podien comptar amb la mediació de l’abat Oliba, mort el 1046, ni del bisbe Pere de Girona, desaparegut el 1050.

La resposta d’Ermessenda als actes de Ramon Berenguer va ser l’enfrontament directe: fent ús de les seves poderoses influències en el terreny eclesiàstic, especialment la de l’arquebisbe de Narbona, l’àvia va aconseguir que Roma excomuniqués Ramon Berenguer i Almodis. El trencament entre àvia i nét semblava definitiu, i la posició del comte de Barcelona s’afeblia com mai hagués suposat.

Ara bé, gràcies a la crisi, Ramon Berenguer s’havia convertit en un home d’Estat i va saber jugar les seves cartes. Morts els antics consellers, el comte va buscar la col·laboració de Guillem, el nou bisbe de Vic, el qual, amb molta paciència, va aconseguir que àvia i nét arribessin a una nova entesa el 1057. Aquesta vegada, una anciana Ermessenda va renunciar als seus drets i va aconseguir del papat la fi de les excomunions. Ramon Berenguer havia recompost el nucli central dels comtats: Barcelona-Girona-Osona. Consolidada la seva posició havia arribat l’hora de portar a terme el seu projecte polític, fonamentat sobre tres eixos: la guerra als musulmans, la feudalització i la consolidació del casal de Barcelona.

La guerra a Al-Àndalus va ser fonamental. En la dècada dels anys 1050, Ramon Berenguer va fer avenços importants en el projecte d’expansió territorial: Tamarit (1050), Granyena (1054) o Tàrrega (1057) van engrandir els seus dominis. En paral•lel, el comte va promoure la repoblació de la Conca de Barberà i del camp de Tarragona. El 1063, després d’una llarga campanya, tota la Baixa Ribagorça estava en mans comtals i s’instauraven els castells defensius a la frontera.

Ramón_Berenguer_con_sus_armas_personales_-_Cruz_de_San_Jorge.jpg

Així, la riquesa andalusí es convertia en un objectiu prioritari i un dels factors de la revolució política del període: la feudalització. És el moment de la fixació dels tributs, les pàries, que consolidarien les formes de vida de la noblesa feudal: s’estava instaurant la maquinària política i administrativa del feudalisme. Ramon Berenguer s’assegurava així la fidelitat de la noblesa, que entrava en la cort. S’instauraven els vincles de fidelitat personal i els feus (béns privats lliurats pels senyors als vassalls mitjançant els juraments de fidelitat). L’estructura de la Catalunya feudal estava prenent forma, un ordre feudal dominat pel comte de Barcelona. És el temps dels castells, dels castlans, un dels hipotètics orígens del nom “Catalunya”.

I finalment, l’hegemonia política del casal de Barcelona: Besalú (1057), Urgell (1063) i Empúries (1067) van signar pactes jurídics que així ho establien mitjançant el vassallatge. Però no només això, Ramon Berenguer, enriquit per les pàries, va poder comprar dos comtats del Llenguadoc: Carcassona i els Rasés. L’hegemonia política de Barcelona i l’inici de la revolució feudal comportava un retorn als orígens per tancar una etapa, l’etapa del projecte polític iniciat Guifré el Pelós, mitjançant un retorn als territoris originals.

ramon 2.jpg

Ara bé, la cúspide del projecte polític de Ramon Berenguer va comportar un nou conflicte familiar. Quan semblava que la crisi que havia envoltat les figures d’Almodis i Ermessenda ja havia cicatritzat, el fet que els nous comtats fossin posats a nom de Ramon Berenguer II, un dels fills bessons del comte i Almodis de la Marca, va ser un insult per a Pere Ramon, el primogènit, el fill del matrimoni entre Ramon Berenguer i la desapareguda Elisabet de Gascunya. Aquest, en un gest d’ira, va degollar Almodis, a la qual culpava de la seva posició secundària a la cort en benefici dels bessons. Va ser la tomba política de Pere Ramon i l’inici de la decadència del comte.

