Entrades amb l'etiqueta ‘Comerç’

Transformacions econòmiques en el segle XVII: manufactures, comerç internacional i mercantilisme

divendres, 9/09/2011

Les manufactures. La indústria rural domèstica va néixer a les darreries de l’edat mitjana impulsada per la figura dels comerciants que, a la vegada, exercien com a empresaris. Si bé inicialment les manufactures eren un element propi de les ciutats i el món urbà, en el segle XVII aquesta indústria rural domèstica va traslladar-se de la ciutat cap al camp, fet que va permetre aquests comerciants-empresaris defugir l’estricta reglamentació gremial, ja que els gremis no tenien jurisdicció a les zones rurals.

Durant el segle XVII la indústria rural domèstica va consolidar-se sobretot en el nord-oest de França, el nord-oest de l’Imperi germànic i, sobretot, a Anglaterra. Els comerciants, bons coneixedors dels canals comercials, compraven les matèries primeres i les lliuraven als pagesos i artesans rurals, els quals les treballaven a canvi d’un petit sou que els ajudava a sobreviure en temps de crisi agrària. Posteriorment, els comerciants recollien el producte acabat i el distribuïen en els mercats.

20070712klphishes_128.Ies.SCO.jpg

Posteriorment, amb l’objectiu d’obtenir més quantitat de productes i abaratir-ne el preu, alguns comerciants van començar a concentrar els treballadors en grans tallers. Inclús, en alguns països, com ara França, en aplicació de la teoria econòmica del mercantilisme, l’Estat va donar el seu suport a l’establiment d’aquestes manufactures i, en temps de Lluís XIV, el seu ministre Colbert va crear les manufactures estatals.

El desenvolupament de la indústria rural domèstica ve permetre d’iniciar un procés de concentració de la producció de béns de consum en massa, sobretot de teixits i productes de metall, controlat pels comerciants en determinades àrees d’Europa. Serà precisament en aquestes àrees, especialment a Anglaterra, on posteriorment, en el segle XVIII, s’iniciarà el procés de l’anomenada Revolució Industrial.

putting out system.png

El comerç internacional. Durant els segles XVII i XVIII, el comerç internacional va experimentar una important reestructuració. Holanda, Anglaterra i, en un grau menor, França van esdevenir les principals potències comercials en detriment de Portugal i la Monarquia Hispànica que, tot i consolidar les rutes marítimes obertes pels seus imperis en el segle XVI, progressivament van anar perdent el seu monopoli. El Mediterrani va anar perdent importància comercial i van créixer els ports atlàntics de Sevilla, Lisboa, Anvers, Amsterdam i Londres.

Si bé, a partir de mitjans del segle XVI, el comerç amb les colònies americanes va permetre a la Monarquia Hispànica mantenir l’hegemonia política a Europa gràcies a l’arribada de l’or i la plata americans, els països que realment més van beneficiar-se del comerç amb Amèrica van ser Anglaterra, França i Holanda. Al segle XVII, aquests països van iniciar una política d’intervenció directa en el comerç colonial, a través del contraban i de la progressiva colonització de les Antilles. Aquests països també van iniciar la conquesta i la colonització de l’Amèrica del Nord.

20080605klphishch_1_Ees_LCO.png

A les Antilles, anglesos, francesos i holandesos van establir importants plantacions de sucre, tabac, anyil i cafè. Plantacions que eren treballades per esclaus negres procedents de l’Àfrica. D’aquesta manera, en el segle XVII es va establir una ruta entre Europa, Amèrica i Àfrica, l’anomenat comerç triangular, que se centrava en la compra d’esclaus africans per a treballar en les plantacions americanes i en la posterior compra de productes colonials que eren redistribuïts pel continent europeu.

Així, durant el segle XVII i fins el XIX, Àfrica va continuar sent la font de reserva de mà d’obra esclava per a les mines i les plantacions americanes. La novetat del sis-cents va ser que el comerç d’esclaus va passar a estar controlat primer pels holandesos i, posteriorment, per anglesos i francesos. El que no va variar excessivament va ser el mètode: les potències europees compraven els esclaus als propis africans a canvi de mercaderies europees com teixits, armes de foc o alcohol.

ruta_esclavos_azucar_ron.gif

D’altra banda, el comerç amb Àsia va seguir un curs semblant i va ser progressivament monopolitzat per Anglaterra, França i Holanda. Aquests països, però, a diferència del tipus de comerç de factoria que havien establert els portuguesos en el segle XVI, van emprendre la colonització de l’interior del continent asiàtic i hi van imposar el conreu i la producció d’aquelles matèries primeres que eren més sol·licitades per a la producció de manufactures en els seus respectius països (cotó, seda) o d’aquells productes que eren més cotitzats (espècies, pebre, arròs). Aquests productes eren comprats a baix preu amb or i plata obtinguts a canvi de les seves manufactures. En poc temps, Anglaterra s’apoderaria de l’Índia, i Holanda d’Indonèsia, mentre que a Portugal només li restarien tres factories a la zona: Goa, Diu i Daman.

