Entrades amb l'etiqueta ‘CNT’

Contra Companys: el complot per assassinar el president de la Generalitat el 1936

dimecres, 13/06/2012

Lluís Companys és el president màrtir de Catalunya, una figura de consens mitificada per la seva mort a mans del franquisme després de la seva detenció a França i de la realització d’un judici sumaríssim on la justícia va ser absent. Ara bé, la realitat és que aquest consens és conseqüència de l’elaboració del “mite Companys” després de 1940. Abans, la seva figura va ser sempre objecte de la polèmica, fins al punt que, el 1936, determinats sectors del nacionalisme radical van arribar a elaborar un complot per assassinar-lo. Aquesta qüestió torna ara a l’actualitat gràcies a l’obra d’Enric Ucelay Da Cal i Arnau González i Vilalta,  Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la Revolución (Publicacions de la Universitat de València, 2012).

Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la Revolución.jpg

UCELAY DA CAL, Enric i GONZÀLEZ I VILALTA, Arnau (Eds.). "Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la Revolución". Publicacions de la Universitat de València (València, 2012).

D’aquesta manera, el novembre de 1936, la tensió ideològica i l’odi visceral que es professaven l’anarquisme i Estat Català, va derivar en un intent de cop per part del nacionalisme radical català contra la CNT-FAI, un complot que també arribaria fins a la figura de Lluís Companys a causa de la connivència del president de la Generalitat de Catalunya amb els anarquistes en els primers mesos de la Guerra Civil. L’objectiu final del complot hauria estat l’execució de la cúpula anarquista i del mateix Companys per proclamar tot seguit la independència política de Catalunya i la seva neutralitat en la contesa.

En resum, alguns sectors independentistes vinculats amb Estat Català, però també amb la participació de sectors d’Acció Catalana, Unió Democràtica i, fins i tot, de la mateixa ERC, pretenien protagonitzar un cop de força, matar els màxims dirigents anarquistes, els membres del govern de la Generalitat, inclòs el president Lluís Companys, i posar al capdavant del país Joan Casanovas, president del Parlament, el qual, finalment, proclamaria la independència de Catalunya i la situaria fora del conflicte bèl·lic espanyol entre republicans i militars sublevats.

Cal tenir present que en el context de l’esclat de la Guerra Civil a Catalunya tots els partits d’esquerres lluitaven contra el feixisme, això és indubtable, però els enfrontaments interns eren molt grans com a conseqüència de la combinació de guerra i revolució llibertària. En aquells primers mesos convulsos del conflicte, aquests sectors del nacionalisme radical creien que Companys conscientment havia pactat amb el caos davant la manca de recursos per enfrontar-se al poder de la CNT. Aquest sectors del nacionalisme radical volien tornar a controlar la situació i culpaven el govern català d’haver cedit poder a la CNT.

La realitat és que el fracàs de la insurrecció militar a Barcelona va significar que els anarcosindicalistes de la CNT-FAI, que havien tingut un paper molt destacat a l’hora d’evitar la victòria dels militars rebels, es fessin amb el control efectiu de la situació, sobretot després de fer-se amb l’armament de la caserna de Sant Andreu i de la Mestrança. D’aquesta manera, aprofitant la debilitat que el govern central havia propiciat en llicenciar tots els soldats pertanyents a unitats els caps de les quals s’haguessin sublevat, s’iniciava una autèntica revolució social arreu de Catalunya. La Generalitat no va tenir més remei que acceptar els fets consumats i intentar canalitzar-los ja que no disposava d’efectius per oposar-s’hi. Així va néixer el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, integrat per cinc representants de la CNT-FAI, tres membres de l’UGT i d’Esquerra Republicana de Catalunya, i un del PSUC, el POUM, la Unió de Rabassaires i l’Acció Catalana i presidit pel president Companys però sota el control real de la CNT-FAI, un Comitè que va actuar com un veritable govern, inclús per damunt de la pròpia Generalitat.

19 Juliol 1936 Joan Garcia Oliver celebra l'èxit anarquista contra l'aixecament feixista.jpg

Tanmateix, l’ordre públic no va restablir-se, donant pas a un ambient d’inseguretat angoixós i després d’un període inicial marcat pel domini anarcosindicalista, la CNT-FAI va anar perdent terreny. Aquest retrocés anarquista va impulsar la CNT a participar en el govern d’unitat de la Generalitat presidit per Josep Tarradellas, format el 26 de setembre de 1936. El govern integrava membres de l’ERC, la CNT, el PSUC, el POUM i l’Acció Catalana. La Generalitat guanyava solidesa i recuperava el paper perdut a causa del protagonisme anarquista del 18 i 19 de juliol.