La mort de l’estimada, la dona per la qual s’havia jugat tot el que tenia en la seva lluita amb Ermessenda va ser un cop duríssim. El 1076, després de trenta-nou anys de govern, Ramon Berenguer moria. Però un darrer gest polític en la construcció de la nació catalana encara estava per ser desvetllat: tots els seus dominis, sense excepció, van passar als seus fills bessons, nascuts del matrimoni amb Almodis: Ramon Berenguer II el Cap d’Estopes i Berenguer Ramon II el Fratricida. Després d’anys de vinculació a la tradició carolíngia de fragmentar l’herència, ara el patrimoni comtal restava unit. Era el darrer gest de la revolució política feudal que el comte havia protagonitzat.

tumba ramon berenguer I.jpg

Ermessenda de Carcassona

dijous, 19/01/2012

Si hem d’escollir una figura per explicar els primers anys d’independència dels comtats catalans, aquesta ha de ser per força la d’Ermessenda de Carcassona (972-1058), filla del comte Roger I de Carcassona (els vincles familiars del feudalisme que sempre ens retornen al mateix punt) i esposa del comte de Barcelona Ramon Borrell. De gran bellesa i forta personalitat, segurament Ermessenda va ser la dona més influent dels comtats catalans al llarg de l’època medieval. A través de la seva figura podrem entendre els regnats del seu marit Ramon Borrell, el seu fill Berenguer Ramon, i situar-nos en el temps del seu nét Ramon Berenguer I. I és que Ermessenda va tenir un paper destacadíssim en la política catalana del segle XI.

ermessenda de carcassona.jpgEl 993, aquesta jove de disset anys va casar-se amb el comte Ramon Borrell de Barcelona, un jove d’uns vint-i-cinc anys que feia poc havia heretat els comtats de Barcelona i Urgell després de la mort del seu pare Borrell II. Al seu germà petit, Ermengol, li va correspondre el comtat d’Urgell. Seguint les normes visigòtiques, Ramon Borrell va regalar la desena part dels seus béns a Ermessenda en el moment de les noces. Aquest fet tindria una transcendència històrica importantíssima.

Al costat del seu marit, Ermessenda va dirigir els afers comtals, va presidir assemblees i tribunals i va participar en algunes campanyes militars, com les d’Al-Àndalus. En aquest sentit, la comtessa va posar tota la seva obstinació en reconstruir Barcelona i bona part de tot el territori desprès del pas devastador d’al-Mansur i els seu exèrcits el 985.

Si el regnat de Borrell II s’havia caracteritzat per les bones relacions amb Al-Àndalus fins a l’escomesa d’al-Mansur, Ramon Borrell va canviar aquesta política per passar a l’ofensiva. Així, el 1010 va reunir un exèrcit de 9.000 homes per lluitar contra el califa Sulayman. Els catalans victoriosos entraren a Còrdova i saquejaren la ciutat abans d’emprendre el camí de tornada. El cop va ser molt dur pel món islàmic i el prestigi dels catalans va veure’s reforçat malgrat el cost d’aquestes guerres que s’emportaren un terç dels expedicionaris, entre ells el germà del comte de Barcelona, Ermengol d’Urgell, i els bisbes de Barcelona, Vic i Girona. En realitat, aquesta victòria suposava molta glòria i poc profit pel comte de Barcelona.

La guerra, però, no havia acabat i mentre Ermessenda es dedicava a la reconstrucció i repoblació del país, Ramon Borrell ja planejava una nova expedició contra Còrdova. Tanmateix, el comte ja no dirigiria cap acció contra els musulmans ja que el setembre de 1017 va morir. Ramon Borrell tenia quaranta-cinc anys.

Mort el marit, Ermessenda va continuar dirigint la política del comtat com a tutora del seu fill Berenguer Ramon el Corbat, únic fill de la parella que amb només onze anys rebia el títol de comte de Barcelona. La comtessa es va mostrar molt hàbil i capaç en aquestes noves tasques que va haver de desenvolupar. Per a exercir el govern, Ermessenda va envoltar-se de consellers com el seu germà Pere, bisbe de Girona, o el cèlebre abat Oliva, abat de Ripoll, Cuixà i bisbe de Vic. Aquestes figures anirien per sempre lligades a la figura de la comtessa i serien fonamentals per entendre el govern de la Catalunya comtal.

El 1021, quan només tenia quinze anys, Berenguer Ramon va casar-se amb Sança de Castella, filla del comte castellà Sanç Garcia. Eren nous temps i amb la dinastia consolidada els comtats miraven cap a Castella i el seu enemic comú: Al-Àndalus. Així, el mil•lenni començava amb l’aliança matrimonial dels regnes hispànics. La nova situació, però, havia de ser motiu de les primeres tensions amb Ermessenda, ja que el nou comte va associar la seva muller al govern. A partir de 1023, el nom de Berenguer Ramon I ja precedia el d’Ermessenda en la documentació oficial.

ermessenda.jpgLa comtessa Sança moriria aviat, el 1026, amb temps per donar un hereu al comtat: el futur Ramon Berenguer I. Ermessenda tornava a situar-se en el bell mig del poder, però aparentment deixant governar al seu fill. Tot i això, els cronistes no són gens amables amb el govern de Berenguer Ramon el Corbat (dit així probablement per un defecte físic). En realitat, aquest no era ni inepte ni inactiu: era un home de pau, un comte amb poc caràcter i un tarannà pacífic, una forma de ser que no casava amb la bel·licositat del seu pare i la pressió nobiliària per prosseguir el conflicte amb els musulmans a la recerca de botins de guerra. El seu regnat va ser un temps de pau i reconstrucció.