El mercantilisme. L’aferrament del poder dels Estats al llarg dels segles XVI i XVII va permetre que aquests poguessin intervenir de forma creixent en els afers econòmics. I aquesta intervenció va propiciar l’aparició d’un conjunt de mesures i teories econòmiques que serien conegudes com a mercantilisme.

Els orígens del mercantilisme estan relacionats amb la fascinació que van exercir els metalls preciosos arribats d’Amèrica sobre la mentalitat de l’època. Així, segons la teoria mercantilista, la riquesa d’un país i el poder d’un Estat se sustentava en la quantitat de metall preciós que aquest posseïa. Per tant, amb l’objectiu d’assolir la màxima quantitat possible d’or i plata, calia promoure la indústria nacional per tal de vendre molt i acumular moneda. D’aquesta manera, els Estats mercantilistes van adoptar una sèrie de mesures adreçades a potenciar el comerç exterior i a aconseguir una balança comercial positiva: es va facilitar l’exportació (amb l’adjudicació de privilegis comercials) i es va frenar la importació (mitjançant tarifes duaneres i prohibicions).

Jean-Baptiste_Colbert.jpg

Jean-Baptiste Colbert, ministre de finances en el regnat de Lluís XIV de França (1665-1683)

En paraules de Jean-Baptiste Colbert en el seu Projecte sobre el comerç adreçat al rei Lluís XIV de França els mitjans del mercantilisme eren:

Primer mitjà: Augmentar totes les produccions del regne, cercar la naturalesa on hagi estat menyspreada, i ajudar-la amb arts segons l’enginy i habilitat de cada província.

Segons mitjà: Descarregar el regne de totes les espècies que produeix i fabricar amb abundància.

Tercer mitjà: Fer que prenguin els estrangers aquests sobrants pel seu preu més elevat.

Quart mitjà: No rebre les mercaderies estrangeres sinó al més baix preu possible i a canvi d’aquests sobrants.

Cinquè mitjà: Impedir el mal costum de l’extracció de les espècies d’or i plata fora del regne.

Sisè mitjà: Fer tornar i sostenir els canvis estrangers a un curs proporcionat al valor intrínsec de les monedes d’or i plata del regne.

La creació, al segle XVII, de les companyies comercials per operar en els territoris colonials i la promulgació, a Anglaterra, de les Actes de Navegació (1651) van constituir un bon exemple de la política mercantilista dels Estats moderns.

Les companyies comercials estaven constituïdes amb capital privat, però també gaudien de la protecció de l’Estat, que els concedia determinats privilegis, especialment el monopoli de part o tot el comerç amb un territori determinat. A canvi, l’Estat aconseguia una important font d’ingressos a partir dels impostos que cobrava a les companyies en concepte de transaccions comercials. Així, el 1602, Holanda va crear la Companyia de les Índies Orientals, que aviat comptaria amb més de 250 vaixells i mitjançant les seves operacions comercials a Àsia i Àfrica repartiria nombrosos beneficis, i a la qual seguiria la fundació, el 1621, de la Companyia de les Índies Occidentals que operaria a Amèrica. Igualment, als altres països que dominaven el comerç colonial (Anglaterra i França) van crear-se companyies comercials amb característiques similars.

D’altra banda, les Actes de Navegació (1651) van consistir en la promulgació d’una sèrie de lleis que prohibien als vaixells estrangers transportar als ports anglesos mercaderies que no procedissin del seu país. És a dir, les mercaderies procedents d’Amèrica, Àsia i Àfrica havien de ser transportades per vaixells anglesos. Amb aquestes mesures, Anglaterra va poder esdevenir, a la darreria del segle XVII, la primera potència marítima i comercial, i desplaçar Holanda després d’alguns enfrontaments armats.