Comitè Central de Milícies Antifeixistes.JPG

Comitè Central de Milícies Antifeixistes

Tot i això, el nacionalisme radical d’Estat Català rebutjava la política de Companys, massa proper a l’obrerisme als seus ulls. El seu objectiu era posar fi a la guerra a Catalunya independentment del que passés a la resta de l’Estat, tot negant el clima de guerra caïnita que patia el país. Alguns van plantejar-se la negociació amb França, mentre que d’altres proposaven converses amb la Itàlia de Mussolini perquè els ajudés en una possible secessió catalana. D’altres, com també defensava la dreta catalana encapçalada per la Lliga de Francesc Cambó, plantejaven fins i tot negociar amb Franco la rendició a canvi d’una autonomia relativa per a la Generalitat en el futur. Tot plegat una conxorxa que no portava enlloc i negava la realitat que patia el país.

dencàs.jpg

Josep Dencàs

En aquest context revolucionari dels primers mesos de la Guerra, Josep Dencàs, el líder d’Estat Català, va fugir de Barcelona amb un vaixell italià, fet que, sumat a les seves ambigüitats ideològiques permetre els seus enemics acusar-lo de filofeixista, tot i que quan va poder es va refugiar a França. No cal oblidar que a Estat Català hi havia molts sectors que se sentien fascinats per l’estètica feixistitzant (predominants a Nosaltres Sols! i al Partit Nacionalista Català) i combatien els anarquistes, mentre que els comunistes d’Estat Català Proletari havien abandonat el partit per fundar el PSUC el 1936.

Després del seu exili, Dencàs va ser reemplaçat a la secretaria general d’Estat Català per Joan Torres i Picart, del sector afí al finat Miquel Badia, que buscaria l’aproximació al president del Parlament, Joan Casanovas, partidari d’imposar l’ordre públic, en contra dels principals col·laboradors del president Companys, com Josep Tarradellas i Jaume Miravitlles, defensors d’una entesa amb la CNT.

Així, Torres i Picart s’implicaria en la fosca intriga contra el nou govern format el 29 de setembre i dirigit per Tarradellas amb participació cenetista. L’aixecament nacionalista per trencar l’aliança de Companys amb la CNT tenia com a objectiu, segons indicaven des d’Estat Català, “catalanitzar la revolució” i, sobretot, derrotar els anarquistes. Els conxorxats tindrien l’ajuda dels homes del comissari d’ordre públic Andreu Rebertés i un presumpte suport institucional del president del Parlament, Joan Casanovas. Un dels punts clau de l’operació era la preparació d’un cos militar (les anomenades Milícies Pirinenques) per ocupar Catalunya tot baixant des de les muntanyes. El complot havia d’assaltar el poder, expulsar els anarquistes del govern, refer la policia tradicional, assassinar o no Companys en funció de la seva actitud i acabar la guerra civil amb la independència de Catalunya pactant amb Franco, i potser amb el suport de la Itàlia de Mussolini o de França.

Arribats a aquest punt, la pregunta és obligada: volien realment matar el president Companys? Mai ha quedat del tot clar. Si Lluís Companys es posava a favor d’Estat Català durant el cop potser no calia eliminar-lo. Tanmateix, Albert Esteva, un militant nacionalista radical, era l’home escollit per al magnicidi i tenia ordres d’executar-lo. En qualsevol cas, el possible intent de cop fracassaria estrepitosament, com totes les iniciatives armades del catalanisme des de Prats de Molló, per la falta de capacitat de decisió i la minsa força de mobilització en el moment clau.

president_companys.jpg

Lluís Companys

El 25 de novembre, el comissari Rebertés va ser detingut. No queda clar el perquè de la seva detenció, podria ser conseqüència  d’haver ordenat l’assassinat de la seva madrastra per una qüestió d’herències, o potser per un assumpte relacionat amb el robatori d’un tren amb lingots d’or de la República que tindria com objectiu finançar el complot. Tant se val el perquè de la seva detenció. La importància del fet resideix en que, per salvar-se, Rebertés va destapar la conxorxa separatista.

Les conseqüències no es van fer esperar. Diversos dirigents d’Estat Català van ser detinguts; Andreu Rebertés va ser cessat i el seu cos va aparèixer en una carretera, assassinat en circumstàncies força tèrboles quan fugia cap a França; Joan Torres Picart, secretari general d’Estat Català, va ser destituït del càrrec i va fugir a França; i també el president del Parlament Joan Casanovas va haver d’exiliar-se.

A continuació, la qüestió es va tapar per sempre, convertint el complot en un tema tabú ja que a Companys no li interessava esbombar-ho per evitar més divisions internes en el bàndol republicà català. Per què? Perquè la Guerra Civil a Catalunya no va ser mai un conflicte contra Espanya, o com a mínim no va ser només això. El conflicte és polièdric i el seu eix és la pròpia Guerra Civil entre catalans, entre catalans de dretes i catalans d’esquerres, entre les pròpies esquerres catalanes, entre l’ordre i la revolució, entre anarquisme i comunisme, entre els mateixos catalanistes, entre unionistes i separatistes, i finalment l’eix més important: entre feixisme i democràcia. Companys en el fons tenia raó en aliar-se amb la CNT-FAI, perquè el primer enemic era el feixisme dels sublevats. El primer que calia fer era guanyar la guerra i per aconseguir-ho era imprescindible comptar amb el anarquistes. L’eufemisme de negar les dretes i les esquerres per anteposar la Catalunya imaginada era fal·laç, era el camí cap a la victòria immediata del feixisme.