D’aquesta manera, les fronteres no van avançar gaire en temps de Berenguer Ramon. Això sí, l’aplicació de les constitucions de Pau i Treva van ajudar al desenvolupament econòmic de mercaders i marxants, sobretot amb l’ampliació d’aquestes, des del vespre del dijous fins el matí dels dilluns. Sembla que aquesta política va ser més obra d’Ermessenda i l’abat Oliba que no pas del comte, però aquest els va deixar fer.

Berenguer Ramon va morir jove, el 1035, abans d’arribar als trenta anys. El seu testament, coherent amb el període, va repartir els dominis: el fill primogènit, Ramon Berenguer, rebia l’extingit comtat de Girona i la part del de Barcelona situada a l’esquerra del Llobregat; el segon fill, Sanç de Berenguer, assumia el control de les terres esteses entre el Llobregat i les terres sarraïnes, amb capital a Olèrdola; el tercer fill, Guillem Berenguer, nascut del segon matrimoni amb Guisla de Balsareny, va heretar el vell comtat d’Osona, que havia de governar conjuntament amb la seva mare mentre aquesta no tornés a casar-se.

Tot i això, Ermessenda, amb més de seixanta anys, i com a conseqüència del testament del seu marit, conservava el condomini de tots els comtats a més de les seves possessions personals. A més, com que els hereus comtals encara eren uns infants, l’avia Ermessenda va haver d’exercir el govern efectiu del comtat de Barcelona com a tutora del seu nét Ramon Berenguer I, comptat amb la col·laboració de les mateixes personalitats que en l’època anterior, el seu germà Pere i l’abat Oliba. És a dir, Ermessenda era la sobirana real del territori català.

Ramon Berenguer I va casar-se molt jove, amb només setze anys, amb Elisabet de Gascunya, la néta del comte Ramon I de Narbona. Corria el 1039. Tot i la tutela d’Ermessenda, el jove comte aviat va intentar exercir el govern sobre els seus territoris, però l’avia no veia preparat el seu nét i així van iniciar-se les primeres friccions. La guerra amb Al-Àndalus, però, va permetre una certa treva en el conflicte que s’apropava.

ramon-berenguer-I-de-barcelona.jpgEl 1041, l’àvia Ermessenda va refugiar-se a Girona, a casa del seu germà Pere. En l’antic comtat de Girona Ermessenda va exercir una senyoria quasi absoluta sobre el territori: va executar fortes mesures de defensa de la vall d’Aro i Calonge davant dels atacs dels pirates sarraïns i va protegir amb abundants cabals diverses fundacions religioses, fonamentals per a la repoblació del país. Però els conflictes entre àvia i nét van ser un fet recorrent, agreujats per la posició poc sòlida de Ramon Berenguer com a conseqüència del repartiment propiciat pel testament del seu pare. Una vegada més, la mà de l’abat Oliba va ser decisiva. Ell va fer possible el retrobament entre àvia i nét, els quals, el 1043, van fer les paus en pactar una avinença que deixava Ermessenda com a mestressa de les terres gironines.

El 1050 moria Elisabet de Gascunya, amb qui Ramon Berenguer havia tingut quatre fills. El comte aviat es casaria amb Blanca de Narbona, però un any després va repudiar la seva nova muller. Enamorat d’Almodis de la Marca, dama lligada a la noblesa de Carcassona, Ramon Berenguer, en un episodi propi de la millor narració trobadoresca, va raptar Almodis per convertir-la en la seva dona el 1052.

Almodis de la Marca era una dona amb tota una història al seu darrere: casada amb Hug de Lezignan, va ser repudiada pel seu marit; aleshores va tornar a casar-se amb Ponç de Tolosa, amb qui havia tingut quatre fills. Raptada per Ramon Berenguer, va abandonar el seu marit per casar-se amb el comte de Barcelona. S’entén així que l’àvia Ermessenda no estigués gens d’acord amb la nova situació. A més, àvia i nét ja no podien comptar amb la mediació de l’abat Oliba, mort el 1046, ni del bisbe Pere de Girona, desaparegut el 1050.