El desenvolupament de la indústria i el comerç en el segle XVIII

dimecres, 8/09/2010

Una indústria artesanal. La indústria de l’Antic Règim girava fonamentalment al voltant dels petits tallers artesanals, controlats pels gremis d’origen medieval, agrupacions d’artesans que controlaven en règim de monopoli tota la producció artesanal de cada ofici.

Els gremis establien la quantitat de primeres matèries que calia comprar, el nombre d’artesans i de tallers, les zones de venda i, fins i tot, el preu final amb el qual arribava el producte al mercat. El monopoli dels gremis en l’economia de l’Antic Règim a la majoria dels països europeus era tal que per poder treballar en un ofici, els artesans (calderers, fusters, tintorers, sastres, etc.) havien d’estar integrats en el gremi corresponent.

D’aquesta manera, fins a la segona meitat del segle XVIII, l’artesania es va caracteritzar pels pocs avenços i l’escassa innovació tecnològica. Els artesans es mantenien en un sistema quasi medieval, treballant en petits tallers amb molt pocs operaris i realitzant tota la tasca de producció, des de la recepció de la matèria primera fins a la elaboració del producte final. Només en el cas del tèxtil podem trobar una producció especialitzada amb un procés de fabricació en diferents tallers.

Però, gràcies a la iniciativa de comerciants emprenedors, van aparèixer noves fórmules de producció, com el putting out system o el domestic system.

putting out system.gif

El putting out system consistia en què un comerciant o inversor capitalista facilités la primera matèria i les eines a uns camperols que treballaven per a ell en els mesos de descans agrícola des de la seva pròpia casa, confeccionant-li un producte que després venia, sobretot, en el mercat colonial a preu lliure. D’aquesta manera s’eludia el control dels gremis, s’augmentava la producció, es reduïen els preus i es satisfeia la demanda creixent de mercaderies.

hs9004.jpg

D’altra banda, en el cas del domestic system, el propi artesà feia d’empresari i treballava al marge del control gremial.

Per la seva part, la monarquia va crear les anomenades manufactures reials, grans fàbriques patrocinades per l’Estat. Però aquestes instal·lacions eren grans tallers artesans més que no pas indústries modernes, perquè estaven centrades en la producció d’armes o articles de luxe per al consum de les elits (tapissos, ceràmica i vidre, entre d’altres) i no s’hi utilitzava maquinaria ni formes modernes de producció.

El comerç. En qualsevol cas, les operacions comercials van créixer considerablement, ja que les monarquies europees van continuar la política mercantilista del segle anterior i van potenciar el desenvolupament de les manufactures per augmentar la producció d’objectes destinats al consum.

Des de 1730, un moviment de pujada dels preus va incrementar els beneficis dels propietaris. Tot i això, el comerç interior s’enfrontava al problema del control dels gremis, a la pervivència de pesos i mesures regionals diferents i a l’existència de duanes interiors que dificultaven la lliure circulació de mercaderies entre les diverses regions d’un mateix Estat. A més, per a la mobilitat d’aquests productes era essencial el transport i, seria al llarg del segle, que les comunicacions van millorar gràcies a la construcció de carreteres i canals.

comer segle xviii.jpg

Malgrat tot això, va ser el comerç colonial, és a dir, el comerç amb els territoris extraeuropeus, el que va tenir un creixement més espectacular gràcies al desenvolupament dels intercanvis entre Europa i Amèrica. Per assegurar-se aquests mercats, les companyies comercials (privades o participades per l’Estat) van col·laborar a estendre i a assegurar el domini de les metròpolis.

La monarquia concedia el monopoli del comerç amb una zona a una determinada companyia comercial. Així, per exemple, la Companyia de les Índies Orientals britànica tenia el dret d’explotació del comerç entre Anglaterra, l’Índia i l’extrem orient. D’aquesta manera, la corona obtenia beneficis immediats i els propietaris de la companyia feien un gran negoci.

Al segle XVIII van crear-se noves rutes comercials. Uns vuitanta nous ports van obrir-se al comerç europeu i els vaixells de la Gran Bretanya, Holanda, França, Espanya i Portugal van intercanviar productes manufacturats procedents d’Europa a canvi de primeres matèries, cada cop més necessàries per abastir les industries del continent europeu.

A més, en aquesta època va continuar el pròsper comerç d’esclaus i d’altres productes a l’Atlàntic, es va desenvolupar el comerç amb l’Índia i van iniciar-se relacions comercials amb la Xina, el Japó i Indonèsia. Alguns productes colonials, com el sucre, el cafè, el tabac, el cotó i el cacau van esdevenir elements d’ús habitual a Europa des d’aquest període.