Joan Peiró: “La Revolució és crear”

dimecres, 3/08/2011

En el context de l’esclat de la Guerra Civil i de la revolució social que va acompanyar el conflicte, el dirigent anarcosindicalista Joan Peiró va publicar al diari Llibertat de Mataró un interessant article titulat “Revolucionaris”, una reflexió al voltant de la naturalesa de la violència revolucionària que va acompanyar els dies posteriors al 19 de juliol i que va reproduir La Vanguardia el 5 de setembre de 1936:

joan peiro.jpgVivimos una revolución, la más profunda registrada en nuestro país, y aparte de las vida inmoladas, los revolucionarios –quiero decir los partidarios de la destrucción por la destrucción– no han destruido más que las iglesias y conventos. ¿Es posible que alguno crea que las iglesias y conventos son toda la estructura de la vieja sociedad capitalista? ¿Es que quizá la sociedad capitalista, la responsable del imponente dramatismo de nuestros días, no tiene nada más para ser destruido?

Mientras los partidarios de la destrucción arruinan iglesias y conventos, el fascismo va destruyendo toda la economía y toda la riqueza que es su base, y cuando se tiene la sensación de encontrarse ante una estructuración económica que desaparece –que desaparece con la multitud de vicios y defectos fundamentales que la caracterizaban–, se pregunta cuál es la nueva estructuración económica que habrá de sustituir a la del viejo mundo que ha llegado a su fin.

Yo sé perfectamente bien que todavía no ha llegado la hora de las concreciones definitivas. Pero sí digo que ha llegado la hora de las inquietudes. De las inquietudes, porque la nueva estructuración económico-industrial del porvenir inmediato no es una cosa que se pueda improvisar. Hacer hijos, es una función relativamente fácil. Lo más difícil, sin embargo, es saber crear estos hijos y hacer de ellos unos hombres de provecho. Destruir una civilización –sobre todo cuando es destruida por los más interesados en su subsistencia– cuesta poco. El trabajo gigantesco se presenta a la hora de poner en marcha el nuevo estado de cosas sustitutivo de la civilización destruida.

La revolución de ahora tiene plasmaciones espirituales bien concretas. Las incautaciones de fábricas, talleres, ferrocarriles y de todo lo que es base creadora de la riqueza social, dan la sensación de que nos encontramos en el dintel de un ciclo colectivista. ¿Qué formas de colectivización revestirá este ciclo revolucionario? ¿Será la cooperativa, superada con las nuevas modalidades socializantes, netamente socializantes, impuestas por el imperativo del gran acontecimiento económico-social de nuestros días? Si no es la cooperativa, ¿qué será?

Es preciso que los revolucionarios dejen de pensar y de hacer tanto en sentido destructivo, para dar lugar a que el pensamiento y las actividades se encarrilen hacia la regulación del mundo nuevo que se nos viene encima. Más que pensar en hacer de esbirro y de verdugo, la voz de las horas graves y de bienaventuranza nos llaman a pensar cómo ha de hacerse la revolución social.

Destruyamos, si es preciso. Pero los revolucionarios no podemos pensar demasiado en destruir. Los verdaderos revolucionarios ponen la inteligencia, las energías todas y el alma, por encima de todo, al servicio de la magna función de crear, crear, crear siempre.

Guerra i Revolució a la Catalunya republicana

divendres, 1/04/2011

El domini de la CNT-FAI. El fracàs de la insurrecció militar a Barcelona va significar que els anarcosindicalistes de la CNT-FAI, que havien tingut un paper molt destacat a l’hora d’evitar la victòria dels militars rebels, es fessin amb el control efectiu de la situació, sobretot després de fer-se amb l’armament de la caserna de Sant Andreu i de la Mestrança. D’aquesta manera, aprofitant la debilitat que el govern central havia propiciat en llicenciar tots els soldats pertanyents a unitats els caps de les quals s’haguessin sublevat, s’iniciava una autèntica revolució social arreu de Catalunya.

Barricada el 19 de Julio 1936.jpg

Davant l’esclat de la revolució social, la Generalitat no va tenir més remei que acceptar els fets consumats i intentar canalitzar-los ja que no disposava d’efectius per oposar-s’hi. Així, el 20 de juliol, el president Companys va convocar els dirigents de la CNT-FAI i els va oferir la formació d’un comitè que agrupés les diferents forces polítiques i sindicals fidels a la República.

Així va néixer el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, constituït el 21 de juliol de 1936, presidit pel president Companys però sota el control real de la CNT-FAI, i que va actuar com un veritable govern, inclús per damunt de la pròpia Generalitat. Aquest òrgan estava integrat per cinc representants de la CNT-FAI, tres membres de l’UGT i d’Esquerra Republicana de Catalunya, i un del PSUC, el POUM, la Unió de Rabassaires i l’Acció Catalana.

Comitè Central de Milícies Antifeixistes.JPG

Primera reunió del Comité de Milícies Antifeixistes de Catalunya (Barcelona, 1936)

D’aquesta manera, durant l’estiu de 1936, el govern de Catalunya va restar en mans del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, el qual va actuar sobre tres grans eixos: restablir l’ordre públic mitjançant patrulles de control formades per milicians, organitzar les columnes de voluntaris formades per milicians que van sortir cap al front d’Aragó, i socialitzar l’economia a través del Consell d’Economia.