La resposta d’Ermessenda als actes de Ramon Berenguer va ser l’enfrontament directe: fent ús de les seves poderoses influències en el terreny eclesiàstic, especialment la de l’arquebisbe de Narbona, l’àvia va aconseguir que Roma excomuniqués Ramon Berenguer i Almodis. El trencament entre àvia i nét semblava definitiu, i la posició del comte de Barcelona s’afeblia com mai hagués suposat.

Ara bé, gràcies a la crisi, Ramon Berenguer s’havia convertit en un home d’Estat i va saber jugar les seves cartes. Morts els antics consellers, el comte va buscar la col·laboració de Guillem, el nou bisbe de Vic, el qual, amb molta paciència, va aconseguir que àvia i nét arribessin a una nova entesa el 1057. Aquesta vegada, una anciana Ermessenda va renunciar als seus drets i va aconseguir del papat la fi de les excomunions. Ramon Berenguer havia recomposat el nucli central dels comtats: Barcelona-Girona-Osona.

Ermessenda va retirar-se als seus dominis de Sant Quirze de Besora, però només va sobreviure un any: el març de 1058, als 83 anys, moria la gran figura femenina de la història de la Catalunya medieval. Les seves restes mortals van ser enterrades a la catedral de Girona. Era la fi d’una etapa de la nostra història.

ermessenda tomba.jpg

Borrell II

dimarts, 17/01/2012

Borrell II (927-992) va ser hereu de pràcticament tots els dominis del seu avi, el comte Guifré el Pelós, i en aquells on no governava era considerat com el primer dels comtes catalans, tal com es va poder observar el 977 durant la consagració de l’església de Ripoll en la qual va tenir un paper de preferència. Així, Borrell II va esdevenir el principal dirigent dels comtats catalans tot practicant una política que es movia en l’objectiu de mantenir una política amical entre els dos grans poders que l’envoltaven: el carolingi i el califal.

Ara bé, Borrell II va ampliar l’espectre de les relacions internacionals dels comtats catalans. Un nou aliat havia de fer acte de presència en aquest moment: el papat. D’aquesta manera, l’apropament a Roma perseguia objectius tant religiosos com polítics. Per a Borrell calia obtenir de la Santa Seu que Vic es convertís en un arquebisbat que agrupés els bisbats catalans mentre que Tarragona es trobés sota la dominació musulmana. Era una qüestió religiosa, però també política: aconseguir que Vic esdevingués arquebisbat suposava sostreure de Narbona, en mans carolíngies, el conjunt de l’església catalana i formar l’embrió d’un nucli eclesial català. Tanmateix, tot es va frustrar.

Borrell II.JPG

Borrell II

La implantació del califat (929) per Abderrahman III va suposar, però, una etapa de predomini musulmà a la Península. El comte de Barcelona, Borrell II, davant la feblesa carolíngia, va orientar la seva política cap a Còrdova, cercant pactes que garantissin la pau. Hi ha documentades fins a quatre expedicions comtals a Còrdova entre 950 i 972. Així, Borrell II sempre va intentar mantenir bones relacions per tal de garantir la pau al territori dels seus comtats i, fins i tot, va arribar a declarar-se vassall del califa Al-Hakam II, amb la qual cosa va allunyar-se cada cop més de la cort franca.

L’arribada al poder d’Hisam II, i sobretot del seu primer ministre al-Mansur, va suposar un tomb en la política peninsular. Aquest, fent taula rasa de les precedents relacions amistoses, va practicar una política agressiva contra els regnes cristians, fruit de la qual, en un espectacular atac sobre els comtats catalans. El 985, al-Mansur va travessar el camp tarragoní per irrompre al Penedès, al Llobregat i al Vallès. Borrell va refugiar-se a Barcelona, però la defensa va ser inútil.

La ciutat de Barcelona va ser saquejada, arrasada i incendiada el 6 de juliol de 985. Molta gent va morir o va ser feta presonera pels sarraïns. Però l’acció no era de conquesta i amb la mateixa rapidesa amb la que havia arribat al-Mansur va retirar-se de Barcelona. Només buscava un gran botí. Amb aquesta derrota, però, Borrell II va guanyar la legitimitat que necessitava.

Fracassada la seva política cordovesa, Borrell II va veure’s obligat a canviar de política i adreçar-se de nou a la cort franca en demanda d’auxili a canvi de renovar el seu vassallatge en aquells moments crítics. La crisi de l’Imperi, amb la mort del rei Lotari (986) i la del seu fill Lluís V el Jove (987), van dificultar, però, les negociacions. Aquestes van continuar, però les exigències del nou rei de França, Hug Capet, i el canvi de direcció de les expedicions d’al-Mansur cap a Castella i Lleó van decidir Borrell a trencar definitivament amb els francs.

comtats.jpg

Els comtats catalans en temps de Borrell II

El rei Hug Capet, el 988, projectava una expedició de socors per a la primavera-estiu d’aquell any. Però, abans, malfiant-se de les promeses fetes per Borrell II en temps de perill pels comtats catalans, volia prendre totes les garanties possibles: primer, la presentació de legats que renovessin la promesa de fidelitat; després, la presentació de personal, amb un seguici poc nombrós a Aquitània perquè Borrell II quedés en les mans del rei franc en cas de fracàs.

Però, el 988, Borrell va saber que la política d’al-Mansur prenia una nova direcció, cap a Castella i Lleó, i que les terres catalanes quedaven de moment al marge de noves amenaces sarraïnes. El resultat d’aquest moviment polític és prou conegut. Borrell II no va enviar la delegació reclamada i no va tenir ocasió per anar a Aquitània considerant que el jurament de fidelitat amb la monarquia franca s’havia trencat. A més, el rei Hug va veure acabar la calma del seu regnat amb la revolta carolíngia de Carles de Lorena.

Així acabava, de fet, la dominació franca damunt dels comtats catalans, pel fracàs d’aquesta temptativa de restabliment i per la desaparició definitiva de la dinastia carolíngia en el regne franc. Les relacions polítiques entre els comtes catalans i els monarques francs van cessar completament, així com la sèrie de diplomes reials francs per a les terres catalanes (el darrer va ser el de Lotari per a Sant Cugat el 986). Després de dos segles, la independència de la Catalunya comtal ja era una realitat en la pràctica, tot i que la independència formal no es va produir fins el 1258, amb la signatura del tractat de Corbeil.

D’aquesta manera, la derrota militar de 985 esdevé la clau de volta de la formació de la nació catalana. La familiaritat amb la derrota seria quelcom consubstancial a l’existència catalana, esglaons en el camí cap a la formació de la identitat de Catalunya com a poble. La independència dels comtats era el resultat d’una derrota, i aquesta havia succeït a Barcelona el 985.

Guifré el Pelós

dissabte, 14/01/2012

Catalunya, els comtats que configuraven la Marca Hispànica del vell Imperi de Carlemany, va convertir-se en el segle IX en un territori forjat sobre la legitimitat, una resposta als desitjos expansionistes d’Aquisgrà però també fonamentada en l’absència d’un poder unitari. La Marca Hispànica, els comtats catalans, eren un espai defensiu europeu davant l’amenaça de l’Emirat de Còrdova. D’aquesta manera, la Catalunya embrionària era un territori carolingi, un espai conscient de la seva identitat europea en oposició a l’Islam, però a la vegada un territori mestís com a conseqüència de les migracions dels hispani i els goti que havien arribat des del sud de l’Ebre.

És en aquest context en el qual es construirà la identitat catalana a partir de tres eixos fonamentals: la creació d’una dinastia pròpia, l’allunyament dels monarques carolingis i l’inici de l’ocupació dels territoris del sud.

guifre1.gif

Guifré el Pelós

L’ambient d’intrigues nobiliàries constants, afavorides per la descomposició creixent de l’Imperi Carolingi, va decidir l’emperador a recompensar la fidelitat d’un membre de la noblesa comtal de Carcassona i Rasés, Guifré el Pelós, amb la investidura dels comtats d’Urgell, Cerdanya i Conflent (870), als quals s’afegirien més tard els de Barcelona i Girona. Guifré seria una figura excepcional, capaç d’unir en la seva figura els principis de legitimitat i conquesta. Un mite de la història de Catalunya. Mite, però personatge històric real. Una figura d’una importància i transcendència indubtable que ja en la Gesta Comitum Barcinonensium, escrita al segle XII al monestir de Ripoll, era considerat com el pare de la pàtria i l’iniciador del procés d’independència dels comtats catalans respecte de la dinastia carolingia.

Però, qui era Guifré? Fill del comte Sunifred I, el Pelós va néixer cap al 840 en un lloc indeterminat del territori d’Urgell-Cerdanya regit pel seu pare. Va rebre el comtat patern, no per herència, sinó per designació de Carles el Calb en l’Assemblea d’Attingy de 870. Més endavant, el 878, a Troyes i per voluntat del rei franc Lluís el Tartamut, Guifré va ser investit amb els honors de comte de Barcelona i Girona. Aquestes investidures, de designació carolíngia, significaven la restitució d’uns drets familiars, el naixement d’una dinastia comtal a Catalunya.