Tanmateix, l’actuació del Comitè durant els primers mesos de la guerra no va solucionar els greus problemes plantejats per l’aixecament del 18 de juliol. L’ordre públic no va restablir-se, donant pas a un ambient d’inseguretat angoixós; els milicians van fracassar en els seus intents de recuperar Osca i Saragossa; i les col·lectivitzacions no van donar el resultat esperat.

cartell guerra civil.jpg

El govern Tarradellas. Després d’un període inicial marcat pel domini anarcosindicalista, la CNT-FAI va anar perdent terreny i aquest retrocés va impulsar-la a participar en el govern d’unitat de la Generalitat presidit per Josep Tarradellas, format el 26 de setembre de 1936. El govern integrava membres de l’ERC, la CNT, el PSUC, el POUM i l’Acció Catalana. La Generalitat guanyava solidesa i recuperava el paper perdut a causa del protagonisme anarquista del 18 i 19 de juliol.

La Generalitat reassumia la iniciativa política amb el govern Tarradellas i la dissolució del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Els objectius del nou govern passaven per posar ordre en la caòtica situació en la qual es trobava el territori català tot aprofitant el fet que, després del cop del 19 de juliol, el buit de poder de l’Estat a Catalunya havia incrementat, de fet, l’autonomia de la Generalitat, configurant una situació particular en el si de les zones controlades per la República.

TARRADELLAS AMB COMPANYS.jpg

Josep Tarradellas i Lluís Companys

En aquest context, les prioritats del govern Tarradellas van ser: l’aturada dels assassinats indiscriminats i la violència incontrolada, recollint les armes que circulaven a la rereguarda, centralitzant els serveis policials en una Junta de Seguretat Interior i reconstruint l’aparell judicial; la substitució dels comitès locals per nous ajuntaments; l’organització d’un Exèrcit Popular de Catalunya que pogués afrontar amb garanties la presa de Saragossa i Osca al front d’Aragó tot militaritzant les milícies; i la racionalització de l’activitat econòmica intervenint per ordenar i controlar les col·lectivitzacions.

Els resultats de les polítiques del govern Tarradellas, però, no van ser els esperats, a causa sobretot de les diferències que existien entre les diferents forces polítiques que integraven el govern. Així, la CNT veia la necessitat de formar un exèrcit regular, però no va facilitar-ne la formació; i els partits i els sindicats coincidien a l’hora d’afirmar que s’havien de lliurar les armes, però cap d’ells ho acabava de fer. Estaven en joc coses que anaven més enllà de la pròpia conjuntura bèl·lica i cap dels interessats volia cedir, pensant en els seus plantejaments de present i, sobretot, de futur.

Les col·lectivitzacions. El procés de revolució econòmica i col·lectivitzacions a Catalunya protagonitzat pels organismes populars va afectar fonamentalment a les empreses industrials mentre que, llevat de les comarques tarragonines, la col·lectivització agrària va ser poc important. El procés de col·lectivitzacions va iniciar-se d’una manera espontània quan, un cop va reprendre’s el treball després de les jornades de juliol, els obrers van trobar-se amb el fet que molts propietaris, gerents o directors havien abandonat les empreses. A partir d’aquest moment va iniciar-se un procés d’incautacions com a pas previ a la col·lectivització.

cartel cnt.jpg

Amb l’objectiu de coordinar i dirigir el procés, l’11 d’agost va constituir-se el Consell d’Economia de Catalunya, en el qual estaven representats tots els partits i els sindicats catalans. El Consell va elaborar, no sense tensions internes, un Decret de Col·lectivitzacions que va ser aprovat el 24 d’octubre pel govern Tarradellas i que seria l’instrument per a regular la nova economia i establir un pla d’organització econòmica per a Catalunya basant-se en l’autogestió obrera i amb l’objectiu de construir una societat socialista. El decret era un fidel reflex de la conjuntura catalana.

Els criteris de col·lectivització que s’establien en el decret eren: col·lectivització obligatòria per aquelles empreses que tenien més de cent treballadors o havien estat abandonades pels seus propietaris; col·lectivització de les empreses que comptaven entre cinquanta i cent treballadors si dues terceres parts dels treballadors ho demanaven; i control dels propietaris sobre les empreses de menys de cinquanta treballadors, però fiscalitzades per un consell obrer.

Cartel POUM.jpg

Els més perjudicats pel procés de col·lectivitzacions decretat pel govern Tarradellas van ser els grans propietaris, mentre que la petita burgesia va sortir menys malparada ja que va mantenir les seves empreses i fàbriques, tot i que sota el control dels treballadors.