La dependència feble o llunyana respecte de la monarquia carolíngia va ser aprofitada per Guifré, el qual es veia com a senyor d’un gran territori i amb la seguretat de veure com els comtats propers es trobaven en mans de la pròpia família. D’aquesta manera, desitjós de connectar els seus nous dominis marítims amb els vells dominis pirenaics, Guifré va travessar la plana de Vic com un conqueridor. Era un exercici de voluntat política.

Aquesta voluntat política de construcció d’una dinastia va marcar sempre les seves accions: va restaurar esglésies, va concedir títols de propietat, va repoblar terres abandonades, va assegurar-se la fidelitat de la noblesa local, va ocupar i reconstruir fortaleses musulmanes… En definitiva, Guifré va envoltar-se d’una aura protectora en els seus dominis. El seu projecte dinàstic queda definit pel fet de confiar tots els càrrecs civils i eclesiàstics a membres de la seva extensa família.

comtats-catalans.jpg

Els comtats catalans en temps de Guifré el Pelós

La repoblació de la Catalunya central va ser una obra ideada i dirigida pel mateix Guifré, segurament la tasca més important. Famílies de la muntanya, empeses per la fam, van optar per abandonar les seves terres a la recerca d’una fortuna millor. D’aquesta manera, les marques centrals de Catalunya, gairebé deshabitades des de la revolta de Guillermó, van ser repoblades. La repoblació va ser l’empresa més gran de la seva vida, tot i que no va ser pels efectes immediats, sinó per les conseqüències econòmiques i socials que aquesta acció tindria posteriorment, després d’aconseguir la independència respecte dels reis francs.

Paral·lelament, i com fill del seu temps, el Pelós va tenir cura de la reorganització eclesiàstica de les terres repoblades. Per exemple, va ser el promotor de la fundació dels monestirs de Santa Maria de Ripoll (880) i Sant Joan de les Abadesses (885) i va restaurar el Bisbat de Vic. De la mateixa manera, va reconstruir el castell de Cardona. Un acte més en el seu procés de la construcció de la identitat catalana el trobem en el fet que Guifré va voler ser enterrat a Ripoll, iniciant la història del panteó dels comtes de Barcelona.

Igualment, el segon eix del govern de Guifré va ser l’expansió cap al sud. Així, entre 879 i 890, els comtats van guanyar noves terres: a la Vall de Lord, a les contrades berguedanes, establint el comtat d’Osona. Una nova frontera amb la Hispània musulmana s’havia establert, més enllà del Llobregat, en l’anomenada Marca del Penedès.

Les accions d’eixamplament territorial dels comtats catalans van ser observades amb cautela des de la frontera musulmana. Finalment, la tasca de Guifré el Pelós va topar amb els interessos dels musulmans a Lleida. D’aquesta manera, els sarraïns, en veure l’expansió territorial impulsada per Guifré, van llançar una ofensiva comandada pel senyor de Lleida, Llop Ibn Muhammad. L’ofensiva va arribar a les portes de Barcelona on la tropa comtal va ser derrotada. Guifré resultaria ferit de mort a Navès, traspassant l’11 d’agost de 897.

La seva mort es mitificaria, igual que la seva figura, donant lloc a la llegenda de les quatre barres de sang: el rei franc Carles II el Calb, com a mostra d’agraïment, va lliurar a un Guifré moribund un escut per al seu llinatge, aleshores el rei va mullar els seus quatre dits en la sang del comte i els va passar damunt del seu escut daurat. D’aquesta manera, diu la llegenda, va néixer l’escut de la casa de Barcelona, símbol de la nova sobirania conquerida, i que, amb els anys, es convertiria en la bandera catalana. Aquesta narració òbviament és falsa, nascuda en el segle XVI de la mà de l’alemany Pere-Antoni Beuter, però serveix per il·lustrar el mite fundacional que representa una figura històrica ben real.

guifre.jpg

A la seva mort, la monarquia carolíngia travessava per una sèrie de dificultats internes que van portar l’elecció d’un noble que no pertanyia a la dinastia carolíngia (Odó) com a rei. Aquesta ruptura del legitimisme franc tindria profundes conseqüències a Catalunya, on els fills de Guifré van autoproclamar-se com els seus successors, sense esperar que el rei els designés, establint el principi de successió hereditària, el primer gran pas cap a la independència dels comtats. Així, els fills del comte es partiren els comtats. Des d’aquest moment, el principi d’hereditat tenia una validesa indiscutible.

Genealogies_dels_comtes_de_Barcelona-sXV-09.jpg

"Guiffredus primus comes Barchinone" segons la Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae

Durant el segle X, un cop restaurada la legitimitat carolíngia en la persona de Carles el Simple, els successors de Guifré van renovar el jurament de fidelitat al nou monarca, però això ja no va canviar el nou estatus dels comtats: el rei franc havia quedat separat de fet de tota atribució successòria. La dinastia comtal catalana acabava de néixer i uns territoris que eren una simple administració territorial de l’Imperi esdevenien el germen d’un país. La història catalana només havia començat.

Cultura i art romànic a la Catalunya medieval

diumenge, 25/07/2010

La Catalunya carolíngia i l’art preromànic:

El domini franc va suposar una penetració de la cultura carolíngia a la Catalunya Vella. En efecte, l’escriptura visigòtica va ser desplaçada per la carolina, la litúrgia franco-romana va substituir la hispanovisigòtica i la regla benedictina va introduir-se progressivament.

La cultura va ser monopolitzada per l’Església. Els monestirs, amb les seves escoles monàstiques i les seves biblioteques, com la de Ripoll, eren els nuclis més dinàmics. Van destacar els de Cuixà i Ripoll, especialment aquest darrer, on va estudiar Gerbert d’Aurillac, el futur papa Silvestre II.

D’aquest període cal esmentar la figura de Miró Monfill, comte de Besalú i bisbe de Girona, que va redactar les actes de consagració dels monestirs de Cuixà i de Ripoll i va introduir el grec en els seus escrits llatins.

ripabs.jpgQuant a l’art, durant els segles IX i X, va desenvolupar-se el preromànic. Així, l’arquitectura d’aquest període va caracteritzar-se per:

a. Esglésies amb planta basilical o rectangular.

b. Sostres amb encavallades de fusta a les naus, i de volta als absis.

c. Finestres d’una sola esqueixada i volums pesants.

d. Utilització d’arcs ultrapassats o de ferradura.

e. Presència d’absis trapezoïdals.

Cal destacar les esglésies de Cuixà i de Ripoll i la munió de petites esglésies rurals esteses arreu del Pirineu i Pre-Pirineu, com Sant Quirze de Pedret, Sant Julià de Boada i Sant Vicenç d’Obiols, així com la primitiva església d’Olèrdola, al sud del Llobregat (Penedès).

Saint-Michel_de_Cuxa.JPG

Aparició del català com a llengua i literatura trobadoresca:

belladama.jpgDurant els segles XI i XII la producció literària catalana va manifestar-se dues formes: l’escrita i l’oral.

La literatura escrita utilitzava el llatí com a vehicle de comunicació i s’adreçava als cercles eclesiàstics. La transmissió i la creació culturals estaven a les mans fonamentalment dels escriptoris i les biblioteques dels monestirs i de les catedrals. Per contra, les formes literàries orals, adreçades a una noblesa i una pagesia incultes, feien servir el romanç per a compondre les seves cançons i narracions de gesta.

No obstant l’hegemonia del llatí, la llengua catalana, que segons sembla va començar a tenir identitat pròpia durant el segle IX, apareix ja en els documents dels segles XI i XII, destacant el document de les Homilies d’Organyà, datat a finals del segle XII o principis del XIII.

D’altra banda, cap a mitjans del segle XII, coincidint amb l’expansió cap a Occitània, va introduir-se a Catalunya la poesia trobadoresca en llengua provençal, de caràcter cortesà i de la qual Guillem de Berguedà va ser el representant català més destacat.

L’art romànic català:

En el camp artístic, el romànic va arrelar per tot Catalunya reflectint les característiques d’una societat teocèntrica i feudal.

L’arquitectura va ser, com a la resta d’Europa, la forma artística predominant. A Catalunya, a partir de l’any 1000, va sorgir un tipus d’arquitectura autòctona, fruit de la confluència dels corrents anteriors (visigot, musulmà i carolingi), caracteritzada per la seva monumentalitat i la riquesa de la seva decoració escultòrica. L’església del monestir de Sant Pere de Rodes, consagrada l’any 1022, n’és el centre i l’obra més representativa.

Monasterio_Sant_Pere_de_Rodes.JPG

Aquest estil autòcton va desenvolupar-se en el segle XI –Sant Miquel de Fluvià n’és un dels exemples més destacat– i tindrà gran repercussió en el segle XII.

sant-climent-taull.jpgCap a començaments del segle XI, impulsat per l’abat Oliba, va penetrar des del sud-est de França i del nord d’Itàlia l’estil llombard, que va formar l’anomenat “primer romànic”. A les esglésies de Sant Jaume de Frontanyà, Santa Maria de Ripoll i Sant Vicenç de Cardona se’n poden observar les característiques, funcionalitat i, quant a la decoració, les arcuacions cegues i les faixes llombardes.