Els problemes que van tenir les indústries en general, i que en conseqüència van determinar el resultat de les col·lectivitzacions, van ser els lògics en una economia de guerra: mancança de primeres matèries, especialment d’aquelles que s’obtenien de la resta d’Espanya, ja fos perquè es trobaven en mans del bàndol nacional o per les dificultats que comportava el seu transport; escassetat de combustible; bloqueig de les exportacions per compensar el deute de l’Estat espanyol; i represàlies de companyies estrangeres que havien patit la col·lectivització de les seves empreses a Catalunya.

teatre i revolucio.jpg

El resultat de les col·lectivitzacions va ser irregular. Alguns sectors, com el metal·lúrgic i el químic, van actuar amb autosuficiència, mentre que d’altres van fracassar a causa de l’excessiu intervencionisme dels consells i la falta d’experiència dels seus gestors. Al final de la guerra hi havia unes 4.500 empreses controlades pels comitès obrers, unes 2.000 de col·lectivitzades, i entre 5.000 i 6.000 que formaven part d’agrupacions socialitzades.

Al camp català, a diferència del que va passar a l’Aragó, Andalusia, la Manxa o el País Valencià, les col·lectivitzacions agràries van tenir poca importància a causa del predomini de la petita i mitjana propietat i de l’oposició del govern autònom de la Unió de Rabassaires, de la UGT, del PSUC i d’ERC, així com per l’escassa implantació de la CNT al medi rural. Així, la situació dels pagesos propietaris va ser bastant més favorable que la dels treballadors industrials i l’estructura de la propietat no va veure’s excessivament alterada.

Des de l’agost de 1936, tots els pagesos formaven part obligatòriament de la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya, a la qual havien de vendre les seves collites al preu indicat per la Conselleria d’Agricultura a canvi de productes de primera necessitat a preus raonables. Tot i això, els camperols només venien una part de la seva collita i l’altra se la reservaven o la venien al mercat negre, on es pagaven millors preus a causa de l’escassetat que es patia.

La conflictivitat social a Catalunya: sindicalisme, vaga de La Canadenca i pistolerisme (1917-1923)

dimecres, 2/03/2011

El conflicte obrer, esperonat per la degradació de les condicions econòmiques i el creixement de l’anarcosindicalisme de la CNT, va afectar especialment la ciutat de Barcelona en la postguerra mundial, tot coincidint amb els anys de descomposició del sistema de la Restauració. La postguerra va afectar negativament el sector econòmic espanyol, repercutint en les condicions de vida i treball dels obrers, a la vegada que generant nous conflictes socials. Només a Catalunya van haver de tancar 140 empreses del sector tèxtil.

CNT.jpg

Efectivament, la Confederació Nacional del Treball va reorganitzar-se a partir del Congrés de Sants de 1918 en el qual l’antiga estructura interna del sindicat, basada en els sindicats d’ofici, va ser substituïda per una nova organització regida per sindicats d’indústria, fet que va permetre l’anarcosindicalisme de cobrar un nou impuls que li va permetre d’arribar fins els 74.000 afiliats. Aquesta renovació va anar acompanyada per una renovació generacional dels seus dirigents, tot donant pas a homes com Salvador Seguí, Martí Barrera, Joan Peiró o Àngel Pestaña.

la-canadiense.jpg

La força de l’anarcosindicalisme català va quedar demostrada durant la vaga de La Canadenca (Riegos y Fuerza del Ebro) de 1919, l’empresa que subministrava l’electricitat a la major part de la ciutat. La vaga de La Canadenca va convertir-se en el conflicte social més llarg i important de la història catalana. La vaga, que va perllongar-se durant un mes i mig, va aconseguir la paralització d’un 70% de la indústria local barcelonina i va deixar sense llum bona part del territori català. El moviment vaguístic estava dirigit pel sindicat únic d’aigua, gas i electricitat de la CNT.

Així, la vaga va iniciar-se el 5 de febrer de 1919 i va anar estenent-se des de les fàbriques elèctriques fins el tèxtil, els tramvies, les fàbriques de gas, la companyia d’aigües i els ferrocarrils. Davant d’aquesta situació, el capità general de Barcelona, Milans del Bosch, va organitzar activament les forces oficials. La paralització dels serveis va ser gairebé total i la ciutat de Barcelona es trobava col·lapsada fins al punt que eren els soldats qui conduïen els tramvies.

la canadenca 2.jpg

Vaga de la CanadencaEl govern, a petició de la pròpia empresa, va haver de confiscar La Canadenca per a poder restablir el subministrament de llum a la ciutat, però va veure’s incapaç de restablir els serveis públics. Davant la forta resposta dels treballadors, Milans va ser substituït per Carles Montanés i va donar-se pas a un procés de negociació que posaria fi a la vaga el 17 de març. L’empresa i el govern van veure’s obligats a accedir a la major part de les reivindicacions obreres com la readmissió dels acomiadats, la introducció de millores salarials i l’establiment de la jornada laboral de vuit hores per part del govern de Romanones (abril de 1919).

Tanmateix, l’incompliment de la promesa d’alliberar els detinguts i el fet que el govern va endarrerir-se en l’aplicació dels acords va fer reprendre la vaga el 24 de març, fet al qual la patronal va respondre amb el tancament d’empreses i la repressió dels sindicats. El govern, per la seva part, va decretar l’Estat de guerra. La patronal va recolzar-se en l’exèrcit, va ressuscitar el sotmetent i va crear cossos paramilitars per enfrontar-se amb els obrers als quals amenaçava amb el lock-out i exigia el retorn al seu lloc de treball amb les condicions salarials i d’horari anteriors a l’esclat del conflicte.