A partir del segle XII, amb el “segon romànic”, l’arquitectura va arribar a la seva plenitud. La catedral de la Seu d’Urgell, els monestirs de Sant Pere de Galligants, Sant Esteve d’en Bas, Sant Pere de Besalú i Sant Joan de les Abadesses constitueixen clars exponents d’aquesta etapa.

En aquest període l’arquitectura va esdevenir més monumental, amb esglésies de tres o més naus, transepte, diversos absis i absidioles, i en alguns casos un cimbori que cobreix la cúpula.

Durant el segle XII, malgrat el domini del “segon romànic”, encara van construir-se esglésies d’estil llombard, com Sant Climent i Santa Maria de Taüll.

a 004.jpgL’escultura no va destacar durant el segle XI i va estar subordinada a l’arquitectura. A finals de segle, però, va sorgir un important nucli entorn del monestir de Sant Pere de Roda, i també al Rosselló, que van escampar la seva influència per les comarques gironines i que es caracteritzaven per la seva funció didàctica, sobretot en els capitells i portades. El claustre de Sant Cugat del Vallès i la gran portalada de Santa Maria de Ripoll són dos dels exponents més significatius.

Durant el segle XI, l’escultura va trobar un nou camp en la imatge policromada, caracteritzada per la seva rigidesa i inexpressivitat.

La pintura mural va constituir una altre focus important d’expressió. Els temes religiosos van ser predominants, especialment la representació de la majestat de Crist envoltat per l’ametlla mística o màndorla i acompanyat pels quatre evangelistes (tetramorf). La Mare de Déu també va ser un altre motiu representat, i reuneix unes característiques similars a la del Pantocràtor. Apareix asseguda amb el nen, però sense que entre ells dos hi hagi cap mena de relació, com si fossin dues figures aïllades. Les pintures de Sant Quirze de Pedret i Taüll són potser les més representatives. Tècnicament són pintures planes i poc naturalistes.

taull.jpg

Les pintures sobre fusta també van tenir un paper important, tot i que no tant com les murals. Es troben en el frontal dels altars i el baldaquí. Iconogràficament representen la imatge de Crist o de la Verge tancada dins la màndorla i envoltada pel tetramorf o per àngels. Al costat hi ha representades les figures dels apòstols. Al segle XII, tres nuclis artístics van assolir una gran expansió: la Seu d’Urgell, Ripoll i Vic.

La ramaderia menor a la Catalunya medieval

dissabte, 24/07/2010

La ramaderia, llevat dels Pirineus on predominava clarament, era un complement econòmic de l’agricultura en la Catalunya de l’edat mitjana. Tot i això, cal destacar la importància de la dita ramaderia menor.

Feudalisme_treballcamp.jpgUn lloc important dins d’aquesta agricultura menor l’ocupava el gallinam, que no podia mancar en cap llar pagesa. Fins i tot n’hi havia a les cases dels nuclis urbans. Els retaules de la baixa edat mitjana mostren com les gallines de ciutat corrien pels carrers en llibertat i menjaven les deixalles casolanes que la gent tirava daltabaix de les muralles, al fossat.

De les gallines s’obtenien els ous, que eren un dels components fonamentals de la dieta de l’home medieval. També es consumia la carn dels capons, que era un menjar freqüent a les taules de la gent rica. Molts censos emfitèutics i altres gravàmens es satisfeien amb ous i capons. I també, moltes vegades, els jornals dels obrers del camp, que es pagaven en espècie, eren pagats amb ous, capons o gallines.

Després del gallinam, el segon lloc de la ramaderia menor l’ocupaven les abelles. Cada mas acostumava a tenir alguns ruscs d’abelles instal·lats estratègicament als marges dels camps i al mig del bosc, en llocs on abundaven les flors. De les abelles s’obtenia la mel, que era l’edulcorant habitual, i la cera verge, que es feia servir per a la il·luminació de les llars riques i d’esglésies i monestirs.

Com que a causa dels usos litúrgics medievals les esglésies consumien molta cera, és normal que fossin aquestes (principalment els monestirs) les que posseïssin un major nombre d’arnes. Així mateix, és normal que esglésies i monestirs, titulars de moltes propietats, es fessin pagar una part dels censos emfitèutics dels seus pagesos en quantitats de cera, que s’acostumava a satisfer per la Mare de Déu de Febrer.