La fi de la vaga de La Canadenca, el 14 d’abril, no va comportar la pau social, sinó que va donar inici a una radicalització de les lluites socials a Catalunya i aquesta confrontació va ser especialment dura. Així, des de 1919 i fins 1923, els empresaris catalans van llançar una ofensiva de gran capacitat contra les organitzacions obreres. La gran burgesia va adoptar una posició d’intransigència davant les reivindicacions obreres i, amb l’objectiu de restar protagonisme i força a l’anarcosindicalisme, va organitzar els anomenats sindicats lliures, organitzacions contràries als interessos dels obrers i manipulades per la patronal, que desembocarien en l’aparició del pistolerisme a Barcelona durant els anys vint.

pistolerisme.jpg

La tensió social va degenerar en una situació de violència oberta quan els sindicats lliures, amb el suport de les autoritats i la policia, van llogar pistolers a sou per assassinar els principals líders obrers. Per la seva banda, grups vinculats a la CNT van respondre realitzant atemptats contra les autoritats, els patrons, els encarregats de les fàbriques i les forces d’ordre. Així, els pistolers a sou de la patronal i els anarcosindicalistes més radicals s’enfrontaven diàriament en lluites al carrer. D’entre els grups anarquistes que responien a la violència de la patronal va destacar l’anomenat Los Solidarios, format, entre d’altres, per Buenaventura Durruti, Joan García Oliver i Francisco Ascaso.

durruti.jpg

Buenaventura Durruti

ramon archs.gif

Ramon Archs Serra, anarquista partidari de fer servir la violència per lluitar contra la repressió patronal i estatal. Membre del Sindicat del Metall de la CNT i dirigent dels grups armats del període del pistolerisme, la nit del 27 de juny de 1921 se li va aplicar la «llei de fugues».

La violenta espiral d’acció-repressió-acció va comportar que la Federació Patronal exigís mesures de força per part del govern, i en resposta el general Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona, va protagonitzar una política de protecció dels pistolers de la patronal a la vegada que exercia una dura repressió contra els sindicalistes i posava en pràctica la Llei de fugues, segons la qual la policia podia disparar contra un detingut en el cas que aquest intentés fugir, fet que va comportar un nou element de violència contra l’anarcosindicalisme.

Assassinats a la Barcelona del pistolerisme (1916-1923):

Any Patrons Directors i encarregats Agents de l’autoritat Obrers
1916 1 1
1917 2 3
1918 4 3 6
1919 3 5 7
1920 8 4 1 26
1921-1923 9 13 2 128

L’època del pistolerisme va provocar més de 800 atemptats en els quals van morir 226 persones, entre les quals van comptar-se tant dirigents sindicals com empresaris, encarregats de fàbrica i agents de les forces d’ordre públic. D’entre les víctimes del pistolerisme cal citar l’advocat laboralista Francesc Layret (1920), el president del govern Eduardo Dato (1921) i el líder de l’ala moderada de la CNT Salvador Seguí “el noi del sucre” (1923). Aquesta situació de violència seria un dels motius que portaria Primo de Rivera a realitzar el cop d’Estat que liquidaria el sistema de la Restauració el 1923.

mort segui.jpg

La Solidaritat Obrera i el naixement de la CNT

dimecres, 23/02/2011

El moviment obrer arribava perjudicat a l’inici del segle XX. El procés de Montjuïc i l’assassinat de Cánovas del Castillo havien tancat l’època clàssica del societarisme obrer i de l’anarquisme d’acció. L’onada terrorista i la repressió política de finals del segle XIX van deixar el moviment obrer molt debilitat. Ara, les societats obreres d’ofici adoptaran la paraula “sindicat” per denominar l’agrupació d’obrers d’un mateix ofici. L’obrerisme arribava al segle XX després de veure com els plantejaments sindicalistes del segle XIX, tant d’inspiració socialista com anarquista, havien fracassat. En mig de la desarticulació del sindicalisme, les societats d’ofici i de resistència no només no va desaparèixer, sinó que van mantenir un important nivell de militància.

Davant d’aquest panorama, el lerrouxisme va impactar amb força en els ambients proletaris fins 1909, i els seus seguidors van intentar organitzar un sindicalisme en torn al Partit Radical, però el seu intent va suposar un fracàs rotund. El socialisme intentarà, inútilment, fer-se amb el suport de l’obrerisme que donava suport a Lerroux.

Paral·lelament, l’anarquisme va iniciar un procés de reorganització i expansió sindical orientat al voltant de l’assimilació i la difusió de la teoria francesa plasmada a la Carta d’Amiens de la CGT (1906). Les característiques generals del sindicalisme revolucionari van seguir sent l’acció directa i la vaga general com a mitjà per a instaurar una societat sense classes. A la seva teoria convergien plantejaments marxistes com la lluita de classes i la resolució d’organitzar el proletariat al marge d’altres classes socials.

Les noves teories que s’anaven introduint no van ser acceptats unànimement en els medis llibertaris. L’anarquisme considerava que les idees transformarien la societat i que el sindicalisme era el terreny favorable per desenvolupar el se pensament i la seva acció. Políticament, l’anarquisme oposava l’individualisme a l’Estat, era antiparlamentari i antipolític. Durant el primer terç del segle XX, va passar-se d’un obrerisme de caràcter societari i sense cohesió organitzativa i feble a un sindicalisme de masses, socialment revolucionari que lluitava per superar les dificultats tradicionals d’organització per convertir-se en el representant dels treballadors.

El 1907 van iniciar-se les primeres reunions entre sindicalistes catalans per crear una federació sindical barcelonina: Solidaritat Obrera. Es buscava crear un moviment similar al de Solidaritat Catalana entre els treballadors i a les primeres reunions van prendre part anarquistes, socialistes i republicans. L’agost de 1907 es constituïa la federació de sindicats Solidaritat Obrera a Barcelona. El sindicat naixia per la necessitat d’oferir una alternativa organitzada a la desarticulació anarquista, al socialisme reformista i al lerrouxisme.

anagramasolidaridadobrera.jpg

Tots els treballadors tenien una sèrie d’interessos comuns, com a mínim laborals, i van reconèixer la necessitat de reformar el moviment societari per ser realment efectiu. Així, les societats adherides amb l’ajuda de Francesc Ferrer i Guàrdia van començar a publicar el setmanari Solidaridad Obrera, el que seria l’òrgan de la CNT. El model de Solidaritat Obrera tenia vocació estatal i va exportar el model a altres regions, creant organismes del mateix nom a Andalusia o Galícia. El model solidari va trencar-se aviat perquè els socialistes barcelonins, davant la pressió de la direcció del PSOE, van colisionar amb la UGT i després del desenvolupament dels fets de la Setmana Tràgica van abandonar Solidaritat Obrera.

solidaridadobrera.jpg

Cnt_1910.jpg

El 1910 va decidir-se la constitució d’una Confederació General del Treball de caràcter anarcosindicalista que es convertiria en la CNT. La CNT propugnava els principis del sindicalisme revolucionari: l’apoliticisme, l’acció directa i la vaga general com a mitjà per aconseguir la revolució social. La CNT era hereva de les velles tradicions apoliticistes del proletariat català, propugnant la ideologia i les tàctiques del sindicalisme revolucionari i diferenciant-se tant del model de la UGT com del sindicalisme reformista. La CNT ràpidament va fer-se amb l’hegemonia entre el sindicalisme català. La seva força va radicar a Catalunya i Andalusia, mentre que la UGT s’estenia amb força per Madrid i Biscaia. El socialisme català era minoritari i tenia la seva petita força concentrada a Barcelona i Mataró.

L’anarquisme a l’Espanya de la Restauració

dimarts, 1/02/2011

El 1881, la secció espanyola de la Internacional Obrera (FRE), de tendència bakuninista, va canviar el seu nom pel de Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) motivada per la necessitat d’adaptar-se a la nova legalitat del règim de la Restauració que prohibia les organitzacions de caràcter internacional dirigides des de l’estranger. Així, un sector dels antics dirigents de l’anarcosindicalisme català, contraris al nihilisme i l’insurreccionalisme, van emprendre el camí de la reorganització de l’anarquisme. La direcció de la FTRE defensava la vaga com a tàctica revolucionària i es mostrava contrària a tot acte violent.

La nova organització, que tenia la seva major implantació entre els jornalers d’Andalusia i la classe obrera de Catalunya, va augmentar el seu nombre d’afiliats i va desenvolupar una acció sindical de caràcter reivindicatiu. Ara bé, la trajectòria de la FTRE va ser força difícil ja que va haver de fer front a l’aparició en les seves files de dues grans tendències ideològiques: l’anarcocomunisme i l’anarcocol·lectivisme, que suposaven divergències tàctiques respecte de la via d’acció a seguir enfront del règim restauracionista.

L’anarcocomunisme rebutjava el paper predominant dels sindicats. Seguidors de Kroptkin i Malatesta, els membres d’aquesta tendència consideraven que la feina havia de ser el resultat de la pròpia satisfacció personal i no una imposició del sistema econòmic. No rebutjaven l’ús de la violència.

L’anarcocol·lectivisme, per la seva banda, confiava en la lluita sindical com a mètode per a arribar a la revolució a mitjà o llarg termini. Seguidors de Bakunin, els membres d’aquesta tendència defensaven la propietat col·lectiva dels béns i els mitjans de producció per part dels sindicats obrers. La seva ideologia responia a la idea que cada individu produiria segons la seva voluntat o capacitat i rebria un salari en funció del seu treball.

Els desacords dins d’aquesta organització, que la portarien a desaparèixer, i la repressió constant sobre el moviment obrer i pagès van afavorir que una part de l’anarquisme optés per l’acció directa o propaganda pel fet i organitzés grups autònoms revolucionaris amb l’objectiu d’atemptar contra el que consideraven com els pilars fonamentals del capitalisme espanyol: l’Estat, la burgesia i l’Església. L’ambient revolucionari que crearien aquests grups va donar lloc a una atmosfera d’inestabilitat fomentada per la conflictivitat social i laboral.

Així, el terrorisme encobert sota la “propaganda pel fet” va adquirir un gran protagonisme, fonamentalment en el període 1893-1897, i van produir-se un bon nombre d’actes de violència anarquista: atemptats contra personatges destacats de la vida política espanyola (Cánovas, Martínez Campos), bombes al teatre del Liceu de Barcelona (institució representativa de la societat burgesa) o bombes contra la processó del Corpus de Barcelona (símbol de la litúrgia popular eclesiàstica). Tanmateix, també van produir-se atemptats que no presentaven una finalitat clara, més propers a la desesperació que a la reivindicació, i que van causar víctimes innocents sense aconseguir cap altre objectiu revolucionari.

oliva.jpg

Atemptat anarquista contra Alfons XII

bomba-teatro-liceo.png

Atemptat anarquista al teatre del Liceu de Barcelona, institució representativa de la societat burgesa

procesion corpus.jpg

Bombes contra la processó del Corpus de Barcelona, símbol de la litúrgia popular eclesiàstica

L’anarquisme va ser acusat d’estar darrere de La Mà Negra, una associació clandestina que va actuar a Andalusia a les darreres dècades del segle XIX produint una important agitació camperola i a la qual van atribuir-se nombrosos assassinats així com l’incendi de collites i d’edificis.

Exécution_des_anarchistes_de_Xérès.jpg

La repressió de l'anarquisme andalús

Els atemptats i les revoltes anarquistes van anar seguits per una gran repressió governamental, en ocasions indiscriminada, que va portar a la generació d’una espiral de violència basada en una dinàmica d’acció/repressió/acció, a la vegada que creava nous màrtirs dins de les files anarquistes.

El moment clau d’aquesta espiral serien els anomenats processos de Montjuïc, celebrats el 1897 a Barcelona, la gran causa judicial contra l’anarquisme que havia estat reclamada des dels sectors més conservadors del règim. Finalment, el procés es resoldria amb cinc anarquistes condemnats a mort i vint condemnes a presó. Més enllà d’això, el procés va tenir una gran repercussió a Espanya i a l’estranger i va estar marcat pels incidents que van produir-se: els acusats van relatar al tribunal les tortures a les quals havien estat sotmesos, un dels advocats defensors va suïcidar-se i la manca de garanties judicials va ser una evidència.

montjuicexecucions1897.jpg

La proliferació d’atemptats va aprofundir la divisió de l’anarquisme entre els partidaris de mantenir l’acció directa i els qui propugnaven una acció de masses. Vells anarquistes com Anselmo Lorenzo o intel·lectuals com Federico Urales, així com amplis grups obrers, especialment a Catalunya, van manifestar-se contraris al terrorisme anarquista i, en conseqüència, van plantejar una nova via d’acció sindical amb la revolució social com a objectiu a mig termini.

Aquesta tendència, de clara orientació anarcosindicalista, va començar a donar els seus fruits en els primers anys del segle XX amb una participació destacada en la vaga general de Barcelona del 1902 tot reclamant la reducció de la jornada laboral i l’augment de salaris. Posteriorment, des de l’anarcosindicalisme es promouria la creació de la Solidaritat Obrera (1907), una federació d’associacions de treballadors de caràcter apolític, reivindicatiu i favorable a la lluita revolucionària.

El 1910, aquesta organització va impulsar el naixement de la Confederació Nacional del Treball (CNT), un nou sindicat anarquista que tenia com a objectiu escampar-se per tot el territori espanyol i donar estabilitat i empenta a un sindicalisme anarquista. Hereva de les velles tradicions apoliticistes del proletariat català, la CNT propugnava la ideologia i les tàctiques del sindicalisme revolucionari i es diferenciava tant del model de la UGT com del sindicalisme reformista.

congreso-fundacional.png

Congrés fundacional de la CNT el 1910

Per a la CNT, l’acció revolucionària contra la burgesia i el capitalisme s’havia de dur a terme mitjançant les vagues i els boicots fins que arribés una gran vaga general revolucionària que acabés amb el sistema. Amb aquests objectius, la CNT tenia com a ideologia quatre pressupòsits bàsics:

  • La independència del proletariat respecte de la burgesia i les seves institucions.
  • L’apoliticisme del moviment obrer i, en conseqüència, l’abstencionisme electoral.
  • La necessitat de la unitat sindical dels treballadors.
  • La voluntat d’enderrocar el capitalisme mitjançant l’expropiació dels burgesos.

Durant els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, la CNT va passar de 15.000 afiliats (1915) a 700.000 (1919) i ràpidament va fer-se amb l’hegemonia entre el sindicalisme català. La seva força va radicar a Catalunya i Andalusia, mentre que la UGT s’estenia amb força per Madrid i Biscaia. Aquest va ser el gran moment dels seus líders, Salvador Seguí “el noi del sucre”, Martí Barrera, Àngel Pestaña i Joan Peiró. En aquest creixement va tenir un paper fonamental la celebració a Barcelona del Congrés de Sants de 1918, en el qual van crear-se els anomenats sindicats únics d’indústria, que tenien la voluntat de substituir els antics sindicats d’ofici i reafirmar l’apoliticisme del moviment obrer així com la necessitat de la negociació directa entre obrers i patrons, sense cap intervenció de les forces polítiques i dels representants de l’Estat.

CNT.jpg